Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

No existe la iluminación navideña sostenible

0

No existe la iluminación navideña sostenible

Álvaro German Vilela/Shutterstock

Enric Marco Soler, Universitat de València

Hace años era tradición montar el belén y el árbol de Navidad durante el puente de la Inmaculada. Los niños esperaban expectantes para poner las figuritas en los lugares adecuados y decorar el árbol con las bolas, las guirnaldas y la estrella con su cola. Mientras, en la calle, el frío ocupaba su lugar natural a finales del otoño.

Actualmente esta imagen ha cambiado. Los niños han crecido y ya están para otras cosas y las temperaturas suaves se alargan hasta bien entrado el invierno. Por eso, para recordar que la Navidad está a la vuelta de la esquina, las administraciones municipales, desde hace ya unos años, instalan millones de luces en las calles, primero en el centro y poco a poco en los barrios periféricos.

Pero no nos engañemos. No lo hacen para fomentar el espíritu festivo y solidario de estas fechas sino para promover el consumo. ¿Por qué las luces se encienden cada vez más pronto, en noviembre, y no se apagan hasta pasada la festividad de Reyes?

Definición de sostenibilidad

Acabada la Cumbre por el Clima de Madrid (COP25), en un mundo en crisis climática, con los niveles de concentración de CO₂ cerca de 411 ppm y subiendo, cualquier nueva acción humana ha de ser evaluada para comprobar su sostenibilidad.

Incremento de la concentración del CO₂ desde los años 60 en el observatorio de referencia en Hawái.
NOAA ESRL Global Monitoring Division

Es necesario asegurar que satisface las necesidades de las generaciones actuales, pero sin afectar la capacidad de las futuras. En términos operacionales, debe promover el progreso económico y social, respetando los ecosistemas naturales y la calidad del medio ambiente.

De acuerdo con este criterio acuñado por las Naciones Unidas, la iluminación navideña de las ciudades no es sostenible. Es posible que los millones de luces instaladas por los gobiernos municipales incrementen la actividad económica como se pretende, pero también es seguro que lo hace sin respetar el medio ambiente y el bienestar de la población.

Demasiada luz nocturna

El exceso de luces de Navidad está relacionado con el problema de la contaminación lumínica. Ciudades ya de por sí muy contaminadas lumínicamente como Vigo o Madrid compiten por ver cuál de ellas llena más las calles de luces multicolores.

Calle en Gandia, Valencia.
Enric Marco, Author provided

Estas ciudades añaden miles de lúmenes de flujo luminoso al cielo nocturno, afectando a zonas medioambientalmente muy sensibles como el Parque Nacional de las Islas Atlánticas o el Parque Nacional de la Sierra de Guadarrama. Otras urbes como Murcia lanzan descaradamente haces de luz al cielo, incumpliendo la legalidad.

La verdadera sostenibilidad consistiría en no incrementar el desastre ambiental que ya producen con el exceso usual de luz de sus calles. Por ejemplo, por cada lumen de luz de Navidad instalado deberían rebajar un lumen de la luz de las calles. Así se ha hecho en la Grand Place de Bruselas, donde han apagado la luz de la plaza para admirar los edificios iluminados.

Afectados por la contaminación lumínica

Que la luz artificial nocturna contamina es ya una evidencia científica. La intrusión lumínica en los ecosistemas que necesitan la oscuridad para vivir afecta a anfibios, tortugas marinas, plancton, mamíferos, aves y, sobre todo, a insectos.

En el caso de las aves, es muy conocido el problema con las pardelas en Canarias que, en su primer vuelo, quedan desorientadas por el alumbrado de las ciudades costeras. O la catástrofe de las miles de aves migratorias atrapadas por los haces luminosos que conmemoran cada 11 de septiembre los atentados de Nueva York.

Árbol de luces de Navidad en el puerto de Barcelona.
Eric Sánchez Sánchez, Author provided

Pero la cuestión es todavía más sangrante en el caso de los insectos. Un estudio reciente denuncia la disminución de los polinizadores en todo el mundo, siendo la contaminación lumínica una de las causas.

En las zonas de plantas iluminadas por la noche, las visitas nocturnas de insectos polinizadores se redujeron en un 62 % en comparación con las áreas oscuras. Y ello ocurre cuando las zonas iluminadas crecen a nivel mundial un 2,2 % al año.

Hemos sido capaces de poner en peligro el futuro de nuestros alimentos y de las plantas silvestres en general. Los humanos, como seres vivos de actividad diurna, tampoco nos libramos de los efectos nocivos de la luz artificial nocturna sobre nuestro sistema circadiano. Esta inhibe la producción de melatonina.

La cronodisrupción producida está relacionada con problemas de insomnio, obesidad, depresión o diabetes. Las luces led blancas con un exceso de componente azul que se instalan en muchas ciudades y pueblos son los mayores disruptores del ciclo día/noche de nuestro organismo. Y, por cierto, la mayoría de luces de Navidad o son blancas o son directamente azules.

Luces navideñas y transición energética

Resulta increíble que en un contexto de cambio climático evidente, y cuando es necesaria una transición energética feroz –se deberán cerrar las minas de carbón y el petróleo se dejará en sus pozos, para usar únicamente recursos 100 % renovables–, las administraciones estén fomentando luces no necesarias que consumen recursos no renovables y que emiten CO₂.

Se nos dirá que los led instalados no suponen un gasto excesivo, ni consumen mucho. Incluso que son sostenibles. Pero es un mal ejemplo que se da a los ciudadanos: si este exceso es posible, cualquier extra también lo será. Demuestra que los dirigentes no están dispuestos a cambiar el modelo de producción y consumo actual para dejar un planeta habitable para nuestros hijos y nietos.

En definitiva, hay que elegir bando: si queremos estar al lado de los negacionistas con Trump o seguir lo que nos dice la ciencia y estar al lado de Greta Thunberg. La decisión es nuestra y el resultado de nuestras acciones se verá en pocos años.The Conversation

Enric Marco Soler, Técnico Superior de Astronomía, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Malgrat la calor, arriba l’hivern

0

Sembla que va ser ahir quan ens queixaven de les calorasses de l’estiu i avui ja entrem a l’hivern, amb unes temperatures altes a causa d’un vent de ponent inusual a aquestes dates de final d’any. El monstre del canvi climàtic avança sigil·lós i el fred normal de l’hivern ja és un record llunyà prop de les costes de la nostra Mediterrània.

Mentre nosaltres els humans, que tenim la responsabilitat de preservar el planeta en bones condicions per a les generacions futures, hem provocat aquest desgavell climàtic, la Terra continua girant al voltant del Sol, insensible als planys humans. Ella, tan tranquil·la, sap que continuarà el seu camí encara que l’espècie humana deixe d’estar present en la biodiversitat terrestre.

I avui precisament, el Sol se situarà a migdia en el punt més baix del seu camí celeste, l’eclíptica. Serem així al solstici d’hivern.

Aquest fet es veu molt bé a la imatge de portada. Mostra un experiment espectacular i ben delicat realitzat amb la tècnica de la solargrafia. Durant tot l’any 2014 es registrà el moviment del Sol al llarg dels dies sobre un únic registre fotogràfic. Mirant cap al sud, l’arc de llum del Sol més baix va ser produït el dia del solstici d’hivern, mentre que el darrer més alt va ser el registre del moviment solar del solstici d’estiu. Es veu clarament com en hivern el recorregut del Sol és més curt, és a dir la durada del dia és menor, mentre que en avançar l’any els arcs són cada vegada més llargs. El dia s’allarga en acostar-nos a l’estiu.

Vist des de l’hemisferi nord el Sol frega les muntanyes. Moltes poblacions situades a l’Ombria de les serralades, com ara Simat de Valldigna, en la Safor, ja noten que els arriba ben pocs rajos de Sol. Com veiem al gràfic adjunt, en el moviment aparent del Sol al voltant de la Terra, ara mateix el Sol es veu molt per baix del pla equatorial de la Terra. Els rajos solars són ben rasants a l’hemisferi nord, però ben als a l’hemisferi sud, on avui comença l’estiu. A Austràlia, amb unes temperatures que passen els més de més de 40 graus, sofreixen un veritable drama mediambiental. A l’estat de New South Wales (NSW) hi ha uns 100 incendis forestals actius, una crisi que ja dura uns mesos.

Ací, al nostre país, haurien de patir ara uns freds que ens feren treure els abrics més gruixuts, les bufandes i els guants. El fred faria més viu encara el cel nocturn i la meravellosa constel·lació d’Orió destacaria vivament al cel de Nadal. Ara, sembla que el fred no arriba com cal. Ja sé que el canvi climàtic no és la causa de totes les variacions climàtiques però aquesta bondat de l’oratge fa pensar.

Que passeu un bon canvi d’estació que ja ve Nadal i Cap d’any.

Imatges:
1.- Exposició del pas del Sol durant tot l’any 2014. El Sol deixa rastres en el seu aparent moviment d’est a oest. Imatge presa des de la tercera elevació de Sashegy, Buda, Budapest, Hongria. Elekes Andor. Wikipedia Commons.

3.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’enllumenat nadalenc sostenible no existeix

0

He engegat una nova relació amb la revista The Conversation, en la que he publicat el meu primer article al voltant de l’exagerada instal·lació dels llums nadalencs a les ciutats de l’estat espanyol. I en la competició absurda de les ciutats per veure quina brilla i gasta més, en la que Vigo i Madrid encapçalen el ranking. No ho denuncie des dels punt de vista econòmic. Això ja ho ha fet la revista Newtral en una sèrie d’articles i un mapa interactiu espectacular. El meu article incideix en la impossibilitat que aquest tipus d’enllumenat efímer però contaminant lumínicament siga sostenible.

No existe la iluminación navideña sostenible

Hace años era tradición montar el belén y el árbol de Navidad durante el puente de la Inmaculada. Los niños esperaban expectantes para poner las figuritas en los lugares adecuados y decorar el árbol con las bolas, las guirnaldas y la estrella con su cola. Mientras, en la calle, el frío ocupaba su lugar natural a finales del otoño….

Continua a l’article….

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Ens ha deixat Álvaro López, mestre d’astrònoms

1

Hi ha moments que recordes quan vas començar a aprendre els fonaments d’una determinada tècnica. Ho pense ara que el professor Álvaro López, astrònom de la Universitat de València i amic, ens ha deixat per sempre. Ell va ser qui, al darrer curs de Física, em va fer veure el cel nocturn d’una altra manera, amb les rutes celestes de les coordenades que permetien ordenar els fenòmens del firmament, entendre els moviments celestes, les estacions, els eclipsis o calcular les òrbites dels cossos que vagaregen pel sistema solar.

Ahir vàrem rebre la notícia de la sobtada defunció del nostre col·lega Álvaro López García (1941-2019), qui ens va acollir a l’Observatori Astronòmic quan acabàvem la carrera de Física i que ens va ensenyar com observar el firmament o com construir un telescopi.

Álvaro va ser director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València durant el període 1968-2000, una època difícil durant la qual la dedicació, l’esforç i la tenacitat del professor López van permetre recuperar l’Observatori que fins llavors estava completament abandonat des de la guerra i en va aconseguir reprendre l’activitat docent, investigadora i social.

La seua tasca en la formació d’astrònoms a les facultats de Matemàtiques i Física ha estat fonamental per mantenir i modernitzar els estudis d’astronomia a la Universitat. Tota una generació d’astrònoms li devem els seus ensenyaments i la paciència que va tindre amb nosaltres.

A més de la seua dedicació docent, durant més de trenta anys Álvaro va realitzar investigacions en astrometria d’asteroides. Entre els projectes que va dirigir destaca el conveni amb l’Observatori de Pulkovo a Sant Petersburg (fins a 1990, Leningrad) gràcies al qual van visitar València nombrosos astrònoms russos per participar en diversos programes observacionals de detecció, astrometria i dinàmica d’asteroides.

Álvaro va ser responsable també de l’excel·lent relació de l’Observatori amb els astrònoms no professionals de l’Associació Valenciana d’Astronomia, fet que va permetre, entre altres resultats, el naixement de les estacions d’observació avui actives en el municipi d’Aras de los Olmos (CAAT i Observatori d’Aras de los Olmos)

Els visitants russos han estat sempre agraïts pel tracte rebut quan passaven llargues temporades a la nostra universitat. L’asteroide 4657 Lopez, descobert per Nikolai Stepanovich Chernykh des de l’Observatori Astrofísic de Crimea, va ser batejat en homenatge a ell.

Acabava de publicar un llibre sobre l’especialitat a la qual dedicà la major part de la docència, l’astronomia esfèrica: MANUAL DE ASTRONOMIA ESFÉRICA

Els seus col·legues, alumnes i amics trobarem a faltar el seu ànim, la seua saviesa i la seua alegria. Descanse en pau.

En aquest enlllaç es pot accedir a una entrevista realitzada a principis d’enguany.

—————————

Imatges:

1.- Álvaro López García, químic i Doctor en física nuclear, fou el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València entre els anys 1968 i el 2000. (Autor fotografia: JuanPablo Méndez)

2.- Cúpula del telescopi Grupp de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Font: Observatori Astronòmic.

La sonda Parker, un passeig per la corona solar

0

Malgrat que el Sol és l’estrella més pròxima, encara no hem estat capaços de desvetlar tots els secrets. La formació de les zones actives solars, l’escalfament de l’atmosfera, els mecanismes d’emissió de partícules ionitzades, i molts altres fenòmens són encara camps de la física solar que encara estan a les beceroles. La sonda nord-americana Parker, actualment en òrbita solar, i l’europea Solar Orbiter que s’enlairarà el febrer, són les apostes dels científics solars per aprofundir en la complexa geografia del Sol.

La  Sonda Solar Parker es una sonda espacial de la NASA, llençada l’any passat, amb l’objectiu d’estudiar les capes més externes de l’atmosfera solar, la corona solar, durant uns anys. Per aconseguir-ho seguirà unes òrbites cada vegada més pròximes al Sol, fins aconseguir acostar-se a només  a 8,86 radis solars (6,2 milions de quilòmetres) de la superfície (fotosfera) del Sol. Diversos instruments mesuren actualment in-situ el camp magnètic, el flux de partícules del vent solar, la densitat del medi i després dels dos primers passos al voltant del Sol s’acaben de publicar els primers resultats.

La sonda està dedicada al físic solar Eugene Parker, actualment professor emèrit de la Universitat de Chicago. Ell va ser el pioner en l’estudi teòric de les propietats dels camps magnètics solars, a gran i sobretot a petita escala. En aquells articles primerencs ens detallava com es mou un plasma ionitzat, com és el vent solar mentre s’allunya del Sol, enganxat al camp magnètic, com es mouen les ones magnètiques per l’atmosfera solar, com es transporten o sosté la matèria en les estructures de la cromosfera i corona.

Ara la sonda Parker mesura directament les estructures que estudià el científic fa més de 50 anys. Com el mateix Sol, el vent solar que s’emet contínuament des de la corona està format per plasma, on els electrons carregats negativament s’han separat dels ions carregats positivament, i formen un mar de partícules flotants lliures. Aquestes partícules flotants lliures es mouen enganxades als camps elèctrics i magnètics solars, i els canvis en el plasma modifiquen aquests camps. L’instrument FIELDS ha examinat l’estat del vent solar mitjançant la mesura i l’anàlisi detallada de com van canviar els camps elèctrics i magnètics al voltant de la nau espacial.

Aquestes mesures han mostrat reculades ràpides en el camp magnètic i dolls ràpids de matèria, totes característiques que fan que el vent solar sigui més turbulent del que es pensava. Aquestes inversions, anomenades “interrupcions”, duren des de pocs segons fins a diversos minuts mentre passen per la sonda. Durant un canvi, el camp magnètic torna a girar sobre si mateix fins que apunta gairebé directament cap al Sol. Aquests detalls són claus per comprendre com el vent dispersa l’energia a mesura que surt del Sol i s’escampa a tot el sistema solar.

Variacions brusques de la direcció del camp magnètic solar mesurat per Parker. Credit: NASA/Goddard/CIL

Però les mesures de Parker han proporcionat un altre descobriment. El vent solar arriba a la Terra de manera radial, directament en línia recta del Sol. Bé això sembla ja que en les proximitats del Sol, com s’ha observat, el vent solar ix de les capes superiors de l’atmosfera solar lligat a la rotació del Sol, corbant-se i girant amb ell.  Aquest fenomen no s’observa des de la Terra i calia anar-hi ben prop per mesurar-lo. “El gran flux de rotació del vent solar vist durant les primeres trobades ha estat una autèntica sorpresa “, ha dit Justin Kasper, investigador principal de l’instrument SWEAP — Solar Wind Electrons Alphas and Protons — de la University of Michigan in Ann Arbor..” Si bé esperàvem poder veure el moviment rotacional més prop del Sol, les altes velocitats que veiem en aquestes primeres trobades són gairebé deu vegades més grans del que preveien els models estàndard.

La Parker Solar Probe observà un vent lent que sortia del petit forat coronal, el llarg i prim punt negre vist a la part esquerra del Sol en aquesta imatge capturada per l’Observatori de la Dinàmica Solar SDO el 27 d’octubre de 2018. NASA / SDO

Finalment Parker també a mirat la densitat de pols interplanetari present en la trajectòria al voltant del Sol. Els científics han sospitat des de fa temps que, prop del Sol, aquesta pols s’escalfaria a altes temperatures per la potent llum solar, que es convertiria en un gas i crearia una regió lliure de pols al voltant del Sol. Però ningú no ho havia observat mai.

I per primera vegada, les imatges del Parker Solar Probe han mostrat com la pols còsmica comença a minvar a minvar a partir dels 11 milions de km del Sol i que aquesta disminució de pols continua constantment fins als límits actuals de les mesures de Parker a poc més de 6 milions de km del Sol.

Tots aquests treballs i descobertes són importantíssims per a protegir-nos del Sol, tant a la Terra com amb els satèl·lits i astronautes a l’espai. Problemes que estudia el temps espacial.

És increïble, fins i tot en condicions de mínim solar, com el Sol produeix molt més esdeveniments minúsculs de partícules energètiques del que no havíem pensat mai“, ha dit David McComas, investigador principal de l’instrument ISʘIS de la Universitat Princeton de Nova Jersey. . “Aquestes mesures ens ajudaran a desvelar les fonts, accelerar i transportar partícules energètiques solars i, en definitiva, protegir millor els satèl·lits i els astronautes en el futur“.

L’exploració del Sol a distancies curtes continuarà amb la sonda Parker. Tanmateix en febrer 2010 partirà cap al Sol la sonda europea Solar Orbiter, un dels instruments del qual s’ha fet parcialment a la Universitat de València. S’esperen anys emocionants.

Imatges:
NASA Goddard Space Flight Center

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2019

0

L’últim mes de l’any ha començat i les constel·lacions hivernals ja fan acte de presència a les nits encara temperades de la tardor. La constel·lació d’Orió, la més gran i coneguda de les nits d’hivern, ja senyoreja el firmament amb permís de l’omnipresent Óssa Major. Els planetes continuaran ballant amb la Lluna a l’espera del canvi d’estació el 21 de desembre. Mentrestant les ciutats competeixen en l’encesa desproporcionada dels llums de Nadal per furtar-nos els pocs estels visibles. I no parlem només de Vigo, Madrid i Málaga. A casa nostra també balafiem recursos i contaminem el cel.

Aquest mes de desembre els planetes visibles continuen oferint-nos els espectacles vespertins alineant-se amb la Lluna o situant-se en línia. Encara que les vistes no seran tan espectaculars com el mes passat, aquests alineaments si que serviran per recordar-nos que les òrbites dels planetes son planes i que entre ells tenen una diferència d’inclinació molt menuda. Així, si mireu la imatge de portada d’aquest apunt, podreu notar en la pell la sensació desagradable que nosaltres estem inclinats respecte al camí que segueixen els planetes al voltant del Sol.

El ball dels planetes continua al capvespre però en pocs dies un dels protagonistes, Júpiter, deixarà de ser visible. De fet, Júpiter es trobarà alineat amb el Sol el 27 de desembre, és a dir que passarà exactament per darrere del Sol vist des de la Terra.

Els primers dies, però encara estan tots els planetes principals jugant al joc planetari. Així, aquesta nit mateixa, 1 de desembre, si mirem cap al sud-oest (SO), just després de la posta de Sol, veurem en línia, de baix cap amunt i de dreta a esquerra, Júpiter, Venus ben brillant, Saturn i la Lluna que camina cap al quart creixent. Durant els primers 10 dies del mes encara podrem veure Júpiter ben arran de l’horitzó, però més endavant ja caldrà dir adéu al planeta fins d’ací uns mesos.

En avançar el mes la visió del cel cap al Sud-oest no serà tan interessant però encara podrem veure com Venus acaça Saturn al nord de la constel·lació de Sagitari. La raó és que, en passar els dies, Venus s’està allunyant de la direcció del Sol mentre que Saturn fa just el contrari, s’acosta al Sol cap vegada més. Així que els dos planetes s’han trobat de manera aparent a mitjan camí. Això ho podrem veure uns pocs dies al voltant del capvespre del 10 de desembre, essent el dia 11 el moment de mínima separació, 1,8°, com unes tres llunes plenes.

Finalment, a final de mes, el 27, 28 i 29 de desembre la Lluna tornarà a festejar els planetes, encara que aquesta vegada ja no estan tan junts i no farà tant de goig veure-ho. El 27 una Lluna quasi invisible d’1 dia se situarà al costat d’un insignificant Saturn. El dia següent, el 28, la Lluna ja estarà al costat inferior d’un brillant Venus mentre que el 29 el nostre satèl·lit ja el veurem per damunt i a l’esquerra de Venus.

A la matinada només Mercuri i Mart seran visibles. Mercuri, fidel al seu tarannà, ens abandonarà ben aviat deixant sol Mart per jugar amb la Lluna. Aquesta visitarà Mart el 23 de desembre i si voleu veure’ls junts, aixequeu-vos ben d’hora i cerqueu cap a l’est un lloc lliure d’obstacles.

La constel·lació més important de l’hivern és la d’Orió. Representa un gegant caçador, amb un arc a la ma, els gossos de cacera al costat, Ca Major i Menor, i una Llebre als peus. Aquests dies la podeu veure immensa sortir per l’est en fer-se de nit. A la dreta de la constel·lació veureu un estel molt brillant. És Sírius, l’estel més important del Ca Major, i el més brillant de tot el cel nocturn. A la imatge adjunta la Lluna es troba en Taure, una representació de Zeus que protegeix les germanes Plèiades de l’assajament del gegant. Però aquesta ja és una altra història.

Aquest mes hi ha previstes unes quantes pluges d’estels. Tanmateix només una és prou important per ser ressenyada.

La pluja dels Gemínids amb màxim el 14 de desembre amb 120 meteors/hora previstos en el zenit és causada per l’estrany objecte 3200 Phaethon, el qual es pensa que és un asteroide de la família Pal·les.

Finalment recordar que l’hivern comença en desembre. El 22 de desembre a les 05:19 el Sol se situarà al cel a migdia en el punt més baix del seu camí del cel, l’eclíptica. Serem al Solstici d’hivern. Ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Desembre 4 07 58
Lluna plena Desembre 12 06 12
Quart minvant Desembre 19 05 57
Lluna nova Desembre 26 06 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Vista del cel de ponent el 29 de novembre 2019. De dreta a esquerra i de baix a dalt, Júpiter, molt baix, Venus entre núvols, la Lluna amb una banda fina de meló i Saturn molt dèbil dalt. Aula d’Astronomia, Campus de Burjassot, Universitat de València. Enric Marco.
2-6. Panoràmiques de Stellarium.