Pols d'estels

Acabe de llegir la novel·la Era foraster, i em vau acollir de l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, i publicat per Lletra Impresa. Una història coral que discorre en el Monestir de Valldigna l’any 1396, només un centenar d’anys després de la fundació. La descripció de la societat valldignenca d’aleshores, amb cristians i musulmans compartint territori encara que cadascú en els seus pobles o alqueries, tots sota el poder del poderós abat Rull, un veritable senyor feudal. El gust pels detalls, des dels menjars de cada grup humà, la seua vestimenta, el seus pensaments, etc. fa la novel·la de Lourdes realment notable.  Interessant per entreveure com es vivia al segle XIV a uns dels senyorius més importants del Regne de València. L’aventura del protagonista, el jove fra Nicolau, ja és ficció.

Deixe la ressenya de la Veu dels llibres.

—————————————————

Era foraster, i em vau acollir, amb aquest versicle de sant Mateu que anuncia el moment de trànsit entre el món present i el món futur, l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, dona títol a una magnífica novel·la coral.

Ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Coneguda principalment per la seua obra infantil i juvenil, Boïgues també ha demostrat la seua bona ploma en la narrativa per a adults amb Fills de la fam (Edicions del Sud, 2017) i Dibuixa’m el cos (Edicions del Sud, 2022). Ara, amb aquesta nova obra, Era foraster, i em vau acollir, ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Els personatges són profunds i complexos, molts dels quals es veuen moguts per interessos personals com són el poder, els diners o la recerca de llibertat. I, tot i que al principi hem dit que és una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret d’origen desconegut per ell mateix.

És una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret.

No obstant això, aquest no és l’únic misteri, ja que prompte la Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió. És impossible no deixar-se dur per la història, no només pels conflictes dels personatges, sinó també per la riquesa descriptiva amb què l’autora recrea  el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses. La convivència entre cristians i sarraïns es torna cada cop més tensa. Els vassalls estan farts de la càrrega dels impostos opressius.

La fam és una companya diària, la supervivència, en moltes ocasions, esdevé inassolible i, a tot açò, s’hi afegeixen els crims que sacsegen la comunitat religiosa, dins i fora dels murs del monestir, i que intensifiquen el sentiment d’angoixa i  perill que plana sobre tota la narració.

La Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió.

A mesura que la trama avança, fra Nicolau descobreix que la situació és encara més complexa del que semblava. La profanació de l’església de Santa Maria de Valldigna i els diferents successos inesperats fan que diferents investigadors acudisquen a la recerca de la veritat, que pot estar relacionada amb secrets personals profunds dins la comunitat. Els misteris, però, no es limiten a confabulacions polítiques o religioses,  les històries d’amor també habiten en el cor dels personatges, tot i que amagades pels prejudicis i les normes no escrites de convivència.

Boïgues combina hàbilment la intriga amb la recreació històrica detallada, tot i que l’autora adverteix que “Aquest llibre no és un assaig històric ni arqueològic, sinó una novel·la de ficció”. Aquest rerefons històric proporciona un marc perfecte per a una trama plena de misteris, conxorxes i perills.

La riquesa descriptiva amb què l’autora recrea el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses.

L’obra teixeix una trama captivadora, on el pes de la història es fon amb elements de misteri i intriga. L’autora crea un relat que és un reflex de les tensions socials de l’època alhora que explora les lluites personals dels personatges.

Un altre element a destacar és l’amor pel territori que es traspua en cada pàgina del llibre fent d‘Era foraster, i em vau acollir un homenatge a les terres de la Valldigna, que  esdevenen un personatge més, amb les seues pròpies ombres i secrets.

És aquesta una finestra fascinant a una època convulsa de la nostra història, on la fe, el poder i la identitat es posen a prova enmig d’una tempesta de conspiracions i perills. Una lectura imprescindible per als amants de la ficció històrica i els thrillers.

De ‘Era foraster, i em vau acollir’, de Lourdes Boïgues, la Veu dels llibres. Creative Commons.

Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.

Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.

Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?

En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.

L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.

Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.

És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.

L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.

Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.

Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.

Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.

El Casal Català de Perpinyà (Catalunya Nord) va acollir ahir la presentació de l’obra pòstuma de l’escriptor valler Sico Fons “Venim del Sud”, un acte entranyable, ben emotiu que va servir de trobada als amics i amigues del valler d’aquelles terres germanes. L’acte, presentat per Xavi Català i amb la participació de l’escriptora Adriana Serlik i la professora vallera Rosa Magraner va ser en conjunt un homenatge a l’autor i una explicació dels anhels, els desitjos, els espais vitals de Sico Fons en les paraules de dues persones que el coneixeren i l’estimaren, i amb el qual compartiren moments i esperances en un redreçament del nostre país i la nostra llengua.

L’acte el va introduir Xavi Català, company dels viatges comercials en la Catalunya Nord, i es va projectar un “PowerPoint” amb fotografies i explicació senzilla de la vida de Sico Fons i dels llibres que havia editat. La poetessa i escriptora Adriana Serlik va explicar com es va gestar aquest llibre, i com davant les dificultats que trobava Sico en la seua edició, li va oferir publicar-lo dins del projecte que ella porta a cap anualment “Un llibre, una exposició” de la qual “Venim del Sud ” ha estat el tema de la cinquena edició i com tots els guanys de l’edició es dedicaran a ajuda de la “Fundació Aspanion” de xiquets i xiquetes amb càncer. No obstant, Adriana Serlik va donar molt del mèrit al mateix autor, Sico Fons, que ja malalt havia posat molt de la seua part en la maquetació i tria de la tipografia abans del seu traspàs.

La professora Rosa Magraner va fer un recorregut per la vida i la gran producció literària de Sico Fons, ja que des del 2001 fins avui té publicats 21 llibres (22 amb aquest pòstum), mentre recordava aspectes de la seua biografia, com que era un home de vasta cultura, tot i que no havia cursat i “gran devorador” de llibres, una faceta que li venia des de molt menut, quan va passar llargues temporades al llit per una malaltia.

Rosa Magraner va recordar el paisatge vital de l’autor i l’estima a la Valldigna, que compartia amb aquestes terres de la Catalunya Nord com narra en excursions i ascensions al Canigó, present a la portada del llibre pel significat individual i col·lectiu que l’autor li dóna, on es fan paleses les visions de l’autor sobre els problemes de la societat valenciana amb retrats crítics i àcids d’alguns dels polítics que ens han governat. Així mateix, va remarcar que aquest compromís polític es palesa en les obres del Sico, quan parla, a més a més, amb sentit crític d’una societat de vegades malaltissa per la corrupció a nivell col·lectiu i amb problemes individuals per drogues, aspectes que reflecteix en molts personatges i passatges del seus llibres.

Així mateix remarcava que “Venim del sud”, que podem considerar com el seu testament literari, plasma les seues inquietuds des de l’adolescència: defensa de la llengua, l’amor per la natura i pel món agrícola que tant bé coneixia de la nostra Valldigna, i en moltes de les seues obres una reflexió sobre la vida i la mort, sobre la salut potser per ser una persona amb una naturalesa malaltissa. El llibre escrit en forma de dietari conte pensaments i discussions polítiques, les converses amb els amics que troba i que apareixen amb el nom canviat, tot i que, com alguns que hi eren presents confessaven que es veien reconeguts.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: L’obra pòstuma “Venim del Sud” de Sico Fons s’ha presentat al Casal Català de Perpinyà

Johan Eklök és un biòleg suec especialitzat en l’estudi dels rats penats. Aquests mamífers voladors són nocturns i, per tant, la seua recerca arreu del món i en especial a Suècia, l’ha dut a romandre hores en la foscor per estudiar el comportament d’aquests fantàstics animals. De manera natural el seu treball l’ha encaminat a apreciar la nit, a considerar la importància de la foscor com a part indispensable dels habitats naturals que cal preservar.Tanmateix la nit s’està perdent ràpidament a tot el planeta. Nit rere nit milions de làmpades s’engeguen per enllumenar les ciutats, els pobles, camins, ponts, moltes vegades de manera innecessària, amb llums mal orientades que envaeixen el interior dels habitatges o que inunden les zones naturals pròximes o llunyanes.

