Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Contaminació lumínica: la pèrdua de la nit

0

En tot el món, i només per a millorar l’eficiència energètica, l’enllumenat urbà està sofrint una transformació accelerada amb la instal·lació de bombetes LED de llum blanca. Enric Marco, físic i doctor en Astrofísica per la Universitat de València, ens explica que, tanmateix, aquestes llums han empitjorat el problema de la contaminació lumínica, atés que emeten llum intensament en la zona del blau, que es dispersa de manera més eficaç al cel nocturn. L’exposició a la llum nocturna, especialment si és blanca, té efectes negatius importants sobre els animals i les plantes. També, la salut humana és afectada, ja que s’inhibeix la secreció de l’hormona melatonina, cosa que causa problemes metabòlics, d’insomni i augment del risc d’alguns tipus de càncers, com ara el de mama i pròstata.

Enric Marco és tècnic superior d’astronomia del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. S’encarrega, entre altres coses, de les activitats de divulgació en l’Aula d’Astronomia. Forma part del Grup de Treball Salvem la Nit i de la REECL (Red Española de Estudios sobre la contaminación lumínica), que estudien els efectes que causa un enllumenat nocturn ineficient i inadequat sobre el medi ambient i la salut.

Del Diari La Veu /Aula Codi: Contaminació lumínica: la pèrdua de la nit.

Cel Fosc. Conversa con Enric Marco

0

A NOITE É NECESARIA #143 (T4E20), emisión do domingo 27 de xaneiro de 2019 en “Con voz” de Radiovoz, programa conducido por María Meizoso (sábados e domingos de 10 a 14h; a sección astronómica soa os domingos arredor das 11:40).

Conversa de Martin Pawley con Enric Marco, presidente de Cel Fosc, asociación española contra la contaminación lumínica e responsábel da Aula d’Astronomia da Universitat de València.

O domingo pasado en ⁦‪@convozde‬⁩ conversamos con ⁦‪@EnricMarcoSoler‬⁩, presidente de ⁦‪@celfosc‬⁩: ivoox.com/31949364 [AUDIO]

Imatge: Martin Pawley, de la Agrupación Astronómica Io.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Bonrepòs i Mirambell: un poble amb enllumenat responsable

0

Anit dimarts parlàrem dels problemes que causa un enllumenat urbà pensat només amb criteris d’eficiència energètica i que no està pensat per al benestar de les persones i amb el mínim impacte per al medi ambient. I ho contàvem justament en un poble on han fet el contrari.

A Bonrepòs i Mirambell, a l’Horta Nord, ja han instal·lat un enllumenat amb làmpades de tipus PC ambre, molt càlides, en la quarta part del poble. I com que no tenen pràcticament blau en el seu espectre (< 1%), la llum que emeten arriba a terra sense enllumenar les façanes, i no es dispersa cap al cel. Un enllumenat responsable pensat per a les persones.

Els estudis dels especialistes conclouen que els llums massa blancs, i que tenen, per tant, un fort component blau, són altament pertorbadors de la fauna i flora silvestre. A més a més, altres estudis més recents comencen a revelar que la presència de llums molt blanques a la nit augmenten el risc de patir un càncer de mama en dones o de pròstata en homes.

La instal·lació d’enllumenat LED de llum blanca només per qüestions d’eficiència energètica no és per tant gens recomanable. Una administració local ha de velar per l’interés general i, per tant, ha de tindre en compte la salut dels veïns en fer contractacions d’enllumenat public. I ara s’hauria de tindre en compte la recent publicació de la Unió Europea dels Criteris de Contractació Pública Verda de la UE per a senyals de trànsit i enllumenat públic, coneguda com GPP. Tot i que no és una llei vinculant, el GPP pretén assessorar les administracions públiques sobre la seua implementació una vegada que decideixin instal·lar una nova il·luminació.

També parlàrem de contaminació lumínica des d’una perspectiva de gènere. Anna Almécija, advocada i criminòloga en parla al seu blog: El exceso de luz en la planificación de la seguridad (o cómo pretender prevenir el delito con medidas poco eficaces y nada ecológicas). Una reflexión personal. No sempre posar més llum al carrer fa baixar els delictes…

De tot això i més parlàrem amb els veïns del poble, als quals cal agrair l’esforç de quedar-se fins ben tard escoltant-nos. I a Rosella Antolí, l’alcaldessa i a Maria Josep Amigó, regidora de Medi Ambient per la invitació. I finalment a Xesco Balanzà, tècnic ambientalista per prepara-ho tot tan bé.

Imatges: Diversos moments de la xarrada.

L’Observatori de Lund: mirant el cel nord enllà

0

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

La portada de la revista Popular Astronomy, 3 de setembre de 2009. La fotografia mostra a l’estudiant de doctorat Frida Palmér al Meridian Circle de l’Observatori de Lund de 1929. Foto: Universitat de Lund

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

Per què s’estan instal·lant llums led de color ambre al poble?

0

Carta de Rosella Antolí Santolària, Alcaldessa de Bonrepòs i Mirambell, l’Horta Nord, sobre el canvi d’enllumenat al poble.

Dimarts 19 farem una xarrada per explicar els avantatges d’aquest enllumenat.


Carta a les famílies
23/01/2019
Benvolgut veí, benvolguda veïna:

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell va aprovar l’adhesió a la iniciativa “Salvem la Nit” per a fomentar, d’una banda, un enllumenat públic eficient i respectuós amb el medi ambient i les persones i, per una altra, impulsar una llei autonòmica de prevenció de la contaminació lumínica i defensa del cel fosc.

Pensem que es tracta d’un pas important, ja que l’alternança del dia i de la nit ha marcat la vida en la Terra des del seu origen. De fet, molts processos vitals dels humans, plantes i animals s’ajusten al cicle diari de 24 hores, l’anomenat “ritme circadià” o rellotge biològic. La llum natural posa en hora diàriament el nostre rellotge biològic.

No obstant això, hem volgut convertir la nit en dia. En aquest sentit, l’enllumenat públic és un clar exemple de malbaratament energètic que contribueix al canvi climàtic. Als nostres pobles i ciutats trobem exemples d’enllumenat inadequat en zones que no cal il·luminar durant determinades hores o com a conseqüència d’intensitats i colors desproporcionats.

L’excés de llum artificial nocturna, especialment la de color blanc típica de les làmpades led, té efectes nocius sobre la salut humana perquè inhibeix la secreció de melatonina, una hormona que es produeix durant la nit, quan hi ha foscor, i que s’encarrega de diverses funcions en l’organisme: regula el rellotge intern, té propietats antioxidants i estimula el sistema immunològic. Estudis científics apunten que la llum blanca podria incrementar el risc de patir alguns trastorns psiquiàtrics, obesitat, diabetis, i fins i tot, el desenvolupament de cert tipus de càncer (de pit en dones, de pròstata en homes). A més, afecta a la fauna nocturna. Açò podria desequilibrar els ecosistemes, ja que els insectes són la base alimentària d’amfibis, rèptils i aus, i també els responsables de la pol·linització de les plantes i els cultius.

Un altre aspecte a tindre en compte és l’econòmic: la llum emesa cap al cel no és debades. Les lluminàries han d’estar orientades cap a terra i molt millor si és amb llum càlida, és a dir, de color groguenc o ambre, perquè no es dispersa tant i, aleshores, contamina menys.

Llavors, en diversos carrers i places s’han triat lluminàries que projecten cap avall i d’una manera uniforme llum càlida (PC-Ambre de 1800°K). Tenen una vida útil de més de 100.000 hores i disposen d’un sistema de regulació de la intensitat lumínica per trams horaris. Cal estacar que totes les actuacions realitzades han estat acompanyades de l’adient estudi luminotècnic.

Per tant, reduir la contaminació lumínica no significa deixar el poble a fosques, sinó il·luminar el que és necessari garantint una correcta visió i donant un bon servei públic.
Així mateix, representa un important estalvi d’energia i de diners, i protegeix la nostra salut.

Salutacions cordials.
Rosella Antolí Santolària, Alcaldessa

Maria Josep Amigó Laguarda, Regidora de Medi Ambient

Imatges:

1.- Xarrada dels efectes de la llum artificial nocturna a Bonrepòs i Mirambell
2.- Carrer de Bonrepòs i Mirambell amb enllumenat PC Ambre.

A Ciencia Cierta. El Sol: Una biografia de la nostra estrella

0

En clau de tertúlia parlem de les estrelles. Com es formen?, quina és la seua evolució?, com moren? Ens centrem també en les principals característiques de la nostra estrella, el Sol, amb especial atenció a les taques solars i les tempestes solars, i les repercussions que poden tenir aquestes últimes en la societat. Tot això de la mà de David Ibáñez, Fernando Ballesteros i Enric Marco.

Tertúlia científica en castellà de la ràdio CVRadio 94.5. 31 de gener 2019.

Per Player.fm

A Ciencia Cierta 31/1/2019 El Sol: Una Biografía de nuestra Estrella

Per ivoox

 

La sorprenent forma plana d’Ultima Thule

3

L’objecte del cinturó de Kuiper, Ultima Thule, que sobrevolà la nau New Horizons el dia de cap d’any, no deixa de donar-nos sorpreses. Les poques imatges que ens havien arribat fins ara el mostraven com un objecte bilobulat de cossos quasi-esfèrics en contacte. Però com en un fulletó per entregues, les imatges van arribant a poc a poc i cada vegada hi ha novetats. I les que han arribat aquests darrers dies han deixat els científics de la missió bocabadats. Els dos components d’Ultima Thule són plans! Qué és això?

El passat 1 de gener, quan feia 10 minuts que s’havia passat el punt de màxima aproximació a Ultima Thule, la nau va girar per fotografiar-lo a contrallum. A 8862 km de distància i a  més de 50000 km/h va caldre augmentar el temps d’exposició per captar el cos bilobulat en la foscor. Les imatges van quedat una mica borroses però, així i tot, han revelat un fet sorprenent. Els dos cossos que formen Ultima Thule són plans, sobretot Ultima. El perfil fi il·luminat del contrallum sobre les estrelles és incompatible amb uns objectes quasi-esfèrics. A més a més si s’analitzen detalladament com van amagant-se les estrelles del fons a mesura que es mou la nau, s’esvaeixen tots els dubtes. Ultima Thule ja no es pot descriure com un “homenet de neu” sinó, més bé, com la unió d’una anou i una galleta.

Els científics de la missió han creat un vídeo a partir de les 14 fotografies que la càmera LORRI (New Horizons Long Range Reconnaissance Imager) va fer en allunyar-se d’Ultima Thule.

Aquesta és una increïble seqüència d’imatges, presa per una nau espacial que explora un món petit situat a 6.4 mil milions de quilòmetres de distància de la Terra“, ha dit l’investigador principal, Alan Stern, del Southwest Research Institute. “Res com açò s’ha vist mai en cap imatge (planetària)“.

Els nostres prejudicis al hora de veure objectes celestes ens havien format una imatge falsa de la realitat. Les primeres imatges mostraven objectes circulars i nosaltres intuïren que havien de ser esfèrics, per tant.

Com dius Alan Stern “Teníem una impressió d’Ultima Thule basant-nos en el nombre limitat d’imatges retornades en els dies que envolten el sobrevol, però veure més dades ens ha canviat significativament la nostra visió.  Més a prop de la realitat és dir que la forma d’Ultima Thule és plana, com una galleta. Però el més important és que les noves imatges creen un trencaclosques científic sobre com s’hauria pogut formar aquest objecte“.

De moment no es té cap idea com s’ha pogut formar un objecte d’aquesta classe. Si realment Ultima i Thule són planetesimals primigenis apagats de l’època de la formació del sistema solar cal replantejar-se com es formen aquests cossos que formaren els planetes.

Objectes tan plans no són gen comuns en el sistema solar. Només algunes llunes pastores de Saturn com Atlas, Dafne i  Pan tenen aspectes similars. Tanmateix en aquests casos la forma apanada i en forma de platet volador prové de l’acumulació de material dels anells.

La figura adjunta mostra en la part superior el model que es va construir a partir de les primeres imatges rebudes d’Ultima Thule. La vista inferior és el model actual que l’equip pensa que és més adequat per a Ultima Thule, però encara amb certa incertesa, ja que tota una regió estava essencialment oculta a la vista, i no il·luminada pel Sol, durant el sobrevol de New Horizons. Les línies blaves discontínues abasten la incertesa en aquest hemisferi, la qual cosa demostra que Ultima Thule podria ser més plana que, o no, tan plana com es mostra en aquesta figura.

Un objecte ben curiós aquest Ultima Thule. Continuarà.

Imatges:

1.- Ultima Thule vist com un creixent lunar l’1 de gener de 2019 des de 8862 km de distància por la cámara LORRI de la New Horizons. Passaven deu minuts de la màxima aproximació (NASA/JHU-APL/SwRI/NOAOP).
2.- Noves dades, nova visió. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

El cel de febrer de 2019

0

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari