Pols d'estels

De menut no veus el perill ni el coneixes. Per això els més inconscients dels amics animaven els altres a batre’s a pedrades contra aquells estranys xiquets  de l’altra banda del riu. Jo, més tímid i pacífic, no vaig participar mai d’aquells atacs però l’expressió se’m va quedar gravada al cervell.

I ara Fer Harca torna a aparéixer en la meua vida en forma de llibre d’història, de recull de xicotets articles d’història medieval de la mà de tres joves historiadors  que expliquen la història d’una altra manera, més planera, més divulgativa, i, molt important per als llecs, sense notes a peu de pàgina.

Aficionat des de sempre a la història del món, però sobretot a la nostra història pròpia, la dels valencians dins d’aqueixa Corona d’Aragó tan oblidada, he passat de tindre a la mà històries dinàstiques, amb totes les decisions polítiques i militars dels nostres reis, amb els encerts i desencerts, fàcils de detectar des de 600 anys en el futur, a durs però necessaris estudis econòmics de consells municipals i Generalitat fins a arribar al llibre Fer Harca, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache que tinc entre mans, un compendi de petites històries de la vida quotidiana de la gent del Regne de València medieval.

Aquesta època va ser la que ens va configurar com a poble i ens va donar conciència de ser poble, com tan bé conta Vicent Baydal a “Els valencians, des de quan són valencians?”, un temps que va ser viscut per gent normal que vivia en un país normal sota els Furs del Regne i que els defensaven sempre que calia.

La societat valenciana tenia, és clar, les seues peculiaritats com, per exemple, ser, en aquells anys, el nucli central del cultiu de l’arròs a Europa. Com diu Ferran Esquilache, “En l’època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en tot l’Occident europeu”. Però no només l’arròs, el vi n’era també un referent, donada la mala fama que tenia beure aigua, ja a través d’ella es transmetien un grapat de malalties mortals i també era realment “el país de l’olivera” com han popularitzat Obrint Pas, amb un cultiu que es remonta als fenicis, passant per romans i musulmans.

Però també era un país amb dues llengües separades, el català vingut del nord, llengua dels colonitzadors i l’algarabia (àrab) que parlava la comunitat musulmana, que com demostra Vicent Baydal eren “arabòfons persistents”.

Però on sembla més divertit és en el morbo del capítol dedicat a la “Pobla de les Fembres Pecadrius”, conjunt de bordells situats cap a la zona de l’actual barri del Carme, que arribà a tindre 676 dones dedicades al plaer carnal, la majoria d’elles castellanes (53%). En una societat monolingüe com la valenciana medieval segur que serien considerades ben exòtiques.

Però caldria destacar l’estudi dedicat a la banya de l’unicorn, un ésser mític considerat real sense que ningú l’hagués realment vist i la  qual s’atribuïa un poder terapèutic espectacular. Sobta veure tot un hereu de la corona com Joan el Caçador, fill de Pere el Cerimoniós, fent experiments amb la banya màgica i les conclusions que en trau. Una superstició que, malgrat els avenços de la medicina, encara perdura en ple segle XXI amb la caça il·legal d’un altre unicorn, aquest ben real, com és el rinoceront.

Regaleu i regaleu-vos Fer Harca. Un bon regal per als amants de la història. Llegint-lo i sabreu qui era realment Vinatea, l’origen del barri de Russafa, la trajectòria vital de molts pobles abandonats i la història interessant i sempre oblidada dels musulmans que visqueren en aquesta part de l’Andalus.

Juli Capilla en parlà extensament fa uns dies al suplement cultural “Posdata” de Levante, La meravellosa història de la València medieval.

Dades del llibre: Fer Harca. Històries medievals valencianes, Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache: pròleg d’Enric Guinot, Drassana, col·lecció “Odissea”, 1, 2014, 109 pàgs.

“Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havía de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.“Sempre s’ha dit que el lloc on has passat la infantesa és on es troben de veritat les teues arrels com a persona, les teues primeres lliçons de vida, els teus primers relacions amb la família i el amics d’escola. En aquest sentit El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, és una crònica de sentiments, dels records del paradís perdut de la infantesa. Una infantesa que trancorregué en la primera dècada de la postguerra, un paisatge gris i una societat vençuda que l’autor recorda perfectament. El xiquet Joan Francesc no va patir les fortes restriccions de l’època, donat que pertanyia al que ara anomenaríem classe mitjana baixa, però recorda la fam que passaven els veïns i els companys d’escola.

El barri de la Torre on nasqué i passà el seus primers anys era un barri humil a l’extraradi de la ciutat. Un tramvia groc destartalat els unia al centre de la ciutat i a les poblacions de l’Horta Sud.

En El tramvia groc Mira ens conta la vida quotidiana, els seus records personals, les olors, els sentiments. Jo, que vaig viure la infantesa en els 60 i els 70, també he viscut, en les seues etapes finals, algunes de les sensacions, com aquella d’anar a comprar la llet a la lleteria i menjar-me després la nata:

Després a casa, la mare bullia immediatament la llet i jo, que havia anat a comprar-la, tenia el privilegi de menjar-me’n tota o part de la nata que surava en la superfície, adobada amb una cullerada de sucre.

O com narra tot els oficis que anaven a sa casa i que ara han desaparegut, mostra dels canvis que es van produir a la societat en només 20 anys, just el període de la seua infantesa.

Al llarg de les dues dècades centrals dels segle XX, entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida) en la major part d’Europa es completa definitivament el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties de camps”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat.

Però el llibre no és només un llibre de records sinó també és un retrat de la societat valenciana dels 40 i 50, d’una societat vençuda però valenta i lluitadora, amb ganes d’eixir endavant. Una ciutat de València que encara tenia horta cultivada i parlava majoritàriament en valencià.

El tramvia groc és un llibre, per tant, que no s’ha de deixar passar, per als que visquérem la dictadura i per als joves perquè coneguen la misèria quotidiana d’aquella època.

Google Earth i Street View ens permet visitar el lloc on hi hagué la casa de Joan Francesc Mira (Av. Reial de Madrid, 431, València), ja enderrocada i que ara ocupa un taller de camions (dreta), just al costat de la fusteria de Paco Soria i enfront del magatzem d’Obres Públiques (esquerra).

Sinopsi:

Els poetes sempre han cantat a la Lluna. Recorde ara el preciós Romance de la Luna de Federico Garcia Lorca. El nostre poeta nacional, Vicent Andrés Estellés, també va cantar a la Lluna. Com que demà celebrarem la Festa Estellés a Tavernes de la Valldigna i aquest és un bloc d’astronomia, us deixe el poema que demà recitaré al carrer Sant Agustí de Tavernes, a partir de les 21:00 h.

Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada!

Ai, com m’agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna

amb una mirada franca?

És un luxe innecessari;

vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran

un ganivet per l’espatla,

et robaran la cartera,

la muller i l’esperança.

Però jo pense en la lluna,

la lluna de la muntanya,

i em sé ric d’alguna cosa

que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes

es miraran cara a cara:

cada paraula que diguen

serà més que una paraula.

Pense en la lluna, la lluna,

la cosa que més m’agrada.

La vida llavors tenia

una gràcia no encetada.

Ai, com m’agrada la lluna,

la lluna de la muntanya!

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada.

Foto: Jo mateix recitant “Els amants” amb els músics Ximo Caffarena i Quim Sanz. A la Festa Estellés de Benimodo, poble on va viure el poeta expulsat de Burjassot durant la Batalla de València. Dissabte 9 de setembre 2012.

Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent. La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l’escriptor de Tavernes.

L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d’un llibre anterior, “Els crits de la follia” era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.

L’editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.

La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre“, apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra.

Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l’absurd, a relats hiperbòlics, “fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L’autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil.”

Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d’un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l’editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.

A les preguntes del públic, l’autor va dir que usava el recurs de l’humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l’havien comparat amb Bukowski, per això de l’humor bandarra.

La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).

Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Two guitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d’Astor Piazzolla.

Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l’autor Sico Fons i l’editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.

Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

Elx i la comarca del Baix Vinalopó han estat des de fa molts anys uns llocs on m’hi trobe com a casa, on tinc bons amics i on vaig sovint. Des que fa més de 20 anys, des d’aquell calorós mes d’agost en que vaig assistir a la representació del Misteri a Santa Maria, i més sovint encara des que se celebrà l’exposició del centenari de l’eclipsi de Sol de 1900, a la qual vaig contribuir una mica, no he deixat d’anar algunes vegades l’any.

És veritat, però, que el Sud valencià ha estat oblidat per la societat valenciana conscient, que pensa, ingènuament, que al sud de la Vila Joiosa no hi ha res a fer.

Per desmentir aquest tòpic i d’altres múltiples pensades se’ns presentà el passat 16 de novembre al Centre de Cultura Octubre de València Joan Carles Martí i Casanova, animador de la catalanitat al sud valencià. Va vindre per presentar el seu darrer llibre de pensaments, Des del rovellet de l’ou d’Elx.

A la taula de presentació l’acompanyaven dos monstres de la cultura, Eugeni Reig, lexicògraf i autor de l’imprescindible Valencià en perill d’extinció i Francesc Mompó, escriptor incansable i guanyador d’innumerables premis literaris.

Eugeni Reig presentà Joan Carles a qui havia conegut feia ja anys a través d’internet i continuà la presentació amb la seua especialitat, les paraules, en aquest cas del camp d’Elx. Cità una cinquantena de paraules pròpies del valencià sud-meridional, principalment d’Elx, com per exemple sacar, castellanisme antic del segle XVI, tempir (saó), xapacó (pluja intensa i curta), xino (porc), aidar, que també la dieuen a Tavernes de la Valldigna (ajudar), juguesca (joguet), pantasma (fantasma), glai (ensurt), formigó (formiga) o “manyaco” (xiquet xicotet).

Segueix…

Francesc Mompó presentà a Joan Carles Martí com una persona culta, enamorada d’una terra que com ell, vol lliure. “Un home lleial i ple de bonhomia. La seua titulació acadèmica i els seus treballs remunerats (o no) són immensos com es pot veure a la solapa del llibre“, va dir.

I continuà: “El llibre està composat per escrits fets per una persona que sap del que parla. Com diu l’editor, és una de les ments més preclares de la frontera sud del Països Catalans. Però vivim en una Comunitat (de veïns) en la que a l’extrem sud la catalanitat és més intensa del que volen fer-nos creure. I en la que a la desertització lingüística li diuen alacantinització. En definitiva, llegir el “rovellet de l’ou” és fer-se una dosi d’autoestima front al centralisme espanyol.”

Seguidament Joan Carles Martí, després d’agrair els elogis dels anteriors ponents de la taula, prengué la paraula per contar les seues experiències lingüístiques i culturals al llarg del país i especialment al Baix Vinalopó. Ara mateix viatja molt promocionant turísticament Guardamar dins i fora de l’estat ja que és el tècnic de turisme de la població.

Per començar posà l’exemple de la Generalitat Valenciana que diu que València es troba a 90 minuts de Madrid però que resulta que a ell li ha calgut 180 minuts per vindre en tren des d’Elx. I això explica moltes coses. La gent d’Elx, així com la gent de Guardamar, van estar aïllats durant molt de temps. No anàvem a València però si a altres ciutats industrials com Barcelona o Alcoi.

Joan Carles explicà la seua experiència vital quan amb 18 anys va arribar al Cap i Casal a finals dels 70. I com, en aquella època València era molt d’horta.

Els seus pares no han vingut mai a València, però es consideren valencians, com tots els d’Elx, no mai alacantins. Tanmateix als dels nord de la línia Biar-Bussot se’ls considera valencians al quadrat, valencians valencians.

Alguns consideren, digué Joan Carles, que per baix de la Vila Joiosa tot està perdut. Tanmateix ningú parla de la ciutat de València. “En la petita enquesta que he fet des de l’estació del Nord fins a l’edifici Octubre he preguntat on està el carrer Sant Ferran (la seu del Centre Octubre) i de les vuit persones a qui he preguntat només una m’ha contestat en valencià“, ens contà.

Al Baix Vinalopó existeix, tanmateix, Crevillent que amb 30.000 habitants on no hi ha abandó lingüístic. Fins i tot al Carxe, ja a la província de Múrcia, s’hi parla valencià.

Guardamar està bastant malament però un 35% dels xiquets de preescolar està matriculat en valencià, mentre que a Elx ho està un 30% i a Alacant un escàs 5%.

Joan Carles continuà: “També rebem visites de gent de les Riberes, disglòssica, que parlen un valencià central, que estan convençuts que parlen el millor valencià del món i que en vindre s’atreveixen a dir que a Elx es parla un valencià brut. Res de tot això. El valencià d’Elx és una submodalitat del català, una prova palpable de la unitat de la llengua. I des d’algunes instàncies es vol uniformitzar com a estratègia per separar-lo de la unitat del català.”

Hi ha un nervi per tot el País Valencià, per Alcoi, Elx, Crevillent. I, per a Joan Carles, era un orgull acabar la tournée del seu llibre al Cap i Casal.

“Voler mantenir el mateix valencià dels iaios no és possible“, digué. Aquest va evolucionant cap a la convergència com passa amb l’anglés, per exemple. Abans a Austràlia si deies OK, com a les pel·lícules americanes, et renyien. Calia dir all right. Ara a Londres, oir OK és usual….

El manteniment del valencià és el manteniment de la personalitat valenciana. I aquesta és diferent de la murciana o castellana. I fins i tot a Elx, com a ciutat industrial que és, la idea de progrés personal és molt diferent d’Alacant, capital administrativa de la província. I Joan Carles en recordà una enquesta en que es preguntava quin ofici es desitjava per al fill. A Alacant la majoria de pares volia que el seu fill fera oposicions mentre que a Elx el desig era que obriren un negoci.

En el torn de preguntes diverses persones de públic van expressar el seu sentiment cap a la catalanitat del sud valencià i el seu punt de vista sobre la situació lingüística del català. Victor Iñurria, Agustí Ventura i jo mateix intervinguem en el debat mentre que Mercè Climent, atenta, feia precioses fotos, per al seu bloc Els primers gestos del verd, on escrigué aquesta crònica Presentació “Des del rovellet de l’ou d’Elx” de Joan-Carles Martí a València.

Vídeo de la presentació de Francesc Mompó a Youtube

Foto: Taula de presentació del llibre. Enric Marco.

A finals d’octubre vaig assistir al Curs de Comunicació Social de la Ciència per a Investigadors celebrat a la Universitat Politècnica de València. En una de les xerrades, la periodista científica Maria Josep Picó, de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, va presentar diversos exemples de notícies científiques que el seu centre havia contribuït a divulgar. I, entre altres, presentà l’article de Xavier Aliaga al Quadern del País. Maria Josep va ser qui em va fer veure que la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia seria periodísticament interessant.

Posteriorment, el 23 d’octubre, també es va parlat del cràter a la revista dominical Presència, del diari El Punt Avui. Ausiàs March, a Mercuri, és la posada en paper de l’article de Martí Crespo que aparegué a Vilaweb el 13 d’octubre.

A la revista en anglès Catalonia Today, l’article anterior va aparèixer traduït a la llengua de Shakespeare el dia 28 d’octubre.

I finalment, el dia 6 de novembre, al Diari de Girona, que segurament pertany al mateix grup editorial del diari valencià Levante, Rafel Montaner, periodista de Levante, i Alfons Petit, van publicar un nou article però destacant que també hi ha un cràter a Mercuri dedicat a Salvador Dalí, el geni de Figueres. La segona part de la notícia és un resum de l’article aparegut al diari valencià.

Poc a poc la difusió de l’existència del cràter del poeta saforenc va eixamplant-se. I d’ací a unes setmanes ho podrem llegir a altres llocs. Ja en parlarem.

Foto. Maria Josep Picó en la seua conferència. Enric Marco.

“Cada generació té l’obligació de llegir i revisar els clàssics. I com canvien els sistemes de valor, cada generació llig de manera diferent. I cal professionals que conjuguen la saviesa i la senzillesa per arribar al públic d’aquesta generació“. Així va començar el seu parlament el medievalista Ferran Garcia-Oliver en la presentació i lectura poètica dels dos primers volums de la nova col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.L’acte, que se celebrà el passat dijous 13, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, ben a prop de la Llotja medieval, va ser presentat per Eliseu Climent, president d’Acció Cultural, amb la participació del catedràtic de filologia catalana Albert Hauf i dels poetes Carles Duarte i Josep Piera, a part de l’historiador citat més amunt.

Minuts abans de començar l’acte vaig saludar Carles Duarte, a qui no coneixia encara personalment, i amb el qual he compartit, durant els últims mesos, l’aventura per conéixer el perquè de la denominació del cràter Ausiàs March de Mercuri.

Eliseu Climent presentà l’acte i cedí la paraula a Carles Duarte, editor de Barcino que, seguint l’antiga tradició i el sentit de l’editorial, posa a l’abast del lector d’avui el Tast dels clàssics per mostrar-nos sobretot la gran literatura.

Albert Hauf recordà que la poesia és l’art de crear bellesa per la paraula.

Jordi de Sant Jordi, que únicament va escriure divuit poemes, fou més fidel a la tradició trobadoresca que el seu coetani Ausiàs March i va ser elogiat pel Marqués de Santillana en la seua obra “La coronación de Mossen Jordi de Sant Jordi“. El poeta castellà, referint-se a Jordi de Sant Jordi diu: “el qual ciertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, cá fué músico excelente.” No debades el coneixia personalment en haver conviscut a la cort del Magnànim.

Es féu esment de Josep M. de Casacuberta per fundar l’editorial Barcino, allà per l’any 1924 i de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” que el 1925, mamprengué la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans.

Ferran Garcia Oliver recordà també el polític Nicolau d’Olwer, el qual digué que si no podem reconstruir el Partenó amb marbre tampoc cal fer-ho amb guix. De la mateixa manera, si els nostres clàssics no els podem llegir en l’original cal adaptar-los a la llengua actual per poder llegir-los, però amb rigor.

Més endavant l’historiador es qüestionà si les biografies personals dels autors són importants o no a l’hora de valorar i estudiar la seua obra. Per suposat que ho són, conclogué. Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dues vides parel·leles, dos cavallers servint el mateix rei. Tanmateix amb unes trajectòries tan diferents.

A Sant Jordi se li estroncà la vida en plena joventud, mentre que March visqué una vida desgraciada. La vida del cavaller Sant Jordi és un misteri. Ens sobta un fet essencial de la seua biografia: és fill d’un moro captiu, segurament un esclau de Granada batejat. El poeta és, doncs, fill del no res, però arriba al més alt, a ser el cambrer del rei, el que coneix totes les intimitats i defectes del sobirà.

Això era així -diu Garcia Oliver- ja que a la València de principis del XV tot era possible. Era una València oberta. Això 50 o 60 anys més tard seria impensable en arribar la inquisició amb els reis catòlics.

Ausiàs March, per contra, ho té tot a favor, però és un potrós, com diem a la Safor, un neguitós. Als trenta anys, després de lluitar i navegar amb el rei per la Mediterrània, rebutja el camí d’ascensió. Considera que no és el seu camí. És premiat amb el càrrec de falconer però era gandul en la feina. Només té el cap en les dones, té el cap ple de pardals. La seua vida fou desgraciada. Per començar, fins i tot no estava destinat a nàixer. Però el seu germà major, Joan March, mor a Terra Santa quan Pere March, son pare, ja té seixanta anys. Per això ell i la dona han de tindre un nou hereu. El pare mor a Balaguer amb un Ausiàs de 12 anys.

Les dues esposes d’Ausiàs moren aviat i el testament també va ser tema de conflicte amb els cosins March de Barcelona.

“Clar que serveixen les biografies per entendre Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March! Ai, si no s’hagueren perdut els documents privats del poeta de Gandia! Haguérem fet meravelles.” I, alçant els braços al cel l’historiador digué: “Pregue al Nostre Senyor tenir el llibre de comptes! I si haguera comprat un llibre…!”

“Sant Jordi es nota que és fill d’un convers per les múltiples referències a
Déu en la seua obra. Això pesa molt. Fins i tot a la germana no la deixen entrar al Monestir de la Saïdia.”

