Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Literatura

La fascinació pel cel a “Incerta glòria”

6

Finalment ha arribat als cinemes el film Incerta glòria, basat en la novel·la de Joan Sales. Tothom en parla. De les passions, de la guerra, fins i tot de la  la collita del safrà. Ningú, però, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part de l’obra. En el passejos del protagonista, moltes vegades nocturns, així com en les nits de guàrdia al front, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència.

Incerta glòria és una novel·la sobre la guerra. Lluís, oficial de l’exèrcit republicà, a través de les cartes que escriu al seu germà, relata els fets que li succeeixen en els diferents pobles del front d’Aragó tot al llarg de 1937.

El llibre havia estat des de feia temps en la llista dels llibres a llegir però la imminent estrena del film l’ha fet avançar al primer lloc en la prioritat de la seua lectura. Ara, després d’haver llegit la primera de les quatre parts de l’obra, no puc estar més d’acord amb tot el que s’ha dit aquests dies. Una obra que t’endinsa en la guerra civil, en les morts absurdes, en la misèria de la guerra i com aquesta transforma les persones. Però el llibre també ens parla de la vida, de l’amor, del que les passions poden arribar a fer a les persones. L’amor i la mort, de l’obscè al macabre com repetidament ens recorda l’amic del protagonista, Juli Soleràs.

Però l’obra és molt més que això. Ens parla també dels paisatges, de les persones, dels costums, fins i tot de la llengua del baix Aragó, d’aquella comarca del poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) on passa gran part de la primera part del llibre.

Montserrat Serra en parlava l’altre dia a Vilaweb dels passatges esplèndids en que s’explica la collita del safrà, un cultiu important i necessari per a les famílies d’aquells pobles.

Ningú, però, fins on jo conec, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part d’Incerta glòria. En el passejos de Lluís pels voltants de Olivel de la Virgen, moltes vegades nocturns, així com les nits de guàrdia als cims de Sierra Calva, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència. De vegades l’acompanya el practicant del batalló, en Cruells, que posseïx un petit telescopi que permet explorar els cels d’una manera detallada.

Com sap tant d’astronomia Joan Sales? Potser Joan Sales rebé classes d’astronomia a l’Escola de Guerra on es graduà? Podria ser? O bé, de la manera que explica al llibre, rebé classes d’algun altre oficial afeccionat a l’astronomia. Biògrafs de Joan Sales, alguna cosa a dir?

El mestratge de Joan Sales és tan gran que fins i tot les referències als astres no són accessòries, no són simplement estètiques sinó que són part del paisatge descrit, del paisatge nocturn que ja hem perdut amb la contaminació lumínica. Hi ha descripcions sorprenentment exactes de les constel·lacions en la seua forma i el moment correcte d’observació (direcció, dies i hores). Aquest fet demostra que l’autor coneixia molt bé el cel nocturn. A més a més, estava al dia de les novetats astrofísiques més importants del moment, com ara l’expansió de l’univers, o la buidor de l’espai interestel·lar.

Ara, estic llegint Incerta glòria en la versió d’Edicions 62, de les Millors obres de la literatura catalana. Faré referència a les pàgines d’aquesta versió.

Sobre Venus, la descripció és acurada situant-lo prop de l’horitzó al vespre després de la posta del Sol.

21 juny 1937 (pag. 20)
Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat….i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca.

Sobre la constel·lació estiuenca de l’Escorpí.
23 juny  (pag. 29)
Ajeure’s de cara al cel un capaltard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua – la veu de baix anava prenent una vibració oratòria -. Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers… Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer.

Sobre el telescopi
5 d’agost  (pag.38)
Queda en Cruells…quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament “ullera de llarga vista”  d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum – les seves peces fiquen una dins l’altra. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre “satèl·lits de Galileu” al costat del planeta com quatre pèsols d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà passat només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també les fases de Venus -que també es veuen amb la seua ullera de marina- i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Sobre Sagitari
10 d’agost (pag 59)
El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: “És la dona més dona que he conegut.”

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…

El món és tan bonic i en ell iguala la seua passió per la Carlana i l’admiració del cel estrellat…

Joan Sales estava al tant dels avanços de l’astrofísica com ara l’expansió de l’univers i les teories cícliques d’expansió i contracció  que ja Einstein en els anys 20 propugnava per a l’univers.

Sobre l’expansió de l’univers
10 d’agost (pag. 66)

Diu Soleràs…
Però ¿sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l‘univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, ¿per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla -i això per saecula saeculorum.

En el Monestir de l’Olivel. Sobre Galileu
19 d’agost (pag. 94)
Eppur si muove. ¿ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comité d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

Al front. Serra Calva. Sobre la bellesa de la nit
31 d’agost (pag. 129)
Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l’aire tan sec d’aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m’entretinc a observar el camí que d’una nit a l’altra han fet els planetes a través d’elles; és en Cruells que m’ha ensenyat a entendre-m’hi una mica, a les primeries m’hi perdia. Quan me’n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se…

Al front. Falguera de los Cabezos. Les fases de Venus.
9 d’octubre
El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva “màxima elongació”, m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat – o potser ja te l’havia descrita?-, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.

Al front. Falguera de los Cabezos. La Creu del Cigne
11 d’octubre

Faig cada nit la ronda de les posicions i acabada la ronda m’assec en un lloc solitari i busco en el cel la Creu del Cigne. !Com m’ha arribat a obsessionar! La creu ¿què és? Una màquina simple i enginyosa com en sabia inventar el geni dels antics; una màquina d’allargar l’agonia… Una cosa atroç. “Pren la teva creu i segueix-me” ¿No hi ha, doncs, més camí que el sofriment?

El sofriment per la passió no corresposta per la Carlana i per les misèries de la guerra.

Encara que la posició del planeta Venus en aquesta data no és la correcta ja que era inobservable aquells dies, la descripció que en fa d’una observació del planeta és bastant ajustada. El mateix puc dir de la descripció dels satèl·lits de Júpiter.

Tanmateix amb la ullera de llarga vista d’en Cruells es fa difícil creure que pogueren  veure els satèl·lits de Júpiter o les fases de Venus amb  comoditat. Sense cap trípode per fixar el telescopi (no en descriu cap) tot els objectes observats es bellugarien molt…

Malgrat tots aquests petits detalls a Incerta glòria el cel nocturn descrit és molt realista. Però l’obra és molt més que astronomia. També parla de ciència en general, de tempestes seques, de riuades, de desertificació, de medicina i superstició, de raigs X, de l’oratge, de matemàtiques i física, de biologia i, fins i tot, de la pèrdua dels patrimoni a causa de la guerra. Però d’això ja en parlaré, potser, en un altre apunt.

Imatges:

1.- Cel nocturn a Estercuel el 21 juny 1937. S’hi veu la constel·lació de Scopio (l’Escorpí) entre Mart i la Lluna.
2.- Incerta glòria. Els dos volums de la col·lecció d’Edicions 62. Todo Colección.
3.- Possible ullera de llarga vista d’en Cruells. De la web Decoración marinera.
4.-Jupiter i les llunes observats amb un telescopi Meade LX200 10″ (25 cm) Jan Sandberg www.desert-astro.com. Viquipèdia Commons.
5.- Venus, amb una fase semblant a la descrita. 21 febrer 2017. Stellarium.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Astronomia i natura en “Cañas y barro”

0

252194

Acabe de llegir Cañas y barro, el drama rural que l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez escrigué l’any 1902. Un llibre oblidat en una estanteria aliena un dia de visita m’ha permés recordar la mítica sèrie de TVE quan eren més joves.

La tràgica història d’amor entre Neleta i Tonet passa principalment a la llavors illa del Palmar, però tota l’Albufera  és l’escenari on ocorre l’acció de la novel·la.

L’Albufera era, llavors, l’any 1902, un indret humit, fangós, que impregnava tothom, com l’autor mateix relata:

No eran gran cosa aquellas vírgenes del lago, con sus ropas lavadas en el agua púdrida de los canales, oliendo a barro y las manos impregnadas de una viscosidad que parecia penetrar hasta los huesos.

Però tot al llarg de la novel·la es nota l’amor que Vicent Blasco Ibáñez sent per aquestes terres i aigües aleshores encara quasi salvatges a només un pas de València. A més a més, coneix a fons els costums i les tradicions de l’Albufera, algunes de les quals es remunten a l’època de la Conquesta de Jaume I.

Així, ens descriu el tradicional sorteig del Redolins que se celebra el segon diumenge de juliol per repartir-se els millors llocs de pesca o la Demanà dels caçadors del dia de Sant Martí en novembre o, fins i tot, la llegenda de la serp Sanxa, metàfora de tot el que passarà al llarg de la novel·la.

Però la novel·la et permet també conéixer com era l’indret fa més de 100 anys. A través de la història de Tonet i Neleta podem resseguir el variat patrimoni natural de l’Albufera i la Devesa.  S’hi enumeren i descriuen aus com ara fotges, collverds, polles blaves (Porphyrio porphyirio), agró, martinet ros (Ardeola ralloides) o oroval, piuló, morell, singlot, flamenc, rates d’aigua i fins i tot lludrigues, actualment desaparegudes al llac. I naturalment diversitat de peixos com anguiles i llobarros.

Cent catorze anys després l’Albufera és el Parc Natural més estimat pels valencians, el Palmar ja no és una illa i, per tant la comunicació amb la ciutat de València ha millorat moltíssim.

D’altres coses han empitjorat des d’aleshores. Les aigües no són tan netes com abans, la Devesa està parcialment urbanitzada i, com que aquest és un bloc bàsicament d’astronomia, la contaminació lumínica al Parc, encara que controlada, ens fa perdre el cel estrellat.

I és que la lectura d’aquesta obra de Vicent Blasco Ibáñez permet fer, fins i tot, una ullada per comprovar com era el cel nocturn a principis del segle XX.

La barca quedó inmóvil (en medio del lago)…..
Había cerrado la noche. No quedaba otra claridad que el difuso resplandor de las estrellas, que temblaban en el agua negra.

O més endavant:

La calma del lago, la penumbra de una noche tranquila y estrellada, pareció darle valor. Ariiba el azul obscuro del cielo; abajo el azul blanquecino del agua, conmovido por estremecimientos misteriosos que hacían temblar en su fondo el reflejo de las estrellas.

