Fa uns dies, l’escriptor i amic
Sico Fons, m’entrevistà per a la revista elèctrònica
La Veu de la Valldigna. Us deixe l’entrevista a continuació.
Qui estiga avesat a les navegacions internàutiques de la Xarxa, potser coneixerà el bloc “Pols d’estels“, un lloc on podem trobar, entre altres coses, informació relacionada amb astronomia, història, llengua, política o cultura en general. Aquest bloc pertany a Enric Marco i Soler, un valler des de fa 25 anys, nascut a Montmorency, França, en 1958 i que, actualment, està a càrrec, com a tècnic superior, de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, un laboratori dedicat a la docència i divulgació d’aquesta ciència. Parlem amb ell.
• Enric, si t’haguérem de presentar a unes amistats, com caldria fer-ho, com a astrònom, astrofísic, professor, científic, fotògraf, escriptor o erudit?
— Astrònom ja em va bé. Jo em considere un científic que es dedica a observar i estudiar els objectes celestes no perquè siguen bonics o poètics, com de vegades m’ha comentat la gent, sinó simplement perquè estan allí dalt i la principal característica de qualsevol persona de ciències és la curiositat.
L’astrofísica és la part de l’astronomia que aplica els coneixements de la física a l’explicació dels fenòmens celestes. Però, actualment tota l’astronomia és astrofísica. Vaja, pràcticament tots els astrònoms són físics.
Les altres definicions ja van en part implícites en la primera definició. Cal saber alguna cosa de fotografia o saber escriure més o menys bé. Llevat de l’última definició, erudit no ho és ningú en ciència. Aquesta evoluciona tan ràpidament que ningú en ciència ho sap tot del seu tema. Sempre s’ha de reciclar i aprendre al llarg de la seua vida.
• D’acord, Enric. Volíem dir “erudit” en el sentit més humanista i renaixentista del terme. Anem a pams: formes part de l’equip que dissenya instruments per al Solar Orbiter, la pròxima missió solar-helioesfèrica del programa científic de l’ESA (Agència Espacial Europea). Ens en podries parlar una mica? Què pretén exactament aquesta missió?
— El Sol és una estrella amb una gran variabilitat en la seua atmosfera. Presenta taques que són concentracions de camp magnètic de la grandària de la Terra, erupcions, emissions coronals de massa. A més emet contínuament vent solar, un flux de partícules molt energètiques que s’escampa per tot el Sistema Solar. Tot això està regit, dirigit, pel camp magnètic del Sol. Part d’aquest material arriba a la Terra i la seua interacció amb el camp magnètic terrestre causa les belles aurores boreals i australs, però també ocasiona problemes a la xarxa elèctrica i als satèl·lits artificials. Conèixer com es forma i com s’estructura el camp magnètic del Sol és, per tant, fonamental.
L’equip en el qual estic integrat a la Universitat de València està dissenyant l’espectropolarímetre del Solar Orbiter, l’instrument per mesurar el camp magnètic del Sol en 3D. És una millora d’un altre instrument (IMaX) que enviàrem l’any 2009 en la missió Sunrise, amb un globus que pujà a 40 km, per observar el Sol durant 5 dies des de Suècia al Canadà.
El Solar Orbiter, amb aquest i altres instruments de tot Europa, serà llançat el 2017 i es situarà a només 42 milions de km del Sol, més prop que Mercuri, per observar amb molt de detall el camp magnètic i els fenòmens que provoca.
• També formes part, junt amb Àngel Morales, del Grup de Treball de contaminació lumínica de la Universitat de València. Quina és la vostra missió?
— La contaminació lumínica ens ha fet perdre el cel nocturn dels nostres avantpassats. Ja no podem veure les estrelles, ni les constel·lacions. Però també afecta les poblacions animals adaptades a la nit. Posar més llum de la necessària o il·luminar amb fanals inclinats per llancen llum per damunt de l’horitzontal no té cap sentit. Per què moltes de les façanes de les cases estan enllumenades? La llum dels carrers ha d’il·luminar només cap a terra, a la zona de trànsit de cotxes i persones. Tot el que no siga això és contaminar i balafiar l’energia i els diners.
Continua…
El nostre treball consisteix a mesurar, amb instruments científicament homologats, la brillantor del cel nocturn i denunciar els focus més importants de contaminació lumínica. Actualment treballem principalment en els parcs naturals valencians i en els seus entorns ja que, en aquest cas, el problema no afecta només els astrònoms sinó també la fauna nocturna. Així, els insectes, el 80% dels quals són nocturns, queden afectats, sobretot per la llum blanca o blavosa. Aquest tipus de llum blanca és extremadament nociva per al medi ambient, ja que els insectes són atrets per ella, i es trenca la cadena alimentària, els seus depredadors, raps penats, rèptils,… també s’han de desplaçar per buscar l’aliment. La llum blanca modifica greument tot l’ecosistema. Amb un excés de llum, sobretot blanca, la salut humana també es ressent per l’alteració dels ritmes circadians, alternança dia/nit, a causa de la baixada de producció de la melatonina, cosa que produeix insomni, trastorns cardíacs i cognitius. Un problema greu actualment serà la progressiva introducció dels leds blancs en l’enllumenat públic. A Andalusia, per exemple, els leds blancs estan totalment prohibits en els parcs naturals i en els seus entorns.
• Has participat en un llibre col·lectiu titulat A la Lluna de València: 10 biografies d’astrònom a astrònom (2012). Sobre què tracta?
— És un treball col·lectiu que fa una història de l’astronomia valenciana a través de les biografies dels seus 10 astrònoms més importants, des de Jeroni Muñoz al segle XVI, descobridor de la supernova de 1572 i col·laborador de Tycho Brahe, a Josep Joaquim Landerer, astrònom autodidacta i organitzador de la visita internacional a Elx per a estudiar l’eclipsi solar de 1900. Hi ha hagut científics valencians en totes les èpoques i és interessant conèixer-los per saber el potencial científic que tenim en aquest racó del món. El lector també es pot fer preguntes com per exemple que totes les biografies són d’homes. Tanmateix, no tots els astrònoms actuals que les han escrites són homes, en aquest cas la meitat són dones. La ciència actual és més igualitària.
• Amic Enric, ignorem d’on traus el temps, però també tenim entés que has fet una incursió en el cinema documental amb L’ombra de l’iceberg (2007), de H. Doménech, Raul Riebenbauer. Ens podries explicar breument què és aquest film?
— Tot va ser a partir d’una consulta tècnica que els directors em van fer sobre la foto més famosa de la guerra civil: La mort del milicià, de Robert Capa. Sempre hi ha hagut polèmica per si la foto és real o és un muntatge. I la pel·lícula tracta d’esbrinar la veritat des de molts punts de vista. Vaig estar involucrat en el documental com a expert per determinar, utilitzant les ferramentes de l’astronomia, a quina hora s’havia fet la foto. Després, fins i tot, tinc un paperet contant les conclusions del meu estudi. La pel·lícula es va projectar a la Mostra de València del 2007, ha rebut molts premis internacionals i es va poder veure l’any 2009 a la Casa de la Cultura de Tavernes.
• Vallers i visitants hem pogut admirar des de fa poc de temps, un rellotge de Sol que s’ha instal·lat a l’avinguda de la platja. Què tens que veure tu amb això?
— No tinc res a veure amb el rellotge de l’avinguda de la Marina a la platja. És obra de Joan Olivares, gnomonista expert i autor de centenars de rellotges a tot el País Valencià, sobretot a la Vall d’Albaida, la seua comarca. La gràcia dels rellotges de Joan és que són innovadors, originals i marquen les hores de maneres molt diverses.
En aquest rellotge, les hores marcades en l’anella d’acer inoxidable vertical es projecten sobre la planxa d’acer corten inclinada i dirigida cap al nord celeste. És un rellotge solar digital ja que només cal llegir el número que apareix sobre la planxa per saber l’hora.
Ara, tots els rellotges solars van a l’hora que marca el Sol real. Per obtindre l’hora que marquen els rellotges mecànics que portem al canell cal sempre sumar 1 o 2 hores, dependent si estem a l’horari d’ hivern o d’estiu.
Ja fa anys que jo també dissenye rellotges. Però Joan m’ha ensenyat a fer-los millors i més exactes. Podeu veure’n alguns dels meus realitzats a la Valldigna. El que està situat a la paret oest del campanar de Sant Pere, el del pati del Patronat, sobre la paret de l’església de Sant Josep, o el que hi ha a l’escola Jaume II de Benifairó són rellotges meus.
• Per cert, una pregunta que tal volta caldria haver fet des de bon principi. Com és que et vas interessar pel món del astres? Quan et va nàixer aquesta curiositat?
— La meua afició va nàixer quan tindria uns 13 anys. Va ser llavors que mon pare em regalà el llibre “Las maravillas del cielo”. Em va impactar molt aquesta aventura humana per conèixer d’on venim i cap a on anem, quin és el nostre entorn pròxim i quin és el nostre paper com a espècie. Allò em va semblar molt interessant i des d’aleshores vaig tractar de fer-me astrònom. Vaig estudiar Física a la Universitat de València, després vaig treballar a Canàries i a Alemanya i finalment vaig poder treballar en la meua universitat.
• Consideres que l’astronomia està ben difosa pel sistema educatiu? Què pot fer un neòfit que vulga introduir-s’hi?
— Fa uns 25 anys uns professors d’instituts i d’universitat van aconseguir fer materials i dissenyar una assignatura optativa d’astronomia en ESO. Era una molt bona idea, ja que l’assignatura combinava conceptes de matemàtiques i de física i els aplicava a fenòmens celestes i això era molt atractiu per als xiquets. Tenia molt d’èxit entre els alumnes. Per exemple, a l’institut Jaume II el Just de Tavernes, el professor Paco Avària la impartia i feien observacions astronòmiques amb telescopi i tot. Però fa pocs anys la conselleria d’educació va decidir eliminar moltes optatives i entre elles l’astronomia.
Ara que l’assignatura ha desaparegut, l’astronomia apareix només en alguns continguts aïllats com el primer tema de l’assignatura Ciències per al món contemporani de 1r de Batxillerat. Com veus ha quedat en un no res.
Si algú està interessat a introduir-se en aquest món ho té molt fàcil. A Gandia tenim l’Agrupació Astronòmica de la Safor, de la qual jo sóc el vicepresident, associació d’aficionats que organitzem xarrades, activitats, eixides nocturnes per a observar el cel amb telescopis propis. El centre està obert a tothom i acollim a tot el qui té interès per la ciència. Per cert, del 6 al 9 de desembre celebrem el Congrés Estatal d’Astronomia a Gandia, en el que els membres de les agrupacions astronòmiques d’aficionats de tot arreu posen en comú les seues experiències en l’observació, divulgació i investigació de l’astronomia.
• Sabem que dónes una especial importància a la divulgació de la ciència. Parla’ns de les teues col·laboracions en premsa i, sobretot, del teu bloc “Pols d’estels” (quin nom més poètic, per cert!)
— Estem envoltats de ciència i tecnologia i no li donem importància. El mòbil, l’ordinador, el gps, la televisió, la medicina, etc… no són explicables sense la ciència. La societat actual no s’entén sense la ciència. Algunes de les sèries de televisió més vistes com els Simpson, Futurama o, la més “friqui”, Big Bang Theory tenen molt d’interés en els principis i fonaments de la ciència.
Jo, modestament, contribuesc a la divulgació del meu camp que és l’astronomia. L’any 2005 vaig obrir el meu bloc “Pols d’estels”, dins del diari electrònic Vilaweb, i cada setmana, més o menys, escric un article original sobre diversos aspectes de les ciències del cel: eclipsis, fenòmens a observar, planetes, etc… Rep al voltant d’unes 500 visites diàries.
A més el meu bloc m’ha permés relacionar-me amb gent d’altres indrets del país interessats en l’astronomia, gent moltes vegades del camp de les lletres.
Per exemple, fa poc, amb l’escriptor Carles Duarte vam investigar i descobrir qui li havia posat el nom del poeta Ausiàs March a un cràter de 80 km del planeta Mercuri. Els resultats de la nostra recerca es van publicar la primavera passada en la revista Mètode de la Universitat de València.
En la premsa generalista vaig estar col·laborant durant 4 anys en la revista comarcal 15 dies amb una secció d’astronomia i de tant en tant publique articles d’opinió a Levante, Las Provincias o el Punt-Avui.
• I ja per finalitzar, els que t’hem llegit, sempre ho hem fet en valencià. És important per a tu la utilització de la nostra llengua?
— Per a mi, és la manera més natural de relacionar-me amb els meus conciutadans i la que use a tot arreu, a casa, al carrer i a la Universitat. Em trobaria emprat usant una altra llengua. A més a més, en una ciència tan especialitzada com l’astronomia, on tot està escrit en anglés, pense que puc fer un servei a la meua societat si explique en la nostra llengua per a què serveix el nou robot explorador Curiosity de la NASA, que ara mateix es passeja per la superfície marciana, o quin serà el final de la nostra galàxia, per exemple, dos temes dels quals he escrit últimament al meu bloc.