Fa uns dies varem rebre la petició de l’Ajuntament de València i l’empresa Schréder  per difondre el nostre treball de conscienciació sobre l’ús d’enllumenats responsables a un auditori format per tècnics municipals i comercials de molts indrets de l’estat, des de Madrid, Andalusia i Catalunya.  Les jornades que es van realitzar dimarts 21 i dimecres 22 passats, i, segons el programa de l’organització, es van fer amb el propòsit comú de contribuir a difondre les bones pràctiques en matèria d’enllumenat públic, amb l’objectiu de reduir la contaminació lumínica, conservar el patrimoni mediambiental i optimitzar el consum energètic.

Aquesta va ser, per tant, una ocasió única per compartir experiències dels dos mons, entre el món de la ciència i dels activistes de la protecció del cel nocturn i el món dels encarregats d’il·luminar les poblacions, per crear espais de debat amb els principals experts sobre aquesta matèria. La tecnologia actual posa a disposició les eines necessàries per fer un ús responsable i cada vegada més eficient de l’enllumenat públic a les nostres ciutats i entorns urbans i naturals. Conèixer referències que ens ajudin a planificar les nostres instal·lacions de la forma més responsable, és fonamental per assegurar el benestar present i futur, no només de tot el nostre entorn i ecosistema, sinó també de les ciutadanes i ciutadans com a principals beneficiaris de les instal·lacions públiques.

Les dues jornades sobre les bones pràctiques d’enllumenat públic se celebraren en el Complex Esportiu i Cultural La Petxina a la ciutat de València. L’alcalde Joan Ribó va inaugurar les jornades i destacà que la gestió responsable de les lluminàries és essencial en la lluita contra el canvi climàtic, així com l’estalvi de diners públics.

La regidora de Recursos Públics i encarregada de l’enllumenat de la ciutat, Lluïsa Notari repassà el canvi notable que s’ha realitzat en el nombre i en el tipus de lluminàries així com l’estalvi econòmic que han fet València una ciutat més habitable. Les jornades d’enllumenat públic que s’inauguraven parlarien de contaminació lumínica, eficiència energètica, sostenibilitat, biodiversitat i tecnologia. I aquestes jornades s’han fet a València ja que és un referent en enllumenat públic.

Després de la intervenció de Vicent Mayans, tècnic en cap d’enllumenat de València, que ha explicat les actuacions fetes els darrers 8 anys, per ordenar el parc de lluminàries, reduir potència, instal·lar llums amb el flux hemisfèric superior 0% i usar temperatures de color de 2700 K i ja pensant en llums més càlides com les de 2200 K, ens toca el pas a la taula redona dels astrònoms.

David Galadí de l’Observatori de Calar Alto, Alícia Lozano de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i jo mateix aportarem la nostra visió en la taula redona: Protegir el cel nocturn per recuperar el dret a veure les estrelles.

Vaig començar jo mateix, amb un resum dels temes principals de la defensa de la nit. Com entenem la llum artificial nocturna com una contaminació ambiental a la que cal posar límits, el problema de la llum blava i com la contaminació lumínica afecta a l’observació del cel, a la biodiversitat i a la salut humana.

Alícia Lozano ens parlà de com es perd el cel nocturn per la instal·lació incorrecta de llums amb exemples clars de la seua experiència com a astrofotògrafa.

David Galadí, després d’agrair que se’ns haja invitat en aquest encontre professional que manera que puguen explicar la visió de la ciència, explicà quins requisits haurien de complir les instal·lacions d’enllumenat per protegir la nit. Va fer referència explícita a la manera correcta d’avaluar la presència de llum blava amb l’index G.

A la vesprada la segona taula redona es dedicà al medi ambient: Protegint el patrimoni mediambiental: el Parc Natural de l’Albufera. Paco Collado, cap de secció del Servei Devesa-Albufera, ens feu cinc cèntims de la història d’espoli i degradació de l’espai natural a les acaballes del franquisme. Va ser amb el projecte Ecolight, amb fons de l’ajuntament i europeu (Life) que es va poder descontaminar lumínicament la Devesa. Joanma Bullón, astrònom aficionat i agent mediambiental, ens contà les seues experiències sobre la degradació del cel nocturn amb el programa Horitzons perduts i Vicent Mayans explicar les actuacions realitzades per instal·lar llums respectuoses amb l’entorn: columnes amb llum PC-ambre que baixen potència o s’apaguen completament quan no passa ningú a la nit i que només enllumenen la zona de vianants.

