Ulisses20

Llíria, capital del Camp de Túria: arribem puntuals a la concentració de la plaça, davant l’Ajuntament convocats per Acció Cultural. A vint-i-un llocs del país encara n’hi ha valencians que defensem la llengua, la cultura, el país. Malgrat la pandèmia, participem d’aquest acte simbòlic per la llibertat dels valencians.

N’hi ha que encara pensen en l’encaix dels valencians dins espanya. Impossible. Espanya és un estat feixista que  ens tracta de criats que hem de retre diners i dignitat als seus peus. Espanya és l’estat més corrupte d’Europa, que ens roba el patrimoni col·lectiu i individual cada dia, entre més dels valencians, a més d’acaçar demòcrates amb l’excusa d’uns tribunals franquistes que tenen llibertat absoluta per agredir lleis i drets. Els tribunals internacionals, l’ONU o Amnistia Internacional s’han cansat de denunciar repetidament els abusos feixistes espanyols.

A espanya li la bufa el dret internacional i la democràcia. La balança militars, església, policia i corrupció pesa més a espanya que la balança drets humans. A espanya són més de galindos, de los cobos o jose antonios, que de mandeles, gandis o luterkings. I se’n senten orgullosos. Encaix?

El 25 d’abril de 2021 la policia espanyola tolerava una nova agressió en una de les concentracions, la violència contra qui ens manifestàvem en alguns indrets del país. L’encaix amb espanya, que demanen alguns polítics, és per amagar realment la impotència? O és no voler dir les coses clares?

Por de la veritat: amb espanya, València és un país de segona, malmés, robat i amb l’amenaça constant que poden agredir-nos amb més intensitat si els passa per la fava: contra la llengua, contra l’escola, contra els mitjans de comunicació, contra l’economia, contra les infrastructures, contra el camp, contra els drets… Espanya és una agressió continua, ordida contra la vida i contra la democràcia.

N’hi ha qui pensa que ja li va bé, rebre i pagar, acotar el cap i obeir, ser de segona i viure en amo. I n’hi ha que eixim al carrer a dir no, a desobeir, a clamar per la república dels valencians, a creure’ns de veritat que una altra vida és possible, sense l’encaix d’espanya. Possible i més feliç, aqueixa vida, sense dubtar-ho.

I qui vulga jugar a criminal, que continue encaixant amb aquell estat corrupte i borbó.

Insurrecte és el nou treball musical d’Andreu Valor que ha presentat avui a Bétera. Un concert en directe! A Bétera! Organitzat per la regidoria de cultura! Uns quants amics no ens l’hem perdut, per allò que cal fer cas dels nostres, d’un dels nostres. Gairebé una hora i tres quarts de concert, ves si els músics tenen ganes de ser als escenaris. I xarrar! Discurs, discursos, conferències, Andreu Valor ens ha xarrat de tot, avui, a més de cantar i tocar la guitarra. La pandèmia s’ha acarnissat contra la cultura, contra la vida, contra xiquets i grans, però sobretot contra els músics, pobres, i els actors, i tota la gent que viu del públic. Sense el públic els artistes tenen poc a pelar, pobres, i ausades que Valor avui se n’ha aprofitat: m’han tingut tancat molts mesos, així que, avui, a Bétera em sentireu parlar, i tant! Cada discurs era més llarg que la pròpia cançó que després interpretava, però el públic ho ha passat bé, perquè li han demanat de fer més cançons, quan havia acabat, i ell ha tornat, sí, amb més cançons i més discursos. Amb tot de referents en aquest nou treball, Insurrecte, a Ovidi, Joan Fuster, Guillem Agulló, el poeta Pons Pons, Llach, Estellés… i una defensa dels valors, la dignitat, el respecte, la llibertat, contra el feixisme… Però si n’hi havia cap cosa per damunt de totes les altres, més que no paraules i discursos i música, era fum. Aaah, no podeu imaginar quant n’hi havia, si no heu sigut en directe; una fumera! sort de la mascareta, perquè sembla que l’equip de l’Andreu Valor han portat totes les càrregues de fum de tots els concerts no fets durant la pandèmia, ves si han amollat fum, que semblava que Bétera era enmig d’una boira espesa que no deixava veure res més, fum, fum, fum… Només fum entre llums de colors.

