Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

Arxiu de la categoria: cultura

La república de la cultura, des de la resiliència cultural

0
@roviramartinez

Des del món cultural comença a sentir-se una mena de brogit, que ve d’una queixa permanent i llunyana. Ara es fa sentir més, a través del reclam del 2% de pressupost de la Generalitat i potser aviat els professionals de la cultura demostraran que el sector és important.

En els darrers anys el moviment independentisme ha posat el focus en l’economia (dèficit fiscal i viabilitat de Catalunya independent) i en la idea d’una democràcia participativa (a través de la mobilització i el control de la corrupció), o fins i tot en la qüestió polèmica de la llengua (castellà oficial o no). La cultura havia quedat en un pla fosc, perquè calia deixar la qüestió de la identitat al marge del procés; calia permetre redefinir què és cultura catalana. No sé si s’ha aconseguit, perquè ara en cada debat sobre el tema apareix la mateixa (estúpida) pregunta de si es pot fer cultura catalana en castellà. Sembla que hem de passar un examen… No ens preguntem mai si es pot fer cultura espanyola en català, però l’efecte d’exclusió, rebuig i menyspreu que es produeix del centre polític cap a la colònia i la seva llengua i cultura passa desapercebut. I així costa molt d’entendre perquè som on som. En fi, aquest no era el tema de que volia parlar, sinó només el rerefons implícit.

Perquè si el món cultural està queixós és per la situació de misèria que arrossega des del 2008, si és que abans es pogués dir que hi havia abundància. Però els progressos que hi havia hagut fins aleshores van quedar aturats del tot amb la crisi econòmica global. Ara la cultura és la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat i segurament ho ha estat sempre en els ajuntaments. Deu haver-hi algun estudi sobre el percentatges que els municipis destinen a la cultura. Perquè la cultura no és només la dels grans equipaments del país (abans eren institucions, una diferència remarcable que assenyalà Agustí Alcoberro), que sobreviuen ara amb pressupostos misèrrims i sense nord. Sinó també la cultura dels petits museus i de les petites institucions i iniciatives culturals que viuen amb molt menys. Potser caldria fer una sèrie sobre “herois de la cultura” per donar reconeixement a totes aquelles persones que han fet sobreviure projectes culturals sense diners.

Per això el debat que han organitzat la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Associació Catalana de Professionals aquest dissabte 8 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius, amb el títol de “La república de la cultura”, ha mostrat només l’inici del que hauria de ser un debat en profunditat sobre la cultura catalana. Potser sí que caldrà fer algun dia un congrés de cultura catalana, o si voleu un congrés català de cultura. No pas com el del 1976-1977, en què es va parlar de tot allò que tenia a veure amb el futur dels Països Catalans com a sistema polític, social, econòmic, cultural, lingüístic, etc. Sinó un congrés només de cultura, per situar la cultura al centre del debat, per fi.

Aquesta era la intenció de la III Jornada Pensem/Nacioxxi: centrar el debat en la cultura. Com a primera ronda va oferir-nos alguns apunts brillants. La idea de Joan Manuel Tresserras que cal construir l’Estat català des de la cultura, una nova cultura que sigui la mirada d’un nou subjecte polític. L’avís d’Agustí Alcoberro sobre el risc de la segregació de la societat catalana i la necessitat de construir lideratges col·lectius també a través de la cultura. La necessitat de pensar la pròpia cultura des d’una posició no hegemònica, com assenyalava Serés, davant dels fenòmens de la globalització. La necessitat, també, de pensar la cultura de forma transnacional, perquè és com la vivim avui, com deia Jaume Subirana. La cultura entesa com a bé públic comú, deia Xavier Antich. Per tant, necessàriament dependent de les polítiques públiques i necessàriament vinculada a la societat civil, que en aquests darrers anys han deixat moltes joguines trencades, recordava Carme Clusellas. Sense deixar de banda el fet que hi ha iniciatives privades, sostenibles i amb potencial, com ens deia Oriol Magrinyà de la Fundació Carulla.

Jo hi afegiria, com deia abans, que el país és ple d’iniciatives culturals modestes però molt efectives. Per exemple, l’Escola Xamfrà que dirigeix Ester Bonal[1], que finalment no va poder fer de ponent a la jornada per motius personals. O l’editorial Labreu, editorial de referència actual en poesia i qualitat en narrativa i traduccions, que funciona des de fa 10 anys a base de la feina feta en caps de setmana i hores lliures dels seus promotors. I tantes editorials, llibreries, escoles de dansa, grups de música, etc. que treballen per la cultura sense esperar poder-ne viure.

Hi ha molta cultura que es fa des de la “perifèria” de les polítiques i des de la societat civil que crea el que Simona Skrabec, des del públic de la jornada, reclamava: resiliència cultural, més que resistència, davant l’homogeneïtat que el capitalisme global estén per tots els territoris (Barcelona, global shopping city). I jo prenc aquesta paraula, resiliència, com a nou possible lema per a la “nostra” cultura: Resiliència cultural.

Algun dia, però, ens caldrà tenir un pla de cultura que no sigui només un document per fer bonic, sinó un sistema de treball que posi en relació iniciatives privades i associatives, institucions públiques, creadors/es, equipaments i institucions locals. La cooperació és la marca de la innovació social del segle XXI. També ens cal una estratègia que ajudi a captar el gran públic. Perquè en relació als públics també caldrà canviar algunes dinàmiques. No podem dir que haguem anat enrere en la capacitat cultural del país, però tampoc no aconseguim anar endavant. I el món es mou. Les noves tecnologies estan omplint el món de la cultura (el mercat cultural) de nous formats. Són els que tenen més públics. I la cultura catalana encara no juga en aquesta lliga. Podria quedar-ne al marge si no hi ha un projecte de futur ben definit. La resiliència implica recuperar la fortalesa que s’havia perdut. Per això hauríem de lluitar.

[1] En aquesta III Jornada, com en totes, vam convidar més dones que homes a fer les ponències. El resultat, però, és que hem rebut unes quantes negatives per part de les dones i cap per part dels homes als que se’ls ha fet la proposta de participar-hi.

Globalització i postmodernitat, forjadors d’identitats. Una aproximació sociològica, per Mercè Pàmies

0

El procés de globalització afecta totes les dimensions del món social. La interacció entre individus, institucions, agents socialitzadors i societat en general passen per un procés de transformació. Cultura i llengua no en podien quedar al marge; aquests són factors cabdals a l’hora de constituir identitats. Conèixer la història també és rellevant per entendre la societat contemporània, així com ho és copsar els paradigmes que la mouen. Totes les cultures del món, des de l’anglosaxona amb l’anglès com a llengua vehicular fins a la cultura més minoritària, es veuen afectades en diferent proporció i a diferents nivells per aquest procés. Un altre factor a tenir en compte és l’anàlisi dels aspectes que conformen la societat postmoderna en la qual es desenvolupa el món global. La cultura catalana no n’és una excepció. Com a cultura minoritzada, ha sofert molts embats. Des de la perspectiva sociològica i amb la consciència que la realitat no es pot conèixer en la seva totalitat, intentarem copsar com la globalització podria convertir la cultura catalana en residual o bé, tot el contrari, projectar-la al món.

L’economia és un factor clau en el procés de globalització que viu la societat. La tecnologia és l’instrument que la fa possible. Aquesta dinàmica globalitzadora afecta i repercuteix cada vegada més el dia a dia. La globalització no és homogènia a tots els territoris. Z. Bauman afirma que la polarització entre els fluxos de poder provoca un desequilibri mundial que fa que algunes zones no es vegin afectades per aquest fenomen i quedin atrapades en la immobilitat (Martínez, 2009, pàg. 31). Aquest fet provoca moltes desigualtats, les quals desencadenen un important flux migratori a escala mundial.

Des de la perspectiva sociològica, un factor que provoca un gir fonamental en la concepció del món global és la relació espai-temps. Un missatge o una transacció econòmica enviats des de Barcelona triguen el mateix temps a arribar a Girona que a Nova York. Giddens fa referència a aquest fenomen i l’anomena desenclavament (Martínez,2009, pàg. 29-30). Abans, l’individu actuava en un espai i un temps ben definits; amb la globalització es produeix una reconstrucció d’aquests paràmetres. La visió tradicional de la història, marcada per una apreciació lineal del temps, també queda sacsejada. Segons A. Heller, en l’imaginari col·lectiu, la història cada vegada es visualitza més com un mosaic on cada grup, poble, ètnia, religió o cultura pot establir la seva pròpia diferència.

Globalització i homogeneïtzació són conceptes que s’han associat sovint, ja que hi ha visions del món, productes i costums que salten fronteres. Per altra banda, es parla de la glocalització (Martínez, 2009, pàg. 30-31). Aquest fenomen potencia, com a reacció a la globalització, la diversitat local; no com un força que actua en contra sinó que hi posa límits. La cultura local també afecta el sector de la comunicació que manté la seva vinculació amb les cultures locals a fi de poder donar sortida als seus productes. Gràcies a la cultura digital els individus poden mantenir les seves arrels i els seus universos simbòlics. C. Feixa i P. Nilan anomenen transnacionalisme el reconeixement a l’heterogeneïtat i a la diversitat. En un món global es produeix una barreja entre els elements culturals del lloc d’origen, del lloc on es viu i d’altres elements que circulen per la xarxa.

Un altre element que es veu afectat per la globalització és el concepte d’Estat-nació com a forma d’organització política sorgida de l’edat moderna. Malgrat passar per un procés d’erosió, encara monopolitza el funcionament de les institucions polítiques . L’Estat, però, cada cop gestiona menys problemes a escala global i cada cop té més dificultats per gestionar la pluralitat interna, cosa que ha portat a una certa descentralització. Al mateix temps, han aparegut el que C. Feixa i P. Nilan anomenen estats-xarxa. Un exemple seria la UE, que s’ha creat com una superestructura als estats que la conformen. També existeixen altres organitzacions en l’àmbit mundial (OTAN, FMI, …). Cada vegada més, s’estudien processos socioculturals i formes de vida que no tenen com a referència els límits geogràfics dels Estats-nació.

Un altre factor important a considerar és el pas de la modernitat a la postmodernitat. La sociologia ha aportat una sèrie d’interpretacions molt valuoses al canvi de paradigma. La Il·lustració, segons A. Heller, ja va posar en dubte la ‘veritat absoluta’ (concepte holístic) per un concepte ‘sectorial de la veritat’ (la ciència com a única veritat). La societat moderna es va caracteritzar pels seus valors objectius i les veritats universals. En canvi, la postmodernitat pluralitza el concepte científic de la veritat. Durant la modernitat, la llibertat és un concepte associat a l’autonomia dels individus, els quals són plenament responsables dels seus actes. La postmodernitat implica subjectivitat i relativisme i així ho explica P. Bourdieu per qui la sociologia, mitjançant el concepte de reflexivitat, permet prendre consciència de les determinacions de l’individu; les seves tendències i preferències es formen en un habitus interioritzat (Martinez, 2001, pàg. 20 ). L’individu no fa i decideix per ser qui és, sinó que tria perquè està condicionat per la interacció social.

Per J.F. Lyotard, la mirada i el llenguatge postmoderns són destotalitzadors (conf. A. Heller). Aquesta reflexió sociològica porta cap a un relativisme desconcertant. La postmodernitat comporta relativisme. Això no vol dir que sigui contrari a l’acció moral o a la defensa d’ideals. Els valors universals es qüestionen. A la societat postmoderna ja res no es pot fer en nom de la intransigència i de l’absolutisme. Segons A. Heller, moltes coses han deixat de censurar-se; coses que abans es consideraven antinaturals i revolucionàries ara es consideren naturals i formen part d’una rutina. Els individus són capaços d’entendre altres tipus de vida. No hi ha lloc per una superioritat moral i social.

La globalització, en el marc de la postmodernitat, ha afectat la interacció social i, per tant, les identitats tant individuals com col·lectives. Segons M. Castells, la identitat és una construcció que permet a l’individu entendre el que és i donar sentit a la seva vida. És el resultat d’una construcció cultural i social que va més enllà d’ell mateix. Així es refereix a identitats construïdes a partir de l’experiència cultural (història, cultura, llengua, territori). Amb mirada superficial podríem dir que hi ha una cultura global o cosmopolita però segons Castells, no podem deixar de parlar d’identitats específiques.

La cultura catalana en el món global

La globalització i la visió postmoderna del món tenen un fort impacte en el fet cultural. Totes les cultures del món es recomponen i es reinventen contínuament i actuen com a mirall de la societat a la vegada que hi aporten la seva originalitat. La cultura catalana no és una excepció. Ja minoritzada abans de l’adveniment de la modernitat, ha passat per moments àlgids i per moments més discrets, però els catalans l’han mantingut i ha arribat fins als nostres dies i no pas en estat residual, com moltes altres cultures minoritàries. Com diu J.M. Tresserras, entre les llengües minoritzades, la catalana és l’única que continua sumant parlants. La meitat dels individus comptabilitzats com a parlants de català la tenen com a segona llengua. Això vol dir que la llengua està ben viva. La qüestió és plantejar-se quina dinàmica adquirirà en un món globalitzat on el contacte i les influències culturals són no només rutinàries sinó desitjades i desitjables.

 

No s’entén el moment en què es troba la cultura catalana sense fer un exercici de comprensió del passat. En l’etapa moderna, quan es van constituir els Estats-nació, la cultura catalana es va quedar totalment al marge d’aquest procés. Els Estats van potenciar activament una identitat, una llengua i una cultura comunes. La majoria dels territoris de parla catalana es van veure integrats a l’Estat espanyol i alhora es van anar desmembrant. Les noves institucions van lluitar activament contra la llengua catalana, encara que no van poder impedir que les classes populars la mantinguessin.