Per la vesprada s’ha fet una visita al Parc Natural de Devesa-Albufera. Després de passar per la Gola de Pujol per contemplar la posta de Sol, s’examinà in-situ la solució pionera que instal·lada a la Devesa per conciliar el benestar veïnal i la protecció mediambiental: unes columnes de llum daurada de PC ambre que enllumena només el carril de pas dels vianants i que incrementa la potència amb el pas de les persones.

Entremig d’aquestes xarrades, diversos tècnics de l’empresa Schréder ens contarem les innovacions tècniques de les smart-city. Finalment una idea recurrent que han transmés al públic assistent: una bona instal·lació lumínica es fa amb tecnologia i amb un bon projecte lumínic. Res de posar llums a la babalà.

Finalment les jornades que han reunit experts tecnològics i mediambientals es clausuraren al migdia del dimecres 22 amb la presència de vicealcalde Sergi Campillo.

Entrevistes À Punt Oratge:

Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cerveró, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

Pensàvem que 2021 seria el final del malson de la pandèmia i no ha estat així. Malgrat que la majoria ja estem vacunats amb algun dels vaccins disponibles, les festes de Nadal d’enguany continuen incertes i sembla que estem en el mateix punt de l’any passat per ara.

Mentrestant la Terra, indiferent al patiment humà, continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud.

I avui, dimarts 21 de desembre, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Una altra de ben interessant és que aquests dies la Lluna plena assoleix l’altura màxima anual al cel nocturn. El nostre satèl·lit en fase de Lluna plena actua com un anti-Sol. Vist des de la nostra posició sobre la Terra, la Lluna plena sempre està oposada al Sol i, per tant, recorre aproximadament el mateix camí al cel nocturn que el Sol ha recorregut 6 mesos abans de dia.  Per aquesta raó la Lluna plena d’aquests dies recorre al cel el mateix camí que el Sol recorregué el dia del Solstici d’estiu, el passat 21 de juny.

Ho podem veure fàcilment jugant una mica amb el gràfic anterior on s’ha dibuixat el camí del Sol el dia del solstici d’hivern (a la dreta de l’esfera, December solstice). Aquesta esfera celeste representa els moviments del Sol en diferents moments de l’any. En la part superior és de dia i en la inferior de nit.

Ara, si capgirem aquest gràfic, tindrem la part nocturna dalt i la diürna baix. Si dibuixem la Lluna plena en el mateix cercle (a la dreta de l’esfera, December solstice), es veu clarament que el camí que recorre el Sol de dia (ara baix), és molt més gran de nit i porta la Lluna plena a altures tan grans com el del Sol a principis d’estiu.

Aquests dies el moviment de la Lluna plena prop del solstici d’hivern és realment espectacular. A la posta del Sol la podreu veure eixir per l’est quasi de manera vertical, assolir una gran altura cap al sud entre les 12 i la 1 de la matinada i pondre’s poc després de l’eixida del Sol.

Acaba la tardor, comença l’hivern i ben prompte acabarà aquest estrany any 2021. Salut i prudència en aquestes festes de Nadal.

Imatges:

1.- Eixida de la Lluna plena davant de les Torres de Serrans de València. 19 de desembre de 2021. Enric Marco.
2.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.
3.-Esfera celeste del camí del Sol el dia del solstici d’hivern.
4.-Esfera celeste del camí de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

Per cinqué any consecutiu s’han trobat a Riba-roja de Túria investigadors de diferents àmbits que han analitzat els efectes que produeix la llum artificial nocturna. En aquesta edició, l’objectiu de la trobada ha estat donar a conéixer la importància i necessitat de tindre cels nocturns foscos i com protegir la nit front de la contaminació lumínica.“Des de fa anys algunes legislacions tracten tímidament de posar fre a la llum artificial nocturna, però així i tot l’èxit ha sigut limitat. La llum a la nit no s’atura, a pesar que es coneixen perfectament els seus efectes adversos sobre la biodiversitat i la salut humana”, adverteix Ángel Morales (Química Analítica, UV), responsable científic de la jornada al costat d’Enric Marco (Astronomia i Astrofísica, UV).

Han inaugurat la jornada, realitzada a l’Agència de Desenvolupament Local de Riba-roja de Túria, la secretària Autonòmica d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, Paula Tuzón; l’alcalde de la localitat, Robert Raga; i el vicerector de Projecció Territorial i Societat, Jorge Hermosilla. L’alcalde i la secretària Autonòmica han coincidit a assenyalar la importància de celebrar aquesta jornada “com un compromís ferm i decidit per contribuir a la sostenibilitat ambiental”. Per la seua banda, el vicerector ha apuntat que la Universitat de València “mostra de nou el seu compromís amb el territori, aportant coneixement científic i comptant amb la col·laboració institucional, en benefici de la societat valenciana”.

Aquesta problemàtica és el tema central de la jornada que s’ha celebrat aquest dimarts 23 de novembre, a Riba-roja de Túria, sota el títol Protecció de la nit enfront de la contaminació lumínica. El Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València i l’ajuntament de Riba-roja de Túria organitzen aquesta jornada amb la col·laboració de la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria, Cel Fosc i la Xarxa Espanyola d’Estudis sobre Contaminació Lumínica (REECL).

La sessió del matí arrancà amb la presentació de l’avantprojecte de la llei valenciana de contaminació lumínica  a càrrec de Pedro Fresco, director General de Transició Ecològica. S’ha explicat la necessitat de la llei en un context d’emergència climàtica i on la protecció de la nit és un fet fonamental. S’han descrit les restriccions al tipus d’enllumenat (FHS int. = 0%, la llum més càlida possible), com seran les diferents zones de protecció, les excepcions i les sancions. L’avantprojecte serà posat en exposició pública aquesta setmana.

A continuació, Vicent Mayans, cap de Secció d’Enllumenat i Eficiència Energètica de l’Ajuntament de València, explicà les accions i esforços de la ciutat de València per a aconseguir una il·luminació més sostenible. Ens contà detalladament els esforços fets primer per inventariar les 107000 lluminàries de la ciutat, després com catalogar-les per a finalment reduir les potències, eliminar les més contaminats com ara les boles i canviar a un tipus de llum LED  càlida de 2700 K. Finalment ens mostrà alguns casos d’èxit de diversos carrers de la ciutat en que el canvi d’enllumenat ha permés una millor uniformitat, i ser menys intrusiu en els habitatges.

Antonia Varela, directora de la Fundació Starlight ens contà els esforços per preservar zones de cels foscos com a reserva i/o destinació Starlight. Finalment exposà la proposta de considerar el cel nocturn com un nou ODS (ODS-18).

Josep Maria Ollé, enginyer tècnic d’il·luminació, detallà els problemes del reglament del 2008 i el comparà amb el projecte del nou reglament estatal sobre il·luminació, que, d’aprovar-se tal i com està, serà un pas enrere respecte a la protecció de la foscor de la nit.

En la sessió de la vesprada, Salvador Bará, professor de la Universitat de Santiago de Compostel·la, explicà la necessitat de considerar la llum artificial nocturna com un agent contaminant i la urgència d’actuar contra la contaminació lumínica. Finalment Maribel Aguilar, del Centre de difusió i pràctica de l’Astronomia, Galàctica, exposà les possibilitats de desenvolupament territorial considerant el cel nocturn com un bé immaterial a protegir.

En la sessió final de la vesprada, Enric Marco donà a conéixer l’existència del còmic Enlighten your clock, traduït per Rosa Magraner i ell mateix, Il·lumina el teu rellotge, que és una bona eina de divulgació pedagògica per explicar els problema que causa la llum artificial nocturna sobre la salut humana.

Per acabar José Luís Ramos, com a regidor de Sostenibilitat i Transició Ecològica de l’ajuntament de Burjassot i Ángel Morales com a responsable científic de la Jornada han tancat la Jornada, agraint als presents la seua assistència, la seua activa participació i ens emplaçà a treballar per un millor enllumenat de les nostres ciutats i pobles.

Llista d’enllaços:

Programa de la jornada

Text basat en la informació de la nota de premsa de la Universitat, desenvolupada per mi: Riba-roja de Túria acull la 5a edició de la jornada anual sobre contaminació lumínica

Fotos: Enric Marco.

Sentir els trons, veure els llamps enllumenant el cel, olorar la pluja mentre omple els carrers són manifestacions de la bellesa però també de la potència i de la insignificança dels humans front als fenòmens naturals. Ja no pensem en deus enfadats ni malediccions estranyes sinó que ja tenim clara l’explicació de les tempestes. Una separació de càrregues elèctriques genera una potent descàrrega entre núvols o entre aquests i la terra. Però des de fa uns anys s’han anat descobrint altres manifestacions associades a les tempestes que només es poden veure des de dalt dels núvols i que els astronautes de l’Estació Espacial Internacional observen de tant en tant.

Aquests nous fenòmens elèctrics, raigs blaus. sprite rogencs i filamentosos, follets o elves en forma d’anell en expansió, molt curts en el temps (microsegons) però molt intensos, es creen a l’alta atmosfera des del 15 km d’altura fins a la ionosfera. Actualment s’estan estudiant amb les detectors de l’instrument Atmosphere Interactions Monitor (ASIM) instal·lat a l’Estació Espacial Internacional.

Una observació realitzada en febrer de 2019 detectà 5 erupcions de plasma molt violentes a uns 16 km d’altura sobre l’illa Nauru al Pacífic, una de les quals generà un senyal en forma de con, amb una apertura que anava augmentant a mesura que la emissió progressava i arribava fins als 56 km d’altura, tot això seguit per un intens raig blau. Aquesta setmana s’ha publicat a la prestigiosa revista Nature i s’ha destacat a la portada.

Per conéixer les característiques de la tempesta, s’han analitzat també els llamps produïts amb dades en terra i s’ha establert la relació entre el començament d’un raig i la violència emissió blava cap amunt detectada pels fotòmetres d’ASIM.

El professor d’Astronomia de la Universitat de València Víctor Reglero dirigeix l’equip internacional que ha dissenyat aquest instrument de recerca espacial. ASIM ha estat desenvolupat durant dotze anys per equips danesos, noruecs i de l’estat espanyol.

“És la primera vegada que podem correlacionar un llamp progenitor amb l’emissió predominant en el blau, propagant-se cap a les parts més altes de l’atmosfera“, diu Reglero, que afegeix: “Ara ja tenim raigs que es propaguen des del núvol a terra, viceversa o entre núvols, i també raigs blaus que ascendeixen des del núvol a capes molt altes de l’atmosfera: aquesta és la novetat ”

Aquesta injecció d’electrons d’alta energia dels raigs blaus en la ionosfera pertorba el Circuit Electric Global de la Terra que fins ara es pensava estava format per electrons que pujaven lentament des de les capes baixes i després es redistribuïen per tota la ionosfera. Ara caldrà tindre en compte aquesta immensa aportació d’energia en el càlcul de l’escalfament, estructura, formació de núvols i tempestes.

Aquesta és la grandesa de la ciència i el descobriment. Fins i tot fenòmens tan usuals i coneguts com les tempestes amaguen secrets que poden capgirar les nostres certeses que sempre han de ser provisionals.

Més informació:

Así nace un rayo azul y asciende por la estratosfera. Agencia SINC, 21 gener 2021.

Imatges:

1.- Composició artística de la Terra vista des de l’Estació Espacial Internacional en el moment que es dispara un raig blau. Per sobre té un follet o elve associat amb forma de gran dònut blanquinós, que puja fins als 100 km d’altura en la ionosfera. / DTU Space, Mount Visual / Daniel Schmelling. Agencia SINC

2.- Infografia dels fenòmens associats a una gran tempesta: llamps, raigs blaus, sprites i follets (elves). ESA.

Isabel Cordero, professora titular de la Facultat de Matemàtiques, àrea de Matemàtica Aplicada, de la Universitat de València, ha estat la cinquena conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Amb la seua xarrada es tanca la IV Setmana de la Ciència de Gandia. Una setmana de difusió de la ciència cap a la societat que en aquest temps de pandèmia s’ha fet alhora presencial i virtual.

Isabel Cordero és llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Astrofísica per la Universitat de València. Ha estat investigadora postdoctoral en l’Institut Max-Planck d’Astrofísica en Garching (Munich, Alemanya) i en l’Observatori de Paris-Meudon. També ha realitzat estades d’investigació en les universitats de Lieja i Namur en Bèlgica.

Compagina la tasca docent amb una activitat investigadora en el camp de la matemàtica aplicada i de l’astrofísica, amb especial interés en la relativitat numèrica i les ones gravitatòries.

És membre de la col·laboració internacional Virgo a València, on coordina les activitats de divulgació i comunicació. És membre de l’Editorial Board de la revista Journal of Physics Communications i de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Relatividad y Gravitación. També té una participació activa en projectes amb estudiants universitaris de diferents graus, i dedica gran part del seu temps i de la seua il·lusió a moltes activitats de divulgació científica entre elles ser un membre actiu de l’Associació Sapiencia, a Port de Sagunt (el Camp de Morvedre).

En la seua conferència “Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante“, després d’una senzilla introducció a la Relativitat General d’Einstein, ens ha explicat el que són les ones gravitatòries, pertorbacions de l’espai temps causades per gegantins xocs d’estels de neutrons o de forats negres, i que es propaguen per tot l’univers. El seu estudi és proporcionaria, per tant, moltíssima informació sobre aquests monstres celestes. La intensitat d’aquestes ones, però, és tan petita que en arribar a la Terra és pràcticament impossible mesurar-les.

Tanmateix al segle XXI l’interés per obtenir resultats ha impulsat la recerca en tecnologia de làsers, buit, estabilitat estructural, etc i des fa uns anys disposem d’uns revolucionaris observatoris que ens permeten captar aquestes subtils ones gravitatòries quan arriben a la terra. Des de la primera detecció d’una ona gravitatòria que travessà la Terra el 14 de setembre de 2015, resultat del xoc de dos forats negres de 29 i 26 masses solars respectivament, desenes d’esdeveniments s’han detectats als observatoris LIGO i Virgo, resultat que ha estat premiat pel Premi Nobel de Física del 2017 per els seus promotors.

La ciència que s’està fet és realment fascinant. De tot i això i més ens parlà Isabel Cordero i tot ho podeu veure en diferit al Canal YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/DyIm2RWWfJM

La tardor ha començat. Els estels i les constel·lacions estan al seu lloc, el Triangle d’Estiu davalla cap a l’horitzó oest, l’Escorpí busca el seu refugi hivernal i fuig del gegant Orió que ja surt a la matinada, tal com manà el déu Júpiter fa mil·lennis per mantindre la pau al firmament. Mentrestant els planetes gegants, Júpiter i Saturn, també abandonaran ben aviat el cel i ens aboquen a un espectacle celeste devaluat per la seua pèrdua.

Mentre tot això passa al cel nocturn, l’oratge sembla que no vulga abandonar l’estiu i ens regal dies de calor estiuenca, això sí amb un Sol esglaiat ja ben baix al cel diürn.

Els planetes Júpiter i Saturn continuen essent els senyors de la nit encara que, en fer-se de nit, ja es troben cap al sud-oest i a mesura que passen els dies d’octubre es veuran cada vegada més i més prop de l’horitzó oest.

Júpiter, meravellós al telescopi, es troba encara en la constel·lació de  l’Escorpí. Continua essent l’objecte més brillant del cel però si no sabeu on trobar-lo el dijous 3 rebrà la visita d’una fina lluna creixent.

La nit següent, divendres 4, la Lluna se situarà entre Júpiter i Saturn, amb la creació d’una original línia celeste amb els tres astres brillants.

La nit del dissabte 5 serà Saturn el que rebrà el nostre satèl·lit natural. El planeta anellat, a Sagitari, ja està dèbil al cel i és un bona ocasió per trobar-lo de manera fàcil. La separació angular de centre a centre dels astres serà de 0,9°, menys de 2 diàmetres lunars.

Els altres planetes, Venus, Mercuri i Mart, estan ara mateix en les proximitats de la direcció del Sol, i, per això mateix, no són fàcilment visibles aquests dies.

Octubre també gaudeix d’unes pluges d’estels, encara que totes molts dèbils, d’uns pocs meteors per hora. Els Dracònids tenen el màxim el 9 d’octubre, els S. Taurids, el 10,  mentre que els Delta Aurígids tenen el màxim l’11 d’octubre. Finalment el 18 d’octubre gaudirem dels Epsilon Geminids, els Orionids el 21 i els Leo Minorids el 24.

De tots ells només els Orionids són suficientment actius, amb 15 meteors/hora, per que una eixida per observar-los a indrets ben foscos  s’ho valga.

I les belles constel·lacions hivernals ja són observables poc després de les 12 de la nit. Orió, Taure, els Bessons, els Cans Major i Menor comencen a ocupar el seu lloc al cel, tot anunciant que el camí a l’hivern es recorre en només tres mesos.

Només cal recordar que, per estalvi d’energia, la nit del 26 al 27 d’octubre es produirà el tradicional canvi d’hora per passar a l’horari d’hivern. En la matinada de les 3 passarem a les 2.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Museu de la Ciència de València i escultures de Jaume Plensa. Enric Marco.
2 – 5. Aspectes del cel d’octubre amb Stellarium.

Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.

Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.

De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,

El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.

Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.

La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.

Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.

Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.

I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.

Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.

Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.

L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.

Imatges:

1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.

La llum contamina? Aquesta era la pregunta que tractàvem de respondre a la gent de tota edat que s’arrimà al taller de Contaminació Lumínica que muntàrem en la denominada, per unes hores Plaça de la Ciència, davant de l’Ajuntament de València. Una plaça que ha estat feliçment recuperada per al poble per fer-hi activitats culturals de tot tipus.

Estem satisfets per les visites del públic. Sentim que, de vegades, fins i tot, no podíem atendre a totes les persones que entraven al nostre estant, de tan ple com estava. Gent major, pares, mares, joves, però sobretot xiquets, s’aproximaven per conéixer de prop el problema causat per l’enllumenat artificial nocturn de les nostres ciutats.

Parlàrem, com no podia ser d’altra manera, de l’allau dels Leds de llum blanca que s’estan instal·lant sense cap estudi, sense tindre en compte el riscos d’aquest tipus d’il·luminació ja ben establerts. Els Leds freds (amb alta temperatura de color) tenen un gran pic d’emissió en la banda del blau altament disruptiu dels cicles circadians per als humans i amb gran afecció a la vida silvestre, en especial als insectes.

Tot això ho explicàvem als visitants amb l’ajuda de l’investigador Carlos Tapia Ayuga de la Universidad Complutense de Madrid en representació de Stars4all, un projecte europeu de ciència ciutadana dedicada a la sensibilització sobre la contaminació lumínica.

Les activitats que hem presentat, pòsters explicatius, foto nocturna de la ciutat de València des de l’espai, vídeos explicatius, però en especial, la caixa de la llum i la ciutat de la llum, han estat eines pedagògiques fantàstiques per explicar el problema.

Com a primícia, hem presentat una làmpara revolucionaria de llum BOP (Base of Plasma) que funciona amb l’ús de materials electroluminiscents com a components principals. Sembla que l’era dels Leds no serà eterna.

Pel nostre estant han passat famílies, molts xiquets i hem rebut visites com la del regidor de Règim Interior de l’ajuntament de València, Sergi Campillo, que està portant endavant una àmplia renovació de l’enllumenat de la ciutat amb Leds càlids de 3000 i 2700 K, Jaume Güemes, director i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic, tots ben conscienciats del problema de la contaminació lumínica.

Acabats els tallers, i amb la plaça plena de gom a gom, la II Nit Europea de la Investigació va continuar amb  l’espectacle «Científiques i artistes», el qual va incloure una sèrie de monòlegs i actuacions. L’espectacle mostrà conceptes científics molt diversos com la qualitat i la salut visual, els aliments transgènics, les connexions neuronals del cervell humà, el càncer colorectal, la vida a Oceania i els acceleradors i col·lisionadors de partícules.

La vetlada també va reivindicat el paper del les dones en la ciència i la importància de la inclusió de la perspectiva de gènere en la recerca.

La II Nit Europea de la Investigació ha estat organitzada per la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de València, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), l’Institut d’Investigació Sanitària (INCLIVA), la Universitat Politècnica de València (UPV), la Universitat de València (UV) i l’empresa del Parc Científic de la Universitat Miguel Hernàndez d’Elx El Caleidoscopio, i s’emmarca en la Nit Europea de la Investigació Valenciana.

El nostre taller de contaminació lumínica ha estat coordinat per Salvem la nit, el grup de treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València, format per investigadors de diverses disciplines que estudien el problema des de diverses perspectives: astronomia, química o biologia. Volem agrair a la Unitat de Cultura Científica de la Universitat de València haver contat amb nosaltres i les facilitats donades per participar en la II Nit Europea de la Investigació.

Imatges.
Enric Marco, menys l’última que és de la Universitat de València.

Avui hem estat al programa Al ras, que conduït per Jèssica Crespo, ha tractat durant una hora el tema de la contaminació lumínica. S’ha comptat amb la presència de Sergi Campillo, regidor de Règim Interior de l’Ajuntament de València; d’Enric Marco i Joaquin Baixeras, del grup Salvem la nit de la Universitat de València, Enrique Aparicio, president d’UA_astroingeo, i Miguel Ángel Zamorano de l’empresa d’enllumenat AliseaEsco.

Hem parlat de les causes físiques de la contaminació lumínica, dels seus efectes sobre la salut i el medi ambient, de com millorar l’enllumenat públic i de les millores que s’estan fent als carrers de València i a la Devesa-Albufera.  Finalment s’ha contactat amb l’empresa d’enllumenat AliseaEsco que s’encarrega de l’enllumenat vial de Gandia.

Una conversa relaxada amb algun moment de tensió, la justa per fer l’entrevista molt interessant.

L’enllaç directe a la llarga entrevista és:

Entradeta

• 25.07.2018 | Els efectes de la contaminació lumínica

• Sabeu quins efectes provoca la contaminació lumínica sobre la població? Hem tractat el tema sense oblidar la tertúlia del “Café del temps”, la secció “Sexe sentit” i el festival Sagunt a Escena.

Programa

• 25.07.2018 | Primera hora

• En la primera hora hem tractat el tema de la contaminació lumínica, quins problemes causa i quines solucions s’hi poden aplicar. Després hem fet una connexió amb l’aeroport de l’Altet per a conéixer la situació que hi ha per la vaga del personal de cabina de Ryanair.

Els valencians no coneixen la seua història. Ni saben les aportacions que hem fet a la cultura universal. Perquè hi hagué un moment en què València va ser la capital cultural de la Corona i porta d’accés de totes les innovacions artístiques europees. Tot això em ve al cap en assabentar-me de les gestions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per retornar a la seua ciutat, encara que siga de forma temporal, l’excepcional retaule gòtic de Sant Jordi de Marçal de Sax, més conegut com el Retaule del Centenar de la Ploma. I em recorda la darrera vegada que vaig estar a Londres i la visita obligada a la una de les nostres joies més estimades.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule gòtic de grans dimensions (6.60 m d’alçada per 5.50 m d’amplada) realitzat a l’entorn del 1400 pel pintor alemany Andreu Marçal de Sax per encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma. Aquesta milícia civil comptava amb 100 arcabussers per defensar la ciutat i es trobava sota l’advocació de Sant Jordi. El motiu principal d’aquesta joia pictòrica del segle XV és, per tant, la del sant, primer patró del regne i de moltes ciutats valencianes, entre elles Alcoi. Al centre veurem l’escena clàssica del sant lluitant contra el drac sota la mirada de la princesa alliberada, mentre que al seu voltant s’hi troben diverses escenes de la vida llegendària del sant, segons la tradició cristiana un milicià romà cristià martiritzat en temps de Dioclecià.

Tanmateix l’obra és famosa perquè representa la Batalla del Puig que va tenir lloc el 1237, la conseqüència de la qual va ser la conquista de Madīna Balansiya, la ciutat de València en època musulmana. Jaume I, sobre un cavall cobert per la senyera reial, ataca el rei  Zayyan de València. El pintor representa una veritable batalla a camp obert, en la que es veuen soldats morts i també cavalls ferits i morts. Segons es pot comprovar al Llibre dels Fets, les lluites cos a cos del rei amb els seus enemics van ser, més aviat, escasses. Es guanyaven les places fortes amb negociació i, si calia, setge.

Arran de l’abolició dels Furs, l’any 1711 s’abolí definitivament la milícia armada. La seua funció de defensa de la ciutat ja no tenia sentit en un regne ocupat. Així que el Retaule del Centenar de la Ploma es quedà orfe, fins que l’enderroc de l’església on es trobava comportà la seua venda. Segons conta la historiadora Matilde Miquel Juan, el retaule fou adquirit a París el 1864 pel South Kensington Museum de Londres, que després passà a denominar-se  Victoria and Albert Museum de Londres. Fou comprat per 800 £ (20.000 francs) al marxant d’art Mr. Bauer, una quantitat realment elevada en comparació amb altres adquisicions de l’època.

Cada vegada que he estat a Londres sempre he trobat un moment per visitar aquesta obra mestra de l’art valencià, salvaguardat a Londres. En la primera trobada, el retaule era en una sala més aviat petita i fosca. Una gran emoció m’omplia mentre gaudia d’un tros d’història del meu país. Mentre era assegut al seu davant durant molta estona per admirar-lo i no perdre’m cap detall, el sant, la batalla, els penons i senyeres vaig escoltar la conversa de dues xiques al meu darrere.

Look at this! This is our flag.

Aquesta afirmació al centre de Londres em va deixar sorprès. I efectivament tot quedà clar quan em digueren que eren estudiants de Barcelona en un curs intensiu d’anglés.

Fa ara dos anys, vaig fer el darrer viatge ràpid a la vora del Tàmesis després de molt anys sense anar-hi. La visita al Victoria and Albert Museum era obligada per retrobar-me amb el retaule estimat. A banda de l’obra valenciana, les obres que mostra el museu són excepcionals i ben bé valen una passejada d’admiració per les sales. Des de la meua darrera estada la disposició de les sales havia canviat totalment. El retaule de Sant Jordi ja no es trobava a aquella sala petita i fosca. I les tres plantes dedicades a l’art gòtic europeu no allotjaven la nostra apreciada obra.

Una amable guia ens comunicà que el retaule, per les seues grans dimensions, s’havia hagut de col·locar, prop de l’entrada, a una gran sala al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sextina. Bona companyia, vaig pensar.

I efectivament, allí estava, president una gran sala, en que es conjugava l’art sublim de l’últim gòtic amb l’obra subtil i delicada del mestre d’Urbino.

Els daurats, el roig de la creu del Sant, la senyera reial al cavall i a l’armilla del rei conqueridor. La batalla del Puig en primer terme. Un llarg temps dedicat a admirar l’obra d’Andreu Marçal de Sax, a repassar acuradament les diverses escenes de la vida del Sant, a contemplar la recreació de la decisiva batalla del Puig. Així ens quedàrem fins que ens avisaren que el Museu tancava. Lentament abandonàrem la sala, tot esperant retrobar-nos en la pròxima vista a Londres.

Potser el tornem a veure aviat al Museu de Belles Arts de València. Potser ja no calga anar ben lluny a admirar-lo. Potser la direcció del Victoria and Albert Museum ens el deixe temporalment o definitivament. Siga com siga caldrà agrair als conservadors del museu britànic que l’hagen conservat tan bé i que l’hagen preservat de les ignoràncies, rancors i bestieses que els valencians hem exercit tradicionalment contra la nostra cultura. Si s’hagués quedat ací, potser ja no existiria.

Més informació.
El gótico internacional en la ciudad de Valencia: El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma. Matilde Miquel Juan. Universidad Complutense de Madrid.

Imatges:
1-6. Diferents aspectes del Retaule de Sant Jordi al Victoria and Albert Museum de Londres. 30 d’abril 2016. Enric Marco.

L’estació més freda de l’any retorna avui, 21 de desembre. A les 17:28 h el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern. Aquesta tardor tan estranya s’haurà acabat definitivament.

Ja haureu observat com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. I és que el Sol, vist des de la Terra, fa actualment un camí ben curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud.

Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc. Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Però realment aquesta minva continua de l’alçada del Sol s’atura uns dies com si li costés tornar a créixer buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns pocs dies al voltant del 21, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues, a València unes 9 h i 22 min.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per això molts edificis han estat orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. L’exemple més bonic i ben nostrat és l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma. La catedral es va construir amb una inclinació respecte al Nord exactament 120º de manera que es troba orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació la llum solar en eixir per l’horitzó travessa simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular. Es produeix un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de colors tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

Com cada any la Societat Balear de Matemàtiques organitza l’activitat d’observació del fenomen des de la terrassa des d’es Baluard a Palma el 23 de desembre partir de les 7:00h.

Al País Valencià també hi ha alineacions solar associades al solstici d’hivern. Podeu acostar-vos a Penàguila (l’Alcoià) on la llum del Sol passa per un forat a la muntanya anomenat arc de Sant Llúcia en les primeres hores de la vesprada al voltant del solstici d’hivern.

Imatges:

1.-Nadal a València. Plaça de l’ajuntament de València. Enric Marco
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada December solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de desembre els dies del solstici d’hivern.
3.- Il·luminació de la Terra durant el solstici d’hivern. CC BY-SA 2.0, Enllaç
4.- Llums del Sol eixint a la rosassa oriental de la Seu de Palma. Maria Victòria Secall. 20 desembre 2014.
5.- Nadal a València. Plaça de l’ajuntament de València. Enric Marco

Interessant article d’Ingrid Lafita en el Diari la Veu sobre el canvi de color de les nostres ciutats. Són els Leds la solució a la contaminació lumínica? Amb la nostra opinió sobre l’assumpte.

—————-

Quan es busca alguna imatge per a il·lustrar què és la contaminació, sovint es troben xemeneies llançant fum a l’atmosfera o mars i rius plens de residus o, fins i tot, abocadors. Més estrany és, però, pensar en la contaminació lumínica causada per l’excés d’enllumenat públic i per la instal·lació incorrecta dels fanals que llancen al cel part de l’energia lluminosa que emeten. A la ciutat de València, aquest tipus de contaminació és un greu problema que, conscient d’això o no, afecta tota la societat. A fi de pal·liar-lo, a principis de mes, l’Ajuntament de València va anunciar la substitució de les bombetes de 997 carrers de la ciutat. Concretament, passaran de ser làmpades de vapor de sodi a alta pressió a làmpades de leds de 3.000 K, orientats cap a baix i amb menys potència. No obstant això, els experts indiquen que no és suficient per a combatre la contaminació lumínica.

L’astrònom Enric Marco forma, junt amb Ángel Morales –del departament de Química Analítica de la Universitat de València (UV)– i Joaquín Baixeras –de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV–, el grup ‘Salvem la nit’, un equip de treball sobre contaminació lumínica. Marco valora positivament el canvi de posició dels fanals de València perquè deixen d’orientar la llum cap a dalt, però adverteix que hi ha leds que també contaminen i afirma que “la millor solució per a la preservació del medi ambient és la llum molt càlida; la llum blanca és dolenta per al medi ambient“.

Per llegir-ne més continua a l’article:

El debat sobre els leds blancs: estalvi energètic o contaminació lumínica?

Imatge: Canvi d’enllumenat a Meliana. Carrer de Meliana. A l’esquerra llum PC-Ambre. A la dreta llum Led blanc tipus Rus. Quin vos agrada més?. Ajuntament de Meliana (Horta Nord).