Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: RepúblicaValenciana

El metge Peset Aleixandre assassinat per espanya, avui i fa vuitanta anys

0
Publicat el 24 de maig de 2021

Vuitanta anys de l’afusellament del metge Joan Baptiste Peset Aleixandre, doctor, rector, científic, investigador, humanista…

Vilaweb n’ha fet un especial. El diari La Veu ha tret un article extens. No sé si Àpunt li ha dedicat massa cosa. De tota manera, molt menys que mereixia, molt menys que haurà dedicat als esports corruptes de sempre.

Els hereus dels assassin del rector i metge Peset Aleixandre són al parlament espanyol, a les Corts valencianes, als Tribunals, al Suprem, al TC, a la borbonia, entre més institucions. Sense penediment. Aquests ni s’han apenedit, ni han demanat perdó. Perquè el feixisme és viu, és al poder, mai no renuncia a l’agressió, a l’amenaça, a l’atac als Drets Humans.

El feixisme espanyol, del rei al pregoner, de la figa rapà als bidells o funcionaris o furtamantes d’aquelles institucions brutoses i pudentes.

Dels milers d’afusellaments, els espanyols no se n’apenedeixen de cap. Ni avui ni mai; el pp, i el psoe, entre més extrema dreta consentida i aviciada bé que tapen l’horror, la desmemòria, l’oblit, prou que han participat de l’obscenitat còmplice amb els feixistes des de la Transició ençà. Morts espanyols, morts valencians, morts catalans, tan se val, ells se n’orgulleixen del clavegueram, de tapar els borbons, de tapar corruptes, d’ascendir colpistes, de fer despesa pública en favor de la corrupció infinita espanyola que Europa tolera cada dia.

Pels afusellats, encara l’amenaça i l’insult.

El doctor Peset de Godella, el rector, va ser assassinat a Paterna, com milers d’innocents que defensaven la legalitat democràtica d’aquella república imperfecta. Va ser al camp de concentració de Portaceli, amb 15.000 presos més. On possiblement també féu de metge entre els presoners, en el que ara és l’hospital Moliner, i que tothom, el psoe, el pp, podem i la mare que els ha malparit, han treballat per deixar en l’oblit: que ningú no recorde el camp de Portaceli, ni els centenars de morts… Centenars?, milers?, no ho sabem. Encara no ho sabem, perquè el clavegueram espanyol, alimentat per tota la merda tapada pel psoe i del pp, es nega a lliurar la informació del que va passar, fa tants anys. Encara.

A la mort del rector Peset i de tanta gent coneguda i anònima d’aquest camp. Al camp de Portaceli es destriava qui afusellarien, qui passaria anys en presó, qui salvaria la pell… Però seria sospitós per sempre.

El pp reclamava avui, a espanya, penediment als catalans segrestats per Espanya, perquè en el parlament de Catalunya havien debatut si la llibertat és o no un límit democràtic per debatre’n, o determinar-se, en favor dels Drets o de la llibertat dels pobles. I el psoe i el pp, que riuen les gràcies d’aquells tribunals que assetgen milers de demòcrates, encara cinquanta anys després, dins el mateix feixisme espanyol de sempre, diuen que no. Que és el feixisme i els seus tribunals qui tenen la paraula per decidir de quina cosa poden parlar els parlaments.

A la memòria del doctor Peset, que avui mateix, vuitanta anys després, aquells corruptes que es diuen polítics, del pp o del psoe, tornarien a afusellar a Paterna.

A la memòria de tants valencians presoners a Portaceli. Presoners, afusellats, perseguits, castigats, exiliats…

 

La situació feixista de cada dia

0
Publicat el 18 de maig de 2021

“Els reis són per furtar, però els borbons exageren.”

La frase, segons que diu Rafa Xambó, és d’un funcionari francés del XIX, o del XVIII, tant se val, però la realitat supera aquella frase, encara actualment a la cofurna espanyola, on els borbons i la seua família roben i roben i roben, amb el consentiment de les espases i els fusells, els caps de la màfia política espanyola i totes les clavegueres, aigüeres, séquies i tolls que hi poden fer córrer tarquim i merda.

