Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Telescopis i observacions

La Serra d’Irta, un paisatge nocturn a preservar

0
Publicat el 8 d'agost de 2022
Via Làctia des de la Serra d’Irta. Ángel Morales-Rubio.

Convidats pel Parc Natural de la Serra d’Irta al Baix Maestrat, fa uns dies explicàrem al públic que s’acostà a l’Auditori de Santa Magdalena de Polpís (el Baix Maestrat) els problemes que causa sobre el medi ambient un enllumenat ineficient, sobredimensionat i insostenible. En èpoques de retallades energètiques amb la finalitat de disminuir la dependència del gas, és interessant conèixer que l’enllumenat ornamental, vial, nadalenc, d’aparadors i negocis és una font immensa de despesa energètica innecessària. Amb la regulació dels horaris d’encesa i apagada dels aparadors, estant apagats quan no hi ha clients i no competint per tenir instal·lacions de llums de Nadal cada vegada més grans i cares son bones maneres d’estalviar, però també de preservar el medi ambient i la salut humana.

A més a més, la llum artificial nocturna afecta les zones naturals com la Serra d’Irta, incidint en el desenvolupament normal de la vida silvestre. La mobilitat, l’alimentació, la reproducció d’aus i d’insectes i la pol·linització de les plantes se’n ressenten en les àrees il·luminades. La llum artificial nocturna s’hauria de considerar un agent contaminant i, per tant, s’hauria de posar uns límits a l’emissió.

Com que les nostres xarrades sobre contaminació lumínica van sempre acompanyades de demostracions pràctiques, després pujàrem en cotxe a l’Alt de la Bota, situat al bell mig de la Serra d’Irta. Allí faríem l’observació prevista de la Lluna, els planetes i nebuloses i la sessió de fotos del cel. El lloc és un indret magnífic des d’on s’hi veu la mar a l’est, Peníscola i el seu palau-castell al nord-est i Benicarló al nord. El delta de l’Ebre es veu com una costa baixa entrant dins la mar. Tanmateix el vent que bufava en aquest punt ens va obligar a moure’ns una mica més avall, a l’encreuament amb el camí que du al Castell de Polpís.

Des d’aquest punt la vista també era magnífica. Al fons de la mar s’hi veia la llum intermitent del far de les illes Columbretes cap al sud-est i la filera llarga dels vaixells fent cua per a entrar al port de Castelló.

Moviment dels estels mirant cap al sud. Composició. Ángel Morales-Rubio.

En fer-se de nit, ja amb el telescopi muntat, arribaren els caminadors que després de la xarrada havien emprés el camí del Castell per arribar ací. Les llums de Peníscola i Benicarló pujaven al cel nocturn cap al nord-est mentre que cap al Sud-oest, Torreblanca, Alcossebre embrutaven de llum la volta celeste. El cel nocturn del Parc Natural clarament ha millorar. Així i tot, malgrat la presència de la Lluna en quart creixent, la Via Làctia es veia prou clarament. Caldrà tornar-hi per veure-la sense la presència de la Lluna.

I mentre sopaven un entrepà reparador, pogueren admirar la Lluna, ben prop del quart creixent.  En fer-se cada vegada més fosc, la Via Làctia se’ns mostrava primer amb una presència etèria, després era clarament visible com un núvol blanquinós que partia des de l’horitzó sud, entre les constel·lacions de l’Escorpí a la dreta i Sagitari a l’esquerra. Uns dels presents, astrònoms aficionats, miraren la zona amb prismàtics i descobriren M7, el cúmul estel·lar de Ptolomeu, a la cua de l’Escorpí, que enfocat amb el telescopi apareixia magnífic.

Observadors mirant a Cassiopea, mentre un bòlid dels Perseids queia (no recollit en la foto). Ángel Morales-Rubio.

Mentre explicava les constel·lacions del nord celeste, l’Ossa Major, la Menor i Cassiopea, un brillant bòlid travessà la zona, des de l’estrella polar fins al sud de l’Ossa Major. Un meteor dels Perseids, potser. L’observació del cel a ull nu regalà aquestes sorpreses. Més endavant continuàrem amb les històries mitològiques de les sagues de Cassiopea i l’Escorpí.

La nebulosa anular de la Lira (M57) estava fantàstica, quasi en el zenit. El final d’un estel semblant al Sol que ha acabat com una nebulosa planetària amb un estel nan blanc al mig. Però ja era hora de veure Saturn amb els anells, junt amb Tità al nord i Rea al sud.  Finalment poc abans de les 12 de la nit, Júpiter eixí de les aigües del Mediterrani i manifesta la seua presència.

Ja a la una de la matinada la gent començà la baixada cap a Sant Magdalena mentre nosaltres recollíem el telescopi. Baixaríem mesurant la brillantor del cel de la Serra d’Irta amb el detector SQM i després faríem una ruta pel Baix Maestrat fins les 4 de la matinada.

Gràcies a Leonor i Alícia, les tècniques del Parc Natural, per les atencions.

A Aras de los Olmos amb el RETA 2022

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

El cap de setmana passat se celebrà a Aras de los Olmos (els Serrans) el congrés RETA 2022, la Reunió Europea de Telescopis Astronòmics. L’any 2010, així com el 2017 ja s’havien reunit ací, però la mort de Leopoldo Vicedo, pare fundador i organitzador del RETA i els anys de pandèmia van aturar temporalment la celebració d’aquesta trobada fins que l’agrupació astronòmica AstroAras va assumir el repte de tornar-la a celebrar, amb una actualització del nom i objectius, que, a partir d’ara, tindrà un abast europeu.

La nova etapa del RETA serà la de recuperar aquesta trobada de manera anual; aquesta vegada, no serà únicament la concentració de telescopis de fabricació casolana, sinó a més, la de telescopis comercials, on sovint s’hi incorporen accessoris a criteri de les persones propietàries. Es pretén alhora donar-li un caràcter internacional per convidar a qui ho desitge a acostar-se a intercanviar experiències observacionals sota els millors cels del sud d’Europa. És per això que s’anima que astrònoms de tot Europa també hi puguen participar, afegint tècniques d’observació de cel profund i fins i tot desenvolupar conferències i tallers sobre la matèria.

Un centenar de persones aficionades a l’astronomia ens aplegarem a Aras de los Olmos a partir de la vesprada del divendres 29 per escoltar les ponències i participar en els tallers de diverses temàtiques. Però, sobretot, el que ens interessava era traure els telescopis a la nit de l’Alt Túria i gaudir dels cels foscos presidits per una potent visió de la Via Làctia. El contacte amb astrònoms d’altres indrets, amb molta experiència observacional, és sempre molt enriquidor.

Aras de los Olmos, els Serrans, Reta 2022. 31 juliol 2022. 01:00. Miguel Ángel Vera Broceño

Tanmateix l’oratge no ens acompanyà gens i ens feu la guitza durant tot el cap de setmana. El divendres a la nit Miguel ángel Vera Bruceño, astrofotògraf, ens preparà un suggerent taller de fotografia astronòmica. La Via Làctia es veia preciosa, eixint de l’horitzó sud entre l’Escorpí i Sagitari, però només es pogueren fer algunes imatges de prova. Una capa densa de núvols puja en pocs minuts i ens tapà la visió de la Galàxia.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es feren una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis i a l’observació astronòmica.

Dissabte 30 de matí va ser la inauguració oficial del RETA 2022. Després de la benvinguda protocol·lària de l’alcalde d’Aras de los Olmos, Rafael Giménez, el president de la FAAE, Joaquín Álvaro, ens presentà la situació de l’astronomia amateur en l’estat espanyol en comparació amb la dels aficionats de França, Itàlia i Portugal, alguns dels quals participaran segurament en els pròxims RETA, els programes Pro-Am de col·laboració amb els professionals de l’astronomia i el problema creixent de l’envelliment dels associats.

Joan López Vila al costat del polidor d’espills. Luís Farinós.

Joan López Vila, constructor artesà admirable de telescopis Dobson, ens feu una demostració pràctica espectacular del procés de poliment del mirall d’un telescopi. Amb un dispositiu casolà i una radial amb disc de tall de diamant va desbastar en minuts un cristall quan el procés habitual hi calen dies de treball. Quan acabà la demostració, muntarem uns pocs telescopis solars, amb llum blanca, Halfa i CaII, per veure el gran festival de taques i protuberàncies que presenta ara mateix el Sol. Mentrestant els periodistes de la televisió valenciana À Punt ens gravaren i preguntaven.  A les noticies de la nit es va presentar aquest reportatge (a partir del minut 23:30).

Acabades les activitats externes, passarem a la sala del teatre per escoltar la darrera ponència del matí. Josep Masalles, expert en l’observació d’eclipsis, ens explicà detalladament els pròxims eclipsis solars que travessaran la península ibèrica i quines tècniques senzilles tenim a l’abast per veure’ls o fer-ne fotografies. En especial ens parlà de l’eclipsi de sol del 12 d’agost de 2026, que es podrà veure quasi sense eixir de casa.

Després de dinar es reprengueren les activitats amb les xarrades de Carlos B. Olmos  (@Blueastrophotography en Instagram) sobre fotografia astronòmica i Joanma Bullón, president d’AstroAras, que presentà el projecte UltraMessier per tractar de veure 400 objectes de cel profund en una sola nit. Tot aprofitant el catàleg Messier i Caldwell, el seu repte va molt més enllà: “ULTRA MESSIER”, amb un catàleg que pretén arribar als 1800 objectes del cel dels quals ja n’anticipa 300 en aquest fitxer.

UltraMessier. Maria Jesús Garrido presenta Joanma Bullón.

La nit es presentava incerta, amb alguns núvols que passejaven amunt i avall. La previsió era dolenta amb possibilitat de tempestes a les primeres hores de la nit. Tanmateix a poqueta nit s’arrasà i es decidí muntar els telescopis. Però en fer-se de nit la tempesta arribà puntual i encara que només caigueren 6 litres ja no es va poder observar res de res.

El RETA 2022 acabà diumenge 31 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas (Gúdar-Javalambre) de la mà d’Alejandro Vera i Álvaro, tècnics del centre. Després d’anys d’incerteses, amb la pandèmia pel mig, aquest centre d’interpretació del cel nocturn de la Comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, obrirà oficialment les portes cap a Nadal, després que s’acabe el procés de museïtzació que està engegant una empresa externa. Mentrestant fins a setembre es pot visitar com a un assaig.

A  l’explanada superior podem trobar huit cúpules, dues de les qual allotgen els telescopis més importants: el telescopi solar GTS, un telescopi refractor apocromàtic de 150 mm d’apertura i relació focal nominal f/7 i el GT80, un telescopi de 80 cm d’apertura, f/7, de muntura altazimutal en configuració Ritchey-Chrétien amb dos focus Nasmyth. Els tècnics, molt amablement, ens mostraren les característiques dels instruments.

Per la vesprada tornàrem a Aras de los Olmos, per visitar Big History, el nou Centre de Divulgació Científica i Medioambiental, El centre consta de diverses àrees temàtiques: paleontologia, botànica, energies renovables, història i finalment astronomia. En astronomia podem gaudir, entre d’altre equipaments, d’un telescopi de 60 cm i d’un planetari digital d’unes 40 places. El responsable de l’àrea astronòmica, Roger Mira, ens va fer una visita guiada per l’edifici, cosa que vàrem agrair molt.

Un cap de setmana molt interessant, refermant amistats de tot arreu i aprenent molt d’instrumentació pràctica. Llàstima de l’oratge que ens ha impedit veure en tot la seua plenitud el meravellós cel nocturn de l’Alt Túria.

Agraesc a AstroAras la magnífica organització, especialment a Joanma Bullón, Luís Farinós i Maria Jesús Garrido per les seues dedicacions a que tot funcionara correctament.

Imatges:
1.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas. Luís Farinós.
2.- Aras de los Olmos, els Serrans, Reta 2022. 31 juliol 2022. 01:00. Miguel Ángel Vera Broceño
3.- Joan Lopez Vila al costat del polidor d’espills. Luís Farinós.
4,5,6.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas, Enric Marco

Corral de Rafel: plantes, forats negres i la Lluna

0

Invitats per l’ajuntament, fa uns dies tornàrem al Corral de Rafel, una casa de camp situada al terme de l’Alcúdia (la Ribera Alta), que fa de centre mediambiental del municipi. Transcric amb alguns afegits la crònica que en va fer a Facebook Vicent Boix, el tècnic mediambiental i l’organitzador de l’activitat.

—————

Més de 120 persones s’hi aplegaren per gaudir d’una vesprada-nit de passejada botànica, sopar de germanor, xarrada per parlar del perquè ens atrauen tant els forats negres d’una nit i observació a la llum de la Lluna.

El passeig botànic va servir per comentar les profundes arrels culturals de les plantes representades pels seus noms científics, així com per relatar les aventures amoroses dels sàtirs o la saviesa del coneixement de les herbes medicinals, la cultura i art del centaure Quiró. També per fer-nos saber fets curiosos com el que contà Vicent Boix de com els fenicis introduïren l’espart a la península ibèrica. Tot d’històries ben conegudes a l’antiguitat i que han inspirat multitud d’obres artístiques.

També va ser molt comentada l’exposició Biodiversitat desenvolupada a totes les escoles de l’Alcúdia sobre la biodiversitat del terme i que es podia veure en una zona coberta del Corral.

Mentre els membre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor acabaven de muntar tres telescopis a l’exterior, poguérem gaudir d’un sopar ben bo sobretot pel fet de menjar a la fresca a la llum de la Lluna

En acabar de sopar va ser l’hora de la xarrada. Enric Marco tenia pensat parlar-nos del tema astronòmic de l’any, els forats negres, una vegada li hem pogut veure la cara al que tenim enmig de la Via Làctia. Amb un títol suggeridor: Forats negres: per qué ens atrauen tant? Enric ens feu una dissecció acurada d’aquests objectes tan exòtics i fora de l’experiència humana.

En finalitzar, la regidora de Medi Ambient, Isabel Madramany va entregar dos detalls a Enric per la xarrada i per la seua estima a l’Alcúdia.

La darrera part de la nit astronòmica es va dedicar a observar el cel amb la bateria de telescopis que havíem dut des de la Safor. Els assistents a la vetlada observarem la brillant Lluna en quart creixent, els cràters i les muntanyes. Per veure Saturn val caldre esperar fins les 12 de la nit. Per als que es quedaren s’ho va valdre ja que Saturn es presentà amb l’anell magnífic i el seu satèl·lit Tità sobre el sostre de l’Alcúdia.

———————–

Imatge de Saturn feta amb mòbil. A ull nu es veia molt millor…

Vull expressar el meu agraïment, a l’ajuntament de l’Alcúdia, a Vicent Boix i a l’Agrupació Astronòmica de la Safor,

S’obre una nova era en astronomia

0
Camp profund: SMACS 0723. NASA, ESA, CSA i STScI

Les primeres cinc imatges científiques que l’equip del nou telescopi James Webb (JWST) va presentar en públic fa uns dies no han deixat ningú indiferent. La multitud de detalls nous que s’hi poden veure, la textura de les estructures mostrades, la gran resolució que s’ha aconseguit fan albirar, sense dubte, l’obertura d’una nova era de l’observació espacial.

James Webb, el telescopi de 6 metres de diàmetre situat actualment al punt L2, a 1,5 milions de km de la Terra observa l’Univers en les longituds d’ona de l’infraroig. Les primeres galàxies, un dels principals objectius científics que es pretén estudiar amb aquest telescopi, són tan allunyades en l’espai i el temps que s’han enrogit per l’expansió de l’Univers. A més la pols de les nebuloses i de les galàxies absorbeix la llum emesa per les estructures internes i només l’observació amb radiació infraroja pot mostrar-nos-les.  Així l’ús de detectors infrarojos és absolutament essencial per a estudiar l’univers primerenc i els objectes difusos.

Detall de SMACS 0723. La galàxia el Llimac. NASA, ESA, CSA i STScI

La primera imatge científica presentada per l’equip del JWST va ser la del cúmul de galàxies SMACS 0723. Com a primer plat s’oferí la imatge infraroja més profunda de l’univers obtinguda fins ara. Coneguda com el primer camp profund del James Webb, aquesta imatge del cúmul de galàxies està plena de detalls.

Han aparegut a la vista per primera vegada milers de galàxies desconegudes, inclosos molts altres objectes més febles no mai observats fins ara. I tot això en una fracció minúscula del cel. Per apreciar la magnitud de zona estudiada, aquesta porció de l’univers té aproximadament la mida d’un gra de sorra sobre el dit d’una persona amb el braç estés.

Aquest camp profund, captat per la càmera d’infraroig pròxim (NIRCam), és una composició d’imatges obtingudes a diferents longituds d’ona, durant un total de 12,5 hores. S’ha aconseguit aprofundir en l’univers llunyà a longituds d’ona infraroja molt més enllà dels camps més profunds que obtingué fa anys el telescopi espacial Hubble, per aconseguir els quals va trigar setmanes.

La imatge compara la profunditat d’observació dels telescopis terrestres i alguns espacials com el Hubble comparat amb James Webb.  NASA i Ann Feild.

La imatge mostra el cúmul de galàxies SMACS 0723 tal com era fa 4600 milions d’anys (és a dir, la llum ha trigat aquest temps en arribar al telescopi). Com que des de llavors l’Univers s’ha expandit molt, realment aquest cúmul es trobaria ara mateix a més 5000 milions d’anys-llum de distància.

La càmera NIRCam ha enfocat aquestes galàxies llunyanes que mostren estructures minúscules i febles que mai s’havien vist abans, a més de cúmuls estel·lars i d’altres objectes difusos.

Si ens hi fixem en la imatge podem detectar aspectes fantàstics. Primerament parlem de les estrelles. Són fonamentalment els objectes que tenen espícules o punxes de llum. Com que són objectes molt brillants la llum es difracta, és a dir es desvia en molts camins diferents, a causa dels braços que suporten l’espill secundari del telescopi. Algunes galàxies molt brillants també mostren aquest efecte òptic. Les estrelles visibles que apareixen en el camp observats són poques ja que el tros del cel que abasta el telescopi és molt menut (com un gra de sorra…) i totes pertanyen a la nostra galàxia.

Després tenim al centre de la imatge el cúmul de galàxies SMACS 0723. Com ja he dit, era així fa uns 4600 milions d’anys, quan la Terra s’estava formant. Actualment no tenim ni idea de quin aspecte tindrà el cúmul.

Al voltant del cúmul apareixen uns arcs rogencs. Si t’hi fixes veuràs que hi ha molts, alguns grossos, d’altres fins i molt subtils. Són llums de galàxies llunyanes situades darreres del cúmul de galàxies SMACS 0723. Fins i tot s’ha demostrat que dos d’aquests arcs mostren la llum de la mateixa galàxia.

La massa combinada d’aquest cúmul de galàxies actua com una lent gravitatòria de manera que els raigs de llum de les galàxies molt més llunyanes situades al seu darrere es corben i, a més, fan augmentar-ne la grandària aparent. Aquest efecte es mostra en els arcs lluminosos que apareixen a banda i banda del cúmul central.

L’efecte de lent gravitatòria creat per un cúmul de galàxies relativament pròxim que distorsiona l’espai-temps fa possible que es puguen veure galàxies molt més llunyanes situades al seu darrere. NASA, ESA & L. Calçada.

Finalment veiem galàxies molt enrogides que són realment galàxies molt i molt llunyanes i antigues. Sembla que la llum que ara ens arriba d’elles va eixir d’aquests objectes celestes fa uns 13000 milions d’anys. Per tant, estaríem veient les primeres galàxies de l’Univers, quan aquest tenia menys de 1000 milions anys d’existència. No és això fantàstic?

Com sabem això? Doncs a través del desplaçament de les línies espectrals d’aquestes galàxies enrogides. Si comparem els seus espectres amb els d’una galàxia pròxima, com ha fet l’astrònom Jarle Brinchmann, veurem  la desmesura del seu desplaçament al roig a causa de l’expansió de l’univers. Per a galàxies pròximes diversos elements químics produeixen diverses línies d’emissió en la zona del visible en interaccionar amb la llum. En les galàxies molt i molt llunyanes, aquestes mateixes línies es troben tan desplaçades que s’han de buscar en la zona de l’infraroig.

D’aquesta diminuta galàxia roja se n’ha pogut extraure l’espectre. Mostra la presència de línies d’emissió de diversos elements químics en la zona de l’infraroig. NASA, ESA, CSA i STScI

Hi ha detalls sorprenents en la imatge. En la part superior dreta destaca una galàxia enrogida, allargada i retorçuda com si fora un cuc o una bavosa. Per això els astrònoms l’han anomenat informalment el Llimac. Per seu aspecte sembla estar a milers de milions d’anys-llum més enllà del cúmul. Però, a més, sobre el Llimac s’observa una mena de fil de perles brillants que segurament son cúmuls estel·lars o globulars d’una galàxia extremadament llunyana.

Aquesta ha estat la primera de moltes imatges de camp profund de l’Univers que farà James Webb.  Amb aquestes els investigadors aviat començaran a aprendre més sobre les masses, edats, històries i composició de les galàxies, ja que la missió principal de Webb és buscar les galàxies més primerenques de l’univers.

El telescopi espacial James Webb s’enlaira

0

Finalment el nou Telescopi Espacial James Webb s’ha enlairat sense problemes des de la base espacial europea de Kourou a la Guaiana francesa. El telescopi espectacular de 6,5 metres de diàmetre que ha de revolucionar l’astronomia del segle XXI marxa ara cap a la seua destinació al punt L2, situat a uns 1 500 000 km de la Terra.

El camí per al disseny i construcció d’aquest telescopi ha estat llarg i atzarós. Es començà a pensar l’any 1989, fins i tot abans de l’enlairament del telescopi espacial Hubble el 1990. Amb un pressupost inicial de 500 milions de dòlars i un llançament previst per al 2007, les dificultats de la realització del projecte inicial amb moltíssimes innovacions tecnològiques, feren necessari augmentar el pressupost a 1000, després a 2000, a 5000 milions i retardar la posada en l’espai de la missió. Fins i tot va patir una possible cancel·lació per part del Congrés dels EEUU. Amb l’arribada de la col·laboració de l’Agència Espacial del Canadà i de l’Agència Espacial Europea (ESA) es va poder sortejar el tràngol financer i poder arribar finalment al dia d’avui en que hem pogut veure partir la nau Ariane 5 amb un preciós contingut en la punta. Així i tot, la missió global ha costat quasi 11000 milions de dòlars, dels quals el 15% han estat finançats per l’ESA.

El telescopi James Webb dins del coet Arianne 5. Arianespace/ESA/NASA

Però, què fa aquest telescopi tan especial?  És un observatori espacial dissenyat per observar les primers objectes que es formaren al Cosmos. Per això, ha de penetrar ben profundament en l’espai-temps i, donada l’expansió de l’Univers, com aquestes estrelles i galàxies primigènies estan corregudes cap al roig, la millor manera de detectar-les és veure-les amb l’ús de detectors d’infraroig. A més a més el nou telescopi podrà esbrinar les propietats de les atmosferes dels exoplanetes i, potser, descobrir-hi signes de vida.

The sunshield protects the telescope from external sources of light and heat (like the Sun, Earth, and Moon). NASA.

El telescopi espacial James Webb consta d’un espill de 6,5 metres de diàmetre. Donat que no hi cap llançador en el que càpia sencer, s’ha d’hagut de construir en peces, amb 18 espills independents, que s’han llençat plegats i com un origami es desplegaran a l’espai, en una llarga maniobra que durarà dies, per formar l’espill global final. Un centenar de sensors darrere dels espills faran que la forma i l’enfocament siga els correctes durant tota la vida útil del telescopi. A més a més, el telescopi està protegit de la radiació solar per 5 capes de material aïllant que també ha de viatjar plegat. Tots aquest conjunt, espills i protectors solars, plegats han estat llançats aquest matí dins de la còfia d’uns 5 metres d’amplada d’un coet Ariane 5, part de la contribució de l’ESA al projecte. El desplegament d’aquest conjunt d’espills és un dels més grans maldecaps dels enginyers de la NASA i s’ha de fer durant els pròxims 15 dies, mentre el telescopi viatja cap a la seua destinació final.

Com a fets destacables caldria dir que els miralls estan fets de beril·li, un material resistent i lleuger, i recoberts per una finíssima capa de només 700 àtoms d’or que els dona una reflectivitat d’un 98% sobre una estructura composta de grafit-epoxi.

Un telescopi d’infraroig com aquest ha d’estar refrigerat per a que no detecte fotons tèrmics de fons pròpies, com ara els instruments del telescopi mateix, i, a més a d’estar protegit dels calors emesos pel Sol i la Terra. Com que la temperatura d’operació dels instruments serà de 60 K (-213 ºC), és necessari el desplegament protectors solars, cinc immensos para-sols de polímer recobertes d’alumini per protegir-los del calor i la llum del Sol i de la Terra, que farà que la temperatura en el para-sol exterior de 125º es reduesca en el para-sol més intern a només -235 ºC.

El mòdul d’instrumentació del telescopi inclou els següents instruments:

  • Càmera d’infrarojos pròxims o NIRCam – proporcionada per la Universitat d’Arizona
  • Espectrògraf d’infrarojos pròxims, o NIRSpec – proporcionat per l’ESA, amb components proporcionats per la NASA/GSFC.
  • Instrument d’infrarojos mitjans, o MIRI – proporcionat pel Consorci Europeu amb l’Agència Espacial Europea (ESA) i pel Jet Propulsion Laboratory de la NASA (JPL)
  • Sensor d’orientació fina/Càmera infraroig pròxim i espectrògraf sense escletxes , o FGS/NIRISS- proporcionat per l’Agència Espacial Canadenca
El telescopi James Webb Space podrà estudiar cada fase de la història còsmica de l’Univers. NASA

Els objectius científics del telescopi James Webb se centraran en l’estudi de:

Univers primerenc

Webb serà una poderosa màquina del temps amb visió infraroja que mirarà enrere durant els 13.500 milions d’anys d’història de l’Univers per veure com les primeres estrelles i galàxies es formaren a partir de la foscor de l’univers primerenc.

Galàxies al llarg del temps

La sensibilitat infraroja sense precedents de Webb ajudarà els astrònoms a comparar les galàxies més primerenques i febles amb les grans espirals i el·líptiques actuals, ajudant-nos a entendre com s’assemblen i evolucionen les galàxies al llarg de milers de milions d’anys.

Cicle de vida de les estrelles

Webb podrà veure dins dels núvols massius de pols opacs als observatoris de llum visible com el telescopi Hubble, on neixen les estrelles i els sistemes planetaris.

Altres mons

Webb ens permetrà conéixer més sobre les atmosferes dels planetes extrasolars i potser fins i tot trobarà els components de la vida en altres llocs de l’univers. A més d’altres sistemes planetaris, Webb també estudiarà objectes dins del nostre propi Sistema Solar.

Desplegament del telescopi durant el seu viatge al punt L2. NASA

El telescopi espacial James Webb se situarà en el punt d’estabilitat gravitatòria L2, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Aquesta situació és ideal per a un observatori que mire en el infraroig, llum de la influència calorífica de la Terra i protegit de la llum i calor del Sol pels para-sols. El problema és que qualsevol problema que tinga el telescopi no podrà ser reparat per astronautes com es va fer amb el telescopi Hubble en quatre ocasions.  Durant  15 dies Webb viatjarà desplegant el telescopi i corregint la trajectòria fins arribar a la seua destinació L2. Després caldrà configurar el telescopi i els instruments. Es preveu que fins a començament de l’estiu del 2022 no es faran les primeres imatges científiques.

Mentrestant Webb va desplegant el telescopi com un origami. Centenars de moviments ben provats posaran finalment a l’abast dels astrònoms el millor instrument que ha construït la humanitat per esbrinar els indrets més llunyans i antics de l’Univers.

Més informació:

James Webb Telescope: Media Kit.

Imatges:

1.- Enlairament del James Webb Telescope amb un Ariane 5 des de Kourou.

El cel des del Fondo d’Elx

2

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha estudiat el cel nocturn, s’ha sentit esglaiat i alhora fascinat sota l’esfera celeste, ha sentit la necessitat d’entendre quin lloc ocupa dins del vast univers que es mostra davant els seus ulls. L’observació i estudi de les estreles ha donat lloc a la creació d’un univers mitològic amb innombrables interpretacions al llarg de la història i a grans avanços científics que ens ajuden a entendre la gran complexitat que desprén l’univers. Us convidem a participar d’aquesta activitat en la qual mitjançant eines com el telescopi, gaudirem de l’observació de la lluna, les seues muntanyes i cràters, constel·lacions i mitologia associada a elles, nebuloses i altres objectes celestes. El Dr. Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Facultat de Física de la Universitat de València, ens guiarà en aquest viatge astronòmic pel cel del Fondo.


El mes de desembre passat vaig estar al Parc Natural del Fondo per parlar del problema de la contaminació lumínica i en especial dels efectes negatius que causa la llum artificial nocturna sobre les especies animals i sobre les persones. Aquella nit, però, el cel no va ser benevolent i aparegué ple de boires i núvols que impediren realitzar l’observació astronòmica que acompanyava la xarrada.

Així que arribat juliol els tècnics del parc i jo vàrem decidir que era bon moment per tornar a programar l’activitat que no poguérem fer llavors.

Així que a poqueta nit del divendres passat, 16 de juliol, vaig muntar el telescopi a les portes del Centre de Visitants del Fondo mentre el Sol s’acostava a la serra de Crevillent. Mentre es feia nit completa, els 25 visitants inscrits esperaven en la sala multi-usos, tots amb la mascareta preceptiva,  per a una petita xarrada introductòria. Els vaig presentar el cel nocturn previst per a les pròximes hores, utilitzant el programa Stellarium, el programa fonamental que ha de conéixer qualsevol observador.

Primerament veuríem Venus, visible poc després de la posta de Sol. Seguidament la Lluna, en quart creixent, i després tractaríem de veure algunes nebuloses i cúmuls estel·lars i globulars presents en les interessants constel·lacions estiuenques. Finalment, si la gent aguantava, a partir de les 12 de la nit Saturn i, una mica més tard, Júpiter tancarien la sessió d’observació.

Ja fora, els visitants s’adonaren de seguida de com era la distribució del cel. A l’oest brillava el planeta Venus, mentre que la Lluna ben alta assenyalava la direcció sud. Cap l’est, les constel·lacions de l’Escorpí, Sagitari i Capricorn quedaven baixes i tapades de moment per una fila de palmeres.

Amb el telescopi Venus presentava una forma pràcticament rodona, amb una fase quasi plena. S’allunyarà cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

La Lluna estava preciosa i, com sol passar, encisà els presents, sobretot els mes menuts. Els grans mars, els cràters més prominents, les muntanyes prop de la línia de llum-foscor, l’anomenat terminador, amb els cims enllumenats, sempre agraden.

M57 vist a través d’un telescopi semblant al nostre. 15 Juny 2012, Rawastrodata, Wikimedia Commons.

Les histories mitològiques tràgiques de l’Escorpí i Orió així com les més picants del Cigne i Leda donaren peu per parlar de la Via Làctia, situada entre l’Escorpí i Sagitari, però totalment invisible des del Fondo. Només vaig arribar a intuir la presència de la nostra galàxia en una banda prop del zenit, al voltant de l’estrella Deneb.

Passàrem a observar objectes de cel profund. La Nebulosa de l’Anell (M57) va ser el nostre primer objectiu. Vaig explicar que era el resultat final de la mort d’una estrella de massa semblant al Sol. La petita anella al mig d’un camp d’estrelles de fons és de vegades difícil de discernir, sobretot per als més menuts que no tenen entrenat l’ull per enfocar ràpidament. Amb un telescopi menut es veu com una petita anella com de fum distant amb una zona fosca central. En realitat té quasi dos anys-llum de diàmetre i es troba a 2300 anys llum de la Terra.

L’Estació Espacial Internacional va passar dues vegades aquella nit però només veiérem el segon pas a les 23:44. El punt brillant del satèl·lit passà lentament sota la constel·lació de l’Ossa Major mentre jo explicava les condicions en que viuen i treballen els astronautes.

Finalment ja passades les 12 de la nit, Saturn i Júpiter eixirem per damunt del Centre de Visitants. El planeta Saturn amb els anells agradà molt més els pocs visitants que quedaven que el planeta  Júpiter.

Una nit molt agradable sobre el cel del Parc Natural del Fondo. Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Fotos: Enric Marco i Vicent Soler.

Adeu al radiotelescopi d’Arecibo

0

Quan es parla d’Arecibo, a tots ens ve al cap la icona de la radioastronomia, el disc de 305 metres situat en una fondalada al nord-oest de l’illa de Puerto Rico. L’antena mira cap amunt, al zenit, i fa de pantalla receptora de les ones de ràdio de venen de l’espai, mentre que just a sobre, a més de 100 metres d’alçada, s’hi situa l’antena secundària d’unes 900 tones que recull concentrades les ones rebudes i les envia per mitjà de cables al centre de control. Amb aquesta antena gegantesca s’han fet descobriments sobre púlsars, asteroides, planetes i s’ha usat també per cercar civilitzacions extraterrestres

El passat 10 d’agost, però, un dels cables d’acer que suporten l’antena secundària es va trencar i va caure sobre el disc amb el resultat d’un gran trencat a l’estructura. Des d’aleshores, tres equips d’enginyers han estat treballant per avaluar la situació i veure com reparar l’avaria. El passat 6 de novembre un altre cable, que es connectava a la mateixa torre que l’anterior, es trencà també. Vista la situació, la conclusió dels enginyers és que resulta impossible reparar el telescopi de manera segura per als treballadors ja que la trencadura d’un tercer cable faria col·lapsar totalment l’estructura. Sembla que els cables ja no poden suportar les càrregues per a les que foren dissenyats.

La National Science Foundation dels Estats Units, propietària del radiotelescopi, va fer un comunicat dijous passat per anunciar que el posarà fora de servei i l’enderrocarà pròximament per qüestions de seguretat. Només es respectarà el Centre de Visitants i l’estació radar LIDAR.

Ha estat un dur colp per a la ciència i, en especial, per a l’astronomia a Puerto Rico, que estan orgullosos de tindre un centre tan icònic al seu territori. El foment de l’astronomia perdrà molta espenta sense aquesta instal·lació. Algunes veus ja demanen que el reconstruïsquen o ho aprofiten per muntar altres instal·lacions radioastronòmiques. L’antic director de l’observatori, Daniel Altschuler, ens dona algunes molt bones propostes.

Zenaida Gonzalez Kotala , UCF Today, University of Central Florida

L’observatori fou construït en 1963 i dirigit primerament per la Universitat de Cornell amb contracte de l’Air Force Research Laboratory. La idea primigènia era estudiar els efectes causats per la possible presència de míssils nuclears enemics en l’alta atmosfera. Preocupats per l’ús de contramesures que podien portar aquestes armes, volien trobar-hi signatures físiques úniques. Els objectes calents i d’alta velocitat provoquen la ionització de l’atmosfera i aquesta ionització reflecteix les ones del radar. Per aquesta raó el radiotelescopi actual d’Arecibo és ben peculiar ja que no sols és capaç de rebre i analitzar senyals que venen de l’espai sinó que pot enviar senyals a l’espai com un radar gegantesc. Té, però, un desavantatge. La posició estàtica, mirant cap a dalt, només li permet observar els objectes que passen en uns 20º al voltant del zenit. La grandària és per tant el seu gran avantatge.

He estat el radiotelescopi més gran del món fins que el 2016 els xinesos inauguraren el gran radiotelescopi FAST (Five-hundred-meter Aperture Spherical radio Telescope) de 500 metres de diàmetre.

Amb el radiotelescopi d’Arecibo s’han fet nombrosos descobriments. Només un any després de la posada en marxa,  Gordon Pettengill i el seu equip determinaren la veritable rotació de Mercuri, de només 59 dies, quan tothom pensava que era de 88, com el període orbital.

L’any 1968, amb l’antena es descobrí la periodicitat del púlsar del  Cranc (situat a la Nebulosa del Cranc M1) que fa un gir cada 33 milisegons, cosa que reforçà la idea que els estels de neutrons realment existien, com se sospitava des que Joselyn Bell descobrira els primers senyals l’any anterior. L’any 1974, Hulse i Taylor descobriren el primer púlsar doble  PSR B1913+16, i que a, més a més, s’adonaren que l’òrbita que fa un púlsar al voltant de l’altre perd energia, primera prova de l’existència de les ones gravitatòries. Aquestes troballes els valgueren el Premi Nobel de Física en 1993.

Com he dit al principi, el telescopi d’Arecibo està equipat amb un potent radar d’1 MW en banda S (12,6 cm, 2380 MHz) que s’utilitza per a estudis de cossos petits del sistema solar, de planetes terrestres i de satèl·lits planetaris, inclosa la Lluna. Amb el telescopi s’ha aconseguit perfilar la forma d’asteroides. L’agost del 1989 es va obtenir la primera imatge d’un d’ells: 4769 Castalia. També n’ha obtingut imatges de l’asteroide 101955 Bennu quan s’aproximà a la Terra el 23 de setembre de 1999.

L’any 1990, l’astrònom polonés  Aleksander Wolszczan va descobrir el pulsar PSR B1257+12. Les pertorbacions del seu gir li permeteren esbrinar posteriorment que tres planetes giraven al seu voltant. Van ser els primers planetes descoberts fora del Sistema Solar.

Però on potser siga més famós l’observatori d’Arecibo ha estat en l’ús que se’n ha fet en la cerca de possibles senyals de civilitzacions extraterrestres (SETI, per les sigles en anglés). Un dels primers directors de l’observatori fou Frank Drake qui proposà la famosa equació per estimar quantes civilitzacions podia haver en la nostra galàxia.

L’any 1974 des de Arecibo s’envià un missatge detallat a l’espai. L’anomenat Missatge d’Arecibo conté informació bàsica sobre la Terra, el sistema solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el reba i desxifre. El missatge té una longitud de 1.679 bits (23 x 73 bits de 0 i 1) i va ser enviat en la direcció del cúmul d’estrelles M13, a 25.000 anys llum de distància.

El radiotelescopi també ha estat plató de famoses pel·lícules. En GoldenEye (1995), un film de la saga de l’agent 007 protagonitzat per Pierce Brosnan, Arecibo passà a ser una antena en Cuba per comunicar-se amb un satèl·lit rus. En la més pacífica Contact (1997), Jodie Foster, en el paper de l’astrofísica Ellie Arroway, cerca proves de l’existència de civilitzacions extraterrestres i les troba.

El radiotelescopi d’Arecibo ha arribat a la seua fi. No han pogut amb ell els huracans del Carib ni les retallades pressupostaries, encara que l’havien afeblit. Ha sigut l’estat del material amb el que es construí fa 47 anys el que ha acabat amb ell. Les construccions humanes fineixen, no són per a sempre.

Arecibo, t’enyorarem.

Nota final (2 desembre 2020)

Ahir 1 de desembre de 2020 a les 8:00 hora local de Puerto Rico, l’estructura de 900 tones, suspesa sobre l’antena principal de 305 metres de diàmetre, va caure finalment en trencar-se un altre cable de subjecció. Tota l’estructura és ara mateix un muntó de runes. Un final ben trist per a un radiotelescopi que ens va acostar tant a les estrelles.

Vídeo de la caiguda de la plataforma superior.
Arecibo collapse. Des de la sala de control i des d’un dron.

Footage of Collapse Arecibo Observatory, NSF, 1 desembre 2020.

Imatges:

1.- L’observatori d’Arecibo amb l’antena secundària suspesa per cables a tres torres.  Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
2.- L’observatori d’Arecibo després de l’accident. Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
3. Zenaida Gonzalez Kotala, Broken Cable Damages Arecibo Observatory.  UCF Today, University of Central Florida. 10 d’agost 2020.
4.- Missatge d’Arecibo
5.i 7- Jodie Foster a Contact, (1997)
6. Pierce Brosnan a Golden Eye (1995)

C/2020 F3 Neowise s’allunya i debilita

0

Han estat dies de goig per als amants del cel. C/2020 F3 Neowise: un cometa nou, brillant i observable de matinada primer i de vesprada després, feia anys que no es veia. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han explicat on trobar-lo. Tot el qui s’ha interessat l’ha pogut gaudir. Aquesta és una lliçó que ens ha deixat, com un objecte que ve de l’espai profund ens fa aixecar els ulls més amunt i ens fa pensar alguna cosa més que la desgràcia de la pandèmia de la Covid-19.

Humans, espavileu, la natura és bella i per això us mostre aquest espectacular cometa amb les seues dues cues però tingueu en compte que vosaltres, humans, no sou res front a les amenaces de l’Univers, front a la violència neutra de les forces del cosmos, siguen per impactes còsmics o per atacs d’essers (o no essers, que això no està clar) diminuts“, això podem pensar mentre observem a les fosques la figura esfilagarsada dels gasos que surten del nucli de gels primordials que forma el nucli del cometa C/2020 F3 Neowise.

Aquests dies el cometa cal buscar-lo al vespre en direcció al Nord-Oest a partir de les 22 h. Un horitzó lliure de núvols baixos i obstacles com edificis o muntanyes és necessari per observar-lo.  Tanmateix, encara que aquests dies el cometa està més prop de la Terra a uns 100 milions de quilòmetres, també s’està allunyant de la calor del Sol que l’activa. Per això, des de fa uns dies el cometa ja és massa dèbil per veure’l a ull nu des d’indrets massa contaminats lumínicament prop de les ciutats costeres. Cal buscar llocs realment foscos com els Serrans o la Foia de Bunyol al País Valencià o la Serra del Montsec o la del Montsant a Catalunya per gaudir amb tot el seu esplendor d’aquest missatger dels temps primitius del Sistema Solar.

Real Observatorio Nacional.

Com a exemple espectacular podeu admirar la imatge que encapçala aquest post feta des del Collado de Lacha en el terme municipal de Titaguas als Serrans per l’amic Joanma Bullón i tots els companys de l’agrupació astronòmica AstroAras la nit del 18 de juliol. S’hi pot veure la zona del nucli, ben brillant i embolcallat per la densa pols de la coma, de la qual surt la cua de pols que solta el cometa, corbada, enllumenada per la llum del Sol i la cua recta, blavosa, formada per ions del cometa i arrossegada per l’intens vent solar.

C/2020 F3 Neowise sota l’Óssa Major. 18 de juliol 2020. Camps d’arròs del Brosquil, Cullera. Enric Marco.

Mentrestant, des de terres costeres, ben banyades per llums artificials nocturnes, ja només podem captar el cometa de manera fotogràfica. D’aquesta manera, al mateix moment que es feia la foto anterior des de Titaguas, dissabte passat 18 de juliol varem captar aquestes imatges del cometa sota la constel·lació de l’Óssa Major des dels camins al voltant dels camps d’arròs del Brosquil de Cullera.

Si aquesta imatge real la comparem amb el gràfic que mostra el programa Stellarium per a la mateixa hora i lloc, podrem obtindre més informació sobre els objectes estel·lars que envolten el cometa.L’escala és diferent. Stellarium ens dona una imatge molt més pròxima al cometa però podem reconèixer clarament el triangle de tres estrelles a l’esquerra de C/2020 F3 Neowise.

L’estel sota el cometa és Talitha, ι Ursae Majoris, el novè estel més brillant de la constel·lació de l’Óssa Major, mentre que l’estel més a la esquerra és Alkaphrah, o Talitha Australis i l’estel superior és HIP 44613. Curiós, des de Berlín van fer una foto semblant el mateix dia i hora.

Bé, aprofiteu aquests darrers dies d’observació i aneu a llocs foscos on la presència humana siga minsa, on el cel nocturn siga realment fosc i abans que la Lluna arribe a brillar massa per gaudir del cometa. I esperem que ens arribe ben aviat algun altre cometa encara més brillant.

Imatges

1.- Cometa C/2020 F3 Neowise captat amb càmera Canon 600D, amb un objectiu de 50 mm sobre el cel d’Aras. Joanma Bullón.
2.- Posició del cometa. Real Observatorio Nacional.
3.4.- Cometa C/2020 F3 Neowise des del camp d’arròs del Brosquil, Cullera. 18 de juliol 2020.
5.- Esquema d’Stellarium. 18 juliol 2020, 23:15.

El cometa a la llum de Venus

0

Són les 5:00 i sona el despertador. Encara somniant, no recordes el perquè de la gran matinada. Només saps que és dissabte i que tens permís per romandre al llit fins molt més enllà de l’eixida del Sol. De sobte la imatge del cometa et ve a la ment, allargassat, vora la ratlla de l’horitzó i saps que no t’espera. El Sol farà el seu camí i en 45 minuts la brillantor del cel matutí farà invisible l’objecte celeste.

Així que agafem el trípode, la càmera i els estris suplementaris i ens encaminem a la platja. La fresca del matí ens espavila mentre caminen sobre l’arena en busca d’un lloc adequat lluny dels llums del passeig i arrecerats del vent i de les onades.

Trobat el lloc adient, observem l’horitzó est. Uns núvols amb rinxols ocupen tot els baixos del cel tapant-nos els objectes celestes més baixos. Una momentània decepció ens invadeix. Potser hui no és el dia. Però, calla, una petita lluentor allargassada destaca cap al nord-est, just per damunt dels núvols. És el cometa, de nom tècnic C/2020 F3 Neowise, que ha tingut la deferència d’alegrar-nos les matinades, tot just en el desconfinament. Una emoció ens puja al cap. S’ho ha valgut fer la matinada.

Ara, amb la càmera preparada ja comence a fer les fotos. Són ja les 5:20 i només ens queda mitja hora d’observació. Cap a les 6 de matí la llum del Sol, que encara es troba ben amagat sota l’horitzó, serà prou intensa per fer brillar el cel i, en conseqüència fer invisible el dèbil cometa.

Foto comentada de l’observació del cometa C/2020 F3 Neowise. Punxeu en la foto per veure-la més gran. 11/07/2020 Enric Marco.

La visió que veiem és incomparable. De dreta a esquerra veiem Venus ben brillant i fent llum sobre la mar. El planeta es troba al costat d’Aldebaran, l’estel gegant roig, l’ull de Taure, constel·lació en forma de V girada, que representen les banyes del Toro. A la part superior veiem el cúmul d’estrelles de Les Plèiades, ben destacades en la encara negra nit.

Mirant a l’esquerra trobem el cometa sota la constel·lació de l’Auriga amb la seua estrella principal Capella.

A mesura que es fa de dia, els núvols matutins comencen a moure’s, a esvair-se, transformant-se i quasi arribant a tapar el cometa. Amb el zoom aconseguesc captar alguns moments de la lluita entre els dos elements.

El cometa entre núvols. Enric Marco

Finalment cap a les 6:53, l’Estació Espacial Internacional es presenta per passar entre Capella i el cometa. Tanmateix, a aquesta hora, el cel ja és massa brillant i la traça de la nau es deixa veure dèbilment mentre que el cometa ja és invisible.

Mentrestant l’amic Joanma Bullón des d’Aras de los Olmos (els Serrans), un lloc privilegiat amb molt poca contaminació lumínica, obtenia aquesta foto. Millor cel, millor càmera i més experiència donen aquests resultats espectaculars.

El cometa C/2020 F3 Neowise al nord del Pico del Buitre, Serra de Javalambre, on es troba el Observatorio Astrofísico de Javalambre. La cua del cometa abasta més de 5º de longitud en el cel. EL COMETA NEOWISE SOBRE JAVALAMBRE. 11/7/2020.

