Els actes que ahir es dedicaren a Tavernes a la celebració del “9 d’Octubre, Dia del País Valencià” es van iniciar a les 10 del matí amb l’acte institucional celebrat al saló de plens de l’Ajuntament i que ha reunit a les autoritats i representants de diverses associacions i entitats locals.
La professora Rosa Magraner ha estat enguany l’encarregada de llegir el manifest (manifest complet en pdf ací) amb motiu de la jornada dels valencians i valencianes. Un manifest on recordava els fonaments històrics del nostra país, amb la conquesta de Jaume I el Conqueridor, així com ha palesat la voluntat del rei de crear una nova col·lectivitat sota el nom de Regne de València, atorgant-li lleis pròpies plasmades en els Furs, que ens foren arrabassats ja en el 1707 pel borbó Felip V.
Molta part del parlament l’ha dedicat a parlar del nostre major signe d’identitat, la llengua i recordava com va ser precisament una conseqüència de la conquesta i com la llengua nostrada va gaudir d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. Això recordava va fer que “la llengua dels valencians anara paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona”.
Rosa Magraner ha explicat com va ser el retrobar-se en la seua llengua, a través de professors com Carme Miquel a Tavernes, i Sanchis Guarner i el mateix Joan Fuster en la Universitat, fins a comprendre que “no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la” i demanava la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar.
Finalment, reivindicava el País Valencià com a cresol de cultures que han passat per les nostres i la gran riquesa del mateix, paisatgística i agrícola. “Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques” i demanava un esforç de tots i totes per mantindre i conrear les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques.
A continuació el manifest complet. També en pdf ací.
Manifest del dia 9 d’octubre de 2022
Bon dia Sr. Alcalde, Regidores i regidors de l’Ajuntament de Tavernes; bon dia a totes les persones que us heu aplegat en aquest acte per celebrar el 9 d’octubre, la festa de tota la ciutadania valenciana. És un honor per a mi poder adreçar-me a totes i a tots vosaltres en un dia tan assenyalat i tan important per a mi, una professora que ha dedicat tota la seua vida laboral a la formació de la gent jove de la Valldigna a peu d’aula.
Pocs països hi ha al món que tinguen la seua data de naixement tan clara com el nostre País Valencià. Hui, un any més i perquè cal, celebrem que el 9 d’octubre de 1238 tingué lloc l’entrada triomfal del rei Jaume I i de la seua host d’aragonesos i catalans a la ciutat de València. Una ciutat que els musulmans dominaren durant més de cinc-cents anys i que ells anomenaven “Balansiya” en arabitzar el topònim d’origen llatí “Valentia”, de quan fou fundada pels valents soldats veterans romans al segle II a.C. I València, de capital de una taifa, prompte esdevingué el cap i casal del nou Regne de València, que immediatament fou creat pel monarca conqueridor, amb corts i lleis pròpies i adaptades a la seua realitat –els Furs– i diferents de les del Regne d’Aragó, de les del Regne de Mallorca, o dels Usatges dels comtats catalans, territoris tots que integraven aleshores la corona confederada sota el monarca.
Jaume I va voler deixar constància del seu llarg regnat (1213-1276) i, probablement, ell mateix va dictar als seus escrivans el “Llibre dels Feits”, la primera de les quatre grans Cròniques dels reis de la Corona d’Aragó amb valor historiogràfic i literari, escrita per primera vegada en català (abans es feien en llatí). El rei narra en primera persona, usant el pronom “Nós” majestàtic que en l’Edat Mitjana empraven els reis i els papes per referir-se a si mateixos. I en aquesta Crònica, poc abans de la Pasqua de 1238, abans fins i tot de la conquesta de la ciutat de València, els emissaris de Jaume I ja havien aconseguit cartes de la rendició o capitulació dels castells d’Alfàndec. I conta el rei:
253. E, enans que nós partíssem d’Almenara reteren-nos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats. E anam-nos-en al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita.
El 28 de setembre de 1238, després de 5 mesos de setge a la ciutat, el rei musulmà de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè qui volguera pogués marxar cap al sud lliurement amb tots els béns que pogueren portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que al dia següent, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fet l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d’agraïment. I diu la Crònica o “Llibre dels Feits de Jaume I”:
282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei (moro de València) e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.
Cap a finals d’octubre el rei En Jaume i la seua host conquesten Cullera i, amb dificultats, perquè, com sabeu, és època de gota freda i havia plogut molt, travessaren per vora l’estany de Cullera i continuaren la conquesta cap al sud.
313. E, quan fom anant, trobam aquel grau que ix de la vall d’Alfàndec e dixem a un escuder que passàs a cavall e ab una llança si hi havia gual: e no hi trobà gual en lloc que hi pogués passar que no hagués a nadar tant com una llança de cavaller, e pus nós no haviem barca e nós dixem:
– Passem en bona ventura, que açò a fer ens cové.
E passam d’aquella manera que en l’altra érem passats. E, quan fom endret lo castell a la Ràpita podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa, e vi, e carn salada, car carn fresca no la hi podiem haver llavors. E, quan nós fom aquí, eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab un escuder tan solament que venc ab ell, e demana’m-li:
***
– Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell.
I l’endemà el rei prengué possessió dels castells d’Alfàndec i de Bairén.
Malgrat que la conquesta del regne no havia finalitzat, pocs mesos després Jaume I atorgaria els Furs a la ciutat i Regne de València i manaria escriure el Llibre del Repartiment, on adjudicava el govern feudal dels territoris conquerits als nobles catalans i aragonesos que havien participat en la conquesta i el rei s’atorgava a ell mateix, el domini de la majoria de les ciutats costaneres més importants, les ciutats reials com Borriana, Vila-reial, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. L’interior fou repoblat majoritàriament per aragonesos, mentre que a la costa hi va haver un predomini de repobladors catalans. I d’ací ve la dualitat lingüística que existeix a les terres valencianes, des de la fundació del Regne. Dualitat que no va representar mai un problema i, a més, els moriscos seguien parlant la seua variant d’àrab fins que dolorosament i injustament foren expulsats el 1609. El valencià gaudí d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. També la llengua dels valencians va anar paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona.
De menuda, jo em qüestionava quin problema tenia la llengua que parlàvem a casa, al poble, que no estava a l’escola, ni a la tele, ni al cine. A l’escola, tot en castellà. Només una mestra, la meua estimada mestra Carme Miquel (que recentment ha estat nomenada, pòstumament, filla adoptiva de València), quan eixíem al pati o d’excursió, ens parlava en valencià, ens ensenyava cançons, jocs tradicionals i despertà en mi l’amor per la llengua dels meus iaios, dels meus pares. Però tota la meua educació va ser en castellà fins a la universitat. Allí vaig conéixer i admirar grans professors com Don Manuel Sanchis Guarner, i vaig tindre la sort de rebre classes de Joan Fuster, un dels nostres millors escriptors, tan incomprés, tan poc i mal llegit, amb tan dialogant i brillant com era. Als darrers cursos de la facultat vaig poder començar a llegir i estimar la nostra literatura. I actualment és envejable la nòmina de grans autors i obres d’una qualitat totalment equiparable a qualsevol altra literatura d’altres llengües.
El problema era que ens volien fer creure que era una llengua de segona, no apta per a usos públics i cultes. Hem mamat durant moltes generacions, i això encara perdura, que cal ocultar la llengua per educació, que només és apta per a la festa, el folklore, la quotidianitat. Però això no és cert. Com a filòloga sé que no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la. Però això no és tan fàcil. El poble valencianoparlant ha resistit històricament molts atacs i prohibicions i encara som un poble que estima la seua llengua, i manté la transmissió intergeneracional, almenys en comarques com la nostra, perquè és la nostra major senya d’identitat. I el que hem de fer és usar-la, naturalment. Cal mantenir la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar. I conrear-la també en els usos públics, estendre-la en aquells àmbits on encara no s’usa o es fa testimonialment.
El poble valencià té una llarga història però no prou coneguda per la majoria de la gent. En les nostres terres s’han anat succeint diverses cultures que hem integrat com una sola. Tenim un territori d’una gran riquesa paisatgística i agrícola. Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques. Gaudim i millorem les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques i també defensem la llengua que ens identifica. Hem d’estimar i respectar la llengua tal i com estimem la nostra terra i respectem els nostres avantpassats. Forma part de nosaltres i és la millor herència que els podem deixar als nostres fills.
Anit s’acabaren les actuacions del 29é Festival 7Sóis 7Luas en la platja de Tavernes. I per acabar-ho de manera apoteòsica es presentà la banda multicultural “Ayon” que omplí de ritme, alegria i animació els assistents de la plaça de les Palmeretes.
