Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Vicent Martínez

The Reinvention Of Science

0
Publicat el 23 de juny de 2024

The Reinvention Of Science
Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance
Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez, Virginia L. Trimble

Desembre 2023
Pàgines: 502
ISBN: 978-1-80061-360-7 (softcover)
Editorial: World Scientific

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Tensió sobre la tensió de Hubble

0
Publicat el 5 de juny de 2024
La teranyina còsmica. Visualització del gas còsmic (blau) al voltant d’estructures de matèria fosca col·lapsades (taronja/blanc). Els filaments amb les galàxies envolten grans volums d’espai, quasi buits, d’uns 100 milions d’anys llum de diàmetre. © IllustrisTNG Collaboration, CC BY-NC-SA

Vicent J. Martínez, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, University of Groningen i Virginia L Trimble, University of California, Irvine

Un estudi recent sobre la tensió del Hubble, escrit pel premi Nobel de Física de 2011 Adam Riess i col·laboradors, ha llançat pólvora a la metxa d’una polèmica que es cuina al minut al centre neuràlgic de l’astronomia. Riess, que –cal insistir-hi– és un premi Nobel, tanca el treball amb aquesta frase: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”. La frase és un tir amb fona.

En molts mitjans es posa l’accent que l’article de Riess manté i reforça la tensió de Hubble. Però l’opinió de molts astrònoms és que els seus resultats són tan ferms que amb aquests la tensió desapareix per donar lloc a una profunda crisi del model cosmològic, el que ens serveix per a explicar el cosmos. El cosmos tal com ens el contem.

L’article utilitza dades sobre l’expansió de l’univers obtingudes pel telescopi espacial James Webb, que confirmen els resultats prèviament aconseguits pel telescopi espacial Hubble (HST) sobre el valor de la constant de Hubble. És a dir, per als dos gegants tot concorda amb allò que s’espera. Però hi ha mesuraments que fins i tot posen els gegants en dubte.

L’expansió de l’univers

Edwin Powell Hubble i els seus col·laboradors, fa a penes cent anys, van ser els primers a revelar que l’univers és més o menys uniforme en totes les direccions i fins allà on els telescopis podien observar. Però també van descobrir que tot el sistema de galàxies estava expandint-se.

Aquell va ser un dels majors descobriments científics de tots els temps: l’equivalent modern a la revolució copernicana. A partir d’aquell moment, els astrònoms van començar a quantificar quant s’expandeix i a quin ritme ho fa, fins a establir la taxa actual d’expansió còsmica. Coneixent aquestes dades, és possible posar data al seu origen i contar la història implícita de l’univers.

La cerca de dos nombres

L’univers és gran, antic i irregular. Durant una gran part del segle passat, físics, astrònoms i cosmòlegs han utilitzat la teoria general de la relativitat d’Einstein i han dut a terme observacions cosmològiques per tractar d’esbrinar com de gran, antic i l’irregular és, a més de dilucidar si l’expansió còsmica continuarà per sempre o revertirà i esclafarà els nostres descendents més allunyats.

En 1970, l’ara difunt astrònom Allan Sandage va escriure un article molt citat en què assenyalava dos nombres que ens acosten a les respostes a aquestes preguntes, en cas que puguem mesurar-los i conèixer com canvien amb el temps còsmic. Aquests nombres són la constant de Hubble, H₀, i el paràmetre de desceleració, q.

El primer d’aquests dos nombres indica com de ràpid està expandint-se l’univers. El seu valor actual és la constant de Hubble, denotada per H₀ (per Hubble, que va reunir les primeres dades per a obtenir-ne el valor). Els astrònoms ho mesuren en unitats una miqueta estranyes (quilòmetres per segon per megaparsec, abreujat com a km/s/Mpc).

La discrepància en els mesuraments

Però avui dia tenim dues maneres per a determinar la taxa d’expansió còsmica actual. El mètode directe es basa a mesurar la velocitat de recessió i la distància a la qual es troben un gran nombre de galàxies. La llei de Hubble-Lemaître indica que el seu quocient és la constant de Hubble. Si el valor per a H obtingut d’aquesta manera per Hubble hagués sigut correcte, l’univers tindria una edat de només uns dos mil milions d’anys: seria més jove que la Terra i que molts estels!

