La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.
Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).
Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja. Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.
L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.
Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.
Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.
El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.
Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.
El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.
Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.
Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.
La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.
La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.
Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.
Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.
Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.
Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.
Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.
Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.
Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper. Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.
La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208; etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197, etc…).
La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.
Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.
El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.
