Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Tres anys d’imatges solars amb SDO

0
Publicat el 30 d'abril de 2013

Ara fa tres anys l’observatori solar espacial Solar Dynamics Observatory (SDO) de la NASA començava a enviar imatges del Sol, cobrint durant aquest temps l’increment d’activitat del cicle solar fins a arribar al màxim actual amb uns detalls no mai vistos. Per commemorar-ho, l’equip de la missió ha preparat un vídeo que mostra, condensats en tres minuts, aquests tres anys d’observació fent servir només dues imatges per dia.

El sistema d’imatges de l’SDO captura una imatge del Sol cada 12 segons fent servir 10 longituds d’ona diferents. Com que cada longitud d’ona es forma a una altura diferent en l’atmosfera solar, això ens permet aconseguir una visió simultània de 10 capes atmosfèriques solars distintes i tindre informació dels fenomens observats en 3 dimensions. La imatge mostrada en el vídeo està basada en la llum emesa a la longitud d’ona de 171 angstroms, que està situada en la zona de l’ultraviolat extrem i mostra el gas calent ionitzat (plasma) amb una energia equivalent a una temperatura de 600.000 Kelvins.

S’observa clarament la rotació solar de 25 dies i com l’activitat magnètica solar va augmentant des de l’any 2010 fins a l’actualitat, a mesura que el cicle solar s’aproxima al seu màxim.

Fixeu-vos com a les parts brillants, calentes i magnetitzades, es mostren bucles que uneixen dues zones brillants de distinta polaritat magnètica, com si foren un immens imant solar. També s’observa com els bucles s’estenen cap a l’espai i de vegades es trenquen produint una erupció solar.

El vídeo mostra només dues imatges per dia. Però, així i tot, es poden observar alguns esdeveniments rellevants que han passat durant aquests tres anys. Per remarcar-los, ací baix teniu la llista amb els minuts i segons en que passen:

00:30;24 Eclipsi parcial de Sol. La Lluna l’eclipsa.

01:11;02  Erupció X6.9, de moment la més gran d’aquest cicle. 9 agost 2011.

01:28;07 Cometa Lovejoy, 15 desembre 2011.

01:51;07 Trànsit de Venus, 5 juny 2012.

02:28;13 Eclipsi parcial de Sol. La Lluna l’eclipsa.

Els fets més destacats observats durant aquest darrer any (Febrer 2012 – Febrer 2013) poden veure’s en el vídeo enllaçat més avall. El detall de les zones actives és espectacular i el moviment del plasma tancat dins dels tubs magnètic es veu clarament. Sembla talment com si fora un esser viu. Tracteu de veure’l. No us decebrà.

Any Tres: NASA SDO Mission Highlights

Vídeos: NASA/GSF

 

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: Univers en venda

0
Publicat el 29 d'abril de 2013
Nou programa a Ràdio Universitat. En el tema principal s’ha parlat de la venda dels drets dels noms d’estels, planetes o l’adquisició de parcel·les en la superfície de la Lluna. És legal o és un frau?

Postcast: Ecos del Cosmos 26 d’abril 2013

Es pot batejar un planeta o una estrella, posar nom a un cràter, o adquirir una parcel·la a la Lluna, només a canvi de diners? Hui parlem d’aquests i d’altres fraus relacionats amb l’astronomia. Parlem de forats de cuc al cinema, presentem l’exposició “Científiques Invisibles” i recomanem el llibre “100 qüestions d’astronomia” de Jordi Aloy. Finalment definim el concepte “Planeta”

Foto: Denis Hope, l’home que ven la Lluna.

L’eclipsi de Lluna d’ahir, caçat

0
Publicat el 26 d'abril de 2013

Pensava que no seria capaç de veure cap imatge de l’eclipsi lunar parcial d’ahir des de terres valencianes. Uns grans núvols de tempesta soltaren litres d’aigua sobre el meu país i, per això, vaig desistir d’engegar el telescopi i posar les càmeres a punt per captar, durant uns escasos 21 minuts, els moments en que el disc de la  Lluna va tocar l’ombra de la Terra.Tanmateix avui, per casualitat, he sabut que Víctor Suau, un entusiasta de l’astronomia, va aconseguir captar la fase més important de l’eclipsi just a través d’una petita clariana dels núvols de pluja. Al moment exacte, les 22:15 h, amb el seu mòbil, i amb molta sort, va poder constatar que efectivament la Lluna es va enfosquir una miqueta. Moltes gràcies Víctor per compartir la teua foto.

Foto: Instant de l’eclipsi parcial de Lluna, a les 22:15 h, just uns minuts després del màxim de parcialitat, amb menys d’un escàs 1,47% del disc lunar enfosquit. Víctor Suau amb mòbil.

 

Avui, 25 d’abril, eclipse de Lluna

0
Publicat el 25 d'abril de 2013
La Lluna torna a enfosquir-se avui 25 d’abril a la nit, com si volgués commemorar una data ben significativa per als valencians, el 25 d’abril de 1707, dia de la batalla d’Amansa.

La Lluna, en el seu passeig orbital al voltant de la Terra, s’alinearà amb el Sol aquest vespre. I el nostre satèl·lit, en fase de lluna plena, s’enfosquirà parcialment.La Lluna i la Terra segueixen òrbites que no són paral·leles. El camí de la Lluna al voltant de la Terra es troba inclinat uns 5º respecte a l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, l’anomenada eclíptica. Així és com normalment la Lluna i la Terra no estan alineats amb el Sol i, per tant, no intersecten els rajos de la llum solar. Ara bé els nodes, punts de talls de les dues òrbites, són els indrets on els dos cossos celestes poden posar-se en línia amb el Sol i llavors produir els eclipsis, tant de Sol, si la Lluna es troba entre el Sol i la Terra, com de Lluna, si és la Terra la que es troba enmig dels altres dos cossos celestes.En el eclipsis de Lluna, aquesta es troba sempre en fase de plena. En el moviment prop del node orbital, el nostre satèl·lit entra primerament en la zona de penombra terrestre, on encara hi arriba algun raig de Sol, per després entrar en la zona d’ombra de la Terra, ja amagada totalment dels rajos del Sol. És per això que la lluïsor blanquinosa de la Lluna plena passa a color vermellós primerament per a passar a enfosquir-se seguidament.

Ara bé, si la Lluna no creua l’ombra de la Terra per la seua part central, l’eclipsi lunar no serà total sinó solament parcial. La Lluna en aquest cas no s’enfosquirà totalment sinó que només ho farà un tros menut del seu disc.

Aquesta és la situació que gaudirem avui per la nit. La Lluna creuarà molt per sota de la part central de l’ombra terrestre i només es produirà, per tant, un llarg eclipsi penumbral seguit per un minúscul eclipsi parcial d’uns 21 minuts de durada en el qual només s’enfosquirà un 1,47% del disc lunar.

L’eclipsi lunar d’avui és el primer de l’any 2013 i serà visible principalment a Europa, Africa i Àsia. Els temps de contacte amb les distintes parts de l’ombra de la Terra són, en hora local:

               L'eclipsi penombral comença:    20:03:38 
               Eclipsi parcial comença:        21:54:08 
               Màxim de l'eclipsi:             22:07:30 
               Eclipsi parcial acaba:          22:21:02 
               Eclipsi penombral acaba:        00:11:26

D’aquestes dades es pot comprovar que aquest eclipsi no serà una gran efemèride astronòmica. La fase de parcialitat només durarà uns 27 minuts mentre que l’àrea enfosquida del disc lunar serà només del 1,47% del total. Això representa un 0,5 minuts d’arc del limb nord de la Lluna.

El gràfic que acompanya aquest apunt ha estat calculat per Fred Espenak de la NASA que manté una impressionant web amb totes les dades dels eclipsis passats i futurs. En la part superior del gràfic es mostra el camí de la Lluna per la penombra i l’ombra de la Terra. En la part inferior es veuen les zones de visibilitat de l’eclipsi. Per a veure’l complet caldria situar-se a l’est d’Europa o a l’Àfrica, Àsia central o oest d’Austràlia. Al final d’aquest apunt podeu trobar un gràfic més detallat i amb millor resolució.

A partir del gràfic també podem veure com des del nostre país no podrem veure sencer el fenomen. De la taula horària ja podem adonar-nos que l’eclipsi penumbral començarà quan encara serà de dia a casa nostra.

Eixiu, per tant, al carrer aquesta nit i mireu el cel. Encara que l’eclipsi serà fluixet, l’observació de la Lluna sempre és gratificant. Fixeu-vos, a més a més, en l’objecte celeste brillant que acompanya el nostre satèl·lit a uns 12º a l’est. És Spica, l’estel principal de la constel·lació de la Verge, zona del cel on passarà tot l’espectacle.

Vos desitge que ho gaudiu a Catalunya. Al País Valencià segurament estarà plovent i no podrem veure res.

Foto de la Lluna: David Matthews va prendre aquesta foto de l’eclipsi penombral lunar del 28 de novembre 2012, a l’illa de Cagraray, Filipines. Va utilitzar una càmera digital PowerShot SX10IS Canon i un telescopi reflector de 8 polzades.

Observem els tres quàsars més brillants amb el nou radiotelescopi espacial rus

0
Publicat el 22 d'abril de 2013
Un equip de científics del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València participarà en l’observació de tres dels quàsars més brillants amb Radioastron, el radiotelescopi espacial rus de 10 metres posat en òrbita en juliol de 2011, i la combinació de tots els radiotelescopis terrestres de l’hemisferi Nord. El comité d’experts del radiotelescopi rus ha seleccionat aquest projecte, liderat per l’astrofísic Manel Perucho, com un dels destacats dins dels seus programes clau.Un quàsar és un tipus de galàxia llunyana amb un nucli actiu. Al seu centre s’hi troba un forat negre supermassiu, amb una massa de milions de masses solars. El gas i la pols present al seu voltant cau de manera espiral al forat negre i i en la seua caiguda forma una estructura toroidal (en forma de donut) al voltant de l’objecte massiu anomenat disc d’acreció. La interacció d’aquest material que cau amb l’intens camp magnètic del forat negre genera un parell de dolls perpendiculars al disc amb una velocitat pròxima a la velocitat de la llum. Per tant aquestes estructures s’han de tractar aplicant la teoria de la relativitat d’Einstein.

L’estudi que es realitzarà amb Radioastrom permetrà avançar en el coneixement de l’estructura interna d’aquests dolls o jets galàctics, els quals “són objectes molt potents que porten matèria i energia des del centre de les galàxies actives, on hi ha un forat negre supermassiu, fins a distàncies enormes, més enllà de la mateixa galàxia en què es formen”, segons afirma Perucho. En el projecte, completament finançat pel govern de Rússia, participen vint-i-sis científics que treballen en dotze institucions de set països.Radioastron té com objectiu l’observació d’aquests quàsars brillants per extraure’n informació precisa de la física dels dolls. La combinació de radiotelescopis permet obtindre una resolució espacial com si es disposara d’un radiotelescopi tan gran com la màxima distància entre els utilitzats. “Tenint en compte la participació d’un telescopi espacial, les observacions abastaran una precisió enorme en aquests objectes llunyans. Per a quàsars situats a milers de milions d’anys llum, el detall observat serà menor d’un any llum. Això és equivalent a observar una moneda a la Lluna”, assevera Perucho, qui participa en aquest projecte juntament amb altres investigadors del departament com ara Eduardo Ros, Petar Mimica i José María Martí.

Les observacions es produiran al llarg de la primavera de 2014, quan tots els radiotelescopis de l’hemisferi Nord i el radiotelescopi rus Radioastron apuntaran simultaniàment cap al seu objectiu durant unes hores. Durant aquest temps les antenes acumularan la llum que arriba dels quàsars per poder completar una imatge amb el major detall possible. Entre els objectius que observarà aquest radiotelescopi espacial es troben, a més dels quàsars, altres galàxies actives i els seus nuclis en què hi ha forats negres supermassius, regions de formació estel·lar i discos protoplanetaris, estels de neutrons o forats negres estel·lars.

Rellevància econòmica

Manel Perucho també destaca l’abast econòmic de la participació de la Universitat de València en Radioastrom. “Les observacions amb aquest instrument, juntament amb totes les antenes terrestres que es faran servir, tenen un impacte econòmic molt gran ja que el nostre grup podrà fer servir una infraestructura molt costosa -en aquest cas, resultat d’una inversió pública d’un altre país- amb un cost nul per a la nostra institució acadèmica”, argumenta l’astrònom.

Una de les línies d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València és precisament la dels dolls extragalàctics relativistes, tant des d’un punt de vista teòric computacional com des d’una perspectiva observacional. Les simulacions numèriques proporcionen als astrònoms un laboratori per testar les teories sobre els processos físics que determinen l’evolució i les propietats dels dolls. Els efectes dels processos físics estudiats als ordinadors són contrastats després amb les observacions per tal de comprovar-ne la validesa i aplicabilitat a aquests objectes. L’estudi dels dolls no només és interessant en ell mateix com laboratori de física de plasmes relativistes, sinó que, a més poden tindre una influència cabdal en la pròpia evolució de la galàxia en què es formen.

Més informació:

Entrevista a Manel Perucho a Ràdio Universitat. Quàsars

http://www.asc.rssi.ru/radioastron/

http://www.asc.rssi.ru/radioastron/_files/bdescr2011_en.pdf

http://www.outerspacecentral.com/black_holes_page.html

Foto: Proves de funcionament de l’antena, de 10 m de diàmetre, a les instal·lacions de l’agència espacial russa, abans que aquest fóra posat en òrbita, el 18 de juliol de 2011.

 

Alpha Centauri Bb is boring!

0
Publicat el 20 d'abril de 2013
Fins avui mateix, 882 nous planetes han estat descoberts fora del sistema solar. Molts milers més esperen ser confirmats mentre que desenes o milers de milers seran descoberts en els pròxims anys. Aquests planetes, però, no tenen encara un nom comú. Qui té dret a posar-los nom?

El fet és que sota l’afirmació:

Alpha Centauri Bb is boring! We can do better!
(Alpha Centauri Bb és avorrit! Podem fer-ho millor!)

s’ha engegat un concurs en internet «The Uwingu People’s Choice», en el que s’anima a la gent a votar per a donar un nou nom a l’exoplaneta més pròxim conegut, situat en òrbita al voltat de l’estel alfa Centauri B a només 4,4 anys llum de distància.

Aquest planeta (Alfa Centauri B b) va ser descobert l’any passat i gira al voltant de la seua estrella Alfa Centauri B  en només 3,23 dies mentre que la seua massa és de 1,13 masses terrestres.

La magnífica web que presenta el concurs amaga, però, un colossal muntatge comercial ja que la participació no serà gratuïta. El fet de proposar un nou nom costa 4,99 dòlars (uns 4 euros) i la participació en la votació dels noms proposats uns 0,99 dòlars. Aquest pagament, però, et dona dret a un certificat per validar la participació.

El grup de persones que suporta el projecte està formada per un elenc de set persones, en les que curiosament només tres d’elles són astrofísics. Segons s’anuncia a la web, els diners recollits aniran a la Fundació Uwingu per a la promoció de la investigació científica.

Però una empresa privada pot, legalment, posar noms a planetes acabats de descobrir al voltant d’altres estels? La Unió Astronòmica Internacional (IAU) ha posat el crit al cel per aquest negoci fraudulent amb un comunicat contundent que comença així:

“A la llum dels esdeveniments recents, en què s’ha anunciat la possibilitat de comprar els drets d’anomenar exoplanetes, la Unió Astronòmica Internacional (IAU) vol informar a l’opinió pública que aquests plans no tenen relació amb el procés oficial de nomenclatura. La IAU dóna sincerament la benvinguda a l’interés dels ciutadans a participar en els recents descobriments, però voldria destacar especialment la importància de comptar amb un procediment de nomenclatura unificada.

Dit d’altra manera més clara. El concurs és una estafa donat que el nom que es trie finalment no es podrà posar de cap de les maneres al planeta.

Això em recorda una estafa semblant que també corre per la xarxa i que pretén vendre el dret a posar nom a les estrelles. De tant en tant encara rep consultes de persones que volen “regalar” un estel a la seua parella i sempre els dic que un sopar en un bon restaurant sempre serà millor opció.

La nomenclatura en ciència, o mètode per anomenar els objectes científics, ha de ser clara, precisa, traduïble a totes les llengües i assumible per totes les cultures de la Terra. No és una mania dels astrònoms el nomenar els astres d’una manera ordenada. De fet els biòlegs ja ho fan des de fa segles en la classificació de les espècies animals i vegetals.

Per a la classificació dels planetes extrasolars la IAU utilitza una norma ben clara. Els planetes reben el nom d’una lletra llatina començant amb la “b” a continuació del nom de l’estrella central del sistema planetari. L’estrella se suposa que és l’objecte “a” del sistema. El ordre de l’assignació de lletres seguient l’ordre de descobriment del planeta. El primer planeta descobert serà el “b”, el segon el “c”, etc…

En el cas de l’estel alfa Centauri B i del seu primer planeta descobert la cosa es complica una mica ja que l’estel forma part d’un sistema triple d’estels, el grup estel·lar Alfa Centauri. Aquest estel en concret s’anomena Alfa Centauri B i el planeta descobert l’any passat, per ser el primer descobert, serà l’objecte “b” del sistema planetari. Per tant s’obtindrà el nom composat Alfa Centauri B b. Només mirant aquest nom jo ja pense en un estel semblant al Sol i pròxim a la Terra que té, almenys, un planeta solitari al seu voltant. Encara penseu que la nomenclatura científica és avorrida? 

Tanmateix la IAU no es tanca a la possibilitat de posar en el futur noms populars als nous planetes. Durant aquest any, la Comissió 53 de la IAU, dedicada als Planetes Extrasolars, serà consultada sobre aquest afer. Ens prometen que el resultat serà publicada en la web de la IAU. Quan ho facen ja n’informarem ampliàment.

Informació complementaria:

Can One Buy the Right to Name a Planet?, IAU, 12 April 2013, Paris
Pon nombre a un planeta por menos de cuatro euros, ABC, 19 d’abril 2013
Posar nom a una estrella? Pols d’estels, 19 de desembre 2007

Imatge: Visió artística d’un planeta extrasolar vist des de la seua lluna. Crèdits IAU/L. Calçada.

Haurien d’estar prohibits

0
Publicat el 19 d'abril de 2013
El científic valencià Enric Marco Soler opina sobre els resultats de l’aplicació de llum LED en la seua ciutat. Els efectes negatius en la salut pesen més que l’estalvi energètic.

L’astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, Enric Marco Soler va coordinar l’estudi “La contaminació lumínica generada per LEDS blancs” que va posar en qüestió l’eficiència i l’impacte d’aquestes lluminàries adoptada en la província de València.

Per què es va instal·lar amb tan poc debat la tecnologia LED en la il·luminació urbana?
És una tecnologia relativament nova per a il·luminació exterior, i ha arribat per a quedar-se. No obstant això, abans d’implantar-la no s’ha fet cap estudi cost-benefici durant tot el cicle de vida dels LED, des que es construeixen fins que es desbaraten i es reciclen. I el reciclatge és complicat ja que en els components electrònics del LED hi ha metalls pesats que són nocius per al medi ambient. No és vàlid que es diga que una vegada construït, el llum LED és energèticament més rendible que l’usual llum de sodi. Cal tenir-lo tot en compte. Només en els últims anys han començat els primers estudis acadèmics sobre el cicle complet de vida i la seua eficiència. I els resultats, de moment, revelen que els llums de sodi són encara més eficients. Les empreses han venut el seu producte centrant-se només en el consum i sense tenir present els problemes col·laterals del seu ús.

En Buenos Aires es reemplaçarà el 70 per cent de les lluminàries. I l’argument és que estalviaran un 50 per cent de consum elèctric i que l’impacte ambiental serà positiu, quin és la seua opinió?
Quan es diu açò, s’està parlant de l’estalvi per lluminària. No obstant això l’estalvi podria ser molt major si en comptes de canviar els llums es fera abans una bona auditoria luminotècnica i energètica en tot Buenos Aires. S’ha fet? ….

Continua …

Aquesta auditoria hauria de respondre si falten o sobren lluminàries, si estan ben distribuïdes, si els carrers estan ben il·luminats, o manca llum, o si hi ha massa potència reactiva que es paga però no s’usa, entre altres qüestions. A més, els LED són dispositius electrònics que funcionen amb corrent continu. Per a instal·lar-los en il·luminació exterior, que funciona en corrent altern, han d’incorporar un transformador de corrent que es calfa, i, per tant, també es consumeix energia. El de l’impacte ambiental positiu no ho entenc. Es refereix que, com duren més, la seua construcció i ús implica un impacte menor en l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera? Açò és la història de sempre. Encara no he vist un estudi seriós sobre aqueixa afirmació.

Hi ha contaminació lumínica?
Si el LED és de color blanc, el problema s’agreuja molt més ja que el component blau de la llum blanca es difon més en l’atmosfera d’acord amb la llei de dispersió de Rayleigh (recordeu el fons blau del cel, que prové de la llum blanca del Sol) i, per això, es produeix major enlluernament als vianants, als vehicles i major contaminació lumínica en el medi natural ja que s’observarà molt més lluny.

Quins són les seues conclusions?
Nosaltres estudiem bàsicament la contaminació lumínica causada per l’enllumenat públic de l’àrea metropolitana de València sobre els tres parcs naturals més pròxims. Però des de l’estiu passat, un projecte de la Diputació de València, l’organisme provincial, va incentivar la implantació dels LED en més de dos-centes poblacions properes a la ciutat. Tot això sense estudis tècnics ni ambientals. L’únic argument va ser l’estalvi per lluminària. A més, posteriorment vam comprovar que s’estan instal·lant LED de llum blanca, que des del punt de vista físic, mediambiental i de salut humana són els més nocius. Aquesta llum arriba més lluny, enlluerna més, afecta les comunitats animals i vegetals, sobretot els insectes, i finalment també la salut humana. Els insectes no veuen en el mateix rang espectral que nosaltres. Ells són cecs al color roig i, no obstant això, veuen molt bé el blau i l’ultraviolat, que nosaltres no podem veure. Una llum blanca, siga de LED o d’altre tipus, amb el seu necessari component blau, els atrau moltíssim. Els insectes voladores utilitzen els astres per a volar. Si observen allà lluny un llum blanc malgasten la seua curta vida, potser de només un dia, per a volar cap a ell. Creuen que estan seguint la Lluna quan realment giren al voltant del llum i solen morir d’esgotament, de fam, per electrocució, depredats o simplement es queden cecs.

I l’efecte en els humans?
Hi ha estudis molt qualificats sobre com incideixen sobre la salut humana les llums blanques o blaves en la il·luminació nocturna. L’ésser humà és un animal diürn. El cos s’adapta als cicles dia/nit a través d’un mecanisme que es troba en la glàndula pineal. El transmissor de la informació és l’hormona melatonina que només se segrega en hores nocturnes. No obstant això, si es detecta alguna llum blanca, o blava durant la nit, s’inhibeix la producció de melatonina ja que s’interpreta que és de dia i, per això, en vigília. L’efecte d’aquesta cronodisrupció sobre la salut és l’envelliment prematur, problemes cardiacs, alteració del somni, deterioració cognitiu, trastorns afectius. A més, nivells baixos de melatonina en sang poden induir el creixement d’alguns tipus de càncer.

Vostè viu en una zona on ja està començant aqueixa conversió, com és la seua experiència quotidiana?
La meua experiència és negativa ja que s’estan implantant sense control, sense estudis tècnics i a més sense tenir en consideració afectacions mediambientals. Part de la població protesta per l’excessiu enlluernament, o per no tenir una il·luminació uniforme ja que algunes vegades la llum no arriba a terra. No obstant això, la majoria de la població no expressa encara la seua opinió ja que no s’ha plantejat que la contaminació lumínica siga un problema. La tecnologia és nova a València. Ja veurem que passa dins d’uns mesos.

Hi ha consens entre governs i empreses sobre aquesta tecnologia.
L’argument és únicament l’estalvi a curt termini sense avaluar tot el cicle de vida dels LED. Hi ha altres mecanismes per a estalviar molt més eficients que ja he exposat. Cal reconèixer que els LED han vingut per a quedar-se, però encara no són suficientment eficients per a substituir als llums actuals de sodi d’alta pressió. Si bé els LED blancs reprodueixen millor el color dels objectes que les llums de sodi, aquest suposat benefici no compensa els problemes mediambientals. L’obstinació d’instal·lar LED de llum blanca és totalment estúpid, haurien d’estar prohibits. En Espanya les llums amb component blau (color blanc) estan totalment prohibits en els parcs naturals. No obstant això, no es diu gens de les proximitats als parcs, la qual cosa és un absurd ja que aquesta llum els arriba directament.

Font: Redacció Z

Enric Marco Soler: “Deberían estar prohibidos”, Diario Z, 3 d’abril 2013

Foto: Instal·lació de LEDs a Nova Escòcia, Canadà.

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

Llum dolenta a Buenos Aires

0
Publicat el 18 d'abril de 2013
Se substituirà el 70% de l’enllumenat per lluminàries LED. El govern diu que estalvien energia, encara que el seu impacte ambiental no s’ha estudiat. Científics alerten que pot perjudicar la salut.

La nit portenya ja no serà la mateixa: la llum groguenca que dóna color a la Ciutat serà reemplaçada per una llum blanca potent que canviarà el paisatge nocturn. Després que el Govern de la Ciutat culmine amb el recanvi d’unes 91 mil lluminàries de sodi (72 per cent del total) per fanals LED, Buenos Aires es convertirà –segons el Ministeri d’Ambient i Espai Públic– en una de les “ciutats del món amb major quantitat de llums LED introduïdes en la xarxa d’enllumenat públic”.

Això és bo o és dolent? En principi, es tracta d’una inversió de 291 milions de pesos en tres anys. El Govern va justificar aquesta decisió en dos aspectes: l’econòmic i l’ecològic. Segons informació oficial, la Ciutat paga actualment 100 milions de pesos d’electricitat per enllumenat i 70 milions de pesos per manteniment. “S’espera reduir el consum d’electricitat entre un 45/50 per cent i el de manteniment en un 25/30 per cent”, expliquen. I agreguen que el LED assegura “major eficiència: major vida útil, menor consum, sota cost de manteniment, major poder lumínic. Amb açò, ens acostem a la nostra meta de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i també a baixar costos operatius”, va assenyalar el ministre Diego Santilli.

Quan Diari Z li va demanar al ministeri d’Ambient els informes tècnics que van donar sustent a la decisió de canviar radicalment la il·luminació urbana, el Ministeri no va respondre la pregunta: es va limitar a enumerar potencials avantatges d’aqueixa tecnologia sense especificar en quina es basava. A més, van oferir una llista de ciutats que ja van encarar aquesta conversió tecnològica: Los Àngeles i Boston (EUA), Sídney (Austràlia) i Hsinchu (Taiwán), entre altres.

En veritat, no existeixen estudis concloents sobre la tecnologia LED aplicada a la il·luminació d’exteriors i hi ha veus oposades respecte dels seus efectes en la visió humana i sobre les seues virtuts ecològiques. Tampoc hi ha consens sobre els avantatges econòmics que implicaria.

NI SALUT

Diari Z va consultar especialistes de dues universitats –la Nacional de Tucumán i la de València– i va accedir a informes de l’Agència Nacional de Seguretat Sanitària de França (Anses) i la ong norteamericana que s’ocupa de la pol·lució lumínica International Dark-Sky Association (IDA). També consultà dos oftalmòlegs argentins, els quals al seu torn van facilitar estudis de Japó, Espanya, França i els Estats Units.

Continua…

L’objectiu d’aquestes investigacions va ser avaluar l’impacte de la llum blanca emesa pel LED. L’agència francesa va determinar en 2011 que els nous dispositius LED “utilitzen díodes electroluminosos que tenen efectes negatius sobre la vista. Els LED de llum blanca utilitzen una alta proporció de llum blava, la lluminositat de la qual és molt alta, produint enlluernament i estrès tòxic per a la retina”. I agrega: “En aquests sistemes d’il·luminació la intensitat lumínica pot arribar a ésser fins a mil vegades major que en els sistemes tradicionals i els xiquets són especialment sensibles a aquest risc ja que el seu cristal·lí està encara en desenvolupament i és incapaç de filtrar la llum de manera eficient”. Altre grup de risc, segons Anses, són les persones operades de cataractes i qui tenen fotosensibilitat.

Luciano Berretta és especialista en retina i còrnia, i integrant de la Societat Argentina d’Oftalmologia (SAO). Coincideix en que “l’exposició al LED pot resultar perillosa en xiquets”, però va advertir que “no existeixen estudis d’aquest tipus en l’Argentina i molt pocs a nivell mundial”. I va ser caut a l’hora de donar el seu veredicte sobre l’impacte d’aquestes lluminàries instal·lades en el carrer: “Tot va a dependre de la qualitat dels focus i que siguen instal·lats per personal qualificat perquè el mal ús o l’ús indiscriminat, l’alta exposició, pot generar danys oculars”.

Nicolás Levaggi –metge de l’Hospital Oftalmològic Lagleyze– va assenyalar que “l’exposició al LED de pacients predisposats pot generar maculopatia, una malaltia irreversible que afecta a la part central de la retina”. Levaggi considera que és necessari estudiar a les poblacions que s’exposen a aquest tipus de llum per a quantificar el risc real.

IDA, una organització nord-americana que des de 1988 es dedica a “advertir els perills de la contaminació lumínica”, també desaconsella l’ús de LED: segons informa, “el reemplaçament de les llums exteriors existents (principalment de sodi a pressió) amb recursos que emeten llum blanca i blava (tecnologia LED) no és prudent donat l’impacte negatiu ambiental i humà que pot resultar”.

La ONG critica els fabricants que promouen la il·luminació urbana amb LED i assenyala que el seu poder de lobby és suficient com per a haver assolit que en 2009 la Unió Europea (UE) ordenara reemplaçar les lluminàries per nous fanals LED. En total, es calcula que a Europa serien substituïdes uns 8 mil milions de bombetes.