Des que es va enunciar fins al present, la relativitat general s’ha mantingut ferma, mentre que la interpretació de les observacions, una gran part pel treball iniciat per Sandage, ha permès incrementar notablement les distàncies estudiades i, en conseqüència, també l’escala de temps còsmic abastada.

 

Els tres passos per a mesurar la constant de Hubble: NASA, ESA, A. Feild (STScl), and A. Riess (STScl/JHU). Imatge del CMB, del satèl·lit Planck i de la seua anàlisi: ESA and the Planck Collaboration. Imatge de la història còsmica des del Big Bang : NASA/WMAP Science Team – Wikimedia Commons modificada per Cherkash. Imatges d’HST i del JWST : NASA/ESA/Hubble/CSA.

Conflicte manifest

Als qui recordem “els vells temps”, quan H era 50 o 100 i les edats de l’univers, 20 o 10 mil milions d’anys, ens va alleujar veure que en 2002 H₀ s’assentava entorn de 72 km/s/Mpc segons els resultats del projecte clau de l’HST liderat per Wendy Freedman. Com a conseqüència, l’edat de l’univers quedava entorn de 13 800 milions d’anys. El valor actual obtingut per Riess i els seus col·legues usant aquest mètode és H = 73,0 ± 1,0 km/s/Mpc.

Però, com hem anunciat, existeix un segon mètode per a obtenir el valor de H. Es pot inferir amb molta precisió de l’anàlisi detallada dels mapes del fons còsmic de microones (CMB per les seues sigles en anglès), la radiació romanent del Big Bang que va començar a viatjar fa uns 13 500 milions d’anys.

Les dades aconseguides pels equips científics dels satèl·lits Planck i WMAP s’han analitzat, en combinació amb altres dades cosmològiques, per obtenir els valors de diferents paràmetres que descriuen el nostre univers. Aquests valors per als paràmetres defineixen el que actualment coneixem com a model cosmològic estàndard. Alguns d’aquests estan relacionats amb el segon dels nombres de Sandage, aleshores anomenat paràmetre de desacceleració (el valor de la qual és negatiu si l’expansió còsmica està accelerant-se, com apunten les observacions).

El que fan els cosmòlegs amb aquestes dades és determinar l’estat de l’univers poc després del Big Bang i, fent ús del model cosmològic, predir el que valdrà avui la constant de Hubble. El valor estimat amb aquest mètode és H = 67,4 ± 0,5 km/s/Mpc.

Amb la millora les tècniques d’observació, les barres d’error de tots dos mètodes han anat reduint-se. I, havent-se fet més precises les dues maneres de mesurar H, han començat a proporcionar valors significativament diferents. D’aquesta discrepància, se’n diu “tensió de Hubble”: alguna cosa no hi encaixa.

Per trobar la solució, o bé s’invoca una nova física que modifique la relativitat general (que funciona tremendament bé en tota la resta) o bé s’argumenta que alguns dels dos conjunts d’observacions (o la seua interpretació) és incorrecte. O, no cal dir-ho, ambdues coses alhora.

Una cosa més profunda

La visió conservadora és que qualsevol possible explicació hauria de caure dins del marc del nostre model cosmològic estàndard. Per exemple, podria ocórrer que encara no entenguem completament les implicacions de l’estructura a gran escala en què estem immersos, el supercúmul de Laniakea, així com tampoc la nostra proximitat al Buit Local.

Laniakea, el nostre supercúmul local. La nostra galàxia (punt blau) és simplement una entre les aproximadament 100 000 galàxies que conté el supercúmul. Cortesia de R. Brent Tully, Hélène Courtois, Yehuda Hoffman i Daniel Pomarède, CC BY

Si finalment no es confirmés una explicació tan plausible, ens enfrontaríem a la possibilitat que el nostre model estàndard necessite una revisió fonamental. I aquesta és una apassionant oportunitat per a l’especulació.

En una revisió recent, Licia Verde i els seus col·laboradors recorren aquest mateix camí quan asseguren:

Hem de reconèixer que el model ΛCDM, tot i les seues profundes connexions amb la física fonamental i malgrat tots els seus èxits, és en darrera instància fenomenològic. Estableix un marc sòlid en què, tanmateix, resten qüestions fonamentals sense resoldre. L’energia fosca i la matèria fosca són components ad hoc.

Afirmen que no és desgavellat pensar que, igual que els epicicles o l’èter luminífer en el passat, la matèria i l’energia fosques podrien ser substituïdes per una cosa molt més profunda.

Hi ha molts exemples en la història de la ciència en què han sorgit dilemes d’aquest tipus. En recollim alguns en The Reinvention of Science. Slaying the Dragons of Dogma and Ignorance. Per exemple, en el segle XIX, per a explicar l’excés en el desplaçament del periheli del planeta Mercuri, es van proposar diferents entitats: un planeta dins de l’òrbita de Mercuri que va rebre el nom de Vulcà, un anell d’asteroides que també era intramercurial, un sol prou aplatat, un impuls degut a l’èter, així com desviacions de la llei de la gravetat de Newton als voltants del Sol, com va proposar Simon Newcomb en 1906. Tots aquests “dracs” postulats en el seu moment van ser derrotats pels qui van acceptar la relativitat general d’Einstein en 1917.

La tal cosa “una miqueta més profunda” podria ser, per exemple, que hàgem d’abandonar la suposició que l’energia fosca es distribueix uniformement per tot l’espai. Alternativament, es podria argumentar que la matèria fosca té alguna propietat estranya que actualment desconeixem. La nostra ignorància sobre aquestes dues grans incògnites permet que la nostra imaginació divague lliurement.

I tot això és la raó que hi ha darrere la frase lapidària de Riess: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”.

Aquesta frase ens recorda un poc la famosa citació de Sir Arthur Conan Doyle en El signe dels quatre, quan Sherlock Holmes afirma:

“Quan s’ha descartat l’impossible, allò que resta, per improbable que siga, ha de ser la veritat”.The Conversation

Vicent J. Martínez, Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i membre de l’Observatori Astronòmic de la mateixa institució, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, Emeritus Professor, University of Groningen i Virginia L Trimble, Physics and Astronomy, University of California, Irvine

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l’original.

The Conversation

La frontera del cel

0

La frontera del cel
Tot allò que et cal saber
sobre Tot-el-que-hi-ha
Roberto Trotta

Vicent J. Martínez (Director de la col·lecció), Laura Pérez (Disseny de la coberta), Javier Pérez Belmonte (Disseny de la col·lecció), Ofèlia Sanmartín (Correcció lingüística)-

Editorial: Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació

La pandèmia causada pel patogen SARS-CoV-2 ha ajornat molts dels nostres projectes vitals des de fa sis mesos. Qui ho diria que un virus invisible a l’ull humà, només detectable amb sofisticats procediments bioquímics, siga capaç de fer inviable la nostra vida tal com la coneixíem fins ara. Però si el més ínfim ens condiciona l’existència, el més gran ens l’ha condicionada des de sempre. L’Univers en què estem immersos ha permés la vida al nostre planeta i fins i tot que una espècie arribe a fer-se preguntes sobre el cosmos i sobre ella mateixa. D’on prové la matèria de la qual estem compostos? Com és de gran l’Univers? Com es mouen les galàxies? Preguntes senzilles en aparença, la resposta de les quals ha dut a les grans troballes de l’astrofísica moderna.

Les dades aportades per la missió espacial Planck determinaren que només el 5% de la matèria de l’Univers és matèria ordinària, protons, neutrons, electrons, etc, partícules de què estan fets tots els objectes visibles de l’univers: cúmuls galàctics, galàxies, estrelles, planetes, humans i fins i tots el maleït SARS-CoV-2.

Però ara sabem que existeix una matèria que no fa llum i que espenta les estrelles, com va descobrir l’extraordinària astrònoma nord-americana Vera Rubin en observar com de ràpides es mouen les estrelles en la perifèria de les galàxies espirals. Aquesta matèria no visible estructura i modula els moviments del gas i de les estrelles en les galàxies i el moviment de les galàxies en els cúmuls de galàxies.

Les dades de Planck ens diuen que aquesta matèria contribueix al 27% del contingut de l’Univers. Però que és aquesta matèria fosca? Quin són els seus elements? Com es comporta? L’explicació a aquestes preguntes encara no ha aconseguit el consens dels científics. A més, les idees subjacents no són fàcils d’entendre.

Roberto Trotta, investigador de l’Imperial College de Londres, ha tractat d’explicar totes aquestes qüestions al públic en general, de la manera més senzilla possible, en l’obra The Edge of the Sky, i ho fa amb una mena d’experiment semàntic, només amb l’ús de les 1000 paraules més freqüents en anglés.

Roberto Trotta

Molta de la divulgació científica actual és, de fet, massa tècnica. Els científics tracten d’explicar el que fan, però moltes vegades no són capaços de rebaixar el nivell massa especialitzat del llenguatge utilitzat per por de no ser prou rigorosos. D’aquesta manera només s’arriba a la gent avesada al llenguatge científic, però gran part de la població en queda exclosa.

Amb l’experiment de Trotta l’aventura per descobrir la matèria fosca es fa més assequible, fins i tot més divertida. Permet acostar-se al públic no tècnic, no especialment avesat a llegir llibres de ciència, i interessar-lo pel gran misteri d’una matèria que no interacciona amb la matèria visible, la comprensió de la natura de la qual serà, n’estic segur, una revolució científica en un futur pròxim.

La versió valenciana de l’obra, La frontera del cel, ha estat editada per la Institució Alfons el Magnànim, en Urània, la nova col·lecció de divulgació científica en la qual és el primer llibre. En una obra tan peculiar en què es juga amb la llengua d’una manera tan primmirada, l’elecció del traductor, l’astrofísic David Galadí-Enríquez, ha estat tot un encert. Amb només 720 paraules, amb la llicència d’acceptar variacions morfològiques normals en una llengua llatina com la nostra, la seua missió no ha estat només traduir sinó adaptar l’obra original. Una tasca dura però de segur que ha estat intel·lectualment estimulant per al traductor. I el resultat final ha estat una obra de lectura fluïda, divertida i sovint poètica, que reflecteix fidelment les pretensions de l’autor.

En aquest experiment radical i, per tant arriscat, d’explicació de la creació, estructura, present i futur de l’univers i sobretot de l’inventari del tipus de matèria i energia present, incloent-hi l’encara més enigmàtica energia fosca, el 68% restant del contingut de l’univers, s’han usat exclusivament paraules del llenguatge comú, sense fer us de cap paraula tècnica. No cerqueu doncs partícules, supersimetria, electrons, inflació, expansió o galàxia, sinó d’altres més usuals que no revelaré per a que el lector les interprete com crega. Que el lector en traga l’aigua clara serà un èxit de l’autor però també del traductor.

Una astrònoma en la seua talaia d’observació de l’Univers, un gran telescopi situat en un lloc remot, amb les seues vivències i pensaments fa de fil conductor de l’obra. Aquest fet li dona un context existencial i filosòfic que s’adiu molt bé amb el propòsit d’aquest llibre, fer comprendre que sabem alguna cosa del món que ens envolta però que si fem les preguntes adequades ens adonem que realment no en sabem pràcticament res. Aquest llibre de ciència juga amb la llengua, de vegades és molt poètic, però sobretot fa pensar, tot reforçat per les fantàstiques imatges de la il·lustradora Laura Pérez, realitzades especialment per a la versió valenciana.

L’univers, Tot-el-que-hi-ha, és molt més gran del que qualsevol humà és capaç d’imaginar i conté misteris que tot just comencem a albirar. La cosa més sorprenent, però, és el fet que el podem entendre, al cap i a la fi. Aquest llibre us ajudarà a caminar cap a la seua comprensió.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

La frontera del cel. Publicat a Posdata Levante-EMV 24 d’octubre 2020

 

Comença la Setmana de la Ciència de Gandia

0

Per segon any, el CEIC Alfons el Vell uneix esforços amb la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València per fer una gran Setmana de la Ciència. Totes les vesprades a les 19:30 tindrem conferències de primer nivell i obertes al públic en general i, pels matins, un munt d’activitats, tallers, exposicions, teatre, màgia o fins i tot un vaixell que hem posat a disposició dels centres educatius per acostar la ciència als nostres joves.La Setmana de la Ciència ha esdevingut un dels moments claus en el nostre calendari. Una setmana on concentrem els esforços de tot un any treballat per acostar la ciència a la societat en general però a la joventut en particular. Perquè des del CEIC Alfons el Vell tenim clar que la ciència és cultura i fer esforços per tindre una societat més culta i sàvia és la raó de ser de la nostra institució.

