Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Només treballaràs en una petita universitat femenina…

1

Virginia Trimble

La reivindicació del paper de la dona en la ciència i en especial en l’astronomia ha estat un dels projectes estrella durant l’Any Internacional de l’Astronomia. El projecte Ella és una Astrònoma i la publicació d’un calendari d’astrònomes històriques van ser algunes de les activitats que vàrem realitzar l’any passat per destacar el paper de la dona en els avenços de l’astronomia.

L’any passat Alejandro Amenabar va retratar magistralment la vida d’Hipàtia, astrònoma del segle IV a la seua pel·lícula Agora. Ella va ser la primera astrònoma coneguda.

La dona científica sempre ha existit encara que quasi sempre ha estat a l’ombra i el seu treball no ha estat mai massa reconegut. Elles han hagut de lluitar, de vegades més que els seus col·legues homes, per arribar al mateix lloc de treball. Així, per exemple, per tindre accés al gran telescopi de Mount Wilson, Margaret Burbidge contava que havia d’usar el nom del seu marit, un astrònom teòric.

L’AIA2009 a València volia acabar amb un acte molt significatiu en aquest àmbit.  Aquest s’ha allargat molt a causa de la llargària dels tràmits que cal fer però quedava homenatjar a una astrònoma en particular que ha fet aportacions cabdals al coneixement de l’Univers.

Virgina Trimble ha destacat com a astrònoma, sense cap mena de dubte, però també per lluitar molt per elevar la posició de la dona en la ciència. La Dr. Trimble no ha patit tant per arribar a l’elit mundial de l’astronomia com sofriren les astrònomes de la generació anterior a la seua, però ella també s’ha sentit menystinguda per ser dona.

Per tot això el divendres passat el rector Tomàs la va nomenar Doctora Honoris Causa per la Universitat de València. El departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i la Unitat d’Igualtat de la Universitat vàren proposar fa uns mesos que se l’honorés amb aquest Doctorat. El professor Vicent Martínez destacava en la seua Laudatio el seu treball científic i en defensa de la dona però també el seu caràcter afable i el seu fi sentit de l’humor.

Ella, en el seu discurs, va fer una descripció dels seus resultats científics més rellevants però també va fer esment de les poques perspectives professionals que, per ser dona, li donaven els seus tutors a l’inici de la seua carrera…

Virginia Trimble (Los Angeles, 1943) va estudiar Astronomia i Física en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, i va obtindre el doctorat en Astronomia en Caltech i el Master of Arts en la Universitat de Cambridge (Anglaterra) en 1969.

Ha treballat com a docent i investigadora en prestigioses institucions com ara el California Institute of Technology (Caltech), la Universitat de Cambridge, el Laboratori d’Investigació Hughes de Malibú, la Universitat de Maryland, l’observatori de Las Cumbres (Califòrnia) i la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha format part de panells assessors de la NASA, el telescopi espacial Hubble, la Institució Smithsoniana, l’Institut Espacial de Califòrnia, l’Observatori Lick, l’Observatori Nacional de Radioastronomia, l’Observatori Nacional Kitt Peak, l’Acadèmia Nacional de Ciències, la Societat Americana de Física, l’Institut Americà de Física, la Fundació Nacional de Ciència, i molts altres.

Actualment és professora del Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha publicat més de 600 treballs científics i ha estudiat evolució estel·lar, incloent els nans blancs, supernoves i púlsars així com estels binàries, cosmologia i l’impacte de la física i l’astronomia en la societat.

Victoria TrimbleEn el parlament després de rebre el doctorat honorífic va començant donant gràcies a la Universitat de València per l’honor i amb fi humor va recordar que  ja havia vingut a València l’any 2000 a un congrés sobre Cosmologia que Francisco Tomàs, aleshores vicerector d’investigació, va inaugurar i que, per tant, els vicerectors també podien promocionar…

Ella estudià astronomia però en acabar li recomanaren que fera un màster per a ensenyar física. Total, pensaven a la facultat, una dona només podrà donar classe en una petita universitat femenina… Tanmateix no es rendí. Tingué sort ja que en aquell moment desapareixia als Estats Units la legislació que impedia que les dones demanaren beques, anaren a les facultats més prestigioses o que demanaren, amb el seu nom real, temps d’observació als telescopis més grans.

Ara però les dones ja poden accedir en igualtat de condicions a tot però sembla que no se’l dóna els temes més candents per a investigar. Això li passà a ella però va demostrar que fins i tot dels objectes més avorrits de l’Univers se’n pot aprendre.

Ella dedicà la tesi a l’estudi de la Nebulosa del Cranc, immens residu d’una supernova. Estudià la seua estructura i el moviment del seu gas. No semblava massa interessant a priori. Però va ser llavors quan una altra dona, Jocelyn Bell, descobreix els púlsars i la Nebulosa del Cranc, amb un pulsar al seu mig, va esdevindre tema d’estudi prioritari.

Però no només ens parlà de ciència i del paper de la dona en ella sinó també del paper de la ciència actual.

Per això no vull acabar sense posar la part final del seu discurs, ben eloqüent de com veu el paper de la ciència en la societat moderna:

Vull  acabar amb una cita i una breu conclusió. “El vertader motiu pel qual la ciència ha de ser part important de l’educació és que ja no és possible que existesca una ciutadania intel·ligent a menys que comprenguem el lloc de la ciència en la vida quotidiana”. Sembla com extreta del discurs que donà ací l’any passat el doctor honoris causa Richard Dawkins. En realitat, aquestes paraules són de l’erudit britànic Lancelot Hogben i foren escrites el 1936, any en què fou elegit membre de la Royal Society (Londres) i que publicà en la seua obra de divulgació més coneguda:  Mathematics for the Million. Òbviament, estic totalment d’acord amb Dawkins i Hogben sobre aquest punt. Però la ciència no és gens excepcional en aquest aspecte. És clar que tots necessitem saber alguna cosa d’economia, d’altres cultures (passades i presents), d’història i de filosofia, i indubtablement d’altres disciplines. En aquest sentit els que pertanyem al món acadèmic hem de recordar que estem tots en el mateix bàndol. Ens prenem seriosament el coneixement i la recerca del coneixement no solament en els nostres àmbits propis, sinó en els dels altres. Aquest ha de ser el primer pas cap a l’enteniment del món que ens rodeja i l’intent de canviar (i n’hi ha moltes), d’acceptar-ne les que no es poden canviar i de posseir la saviesa per a conèixer la diferència.


Foto:
1.- Virginia Trimble en el seu parlament. Enric Marco.
2.- Virginia Trimble rep el doctorat Honoris Causa de la mà del rector Tomàs, junt a Vicent Martínez. Universitat de València.

Amanida Peiot a Tavernes

2

Encara que el grup de rock simfònic va fer la presentació del seu CD Amanida Peiot #1 a Tavernes el passat 9 de gener, no havia pogut encara, per qüestions de feina, dedicar un apunt a l’actuació d’Amanida Peiot. Ahí va això, per petició del personal, la meua visió del concert i algunes fotos de l’event. Avise, però, que jo, de crítica musical, no en sé res….

Feia fred i acabava de nevar a la ciutat. Necessitàvem un escalf de cor i d’ànim. Sort que el grup valencià ocupà la Casa de la Cultura de Tavernes per remeiar-ho. Ja els havia vist un estiu als concerts “Pop al carrer” que l’agrupació cultural del poble, la Casa Calba, organitza a la platja. I em van agradar. I ara, més concentrats sense el soroll de cotxes i motos passant, no ens van decebre….

… La gent va arribant i saludant-se i, com sempre si és possible, em situe en primera fila per fer millor les fotos i no perdre’m res…

Segueix…


Un Sant Joan Fuster, amb batí i cigarreta apagada, però amb ascendència de l’Alcúdia la bona, ens presenta l’espectable. Sembla que hi haurà festa i de la bona.L’espectacle comença amb el teló baixat. La música sona i sobre el teló unes ombres xineses ens mostren una lluna plena i planetes amb els que es mesclen les siluetes dels músics.

Bona música de saxos i guitarres i entrada espectacular del clàssic Remigi Palmero que, com qui no vol, aporta la seua guitarra amb experiència a la música d’Amanida Peiot.

