Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Música

El Festival de Corals “Cançons a la mar” torna a Tavernes

0
Publicat el 2 d'agost de 2021

El paisatge del llac de la Goleta acaronat per la calidesa de les darrers llums de la posta del sol d’anit, va ser el magnífic escenari on ahir es va celebrar el Festival de Corals – Cançons a la Mar, que enguany celebrava la seua 8èna edició.Com s’ha fet els darrers anys el festival ha triat com a lloc de celebració l’esplanada davant del llac, un espai que ofereix un marc incomparable i bell, on nombroses persones hi podien gaudir de l’espectacle tot respectant les normes sanitàries.

El marc era insuperable i el sistema de llum contribuïa també, com un element més de l’escena, a donar notes de colorit mentre actuaven les corals. Un bon muntatge de llum i so que cal reconèixer el mèrit a Suso, que al final del festival va rebre també un aplaudiment.

En començar l’espectacle, el presentador Ximo Mifsud anuncià que la coral Sant Jaume de Vila-real no actuarien per força major. Esperem que puguen tornar en una altra ocasió més endavant.

El festival va ser un èxit total tant per la presència de públic com per la qualitat de les corals participants i les cançons interpretades. I amb això una perfecta organització de l’esdeveniment, com ens té acostumat, a càrrec de la coral amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes i de l’Ajuntament de Tavernes.

Enhorabona pel gran espectacle oferit pel Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes, la Societat Coral Beneixama, el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger, i a l’amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes.

La primera coral que va intervindre va ser el Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes. Creat el 2006, ha participat en nombrosos festivals, entre ells l’encontre Internacional de Cors de Hèlsinki (Finlàndia) juntament amb més de 2000 coralistes del país, a més d’obtindre la medalla de plata al festival de música d’advent i de Nadales de Praga. La seua vessant solidaria l’ha portat a actuar amb la ONG Pallassos sense frontera o amb Cáritas. El Cor és l’organitzador de les Trobades dels Cors Valldigna. Els seus directors són Fran Lledó i Jordi Moreno.

El Cor de Cambra Quinze de Març interpretà les obres All of me, Bon dia del grup Els Pets, No llores por mi Argentina del músical del mateix nom i un pupurri de cançons estiuenques dels anys 60 Suit Veraniega. La posta de sol que va ocórrer just quan estaven cantant va complementar perfectament la bellesa de l’actuació.

El següent grup va ser la Societat Coral Beneixama que ve d’aquest poble de l’Alt Vinalopó. Aquesta coral es va fundar a finals de 1989 comptant amb la major part d’integrants del Cor Parroquial i ha vingut des de llavors participant en nombrosos esdeveniments locals, organitzant festivals propis. Cada any organitza la Nit dels Bolers Elena Santonja de Beneixama en la que amb altres corals omplen de música el poble. Ha col·laborat amb la Societat Musical La Pau de Beneixama per gravar el disc “Més de 175 anys de festa i música“.

La Societat Coral Beneixama interpretà les obres: Dos palomitas, Già mi trovai di maggio, Zure boza, Si bastas en un par de canciones, dirigit per Alexis Jornet.

El grup coralista que seguí va ser el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger. Fundat el setembre de 2015 està compost per més de 30 coralistes, sota la direcció de Sílvia López Penya. Des de la seua creació ha posat en marxa un extens repertori, que s’ha anat renovant i actualitzant, abastant diferents modalitats polifòniques: música religiosa, profana, popular i contemporània.

La coral interpretà les obres: Aquellas pequeñas cosas, California Dreaming, Al Vent, Color Esperanza.

La Coral Marinyén, l’organitzadora del festival, va ser l’últim grup a participar. Sota la batuta del director Fran Lledó ha organitzat ja huit edicions d’aquest festival, així com actuacions en Festes del poble. Ha actuat en nombroses ocasions per tot arreu: València, Sueca, Madrid, etc.

La coral interpretà les obres: Finlandia Himny, Aleluya, I will follow him.

Després de l’acte protocol·lari de lliurament de records als presidents de les tres corals participants, la coral va interpretar la  “La Barraca” de Chover, una cançó que sempre ens arriba al cor dels vallers.

Text i imatges: Enric Marco.

Paraules de dona

0

El “Dia del Clot”, com és tradicional els darrers anys, enguany s’ha celebrat amb l’inici del “XXIX Festival Sete Sois Sete Luas”. Hem pogut gaudir de la música i la cultura amb Ina Martí i Aitana Ferrer que presentaven a Tavernes “Paraules de dona”, tanmateix, a causa de la situació sanitària, l’actuació no ha tingut lloc al porrat del Clot de la Font sinó a la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, amb l’aforament controlat.

Un concert que ha durant més d’una hora i mitja, i on les dues cantants valencianes han donat vida als versos per fer un reconeixement o, com elles han dit, un “donatge” a les dones poetes. Els versos han estat acompanyats per la música i el ritme del pianista i compositor valencià Enric Murillo i de la violoncel·lista valenciana Clara Dols.