El tsunami dels LED que ocupa cada vegada més les nostres ciutats, massa vegada amb un llum blanc molt agressiu i disruptiu dels cicles circadiaris ha accelerat una contaminació lumínica del nostre planeta que ja creix a un ritme d’un 10% anual.

En Manifiesto por la oscuridad, Johan Eklöf ens anima a apreciar la foscor natural i els seus beneficis únics amb un apassionant relat sobre l’efecte dominó del dany que infligim en mantenir les llums enceses: insectes que no aconsegueixen reproduir-se, ocells encegats i desconcertats, ratapinyades famolenques mentre esperen en va a insectes que només ixen en la foscor… I nosaltres, els humans, podem trobar que les nostres hormones, pes i salut mental es veuen també afectats.

L’autor ens presenta com el problema d’haver optat per fer de la nit dia afecta a tota la vida silvestre, la marina, com ara els coralls, el plàncton, els peixos, la migració dels ocells, la dels animals terrestres, en especial al grup que coneix bé, els rats penats. I ho fa en petites dosis, en el que descriu de manera clara com afecta a la seua vida la més mínima intromissió de llum en el seu hàbitat nocturn. Animals desorientats esperant inútilment la foscor completa per buscar parella, caçar o alimentar-se, aus perdudes sobre ciutats enllumenades que han vist desaparèixer les referències al cel estrellat. O els problemes que els humans tenim ja per no poder dormir en la foscor natural de la nit.

Eklöf exposa la psicologia i la política darrere de l’auge de l’enllumenat per voler fer de la nit dia, del creixement sense aturador de la instal·lació de més i més llums.  Però també ens explica experiències d’èxit arreu del món per la salvar la nit en que s’implanten reserves de Cel Fosc a Dinamarca, Gran Bretanya, o s’activen lleis estrictes de control de l’enllumenat a França i a altres estats europeus. Però a més d’això ens demana ser activistes i, com ajuda ens regala en l’últim capítol del llibre un manifest de punts d’acció per reivindicar la nit i tractar de salvar el nostre planeta de la plaga de la llum artificial nocturna.

La Casa de la Cultura de Tavernes va ser el marc on es presentà anit el llibre “Arrelats, families valencianes amb historia”, de Juli Capilla, un volum que recull les vivències de persones que des fa generacions viuen al País València i que s’han mantingut fidel a la terra i a la llengua. El fet que una d’aquestes famílies retratades siga els Mifsud, d’origen maltés, el fa especialment extraordinari i d’interés per al poble de Tavernes, on aquest cognom és corrent i hi ha famílies que encara són coneguts com “els Maltesos”.

La presentació va reunir 40 persones, entre els quals hi havia els regidors de Compromís, José Enrique Cuñat, i Encar Mifsud, que a més d’obrir l’acte com a regidora de Cultura, ha participat en la taula de presentació com a representant de la saga Mifsud, junt a la restauradora d’art i professora Aurora Rubio Mifsud i el propi autor Juli Capilla.

Encar Mifsud, en un parlament emotiu i amb referències familiars, va recordar com fa anys els Mifsuds del poble viatjaren fa anys a l’illa de Malta a retrobar les seues arrels, però que havia recomanat a l’autor que parlara amb Aurora que ha treballat intensament el tema.

Juli Capilla explicava com el llibre naix de la voluntat d’Edicions Sidilla, que ja havia publicat un “Arrelats” sobre famílies catalanes. Cal remarcar la importància allí de la figura de l’hereu, molt present i com l’herència de les terres no es divideix de manera que la família perviu durant moltes generacions. L’editorial volia publicar un llibre semblant amb famílies valencianes i li ho va proposar a Juli Capilla. Tanmateix la consulta amb historiadors medievalistes com Ferran Garcia-Oliver li feren veure que eixe camí era inviable, perquè no hi ha famílies valencianes tan antigues que hagen conservat llur patrimoni. El llibre d’Enric Guinot “Els fundadors del Regne de Valencia” li va obrir els ulls sobre el camí a emprar.

Remarcava l’autor que els valencians som fruit d’una conquesta i de diverses onades de repoblació que van durar segles. Així se sap que un 75% dels que vingueren eren catalans, però també hi arribaren aragonesos, genovesos, occitans, maltesos, navarresos i darrerament castellans i andalusos. Destacà la capacitat d’integració en el nou regne valencià de tots aquests que tenien una llengua i cultura diferent als nostres costums i acabaren parlant valencià.

El cas més sorprenent és la repoblació de l’illa de Tabarca enfront d’Alacant en el segle XVIII. Fins llavors havia estat deshabitada i era un niu de pirates fins que Carles III pagà el rescat de 100 genovesos presoners confinats a l’illa de Tabarca font a Tunísia. En ser repoblada pel genovesos l’illa, fins llavors anomenada Illa Plana, canvià el nom per Nova Tabarca, en record del seu captiveri. I amb el cap dels anys canviaren el ligur genovés per la llengua de la costa, el valencià del Baix Vinalopó, de Santa Pola i Elx. El mateix passà a la Safor amb els genovesos i mallorquins que vingueren després de l’expulsió dels moriscos el 1609. Ràpidament s’adaptaren a la nova situació.

Capilla va destacar la concentració de cognoms en moltes poblacions, en el cas de Tavernes, els Grau, Magraner o Mifsud, per exemple. Però és molt curiós, i també s’explica al llibre, el cas de Quatretonda on el cognom més comú és Benavent.

L’autor comentà que no volia fer un llibre de famílies riques perquè aquestes han abandonat la terra i la llengua, sinó que li interessava la gent que ha mantingut un amor a la terra, una fidelitat a la llengua, que estan arrelats i que han demostrat una capacitat de treball immensa i d’adaptació al medi. Finalment agraí a Aurora Rubio Mifsud que li facilitara la documentació que necessitava per a la part de Tavernes. Sense ella aquesta part del llibre no hauria estat possible.

Aurora Rubio Mifsud agraïa Capilla l’interés per endinsar-se en la història dels Mifsud de Tavernes i com l’interès per estudiar el seu origen naix en el llunyà encontre de commemoració del Vé Centenari de Carles V que reuní els estudiosos dels regnes hispànics, entre els quals estava Malta. Després vingueren més trobades fins que una delegació dels Mifsud vallers va visitar l’illa.

També explicà el llarg i difícil treball de recollida d’informació per completar l’arbre genealògic dels Mifsud de Tavernes mentre assenyalava un gran mural on apareixien tots els avantpassats retrobats en els arxius. Un pas molt important el va donar quan Josep Escrivà, l’anterior rector de Sant Pere, li obrí les portes de l’arxiu parroquial. I allí va començar a trobar informació dels casaments dels primers Mifsud del poble: Lorenzo Mifsud es casa amb Rita Sala el 7 d’abril de 1800. I durant els anys següents ha anant completant l’arbre dels avantpassats fins el principi del segle XX. Ara, com deia, només cal que tots els Mifsud completen amb el noms dels familiars tot el que saben de les branques que falten.

I es preguntava si tots els Mifsud vallers són família, que responia que sembla que sí, ja que tots provenen d’un únic avantpassat: Lorenzo Mifsud. També va assenyalar que de primer cognom només hi ha 121 Mifsud a l’estat espanyol, principalment al País Valencià. A nivell mundial n’hi ha uns 13.000 escampats majoritàriament a Europa, Nord-Amèrica i Austràlia.

Publicat primerament a la Cotorra de la Vall el 13 de gener 2024.

Aquesta és la commovedora història dels vius, dels morts i dels seus esperits errants. La història d’una comunitat que va enfrontar-se a la catàstrofe i la seva lluita obstinada per trobar el consol entre les runes.

El 11 de març de 2011, Richard Lloyd Parry, corresponsal del diari The Times, va viure a Tòquio un dels pitjors terratrèmols que es recorden. Després va venir el gran tsunami. Durant els sis anys següents, Parry va cobrir la zona devastada, al nord-est del Japó. Allà, en una vall aïllada i remota, la tragèdia va colpejar especialment una escola de primària. La magnitud del desastre va despertar les forces atàviques d’una cultura mil·lenària, plena de fantasmes i aparicions.

18500 persones moriren al nord-est del Japó en la regió de Tohoku a causa del tsunami que seguí un terratrèmol de magnitud 9.2. D’aquests 75 eren xiquets, dels quals 74 faltaren a l’escola d’Okawa, juntament amb 10 mestres. Aquest fet demostra l’excepcionalitat del desastre. Qué passà a l’escola per a que els protocols d’emergència no funcionaren i no se salvaren els nens com havia passat en totes les altres escoles afectades?

Què va passar als nens de l’escola mentre esperaven ser evacuats? Per què els mestres no els van portar a un lloc segur? I per què es va ocultar la veritat a les famílies?

Fantasmes del tsunami és un nou clàssic de la no-ficció. Un reportatge periodístic poderós i colpidor, ple de sensibilitat, horror i bellesa. Una aproximació magistral al rol que la mort, el dolor i l’assumpció de responsabilitats tenen en la cultura i societat japoneses.

Entrevista a 324 amb Xavier Grasset. Richard Lloyd Perry presenta Fantasmes del tsunami.

https://www.ccma.cat/3cat/richard-lloyd-perry-ens-presenta-el-llibre-fantasmes-del-tsunami/video/6241266/

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini….L’estiu és l’època de l’any en la que tinc més temps lliure per poder llegir aquells llibres que esperen pacientment ser llegit en la lleixa de la biblioteca. La novel·la de Ramón Solsona, Allò que va passar a Cardós, n’ha estat l’afortunada enguany. Després de l’èxit de L’home de la maleta, que tant em va agradar, volia tornar a llegir la prosa detallista, plena de matisos, captant els parlars especials de la gent del carrer, els protagonistes de la novel·la que tenia entre mans.

I és que Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, una llarga de falses entrevistes (o no) de la periodista Maria Emília Catarineu a la gent que va viure a la Vall de Cardós durant els anys 60 del segle passat i que va participar d’una manera o altra en la construcció del gran complex hidroelèctric de la Vall de Cardós.  A semblança del que es va fer durant els anys 10 i 20 del segle XX a la Vall Fosca, però a un nivell estratosfèric, es van interconnectar els llacs glacials de l’alt Pirineu, com el de Certascan, Romedo de Dalt i de Baix per més de 50 km de canonades subterrànies per conduir l’aigua i turbinar-la a les centrals subterrànies de Tavascan Superior i Inferior (novembre de 1971), Montamara (1974), per acabar a la central de Llavorsi (1966).

Durant el temps que duraren les obres fins a 10000 treballadors de tot l’estat, 2500 persones l’any 1965, estigueren perforant túnels, que començaven per les “ventanas”, pous verticals a diverses alçades del túnel projectat, per tal d’introduir-hi maquinària, com a ventilació, enllumenat, etc.

De molts racons de l’estat, però sobretot d’Andalusia, venien treballadors qualificats que havien treballat en mines, però també gent sense qualificació, moltes vegades sense roba adequada per a un clima rigorós com el del Pallars. Els miners eren els millor pagats perquè eren els que s’arriscaven més. Perforar metres i metres de roca, metre i mig al dia de vegades, amb martells pneumàtics però sobretot amb dinamita, no era fàcil i era, a vegades, causa d’accidents per despreniments o per explosió d’algun cartutx de dinamita no explotat en una voladura anterior. Els accidents solien ser sempre greus.

