Pols d'estels

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Divendres vam tindre una cita important a l’Olleria. L’antic Depòsit està rehabilitat i era ideal per a escoltar Vicent Partal que havia vingut a parlar-nos d’Obama i com s’ho ha fet per arribar a ser candidat en les primàries demòcrates primer i després president dels Estats Units desbancant a la favorita Hillary Clinton.

Una bona campanya, il·lusionadora, uns bons estrategues, un bon eslògan, Yes, we can, (lletra) creure’s el projecte i ser un mateix, sense disfresses, donant la cara, han aconseguit el que ningú a aquesta part del món es podia imaginar: un president negre i “d’esquerres”.

I què en podem aprendre els valencians? Doncs molt. Abandonar la idea d’una democràcia romàntica i treballar-nos cada vot, cada poble, cada barri, on es puga traure realment alguna cosa. I tindre un bon programa il·lusionador aprofitant al màxim les noves tecnologies.

Com que Vicent Partal ha promés penjar el resum de la seua xerrada al seu bloc, m’estalvie fer-ho jo. Quan ho faça ja posaré l’enllaç ací. Materials de la xerrada.

La nit acabà amb un bon sopar inaugurant la torradora de carn de Ca Tarsi i compartint taula en amical conversa amb l’alcalde de Quatretonda, Rafael Benavent, Joan Olivares, Jordi Albinyana i Toni de l’Hostal entre d’altres. A l’altra taula estaven Vicent Partal, Gàlim, ja molt millorat de la cama, Natzarí i l’alcalde d’Olleria, Julià Engo, entre d’altres.

Foto: Un moment de la conferència. Enric Marco

El director de Vilaweb ens va presentar un bocí del futur televisiu a Ca les Senyoretes. La televisió a la carta, la tv feta pels usuaris, de comunitats culturals i socials és, sembla, la televisió que ens espera. La TDT ja és morta acaba de nàixer.

Vicent Partal, junt amb Assumpció Maresma, arribaren a la petita població d’Otos, a l’ombra del Benicadell a mitjan vesprada. Els seus carrers estan plens d’escultures d?artistes valencians formant la Ruta dels Rellotges de Sol, de la qual ja vaig parlar en els primers apunts que vaig fer en aquest bloc. Joan Olivares, gnomonista i escriptor (no sé quin ordre seria el correcte…) va fer un recorregut pel poble amb Vicent i Assumpció i tota la colla de gent que allí ens havíem aplegat ensenyant els diversos rellotges de Sol fets per artistes com Andreu Alfaro, Manuel Boix, Armengol, i per ell mateix.

Després ferem cap a Ca les Senyoretes, casa rural de la família de Joan, que acull cada setmana, apart de les activitats usuals de menjar be (done fe, gràcies a Assumpció, dona de Joan) i dormir, activitats diverses com actuacions i xerrades.

Vicent Partal, persona afable i comunicativa, ens el van presentar.
Allí estaven presents persones que representaven diversos mitjans de comunicació de la Vall d’Albaida i de la Safor, com Crònica d’Ontinyent, la Valldigna digital o el mateix Quinzedies. A part uns quants bloquers com Valldalbaidí, Galim i jo mateix, Pols d’Estels estavem allí per escoltar el mestre Partal.

Després d’un bon sopar, assegut amb a Vicent Company de Simat i representant de la Coordinadora contra l’Alta Tensió per la Valldigna, que estava cremat (això tots) per la posada en marxa de la línia d’Alta Tensió per la Valldigna dimarts passat, Vicent Partal va preparar el seu Mac per mostrar-nos les meravelles del futur televisiu.

Sembla que el futur de la televisió serà a la carta en el que el consumidor elegirà el que voldrà. Exemples en va donar uns quants com current.tv, la televisió promoguda per Al Gore feta per periodistes i espectadors o Pipeline CNN, de la cadena de notícies nord-americana o la televisió per internet de la BBC, la Open News TV ? BBC.

Televisions interactives, en que els usuaris són convidats a participar o directament a fer-la com la nova TV Perso ? Freebox francesa en que l?usuari pot emetre directament per a tot França.

Cas curiós és la televisió en les xarxes d’intercanvi d’arxius (P2P tv) en el que pots descarregar-te ‘?una altra televisió estrangera els programes que al teu país són de pagament. És el cas de les emissions futbolístiques que poden veure gratis escollint la televisió adequada de l’Extrem Orient.

Ara ja és pot baixar automàticament els programes desitjats de moltes televisions del món i després veure-la tranquil·lament quan es puga. Em va frapar la  televisió Alive in Bagdad on es conta la vida diària d’un carrer a Bagdad.

Finalment la conversa, relaxada va derivar a qüestions polítiques sobre el Principat i el País Valencià, sobre els inicis i futur d’internet on Valldalbaidí va contar les seues increïbles experiències amb Telefònica.
Una experiència molt interessant que tancava els actes a Ca les Senyoretes d’enguany.

Per cert he trobat la televisió de la NASA. Podré veure els astronautes apretant cargols a l’Estació Espacial Internacional.

I ara el toc astronòmic, que per això aquest és un bloc que eminentment tracta del de més amunt. Estàvem ja en els dies de la pluja d’estels de les Persèides. En acabar la xerrada, Joan va apagar les llums de la terrassa i vaig veure 2 estels fugaços passant per damunt la palmera del pati. Ja eren les 3 de matinada i calia tornar a casa.