Pols d'estels

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

La Casa de la Marquesa de Gandia va acollir fa uns dies la constitució formal de la nova Junta general del Centre d’Estudis i investigacions comarcal, CEIC Alfons el Vell, formada per 25 membres, que tenia com a únic ordre del dia l’elecció del Consell executiu i del nou director general, Després de la votació entre els membres va ser elegida com a nova directora Rosa Mascarell Dauder, que serà la primera dona en ocupar el càrrec. L’acte va estar presidit pel regidor delegat de Cultura, Nahuel González, qui al dia següent va comparéixer davant els mitjans de comunicació, acompanyat de la gestora cultural, pintora i assagista gandiana.

La directora ha destacat la vàlua de totes les persones que formen el consell general i executiu, totes i tots referents en el seus àmbits: la literatura, la ciència, l’art, la medicina, la música… “Realment serà un bon equip que treballarà per la cultura de Gandia i farà que la ciutat tinga presència, no només a la comarca, sinó més enllà, fins i tot, si cal, internacionalment”.

Acompanyen Rosa Mascarell en el nou Consell executiu del Ceic:

– Juli Capilla: filòleg, escriptor i editor.
– Mar Beltran, historiadora de l’art i comissària d’exposicions.
– Joan Negre, arqueòleg i director del MAGa.
– Boro Mañó, Llicenciat en BBAA i professor de ceràmica.
– Balbina Sendra, historiadora de l’art i directora del Palau Ducal dels Borja de Gandia.
– Enric Marco, físic i tècnic d’astronomia de la UV.
– Emili Morant, matemàtic i professor de secundària a l’Ies Maria Enríquez.

Entre moltes altres mèrits, la nova directora del CEIC, Rosa Mascarell, és gestora cultural, pintora i assagista. Màster en Estètica i teoria de les arts (UAM), Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’educació (UV).

Membre del Patronat la Fundació María Zambrano i de la Fundació Francisco Brines, amb el càrrec de Secretària.

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Quatre fragments de crani d’Homo neanderthalensis (125.000 anys) i un bifaç excepcional entre les troballes arqueològics de Bolomor 2016.

La Cova de Bolomor és un jaciment arqueològic situat a 2 km al sud-est de la població de Tavernes de la Valldigna, a la Safor, País Valencià. La seua excavació i investigació es realitza des de 1989 dins del programa d’excavacions arqueològiques del Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de València de la Diputació de València. La cova és un referent mundial en l’ús del foc i en les formes de vida dels neandertals.

El director de les excavacions del jaciment de Bolomor, Josep Fernández, va efectuar ahir al Saló de Plenaris un resum valoratiu del que ha estat la campanya 2016 en la qual s’han recuperat un total de 156.249 elements arqueològics. I va presentar unes troballes excepcionals.

D’aquests, 148.124 elements corresponen a restes faunístiques, és a dir, dels animals que van consumir els homínids durant les ocupacions temporals a la Cova de Bolomor. Es tracta de restes de diferents animals, entre els quals trobem de major a menor presència els cérvols, ur, tortugues, cavalls, conills, cabra, rinoceronts o hipopòtams i macacos.

El segueixen en quantitat els elements lítics, és a dir, eines i restes de talla de matèries com el sílex, pedra calcària o quarsita, en un total de 8.125 i sempre associats a l’activitat de caça i animals consumits.

El bifaç “Vilanova”

Entre les peces lítiques trobades destaca una que, sens dubte, és un dels elements més singulars no només de la campanya d’enguany, sinó de les realitzades fins al moment.

És un bifaç de 16 cm de llargada, una eina característica dels homínids del Paleolític antic, que són raríssimes de trobar – excepcional indicava Josep Fernández – en contextos d’hàbitat en cova i més encara en el nostre territori.

Josep Fernández explicava que el bifaç, que va ser elaborat amb pedra calcària de la Valldigna, va ser trobat en el nivell Xlllé, aproximadament uns 240.000 anys, i segurament degué ser oblidat per un homínid en emprendre el viatge i abandonar la cova.

