Ulisses20

Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.

La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:

«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»

—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per  a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”

De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat. 

Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.

Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

Unilateralment, espanya va empresonar la presidenta del parlament català.

Unilateralment, la manté en presó encara. En connivència amb el govern català, incapaç de rescatar-la.

Unilateralment, el mateix estat feixista ha perseguit i assetjat consellers, conselleres, presidents de govern, músics, actors, mestres, entre més demòcrates, uns quants són en presó en canvi de tenir al carrer corruptes, lladres i borbons.

Unilateralment, espanya amenaça, insulta, assetja i inhabilita presidents de govern per una pancarta de llibertat d’expressió.

Unilateralment, espanya aprova cada any un finançament desigual contra els valencians.

Unilateralment, espanya decideix la impunitat de l’extrema dreta: la violació de drets, l’agressió de policies, el rebuig als drets fonamentals.

Unilateralment, a espanya les agressions sexuals o els assessinats tenen impunitat, si al jutge de torn li passa pels ous

Unilateralment, espanya es nega a acceptar les resolucions de l’ONU, o dels tribunals europeus, sobre drets, respecte i dignitat.

Unilateralment, espanya nega el dret civil valencià.

Unilateralment, espanya avicia les fundacions franquistes i lels consent la llibertat per violar els drets universals.

Unilateralment, espanya regala milions als bancs en canvi de desnonar desgraciats.

Unilaterlament, espanya regala diners a florentino en canvi de robar-nos a grapats, entre més als valencians (*)

Unilateralment, espanya ha decidit l’energia més cara d’europa.

Unilateralment, espanya és un estat violent i feixista

Unilateralment, espanya va decidir d’ordir un grup terrorista.

Unilateralment, espanya va apagar ràdios i tvs en la llengua dels valencians que encara continuen prohibides.

Unilateralment, espanya tolera les amenaces militars i policials.

Unilateralment, espanya tolera totes les agressions lingüístiques contra les llengües, si en el sac se salva l’espanyol.

Unilateralment, espanya és claveguera.

Unilateralment, a espanya pesen més les clavegueres que el coneixement.

Unilateralment, espanya és contra la lectura.

[…]

Com diu Wittgenstein, el món es desfà en fets.

Unilateralment, espanya és ara mateix l’estat feixista d’occident.

continuarà…

Ara s’escau, per exemple, tenir presoners polítics durant anys, com en el franquisme: entre més, presidentes d’un parlament. Perquè s’escau que això és franquisme. A espanya és tot el que s’escau.

Per provar d’endolcir l’allau de crítiques d’Europa, de l’ONU, de l’Haia, dels tribunals internacionals de la Unió Europea, fins i tot d’Amnistia Internacional (absteniu-vos la d’espanya), els borbons participaran dels varietets estiuencs: entre figues molles i músties, banderetes i futbol.

S’escau tenir anys i panys presidents d’associacions culturals, o membres de partits polítics que no siguen d’una corda, ni d’una tangent, ni d’una secant, ni siguen convexos ni concaus. Teniu-los tancats mentre els jutges se’ns follen el temps, la joventut, i ens buiden els ulls a colps de policia i de fillsdeputa. La llengua cada tribunal ja se la folla solidàriament, el jutge, el fiscal, el procurador, el secretari, el funcionari de torn. Fins i tot el guàrdia de la porta, se la folla la llengua, si s’escau.

Ara també s’escau tenir corruptes, lladres protegits, blindats, tan ben pagats com un rei. Un rei borbó, naturalment. Infantes i infants a banda del mateix arròs, però del mateix brou delinqüent.

S’escau, per exemple, que músics, actors o mestres o joves puguen ser també presoners, presoners polítics per la gràcia dels jutges d’espanya, que són tocats de la divinitat mare: el franquisme és per damunt de déu i sa glòria divina.

S’escau, per exemple, que uns quants dels responsables polítics de torn, del torn autònomic, facen de virreis, de delegats dels jutges i de les divinitats. Els riuen i en riuen les gràcies. Es toquen el punyet i ja li val.

S’escau que el dia a dia convertesca el feixisme en normalitat, una crossa menor en diuen, perquè si us deixen el dret de respirar, per què haurien de queixar-se, els valencians o uns altres veïns, mentre continuem pagant-los la quota pel dret de conquesta…

Això que no us falle, que són fets, no són coses.

S’escau que governe un partit que va ordir una trama terrorista, contra la mateixa democràcia. En canvi de l’un partit, un altre, de la mateixa trama o corda. Maroma.

Segons Wittgenstein, el món és la totalitat dels fets. I aquests són fets. A espanya s’escau un niu de corruptes, una paritori que cada dia s’imfla i s’umfla, jutges que van parint lleis i normes contra la democràcia, l’escola, els mestres, contra els valencians en general. Si no són malparits. Fets.

Govern espanyol, assessors, jutges, borbons, premsa o futbolistes, si són espanyols o molt espanyols, són partidaris dels presos polítics, de preparar vacances abans que no defensar els drets humans. Si fa no fa com una majoria de valencians, o catalans, que preparem vacances per damunt dels presos, o contra els presos. Fets i no coses. Només aquells que gosen llançar-se en barca a l’aventura de travessar el mediterrani amb una cantimplora, tenen el coratge de la llibertat per davant de planificar les vacances. El combat de la vida per damunt de les vacances.

Ho va dir el filòsof W: la totalitat dels fets determina el que s’escau i també tot el que no s’escau.(I.12)

A espanya, i a la valència envaïda per espanya, s’escau el feixisme per damunt la democràcia. Fets

*llegiu Wittgenstein, si s’escau, no us en penedireu.

Viatge rellamp a una llibreria. Amb l’excusa del projecte Sentir les llibreries, no sé quant de temps feia que no en visitava cap. Així que ho vaig aprofitar per fer una càrrega de molta profunditat i de llarg recorregut.  Entre més joies que hi vaig trobar, una traducció introducció del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, de Josep Maria Terricabras. Amb la introducció del professor ja tindríem una mina de recursos per fer unes quantes classes de primària, si és que penseu que a secundària, pels mestres de secundària vull dir, el llibre serà massa complex. Jo ja comptava que del contingut de Wittgenstein entendria poca cosa, gairebé res, potser saber que és traduït al català en aquesta magnífica edició, Edicions de la ela geminada, feta sobre paper certificat FSC®, respectuós de la gestió ambiental apropiada (!) socialment benèfica i econòmicament viable dels boscos.

La introducció del professor Terricabras ja paga els diners que demanen pel llibre, 16 euros, i per mi ha sigut una descoberta: descobrir per exemple que, l’últim dels grans filòsofs del XX, volgué ser mestre de primària durant uns anys, malgrat que després l’avorria completament l’ensenyament universitari, i encara de les poques publicacions que va fer en vida, la tercera d’elles era un treball sobre l’escola i els seus alumnes.

Diccionari per a Escoles de primària, un quadernet de 42 pàgines per millorar l’ortografia dels alumnes, un autèntic cavall de Troia, ara mateix com aleshores, amb un prefaci on explicava els seus motius perquè els responsables pedagògics adoptaren aquella proposta de l’ús del diccionari escolar com una activitat diària.

Diu Terricabras sobre els arguments Wittgenstein: “el diccionari surt d’una praxi docent que ha mostrat que els alumnes, per escriure bé una paraula, l’han de trobar de pressa i de forma que els puga quedar fixada; això permet que cada alumne es faça responsable del seu treball, que controle i corregesca les pròpies faltes, cosa que també permet al mestre de fer-se una imatge correcta dels coneixements i de la intel·ligència de l’alumne, sense la imatge molt borrosa que s’obté de les capacitats del conjunt de la classe si els alumnes s’intercanvien els quaderns i se’ls corregeixen entre ells. Els grans diccionaris existents —jo afegiria fins i tot els escolars— no compleixen bé aquests objectius de funcionalitat i eficàcia: són massa amplis, difícils de manejar, i sovint massa cars; també contenen moltes paraules que els xiquets no fan servir mai i no inclouen aquelles que els serien necessàries, fins i tot les molt senzilles però que ells escriuen malament. Tampoc no tracten bé els noms compostos i les paraules derivades. Assegura que ha desvetllat la consciència ortogràfica dels alumnes. A partir dels treballs individuals, el mestre s’ha decidit a confegir un sol diccionari amb unes 2.500 paraules clau. […] Wittgenstein hi accepta totes les paraules i només les paraules que són conegudes i habituals als seus alumnes de primària. També les del dialecte parlat pels alumnes, el seu parlar autòcton d’aquella comarca.”

No sé si n’hi ha cap traducció-adaptació al català del Prefaci complet i del seu diccionari. Apunta el professor que trobareu una edició anglesa de 1977, feta per l’editor Hölder-Pichler-Tempsky. Sí que n’hi havia provatures semblants originals en català, de diccionaris molt breus, escolars, que mai no han tingut l’èxit al qual se’ls destinava: desvetlar la consciència ortogràfica dels nostres alumnes de primària. Si fa no fa com va passar amb la proposta del gran filòsof vienés, el seu diccionari-proposta mai va ser adoptat com a material educatiu.

Ara bé, els àlbums de cromos de futbolistes sí que poden entrar a les aules cada any, inevitablement, com un reclam d’una futura societat sípia i avorrida, profundament espanyola i idiota.

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]

Anit ho vaig deixar en aquesta magnífica aportació del mestre Alfred Ramos en favor d’un Institut d’estudis del País Valencià, de nom Manuel Sanchis Guarner, mare de la resta d’instituts comarcals i locals, amb un pressupost decent —pense en les casernes militars, per exemple, l’únic paper que fan durant anys i panys és viure de gorra, de la gorra i del cuento de dumenge, per acaçar en el cas d’un altre colp, la població valenciana, preferentment no espanyola. Ho dic, perque amb uns quants milions d’euros, una estructura mínima, i la voluntat dels estudiosos, potser el patrimoni valencià tindria alguna escletxa per on salvar-se de la ruïna, l’abandonament i l’oblit.

Van haver-hi més idees i propostes de genialitat, aquell matí a Castelló de les Gerres, ara de Rugat, en favor de la cultura i el patrimoni. Per exemple, la d’un mestre que troba que tenim molts edificis singulars i històrics sense saber gaire què fer-ne: castells, convents, ermites, monestirs, casalots, masos, alguns de conservats i d’altres semiabandonats, i és el cas que aquest mestre va posar d’exemple el convent de Llutxent, per organitzar el primer Conservatori superior de música popular (absteniu-vos la grandeur de la música clàssica, que aquests ja teniu cases paradores a manta). Al voltant d’aquell edifici, el mestre calculava de l’orde d’un milió d’habitants, però sobretot milers de músics de guitarra, guitarró, dolçaines, tabals, postisses, acordions, bandúrries…, i ves a saber, que encara no tenen en exclusiva un conservatori superior, no el tenim els valencians, en canvi que cada poble, això no ens en falta, té caserna de guàrdies, i una bandera que apunta contra els valencians i la democràcia.

Ací encara no s’havien acabat les propostes, malgrat que l’assemblea de representats d’estudis locals i comarcals havia aprovat els comptes,  el programa d’activitats i un sac de suggeriments en favor de l’estudi, l’opinió, la conservació i la defensa del patrimoni: els de la federació major ens convidaven a participar dela web, els valencians a llegir i encomanar la lectura de la revista Bastida, a participar de programes de ràdio dins la xarxa de ràdios locals i municipals, fins i tot a escalfar motors del que serà el quart congrés d’estudis de la Vall, que promet sacsejar l’avorriment cultural de tant d’universitari que no sap què fer ni estudiar ni a quina cosa dedicar tants recursos com regalen aquests dracs del patrimoni.

Entre més propostes, l’exposició que hi havia en directe a la sala polivalent de Castelló: dones de la Vall d’Albaida, un recorregut per alguna de les vides més coratjoses i valentes del segle XX.

(continuarà)

Castelló de les Gerres, ara Castelló de Rugat, a la Vall d’Albaida, va aplegar la major representació d’instituts d’estudis del País Valencià de tots els temps. Josep Vicent Frechina, el nostre president, ho va dir, que mai no havíem tingut una assistència tan notable com noble a aital esdeveniment. És veritat que la Federació té encara una vida curta, però durant els primers anys la seua vida era sòbria, desmaiada, com si pidolés de viure a través de les d’ajudes que sempre han sigut almoines que no passen d’uns quants xavos en euros: xavalla i molles, xiquets! No penseu que la seua vida no penjava d’un fil!

Però dissabte, l’aula Polivalent de Castelló de Rugat que tant ens va costar de trobar lluïa, d’homes i dones d’edat (joves n’eren set o vuit) que representen el bo i millor de cada comarca valenciana pel que fa a l’estudi local i la investigació. Però no us enganyeu i dispareu abans de pifiar: allò és el bo i millor en defensa del patrimoni valencià. Ja sé que molts direu, quin avorriment, mare: us equivoqueu si toqueu d’oïda!

Sí, el patrimoni valencià és ací mateix, entre aquests estudiosos, els seus llibres i revistes publicats a base de molt d’esforç, grapats de penalitats i un coratge a prova de bombes que les pròpies administracions valencianes ens han posat cada vegada que els hem tocat la porta i els nassos. Sense por d’equivocar-me, i sempre a punt d’exagerar lo convenient, alguns dels instituts comarcals del país tenen una col·lecció d’estudis que a Europa serien en les millors biblioteques, un tresor de recerca i treball que ací i allà s’ha parit per la voluntat i els diners de la butxaca pròpia massa vegades.

El patrimoni valencià que tanta por fa a la mateixa generalitat… En canvi del paisatge, les construccions rurals, el camp, l’art rural, els regs, els llinatges valencians, la història, l’educació, la democràcia, els personatges oblidats, l’escola, la natura, els carrers sinyorials, els balcons, la música… Ni els anys que els espanyols en diuen transició al no-res, no ens han servit, ni als valencians tampoc, per posar en valor tant de tresor gratuït com els oferien uns quants tarzans esforçats de la cultura i de l’estudi. Fins i tot això ens han robat els espanyols. La dignitat i la defensa del nostre patrimoni.

“I l’abandonamnent continua, ep, amb sis anys de botànic…”

En canvi, aquella sala polivalent, d’una sonoritat de tercera (ací el meu amic Galim ha perdut tres o quatre punts de l’excel·lència cultural) lluïa com mai, i acollia nous membres, locals i comarcals, en favor de l’estudi i de la federació —en diuen FedinesPV. Fins i tot els membres de l’Associació d’estudis fallers, que van fer un dels discursots.

Com cada any, hi havia representació de tot el país, amb la gent de la Institució Ramon Muntaner (IRMU) i la Federació d’Instituts d’Estudis dels Països Catalans (per no torpedinar la maedéu dels desemparats, en diuen federació d’instituts de parla catalana).

I veieu la diferència, que aquests baixen i es creuen què fan, i damunt lliuraven un premi a l’institut més antic o més dinàmic, no vaig entendre què deien per culpa de la maleïda sonoritat, a mans d’Alfred Ramos, representant de l’Institut de l’Horta Sud.

Aprofite per repetir un clam que el mestre Alfred va explicar-nos de nou: si és veritat que ara rebem una subvenció de 45.000 euros en conjunt, la quantitat és una misèria, si va destinada a tot l’estudi patrimonial de Guardamar a Vinaròs, passant per Oriola, Ademús i Morella. Penseu que n’hi ha institucions feixistes que haurien de ser il·legals que reben més de trenta vegades aqueixa quantitat, en canvi de fer la col i viure de l’agressió i l’insult. Alfred defensa la creació d’un Institut d’estudis major, amb el nom de Sanchis Guarner, i una estructura amb capacitat per organitzar, gestionar i ordir tot d’estudis en favor del patrimoni valencià. Ai, però si aquells no es creuen el país… Ni el patrimoni, ni la sostenibilitat, què caram podem nosaltres des de Castelló…

[continuarà]

Ahir es batejà la biblioteca municipal d’Alfafar amb el nom Llorenç Giménez. Un reconeixement necessari, sens dubte. Un encert que un espai de lectura i coneixement tinga el nom d’un home que dedicà la vida als llibres, a la llengua, al país. Del cartell, i  d’una exposició que els va deixar Escola valenciana, a l’ajuntament d’aquell poble, la paraula país ja l’han treta, els polítics pocapena, pegant a miserables. La paraula “país” l’han substituïda per la paraula “arrels”, que és no dir res, o dir-ho tot, contra el país i allò que significa ser valencià. Per això, justament per això contra el país, l’única persona que va intervenir en aquell acte d’ahir, ho va fer en espanyol, sense vergonya, contra la llengua, contra els valencians, amb la barra de dir que amb més de trenta anys al poble, o vint o deu, tant se val, ha sigut incapaç d’aprendre la llengua, o respectar-nos, per això ara és regidora de cultura d’un poble, tota sencera, de cultura!, i encara ens passa poc, i ens passa tant, valencians, ves si som agredits cada dia.

Ací un jutge espanyol, un idiota categoria Marchena, no traurà l’espasa de la violació flagrant i continuada, per inhabilitar deu anys la regidora, pobra, com volen fer amb unes mestres per expressar-se en valencià. Ja deveu saber, més enllà del Sénia, que un jutge espanyol a Alacant vol inhabilitar quinze anys una mestra i una directora d’escola per escriure una nota en valencià, una nota sobre una excursió d’una classe de primària. Si els jutges espanyols poden arribar a refillets, que no patiu que arriben tots, els exemples de diari els catapulten. Perquè és tracta d’això, fillsdeputa o marxenes, que cal inhabilitar homes i dones per expressa-nos en valencià. Com s’inhabilita la democràcia, o la pobresa o els desgraciats. Com si per espanya, tots els valencians, o catalans o no espanyols, fórem presos polítics, la majoria en llibertat condicionada, fins que ells vulguen, els rucs o marxenes.

Ahir Llorenç Giménez era reconegut i insultat a la vegada, pel mateix ajuntament que organitzava un acte que hauria d’haver sigut elevat, culte, excels: “Sí, posarem el nom a la biblioteca, però enviarem algú que se’n burlarà de la llengua per mostrar-vos qui us governa, valencians, amb l’odi de tots els jutges contra la llengua i el que representa aquell homenot dels contes i del país, Llorenç Giménez.

Vicent Partal, quan parla de Llorenç diu: “…fou un mestre extraordinari, però, sobretot, fou qui recuperà l’art d’anar per escoles i places contant rondalles, encomanant als xiquets el gust per la lectura, emocionant-los amb les paraules, recuperant-los per a l’oralitat i per al plaer col·lectiu. Ens demostrà que era possible un país molt més ric i millor, si cadascú es dedicava a fer bé la seua part. Ell assumí el risc de convertir en professió el contar contes, i avui els contacontes, els molts rondallaires que hi ha en totes les comarques, tenen el camí obert i les orelles dels xiquets atentes –que és la cosa que ens fa molt millors a tots, com a col·lectivitat. Hi ha qui pot pensar que contar contes és poca cosa. Però contar contes, amb la intenció que els xiquets aprenguen a estimar la literatura i la llengua, és obrir un enorme canvi social on no hi havia sinó l’enyor d’una vella tradició interrompuda feia molt.”

La grandesa de Llorenç, en un país culte o democràtic no fóra inqüestionable, seria present a les escoles i als mitjans i a la vida de cada dia: pel que representa d’honestedat, saviesa i intel·ligència… Però ves què ens passa, què fa la ignorància i la manca de cultura i de dignitat política. Convertir un homenatge en un nyap.

Sort que hi ha l’espai, els llibres, la biblioteca i, n’estem segurs, una altra manera de fer i de ser, en favor d’aquest homenot: l’home, els contes, el país!

Acabaré un altre colp amb el mestre periodista, que retrata perfectament, mesos abans que passés, com ens tracten els albercocs de la política, per remarcar de quina alçada humana era Llorenç:

“El negacionisme històric espanyol intenta d’una manera persistent de fer-nos oblidar d’on venim perquè ells saben que és la millor manera de no deixar-nos anar enlloc. Però nosaltres tenim l’exemple de vida d’aquests referents que ens sostenen, que admirem per la seua llibertat, per la naturalitat amb què ens empenyen a tirar endavant. […]”

Vuitanta anys de l’afusellament del metge Joan Baptiste Peset Aleixandre, doctor, rector, científic, investigador, humanista…

Vilaweb n’ha fet un especial. El diari La Veu ha tret un article extens. No sé si Àpunt li ha dedicat massa cosa. De tota manera, molt menys que mereixia, molt menys que haurà dedicat als esports corruptes de sempre.

Els hereus dels assassin del rector i metge Peset Aleixandre són al parlament espanyol, a les Corts valencianes, als Tribunals, al Suprem, al TC, a la borbonia, entre més institucions. Sense penediment. Aquests ni s’han apenedit, ni han demanat perdó. Perquè el feixisme és viu, és al poder, mai no renuncia a l’agressió, a l’amenaça, a l’atac als Drets Humans.

El feixisme espanyol, del rei al pregoner, de la figa rapà als bidells o funcionaris o furtamantes d’aquelles institucions brutoses i pudentes.

Dels milers d’afusellaments, els espanyols no se n’apenedeixen de cap. Ni avui ni mai; el pp, i el psoe, entre més extrema dreta consentida i aviciada bé que tapen l’horror, la desmemòria, l’oblit, prou que han participat de l’obscenitat còmplice amb els feixistes des de la Transició ençà. Morts espanyols, morts valencians, morts catalans, tan se val, ells se n’orgulleixen del clavegueram, de tapar els borbons, de tapar corruptes, d’ascendir colpistes, de fer despesa pública en favor de la corrupció infinita espanyola que Europa tolera cada dia.

Pels afusellats, encara l’amenaça i l’insult.

El doctor Peset de Godella, el rector, va ser assassinat a Paterna, com milers d’innocents que defensaven la legalitat democràtica d’aquella república imperfecta. Va ser al camp de concentració de Portaceli, amb 15.000 presos més. On possiblement també féu de metge entre els presoners, en el que ara és l’hospital Moliner, i que tothom, el psoe, el pp, podem i la mare que els ha malparit, han treballat per deixar en l’oblit: que ningú no recorde el camp de Portaceli, ni els centenars de morts… Centenars?, milers?, no ho sabem. Encara no ho sabem, perquè el clavegueram espanyol, alimentat per tota la merda tapada pel psoe i del pp, es nega a lliurar la informació del que va passar, fa tants anys. Encara.

A la mort del rector Peset i de tanta gent coneguda i anònima d’aquest camp. Al camp de Portaceli es destriava qui afusellarien, qui passaria anys en presó, qui salvaria la pell… Però seria sospitós per sempre.

El pp reclamava avui, a espanya, penediment als catalans segrestats per Espanya, perquè en el parlament de Catalunya havien debatut si la llibertat és o no un límit democràtic per debatre’n, o determinar-se, en favor dels Drets o de la llibertat dels pobles. I el psoe i el pp, que riuen les gràcies d’aquells tribunals que assetgen milers de demòcrates, encara cinquanta anys després, dins el mateix feixisme espanyol de sempre, diuen que no. Que és el feixisme i els seus tribunals qui tenen la paraula per decidir de quina cosa poden parlar els parlaments.

A la memòria del doctor Peset, que avui mateix, vuitanta anys després, aquells corruptes que es diuen polítics, del pp o del psoe, tornarien a afusellar a Paterna.

A la memòria de tants valencians presoners a Portaceli. Presoners, afusellats, perseguits, castigats, exiliats…

“Els reis són per furtar, però els borbons exageren.”

La frase, segons que diu Rafa Xambó, és d’un funcionari francés del XIX, o del XVIII, tant se val, però la realitat supera aquella frase, encara actualment a la cofurna espanyola, on els borbons i la seua família roben i roben i roben, amb el consentiment de les espases i els fusells, els caps de la màfia política espanyola i totes les clavegueres, aigüeres, séquies i tolls que hi poden fer córrer tarquim i merda.

Militars contra la immigració, militars contra la pandèmia, militars contra l’1 d’Octubre, militars contra la democràcia, espanya no sap adobar res que no siga amb violència i acció militar? Doncs res de res.

Casualment, avui m’he trobat amb un expert de lo alto en economia, valencià d’Alzira i de Castelló, dels dos pobles, i en demanar-li com havia millorat el finançament valencià després de les promeses, els juraments, i les campanayes del psoe per convèncer que amb ells la cosa econòmica valenciana faria un daltabaix brutal, diu que hem fet aigua. Ni un xavo, sinyors. Segons que diuen, en pandèmia, els valencians podem continuar els últims de la fila, pel que fa a l’economia i el tractament que ens regala espanya. Ara, militars?, militars i militarades totes les que vulgueu. Submarins, tancs, pistoles, metralladores… Cada dia, des del camp del terme de Bétera, ous trets i trets i trets, perquè sembla que els homes de la caserna han d’entrenar-se contra la polseguera, per si han de venir a robar-nos de més a prop.  De vegades amb bombes incendiàries que cremen el bosc de portaceli: i cada dia quan cau la nit, abans de la trompeteta, els militarots han innovat amb l’himne feixista, cada dia, tu, per amargar les taronges i l’última hora de sol que queda al camp, que era la més bona, abans del requeté i els ulls de poll. Si bé el deute espanyol s’ha disparat una barbaritat, l’única partida que cada any augmenta en benefici del feixisme i el setge a la democràcia és la despesa militar, i la borbona i la policial, que si fa no fa… Tant de profit intel·lectual, aquell estat que ens va agafar dels ous fa 300 anys i manté ascolans i desgraciats que els xuplen la gràcia i el serengue, no els arribe per pegar-se en un peu. I en l’altre. Mentresrant Àpunt ens ven el missatge feixista que dicta el centre del bunyol. De rucs i d’ases, escolans i ascapularis sempre àpunt.

“Cent anys de lectura a l’escola no abordarien tot Enric Valor”

Hem començat els exàmens finals de lectura a quart de primària: bé, això només vol dir que, a un mes d’acabar el curs, anem als detalls, a corregir això i allò i endavant el combat. Les grans expressions de la llengua, el vocabulari, la riquesa lèxica de les rondalles, la descripció dels paisatges, els topònims… La descripció d’un viatge del corb fins a Mallorca, la tornada, amb tot allò que hi veu, un ocell que viurà “desconhortat” tota la rondalla. 

Lectura, entrenament en silenci i en veu alta, sola i acompanyada, cantada, recitada, lenta, més ràpida, davant l’espill, enregistrada al mòbil, escoltada, corregida, i un altre colp tornar a començar…

Què penseu que fan els atletes que volen aconseguir l’excel·lència? Si volen arribar a participar d’unes olímpiades? Entrenar, entrenar, entrenar i dutxar-se, sí, però després… I ves si les olimpíades lectores dels valencians són difícils. Perquè venim de concursos molt amaters, poc preparats, venim de tan avall i de tan lluny, que posar-nos a la línia d’eixida demana i ens demana molt d’esforç, gairebé traure el lleu, per com haurà de ser de gegantí el nostre esforç, si volem participar-hi. I és clar que volem ser uns grans lectors europeus, i tant que sí, a l’alçada dels finlandesos. Amb menys no ens aconformarem. Com el Gardner, com Enric Valor, com Steiner, com Hardy, com Curie o Estellés. La nostra fita no té límit, per això volem llegir, llegir de valent grans llibres, i ves si ho són les rondalles valencianes, llibres de primera per fer-nos lectors de primera. 

Bé, ja ho sabeu, després del Corb i la rabosa —pobra, quin bac contra el tarquim!— ara llegirem el Mig pollastre, un altre clàssic valencià sens dubte, una història d’un pollastre que no és pollastre ni és pollet, que és a mig fer i encara com.  

I tu, de la rondalla que acabem de llegir, faries de corb o de rabosa, d’animal desconhortat o d’espavilat, com ho explicaràs, això, què preferiries de fer en un escenari, en un teatre de veritat… Quin paper t’anirà millor d’estudiar i de representar? I encara, si això ho hagueres de convertir en un monòleg a la manera de Hàmlet, com ho llegiràs? Com ho prepararies… Ací tens una proposta per representar en colònies. Colònies? Si? Oh, oh, me n’oblidava!

Corre a posar gasoli a la cooperativa de Bétera, abans no arribe el diluvi universal. Sorpresa que en arribar me n’adone que no entenc què passa, encara sort que portava les ulleres de llegir a la butxaca: han canviat els programes informàtics dels sortidors i no veia res: la informació ara només és bilingüe. En canvi, abans tenies fins a sis o set llengües per triar: català, valencià, mallorquí, saguntí, beterà, malgrat que si deies bon dia, totes aqueixes llengües et responien bon dia, i jo no em disgutava gaire, de tenir totes les fonètiques del nostre país llarguerut com ample!

Però ara s’ha acabat, ja no li val a ser plurilingüe…, ara un parit del consell rector, o de la presidència, o ves a saber si del charter, ha decidit que els veïns de Bétera, que se suposa som majoria que fem servir aquelles mànegues, som bilingües/bilingual: només espanyol i anglés.

D’una plomada, un inútil ha decidit que el valencià no calia, si som de Bétera. Ves que això ja passava sempre amb les informacions agràries que envien a casa, no fóra que els llauradors no entenguérem la paraula taronja, taronger o rec, i aleshores els filòsofs del camp, enginyers i entesos, han de dir-ho només en espanyol. Rucs, criats i a parar el cul.

“Els borbons que van arrassar Almansa han entrat a Coabe i han robat la llengua del poble”

Si ja ho cantava Botifarra, que la naranca nace verde i el temps li posa color, que qui naix quilipoia, no el millora, tot plegat, ni el consell rector.

Benvolguts sinyors de la cooperativa de Bétera: si són rucs que els albarden, però la llengua dels valencians és més principal que vostés i tota la colla d’incapaços, inútils i llepats que tenen vostés a càrrec d’aital empresa: una cooperativa que havia de ser un model, noble i honest, ha de perdre la dignitat a cada rentada d’ous?

L’autoodi valencià s’ha infiltrit tan endins que no n’hi ha manera.