Actualment la llum de la ciutat de València arriba al Parc. Les lluminàries del Port i de l’aeroport són les fonts més importants i s’hi veuen clarament. Ja no podríem dir allò que no quedava cap claror que no fos dels estels.

Albufera-Gola-Pujol2I continuant amb els temes astronòmics, Blasco Ibáñez descriu d’una manera excelsa l’eixida de la Lluna en el bosc de la Devesa que sembla vindre al rescat d’uns nens perduts:

Encima de los pinos, por la parte del mar, comenzó a teñirse el espacio de una blanquecina claridad. Las estrellas parecían apagarse sumergidas en un oleaje de leche. Los muchachos, excitados por el ambiente misterioso de la selva, miraban este fenómeno con ansiedad, como si alguien viniera volando en su auxilio rodeado de un nimbo de luz. Las ramas de los pinos, con el tejido filamentoso de su follaje, se destacaban como  dibujadas en negro sobre un fondo luminoso. Algo brillante comenzó a asomarse sobre las copas de la arboleda; primero fue una pequeña línea ligeramente arqueada como una ceja de plata; después un semicírculo deslumbrante, y por fin, una cara enorme, de suave color de miel, que arrastraba por entre las estrellas inmediatas su cabellera de resplendores. La luna parecía sonreír a los dos muchachos, que la contemplaban con adoración de pequeños salvajes.

També m’ha sorprés agradablement l’ús del valencià al llarg de l’obra. La novel·la és en castellà però de tant en tant apareixen expressions en valencià, així com referències en el text amb les quals es comunica al lector de la manera més natural que la llengua dels protagonistes és el català.

Albufera-Port-CatarrojaFinalment, el pitjor de la novel·la és el tractament del paper de la dóna i sobretot de la protagonista Neleta. Ella, com la serp Sanxa, és la culpable d’acabar d’una manera tràgica amb la vida del seu amant.

L’Albufera de València és un indret meravellós que heu de visitar. Ara que la conec una mica he pogut gaudir i visualitzar la majoria dels racons del llac que apareixen l’obra. I és que l’Albufera en conjunt és realment el protagonista principal de Cañas y barro.

Per si voleu llegir-la l’he trobada en la xarxa en pdf: Cañas y barro. Vicent Blasco Ibáñez, 1902.

Imatges:

1.- Portada del llibre Cañas y barro. Plaza y Janés Editores. 1976.
2.- Martinet ros. Enric Marco
3.- Mirador de la gola de Pujol. Enric Marco
4.- Port de Catarroja. Enric Marco

Després vénen els anys

4
Publicat el 22 d'agost de 2015

Despres_venen_els_anys

De tantes vegades que les veiem ja ni ens afecten. Milers de persones creuen les aigües traïdores de la Mediterrània, d’altres tracten d’assaltar l’Euro-túnel per entrar a la Gran Bretanya. Moltíssims més fugen de les bombes i les massacres de Síria per Turquia i Grècia. Són refugiats que busquen un futur millor i més segur en el cor d’Europa. Ho han deixat tot enrere i marxen cap a l’exili. No saben si tornaran mai més a les seues cases, a la seua vida.

La història europea està plena de guerres i de refugiats que han fugit d’elles. El camí de l’exili ha estat moltes vegades l’única opció per salvar el més important, la vida dels teus i la teua.

Maria Folch ens parla d’aquests abandonats pels seus estats a través de la memòria de dos fets colpidors: l’entrada dels feixistes a Castelló, l’any 1938, amb la consegüent fugida de milers de refugiats cap a València, encara republicana, i el poc conegut èxode dels italians d’Ístria i Dalmàcia, l’any 1947.

El llibre ens parla dels refugiats de moltes guerres però molt més de la memòria, dels records dels qui lluitaren on calguera per defensar la llibertat en moltes guerres i fronts, ja oblidats i que després hagueren de fugir per salvar la vida. Però molt més que això, la novel·la de Maria Folch ens porta la memòria dels paisatges passats, de ciutats viscudes on alguna volta tots vam ser feliços. Com escriu Blanca, la protagonista: la qualitat especial que potser té l’enyor dels llocs on vam créixer és deguda a la felicitat sense esquerdes de la infància.

Les_IllesCiutats com Castelló, la bella, la republicana, on passa gran gran part de la trama, i Pola, a Ístria, històricament de cultura italiana i abandonada pels italians en passar  a ser iugoslava, són retratades pels records d’un vell pescador de l’Alguer, Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis del segle XX europeu.

El llibre ens obre els ulls sobre uns dels èxodes més desconeguts d’Europa, el de milers i milers d’italians de cultura, habitants d’Ístria i Dalmàcia que deixaren la seua terra el 1947. Aquestes zones formaven part de la Italia irredenta («Itàlia no redimida, no alliberada»), que des de la unificació italiana s’havia tractat d’associar al projecte comú italià. De vegades pacíficament i d’altres per la força com l’assalt de Gabriele D’Annunzio a Rijeka (Fiume) amb els seus «arditi» (setembre 1919) que tan ben explicat està a l’assaig La Gran Guerra (1914-1918). El final de la Segona Guerra Mundial i la redefinició de fronteres per part dels aliats en aquesta zona de la costa adriàtica deixà definitivament gran part d’Ístria, llevat de la ciutat de Trieste, i tota Dalmàcia al costat de la nova república socialista de Iugoslàvia. I les famílies que hi vivien allí des de generacions, italianes de cultura, hagueren de triar: emigrar a Itàlia, on no els esperava ningú, o quedar-se i viure “en la flamant Iugoslàvia de Tito“.

La majoria optà per fugir. A Pola, de poc més de 30.000 habitants en van marxar 28.000. Aquestes persones es van exiliar perquè eren italians i se’n van anar de sa casa per anar a Itàlia. Quin exili més estrany?

Maria Folch ens ho explica de manera magistral a través dels records de Michele, mariner però abans lluitador per la llibertat. I ens demostra que per damunt de les ideologies estan les persones que molt poques vegades no són lliures per decidir.

I els nous refugiats del segle XXI ja no van amb carros, ni porten mobles, ni efectes personals, només una grossa motxilla al llom. La seua vida és l’únic que poden salvar. Tot l’altre ja ho han perdut.

Dades del llibre: Després vénen els anys. Maria Folch. 240 pag. Jàssena 4, Drassana, 2014.

Imatge: Monument als republicans i a les Brigades Internacionals. Coll de Manrella. Les Illes. Alt Vallespir. Pirineus. Pel coll de Manrella es calcula que hi van passar 50.000 persones durant la Retirada l’any 1939. Enric Marco.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Fer Harca, píndoles d’història medieval valenciana

1

Harca2De menut no veus el perill ni el coneixes. Per això els més inconscients dels amics animaven els altres a batre’s a pedrades contra aquells estranys xiquets  de l’altra banda del riu. Jo, més tímid i pacífic, no vaig participar mai d’aquells atacs però l’expressió se’m va quedar gravada al cervell.

I ara Fer Harca torna a aparéixer en la meua vida en forma de llibre d’història, de recull de xicotets articles d’història medieval de la mà de tres joves historiadors  que expliquen la història d’una altra manera, més planera, més divulgativa, i, molt important per als llecs, sense notes a peu de pàgina.

Aficionat des de sempre a la història del món, però sobretot a la nostra història pròpia, la dels valencians dins d’aqueixa Corona d’Aragó tan oblidada, he passat de tindre a la mà històries dinàstiques, amb totes les decisions polítiques i militars dels nostres reis, amb els encerts i desencerts, fàcils de detectar des de 600 anys en el futur, a durs però necessaris estudis econòmics de consells municipals i Generalitat fins a arribar al llibre Fer Harca, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache que tinc entre mans, un compendi de petites històries de la vida quotidiana de la gent del Regne de València medieval.

Aquesta època va ser la que ens va configurar com a poble i ens va donar conciència de ser poble, com tan bé conta Vicent Baydal a “Els valencians, des de quan són valencians?”, un temps que va ser viscut per gent normal que vivia en un país normal sota els Furs del Regne i que els defensaven sempre que calia.

La societat valenciana tenia, és clar, les seues peculiaritats com, per exemple, ser, en aquells anys, el nucli central del cultiu de l’arròs a Europa. Com diu Ferran Esquilache, “En l’època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en tot l’Occident europeu”. Però no només l’arròs, el vi n’era també un referent, donada la mala fama que tenia beure aigua, ja a través d’ella es transmetien un grapat de malalties mortals i també era realment “el país de l’olivera” com han popularitzat Obrint Pas, amb un cultiu que es remonta als fenicis, passant per romans i musulmans.

Però també era un país amb dues llengües separades, el català vingut del nord, llengua dels colonitzadors i l’algarabia (àrab) que parlava la comunitat musulmana, que com demostra Vicent Baydal eren “arabòfons persistents”.

Però on sembla més divertit és en el morbo del capítol dedicat a la “Pobla de les Fembres Pecadrius”, conjunt de bordells situats cap a la zona de l’actual barri del Carme, que arribà a tindre 676 dones dedicades al plaer carnal, la majoria d’elles castellanes (53%). En una societat monolingüe com la valenciana medieval segur que serien considerades ben exòtiques.

Però caldria destacar l’estudi dedicat a la banya de l’unicorn, un ésser mític considerat real sense que ningú l’hagués realment vist i la  qual s’atribuïa un poder terapèutic espectacular. Sobta veure tot un hereu de la corona com Joan el Caçador, fill de Pere el Cerimoniós, fent experiments amb la banya màgica i les conclusions que en trau. Una superstició que, malgrat els avenços de la medicina, encara perdura en ple segle XXI amb la caça il·legal d’un altre unicorn, aquest ben real, com és el rinoceront.

Regaleu i regaleu-vos Fer Harca. Un bon regal per als amants de la història. Llegint-lo i sabreu qui era realment Vinatea, l’origen del barri de Russafa, la trajectòria vital de molts pobles abandonats i la història interessant i sempre oblidada dels musulmans que visqueren en aquesta part de l’Andalus.

Juli Capilla en parlà extensament fa uns dies al suplement cultural “Posdata” de Levante, La meravellosa història de la València medieval.

Dades del llibre: Fer Harca. Històries medievals valencianes, Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache: pròleg d’Enric Guinot, Drassana, col·lecció “Odissea”, 1, 2014, 109 pàgs.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb | Deixa un comentari

El tramvia groc de Joan Francesc Mira

0

Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havía de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.“Sempre s’ha dit que el lloc on has passat la infantesa és on es troben de veritat les teues arrels com a persona, les teues primeres lliçons de vida, els teus primers relacions amb la família i el amics d’escola. En aquest sentit El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, és una crònica de sentiments, dels records del paradís perdut de la infantesa. Una infantesa que trancorregué en la primera dècada de la postguerra, un paisatge gris i una societat vençuda que l’autor recorda perfectament. El xiquet Joan Francesc no va patir les fortes restriccions de l’època, donat que pertanyia al que ara anomenaríem classe mitjana baixa, però recorda la fam que passaven els veïns i els companys d’escola.

El barri de la Torre on nasqué i passà el seus primers anys era un barri humil a l’extraradi de la ciutat. Un tramvia groc destartalat els unia al centre de la ciutat i a les poblacions de l’Horta Sud.

Tramvia-grocEn El tramvia groc Mira ens conta la vida quotidiana, els seus records personals, les olors, els sentiments. Jo, que vaig viure la infantesa en els 60 i els 70, també he viscut, en les seues etapes finals, algunes de les sensacions, com aquella d’anar a comprar la llet a la lleteria i menjar-me després la nata:

Després a casa, la mare bullia immediatament la llet i jo, que havia anat a comprar-la, tenia el privilegi de menjar-me’n tota o part de la nata que surava en la superfície, adobada amb una cullerada de sucre.

O com narra tot els oficis que anaven a sa casa i que ara han desaparegut, mostra dels canvis que es van produir a la societat en només 20 anys, just el període de la seua infantesa.

Al llarg de les dues dècades centrals dels segle XX, entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida) en la major part d’Europa es completa definitivament el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties de camps”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat.

Però el llibre no és només un llibre de records sinó també és un retrat de la societat valenciana dels 40 i 50, d’una societat vençuda però valenta i lluitadora, amb ganes d’eixir endavant. Una ciutat de València que encara tenia horta cultivada i parlava majoritàriament en valencià.

El tramvia groc és un llibre, per tant, que no s’ha de deixar passar, per als que visquérem la dictadura i per als joves perquè coneguen la misèria quotidiana d’aquella època.

Google Earth i Street View ens permet visitar el lloc on hi hagué la casa de Joan Francesc Mira (Av. Reial de Madrid, 431, València), ja enderrocada i que ara ocupa un taller de camions (dreta), just al costat de la fusteria de Paco Soria i enfront del magatzem d’Obres Públiques (esquerra).

Sinopsi:

L’escriptor Joan F. Mira replica la sentència del filòsof René Descartes, cogito ergo sum, amb un «recorde; per tant, existesc». El tramvia groc explora la memòria personal de l’autor, amb els descobriments i els interrogants elementals que tothom pot compartir. En aquestes pàgines s’hi evoca la infantesa en un barri perifèric de València, el tramvia que cus l’horta amb la ciutat, els veïns més xocants, les prostitutes afectuoses, els misteris familiars sense resposta, les llums i les ombres… Com al seu dia van fer Yourcenar, Nabòkov o Canetti, Joan F. Mira recupera un temps perdut, una cultura i un univers on es coven les passions més fondes, que perviuran en l’adult.

el-tramvia-groc_9788475884219.jpg
Joan Francesc Mira

Memòries de joventut de Joan F. Mira
La mirada tendra i irònica als primers anys

Imatge: El tramvia groc passa per la Creu Coberta a València. De Passejant València amb ulls curiosos.

Ombra felina

2

Ombra felina

L’escriptor Francesc Mompó, al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes, fa una crida estiuenca perquè la gent escriga un haikú a partir d’una foto que hi té penjada.Vol que els facen blocaires, que els penjen al seu bloc i que li envien a ell un enllaç. Jo d’aquestes coses de fer filigranes amb la llengua en sé ben poc. Rosa, la poetessa de casa, s’hi ha dedicat i ha fet aquest haikú. Ací el teniu…

L’ombra felina,
projectada al vell banc,
augura vida

L’estructura del haikú és 4-6-4 síl·labes.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Peres al roure, poesia a Ca les Senyoretes

2
Publicat el 22 de maig de 2010

Peres al roure

Dissabte passat, 15 de maig, la poesia va omplir les vessants del Benicadell. Si la casa de Joan i Assumpció ha acollit música, gastronomia i fins i tot astronomia, calia també un toc de poesia, o l’art de traure-li suc a la llengua, d’expressar la seua sonoritat, la seua musicalitat tot per contar el món dels sentiments.La poesia recitada era de Jaume Pérez Montaner i  també d’Isabel Robles, la seua parella. Ells mateixos, però també Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó, llegiren els seus poemes a un públic amic que escoltà també la musicació alguns d’ells feta pel cantant Carles Pastor.

Si bé ja fa una setmana de l’esdeveniment, escric ara l’apunt. La setmana passada ha estat plena de treballs inajornables causats, en gran mesura, per la bonança atmosfèrica que ha permés, per fi, tornar a obrir els telescopis.