Segons estimacions del mercat, la nova vedette de la indústria elèctrica actualment representa quasi el 30 per cent de la facturació total del sector, però es projecta que prompte arribarà al 50 per cent. En el 2020, estimen, representarà un 60 per cent dels ingressos d’aqueixa indústria.

Acatant la recomanació de la Unió Europea, a final de 2012, 211 dels 266 ajuntaments de la província de València van resoldre complir amb el recanvi tecnològic. Es va projectar una inversió de 30 milions d’euros per a comprar al voltant de 150 mil bombetes LED.

La Universitat de València va encarar llavors un estudi (“La contaminació lumínica generada per LED blancs”) que va descobrir alguns problemes reforçant el vell refrany que no tot el que brilla és or. El coordinador d’aqueix informe, l’astrònom Enric Marco Soler, va dialogar via mail amb Diari Z i va subratllar l’absència d’estudis sobre el cost/benefici de la tecnologia LED. “No se n’ha fet cap”, va explicar Marco, qui a més es va esplaiar sobre els desavantatges per als éssers humans: “El cos s’adapta als cicles dia/nit a través d’un mecanisme que es troba en la glàndula pineal. El transmissor de la informació és l’hormona melatonina que només se segrega en hores nocturnes. No obstant això, si es detecta alguna llum blanca o blava durant la nit, s’inhibeix la producció de melatonina ja que s’interpreta que és de dia i, per això, en vigília. L’efecte d’aquesta cronodisrupción sobre la salut és l’envelliment prematur, problemes cardíacs, alteració del son, deterioració cognitiva, trastorns afectius. A més, nivells baixos de melatonina en sang poden induir el creixement d’alguns tipus de càncer”.

També va posar en dubte els beneficis ecològics: “Això de l’impacte ambiental positiu no ho entenc. Es refereix que, com duren més, la seua construcció i ús implica un impacte menor en l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera? Açò és la història de sempre. Encara no he vist un estudi seriós sobre aqueixa afirmació”.

NI DINERS
 
Si els dubtes es refermen sobre l’impacte en la salut humana, les referides a l’aspecte econòmic no es queden enrere. El Govern de la Ciutat és categòric: es reduirà a la meitat la despesa d’energia. A més, el ministre Santilli afirma que es baixaran costos operatius en el manteniment. La Ciutat contarà amb un centre de Telegestió (s’ocuparà del monitoreig digital des d’un espai unificat) que ajudarà a reduir el cost -que avui li costen uns 70 milions de pesos a les arques portenyes- en un 30 per cent. Els dubtes sobre el cost-benefici plantejades per la Universitat de València van ser reforçades per un estudi realitzat pel cap del Departament de Luminotècnia Llum i Visió de la Universitat Nacional de Tucumán, Eduardo Pomera. Aquest va presentar un informe durant el Congrés Internacional Lux Amèrica realitzat a Cartagena d’Índies (Colòmbia) l’any passat. “La decisió de reemplaçar lluminàries eficients de sodi o mercuri halogen ceràmic per LED, no és una alternativa econòmicament convenient. El seu reemplaçament és una decisió política sense suport tècnic ara per ara”, va dir a DIARIO Z l’investigador tucumà.

Pomera va comparar els avantatges i els desavantatges econòmics de diferents alternatives de sistemes d’enllumenat urbà: lluminàries amb llums de sodi d’alta pressió (llum groguenca tradicional de l’enllumenat vial), lluminàries amb llums de mercuri halogen amb cremador ceràmic (llum blanca càlida neutra o freda), lluminàries amb llums d’inducció (llum blanca també), lluminàries amb llums de plasma (llum blanca) i lluminàries LED (llum blanca).

Les instal·lacions d’aquestes diverses tecnologies havien de satisfer els requeriments luminotècnics de les normes IRAM-AADL Argentina en quatre tipus de vies de trànsit: autopistes, rutes, carrers secundaris i carrers residencials. Excepte la lluminària de sodi d’alta pressió, totes les altres produeixen llum blanca.

El resultat va ser que “la tecnologia LED, des del punt de vista d’eficiència energètica, ha igualat a les lluminàries de sodi d’alta pressió, mercuri halogen i plasma, però els costos no justifiquen encara la seua implantació, doncs no hi ha benefici per a amortitzar la gran inversió que requereixen, encara en el supòsit que no fallaren i sobrevisqueren més de vint-i-cinc anys”.

Pomera també va qüestionar que els LED poden tenir una vida útil d’entre 50 mil i 100 mil hores o més, com afirma el govern porteny. “Són afirmacions de fabricants no escrupulosos”, va assenyalar Pomera i va indicar que “els més seriosos li reconeixen una vida útil de 25 mil hores”.

Luz mala, Diario Z, 3 d’abril 2013

Font: Redacció Z
Foto: Diario Z

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

L’allau LED arriba a Buenos Aires

0
Publicat el 18 d'abril de 2013
Això de la xarxa és meravellós. Per camins intrincats però certers, el nostre informe sobre la contaminació lumínica produïda pels LEDs blancs ha arribat a l’Argentina.

La nostra protesta raonada, utilitzant només arguments tècnics i científics, ha travessat l’Atlàntic. Fa uns dies el periodista Franco Spinetta de Diario Z va entrevistar-me via e-mail per preguntar-me el meu parer sobre el canvi del 70% de les lluminàries de sodi a LEDs blancs que va a realitzar-se en la ciutat de Buenos Aires.

La meua opinió sobre aquest fet, com suposaran els meus lectors, va ser negativa vist l’allau de pobles valencians que han instal·lats els LEDs blancs als carrers sense cap estudi tècnic ni ambiental. El cas més flagrant, per ara, ha estat el poble de Simat, que al costat mateix del Monestir de la Valldigna disposa ara de desenes de luminàries blanques excessivament brillants. Sembla també que a la capital argentina tampoc saben fer estudis tècnics abans d’utilitzar una tecnologia nova com els LED.

El periodista ha fet dos bons articles sobre el tema, preguntant-me no només a mi, sinó també a un enginyer argentí, que per primera vegada ha mesurat l’eficiència de les lluminàries LED. També ha parlat amb la International Dark-Sky Association (IDA) dels Estats Units. Només ha comés un petit error. M’ha fet catedràtic i cap del departament. Això no és cert però li ho perdonarem.

M’ha sobtat veure com Buenos Aires té unes 125.000 lluminàries mentre que València, amb molta menys població, en té unes 100.000. I després no volen que diguem que el Cap i Casal no està sobreenllumenat.

Us posaré els articles en els dos apunts següents.

Foto: Canvi de llums a Buenos Aires. Diario Z.

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos

1
Publicat el 16 d'abril de 2013
La idea que anàvem rumiant des de començament d’any començà a caminar finalment dijous passat. Des que la direcció de la ràdio de la Universitat de València ens convidà a fer un petit espai d’astronomia, hem estat pensant com enfocar-lo per parlar de les notícies més interessants, dels fets destacats i com introduir-hi alguna entrevista amb els protagonistes que investiguen les coses del cel.

Basant-nos en els apunts que faig en aquest bloc, sobretot els del cel del mes i també amb les aportacions d’Amèlia Ortiz que fa les Noticies del Cosmos des de l’Observatori Astronòmic, l’amic Fernando Ballesteros i jo mateix ens hem atrevit a començar una nova aventura a la ràdio.