És l’única peca documentada a Bolomor, i eixe fet ha portat els investigadors fins i tot, a batejar-la i donar-li nom propi: “Vilanova” en honor al científic valencià Juan Vilanova Piera que el 1867 va descobrir Bolomor per a la ciència, i també en honor a l’esperit inquiet i d’incansable viatger d’aquest il·lustre valencià per tota Europa defensant l’ arqueologia.

Cal indicar que els bifaços estan molt relacionats amb els viatges i els escorxadors dels homínids. Són eines de grans dimensions, tallades per les dos cares i amb una gran silueta tallant. Aquesta morfologia dota a aquestes peces d’una gran versatilitat i serien molt útils en les freqüents migracions dels grups humans.

L’home de Bolomor usava aquesta bifaç per a processar cam i també treballar altres matèries com la fusta (raspar, esberlar o perforar). Eren eines que podien ser reafilades i, fins i tot, emprar-se al final de la seua vida útil, com a nucli de matèria primera per a elaborar altres estris. És per això que no solen documentar-se en jaciments en cova en ser eines per a ser emprades fora d’aquests llocs d’habitació.

Quatre fragments cranials humans

Si excepcional és la troballa del bifaç “Vilanova” no menys excepcional és la troballa de quatre fragments cranials humans d’individus de l’espècie Homo neanderthalensis en el nivel IV amb una antiguitat de 125.000 anys. En dos d’aquests fragments es pot observar la fractura coincident que ha permés situar la peça única que formen en la zona parietal.

Aquesta troballa amplia el conjunt de restes humanes (un caní superior, un molar inferior, un altre fragment gran parietal, la part central d’un peroné) exhumades a Bolomor al llarg de 27 anys d’excavacions.

Fernández confirmava que aquestes restes òssies han estat certificades per Juan Luis Arsuaga, del Centre UCM-ISCIII de Evolución y Comportamiento Humano, en col·laboració amb  Departament de Genètica Evolutiva del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, Alemanya, s’estudiarà la genètica d’aquestes restes valleres i quina és la relació filogenètica amb altres grups neandertals europeus.

L’observació dels quatre fragments permet apreciar que un d’ells està cremat. I això obri el camp a diverses hipòtesis on no es pot descartar un canibalisme amb ús inclòs del foc.

Són les troballes més importants d’aquesta campanya d’excavació, però no podem oblidar que ara queda la dura tasca d’analitzar-les detalladament, per extreure les dades històriques que contenen. Una tasca que és fruit de l’esforç, no remunerat, d’un gran equip científic que comença a vore Bolomor no com aquella utopia llunyana sinó com a una realitat més pròxima i que són ells qui l’han anat aconseguint any rere any amb el treball i esforç constant.

Bolomor 2016: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor”

Les excavacions ordinàries d’enguany a Bolomor han comptat amb un major suport financer i institucional, cosa que ha permés el treball durant els mesos d’agost i setembre de dos equips de 40 persones provinents de diverses universitats de l’estat i del món excavant de forma continuada, i també de millorar la infraestructura de la cova amb la qual cosa s’han optimitzat els treballs.

Això ha convertit el jaciment en un lloc més accessible, més didàctic gràcies també a la ruta habilitada que incorpora una detallada informació del lloc i, més protegit front a possibles actes vandàlics i agents atmosfèrics.

“No obstant les millores, i sempre agraint els esforços de tots, un projecte d’aquesta envergadura necessita molt més perquè la seua investigació continue essent un referent internacional i, sobretot, arribe a ser-ho en relació amb la divulgació científica i el turisme cultural, seguint l’estela, encara que amb la nostra pròpia identitat, de projectes com el d’Atapuerca” remarcava Josep Fernàndez.

El director de les excavacions va recordar quan va iniciar els treballs, l’any 1989, en que era una utopia, un somni de joventut, i no podia imaginar mai que 27 anys després Bolomor seria objecte d’interés dels científics, però també de milers de persones que, sobretot en el darrer anys i amb les visites programades organitzades en col·laboració amb l’Ajuntament de Tavernes, han visitat el jaciment, amb visites guiades, nocturnes i tallers didàctics. Segons confirmava hi ha encara treball per a uns 50 anys al jaciment.

Actualment hi ha dos sectors d’excavació: El sector nord, on s’excava en extensió (actualment nivells del 240 ca) i el sector oest, que conserva un perfil estratigràfic representatiu de tota la seqüència i que s’ha mostrejat novament per obtenir la que serà, probablement, la seqüència millor datada del Plistocé Mitjà. Aquesta última zona presenta nivells de gran interés en relació a aspectes com l’ús del foc i l’ampliació de l’àrea d’excavació permetrà conéixer amb més precisió quin tipus d’ocupacions i activitats van realitzar els homínids a la cavitat.

Els treballs d’excavació s’han combinat amb la presa de mostres per a estudis polínics, els quals s’estan realitzant per l’equip de José S. Carrión, catedràtic de la Universitat de Múrcia. Els mostrejos també van incloure la presa de mostres per a datació, combinant diversos mètodes com la Luminescència, la Ressonància Paramagnètica Electrònica i el Paleomagnetisme, encapçalats tant per la Universitat d’Adelaide (Austràlia) com pel Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH) de Burgos.

Les excavacions es porten desenvolupant de forma sistemàtica des de 1989 sota la direcció de Josep Fernández Peris, i a partir d’aquest any codirigides també per Pablo Sañudo, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i Ruth Blasco, investigadora del  CENIEH de Burgos.

Josep Fernàndez es va referir també a les llars de Bolomor de les quals va afirmar que són un referent mundial en l’ús del foc per l’home i sobre tot remarcava que eixe fet anava més lluny perquè permetrà aprofundir en els patrons de la socialització de l’home, i la socialització no podem oblidar que comporta relació i el llenguatge, a més de manifestacions religioses i artístiques. I acabava amb una frase que pot ser premonitòria: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor”

A partir de la informació de la troballa en la Cotorra de la Vall.

Fotos: La primera foto correspon als trossos de crani humà trobats a les excavacions d’enguany.

Tots les fotos són de La Cotorra de la Vall. Segons es diu a l’article de la revista, l’objectiu fonamental és la divulgació del jaciment de Bolomor. Està permés l’ús del text i les fotografies, però agrairíem citaren la procedència.

L’exposició ‘La Universitat de València i els seus entorns comarcals: la Safor’ s’ha inaugurat a la Casa de la Cultura de Tavernes amb assistència de la regidora de Cultura, Encar Mifsud; el comissari i director del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, Josep Montesinos (departament d’Història de l’Art) i Enric Marco, coautor del panell de contaminació lumínica, que va coordinar una observació astronòmica després de la inauguració, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes i l’Associació Astronòmica de la Safor.

La mostra han estat organitzada pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial i estarà a Tavernes fins a l’11 de març. L’exposició comarcal arriba a la nostra ciutat després d’haver estat a Rafelcofer, Gandia i Benifairó de la Valldigna.

Comissariada pels professors Josep Montesinos i Pau Rausell (departament d’Economia Aplicada. UV), la mostra repassa els trets més característics d’aquesta singular comarca del litoral valencià: la geografia, el paisatge, els aiguamolls, el turisme, el patrimoni artístic, l’estructura territorial, la literatura, l’educació, les festes o els seus pobles.

La mostra està formada per 23 panells elaborats per diferents professors de la Universitat de València, així com per alguns investigadors locals. Els interessats podran visitar-la a Tavernes fins a l’11 de març en visites de dilluns a divendres, pel matí de 10.30h a 13.30h (accés per oficines) i vesprades de 18.30h a 20.30 h (per accés principal). Les visites concertades es realitzaran entre el 7 i el dia 11 de març.

 

Els mitjans de comunicació en valencià al País Valencià són pocs, pobres i de curta durada. Per això, veure com la revista comarcal Quinzedies celebra el seu cinqué aniversari és tota una festa. Si a més és gratuïta, viu de la publicitat, és d’informació general amb especial atenció a la cultura, el miracle encara és més gran. La revista Quinzedies va nàixer el setembre del 2002 amb un número monogràfic sobre les Festes Majors de Bellreguard. Les festes de Moros i Cristians d’aquesta població saforenca van omplir les pàgines d’aquesta revista. El segon número va estar dedicat a la Fira i Festes de Gandia, la capital de la Safor.

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.

El pròxim dilluns 3 d’octubre de 2005 la natura ens oferirà un dels seus espectacles més insòlits. La Lluna se situarà exactament davant del Sol produint un eclipsi.

La Lluna gira al voltant de la Terra en uns 28 dies en una òrbita el·líptica. La diferència entre el punt més allunyat i el punt més pròxim a la Terra és de tan sols 22 000 km. Així doncs, l’angle sota el qual veiem el diàmetre lunar varia lleugerament segons on es trobe aquesta.

Quan la Lluna és entre el Sol i el nostre planeta, la veurem obscura des de la superfície terrestre. Es tracta de la lluna nova. Uns 15 dies després haurà fet la meitat de la seua òrbita al voltant de la Terra i se situarà alineada amb aquesta i el Sol. La Terra es troba al mig i des de la seua superfície observarem la Lluna brillant. És la fase de lluna plena.  Aquest ball al voltant de la Terra defineix el pla de l’òrbita lunar.

La Terra també es mou per l’espai en una òrbita el·líptica definint el pla de l’òrbita terrestre, també anomenat pla de l’eclíptica.

El pla de l’òrbita lunar està inclinat respecte al de l’eclíptica uns 5º. La Lluna normalment passa per dalt o per baix del Sol en lluna nova i per dalt o per baix de l’ombra terrestre en lluna plena. El dos plans es tallen formant una línia anomenada línia de nodes. Ara si la lluna nova es produeix prop de la línia de nodes l’alineament del Sol amb la Lluna serà perfecte i es produirà un eclipsi total de Sol. Si la lluna plena ocorre prop de la línia de nodes, aleshores la Lluna entrarà dins de l’ombra de la Terra. Serà un eclipsi total de Lluna.

En un eclipsi de Sol la Lluna va cobrint a poc a poc el Sol. Pocs segons abans d’ocultar-lo s’observen les perles de Baily, punts lluminosos al voltant del perfil de la Lluna, produïdes per la llum solar que s’infiltra per les valls lunars. Després, en el moment en què la Lluna cobreix completament el Sol, es fa de nit, la temperatura baixa i fins i tot els ocells se’n van a dormir. La Lluna es mou en la seua òrbita, així que anirà tapant el Sol sobre distintes regions de la superfície terrestre formant una banda de totalitat amb una amplària d’uns centenars de quilòmetres. En aquesta banda el Sol es veurà eclipsat i a les zones adjacents es veurà parcialment eclipsat.

Un eclipsi de Sol passa per les següents etapes:

Primer contacte: moment en què els discos lunar i solar es toquen. Comença l’eclipsi.

Segon contacte: moment en què el disc lunar entra totalment dins del disc solar.

Màxim: moment en què el disc lunar està centrat sobre el disc solar.

Tercer contacte: moment en què els discos lunars i solars es tornen a tocar.

Quart contacte: moment en què el disc lunar ix completament de damunt del disc solar.  És el final de l’eclipsi.

Els eclipsis de Sol són realment molt escassos. El segle passat només se’n van veure dos al País Valencià. Així, el 28  de maig de 1900 se n’observà un al Baix Vinalopó. I ara fa 100 anys, el 30 d’agost de 1905, a les comarques de Castelló es va veure l’altre. Caldrà esperar fins el 12 d’agost de 2026 per tornar a repetir l’experiència.

El pròxim dia 3 d’octubre la Lluna tornarà a tapar el Sol però no ho farà completament. Així, en el moment de l’alineament, la vora del Sol serà visible i, en conseqüència, el Sol ens apareixerà com un anell brillant molt prim al cel. Serà un eclipsi anular de Sol. La Lluna presentarà un diàmetre aparent més menut en trobar-se en el punt més llunyà de la seua òrbita.

L’eclipsi començarà sobre l’Atlàntic Nord, entrarà a la península ibèrica per Galícia, després recorrerà el nord de Portugal, el centre d’Espanya, passant pel País Valencià on el veurem com a anular entre les poblacions de Nules i Santa Pola.  Al sud d’Eivissa i Formentera també s’observarà. Després la banda d’anularitat recorrerà Àfrica, finalitzant a l’oceà Índic.  Fora d’aquestes zones l’eclipsi serà parcial.

La banda d’anularitat tindrà uns 185 km d’amplària. La durada del màxim serà d’uns 4 minuts en el centre de la banda i anirà disminuint progressivament fins a uns pocs segons en les seues vores.

La Safor serà una de les millors zones per a l’observació de l’eclipsi anular. Poblacions com Ròtova, Alfauir i Ador estan completament en la línia central. Gaudiran d’uns 4 minuts d’anell solar al cel, amb el Sol tapat en un 96%. En altres poblacions de la comarca la durada de l’observació serà menor en uns segons.

Contactes	Primer contacte	Segon contacte	Màxim eclipsi	Tercer contacte	Quart contacte
Hora (hh:mm:ss)	09:42:10	10:59:59	11:02:04	11:04:08	12:29:54

Hores oficials en hores, minuts i segons de les etapes de l’eclipsi a la ciutat de Gandia. En els altres pobles de la Safor els temps varien pocs segons. Podem veure la llista completa dels temps per a totes les poblacions del País Valencià i de l’estat espanyol.

Cal observar l’eclipsi de manera segura. En un eclipsi de Sol la llum solar disminueix molt però pot encegar-nos si el mirem directament. Per això no s’ha de mirar mai al Sol. No hem d’utilitzar tampoc telescopis ni prismàtics. Aquests aparells són lupes sofisticades que recullen molta llum i la concentren en un punt. Si mireu amb ells el Sol la retina del vostre ull es cremarà en menys d’un segon. I la lesió és irreversible.

La manera més segura i fàcil d’observar el Sol en qualsevol ocasió és fer-ho per projecció. El telescopi (o prismàtics) s’encara cap al Sol i la imatge que forma es projecta sobre una pantalla, per exemple una cartolina blanca. Així estareu segurs i molta gent ho podrà veure al mateix temps. És convenient posar també alguna mena de para-sol per fer ombra a la pantalla i millorar la visualització de la imatge projectada.

Una altra manera de veure-ho amb seguretat és observar la nostra estrella a través d’un vidre o filtre de soldador de grau alt (12 o 14). Tanmateix les qualitats òptiques d’aquests vidres no són massa bones. És molt millor utilitzar unes ulleres d’eclipsi. Són ulleres amb un plàstic especial que filtra les radiacions nocives del Sol. El plàstic no ha de tindre talls ni rascades per a ser segur.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor ha organitzat diverses activitats al voltant del dia de l’eclipsi. Ha confeccionat tríptics d’informació, acaba d’inaugurar  una exposició a la Biblioteca de Gandia i observarà el fenomen a la platja d’aquesta ciutat. Es pot trobar més informació a la seua web (www.astrosafor.net).

La Universitat de València ha organitzat en l’Aula d’Astronomia l’observació del fenomen  utilitzant els seus telescopis i ho transmetrà per internet en quasi directe.

Més informació pot trobar-se a la pàgina de Fred Espenak, NASA/Goddard Space Flight Center (sunearth.gsfc.nasa.gov/eclipse/eclipse.html).

Més informació: Fullet informatiu de l’eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre 2005. Universitat de València.