CRISIS, QUINA CRISIS!
Ahir varem assistir al Congreso de los Diputados a l’enèsima actuació del president espanyol Zapatero, i el seu diccionari particular.
Efectivament, es va constatar la soledat del govern del PSOE davant la resta de forces, un PP mes intel·ligent, una ERC que amb els seus tres diputats esta pagant la desorientació política que arrossega amb el tripartit, un PNB amb una consulta pendent, i una CIU escarmentada per tanta promesa sense resultats, aquí es on han quedat les aliances de Zapatero què ara per ara nomes compta amb la submissió com sempre del PSC, què el seguirà allà on vagi, i què haurà d’espavilar si no vol tenir problemes de governabilitat.
Realment la insistent negació de la crisis econòmica feia riure o plorar segons es miri, ja que es un crisis a nivell mundia,l i que el president espanyol va tornar a atribuir a elements aliens a l’estat i un treball de l’executiu per sortir-ne en breu sense cap motiu d’alarma.
Els altres líders van acusar al govern de falta de previsió, i de mentir intencionadament a la població sobre la gravetat de la situació per fins electoralistes, mentres criticaven la falta de mesures reals, i rebutjaven les fetes com el 400 euros.
Realment no es d’estranyar l’actitud d’en Zapatero, un polític que darrere el tarannà conciliador i la promesa fàcil, apareix una buidor de continguts que l’acompanya des de la passada legislatura, i on nomes la pitjor gestió de la oposició el va salvar molts cops.
Ara no te aliats, i ahir nomes el de sempre, el nostre amic Duran i Lleida va deixar anar que convenia l’estabilitat parlamentaria, amb un oferiment llegit entre línies que el líder democristià fidel al seu esperit espanyol i pactista va intentar, se’ns dubte pel be de Convergència es urgent el trencament amb aquest partit minoritari i incapaç de donar un pas endavant, i seguir el seu camí renovat per donar un salt en els plantejaments, passan de l’anar per casa al sobiranisme.
Realment la butxaca de la gent no es un tema que es pugui solventar mirant cap un altra costat, i fent un somriure, i d’aquí el desprestigi i van un pas.
Catalunya es la que mes ha patit aquest senyor, amb totes les promeses falses que hem hagut de suportar i que qualsevol poble amb un mínim d’autoestima no hagués premiat a les urnes en les ultimes eleccions.
Les dades fredes, son que Catalunya ha passat de ser la locomotora d’Espanya, un fet ha analitzar amb dosis d’esquizofrènia pel maltracte rebut i el molt aportat, a un del vagons del mig amb un creixement econòmic previst aquest 2008 per sota de la mitjana estatal, i amb una Generalitat que no podrà fer front als seus compromisos ja què el deute acumulat es esparverant, i el poder real de la institució davant la involució espanyola es mínim.
Crec que un mentider tard o d’hora es descobert, i se’ns dubte Sr. Zapatero, vostè no serà l’excepció.