Ulisses20

Bétera, el Camp de Túria, acull el “Festardor” 2017, un festivalot per allargar l’estiu o ves a saber què: tres dies de concert amb més de vint-i-cinc grups confirmats, dos escenaris, un d’acústics, i una zona d’acampada per als joves. L’organització assegura que n’hi ha gairebé el 90% de l’aforament venut, i aquest matí, mentre feinejàvem pel camp, ja s’oïa la música i les provatures dels músics. El primer grup que obrirà aquest festival són d’Alcàsser, Svaters, però també hi seran Pau Alabajos, Andreu Valor, Atupa, Pirats sound system o Kop. L’Ajuntament de Bétera ha posat línies d’autobús des de l’Albereda a l’espai del concert, al polígon de l’Horta Vella i ha facilitat plànols del poble amb els serveis d’urgències, farmàcies, o els horaris de metro. Si sou de la xerinola, ja teniu l’excusa perfecta per venir cap ací. Benvinguts.

Rajoy és el president del partit popular i el president del govern d’espanya. Aquest partit és l’únic que no ha condemnat la violència patida el 9 d’Octubre a València. No només no l’ha condemnada, sinó que l’atia, i la justifica: grups feixistes organitzats van aplegar-se a València a agredir les dues manifestacions convocades en commemoració de la diada del País Valencià. L’1 d’Octubre, en canvi, l’agressió va anar a càrrec de la policia espanola i la GC. A València, sense policia pròpia, la defensa dels valencians depén de la voluntat del govern espanol, que ja es va demostrar sobradament quina és.

Pel que fa a violència, el govern d’espana i el pp ja sabem què és, què respon i què respondrà. Curiosament, un dels aliats del pp, C’s, clamava al parlament espanol com se’ls havia escapat que la violència arribés als mitjans internacionals (literal). L’altre soci del pp, el PSOE, dóna suport cec al pp, i per això, hom suposa que consent la violència de l’1, del 8 i del 9 d’octubre. El Psoe fa anys que no es garantia de res. Pel que fa a la violència, aquests tres partits són un consens. La violació de drets universals és justificada, segons la seua interpretació de la llei. No cal dir en quin sentit apliquen sempre aqueixa agressió.

El govern d’espana i el partit que governa, el PP, justifica la violència contra els que se salten la llei (una interpretació que fan ells de la llei). A la vegada, el govern i el pp, és l’exemple permanent de violació de lleis, de normes i de la legalitat general. A Espana i a Europa. Tribunals espanols (!) i tribunals internacionals s’han cansat de condemnar-los. Perquè ni els seus còmplices, la GC o els tribunals, poden amagar la quantitat d’il·legalitats comeses: robatoris, obstrucció, eliminació de proves, malversació, prevaricació, apropiació…, milers d’exemples de tal gravetat que han hagut de comprar els mitjans perquè amaguen, dissimulen, renten, o desvien la informació.

Però malgrat la connivència amb la majoria de mitjans espanols, els fets hi són, coneguts de tothom. Provats. Reprovables. I allò mínim en un país democràtic fóra la dimissió i, la il·legalització. Però no només no passa, això, sinó que C’s i Psoe també avalen el partit i el govern, malgrat les condemnes estatals i internacionals. La seua complicitat no és només silenci o consentiment. És acceptació d’un estat mafiós. Plegats, tres partits o més, accepten l’Estat com una conxorxa, indestriable de la corrupció o el càncer crònic. Franquisme en canvi de democràcia.

És amb aquests “pinxos” polítics (caps d’estat d’espana, sinyors) que el president Puigdemont ha acceptat d’oferir diàleg en canvi d’ajornar la llibertat de Catalunya. Un pols que la Unió Europea, un aparell ultraconservador a Europa, ha reclamat abans de decidir-se, o no, a reconèixer l’estat català. Si el pp serà capaç d’oferir res més que no violència? Ho dubtem. Però Europa tampoc no tindrà cap més excusa, perquè si bé hem posat el fre i hem encetat una estratègia que ens desactiva momentàniament, hem perdut il·lusió i joia, també demostra la voluntat i la capacitat de diàleg, sense renunciar a l’objectiu.