Aquesta setmana el cometa C/2020 F3 Neowise se situarà a l’esquerra del Sol i, per tant, començarà a veure’s al cel vespertí poc després de la posta del Sol, ara mirant al nord-oest. Ja no caldrà matinar. El mapa adjunt us permetrà situar la posició del cometa agafant com a referència les constel·lacions indicades.  Al principi estarà molt baix, però anirà pujant dia rere dia al llarg del mes. Cal que busques un lloc amb bona visibilitat cap al nord-oest i utilitza l’Ossa Major com a referència. Ho veuràs millor amb prismàtics.

Real Observatorio Nacional.

El cometa C/2020 F3 Neowise a la vista

2

L’estiu ha començat amb una sorpresa astronòmica. Durant aquests dies, el cometa C/2020 F3 Neowise s’ha fet visible al cel de l’alba després del seu pas el dia 3 de juliol pel punt de màxima aproximadament al Sol, el periheli. I al contrari al que ha passat amb els darrers cometes descoberts, el nou cometa ha pogut resistir l’intens calor solar i ara ens regala unes belles matinades.

Com el seu nom indica C/2020 F3 Neowise va ser descobert enguany (2020) i és el tercer cometa nou vist durant el 6ena quinzena de l’any (A =1-15 gener, F=16-31 març). Va ser capturat per l’observatori espacial infraroig Neowise, que, com conta Josep Maria Trigo, permet veure asteroides i cometes de manera més efectiva, a causa de la seua brillantor en aquestes longituds d’ona.

Platja de l’Auir, Gandia, 7 de juliol 2020. Ausiàs Roch. Agrupació Astronòmica de la Safor. Punxa sobre la foto per veure-la ampliada. El cometa es veu entre els fanals.

Els cometes estan compostos per materials volàtils (diòxid de carboni, aigua, amoníac, nitrogen, etc..) i presenten òrbites molt excèntriques, allargades. Si bé durant la major part del temps es troben molt allunyats del Sol, més enllà dels grans planetes, quan els cometes s’aproximen al Sol, més o menys a la distància de Mart, la calor solar fa que els gasos congelats vagen convertint-se en vapor. Es forma aleshores la coma o cabellera, nuvol de gas que envolta el nucli solid cometari i, a més es va deixant arrere una llarga cua de gas i pols que enllumenat per la llum solar es veu de color groguenc. Els cometes es consideren restes de la formació del Sistema Solar i per això són tan interessants d’estudiar. Si voleu veure com és un cometa de prop, podeu llegir la meua sèrie d’articles sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i l’exploració per la nau Rosetta.

Òrbita del cometa C/2020 F3 (NEOWISE) per la Jet Propulsion Laboratory (NASA). Distància a la Terra: 1 ua (150 milions de km), distància al Sol 0,328 ua.
8 juliol 2020. El cometa va de baix cap amunt.

Fa uns dies el cometa C/2020 F3 Neowise passà pel periheli, el punt més pròxim al Sol i travessà el pla de l’eclíptica, el pla de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, com es pot veure al gràfic adjunt. Aquests darrers dies passà de la part inferior del pla orbital terrestre a la part superior. Com s’observa l’òrbita del cometa és quasi parabòlica, amb una excentricitat de 0,99921 i un període orbital d’uns 6500 anys. Per tant, és un cometa nou per a la humanitat moderna.

C/2020 F3 (NEOWISE) 06/07/2020 5:30 Tavernes de la Valldigna. Al límit de la visibilitat. Cua llarga Canon 1000D 10 seg. ISO 1600. Enric Marco

Ara el cometa es troba a la dreta del Sol (cap a l’oest) i per això s’ha de matinar per veure’l abans que isca el Sol des de darrere l’horitzó. El cometa és visible des de les 5:00 fins les 5:45 mirant cap al Nord-est. Cal cercar un horitzó lliure d’obstacles com per exemple la platja. Està prop de l’horitzó sota la constel·lació d’Auriga i de la seua estrella Capella i a l’esquerra del planeta Venus. Després la llum del Sol naixent il·lumina el cel i el cometa es fa invisible.

Jo he vist i fotografiat el cometa C/2020 F3 Neowise des de la platja de Tavernes de la Valldigna. La veritat és que és difícil de veure a simple vista però amb uns prismàtics és veu perfectament.

El cometa encara ens mostrarà meravelles a la matinada durant els pròxims dies de juliol. Després passarà a veure’s a l’esquerra del Sol i, per tant, ja no caldrà matinar ja que es veurà al vespre. Això sí, com que s’allunya del Sol, l’emissió de gasos minvarà i la lluminositat baixarà.

Posicions previstes per al cometa. De Sky and Telescope.

L’amic José J. Chambó és un astrofotògraf expert en cometes. Manté una interessant pàgina sobre cometes Cometografia. Allí podràs veure fotos, l’evolució del cometa i les previsions de visibilitat de C/2020 F3 Neowise.

De José J. Chambó. De la seua web Cometografia.

Video: Comet NEOWISE from ISS. by Seán Doran
ISS time-lapse photography from July 5th 2020, converted to real time video / eol.jsc.nasa.gov ‘Lord of the Dawn’ by Jesse Gallaghe.

Imatges: D’Ausiàs Roch,  AAS i Enric Marco.

El telescopi Hubble fa 30 anys

0
Publicat el 25 d'abril de 2020

La nostra visió actual de l’univers és molt diferent de la que teníem quan érem infants. Durant aquest temps han millorat molt els nostres mitjans d’observació, s’han divulgat més i millor els descobriments seguint el model que impulsà Carl Sagan amb el magnífic Cosmos, cosa que ha estat possible per la implantació d’internet a tot el món. Però, res d’això és comparable al panorama còsmic i intel·lectual que ens ha deixat el telescopi espacial Hubble que aquests dies celebra 30 anys a l’espai.

El 24 d’abril de 1990, el telescopi espacial Hubble era llançat a l’espai des del Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida a bord del transbordador Discovery, amb la tripulació formada pels astronautes Loren J. Shriver, Charles F. Bolden Jr., Bruce McCandless II, Steven A. Hawley i Kathryn D. Sullivan en la que seria la missió ST-31 del programa dels transbordadors espacials de la NASA

Un dia després, ja en òrbita, la bodega de càrrega s’obrí i, amb l’ajuda del braç robòtic, el telescopi fou desplegat en òrbita terrestre. A partir d’aquell moment el telescopi va obrir una nova visió del cosmos que ha estat transformadora per a la nostra civilització.

Fa cinc anys, quan el telescopi complí 25 anys a l’espai, vaig fer un extens article amb les seues principals contribucions a l’astronomia moderna, per la qual cosa no cal tornar a explicar-ho.

Hubble ha revolucionant l’astronomia moderna, no només per als científics, sinó que també ha conduït la societat sencera en un viatge meravellós d’exploració i descobriment de l’univers.  A diferència de qualsevol telescopi espacial anterior, Hubble va fer que l’astronomia fos rellevant, atractiva i accessible per a persones de totes les edats. Les imatges icòniques del telescopi espacial han redefinit la nostra visió de l’univers i del nostre lloc en el temps i l’espai.

Hubble ens ha proporcionat visions impressionants sobre l’univers, des dels planetes propers fins a les galàxies més allunyades que hem vist fins ara“, ha dit Thomas Zurbuchen, administrador associat per a la ciència a la seu de la NASA a Washington, DC. “Llançar un telescopi tan gran va ser revolucionari fa ara 30 anys. I aquest centre neuràlgic de l’astronomia continua oferint ciència revolucionària avui en dia. Les seues espectaculars imatges han captat la imaginació durant dècades i continuaran inspirant la humanitat durant els propers anys “.

Sense la càrrega molesta de l’atmosfera turbulenta de la Terra, l’observatori espacial ens permet conèixer l’univers amb una nitidesa cristal·lina sense precedents en una àmplia gamma de longituds d’ona, des de la llum ultraviolada dels fenòmens violents fins als infrarojos de la formació estel·lar .

Els principals descobriments de Hubble inclouen la mesura de la velocitat d’expansió i acceleració de l’univers; la troballa que els forats negres són comuns entre les galàxies; la caracterització de les atmosferes dels planetes al voltant d’altres estrelles; l’observació dels canvis meteorològics en els planetes del nostre sistema solar; i la mirada cap enrere en el temps a través del 97% de l’univers per registrar el naixement i l’evolució de les estrelles i les galàxies.

Amb Hubble s’han fet fins ara 1,4 milions d’observacions i ha proporcionat les dades necessàries per que astrònoms de tot el món escrigueren més de 17.000 publicacions científiques revisades, i, d’aquesta manera, s’ha convertit en l’observatori espacial més prolífic de la història. Les seues dades guardades als arxius continuaran alimentant les futures investigacions en astronomia durant les properes generacions.

La longevitat de Hubble es pot atribuir a les cinc missions de manteniment dels transbordadors espacials, des de de 1993 fins a 2009, en què els astronautes van actualitzar el telescopi amb instruments cada vegada més avançats, nova electrònica i algunes reparacions en òrbita. Des de fa 11 anys, però, cap missió ha revisat o canviat cap instrument. Els enginyers que controlen el Hubble ha tingut ja alguns ensurts amb les càmeres i amb els giroscopis que permeten apuntar el telescopi a l’objecte celeste desitjat. Així i tot, s’espera que el venerable observatori, amb la seua suite de càmeres i altres instruments, continue operatiu durant la dècada dels 20, tot esperant el proper telescopi espacial James Webb.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l’ESA (l’Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona el telescopi. L’Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) de Baltimore realitza operacions de ciència de Hubble. STScI està operat per la NASA per l’Associació d’Universitats per a la Recerca en Astronomia de Washington, D.C.

A partir de l’article: Hubble Marks 30 Years in Space With Tapestry of Blazing Starbirth, Claire Andreoli, Donna Weaver / Ray Villard.

Imatges;

1.- Per commemorar els 30 anys del telescopi espacial Hubble, s’ha presentat una imatge que s’assembla a una versió còsmica d’un món submarí ple d’estrelles. La nebulosa roja gegant (NGC 2014) i la seua veïna blava més petita (NGC 2020) formen part d’una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum. NASA, ESA i STScI
2 i 3.- Telescopi Espacial Hubble. NASA

Retorn al Corral de Rafel, en començar l’estiu

0

Retornem al Corral de Rafel, un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que, patrocinat pel seu ajuntament, pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els habitants.

Aquesta vegada, però, ha estat a principi d’estiu quan ha tingut lloc la III Nit d’Observació Astronòmica, organitzada per la Regidoria de Medi Ambient.

Quasi dues-centes persones s’hi apuntaren a l’activitat per gaudir del cel nocturn de l’indret, que a primera hora de la nit es presentava ben ras, amb només uns flocs de núvols per l’horitzó.

El sopar a la fresca va servir per retrobar velles amistats de la comarca i fer noves coneixences però ràpidament el regidor de Medi Ambient, Paco Sanz passà a la presentació del conferenciant de la nit, jo mateix, que durant la xarrada: Planetes extrasolars: de Starwars a Interstellar. Realitat o ficció?” vaig repassar les darreres recerques de nous mons més enllà del sistema solar i les possibilitats de trobar-hi vida, tot comparant-ho amb els mons imaginats de la ciència ficció.

I en finalitzar la xarrada, després de respondre les nombroses preguntes del públic, es passà a continuar la nit amb l’observació del cel, a través de tres telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Els planetes Júpiter, Saturn i el rogenc Mart van causar admiració als visitants, sobretot als nombrosos xiquets presents. En definitiva, va ser una nit magnífica!

Les impressionants imatges de David Pascual donen fe de la fantàstica nit que passàrem tots junts al Corral de Rafel.

A més a més, com l’any passat, Lluc Avellan ha fet un vídeo en el que tinc una petita intervenció valorant l’activitat de divulgació de l’astronomia.

Més informació:
L’Alcúdia convierte en una costumbre la observación astronómica nocturna, Levante. La Ribera, 11 juliol 2018.

Imatges de David Pascual.
Vídeo de Lluc Avellan. totarribacomunicacio.wordpress.com
696 184 490

Amb els constructors de telescopis al RETA 2017

0

El cap de setmana passat se celebrà a Aras de los Olmos (els Serrans) el congrés RETA 2017, la Reunió de Constructors de Telescopis Amateurs. Encara que l’any 2010 ja s’havien reunit ací, enguany l’aplec tenia un valor especial donat que la comarca compta actualment amb la declaració de Reserva Starlight.

La reunió començà dijous 20 de juliol amb la recepció dels participants i acabà diumenge 23 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas de la mà de l’alcalde José Luís Alvir.

Aquesta reunió, que ja fa més de 10 anys que es fa cada any en algun indret especial pel seu cel nocturn, agrupa tots els experts en tecnologia de telescopis amateur i té com a finalitat un intercanvi d’experiències i coneixements tan de la part tècnica, observacional com de la divulgació astronòmica.

Enguany la participació ha estat més important que els anys anteriors ja que més de 55 persones assistiren a les xarrades, observacions o visites que es realitzaren. Tot un èxit per als organitzadors, especialment per a l’amic Joanma Bullón.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es van fer una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis, a l’ensenyament de l’astronomia o a l’observació astronòmica. També es presentaren diversos llibres de l’editorial Marcombo, com el Nuevo Catálogo Messier de Joanma Bullón,  Dibujo astronómico de Leonor Ana Hernández i Aprender astronomía con 100 ejercicios prácticos de Jordi Lopesino, tres obres molt interessants per a un astrònom aficionat.

Jo vaig participar en el RETA amb una xarrada molt adient per als que volem un cel fosc per a veure les estrelles. En ella, amb títol ¿Iluminar con Leds? ¿Qué se puede decir desde la astronomía y el medioambiente?, vaig tractar d’explicar com la moderna il·luminació amb leds no és precisament amiga de l’astronomia i dels éssers vius del planeta. Els Leds massa blancs no són gens recomanables per la seua forta contribució de llum blava, i només els PC Ambre poden il·luminar bé i respectar el medi ambient.

I com que Aras és un bon exemple d’enllumenat responsable, ja que ha canviat l’enllumenat públic arran de la declaració de Reserva Starlight, en fer-se fosc vaig acompanyar els visitants pels carrers del poble per explicar les bondats de lluminàries amb flux només cap avall i làmpades PC ambre. Des de les terrasses de les cases del poble es pot veure la Via Làctia! En el passeig vàrem trobar potser la darrera làmpada de vapor de mercuri que queda per canviar, que emet una llum molt blanca, amb emissió en el blau i en ultraviolat. Al voltant d’ella uns rat-penats caçaven al vol els insectes atrets per aquesta llum contaminant.

Durant les jornades hi va haver temps també per visitar les instal·lacions de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, a la Muela de Santa Catalina. Allí els participants van tindre la possibilitat de veure els tres telescopis de 40, 50 i 60 centímetres d’obertura dedicats a la investigació astronòmica i de com es treballa en un entorn professional.

La gràcia del RETA, però, són les observacions nocturnes en un cel privilegiat  realitzades amb tot tipus de telescopis, comercials i també construïts pels astrònoms amateurs.

Encara que la nit del divendres va ser impossible l’observació per la presència d’uns núvols que no volien marxar, la nit del dissabte va resultar fantàstica, amb la Via Làctia en la part alta del cel mostrant-nos tots els seus secrets. En l’observació s’usaren els grans telescopis dobson de 61, 50, y 30 centímetres de diàmetre que apuntaren a diverses objectes, como la Galàxia del Remolí (M51), el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la impressionant nebulosa de l’Anell de Lira (M57). Fins i tot algú més hàbil aconseguí superar els difícils reptes d’observar el nan blanc de la nebulosa de l’Anell, o el grup de galàxies del Quintet de Stephan.

Uns dies per al retrobament amb amics i coneguts com Jordi Lopesino, articulista de la revista Astronomía, o per fer nous amics com Joan López Vila, refinat constructor de grans telescopis, però també per no perdre de vista que els cels foscos existeixen i cal preservar-los.

A part dels ja citats van participar també en l’organització del RETA 2017 l’Ajuntament d’Aras de los Olmos, l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València així com l’Agrupació Astronòmica de la Safor, l’empresa d’astroturisme AstrExperiencia i l’Hotel Aras Rural.

Article basat en l’apunt: Constructores de telescopios en Aras de los Olmos, RETA 2017, d’AstrExperiència.

Imatges:

1.- Foto de família. RETA 2017. Joanma Bullón.
2-3.- Moments de la sessió d’observació solar. Enric Marco
4.- Portada de la xarrada. Enric Marco.
5.- Parlant dels LEDs blancs. Enric Marco.
6.- Visita a la darrera làmpada de vapor de mercuri d’Aras. Observem el seu espectre mentre els rats penats volen entre nosaltres. Enric Marco.
7. Joan López Vila conta com fa els telescopis. Enric Marco.

Viatge fugaç a la neu

1

Neu-Aras2017-01

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Neu-Aras2017-03Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Neu-Aras2017-02

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Neu-Aras2017-04

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

Una visita a l’Observatori del Roque de los Muchachos

1

20161021_CieloOscuro

El conductor de l’autobús està avisat. Els assidus al lloc on ens dirigim l’havien advertit que no correga molt ni que agafe les corbes massa tancades. Així que l’hora llarga que triguem en pujar al cim és en honor als visitants peninsulars que estem poc avesats a les infinites corbes que cal recórrer per arribar al Roque de los Muchachos, l’observatori astronòmic més important de l’hemisferi nord, situat a l’illa canària de la Palma.Roque01

La lenta pujada és ideal per conéixer la geomorfologia i geobotànica d’aquesta l’illa que atresora un patrimoni natural notable, amb la presència de laurisilva i del pi canari (Pinus canariensis) originari de les illes Canàries i des d’on s’ha estès per tot el món mitjançant repoblacions forestals atès el seu ràpid creixement i rusticitat. Una característica d’aquest pi és que té tres acícules per beina, l’únic d’aquest tipus en Euràsia occidental, mentre que el pi pinyer mediterrani només en té dos. Ens conten com és de resistent al foc, ja que de l’incendi que afectà aquesta zona de l’illa l’any 2009 només en queden les soques ennegrides dels pins, però amb la capçada ben verda. El pic canari és resistent al foc gràcies, en part, a la grossa escorça surosa però, a més a més, té un mecanisme per regenerar les cèl·lules danyades. Tot i això, la sequera fa que no tot siga tan verd com caldria.

Roque02Una vegada superada la capa d’inversió, a partir dels 2000 metres, els núvols hi passen difícilment i el bosc de pi desapareix. Aleshores, tot d’una, l’illa se’ns mostra nua, amb les diverses colades volcàniques acolorides en els talls de la carretera, i en la vegetació predomina el matoll d’alta muntanya amb comunitats arbustives com el codeso (Adenocarpus viscosus spartioides), i altres endemismes típics canaris i específics de l’illa, com diverses espècies de tajinastes (Echium sp.) i la violeta palmera (Viola palmensis).