Com han explicat les cantants l’espectacle s’ha pensat i s’ha muntat sota la premissa bàsica de donar visibilitat a les poetes de llocs diversos i diferents temps, i per tant demostrar la vàlua i sensibilitat femenines.

El poema “Quan et desitge”, de l’autora del Grau de Gandia, Maria Josep Escrivà i Vidal, que el 2017 fou la primera dona en guanyar els Jocs Florals de Barcelona, fou el primer interpretat, seguit per “Divina Malenconia” de Clementina Arderiu, poeta catalana, influïda per la poesia popular. Cal no obstant dir que la primera dona que aconseguia guanyar uns Jocs Florals fou Rosa Leveroni, de la generació del 36, tot i que fou en l’exili el 1947 a Londres i el 1948 a París i de la qual s’ha interpretat el delitós sonet descriptiu “Tardor”.

Maria Beneyto, interpretada en “La meua vida”, ens retratava les situacions dramàtiques i la  quotidianitat de la dona en la postguerra.

En l’espectacle hi havia un lloc per a una autora local, i l’elegida ha estat l’escriptora i traductora Encarna Sant-Celoni i Verger. La seua amiga, la professora Rosa Magraner, ha recitat el poema “Vaitot sempre” dedicat a l’Horta de  la Safor i a l’Horta de València, sempre en perill. Un poema escrit en record de la mestra i escriptora Carme Miquel, en el qual fa referència als títols de les seues obres més conegudes.

Maria Ibars, de Dénia, que va viure la llum de la República i la foscor del franquisme, ha estat protagonista en versos emotius interpretats per Ina Martí i Aitana Ferrer: “Barqueta menuda”, del poemari Penyamar i “Creixia una rosa” una metàfora de la vida i de les dificultats que patien les dones en un món que les oprimia.

També el castellà ha estat present en forma de cançons basades en els poemes de les argentines Eladia Blázquez, “Honrar la vida”, una declaració de principis front a la vida i d’Alfonsina Storni, “Date a volar”, una poesia plena de vida. També han interpretat un poema de la torrentina Cristina Carrasco, que el 2011 guanyà el premi de poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.

De l’escriptora d’Altea Carmelina Sànchez Cutillas, honorada enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha musicat el poema “Jo pagaria rescat pel meu silenci”.

Les autores de les darreres generacions i que han connectat més amb les joves intèrprets són: la barcelonina Mireia Calafell, amb un poema sobre l’autisme; la valenciana Isabel Garcia Canet amb “Cançons plenes de lluna”, i d’una autora anònima que usa internet per arribar al públic i parlar de tendresa i passió han interpretat “Quan m’abraces”.

Impressionant ha estat la versió de “L’àguila negra”, la cançó que popularitzà la cantant francesa Barbara i entre nosaltres la mallorquina Maria del Mar Bonet.

Per finalitzar l’actuació han interpretat un contundent poema de Begonya Pozo titulat “Dona” i han cantat el poema “Tendror” convidant Paco Muñoz, que estava entre el públic,  a cantar amb elles, ja que ha sigut el seu impulsor.

Un espectacle redó, molt aplaudit pel públic, on les veus de les interpretes acordades amb la música oferida per Murillo i Dols han posat en valor les paraules de la dona, en un recorregut literari que ha servit per donar vida il·lusions, inquietuds, lluites i també opressió que ha patit – i pateix encara- la dona. El cantant Paco Muñoz ha agraït al poble de Tavernes l’oportunitat que f uns anys li va oferir de participar també en el “Festival Sete Sois Sete Luas” i de viatjar a Itàlia on va cantar i popularitzant el nostre poeta Ausiàs March.

Amb Paco Muñoz després de l’espectacle portant la samarreta del programa de ràdio  Territori Sonor d’À Punt que em regalà la gran Amàlia Garrigós.

Imatges i text: Enric Marco i Rosa Magraner.

“Paraules de dona” va obrir ahir el Festival Sete Sois Sete Luas en el Dia del Clot de la Font. La Cotorra de la Vall.

Franco Battiato i l’astronomia

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Paolo Soletta   18/05/2021

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

Lucia de Carvalho clou el “Sete Sóis, Sete Luas 2019” de manera sensacional

0
Publicat el 15 d'agost de 2019

L’actuació que va tancar ahir el Festival Sete Sois, Sete Luas d’enguany a la platja de Tavernes va ser, senzillament sensacional i espectacular. La cantant Lucia de Carvalho, cantora, ballarina i percussionista, es va posar el públic en la butxaca des del primer moment amb una música itinerant on barrejava els ritmes agosarats del món amb la música actual.  Immersa en els records d’infantesa, Lucia de Carvalho veu els concerts com a trobades, com a un pretext que té la vida per reunir-se i intercanviar-se.Abans de començar el seu recital, la regidora de Cultura Encar Mifsud,  en un petit parlament explicava  com la música i els festivals com “Sete Sóis Sete Luas” uneixen persones en totes les ribes de la Mediterrània i tornava a repetir el que ja va dir en la inauguració, i no és més que la nostra mar ha de ser nexe d’unió i no de mort i abandó,  com el que passa aquests dies. Per la seua banda  Marco Abbondanza, director del Festival, agraïa  a l’Ajuntament i els tècnics municipals, que any rere any i durant 23 anys seguits, el festival continue essent un complet èxit d’organització i de participació del públic.Lucia de Carvalho interpreta el triangle musical dels seus orígens barrejats: Angola, la seua terra natal, Brasil, música del cor i França amb sons més moderns. La cantant d’arrels angoleses, però instal·lada des de fa 20 anys a Estrasburg, Franca,  acompanyada dels seus músics ens ha presentat un espectacle de ritme trepidant, sense descans, que no ha deixat el públic indiferent.  Moltes vegades la cantant ha demanat la col·laboració del públic perquè  participara en les cançons, cosa que sempre tenia una resposta entusiasmada, ha cantat estrofes, s’ha alçat….

Va cantar en francés, en portugués i en kimbundu, ha parlat amb el públic en castellà, portugués o anglés sense problema de comprensió i és que, quan hi ha ganes d’entendre’s, no hi ha barreres lingüístiques. I amb tot això plegat, s’ha guanyat el públic.

Lucia de Carvalho ens va transmetre anit amb la seua música el desig de compartir l’amor per la vida i és la música qui li dóna ales per explorar el món en una barreja sempre de la seua música de cor (la brasilera)  amb els sons moderns com el reggae, el funk i el pop, donant vida a un viatge calidoscòpic en el qual tots ens vam poder sentit sentir ciutadans del món.

Una vegada més, el festival “Sete Sóis Sete Luas” ens donava com a regal una experiència musical que trencava barreres i límits i agermanava els assistents amb altres cultures. La música de nou com a llenguatge universal i contemporani per fer-nos compartir l’esperit multicultural, obert a la “música del món “, com vol ser el festival.

Lucia de Carvalho, com a una artista pròxima i expressiva que és,  portava les seues vivències a les cançons. Així, narrava la seua experiència d’infant a Àngola i posteriorment a França en la cançó més intima “No meu jardim” , on rememorava el jardí perdut a l’Àfrica on jugava de nena, l’adopció i l’adolescència a un altre país i el retorn al seu país d’origen per retrobar les arrels. També explicava el neguit d’haver perdut la llengua materna, el kimbundu, que sa mare no li va ensenyar.

I per compensar-ho, sempre tractava de posar paraules en kimbundu dins del text de les seues cançons, fins que un dia descobrí un poema escrit en aquesta llengua que parla de la importància de no perdre els orígens i va decidir musicar-lo. Eixe sentiment de retrobar la pròpia identitat, tan present en els valencians, va fer esclatar el públic en forts aplaudiments.

Pot ser per això el nom del seu darrer treball “Kuzola, que presentava en el recitat, i que en la llengua africana que parlava la mare de Lucia significa “amor”, una elecció del títol a consciencia perquè l’amor és l’energia que fa possible crear i construir en harmonia amb la vida, és el vincle que ens arrela amb nosaltres mateixos i ens facilita anar més enllà de les nostres pròpies fronteres per construir ponts entre persones, països i cultures.

Tot seguit, amb els seus músics,  va cantar la cançó en kimbundu “Zwelenu o Dimi Dyetu” a capella, en la que el públic va participar fent les palmes.

En acabar l’actuació  l’artista va baixar a parlar amb el públic, firmar discos, fer-se fotos amb la gent que li ho demanava. En definitiva Lucia de Carvalho és una estrella i ho demostrava construint en la nit valler un espectacle que, sense desmerèixer cap dels precedents, globalment ha estat el millor del “Festival Sete Sois, Sete Luas” d’enguany.

A partir de la noticia de La Cotorra de la Vall. 15 d’agost 2019.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Brian May commemora amb un tema l’arribada a Ultima Thule

0

Brian May, guitarrista del mític grup Queen, és a punt de publicar el seu primer treball en solitari després de més de 20 anys amb l’edició digital de “New Horizons”. Aquest nou tema ha estat escrit per Brian i Don Black, i gravat i completat aquest mes. El senzill s’estrenarà mundialment a la sala de control de la NASA, a la seu de Maryland el dia d’Any Nou, dimarts 1 de gener.

Aquest és el primer senzill com a solista del guitarrista des de “Why Do not We Try Again”, pres de l’àlbum “Another World” el 1998.

Ací podeu escoltar la preview del tema, només un minut.

“New Horizons” és la cançó homenatge personal de Brian May a la missió de la NASA New Horizons, que en el Dia d’Any Nou de 2019 farà una trobada amb un objecte del Cinturó de Kuiper, el cos remot anomenat Ultima Thule, molt més lluny de Plutó i situat a uns 6,5 mil milions de quilòmetres de la Terra.

L’astrofísic Dr. Brian May és reconegut durant una reunió de ciència de New Horizons a les oficines centrals de la NASA, Washington, DC. Va passar un llarg cap de setmana d’aniversari amb l’equip de ciències, va assistir a dos plenaris de ciències matinals, a una reunió amb el grup Student Counter Dust, i va treballar en el processat de les imatges estereoscòpiques de Plutó amb l’equip de  Geologia, Geofísica i Imatge (GGI). Crèdits: NASA / Joel Kowsky

Brian May, no només és un gran músic sinó que, a més a més, té un doctorat en astrofísica. Quan era jove i estudiava a la universitat va haver d’optar per continuar la seua tesi o seguir amb l’exitosa carrera musical junt amb el grup Queen. Com tot sabeu va optar per la música. Fa uns anys, ja jubilat del grup, va continuar la tesi, tants anys aparcada, i ara ja és doctor en astrofísica, especialista en el Sistema Solar. Actualment  és un col·laborador de la missió New Horizons. Ja va estar amb l’equip de la missió el 17 de juliol del 2015 quan la nau sobrevolà Plutó, com es pot veure a les fotografies adjuntes. Aleshores va aconseguir la primera imatge estereoscòpica del planeta nan Plutó, a partir de les imatges captades per la sonda New Horizons.

Ara tornarà a estar amb l’equip a la base d’operacions de New Horizons a la central de la NASA a Maryland, el Dia d’Any Nou per veure l’encontre històric amb Ultima Thule.

Brian May analitza les últimes imatges de Plutó i Caront amb membres del grup de New Horizons GGI, Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Laurel, Maryland.
Crèdits: NASA / JHUAPL / SwRI / Henry Throop

Si teniu interés en conèixer la tesi del cantant, aquesta es pot trobar en internet fàcilment, a un clic de google:

A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud

En ella s’estudien les velocitats de les partícules de la pols interplanetària que perden els cometes i altres objectes, una pols que reflecteix la llum solar i és observable des de la Terra. Aquest fenomen de la llum zodiacal només es pot observar en indrets molts foscos, amb molt poca incidència de la contaminació lumínica.

La seua passió per l’astrofísica es reflexa en moltes de les seues cançons. Ací podem escoltar a Brian May en un acústic cantant el tema “39” de l’àlbum de Queen (1975)  “A Night At The Opera.” La cançó relata la història d’un grup d’exploradors espacials que s’embarquen en el que és, des de la seua perspectiva, un viatge d’un any. Tanmateix, al seu retorn, s’adonen que han passat cent anys, a causa de l’efecte de dilatació del temps descrita en la Teoria Especial de la relativitat d’Einstein. Com a conseqüència, els éssers estimats que van deixar enrere ara estan tots morts.

Per Sant Ovidi 2017 a Ca les Senyoretes

2

Un any més, el record de l’Ovidi Montllor ha estat present a les activitats de Ca les Senyoretes a Otos (la Vall d’Albaida).

Enguany li hem retut homenatge amb uns convidats de luxe. Amàlia Garrigós, periodista de l’extinta Ràdio 9 i Pau Benavent, de Canal33, ens parlàren de la relació de la música en català i els mitjans de comunicació. A més a més, comptàrem amb la presència d’Helena Montllor, filla del cantant.

L’acte començarà ben prompte, a les 19.30, però abans poguérem saludar els habituals de la casa, Joan i Assumpció, els amos de la casa,  Jordi Albinyana, artista polifacètic i autor de l’exposició d’homenatge a l’Ovidi que ja ha recorregut bona part de les ciutats i pobles del nostre país. També estava Pep Albinyana, organitzador de l’event, i força viva cultural de la comarca. I Ángel Canet, de Benicolet i amic blocaire, i Victor Iñúrria, i molts més.

Allí estava ja Amàlia Garrigós, sempre tan amable i atenta, que ens presentà  a Pau Benavent, presentador i guionista de cultura popular del programa Tria33 del Canal 33. Resulta que Pau també és de la Vall d’Albaida i, com molts valencians, treballa a Catalunya.

La conversa oberta a la participació del públic, amb ells dos i moderats per Pep, incidí sobre la relació dels mitjans de comunicació amb la música. I molt especialment, dels mitjans del nostre país amb la música cantada en la nostra llengua. No s’han distingit especialment les ràdios públiques del país, i molt menys les privades, en promocionar els músics. El programa El jardí de les delícies, que conduïa Amàlia, presentà més de 350 músics en valencià però això era un oasi en un desert. El tancament dels músics valencians en el Palau de la Música l’any 2005 propicià interpel·lacions en les Corts que el director de Canal9 tractà de contrarestar amb la llista de grups que portava al programa d’Amàlia. La posterior creació del col·lectiu Ovidi Montllor permeté coordinar els artistes que fan música en valencià i ara organitzen anualment els Premis Ovidi Montllor.

No molt millor estan els mitjans públics a Catalunya. Només el programa Tria33, on treballa Pau, té una petita finestra oberta per a la música en la nostra llengua.

Helena Montllor, la filla del cantant, ens recordà moments viscuts al seu costat, com assajava a casa abans d’un concert, i com n’era de la broma.

Així que la mesa va ser crítica però amb un gran desig i una esperança que la nostra escena musical tinga un reflex real en la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, CVMC.

Després del sopar posterior, cuinat per l’Assumpció, arribà la part musical en directe amb l’actuació del grup ollerià Sigarrito, que toquen una mica de tot, més en l’àmbit del pop-rock, i en el que l’artista polifacètic Jordi Albinyana hi participa. Hi ha gent que serveix per a tot, xè!

Fotos:
Diversos moments de la vetllada. Enric Marco

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Anit va arrancar el “XII Pop al Carrer”

0

po8

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

po3 po2

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

po1L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

po7“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

po5La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

po6L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

po4Finalment Santiago Estruch ha amanit els buits avorrits entre actuacions amb diversos curts de super 8. Hem pogut sentir i veure des de Charles Aznavour passejant per Nova York al “Gordo” i el “Flaco” o algunes de les primers pel·lícules d’un irreverent Charles Chaplin.

Molt bé per la primera sessió del Pop al Carrer d’enguany. Aquesta nit també sembla sucosa amb l’actuació de Miquel Gil i companyia…. No us ho perdeu.

Ací podeu veure un tros de l’espectacle de titelles de la companyia “De Paper”.

https://youtu.be/y2UiNmDgCgY

Segona nit de Pop al Carrer 2016.

Fotos i text a partir de La Cotorra de la Vall.

Celebrem Sant Ovidi 2016 a Ca les Senyoretes

0

Olivares-Miralles-20160319Un any més, l’Ovidi Montllor és present a les activitats de Ca les Senyoretes. Enguany, però, amb el handicap de competir amb la cremà de les falles 2016. O una cosa o l’altra.

La programació de la nit de Sant Ovidi 2016, com bé l’han batejada a la casa, començà ben d’hora al Palau d’Otos amb la projecció del film: L’Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai no es va fer, dirigida per Vicent Tamarit i protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor. Fa anys que es pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de l’extinta Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta valenciana cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir 700 mecenes i recollí molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Miralles-20160319D’això ens parlà extensament Carles Miralles, productor del film, en acabar la pel·lícula.

Després passàrem a Ca les Senyoretes per gaudir de les exquisides menges de l’Assumpció i xarrar amb els altres comensals, converses sempre interessants.

Allí es trobava l’artista Jordi Albinyana en ple procés expositiu de l’homenatge a l’Ovidi en El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances, i que ara s’exposa a Barcelona.

Miquel-Barranco-20160319Acabat el sopar ens traslladarem a la “Sala de Concerts”, és  a dir la terrassa, per gaudir del duet format per Jesús BarrancoPau Miquel Soler, veu i guitarra d’Arthur Caravan. En un magnífic concert s’interpretaren algunes cançons de l’Ovidi, com la preciosa  Montserrat de l’àlbum Bon Vent i Barca Nova o Tot esperant l’Ulisses, a partir d’una poesia de Vicent Andrés Estellés.

Barranco-Miquel-AlbinyanaFeren també un homenatge al gran Toti Soler, guitarra de l’Ovidi, i renovador del flamenc punk segons contaven.

Al final s’afegí a la festa Jordi Albinyana, l’artista polifònic, que no es pogué estar d’acompanyar els cantants.

Una gran festa que esperem repetir per al Sant Ovidi 2017.

Fotos:
1.- Joan Olivares presenta Carles Miralles, productor de la pel·lícula documental d’Ovidi. Enric Marco.
2.- Carles Miralles ens conta les dificultats per fer la pel·lícula d’Ovidi. Enric Marco.
3.- Pau Miquel i Jesús Barranco homenatgen l’Ovidi. Enric Marco
4.- Jordi Albinyana s’afegeix a la festa. Joan Olivares.

Quico Pi de la Serra al Teatre del Raval de Gandia

0

IMG_4702Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?

La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.

Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.

IMG_4705Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.

Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.

El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.

La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.

I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.

IMG_4715La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.

Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.

Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.

10 anys de Ca les Senyoretes

1

10anys02Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

10anys01

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

JoanOlivares

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

PepGimenoBotifarra

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

TonidelHostal

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

DaniMiquel

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

Andreu-Valor

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Jordi-Pep

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Cinema i música al Sant Ovidi 2015 a Ca les Senyoretes

0
Publicat el 7 de març de 2015

SantOvidi2015-02Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

SantOvidi2015-01

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

9 d’octubre amb Pep Gimeno “Botifarra” i Ahmed Touzani

0

botifarra-TouzaniImpressionant i tot un encert ha estat el recital de Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani, al qual hem assistit com a commemoració del dia 9 d’Octubre a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. A aquesta parella de cracks musicals ja els havia escoltat junts fa uns anys a Ca les Senyoretes. Però la cosa s’ha ampliat i refinat des d’aleshores.

Alguns assistents podien pensar que escoltarien un recital de música tradicional valenciana, talment com ens té acostumats Pep Gimeno “Botifarra”, però ens vam trobar davant un espectacle nou, potent, complet i atractiu, tant des del punt de vista musical com de l’emocional en trobar-nos davant una veu novedosa, la de Ahmed Touzani, de Tanger-Genovés, que s’adia perfectament a l’estil de Pep Gimeno “Botifarra” i, en la seu llengua, seguia i posava la seu veu a sons i músiques del seu país d’origen, Marroc i Tànger, en una continuació dels ritmes musicals valencians. No sabem si això és exactament allò que els experts diuen “mestissatge”, però si es així, benvingut siga perquè ens ha demostrat que la música és el llenguatge universal per excel·lència i que entre les nostres terres i les del nord d’Africa, les de parla àrab, hi ha alguna cosa més de 14 km. de mar que ens separa-uneix: durant hora i mitja hem recuperat vivències que són nostres, com nostra és l’herència cultural que vam rebre en els 900 anys que la cultura àrab va ser nostra, la de la nostra terra.Botifarra-Touzani2

De Banda a Banda” és el títol de l’espectacle que protagonitzen Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani. Un espectacle que ha envaït la Casa de la Cultura vallera de color, l’olor, la musicalitat, vivències sota la forma de la tradició musical popular, representada per Botifarra i la frescor de les peces musicals que ens oferia entroncades amb les valencianes Ahmed Touzani. Els dos costats de la Mediterrània es donaven la mà de la millor forma possible: per la cultura, per la música, per la tradició.I hem recordat “Un pont de mar blava” el disc del Llach, i sobre tot a la cantant Amina Alaoui que, en àrab n’interpretava els temes, quan escoltàvem Ahmed Touzani cantar en la seua llengua ritmes com fandangos, la granaïna, romanços o fins i tot una versió àrab d’un tema popular que volem siga nostre com “La Tarara” però que sembla ser universal. I per damunt de tot, sentir-lo cantar en valencià la primera estrofa de la malaguenya de Barxeta “Mira que he corregut terres”. Indescriptible.

Botifarra-Touzani3sI per damunt d’eixe pont de mar blava que és la Mediterrània hem traginat cançons, nostres i seues, i per un moment hem gaudit en sentir-nos part d’una concepció cultural que traspassa fronteres i agermana els pobles.

I després de gaudir de l’espectacle va ser hora de xarrar amb els artistes. Un bon començament del 9 d’octubre. Bona diada del País Valencià.

Text a partir de la Cotorra de la Vall.

Fotos. L’espectacle. Enric Marco.

 

Segon dia de Pop al Carrer: circ, poesia i bona música

0
pop2-1Les activitats van començar ben prompte dissabte 19 a la vesprada amb un taller de construcció d’instruments musicals, però a les huit, tots els xiquets i majors s’acostaren a la vora del llac de la Goleta per veure l’espectacle de circ de la companyia “Arritmados”.
Els dos actors d’Alacant, Hector i Julia, amb els seus personatges Valentina i el seu “churri” repartiren humor i acrobàcies amb una gran proximitat al públic. La seua proposta de circ contemporani va rebre l’any passat el premi al millor espectacle Valladolid Propone.

Ja, en horari nocturn, el festival se centrà en la música en valencià amb el grup del barri de Torrefiel a València, Ovidi Twins. Aquest grup celebrà els seus 10 anys als escenaris cantant cançons del seu tercer disc “Animalets”, produït per LaCasaCalba, dedicat al món de les bestioles.pop2-2Sobre aquesta temàtica Ovidi Twins despleguen un ventall d’estils musicals tan dispersos com la cançó d’autor, el reggae, el punk, la música clàssica, el cabaret o la música tradicional valenciana. Les lletres continuen pouant en l’èpica de la quotidianitat concreta i exhibint la seua particular visió de les coses, entre l’humor absurd i la tendresa.Així poguérem escoltar la seua particular versió de “Dos pardalets i una aguileta”, “El gosset abelloner” o “El Parotet”. Però l’humor absurd el veiérem en “El Vals dels Caramels”, fent música amb el soroll de l’envoltori.pop2-3

Enric Casasses, poeta i rapsode, fou la següent atracció de la nit. Habitual participant en la Poefesta d’Oliva, la seua actitud es podria relacionar amb la generació “beat”, Dylan, Verdaguer, Foix o Brossa, sense oblidar el dadaisme europeu. Això pot explicar-nos la singularitat de la seua obra, en la que la quotidianitat i l’insòlit es donen la mà.