Per acabar es van llegir algunes poemes de les obres presentades. Carles Duarte, com a adaptador de Sant Jordi, llegí fragments del poema dels Enuigs, del conegudíssim Desert d’amics i del sorprenent Tots jorns aprench i desaprench ensemps.

Josep Piera començà dient que a un poeta només l’entén un poeta. Els altres
l’interpreten. Respecte a Ausiàs March, cada època l’ha llegit de manera diferent: simbol de la pàtria, de l’amor, … El que impacta és que un text de fa 600 anys, gràcies a la bellesa que té ens diu encara coses.

Piera reconegué que portava quaranta anys llegint-lo i que no l’havia llegit mai igual. Respecte a la seua adaptació al català modern digué que no havia fet com Fuster que va prosificar March. Ell ha adaptat els versos conservant la rima.

“Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March“, diu el poeta. Segons Piera, ell es posa com a model. Això forma part de l’extraordinària modernitat de March. I és una llàstima que la literatura catalana no siga reconeguda arreu. (Això no és realment cert com es pot veure ací, pense jo.).

Finalment Piera recità, entre altres, els poemes: Així com cell, Com aquell que està prop de la mort, Com el malalt que fa temps que jau.

I per acabar demanà canviar els noms dels Cants de mort per Cants de dol i els Cants d’amor per Cants de desig o de voler.

L’acte acabà passades les 21 hores sense temps de fer una roda de preguntes del públic que, en multitud, ocupava tota la sala de conferències de l’Octubre.

Imatges: Enric Marco.

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Enguany se m’ha presentat l’oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.

Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d’agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, únic premi d’aquestes característiques a la península ibèrica, s’aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.

Minuts abans de l’encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l’oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.

I destacà la labor del grup Compromís i l’efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l’estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre.

En el seu homenatge i a l’espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:

Un poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l’ofici familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Rosa Magraner i Enric Marco.

És d’admirar com una persona  –a  qui a penes has vist en algunes ocasions i amb qui tan sols has creuat quatre paraules de cortesia i reconeixement en una mostra del llibre valencià de les que es feien a la Llotja del cap i casal– pot ser tan significativa en la teua vida. Això és, precisament, el que m’ha esdevingut amb el mestre Enric Valor. Tan sols l’havia vist de lluny en alguns actes. D’ell en coneixia La flexió verbal i la Gramàtica catalana, especialment referida al País Valencià.

La meua sorpresa fou quan vaig llegir totes les seues Rondalles valencianes en els dos volums de l’editorial Gorg. Quin sentiment de retrobament amb les meues arrels, amb la meua infantesa, amb la llengua rica i exuberant dels meus majors que per un temps ens havien fet menysprear per vulgar, pobletana i rebordonida!

Quin goig en llegir a les seues admirables pàgines aquelles expressions que jo havia escoltat a casa tota la vida i tantes altres paraules del nostre patrimoni lexical que jo desconeixia o que ja havíem perdut a casa!

La primera rondalla, El llenyater de Fortaleny, la recollí Valor al meu poble: La Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. El meu iaio Batiste una vegada em va explicar que feia uns anys un senyor foraster anava pel poble preguntant als vells sobre antigues històries o contes populars i que sa mare, que en sabia un fum, va parlar amb ell una llarga estona. Pot ser fóra la meua besàvia Gertrudis una de les informants valleres d’aquesta extraordinària rondalla del llenyater? Això no ho sabré mai, però em queda el dubte i la il·lusió que així fóra. I sempre que llig aquesta rondalla o alguna altra als meus alumnes em vénen els records.Enric Valor és la persona que més ha influït en mi a l’hora de recuperar el valor i la dignitat de la meua llengua materna. La seua bonhomia i saviesa m’encoratja a continuar la dura tasca, en aquests temps difícils d’oblit i d’autoodi . Ell, com Espriu, com Sanchis Guarner i tants altres, va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I nosaltres tenim el dret i el deure de llegar a les generacions futures el nostre major patrimoni cultural: la nostra llengua.

Emmirallem-nos en la figura del mestre Enric Valor! Està en joc el futur de la llengua que ens fa ser valencians. Els nostres fills i els nostres alumnes ens ho agrairan.

Rosa Magraner i Grau
Tavernes de la Valldigna

Quim Monzó sap retratar la misèria humana en la societat occidental. En llegir els seus contes, hi veus reflectides les situacions quotidianes que vivim i ens dóna una visió àcida però amb tics d’humor.

En Mil cretins, el seu últim recull de contes, la sordidesa  de la quotidianitat, el tedi de qualsevol vida ens duen a descobrir els mil cretins que ens envolten. Tots som cretins en certa mesura i tots tenim misèries que intentem ocultar als altres. Monzó va més enllà i ens parla també de la mort, de quan se l’espera, del desencís de la societat actual, però sobretot de la incomunicació. De les coses que tots pensem però que per correcció política no ens atrevim a expressar. Del fer dissabte a la vida i recomençar, d’oblidar la rutina diària.

Però també ens parla de l’amistat pare-fill, de l’amor i de les relacions de parella. Només l’estima resta indemne de la mirada mordaç de Monzó. La comprensió, la tendresa, l’afecte sorgeixen també de vegades entre les persones i ens alliberen del cretinisme. El llibre de contes també explora algunes històries clàssiques per capgirar-les i resoldre-les d’una manera sorprenent.

Molt interessants els contes que tenen escriptors com a protagonistes. Ben probablement tenen molt d’autobiogràfic i també de crítica mordaç d’aquest ofici que no es lliura de les misèries humanes ni de la sordidesa quotidiana.

Monzó és un mestre del conte curt. En poques pàgines és capaç d’encabir tota una història humana, a partir només d’un fet puntual que és analitzat de manera minuciosa com es veu de manera clara al conte La Forquilla.

La nova pel·lícula Mil cretins de Ventura Pons s’acaba d’estrenar a Catalunya i a València només al cine Babel en català. El director ha estat capaç de recrear el món monzonià de manera eficaç i ha lligat perfectament uns quinze contes, en principi independents, amb personatges reciclats que apareixen en diverses històries i que ens donen uns quants flaixos de la vida d’aquests. A més a més alguns relats del llibre El perquè de tot plegat també són inserits al film.

Ventura Pons s’ha envoltat dels actors més solvents de l’elenc artístic català. Jordi Bosch com a fill d’uns pares a la residència és el personatge que lliga les històries. Sublims les actuacions de Julieta Serrano a l’episodi Dissabte, de Joel Joan com a Príncep Blau, de Santi Millán com a  Robin Hood o Edu Soto com a àngel Gabriel. I Toni Albà ens representa un Guillem Tell, l’heroi helvètic.

No us perdeu, per tant, el film. Fins i tot us podeu sentir identificats en moltes situacions. I és ben saludable riure’s de les pròpies misèries. En català, per suposat. Al País Valencià em sembla que serà difícil veure’l fora del cine Babel. Ara, això si, caldrà empassar-se uns incòmodes i absurds subtítols en castellà.

Meravellat, sorprés i enfonsat són alguns dels adjectius que se m’acudeixen en acabar d’eixir de veure la pel·lícula d’Agustí Villaronga basat en les novel·les Pa negre (Ed. Columna, Col. Clàssica) i Retrat d’un assassí d’ocells” (Ed. Proa, Col. A tot Vent, 264), d’Emili Teixidor.

És un retrat de la primeríssima postguerra a l’any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l’alcalde, un sublim Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, “encara hi ha molts rojos per depurar” i potser encara li encolomen el crim a algun d’ells.

Però no és la típica pel·lícula d’assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l’espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.

I done les gràcies als cines Babel de València que m’han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L’única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m’obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.

Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.

L’escriptor Francesc Mompó, al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes, fa una crida estiuenca perquè la gent escriga un haikú a partir d’una foto que hi té penjada.Vol que els facen blocaires, que els penjen al seu bloc i que li envien a ell un enllaç. Jo d’aquestes coses de fer filigranes amb la llengua en sé ben poc. Rosa, la poetessa de casa, s’hi ha dedicat i ha fet aquest haikú. Ací el teniu…

L’estructura del haikú és 4-6-4 síl·labes.