Francesc Burgos amb la veu i la guitarra també fa d’actor, fent diversos paròdies, que engresquen els xiquets presents que sembla que connecten molt bé amb el grup. És un tros d’artista polifacètic aquest Francesc.

Si hem de dir alguna cosa de crítica és la mala sonoritat dels micros que ens feren perdre part de les lletres. Ens hagueren de conformar amb la música. A veure si la pròxima podem gaudir també de les lletres.

Amanida Peiot està format per Francesc Burgos (veu i guitarres), Josep Lluís Escrivà (veu i guitarra elèctrica), Santiago Tormos (baix) i Manolo Sánchez Prinetti (bateria) i amb aquest disc donen un pas avant en la seua carrera musical després de sis anys experimentant amb la seua música. Són tots de Tavernes de la Valldigna, llevat de Manolo que és d’Alzira.

El nom d’Amanida Peiot és en honor del nom artístic que usava una mestra mexicana, d’origen català, en els recitals de contes que oferia arreu del desert de Chihuahua, on visqué des què els seus pares arribaren exiliats en acabar la guerra civil espanyola.

Els agronautes de l’Amanida sembla que han aterrat molt bé a la Valldigna i espere que tinguen molt d’èxit amb el seu disc.

Podeu llegir diverses entrevistes i crítiques del nou disc que he trobat per la xarxa.

Fotos: Diversos moments de l’espectacle. Enric Marco.

Aquell punt blau pàl·lid

7

Punt-blau-Sagan-NASA

Avui fa 20 anys de l’aniversari de les primeres fotos del nostre sistema solar obtingudes des de fora. El 14 de febrer de 1990 la sonda Voyager 1, en viatge d’exploració pels planetes del sistema solar, ja feia 10 anys que havia explorat Saturn i en allunyar-se dels grans planetes, a petició del científic Carl Sagan, va girar-se en direcció al Sol i va començar a fer la primera i única sèrie de fotos de família del Sistema Solar. Va fotografiar, des d’uns 6 mil milions de quilòmetres, els planetes Venus, la Terra, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.Mercuri estava massa prop del Sol i no va poder ser fotografiat. Mart també estava en la mateixa direcció de la nostra estrella. Plutó, encara considerat planeta en aquell moment, estava tan lluny i brillava tan dèbilment, que tampoc no va aparèixer al retrat de família.

La Terra, des d’aquesta grandíssima distància, es veu ben prop del Sol i és per això que apareix just sobre un raig de llum. El nostre planeta és només un punt blau pàl·lid.

Sobta la petitesa de la nostra llar front a l’immensitat de l’espai. Què som i que volem ser els humans? El científic i divulgador Carl Sagan, desconegut per les noves generacions, va escriure un llibre emblemàtic amb el títol “A pale blue dot” i l’11 de maig de 1996 escrigué les paraules que tot seguit us traduïsc.

Segueix…

De Carl Sagan, reflexionant sobre la profunda significació de la foto:

Mira altra vegada aquest punt. Això és ací, això és casa nostra, això som nosaltres. En ell tots els qui estimes, tots els qui coneixes, tots aquells de qui has sentit parlar, cada ser humà que va existir alguna vegada, hi ha viscut la seua vida. La suma de la nostra alegria i del nostre sofriment, milers de confiades religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recolector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, nen amb esperança, inventor o explorador, cada mestre de morals, cada polític corrupte, cada “superstar”, cada “líder suprem”, cada sant i pecador en la història de la nostra espècie hi han viscut – en una partícula de pols suspesa en un raig de sol.

La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d’una fracció d’un punt.

Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d’una cantonada d’aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d’alguna altra cantonada, com són de freqüents els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altres, com d’encesos són els seus odis.

El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l’Univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid.

El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indique que l’ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos.

La Terra és l’únic món conegut per ara que albergue vida. No hi ha cap altre lloc més, com a mínim en el pròxim futur, al qual la nostra espècie podria emigrar. Visitar, sí. Instal·lar-s’hi, no encara. D’una manera o d’una altra, de moment la Terra és el lloc on hem de fer la nostra parada.

S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única casa que sempre hem conegut.

Foto: Pot observar-se la Terra com un punt de llum situat en la part central de la imatge. NASA

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Nit morisca a Ca les Senyoretes

5
Si l’any passat 2009 celebrarem aniversaris feliços com les primeres observacions de Galileo, fa 400 anys també passaren altres coses no tan agradables com l’expulsió de vora 130000 valencians de llengua i religió islàmica de la seua pàtria. I el passat dissabte 6 de febrer la casa rural Ca les Senyoretes a Otos, la Vall d’Albaida, els va fer un petit però sentit homenatge.

La nit començà amb la projecció del documental “Moriscs, els valencians oblidats”, producció d’INFO TV, molt aclaridor dels orígens de l’expulsió i les conseqüències sobre el territori.

Seguiment, després d’una explicació del menjar morisc que anàvem a empassar-nos per part del cuiner Casimir, Joan Olivares ens presentà el seu nou rellotge de sol, que, com no podia ser d’altra manera, també era islàmic.

I després vingueren més sorpreses que ens tingueren desperts fins ben be les tres de la matinada. Però per saber-ne més caldrà seguir llegint…
Segueix…

Els moriscs són els valencians oblidats. Descendents dels musulmans vençuts per les hosts de Jaume I, aquest els llevà les terres però els respectà la llengua i la cultura. Durant generacions havien esdevingut els altres valencians, de parla aràbiga però també catalana doncs bé havien de comunicar-se amb els cristians colonitzadors.

El setembre de 1609 la cosa canvia. Un decret del Felip III els manà abandonar les seus llars en tres dies. Perderen cases, propietats i de vegades la vida. Els grans propietaris amb milers de súbdits moriscs acabaren en la ruïna, com ara el duc de Gandia aran de la pèrdua de les collides de canyamel.
Això passà fa 400 anys com ens contà el documental d’INFO TVMoriscs, els valencians oblidats”, rodat a Gandia, la Vall de Gallinera i la Mola de Cortes de Pallars, llocs on passaren els fets més dolorosos. Per cert, i quina casualitat, el documental fou passat el dia anterior pel Canal 33.

Una vegada acabada la pel·lícula, el cuiner convidat Casimir, ja assidu a la casa, i la cuinera oficial, Assumpció, ens tragueren mostres de les menges i ens contaren de que estaven fetes, entre elles llonganissa (de corder), caragols, albergina. I de postre monjàvena, nom que vol dir pasta de farina amb formatge però que actualment ha perdut el seu formatge i, és clar, arnadí.

Joan Olivares ens presentà la seua nova obra: un rellotge solar andalusí. La principal diferència és que inclou les hores de pregària. El càlcul d’aquestes hores sembla molt estrany i complicat.

I en això que ix del públic Pep Gimeno el Botifarra. Ja l’havia vist entre el públic i ja m’estranyava que no eixira a contar alguna cosa. I ens presentà l’artista convidat de la nit, el violinista Ahmed Touzaine, natural de Tànger, que resulta que viu a la Costera i ha actuat moltes vegades junt al Botifarra. I ens feu un tast del que vindria després. Agafà el violí i ens transportà amb la seua música al Magrib amb sons diferents però tan pròxims alhora. Però també toca molt bé el llaüt, com es pot veure al Youtube.

El sopar, com sempre, fou ben amé. El menjar morisc era deliciós però l’amable conversa amb els habituals de la casa, Galim, Àngel Canet i Català, Jordi Alminyana, etc. ens recorda que entre els valencians les hores de menjar són hores de relació social.

I cap a les postres, Ahmed tornà a tocar una de les seues obres, allí al mig del menjador. Va ser una meravella dels sentits. La llàstima va ser no entendre la lletra però que, pel sentiment que hi posava, seria segurament d’amor.

Passarem ràpidament a la sala de concerts de Ca les Senyorets, altrament dita la Terrassa, i allí Ahmed tornà a tocar, aquesta vegada amb el Botifarra i altres com el Jordi Albinyana, que tant li fa agafar un llapis o un pinzell per pintar que la guitarra per tocar.

I així estigueren, diuen les males llengües, fins ben entrades les tres de la matinada. Jo a les dues en vaig tindre prou. Que l’endemà havia d’anar a veure l’Ebre i m’havia d’alçar matí. Però això ja ho contaré en altre moment.

Fotos: Diversos moments de la nit a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

El cel de febrer 2010

1
Entrem en el segon mes de l’any i de ple a l’hivern. Les nits, després d’un mes de pluges i boires molestes semblen deixar-nos, finalment, visibles els estels. Les constel·lacions d’Orió, Taure, Bessons i Lleó són ben notables. És hora de treure els nostres prismàtics i telescopis.

Mart, que ha anat movent-se sobre el fons del cel de manera normal, d’oest a est, durant els últims mesos, ha començat a fer-ho en sentit contrari. Ara retrograda entre les constel·lacions de Bessons i Lleó. És el planeta rei de la nit ja que fa uns dies passà pel seu punt més pròxim a la Terra i és ben brillant  amb el seu color roig-taronja. Contínua sent el planeta  amb més ginys en òrbita i a la seua superfície.

A la nit, Saturn eixirà una mica més tard per l’est i amb un petit telescopi podrem veure els seus anells i la seua lluna Tità.

I a València, podeu encara anar a veure els documents de l’Academia dei Lincei, primera acadèmia científica del món i de la qual Galileo Galilei n’era membre. Al Museu de la Ciència de València podreu emocionar-vos davant de la primera edició del Sidereus Nuncius, dels textos primitius on es descriuen instruments per mirar de lluny i de l’abjuració amb la  qual el matemàtic toscà va haver de retractar-se davant de l’Inquisició de la seua afirmació que la Terra girava al voltant del Sol.

Segueix…

A la posta de Sol ja podreu veure Mart per l’est, com un punt ben gros i brillant. Ara mateix està sobre la constel·lació del Cranc, ben a prop del cúmul obert d’estels, Praesepe. Però si tenim la cura de seguir la seua posició al cel dia a dia, prenent com a referència els altres estels, veurem com va movent-se cap a l’oest, en lloc de cap a l’est com fa normalment. Mart està sofrint una retrogradació, que el farà seguir un immens bucle al cel al llarg dels pròxims mesos.

Aquest moviment del planeta al cel va portar els antics astrònoms grecs, que propugnaven un univers geocèntric, a introduir els epicicles. Els planetes, a part de girar al voltant de la Terra, també giraven en uns cercles sobre la seua òrbita mitjana.

L’astronomia moderna, que naix a partir del model heliocèntric de Copèrnic i les observacions de Galileo, explica que les retrogradacions són causades per les diferents velocitats relatives de la Terra i Mart al voltant del Sol. Mart va cap arrere ja que la Terra l’avança en la seua òrbita de la mateixa manera que els cotxes que avancem a l’autopista semblen marxar cap enrere.

Mart es troba en oposició. Això vol dir que la distància de la Terra al planeta és mínima. Aquesta “només” és ara d’uns 100 milions de quilòmetres. Així i tot amb un telescopi mitjà podrem veure detalls a la seua superfície com els casquets polars i les zones de muntanyes de Syrtis Major.

El dia 25 de febrer la Lluna es trobarà ben a prop de Mart. Júpiter, ja ben prop de la direcció solar deixarà de veure’s a partir del dia 15 de febrer mentre que Venus començarà a veure’s per l’oest a partir del 24 al vespre.

A la matinada Mercuri serà visible poc abans de l’eixida del Sol fins el dia 14 de febrer.

La Lluna presentarà la fase de quart minvant el pròxim dia 5, lluna nova el 14, quart creixent el 22 mentre que el darrer dia del mes, el 28 la Lluna serà plena.

L’asteroide Vesta també està en oposició. Aquest es troba ara a uns 225 milions de quilòmetres i el podem veure al centre de la constel·lació del Lleó amb una magnitud de 6.2, visible a ull nu des de llocs ben foscos.

Foto: Vista de Mart molt detallada des del Hubble
Crèdit: David Crisp and the WFPC2 Science Team (Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology)