Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Música

Gran èxit de la Coral Marinyén en la trobada “Ciutat d’Almansa 2023”

0

Anit, de dissabte,  la coral Marinyén es desplaçava a Almansa per participar-hi  a l’Encuentro Coral “Ciudad de Almansa”. Aquest aplec de corals se celebra amb molt d’èxit cada any a la ciutat castellana i enguany, junt a la nostra coral, participava el “Cor A Capella” de Polinyà de Xúquer i l’amfitriona,  la “Coral Unión Musical d’Almansa”.

Només arribar i com que l’autobús deixà els cantants de la coral i els acompanyants prop de la pujada al castell, pogueren gaudir d’una de les vistes vista més coneguda de la ciutat, i també conéixer l’emplaçament del modern museu que recorda la Batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, el resultat final de la qual determinà el futur dels valencians.

L’encontre de corals tingué lloc al Teatro Regio, un grandiós i bell auditori construït en 1930 i adquirit i rehabilitat per l’ajuntament el 2003. Actualment consta de 700 localitats amb palcs a dues altures, seients que foren pràcticament tots ocupats pels aficionats a les corals.

La primera coral invitada i a cantar va ser la nostra “Coral Marinyén”, que interpretà sis obres del seu extens repertori sota la direcció de Fran Lledó Grau.

Llistat de les obres:

Totes les obres foren molt aplaudides però als espectadors els agradà especialment “Oh Happy Day” de Edwin R. Hawkins, actuant com a solistes Marisol Grau i Paqui Navarro que foren ovacionades als crits de Bravo, Bravo.

La següent coral va ser la valenciana de la Ribera Baixa, el Cor “A Capella de Polinyà de Xúquer” sota la direcció de Lupe Nogueroles Garcia.

Llistat de les obres:

La coral amfitriona Coral Unión Musical tancà l’acte amb un repertori de les seues obres més famoses. Fou especialment aplaudida l’última obra cantada, “Apaga la luz y verás” de Ibon Fernández, acompanyada al piano per Juana Blanco.

Llistat de les obres:

S’aprofità l’ocasió per presentar al públic el nou director de la coral d’Almansa, Alexis Jornet Valls. Jornet, que és fill de la localitat alacantina de Banyeres de Mariola, ha estudiat al Conservatori Oscar Esplà d’Alacant i és director de la Societat Coral Beneixama. Ara, des de fa uns mesos, també és el director del “Coro de la Unión Musical d’Almansa”.

Va dirigir el cant comú “Esta tierra” de Javier Busto

Cal destacar la perfecta dicció de la presentadora de l’acte que pronuncià correctament tots els noms valencians en llegir els currículums de les dues corals valencianes.

En definitiva una nit magnífica on s’ha pogut veure el gran nivell de les tres corals i en la que el públic ha gaudit molt. Mentrestant, tal com vam publicar, la Lluna, que feia parella amb el brillant Júpiter, s’endinsava en l’ombra de la Terra i començava a enfosquir-se: era l’eclipsi de Lluna anunciat, un espectacle aquest del ball dels astres que complementava els cants dels humans.

A partir de la notícia publicada en La Cotorra de la Vall.

La Coral Marinyén protagonista d’un concert memorable a Olite-Erriberi

0

La Coral Marinyén va actuar ahir dissabte en la localitat navarresa d’Olite-Erriberri, comarca de Tafalla, dins del marc de la Quinzena de Música Coral, en un concert conjunt amb la coral “Giltzarri Abesbatza” de Lesaka, municipi de Navarra, de la comarca de Bortziri. El concert va tindre lloc a l’església de les Germanes Clarisses, plena de gom a gom, i on cal citar la presència de 8 monges de clausura darrere les gelosies. Les dues corals han aconseguit grans aplaudiments dels assistents.

 

 

Olite, el nom en euskera Erriberri, també cooficial, és una vil·la reial i de gran importància històrica en l’antic regne navarrés i, prèviament a l’actuació, i seguint el costum habitual, els components de la coral efectuaren una visita a alguns dels monuments, com el Palau Reial i l’església de Santa Maria, on interpretaren algunes cançons davant la monumental portalada gòtica. Com sempre, les explicacions històriques foren a càrrec del professor Enric Marco.

El concert

Les dues corals interpretaren peces del repertori popular dels dos països, el País Valencià i el País Basc, al costat d’altres composicions corals. Us oferim una captura del programa que es va repartir entre els assistents.

La primera coral ha estat “Marinyén” que des del fons del recinte ha fet una entrada/desfilada cap a l’altar cantant “Confitemini Domino”. Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall

El concert  ha comptat abans de la interpretació amb una brillant explicació de les lletres i del context social i històric de cada cançó efectuat per la professora  Rosa Magraner. Especialment emotives han estat les cançons populars valencianes, entre elles cançó de bressol vallera “Cant a la mare”, la menorquina “L’amo de son carabassa” i, com no, “El vell Montgó”, un cant en despuntar el dia d’amor a la terra, en especial de les comarques de la Marina Alacantina. També va ser molt ben rebuda, amb molts aplaudiments, la interpretació de la nadala basca “Ator Ator”, en euskera.

La coral Giltzarri Abesbatza de Lesaka és una coral formada per persones de diferents edats del Baztan Bidasoa (Sunbilla, Etxalar, Igantzi, Lesaka, Hendaia, Irún y Baztán) que va nàixer en l’any 1996, per tal d’activar l’afecció per la música i el cant entre els joves. Està dirigida per la lesakarra Isabel Lácar Abril.

La coral disposa d’un ampli repertori que abraça tant la música polifònica com coral des del segle XVI fins ara, majorment música autòctona sense defugir d’altres paísos llunyans. És una coral consolidada, que ha oferit concerts per totes les terres d’Euskal Herria, a més de viatjar per llocs com Àustria, França, Castella i  Catalunya. Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall.

El cant comú 

En aquest concert foren dos els cants comuns interpretats com a final del concert, un corresponent al folklore popular de Tavernes i un altre cant del folklore basc.

La interpretació de “La barraca”, tradicional vallera musicada per Antonio  Chover, va ser dirigida per Isabel Lacar, de la coral “Giltzarri Abesbatza” de Lesaka. La professora Rosa Magraner explicava l’origen de la cançó i com ens transportava a una època tant distinta amb la sega de l’arròs, el conreu d’hortalisses i verdures en el nostre terme, i l’estada de nomes una quinzena de dies, entre Sant Jaume i Sant Llorenç a la mar. I l’estada era amb senzilles barraques, amb vetlades familiars i d’amistança, on la gent inventava cançons com aquesta que realment sembla una broma en  ser una barraca  a vora mar sense teules, sense parets i sense fumeral i com en una segona part, la cançó es passa al castellà, clara influència de la gent d’altres regions que venia a treballar a Tavernes en època de l’arròs o de les collites.

La segona cançó comuna va ser “Txoria txori” (Un ocell ocell és), un poema basc de Joxean Artze, musicat per Mikel Laboa i que va ser dirigida pel Fran Lledó, director de la coral Marinyén. La cançó, també coneguda com  “Nerea Izango Zen” va aparéixer enregistrada en el 1974 en el disc Bat-Hiru (Un-Tres) i des d’aleshores s’ha fet molt popular, essent fins i tot interpretada en euskera per la cantant Joan Baez. El director de cor, el basc Javier Busto, és l’autor dels arranjaments per a quatre veus mixtes, que és el que es va interpretar.  Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall.

La lletra, que nosaltres traduïm, diu

Si li hagués tallat les ales
aleshores encara seria meu,
no se n’hauria allunyat.
Però mai més ja no 
hauria estat un ocell
i allò que jo estimava era un ocell.

De l’article de la Cotorra a partir de la informació enviada per la coral Marinyén. El nostre agraïment.

Tot i les dificultats en temps de pandèmia, un èxit el Festival de Corals de Nadal

0

El Festival de Corals de Nadal s’ha tornat a celebrar enguany a l’església de Sant Pere, i en aquesta ocasió han estat les corals del poble les protagonistes:  Cor XV de Març, Coral de l’Escola d’Adults Bolomor i la Coral Marinyén.És obvi que estem passant un temps molt estrany i dur per la circumstància actual de l’alta incidència de la Covid-19 a la nostra ciutat, tal com deia Francesc Boscà, president de la Coral Mariyén, que va fer de presentador del concert, on fins i tot va informar que no estava clar si el concert se celebraria. Però, com encertadament afirmava, sembla ser que la pandèmia ha vingut per a quedar-se, i per tant ens hem d’adaptar, això si practicant totes les mesures de seguretat possibles, i cal mantindre en temps tristos l’esperit més alegre i esperançador del Nadal, i en aquest esperit la música hi té un paper fonamental. Sense música, el Nadal no seria Nadal.

Dins de la limitació d’aforament, l’església estava pràcticament plena, tot seguint els espais de separació necessaris d’acord amb la normativa, i amb la presència de la regidora de Cultura Encar Mifsud i del regidor Josep Llacer, cadascuna de les tres corals valleres va interpretar cançons nadalenques de diverses cultures. Cal esmentar la presència a l’acte de mossén Josep Escrivà, rector a Tavernes durant molts anys, que des de la primera fila va seguir el concert, com a gran admirador que és de les corals del poble i no va voler perdre’s l’espectacle.

Va iniciar el concert el Cor XV de Març, dirigit per Fran Lledó i Jordi Moreno, el qual va interpretar les obres:

  • Festejo de Navidad, nadala peruana de Herbert Bittrich i Alfredo Ostoja
  • Nadala del desert, de Matilde Salvador i Miquel Peris
  • Nadala del Desert (M. Salvador – M. Peris)
  • Pastorets i pastoretes (Popular – Arr.: F. Zacarés)
  • White Christmas (I. Berling – H. MacCarthy)

En segon lloc, vam gaudir de l’actuació de la Coral de l’Escola d’Adults Bolomor, dirigida per Ximo Mifsud, acompanyada dels components de l’Ajunt de la Bota. Les obres interpretades foren:

  • Farà Lluneta, popular d’Aielo de Rugat
  • La Pastoreta Caterina, popular
  • Natal de Elvas, popular portuguesa
  • Fum, fum, fum, popular catalana
  • Chiquirriquitín, popular

I va cloure les interpretacions pròpies de les corals, la coral Marinyén, dirigida per Fran Lledó, amb les obres:

  • Cant a la mare, popular de Tavernes, recollida per Antonio Chover
  • Ator ator, popular basca
  • Lindos ángeles cantores, Fritz Fliedner
  • African aleluia, Jay Althouse

El Concert de Nadal concloïa amb una interpretació conjunta de totes les corals, sota la direcció de Fran LLedó, de la mundialment coneguda nadala “Adeste Fideles”, de John Francis Wade, en la seua versió original en llatí.

El concert coral va durar només una hora, i no es va voler fer més llarg per causa de la pandèmia. Així que, després d’aplaudir fortament la darrera actuació conjunta com a mostra d’agraïment pels bons moments oferts en un excel·lent concert, el públic va abandonar l’església, freda a aqueixes hores de la vesprada ja que les portes estigueren obertes de bat a bat per facilitar la ventilació durant tot el temps.

Fotos: Enric Marco.

El Festival de Cors de Festes del Poble va ser tot un èxit

0

Les Festes del Poble continuaven anit amb la celebració del tradicional Festival de Corals que reunia les actuacions de les tres agrupacions coral·listes del poble: el “Cor XV de Març”, la “Coral Bolomor” i per acabar el festival, la “Coral Marinyén”.

A poc a poc anem eixint de la pandèmia, però algunes de les mesures de seguretat sanitària continuen. Així l’espectacle es va realitzar en la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, plena de cadires, arreglades de dos en dos i separades pels reglamentaris metre i mig.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde Sergi González i distints regidors del consistori, i va ser presentat per Francesc Boscà, president de la Coral Marinyén, i per Carmen Canet, que van detallar cadascuna de les actuacions. A més a més, Josep Escrivà, rector durant molts anys, va assistir en primera fila, ja que és un gran admirador de les corals del poble i no es va voler perdre l’espectable.

Cor de Cambra XV de Març 

Àngela Magraner en la interpretació de Lascia ch’io pianga

L’acte començà amb l’actuació del Cor de Cambra XV de Març. El cor està dirigit per Fran Lledó i Jordi Moreno. Les obres interpretades foren:

1 All of me.
2 No llores por mí Argentina.
3 Hava Nagila
4 Lascia ch’io pianga
5 Kalinka
6 Bon dia.

Cal destacar la brillant i emotiva actuació de la solista Àngela Magraner en la interpretació de Lascia ch’io pianga i que, en acabar, arrencà grans ovacions del públic.


Coral Bolomor 

La segona actuació va correspondre a la Coral Bolomor, dirigida per Ximo Mifsud, acompanyats dels components de l’Ajunt de la Bota. Les obres interpretades foren:

1. Piel canela
2. Tramussos d’Àfrica
3. Quinze años
4. L’estaca
5. Tu serás my baby
6. O voso galo comadre

Coral Marinyén 

I finalment actuà la coral Marinyén dirigida per Fran Lledó. Les peces interpretades foren

1.Finlandia
2.-Senzenina
3.-L’ amo de son carabassa
4.-Al·leluja
5.- I will follow him

Amparo Juan, balladora del Grup de Balls Populars de Tavernes col·laborà amb una magnífica interpretació de castanyoles per a “L’amo de son carabassa”.

Per qüestions sanitàries enguany tampoc ha estat possible el “cant comú” que tradicionalment agrupa totes les corals per cantar “La Barraca”, popular vallera musicada per Antonio Chover.

Publicat anteriorment en La Cotorra de la Vall. Text  i fotos: Enric Marco.

El Festival de Corals “Cançons a la mar” torna a Tavernes

0
Publicat el 2 d'agost de 2021

El paisatge del llac de la Goleta acaronat per la calidesa de les darrers llums de la posta del sol d’anit, va ser el magnífic escenari on ahir es va celebrar el Festival de Corals – Cançons a la Mar, que enguany celebrava la seua 8èna edició.Com s’ha fet els darrers anys el festival ha triat com a lloc de celebració l’esplanada davant del llac, un espai que ofereix un marc incomparable i bell, on nombroses persones hi podien gaudir de l’espectacle tot respectant les normes sanitàries.

El marc era insuperable i el sistema de llum contribuïa també, com un element més de l’escena, a donar notes de colorit mentre actuaven les corals. Un bon muntatge de llum i so que cal reconèixer el mèrit a Suso, que al final del festival va rebre també un aplaudiment.

En començar l’espectacle, el presentador Ximo Mifsud anuncià que la coral Sant Jaume de Vila-real no actuarien per força major. Esperem que puguen tornar en una altra ocasió més endavant.

El festival va ser un èxit total tant per la presència de públic com per la qualitat de les corals participants i les cançons interpretades. I amb això una perfecta organització de l’esdeveniment, com ens té acostumat, a càrrec de la coral amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes i de l’Ajuntament de Tavernes.

Enhorabona pel gran espectacle oferit pel Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes, la Societat Coral Beneixama, el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger, i a l’amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes.

La primera coral que va intervindre va ser el Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes. Creat el 2006, ha participat en nombrosos festivals, entre ells l’encontre Internacional de Cors de Hèlsinki (Finlàndia) juntament amb més de 2000 coralistes del país, a més d’obtindre la medalla de plata al festival de música d’advent i de Nadales de Praga. La seua vessant solidaria l’ha portat a actuar amb la ONG Pallassos sense frontera o amb Cáritas. El Cor és l’organitzador de les Trobades dels Cors Valldigna. Els seus directors són Fran Lledó i Jordi Moreno.

El Cor de Cambra Quinze de Març interpretà les obres All of me, Bon dia del grup Els Pets, No llores por mi Argentina del músical del mateix nom i un pupurri de cançons estiuenques dels anys 60 Suit Veraniega. La posta de sol que va ocórrer just quan estaven cantant va complementar perfectament la bellesa de l’actuació.

El següent grup va ser la Societat Coral Beneixama que ve d’aquest poble de l’Alt Vinalopó. Aquesta coral es va fundar a finals de 1989 comptant amb la major part d’integrants del Cor Parroquial i ha vingut des de llavors participant en nombrosos esdeveniments locals, organitzant festivals propis. Cada any organitza la Nit dels Bolers Elena Santonja de Beneixama en la que amb altres corals omplen de música el poble. Ha col·laborat amb la Societat Musical La Pau de Beneixama per gravar el disc “Més de 175 anys de festa i música“.

La Societat Coral Beneixama interpretà les obres: Dos palomitas, Già mi trovai di maggio, Zure boza, Si bastas en un par de canciones, dirigit per Alexis Jornet.

El grup coralista que seguí va ser el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger. Fundat el setembre de 2015 està compost per més de 30 coralistes, sota la direcció de Sílvia López Penya. Des de la seua creació ha posat en marxa un extens repertori, que s’ha anat renovant i actualitzant, abastant diferents modalitats polifòniques: música religiosa, profana, popular i contemporània.

La coral interpretà les obres: Aquellas pequeñas cosas, California Dreaming, Al Vent, Color Esperanza.

La Coral Marinyén, l’organitzadora del festival, va ser l’últim grup a participar. Sota la batuta del director Fran Lledó ha organitzat ja huit edicions d’aquest festival, així com actuacions en Festes del poble. Ha actuat en nombroses ocasions per tot arreu: València, Sueca, Madrid, etc.

La coral interpretà les obres: Finlandia Himny, Aleluya, I will follow him.

Després de l’acte protocol·lari de lliurament de records als presidents de les tres corals participants, la coral va interpretar la  “La Barraca” de Chover, una cançó que sempre ens arriba al cor dels vallers.

Text i imatges: Enric Marco.

Paraules de dona

0

El “Dia del Clot”, com és tradicional els darrers anys, enguany s’ha celebrat amb l’inici del “XXIX Festival Sete Sois Sete Luas”. Hem pogut gaudir de la música i la cultura amb Ina Martí i Aitana Ferrer que presentaven a Tavernes “Paraules de dona”, tanmateix, a causa de la situació sanitària, l’actuació no ha tingut lloc al porrat del Clot de la Font sinó a la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, amb l’aforament controlat.

Un concert que ha durant més d’una hora i mitja, i on les dues cantants valencianes han donat vida als versos per fer un reconeixement o, com elles han dit, un “donatge” a les dones poetes. Els versos han estat acompanyats per la música i el ritme del pianista i compositor valencià Enric Murillo i de la violoncel·lista valenciana Clara Dols.

Com han explicat les cantants l’espectacle s’ha pensat i s’ha muntat sota la premissa bàsica de donar visibilitat a les poetes de llocs diversos i diferents temps, i per tant demostrar la vàlua i sensibilitat femenines.

El poema “Quan et desitge”, de l’autora del Grau de Gandia, Maria Josep Escrivà i Vidal, que el 2017 fou la primera dona en guanyar els Jocs Florals de Barcelona, fou el primer interpretat, seguit per “Divina Malenconia” de Clementina Arderiu, poeta catalana, influïda per la poesia popular. Cal no obstant dir que la primera dona que aconseguia guanyar uns Jocs Florals fou Rosa Leveroni, de la generació del 36, tot i que fou en l’exili el 1947 a Londres i el 1948 a París i de la qual s’ha interpretat el delitós sonet descriptiu “Tardor”.

Maria Beneyto, interpretada en “La meua vida”, ens retratava les situacions dramàtiques i la  quotidianitat de la dona en la postguerra.

En l’espectacle hi havia un lloc per a una autora local, i l’elegida ha estat l’escriptora i traductora Encarna Sant-Celoni i Verger. La seua amiga, la professora Rosa Magraner, ha recitat el poema “Vaitot sempre” dedicat a l’Horta de  la Safor i a l’Horta de València, sempre en perill. Un poema escrit en record de la mestra i escriptora Carme Miquel, en el qual fa referència als títols de les seues obres més conegudes.

Maria Ibars, de Dénia, que va viure la llum de la República i la foscor del franquisme, ha estat protagonista en versos emotius interpretats per Ina Martí i Aitana Ferrer: “Barqueta menuda”, del poemari Penyamar i “Creixia una rosa” una metàfora de la vida i de les dificultats que patien les dones en un món que les oprimia.

També el castellà ha estat present en forma de cançons basades en els poemes de les argentines Eladia Blázquez, “Honrar la vida”, una declaració de principis front a la vida i d’Alfonsina Storni, “Date a volar”, una poesia plena de vida. També han interpretat un poema de la torrentina Cristina Carrasco, que el 2011 guanyà el premi de poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.

De l’escriptora d’Altea Carmelina Sànchez Cutillas, honorada enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha musicat el poema “Jo pagaria rescat pel meu silenci”.

Les autores de les darreres generacions i que han connectat més amb les joves intèrprets són: la barcelonina Mireia Calafell, amb un poema sobre l’autisme; la valenciana Isabel Garcia Canet amb “Cançons plenes de lluna”, i d’una autora anònima que usa internet per arribar al públic i parlar de tendresa i passió han interpretat “Quan m’abraces”.

Impressionant ha estat la versió de “L’àguila negra”, la cançó que popularitzà la cantant francesa Barbara i entre nosaltres la mallorquina Maria del Mar Bonet.

Per finalitzar l’actuació han interpretat un contundent poema de Begonya Pozo titulat “Dona” i han cantat el poema “Tendror” convidant Paco Muñoz, que estava entre el públic,  a cantar amb elles, ja que ha sigut el seu impulsor.

Un espectacle redó, molt aplaudit pel públic, on les veus de les interpretes acordades amb la música oferida per Murillo i Dols han posat en valor les paraules de la dona, en un recorregut literari que ha servit per donar vida il·lusions, inquietuds, lluites i també opressió que ha patit – i pateix encara- la dona. El cantant Paco Muñoz ha agraït al poble de Tavernes l’oportunitat que f uns anys li va oferir de participar també en el “Festival Sete Sois Sete Luas” i de viatjar a Itàlia on va cantar i popularitzant el nostre poeta Ausiàs March.

Amb Paco Muñoz després de l’espectacle portant la samarreta del programa de ràdio  Territori Sonor d’À Punt que em regalà la gran Amàlia Garrigós.

Imatges i text: Enric Marco i Rosa Magraner.

“Paraules de dona” va obrir ahir el Festival Sete Sois Sete Luas en el Dia del Clot de la Font. La Cotorra de la Vall.

Franco Battiato i l’astronomia

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Paolo Soletta   18/05/2021

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

Lucia de Carvalho clou el “Sete Sóis, Sete Luas 2019” de manera sensacional

0
Publicat el 15 d'agost de 2019

L’actuació que va tancar ahir el Festival Sete Sois, Sete Luas d’enguany a la platja de Tavernes va ser, senzillament sensacional i espectacular. La cantant Lucia de Carvalho, cantora, ballarina i percussionista, es va posar el públic en la butxaca des del primer moment amb una música itinerant on barrejava els ritmes agosarats del món amb la música actual.  Immersa en els records d’infantesa, Lucia de Carvalho veu els concerts com a trobades, com a un pretext que té la vida per reunir-se i intercanviar-se.Abans de començar el seu recital, la regidora de Cultura Encar Mifsud,  en un petit parlament explicava  com la música i els festivals com “Sete Sóis Sete Luas” uneixen persones en totes les ribes de la Mediterrània i tornava a repetir el que ja va dir en la inauguració, i no és més que la nostra mar ha de ser nexe d’unió i no de mort i abandó,  com el que passa aquests dies. Per la seua banda  Marco Abbondanza, director del Festival, agraïa  a l’Ajuntament i els tècnics municipals, que any rere any i durant 23 anys seguits, el festival continue essent un complet èxit d’organització i de participació del públic.Lucia de Carvalho interpreta el triangle musical dels seus orígens barrejats: Angola, la seua terra natal, Brasil, música del cor i França amb sons més moderns. La cantant d’arrels angoleses, però instal·lada des de fa 20 anys a Estrasburg, Franca,  acompanyada dels seus músics ens ha presentat un espectacle de ritme trepidant, sense descans, que no ha deixat el públic indiferent.  Moltes vegades la cantant ha demanat la col·laboració del públic perquè  participara en les cançons, cosa que sempre tenia una resposta entusiasmada, ha cantat estrofes, s’ha alçat….

Va cantar en francés, en portugués i en kimbundu, ha parlat amb el públic en castellà, portugués o anglés sense problema de comprensió i és que, quan hi ha ganes d’entendre’s, no hi ha barreres lingüístiques. I amb tot això plegat, s’ha guanyat el públic.

Lucia de Carvalho ens va transmetre anit amb la seua música el desig de compartir l’amor per la vida i és la música qui li dóna ales per explorar el món en una barreja sempre de la seua música de cor (la brasilera)  amb els sons moderns com el reggae, el funk i el pop, donant vida a un viatge calidoscòpic en el qual tots ens vam poder sentit sentir ciutadans del món.

Una vegada més, el festival “Sete Sóis Sete Luas” ens donava com a regal una experiència musical que trencava barreres i límits i agermanava els assistents amb altres cultures. La música de nou com a llenguatge universal i contemporani per fer-nos compartir l’esperit multicultural, obert a la “música del món “, com vol ser el festival.

Lucia de Carvalho, com a una artista pròxima i expressiva que és,  portava les seues vivències a les cançons. Així, narrava la seua experiència d’infant a Àngola i posteriorment a França en la cançó més intima “No meu jardim” , on rememorava el jardí perdut a l’Àfrica on jugava de nena, l’adopció i l’adolescència a un altre país i el retorn al seu país d’origen per retrobar les arrels. També explicava el neguit d’haver perdut la llengua materna, el kimbundu, que sa mare no li va ensenyar.

I per compensar-ho, sempre tractava de posar paraules en kimbundu dins del text de les seues cançons, fins que un dia descobrí un poema escrit en aquesta llengua que parla de la importància de no perdre els orígens i va decidir musicar-lo. Eixe sentiment de retrobar la pròpia identitat, tan present en els valencians, va fer esclatar el públic en forts aplaudiments.

Pot ser per això el nom del seu darrer treball “Kuzola, que presentava en el recitat, i que en la llengua africana que parlava la mare de Lucia significa “amor”, una elecció del títol a consciencia perquè l’amor és l’energia que fa possible crear i construir en harmonia amb la vida, és el vincle que ens arrela amb nosaltres mateixos i ens facilita anar més enllà de les nostres pròpies fronteres per construir ponts entre persones, països i cultures.

Tot seguit, amb els seus músics,  va cantar la cançó en kimbundu “Zwelenu o Dimi Dyetu” a capella, en la que el públic va participar fent les palmes.

En acabar l’actuació  l’artista va baixar a parlar amb el públic, firmar discos, fer-se fotos amb la gent que li ho demanava. En definitiva Lucia de Carvalho és una estrella i ho demostrava construint en la nit valler un espectacle que, sense desmerèixer cap dels precedents, globalment ha estat el millor del “Festival Sete Sois, Sete Luas” d’enguany.

A partir de la noticia de La Cotorra de la Vall. 15 d’agost 2019.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Brian May commemora amb un tema l’arribada a Ultima Thule

0

Brian May, guitarrista del mític grup Queen, és a punt de publicar el seu primer treball en solitari després de més de 20 anys amb l’edició digital de “New Horizons”. Aquest nou tema ha estat escrit per Brian i Don Black, i gravat i completat aquest mes. El senzill s’estrenarà mundialment a la sala de control de la NASA, a la seu de Maryland el dia d’Any Nou, dimarts 1 de gener.

Aquest és el primer senzill com a solista del guitarrista des de “Why Do not We Try Again”, pres de l’àlbum “Another World” el 1998.

Ací podeu escoltar la preview del tema, només un minut.

“New Horizons” és la cançó homenatge personal de Brian May a la missió de la NASA New Horizons, que en el Dia d’Any Nou de 2019 farà una trobada amb un objecte del Cinturó de Kuiper, el cos remot anomenat Ultima Thule, molt més lluny de Plutó i situat a uns 6,5 mil milions de quilòmetres de la Terra.

L’astrofísic Dr. Brian May és reconegut durant una reunió de ciència de New Horizons a les oficines centrals de la NASA, Washington, DC. Va passar un llarg cap de setmana d’aniversari amb l’equip de ciències, va assistir a dos plenaris de ciències matinals, a una reunió amb el grup Student Counter Dust, i va treballar en el processat de les imatges estereoscòpiques de Plutó amb l’equip de  Geologia, Geofísica i Imatge (GGI). Crèdits: NASA / Joel Kowsky

Brian May, no només és un gran músic sinó que, a més a més, té un doctorat en astrofísica. Quan era jove i estudiava a la universitat va haver d’optar per continuar la seua tesi o seguir amb l’exitosa carrera musical junt amb el grup Queen. Com tot sabeu va optar per la música. Fa uns anys, ja jubilat del grup, va continuar la tesi, tants anys aparcada, i ara ja és doctor en astrofísica, especialista en el Sistema Solar. Actualment  és un col·laborador de la missió New Horizons. Ja va estar amb l’equip de la missió el 17 de juliol del 2015 quan la nau sobrevolà Plutó, com es pot veure a les fotografies adjuntes. Aleshores va aconseguir la primera imatge estereoscòpica del planeta nan Plutó, a partir de les imatges captades per la sonda New Horizons.

Ara tornarà a estar amb l’equip a la base d’operacions de New Horizons a la central de la NASA a Maryland, el Dia d’Any Nou per veure l’encontre històric amb Ultima Thule.

Brian May analitza les últimes imatges de Plutó i Caront amb membres del grup de New Horizons GGI, Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Laurel, Maryland.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Henry Throop

Si teniu interés en conèixer la tesi del cantant, aquesta es pot trobar en internet fàcilment, a un clic de google:

A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud

En ella s’estudien les velocitats de les partícules de la pols interplanetària que perden els cometes i altres objectes, una pols que reflecteix la llum solar i és observable des de la Terra. Aquest fenomen de la llum zodiacal només es pot observar en indrets molts foscos, amb molt poca incidència de la contaminació lumínica.

La seua passió per l’astrofísica es reflexa en moltes de les seues cançons. Ací podem escoltar a Brian May en un acústic cantant el tema “39” de l’àlbum de Queen (1975)  “A Night At The Opera.” La cançó relata la història d’un grup d’exploradors espacials que s’embarquen en el que és, des de la seua perspectiva, un viatge d’un any. Tanmateix, al seu retorn, s’adonen que han passat cent anys, a causa de l’efecte de dilatació del temps descrita en la Teoria Especial de la relativitat d’Einstein. Com a conseqüència, els éssers estimats que van deixar enrere ara estan tots morts.

Per Sant Ovidi 2017 a Ca les Senyoretes

2

Un any més, el record de l’Ovidi Montllor ha estat present a les activitats de Ca les Senyoretes a Otos (la Vall d’Albaida).

Enguany li hem retut homenatge amb uns convidats de luxe. Amàlia Garrigós, periodista de l’extinta Ràdio 9 i Pau Benavent, de Canal33, ens parlàren de la relació de la música en català i els mitjans de comunicació. A més a més, comptàrem amb la presència d’Helena Montllor, filla del cantant.

L’acte començarà ben prompte, a les 19.30, però abans poguérem saludar els habituals de la casa, Joan i Assumpció, els amos de la casa,  Jordi Albinyana, artista polifacètic i autor de l’exposició d’homenatge a l’Ovidi que ja ha recorregut bona part de les ciutats i pobles del nostre país. També estava Pep Albinyana, organitzador de l’event, i força viva cultural de la comarca. I Ángel Canet, de Benicolet i amic blocaire, i Victor Iñúrria, i molts més.

Allí estava ja Amàlia Garrigós, sempre tan amable i atenta, que ens presentà  a Pau Benavent, presentador i guionista de cultura popular del programa Tria33 del Canal 33. Resulta que Pau també és de la Vall d’Albaida i, com molts valencians, treballa a Catalunya.

La conversa oberta a la participació del públic, amb ells dos i moderats per Pep, incidí sobre la relació dels mitjans de comunicació amb la música. I molt especialment, dels mitjans del nostre país amb la música cantada en la nostra llengua. No s’han distingit especialment les ràdios públiques del país, i molt menys les privades, en promocionar els músics. El programa El jardí de les delícies, que conduïa Amàlia, presentà més de 350 músics en valencià però això era un oasi en un desert. El tancament dels músics valencians en el Palau de la Música l’any 2005 propicià interpel·lacions en les Corts que el director de Canal9 tractà de contrarestar amb la llista de grups que portava al programa d’Amàlia. La posterior creació del col·lectiu Ovidi Montllor permeté coordinar els artistes que fan música en valencià i ara organitzen anualment els Premis Ovidi Montllor.

No molt millor estan els mitjans públics a Catalunya. Només el programa Tria33, on treballa Pau, té una petita finestra oberta per a la música en la nostra llengua.

Helena Montllor, la filla del cantant, ens recordà moments viscuts al seu costat, com assajava a casa abans d’un concert, i com n’era de la broma.

Així que la mesa va ser crítica però amb un gran desig i una esperança que la nostra escena musical tinga un reflex real en la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, CVMC.

Després del sopar posterior, cuinat per l’Assumpció, arribà la part musical en directe amb l’actuació del grup ollerià Sigarrito, que toquen una mica de tot, més en l’àmbit del pop-rock, i en el que l’artista polifacètic Jordi Albinyana hi participa. Hi ha gent que serveix per a tot, xè!

Fotos:
Diversos moments de la vetllada. Enric Marco

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Anit va arrancar el “XII Pop al Carrer”

0

po8

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

po3 po2

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

po1L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

po7“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

po5La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

po6L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

po4Finalment Santiago Estruch ha amanit els buits avorrits entre actuacions amb diversos curts de super 8. Hem pogut sentir i veure des de Charles Aznavour passejant per Nova York al “Gordo” i el “Flaco” o algunes de les primers pel·lícules d’un irreverent Charles Chaplin.

Molt bé per la primera sessió del Pop al Carrer d’enguany. Aquesta nit també sembla sucosa amb l’actuació de Miquel Gil i companyia…. No us ho perdeu.

Ací podeu veure un tros de l’espectacle de titelles de la companyia “De Paper”.

https://youtu.be/y2UiNmDgCgY

Segona nit de Pop al Carrer 2016.

Fotos i text a partir de La Cotorra de la Vall.

Celebrem Sant Ovidi 2016 a Ca les Senyoretes

0

Olivares-Miralles-20160319Un any més, l’Ovidi Montllor és present a les activitats de Ca les Senyoretes. Enguany, però, amb el handicap de competir amb la cremà de les falles 2016. O una cosa o l’altra.

La programació de la nit de Sant Ovidi 2016, com bé l’han batejada a la casa, començà ben d’hora al Palau d’Otos amb la projecció del film: L’Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai no es va fer, dirigida per Vicent Tamarit i protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor. Fa anys que es pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de l’extinta Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta valenciana cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir 700 mecenes i recollí molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Miralles-20160319D’això ens parlà extensament Carles Miralles, productor del film, en acabar la pel·lícula.

Després passàrem a Ca les Senyoretes per gaudir de les exquisides menges de l’Assumpció i xarrar amb els altres comensals, converses sempre interessants.

Allí es trobava l’artista Jordi Albinyana en ple procés expositiu de l’homenatge a l’Ovidi en El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances, i que ara s’exposa a Barcelona.

Miquel-Barranco-20160319Acabat el sopar ens traslladarem a la “Sala de Concerts”, és  a dir la terrassa, per gaudir del duet format per Jesús BarrancoPau Miquel Soler, veu i guitarra d’Arthur Caravan. En un magnífic concert s’interpretaren algunes cançons de l’Ovidi, com la preciosa  Montserrat de l’àlbum Bon Vent i Barca Nova o Tot esperant l’Ulisses, a partir d’una poesia de Vicent Andrés Estellés.

Barranco-Miquel-AlbinyanaFeren també un homenatge al gran Toti Soler, guitarra de l’Ovidi, i renovador del flamenc punk segons contaven.

Al final s’afegí a la festa Jordi Albinyana, l’artista polifònic, que no es pogué estar d’acompanyar els cantants.

Una gran festa que esperem repetir per al Sant Ovidi 2017.

Fotos:
1.- Joan Olivares presenta Carles Miralles, productor de la pel·lícula documental d’Ovidi. Enric Marco.
2.- Carles Miralles ens conta les dificultats per fer la pel·lícula d’Ovidi. Enric Marco.
3.- Pau Miquel i Jesús Barranco homenatgen l’Ovidi. Enric Marco
4.- Jordi Albinyana s’afegeix a la festa. Joan Olivares.

Quico Pi de la Serra al Teatre del Raval de Gandia

0

IMG_4702Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?

La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.

Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.

IMG_4705Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.

Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.

El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.

La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.

I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.

IMG_4715La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.

Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.

Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.

10 anys de Ca les Senyoretes

1

10anys02Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

10anys01

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

JoanOlivares

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

PepGimenoBotifarra

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

TonidelHostal

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

DaniMiquel

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

Andreu-Valor

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Jordi-Pep

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Cinema i música al Sant Ovidi 2015 a Ca les Senyoretes

0
Publicat el 7 de març de 2015

SantOvidi2015-02Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

SantOvidi2015-01

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari