Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Estiu o hivern: qüestió d’inclinació

0
Publicat el 26 de juny de 2010

Inclinació

Ja hem entrat en el ple de l’estiu. I continuant amb el significat astronòmic de l’estiu, és interessant llegir l’article que va publicar  Vicent Martínez a la seua columna del diari Levante el passat 24 de juny.

——————-

Poques hores després que començara l’estiu dilluns passat, molts dels lectors d’aquest comentari estaven veient un partit de futbol en la televisió entre un equip amb samarreta roja i altre amb samarreta blanca. El partit estava disputant-se en la ciutat sud-africana de Johannesburg i havia començat a les 20.30 (hora oficial peninsular). Mentre vèiem el partit, gaudíem —per fi— d’agradables temperatures i d’un dia llarg i lluminós: era el solstici d’estiu i, per tant, el dia en el qual el Sol està més temps per sobre de l’horitzó. Efectivament, el Sol havia eixit a València a les 6.35 i s’anava a pondre a les 21.32 (durant la segona part del partit), per tant, de les 24 hores, pràcticament 15 havien estat dia i solament 9 hores, nit.

Però si ens fixàvem en l’estadi on s’estava jugant el partit, era ja nit tancada des d’abans del seu inici. Allí, s’havia post el Sol quan ací eren les 17.25 hores. Contribueix a aquest fet que la ciutat de Johannesburg està situada 28.5º a l’est del nostre meridià i també, que aqueix dia havia estat el més curt de l’any en aqueixa ciutat, amb una durada de 10 hores i mitja (enfront de 13 hores i mitjana de nit). A més, el públic i els jugadors de la banqueta anaven ben abrigats. En Johannesburg acabava de començar l’hivern.

Les estacions són conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra pel que fa a la perpendicular al plànol de la seua òrbita al voltant del Sol. Aquesta inclinació produeix que la radiació solar incidisca sobre la Terra amb angles diferents en les diferents estacions (menors a l’hivern i majors a l’estiu). En qualsevol cas, el partit va acabar 2 a 0 i segur que aquest fet, juntament amb l’entrada de l’estiu, va ser per a molts motiu d’alegria.

Vicent Martínez, director de l’Observatori de la Universitat de València.

L’article original pot llegir en aquest enllaç.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Miquel Gil presenta el seu disc i Jordi Albinyana ens ho serigrafia

1
Publicat el 24 de juny de 2010

Miquel Gil

Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.

Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.

Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!

I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.

Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.

Miquel Gil

Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós  pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.

Miquel Gil

Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple,  Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.

Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.

Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.

Miquel Gil

Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.

I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.

Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.

Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.

Més fotos de la nit:

Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,

Fotos: Enric Marco

Sense notar-ho, entrem a l’estiu

0
Publicat el 21 de juny de 2010
Avui a les 13h 28 min. començarà l’estiu. Les pluges de la primavera i el mal oratge dels últims mesos no ens han permés fer-nos a la idea que anàvem de cap a l’estació de la màxima insolació. I avui, a migdia solar, a les 14:03 min. hora oficial, el Sol assolirà la seua altura màxima al cel. A la latitud de la Safor la nostra estrella es situarà a uns 74º d’altura i produïrà en els objectes l’ombra més curta de l’any.

La calor es farà intensa i aquests dies tindrem la màxima insolació solar. Compte amb el Sol i utilitzeu les cremes de protecció quan estigueu a l’aire lliure.

Farà calor les pròximes setmanes perquè el Sol es troba alt i els seus rajos venen molt verticals a les hores centrals del dia.

I quina és la causa que en l’hivern faça fred? En aquest cas el Sol sempre està molt baix, prop de l’horitzó, i els seus rajos venen molt inclinats i, per a la mateixa energia, il·luminen una superfície més gran.

Les estacions, com es pot veure al vídeo, són causades per la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. La conservació de la inclinació al llarg de la seua òrbita al voltant del Sol fa que en certes zones els rajos de sol caiguen més verticals sobre l’hemisferi nord (estiu a l’hemisferi nord), verticals sobre l’equador terrestre (primavera i tardor) o verticals sobre l’hemisferi sud (hivern a l’hemisferi nord).

Malgrat aquesta explicació senzilla, hi ha qui encara creu que les estacions són produïdes per la variació de la distància de la Terra al Sol. Alguna gent pensa que quan el Sol està més prop fa més calor i tenim l’estiu i quan està més lluny és l’hivern. Els qui pensen això no s’adonen que aquest argument és fals només sabent que a l’hemisferi sud les estacions són sempre les contràries a les de l’hemisferi sud.

És veritat que l’òrbita terrestre és el·líptica i per això mateix hi ha un punt en que la distància Terra-Sol és mínima (periheli) i altre en que és màxima (afeli). Però aquesta diferència de distàncies és molt petita ja que l’òrbita és pràcticament una circunferència.

Més curiós és que el dia del periheli ocorre cap al 3 de gener i el de l’afeli el 4 de juliol. Així resulta que el dia del solstici d’estiu està molt prop del dia de l’afeli. L’estiu comença a l’hemisferi nord quan el Sol està més lluny!

A l’hemisferi sud el solstici d’estiu ocorre el 21 de desembre. Prop d’aquest dia la Terra passa pel seu punt més pròxim a la Terra, el periheli. L’estiu i la proximitat del Sol si que causeu un efecte afegit amb la consequència d’una estació més càlida que la de l’hemisferi nord.

Gràfic: Les estacions, el periheli i l’afeli. De la web d’Adam Witney.

Contemplant l’Horta des de Godella…

2
Publicat el 15 de juny de 2010

Glick

Ahir va ser un dia de goig per a la cultura a la ciutat de València.

El medievalista i historiador de la ciència de la Universitat de Boston, Thomas F. Glick, va rebre un homenatge a la Universitat de València amb la seua investidura com a Doctor “Honoris Causa”.

Si diem que aquest nordamericà va ser el primer en estudiar el reg tradicional a l’Horta de València, tema al qual li ha dedicat gran part de la seua carrera investigadora no ho diem tot. A més va posar de manifest la transferència de les tecnologies hidràuliques des del món islàmic als regnes cristians medievals per la permeabilitat de les fronteres culturals la qual cosa l’enfrontava a  les tradicionals i fortes concepcions apriorístiques historiogràfiques espanyoles.

També cal afegir que, gràcies a ell, l’entrada de les grans idees científiques a Espanya, com el darwinisme o la relativitat són ara ben conegudes. A més a més la peculiaritat d’aquest personatge no és limita a un pur treball acadèmic sinó que s’ha implicat força en la societat que l’ha acollit des dels anys seixanta i per això s’ha  significat en la lluita per la salvació de l’Horta de l’especulació urbanística.

Tot això passava pel matí. I per la vesprada el professor Glick participà en la presentació del tercer i últim volum de l’obra col·lectiva La ciència en la història dels Països Catalans, de la qual ell n’és un dels autors.

Segueix…

La investidura com a doctor Honoris Causa ve descrita perfectament en la notícia de la Universitat de València així com també és interessant llegir la Laudatio d’Antoni Furió i l’aclaridor discurs de Thomas F. Glick en el que conta les raons de la seua vinguda  a València. Juli Peretó parla extensament al seu bloc del seu historial com a medievalista i historiador de la ciència i de l’acte de nomenament com a doctor Honoris Causa d’ahir de matí. Per això m’estalvia de parlar-ne jo ja que els seus escrits reflecteixen perfectament la profunditat intel·lectual d’aquest savi nordamericà i valencià d’adopció.

Jo vaig conéixer Thomas F. Glick ja fa anys a través de la seua obra fonamental Diccionario Histórico de la Ciencia Moderna en España que va editar l’any 1983 amb J.M. López Piñero i Víctor Navarro. Aquest llibre de referència m’ha servit durant anys per conèixer els nostres científics de vegades desconeguts per al gran públic i per preparar classes, xerrades o articles de divulgació. És per això que tenia interés per conéixer en persona aquest savi de terres llunyanes que s’interessa pel meu país.

Ahir a la vesprada al centre Octubre de Cultura Contemporània de València es  va presentar el tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans, editat conjuntament per l’Institut d’Estudis Catalans i les Publicacions de la Universitat de València. Juli Peretó en parla també al seu bloc on explica detalladament el pla de l’obra i les vicissituds de l’edició.

Víctor Navarro, catedràtic retirat d’història de la Ciència de la Universitat de València i uns dels coautors, destacava que Owen Gingerich, professor d’astronomia a Harvard i al Smithsonian Astrophysical Observatory, havia elogiat l’obra però que es lamentava que fora en català i no en anglès. Víctor ho justificava per un compromís cívic amb el país, per comprendre el que la ciència ha representat en la nostra societat. I això cal fer-ho en la nostra llengua.

Glick, continuava Navarro, com altres estrangers que han vingut a les nostres terres, en no estar sotmés a cap condicionant previ, ha adoptat una mirada pròpia que li ha estat molt profitosa.

Vicent Mut, del que Víctor Navarro acaba de publicar un llibre, o Josep Saragossà, el millor matemàtic que hem tingut per aquestes terres i que va demostrar 2 teoremes importants, són alguns dels científics que podem trobar entre les més de 2300 pàgines de l’obra. Per això Víctor invitava els desocupats lectors a que la llegisquen com deia Cervantes.

Thomas F. Glick confesà que l’interessa la ciència als països petits. Dinamarca, per exemple, s’ha concentrat en 2 o 3 disciplines per poder competir. Així en física ha estat capaç d’omplir tots els seus llocs i començar a exportar. El mateix podem veure que li passa a Catalunya amb la fisiologia.

I al matí i a la vesprada va confesar que aquest país nostre li havia donat molt més del que ell li havia aportat. Se’l notava emocionat per tots els reconeixements del matí i el del Tribunal de les Aigües del dijous passat per la seua defensa de l’Horta.

I acabe amb el que va dir el professor Glick en el seu discurs al Paraninf de la Universitat de València: Contemplant l’Horta des de Godella a la darreria dels seixanta,… el Túria era l’entrada a un paradís real.

Foto: Thomas F. Glick a la presentació del tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans. Enric Marco.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel de juny 2010

2
Publicat el 7 de juny de 2010

Cometa McNaught

L’estiu s’aproxima a grans passes. La calor comença a imposar-se. L’anticicló s’ha instal·lat per a una bona temporada sobre la península ibèrica i ja podem gaudir de nits plàcides per gaudir del cel. El firmament presenta moltes meravelles aquest mes. Si a la posta de Sol, el planeta bessó de la Terra, Venus resplendirà a l’oest, podrem també veure 3 planetes més, Mart, Júpiter i Saturn. A més a més diverses aproximacions entre els planetes i entre planetes i estrelles permetran als pocs avesats a mirar cap amunt a situar-los en el seu lloc.

Però aquest mes pot ser també interessant per altre motiu. El cometa C/2009 R1 McNaught serà segurament visible a ull nu a finals de mes a la posta o a l’eixida del Sol.

Si quan ja és fosc, poc després de la posta de Sol, guaiteu cap a l’oest, podreu veure l’espectacle ofert per la natura en només un colp d’ull. Tres planetes se’ns presenten a la vista ben resplendents.

Tres planetesProp de l’horitzó tindrem Venus a la constel·lació de Geminis. Fàcil de reconèixer ja que dalt tindrà les estrelles de Càstor i Pol·lux, ulls dels dos germans dels Bessons, un només dels quals era germà d’Helena de Troia.

Segons contava en l’anterior apunt, les primeres nits de juny permetran veure l’aproximació de Mart amb l’estrella principal del Lleó, Regulus.

Més a l’esquerra de Venus, en una configuració com d’estel doble, tindrem Mart ben a prop de Regulus. Mart ha anat movent-se ben ràpid pel cel aquest hivern i primavera des de Geminis fins a Leo passant per la constel·lació que es troba entre tots dos, Càncer.  Durant el cap de setmana del 4 al 7 de juny, Mart s’acostarà encara més a Regulus
formant amb aquesta estrella un duet ben visible al cel. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé  en el primer dels seus famosos dotze treballs. Ara el déu Mart s’hi posa als seus peus en una bonica imatge entre còsmica i mitològica. Aprofiteu-vos d’aquesta trobada entre bèstia i déu per conèixer aquesta constel·lació del Lleó.

I si mirem encara més a l’esquerra i a més altura podreu admirar el planeta Saturn. Un petit telescopi o uns prismàtics us revelaran el seu anell ara vist gairebé de perfil. L’aspecte del planeta és com d’un cercle tatxat per una ratlla. Al seu voltant els satèl·lits com Tità, Dione i Rea són clarament visibles.

Mirant a l’est, Júpiter es veurà a la matinada durant tot el mes mentre que Mercuri només serà visible una hora abans de l’eixida del Sol durant la primera part del mes. Després s’anirà acostant a la lluïssor solar i esdevindrà inobservable.

Júpiter i Urà es troben els primers dies de juny ben pròxims. El dia 8 de juny  se situaran a només 30′ de distància (com un diàmetre lunar). Caldrà un telescopi per veure’l ja que Urà és molt dèbil però aquesta aproximació permetrà trobar-lo fàcilment. Estan tan pròxims que cabran en el camp d’un ocular de poc augment.

La Lluna serà quart minvant el 5 de juny i nova el 12. El quart creixent serà el 19  i la lluna plena el 26 de juny.

I aquest mes també és el del canvi d’estació. El dia 21 de juny a les 13:28 el Sol assolirà la seua màxima declinació. Serà el dia més llarg de l’any. Començarà l’estiu.

I finalment aquest mes pot ser recordat per altre motiu. El cometa C/2009 R1 McNaught serà segurament visible a ull nu a finals de mes a la posta o a l’eixida del Sol. I dic segurament ja que és difícil assegurar res d’un cometa acabat de descobrir. Ja en parlarem.

Foto del cometa:  Ernesto Guido & Giovanni Sostero de l’Associazione Friulana di Astronomia e Meteorologia

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Les últimes supernoves

3
Publicat el 6 de juny de 2010
Levante publica avui la columna de Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Ens parla de la darrera supernova que va observar la humanitat fa uns 400 anys i com, uns quants anys abans, des de l’antic Regne de València el nostre astrònom Jeroni Muñoz va observar-ne una altra.
 

L’última supernova que va explotar en la nostra galàxia es va observar fa més de 400 anys. Eren els temps de Kepler i Galileu. Ells i els seus coetanis van poder gaudir d’un espectacle que no s’ha tornat a repetir: veure a ull nu una nova estrella en el firmament. Molt pocs anys abans, el 1572, l’astrònom valencià Jeroni Muñoz va poder observar altra. Importants astrònoms de l’època, com el danès Tycho Brahe, la van estudiar amb detall. Segons explica Víctor Navarro, catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València, Muñoz va ser informat per uns pastors i calciners de Torrent. Aquests, acostumats a treballar de nit i observar la volta celeste i identificar, amb ulls exercitats, el patró de W que forma la constel·lació de Casiopea, es van sorprendre a l’observar un intrús celeste en aquesta coneguda regió del cel. Convençuts que aquesta estrella no havia estat allí amb anterioritat, van alertar de la seua presència el catedràtic d’hebreu, matemàtiques i astronomia de l’Estudi General, Jeroni Muñoz. Tal va ser la commoció, que el propi rei Felipe II va encarregar a Muñoz un estudi sobre la nova estrella. Muñoz va portar a terme observacions sistemàtiques i va escriure, en pocs mesos, un tractat que va titular: «Libro del Nuevo Cometa». Brahe, en canvi, la va considerar una nova estrella, però va lloar les observacions de Muñoz. Segurament, el propi Muñoz dubtava que realment es tractés d’un estel ja que podem llegir en el seu text «en cap autor trobe estel semblant a aquest, el qual més em sembla estrella que cometa». A més, la nova estrella clarament posava en dubte la concepció aristotélica de la naturalesa incorruptible del cel, acceptada durant segles.

Las últimas supernovas. Vicent Martínez.

Imatge: Tycho Brahe observa la nova estrella en la constel·lació de Cassiopea (part superior esquerre). Del llibre ‘Astronomie
Populaire’ de Camille Flammarion (Paris, 1884).

Mart als peus del Lleó

1
Publicat el 5 de juny de 2010
Mireu aquesta nit i les nits següents. Si, poc després de la posta de Sol, quan ja és fosc guaiteu cap a l’oest, podreu veure l’espectacle ofert per la natura en només un colp d’ull. Tres planetes se’ns presenten a la vista ben resplendents.

Prop de l’horitzó tindrem Venus a la constel·lació de Geminis. Fàcil de reconèixer ja que dalt tindrà les estrelles de Càstor i Pol·lux, ulls dels dos germans dels Bessons, un només dels quals era germà d’Helena de Troia.

Més a l’esquerra en una configuració com d’estel doble tindrem Mart ben a prop de Regulus, l’estrella més brillant de la constel·lació del Lleó. Mart ha anat movent-se ben ràpid pel cel aquest hivern i primavera des de Geminis fins a Leo passant per la constel·lació que es troba entre tots dos, Càncer.  Aquest cap de setmana Mart s’acostarà encara més a Regulus formant amb aquesta estrella un duet ben visible al cel. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé  en el primer dels seus famosos dotze treballs. Ara el déu Mart s’hi posa als seus peus en una bonica imatge entre còsmica i mitològica. Aprofiteu-vos d’aquesta trobada entre bèstia i déu per conèixer aquesta constel·lació del Lleó.

I si mirem encara més a l’esquerra i a més altura podreu admirar el planeta Saturn. Un petit telescopi o uns prismàtics us revelaran el seu anell ara vist gairebé de perfil.

Si cliqueu la imatge, obtinguda d’Stellarium, es podrà veure més gran i tindreu, llavors, un mapa molt detallat del cel de primers de juny poc després de la posta solar. I en uns dies posaré al vostre abast els esdeveniments més importants del mes amb l’apunt del mes de juny 2010.