ALBERT CORTES MONSERRAT

Ni tant sols els humoristes, actors o personatges de l’espectacle en general es lliuren de la dèria per la pàtria d’aquest estat de dret hereu del franquisme, i què no ha evolucionat, ni tant sols s’ho planteja.

L’audiència de Barcelona ha ordenat reobrir el cas Rubianes, que ja va ser tancat en el seu moment per ultratge a Espanya, i degut a les declaracions fetes per l’actor en el programa de l’Albert Om de TV3, on amb la seva ironia habitual i parlant de l’Espanya casposa propera al franquisme i els seus deliris habituals, va dir entre altres frases que es cagava en la unitat d’Espanya, tot dit en un context basat en la pregunta i amb el seu estil habitual.

La  Fundació per la defensa de la nació espanyola, va se la demandant per ultratge i incitació a l’odi, cosa rebutjada en primera instancia pel jutge pertinent, i què ara continuarà.

Això ja passa de mida, una cosa es que l’estat espanyol no assumeixi les nacionalitats que te oprimides en el seu estat, què nomes doni suport una sola llengua que consideren pràcticament la mare de totes les llengües mundials, i donen tracte de segona a la resta de pobres llengües minoritàries, què maltracti fiscalment a una zona determinada amb els seu estat per afavorir-ne d’altres, què no inverteixi en una zona en els àmbits mes elementals pel desenvolupament i benestar d’una part de la societat amb tot el coneixement de causa, què no reconegui els drets elementals, com el del dret a decidir i pugui decidir quines lleis ja aprovades desenvolupa i quines no, què fins hi tot un tribunal pot qüestionar la llei orgànica fonamental d’una part del territori prèviament escapçada i retallada, ratificada en referèndum per la població, i moltes coses mes per estirar-se els cabells.

Tanmateix, tot l’anteriorment esmentat no ens hauria d’estranyar en una democràcia de molt baixa qualitat, sense transició del franquisme, i on aquests poders segueixen movent els fils del poder.

Ara be, amb el tema de llibertat d’expressió estant reblant el clau, tancament de diaris, ilegalització de partits polítics, crema de fotos del monarca, despenjament de banderes espanyoles dels ajuntaments, caricatures de la família reial a revistes d’humor, i fins hi tot ara opinions en un context determinat i amb la seva manera de fer habitual d’un gran actor com en Rubianes, al qual desitjo una breu recuperació de la seva infermetat, i què sinzerament aquest tràngol en qualsevol país civilitzat no hi hauria tema.

Aquesta farsa dictatorial s’ha de desemmascarar davant els ulls de tota Europa, perquè vegin quin estat tenen entre els països civilitzat de la Unió Europea. Francament passen els anys, i les coses van a pitjor, aquest reobriment del cas fa riure, i es desmunta per si sol, com els altres casos abans esmentats i lamentablement van en augment, ja nomes falta la restauració de la pena de mort i les diferencies amb la dictadura franquista pràcticament seran inexistents en nivell de llibertats.

Una de les amenaces recurrents sobre una futura separació de Catalunya de l’estat es l’expulsió d’Europa, però crec que la Unió es tindria que plantejar donar un toc d’atenció per complir les mínimes regles democràtiques a l’estat espanyol,  sinó vol veure amenaçat el seu estatus actual.

La ponència encarregada d’elaborar la llei del govern ja ha introduït una esmena per blindar el tripartit de futures temptacions amb el beneplàcit de tots els socis.

Efectivament, un mes abans del congres d’ERC, el tripartit va inclouré una esmena a la llei amb la signatura dels tres partits del govern, què augmenta de 13 a 27 el nombre de diputats necessaris per presentar una moció de censura al president de la Generalitat.

Aquesta mesura tàctica crec que no es casual, ja què el sector oficial que dirigeix Esquerra sap que la capsa dels trons pot explotar a les seves mans quan la sentencia del TC sigui vexatòria amb l’Estatut, i les bases del partit exigeixin ma ferma i dignitat, cosa que malauradament fa temps ha desaparegut en aquest partit.

Aquesta esmena impediria que Esquerra presentes una moció de censura per trenca el govern amb contradicció amb el PSC, què simplement es limitarà a acceptar la sentencia sense cap rubor, com ja s’intueix per les declaracions del seus màxims representants de respecte als tribunals, i la seva posició amb l’acte d’Omnium contra la legitimitat del TC del proper dia 25, on sense posar-se vermells ens diuen que no hi seran per no interferir i influenciar a la justícia.

Tothom sap que aquest tribunal esta totalment polititzat pels dos partits majoritaris a l’estat, i què s’atreveix a decidir sobre temes resolts en un referèndum per la població, se’ns dubte no passaria la prova del cotó democràtica en cap estat lliure del món.

Als dirigent d’Esquerra fa temps que han perdut el nord nacional, i ens diuen que no es una mesura de por, sinó per garantir un marc estable al govern. Aquests traïdors de pa sucat amb oli ja no saben quina excusa posar per dignificar les seves decisions totes encaminades a mantenir el tripartit, i les quotes de poder, si es necessari utilitzant l’autocensura com en aquest cas.

El marc estable, ja recorda el famós marc constitucional que es inqüestionable i irrenunciable, i no els interessa veure que ja vida mes enllà dels seus càrrecs, i que la major part de votants i possiblement de militants sense lligams  polítics n’estan farts d’aquest doble joc amb una cara interna i una de cara a la galeria, què repassant les ultimes comeses electorals porta unes conseqüències clares que per suposat cal excloure del discurs oficial.

Haurien de saber que si ells no compleixen el contracte signat en forma de ponència amb la militància, aquests queden alliberats de donar el seu suport i la tornada a la marginalitat serà irremeiable.  Obrin els ulls i pel be de la opció independentista no segueixen posant els seus interessos personals per davant del projecte que Catalunya no renunciarà amb o sense vostès.

Arrel de les declaracions del ministre de treball i immigració Celestino Corbacho del PSC, sobre les peticions de grup propi al Congres, cal fer unes reflexions.

De cara al congres dels socialistes catalans el proper mes de juliol, s’han filtrat algunes de les esmenes d’algunes seccions locals, unes treuen el tema de la necessitat d’un grup propi a Madrid, independentment del PSOE, algunes insisteixen amb el laïcisme i federalisme, i les mes atrevides parlen del reconeixement al dret a l’autodeterminació.

El ministre ha declarat i s’afanyat a dir per posar aigua al vi què aquesta legislatura no es possible, per la normativa del congres per formar grup propi, i què aquest debat ara no tocava.

Crec  què la majoria del partit socialista començant per les seves cares mes rellevants, els Zaragoza, Iceta, Ferran, Montilla, De Madre, i altres com l’esmenta’t anteriorment ja els hi està be la dissolució d’aquest partit dintre del PSOE votant repetidament al Congres de Madrid  el que mana la direcció encapçalada per Zapatero, fins hi tot quan va contra els interessos de Catalunya i dels seus votants, cosa que ha arribat a límits vergonyosos amb votacions diferents al Parlament i al Congres sobre un mateix tema.  La Hispanoaddicció d’aquest partit explica aquestes coses i moltes mes.

Respecte al laïcisme i federalisme, son uns termes que  aquestes alçades de la pel·lícula ja no tenen cap credibilitat, ja que el conveni amb l’església catòlica no ha estat mai rebutjat amb cap govern socialista, i no s’ha anat mes enllà de quatre gestos puntuals, respecte al federalisme crec que sona a broma de mal gust, perquè simplement es inviable a l’estat espanyol, ja que des de la mal anomenada transició l’estat autonòmic va ser la presó triada perquè les nacionalitats estiguessin ben lligades i finiquitades. Anar mes enllà simplement es una utopia què podria obrir les portes de les quotes de poder ara centralitzades en Madrid.

Respecte a la autodeterminació, diversos dirigents màxims del partit han fet mofa molts cops sobre el tema, i mai l’han tingut en compte perquè senzillament no hi creuen ja que la seva nació es l’estat espanyol on exerceixen de sucursal del PSOE a Catalunya, i on fan cas omís de manifestacions, enquestes i moviments varis que s’encaminin cap a la sobirania.

De totes maneres es esperançador que militants d’aquest partit hagin obert aquesta escletxa què  pot anar fent forat poc a poc, i obrir noves perspectives en els partits espanyolistes.

Les ultimes declaracions del  conseller  de cultura i mitjans de comunicació Joan Manuel Tresserras sobre la devolució dels Papers de Salamanca, son un reflex de la submissió del tripartit, i l’ambició nacional del seu partit.

Ha dit que ha mantingut contactes discrets amb el ministre de cultura espanyol,  i que espera conèixer el calendari de la devolució de la totalitat dels papers de Salamanca el mes de juliol, indicant què no es partidari de cap acte de celebració quan acabin arribant, si es què ho fan, justificant-ho amb el temps passat. i la mort d’alguns dels protagonistes, i ha acabat dient que la cultura catalana ha de  créixer i seduir als altres.

Respecte als motius per la no celebració, crec que reflexa una clara submissió i complex d’inferioritat, crec què qualsevol cultura amb un cas d’espoli total com aquest, i què ha hagut d’esperar mes de 30 anys de pretesa democràcia simplement per fer un acte de justícia, i les reaccions furibundes que ha comportat, mereix arribat al cas un acte de celebració, i també com un homenatge a tota aquella gent que ens ha deixat i no ho ha vist complert els seus somnis.

Sàpiga, senyor conseller, que Catalunya no va sobrada de victòries, i qualsevol triomf, encara que sigui una devolució com aquesta tant reclamada  i que en qualsevol estat normal no seria cap noticia, mereix ser celebrat amb tots els honors com un pas mes  cap a la llibertat i la normalitat com a nació.

Estic d’acord amb vostè que la cultura catalana ha de créixer, però primer ens ha de seduir a nosaltres mateixos i sentir-la com una part mes de nosaltres, com fan totes les nacions normals del mòn, si desprès sedueix a fora mes o menys es un altra tema.

El problema com sempre es la manca d’ambició nacional, la desorientació d’ERC, i la falta de poder de la Generalitat què ja hem comprovat els últims mesos, que qualsevol decisió important acaba decidint-se lluny d’aquí i moltes vegades no tenint en compte els nostres interessos.

Son molts anys  d’assimilament a tots els nivells, i casos recents com la no convocatòria de Bojan amb la selecció, desprès de renunciar anar amb Espanya per no perjudicar al jugador, i perquè no dir-ho per sentiment de culpa cap a l’estat, i ara aquestes declaracions sobre un cas de vergonya com els papers de Salamanca on al final quedarà l’impressió que reclamar i obtenir el que t’han robat es una concessió de l’estat, i gairebé un privilegi què s’ha d’amagar com en la primera remesa de nit i sense fer soroll.

Amb declaracions com aquestes, i actituds com les que veiem cada dia, se’ns dubte la renovació política pasar a ser una qüestió molt urgent abans no sigui massa tard.

En la primera reunió de la nova executiva del partit republicà s’han concretat els tres temes on la exigència serà màxima en el govern, però els dubtes son raonables.

Primer crec que cal dir que un projecte nou i un canvi de rumb, sigui a marxa lenta o rapida per recuperar la confiança de l’electorat i renovar el discurs ideològic força desacreditat requereix cares noves per il·lusionar la gent.

Malauradament el nou president Puigcercos, que cal dir es un dels ideòlegs de l’estratègia del tripartit junt amb Carod Rovira i que encarna en aquest moments aquesta tàctica suïcida d’haver signat un contracte de govern sense cap benefici aparent no respondria al perfil demanat per impulsar el partit a un retrobament amb els votants decebuts.

La primera reunió han recuperat tres temes que ja van marcar les candidatures renovadores cas de guanyar el congres, i que el nou presidents exposarà al President de la Generalitat com a fets que no es poden traspassar si no es vol una trencadissa, alhora en la reunió del govern, en Carod ja s’ha donat pressa a dir que ERC seguirà la seva aposta ferma en el tripartit i ningú ha mencionat aquest tres condicionants exposats per la direcció, se’ns dubte la incoherència i a l’haver tancat en fals el procés congressual te aquestes coses.

La primera condició es el reforçament de la immersió lingüística i suposem no aplicar la tercera hora de castellà, però m’entres l’acord que van arribar al govern amb el conseller socialista es l’ajornament d’un any de la mesura i tenint en compte que molts centres ja han presentat el seu projecte lingüístic pel proper curs instats per la conselleria, tot un desgavell.

La segona condició es un bon finançament, però a hores d’ara ningú sap la proposta oficial del partit, que de moment no es altra que donar per bo el que el Conseller Castells acordi amb els seus companys de Madrid, i encara mes quan van rebutjar la proposta ja inclosa en el programa electoral de les eleccions a l’estat  però sense cap aposta per un altra, ja que el terme Bo no compromet a res mes que donar per vàlid la proposta socialista.

La tercera es la resposta contundent a la possible retallada de l’Estatut al TC i que segurament es la menys creïble de totes i que el Sr. Iceta ja ha dit que això no forma part de l’acord de govern i que sembla mes un foc d’encenalls que una proposta seriosa i coherent  que d’una vegada per totes prioritzi l’eix nacional per damunt d’aquesta pluja fina que es tant fina que ni tant sols es veu.

Caldrà esperar nous esdeveniments i un altra sacsejada perquè el partit retorni a l’únic camí que Catalunya necessita actualment.

Hem conegut la sentencia al locutor de la COPE Federico Jiménez Lozantos per injuries al polític del PP Ruiz Gallardon, i les curiositats del inexistent estat de dret continuen.

Recordem que el locutor, entre d’altres delicadeses, va arribar a afirmar què Gallardon tant se li’n donava els 200 morts i 1500 ferits de l’11 M. en l’atemptat a Madrid.

El jutge en la seva sentencia condemnatòria a resol pagar 36000 euros per injuries greus, haver faltat a la veritat, i no actuar en l’exercici del dret a comunicar lliurement informació veraç,  protegit per l’article 20 de la Constitució.

El conegut comunicador ja ha anunciat què recorrerà la sentencia, i la seva emissora, recordem finançada per l’església catòlica ja ha expressat la seva disconformitat amb la sentencia, i esperen una rectificació.

Realment esperpèntic aquest nou episodi de la justícia espanyola on aquest conegut xenòfob i manipulador, amb el seu odi irracional contra qualsevol identitat què no sigui la d’aquest món imaginari que vol vendre a qualsevol preu, amb una Espanya unida amb una sola identitat, una sola llengua i dirigida evidentment pels hereus mes directes del franquisme, o sigui l’ala dura del Partit Popular.

Malauradament per ell, les coses no son així, i a pesar de les barbaritats que ha arribat a dir sobre polítics com Carod Rovira o Ibarretxe, als quals ha colpejat amb tota mena de calumnies i insults amb total impunitat, i també a Catalunya en general, on cada reivindicació o episodi d’afirmació nacional ha rebut el mes profund menyspreu sense cap tipus d’intervenció judicial potent.

Tanmateix aquest aprenent de periodista, que segurament l’atemptat sofert per Terra Lliure l’ha marcat, però no justifica aquest descrèdit a la professió, i tot amb el suport de l’església catòlica, cosa que als seus fidels segurament s’ho haurien de fer mirar.

Se’ns dubte, el famós art. 20 de la Constitució en lletra petita deu posar que per Catalunya no s’aplica, perquè com sempre no som comparables amb ningú, i així amb un estat de dret dirigit amb uns fins molt concrets ja som al cap del camí, com deia el títol d’un llibre recent “Fot-li que son catalans”.

Ja ha acabat aquest llarg procés intern del partit republicà, i la veritat es que si l’objectiu era enfortir el partit de portes endins i també de cara a l’electorat, no s’ha aconseguit, i la situació segueix igual.

Sense voler entrar al detall amb tots els acords i desacords passats al Congrés de dissabte, i què de ben segur ja deveu conèixer, crec què el resum mes important es que l’independentisme segueix orfe d’una opció política que el representi amb un full de ruta clar i seriós, i un compromís total per damunt de les quotes de poder personals què els seus membre puguin arribar.

El cas paradoxal es que el projecte te uns votants potencials que segons les enquestes, manifestacions i tot tipus de plataformes i accions ciutadanes son molt nombrosos, i va en augment a mesura l’atzucac autonòmic ens va mostrant les seves esquerdes.  El moment es immillorable però casualment el partit que havia de ser la punta de llança que arrossegues a la resta no esta per la labor, i segueix les baralles internes i les contradiccions sota el paraigües del tripartit.

La executiva finalment es monocolor, ja què el sector d’en Puigcercos no va arribar a cap acord amb cap altre sector, i ja ha anunciat una reunió amb el President Montilla per fer balanç del pacte, malauradament això no es el que els milers d’exvotants voldrien, sinó unes línies vermelles sobre les matèries claus en l’avenç nacional, què cas de no complir-se farien marxar el partit republicà del govern, i això no ho permetran ni ho volen els dos sectors oficials.

Els sectors renovadors han aconseguit unes victòries parcials amb l’aprovació de la separació de càrrecs de govern dels de partit, cosa què obligarà a en Puigcercos si vol presentar-se a la presidència a saltar aquesta legalitat aprovada, també la composició del Consell Nacional amb moltes cares renovadores com l’Elisenda Paluzie, i l’opció del partit per la previsible retallada a l’estatut per part del TC, on l’enfrontament amb l’estat costa de creure què es dura a terme amb la direcció actual.

La veritat es que la renovació va guanyant pes amb en Carretero i Bertran com a cares mes visibles, però l’aparell segueix dominat pel sector immobilista què seguirà amb la seva tàctica de crossa socialista fins la davallada electoral previsible al 2010 o abans, i on la visió política de llarga distancia ha estat substituïda per l’anar passant sense capa tipus d’ambició, amb exemples com en el nou finançament, on aquest partit encara no te cap tipus de proposta oficial, i ja se sent ben representada pel conseller Castells, quan tenia la oportunitat d’incorporar la proposta d’Esquerra independentista què simplement actualitzava la del programa electoral del partit en les passades eleccions, i què sembla ser quedarà al calaix.

Tot plegat, unes profundes incoherències, i disputa interna dels diferents sectors que no contribuiran a retornar aquest partit a l’ideari que mai havia d’haver abandonat, per aquesta banda l’estat espanyol de moment pot estar tranquil, ja què el continuisme segueix al davant d’ERC en espera de nous reptes futurs.

El president d’aquesta entitat creada al País Basc per  reconèixer i donar suport a les víctimes del terrorisme, ha tornat a demostrar la seva xenofòbia cap a qualsevol diferencia identitaria què no sigui la seva.

El Sr. Iñaki Ezquerra, president de l’anomenada associació, en la presentació d’un llibre seu, deu anys desprès de l’anterior, ho ha justificat dient que tots hem perdut molt de temps per culpa d’ETA i el nacionalisme, tot seguit a considerat que el problema del nacionalisme català, gallec o basc es que s’odien a ells mateixos, i ha seguit amb una sèrie d’acusacions sobre la maldat del nacionalisme culpable de tots els mals.

Aquest moviment, es fruit del nacionalisme espanyol mes ranci i agressiu,  i el mes trist de tots es la utilització de les víctimes per fins polítics, deixant sense valor la vida humana i passant a ser un mitjà de l’estat per imposar les seves tesis costi el que costi.

Aquesta gent amb el seu deliri contra qualsevol identitat que no sigui la seva, barrejant la violència d’una banda terrorista amb qualsevol agrupació política escollida per la ciutadania, i qualsevol organització, moviment o publicació de caire sobiranista, i que curiosament no coincideix amb la ideologia d’aquest grup amb tics feixistes, i amb odi irracional a la diferencia què com es normal la democràcia no es el seu fort.

Les seves bases fundacionals son la defensa de La  Constitució com a base fonamental de la solució al problema basc, la unitat de les forces espanyoles PP-PSOE contra els partits autòctons, la negació a negociar res contra la banda terrorista que no sigui la seva rendició, els hi recomanaria un repàs al procés irlandès per citar un exemple..

Tanmateix, les acusacions d’odi dels nacionalistes crec se les haurien d’aplicar ells mateixos, ja què alguns membres han estat assassinats per ETA, i això juntament amb la seva mentalitat imperialista i de pensament únic fan que visquin en la seva realitat imaginaria què consistiria en la desaparició de qualsevol sentiment nacional diferent al seu, i l’assentiment i submissió a totes les idees de l’estat en forma totalment unitària.

Malauradament per ells, i concretament en el País Basc ells tenen que respectar (paraula què desconeixent), com no pot ser d’un altra manera el sentiment de pertinença majoritari, i no poden de cap manera  imposar el seu, com se’ns dubte no farien en cap estat del món i menys utilitza’n els morts per les seves intencions totalitàries.

Aquesta setmana en el programa El Club de TV3, han entrevistat a Núria Cadenes amb reflexions crec que interessants per comentar.

Efectivament, a mesura avançava l’entrevista conduïda per l’Albert Om em venia a la memòria aquella campanya de pintades a les parets demanant la seva llibertat, i què avui en dia encara en queda alguna per refrescar el nostre pensament d’aquells fets produïts a finals dels anys 80 i principis dels 90, on per sintetitzar va ser acusada de pertinença a Terra Lliure, participació en temptativa d’atemptat a una residència d’oficials a Barcelona, i tinença d’armes juntament amb dos persones mes, i què el 1990 la va portar a judici davant l’audiència Nacional on va ser condemnada i posteriorment en l’apel·lació absolta de pertànyer a banda armada, però si dels delictes restants, quan curiosament va ser detinguda sense portar cap arma al damunt, i amb declaracions totalment contradictòries, amb greus faltes processals típiques del sistema judicial espanyol quan es tracta de reprimir les identitats diferenciades.

Al final 6 anys a la presó, i posada en llibertat per la declaració dels altres dos acusats de no estar vinculada a l’organització.

Ara viu al País Valencià, i treballa en diferents publicacions, apart dels seus propis llibres editats.  Malauradament l’estat espanyol no ha evolucionat gens, i casos judicials com aquets que no pasarien el filtre de cap país democràtic del món s’han anat repetint, com el cas de l’Eric Bertran, o mes recentment en Francesc Argemí entre molts d’altres que tenen el vincle comú de sortir-se del pensament únic de l’imperi.

Una pregunta em va cridar l’atenció, què era si defensava la lluita armada?  Em va agradar molt la resposta, ja que fugia dels topics establerts pel sistema i el que es políticament correcte, responent què la pregunta s’havia de posar en un context concret, i un moment determinat per veure si es pot utilitzar o verdaderament hi ha altres opcions.

Veritablement crec que es una resposta molt intel·ligent i que molta gent amb la ment bastant tancada, i on les coses son blanc o negre la condemnarà, però jo que soc contrari a la violència en general, també diferenciaria diferents tipus d’aquesta, no es el mateix l’atemptat de les torres bessones per part d’Al Quaeda, indiscriminadament, i buscant la mort anònima amb una quantitat com mes elevada millor, que en un cas com el de la Núria on la part legalitzada abusa del seu poder i mitjançant els seus propis mecanismes fets per legitimar aquesta repressió provoca la indefensió mes absoluta de la persona condemnada simplement per les seves idees, i què seria un atenuant valuós per un possible acte violent, també el dels pobles reprimits i espoliats fins al límit amb el beneplàcit de la resta del planeta, i on trobaríem molts casos què finalment la condició humana substitueix la raó per l’odi i la venjança com Palestina, Kurdistan i molts mes.

Els atacs i persecució a la llengua catalana es van multiplicant actualment, amb la total indiferència de l’estat espanyol.

La polèmica pel tema d’Air Berlin ha arribat fins les altes instancies, i fins hi tot la premsa alemanya s’ha n’ha fet ressò criticant al director de la companyia per tractar una llengua amb aquesta frivolitat, i ofendre a deu milions de parlants entre ells el diputat d’ERC Joan Puig, què en un article acompanya el logotip de la companyia aèria amb una esvàstica.

Deixant de banda l’afortunat que sigui aquest logotip, la realitat es què aquest personatge, per la xenofòbia que demostra per una llengua tant respectable com les altres què es parlen en el món, i què ha reiterat què no farà servir en les comunicacions dels seus avions, i què amb tracte despectiu ha tornat a fer servir la demagògia barata de que el castellà es tractat a les illes com una llengua estrangera mes. Se’ns dubte aquesta mentalitat retrograda i discriminatòria si la traslladem a altres àmbits de la vida, s’apropa a la ideologia nazi què aquest senyor deu conèixer prou be.

L’Estat espanyol que en el fons ja li va be les paraules d’aquest senyor, ja s’ha disculpat per l’acció del diputat abans esmentada, però caldria veure com actuaria si la llengua maltractada fos la castellana, com sempre cal anul·lar qualsevol diferencia existent a l’estat costi el que costi.

Trobem un altre exemple d’això amb les paraules del president de la junta de Castellà i Lleó, què considera un error que alguns territoris de l’estat deixin en segon pla el castellà, ja que els farà uns nens desgraciats en un futur on necessitaran aquesta llengua per moure’s pel món, i reblant el clau va afirmar que la llengua (castellana) ens fa lliures ja que podem conviure dintre d’Espanya i en el món.

Sobrarien els comentaris, però segons aquest senyor tots els nens de la resta d’Europa, Amèrica del Nord, Africa, Asia i Oceania son uns desgraciats perquè no tenen com a llengua materna el castellà, i a mes amb la seva proclama a la llibertat sembla voler convertir el castellà en una espècie d’esperanto comú per tot el mòn. Crec què deu fer temps que no viatja pel planeta, i fins hi tot dubto que ho hagi fet mai,ja que sinó sabria que la llengua que domina les relacions internacionals es l’anglès, i que cada territori protegeix la seva llengua sense menysprear cap altre.

La seva mentalitat es va aturar uns segles enrere, on “en el imperio no se ponia el sol”, malauradament, la major part dels seus votants també deuen estar aturats en el temps, i així anem fent i perdent terreny lingüístic a cada dia que seguim sense tenir un estat propi què protegeixi la seva llengua amb total respecte per les altres.

En resposta al pla del Lehendakari sobre la consulta popular a la ciutadania, el Ministre de l’interior Alfredo Perez Rubalcaba ha fet unes curioses declaracions

Treien pit amb la tranquil·litat què li dona portar tot l’estat de dret al darrere, ha advertit al president basc que el govern socialista impedirà l’exercici del dret a l’autodeterminació, i del dret a decidir, el demani  el president basc o la banda terrorista ETA, i ha reblat el clau dient que en democràcia tots els ciutadans poden decidir però d’acord amb les regles establertes.

Si ho he entès bé, aquest senyor compara la petició legitima del màxim representant de la societat basca escollit pels seus ciutadans amb una banda terrorista, què per mitjà de la violència, i l’extorsió pretén imposar els seus criteris, francament crec què la diferencia es molt clara.

Alhora, te la barra d’amenaçar com una dictadura militar de qualsevol país de pa sucat amb oli, què impedirà el dret a decidir de la ciutadania, no especifica com, si també pensa utilitzar la violència, d’altra banda legitimada en l’article vuitè de la constitució, o aplicant el meravellós estat de dret, i empresonarà al govern basc  i tota la població que s’apropi a les urnes el dia de la consulta.

Tot plegat fa feredat que aquest personal s’autoanomeni demòcrata, i estigui en un partit legalment constituït, on per desgracia molts càrrecs tenen les mateixes sensacions, i on l’estat de dret heretat de quaranta anys de franquisme i amb tics on no es nota l’evolució l’empara.

Aquesta es l’Espanya a la què ens hem d’enfrontar, un estat intolerant, irrespectuós i ple d’odi irracional cap a determinats conceptes com autodeterminació,referèndum, consulta o dret a decidir.

Amb aquestes condicions es impossible una societat en llibertat, i abans no sigui massa tard ja es hora d’allunyar-se amistosament, però amb determinació d’aquest malson amb actituds valentes i decidides i aplicant la democràcia real per damunt  de la democràcia de fireta existent.

Ja ha passat el cap de setmana electoral a ERC, i com mes temps passa, pitjors sensacions tinc respecte l’aclariment del partit republicà.

La militància ha optat per la victòria del sector oficial, però amb uns percentatges inferiors als que ells desitjaven, la primera estratègia del tàndem Puigcercos /Ridao ha estat el que anomenen el canvi tranquil.

Crec que no son conscients de les errades estratègiques que han allunyat a molts votants del partit, i què amb la insistència en ser una simple titella en mans del partit socialista, com ja fa temps es l’altre soci del tripartit, Iniciativa, allunyaran l’objectiu de la sobirania substituint-lo per aquest anar fent, aquesta pluja fina, aquestes incoherències constants, en definitiva aquesta pèrdua de personalitat.

La composició de la direcció i la futura estratègia política marca ara les prioritats, però les primeres felicitacions han vingut de part del PSC, que de moment respira tranquil, i què ha rebut l’avís per part d’en Puigcercos de una reunió a la tardor per revisar alguns punts de l’acord de govern, i què se’ns dubte mes que una amenaça s’ha vist com una maniobra de cara a la galeria per voler deixar contents a tots sense tocar res, com a mínim fins al 2010.

El pacte amb el sector Carod, es una possible fugida endavant, i on els sectors renovadors, un Reagrupament mes agressiu en els seus plantejaments, i una Esquerra Independentista amb una càrrega ideològica i un grup de persones molt valides que s’ha vist perjudicat sobretot per les maniobres de l’aparell, en forma de falsos rumors sobre l’acusació de ser candidatura amagada de la que finalment ha guanyat, no crec que entrin a qualsevol preu a la cúpula si no s’aproven moltes de les esmenes en la segona part del Congres, i què van en direcció contraria a l’aparell.

El guirigall podria ser fort si es tanca en fals la porta a aquest sectors sense cap concessió, i tant sols s’articula una operació estètica sense carrega de fons i on s’assumeixin errades i es retrobi un camí diferenciat i propi del full de ruta a seguir sense lligams establerts, ja que tard o d’hora l’independentisme ja cansat de tantes maniobres voldrà una representació clara en el Parlament, i l’obligació d’ERC es no deixa orfe aquest sector emergent de la societat catalana què te molt clar el que vol i que acabarà reclamant amb força amb Esquerra o sense.

Aquest dissabte s’ha celebrat les esperades votacions, i cal destacar sobretot l’èxit de participació en un procés inèdit en el mon polític.

Efectivament, un 70% de militants van expressar la seva opció en forma de papereta electoral, i això demostra el interès de la militància pel fet a escollir en un procés democràticament impecable, i què pot servir d’exemple per altres partits on la militància tant sols serveix per pagar la quota, però no incideix en les grans decisions què es prenen tant sols en l’aparell del partit, i on l’assemblearisme es paraula maleïda.

Els resultats des del punt de vista de canvi de rumb del partit no han estat massa bons ja que la candidatura continuista de Puigcercos/Ridao amb un 37 % de suport ha estat la guanyadora, tot hi això els dos corrents renovadors sobretot Reagrupament, ha obtingut un suport major de l’espera’t, i sumat a Esquerra Independentista al voltant d’un 35 % de vot que vol un canvi, i una aposta ferma per avançar cap a l’estat propi si es necessari sense estar al govern tripartit, que per cert de moment ha salvat el primer round, però tranquils que en vindran mes, com el finançament i la sentencia del TC.

El sector Carod s’ha demostrat que no compta amb un suport majoritari i haurà de deixar pas al relleu. Tot i la victòria del sector oficial, crec què en aquesta setmana que be fins al Congrés les posicions es tenen que acostar, i les cessions hauran de ser per part de tots si es vol sortir amb un partit reforçat i unit amb un mateix objectiu, en cas contrari si s’ignora els sectors renovadors, segurament aquests no formaran part de la direcció, i seguiran com un corrent intern que des de fora es seguirà veient com una revolta interna, i una diversitat de criteris què poden suposar mes desafecció cap al partit republicà.

Per això crec que en Puigcercos haurà d’acceptar algunes esmenes que no figuren en el seu programa, i ser mes exigent amb el grup socialista en el govern, i que això es visualitzi a l’exterior, com també anar marcant aquest full de ruta cap al dret a decidir que per força l’allunyaran progressivament del PSC, i el podria acostar sempre amb aquesta base abans esmentada a l’altre partit d’obediència catalana què veurem com en surt del seu Congres al juliol.

El que queda clar es que Esquerra no es pot permetre seguir com si res hagués passat, i sabent que aquesta aposta iniciada el 2003 no ha resultat s’espera seny i rectificacions en el rumb, què crec que en el fons amb major o menor brusquedat en son conscients mes enllà del personalisme existent.

Una bona polseguera ha aixecat la carta del director general d’Air Berlín negant-se en rodo ha introduir el català  amb les seves comunicacions als passatgers.

La directora de política lingüística del govern balear, va enviar una carta en to constructiu a l’empresa alemanya per instar-los a utilitzar la llengua catalana en els seus comunicats als passatgers dels seus vols, i aquesta ha estat contestada per la direcció de l’empresa de manera virulenta i sense cap sentit de la realitat.

Una critica ferotge al català, amb l’argument que esta arraconant al castellà i que què en alguns pobles de les illes ja s’ha perdut.  Per passar  en to demagògic a insistir amb el perill dels nacionalismes regionals que volen retornar als mini estats medievals, entre d’altres observacions delirants.

En aquest personatge, segurament un nostàlgic del nazisme, li diria que ell no es ningú per argumentar qüestions politiques en territoris que ni li van ni li venen com l’estat espanyol, i per tant si les seves fronteres es veuen modificades per la voluntat popular, simplement ho ha de respectar com no pot ser d’altra manera.

En el tema lingüístic, i la seva preocupació per la pèrdua del castellà, tampoc crec que sigui un problema que a ell li afecti amb res, ja que suposo la seva llengua deu ser l’alemany que es la que li te que preocupar,  i no fer de ONG de llengües en suposat perill, cosa de molt dubtosa realitat.

On ja supera qualsevol deliri, es en qüestionar que si opera en varis aeroports en territoris on la llengua catalana i castellana son oficials, el mes normal i coherent es que tota comunicació verbal o escrita sigui amb les dues, al igual que si va a un altra estat m’imagino que no es deu plantejar no respectar la llengua d’aquell territori. Curiosament l’excepció mundial es troba aquí, com sempre som incomparables amb res.

Tanmateix suposo que si una companyia catalana tingues operacions aèries a Alemanya, no trobaria de rebut que no utilitzes la llengua alemanya en els seus comunicats, però a l’inrevés si, totalment esquizofrènic.

Es que amb Catalunya, i amb la llengua catalana tots s’hi veuen en cor, el caràcter dòcil de la població i el setge de l’estat cap a qualsevol diferència, fan possible actituds com les d’aquest personatge totalment fora de lloc, i què mereixerien un sever toc d’atenció, ja què ningú respecta un territori sinó te un estat al darrere que es faci respectar.

Demà arriba el súper dissabte com l’han anomenat els mitjans de comunicació per les files republicanes, i on la decisió pot marcar el futur.

Efectivament, desprès de superar el primer període de desqualificacions personals a traves dels mitjans per part del dos candidats continuistes, Puigcercos/Ridao i Benach/Niubó, les propostes han marcat la resta del procés, un cop superades uns avals en forma de signatures que l’aparell es va treure de la manega, i què buscaven l’eliminació d’algun dels candidats renovadors, Carretero/Carandell i Renyer/Bertran, però que no ho van aconseguir.

Els militants tenen la responsabilitat de donar carta blanca als actuals dirigent,s i seguir el camí de descens iniciat el 2003, amb aquesta pluja fina social que ha substituït el potent discurs nacional del partit, aquest pas pel govern en total submissió a favor del PSC, i aquesta pèrdua de les essències i full de ruta marcat abans d’aquesta etapa, i què als ulls de la gent ha aigualit aquest partit fresc i dinàmic amb una versió dolenta del peix al cove convergent, on la millor mostra ha estat convertir-lo en un partit de mes ex-votants que de votants pròpis, això si, sense admetre ni un error, i no assumir que les quotes de poder son per alguna cosa, i no nomes per mantenir-les sense cap avenç en el conflicte territorial.

D’altra banda tenim els dos corrents renovadors, Esquerra independentista va ser la primera en pregonar el 2014, però amb una gran diferencia, què el va acompanyar d’una guia pautada per arribar-hi amb condicions, per això s’ha rodejat d’un equip potent amb noms de referència pel sobiranisme, com en Lopez Bofill, o economistes brillants com l’Elisenda Paluzie entre d’altres, què han proposat tornar al discurs de l’eix nacional per damunt de l’esquerra social que ja te el referent socialista com a primera opció, i alhora recuperar el caràcter republicà que ha desaparegut fins hi tot del logotip del partit.

El sector de Reagrupament bàsicament persegueix els mateixos objectius amb una posada al dia del xec en blanc d’aquest segon tripartit per no seguir a qualsevol preu, i pràcticament amb matisos prioritzar l’eix nacional per arribar a l’estat propi, i arrossegar l’altre partit català CIU cap aquestes posicions què encara que no sigui per devoció, sigui per necessitat, i amb l’exemple del seu candidat a la presidència que va ser l’únic en l’anterior tripartit que va resumir la personalitat de Zapatero com a demagog espanyolista.

La falta de debat públic ha estat per culpa de l’aparell, què no ha volgut donar publicitat als corrents renovadors i que ells ja tenen per altres medis, però tot hi així el procés d’elecció es un exemple democràtic a imitar per les altres formacions mes tancades en el seu bunker.

Catalunya, crec que necessita veure ressuscitar ERC, i posar el dret a decidir damunt la taula sense traves partidistes i negociacions mediocres, i així veure una llum al final del túnel tant fosc que se’ns presenta, i això nomes ho farà amb una renovació a fons de la direcció què ha de tornar a il·lusionar la població què pateix d’una desafecció totalment comprensible.