I entre aquestes històries d’herois anònims, l’ombra ubiqua del franquisme ho cobreix tot. La Guàrdia Civil vigilant els nouvinguts en busca de subversius i el mossèn d’idees preconciliars preocupat per les perversions que du la modernitat. I com una mena de gran trencaclosques, l’autor va encaixant les peces amb unes històries que s’entrecreuen i que ens ofereix una novel·la amb dosis d’intriga, història i també amb alguns elements romàntics. La vida als Pallars era dura però malgrat tot la vida s’obria pas per als joves arribats a aquest món nou. Joves que a la novel·la són sobrepassats per esdeveniments inesperats com una relació sentimental prohibida i perillosa en aquell temps.

En definitiva Solsona ens conta que la vida no la podem planificar, que ve com ve i que depén d’esdeveniments moltes vegades aliens a les decisions de prenem. Decisions encertades a vegades, desencertades d’altres. Aquesta és l’experiència de la vida.

M’ha agradat molt la descripció acurada de les poblacions de la Vall de Cardós l’any 1965. Poblacions menudes crescudes de manera sobtada per l’allau de treballadors forans que viuen tanmateix apart, en campaments especials. Carrers sense empedrar plens de merda de vaca, camins polsosos, comunicacions lentes i molt perilloses. I inesperadament també es parla d’enllumenat públic i contaminació lumínica. En descriure especialment Ribera de Cardós (en la novel·la Noguera), s’hi explicita que només tenia un punt de llum:
” Era negra nit i en aquella època només hi havia un fanal a Noguera, a baix, a la carretera, a prop del til·ler on s’aturava el camió de la llet cada matí“. pàgina 388.
Així que l’enllumenat en aquell moment era fruit d’una necessitat econòmica. Es posava fanal només on el camió de la llet recollia el líquid preciós de la vaca de casa.
Més endavant, passats els anys, ja en la dècada dels 80 es descriu la transformació del poble i s’hi veu el canvi:
“Els carrers estan empedrats i això es veu al primer cop d’ull perquè no tenen aquella capa de fem que els cobria sempre. Hi ha fanals.” La millora dels carrers i l’enllumenat públic, com a símbol del progrés.

En resum, un llibre ben recomanable.

Més informació:

”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona, guanya el 18è Premi Amat-Piniella

La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

Una novel·la sobre una nissaga de l’alta burgesia valenciana, la seua lluita incansable per mantindre el prestigi i dels canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cervelló, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

Un matí del desembre passat estava a la llibreria Fan Set de València parlant amb Eva i Núria, quan en girar-me per veure les lleixes de les novetats, els ulls se m’aturen a la portada d’un llibre en la qual, entre d’altres, apareixia la frase: “La Lucía és una astrofísica especialitzada en forats negres“. Vaja, això no m’ho puc perdre. És el que tenen les bones llibreries, hi entres per qualsevol assumpte, i sempre te enamores d’alguna obra.

Així que, vaig haver de comprar L’escuma d’Helena Guilera Recoder, intrigat per conèixer d’aquesta astrofísica especialitzada en forats negres i com va ser la seua vida. Hi ha tan poques dones a la ciència del cosmos que el fet que una autora d’una obra de ficció s’atrevisca a parlar d’una d’elles i, a més, treballadora d’un dels temes més difícils de la física, és mereixedor d’un aplaudiment públic.

Un dels temors que tenim sovint els científics en llegir escrits de ficció en el que la ciència i la tecnologia son part fonamental de l’argument és que l’autor incórrega en simplificacions o fins i tot en falsedats. Res d’això trobarem a l’obra primerenca d’Helena Guilera. Els tractaments i explicacions que fa sobre els fenòmens relacionats amb els forats negres són ben acurats, sempre considerant que és una obra per al públic general i no un article científic. He gaudit molt amb les explicacions de Lucía als alumnes. Son una de les parts millors del llibre. Segur que utilitze alguna de les seues analogies i idees per a les meues xarrades. Autors clàssics de la física i de la relativitat general com Hawking, Boltzmann, Einstein,  Plank, Wheeler i Feynmann es passegen assíduament per les pàgines del llibre.

