Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Tornarem a l’IES el Quint amb els telescopis

0

Divendres passat parlàrem de contaminació lumínica als parcs naturals valencians a l’IES el Quint de Riba-roja de Túria. Des de fa ja dos anys hem anat prenent mesures en diverses zones naturals valencianes i, com a part d’aquest treball, fem xerrades divulgatives en instituts i centres socials per conscienciar a la població sobre aquest tipus de contaminació que ens furta les estrelles i que molesta també els ecosistemes animals i vegetals i de manera especial els insectes.

L’anunci de la xerrada deia que:

Enric Marco (membre del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor),

Angel Morales (membre del Departament de Química Analítica de la Universitat de València i de la Coordinadora en Defensa de los Bosques del Turia)

Ens parlaran de:

· els objectes que es poden observar en el cel i la dificultat de la seua observació conseqüència de la contaminació lumínica.
· observarem i identificarem els punts més contaminants del Parc Natural del Túria.
· dels instruments necessaris per a la realització de les lectures del fons del cel.
· dels llocs més foscos de la Comunitat Valenciana.
· dels LED blancs, el nou perill
· de la proposta d’activitat: L’Intrusímetre.

Després podrem sopar observant amb telescopis la Lluna, Júpiter, les Plèiades, Nebulosa d’Orión… sempre que la nit siga neta i fosca.

…………..

La xerrada sobre contaminació lumínica en l’IES el QUINT de Riba-roja va ser un èxit de participació. Més de 50 persones, entre professors, estudiants i pares hi assistiren. Es feren nombroses preguntes i s’explicà l’ús dels nostres aparells de mesura i dels telescopis que haviem portat.

I és que tot estava preparat per a l’observació posterior. La il·luminació pública al voltant de l’institut estava desconnectada fins les 23:00h i el bar de l’institut donava serveis de sopar, beguda i café als assistents. Tanmateix l’observació astronòmica amb els telescopis no va poder fer-se. Com ja va sent habitual en les nostres presentacions sobre contaminació lumínica, la pluja i els núvols també volien estar presents.

Així que tornarem a l’IES el Quint de Riba-roja de Túria per acabar la faena.

 

Un sistema solar en miniatura

0

Un nou sistema planetari ha estat descobert en la constel·lació de la Lira. Encara que això ja ha deixat de ser una notícia de primera plana després de 867 planetes trobats, aquest conjunt de planetes observats per la missió Kepler és tot una fita per les dimensions diminutes del nou sistema de cossos planetaris.

Kepler és una missió de la NASA llençada l’any 2009 per fer una cerca detallada de planetes exteriors al nostre sistema solar. Per limitar el camp de treball i ser més eficients es limita a observar simultàniament i repetidament només unes 150.000 estrelles cada 30 minuts en les constel·lacions del Cigne i de la Lira.

La tècnica per detectar planetes al voltant d’estrelles és senzilla i delicada alhora. Si una estrella té un planeta i aquest passa per davant del seu disc vist des de la Terra, el que s’anomena un trànsit, produïrà una petita baixada de la seua brillantor, tan com s’esdevé quan Venus passa per davant del Sol.

Està clar que no tots els trànsits planetaris seran observables, o bé perquè Kepler-planeta-estrella no estan alineats o perquè el planeta és molt menut i la baixada de brillantor estel·lar a causa del transit és inapreciable.

Aquesta setmana passada els científics de la missió Kepler han comunicat el descobriment del sistema planetari Kepler-37. En un principi posseeix tres planetes ben menuts i amb la sorpresa afegida d’haver detectat el planeta més petit descobert fins ara en un estel semblant al Sol.

El més petit dels planetes, Kepler-37b, és una mica més gran que la Lluna i és un terç de la grandària de la Terra. Kepler-37c, el segon planeta, és lleugerament més menut que Venus (3/4 part de la Terra). Kepler-37d, el tercer planeta, és el doble de gran que la Terra. El període de translació del primer planeta Kepler-37b és només de 13.37 dies mentre que els anys de Kepler-37c i Kepler-37d són de 21.30 dies i 39.79 dies respectivament. Tots tres es creu que són rocosos i es troben a una distància a la seua estrella menor que la distància de Mercuri al Sol. L’estel Kepler-37a és molt semblant al Sol, encara que una mica més menut i fred, i, per tant, el calor sobre els cossos planetaris serà implacable. El primer planeta, el diminut Kepler-37b, soportarà temperatures al voltant de 700 K (447 ºC), tan grans per fondre el plom o el zinc.

Aquestes altes temperatures descarten que aquests planetes tinguen una atmosfera, que siga s’hauria vaporitzat, o un lloc on puguera suportar vida tal i com la coneixem.

Potser sorprenga la precisió amb que coneixem les propietats de cossos tan allunyats de la Terra. Per saber el diàmetre dels planetes cal saber amb gran precisió el diàmetre de l’estel central del sistema. Les tècniques d’astrosismologia, o mesura dels tremolors dels estels a causa del moviment del gas estel·lar ha permés determinar el radi de l’estel Kepler-37a amb un 3% d’exactitud, que s’ha traslladat a la precisió excepcional aconseguida en la grandària dels planetes del sistema.

Aquesta tècnica de les oscil·lacions estel·lars va ser desenvolupada primerament en el Sol, en la que la tècnica de l’heliosismologia s’ha estudiat des de fa més de 30 anys en l’Observatorio del Teide a Canàries.

Imatge 1: Comparació artística dels planetes del sistema Kepler-37 amb els cossos del sistema solar.  Crèdit: NASA/Ames/JPL-Caltech

Imatge 2: Descripció artística de Kepler-37b. Crèdit: NASA/Ames/JPL-Caltech

 

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’Observatori Astronòmic de la Universitat grava el pas de l’asteroide 2012DA14

0

L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València va gravar divendres passat, dia 15, el pas de l’asteroide 2012 DA14, des de la seua estació en Aras de los Olmos. El vídeo, que està disponible en Youtube, cobreix el recorregut de l’asteroide en el cel durant un període de trenta-dos minuts, combinant la imatge astronòmica amb les vistes de l’horitzó proper als nostres telescopis.

Fa uns dies, l’asteroide 2012 DA14 va passar fregant la Terra, a només 27.000 quilòmetres d’altura sobre la superfície. Es tracta d’un objecte rocós l’òrbita del qual és molt similar a la de la Terra i ens visita de prop tots els anys. Amb observacions de radar s’ha vist que és de forma elongada, amidant uns quaranta metres de llarg.

El vídeo que ací es presenta recull imatges de l’asteroide 2012DA14 el passat dia 15 de febrer. Les imatges, preses des de l’estació del Observatori Astronòmic de la Universitat de València en Aras de los Olmos, cobreixen el recorregut de l’asteroide en el cel durant un període de trenta-dos minuts, des de poc després del vespre, quan l’asteroide treia el cap tot just per sobre de l’horitzó.

La tècnica emprada per a fotografiar l’asteroide és similar a la que s’utilitza quan fotografiem objectes que es mouen a gran velocitat. Imaginem que volem fotografiar un cotxe en una carrera de Fórmula 1; perquè el cotxe isca ben definit hauríem de seguir el seu moviment amb la nostra càmera. Açò farà que el vehicle isca nítid en la nostra foto, però que els altres objectes que complementen l’escena estiguen moguts en la direcció del moviment de la càmera.

El mateix succeeix en aquest vídeo, pres amb un teleobjectiu muntat sobre un dels telescopis de l’observatori. En cadascun dels fotogrames, que corresponen a trenta segons d’exposició, el telescopi segueix el moviment de l’asteroide perquè la imatge d’aquest siga nítida. Com l’asteroide es movia a gran velocitat, la resta de les estrelles que estan al seu voltant deixen una traça recta en cadascuna de les imatges.

El vídeo és peculiar i diferent a uns altres que hem vist aquests dies, doncs combina la imatge astronòmica amb les vistes de l’horitzó proper als nostres telescopis -els quals apareixen també moguts en la direcció del moviment de la càmera-. D’aquesta forma, el vídeo no solament retrata el pas de l’asteroide pel cel, sinó el seu pas sobre l’Observatori d’Aras de los Olmos, situat en la Muela de Santa Catalina, sota els cels foscs de l’interior de la Comunitat Valenciana.

Nota premsa Observatori Astronòmic Universitat de València (OAUV).

Crèdits del vídeo: Vicent Peris (OAUV), Óscar Breviá (OAUV), Javier Díez, OAUV.

Parlant de 2012DA14 a Talento Mediterraneo

0

La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.

Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.

 

D’on prové l’esclafit sònic i la sacsejada en el bòlid dels Urals?

3

Hores abans del pas de l’asteroide 2012DA14, un bòlid sobrevolava la província russa de Txeliàbinsk, als Urals. Nombrosos vídeos donen testimoni dels fets ocorreguts. A les imatges es veu com el cos celeste s’ilumina de sobte i es fragmenta en diversos trossos. Tanmateix cap fragment ha impactat en llocs habitats, si és que ho ha fet, que encara no se sap.

Per què hi ha més de 1100 ferits? Principalment pel trencament de vidres i parets d’edificis a conseqüència de l’ona de xoc produïda pel petit asteroide d’uns quants metres.

Expliquem uns fets de física elemental i que tothom podrà entendre. Un objecte movent-se d’un punt A a un punt B amb una velocitat v (figura 1) produirà una pertorbació en el medi en què es mou, per exemple la superfície de l’aigua o l’aire com els casos més usuals. Aquestes pertorbacions es propagaran en el medi en forma d’ones circulars (o esfèriques en tres dimensions). Una ona no és més que un augment o disminució d’una propietat, normalment la pressió, i que es propaga en aquet medi.

A velocitats baixes l’objecte en moviment (també anomenat mòbil en aquest context) viatja dins de les ones que ha produït. Així podem escoltar les ones sonores del motor d’un cotxe quan passa des de qualsevol direcció.

Ara bé, si la velocitat de l’objecte és major que la velocitat de les ones que produeix es diu que viatja a velocitat supersònica. L’objecte, de fet, deixa enrere les ones sòniques que produeix i, fins i tot, el conductor no pot sentir el motor.

L’objecte mòbil va produint un pertorbació en cada punt de la seua trajectòria AB. Si el moviment fóra instantani tots les punts serien excitats simultàneament i les ones produïdes en cada punt serien exactament iguals, amb el mateix radi. La resultant global de la suma de totes les ones seria una ona cilíndrica amb eix AB.

Però realment els punts són excitats successivament, un rere l’altre. Quan l’objecte arriba a B i es produeix la darrera ona del trajecte, en el punt inicial A l’ona ja ha fet un trajecte AC, distància que depén de la velocitat de propagació de l’ona i de la velocitat del mòbil.

La resultant global de totes les ones serà, per tant, una ona cònica que es propaga lateralment i amb certa inclinació al moviment de l’objecte. Aquesta ona rep el nom d’ona de xoc o de Mach. Aquesta és una pertorbació amb una variació brusca de pressió que és percebuda quan arriba a l’oïda de l’observador extern com un esclafit sònic.

Podem posar uns exemples. Per al cas de la superfície de l’aigua estarem en un medi en dues dimensions. En la nostra barqueta veiem un trasatlàntic passant davant nostre. El vaixell viatja molt més ràpid que la velocitat de propagació de les ones en l’aigua i per tant el seu moviment és supersònic en aquest medi. El vaixell produeix una ona en forma de V que va traslladant-se de costat. En la barca després de passar el gran vaixell notarem com una gran ona fa moure la nostra barqueta i ens tomba.

Però el cas dels avions es veu tot molt més clar. De xiquet recorde com els avions a reacció de l’exèrcit volaven molt baix i se sentien contínuament els esclafits sònics del seu moviment supersònic. En aquell moment es deia que el boom es produia quan es trencava la barrera del so, és a dir, just en el moment que es passa de règim subsònic a supersònic. Però pel que acabe de contar aquest boom es produirà sempre que la velocitat de l’objecte siga supersònica. En el cas de l’aire la velocitat de propagació de les ones sonores és d’uns 340 m/s o 1230 km/h. Sempre que el mòbil supere aquest velocitat, si t’arriba l’ona de xoc, la seua sobtada variació de pressió produirà un esclafit i la sotragada.

Per això ara els avions de l’exèrcit volen a molta altura per a no molestar els veins, ja que l’ona de xoc s’esmorteix molt ràpidament.  A continuació podeu veure un espectacular vídeo on es veu i s’explica, amb avions reals, tot el que us he contat.

Amb tot aquest bagatge ara ja podem entendre l’esclafit, la sacsejada i els danys causats pel bòlid rus que, provinent de l’espai amb una velocitat d’uns quants quilòmetres per segon, era clarament un objecte supersònic en l’atmosfera terrestre. Per tant, la variació brusca de pressió de l’ona de xoc explica perfectament els danys causats als edificis i a la població de província russa de Txeliàbinsk, als Urals.

Com a nota curiosa, la viquipèdia ens informa que el fuet va ser probablement el primer instrument humà capaç de produir un boom sònic. Recordeu el fuet d’Indiana Jones.

El cruixit d’un fuet que fa quan està correctament manejat és, de fet, una petita explosió sònica. El final del fuet, conegut com el “cracker”, es mou més ràpid que la velocitat del so, creant una explosió sònica. El fuet és probablement el primer invent humà a trencar la barrera del so“. L’explicació completa es pot veure ací (en anglés).

Figura 1: extreta del llibre Física General, 6a Edició, (1975) de Joaquin Català. Va ser el meu llibre de referència durant molt anys. Està esgotat i no crec que moleste a ningú posar-ne un gràfic. Siga aquesta inserció un petit homenatge al llibre i al professor Català, doctor Honoris Causa per la Universitat de València.

Figura 2: Comportament de les ones sonores a velocitats subsòniques, sòniques i supersòniques. Wikipedia Commons.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

2012DA14 observat des del cel de la Serrania valenciana

0

Divendres a la nit l’asteroide 2012DA14 passà fregant la Terra. Ja ho he estat contant en les entrades anteriors. Tanmateix aquella nit tenia el cor dividit. Dubtava entre anar a Aras de los Olmos (els Serrans), zona ben fosca de l’interior valencià, o participar com a públic en el magnífic concert de la Primavera Valenciana. Com haureu vist en l’apunt anterior vaig optar per acudir al Palau de Congressos de València i vaig deixar que amics i companys observaren el fenomen celeste. Ara us passe les seues imatges del pas de l’asteroide que m’han cedit amablement i les comente.

El vídeo que he insertat presenta el pas de l’asteroide pel cel d’Aras. L’ha realitzat Amadeo Aznar des de l’Observatori robòtic Isaac Aznar enclavat en el complex del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) i que pertany a l’Associació Valenciana d’Astronomia. Les imatges individuals han consistit en exposicions de 0,5 segons per a que l’asteroide tinguera una aparença més puntual, però amb l’inconvenient de captar només uns pocs estels. Noteu amb quina velocitat travessa el camp estel·lar, d’aquí la dificultat de seguir-lo amb un telescopi. La solució era, òbviament, esperar-lo en un punt i captar-lo en el moment del seu pas.

També és molt interessant la imatge que m’envia l’amic Joan Manel Bullon que ha captat l’objecte celeste amb el seu nou telescopi i també observat des d’Aras de los Olmos.

La imatge adjunta mostra el pas de l’asteroide per la constel·lació de l’Óssa Major. A diferència del vídeo anterior, el moviment de l’objecte es fa present per la traça de llum deixada per l’objecte durant l’exposició d’uns pocs segons de durada. Es veuen dues traces ja que s’han superposat dues fotos en una. El temps d’exposició és de 10 segons en cada traça, separats per 30 segons de l’inici de la primera a l’inici de la segona.

Com a fet important cal destacar la irregularitat de les traces. La raó d’aquest fet cal buscar-la en les diferències d’albedo o reflectivitat a la llum solar. Segurament la rotació de l’objecte ofereix al Sol zones de la superfície de diferent foscor que donen una linia brillant irregular en les imatges.

Altres grups com els estudiants membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) intentaren l’observació de 2012DA14 des de Aras de los Olmos. També es va intentar observar des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat des del mateix indret. No en sé res, de moment, dels resultats obtinguts.

Els amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor tractaren de captar-lo des de la Lacuna, al terme de Vilallonga, la Safor. Sense èxit, sembla, per unes inoportunes boires en direcció al nord, on havia d’apareixer l’objecte.

L’objecte 2012DA14 ha passat de llarg, però com diu amb contundència l’amic Juli Peretó, és només questió de temps que alguna roca del cel ens caiga damunt. Vigilem el cel i preparem la defensa. Em consta que les agències espacials, com ara la NASA i l’ESA, s’ho han pres seriosament.

Vídeo: Obtingut per Amadeo Aznar, des del telescopi robòtic Observatorio Isaac Aznar. Aras de los Olmos. Amb permís.
Foto: Obtingut per Joan Manel Bullon i Lahuerta des de l’Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Amb permís.

 

Jo vaig estar al concert de la Primavera Valenciana

0

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

Amàlia Garrigós amb vestit de festa

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Levante EMV en parlà: Un petit asteroide fregarà la Terra

1
Rafel Montaner, València.

Un tros de roca celeste d’aproximadament 40 metres de diàmetre i unes 13.000 tones, l’asteroide 2012DA14 fregarà la Terra demà divendres al passar a uns 30.000 km de la superfície del planeta blau, molt per sota de l’òrbita de satèl·lits com el Meteosat. Tanmateix, aquesta vegada la Humanitat pot estar tranquil·la.

El Centre de Planetes Menors (MCP, Minor Planet Center) de la Unión Astronòmica Internacional (IAU) i els centres de càlcul d’òrbites més importants han determinat que “2012DA14 només fregarà la Terra“, escriu Enric Marco, investigador del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, en el seu bloc de divulgació científica Pols d’estels.

No obstant això, aquesta certesa que el cel no caurà sobre els nostres caps podria variar en futures aproximacions de “2012DA14” a la Terra, previstes segons Marco “per al 15 de febrer de 2046 i per a finals del segle XXI, en 2080 i 2087“.

Un dels principals experts espanyols en meteorits, cometes i asteroides és el doctor en Astrofísica valencià Josep Maria Trigo, científic titular de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) de Barcelona. Trigo explica que l’òrbita de 2012DA14 es veurà “substancialment modificada a causa de l’aproximació extrema del pròxim divendres“. De fet, continua, “com la trobada escurça el seu període orbital, passa de ser un NEO (sigles en anglès d’Objecte Proper a la Terra) del grup Apol·lo a Atenes, canviant doncs la seua òrbita i les seues aproximacions futures haurien de ser estudiades en tot detall“.

Els asteroides del grup Apol·lo són els quals tenen un període orbital superior al de l’any terrestre i els Atenes menor. En el cas del 2012DA14, la seua òrbita passarà de tenir un dia més que la de la Terra a reduir-se a 317 dies després de l’aproximació de demà. És a dir, que cada vegada passarà més prop.

Trigo, matisa que “sent rigorosos, a causa de la seua petita grandària, el 2012DA14 no hauria de ser qualificat com asteroide potencialment perillós“. Aquests han de complir dos criteris: aproximacions a la Terra inferiors a 0,05 Unitats Astronòmiques (uns 7,48 milions de km) i posseir un diàmetre de 150 metres, que ja es considera destructiu.

No obstant això, l’impacte d’un asteroide de 40 metres sobre la Terra, que segons Trigo “es pot donar una vegada cada mil anys“, provocaria un efecte similar al bòlid de Tunguska (Sibèria, Rússia) que en 1908 va generar una explosió similar a 185 bombes com la d’Hiroshima i que va arrasar 2.200 km2 de bosc, una superfície similar a la de València i tota la seua gran àrea metropolitana (l’Horta, Camp de Túria i la Foia).

Davant la pregunta de si l’asteroide 2012DA14 es desintegraria en l’atmosfera, Trigo respon: «És difícil de saber ja que coneixem ben poc de la seua composició i consistència. No obstant això, atès que la velocitat relativa és d’uns 6 km/s, no massa elevada, potser podria sobreviure a la seua trobada i generar un cràter d’impacte».

L’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) ha organitzat per a demà una observació nocturna de l’asteroide en l’observatori de la UV en Aras de los Olmos. Les persones interessades poden inscriure’s en el correu de la AAUV (asoastrouv@gmail.com).

Un pequeño asteroide rozará la Tierra, Rafel Montaner, Levante EMV, 14 de febrer 2013.

El petit asteroide que volarà en el cel de València

0

Divendres que ve, el 15 de febrer, l’asteroide 2012 DA14, un petit astre de tot just 60 metres, viatjarà per les proximitats de la Terra. En el seu màxim acostament estarà a menys de 30.000 quilòmetres de la superfície terrestre, molt per sota de l’òrbita dels satèl·lits geoestacionaris.

2012 DA14 va ser descobert per l’Observatori Astronòmic de Mallorca des de les seues instal·lacions en la Serra de la Sagra, la nit del 22 de febrer de 2012. S’ha classificat com un asteroide NEO tipus Apol·lo, denominació que correspon a astres que creuen periòdicament l’òrbita de la Terra. Aquesta setmana passarà tan prop del nostre planeta que la seua òrbita patirà importants pertorbacions. Observacions precises durant el seu pas seran fonamentals per a determinar la seua trajectòria en futures aproximacions a la Terra.

Observar el vol d’aquesta petita roca des de València i voltants no serà una tasca fàcil.

A causa de la seua reduïda grandària, en cap moment serà visible a ull nu, pel que necessitarem d’alguna ajuda òptica. A més, en el moment de major proximitat encara no haurà eixit sobre el nostre horitzó. Encara així, per als qui no es resignen a deixar passar aquest estrany i fascinant fenomen que ens brinda la natura, anem a presentar una breu guia per a la seua observació.

L’instrument més adequat per a observar 2012 DA14 és els prismàtics. Un petit telescopi amb un gran camp de visió també ens pot donar un bon resultat, si som capaços de manejar-lo amb rapidesa i perícia. Necessitarem un horitzó completament net en la direcció del nord-est i, per descomptat, la major foscor possible. Les dades que exposem a continuació han estat calculats per a les coordenades de l’Observatori de la Universitat de València en Aras de los Olmos, encara que en general poden considerar-se vàlids per a tota la província de València. (Més avall està la carta per veure-ho des de Barcelona, nota de Pols d’estels.)

El màxim acostament a la Terra es produirà a les 20:26 hores de temps oficial. En aqueix moment l’asteroide estarà 20 graus per sota de l’horitzó, i per tant no serà observable. La seua eixida es produirà mitja hora més tard, a les 20:57, sempre de temps oficial. En el moment de l’eixida estarà a uns vuit graus cap al nord geogràfic de Denèbola ( β Leonis), l’estrella en la cua del Lleó, que també estarà eixint en aqueixos moments.

Uns minuts després, entre les 21:15 i les 21:25, l’asteroide transitarà pel cúmul de la Cabellera de Berenice. Per als qui puguen gaudir d’un horitzó lliure i transparent, aquest serà el millor moment de l’observació. Amb una elevació d’entre 10 i 15 graus i una magnitud encara inferior a la vuitena, la roca es mourà sobre el ric i dens camp estel·lar d’aquest cúmul obert, sent encara fàcilment visible amb els prismàtics.

A les 21:48 podrem de nou trobar amb facilitat l’asteroide. En aqueix moment estarà a menys d’un grau per dalt de l’estrella Chara (β Canum Venaticorum), la segona més brillant de la petita constel·lació dels Gossos de Caça, situada sota l’Óssa Major. L’objecte estarà llavors a 25 graus sobre l’horitzó, amb una magnitud de 8.4, encara ben visible amb els prismàtics encara que ja perdent lluentor de forma apreciable en allunyar-se de la Terra.

Finalment, a les 22:30 de temps oficial, trobarem a 2012 DA14 travessant la llança del carro de l’Óssa Major, entre les estrelles Alioth (ε Ursae Majoris), l’última estrella de la llança, i Megrez (δ Ursae Majoris), la primera del cos del carro. La magnitud de l’asteroide serà ja de 9.2, començant a ser difícilment distingible al límit de la potència dels prismàtics. Posteriorment seguirà el seu camí, cada vegada més lent i feble, entre les constel·lacions del Drac, l’Óssa Menor i la Girafa, sent ja només visible amb telescopis de potència mitjana i alta, abans de perdre’s definitivament en l’espai.

Nota de premsa de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Gràfic.: Carta per a l’observació des de València. Com a arxiu adjunt, ací al final, també podeu trobar les cartes d’observació des de Barcelona. Crèdit heavens-above.com

L’asteroide 2012 DA14 passarà fregant la Terra

8

El final de la crisi i de tot plegat no serà aquesta setmana. La humanitat se salvarà aquesta vegada de la violència cega del cosmos. Tot i que l’asteroide 2012 DA14 només passarà gairebé fregant la Terra el pròxim divendres 15 de febrer, el fet ens fa recordar que en el passat l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i el fenomen de Tungunska el 1908 van ser el resultat d’un impacte directe amb un cos provinent de l’espai.

L’asteroide 2012 DA14 va ser descobert la nit del 22 de febrer de 2012 per l’equip del prolífic Observatori Astronòmic de Mallorca des del seu Observatori robòtic de la Sierra de la Sagra a Andalusia. Aquest observatori s’ha especialitzat en el seguiment d’aquests tipus d’objectes perillosos per a la Terra i cada mes és capaç de detectar 600 nous asteroides i realitzar 50.000 mesures astromètriques.

2012 DA14 està classificat com un objecte NEO (Near Earth Object) que significa que té una òrbita molt pròxima a la de la Terra però a més a més és un cos tipus Apol·lo. Aquest últim tret implica que l’objecte creua dues vegades l’any l’òrbita de la Terra, cap a meitat de febrer i cap al mes d’agost. La seua inclinació orbital és d’uns 10 graus i, per tant, d’agost a febrer la seua òrbita es troba sota l’òrbita terrestre mentre que cap al 15 de febrer passa a girar al voltant del Sol per dalt del camí de la Terra.

El període orbital de 2012 DA14 és de 366.264 dies i és tan semblant a l’any terrestre que la diferència és només d’un dia.

Aquest asteroide té una grandària calculada de 35 a 75 metres. El diàmetre dels objectes dels quals no se’n té cap imatge s’estima a partir del seu albedo (percentatge de llum solar reflectida) i això depén molt de la seua composició, dada que és, ara per ara, una incògnita.

Aquest objecte és similar en grandària al que causà l’explosió de Tunguska, de la qual ja vaig parlar l’any 2008, en el centenari del fenomen, o fins i tot al que causà el famós cràter d’Arizona, el cràter Barringer o Meteor Crater.

Tanmateix aquesta vegada la humanitat pot estar tranquil·la. El MCP (Minor Planet Center) i els centres de càlcul d’òrbites més importants del món han determinat, a partir de les observacions obtingudes per l’OAM i d’altres observatoris d’arreu del món que 2012 DA14 només fregarà la Terra. La distància mínima de l’encontre serà d’un 30.000 km des de la superfície terrestre, molt per sota dels satèl·lits geoestacionaris com el Meteosat, per exemple.

L’asteroide tindrà la seua màxima aproximació a la Terra el divendres vinent, 15 de febrer, a les 20:26 (hora oficial). En aquest moment la velocitat serà de 7,8 km/s.

L’aproximació de l’asteroide serà tan gran que l’atracció gravitatòria del nostre planeta es farà sentir i li pertorbarà la seua òrbita. Un fet curiós que es pot veure en el magnífic vídeo adjunt a aquest apunt creat per Chirs Laurel.

L’encontre pròxim li reduirà el període orbital i aquest quedarà en només 317 dies, convertint-lo en un asteroide tipus Aten, del mateix grup que el famós asteroide Apophis.

2012 DA14 no xocarà aquesta vegada però una ullada a les efemèrides de l’asteroide mostra altres encontres molts pròxims per al 15 de febrer del 2046 i per a finals del segle XXI, en els anys 2080 i 2087.

Condicions d’observació

L’observació de 2012 DA14 serà difícil. L’objecte és molt petit i poc brillant i no serà observable a ull nu. Uns bons prismàtics seran l’instrument òptic adequat per a seguir-lo. Un telescopi no serà útil en aquest cas, donada la gran velocitat de l’objecte, ja que caldria reajustar-lo contínuament.

El punt de màxima aproximació a la Terra es produirà sota l’horitzó nord-est des del nostre país i serà, per tant inobservable.

L’eixida per dalt de l’horitzó ocorrerà cap a les 21 hores però caldrà esperar encara fins a les 21:15 quan l’asteroide ja estarà prou alt. Llavors es trobarà sobre el cúmul de la Cabellera de Benerice i es podrà observar còmodament. Es mourà ràpidament per les constel·lacions de Canes Venatici, Ursa Maior, Draco i Camelopardalis durant tota la nit en què recorrerà uns 60 graus de cel, que són més que l’angle cobert per dos mans juntes ben obertes. Una gran distància angular en molt poc de temps, com correspon a un objecte que passa tan a prop.

L’asteroide serà observat simultàniament des de molts observatoris del món, tant en llum visible com en ràdio. Els astrònoms de l’Observatori de la Universitat de València tractaran d’observar-lo des de l’Observatori d’Aras de los Olmos, a la comarca dels Serrans.

En els pròxims dies donaré informació molt més concreta sobre les condicions d’observació així com també alguna carta celeste amb la trajectòria al cel.

Vídeo: Magnífica simulació de l’òrbita i aproximació a la Terra de l’asteroide 2012 DA14 per Chirs Laurel, creador dels programes Cosmographia i Celestia.

Imatge: Esquema del pas de l’asteroide 2012 DA14 per les proximitats de la Terra el 15 de febrer de 2013. Com es veu passarà per dins de l’òrbita dels satèl·lits geoestacionaris. Veieu més gran. Crèdit: NASA.

 

Escarabats astrònoms

2
Que els escarabats piloters són insectes de terra, ningú no ho dubta. Però ningú no sospitava que estigueren també interessats en les estrelles i la Via Làctia com ho estaven els antics mariners. Tan uns com els altres fan servir els astres per orientar-se en la nit i no perdre el seu rumb.

És ben conegut que les aus s’orienten pels estels però fins ara hi ha poques evidències que també ho fan els insectes. Tanmateix és la primera vegada que s’ha observat que el resplendor suau de la Via Làctia és suficient per a guiar els escarabats piloters africans en la nit segons demostra un informe publicat en línia el 24 de gener a la revista Current Biology, una publicació de Cell Press.

Aquests insectes copròfags recullen excrements i en fan una bola per transportar-la millor. Aquesta serveix per alimentar-se o per enterrar-la i dipositar els ous i que siga aliment per a les larves. Els insectes necessiten allunyar-se ràpidament en línia recta per evitar que uns altres escarabats els furten la bola. Podeu veure aquest vídeo d’un escarabat ben nostre rodant i amagant els excrements a la platja de Piles, la Safor.

En les nits fosques i sense Lluna quan les estrelles estan ben visibles i la Via Làctia es destaca en el firmament, els escarabats africans fan un camí ben recte per amagar la bola d’excrements. Tanmateix en una nit amb núvols aquests insectes perden aquesta capacitat.

Aquesta habilitat dels escarabats piloters s’ha estudiat en condicions controlades en l’interior d’un planetari. Si se’ls mostrava un cel estrellat amb la presència de la Via Làctia transportaven la seua bola de la mateixa manera que quan només sel’s mostrava la difusa franja de la Via Làctia.

Aquest descobriment obre la porta a explorar la possibilitat que d’altres insectes utilitzen també les estrelles i el perfil de la nostra Galàxia per orientar-se en la nit.

Redactant aquesta notícia no puc deixar de pensar com la contaminació lumínica causada per l’enllumenament artificial excessiu pertorba de manera dramàtica, i més encara en els entorns naturals, l’orientació nocturna de les aus i, pel que sembla també, almenys la d’algunes espècies d’insectes.

Imatge: Es podria esperar que els escarabats piloters mantingueren els seus “nassos a terra”, però en realitat estan molt en sintonia amb el cel. Un informe publicat en línia el 24 de gener a la revista Current Biology, una publicació de Cell Press, demostra que, fins i tot en les nits més fosques, els insectes africans són guiats pel suau resplendor de la Via Làctia.

Credit: Current Biology, Dacke et al. “Dung beetles use the Milky Way for orientation.” 

Publicat dins de Cel fosc | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2013

0
Estem ja al mes central de l’hivern i encara no ha fet ni una mica de fred. Els ametllers ja han florit pels camps del País Valencià animats per les primaverals temperatures. Tanmateix, tem per ells perquè segur que alguna setmana ens tocarà patir fred de veritat i per a la primavera de debò encara ens manquen 48 dies.

En aquests dies de vent, el cel nocturn es mostra sublim en nits sense lluna. Les constel·lacions hivernals com Taure, Orió o els Cans ens mostren tota la seua bellesa.

Mercuri i Mart es poden observar en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Cap a les 19 hores i durant uns minuts es poden veure, Mart més alt i Mercuri més baix, en un horitzó oest lliure d’obstacles, ja que es situaran a menys de 10º d’alçada.  Mercuri anirà separant-se del Sol cada dia que passe, augmentant en altura i aproximant-se a Mart. El dia 8 de febrer es trobaran a només 20′ de separació angular, tan a prop com la tercera part de la grossària d’un dit.

El capvespre del dia 11 de febrer una Lluna molt prima se situarà ben a prop dels dos planetes fent un bonic trio astral. Cal remarcar, però, que la proximitat temporal de la posta del Sol deslluirà el fenomen a causa de les restes de la llum solar present.

Els planetes que de veritat cal veure, i on s’ho valdrà que perdem una estona, són Júpiter i Saturn.

Júpiter regna ja des de la primera part de la nit, només amagar-se el Sol. Aleshores es veu ben al cel en direcció sud-est. Present des de fa mesos en la constel·lació de Taure és vint vegades més brillant que el seu estel principal Aldebaran, l’ull roig d’una de les disfresses animals del déu Zeus.

L’observació de Júpiter és un objectiu fàcil per a qualsevol persona amb un petit telescopi. Però també es pot observar amb uns prismàtics acoblats a un trípode fotogràfic. L’adaptador és barat i es pot aconseguir en les tendes de fotografia ben proveïdes. Es pot veure com els satèl·lits envolten el planeta gegant.

Saturn és el rei de la segona part de la nit. A principi del mes eixirà per l’est cap a la 1:30. La matinada del dia 3 (és a dir aquesta mateix nit) el planeta eixirà juntament amb la Lluna i serà fàcil identificar-lo. A finals de mes eixirà cap a les 12 de la nit.

La Lluna creixent jugarà també amb Júpiter, Aldebaran i les Plèiades les nits del 17 i 18 de febrer. Aquesta última nit el nostre satèl·lit s’hi situarà entre el planeta i l’estel gegant roig de Taure.

Tres dies més tard, la nit del 21 de febrer, la Lluna se situarà entre Càstor i Pol·lux, dels Bessons, i Proció, l’estel principal del Ca Menor. Bona ocasió per conèixer aquestes estrelles tan importants.

L’esdeveniment astronòmic del mes, però, és el pas de l’asteroide 2012 DA14 el pròxim divendres 15 de febrer. 2012 DA14, descobert l’any passat a l’Observatori La Sagra que pertany a l’Observatori de Mallorca, passarà a només 0.0002 UA o siga a 35.000 km de la superfície terrestre. Orbitarà por dins de les òrbites dels satèl·lits geoestacionaris, com ara el Meteosat o l’Astra. Assolirà una magnitud de 7.5 i, per tant, no serà visible a ull nu però sí amb uns prismàtics. El seu diàmetre és d’uns 45 metres. Sembla que no hi ha cap perill de xoc amb el nostre planeta. Com que encara falta temps per al seu pas pròxim prepararé un apunt especial de l’asteroide en uns pocs dies.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Feb 3 14 56
Lluna nova Feb 10 08 20
Quart creixent Feb 17 21 30
Lluna plena Feb 25 21 26

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés.

Imatge: Simulació artística del pas de l’asteroide 2012 DA14.