PETICIONS AL PP PER POR DE DECIDIR
Aquestes ultimes setmanes, i amb el Congres del PP ja finalitzat amb la victòria de Mariano Rajoy i el seu pretès gir cap al centre, abandonant les posicions d’extrema dreta habituals d’aquest partit, ha portat les primeres conseqüències.
Efectivament, aquestes noves formes moderades s’han de veure a la pràctica com es tradueixen, ja que el sector dur del partit proper a Aznar no les veu clares, però des del punt de vista electoral semblen l’unica sortida d’aquest partit per derrotar el PSOE de Zapatero a l’estat, que sense fer res destacat i enganyant repetidament als catalans sobreviu gracies a la falta de memòria, i dignitat d’aquests.
Un altra cosa que destaca es la petició, primer de Carod, desprès de Puig, i finalment del President Montilla de què en prova d’aquest tarannà el Partit Popular retiri el recurs contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, cosa que evidentment no pensa fer, i menys amb homes escollits a la direcció que odien tant Catalunya com en Vidal Quadras.
Aquestes peticions humiliants que de vell antuvi ja se sap la resposta sonen a sortida endavant, o últim recurs dels partits catalans, què evidentment no tenen prou valentia per afrontar un pols amb l’estat, i rebutjar fermament qualsevol sentencia que inclogui retallades a l’estatut o lectures restrictives al text referendat per la població en referèndum, i què suposaria un fet sense precedents en el món democràtic.
Els partits catalans estan tant acostumats amb les seves baralles d’anar per casa, i les seves tàctiques per obtenir petites quotes de poder, què aquest repte els va molt gros, i no saben com sortir-ne de l’atzucac on es troben.
Sabem que els partits espanyolistes PSC, PP i Ciudadanos simplement acataran la resolució, però tant ERC, CIU i ICV haurien de jugar fort les seves cartes, i per una vegada ser dignes del poble que representen, i anar a totes per una causa comuna que malauradament i per l’experiència vista fins ara no sembla que hagi de pasar de quatre proclames per alimentar la militància, què es traduiran a l’hora de la veritat en un altra humiliació, què crec aquest cop la societat civil no hauria de permetre, fent la màxima pressió, començant per l’acte organitzat per l’òmnium Cultural, i acabant per grans manifestacions demanant dignitat a aquesta mediocritat política que ens representa.