Si la cultura catalana va passar per un procés de decadència perquè no va formar part de la lliga dels Estats-nació, un altre fenomen de la modernitat, la industrialització, majoritàriament, al Principat va jugar un paper determinant per la seva subsistència. Les classes populars van mantenir la llengua i els nouvinguts d’altres llocs de la península que formaven part de la nova classe obrera van adoptar el català com a llengua i una majoria es va sentir seva la cultura. Un altre factor determinant va ser la implicació de la classe burgesa en el paper de la normalització de la llengua. Es va crear un català estàndard que, com diu J.F. Mira, és cabdal pel sentiment d’autoestima de la cultura pròpia. Aquest doble vessant popular i d’elit cal afegir-hi el projecte polític d’estructuració del territori de la Mancomunitat. La cultura catalana va arribar a tenir gairebé tots els ingredients d’un Estat sense ser-ho. És important fer referència a aquest projecte perquè li va permetre assentar-se sobre una base ferma en un moment que altres cultures minoritzades d’Europa no van saber aprofitar d’una forma tan contundent o bé no en van tenir l’oportunitat.

Després d’aquest projecte ‘nacional’ de la modernitat, la cultura catalana va haver de passar per una experiència traumàtica per tal de sobreviure la repressió del franquisme. Tal com demostren Rovira, Saurí i Tressserra les migracions de la postguerra (anys 1950-70) procedents de l’Estat espanyol no van canviar els hàbits en la utilització del català per part dels catalanoparlants, malgrat la forta pressió social del règim. Durant la transició democràtica, alguns pares procedents de la immigració espanyola van adonar-se de la importància de la presència del català a l’escola per tal de reconstruir una societat dividida per la llengua. El català es va percebre com a factor de mobilitat social. Un altre cop, doncs, la llengua catalana va poder superar aquesta situació adversa, encara que amb força tràngols. Segons Rovira, Saurí i Tresserra, molts castellanoparlants van aprendre la llengua però no van sentir la cultura catalana com a pròpia.

Les últimes migracions, a finals dels 90, aporten una novetat a la cultura catalana; el contacte directe amb la multiculturalitat com a element a destacar del procés de globalització del qual hem parlat anteriorment. La immersió lingüística a les escoles, com a agent socialitzador, encara és considerat per la gran majoria de la societat catalana com a imprescindible per proporcionar igualtat d’oportunitats entre la població. Alguns però, des del sector de la immigració, han alçat veus dient que ‘la igualtat d’oportunitats’ era una petita trampa per promocionar el català.

Al mateix temps, hi ha hagut un gir progressiu pel que fa al posicionament i la percepció de la cultura catalana. Si bé durant la postguerra i bona part de la segona meitat del s. XX es va defensar des de la resistència, tot emulant el model Estat-nació en la mesura de les seves possibilitats, actualment hi ha la percepció social que aquesta no és la forma de mantenir-la i projectar-la. Per J.M. Tresserras la cultura catalana es presenta com a electiva en un moment que poques cultures del món occidental donen aquesta opció. Remarca que, malgrat tenir un Estat en contra, molts immigrants de l’última tongada l’abracen quan, en realitat, tenen l’opció d’assimilar només l’altre gran cultura a la qual tenen accés, la castellana. Segons ell, una llengua que creix i es fa gran en aquestes condicions té una gran solidesa i es fa extremadament forta.

Una altra aportació que va en aquesta direcció és la the K. Woolard, que ha estudiat el cas català en els darrers vint anys. Segons Woolard, el català ha passat a ser, en aquest temps, la segona llengua de molts individus que abans s’hi giraven d’esquena. Per tant, constata un augment en la utilització del català i dóna com a incentiu la mobilitat social. K. Woolard ha fet una aportació important en el marc de la ideologia lingüística. Segons ella l’autenticitat de la llengua associada el període de resistència de la llengua catalana podria ser un tret del passat. El concepte d’anonimat, atribuït a les llengües dominants, potser comença a formar part de la visió de la catalanitat actual. No perquè el català es pugui convertir en una llengua majoritària, sinó perquè ha deixat de veure’s com una cultura replegada en si mateixa. I així, doncs, la globalització, i el contacte no només amb la cultura castellana de la postguerra imbuït del concepte d’alteritat, ha deixat pas a l’acceptació d’una evolució de la cultura catalana que és capaç de reflectir el món global en el qual està immersa.

La tecnologia digital, lligada al procés de globalització, ha donat l’oportunitat d’un rellançament de la cultura popular catalana. No precisament una cultura emmirallada en el seu passat, sinó una cultura oberta als canvis i a les transformacions. Les noves tecnologies motiven més que mai la participació i no reconeixen fronteres estatals. Les possibilitats de la creativitat cultural que ofereixen són il·limitades. Per J.M. Tresserras la cultura popular enfront de la cultura de masses i la d’elit és la gran beneficiada d’aquest temps.

La reflexió que fa I. Marí pel que fa a la incorporació de la immigració global a la llengua i cultura catalanes és molt important. Per Marí, consensuar el propi model és cabdal, ja que Catalunya es troba, a la pràctica, amb dues llengües (castellana i catalana) i amb un gran percentatge d’immigració que la fa estar en una posició d’especificitat en relació a l’Estat- espanyol. Per Marí, el procés d’integració no pot ser unilateral, pel qual s’exigiria als nous immigrants aprendre la llengua catalana sense oferir res a canvi. Perquè el model funcioni, la societat d’acollida té l’obligació de corregir les desigualtats i oferir una vida digna a tots els individus que en formen part. Aquesta és l’única manera, diu Marí, de tenir un projecte compartit. En aquest projecte no es pot prescindir de les altres llengües. En una societat digital tothom pot mantenir vincles amb la seva cultura d’origen. Aquests vincles són importants pel manteniment de la identitat i s’han de veure com una oportunitat per una nova cohesió intercultural.

Conclusió

Des d’una perspectiva sociològica, no es pot donar una resposta taxativa a la qüestió de si la cultura catalana serà residual o influent en el món global en el qual vivim. La sociologia s’ha de conformar amb diferents graus de certesa. Això sí, pot establir tendències a partir de l’observació de la realitat. La cultura catalana, si bé ha hagut de passar per llargs períodes en els quals la seva supervivència s’havia posat en qüestió, sempre ha superat els embats; sigui amb motiu de prohibicions o pressions socials de les institucions del moment, o sigui per l’arribada de successives immigracions de grans contingents de població tant peninsular com global.

Els valors associats a la postmodernitat deixen espai pel desenvolupament ple de la diversitat cultural; l’estigmatització, l’absolutisme, la imposició no hi tenen lloc. El llenguatge postmodern és clarament destotalitzador. La globalització tecnològica facilita la comunicació intercultural i permet a cultures minoritzades, com la catalana, donar-se a conèixer a escala global a un cost relativament moderat. També hem vist que globalització no implica homogeneïtzació i que, si bé hi ha un important flux de contacte intercultural, els individus no perden les arrels; les identitats no es dilueixen. La societat canvia i nosaltres amb ella. El futur de la cultura catalana és ara, més que mai, a les mans dels seus actors.

Residual o influent: quin és el futur de la cultura catalana en el món global? Per David Clusellas

0

(Exercici reflexiu realitzat a partir de la conferència La cultura digital en l’era global i digital pronunciada per Joan Manuel Tresserras el 5 de novembre del 2013 a l’auditori del Col·legi d’Advocats de Barcelona, on va ser convidat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana)

Cultura, cultures i catalanitat

Per poder donar resposta a la pregunta que encapçala aquest exercici, és important que, en primer lloc, reflexionem sobre els conceptes sobre els quals s’interroga. D’entrada, cal aclarir la noció de cultura, un terme de límits imprecisos que és capaç de designar realitats diferents. Una visió antropològica de la cultura ens portaria a afirmar que aquesta és la capacitat que l’home té d’adaptar-se al medi. Vista així, la cultura seria un sinònim de civilització i ens podríem remuntar fins a les mal anomenades cultures primitives per veure com l’home ha estat capaç de transformar l’entorn a fi que fos habitable. Malgrat que aquesta sigui segurament la primera entrada que trobaríem en moltes enciclopèdies, som conscients que, quan ens referim a la cultura, normalment volem fer al·lusió al patrimoni material i immaterial que acumulen els pobles. Així doncs, la cultura és quelcom de valor i amb un significat especial per a les col·lectivitats humanes.

Modernament, la universitat ha distingit diversos tipus de cultura, que han tingut una evolució particular d’acord amb les característiques que els defineixen. D’una banda, hi hauria l’alta cultura o la cultura elitista, destinada principalment a un públic format i cultivat, que històricament ha coincidit amb les classes socials benestants i il·lustrades. A l’altre extrem, hi trobaríem la cultura popular. És a dir, la cultura del poble, la de les classes menys instruïdes –però no per això menys valuosa–, que inclouria un ampli ventall de manifestacions, des del folklore fins a la literatura de tradició oral. Entre l’una i l’altra –i especialment a partir de la generalització dels mitjans de comunicació de masses–, hi hauria la cultura de masses: la cultura que es genera i es vehicula des dels media amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de persones possible. Tot i les reticències que ha provocat en diversos teòrics –especialment en els representants de l’Escola de Frankfurt–, la cultura de masses s’ha convertit en hegemònica. Ja ho anunciava Dwight Macdonald als anys 50: la cultura de masses actua com una pinça i és capaç d’arraconar tant allò que té per sobre –l’alta cultura– com allò que té per sota –la cultura popular.

Si ens plantegem quin és el futur de la cultura catalana, caldrà que tinguem present aquests tres tipus de cultura, que Joan Manuel Tresserras també analitza en la seva conferència. La cultura no és única, sinó que és múltiple i dinàmica. I tant és cultura la poesia de Gabriel Ferrater com la festa del segar i del batre d’Avià o les telenovel·les de TVC. En tot cas, hem de ser conscients que les cultures tindran un recorregut diferent, especialment si es produeixen en entorns mancats d’estructures d’estat, com succeeix en el cas català.

La segona variable que dificulta l’anàlisi del futur de la cultura catalana és el propi concepte de catalanitat. Què és català? Quins productes culturals són catalans? L’audiovisual català és el que es produeix a Catalunya o bé és el que es produeix en català[1]? El fet que Catalunya no disposi d’un estat propi dificulta el reconeixement de la cultura catalana a escala internacional. Si ens emmirallem, per exemple, en el cas de França, observarem que és francès tot allò que es produeix al clos de l’Hexàgon o amb el passaport de la República. En canvi, és francòfon tot allò que es fa en l’idioma del país encara que no disposi de la nacionalitat. Plantejar la catalanitat en uns termes semblants és, ara com ara, força difícil. Per posar un exemple, podem considerar que és catalana la poesia d’Ausiàs Marc si va ser produïda per un valencià a Gandia? Seguint la mateixa lògica, hauríem de considerar catalanes les novel·les de Maruja Torres i de Mathias Énard, redactades en castellà i francès però amb unes claríssimes arrels barcelonines? Certament, aquest és un debat que sobre el qual s’ha discutit moltíssim i mai no s’ha arribat a una conclusió definitiva. Com dèiem, la qüestió de fons és que el reconeixement internacional d’una cultura –a dins i a fora del seu territori– depèn, en gran mesura, del reconeixement polític de què gaudeix.

Sigui com sigui, la cultura catalana existeix i, segurament, la prova que ens ho demostra d’una manera més fefaent és el fet que, en la cultura catalana, ens hi reconeixem i l’oposem a les altres cultures nacionals. Potser la cultura catalana –o les cultures catalanes– no gaudeixen d’estat propi, però és evident que dialoguen de tu a tu amb la resta de cultures del seu entorn, ja siguin la castellana, la francesa o la italiana.  

Cultura, política i creació de productes simbòlics

Delimitada aquesta primera problemàtica, ara cal abordar el binomi que enllaça la cultura amb la política. La vitalitat d’una cultura depèn, en gran mesura, de les polítiques a les quals es troba sotmesa. De vegades, són polítiques explícites, però, en altres ocasions, no ho són. En aquest punt, cal que entenguem el concepte de política d’una manera àmplia. La política és tot allò que afecta la ciutadania d’un territori concret, cosa que comprèn, evidentment, les manifestacions culturals i simbòliques, ja siguin d’alta cultura, cultura popular o cultura de masses.

Totes les cultures, especialment en tant que societats, estan sotmeses a polítiques (ja siguin de la pròpia administració o d’una altra –pensem en la política exterior de les grans potències, per exemple, que afecten l’ecosistema mundial). Fins i tot hem de considerar que l’absència d’una política clara és una política més, que podríem anomenar política d’inacció. A banda, si considerem que la cultura és el tot –la societat en ella mateixa–, totes les polítiques que es fan al si de la societat afectaran directament la cultura que estem analitzant. Per tant, hem de considerar que les polítiques que impacten en la cultura no només són les polítiques culturals, sinó tota l’acció de govern de les administracions. Heus aquí tres exemples:

–          La construcció o l’absència d’infraestructures, com les carreteres i autopistes. Si és més fàcil de desplaçar-se, podrem disposar d’un públic més nombrós en un determinat teatre o cinema municipal. L’èxit de determinats teatres comarcals, com el Kursaal de Manresa i L’Atlàntida de Vic, també està lligat a la millora del nus de comunicacions de la Catalunya Central.

–          Les polítiques ambientals. La preservació d’espais naturals sol anar acompanyada de la creació de centres museístics i d’interpretació, de documentals i d’itineraris turístics que posen en valor el patrimoni local.

–          La inversió social. Cada vegada més, existeixen programes socials, com “Apropa cultura”, que aposten per apropar la cultura a persones en risc d’exclusió social. Durant la temporada 2013-2014, 19.000 persones que es trobaven en aquesta situació van tenir l’oportunitat de participar als espectacles i activitats de 54 equipaments culturals de Catalunya.

Òbviament, el sector de la cultura també gaudeix d’unes polítiques específiques, com la promoció de les indústries culturals o el foment de la cultura tradicional, que principalment s’impulsen des de la Generalitat i els consistoris. No obstant això, és important assenyalar que, en el cas català, tots aquests esforços queden afectats per la política d’estat que es duu a terme des de Madrid, que consisteix a privilegiar el centre i a menystenir la perifèria. La manca d’un estat propi condiciona les inversions a Catalunya en tots els camps, cosa que, com hem vist, té un impacte directe en la cultura. Catalunya està escanyada per l’embut de l’estat: l’enorme potencial del Principat s’estreny en un coll d’ampolla que no li permet assolir el cabal que podria tenir.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar que les polítiques que condicionen i donen forma a la cultura d’un país no només són les polítiques de les administracions –les polítiques públiques–, sinó que també cal valorar les polítiques de les corporacions empresarials. En el context mundial de la globalització, la concentració de poder per part d’aquestes institucions econòmiques, cada cop més puixants, pren una dimensió extraordinària. I és que determinades empreses –com Hewlett-Packard, Microsoft o Nintendo, per citar-ne tres– poden arribar moure quantitats econòmiques infinitament més grans que el pressupost de determinats estats. Quina capacitat d’acció tenen els països de dimensions reduïdes davant del poder de les grans multinacionals? Òbviament, cada cas és diferent i especial, però, massa sovint, el poder econòmic i empresarial té un impacte importantíssim –fins i tot pot arribar a ser desproporcionat– en les cultures locals, de vegades amb més sensibilitat, de vegades amb menys consciència.

Malauradament, Catalunya disposta de poques corporacions empresarials que puguin envigorir la cultura del país. Segurament, l’empresa més important del Principat és “la Caixa”, que sovint ha mantingut una posició ambigua a l’hora de fer ostentació de la seva catalanitat. No obstant això, també és cert que hi ha hagut empreses de mecenes importants, com la família Carulla, que han donat un impuls vital al país en els moments més foscos de la història. Així doncs, la conjugació de la cultura i el capital és un punt decisiu alhora de considerar la viabilitat de les cultures, ja que, en el mode de producció capitalista –que diria Marx– totes les dimensions de la vida tenen una traducció econòmica. Avui dia, fer cultura implica invertir dosis importants de capital, especialment si ens referim als productes culturals fruit de la cultura de masses i de l’alta cultura. Per tant, per la dimensió del seu mercat, les cultures de poca extensió demogràfica tenen menys flexibilitat a l’hora de crear determinats productes culturals. Aquest és un aspecte que cal subratllar, ja que les cultures de gran extensió demogràfica –i amb un poder adquisitiu mitjà o alt– no estan limitades per aquest condicionant. En aquest sentit, la reflexió que Walter Benjamin va fer a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, segons la qual, al segle XX, passem de crear obres d’art úniques a obres que es poden reproduir fins a l’infinit, ens dóna compte de la importància que el capital també té en la cultura, ja que és capaç de modificar la naturalesa única de l’art per tal de convertir un objecte únic –envoltat d’una pàtina sublim– en un producte comercial. Per tant, avui dia més que mai, ens hem de plantejar si la cultura existeix si no es consumeix. Òbviament, la resposta és afirmativa, però la cultura que no és de consum és una part petita respecte al conjunt, cosa que implica que les cultures que no són viables econòmicament –ja sigui per les dimensions del seu mercat, ja sigui per la capacitat adquisitiva dels seus membres– trobaran dificultats de continuïtat importants.

La cultura, amb els vessants econòmic i simbòlic, ha esdevingut un pilar estratègic de les societats contemporànies. És per això que, cada vegada més, les administracions i les empreses culturals duen a terme polítiques conjuntes de promoció publicoprivades. L’Institut Ramon Llull, per exemple, promou la cultura catalana a l’estranger tot finançant la traducció de les obres literàries, programant cicles d’arts visuals i organitzant col·loquis, conferències i fòrums de discussió, entre altres. Quan ens movem en l’àmbit internacional, fortament marcat per les cultures amb una gran capacitat d’expansió econòmica, ens poden assaltar dubtes sobre la capacitat d’influència de la cultura catalana. Afortunadament, en la globalitat del món, no tot són entrebancs, sinó que també hi ha avantatges. Quan un producte cultural és bo –sobretot si se sap encarrilar correctament– té un recorregut molt més llarg. La globalitat del mercat implica un públic potencial més alt de manera que la seva capacitat d’influència és més gran. En aquest sentit, un bon exemple són les novel·les de Jaume Cabré, que han ocupat els primers llocs de les llistes de vendes de països com Alemanya i França. Gràcies a la capacitat expansiva dels mercats, les novel·les de Cabré tenen un públic que depassa llargament els 10 milions de parlants que té la llengua catalana.

Cultura i nació catalanes: el plebiscit de cada dia

Però, com dèiem unes ratlles més amunt, la cultura és un tot difícil de delimitar. Per cultura, no només hem de pensar en els productes culturals i en els nivells de cultura, sinó que hi ha una altra accepció, que és la que uneix cultura i nació. Sovint, quan parlem de la cultura catalana, ens referim a la nació catalana. Segurament, el cas català –per la manca d’un estat propi– és un exemple paradigmàtic d’aquesta vinculació. I doncs, què és la cultura catalana, sinó la nació catalana? Catalunya és una comunitat cultural nacionalment diferenciada i, com molt bé assenyala Tresserras[2], allò que la fa singular és el caràcter electiu que té. Tot i que, en el procés de socialització dels infants, la cultura catalana –o la visió catalanocèntrica del món– és present en moltes famílies del Principat, mai no deixa de ser, per la manca de capacitat coercitiva, una cultura opcional. No obstant això, hi ha una característica de la nació/cultura catalana, que Jaume Vicens Vives va formular lúcidament a l’assaig Notícia de Catalunya, força particular: la voluntat de ser. Segurament, aquesta és una de les fortaleses més grans que tenim els catalans, la nostra magnífica tossuderia de voler romandre tal com som, cosa que entroncaria amb la concepció germànica de la nació –especialment amb el pensament de Herder– i, al mateix temps, amb pinzellades del pensament d’Ernest Renan. I és que, si la nació és un plebiscit de cada dia, no hi ha cap altra cultura més plebiscitària que aquella a la qual ens adscrivim de forma voluntària i malgrat les traves.

En l’accepció de nació, la cultura catalana sembla que té la continuïtat garantida, ja que difícilment s’eliminarà la manera catalana de veure el món. A banda d’una llengua pròpia, Catalunya compta amb uns costums propis, amb un dret civil singular i amb una cultura popular fortament arrelada. A més a més, seguint la categorització de Manuel Castells, la cultura catalana passa per ser una identitat de futur. Més que en cap cas, la identitat catalana és una identitat-projecte, entenent per aquesta “la identitat que s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials. I encara que sempre sigui amb aquests materials, hi ha un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (Castells, 2005: 17). Per tant, la cultura catalana –o la identitat catalana–  és un projecte perfectament vital, que existirà mentre hi hagi persones que vulguin que existeixi.

Conclusió: residuals o influents?

No creiem equivocar-nos gaire si encetem la conclusió foragitant el to apocalíptic amb què solen concloure molts assajos periodístics. Massa sovint, els catalans ens preocupem per la salut de la nostra cultura, del nostre idioma i dels nostres costums. No és que no haguem de ser conscients de la nostra situació, sinó que simplement hem d’entendre que el futur de la cultura catalana és el mateix que el de la resta de cultures del món. Hem viscut èpoques d’esplendor –especialment a l’edat mitjana–, però també èpoques de retrocés –sobretot a l’edat moderna. Ara bé, hi ha algú que cregui que les cultures són realment eternes i immortals? És possible que, en el context postmodern i a causa de la globalització, la cultura catalana tingui una esperança de vida més curta. Tanmateix, l’homogeneïtzació de la civilització humana és un procés irreversible i és per això que, tard o d’hora, hi haurà una única cultura global amb múltiples cultures locals. No ens hem d’espantar. De moment, cal que ens centrem en el present i fer com apuntava Voltaire al Càndid: hem de cultivar el nostre jardí, l’única parcel·la que controlem i en la qual ens podem sentir feliços. Si, tard o d’hora, esdevenim substrat o superstrat, no haurem deixat el mosaic de les cultures sense haver deixat rastre.


[1] L’exemple no és gratuït: els Premis Gaudí disposen d’un barem que delimita quines pel·lícules poden ser considerades catalanes i, per tant, quines són les que poden concórrer en la gala.