El grup musical que l’acompanyava, Don Simon i Telefunken amb el seu atrezzo extravagant, ahir vestits de papallona, posaren el seu humor musical a les infinites tombarelles dialèctiques de l’Enric. El seu estil es pot definir com a música tradicional espacial, però interior, no de l’exterior. Entre els seus instruments poguérem veure, a banda dels típics de qualsevol grup de rock, alguns que podem trobar a qualsevol tenda de joguets.

De la multitud de poemes musicats de l’Enric, podríem destacar el dedicat al seu pare químic, l’Enric Cassassas, “Mon pare fou del tot ateu”. Emocionat destacà que el seu pare fou l’introductor a l’estat de l’espectrografia de masses.

pop2-4Per acabar la nit, el ritme de la música augmentà amb l’entrada en escena de l’Orquesta Pinha, una agrupació de música popular, que encara que s’expressa en vells estils com el vals, polca, pasdoble, swing o fox-trot, el seu repertori està format per peces úniques i originals, ja que estan compostes i arranjades pels seus membres. A destacar l’acordionista, Begoña Larrañaga, acompanyant freqüent de Joaquin Sabina i membre del grup los Secretos.

El duet Dwomo (Antonio J. Iglesias i Jorge Lorán), acompanyats per l’Orquesta Pinha, exhibiren el seu repertori de pop de risc, adaptacions multilingües de cançons ben conegudes, com aquella de José Luís Perales, “A shipboat called Freedom”. I és que cantaven tant en castellà, com en anglés o francès mentre presentaven les cançons en valencià. I és que el duet madrileny està establert a València des de 2007.

Tot un èxit de participació, poesia i bona música en aquest 10é Pop al Carrer que organitza LaCasaCalba, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna.

pop2-5A destacar entre el públic la presència d’Amàlia Garrigós, periodista i locutora de la injustament tancada Ràdio 9, que des del seu programa Alta Fidelitat promocionava la música feta al País. Lluitadora incansable per la recuperació d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, ens contà que actualment dirigeix el programa de ràdio El Mural, amb la col·laboració d’Escola Valenciana i distribuït per multitud de ràdios municipals i pel diari digital La Veu del País Valencià. Ens animà a escoltar-lo i lluitar pel que ens han furtat.

Esperem amb impaciència el Pop al Carrer del 2015.

A partir de La Cotorrra de la Vall

Text i fotos d’Enric Marco.

“Pop al Carrer” celebra el desé aniversari amb el mític Pau Riba

0

pop3Un any més les actuacions musicals de “Pop al Carrer”, a la Plaça de les Palmeres de la platja de Tavernes de la Valldigna, La Safor, van respondre a l’expectació creada. El desé aniversari va resultar en la primera nit d’espectacles excel·lent i per la importància dels artistes, digne d’estar entre les guies dels millors festivals de l’estiu. Cal recordar que els espectacles s’organitzen des del 2005 per LaCasaCalba amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes.I enguany, per celebrar el desé “Pop al Carrer”, es compta amb un conjunt d’actuacions notables on destaca la presència de Pau Riba, el polifacètic artista autor de “Dioptria”, considerat el millor disc en català del segle XX, o “Jo, la donya i el gripau”.

Francesc Burgos, la cara visible de LaCasaCalba, presentà la nova sessió de “Pop al Carrer”, recordant que ja fa nou anys començaren amb l’aleshores desconegut Pau Alabajos. També animà a participar en el Verkami obert per contribuir a la reobertura del Teatre Raval de Gandia, l’únic espai escènic privat fora de València, un espai, va dir que no s’haguera tingut que tancar mai.

pop7pop5Dos moments de l’actuació de Pau Miquel Soler

Seguidament començà l’actuació de Pau Miquel Soler, cantant del grup Arthur Caravan, premi Ovidi 2014, a la millor música en valencià. Ens va oferir les cançons del seu primer àlbum en solitari “L’amor o la guerra”, on ha musicat poemes del“Mural del País Valencià ” de Vicent Andrés Estellés, adaptant els versos en l’ancoratge en la música tradicional valenciana, però amb una mirada més pop i contemporània. Les seues versions de la cançó dedicada a la mítica muntanya Aitana o el dedicat al llibre de Gandia, arrancaren forts aplaudiments.

pop4A l’esquerra, el poeta Enric Cassasses, recitant el poema durant l’actuació de Pau Riba

Seguidament, al voltant de les 23:30, arribava el plat més fort de la nit. Tota la placeta a rebentar de personal, de gent major, joves, pares i mares amb xiquets, tots preparats per escoltar el cantant, escriptor i artista plàstic, el polifacètic Pau Riba, nét del poeta i hel·lenista Carles Riba.

Pau Riba, el cantant que inicià la seua carrera a finals dels 60, és considerat l’artista total, per l’ús que fa de totes les disciplines artístiques. A Tavernes, ahir, com era d’esperar, no va decebre el públic.

Presentat pel poeta Enric Cassasses, que li dedicà un poema “Val més una cançó que mil crits”, Pau aparegué amb el grup Els 40 Gripaus, banda formada per multi instrumentistes creadors d’instruments amb ànima circense que ell ha anat escollint un a un per celebrar el 40é aniversari de l’edició mítica de l’àlbum “Jo, la donya i el gripau”, enregistrat per Riba l’any 1971. D’entre els músics destacava el seu fill de 12 anys, Llull Riba amb la mini bateria i percussió.

pop2pop1Dos moment de l’actuació de Pau Riba

Mesclant versos, cançons, escenes còmiques circenses com el part d’una guitarra en públic, el cantant de la contracultura acabà el seu espectacle amb la “Dansa de la Terra”, on baixà de l’escenari per cantar i ballar amb el públic, que entusiasmat li feia rogle.

Però la gent en volia més, i després d’insistir, Pau Riba encara ens regalà dues cançons més, una d’elles, l’astro-eròtica “Traw k traw” del seu àlbum “Cosmossoma”.

Una nit màgica que va deixar ben contents els espectadors encara que per a molts el temps se’ns va escurçar tan ràpidament que ens va semblar curta, massa curta la presència de “l’enfant terrible” del pop català dels 70.

“Pop al Carrer” continuà diumenge 19 a partir de les 19 h. amb un taller de fabricació d’instruments musicals reciclats, circ infantil a les 20 h per continuar a la nit amb més música en valencià. Ja en parlem.

A partir de La Cotorra de la Vall.

Text i fotos: Enric Marco.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El Corredor Polonés i Senior i el Cor Brutal a Tavernes

0

Molt bon ambient va tindre ahir el concert de “Sénior i el cor brutal + el Corredor Polonés” celebrat a la Casa de la Cultura, un espectacle que formava part de la programació cultural que la Regidoria de Joventut, que dirigeix Josep Llácer, ha preparat per completar les activitats del Festivern. Molta gent del poble, però sobretot molts joves de fora, ja acampats, que ompliren la sala i participaren animant els cantants.

Els primers que actuaren foren El Corredor Polonès, grup de rock alternatiu que combina grunge, punk i metall. D’Ontinyent tot tres, la seua música contundent, sona a fàbrica a tota màquina; a nit freda i al ras; a llums en la foscor que es revelen amb l’obscuritat. Distorsius en ocasions dissonants. La música és decidida, mecànica, de paisatge imprés en escala de grisos.

El que vam trobar, però, que aquest tipus de rock potser s’adiu més a llocs més oberts que a llocs tancats com la Casa de la Cultura. Llocs on la gent pot eixir a ballar i botar davant la banda. Les cançons del seu últim disc “L’embaràs d’Agnieszka” eren ben conegudes pel públic jove de les primeres files.

Senior i el Cor Brutal, banda de rock alternatiu amb sons country i folk, va vindre després. Una banda amb cantants més grandets liderada per Miquel Àngel Landete (Senior) amb tres músics (el Cor Brutal) polifacètics ja que tots tres interpreten diversos instruments.

Van interpretar les peces del seu últim disc València-Califòrnia, amb una gran complicitat del públic, fent bromes amb ell, i la gent hi responia entusiasta.

Senior recordava com que feia 6 anys que havia vingut a Tavernes de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba. Van vindre amb Artur Caravan i el pioner del rock català Pau Riba. Un agraïment al Francesc que la gent va aplaudir. La seua actuació acabà amb la cancó que tanca el disc València-Califòrnia.

Però la gent en volia més. Així amb el clàssic “Una cançoneta i mon anem“, la banda dels barbuts van tornar a pujar a l’escenari. Miquel Àngel Landete, el líder del grup, va demanar quina cançó del repertori volien i, primer de manera caòtica, i després ja més coordinada, van demanar la cançò més emblemàtica del grup “Gran” del disc Gran (vídeoclip de la cançó Gran).

Però mentre el grup es preparava, Miquel Àngel Landete, ens regalà, ell sol, una del pròxim disc, el Poder del Voler, sense editar encara, la cançò amb el mateix títol. Ja preparats per cantar “Gran” s’invità al públic a pujar a l’escenari i hi anàren 4 xics i xiques que junt a la banda donàren el final definitiu al concert.

Fotos:
1.- Senior i el Cor Brutal, al fi de festa amb espontànis del públic.
2.- El Corredor Polonés.

(A partir d’una informació de la Cotorra de la Vall)

Publicat dins de Música | Deixa un comentari