Mostres de diàleg del govern d’espana (pp, c’s i psoe), les últimes hores i dies

tancar webs, mantenir la gc i la polícia nacional pels carrers de Barcelona amb mostres d’amenaça, blocar els comptes particulars d’associacions privades legals, perseguir els pressupostos autonòmics, amenaçar els presidents d’Omnium i de l’Assemblea, amenaçar Trapero, amenaçar amb el 155, enviar suport militar contra catalunya, no dimitir davant l’allau de corrupció política del partit, no dimitir en saber-se que han fet campanyes amb diner negre, no dimitir en tenir en llibertat amigots condemnats per la justícia, no dimitir en robar els fons de les pensions de milions de ciutadans, no dimitir en regalar als bancs els ajuts per salvar-los, no dimitir en regalar a amigots diners públics… Destinar milions d’euros públics de tothom contra la llibertat dels pobles i el seu dret a decidir. No condemnar la violència feixista del 9 d’octubre a València…

A les set de la vesprada, ahir seguíem tres fronts d’informació. Som a Ontinyent (la Vall d’Albaida), d’estatge amb els xiquets de l’escola, però en haver mestres monitors que se n’encarregaven de l’atenció pedagògica, vam organitzar un centre de dades casolà per seguir tres punts on n’hi havia informació que ens afectava directament: l’un, evidentment, era a Barcelona, mig món occidental era pendent de la declaració del president Carles Puigdemont al parlament de Catalunya. El segon punt d’informació era a l’escola, l’Assemblea de pares decidia la nova junta i el nou equip de treball per als propers quatre anys. El tercer punt era a l’Ajuntament de València, perquè l’alcalde Joan Ribó comunicava en directe la fallera major infantil de 2018, i ves que una candidata directa és alumna de l’escola. Totes tres coses es decidien al voltant de les set de la vesprada, com si s’haguessen posat d’acord a fer bullir l’olla al màxim. Així que, com deia la nova presidenta de l’escola, Sandra Cuevas, teníem tres punts calents d’informació, i ni panxa ni cul ni ses no amagaven la tensió.

Al voltant de les set de la vesprada, el president Puigdemont va triar la intel·ligència per damunt de l’emoció. Ves que hagués pogut eixir a muscles, agafar el camí fàcil, ahir, que ja teníem la feina principal feta, però es va decidir per suspendre els efectes de la declaració per trobar, si n’hi ha cap possibilitat a espana, un camí d’entesa. Això va fer caure la il·lusió del moment, l’eufòria dels milers que s’hi havien congregat allà, mil metres avall en un pou fondo que ens regirava l’estómac, ai, ai, la ferida, perquè encara no havíem reaccionat al colp de genialitat que el president, i supose que un equip molt i molt preparat, havien aconseguit en aquesta nova estratègia en favor d’un major reconeixement internacional. Això ho ha dit diverses vegades Vicent Partal, “la validesa de qualsevol declaració la dona el reconeixement internacional”, i aquesta decisió afegirà a curt termini més països en favor del nou estat català. Malgrat que alguns països principals i propers ja tenien coll avall afegir-se al suport, la suma final serà tan grossa i contundent que molts pocs s’atreviran a fer el ridícul del rebuig. És veritat que milers d’homes i dones van tornar a casa despagats, capcots, però tranquils, serens, perquè ells i els altres que ho seguien a través dels mitjans ja han fet la feina principal. I la declaració-suspensió evita la violència gratuïta i salvatge que espana ja havia planificat.

Ara cal la política professional, i l’alerta de tothom, és veritat, però sobretot la feina dels polítics. Junts i la CUP i el govern. I tota la negociació internacional que secretament i amb ofici,fa qui ha de fer. Dies de pau i feina per envant, el 30 d’octubre?, el nou 9-N?, ja es veurà, xa!

Que després de la jugada mestra la Guàrdia Civil tanqués el web de l’ANC en comptes de tancar un partit corrupte com el pp, que la pròpia GC ha comprovat que participà dels casos majors de corrupció, ja haurà fet decantar dos suports internacionals més, als quals s’afegiran molts més suports en uns dies. Infusió de timó, de til·la, de camamil·la, de poliol, de boldo, de té de bétera, d’alfàbega, de garrofa, i a veure-les venir grosses i calentes de l’altre costat. 

Ahir vam seguir la manifestació a Barcelona a través de les xarxes. Allò que en principi havia de ser una crida unionista en favor d’Espanya, convocada per diverses organitzacions, partits i moviments ultres, es convertí en un exemple múltiple d’antidemocràcia, més senzillament, de feixisme pur. El pp ha donat carta blanca a l’agressió i ha ordit una crida a bous que considera legal. El resultat és que han autoritzat que el feixisme senyorege amb impunitat. Sense que els preocupe la salutació nazi, l’odi, l’insult, la premsa mundial, Europa mateix, ni els tribunals (els internacionals!).

Contra l’alegria, el pacifisme i la joia del poble català (deu anys de lliçons de com viure i aconseguir uns ideals), espana envià milers de manifestants que no van amagar a quina cosa venien. Si hom pensava convidar els catalans a repensar què volen fer del seu destí amb violència, colps, amenaces i insults, ho va encertar de ple. Això d’ahir a Barcelona era d’una profunda vergonya. I no sembla que la intel·ligència espanola tinga més alternatives. La calculada repressió policial l’1 d’octubre es convertí el 8 en una solta indiscriminada d’elements antidemocràtics: les salutacions i els clams franquistes no eren gratuïts. PSC, PP, C’s —el ventall polític parlamentari que va autoritzar ahir una invasió feixista tolerada, aüixada pels mitjans i la falange, i per polítics que hom podia considerar sensats o, simplement, demòcrates, és un error polític d’una gravetat extrema, imperdonable. És la intel·ligència zero d’un partit corrupte, que ja hauria de ser il·legal, que compta amb el suport i l’ànim de més partits que han perdut el nord.

Hui a València hem viscut el segon capítol de la jugada. Cada 9 d’octubre —festa al País Valencià— n’hi ha dues manifestacions festives i pacífiques. L’una, cerimonial, protocolària, és una processó cívica en record de Jaume I, el passeig de la bandera de la ciutat, l’oblit del Penó (els blavers ho frueixen molt)… L’altra, a la vesprada, aplega la reivindicació dels valencians: la llengua, l’escola, els mitjans propis, anys enrere l’estatut, la llibertat, el finançament (els valencians ho tenim tot per reclamar). L’una i l’altra manifestació avui han sigut atacades, insults, amenaces de mort, crits d’odi, i una manca de respecte i de dignitat extremes. En aquesta segona manifestació pacífica, una concentració il·legal d’espanyolistes violents i agressius ha agredit la gent amb impunitat. La llibertat que els feixistes tenien per agredir, contrastava amb la sorpresa dels manifestants pacífics que donaven suport a la Comissió 9 d’Octubre, encarregada d’organitzar la manifestació amb el lema “Sí al valencià”. Ni aquest ‘sí’ a la llengua, no poden consentir els que s’autoanomenen defensors a ultrança d’espana. La situació ha sigut tan greu, que les famílies convocades per Escola Valenciana han hagut d’anar-se’n, en perillar la integritat dels fills, i els que han considerat que el dret de manifestació no els el podien robar tres centenars d’agressors, han patit l’assetjament, la violència, els colps, les potades, les escopinades durant tot el trajecte, que ha hagut de canviar-se perquè un altre grup de feixistes havia ocupat violentament els jardins on havia d’acabar aquest cant en favor de la llengua. Això és, la policia espanola ha permés que els agressors perseguiren, insultaren i agrediren durant tot el trajecte, manifestants i periodistes.

La connivència entre feixistes i policia era evident:

—somos los buenos (adreçant-se a la policia), dejadnos que los repasemos, dejadnos que les peguemos, somos los buenos!

—No os paseis, va, os hemos dejado perseguirlos hasta aquí, retroceder un poco, va! (deia el policia rient).

En aqueix moment, els feixistes ja havien carregat contra nostre a l’avinguda l’Oest, a la plaça Sant Agustí, a Barques, a Colom, a més carrers on les agressions contra manifestants que tornaven o havien sigut separats a consciència han sigut permeses. L’extrema dreta ha sigut autoritzada a actuar contra els valencians durant el 9 d’octubre. Amb impunitat. Sentir-se espanol, vestir-se amb la bandera, els permet qualsevol reacció o gest…, tribunals, policia, polítics en principi “demòcrates” que els donen suport, autoritzen la barbàrie. Encara més, ells poden agredir-nos, davant el nostre gest pacífic de manifestar-nos en favor del valencià o del que ens done la gana, i els mitjans (antena3 per exemple) titulen que hi ha hagut enfrontaments entre valencianistes i espanyolistes, i es queden ben amples, de mentir i mentir-se. Fin i tot el delegat del govern espanol ha felicitat públicament la policia perquè, diu, ha defensat la integritat de tothom.

Ahir Barcelona, despús-ahir Palma, hui València, ciutats capitals en favor de la democràcia, malgrat que no és casual ni atzarosa la violència que els volen infringir per atemorir-les.

Uns quants dels milers que s’han manifestat a Barcelona en favor d’espana eren valencians. Homes i dones que encara se senten més espanols que valencians. Potser són els que també cantaven ‘aneu per ells’ des de Castelló i Alacant abans del 20 de setembre, o abans de l’1 d’octubre. Perquè n’hi ha molts valencians que ho porten molt endins, sentir-se espanols. “Fa feredat la quantitat de banderes espanoles a València”, em deia un company mestre. Ca, que li vaig respondre, un centenar a tot estirar!, un miler!, què representa això davant els milers de balcons de la ciutat i dels pobles? A tot estirar no arriben a l’1% els que s’hi han manifestat en favor d’espana i de la violència que espana representa. Que vagen estirant, doncs.

Vés com tracta espana a valència des de fa anys i panys: som els últims de la cua en finançament. Els últims de la fila. Home! —s’exclamareu—, bé que algú havia de fer d’últim. Sí, però és que nosaltres, els valencians, som per baix de la mitjana del PIB, a més que som pagadors fiscalment. No n’hi ha cap més que tinga totes les condicions del número nostre, cap ni una part d’allò que ells en diuen espana. En voleu més?

Aquests valencians potser que defugiran de celebrar el Nou d’Octubre valencià, demà que és 9 d’octubre. Fins i tot n’hi haurà elements feixistes de l’amenaça eterna que vindran a tocar la perola… Malgrat que, enguany, el tema diu un “tebi” Sí al valencià. No reivindica més democràcia, o contra la violència dels qui ens han de defensar de la maldat o l’agressió, no. Tampoc no reclamem que ens retornen la connexió amb TV3 i IB3, ni que en tornen els diners robats pel pp als valencians (compte perquè són milers de milions d’euros, robats a la nostra escola, als nostres hospitals, a les nostres infrastructures, als nostres paratges naturals, als nostres pobles i ciutats, a la nostra cultura… Res de tot això no reclamarem demà, 9 d’Octubre, diada del País Valencià. Només “Sí al valencià” i para de comptar.

Camps, Rita, Blasco, Fabra, Olivas, Zaplana, i tots els seus tresorers, com va demostrant-se, bé que ens havien robat fins a la camisa. Però no ho havien robat per invertir-ho en la pàtria, o en salvar espana del ridícul, o de la desocupació jove més alta d’Europa. No. Ho han robat per a les seues butxaques i els seus comptes en paradisos fiscals. Però tant se val, això, perquè a València n’hi ha milers de valencians que se senten fidels als lladres, que de decorat, són els defensors a ultrança d’espana… I aquests fidels als lladres, avantposen el deliri, el sentiment de pertànyer a un estat corrupte, a una bandera que representa la No-democràcia, que aquells protagonistes (des de València), i els seus germans (des de Madrit), han convertit en un dels estats més facinerós i gànster d’Europa.

Sembla que això pujaven a clamar els milers de valencians espanols que viuen al país valencià: nosaltres representem un estat podrit, brut, vergonyós, en canvi de… En canvi d’avantposar-ho tot a la democràcia, a la llibertat, al pacifisme o a la dignitat.

I encara amb aquests, els d’andalusia, i els de madrit, els de salamanca o els dels altres rodals, fins i tot els de catalunya, tots plegats n’han fet tres-cents mil. Tots plegats. Amb tots els mitjans a favor de la ultradreta, amb tots els recursos reservats, amb totes les banderes franquistes, els insults, la violència, els colps, les amenaces…I el PSOE. Un estat que ho permet, una fiscalia, uns tribunals, una policia, que permet aquest festival parafeixista encobert de pàtria, destapa les mancances que ja teníem el 1976, el 1977 i el rastre d’anys que ens ha perseguit una política tolerant amb el feixisme, intolerant amb la revolta, amb la democràcia d’estil europeu.

Si l’objectiu era contrapesar en una balança el valor d’això d’avui i el valor d’un poble majoritari en favor de la seua llibertat, l’exercici ha sigut vàlid. Ja sabem què pesa més, si el ferro si la palla, que la balança no enganya. Si a València continuarem uns anys amb els desenamorats i espana mantindrà el càstig sobre els valencians, Catalunya ho té clar.

Per cert, aquest festival contra la democràcia, Montoro ja investiga a veure qui el pagarà?

S’han trobat dos homes davant la data del 9 d’octubre a València: el molt honorable Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana, i el cap d’un partit que va ser socialista i s’hi ha decantat ara per fer costat al feixisme. L’honorable valencià ja va fer una relliscada en decantar-s’hi per un dels dos pòtols majors del seu partit, en aquella solsida última del psoe. Avui, que els valencians continuem patint una burla extrema contra el finançament, atenallats per madrit —el gobierno i els tribunals—, en comptes de convidar el bacallà per explicar què farà per corregir el greuge valencià, el deixa que ens parle com si els valencians fórem faves.

Sense lideratge, ni idees, ni intel·ligència suficient, el bacallà Sánchez acusa Catalunya de manca de democràcia. Discurs fàcil i espanyolista. D’aquella lliçó catalana de l’1 d’octubre i la violència criminal de la policia espanola i la GC de todo por la patria, aquest pinxo ha extret que cal manifestar-se amb falange i el franquisme. Deu pensar que la democràcia autèntica la defensen feixistots violents i militants desorientats. Amén.

Del càstig perpetu contra els valencians, en finançament, en infrastructures, a l’escola, contra la llengua, contra els mitjans… No n’ha dit res, el bacallanet. De la manca de democràcia (som els únics a Europa sense mitjans propis), dels atacs dels tribunals contra l’educació dels valencians, o dels pactes de madrit contra el camp valencià, tampoc no ha vingut a dir res, lo inútil. Aquest no és ningú, sinó el lider d’un partit que ha caigut fondo, i més que caurà. Ni res ni ningú, a més, s’ha posicionat contra un dels moviments més vius, entusiastes i coratjosos en favor de la democràcia a Europa els últims deu anys. La història ja li posarà la misèria on li càpia. Però el molt honorable Puig, caram, aquest és president dels valencians, de la generalitat valenciana, i no li cal pidolar, ni agenollar-se, ni llepar cap d’aquest malparits de la meseta que voldrien donar lliçons als valencians mentre ens roben casa per casa, la hisenda, l’alè i la sang. I encara com si sabés res de democràcia, vol donar lliçons. Amb tots els respectes, molt honorable president, el càrrec que vosté té és per damunt els inútils i els arribats. Sobretot en ésser mediocres i fariseus. València i el Nou d’Octubre mereixen major respecte i protocol. I vosté també.

El clam per la independència dels ciutadans de Catalunya ha despertat el món occidental. N’hi ha que es troben confusos, entre dues aigües o tres, fins i tot entre més posicionaments, que es resumeixen entre si ets a favor o no de la democràcia. No n’hi ha mitges tintes.

Si és preocupant la quantitat d’espanols que, de sobte, es troben defensant espana contra la democràcia? Si ho és que milers d’espanols usen lemes, càntics i gestos que no tenen res de democràtics, ben al contrari? No passen de ser una minoria, malgrat el suport dels mitjans i el bombo que voldrien fer sonar. Una minoria als quals sembla que se’ls ha despertat, de sobte, una adormida ànima franquista.

L’exemple d’un jugador de futbol que fa una defensa a ultrança de la democràcia, un jugador, un de sol entre tanta caverna, és paradoxal. Perquè vés que n’hi ha jugadors que s’han manifestat directament franquistes i ningú no els ha escridassat…, i què fa una minoria que són al futbol? Escridassar contra la democràcia. Perseguir directament i indirecta la democràcia!

Caldria veure’ls la cara, els ulls, les mans, el cos, com gesticulen aquests espanols, com criden, com voldrien agredir aquell xicot, perquè ha dit que és partidari de la democràcia. El cant a la democràcia d’un jugador ha desfermat una batalla oral i gestual a moltes ciutats d’espana. La independència de Catalunya també. Fins i tot líders falangistes tenen audiència, líders franquistes, fills de líders franquistes, gentola que mai han renunciat ni han demanat perdó per milers d’assassinats trauen pit i allarguen el coll, i encara han eixit defensors de la repressió, a demanar-ne més i de major contundència.

No ens hauria de preocupar catalunya, als demòcrates, que allà una majoria ha apostat per la indepèndencia, que és dins els drets de qualsevol democràcia completa. És la llibertat, avalada per les manifestacions pacífiques, festives, de germanor. Ens ha de començar a preocupar, i molt, espana. Aquest renaixement franquista adormit, consentit, perdonat, subvencionat, pagat i compensat. Vet ací. És aquesta la qüestió, que ens ha de preocupar, si som capaços de diferenciar el moll de l’os: la independència és el tema principal a catalunya. Perfecte. Natural. En democràcia, tot es pot debatre. Però el tema principal a espana és el feixisme: perquè si fem ara mateix un referèndum a espana, per decidir-nos entre dictadura i democràcia, ai, que no sabem si guanyaríem, o com costaria de defensar segons quines idees. I encara quants dels que governen o ajuden a governar, farien publicitat de quin costat!

Post: a València sembla que és més fàcil traslladar tota una seu del banc Sabadell, que no obrir TV3 perquè els valencians comencem a tenir informació (això dels polítics i els mitjans a València ja depassa el collir cebes i melons)

Ahir van començar, a l’escola de magisteri de València, unes noves jornades de plurilingüisme, sobre com ensenyar millor les llengües, en una situació valenciana tan complexa. Justament ahir, el mestre Vicent Pasqual contradeia les amenaces del pp contra el decret de llengües valencià del govern Marzà. El pp volia clavar el clau per la capota, assegurant que el decret volia imposar el valencià. Vicent Pasqual retrucava dient-los que un decret de llengües no imposa les llengües, és un document normatiu que regula com ensenyar millor les llengües. De matí, un altre tribunal continuava governant per damunt del govern valencià, sentenciava que calia tornar al decret de 2012, quan governava el pp, perquè així els passava a ells pel sac.

Al taller de la vesprada, que es va allargar fins a la nit per la temperatura del debat, els experts i els mestres coincidien en algunes hipòtesis, en parlar de les dificultats que es troben els mestres i les escoles. Per exemple, cada dia que passa, més de 400.000 alumnes valencians no tenen un mitjà valencià que els faça de model lingüístic. Cap ni un. Dos anys i mig de govern del botànic no han pogut sinó continuar l’apagada i la desconnexió. Aquest mateix govern ens té muts, callats i a la gàbia pel que fa a mitjans en la nostra llengua. Qui ho paga? Els alumnes. I els mestres. I les famílies.

Una altra dificultat que afig la situació de conflicte lingüístic valencià és que la llengua a l’escola va convertint-se en una eina acadèmica, d’aula, sense que l’ús, la pràctica relacional, com a llengua vehicular, de primera, no siga ni eficaç ni suficient. Que no agafa el prestigi suficient perquè els joves la facen seua més enllà de la feina escolar. Al contrari, com més va, el castellà és als patis, als passadissos, a les aules fins i tot. Sobretot, perquè els valencians no tenim cap model, cap ni un, que no siga escolar únicament. I així no fem forat en el jovent, ni dins ni fora de l’escola, ni en els espais lúdics, ni en l’associacionisme, ni en el festeig, ni a la discomòbil, ni a les festes dels pobles valencians, etc.

Els mestres ja fan de cada dificultat un projecte, però només som resistència. No guanyem espai, ni profunditat social ni ús. Faltava la manca de democràcia judicial, política i de mitjans, per acabar-nos de matar. No, l’escola no té tota la responsabilitat, però l’administració és l’única garant d’ajudar l’escola, i encara amb els tribunals i el pp (són la mateixa cosa) a la contra.

Ho deia Jesús Tuson que “El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran en ajuts per a la normalització i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.”

El debat va acabar reclamant un altre paper del mestre: la militància. El compromís social, polític, la bandera amunt, la responsabilitat política… I democràcia. Però no sembla que serà prou, fins i tot. És com un retret del XX, del mestre Freinet, Freire, Ferrer i Guàrdia, Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar…

I encara esperem que, avui, dia europeu de les llengües i segona jornada de formació en llengües a València, el Govern Valencià siga més enèrgic en defensar la democràcia, amenaçada a tort i a dret des d’espana per tribunals, fiscals, policia i grupuscles profeixistes que es pensaven superats.

L’escola no ho té fàcil a València. Ni la llengua. Ni la democràcia. Però continuem el debat…

La plataforma “estatal” per l’escola pública convoca vaga a l’escola i l’escola dels valencians els ha fet suport. Així que l’erm d’espana s’arronsa, ens pega de cara i ens farà sotsobrar. Almenys durant unes hores. Quan diem que tots aquests de València els fan costat, diem qui són:

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per les organitzacions, FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FeSP UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, FEPV, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, FEU, FdE, Acontracorrent, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica, convoca vaga educativa i manifestació en les tres capitals valencianes, Castelló, València i Alacant el pròxim 9 de març contra les retallades, les revàlides i la LOMQE.

Així que en acabar l’escola, berenem i, abans de passar a les reunions de dilluns, obrim debat informal sobre què faran els mestres i l’escolagavina dijous 9 de març. Entre dues posicions enfrontades, una en clau de dir: contra la lomqe qualsevol lluita és vàlida (filosofia lícita i lloable). Una altra que avisa que això és una lluita en clau espanola, i que aquella plataforma que ens convoca (en realitat només convoca l’escola pública i no l’escola cooperativa) mai ho fa quan ens afecta més directament: per exemple quan se’ns ataca la llengua, o quan se’ns prohibeixen els mitjans públics en valencià, quan se’ns envia menys finançament per a l’educació que a d’altres zones d’aquell estat (ho saben, en la plataforma que fa anys que els valencians tenim prohibides la televisions i ràdios en la llengua dels valencians? Ho saben, quants anys fa que passa?, i el cinema?, i els videojocs?, ho saben, aquells de la plataforma estatal que s’han carregat tot el sistema financer valencià i som els únics a qui ens passa la desfeta?, què diuen, a la plataforma, quan jutges, policia, o altres poders se’ns burlen perquè parlem en valencià, fins i tot que ens poden amenaçar sense que passe res…)

Hem acabat el primer capítol sense conclusió en el debat. Així que ens hem emplaçat al segon capítol, demà abans de dinar. Veuràs que una pedra llançada a la meseta pegarà ací a l’Horta Sud i encara algú prendrà mal. Un mal d’unes hores, xa, entre mirades i pudors de goma i llapis. I divendres faves tendres, amb o sense vaga, però de segur que sense mitjans propis, cap ni un i pilotà encalà. Falta o bona, cavallers!

[continuarà]

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]

Mestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.

Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!

I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.

Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…