Militars contra la immigració, militars contra la pandèmia, militars contra l’1 d’Octubre, militars contra la democràcia, espanya no sap adobar res que no siga amb violència i acció militar? Doncs res de res.

Casualment, avui m’he trobat amb un expert de lo alto en economia, valencià d’Alzira i de Castelló, dels dos pobles, i en demanar-li com havia millorat el finançament valencià després de les promeses, els juraments, i les campanayes del psoe per convèncer que amb ells la cosa econòmica valenciana faria un daltabaix brutal, diu que hem fet aigua. Ni un xavo, sinyors. Segons que diuen, en pandèmia, els valencians podem continuar els últims de la fila, pel que fa a l’economia i el tractament que ens regala espanya. Ara, militars?, militars i militarades totes les que vulgueu. Submarins, tancs, pistoles, metralladores… Cada dia, des del camp del terme de Bétera, ous trets i trets i trets, perquè sembla que els homes de la caserna han d’entrenar-se contra la polseguera, per si han de venir a robar-nos de més a prop.  De vegades amb bombes incendiàries que cremen el bosc de portaceli: i cada dia quan cau la nit, abans de la trompeteta, els militarots han innovat amb l’himne feixista, cada dia, tu, per amargar les taronges i l’última hora de sol que queda al camp, que era la més bona, abans del requeté i els ulls de poll. Si bé el deute espanyol s’ha disparat una barbaritat, l’única partida que cada any augmenta en benefici del feixisme i el setge a la democràcia és la despesa militar, i la borbona i la policial, que si fa no fa… Tant de profit intel·lectual, aquell estat que ens va agafar dels ous fa 300 anys i manté ascolans i desgraciats que els xuplen la gràcia i el serengue, no els arribe per pegar-se en un peu. I en l’altre. Mentresrant Àpunt ens ven el missatge feixista que dicta el centre del bunyol. De rucs i d’ases, escolans i ascapularis sempre àpunt.

100 anys amb Enric Valor no en són prou: per què no llegim (25)

0
Publicat el 14 de maig de 2021

“Cent anys de lectura a l’escola no abordarien tot Enric Valor”

Hem començat els exàmens finals de lectura a quart de primària: bé, això només vol dir que, a un mes d’acabar el curs, anem als detalls, a corregir això i allò i endavant el combat. Les grans expressions de la llengua, el vocabulari, la riquesa lèxica de les rondalles, la descripció dels paisatges, els topònims… La descripció d’un viatge del corb fins a Mallorca, la tornada, amb tot allò que hi veu, un ocell que viurà “desconhortat” tota la rondalla. 

Lectura, entrenament en silenci i en veu alta, sola i acompanyada, cantada, recitada, lenta, més ràpida, davant l’espill, enregistrada al mòbil, escoltada, corregida, i un altre colp tornar a començar…

Què penseu que fan els atletes que volen aconseguir l’excel·lència? Si volen arribar a participar d’unes olímpiades? Entrenar, entrenar, entrenar i dutxar-se, sí, però després… I ves si les olimpíades lectores dels valencians són difícils. Perquè venim de concursos molt amaters, poc preparats, venim de tan avall i de tan lluny, que posar-nos a la línia d’eixida demana i ens demana molt d’esforç, gairebé traure el lleu, per com haurà de ser de gegantí el nostre esforç, si volem participar-hi. I és clar que volem ser uns grans lectors europeus, i tant que sí, a l’alçada dels finlandesos. Amb menys no ens aconformarem. Com el Gardner, com Enric Valor, com Steiner, com Hardy, com Curie o Estellés. La nostra fita no té límit, per això volem llegir, llegir de valent grans llibres, i ves si ho són les rondalles valencianes, llibres de primera per fer-nos lectors de primera. 

Bé, ja ho sabeu, després del Corb i la rabosa —pobra, quin bac contra el tarquim!— ara llegirem el Mig pollastre, un altre clàssic valencià sens dubte, una història d’un pollastre que no és pollastre ni és pollet, que és a mig fer i encara com.  