Podríem dir el mateix de la presència omnipresent de la música, sobretot clàssica, al llarg de tota l’obra, donat que alguns dels personatges principals són músics. Una música que és el fons sonor, la font inesgotable de l’atmosfera, tensió i ritme del llibre. Si, com recomane, escolteu la música citada en cada capítol, us capficareu millor en la trama. Per facilitar la cerca de les obres, intèrprets i versions s’hi presenta la llista completa al final del llibre i, fins i tot, un codi QR per escoltar-les a Spotify.

La vida privada de la Lucía, com les de tothom, no és un camí de roses. La malaltia mental farà acte de presència en la seua vida i li condicionarà l’existència. Però d’això, no en vull parlar més, que és la trama principal del llibre.

Un llibre molt recomanable, però dur, com la vida, que demostra que com diu la portada: com som de pròxims a les forces de l’Univers, tot sovint sense saber-ho. I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables.

---

Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.”

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Quan es pensa en la manera en que hem arribat a crear la civilització moderna, basada en la ciència i tecnologia, ens venen al cap els grans científics com Newton, Galileu, Maxwell, Darwin, Tesla, Einstein. Individualitats extraordinàries sense dubte, que obriren nous camins per entendre la natura i com fer-la servir per al benestar humà.

Però a més d’aquests científics de primera divisió hi ha hagut d’altres, més modestos, de segona divisió podríem dir, que des dels seus centres de recerca o fins i tot des de sa casa, han fet durant anys una faena de formigueta i, finalment han aconseguit fer passos de gegant en el coneixement.

Moltes d’aquests persones han estat dones, que de manera constant, durament, front a l’oposició sistemàtica de la societat patriarcal, han trobat forats on deixar l’empremta femenina en el progrés científic.

La majoria d’aquests dones es troben amagades darrere de nombrosos prejudicis i en la pràctica són anònimes. Per això qualsevol publicació que les traga a la llum és benvinguda com aquella de “Les dones de la Lluna” de l’amic Fernando Ballesteros.

Ara acabe de llegir el fantàstic llibre de la periodista científica Dava Sobel, El Universo de Cristal, la historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron  a las estrellas. En març de 2019 vaig assistir a la magnífica conferència per presentar el llibre que feu a la Ciutat de les Ciències de València i jo, que sóc un fan absolut de l’escriptora i m’he llegit tots els seus llibres relacionats amb la història de la ciència, vaig tindre el goig de parlar uns minuts amb ella.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, a la costa est dels Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’ús de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

El universo de cristal
La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron las estrellas
Dava Sobel

ISBN	978-84-946453-1-0 (llibre) 9788494705113 (eBook)
PVP	22 € (llibre) / 10,99 € (eBook)
Pàgines	392 pàgines
Grandària	14×22 cm

Divendres passat tinguérem el plaer d’assistir a l’hotel-restaurant Ca les Senyoretes d’Otos (Vall d’Albaida) a la presentació del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents) de Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb. L’acte, en què participarà l’autor, va ser conduït per Josep Albinyana, cap de Vilaweb Ontinyent, i amb la intervenció també de J. Àngel Cano, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Després de la introducció de Josep Albinyana en la que presentà el conferenciant, Àngel Cano començà recordant el començament d’un article de 1969 de Joan Fuster, Maneres de parlar: “jo diria que entre nosaltres, les “paraules” són — i cada dia més — un estrany, obsessiu i inquietant tema de conversa“. I més de 50 anys després, continuem igual.

Continuà detallant la llista enorme, i ben interessant, de llibres que parlen de la llengua dels valencians i de com dignificar-la, començant pel ja clàssic  Sortir del l’armari lingüístic dels sociòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés. Però el que ara es presentava a Otos era ben diferent. El llibre Salvem els mots naix a Twitter, després de presentar les parelles lingüístiques i els reculls setmanals que l’autor n’ha fet a la xarxa social. I la bona rebuda n’ha portat a la transformació en paper. La nostra llengua va perdent paraules per influència del castellà però també per la pressió de l’anglés. Ara una persona menyspreable és un gilipolla i una persona qualsevol és una persona random.

Àngel Cano continuà parlant del català de plàstic que veiem contínuament a escrits i mitjans de comunicació en la nostra llengua.  Quan puga realitzar aquesta acció li faré una ullada quan realment en dir En poder ho mire és un exemple d’aquest encarcarament de la llengua. Si es pot dir en una frase no cal usar-ne quatre.

Finalment remarcà que el llibre de Jordi Badia fuig del centralisme lingüístic, del considerar que el català autèntic és el que es parla a la Catalunya central menyspreant no sols les variants valenciana i balear sinó fins i tots les del Baix Ebre o de Lleida.

En la seua intervenció Jordi Badia va començar amb la pregunta: Per què fem servir paraules que s’assemblen més al castellà i desplacen a la paraula genuïna, a la que ha estat la usual durant tota la història de la llengua?

Sembla que els catalanoparlants tenim por d’ofendre, de no usar paraules massa diferents del castellà. En definitiva, fem ús d’un català fàcil, sense matisos.

El llibre, com havia contat Àngel Cano, ha nascut a Twitter. Un dia a la setmana l’autor fa una llista de mots a preservar amb el hastag #salvemelsmots. Uns mots en parelles, on per una banda està la paraula problema i al seu costat tot un ventall de possibilitats més genuïnes i específiques. Però  va ser idea de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, convertir-ho en llibre. I després d’unes 800 paraules recollides, en va elegir unes 200 per publicar-les en paper.

Com a cap d’estil de Vilaweb ens va contar com es fuig del centralisme lingüístic. Així a can Vilaweb sempre s’utilitza el mot ací en lloc d’aquí, o el mot cercar en lloc del buscar.

El llibre introdueix també parelles de paraules en procés de substitució, com ara la tradicional Havent sopat per Després de sopar. El català havia trobat una manera de denotar el temps després d’una acció amb l’ús del gerundi i ara, acceleradament aquesta troballa lingüística perilla front a una forma no genuïna més semblant al castellà.

Aquestes substitucions no només fan perillar un mot sinó que ens fan perdre precisió en l’expressió oral i escrita. Comentà el cas de la paraula queixar-se. Evidentment és correcta en català però actualment el seu ús és exclusiu i continuat per referir-se a l’expressió d’una pena o dolor. Amaga, per tant, tot un conjunt de mots que són molt més precisos com ara: exclamar-se, plànyer-se, doldre’s, murmurar, remugar, gemegar, somicar, i tants d’altres.

Continuà parlant de la nostra pandèmia lingüística del català de plàstic. Una de seues missions com a cap d’estil a Vilaweb és eliminar-lo dels textos publicats al diari.

Si fem una ullada als textos periodístics de tot arreu, s’usa de manera exclusiva el mot realitzar, per exemple, quan la majoria de vegada amb el mot fer ja n’hi prou. O frases de l’estil de “això no és suficientment bo?” quan es pot dir això no és prou bo?. I en recordà si hi ha un menys pel mig pot ser una frase de plàstic. Ara la societat està menys civilitzada que abans quan hauríem de dir Ara la societat no està tan civilitzada com abans.

Continuà parlant de la influència del llenguatge científic sobre la llengua popular. Molts mots populars de malalties o parts del cos s’han substituït per mots tècnics: dent corcada – càries; feridura – ictus; budells – intestins, etc…

Respecte el centralisme lingüístic els mitjans de comunicació con ara TV3 o l’acadèmia, IEC o universitats, no el defugen ja que no incorporen expressions totalment genuïnes del País Valencià o de les Illes.

S’hi nota una mandra, una inèrcia de les autoritats lingüístiques i dels mitjans per dignificar la llengua. Volen fer-la fàcil. Però no estem ací per simplificar la llengua, sinó, al remat, tindrem una llengua molt esquemàtica, sense matisos.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, ha volgut reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

Després d’aquesta interessant intervenció que aquí he resumit, vingueren les preguntes del públic. Preguntes que foren animades, tranquil·les, i de vegades acalorades.

Entrevista Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Fotos: Enric Marco