BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

MADELOC I ELS CARAGOLS D’ESPOLLA 14.09.2013

Per Joan Lladó

En Sergi, encarregat de fer la present crònica, se n’ha escapolit hàbilment: m’ha subornat amb un canvi que no podia pas rebutjar –i crec que els altres tampoc–: farà una escultura amb ferro -feina, entre d’altres, amb la que es guanya les garrofes i no pas escrivint en una collonada de paper en blanc- al·legòrica de la colla que anirem a plantar en algun lloc discret, emblemàtic i sugerent dels nostres verals.

Dit això, el dissabte, tres dies després de l’èxit de la Via Catalana, cap a quarts de nou del matí, engegàvem la ruta que ens havia de dur a escalar dos murs de l’Albera: la Torre de Madeloc i el Coll de Banyuls. Tres anys abans, en Cid, que enguany no hi era, en Carles, l’Anscari i servidor també ens hi vam enfrontar però afegint-hi prèviament el Puig Neulós i fent el tomb en el sentit de les busques del rellotge.

Aquesta vegada la iniciem vers llevant, cap a Garriguella i Llançà i després resseguint la costa vermella fins a Cotlliure. Grans i imponents paratges, “palau del vent” tot i que no en feia, per sort nostra. Ans el contrari, gaudim d’una temperatura molt agradable per fer bicicleta amb el sol al clatell tot el sant dia, que no arribava a aclaparar.

Abans d’arribar a Port-vendres, perdem en Gio que ha tingut una petita pana. Tret d’aquest petit incident i d’algun conductor amb nul respecte vers els altres, tot va com una seda fins a Cotlliure. Ens delectem observant les costerudes i fràgils vinyes en sòl de licorella entre les quals ja hi veiem algun veremador vinclant la carcanada.

A Cotlliure, on hi descansen les restes del poeta Machado, la tomba del qual s’ha convertit en memorial de l’èxode del mig milió de refugiats republicans al final de la guerra l’any 1939, hi férem les fotografies de rigor i un petit mos per afrontar els dos murs que se’ns presentarien tot seguit. Aprofito l’avinentesa per incloure una de les seves poesies dedicada al seu amic Federico García Lorca:

El crimen fue en Granada

I

EL CRIMEN

Se le vio, caminando entre fusiles
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle a la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—.
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, ¡en su Granada!…

II

EL POETA Y LA MUERTE

Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre; los martillos
en yunque, yunque y yunque de las fraguas—.
Hablaba Federico,
requebrando a la Muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el eco de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban…
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

                                                    III

Se les vio caminar…
Labrad, amigos,
de piedra y sueño, en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

Fet el petit descans, reprenem la marxa que a partir d’aquell moment serà una forta grimpada fins aconseguir la Torre de Madeloc a 656m. d’altitud.

En els primers revolts, el grup capdavanter comença a estirar a un ritme que difícilment es podria mantenir per gaire estona. Alerto la tropa que queda molta estopa i baixem la marxa. Al Coll de Molló, on hi arribem després d’un repòs en baixada, el pendent continua enfilant-se endurint les cames per a l’atac final. Aquí la vegetació és baixa i molt aspre, molt colpida pels envits del vent.

Arribem al Coll de Madeloc i esperem tota la colla per enfilar plegats el darrer escull. Des de Cotlliure fins aquí hem recorregut 5 qms. gairebé al 9%, ens resten 1,6 qms. al 12,5% i amb rampes del 23%. Bufa!

Comencem l’escomesa a la vella torre de senyals i guaita bastida pel nostre Jaume II de Mallorca el 1285 per prevenir-se dels atacs del seu germà en Pere III el franc i remodelada per en Vauban (us sona?) al segle XVIII. El mamalló de Cabrera ensenya roda però en un dels penosos revolts el col·loco al seu lloc. Per darrere ens segueixen els llargaruts que fan la seva pròpia batalla.

Quan coronem, ara l’un ara l’altre, i mentre recuperem l’alè, no deixem d’enaltir la magnànima croada. Tots plegats ho fem bé, molt bé.

Després de les fotos, comencem la llarga davallada cap a Banyuls, travessant erms, vinyes i suredes. Fem carregada d’aigua a la font ferruginosa del Mas Atxer i iniciem el darrer ascens al Coll de Banyuls.

Després de recórrer tota la vall fins aquest veïnat, Atxer, els primers revolts de la carretera ens donen la benvinguda i ens mostren tot el seu potencial que serà sense pausa fins dalt.

En els darrers cinc-cents metres en Sergi podia haver fet l’estrebada i arribar llorejat al cim, però en no saber el que quedava, se n’ha estat i hem arribat plegats. Aquests mamallons que fan patir els ganàpies…

Aquí us enllaço un bonic article d’en Quim Nadal evocant les terres per on hem passat i recordant l’escultor Arístides Maillol.

Al coll, molta alegria i alhora cansament. Hi ha ganes de seure a taula i degustar, amb les viandes, un bon vi de la terra. Ens fem les pertinents fotos i avall com llamps que tenim taula a quarts de tres. Els repetjons que se succeeixen a mitja pista fan gastar les darreres reserves i ens obren el cuquet de la cervesa ben fresca i gratificant.

Quan ens hem rentat a la font, ens entaulem al menjador de la Societat la Fraternal on ens serveixen un bon tiberi incloent-hi un plat que havia de ser la cirereta dels llamencs i que no ens convenç del tot: caragols farcits de butifarra negra. Tanmateix, tot plegat ha estat ben regat amb cervesa torrada, vi negre i garnatxa. Excel·lent preparació per al sopar que ens esperaria al carrer Amàlia. N’hi ha que no es veien en cor d’engolir tanta teca i han aprofitat el viatge per fer espai a la panxa.

Per molts anys.

Joan

Els bicicorriolaires: Enric S., Pep F., Carles LL., Giovanni L., Sergi F., Adrià T., Marcel T., Manel T., Valentí T., Anscari N., i Joan LL. amb el convidat d’excepció, l’australià, Scott Benett.

Distància recorreguda: 100 qms.
Desnivell + acum.: 2.336 m.
La ruta: vegeu-la aquí.
Les fotos: cliqueu aquí.


  1. No me n’he pogut estar d’arribar a casa i llegir la crònica així que he pogut. Les cròniques del mestre són com les seves sortides, no saps mai per on et sortirà, sempre pot haver-hi una lladonada amagada.
    La veritat és que aquesta vegada ho tenia fàcil. Hi havia els millors ingredients per fer un poti-poti amb un resultat per llepar-se’n els dits: el dia excel.lent, un australià convidat menjant caragols i bevent amb porró, dues parets coronades i un personal que va a totes, i, com no, el gallitu. Mireu-li la cara, vaparir!!

    Però inclús tenint-ho tan fàcil el pastor sorprèn: apareix en Machado i en Garcia Lorca. No sé com s’ha fa però ha coronat de nou un pujador innegociable. Només ho pot assolir ell.

    La resta sempre anem darrera. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.