I tu, de la rondalla que acabem de llegir, faries de corb o de rabosa, d’animal desconhortat o d’espavilat, com ho explicaràs, això, què preferiries de fer en un escenari, en un teatre de veritat… Quin paper t’anirà millor d’estudiar i de representar? I encara, si això ho hagueres de convertir en un monòleg a la manera de Hàmlet, com ho llegiràs? Com ho prepararies… Ací tens una proposta per representar en colònies. Colònies? Si? Oh, oh, me n’oblidava!

Reobri l’Ateneu de Bétera abans que no TV3

0
Publicat el 14 de maig de 2021
Abans hem pogut reobrir l’Ateneu de Bétera, malgrat la pobresa i la sagnia d’un lloguer de portes tancades, que no han desprohibit els espanyols la TV3 a València, o fins i tot IB3. La prohibició de mitjans, encara dura la dictadura, però no us penseu que és per la pandèmia Covid-19, sinó per la pandèmcia feixista d’espanya i qui els representa, agenollats o a genollons.
L’Ateneu, almenys, que ens faça somriure unes hores, per la democràcia i la llibertat. O per la música!
Ací us deixe la carta que la Junta directiva ha enviat als socis agraint-los el suport i l’ajut mensual per cobrir despeses. Per cert, que diumenge ja tenim un platerot d’arròs, amb Rafa Xambó en directe, si el segon cartell no enganya.
Vos ho perdreu?
DIUMENGE 16 DE MAIG A MIGDIA, PLAÇA DEL MERCAT Núm. 5
****
Benvolguts,
Abans de tot, l’actual Junta Directiva de l’Ateneu vol mostrar-vos l’agraïment més gran i sincer pel suport econòmic que heu fet a l’associació durant tot aquest llarg temps de pandèmia. Sense aquest suport el manteniment de la seu de l’Ateneu, a la plaça del Mercat, haguera sigut impossible. D’una altra banda, hem de comunicar-vos que, conscients de l’esforç que representen totes i cadascuna de les nostres aportacions, l’única font de sosteniment de l’Ateneu durant aquest període, vam decidir de no carregar l’última quota trimestral del 2020, després d’haver ajustat el balanç dels comptes al mínim imprescindible. En aquests moments, que comença a albirar-se la llum i que a mesura que avança el procés de vaccinació se’ns obre la possibilitat de recuperar a poc a poc les activitats (encara amb totes les mesures de precaució possibles), volem anunciar-vos que diumenge 16 de maig, a les 12.00 h. del migdia, el pati de l’Ateneu acollirà un concert de Rafa Xambó i que l’endemà, dilluns 17 de maig, a les 17.00 hores, es reprendran les sessions d’història i cultura que imparteix el professor Joan Sanchis.
Aprofitem l’ocasió per a encoratjar-vos a participar en les diferents iniciatives que s’hi programen i a proposar-ne de noves; també vos animem a involucrar-vos de manera activa en la dinàmica de l’Ateneu. Entre tots hem de ser capaços de recuperar la força i el caliu col·lectiu que ha caracteritzat l’Ateneu de Bétera des del seu naixement. Amb esperança, amb perseverança, seguirem.
Rebeu una salutació ben cordial

Junta Directiva de l’Ateneu

La cooperativa de Bétera, caguenells!

0
Publicat el 27 d'abril de 2021

Corre a posar gasoli a la cooperativa de Bétera, abans no arribe el diluvi universal. Sorpresa que en arribar me n’adone que no entenc què passa, encara sort que portava les ulleres de llegir a la butxaca: han canviat els programes informàtics dels sortidors i no veia res: la informació ara només és bilingüe. En canvi, abans tenies fins a sis o set llengües per triar: català, valencià, mallorquí, saguntí, beterà, malgrat que si deies bon dia, totes aqueixes llengües et responien bon dia, i jo no em disgutava gaire, de tenir totes les fonètiques del nostre país llarguerut com ample!

Però ara s’ha acabat, ja no li val a ser plurilingüe…, ara un parit del consell rector, o de la presidència, o ves a saber si del charter, ha decidit que els veïns de Bétera, que se suposa som majoria que fem servir aquelles mànegues, som bilingües/bilingual: només espanyol i anglés.

D’una plomada, un inútil ha decidit que el valencià no calia, si som de Bétera. Ves que això ja passava sempre amb les informacions agràries que envien a casa, no fóra que els llauradors no entenguérem la paraula taronja, taronger o rec, i aleshores els filòsofs del camp, enginyers i entesos, han de dir-ho només en espanyol. Rucs, criats i a parar el cul.

“Els borbons que van arrassar Almansa han entrat a Coabe i han robat la llengua del poble”

Si ja ho cantava Botifarra, que la naranca nace verde i el temps li posa color, que qui naix quilipoia, no el millora, tot plegat, ni el consell rector.

Benvolguts sinyors de la cooperativa de Bétera: si són rucs que els albarden, però la llengua dels valencians és més principal que vostés i tota la colla d’incapaços, inútils i llepats que tenen vostés a càrrec d’aital empresa: una cooperativa que havia de ser un model, noble i honest, ha de perdre la dignitat a cada rentada d’ous?

L’autoodi valencià s’ha infiltrit tan endins que no n’hi ha manera.

25 d’Abril de 2021: 314 anys d’ocupació

0
Publicat el 25 d'abril de 2021

Llíria, capital del Camp de Túria: arribem puntuals a la concentració de la plaça, davant l’Ajuntament convocats per Acció Cultural. A vint-i-un llocs del país encara n’hi ha valencians que defensem la llengua, la cultura, el país. Malgrat la pandèmia, participem d’aquest acte simbòlic per la llibertat dels valencians.

N’hi ha que encara pensen en l’encaix dels valencians dins espanya. Impossible. Espanya és un estat feixista que  ens tracta de criats que hem de retre diners i dignitat als seus peus. Espanya és l’estat més corrupte d’Europa, que ens roba el patrimoni col·lectiu i individual cada dia, entre més dels valencians, a més d’acaçar demòcrates amb l’excusa d’uns tribunals franquistes que tenen llibertat absoluta per agredir lleis i drets. Els tribunals internacionals, l’ONU o Amnistia Internacional s’han cansat de denunciar repetidament els abusos feixistes espanyols.

A espanya li la bufa el dret internacional i la democràcia. La balança militars, església, policia i corrupció pesa més a espanya que la balança drets humans. A espanya són més de galindos, de los cobos o jose antonios, que de mandeles, gandis o luterkings. I se’n senten orgullosos. Encaix?

El 25 d’abril de 2021 la policia espanyola tolerava una nova agressió en una de les concentracions, la violència contra qui ens manifestàvem en alguns indrets del país. L’encaix amb espanya, que demanen alguns polítics, és per amagar realment la impotència? O és no voler dir les coses clares?

Por de la veritat: amb espanya, València és un país de segona, malmés, robat i amb l’amenaça constant que poden agredir-nos amb més intensitat si els passa per la fava: contra la llengua, contra l’escola, contra els mitjans de comunicació, contra l’economia, contra les infrastructures, contra el camp, contra els drets… Espanya és una agressió continua, ordida contra la vida i contra la democràcia.

N’hi ha qui pensa que ja li va bé, rebre i pagar, acotar el cap i obeir, ser de segona i viure en amo. I n’hi ha que eixim al carrer a dir no, a desobeir, a clamar per la república dels valencians, a creure’ns de veritat que una altra vida és possible, sense l’encaix d’espanya. Possible i més feliç, aqueixa vida, sense dubtar-ho.

I qui vulga jugar a criminal, que continue encaixant amb aquell estat corrupte i borbó.

 

Insurrecte, amb Andreu Valor

0
Publicat el 17 d'abril de 2021

Insurrecte és el nou treball musical d’Andreu Valor que ha presentat avui a Bétera. Un concert en directe! A Bétera! Organitzat per la regidoria de cultura! Uns quants amics no ens l’hem perdut, per allò que cal fer cas dels nostres, d’un dels nostres. Gairebé una hora i tres quarts de concert, ves si els músics tenen ganes de ser als escenaris. I xarrar! Discurs, discursos, conferències, Andreu Valor ens ha xarrat de tot, avui, a més de cantar i tocar la guitarra. La pandèmia s’ha acarnissat contra la cultura, contra la vida, contra xiquets i grans, però sobretot contra els músics, pobres, i els actors, i tota la gent que viu del públic. Sense el públic els artistes tenen poc a pelar, pobres, i ausades que Valor avui se n’ha aprofitat: m’han tingut tancat molts mesos, així que, avui, a Bétera em sentireu parlar, i tant! Cada discurs era més llarg que la pròpia cançó que després interpretava, però el públic ho ha passat bé, perquè li han demanat de fer més cançons, quan havia acabat, i ell ha tornat, sí, amb més cançons i més discursos. Amb tot de referents en aquest nou treball, Insurrecte, a Ovidi, Joan Fuster, Guillem Agulló, el poeta Pons Pons, Llach, Estellés… i una defensa dels valors, la dignitat, el respecte, la llibertat, contra el feixisme… Però si n’hi havia cap cosa per damunt de totes les altres, més que no paraules i discursos i música, era fum. Aaah, no podeu imaginar quant n’hi havia, si no heu sigut en directe; una fumera! sort de la mascareta, perquè sembla que l’equip de l’Andreu Valor han portat totes les càrregues de fum de tots els concerts no fets durant la pandèmia, ves si han amollat fum, que semblava que Bétera era enmig d’una boira espesa que no deixava veure res més, fum, fum, fum… Només fum entre llums de colors.

Com havia avançat, Bétera no s’ha estat d’hòsties, i ha celebrat avui el 25 d’abril abans que cap altre poble. Per molts anys.

Per què no llegim? (20)

0
Publicat el 14 d'abril de 2021

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Per què no llegim? (19)

0
Publicat el 8 d'abril de 2021

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.

Per què no llegim Enric Valor (2)? (18)

0

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

 

[continuarà]

 

Per què no llegim Enric Valor (1)? (17)

1

Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.

No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.

En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?

Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.

O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.

Plantegem-ho d’una altra manera:

—Us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ningú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.

Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si hom ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient ni normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.

Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.

En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?

—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…

Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient (i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes.

Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!

 

[continuarà]

 

Dia mundial de la poesia 2021

0

NO EM DESPULLEU, de Felícia Fuster

Abans

que el gran compàs no em paralitze

amb la geometria de la mort

no em despulleu.

No em despulleu del temps

ni d’aquells mots

que, fins gebrats, jo feia càlids.

Sé que el meu cant

avui

no arribarà

ni a les òrbites baixes

i el món em pesarà. Tant és.

Deixeu-me.

Deixeu-me el formigueig

d’aquest cap ple de festa

i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,

calç apagada, encesa, poca cosa,

no, res,

amb els peus nus.

Sé caminar descalça. I més.

I encara sé:

només el que s’esborra

té importància.

 

Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012)Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra», Aquelles cordes del vent,1987]

 

L’any que Felícia Fuster va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, jo també m’hi havia presentat, amb un poemari que no recorde, ni sé com es deia, no recorde res del que vaig escriure aleshores. Recorde que em vaig enfadar, i vaig creure’m arrogant, infeliç. Si mai trobe temps i trobe on, potser que cerque què vaig escriure. Però no promet res.

Avui he escrit un tros del poema a la pissarra, i l’he fet llegir als xiquets. Quan els he dit que només escriuríem fins ací, només la primera idea, Marc ha amollat: “Sempre ens deixes les coses perquè pensem, mestre”, i aleshores he trobat que la metàfora, només primera idea, encara tenia més sentit. Veuré demà que diran els xiquets, què els ha fet pensar, què en voldran explicar de la poesia, què voldran escriure de poètic, si no ens haurem de despullar primer.

Jo encara conserve el poema que va escriure Marc Granell, per al dia mundial de la poesia de 2018, els el faig escriure i llegir cada any, als alumnes. Ves si l’escola recobra sentit, aleshores, amb la poesia. Amb els poetes.

No em despulleu, dius!

La ràbia del fracàs

0

Espanya és un estat corrupte. Antidemocràtic. De conviccions feixistes.Un dels estats més repressors del món, de repressió rècord.

És capaç d’enviar policies i jutges a perseguir músics, poetes, mestres, polítics, tot de demòcrates honestos en canvi d’emparar criminals. Sense embuts, espanya empara lladres i assassins.

Sí, a espanya governa el psoe, que és un partit polític o una xarxa secreta que hom diu claveguera: jutges, militars, gc, empreses, bancs, borbons. Tot plegat és una tapadora per encobrir els borbons, una màfia d’incapaços necessaris per mantenir els privilegis heretats del franquisme. Ací s’acaba tota la descripció d’aquell estat putrefacte. Però podríem continuar.

Enmig d’una crisi sanitària sense precedents i una crisi econòmica que té l’estat espanyol en fallida (sense els ajuts econòmics d’europa, caldria penjar el rètol “en ruïna”), en la gestió política hi ha tot d’inútils. Inútils envoltats a més d’un exèrcit de funcionaris, assessors, secretaris, llepons i assitents de tercera fila, mamons a compte de no pegar brot i fer les coses tan malament com saben.

No ho poden fer aposta, s’entrenen a fer-ho malament… Fóra impossible fer-ho pitjor… Ací pegues en el clau. És això, són aquests, i encara quei ho faria bé, infinitament millor, és en presó o perseguit.

Tota aqueixa ràbia que provoca el fracàs espanyol, que supera la pitjor de les ficcions, es canalitza contra uns quants demòcrates. Que, casualment, no són espanyols.Perquè a espanya només n’hi ha que rucs. Almenys en els llocs de responsabilitat.

Ves si la catàstrofe d’espanya és grossa, de no saber què fer, ni de com resoldre les crisis, de no saber per on pegar, que els nous falangistes del psoe (al govern, a l’oposició, i al cavegueram) amenacen contra presos polítics, amb més presos, amb més repressió, per tapar o encobrir com són d’inútils, d’incapaços, de fracassats.

Un any darrere un altre. Una economia fallida, una política immoral, una justícia feixista, tot aquell aparell és podrit sense remei. Pobres, estan estacats en la merda. S’ofeguen. I volen que tothom s’ofegue amb ells. I en comptes de dir, ens ofeguem, vingueu a salvar els mobles, socors! Diuen: que s’ofegue tothom!

Són incapaços. Incapacitats per reconèixer que són rucs i no saben i no en saben. Per anys i anys! La cua d’europa, el furgó, el vagó de la brossa. I encara trauen pit contra els drets humans. Contra la democràcia, contra la dignitat humana. En canvi de tot això, militars, policia, repressió, repressió, ignorància.

És el preu de permetre el falangisme, el psoe, els borbons, els jutges, aqueixa pandèmia centenària que hom diu espanya. Sense vaccins, sinyors. Sense remei.

 

 

Si el nord no era tan culte, lliure i digne?

0
Publicat el 9 de març de 2021

El parlament europeu li ha donat la raó al tribunal espanyol. El TS és una herència franquista de normes, de jutges, de funcionaris, que van robar la gestió de la justícia un colp mort el gran dictador. Aquell club no ha canviat gens ni mica, si voleu, per això tot de sentències internacionals l’acusen, acusen tots els tribunals espanyols i l’estat espanyol, de trampes, manca de llibertats, tortures i violació de drets. Avui mateix l’última sentencia contra la violència policial espanyola.

Però què fan els tribunals, els jutges, els polítics, la policia o els mitjans de propaganda? Passar-se per baix cama el dret internacional, perquè en aquest estat governa una altra manera de fer, sense complexos, plenament feixista.

És el que dol de la sentència a europa, d’un parlament europeu que, almenys, havia d’ésser per damunt dels tics espanyols: clavegueram, franquisme, manca de drets, escarni, violència, agressions… Hom esperava que europa fóra encara el somni, que cantava Ovidi, quan recitava que al nord eren més cultes, educats i lliures. El somni s’ha esvaït de colp, per bé que parcialment, i ha estroncat molta de la il·lusió que, amb Europa, els pobles envaïts per espanya militarment i policial, conservàvem a curt termini. A curt, doncs, caldrà esperar. Esperar-nos.

Ja sabem que el parlament europeu és ple de polítics de molts colors, molts d’una extrema dreta perillosa i tolerada, uns altres feixistes declarats, delinqüents a seques, encara molts espanyols hereus d’aquella pandèmia que es deia franquisme. Entre més, cal dir que els del pp, o els del psoe, que han tirat endavant l’afer del suplicatori, són membres del partit més corrupte del continent. Poca broma. I no cal dir a europa, qui són els borbons i de quin piu coixegen.

Per això dol més que, Europa, que té o se li suposa major cultura democràtica, haja obert aquesta escletxa contra els drets, a partir de la brutícia que els espanyols van escampant des què són membres d’aquell parlament. Molt abans de tot això que parlem, parlamentaris del pp i del psoe ja havien mentit i desviat fons europeus, perquè les pràctiques corruptes franquistes, els espanyols, no les han abandonades mai.

I justament tots aquests nous falangistes del psoe a Vox, i molts de podemos, són els mateixos que avui festegen que europa faça costat al feixisme espanyol, en canvi de menystenir un dels moviments per la llibertat més vius ara mateix, el clam per la independència d’un nou país, que damunt, significaria sens dubte, separar-se de l’estat més corrupte i antidemocràtic de l’europa occidental.

No cal dir què són i representen els borbons, la gc, l’església espanyola, i els pous de brutor que governen aquell estat. És en favor de tot això que avui europa ha fet una passa enrere en la història, contra els drets humans, contra la il·lusió d’un país, o contra l’anhel democràtic i de llibertat de milions de persones, siguen o no a catalunya.

Perquè fora de l’esperit romàntic o càndid, europa també és els balcans, l’abandó dels refugiats, l’expulsió dels gitanos, la tortura, el creixement de la xenofòbia, la manca de llibertats, turquia, espanya… L’ambivalència hi és. I la memòria històrica mostra cada dia en quina fragilitat es mou el pensament de Sòcrates a Ènguels, per exemple.

Si només podem confiar en els tribunals europeus, mare, que quedarà del somni, de cap dels somnis?

 

Europa era el somni

0
Publicat el 7 de març de 2021

Dins la dictadura franquista i dins la dictadura de la Transició i dins la dictadura dels borbons, hom pensava en el somni d’Europa. Europa no era un somni, malgrat que els polítics van fer mans i mànegues per una reconstrucció democràtica que tingués solidesa. Per nosaltres, que vivíem i vivim sota el feixisme espanyol, el somni era Europa. L’és.

A Europa se li suposava el tresor del coneixement antic, des de Grècia almenys, malgrat que la construcció, o la reconstrucció del segle XX li va costar més que no esperava. Si bé la carta de Drets Humans de l’ONU era de 1948, per bé que les diverses democràcies europees eren sòbries i fermes, allò anava sobre uns fonaments damunt un matalàs d’aigua.

Però els valencians encara conservàvem el somni, els demòcrates valencians; perquè era l’únic escapament a la corrupció institucional espanyola.

Caldrà recordar que, el govern més progressita de la història espanyola, és fet per un partit que va  crear una organització terrorista per matar i violar aquells Drets Humans de la carta de l’ONU. I ves si ha delinquit aquest partit que governa durant anys i panys. Així que l’únic somni que ens quedava, als demòcrates valencians, era Europa.

Però Europa també és feta de polítics espanyols. No és una broma. A més que és feta de més polítics de l’extrema dreta, i d’una suma de partits que avantposen l’interés del partit a la democràcia i, pitjor encara, als Drets Humans. Espanya és el model paradigmàtic que avantposa borbons a drets humans.

Entre més rucades que Europa i les seues institucions han fet al llarg de la història del parlament europeu, demà s’estrenaran a condemnar Catalunya, per lliurar uns trofeus a l’espanya borbona que, ja ho deveu saber, mai no ha renunciat al feixisme, a la corrupció, a l’engany i a la mentida. Els mateixos borbons que, amb diner en paradisos fiscals, comissions il·legals, negocis bruts…, han corromput la mateixa democràcia, contra Europa i les diverses institucions europees.

Ara potser també caldrà pegar a córrer d’europa? Almenys d’una determinada europa que els espanyols volen que se’ls assemble, en lladrocini i frau a la democràcia.

Islàndia és massa lluny, tu!