Roque03Una parada ràpida ens permet estirar les cames per veure fugaçment la impressionant Caldera de Taburiente, formada per una gran depressió erosiva de parets verticals de fins a 1500 metres de desnivell i 10 de km de diàmetre. Un corb descarat se’ns planta al davant, no sabem si demanant menjar i, donada la seua grandària apreciable, amb perill per a la nostra integritat física. Per allí se solen veure excursionistes, autèntics homes i dones de ferro que han de salvar desnivells de 3000 metres, que recorren la ruta dels volcans que, de nord a sud de l’illa, passa pels cims dels pics i volcans més importants. Un cartell ens indica que entrem en una zona StarLight, marca que otorga la Unesco per reconéixer la qualitat del cel nocturn.

Roque06Finalment arribem a les portes de les instal·lacions de l’Observatori. Ací i allà, surten com bolets les cúpules dels telescopis, ara encara amb les cúpules tancades a l’espera de la nit. Mentrestant cotxes de turistes s’acosten a les diverses instal·lacions astronòmiques per fer-se la selfie corresponent.

Roque05L’autobús ens deixa a la Residència. A l’entrada un espill de cos sencer d’1,9 metres de diàmetre mostra la grandària real d’uns dels 36 segments hexagonals del Gran Telescopi Canarias que visitarem a la vesprada.

La darrera sessió de la III Reunió de la Red Española de Estudios sobre la Contaminació Lumínica (REECL), que des de fa uns dies ens ha aplegat a l’illa de la Palma, se celebra en una sala pròxima. Avui parlem dels efectes mediambientals i sobre la salut humana dels excessos de la il·luminació nocturna. I és que la contaminació lumínica no només afecta als astrònoms sinó que en la vida diària tenim molts exemples de com ens afecta la llum artificial durant la nit, per exemple, amb la sobreexposició davant d’una pantalla siga d’ordinador, tauleta o mòbil, la incidència sobre el medi natural i fins i tot l’afectació a la vida marina.

Serà després de dinar quan visitem les instal·lacions de l’Observatori. Per qüestions de temps només ens mostraran els dos telescopis més grans, el Gran Telescopio Canarias (GTC) i el William Herschel Telescope (WHT). Ens haguera agradat visitar també el NOT i, sobretot, el telescopi solar DOT. Però, ho haurem de deixar per a una altra ocasió.

Roque07L’estrella de les instal·lacions telescòpiques de l’illa és, sense dubte, el Gran Telescopi Canarias (GTC). Ara mateix és el major telescopi òptic del món, amb un espill segmentat de 10,4 de diàmetre. El telescopi va realitzar la primera llum oficial en la matinada del 13 al 14 de juliol de 2007 i va començar la seua producció científica a principis del 2009. El GTC té caràcter internacional, perquè s’han firmat acords per a la participació en el projecte de Mèxic, a través de l’Institut d’Astronomia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i de l’Institut Nacional d’Astrofísica, Òptica i Electrònica de Puebla, Mèxic. A més d’aquestes institucions també és soci d’aquest projecte la Universitat de Florida. Cadascuna d’aquestes institucions participa amb un 5% en el finançament i, rep a canvi, un 5% del temps d’observació.

El telescopi observa en llum visible i infraroja i l’espill primari no està format per una única peça sinó que és segmentat. 36 peces hexagonals vitroceràmiques, d’1,9 m de distància entre vèrtexs, 8 cm de grossor, i 470 kg de pes cadascuna que s’acoblen per formar, entre totes, un espill primari de 10,4 metres de diàmetre. El sistema òptic es completa amb un espill secundari i un terciari que pot enviar la llum perpendicularment a l’eix òptic del telescopi per situar el focus en set estacions focals situades a punts específics situats sobre un anell que envolta el tub del telescopi.

Megara en l’anell del GTC

Sobre un d’aquest punt se situarà pròximament l’instrument MEGARA (Multi-Espectrógrafo en GTC de Alta Resolución para Astronomía), la construcció del qual està liderada per l’equip d’instrumentació astronòmica de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i en el qual participen més organismes públics i privats a través del Consorci MEGARA. Una vegada instal·lat permetrà fer espectroscòpia multi-objecte i en una zona del cel de 3.5 x 3.5 minuts d’arc podran ser observats simultàniament fins a 100 objectes, siguen galàxies o estrelles. Així, l’observació dels objectes celestes un a un sembla que ja ha passat a la història de l’astronomia per estudiar ara grans zones del cel de colp, amb instruments revolucionaris com aquest i d’altres que vindran.

Roque08Tot això ens ho conta l’enginyer del GTC Agustín Nuñez i l’equip de la UCM present, mentre passegem per la cúpula oberta a l’aire fresc de la vesprada per tal que adquiresca la mateixa temperatura de l’exterior, a l’espera de l’observació de la nit. Una gran infraestructura científica i sobretot tecnològica.  Però cal anar coberts amb casc per protegir-nos el cap de les innumerables barres metàl·liques, escales, plataformes, etc… que et trobes pel camí.

Roque10Seguidament la comitiva es dirigeix al telescopi William Herschel (WHT). Aquest telescopi reflector de 4,2 metres de diàmetre ja és un clàssic de l’Observatori del Roque de los Muchachos. La construcció va començar el 1983, va ser traslladat a La Palma el 1985 i va veure la llum el 1987. Durant molts anys va ser l’instrument més gran de l’observatori però l’arribada del GTC el va deixar el segon. Tot i això, és un gran telescopi i la visita a la cúpula ens ho demostrà.

La muntura del WHT és altazimutal com tots els de la seua grandària mentre que l’òptica és de configuració clàssica Cassegrain. L’espill primari parabòlic està fet d’un material vitroceràmic (Cervit) que té prop de zero de coeficient d’expansió sobre el rang de temperatura de funcionament. L’espill primari és, a diferència del GTC, d’una única peça sòlida amb una apertura de 4,2 m de diàmetre i amb una longitud focal de 10,5 m (f/2,5). Aquest equipament i els pocs problemes que ha tingut al llarg del temps han convertit el William Herschel és un dels telescopis científicament més productiu del món.

Tot això ens ho explica Chris Benn, gerent del WHT, i especialista en instruments d’òptica adaptativa. A banda del seu treball en astrofísica, Chris també ha dedicat esforços a estudiar la brillantor del cel nocturn a l’Observatori, amb mesures des del anys 90. Pels seus estudis sabem que el 75% de les nits estan sense núvols i que la brillantor del cel arriba a 21,9 mag/arcsec2 en les condicions més fosques.

Roque11En sortir podem accedir a la sala de control del telescopi, encara sense massa moviment. Amb un impressionant aspecte vintage dels anys 80 encara funciona perfectament.

Roque09

No hi ha temps per a més visites. El telescopi solar neerlandés DOT i la torre solar sueca es veuen en la llunyania mentre que MAGIC (Major Atmospheric Gamma Imaging Cherenkov), un sistema de dos telescopis de 17 m de diàmetre dedicat a l’observació de raigs gamma procedents de fonts galàctiques i extragalàctiques en el rang de molt alta energia (30 GeV i 100 TeV), brilla sota els raigs del Sol camí de la posta.Roque12

Després de sopar, però, queda la millor activitat millor: l’observació del cel nocturn a ull nu i amb telescopis. L’astrònom aficionat Toño González de Cielos-LaPalma.com, que ens ha acompanyat durant la visita, ens prepara uns telescopis per veure els planetes i les nebuloses en el cel immaculat del Roque. Tanmateix jo preferesc preparar la càmera de fotos per captar, a partir de la posta de Sol, Venus prop de l’horitzó i els planetes Mart i Saturn sobre la galàxia de la Via Làctia. I és que el cel que tenim damunt és el més impressionant que he vist mai. Les nebuloses es veuen a ull nu així com les zones fosques de la Galàxia, el seu centre en direcció a Sagitari…

Roque-Nit-Oest

L’Estació Espacial Internacional fa acte de presència creuant la Galàxia a l’altura del Triangle d’Estiu, mentre cap a l’est, la galàxia Andròmeda es distingeix perfectament a l’extrem de la cadena que lliga la princesa d’Etiòpia entremig d’innombrables estrelles que fan difícil reconéixer les constel·lacions.

Roque-Nit-Est

I mentrestant el Telescopi de Trenta Metres (TMT) que s’havia de construir en el cim del Mauna Kea a Hawaii potser no es construesca allí perquè els natius hawaians consideren que la muntanya és sagrada i ja suporta 13 telescopis. Entre les opcions que el consorci està estudiant està la instal·lació d’aquest telescopi gegant en el Roque. Científics del TMT ja han visitat l’observatori i ja s’ha pensat on podria situar-se, donat el cas. A banda del cel ben fosc, han valorat molt la gran velocitat de transmissió de dades de que disposa l’observatori. Ara caldrà esperar que es decideix finalment.

Imatges:

1.- Grup de visitants a l’Observatori davant de la Galàxia. Toño González de Cielos-LaPalma.com.
2.- Vista de l’illa on s’observa la separació entre la zona de pins i la del matoll d’alta muntanya.
3.- Zona de colada volcànica i primers telescopis.
4.- Mirador de la Caldera de Taburiente.
5.- Telescopis de l’Observatori vistos des de la Residència.
6.- Segment de l’espill del GTC al hall de la Residència.
7.- Espill del GTC
8.- Esquema del GTC i situació de MEGARA
9.- Cúpula del GTC
10.- Torre solar sueca i telescopi solar neerlandés DOT
11.- Telescopi William Herschel
12.- Sala de control del telescopi William Herschel.
13.- Telescopis MAGIC
14.- Via Làctia amb Venus a l’esquerra, Mart i Saturn i la zona de Sagitari.
15.- Andròmeda, la galàxia i Cassiopea.

Les del cel nocturn tenen baixa resolució. Els originals són més impactants. Totes les imatges són d’Enric Marco, llevat de la del grup posant davant de la Galàxia que és de Toño González de Cielos-LaPalma.com i la de MEGARA que és de la UCM.