Ecos del Cosmos, el nou programa de Ràdio Uni, ràdio on line de la Universitat de València, tractarà cada quinze dies del Cosmos, de l’actualitat astrònomica i de tot el que podem trobar  al nostre cel i a les estrelles. Cada programa es podrà escoltar on line des de la web de la ràdio o bé descarregar-te’l en post cast per escoltar-lo més còmodament.

El primer programa del dijous passat s’anunciava com:

Hui fem un repàs a l´actualitat astronòmica, centrant-nos en la missió Planck i la seua importància per al coneixement de l´Univers. Entrevistem el nou director de l´Observatori Astronòmic de la universitat, Eduardo Ros. Parlem del que es veu al cel. Presentem el llibre 17 ecuaciones que cambiaron el mundo de Ian Stewart. Finalment definim el concepte Contaminació Lumínica.

Postcast: Ecos del Cosmos. 12 d’abril 2013.

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

València en la reraguarda

0
Publicat el 13 d'abril de 2013

A principis de l’any 1938 la República Espanyola queda dividida en dos. L’exèrcit franquista ha arribat a Vinaròs i Catalunya ha quedat separada del País Valencià, Múrcia i Madrid. Entre els generals revoltats hi ha dubtes. Cal atacar cap al nord o cap al sud? Al final s’imposa el criteri de Franco que vol fer-se un café a la plaça de l’ajuntament de València el dia de Sant Jaume.

La República reacciona, però. Font al derrotista Indalecio Prieto, ministre de la guerra, s’imposa el president Juan Negrín que decideix fortificar la ciutat de València. En consequència els estrategues militars, entre els quals es trobava el general José Miaja, dissenyen tres anells defensius per a la defensa esglonada de la capital valenciana. La línia XYZ, que va des de Nules, passa per la Serra d’Espadà, i arriba fins a Santa Cruz de Moya en Conca és la primera i més acostada al front. Existeix una altra línia intermèdia i finalment, a uns 10 km de València, es construeix la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols que és l’última defensa de la capital.

Aquestes línies de defensa estaven constituïdes per una xarxa de trinxeres i bunquers excavats per aprofitat el terreny difícil de les muntanyes i turons que envolten València pel nord i pel nord-est.

La línia XYZ va detindre l’avanç de l’exèrcit rebel més d’un mes al voltant de Mora de Rubielos durant juliol de 1938. 120.000 soldats de l’exèrcit rebel s’enfrontaven a 150.000 soldats republicans. La resistència fou ferotge i uns 20.000 nacionals moriren front a 5000 republicans. Però el 24 de juliol l’exèrcit republicà travessà el riu Ebre començant la batalla de l’Ebre. Per tant, l’exercit rebel hagué d’abandonar el front valencià per tractar de contindre els republicans pel nord.

Commemorant el 75 anys de la Batalla de Llevant, l’Associació Valenciana per a la protecció del patrimoni de la Guerra Civil (Apropa’t) organitza durant aquestes pròximes setmanes una sèrie d’activitats per mostrar al públic interessat les línies de defensa de la ciutat i el patrimoni oblidat de la República.

Avui hem visitat part de la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols, concreta- ment els búnquers i trinxeres de la Vallesa situats a l’Eliana, dins del Parc Natural del Túria.

Aquesta última línia de defensa de València va ser contruïda entre juny del 1938 fins al final de la guerra. El personal que la va fer anava des de voluntaris dels sindicats UGT i CNT, fins a presos polítics o presos comuns. Cada centre de resistència disposava de diversos búnquers i trinxeres comunicats entre si. Aquests centres de la línia es protegien entre ells pel foc creuat de les anomenades màquines o metralladores.

Pep Durban, especialista d’aquest patrimoni, ens ha fet el recorregut per una part d’aquesta línia de defensa. Impressiona veure els búnquers, la posició que ocupaven els nius de metralladora, les troneres per on es disparava i el disseny acurat de les estances per evitar els efectes de la metralla, dels bombardejos o fins i tot del gas mostassa. De la presència dels constructors hem vist graffitis datats l’any 1938.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

I la nit serà dia

1
Publicat el 12 d'abril de 2013

L’enllumenament públic nocturn ha permés que la vida dels humans no es reduesca només a les hores de llum natural. També en les hores de foscor podem fer activitats, gaudir del lleure o bé estar amb la família. Tanmateix aquesta bondat s’ha pervertit en els últims anys i el descontrol lumínic ha generat un nou tipus de pol·lució que ens furta un bé que sempre havíem posseït: el cel estrellat.

La contaminació lumínica és causada per l’emissió de fluxos lluminosos de fonts artificials amb potència, horaris, orientació o rang espectral totalment inadequats, amb la conseqüent pèrdua de la foscor natural del medi nocturn.

Si bé els primers afectats foren els astrònoms, que veieren com les nebuloses i la Via Làctia es diluïen en un cel cada vegada més brillant, ben aviat van protestar els biòlegs, preocupats per l’impacte de la nova contaminació sobre el medi natural. Darrerament també els metges han demostrat que la irrupció dels llums blancs en l’enllumenat exterior afecta negativament la salut humana.

Una lluminària eficient hauria d’il·luminar només la zona de pas de vehicles i vianants i no la façana d’enfront ni tampoc la zona natural o la platja del davant. Tot flux lluminós emés per damunt de l’horitzontal és un malbaratament energètic i, a més, serà observat a centenars de quilòmetres de distància. Així, l’emissió horitzontal de l’enllumenat públic de València, sobretot, però també de Madrid, és visible des de l’observatori de la Universitat de València a Aras de los Olmos, els Serrans.

Els insectes són els animals més sensibles a la contaminació lumínica. Un 80% d’ells són nocturns i molts s’orienten atenent els astres. Però un llum artificial, actuarà com a pol d’atracció per a ells en brillar més que la Lluna, ja que evolutivament no han assimilat la diferència de l’astre amb un fanal. I així és com els insectes malbaraten la seua vida breu al voltant dels punts de llum, fins que moren per esgotament, per xoc, electrocució, ceguesa o bé són depredats innecessàriament.

La irrupció de llums tipus LED ha agreujat el problema. La llum blanca de molts d’ells és una agressió ambiental i acabarà afectant la salut humana. La llum blanca té un component blau que es dispersa més a l’atmosfera i és molt agressiu per als ecosistemes nocturns. L’exposició a aquesta llum inhibeix la producció de melatonina en humans i n’altera el sistema circadià, pel qual els ritmes fisiològics es coordinen amb l’entorn. Els estudis epidemiològics mostren una relació entre la cronodisrupció i l’augment de la incidència de malalties cardiovasculars, deteriorament cognitiu, trastorns afectius i envelliment accelerat.

Ha costat molt que la població assumesca la conservació dels rius i de l’atmosfera. Ara és l’hora de pressionar els nostres governants perquè apliquen les normatives existents i en creen de noves per preservar el cel nocturn. Si no ho fem estarà en joc no només la pèrdua de les estrelles, sinó també els ecosistemes nocturns i la salut humana. Ho deixarem córrer?

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València
Coordinador valencià de Cel Fosc

Angel Morales Rubio
Departament de Química Analítica, Universitat de València
President Coordinadora en defensa de los bosques del Turia

I la nit serà dia. Saó, març 2013. Enric Marco i Angel Morales.

Nota: Saó és la revista degana escrita en català al País Valencià. Ajudeu la revista subscrivint-vos-hi. Ha estat un plaer col·laborar amb Saó.

Foto: Auditori de Riba-roja de Túria. Un excés de lluminàries tipus bola amb llum que es dispersa en l’atmosfera i molesta els vianants, molt a prop del Parc Natural del Túria.

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

Remirant la infantesa de l’Univers

1
Publicat el 6 d'abril de 2013

La seu central de l’Agència Espacial Europea a Paris estava de gom a gom el passat dia 20 de març. Fins i tot es retransmetia en streaming a tot el món. La raó és que es donaven a conèixer les últimes dades obtingudes per la missió Planck sobre la radiació còsmica de fons i sobre les seues implicacions en el coneixement de la infantesa de l’Univers.L’interés dels europeus per cartografiar la primera llum que isqué lliure en l’Univers va començar els anys 90 amb la missió Cobras-Samba. Tanmateix els nord-americans es van avançar amb el satèl·lit Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP), el 2003, que va augmentar la resolució del mapa de la radiació còsmica més antiga de l’Univers.

El projecte europeu es reconduí amb la missió Planck llançada el 2009, amb participació valenciana, amb l’objectiu d’augmentar la resolució de les mesures i confirmar o rebutjar algunes anomalies que s’havien detectat en la visió acceptada de l’Univers primitiu.

En els primers instants de l’Univers, després del Big Bang, a causa de l’alta temperatura, pressió i densitat, només hi havia una barreja de partícules, protons, electrons, fotons, etc…. No va ser fins que l’Univers es va expandir el suficient i la temperatura baixara fins uns 3000 K, quan els protons pogueren ajuntar-se amb els electrons per formar els primers àtoms d’hidrogen. Uns 380.000 anys després del principi, amb els primers àtoms creats, va ser llavors possible que els fotons de llum pogueren escapar-se sense lligaments i pogueren viatjar lliurement i omplir tot l’espai.

George F. Smoot i John C. Mather van guanyar el premi Nobel de Física l’any 2006 per detectar amb la sonda COBE, llençada el 1992, que aquesta radiació no és isòtropa i que pot ser una mica més o menys energètica depenent de la direcció d’on ve. Aquestes anisotropies de la radiació de fons serian les llavors per a la formació de les futures galàxies i cúmuls de galàxies. Podeu mirar l’apunt que vaig fer el 4 d’octubre del 2006 quan els van concedir el Nobel. Allí trobareu molt més detallada l’explicació de la implicació de les anisotropies sobre l’estructura del Univers. George F. Smoot mateix ens visità a finals del 2008 per inaugurar les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia en la Universitat de València.

A partir de la roda de premsa a Paris i sobretot de les desenes d’articles enviats simultàniament a la revista Astronomy and Astrophysics, els cosmòlegs estan entre decebuts i contents. Si per una banda els resultats donen a entendre que la teoria estàndard sobre l’origen i formació de l’Univers vigent fins ara no s’haurà de canviar i fins i tot s’ha reforçat, tampoc s’ha descobert cap fet espectacular que anime la recerca i la competència ferotge.

Com s’observa en la figura que publica el diari Le Figaro, comparant les tres missions que han estudiat la radiació còsmica de fons, la resolució angular ha augmentat força amb la missió Planck. Ara les anisotropies es poden veure amb molt més detall. Aquest mapa de variacions de temperatura és molt important ja té moltes implicacions en l’obtenció dels paràmetres fonamentals de l’Univers: velocitat d’expansió, edat, composició, etc…

La manera com s’obté aquesta informació es basa en la construcció de models matemàtics capaços reproduir la distribució de taques calentes i fredes del fons de microones. El truc és tractar de reproduir el mapa real amb una successió de mapes més senzills. Aquestes construccions matemàtiques són molt sensibles als paràmetres buscats i d’aquesta manera es poden trobar els valors que millor ajusten a les observacions obtingudes per Planck.

La conclusió d’aquest estudi és que el mapa de les anisotropies de temperatura de la radiació còsmica de fons que ens presenten els responsables de l’Agència Espacial Europea s’adiu millor amb una lleugera modificació d’alguns paràmetres fonamentals.

El ritme d’expansió de l’univers és ara de 67,3 (+/- 1,2) km/sec/Mpc, una mica menor que el que s’acceptava fins ara. Donada la relació de la velocitat d’expansió amb l’edat, l’Univers és ara un 100 milions d’anys més vell del que es pensava, arribant a 3.810 milions d’anys d’edat.

L’inventori còsmic del tipus de matèria present a l’Univers també ha canviat arran de les descobertes de la missió Planck. Amb les noves dades a la ma, es creu que l’Univers està composat per un 4,9% de matèria ordinària (estrelles, galàxies, sers vius…) un 26,8% de matèria fosca i “només” un 68,3% d’energia fosca. Sembla que estem de sort. La proporció de la matèria de la qual estem fets ha augmentat lleugerament.

Finalment s’ha confirmat que unes anomalies aparegudes en el mapa obtingut per WMAP i que es pensava que eren causades pels instruments han eixit també en els resultats de Planck dotat d’instruments més moderns i totalment diferents. Sembla que apareix una gran zona més calenta en la part inferior esquerra, massa gran per ser casual. De moment no té cap explicació i, ara mateix, els cosmòlegs es calfen el cap per traure-li el trellat dins de la teoria estàndar. Ara també podria ser un efecte causat pel mètode d’obtenció del mapa a partir de les dades dels detectors de la missió. Aquest procés de reducció de les dades, és, de fet, molt delicat..

Uns resultats brillants que confirmen la teoria vigent fins ara. De tota manera en continuarem parlant ja que les dades de la polarimetria de la radiació encara no s’ha publicat.

Foto 1: Mapa del fons de radiació còsmica de l’Univers. Planck, ESA, 2013.

Foto 2: Comparativa de les missions COBE, WMAP i Planck. Va augmentant la resolució. L’enfance de l’Univers vue par le satellite européen Planck, Le Figaro, 21 de març 2013.

Foto 3: La receta còsmica abans i després de Planck. Conexión casual.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una passejada per la muntanya de Cullera

0
Publicat el 3 d'abril de 2013
El dilluns de Pasqua és un dia per eixir a passejar la muntanya, per assaborir l’aire nou de la primavera i per olorar les flors que naixen.

Enguany vàrem decidir eixir ben prop de casa i tanmateix a un lloc inexplorat per nosaltres, la Muntanya de Cullera, que com un illot enmig de l’horitzontalitat de les marjals i dels camps d’arròs sense aigua, és el bastió petri de la costa valenciana entre el Garbí de la Calderona i la mola del Montgó a Dénia.

El dia va eixir ben lluminós i això donava ganes de caminar però un vent fort de ponent en va fer pensar en desistir.

Per no fer-ho pesat, deixàrem un cotxe a l’explanada del Santuari i del Castell, recentment rehabilitats, punt d’inici de la pujada al sud i un altre cotxe l’aparcàrem en les urbanitzacions sense vendre de les proximitats del far de Sant Antoni, el lloc d’arribada, al nord.

L’excursió programada passa per totes les llomes, pics i cims de la Muntanya però només fa 4240 metres de llargària. La seua durada és curta ja que es pot fer còmodament en 1 h i 50 minuts. L’únic entrebanc, com ja he dit, va ser el fort vent de ponent que dificultava la marxa i va impedir que ens acostarem a algun lloc previst.

Des del pàrking del Santuari s’observa, cap al sud, una vista impressionant sobre el golf de València, des de Tavernes fins a Dénia, passant per les finques altes de la platja de Gandia i Oliva. Ací al davant s’hi veia el buit verdós de la Bega, que, encara, pretenen urbanitzar amb 33 torres en el conegut com Manhattan de Cullera.

Pugem per les primeres escales i just davall del Santuari ix una senda en direcció nord. Els primers metres es fan molt bé. Encara que hi ha pendent serà l’únic tros del recorregut on una pantalla d’arbres ens protegirà del sol i del vent. La vista és fantàstica, amb la Ribera Baixa als teus peus, el riu Xúquer amb els seus meandres finals i Sueca, allí davant mateix.

Un quart d’hora de caminada i arribem finalment al primer cim on podem trobar l’anomenat Fortí.  Només hi queda algunes torres, acostades al cingle de la muntanya i un gran llenç de paret amb diverses espilleres i un forat ample per on passen els caminants.

Molt aprop es troben les antenes de telefonia mòbil i de TDT de la televisió. Arrecerats darrere de les contruccions ens aturem per dinar i descansar. La vista cap a la mar és fantàstica. Els núvols presents no  permeten una gran transparència. Eivissa, tan aprop i tan llunyana alhora, no es veu.

I va ser allí, mentre menjàvem quan va vindre una gran papallona, de colors groc i negre. Es va aturar un moment, després va aixecar el vol. Va tornar, es va aturar sobre una pedra i va obrir les ales. Va ser llavors quan vaig aconseguir fer-li una foto, encara que no massa ben enfocada. Després ja a casa vaig descobrir que és una espècie força comuna al nostre país, i també la més gran, la Papallona Rei (Papilio Machaon). Encara no sé com podia volar amb el vent que feia.

Arribem a la part més absurda de la muntanya: la vessant pintada amb el famós Cartell de Cullera. Aquest cartell, pintat amb pintura blanca des dels anys 70 del segle passat, ha passat a ser il·luminat des de fa pocs anys, gràcies a una subvenció de la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana de més de 120.000 euros i una aportació de l’ajuntament de 120.000 euros més. Ara ja es pot veure el cartell fins i tot de nit, encara que les lletres es veuen molt malament, fins i tot a distàncies curtes.

Uns potents projectors donen llum a les lletres. Fins fa poc, durant totes les nits, el cartell amb el nom de la ciutat era visible des de la Ribera fins a l’Horta, menystenint la contaminació lumínica i el balafiament econòmic. Tanmateix el robatori de 2000 m del cablejat de coure va apagar momentàniament el desficaci, com conta aquesta notícia de Canal 9. Ara el cablejat és d’alumini com està escrit de manera explícita en la caseta dels quadres elèctrics.

El fort vent ens impedí acostar-nos massa a la vessant pintada però si que vaig poder fer alguna foto a alguna lletra (E) i als projectors.

I mentre caminavem, per ací i per allà, veiem flors primaverals com ara petis lliris blaus.

Ja al bell mig de la muntanya i al seu punt més alt, a 230 m, arribàrem a la zona del radar meteorològic. La seua esfera blanca recorda les gotes fredes del 82 i del 87 del segle passat que tan de mal van fer al País Valencià. Poc temps després es va col·locar el ràdar per previndre els valencians de nous possibles desastres metereològics.

Ja estàvem a mitjan camí i a partir d’ara tot seria de devallada. Un poc més avant trobàrem un pi solitari que va permetre un recés del vent i del Sol que ja picava. El vent havia afluixat, però, en aquesta part de la muntanya. Al seu peu, a la part nord, divisem l’interessant estany de Sant Llorenç, que pertany al Parc Natural de l’Albufera, així com l’ermita dels Sants de la Pedra.

S’acabà la travessada quan arribàrem a la zona nord de la muntanya situada en les proximitats del Far. No havia estat difícil, malgrat el vent. Les vistes són magnífiques i us ho recomane.

Fotos: Enric Marco.

Foto 1: Papilio Machaon.
Foto 2: Vista a la Safor des del Santuari de Cullera, amb la zona de la Bega, al centre de la imatge.
Foto 3: Vista del Santuari
Foto 4: Vista de la Ribera Baixa des del Fortí.
Foto 5: Lletra E del cartell de Cullera.
Foto 6: Camps d’arròs i l’ermita dels Sants de la Pedra.
Foto 7: Estany de Sant Llorenç.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel d’abril de 2013

1
Publicat el 1 d'abril de 2013
Ja de ple en la primavera, el mes d’abril comença ventós, ennuvolat i amb pluja. Les observacions previstes resten pendents a l’arribada dels cels clars i rasos.

Abril és un mes de transició en el que podem encara veure, durant les primeres hores de la nit, les constel·lacions de l’hivern com Orió, Taure, Geminis i en la matinada comencen a aparèixer les constel·lacions estiuenques com el Cigne, la Lira, l’Àguila, l’Escorpí…

Entre aquestes apareixen les constel·lacions primaverals típiques que són el Lleó, la Verge, el Corb, l’Hidra i la Copa.

El planeta Júpiter continua en Taure i, per tant, serà visible ja des de la posta de Sol en direcció cap a l’oest. A mesura que avance el mes es veurà cada vegada més a prop de l’horitzó i cap a final del mes es podrà ja veure només una hora després de la posta del Sol. El dia 14 d’abril, una Lluna creixent es situarà ben aprop del planeta. Un bona oportunitat per saber on es situa el planeta.

Tanmateix, Saturn el rellevarà aquest mes com a principal planeta visible del cel d’abril. Ja des de principis de mes es podrà veure cap a l’est ja des de la posta del Sol. I anirà augmentant la seua altura i visibilitat en passar els dies d’abril. El dia 25 d’abril, dia assenyalat per als valencians, la lluna plena s’acostarà al planeta i podrem estar ben certs de la seua identitat. El 28 d’abril Saturn es trobarà en oposició a la Terra i, per tant, se situarà a la seua mínima distància. Cap a les 2 de la matinada (00:00 h, hora solar) es trobarà justament en la direcció del sud geogràfic. Aquests dies d’abril, un petit telescopi ens permetrà admirar els seus espectaculars anells vistos des de dalt, amb una inclinació d’uns 18º respecte a la nostra línea de visió.

Mercuri s’ha de buscar per l’horitzó est, pocs minuts abans de l’eixida del Sol, cap a les 7:00 del matí. Tanmateix això només serà possible durant la primera quinzena del mes ja que Mercuri s’acostarà, de dia en dia, cada vegada més al Sol i llavors serà inobservable.

Mart i Venus es troben ara mateix en la direcció solar i, són, per tant totalment inobservables. La situació de Mart, situat darrere de la nostra estrella, fa que la comunicació amb les missions marcianes com Curiosity siguen, durant un temps, molt difícils, sinó impossibles.

El cometa C/2011 L4 Panstarrs no ha estat tan espectacular com s’esperava. És el que tenen els cometes nous. Mai no pots saber con reaccionaran a l’escalfor del Sol. Tanmateix s’ha aconseguit un munt de fotos, algunes de les quals s’han presentat en aquest bloc. Un bon telescopi i les efemèrides corresponents et permetran encara trobar-lo.

Aquest mes d’abril els observadors de cometes ens prometen una altre oportunitat amb el cometa C/2012 F6 Lemmon, (efemèrides). Va ser descobert el març de 2012 per Alex Gibbs a l’Observatori de Mont Lemmon, en Arizona. A final de març passà a menys de 110 milions de quilòmetres del Sol que és quan assolí la seua brillantor màxima. Ara va allunyant-se del Sol i cada dia que passe estarà més i més dèbil. Fins ara s’ha observat molt bé des de l’hemisferi sud però a partir de la tercera setmana d’abril començarà a veure’s des d’ací. Això sí, a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol.

Si de veritat s’ho val i aconseguesc fer-li alguna foto ja en parlarem més.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Abril 3 06 36
Lluna nova Abril 10 11 35
Quart creixent Abril 18 14 31
Lluna plena Abril 25 21 57

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés.

Foto: Tempesta de grandària terrestre en Saturn. Hubble Space Telescope. Desembre 1994, Crèdit: Reta Beebe (New Mexico State University), D. Gilmore, L. Bergeron (STScI) i NASA.