A més, la Setmana de la Ciència és un exemple organitzatiu, ja que uneix els esforços i els recursos de les nostres dos grans universitats amb la nostra modesta però digna institució, mostrant un camí de col·laboració i treball compartit que ofereix un resultat i que ens aclapara i ens ompli d’orgull. Només algunes xifres del que trobarem aquesta setmana: Vora 1.200 joves de 13 centres educatius passant per alguna de les 45 activitats organitzades en alguna de les tres seus que oferiran activitats de manera paral·lela (el Port, el Campus de la UPV i la Casa de la Marquesa). Tot un luxe.

(de la benvinguda a la Setmana de la Ciència al blog del CEIC Alfons el Vell)

Setmana de la Ciència 2018. CONFERÈNCIES
Setmana de la Ciència 2018. TALLERS

Projecte Belharra

La programació és:

DILLUNS 5

10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller de Matemàtiques. A càrrec de: Salva Fuster.
10:00 h. Campus, Taller: Educació Ambiental. A càrrec de: Paloma Herrera. 
10:00 h. Port,  Activitats diverses al Port de Gandia.
10:00 h
. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra)
11:00 h.  Campus, Taller: Impressió 3D. A càrrec de: Tomàs Sogorb
…….       
Urbalab, Taller: Animació 2D-3D. (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Ones gravitacionals.  A càrrec de Fernando Barbero, Investigador científic  CSIC. Instituto de Estructura de la Materia – Madrid

Resum:

El descobriment de les ones gravitatòries ha marcat una fita en la història de la física. La seua existència, predita fa més d’un segle per Einstein, ha estat confirmada recentment en els laboratoris LIGO i VIRGO. A més de la importància que sempre té en ciència confirmar totes les prediccions de les teories fonamentals, la detecció d’aquest tipus d’ones obre una nova finestra per a l’estudi de l’univers i una nova era en l’astronomia. La xerrada discuteix en primer lloc el que són les ones i els fenòmens ondulatoris com a pas previ per a explicar en què s’assemblen i en què es diferencien les ones gravitatòries d’altres fenòmens ondulatoris més familiars. La segona meitat de la xerrada es dedicarà a aspectes específics de les ones gravitatòries, el seu context teòric, la seua detecció i les seues aplicacions a l’astrofísica.

DIMARTS 6
10:00 h. Casa de la MarquesaExposició/tallersUna visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Urbalab, Taller de Fractals. A càrrec de: Anna Vidal Meló. Professora UPV-EPSG
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller: La bioquímica a les teues mans. A càrrec de: Ismael Mingarro i María Jesús García Murria, Dep. Bioquímica i Biologia Molecular, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Campus, Taller: 
Inspecció ultrasònica de material.
10:00 h. 
Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
…….   
   Urbalab, Taller: 
Noves tecnologies. Coneixes Arduino? (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Ecosistemes costaners i fitoplàncton vistos des del espai. A càrrec de Maite Sebastiá Frasquet. Dra en Ciències Ambientals. Escola Politècnica Superior de Gandia, UPV

Resum:

Com a usuaris de les platges som conscients de les variacions de color que ofereixen les seues aigües. Aquest color és un atractiu del que es fa ús en campanyes de promoció turística, sent especialment desitjada la transparència de les aigües. En aquesta xarrada explicarem a què es deu el color de l’aigua, i especialment ens centrarem a un component molt important: el fitoplàncton. Gràcies al sensors remots i les tècniques de teledetecció podem observar el color de l’aigua des de l’espai, i detectar canvis com els produïts per floracions de fitoplàncton 

DIMECRES 7

10:00 h. Casa de la MarquesaExposició/tallersUna visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
11:00 h. Casa de la Marquesa, Taller de llum, química i acció.  A càrrec de: Raquel Galian, Institut de Ciència Molecular – ICMOL, UV
10:00 h. Campus, Taller: Educació Ambiental. Paloma Herrera. 
10:00 h. Campus, Existeixen els Espectres? Romina del Rey
10:00 h.
 Port,  Activitats diverses al Port de Gandia.
10:00 h. 
Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
………..   
Campus, Taller: Flors interactives. A càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….       
Urbalab, Taller: Impressió 3D. (Contactar amb Urbalab).
16:30 h. Urbalab, Pon tus manos en la física A càrrec de: Chantal Ferrer (Física Aplicada i Electromagnetisme, Facultat de Física, UV) i Ana Cros (Institut de Ciència dels Materials, UV). (Dirigit al Professorat).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Fractals i caos: l’aventura de la complexitat. A càrrec de Vicent Martínez. Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica. Universitat de València.

Resum

Galileu Galilei, en la seua obra El assajador, deia que el llibre de la natura estava escrit en llenguatge matemàtic. Efectivament des dels temps d’Arquímedes, Pitàgores i Euclides fins als nostres dies, les matemàtiques s’han utilitzat amb gran èxit a l’hora de descriure els fenòmens de la natura, però hi ha molts aspectes d’ella que presenten asprors, irregularitats i fins i tot formes caòtiques que la geometria clàssica no pot descriure adequadament. Els fractals i la teoria del caos han contribuït a revelar de manera senzilla estructures complexes de la natura que semblaven escapar-se al llenguatge de les matemàtiques tradicionals, des del plegat del genoma humà fins a la distribució de les galàxies, des dels ritmes cardíacs fins al moviment estrany de petits satèl·lits en el sistema solar.

DIJOUS 8

 9:30 h. Port,  Taller acústica submarina. A càrrec de: Isabel Pérez Arjona
10:00 h. 
Casa de la MarquesaExposició/tallersUna visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller:  Vols un fòssil? Fes-ho tu mateix. A càrrec de: Erica Boisset i Teresa Sáez Máñez, Museu d’Història Natural de la Universitat de València.
10:00 h. 
Campus, Taller: Educació Ambiental. A càrrec de: Paloma Herrera.
10:00 h. 
Campus, Existeixen els Espectres? A càrrec de: Romina del Rey
10:00 h. 
Port,  Activitats diverses al Port de Gandia. A càrrec de: Miguel Rodilla
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
………..   Campus, Taller: Flors interactivesA càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….       Urbalab, Taller: Impressió 3D. (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Restaurant Visconti, Bar de ciències.  Qué és menjar sa?: Els dubtes, mites i enganys més extesos sobre l’alimentació. Presentació del llibre «¿Qué es comer sano?» A càrrec de J.M. Mulet. Dr. en química i investigador a l’Institut de Biología Molecular i Cel·lular de Plantes (IBMCP). Universitat Politècnica de València.

Resum:
En el món de l’alimentació i la nutrició circulen molts mites i informacions falses, i és difícil orientar-se en aquest maremàgnum informatiu. Que no sapiem filtrar aquesta informació afecta no només als nostres hàbits de compra sinó també a la nostra salut. Els mites neixen i moren, i alguns fins i tot reneixen al cap d’un temps.Durant la conferència parlarem del que hi ha de cert o de fals darrera de molts d’aquests mites.

DIVENDRES 9

 9:30 h. Port,  Taller acústica submarina. A càrrec de: Isabel Pérez Arjona
10:00 h. 
Casa de la MarquesaExposició/tallersUna visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller: Màgia i ciència. Jaime Gómez-Hernández, catedràtic d’Enginyeria Hidràulica en la Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la UPV 
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
11:00 h. Campus, Teatre: Hypatia, la luz del pensamiento. Companyia: Los Gatos con Batas
………..   
Campus, Taller: Flors interactives.  A càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….     
 Urbalab, Apropament a l’univers Dron (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Si els dinosauris pogueren parlar!… A càrrec de Maite Suñer Fuster. Dra. en Paleontologia. Directora del Museu Paleontològic d’Alpuente.

Resum:

Encara que d’alguna manera les roques i els fòssils sí parlen. La qüestió és saber desxifrar què compten. Com si de detectius del passat es tractés, tractarem de traduir al nostre llenguatge algunes de les “pistes” que els fòssils de dinosaures i altres organismes han deixat. Per finalitzar farem un recorregut per la Comunitat Valenciana per a conèixer com era la nostra terra durant l’era Mesozoica, quan els dinosaures poblaven el planeta.

DISSABTE 10

12:00 h.  Biblioteca Central, Teatre: La  Inspiración de Mary Shelley.  A càrrec de Los Gatos con Batas. Activitat oberta
al públic infantil i juvenil. Reserves a la Biblioteca.

 

 Imatges:

El vaixell Belharra i les tripulants Noèlia i Uxue. Algunes de les activitats es faran al port. Enric Marco.

L’inventari còsmic

0

Inventari

La matèria que forma el nostre cos, el nostre planeta, el Sol, les estrelles del firmament i els núvols de gas i pols que poblen la nostra Galàxia estan fetes d’àtoms. De fet, la major part és hidrogen i heli que es troba en les estrelles, però sobretot en el medi interestel·lar i intergalàctic. Els elements més pesats que apareixen en la taula periòdica (oxigen, nitrogen, carboni, silici, ferro…) són solament una petita fracció del total de la matèria d’aquest tipus, que podríem anomenar matèria ordinària. Aquests elements pesats es van formar en l’interior de les estrelles com a conseqüència de les reaccions termonuclears que es produeixen en el seu si. Van ser expulsats al medi interestel·lar en les últimes fases de la vida de les estrelles o en explosions com les supernoves, i es van reciclar per a formar noves generacions d’estrelles, potser amb sistemes planetaris on ja estaven els elements indispensables per a la vida. Són molt importants per a nosaltres, però poc rellevants en l’inventari còsmic. De fet, les observacions cosmològiques actuals apunten que en l’univers solament el 5% seria matèria ordinària, altre 25% seria un tipus de matèria ben distinta al que coneixem i la naturalesa de la qual segueix sent un misteri, la matèria fosca. Els grans acceleradors de partícules, com el LHC en el CERN, la busquen i potser, algun dia, la troben. Més estrany encara resulta el concepte d’energia fosca, que contribueix amb un 70% al total i seria, per tant, la component dominant del contingut de matèria i energia de l’univers.

Vicent Martinez, El inventario cósmico, Levante EMV, 16 d’octubre 2010.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Baixar-se al Regne

0

Mars-Comet-NASA

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.

Prop del gegant

1

Júpiter

El planeta gegant brilla al cel durant tota la nit. El podeu veure ja en fer-se fosc. Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, va publicar el dimecres passat un article al diari Levante EMV animant a veure el planeta gasós. Us deixe amb ell.


Júpiter és el gegant del Sistema Solar. No és un planeta rocós com la Terra o Mart, es tracta d’una enorme bola de gas formada principalment per hidrogen i heli, amb traces d’altres gasos com metà, amoníac, età i vapor d’aigua. La seua massa supera a la de tots els altres planetes junts, però serien necessaris 1.000 planetes com Júpiter per a, sumant
les seues masses, arribar a la del Sol. Com Júpiter i la Terra segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol a diferents ritmes, la distància que ens separa del planeta gegant varia constantment. Júpiter acaba de passar pel punt de la seua òrbita més proper a la Terra. Quan això ocorre, els astrònoms diem que Júpiter està en oposició: es troba en direcció oposada al Sol i, per tant, Júpiter surt per l’horitzó est quan el Sol es posa per l’oest i arriba a la seua màxima altura sobre l’horitzó a mitjanit. Mentre que la Terra fa una volta al Sol cada any, Júpiter necessita gairebé dotze anys per a completar una revolució. Això fa que, aproximadament cada 13 mesos, la Terra «avance» Júpiter en les seues carreres al voltant de l’astre rei. Les trobades pròximes entre la Terra i Júpiter es produeixen durant aquests «avançaments», però com les òrbites d’ambdós són el·líptiques i no circulars, la distància entre els dos planetes no és la mateixa en totes les trobades.

De fet, durant la recent oposició, Júpiter ha estat aproximadament 75 milions de quilòmetres més prop de la Terra que en altres trobades passades i per això ha brillat més. No tornarà a estar tan prop fins l’any 2022. A més, és fàcil trobar a Júpiter aquesta nit: estarà molt prop (a menys de 10º) d’una Lluna gairebé plena.

Cerca del gigante, Levante EMV, 23 de setembre 2010.

Foto: Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Primavera astronòmica a la Biblioteca Central de Gandia

1
Publicat el 6 de maig de 2007

Navegants

L’astronomia ha estat el tema central d’una sèrie d’activitats al voltant de la Fira del Llibre que s’han realitzat a la Biblioteca Central de Gandia, situada al Convent de Sant Roc.

La primera d’aquestes activitats ha sigut l’exposició Univers i eclipsis, realitzada pels membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), inaugurada el dia 13 d’abril al Claustre de la Biblioteca pel seu president, Ángel Ferrer i la coordinadora de la Biblioteca Central, Amparo Sellens. Una representació dels astrònoms aficionats saforencs i els membres del Club de Lectura recorregueren els diferents panells amb imatges de galàxies i de planetes que mostraven un univers bell i pertorbador alhora. La part més interessant però, estava dedicada als eclipsis. Aquesta Agrupació va destacat especialment en l’organització de l’observació dels eclipsis de Sol del 3 d’octubre de 2005, observat a Gandia, i el del 29 de març de 2006, observat a Turquia, on els membres de l’AAS s’hi desplaçaren. Precisament les imatges d’aquests eclipsis omplien els darrers panells.

El Club de Lectura, coordinat per la poetessa Adriana Serlik, està format per persones interessades a compartir la mateixa lectura per fer després conjuntament els comentaris sobre ella. Les primeres setmanes d’abril els membres del Club havien escollit un llibre de divulgació astronòmica: Mariners que solquen el cel, de Vicent J. Martínez, que guanyà el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General l’any 2005. I a partir d’aquesta activitat, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i col·laborador habitual de Quinzedies, va comentar el dia 19 d’abril al Saló d’Actes de la Biblioteca el citat llibre amb els membres del Club de Lectura. En un animat col·loqui sorgiren nombroses preguntes per part del públic assistent que foren contestades per l’especialista: com s’expandeix l’Univers, d’on prové la radiació fòssil de microones, quina és la influència de la Lluna sobre les plantes, quins són els diversos components de l’Univers, què és la matèria fosca…

La tercera de les cites astronòmiques d’aquest abril es féu el dia 27 pel matí al programa Club de Diàleg de Gandia Televisió, on la presentadora, Gemma Fullana, entrevistà Enric Marco i Amparo Sellens per divulgar les activitats de l’AAS, les del Club de Lectura, i explicar aspectes de l’astronomia en general, i del recent descobriment del primer planeta capaç d’albergar vida.

I finalment, per la vesprada del mateix dia 27 va ser la part més important de les sessions del Club de Lectura. Adriana Serlik i Enric Marco presentaren l’autor de  Mariners que solquen el cel,  Vicent J. Martínez que va vindre per trobar-se amb els seus lectors al Saló d’Actes de la Biblioteca. Vicent J. Martínez és el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. El seu llibre detalla les diverses teories que al llarg de la història han tractat d’explicar l’estructura i l’origen de l’Univers. Però, al contrari que altres textos que han tractat el mateix tema, l’autor s’ha centrat en els astrònoms que ho van fer possible.  Personatges com Kepler, Galileu o Hubble han fet avançar amb els seus descobriments el coneixement precís del cel. Però també astrònoms pocs coneguts com  Henrietta Leavitt, que va descobrir un mètode per mesurar les distàncies a les galàxies. Els lectors i el públic en general que van assistir van estar molt actius i van debatre amb l’autor sobre els més diversos temes com: la contaminació lluminosa, el nou planeta descobert, la planitud de l’Univers, així com sobre la seua expansió. I tot això malgrat els trons, els llamps i la pluja intensa que queia a fora, incapaços de pertorbar un ambient caracteritzat per l’interés de comprendre una mica almenys en nostre Univers.

 Article aparegut en l’últim número de la revista comarcal Quinzedies.