Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Literatura

La frontera del cel

0

La frontera del cel
Tot allò que et cal saber
sobre Tot-el-que-hi-ha
Roberto Trotta

Vicent J. Martínez (Director de la col·lecció), Laura Pérez (Disseny de la coberta), Javier Pérez Belmonte (Disseny de la col·lecció), Ofèlia Sanmartín (Correcció lingüística)-

Editorial: Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació

La pandèmia causada pel patogen SARS-CoV-2 ha ajornat molts dels nostres projectes vitals des de fa sis mesos. Qui ho diria que un virus invisible a l’ull humà, només detectable amb sofisticats procediments bioquímics, siga capaç de fer inviable la nostra vida tal com la coneixíem fins ara. Però si el més ínfim ens condiciona l’existència, el més gran ens l’ha condicionada des de sempre. L’Univers en què estem immersos ha permés la vida al nostre planeta i fins i tot que una espècie arribe a fer-se preguntes sobre el cosmos i sobre ella mateixa. D’on prové la matèria de la qual estem compostos? Com és de gran l’Univers? Com es mouen les galàxies? Preguntes senzilles en aparença, la resposta de les quals ha dut a les grans troballes de l’astrofísica moderna.

Les dades aportades per la missió espacial Planck determinaren que només el 5% de la matèria de l’Univers és matèria ordinària, protons, neutrons, electrons, etc, partícules de què estan fets tots els objectes visibles de l’univers: cúmuls galàctics, galàxies, estrelles, planetes, humans i fins i tots el maleït SARS-CoV-2.

Però ara sabem que existeix una matèria que no fa llum i que espenta les estrelles, com va descobrir l’extraordinària astrònoma nord-americana Vera Rubin en observar com de ràpides es mouen les estrelles en la perifèria de les galàxies espirals. Aquesta matèria no visible estructura i modula els moviments del gas i de les estrelles en les galàxies i el moviment de les galàxies en els cúmuls de galàxies.

Les dades de Planck ens diuen que aquesta matèria contribueix al 27% del contingut de l’Univers. Però que és aquesta matèria fosca? Quin són els seus elements? Com es comporta? L’explicació a aquestes preguntes encara no ha aconseguit el consens dels científics. A més, les idees subjacents no són fàcils d’entendre.

Roberto Trotta, investigador de l’Imperial College de Londres, ha tractat d’explicar totes aquestes qüestions al públic en general, de la manera més senzilla possible, en l’obra The Edge of the Sky, i ho fa amb una mena d’experiment semàntic, només amb l’ús de les 1000 paraules més freqüents en anglés.

Roberto Trotta

Molta de la divulgació científica actual és, de fet, massa tècnica. Els científics tracten d’explicar el que fan, però moltes vegades no són capaços de rebaixar el nivell massa especialitzat del llenguatge utilitzat per por de no ser prou rigorosos. D’aquesta manera només s’arriba a la gent avesada al llenguatge científic, però gran part de la població en queda exclosa.

Amb l’experiment de Trotta l’aventura per descobrir la matèria fosca es fa més assequible, fins i tot més divertida. Permet acostar-se al públic no tècnic, no especialment avesat a llegir llibres de ciència, i interessar-lo pel gran misteri d’una matèria que no interacciona amb la matèria visible, la comprensió de la natura de la qual serà, n’estic segur, una revolució científica en un futur pròxim.

La versió valenciana de l’obra, La frontera del cel, ha estat editada per la Institució Alfons el Magnànim, en Urània, la nova col·lecció de divulgació científica en la qual és el primer llibre. En una obra tan peculiar en què es juga amb la llengua d’una manera tan primmirada, l’elecció del traductor, l’astrofísic David Galadí-Enríquez, ha estat tot un encert. Amb només 720 paraules, amb la llicència d’acceptar variacions morfològiques normals en una llengua llatina com la nostra, la seua missió no ha estat només traduir sinó adaptar l’obra original. Una tasca dura però de segur que ha estat intel·lectualment estimulant per al traductor. I el resultat final ha estat una obra de lectura fluïda, divertida i sovint poètica, que reflecteix fidelment les pretensions de l’autor.

En aquest experiment radical i, per tant arriscat, d’explicació de la creació, estructura, present i futur de l’univers i sobretot de l’inventari del tipus de matèria i energia present, incloent-hi l’encara més enigmàtica energia fosca, el 68% restant del contingut de l’univers, s’han usat exclusivament paraules del llenguatge comú, sense fer us de cap paraula tècnica. No cerqueu doncs partícules, supersimetria, electrons, inflació, expansió o galàxia, sinó d’altres més usuals que no revelaré per a que el lector les interprete com crega. Que el lector en traga l’aigua clara serà un èxit de l’autor però també del traductor.

Una astrònoma en la seua talaia d’observació de l’Univers, un gran telescopi situat en un lloc remot, amb les seues vivències i pensaments fa de fil conductor de l’obra. Aquest fet li dona un context existencial i filosòfic que s’adiu molt bé amb el propòsit d’aquest llibre, fer comprendre que sabem alguna cosa del món que ens envolta però que si fem les preguntes adequades ens adonem que realment no en sabem pràcticament res. Aquest llibre de ciència juga amb la llengua, de vegades és molt poètic, però sobretot fa pensar, tot reforçat per les fantàstiques imatges de la il·lustradora Laura Pérez, realitzades especialment per a la versió valenciana.

L’univers, Tot-el-que-hi-ha, és molt més gran del que qualsevol humà és capaç d’imaginar i conté misteris que tot just comencem a albirar. La cosa més sorprenent, però, és el fet que el podem entendre, al cap i a la fi. Aquest llibre us ajudarà a caminar cap a la seua comprensió.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

La frontera del cel. Publicat a Posdata Levante-EMV 24 d’octubre 2020

 

Pandèmia

0

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

“El Dr. Jaume Ferran vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional 1885.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Sonia Shah està en tot quan et recomana clarament: “Prevenir las pandemias pasará necessariamente por reorganitzar las actividades humanas que las agravan

Llegiu el llibre i se us aclariran les idees.


Sinopsis de la contraportada del llibre

En los últimos cincuenta años, más de trescientas enfermedades infecciosas han surgido o resurgido en lugares donde nunca se habían visto. Mucho antes de la llegada de la COVID-19, casi todos los epidemiólogos coincidían en que una de ellas causaría una pandemia mortal en las próximas generaciones: el ébola, la gripe aviar o algo completamente nuevo. Si bien era imposible predecir la aparición del SARS-CoV-2 y tampoco podemos saber qué patógeno causará el próximo brote global, al desentrañar las historias de pandemias pasadas podemos comenzar a comprender mejor nuestro futuro y prepararnos para lo que nos tiene reservado.
Pandemia es una obra fundamental de historia epidemiológica que explora los orígenes de las epidemias, trazando paralelismos entre el cólera —uno de los patógenos causantes de pandemias más letales y perturbadores de la historia— y otras nuevas enfermedades que nos acechan. Rastreando cada etapa del dramático viaje del cólera, desde su aparición en el interior del sur de Asia como un microbio inofensivo hasta su rápida dispersión por el mundo en el siglo XIX y su última aparición en Haití, nos informa sobre otros patógenos que ahora siguen sus pasos, como la bacteria SARM, que asedia a su propia familia, o los virus letales nunca antes vistos que salen de los húmedos mercados de China, las salas quirúrgicas de Nueva Delhi y los patios traseros suburbanos de la costa este de Estados Unidos.

L’energia nuclear sense mites

1
Publicat el 20 d'agost de 2020

Per a gran part de la població l’energia nuclear té mala fama. El seu ús militar amb les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki ara fa 75 anys ha ajudat molt a bastir aquesta visió negativa, i molt més encara amb la guerra freda amb potències nuclears que disposaven (i encara disposen) de milers de míssils nuclears apuntant-se mutualment. Dit d’una altra manera, l’energia de l’àtom fa por.

Cal recordar que l’energia nuclear és un procés físic d’emissió espontània o artificial d’energia causada per algun procés de modificació de l’estructura d’un nucli atòmic, anomenat reacció nuclear. La natura és així, ens agrade o no. Vivim envoltats de processos nuclears (el Sol, els raigs còsmics, la radioactivitat del granit de les nostres cuines, alguns aliments…), als quals la vida en la Terra s’ha adaptat al llarg del procés de l’evolució. És el que s’anomena radioactivitat natural. Per això ha estat un avanç fonamental comprendre com funcionen aquests processos i, en la mesura del possible, tractar d’aprofitar-los per al benestar de la humanitat.

Tanmateix l’aprofitament de l’energia nuclear per a ús civil, aplicada a la medicina, a la investigació científica i més concretament a la producció d’energia elèctrica en centrals nuclears pateix molts dels estigmes (ben merescuts) de les aplicacions militars. Moltes vegades se’ls veu complementaris i fins i tot es posen en el mateix sac.

Parlant específicament de les centrals nuclears, una visió racional del tema, fugint d’afirmacions sense base científica ni tècnica, és necessària per allunyar-se  dels tòpics que se solen associar a l’ús civil de l’energia nuclear: cara. perillosa, innecessària i amb interessos ocults.

A més a més hi ha multitud de mites que s’associen de manera repetitiva a les centrals nuclears: que poden explotar com una bomba atòmica, que serveixen per construir armes atòmiques, que viure prop d’elles produeix càncer, que no hi ha tractament dels residus, que aquests contaminen l’entorn durant milers d’anys, etc…

Les centrals nuclears són perilloses, és cert. Però també ho és qualsevol empresa química o un emmagatzematge de productes fertilitzants. Recordem l’explosió d’una empresa a la petroquímica de Tarragona o l’explosió del port de Beirut, tots dos casos de fa només unes setmanes.

Com en els casos ressenyats, una gestió deficient de qualsevol instal·lació industrial  pot portar al desastre. I respecte a les centrals nuclears l’experiència de Txernòbil és l’exemple més clar. El deficient disseny de la central, les proves realitzades sense supervisió i la caòtica gestió posterior van ser, segurament, una de les causes de l’enfonsament pocs anys després de la Unió Soviètica. Recomane que veieu la minisèrie Chernobyl on tot això es veu de manera meridiana.

La bona gestió i manteniment d’una indústria ha de ser, per tant, la prioritat màxima per a que aquesta siga acceptada per la societat. I sembla que les centrals nuclears són especialment sensibles a aquest tema.

Però és que a més a més, l’ús de l’energia nuclear per produir electricitat és molt més segura que la utilització de combustibles fòssils, al contrari del que creu la gent. Si mirem les fantàstiques gràfiques del OurWorldinData ens assabentarem que és quasi tan segura com l’energia eòlica (punxeu la figura si voleu veure-ho més gran).

I en temps d’emergència climàtica, l’interès per la descarbonització de la societat és a hores d’ara màxima. Cal baixar de manera ràpida l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per això es pretén omplir les muntanyes de parcs eòlics i les zones rurals de parcs fotovoltaics. Els problemes mediambientals no seran menors. S’obriran nous camins per zones naturals, es posaran llums als molins, es perdran terres de conreu. El conflicte està assegurat. Però tot té un preu.

I quin paper pot jugar l’energia nuclear en la lluita contra l’esclafament global? Juntament amb les energies renovables pot ajudar a reduir la dependència dels combustibles fòssils, ja que una vegada construïdes, ja no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Molts pensen que l’energia nuclear serà, per tant, una solució necessària per salvar el món.

Amb aquesta idea Alfredo García, supervisor de la central d’Ascó, i divulgador científic, ha escrit l’interessant assaig,

La energía nuclear salvará el mundo, Derribando mitos sobre la energía nuclear. Planeta, 2020,

Alfredo García, conegut com a @OperadorNuclear a Twitter, amb un llenguatge amè i molt didàctic, desmunta totes les fal·làcies i mites al voltant de l’energia nuclear. Comença explicant que és això de la radioactivitat, sempre tan mal compresa, per passar ràpidament a detallar-nos el funcionament d’una central nuclear, aturant-se en tots els processos que s’hi fan, amb el problema dels residus i el futur de les noves centrals de quarta generació. La gran contribució de les centrals nuclears en la salvació del món (un planeta tal com el coneixem ara), és el tema de les darreres pàgines del llibre. I, perquè tot quede més clar encara, els ensenyaments del llibre no són només opinions de l’autor sinó que estan fonamentats en la seua llarga experiència en el treball supervisant les tasques a realitzar en la central en la que treballa sinó en l’abundant literatura científica i tècnica a l’abast de qui la vullga estudiar, una part de la qual podem veure en la bibliografia que clou el llibre.

En temps de pandèmia, fake news i pseudociències, l’opinió sobre qualsevol assumpte d’interès públic ha d’estar fonamentada en textos dels experts i en la literatura científica. Sense aquest bagatge intel·lectual previ que qualsevol pot adquirir per estudis o a través de bona divulgació científica, el ciutadà no serà realment lliure per expressar les seues opinions i prendre les accions que corresponguen.

Alfredo García amb aquest llibre ha contribuït a elevar el coneixement sobre l’energia nuclear i el seu aprofitament per a la generació d’energia elèctrica.

Ah! amb unes precioses il·lustracions realitzades pel seu fill Álvaro.

La guerra dels mons

2

Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.

Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.

Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.

L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.

I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.

H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.

Així descriu els marcians:

Portada, 1927 Amazing Stories reprint. Wikipedia Commons.

Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.

I la seua mort final:

Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.

Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.

De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.

Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.

La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)

Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.

Una màquina de combat marciana lluitant contra el cuirassat HMS Fill del Tro (1906). Wikipedia Commons.

Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.

El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.

Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.

La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.

Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.

H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.

Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.

Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.

L’esperit del temps

0
Publicat el 11 de juny de 2020

L’esperit del temps

Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any Guanyadora
Editorial: Edicions Proa
Temàtica: Novel·la contemporània
Ciència | Biologia
Història | Segona Guerra Mundial
Col·lecció: A TOT VENT

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

Set lliçons breus de física

0
Publicat el 15 de maig de 2020

Tot el que cal saber sobre física, l’univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians.

Set lliçons breus de física
Carlo Rovelli

Llibres Anagrama
Traducció: Laia Font i Mateu
Publicació: 02/03/2016
ISBN 978-84-339-1529-0

La ciència ens ensenya com comprendre més bé el món, però també ens mostra com és d’ample allò que encara no sabem.

I és que malgrat els grans avenços del segle XX, i al contrari del que gran part de la societat creu, la ciència moderna no és l’explicació definitiva del món sinó que només pretén ser una aproximació a la realitat. Una realitat que, sobretot en la física contemporània, se’ns presenta fugissera i de vegades incomprensible.

Tot i això, el físic italià Carlo Rovelli, en el petit però dens llibre Set lliçons breus de física, s’endinsa en el difícil camí de fer comprensible, per a un públic no necessàriament de ciències, els fonaments de la física del segle XX, amb els seus èxits fulgurants, els seus fracassos, les seues contradiccions i especialment les conseqüències que se’n deriven per a la tecnologia actual i per al pensament humà.

L’obra, que ha estat un best-seller a Itàlia, explica com un poètic conte, amb sis capítols o lliçons, de manera senzilla però realment profunda, les grans teories que han permès el desenvolupament de la societat moderna: la Relativitat General i la Mecànica Quàntica. Unes teories potents però malauradament contradictòries entre si. La primera, la més bella i exigent de les teories científiques, segons el físic soviètic Lev Landau, ens aboca a un espaitemps continu en què la matèria i l’espai-temps es combinen contínuament, com un continu joc del gat i la rata. La segona ens du a un món estrany en què les partícules només existeixen quan interaccionen i on l’atzar hi juga un paper fonamental. En paraules de l’autor, la realitat sembla ser només interacció. Dues teories que tracten d’explicar el món però que no poden ser veritat al mateix temps. L’espaitemps corbat continu front a l’espai pla dels quàntums, dues maneres de veure el món que funcionen només en el seu àmbit d’aplicació.

Un físic no s’hauria de molestar per aquesta dicotomia. Els conflictes d’aquest tipus entre teories d’èxit són una oportunitat per avançar cap a una nova física. Són els moments en què quelcom ocult trau la poteta però no ens deixa veure gaire més. La natura sempre és tímida en mostrar-nos els secrets. Ara ens cal una teoria que ho unifique tot, com podria ser la Gravitació Quàntica de Llaços en la qual Carlo Rovelli n’és un dels desenvolupadors. Aquesta teoria proposa la quantització de l’espaitemps, en què, a semblança de la quàntica, tot és interacció. I, si un dia s’arriba a trobar un observable, si arriben a reeixir alguns dels experiments proposats, serà una veritable revolució de la física. De moment, però, cal continuar treballant.

I en aquesta nova realitat proposada què hi fem nosaltres com a humans? Quina és la realitat que percebem, quina és la nostra realitat, què és el temps, què és el present? En aquest món de la física contemporània on l’atzar i la interacció són la norma, som realment lliures? Nosaltres som el subjecte que observa aquest món amb el qual interaccionem, però al mateix temps en som part integrant d’aquest. Som fets també per partícules, llums i intercanvis de la mateixa manera que ho són les galàxies i els altres éssers vius de la Terra. Ho veiem des de dins i tractem d’entendre-ho amb la potent però limitada xarxa neuronal del nostre cervell. Carlo Rovelli, en la darrera lliçó, ens explica el seu punt de vista sobre la humanitat, sobre la complexa realitat de què estem fets. En definitiva, ens diu que allò específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura.

El món que ens envolta, que hem vist per la finestra durant aquests mesos de confinament, ens sembla bell, continu, ordenat i que flueix al ritme de les estacions. Tenim però una visió desenfocada de la realitat. Veiem el llac amb l’aigua tranquil·la, però de lluny no en percebem l’estructura fina, les molècules d’aigua movent-se, trencant-se, els quarks dins dels protons vibrant, i, més subtilment encara, les possibles ínfimes porcions de l’espaitemps.

I acabe amb la mateixa expressió poètica en què acaba el llibre: A la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

Quart llibre del confinament.


Joan Olivares va fer, fa uns mesos, una crònica més llarga i consistent sobre el llibre en Nosaltres La Veu.

‘Set lliçons breus de física’, de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

L’expedició del doctor Balmis

0
Publicat el 5 de maig de 2020

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

Monument al carrer Parrote, en el port de La Corunya, en homenatge als nens orfes que van partir amb l’expedició. Wikimedia Commons

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

Recorregut de l’expedició de Balmis i Salvany. Wikimedia Commons.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.

Júlia

2
Publicat el 21 d'abril de 2020

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

 

El camí de la pesta

0
Publicat el 5 d'abril de 2020

La pandèmia havia arribat a tots els racons del planeta. Els hospitals estaven col·lapsats per la gran allau d’ingressos diaris mentre el nombre de morts augmentaven sense aturador.

Els experts havien avisat ja feia temps del perill que podia arribar en qualsevol moment però els governs, com sempre passa en qüestions científiques, n’havien minimitzat l’impacte. Però el mal va arribar i tothom estava inerme davant els seues efectes. Els malalts eren asimptomàtics durant els primers dies però podien infectar qualsevol amb qui es relacionaren. I, de moment, no hi havia cura.  Molts laboratoris arreu del món feien una cursa desesperada per salvar la humanitat.

No, no estic parlant de la pandèmia que ens manté a casa confinats per contenir la malaltia Covid-19 causada pel virus SARS-CoV-2, sinó del llibre El camí de la pesta, obra guanyadora del XXIX Premi Sebastià Juan Arbó, que el biòleg, investigador i divulgador Daniel Closa va publica ara fa quatre anys i que aquest dies d’aïllament m’ha permés llegir amb calma.

Encara que la pesta és la malaltia descrita al llibre, els accions i actituds de la societat humana que s’hi presenten són similars a les de la present pandèmia: l’extensió ràpida de la malaltia, la descoordinació dels governs, les corrupcions de les elits. mentre que als laboratoris, espoliats i sota mínim de recursos, se’ls exigeix el descobriment d’una cura efectiva de manera immediata.

El camí de pesta mostrava l’any 2016 un futur apocalíptic amb un bacteri resistent als antibiòtics.  Quatre anys més tard lluitem contra un virus que la natura creà a finals de novembre prop de Wuhan, Xina i contra el qual encara no tenim cap vacuna, ja que la humanitat no hi ha estat exposat mai i no tenim defenses.

Els humans pensaven, amb prepotència, que havien dominat la natura. Ara, sense vacuna per a la Covid-19, només podem aplicar mesures de contenció i de separació personal que ja s’usaven fa segles. Daniel Closa ha aconseguit, amb reflexions assenyades en la boca dels científics protagonistes i un punt d’aventura a la recerca d’un remei, recordar-nos que sense investigació no hi ha salut. I que la resistència als antibiòtics és la gran assignatura pendent que els microbiòlegs ja assenyalen com el gran problema per als anys venidors: l’Apocalipsi microbiana en un món sense antibiòtic.

Un llibre, per tant, altament recomanable, per adonar-nos, una vegada més, de com és de dèbil la humanitat front a les forces de la natura.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La votació per Tirant i Carmesina als mitjans

0

La votació per posar nom a un estel i el seu planeta continua fins el 12 de novembre. La nostra proposta és Tirant i Carmesina. Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La setmana ha estat moguda per promocionar que els herois del Tirant estiguen al cel per sempre.

Dilluns uns periodistes de la televisió pública valenciana À Punt parlarem amb mi. L’entrevista va eixir a l’espai de l’Oratge de les Noticies de la Nit de dimarts 29 d’octubre.

L’enllaç al programa:

L’oratge del 20H NTC del dimarts 29 d’octubre de 2019

Dimecres 30 m’entrevistaren per a la ràdio d’À punt, a les Notícies de la nit, La Tertúlia, Ciència i Investigació. Durant una conversa més llarga vaig parlar no només de la iniciativa de posar nom a una estrella i el seu planeta sinó també de contaminació lumínica. Enllaç a sota:

30.10.2019 | Les notícies de la nit | Tertúlia

Tirant i Carmesina és la proposta de l’astronomia valenciana per a batejar una estrela i el seu planeta. Ens ho ha contat l’astrònom Enric Marco, en la segona hora de #LesNotíciesdelaNit. L’Ictus, la febra Q o l’arqueologia també han sigut temes de #LaTertúlia, amb Anna Juan i Kristin Suleng.

Finalment el diari digital Vilaweb, d’on penja aquest bloc d’Astronomia, publicava el dia 1 de novembre un article:

Campanya per a anomenar Tirant i Carmesina un estel i el seu planeta.

Es busca nom per a l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b.

Acció Cultural del País Valencià també se n’ha fet ressò en el seu butlletí.

Posem a ‘Tirant’ i ‘Carmesina’ al cel!

 

Publicat dins de Exoplanetes, Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Voteu per l’estrella Tirant i el planeta Carmesina

43

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La raó, com diem a la proposta:

Nom per a l’estrella: TIRANT
Nom per al planeta: CARMESINA

JUSTIFICACIÓ
“Tirant lo Blanc”, publicada el 1490, està considerada com l’obra mestra de la narrativa en català del segle XV i una de les novel·les més importants de la literatura universal. Es tracta de la primera novel·la europea “moderna”, per la versemblança i realisme dels seus personatges i escenaris. A més, Tirant lo Blanc està considerada com una “novel·la total”: és al mateix temps una novel·la cavalleresca, d’aventures, militar, amorosa, eròtica i psicològica.

L’obra presenta multitud de personatges secundaris que, en un futur, permetrien nomenar hipotètics nous planetes que poguessin descobrir-se: Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, Viuda Reposada, Guillem de Varoic, la bella Agnès, Hipòlit, Ricomana, Kirieleison de Montalbà, l’Emperador, l’Emperadriu…

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

Fa uns mesos es va obrir el termini per proposar els possibles noms. Es van rebre una vintena de propostes per part d’astrònoms aficionats i professionals i també de persones del públic en general, de les que s’han seleccionat dotze que compleixen amb els requisits de la IAU. Un d’elles era la nostra que us demanem votar.

Una vegada acabat el termini de votació (el 12 de novembre) els resultats es donaran a conéixer a mitjans de desembre en un comunicat oficial de la Unió Astronòmica Internacional.

Aquest projecte ha estat coordinat per l’astrofísica de la Universitat Autònoma de Madrid Eva Villaver, amb el suport d’Amelia Ortiz, Coordinadora de Divulgació (NOC) de la IAU per a Espanya i astrònoma de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, l’expert en exoplanetes Guillem Anglada, de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, i Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona.

Aquesta iniciativa, anomenada IAU100 NameExoWorlds, segueix els passos d’una anterior convocatòria del 2015 per fer participar a la societat en les activitats que fem els astrònoms i donar-los l’oportunitat de posar noms més quotidians i accessibles a estels que tenen noms més tècnics. La Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) ha participat en l’organització del projecte ja que una de les seues responsabilitats és la divulgació de l’astronomia al públic en general.

El precedent de l’estrella Cervantes

La primera ocasió en què la Unió Astronòmica Internacional va recórrer a votacions públiques per assignar noms a sistemes planetaris va ser el 2015. En aquell cas es va tractar d’un concurs internacional i el Planetari de Pamplona i la Societat Espanyola d’Astronomia, amb el suport de l’Institut Cervantes, van proposar els noms de Cervantes, Quixot, Rocinante, Sancho i Dulcinea per a nomenar l’estrella Mu Arae i els seus quatre planetes.

Es van aconseguir més de 38.000 vots i l’estat espanyol va ser el tercer país del món amb més participació, només per darrere de l’Índia i els Estats Units. La proposta cervantina, que competia amb altres sis països, va resultar vencedora.

Per tant, si es vol que el sistema planetari de l’estel HD 149143 tinga noms ben nostrats, de la nostra literatura i cultura, caldria votar massivament per Tirant i Carmesina abans del dia 12 de novembre. No ho deixeu per a l’últim dia.

Una estrella groga i un planeta gegant gasós

L’estrella coneguda com HD 149143 forma part del catàleg d’estrelles Henry Draper, compilat a principis del segle XX per l’astrònoma Annie Jump Cannon i els seus col·laboradors de l’Observatori de Harvard (EUA).

Es tracta d’una estrella groga nana (de tipus espectral G0), semblant a la nostra, encara que és una mica més massiva (la seua massa és 1.21 vegades la del Sol). El seu radi és també més gran (1.49 vegades el radi de la nostra estrella).

Respecte a l’exoplaneta HD 149143 b, va ser descobert el 2005 des de l’Observatori de l’Alta Provença (Occitània, França) amb la tècnica d’espectroscòpia Doppler o mètode de velocitat radial, que consisteix a observar el canvi en l’espectre de llum d’una estrella produït pel estirada gravitatòria d’un possible planeta que l’orbita.

La massa d’aquest gegant gasós és, com a mínim, 1.33 vegades la massa de Júpiter. És a prop de la seua estrella, i completa una òrbita al voltant d’aquesta en només 4 dies, de manera que la seua temperatura superficial és molt elevada. És un dels casos dels anomenats planeta de tipus Júpiter calent.

Informació a partir de les dades de l’Agencia  SINC

Se busca nombre para una estrella y su exoplaneta, 25 d’octubre 2019.

Imatges:
1.- Il·lustració artística d’un exoplaneta amb la seua estrella al fons. / Unió Astronòmica Internacional (IAU)
2.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
3.- Annie Jump Cannon (1863-1941)  astrònoma estatunidenca el treball de catalogació de la qual, amb la classificació espectral de Harvard, fou fonamental per a l’actual classificació estel·lar.

Publicat dins de Exoplanetes, Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’assassí que estimava els llibres

0
Publicat el 6 de maig de 2019

La novel·la L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, escrita com un divertimento després de l’obra total La sega, explora la societat valenciana i, en especial la mateix universitat i facultat on treballa l’autor, i les esprem a fons per treure’n el suc fins a l’última gota, els seus draps bruts, les contradiccions, les complicades relacions humanes però també les bondats.

El detonant de la trama és l’assassinat del controvertit crític literari, Guillem Gual, el qual, a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, l’inspector Agustí Tena, un estrany a aquest micro-cosmos universitari, ha d’aclarir. Aquest estranger, que com ell mateix afirma en la primera pàgina, no llegeix llibres, haurà de navegar en els terrenys pantanosos dels lletraferits i dels treballadors de la paraula, i haurà d’aprendre amb els lectors els papers dels intel·lectuals en la societat actual i, com a valor afegit, qui eren i feren els artistes com ara Cezanne, Diderot, Monzó, Plath, Zweig, Sartre i tants altres.

Un retrat viu i sarcàstic de la societat valenciana, amb personatges de diferent estatus socials que entren i surten al llarg de l’obra i interaccionen entre ells amb les seues contradiccions com un microcosmos del que és la societat valenciana.

I en aquesta visió de la societat i de la Universitat, L’assassí que estimava els llibres mostra diversos trets característics que obsessionen l’autor.

L’autor exposa de manera reiterada diversos exemples de la rebel·lia dels fills per dedicar-se a la creació en front del desig del pare, com tan magistralment explicà en El fracassat, la biografia de Cezanne. Això no obstant, no implica certament que la rebel·lió filial haja d’aconseguir per força el fruit desitjat.

L’altra dèria de l’autor és l’ús de metàfores del món natural al llarg de l’obra. La idea que el món de la natura siga bell d’explicar, siga un gaudi pels sentits, i forme part de la cultura humana és un desig que compartim molts i, que tractem de dispersar a través dels mitjans disponibles. Martí Domínguez, com a biòleg i  periodista, no pot extraure’s d’aquesta tendència i ho fa fet de manera sublim al llarg de tota la seua carrera literària i especialment en la darrera obra: Històries naturals, de la qual ja parlaré més endavant.

La descripció dels personatges és curta però ben precisa, de manera que els pocs trets descrits permeten dibuixar una personalitat ben característica. Ací en pose un exemple: “Era un home petit, grosset, una mica boterut, amb una barba blanca, però sense bigot, el que feia que els seus ulls fulgiren al bell mig d’una mena d’halo de blancor. Si es transmutara en animal, de segur que seria una rata cellarda, d’aquelles que surten del seu cau a boqueta nit i mouen nervioses els bigots.”

I com no podia ser d’una altra manera, el món del periodisme actual queda retratat també. L’actitud del periodista front a les contradiccions de la societat no pot ser mai neutra sinó que ha d’adquirir un cert compromís tot i que l’anàlisi ha de ser sempre objectiva.

Finalment, caldria comentar que durant la lectura no podia amagar la meua curiositat per veure com Martí Domínguez descrivia les interioritats de la Universitat que compartim i de la Facultat de Periodisme que viu ell. Però d’aquesta part no en vull dir res. Deixe al lector que les descobresca ell mateix.

Adjunte la recomanació que vaig fer en la iniciativa de les Biblioteques de la Universitat de València per al 23 d’abril, dia del llibre.

Matar Joan Fuster

0
Publicat el 24 d'agost de 2018

La suposada idíl·lica transició valenciana va ser tot menys pacífica. Els qui vàrem viure aquells anys de Batalla de València recordem les agressions, atacs i la por al carrer.

Uns dels episodis més inquietants i enigmàtics d’aquells anys de plom va ser l’atemptat del l’11 de setembre de 1981 que quasi van acabar amb la vida de l’intel·lectual valencià Joan Fuster.

L’intent d’assassinar l’escriptor va saldar-se amb una investigació judicial mínima. La col·locació de dues potents bombes a la casa de Fuster a Sueca culminava una escalada d’atacs impunes a llibreries, seus de partits d’esquerra i intel·lectuals valencians.

D’aquell fet ocorregut a la casa de Fuster tampoc es van trobar culpables i, dins de l’imaginari col·lectiu valencià, aquest atac forma part de la llarga llista d’agressions del post-franquisme impunes contra el precari redreçament cultural i polític del País Valencià.

Francesc Bayarri, periodista valencià, representant de l’escàs periodisme d’investigació que queda al País, ha estudiat detingudament aquells fets a partir dels documents judicials i policials existents, n’ha exprimit les dades fins als límits possibles i n’ha extret unes conclusions d’allò més inquietants. Si volem saber-ne més en aquest enllaç podeu comprar el llibre.

L’obra, però, inclou altres reportatges també ben interessants, com les activitats d’una colla de feixistes croats a la Ribera Alta, les llegendes urbanes de la Guerra Civil d’un poble de l’Horta, la història d’Amado Granell, el primer militar aliat a entrar al París ocupat pels nazis o la reivindicació de la figura de Blasco Ibañez, abandonada per l’esquerra valenciana.

Un llibre ben interessant per llegir en les caloroses vesprades de l’estiu i més enllà també.

L’1 de juny passat es presentà el llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc on s’esdevingué l’atemptat. Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, i Francesc Bayarri, periodista i autor, ens contaren l’ambient que es respirava a la València del 1981 i quines hagueren pogut ser les raons per a l’atemptat al nostre escriptor més estimat.

1.- Coberta del llibre
2.- Presentació del llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc dels fets. amb Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana i Francesc Bayarri, periodista i autor.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Aldebaran

0

Aldebaran, nom de l’estel roig de Taure, és una fantàstica novel·la de Josep Franco que ens endinsa en els transcendentals fets de Cullera del 1911. Uns fets que expliquen molt bé com era la societat d’aquell temps i com hem arribat fins a l’actual.

L’assassinat de Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca, a mans d’una massa revoltada, enfurida, farta d’injustícies socials i en contra de les lleves forçoses per a lluitar a la guerra del Marroc és contat com una crònica, la conseqüència tràgica d’una història de persones normals que només volen sobreviure.

Per poder explicar el context de la brutal agressió, s’hi conten els antecedents dels protagonistes, tant gent popular com gent poderosa de les ciutats veïnes de Sueca i Cullera. Alguns són ben coneguts com ara el periodista i polític Francesc Peris Mencheta, i d’altres anònims. Tots són despullats absolutament pels seus fets fent de patrons, cacics o jornalers pobres en una societat canviant, des d’un món rural de mitjans del segle XIX a la suposada modernitat del segle XX.

Veiem com viuen les famílies dels personatges en les cases benestants de Sueca, en les cases cova de Cullera, i en les cases tradicionals valencianes. Trobem roders, munyidors de vots, anarquistes i guàrdia civil. Revivim el dia de l’arribada de l’enllumenat públic a Sueca i l’observació d’un eclipsi de Sol realment inexistent a Cullera.

I tot aquest teatre coral ens transporta entremig de la Gloriosa, la Primera República espanyola, la Restauració monàrquica, la pèrdua de les colònies, les intrigues, el suborn i la dominació caciquil. I a aquesta societat injusta només s’enfronten els ingenus anarquistes que esperen arribar a un món just com a aquell estel distant d’Aldebaran.

Un llibre que cal llegir per entendre la societat actual.

Més informació:

1911: els successos de Cullera,  AÑÓ BRESÓ, R., “1911: els successos de Cullera”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana.
Aldebaran de Josep Franco, Bromera, 2011.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La fascinació pel cel a “Incerta glòria”

6

Finalment ha arribat als cinemes el film Incerta glòria, basat en la novel·la de Joan Sales. Tothom en parla. De les passions, de la guerra, fins i tot de la  la collita del safrà. Ningú, però, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part de l’obra. En el passejos del protagonista, moltes vegades nocturns, així com en les nits de guàrdia al front, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència.

Incerta glòria és una novel·la sobre la guerra. Lluís, oficial de l’exèrcit republicà, a través de les cartes que escriu al seu germà, relata els fets que li succeeixen en els diferents pobles del front d’Aragó tot al llarg de 1937.

El llibre havia estat des de feia temps en la llista dels llibres a llegir però la imminent estrena del film l’ha fet avançar al primer lloc en la prioritat de la seua lectura. Ara, després d’haver llegit la primera de les quatre parts de l’obra, no puc estar més d’acord amb tot el que s’ha dit aquests dies. Una obra que t’endinsa en la guerra civil, en les morts absurdes, en la misèria de la guerra i com aquesta transforma les persones. Però el llibre també ens parla de la vida, de l’amor, del que les passions poden arribar a fer a les persones. L’amor i la mort, de l’obscè al macabre com repetidament ens recorda l’amic del protagonista, Juli Soleràs.

Però l’obra és molt més que això. Ens parla també dels paisatges, de les persones, dels costums, fins i tot de la llengua del baix Aragó, d’aquella comarca del poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) on passa gran part de la primera part del llibre.

Montserrat Serra en parlava l’altre dia a Vilaweb dels passatges esplèndids en que s’explica la collita del safrà, un cultiu important i necessari per a les famílies d’aquells pobles.

Ningú, però, fins on jo conec, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part d’Incerta glòria. En el passejos de Lluís pels voltants de Olivel de la Virgen, moltes vegades nocturns, així com les nits de guàrdia als cims de Sierra Calva, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència. De vegades l’acompanya el practicant del batalló, en Cruells, que posseïx un petit telescopi que permet explorar els cels d’una manera detallada.

Com sap tant d’astronomia Joan Sales? Potser Joan Sales rebé classes d’astronomia a l’Escola de Guerra on es graduà? Podria ser? O bé, de la manera que explica al llibre, rebé classes d’algun altre oficial afeccionat a l’astronomia. Biògrafs de Joan Sales, alguna cosa a dir?

El mestratge de Joan Sales és tan gran que fins i tot les referències als astres no són accessòries, no són simplement estètiques sinó que són part del paisatge descrit, del paisatge nocturn que ja hem perdut amb la contaminació lumínica. Hi ha descripcions sorprenentment exactes de les constel·lacions en la seua forma i el moment correcte d’observació (direcció, dies i hores). Aquest fet demostra que l’autor coneixia molt bé el cel nocturn. A més a més, estava al dia de les novetats astrofísiques més importants del moment, com ara l’expansió de l’univers, o la buidor de l’espai interestel·lar.

Ara, estic llegint Incerta glòria en la versió d’Edicions 62, de les Millors obres de la literatura catalana. Faré referència a les pàgines d’aquesta versió.

Sobre Venus, la descripció és acurada situant-lo prop de l’horitzó al vespre després de la posta del Sol.

21 juny 1937 (pag. 20)
Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat….i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca.

Sobre la constel·lació estiuenca de l’Escorpí.
23 juny  (pag. 29)
Ajeure’s de cara al cel un capaltard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua – la veu de baix anava prenent una vibració oratòria -. Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers… Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer.

Sobre el telescopi
5 d’agost  (pag.38)
Queda en Cruells…quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament “ullera de llarga vista”  d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum – les seves peces fiquen una dins l’altra. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre “satèl·lits de Galileu” al costat del planeta com quatre pèsols d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà passat només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també les fases de Venus -que també es veuen amb la seua ullera de marina- i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Sobre Sagitari
10 d’agost (pag 59)
El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: “És la dona més dona que he conegut.”

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…

El món és tan bonic i en ell iguala la seua passió per la Carlana i l’admiració del cel estrellat…

Joan Sales estava al tant dels avanços de l’astrofísica com ara l’expansió de l’univers i les teories cícliques d’expansió i contracció  que ja Einstein en els anys 20 propugnava per a l’univers.

Sobre l’expansió de l’univers
10 d’agost (pag. 66)

Diu Soleràs…
Però ¿sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l‘univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, ¿per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla -i això per saecula saeculorum.

En el Monestir de l’Olivel. Sobre Galileu
19 d’agost (pag. 94)
Eppur si muove. ¿ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comité d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

Al front. Serra Calva. Sobre la bellesa de la nit
31 d’agost (pag. 129)
Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l’aire tan sec d’aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m’entretinc a observar el camí que d’una nit a l’altra han fet els planetes a través d’elles; és en Cruells que m’ha ensenyat a entendre-m’hi una mica, a les primeries m’hi perdia. Quan me’n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se…

Al front. Falguera de los Cabezos. Les fases de Venus.
9 d’octubre
El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva “màxima elongació”, m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat – o potser ja te l’havia descrita?-, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.

Al front. Falguera de los Cabezos. La Creu del Cigne
11 d’octubre

Faig cada nit la ronda de les posicions i acabada la ronda m’assec en un lloc solitari i busco en el cel la Creu del Cigne. !Com m’ha arribat a obsessionar! La creu ¿què és? Una màquina simple i enginyosa com en sabia inventar el geni dels antics; una màquina d’allargar l’agonia… Una cosa atroç. “Pren la teva creu i segueix-me” ¿No hi ha, doncs, més camí que el sofriment?

El sofriment per la passió no corresposta per la Carlana i per les misèries de la guerra.

Encara que la posició del planeta Venus en aquesta data no és la correcta ja que era inobservable aquells dies, la descripció que en fa d’una observació del planeta és bastant ajustada. El mateix puc dir de la descripció dels satèl·lits de Júpiter.

Tanmateix amb la ullera de llarga vista d’en Cruells es fa difícil creure que pogueren  veure els satèl·lits de Júpiter o les fases de Venus amb  comoditat. Sense cap trípode per fixar el telescopi (no en descriu cap) tot els objectes observats es bellugarien molt…

Malgrat tots aquests petits detalls a Incerta glòria el cel nocturn descrit és molt realista. Però l’obra és molt més que astronomia. També parla de ciència en general, de tempestes seques, de riuades, de desertificació, de medicina i superstició, de raigs X, de l’oratge, de matemàtiques i física, de biologia i, fins i tot, de la pèrdua dels patrimoni a causa de la guerra. Però d’això ja en parlaré, potser, en un altre apunt.

Imatges:

1.- Cel nocturn a Estercuel el 21 juny 1937. S’hi veu la constel·lació de Scopio (l’Escorpí) entre Mart i la Lluna.
2.- Incerta glòria. Els dos volums de la col·lecció d’Edicions 62. Todo Colección.
3.- Possible ullera de llarga vista d’en Cruells. De la web Decoración marinera.
4.-Jupiter i les llunes observats amb un telescopi Meade LX200 10″ (25 cm) Jan Sandberg www.desert-astro.com. Viquipèdia Commons.
5.- Venus, amb una fase semblant a la descrita. 21 febrer 2017. Stellarium.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari