Un estrany eclipsi de Sol serà visible el matí de diumenge 3 de novembre. Aquest tipus de fenomen celeste, anomenat eclipsi de Sol hídrid o mixt serà primerament anular per a continuar després com a total.
La Lluna, en el seu camí pel cel, tapa, de tant en tant, el Sol. Però, a causa de la seua òrbita el·líptica, pot ocòrrer que aquell moment el nostre satèl·lit es trobe en el seu punt més allunyat de la Terra i, per tant, amb un diàmetre aparent menor no serà capaç de cobrir tot el disc del Sol, deixant un anell de llum solar al seu voltant. Tindrem aleshores un eclipsi anular de Sol, tal com el que s’observà entre Nules i Elx el 3 d’octubre de 2005.
En general, però, la Lluna estarà, prou pròxima a la Terra per cobrir de sobra el disc solar i, per tant l’eclipsi solar serà total. A diferència del tipus anterior, en el moment de la totalitat es farà completament de nit. Que passa quan la Lluna es troba en una part de la l’òrbita en que no passa una cosa ni l’altra, ni massa lluny, ni massa prop? Una petita variació de distància Terra-Lluna farà que es canvie d’un tipus d’eclipsi a l’altre al llarg de la línia de totalitat. La mateixa esfericitat de la Terra, amb les vores més allunyades de la Lluna que la part central, serà suficient per produir un d’aquests eclipsis hídrids.
Això és precisament el que passarà diumenge. L’ombra de la Lluna començarà a recòrrer la superfície terrestre a l’Atlàntic Nord, a uns 1000 km de la costa de Florida. Des d’aquest punt s’observarà un eclipsi anular de només 4 segons de durada i amb una amplada de l’ombra lunar de només 4 km.
Tanmateix mentre la Lluna es mou en la seua òrbita i la Terra gira, la distància Terra-Lluna s’escurçarà una mica i l’eclipsi es convertirà en total.
El punt on l’eclipsi serà màxim es produirà a l’Atlàntic a les 12:47:36 UT (temps universal), aproximadament a 330 quilòmetres al sud-oest de Libèria. La durada de la totalitat en aquest punt serà d’1 minut i 39 segons, però la línia de la totalitat continuarà ben estreta amb només 57 quilòmetres d’amplada.
Finalment la línia de totalitat s’endinsa en Àfrica per la Reserva Wonga Wongue al Gabon a les 13:51 UT. En aquest moment la durada de la totalitat serà d’1 minut i 7 segons.
L’eclipsi travessarà tota l’Àfrica central, passant pel Congo i Kènia, on arribarà el llac Turkana. Finalment l’ombra de la Lluna deixarà la superfície de la Terra en Somàlia.
L’eclipsi, per tant, no passarà prop de nosaltres. Només el podrem veure com a parcial i serà ben poca cosa. A la nostra latitud, la Lluna no arribarà a cobrir ni un 5% del disc solar al sud del país. Serà ben poc, és veritat, però interessant de veure.
Unes animacions de l’eclipse per a cadascuna de les nostres principals ciutats poden veure’s a continuació des del portal dels eclipsis de l’Oficina de l’Almanac Nàutic britànic. En la taula les hores estan posades en la nostra hora local. Tanmateix teniu en compte que en les animacions el temps està en temps universal (UT), és a dir, que, caldrà sumar una hora per a tindre la nostra hora local.
Com podeu observar, la part del disc solar coberta per la Lluna és insignificant i, per això mateix, no obrirà grans titulars dels mitjans de comunicació europeus. Tanmateix les característiques de l’eclipsi, anular i total a la vegada, i la bellesa del fenomen s’ho valen per dedicar-li uns minuts d’observació al voltant de l’hora del dinar del diumenge.
Recordeu que cal observar l’eclipsi de manera segura. En un eclipsi de Sol la llum solar disminueix però pot encegar-nos si el mirem directament. Per això no s’ha de mirar mai directament al Sol. No hem d’utilitzar tampoc telescopis ni prismàtics sense protecció. Aquests aparells són lupes sofisticades que recullen molta llum i la concentren en un punt. Si mireu amb ells el Sol, la retina del vostre ull es cremarà en menys d’un segon. I la lesió és irreversible.
La previsió metereològica no és gens favorable en Àfrica Central. Es preveu que per el camí que seguesca la línia de totalitat estarà tot ple de núvols. De tota manera diversos equips s’han desplaçat als indrets que semblen més favorables per enregistrar l’eclipsi i emetre’l per a tot el món.
Els misteris dels objectes més enigmàtics i que desperten més passions, els forats negres, van desvetlant-se poc a poc, a conseqüència d’un gran treball teòric i també per la posada a punt de nous instruments d’observació. El començament de les operacions d’ALMA, un conjunt de 66 antenes situades al desert d’Atacama a Xile, ha permés esbrinar l’interior d’un d’aquests monstres celestes. Ivan Marti-Vidal, el jove astrofísic valencià que treballa en la Chalmers University of Technology, Onsala Space Observatory, Onsala, Suècia, explica per a LEVANTE-EMV com el seu equip va assolir captar per primera vegada la «indigestió» d’un forat negre i el significat d’aquesta troballa, publicat en la revista «Astronomy & Astrophysics».
Els forats negres són objectes extraordinaris. En els seus voltants, són capaços de generar una força de la gravetat tan intensa, que tot cos que s’acosta massa a ells no té escapatòria; no pot evitar ser destrossat i engolit. Després de dècades de minucioses observacions i detallats estudis, els astrònoms encara sabem molt poc sobre alguns apassionants fenòmens relacionats amb els forats negres.
Un d’aquests fenòmens és el que venim a cridar les «indigestions». Ocorren quan el forat negre és incapaç d’engolir-se tota la matèria que està entrant en el seu interior i, en lloc d’engolir-la, l’expel·leix cap a l’espai exterior amb unes velocitats i energies formidables; les més altes de l’Univers. El material expel·lit del forat negre forma enormes «dolls», de grandàries majors que tota una galàxia, que emeten potents ones de ràdio (el mateix tipus d’ones que usen les emissores de ràdio en la Terra o els nostres telèfons mòbils). Són aquestes ones de ràdio les quals podem captar des de la Terra amb els nostres «radiotelescopis».
Ara bé, fins a avui ha estat difícil presenciar una d’aquestes indigestions en el moment i lloc precisos que ocorren. Normalment, solament som capaços de veure el material expel·lit quan ja es troba molt lluny del forat negre; a diversos mesos-llum o fins i tot a anys-llum de distància. Açò es deu al fet que aquests dolls de matèria són «opacs» a les ones de ràdio, és a dir, són com densos murs, com gruixudes parets, que ens impedeixen veure a través d’ells i escodrinyar què hi ha en el seu interior. Aquesta opacitat es fa més i més alta com més prop ens anem del forat negre.
L’única forma de veure a través d’aquests murs és observar a freqüències molt altes; centenars de vegades més altes que les quals usen els nostres telèfons mòbils. A aquestes freqüències, els dolls es tornen transparents i ens deixen veure perfectament el que està ocorrent en el punt exacte on es produeix la indigestió; en la regió on el forat negre injecta la seua indigestió en el seu doll. No obstant això, observar a freqüències tan altes també té els seus inconvenients. A aquestes freqüències, i amb la tecnologia actual, encara no podem obtenir imatges d’alta resolució. Açò significa que quan rebem un senyal d’un forat negre a aquestes freqüències, les nostres imatges són massa borroses per a destriar si es deu a una indigestió, produïda en l’origen del doll, o si prové d’una regió molt llunyana del doll, fins i tot a dècades-llum de distància.
I ací és on entra el treball que acabem de publicar. Usant el telescopi ALMA (el més sensible del món a les freqüències més altes de ràdio) hem estat capaces de detectar un clar senyal d’un forat negre. Encara que la resolució de les nostres imatges tampoc és molt alta, hem aprofitat l’enorme sensibilitat d’ALMA per a fer un «truc» que ens ha permès localitzar el senyal, sense dubtes, com provinent de la regió on es produeixen les indigestions d’aqueix forat negre.
Bàsicament, hem observat el mateix senyal a freqüències molt distintes, el que ens ha permès estudiar l’opacitat de la regió d’on provenia aqueix misteriós senyal captada amb ALMA, i això ens ha permès concloure que el que estàvem veient era una indigestió «en directe», és a dir, just en el moment que el material estava entrant en el doll i començava a ser accelerat (per mecanismes encara desconeguts) fins a arribar a les velocitats més altes de l’Univers. Aquest treball haguera estat impossible de no ser per dues coses. La primera, l’existència d’aqueix formidable instrument, ALMA. La segona, l’existència d’un forat negre molt especial, PKS1830-211 (a uns 14.000 milions d’anys-llum de distància), la llum de la qual està sent desviada per una gran galàxia (a uns 7.000 milions d’anys-llum), que és capaç de produir dues imatges del forat negre. És a dir, des de la Terra som capaces de veure el mateix objecte, però repetit dues vegades en el cel. Aquest fenomen es coneix com «efecte lent gravitatòria».
Una d’aquestes imatges està, a més, «retardada en el temps 27 dies». És a dir, és com una «màquina del temps» que ens permet veure de nou qualsevol cosa que hàgem vist ocórrer prèviament en la primera imatge. Aquesta possibilitat va ser decisiva en el nostre treball, per a poder localitzar la «indigestió» sense dubtes, en la base mateixa del doll. Conèixer millor com es produeixen aquests fenòmens ens ajuda a entendre millor com funciona l’Univers. Els forats negres són els llocs amb condicions més extremes de tot l’Univers. Les energies i la curvatura de l’espai-temps generades en els seus voltants no poden, de cap manera, ser reproduïdes en els labroatorios de la Terra. Per tant, els forats negres són l’únic lloc on, de moment, podem estudiar com es comporta la Natura sota aqueixes condicions tan extremes.
I podem estar segurs que entendre millor tot açò (per al que el nostre treball sobre PKS1830-211 és un pas en la bona direcció) ens ajudarà, en un futur ja siga més proper o llunyà, en el desenvolupament de la nostra tecnologia i en l’avanç de la nostra civilització. Qui sap si els forats negres guardaran, per exemple, la clau del viatge a les estrelles!
Imatge: Entorn celeste de la galàxia PKS 1830-211. Al centre es veuen les dues imatges de la galàxia.
Imatge: Model del doll que ix del forat negre.
Vídeo: Animació del mètode d’observació de la distant galàxixa activa PKS 1830-211. Aquest inusual objecte pateix l’efecte de lent gravitatòria produït per una galàxia més propera i apareix dividida en dues parts, tal com apreciem en les observacions d’ALMA. Crèdit: ALMA (ESO/NAOJ/NRAO)/I. Martí-Vidal/Nick Risinger (skysurvey.org) & NASA/ESA.
Observar la Lluna sempre és un goig. A ull nu, amb càmera o molt millor amb telescopi, resseguir la forma dels seus mars foscos o dels cràters no et deixa mai indiferent.
Tanmateix els astrofotògrafs professionals l’han menystinguda, potser per ser un objectiu massa fàcil, i s’han llançat a capturar imatges d’objectes més profunds, llunyanes galàxies, subtils vels de nebuloses de naixement o mort estel·lars.
El que s’acosta per primera vegada a l’observació es meravella en veure la superfície de la Lluna. S’adona de la proximitat del nostre satèl·lit i descobreix un món desèrtic de muntanyes i profuns cràters. Aquesta alegria en veure tan bé un objecte celeste tan comú al cel es torna frustació en observar altres objectes més llunyans. Llevat de Júpiter i Saturn en els quals es veuen les formes i colors dels núvols i anells, la llunyania o petitesa d’altres cossos no permeten adquirir tants detalls.
La Lluna, però, és diferent. Per petit que siga el telescopi sempre es podrà observar algun detall que ens meravellarà.
L’altre dia vàrem rebre la visita d’uns estudiants universitaris a l’Aula d’Astronomia. La vista de la Lluna va causar sensació, com era d’esperar. I, amb l’allau de telèfons intel·ligents que ho fan tot, van tractar d’endur-se a casa un recòrd de la vista del nostre satèl·lit. Fa uns anys ja faig parlar d’aprofitar aquestes noves eines digitals per fer astronomia. I si bé, aquella vegada la foto de la Lluna en quart creixent va eixir millor, la que es va obtenir fa uns dies tampoc ha sortit tan mal. A més a més, aquesta vegada ens vàrem centrar en l’estudi d’un cràter en concret, el cràter Theophilus, situat entre els mars de la Tranquil·litat al nord i el del Nèctar al sud.
Theophilus és un gran cràter d’impacte (veiem una foto en detall del Lunar Orbiter 2, 1967). D’uns 100 km d’amplada, el seu nom prové del bisbe d’Alexandria i uns dels instigadors de la destrucció de la Biblioteca i de la mort d’Hipàtia. La veritat és que no sé si mereix tindre un cràter lunar.
L’interior de la vora muntanyosa de Theophilus té una gran superfície interna terrassada que mostra indicis d’esllavissades. Té uns 4000 metres de profunditat amb parets massives i està apegat a un altre cràter, Cyrillus, nom que també s’hi relaciona històricament. Theophilus va ser creat durant el període eratostenià, fa entre uns 3200 a 1100 milions d’anys. Presenta un triple pic al mig del cràter que s’alça fins a 2000 m. El pic occidental es designa Psi (ψ), l’oriental Phi (φ), i el pic nord és alfa (α).
La missió Apollo 16, que va aterrar a uns 250 km del cràter, va recollir diverses mostres de roques de basalt que es creu que són ejeccions de la formació violenta de Theophilus.
Imatges:Quart creixent de la Lluna i detall del cràter Theophilus. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.
Primer programa de la segona temporada d’Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. Després de les vacances de l’estiu, retornem al programa. En el tema principal d’avui s’ha entrevistat al nou director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. També s’ha parlat de la pel·lícula del moment, Gravity. Cal anar a veure-la.
Fem un repàs a l’actualitat astronòmica, centrant-nos en la pel·lícula Gravity i el seu realisme en mostrar el món dels astronautes. Entrevistem el nou director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat, José Carlos Guirado. Contem el que es veu al cel. Recordem, un any després, el salt de Felix Baumgartner i parlem de la caiguda lliure. Finalment definim el concepte Astronauta.
Si esteu interessats en la ciència i la tecnologia espacial, aquesta és la vostra pel·lícula. Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) ens mostra el món dels astronautes des de dins, amb una versemblança que no havia vist des d’Apollo 13 o més enllà 2001, una odisea a l’espai. L’aventura de l’espai amb la seua bellesa i el seu perill són aquí mostrats de forma sublim. La vista de la Terra, el cel negre, les llums de les ciutats malbaratant energia cap a l’espai, la visió nocturna del Sinaí i del Nil, la llum del Sol reflectint-se en els oceans són mostres del que veuen diariament els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS).Però també, i això és molt important, és un film on les lleis de la física són respectades, i en el que, tot el que passa és perfectament explicable en absència de fregament i en gravetat zero. De fet l’assessor de la pel·lícula és Kevin R. Grazier, que ha treballat 15 anys al Jet Propulsion Laboratory de la NASA en la Missió Cassini/Huygens a Saturn i Tità. He dit tot és perfecte però algun detall se’ls escapa, ai. Ja ho explicaré més endavant.
Però el que impacta més a un espaiadicte com jo, és veure l’exactitud de les naus espacials mostrades en el film. Si la pel·lícula comença amb la protagonista arreglant un mòdul de presa de dades del telescopi espacial Hubble, veus a primera vista que això és realment el Hubble i no una altra cosa. I així passa amb totes els artefactes mostrats, el transbordador espacial, l’ISS o les naus russes Soiuz. Però a més a més es recreen perfectament un munt de petits detalls dins de les naus reals, insignificants potser, però que augmenten la versemblança de la història.
L’argument de Gravity és ben senzill. Un grup d’astronautes a bord d’un transbordador espacial es troba reparant el telescopi Hubble, gaudint de les meravelloses vistes que ofereix la Terra. Dos dels astronautes són, la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock), en la seua primera incursió en l’espai, i el veterà comandant Matt Kowalsky (George Clooney), un home que ja ho ha vist tot i que destaca pel seu optimisme i sentit de l’humor. Tot sembla anar bé fins que la destrucció d’un satèl·lit per un mísil rus provoca un núvol d’escombraries espacials, que van impactant en tots els satèl·lits en òrbita baixa (Síndrome de Kessler). La doctora Stone queda separada del transbordador i lliurada a la seua sort, mentre gira sobre si mateixa, desplaçant-se sense control en la immensitat de l’espai exterior. A partir d’aquest moment emprendrà una lluita per la supervivència.
Com ja podeu imaginar us recomane la pel·lícula, en 3D si pot ser, per la versemblança del que s’han d’enfrontar cada dia els astronautes en l’espai. Això no vol dir que tot siga perfecte i caldria desgranar alguns dels errors observats que, involuntaris, de guió o per augmentar la força dramàtica, he pogut captar en el film. Però explicar-los ací seria desvelar la trama i l’acció de la pel·lícula i jo seria un vulgar spoiler o filtrador, terme correcte en català.
Com que m’estime el cine, us avise que a partir d’ací, hi haurà revelacions que us podran espatllar la visió del film. Avisats esteu…
La primera escena comença amb la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock) reparant un mòdul informàtic del telescopi espacial Hubble. Sobta que una metgessa siga especialista de càrrega útil (Payload Specialist) però, potser era especialista en equips en algun hospital. De fet aquest tipus d’astronautes s’encarreguen de missions concretes d’equips o experiments.
També els que han vist la pel·lícula potser se sorprenen en veure com la Dra Stone gira sense parar enganxada al braç robòtic del transbordador. Això és justament el que passa quan no hi ha fregament. No hi ha manera d’aturar-se sense l’ajuda d’alguna força exterior. I ella en separar-se del braç ix expulsada com en una catapulta.
És una agradable sorpresa veure que malgrat els impactes, xocs, explosions i catàstrofes que s’hi succeixen al llarg del film, tot es produeix en el mes complet silenci. Només s’escolta la veu dels protagonistes en la ràdio i de vegades no se sap si algú escola. El silenci i la soledat són els trets més característics del film i de la realitat de l’espai. Cansat de veure pel·lícules de l’espai on les explosions s’escolten en el buit més absolut Gravity aposta per la realitat. El so no es transmet per l’espai buit d’aire.
Molts han criticat que en gravetat zero el cabell de la protagonista no flote en l’interior de l’estació espacial. De fet, el cabell tendeix a escampar-se per tot arreu. Mireu, per exemple, l’astronauta de l’ISS Karen Nyberg i la seua dificultat per rentar-se els cabells. Així que la bellesa de Sandra Bullock resta preservada però la física no. És com aquelles pel·lícules en que el protagonista es baralla amb tothom i sempre està ben pentinat…
Quan la Dra Stone arriba a l’ISS es troba que el paracaigudes principal de la nau d’emergència Soiuz es troba desplegat. Se suposa que un impacte ha obert l’escotilla i, malgrat totes les proteccions, el paracaigudes que ha de posar suaument la cabina de la Soiuz sobre la superfície de la Terra està inservible. És veritat que l’ISS té una nau Soiuz russa com a nau de salvament en cas de perill. De fet l’any passat, els astronautes s’hagueren de refugiar en ella i a punt estigueren de tornar a la Terra quan es detectà fem espacial que passava a només 15 km de l’estació.
Sense paracaigudes la Soiuz és inservible per salvar-se. Estavellar-se a terra des de l’alta atmosfera no ha de ser una mort agradable. La Soiuz té, a més a més, un paracaigudes d’emergència però al film no es diu res d’ell.
L’astronauta Stone, enganxada als cables del paracaigudes tracta de subjectar el comandant Kowalsky però una força misteriosa estira d’ell. A falta de més informació potser aquest moviment allunyant-se era causat pel moment lineal residual del moviment de l’astronauta.
Sobta també que l’escotilla d’accés a l’ISS i a la Soiuz estiguen en els laterals de la nau. Sempre se solen situar en els extrems per on connecten els mòduls i per on es possible passar d’una nau a l’altra. Veient els encerts dels detalls de les naus només puc pensar que aquesta errada és una exigència del guió per augmentar la força dramàtica.
Una vegada la Dra Stone entra dins de l’ISS, la repressurització dura només uns segons quan en la realitat durant uns pocs minuts. Altre recurs dramàtic? Que hagués passat si hagués d’esperar minuts per respirar?
És impressionant com la protagonista es mou flotant per tota l’Estació Espacial tal i com es fa en realitat. Mentre va movent-se per l’estació podem veure els diferents mòduls internacionals. I en el film ho fa amb un realisme sorprenent. Mireu, per exemple com l’astronauta Sunita Williams ens fa un passeig real per les diferents estàncies del laboratori orbital ISS.
Una vegada dins de l’estació semblava que els espectadors tindriem un mica de descans però això no va ser així. Va ser el moment en que la Dra Stone descobreix que en el mòdul japonés Kibo (Esperança) s’estava produint un incendi. Tractar d’apagar un foc en gravetat zero amb un extintor és perillós, com ho comprova l’astronauta, si abans no t’apegues a la paret per no eixir volant d’acord amb la llei d’acció-reacció o tercera llei de Newton.
Un moment abans però, l’escena del foc va produir una de les imatges més belles del film. Una esfera de foc de color blau ix volant pel mòdul. Real o imaginació dels guionistes? Un foc és igual en la superfície de la Terra i en gravetat zero? La gravetat és un factor fonamental en la forma de la flama. En la Terra els gassos calents pujen cap amunt i l’oxigen és injectat pels costats. Però en gravetat zero no hi ha amunt ni avall. Com són les flames llavors? Doncs els experiments a bord de l’ISS han mostrat que són esfèriques i cremen a menor temperatura. Ho podeu veure al video adjunt del servei de divulgació científica de la NASA. Un altre encert del film.
Hi ha uns quants fets al film que sorprenen i que s’han de prendre com a llicències argumentals per a que la pel·lícula funcione.
El primer és el problema de les comunicacions. Els astronautes lliures per l’espai han perdut el contacte amb el control de la missió a Houston. Se suposa perquè els satèl·lits de comunicacions han quedat destruits. Tanmateix aquests es troben a uns 36000 km del centre de la Terra, uns 30000 km més amunt d’on ocorre l’acció i, per tant, dificilment haurien quedat afectats per l’allau de residus espacials. A més a més, si hi hagués un greu incident a l’espai, el control de la missió podria contactar amb els astronautes directament des d’estacions en terra. També caldria comptar amb milers de radioaficionats que tractarien de comunicar-se amb ells. La Dra Stone aconsegueix parlar amb un xinés i no poden aclarir-se. O és que els residus que van caiguent a la Terra també han causat un desastre i la gent tracta d’amagar-se on pot? Això no s’aclareix al film.
El segon problema és que a la pel·lícula l’Estació Espacial Internacional i el telescopi espacial Hubble tenen òrbites molt semblants i estan a la vista una de l’altra. Però això és fals. De fet, a banda que l’altura és diferent (ISS = 420 km, Hubble = 600 km), l’inclinació orbital de cadascuna també ho és. Aquesta depén de la latitud del lloc on va ser llançada cadascuna. Hubble va ser llançada des de Cap Canaveral, Florida, i, per tant, té una inclinació orbital de 28.5º mentre que els mòduls que formen l’ISS s’han lançat des de Baikonur a Kasakhstan, amb una latitud de 51.6º. Dificilment poden trobar-se pròximes a l’espai.
Però hi ha escenes que et tornen a reconciliar amb el film. Un fet d’agrair és la col·lecció de manuals en paper que apareix dins de la nau Soiuz. Això es pot trobar realment dins de les naus russes Soiuz. Fins i tot les vàlvules que controlen els nivells d’oxigen són iguals a les reals.
El realisme del film arriba fins i tot a respectar els idiomes originals dels textos dels manuals i comandaments de les naus. Per a uns espectadors americans poc avesats a les llengues extrangeres, que apareguen paraules en rus i xinés al film ha de ser molt fort.
Cal destacar que la pel·lícula transcorre pràcticament en temps real. Si el comandant Kowalsky posa el cronòmetre en marxa després del primer encontre amb els residus i diu que trigaran en tornar en una hora i mitja, donat que l’ISS té un període orbital de 90 minuts l’òrbita dels residus hauria de ser molt semblant a la de l’ISS.
El segon encontre passa 90 minuts més tard. I passat aquest moment és quan la Dra Stone descobreix que no hi ha combustible a la Soiuz d’emergència i no pot assolir l’estació xinesa. Sort que recorda que la càpsula de reentrada té uns motors de combustible sòlid que usa per acostar-se a l’estació espacial xinesa.
L’arribada de la protagonista a la platja d’un llac desconegut, després de la reentrada, sense poder alçar-se a causa del reencontre amb la gravetat 1, és una metàfora de com la Mare Terra, l’acull després d’un renaixement de les entranyes de la càpsula i de les aigües. Un encert poètic.
Si voleu aprofondir en els encerts i errors de Gravity visiteu el magnífic apunt que Daniel Martín ha dedicat al film. Des d’un de vista més tecnològic podreu saber més sobre les naus que hi apareixen, sobre la realitat o no dels tratges espacials americans i russos i sobre la possibilitat que la Dra Stone s’hagués salvat en un cas real. Algunes de les informacions d’aquest apunt les he tretes d’ací.
Més informació:
Vídeo de Sandra Bullock parlant amb l’astronauta de l’ISS Cady Coleman. Vídeo.
Gravity, de Fons de pantalla, el bloc de Joan Ayats
Tornem a l’Alt Palància per continuar l’exploració de les línies de defensa republicanes de la ciutat de València. I aquesta vegada anem de la mà d’Antonio M. Tenas, d’APROPAT, Asociación Valenciana para la Protección del Patrimonio de la Guerra Civil. I amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente que ja ens va acompanyar el mes de juliol per conéixer la canònica linia de defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).Fins a 34 persones en apleguem a la plaça Germán Monleón de Xèrica per conéixer les defenses d’una línia de resistència secundària a la XYZ.Mentre esperem que estiguen tots, ens conten que en aquesta mateixa plaça caigué una bomba just en el moment en que la població era evaquada a mitjan juliol del 1937. Ara 75 anys més tard, cap placa recorda els morts civils del poble. Una vergonya si ho comparem amb el que es fa a altres indrets que també han patit matances sobre la població civil com ara França. La por del franquisme encara està molt arrelada en els pobles menuts.
Segons vaig contar en juliol, la línia XYZ va resistir l’ofensiva de les tropes nacionalistes. Des de l’alt del Ragudo, on estaven les tropes de Franco, amb aviació, i amb incursions, a partir del 19 de juliol del 1938 s’atacaven les posicions defensives republicanes del voltant de Viver. Les posicions republicanes van resistir, però.
Tanmateix els franquistes aconseguiren obrir una bretxa en la línia de defensa republicana. Si passar per Viver havia estat impossible, donat que estava envoltat de turons fortament fortificats, potser envoltar-lo per l’est fora una bona solució. Aquesta zona, anomenada militarment com la Plana, és molt menys agrest i permetria avançar més fàcilment. Així que l’avanguarda nacionalista va empentar fort en la zona de Caudiel i Monte Royo
L’exercit popular va haver d’improvissar unes noves defenses a correcuita per tapar el forat en la seua línia de resistència.
Aquesta línea secundària de defensa, d’ajut a la línia principal XYZ, va haver de fer-se per salvaguardar la via de comunicació entre Xèrica i Gaibiel, veritable objectiu de la penetració rebel. És la que s’anomena línia La Muela – Aceitenebro i transcorre pel sud de la població de Xèrica i de la seua pedania Novaliches des de La Muela, en Xèrica fins a Aceitenebro, en Gaibiel.
Els 22 i 23 de juliol de 1938 l’exèrcit rebel trenca la línia XYZ en Monte Royo, just on està la corba de la línia del ferrocarril. Així que l’alt comandament de l’exèrcit popular mana construir la nova línia la matinada del 23. Aquesta s’omple de búnquers, trinxeres, nius de metralladores (màquines en l’argot militar), etc. per fer-la inexpugnable.
El sender que recorreguem té una longitud de 12 km i ens porta pels punts principals d’aquesta línia secundària. Rep el nom de “Trinxeres de la 40 Divisió“, té forma de 8 sense tancar i passa per diverses posicions fortificades per a la defensa en profunditat del sector: nius de metralladores, línies de trinxera, búnquers i parapets de pedra, abrics i refugis.
La rapidesa i improvisació d’aquestes defenses es feia ben visible en el patrimoni visitat. S’hi veien sacs terrers plens de formigó per reforçar el sostre d’un búnquer, senyals de portes, agafades d’alguna casa del poble, per fer l’encofrat dels búnquers.
La 40 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República venia d’Extremadura. Desplaçada des de Moya, les seues tres brigades, la 222, la 211 i la 87, s’encarregaren de la defensa de la línia. Encara s’hi poden veure alguna inscripció que ens ho recorda.
L’excursió ha estat molt instructiva però una mica llarga. Pràcticament amb una única parada per esmorzar, el recorregut de 12 km, per pujades i baixades, creuament de rierols, passos entre l’espessa vegetació, s’ha fet una mica dur amb les seues 5 hores de caminada. Clar, tampoc ha ajudat gens l’immensa calorada que feia que amb temperatures estiuenques ens ha deixat deshidratats. Sort de l’aigua fresca que hem pogut prendre en la Fuente del Clero i del plaer d’estar enmig d’un paisatge de pins, oliveres centenàries i amb vistes espectaculars del poble de Xèrica i de l’Alt Palància. Tot lo bo, costa, com diu el refranyer popular. Us recomane la visita, per si la tornen a fer.
Fotos. Enric Marco.
La foto panoràmica del búnquer i de la vista de Xèrica es pot veure si es punxa sobre ella.
Tot esperant “el cometa del segle”, de moment ens conformem amb el planeta Júpiter i un eclipsi de Lluna.
Amb un oratge de ple estiu ha començat el mes d’octubre. Ara les constel·lacions de l’estiu ja comencen a abandonar-nos i les de l’hivern ja guaiten el cap per l’orient.
El planeta Saturn ja ha deixat de ser un objecte fàcil d’observar. La poca brillantor i la proximitat a l’horitzó oest el fan poc atractiu poc després de la posta solar.
Per contra, la brillant deessa Venus és la reina del cel del crepúscle. Encara que es troba baix a l’horitzó la seua forta brillantor la fa clarament distingible. Durant aquest mes el planeta anirà movent-se cap a les urpes de l’Escorpí i es trobarà molt prop del seu ull vermell, Antares, els dies del 14 al 17 d’octubre. Per facilitar el trobar-lo, la Lluna s’hi posarà al damunt el dia 8 d’octubre.
Però mentre Saturn desapareix per l’oest, Júpiter ens compensa per l’est. El planeta gegant es troba prop dels estels Càstor i Pol·lux, en els Bessons, formant un triangle d’astres amb ells. Serà el rei de la nit els pròxims mesos, però de moment, a principi d’octubre encara ix per l’horitzó est cap a les 2 de la matinada. A final de mes ja el podrem veure brillar a partir de les 23 hores.
El planeta Mart serà visible a la matinada. Allà a les 5 el podreu veure pràcticament als peus del Lleó i fins i tot entre els dies 14 al 16 d’octubre si posarà al costat de l’estrella principal de la constel·lació, Regulus.
Però el més interessant vindrà de la Lluna. Durant aquest mes tindrem la sort de gaudir d’un eclipsi penombral de Lluna, encara que no massa espectacular.
La Lluna plena travessarà la penombra de la Terra la nit del 18 al 19 d’octubre. El nostre satèl·lit només s’enfosquirà una miqueta però no es farà totalment fosc.
El primer contacte, moment en que el disc de la Lluna toca la penombra, es produïrà a les 23:50 h. del 18 d’octubre. I l’eixida de la Lluna de la penombra, últim contacte serà a les 3:50 h. de la matinada del 19. El màxim està previst per a la 1:50 h. quan tindrem un 76% de la Lluna en la penombra. No és un eclipse molt espectacular però s’ha de notar la baixa de la brillantor de la Lluna. Un bon exercici seria fer una sèrie de fotos de la Lluna, abans, durant i després del fenomen, i fer-ne una pel·lícula després.
El cometa C/2012 S1 ISON, del qual ja vaig parlar a principi d’any, s’està acostat a l’interior del Sistema Solar. De moment va brillant el suficient per a assolir una brillantor de -4 a -12 magnituds quan estiga prop del Sol a finals de novembre. Això vol dir, quan siga de dia o als moments de l’eixida i posta del Sol. Però ja vaig dir que en aproximar-se tant a la nostra estrella no és segur que se’n salve de ser engolit i ens quedem sense cometa quan l’esperem veure’l en separar-se del Sol. Ja veurem.
De moment el podem veure el dia 18 d’octubre, el dia de l’eclipsi de Lluna, a només 1º de Mart. Tanmateix caldrà tindre un telescopi ja que la magnitud visible serà de 10.
El que serà interessant serà observar C/2012 S1 ISON des de Mart. Ara mateix tenim un munt d’instruments al planeta roig preparats per a l’encontre amb el cometa ISON. Veure un cometa al cel marcià pot ser espectacular. Ja us posaré fotos.
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.