LA MATEIXA FARSA AL PSOE I AL PP
Aquest cap de setmana hem vist dos congressos de partits polítics diferents, però amb la mateixa síntesi em les seves conclusions.
Efectivament, el congres del PP Català ha perdut la oportunitat de ser el primers en fer un acte de sobirania respecte a Madrid des de 1714, hauria tingut gracia el tema, però al final la candidata imposada per la direcció Central Alicia Sanchez Camacho ha triomfat per la mínima davant Monserrat Nebreda, i amb constants episodis de rebuig dels compromissaris. Se’ns dubte aquest partit no te cap tipus de perfil propi, i això ho paga a les urnes, si això hi afegim el programa caspós que defensa, respectable, però no amb mentides com en el tema de la llengua o l’estatut, i sense incidir amb la defensa real de mes poder polític en matèries com el finançament, educació i d’altres, on els seus interessos sempre son de segona categoria respecte a Espanya.
Al altre costat, el congres de PSOE, on Zapatero va revalidar còmodament la seva secretaria, i amb la seva demagògia habitual va defensar que no es pot ignorar les llengües cooficials perquè sinó deixem de ser el que som, d’altra banda, i com es normal ells han portat el decret de la tercera hora de castellà per reforçar una sola llengua, i empetitir les altres, per cert decret aprovat amb els vots del PSC com no podia ser d’altra manera.
Es l’estil Zapatero, quan Carretero el va definir com un gran demagog espanyol, la va encertar de ple. Va passar de puntetes pel tema de la desacceleració econòmica, què no crisi, i altres com el desenvolupament dels Estatuts sense proposar cap recepta, i nomes tímides propostes amb l’avortament, o la laïcitat per marcar una mica de perfil, i no ser un calc del partit popular.
Els representants del PSC a l’executiva seran Chacon i Iceta, dos hispano addictes, que res tenen a veure amb la defensa dels interessos catalans, i si molt amb la idea de bellugar tot perquè res es bellugui, amb la idea de l’Espanya plural, el federalisme que fa riure, i no anar a camins que no porten enlloc, cosa que diu sovint el Sr. Iceta quan es refereix a la Independència, m’agradaria saber on ens porta el seu camí que es el mateix dels últims 30 anys, i que no sembla que faci avançar el país a cap lloc que no sigui l’empobriment, la pèrdua d’oportunitats a nivell global, la situació crítica de la llengua i la desafecció de la ciutadania.
Per no parlar de la Catalunya optimista de la Sra. Chacon, què te com a gran mèrit per Catalunya, ser ministra de Defensa, i haver guanyat unes eleccions a l’estat sense cap proposta concreta, mes que aquesta gran mentida.
Els dos han de saber que les seves repetides mentides ja no colen en la nostra societat, i què ells i persones com De Madre, Montilla, el fervorós seguidor de la selecció espanyola, Zaragoza i Ferran entre d’altres, son el verdader escull d’aquest atzucac que viu el país, amb la gran col·laboració del teòric partit independentista que cada dia que passa ofereix dosis de letargia, incoherència i cinisme difícils de superar.
En resum, res de nou que no sabéssim, i ara ens be el congres de Convergència, on esperem veure els moviments interns cap on porten aquest partit, i si clarifica a que vol aspirar davant de la societat catalana, mes enllà de la retòrica de sempre.