Jaume Pérez Montaner va ser, fins a la seua jubilació, professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Jo el vaig conéixer als anys 80, quan aprenent de físic, organitzava activitats culturals al voltant del 25 d’abril. Li ho vaig recordar a Jaume mentre sopàvem a la taula de Ca les Senyoretes i degustàvem les menges de l’Assumpció.

Ara alliberat de classes la poesia l’omple. Jo ja la coneixia però la sorpresa va ser conéixer l’obra de la seua dóna, Isabel Robles, professora d’angés a l’IES Benlliure fins l’any passat.

Mars-Comet-NASA

Tots dos van viure quasi una dècada per diverses universitats nord-americanes entre el final dels seixanta i els setanta, fugint d’una dictadura que ja s’havia fixat en un jove Jaume compromés. Als EEUU van conéixer la literatura anglesa i l’obra dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton que després van traduir al català.

La vetllada a Ca les Senyoretes va transcórrer molt agradablement amb la lectura dels poemes dels autors homenatjats.

Isabel Robles (IR) i Jaume Pérez Montaner (JPM) recitaren poemes dels llibres que han escrit: L’espiral (IR, premi de poesia de La Forest d’Arana 1994); Adveniment de l’odi (amb el qual JPM es donà a conéixer el 1976); Solatge (JPM, Premi Benvingut Oliver, 2008); Llibre dels adéus (IR, 2009);

Climent - Mompó


L’heura del desig
(JPM, Roïç de Corella, Premis Literaris Ciutat de València 1985); Fronteres (JPM, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 1994); L’oblit (JPM, Premi Ausiàs Marc, 1996); Màscares  (JPM, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1992); així com traduccions dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton, l’obra dels quals conegueren en el seu llarg exili als EEUU.

L’acte comptà amb la col·laboració d’Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó que llegiren també peces del duet poètic.

El cantant Carles Pastor, que està preparant un disc de poetes valencians actuals, posà música al poema “Que sempre torna” de Jaume Pérez Montaner amb guitarra i harmònica.

Carles Pastor

Una vegada més, Ca les Senyoretes, una illa de cultura al nostre desèrtic País Valencià.

Del bloc de Francesc Mompó he tret la informació exacta sobre els poemes recitats. Gràcies.

També podeu llegir aquest apunt de Mercè Climent.

Fotos: Diversos moments del recital. Enric Marco.
Més fotos als blocs de Francesc Mompó i de Mercè Climent.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Quim Monzó o com triomfar a la vida

9
Publicat el 11 d'abril de 2010

Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l’absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.Hem estat a Barcelona per veure l’exposició que li han muntat a l’Espai d’Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l’obra de l’escriptor són exposades al públic.

Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana,  dissenyà, per exemple, el logotip de l’empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d’on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i  també treballà per a altres revistes com Canigó.

Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l’obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l’amor lliure:

-Però l’amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot.
– Sí, a mi em sembla molt bé això de l’amor lliure, però només amb mi.

Segueix…

Però també va estar el 1973 al Vietnam fent de corresponsal de guerra per a Tele/eXprés. Estigué a Phnom Penh poc abans de l’entrada dels khmers rojos. La seua motxilla arrossegada per mig món podia veure’s en un racó de l’exposició.Va viure una temporada a Nova York a principis dels 80 on va fer, entre altres coses, de crític d’art per a l’Avui.  Hi va tornar als pocs dies de l’11 de setembre de 2001 per fer de corresponsal de la Vanguardia.

Una sala recordava els seus èxits literaris més primerencs i coneguts com Benzina o Uf, va dir ell i una altra plena de pantalles i auriculars invitava a veure les seues col·laboracions genials a Persones Humanes, aquell programa mític de Miquel Calzada a TV3. Vaig recordar el que és ser brut o la diferència entre trànsit o tràfic segons Monzó.

Imatges espectaculars del seu fotògraf de capçalera dels últims anys, Pedro Madueño, ens mostraven Monzó amb llibreta de notes a la Vanguardia amb la princesa, afaitant-se, un dia de la seua vida o fent striptease amb el Gran Wyoming, arran de la prohibició d’entrevistar-lo a TVE.

També s’hi parlà de la seua malaltia, la síndrome de la Tourette, caracteritzada per tics motors i vocals. El record de la seua família també hi era present. Per cert, la familia paterna de Monzó és valenciana, encara que no sé d’on. Borinotus em confirma que els avis paterns de Monzó eren de Benigànim a la Vall d’Albaida. Gràcies.

En eixir, puguerem tornar a escoltar el seu discurs a Frankfurt, presentant la literatura
catalana el 2007.

El viatge des de la Safor per veure les mil i una cares de Quim Monzó a l’exposició bé s’ho ha valgut.

L’exposició acaba avui però, si voleu, encara podeu comprar el llibre de l’exposició, Com triomfar a la vida.

Foto: Quim Monzó sobre una foto de jove. Entrada a l’exposició. EFE.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Francesc Mompó i el seu Camí d’amor

1

Cami d'amor

Dia 14 de febrer, dia dels enamorats en tot el món mundial mercantilitzat. Tanmateix a nosaltres ens hauria de tocar celebrar-ho el dia de la mocadorà (9 d’octubre). Tant se val.La qüestió és que arribàrem a Ca les Senyoretes just a temps per escoltar la presentació de l’obra Camí d’amor de l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó.

L’autor envoltat per les dues muses, Mercè Climent i Beatriu (Π) Palmero, semblava que no s’hi trobava. Elles feren una semblança poètica de Francesc, llegint trossos de l’obra que deixà bocabadada l’audiència.

Després se sortejà un exemplar de l’obra que, coses de l’atzar, li tocà a un servidor. Gràcies deessa Fortuna, que en la teua advocació de Huiusce Diei, em permetràs llegir el Camí d’amor, en temps de crisi…

Doncs resulta que Francesc Mompó treballa al mateix poble que jo, allà a l’Horta Nord. Encara ens farem alguna visita….

Després del sopar, sempre deliciós, la conversa amable continuà al saló, on Jordi Albinyana ens entretingué millorant en directe les il·lustracions de Pell de pruna amb noves il·lustracions ben suggeridores. Això és un artista….

La Lluna, la pruna…

7

Lluna - pruna

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Arthur C. Clarke, la ciència ficció científica

0

Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Arthur C. Clarke

Amb un poc de retard vull fer un xicotet homenatge a Arthur C. Clarke, enginyer i escriptor de ciència ficció, mort el dia de Sant Josep, el passat 19 de març.

Sempre he tractat de llegir bona literatura de ciència ficció. Això no sempre ha estat possible. Per la meua formació no suporte llibres o pel·lícules en que es violen sistemàticament les lleis de la física. Sempre he pensat que si un autor de novel·les històriques és capaç de recrear l’ambient i respectar els fets històrics també ha de ser possible fer una bona novel·la de ciència ficció respectant els fets de la natura. És clar que per respectar-los cal conéixer-los i ací pot estar el problema. Els autors no solen tindre una gran ni menuda cultura científica.

Amb Arthur C. Clarke la cosa era diferent. Enginyer de professió va ser el que primer va dissenyar els satèl·lits geoestacionaris, aquells que romanen sobre la mateixa posició sobre un punt de la Terra en girar a la mateixa velocitat que ella. Com a escriptor de ciència ficció aquest autor va contribuir-hi amb bons llibres a fer-me passar molt bons moments de lectura. En el seu moment, ja fa anys, vaig llegir les obres 2001, una odissea de l’espai, Cita amb Rama i la sublim Les fonts del paradís. Clarke va saber parlar del futur sense inventar-se res que no fora factible ara o en pocs anys.

Amb 2001, una odissea de l’espai, que vaig llegir abans de veure la pel·lícula, vaig quedar molt content. Tota la història de la humanitat en un llibre. Com podia ser un futur encontre amb intel·ligències extraterrestres. Sense OVNIs ni rucades de cap mena… Després van vindre 2010, 2061 i 3001, no tan interessants.

Cita amb Rama, comença amb un tema plenament d’actualitat. La possible caiguda d’un objecte celeste sobre la Terra, tema del qual ja he parlat diverses vegades. En la vigilància extrema des de la Terra es descobreix un nou objecte. Però aquest donarà més d’una sorpresa.

Finalment, Les fonts del paradís, proposa un somni. Com anar a l’espai sense coets. Pujar en ascensor com ho fet per pujar a casa. Un somni? Sembla que algunes agencies espacials estan mirant-s’ho.

Jo sempre he contraposat Clarke amb l’altre gran autor de ciència ficció, Isaac Asimov. Però aquest, que era químic de professió, sempre m’ha semblat més fluix i massa prolífic. Va escriure massa i tot no tan bo. A més li vaig agafar mania en la seua serie La Fundació en que basava la prosperitat del planeta amb la creació de centrals nuclears… I dels residus què?

Bé, tornem a Arthur C. Clarke. Moltes gràcies, Sir…

Foto: Una foto de Sir Arthur C. Clarke, firmada per ell mateix el 24 de gener de 2001 i enviada a Michele Crudele, qui és el propietari  (http://www.crudele.it).

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Els planetes, un passeig poètico-científic pel Sistema Solar

1

Planetes-Sobel

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

La pell freda

2

Pell freda

La primera novel·la de Sánchez Piñol no ha superat les expectatives que hi tenia dipositades. A més en les poques vegades que al·ludeix a fenòmens astronòmics i científics els errors són colossals.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

Bernardo Atxaga visita Gandia

0
Publicat el 26 de maig de 2007

Bernardo Atxaga ha participat en una ruta literària per la Safor convidat pel departament de Cultura de l’ajuntament de Gandia. Durant uns dies ha visitat escoles i instituts d’Oliva i Gandia on ha parlat de literatura amb els alumnes de Primària, Secundària i Batxillerat.

Bernardo Atxaga és el màxim exponent de la narrativa en euskera, i els seus contes són lectura obligada per als xiquets del País Basc. Va començar a escriure als 17 anys i des d’aleshores ha publicat més de trenta llibres de poemes, contes i novel·les. Ha rebut els premis més importants d’Euskadi i d’Espanya, com el Premi Euskadi i el Nacional de Narrativa.

El seu llibre més conegut és Obabakoak, llibre publicat el 1988 que consta de vint-i-sis relats que transcorren o es relacionen amb Euskal Herria a través del poble imaginari d’Obaba. La seua obra, escrita íntegrament en euskera, ha estat traduïda a nombroses llengües, entre elles el valencià i el castellà, però també a les principals llengües europees, així com també a l’àrab, l’hindi, el turc o l’hebreu.

La seua estada a Gandia va acabar amb la visita a la Biblioteca Central on assistí al Club de Lectura, coordinat per la poetessa Adriana Serlik. Precisament el Club de Lectura compleix ara un any, com va destacar la coordinadora de la Biblioteca Amparo Sellens en la presentació de l’acte. Allí Bernardo Atxaga va compartir amb els seus lectors la lectura de fragments de la seua obra i va respondre a les preguntes del nombrós públic que omplia el Saló d’Actes de la Biblioteca. Atxaga va parlar de la funció de la literatura  com a eina per entretenir, però sobretot per traure tots els misteris de l’interior de l’ésser humà i donar-los nom.

Atxaga entén perfectament el valencià i admira i llig Joan Fuster, encara que d’aquest escriptor de Sueca li interessen sobretot els seus assajos literaris. Afirmà que publicar obres literàries resulta difícil, sobretot en castellà, i desaconsella clarament la presentació als premis literaris que tendeixen a premiar els textos més dolços i fàcils. Finalment va encoratjar els escriptors a treballar en la llengua pròpia, com fa ell, tot i que siga minoritària, perquè precisament per açò les possibilitats de publicació són majors.

Foto: Bernardo Atxaga dedicant un dels seus llibres a un lector. Enric Marco.
Article publicat a la revista Quinzedies núm. 96 per Enric Marco.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Primavera astronòmica a la Biblioteca Central de Gandia

1
Publicat el 6 de maig de 2007

Navegants

L’astronomia ha estat el tema central d’una sèrie d’activitats al voltant de la Fira del Llibre que s’han realitzat a la Biblioteca Central de Gandia, situada al Convent de Sant Roc.

La primera d’aquestes activitats ha sigut l’exposició Univers i eclipsis, realitzada pels membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), inaugurada el dia 13 d’abril al Claustre de la Biblioteca pel seu president, Ángel Ferrer i la coordinadora de la Biblioteca Central, Amparo Sellens. Una representació dels astrònoms aficionats saforencs i els membres del Club de Lectura recorregueren els diferents panells amb imatges de galàxies i de planetes que mostraven un univers bell i pertorbador alhora. La part més interessant però, estava dedicada als eclipsis. Aquesta Agrupació va destacat especialment en l’organització de l’observació dels eclipsis de Sol del 3 d’octubre de 2005, observat a Gandia, i el del 29 de març de 2006, observat a Turquia, on els membres de l’AAS s’hi desplaçaren. Precisament les imatges d’aquests eclipsis omplien els darrers panells.

El Club de Lectura, coordinat per la poetessa Adriana Serlik, està format per persones interessades a compartir la mateixa lectura per fer després conjuntament els comentaris sobre ella. Les primeres setmanes d’abril els membres del Club havien escollit un llibre de divulgació astronòmica: Mariners que solquen el cel, de Vicent J. Martínez, que guanyà el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General l’any 2005. I a partir d’aquesta activitat, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i col·laborador habitual de Quinzedies, va comentar el dia 19 d’abril al Saló d’Actes de la Biblioteca el citat llibre amb els membres del Club de Lectura. En un animat col·loqui sorgiren nombroses preguntes per part del públic assistent que foren contestades per l’especialista: com s’expandeix l’Univers, d’on prové la radiació fòssil de microones, quina és la influència de la Lluna sobre les plantes, quins són els diversos components de l’Univers, què és la matèria fosca…

La tercera de les cites astronòmiques d’aquest abril es féu el dia 27 pel matí al programa Club de Diàleg de Gandia Televisió, on la presentadora, Gemma Fullana, entrevistà Enric Marco i Amparo Sellens per divulgar les activitats de l’AAS, les del Club de Lectura, i explicar aspectes de l’astronomia en general, i del recent descobriment del primer planeta capaç d’albergar vida.

I finalment, per la vesprada del mateix dia 27 va ser la part més important de les sessions del Club de Lectura. Adriana Serlik i Enric Marco presentaren l’autor de  Mariners que solquen el cel,  Vicent J. Martínez que va vindre per trobar-se amb els seus lectors al Saló d’Actes de la Biblioteca. Vicent J. Martínez és el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. El seu llibre detalla les diverses teories que al llarg de la història han tractat d’explicar l’estructura i l’origen de l’Univers. Però, al contrari que altres textos que han tractat el mateix tema, l’autor s’ha centrat en els astrònoms que ho van fer possible.  Personatges com Kepler, Galileu o Hubble han fet avançar amb els seus descobriments el coneixement precís del cel. Però també astrònoms pocs coneguts com  Henrietta Leavitt, que va descobrir un mètode per mesurar les distàncies a les galàxies. Els lectors i el públic en general que van assistir van estar molt actius i van debatre amb l’autor sobre els més diversos temes com: la contaminació lluminosa, el nou planeta descobert, la planitud de l’Univers, així com sobre la seua expansió. I tot això malgrat els trons, els llamps i la pluja intensa que queia a fora, incapaços de pertorbar un ambient caracteritzat per l’interés de comprendre una mica almenys en nostre Univers.

 Article aparegut en l’últim número de la revista comarcal Quinzedies.