BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Acabada la sortida anual de la colla per conèixer durant tres dies un altre dels indrets emblemàtics del país, cadascun dels integrants d’aquesta expedició ens explica a la seva manera com la va viure. En publicaré un parell cada dos dies –per l’ordre d’arribada a la redacció– perquè l’apunt no sigui tant extens i el puguem pair. Les fotos apareixeran en una qualsevol de les properes entrades. Avui, Gio i Pistons -en vers-.

Que en gaudiu i fins aviat.

Per Joan Lladó

Diumenge a la tarda, una bona representació de la colla, al costat de les famílies, vam tenir el goig d’assistir a una ruta organitzada i guiada pel nostre company i amic, l’Enric Subiñà amb la col·laboració de la seva filla la Maria. Aquest passeig transcorregué ben a prop i a tocar dels vestigis del que fou la Barcelona abans de la seva caiguda l’11 de setembre de 1714.

Per Joan Lladó

Avui, en la nostra sortida pels verals de Canet, camp propi d’en Marcel, hem pogut constatar l’obertura de nous corriols, bàsicament per a la pràctica de la BTT. En cada visita a la zona, el nostre amfitrió ens adelita amb noves incorporacions del parc corriolaire i evidentment, tots ens hi divertim de valent. Dit això, però, cal començar a ser crític i prudent a l’hora d’obrir nous viaranys. Durant la matinal, tota la colla ha pogut constatar en el nostre pas per diverses zones que potser se n’està fent un gra massa.

Per Joan Lladó

Se’m presenta un altre dimarts festiu, prèviament acordat i de plena connivència amb en Martí. Hem triat aquest dia perquè les previsions de dilluns i dimecres no eren gaire bones. El company s’ha posat d’acord amb uns vells i allunyats amics que ara viuen a muntanya per fer plegats l’escapada. Han triat la vall de Núria i ens ofereixen el bitllet del cremallera. Molt agraïts!

Per Joan Lladó

Avui hem tingut una agradable sorpresa en arribar a la plaça: hi havia en Carles tot cofoi. També la presència d’un convidat, el cosí d’en Manel, en David. Hem fet plegats els primers quilòmetres fins la riera de Riudemeia i després en Carles ha seguit el seu camí al seu ritme fins retrobar-nos per esmorzar. Per Riudemeia i can Blanc, hem anat pujant, corriol per aquí, corriol per allà, fins el capdamunt de can Ribot. Després, flanquejant pel vessant nord del turó de Castellans hem arribat a sobre el Collet i pel camí recentment arranjat pel Avis Enginyers hem baixat fins el Mogent, gairebé a tocar de Santa Agnès.

Per Joan Lladó

A les vuit em recull en Martí. Túnel de Parpers. El Vallès. El Congost. La Plana de Vic. Boira al vessant sud de Bracons. Bellmunt ni es veu. No clissarem res de res. Sortim del túnel. Vall d’en Bas. Ostres! Cap amunt tot és més aclarit. Sol. Quina sort. Passem Les Preses. El Mallol i Sant Privat. Fondalada del Gurn. Tot moll, humit. Fred. Aparquem a la zona d’esbarjo. Ni una ànima. És dimarts feiner. Ens canviem. Preparats talment un rogaine. Amunt.

Per Joan Lladó

Passats gairebé quinze anys, el dimarts 17 vaig –en Xarli tamb– tornar a trepitjar el cim del Roc Melé amb esquís. Fou exactament el 23 de gener de 1999, juntament amb en Carles, en Xarli i en Max. Fent un xic de memòria, va ser el dia que vam aprofitar, un cop acabada l’excursió, per comprar els arvas al Pas de la Casa i també la cera per les pells, doncs aquell dia se’m feien uns pans a les soles com rodes de molí i entre això i el pes d’esquís i botes, que aleshores no eren pas plomes, almenys arrossegava cinc o sis quilos per cama. Tot s’hi valia, però. Érem mamellons.

Per Joan Lladó

En Sergi, encarregat de fer la present crònica, se n’ha escapolit hàbilment: m’ha subornat amb un canvi que no podia pas rebutjar –i crec que els altres tampoc–: farà una escultura amb ferro -feina, entre d’altres, amb la que es guanya les garrofes i no pas escrivint en una collonada de paper en blanc- al·legòrica de la colla que anirem a plantar en algun lloc discret, emblemàtic i sugerent dels nostres verals.