Com havia avançat, Bétera no s’ha estat d’hòsties, i ha celebrat avui el 25 d’abril abans que cap altre poble. Per molts anys.

[A propòsit d’una lectura parcial de l’Infinit en un jonc d’Irene Vallejo (editada a Columna, pàgina 56) en referència  a unes escenes de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, que em sembla un càntic d’àngels a la lectura. A Filmincat trobareu l’escena i el regal de mirar-la un altre colp.]

CEL SOBRE BERLÍN i sobre la lectura

El mestre els ha parlat d’una pel·lícula i els ha demanat de veure’n un tros, uns cinc-deu minuts. Ell vol que hi posem molta atenció, perquè després haurem d’escriure sobre allò que veurem. Atenció i planificació, ha dit: sense l’atenció no aprendrem, sense planificar què, no avançarem… així que vol que ens preguntem què hem de fer?, què ens ha demanat? Com ho hem de fer…

La pel·lícula és en blanc i negre, el mestre ha explicat que uns àngels estudien i parlen d’allò que fan els homes. Els homes vius, els àngels els vigilen, o els protegeixen. De primer dos àngels (representats per dos homes que enraonen en un cotxe) s’expliquen què fan alguns humans que han vigilat. Han pres notes i es van llegint què han escrit. Hi ha alguna frase poètica, molt simbòlica. A la següent escena, els àngels entren en una biblioteca, que el mestre diu que és una de les grans biblioteques d’Europa. Allà troben més àngels que els saluden. Els àngels observen, miren, acompanyen els humans que són a la biblioteca llegint. Endevinen els seus pensaments, s’admiren.

No sembla que fan res més, només observen la lectura que fan tants lectors, mentre escoltem diverses veus en off, se suposa que és allò que lligen els lectors anònims, els extres (som en una pel·lícula, recordeu-ho), però no n’hi ha traducció de l’alemany. Els àngels es miren l’àngel principal, com si li demanaren aprovació. Somriuen, li somriuen. N’hi ha un xiquet lector que mira la càmera com si mirés l’àngel, com si notés la seua presència. L’àngel principal agafa un llapis amb el qual juga, ha resseguit la lectura amb el dit, com farien els xiquets quan comencen a llegir. És una biblioteca immensa, on també hi ha xiquets que lligen o escriuen sobre allò que lligen, barrejats entre més lectors. Hi ha una altra cosa que impressiona: les mirades còmplices entre els àngels mateix, i com cadascú observa atentament el seu lector, com si el volgués protegir. N’hi ha que seuen suspesos en espais de risc, però com que són àngels, no cauran.

La música és lenta, al principi, potser de les que en diuen clàssica, una veu per damunt un cor que va pujant el volum, unes veus inquietants, com si volgueren espantar-nos. Una música simfònica o espiritual o mística, que va pujant l’ànim; a classe mentre ho miràvem, hi havia alumnes que es tapaven els oïts, o s’espantaven, perquè al final, la música, més que no acompanyar, sembla que es queixa, que vulga ferir-nos… Espantar-nos. Sí, sí, això.

El conjunt de l’escena és un cant als llibres, un homenatge a la lectura, a la biblioteca, com un càntic al coneixement. L’àngel principal, l’actor Bruno Ganz, seu en una cadira i es mira el llapis, el deixa damunt els genolls i s’agafa fort a la barana com si volgués endevinar què han escrit tots els llapis del món, en totes les llengües del món. Però en realitat, no sabem què vol. Concentrar-se o fugir, fugir d’àngel. Un altre àngel principal se’l mira, el vigila, com si volgués evitar que el primer s’escapés d’àngel. Finalment un vell puja i puja en amunt a la part de dalt de la biblioteca per unes escales que no s’acaben mai, que ofeguen el vell, que a penes si podrà arribar, ves com puja de lentament, amunt cap al coneixement, com si fes el seu últim viatge, abans de la mort. Aleshores el seus pensaments sí que apareixen a la pantalla:

—Parla’m musa, del narrador!

Però gairebé que no arribarà a abastar-lo, el coneixement, el vell. Homer, que ha dit “parla’m musa”, i el mestre ha respost: Homer! Un vell tan fatigat com alena, trascendeix. Com Homer, que també va trascendir i es va fer vell. Els herois també es fan vells, els herois dels llibres. El vell de la biblioteca seu a la mateixa cadira on abans l’àngel jugava amb el llapis. Li costa de posar-se les ulleres… Com si no volgués res més, posar-se les ulleres i esperar la mort, davant els llibres. Com si volgués triar la seua última lectura: el pensament, que és la veu en of del vell: abans de morir-se, el vell explica que ara la lectura ja no es fa en rotllana, públicament, si ets un lector ets un home individual, separat de la resta, i aleshores què en saben, els uns lectors dels altres… El viatge s’acaba, oh musa. Entre els llibres.

—I tot plegat, ningú no ha explicat com hem aprés a desxifrar les paraules, les frases…, com aprenem a llegir. Ves si és una activitat complexa, i gratuïta.

Potser que una de les activitats més agraïdes.

Sembla que un expert en captar al vol idees i notícies s’ha fet ressò de l’índex lector dels joves del nostre país. A més, ha trobat la clau de volta del que hauria de fer l’escola per millorar la situació lectora de joves i de grans (ací valdrien tots els vaccins, sense manies d’edats). La conclusió dels experts mundials, sobretot en el cas que ens afecta —no és gratuït que tenim l’índex lector més baix d’Europa—, és que l’escola, almenys fins a primària, hauria de centrar tots els esforços en la lectura. Ves, que fa anys que ho dic, però no em fan cas, ni en faran tampoc, als experts mundials.

S0bretot perquè ens domina un estat ferotge i agressiu, carregat contra la lectura, sobretot contra la lectura i el coneixement. Contra les llengües. Un estat que té com a consigna la violència per davant dels Drets humans, no pot dedicar amb serietat res de bo a l’escola. Menys encara a la lectura. Per això els valencians, i la resta del país, hauria de fer un joc a banda, si volem salvar l’ànima lectora dels nostres alumnes. I fugir, pegar a córrer lluny, dels curriculums als quals ens obliga espanya perquè siguem més rucs que tacó, tota la vida. I ves si Tacó era ruc!

Ja sabem que diuen els experts mundials. Ja hem llegit què diuen els informes internacionals (TIMMS, PISA, PIRLS), els estudis dels experts, i encara si voleu el papa de Roma, però ningú en un estat feixista, governat per feixistes i per jutges malparits, no en farà cas, sobretot perquè millorar la lectura ens abocaria a renunciar a aquell estat agressor, a ser crítics i, sobretot, a aprendre dels països amb democràcia plena.

Al remat, allò que voldria dir és que l’escola hauria de deixar de perdre el temps i destinar esforços, recursos, il·lusió i goig a ensenyar a llegir. Després de 21 segles de vida, i cent anys de vida d’una escola llastimosa, encara tenim els joves, i els grans, a la cua de la lectura mundial.

Què en diuen d’això els jutges, la policia, el psoe, la gc, els militars, els retors i tota la patuleia d’opinadors bufats dels mitjans?

Aquests preferirien que pegàrem foc a la barraca o buidàrem el pixum damunt els llibres. Violència contra la lectura, ves si encara perdrem més temps i encara ens en faran perdre.

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

[continuarà]

Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.

No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.

En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?

Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.

O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.

Plantegem-ho d’una altra manera:

—Us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ningú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.

Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si hom ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient ni normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.

Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.

En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?

—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…

Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient (i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes.

Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!

[continuarà]

NO EM DESPULLEU, de Felícia Fuster

Abans

que el gran compàs no em paralitze

amb la geometria de la mort

no em despulleu.

No em despulleu del temps

ni d’aquells mots

que, fins gebrats, jo feia càlids.

Sé que el meu cant

avui

no arribarà

ni a les òrbites baixes

i el món em pesarà. Tant és.

Deixeu-me.

Deixeu-me el formigueig

d’aquest cap ple de festa

i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,

calç apagada, encesa, poca cosa,

no, res,

amb els peus nus.

Sé caminar descalça. I més.

I encara sé:

només el que s’esborra

té importància.

Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012)Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra», Aquelles cordes del vent,1987]

L’any que Felícia Fuster va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, jo també m’hi havia presentat, amb un poemari que no recorde, ni sé com es deia, no recorde res del que vaig escriure aleshores. Recorde que em vaig enfadar, i vaig creure’m arrogant, infeliç. Si mai trobe temps i trobe on, potser que cerque què vaig escriure. Però no promet res.

Avui he escrit un tros del poema a la pissarra, i l’he fet llegir als xiquets. Quan els he dit que només escriuríem fins ací, només la primera idea, Marc ha amollat: “Sempre ens deixes les coses perquè pensem, mestre”, i aleshores he trobat que la metàfora, només primera idea, encara tenia més sentit. Veuré demà que diran els xiquets, què els ha fet pensar, què en voldran explicar de la poesia, què voldran escriure de poètic, si no ens haurem de despullar primer.

Jo encara conserve el poema que va escriure Marc Granell, per al dia mundial de la poesia de 2018, els el faig escriure i llegir cada any, als alumnes. Ves si l’escola recobra sentit, aleshores, amb la poesia. Amb els poetes.

No em despulleu, dius!

Espanya és un estat corrupte. Antidemocràtic. De conviccions feixistes.Un dels estats més repressors del món, de repressió rècord.

És capaç d’enviar policies i jutges a perseguir músics, poetes, mestres, polítics, tot de demòcrates honestos en canvi d’emparar criminals. Sense embuts, espanya empara lladres i assassins.

Sí, a espanya governa el psoe, que és un partit polític o una xarxa secreta que hom diu claveguera: jutges, militars, gc, empreses, bancs, borbons. Tot plegat és una tapadora per encobrir els borbons, una màfia d’incapaços necessaris per mantenir els privilegis heretats del franquisme. Ací s’acaba tota la descripció d’aquell estat putrefacte. Però podríem continuar.

Enmig d’una crisi sanitària sense precedents i una crisi econòmica que té l’estat espanyol en fallida (sense els ajuts econòmics d’europa, caldria penjar el rètol “en ruïna”), en la gestió política hi ha tot d’inútils. Inútils envoltats a més d’un exèrcit de funcionaris, assessors, secretaris, llepons i assitents de tercera fila, mamons a compte de no pegar brot i fer les coses tan malament com saben.

No ho poden fer aposta, s’entrenen a fer-ho malament… Fóra impossible fer-ho pitjor… Ací pegues en el clau. És això, són aquests, i encara quei ho faria bé, infinitament millor, és en presó o perseguit.

Tota aqueixa ràbia que provoca el fracàs espanyol, que supera la pitjor de les ficcions, es canalitza contra uns quants demòcrates. Que, casualment, no són espanyols.Perquè a espanya només n’hi ha que rucs. Almenys en els llocs de responsabilitat.

Ves si la catàstrofe d’espanya és grossa, de no saber què fer, ni de com resoldre les crisis, de no saber per on pegar, que els nous falangistes del psoe (al govern, a l’oposició, i al cavegueram) amenacen contra presos polítics, amb més presos, amb més repressió, per tapar o encobrir com són d’inútils, d’incapaços, de fracassats.

Un any darrere un altre. Una economia fallida, una política immoral, una justícia feixista, tot aquell aparell és podrit sense remei. Pobres, estan estacats en la merda. S’ofeguen. I volen que tothom s’ofegue amb ells. I en comptes de dir, ens ofeguem, vingueu a salvar els mobles, socors! Diuen: que s’ofegue tothom!

Són incapaços. Incapacitats per reconèixer que són rucs i no saben i no en saben. Per anys i anys! La cua d’europa, el furgó, el vagó de la brossa. I encara trauen pit contra els drets humans. Contra la democràcia, contra la dignitat humana. En canvi de tot això, militars, policia, repressió, repressió, ignorància.

És el preu de permetre el falangisme, el psoe, els borbons, els jutges, aqueixa pandèmia centenària que hom diu espanya. Sense vaccins, sinyors. Sense remei.

El parlament europeu li ha donat la raó al tribunal espanyol. El TS és una herència franquista de normes, de jutges, de funcionaris, que van robar la gestió de la justícia un colp mort el gran dictador. Aquell club no ha canviat gens ni mica, si voleu, per això tot de sentències internacionals l’acusen, acusen tots els tribunals espanyols i l’estat espanyol, de trampes, manca de llibertats, tortures i violació de drets. Avui mateix l’última sentencia contra la violència policial espanyola.

Però què fan els tribunals, els jutges, els polítics, la policia o els mitjans de propaganda? Passar-se per baix cama el dret internacional, perquè en aquest estat governa una altra manera de fer, sense complexos, plenament feixista.

És el que dol de la sentència a europa, d’un parlament europeu que, almenys, havia d’ésser per damunt dels tics espanyols: clavegueram, franquisme, manca de drets, escarni, violència, agressions… Hom esperava que europa fóra encara el somni, que cantava Ovidi, quan recitava que al nord eren més cultes, educats i lliures. El somni s’ha esvaït de colp, per bé que parcialment, i ha estroncat molta de la il·lusió que, amb Europa, els pobles envaïts per espanya militarment i policial, conservàvem a curt termini. A curt, doncs, caldrà esperar. Esperar-nos.

Ja sabem que el parlament europeu és ple de polítics de molts colors, molts d’una extrema dreta perillosa i tolerada, uns altres feixistes declarats, delinqüents a seques, encara molts espanyols hereus d’aquella pandèmia que es deia franquisme. Entre més, cal dir que els del pp, o els del psoe, que han tirat endavant l’afer del suplicatori, són membres del partit més corrupte del continent. Poca broma. I no cal dir a europa, qui són els borbons i de quin piu coixegen.

Per això dol més que, Europa, que té o se li suposa major cultura democràtica, haja obert aquesta escletxa contra els drets, a partir de la brutícia que els espanyols van escampant des què són membres d’aquell parlament. Molt abans de tot això que parlem, parlamentaris del pp i del psoe ja havien mentit i desviat fons europeus, perquè les pràctiques corruptes franquistes, els espanyols, no les han abandonades mai.

I justament tots aquests nous falangistes del psoe a Vox, i molts de podemos, són els mateixos que avui festegen que europa faça costat al feixisme espanyol, en canvi de menystenir un dels moviments per la llibertat més vius ara mateix, el clam per la independència d’un nou país, que damunt, significaria sens dubte, separar-se de l’estat més corrupte i antidemocràtic de l’europa occidental.

No cal dir què són i representen els borbons, la gc, l’església espanyola, i els pous de brutor que governen aquell estat. És en favor de tot això que avui europa ha fet una passa enrere en la història, contra els drets humans, contra la il·lusió d’un país, o contra l’anhel democràtic i de llibertat de milions de persones, siguen o no a catalunya.

Perquè fora de l’esperit romàntic o càndid, europa també és els balcans, l’abandó dels refugiats, l’expulsió dels gitanos, la tortura, el creixement de la xenofòbia, la manca de llibertats, turquia, espanya… L’ambivalència hi és. I la memòria històrica mostra cada dia en quina fragilitat es mou el pensament de Sòcrates a Ènguels, per exemple.

Si només podem confiar en els tribunals europeus, mare, que quedarà del somni, de cap dels somnis?

Dins la dictadura franquista i dins la dictadura de la Transició i dins la dictadura dels borbons, hom pensava en el somni d’Europa. Europa no era un somni, malgrat que els polítics van fer mans i mànegues per una reconstrucció democràtica que tingués solidesa. Per nosaltres, que vivíem i vivim sota el feixisme espanyol, el somni era Europa. L’és.

A Europa se li suposava el tresor del coneixement antic, des de Grècia almenys, malgrat que la construcció, o la reconstrucció del segle XX li va costar més que no esperava. Si bé la carta de Drets Humans de l’ONU era de 1948, per bé que les diverses democràcies europees eren sòbries i fermes, allò anava sobre uns fonaments damunt un matalàs d’aigua.

Però els valencians encara conservàvem el somni, els demòcrates valencians; perquè era l’únic escapament a la corrupció institucional espanyola.

Caldrà recordar que, el govern més progressita de la història espanyola, és fet per un partit que va  crear una organització terrorista per matar i violar aquells Drets Humans de la carta de l’ONU. I ves si ha delinquit aquest partit que governa durant anys i panys. Així que l’únic somni que ens quedava, als demòcrates valencians, era Europa.

Però Europa també és feta de polítics espanyols. No és una broma. A més que és feta de més polítics de l’extrema dreta, i d’una suma de partits que avantposen l’interés del partit a la democràcia i, pitjor encara, als Drets Humans. Espanya és el model paradigmàtic que avantposa borbons a drets humans.

Entre més rucades que Europa i les seues institucions han fet al llarg de la història del parlament europeu, demà s’estrenaran a condemnar Catalunya, per lliurar uns trofeus a l’espanya borbona que, ja ho deveu saber, mai no ha renunciat al feixisme, a la corrupció, a l’engany i a la mentida. Els mateixos borbons que, amb diner en paradisos fiscals, comissions il·legals, negocis bruts…, han corromput la mateixa democràcia, contra Europa i les diverses institucions europees.

Ara potser també caldrà pegar a córrer d’europa? Almenys d’una determinada europa que els espanyols volen que se’ls assemble, en lladrocini i frau a la democràcia.

Islàndia és massa lluny, tu!

Com cada trimestre, m’arriben a l’escola les novetats de l’editorial Bromera, embolicades en cartró, amb unes quantes revistes, entre més l’ILLA, que va guanyant en cada número, en tacte i idees, amb ofici i experiència. Una de les coleccions, el Micalet Galàctic, ha fet trenta anys, i ha bastit taules, lleixes, carteres i butxaques d’abric dels mestres. Milers de volums ens han arribat, perquè la feina ingent d’aquesta editorial per dotar els mestres de lectures ha sigut cabdal. Ens han aviciat a llibres, sense defallir, i ves si els xiquets hauran llegit llibres i històries d’autors valencians, en canvi de tant de coratge editorial. I unes quantres traduccions d’autors internacvionals de primera fila. Aprofite per dir que la feina de les petites editorials valencianes ha sigut extraordinària, potser que poc valorada i gens mimada per l’administració valenciana, que ha preferit de fer inversions milionàries en mamonades i coentors, en canvi de deixar tot de molles a la feina d’autors, editors, correctors, il·lustradors o llibreters…

Ara bé, tanmateix no sabem si els mestres han correspost l’aviciament amb els quals ens regalaven algunes editorials, amb la feina de mestre, la primera feina vull dir, d’ensenyar a llegir i de fer estimar la lectura als alumnes. Segons els índex lectors valencians, el munt de petites editorials i tants d’esforços esmerçats, no s’ha vist correspost amb el nivell lector dels joves de l’eso, batxiller i menys encara pels estudiants universitaris. D’una altra manera, la qüestió lectora dels valencians hagués guanyat en qualitat i quantitat. Així que la pandèmia no-lectora que patim s’hagués superat fa anys si hom hagués correspost l’oferta editorial valenciana amb una invitació lectora seria i profunda a les aules.

Massa temps que els mestres van estar capficats amb els curriculums i les lleis espanyoles d’educació (totes de dubtosa qualitat educativa, i de profit zero), en canvi que no férem llegir els nostres alumnes ni un 10% dels llibres que s’editaven cada any a can Bromera, Bullent, Tàndem, Denes, Tresiquatre, per citar-ne unes quantes de pròpies i properes, o d’altres del nord o de les illes, amb fons editorials de molta qualitat. No, els mestres no hem sabut tornar-los el regal, als alumnes, malgrat tot… Així que una part de la responsabilitat, sens dubte, també serà nostra.

I ves que en valencià, hem tingut no pocs autors de nivell i traduccions de primeres espases internacionals que haurien sigut suficient reclam per construir una muntanya de lectura i de lectors de primer ordre. Què haurà fallat, doncs? L’escola? l’Administració?, la família? La política dels idiotes? Les editorials, no. Perquè sense suport, sense un estat al darrere que ens posés al capdamunt, ni un ajut polític mínim que creiés com d’important era fer lectors permanents, elles sí que han lluitat contra la inclemència d’una política que, a posta i premeditadament, ens enviava a la ruïna moral i econòmica.

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.