Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Literatura i cinema

Interstellar: tot el que volies saber

11
Publicat el 4 de gener de 2015

Interstellar01

La pel·lícula de Christopher Nolan que conta la peripècia d’uns astrònoms amb la missió de salvar la humanitat és el film més interessant de l’any 2014 per l’argument, per la reflexió que fa sobre el possible futur de la vida a la Terra però sobretot per l’acurada precisió en l’aplicació de les lleis de la relativitat general d’Einstein. Ja fa temps que tenia pendent parlar d’aquest film en el bloc però, fa uns dies vam estar parlant amb el professor del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València José Antonio Font Roda, el camp d’investigació del qual és justament relativitat i gravitació.

1. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques, l’escàs rigor amb que la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla, la falta de precisió… poden donar la imatge que ciència i cinema són dos mons incompatibles i antagònics. Què n’opina vostè?

És possible que així siga encara que d’altra banda crec que es pot arribar a un tipus de conclusió similar si s’analitza el tractament que altres àrees del coneixement han tingut en el cinema, com per exemple la història, l’antropologia, o les ciències jurídiques. Possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribe a la mateixa conclusió — dret i cinema són dos mons incompatibles — per no esmentar el que pot arribar a ocórrer en terrenys més relliscosos com és el cas de la història. Minimitzar els errors i augmentar la veracitat de les pel·lícules requereix temps (formació i revisió) i diners (assessorament professional), la qual cosa no té per què ser prioritari en una producció cinematogràfica.

Interstellar022. En les darreres setmanes ha copsat les cartelleres una pel·lícula de ciència ficció, Intestellar, que està tenint gran rebuda tant entre el públic com entre els crítics del cinema. Com a especialista en astrofísica, quina és la seua valoració de la pel·lícula? Malgrat ser una ficció, és realista en termes científics? En definitiva, hi pesa més la ciència o la ficció?

La meua valoració de la pel·lícula “Interstellar” és bastant positiva doncs conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació. Hi ha aspectes com la representació del forat negre en rotació amb un disc d’acreció al seu voltant o l’ús de la dilatació temporal gravitatòria que són realistes, en el sentit que són el resultat d’aplicar les lleis de la teoria de la relativitat general.

Hi ha altres aspectes relativistes més difícils d’entendre i més especulatius que també poden ser interessants i que sembla que s’han utilitzat implícitament en el desenllaç final de la pel·lícula quan l’astronauta Cooper (interpretat per Matthew McConaughey) es troba atrapat a l’interior del forat negre, en el teseracte. En el nostre espai quadridimensional el temps només flueix en una direcció (cap avant) al contrari del que ocorre en la pel·lícula, la qual cosa és una picada d’ullet a teories de més dimensions com ara les branes de la teoria M.

Interstellar05Malgrat que la ciència té un pes molt important en la pel·lícula, la ficció té, a la meua manera de veure, un pes encara major. Per exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn és pura ficció. De la mateixa forma, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa (la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps) i, de fet, la nostra comprensió actual de la natura nega fins i tot la seua existència. Un forat de cuc no és més que un concepte purament matemàtic del que no existeix confirmació observacional, és simplement una solució matemàticament vàlida de les equacions de camp d’Einstein de la teoria de la Relativitat General. Científics notables com Stephen Hawking o Kip Thorne pensen que és possible no solament que existisquen els forats de cuc sinó que es puga viatjar a través d’ells en les dues direccions (d’entrada i eixida), encara que açò requereix l’existència de matèria “exòtica” (en el sentit de no ordinària com la que constitueix la natura) per a estabilitzar aquest tipus de “túnels” de l’espai-temps. Aquesta matèria exòtica es caracteritza per tenir densitats d’energia negatives, l’existència de la qual podria ser viable, almenys teòricament, per un efecte quàntic denominat efecte Casimir. D’altra banda, en algunes teories més recents que modifiquen la Relativitat General incorporant dimensions extres (més de quatre), s’han trobat solucions matemàtiques admissibles de les equacions de camp tipus “forat de cuc” en els quals es pot viatjar sense necessitat d’utilitzar la hipòtesi de matèria exòtica. La validesa real de totes aquestes possibilitats està encara pendent de ser confirmada.

Interstellar043. Explosions i sons a l’espai, viatges a la velocitat de la llum, planetes amb gravetat terrestre… són alguns dels errors i imprecisions més freqüents a les pel·lícules ambientades en l’espai. En el cas d’Interstellar, ha vist alguna errada o incertesa? I quins són els encerts més destacats? Forats negres, forats de cuc, dilatació temporal… està això ben representat a la pel·lícula?

La pel·lícula, en la seua major part, ha tractat de mantenir el rigor científic encara que s’ha permès alguna llicència artística, supose que per dotar a la trama de certa coherència narrativa. Entre aquestes llicències, que no caldria anomenar errors, estan les ja esmentades anteriorment (la presència del forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn i l’existència de forats de cuc pels quals poder viatjar) a les quals cal afegir l’esment a les branes en el desenllaç de la pel·lícula, la qual cosa obliga a l’espectador a acceptar com a vàlida la possibilitat que el temps puga fluir en els dos sentits possibles, que és el que li succeeix a l’astronauta Cooper quan es troba atrapat en el teseracte. Potser alguns dels errors més aparents de la pel·lícula siguen l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes, l’absència de colors en el disc d’acreció del forat negre mostrant el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al roig i el blau, o la hipotètica presència de planetes “habitables” en les proximitats del disc d’acreció que ha d’emetre radiació electromagnètica de molt alta freqüència (raigs X).

En contrapartida, la pel·lícula té molts encerts científics. Entre aquests podem citar els quatre següents:

a) Creuar l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. L’horitzó d’esdeveniments o de successos és la superfície que defineix el forat negre, ja que separa causalment el seu interior (d’on res pot escapar ja que seria necessari assolir una velocitat d’escapament superior a la velocitat de la llum) del seu exterior. Creuar l’horitzó (i no morir en l’intent) és viable depenent de la massa del forat en qüestió. Si el forat negre no té rotació l’horitzó està situat a una distància EquationSque és directament proporcional a la massa del forat negre i a la constant de la gravitació de Newton i inversament proporcional al quadrat de la velocitat de la llum. Si el forat negre té una massa igual a la del nostre Sol, el seu horitzó té una grandària d’uns 3 km. Si és un forat negre supermassiu de, diguem, una massa d’1 milió de sols (s’estima que el forat negre central de la Via Làctia té una massa d’uns 4 milions de sols), el seu horitzó té una grandària d’uns 3 milions de km. En el primer cas, les forces gravitacionals de marea que patiria l’astronauta en els seus peus mentre cau cap al centre del forat negre serien moltíssim més intenses que les que patiria el seu cap, de manera que en creuar l’horitzó l’astronauta patiria un procés d'”espaguetització” del que no n’eixiria sa i estalvi. No obstant açò, en el segon suposat, la magnitud de les forces de marea en l’horitzó de successos d’un forat negre supermassiu és similar a les forces que patim en la Terra, per la qual cosa l’astronauta no notaria res especial en creuar l’horitzó.

b) La representació del forat negre supermassiu en rotació. Per a reproduir un forat negre és necessari descriure el moviment de la matèria i de la radiació en l’exterior del seu horitzó de successos, ja que són els observables que podem intentar detectar. Per a açò es pot analitzar el moviment de partícules prova en el camp gravitatori generat pel forat negre. Aquestes partícules segueixen unes corbes denominades geodèsiques, que matemàticament no són més que equacions diferencials ordinàries que poden resoldre’s amb certa facilitat. En funció de les característiques del potencial gravitatori del forat negre i del moment angular de les partícules prova, és fins i tot possible trobar òrbites circulars estables. Aquest tipus d’òrbites són les que presumiblement es mostren en la pel·lícula, en forma d’un disc de matèria al voltant del forat negre. La reproducció ha de ser, sense dubte, fidel donat que no presenta excessives dificultats numèriques ni de visualització amb el tipus de programari del que es disposa en l’actualitat. De fet, ja l’any 1991 es va presentar aquest tipus de visualització realista d’un disc d’acreció al voltant d’un forat negre com a resultat d’un càlcul numèric pioner realitzat pel Prof. Jean-Alain Marck (Observatoire de Paris-Meudon) i que pot trobar-se, per exemple, en el següent vídeo:

Una breu explicació proporcionada pel propi Kip Thorne de la visualització del forat negre d'”Interstellar” pot veure’s en el vídeo:

c) Dilatació temporal gravitatòria. L’efecte de la dilatació temporal gravitatòria va ser predit per la teoria d’Einstein de la Relativitat General i ha sigut confirmat experimentalment situant rellotges atòmics a diferents altures sobre la superfície de la Terra. Bàsicament ve a dir que quan major és el potencial gravitatori, més lentament passa el temps. En la pel·lícula dos dels protagonistes baixen al planeta Miller mentre que un tercer es queda en la nau. Com el potencial gravitatori és inversament proporcional a la distància, el protagonista que es queda en la nau sent un potencial gravitatori menor que els dos que baixen al planeta. Per a saber si els càlculs de la dilatació temporal que cita la pel·lícula són correctes, caldria conèixer a quina altura es troba la nau respecte del planeta i quina és la dependència de l’acceleració de la gravetat amb l’altura en aquest planeta. Possiblement els càlculs siguen correctes ja que no presenten major complicació.

d) Ones gegants. Les ones gegants del planeta Miller són un efecte cridaner que es produeix com a conseqüència de les forces gravitacionals de marea que experimenta el planeta a causa de la proximitat del forat negre. Aquest efecte és anàleg a les ones dels nostres oceans terrestres, originades per les forces de marea de la nostra Lluna (i del Sol). El fet que en el planeta Miller siguen molt més grans que en la Terra es deu al fet que l’efecte gravitatori que origina la presència del forat negre és molt major que la petita pertorbació que el camp gravitatori de la Lluna origina en la Terra.

El lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en “Interstellar” està d’enhorabona, ja que  Kip Thorne mateix, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en el qual es proporcionen totes aquestes explicacions. El llibre es titula “The Science of Interstellar” (WW Norton, 2014) i, a dia d’avui, es troba tan sols disponible en anglès.

Interstellar03

4. Nolan ha treballat colze a colze amb l’astrofísic Kip Thorne, que l’assessorà sobre l’enfocament científic de la pel·lícula, per exemple en temes com la teoria del forat de cuc, o pont Einstein-Rosen. Creu que aquesta col·laboració ha estat clau en el resultat final d’Interstellar? Considera que caldria treballar sempre amb un comitè assessor en les pel·lícules que tracten aspectes científics?

Sens dubte les idees de Thorne (i d’alguns altres) pel que fa a la possibilitat matemàtica de l’existència de forats de cuc pels quals viatjar entre dos universos paral·lels, són essencials en la pel·lícula. La col·laboració entre Thorne i Nolan en aquest aspecte em sembla d’allò més natural doncs uneix el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història. Potser puga interessar al lector saber que totes les idees científiques subjacents als viatges per forats de cuc i les seues potencials implicacions van ser recopilades per Thorne en un llibre de divulgació titulat “Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein” editat per Crítica l’any 2000. Sembla ser que aquest llibre va ser, de fet, el punt de partida de la pel·lícula.

Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d'”Interstellar”, ha sigut clau per a ajudar a obtenir un resultat final excel·lent ja que la sinergia entre Nolan i Thorne ha d’haver sigut completa. Dit açò, l’assessorament científic no té per què garantir un èxit de taquilla si la pel·lícula no compleix la seua principal missió que és, al meu entendre, la d’entretenir explicant una bona història.

5. Sovint es dóna una imatge del científic en clau masculina i fidel a determinats arquetips: savi boig, aprenent de bruixot, aventurer heroic i màrtir…  En el cas d’Interstellar, com són representats els i les científiques? Hi ha presencia femenina activa, o la dona segueix en el paper d’ajudant servil?

Sí, tots estem familiaritzats amb la imatge estereotipada del geni o del científic brillant. És un clixé que fa temps que ha sigut socialment acceptat i que sens dubte ha de ser atractiu per al gran públic (vegeu, per exemple, el gran èxit de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory“, sèrie que potser haja ajudat a atraure a més d’un alumne o alumna a la Facultat de Física). En el cas d'”Interstellar” aquest estereotip no em sembla que haja sigut massa explotat doncs tan sols es pot aplicar a algunes poques escenes com, per exemple, quan es veure al personatge de Michael Caine discutir sobre les seues idees sobre la gravetat a l’interior dels forats negres o quan Murph, la filla de l’astronauta Cooper (interpretada per Jessica Chastain) aconsegueix, aparentment, resoldre el problema d’unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, obtenint una teoria de gravetat quàntica vàlida fins i tot en regions de l’espai-temps amb singularitats de curvatura (gravetat infinita) com ocorre a l’interior dels forats negres. Hi ha un breu clímax en el qual Murph, amb gran alegria, crida Eureka i actua de manera excèntrica llançant al vent els folis amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic (o científica) boig en tota la seua esplendor.

La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, doncs dos dels personatges principals interpretats per actrius són claus en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç, l’astronauta Amelia Brand (interpretat per Anne Hathaway) i la científica Murph qui, finalment, resol el problema i aconsegueix salvar la humanitat, que és del que es tracta habitualment en les grans superproduccions d’Hollywood.

6. Les comparacions són odioses, però inevitables. La revista Jot Down titulava «2014: Una odisea del espacio». Què té Interstellar que no tinga Apollo 13, Gravity o 2001: Una odisea del espacio? O, pel contrari, creu que alguna d’aquestes produccions (o altra que vostè propose) mereixen millor valoració que Interstellar?

“Gravity” em va encantar, ofereix una representació que imagine molt real del que ha de sentir un astronauta en un passeig espacial, i les imatges són espectaculars. “2001: Una odissea de l’espai” la vaig veure fa molts anys i és òbviament una obra mestra del cinema, fins i tot una pel·lícula de culte. Si be no recorde molts detalls de “2001” ni possiblement haja entès mai el desenllaç, si recorde la inquietud que em va produir Hal, l’ordinador que en un moment donat decideix prendre control de la nau espacial. Una de les escenes que no he oblidat és aquella en la qual el protagonista, l’astronauta Dave Bowman, decideix finalment desconnectar Hal. La recorde com una escena carregada de tensió i que transcorre molt lentament. A mesura que Dave es va acostant a Hal se sent la veu d’aquest sol·licitant repetides vegades a l’astronauta que no ho faça (“Just, what do you think you’re doing Dave?“). És una escena magnífica, rematada amb el toc mestre del geni Kubrick en fer que Hal comence a cantar una melodia poc familiar en el moment en què està sent desconnectat i les seues bateries s’apaguen. Aquesta cançó es titula “Daisy Bell”, i va ser la cançó utilitzada per IBM en 1961 quan programadors d’aquesta companyia van aconseguir fer cantar per primera vegada a un superordenador, concretament al model IBM 7094. Gràcies a Internet podem recordar com sonava aquesta actuació històrica:

I també com la canta Hal, fins a emmudir:

http://www.youtube.com/watch?v=OuEN5TjYRCE&w=560&h=315

Òbviament les escenes finals de “2001” s’associen també amb un viatge en el temps, i potser es puguen relacionar amb un viatge temporal a través d’un túnel de l’espai-temps, un forat de cuc tal vegada, com en “Interstellar”. No oblidem que “2001” es va estrenar en una època (finals dels anys 60) que, en certa manera, va marcar l’inici de l’època daurada en la investigació en forats negres (tota la dècada dels anys 70) fent que aquests es posaren molt de moda. El propi terme “forat negre” va ser encunyat per John Archibald Wheeler l’any 1967 (un any abans de l’estrena de “2001”) i ràpidament va tenir una gran acceptació no solament entre la comunitat científica sinó també entre el públic en general. Wheeler, per cert, va ser el director de la tesi doctoral de Kip Thorne a la Universitat de Princeton, el famós assessor científic d'”Interstellar”.

Respecte a “Apollo 13” no puc fer cap comentari, doncs no l’he vista.

7. Tornant a la pel·lícula de Nolan, què és allò que més li impressionà en veure-la, allò que voldria destacar? (siga de la trama, dels efectes especials, de la forma de representar l’espai…)

A risc de ser repetitiu, destacaria en general l’ús que es fa de moltes idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General i, en particular, del concepte del forat de cuc, concepte central en la trama de la pel·lícula. Des d’un altre punt de vista em va cridar poderosament l’atenció com retrata Nolan les contradiccions de l’espècie humana, com simultaneja la seua grandesa i la seua misèria, no solament per la forma d’actuar, èticament reprotxable, del científic principal encarregat de la missió (interpretat per Michael Caine) sinó, sobretot, per l’escena en la qual l’astronauta interpretat per Matt Damon s’oblida que d’ells depèn el futur de la humanitat i només cerca la seua pròpia salvació intentant acabar amb Cooper. El transfons moral en l’escena de la baralla a mort entre aquests dos “triats” crec que mereix ser destacat.

Dust-storm-Texas-1935s8. Si ens desprenem de l’espectacularitat d’una superproducció, què queda en el fons d’aquesta pel·lícula? Quina tesi planteja aquesta distopia? Amb quin ensenyament moral hem d’eixir del pati de butaques?

Encara que el missatge de la pel·lícula és — com no — optimista, superar les dificultats per a aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fóra del nostre abast que no puc ser una altra cosa que pessimista sobre aquest tema. En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè som capaços d’eixir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Aquesta part més filosòfica que tracta la pel·lícula, en el que té a veure amb l’esgotament dels recursos en la Terra, no em sembla en absolut desgavellada. Els recursos del nostre planeta són limitats i la població ve creixent a un ritme exponencial des de finals del segle XVIII. És evident que tal situació és insostenible. D’altra banda, el trasllat massiu dels habitants del nostre planeta a altres mons sembla un assumpte gens trivial. Si la solució passa per que algú — una civilització avançada, un ser superior — col·loque un forat de cuc al nostre abast (a poc més de 8 unitats astronòmiques de distància de la Terra) sembla que el futur és poc encoratjador. En qualsevol cas, estic convençut que si existeix una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aqueixa siga la conclusió més ferma que un haja de portar-se a casa.

Mes informació:

La entrevista d’Íngrid Lafita a José Antonio Font Roda per a Mètode: «Interstellar»: ciència i llicències.

Entrevista a José Antonio Font Roda sobre Interstellar a Ecos del Cosmos, programa d’astronomia de la Ràdio de la Universitat de València. Podcast: Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

La física de Interstellar, La Ciencia de la Mula Francis.

Imatge:

1-5. Els viatges a través dels forats de cuc per l’univers i els forats negres supermassius són algunes de les meravelles que es poden veure en la pel·lícula “Interstellar.” De ‘Interstellar’ Science: Is Wormhole Travel Possible? Crèdit: Karl Tate, Infographics Artist.

6. Una tempesta de pols s’acosta a Stratford, Texas, en 1935, durant els Dust Bowl (conca de pols), o els Dirty Thirties (els bruts trenta). Tempestes similars a les dels anys 30 són habituals a la Terra en Interstellar. Wikimedia Commons.

Gravity

2

Si esteu interessats en la ciència i la tecnologia espacial, aquesta és la vostra pel·lícula. Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) ens mostra el món dels astronautes des de dins, amb una versemblança que no havia vist des d’Apollo 13 o més enllà 2001, una odisea a l’espai. L’aventura de l’espai amb la seua bellesa i el seu perill són aquí mostrats de forma sublim. La vista de la Terra, el cel negre, les llums de les ciutats malbaratant energia cap a l’espai, la visió nocturna del Sinaí i del Nil, la llum del Sol reflectint-se en els oceans són mostres del que veuen diariament els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS).Però també, i això és molt important, és un film on les lleis de la física són respectades, i en el que, tot el que passa és perfectament explicable en absència de fregament i en gravetat zero. De fet l’assessor de la pel·lícula és Kevin R. Grazier, que ha treballat 15 anys al Jet Propulsion Laboratory de la NASA en la Missió  Cassini/Huygens a Saturn i Tità. He dit tot és perfecte però algun detall se’ls escapa, ai. Ja ho explicaré més endavant.

Però el que impacta més a un espaiadicte com jo, és veure l’exactitud de les naus espacials mostrades en el film. Si la pel·lícula comença amb la protagonista arreglant un mòdul de presa de dades del telescopi espacial Hubble, veus a primera vista que això és realment el Hubble i no una altra cosa. I així passa amb totes els artefactes mostrats, el transbordador espacial, l’ISS o les naus russes Soiuz. Però a més a més es recreen perfectament un munt de petits detalls dins de les naus reals, insignificants potser, però que augmenten la versemblança de la història.

L’argument de Gravity és ben senzill. Un grup d’astronautes a bord d’un transbordador espacial es troba reparant el telescopi Hubble, gaudint de les meravelloses vistes que ofereix la Terra. Dos dels astronautes són, la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock), en la seua primera incursió en l’espai, i el veterà comandant Matt Kowalsky (George Clooney), un home que ja ho ha vist tot i que destaca pel seu optimisme i sentit de l’humor. Tot sembla anar bé fins que la destrucció d’un satèl·lit per un mísil rus provoca un núvol d’escombraries espacials, que van impactant en tots els satèl·lits en òrbita baixa (Síndrome de Kessler). La doctora Stone queda separada del transbordador i lliurada a la seua sort, mentre gira sobre si mateixa, desplaçant-se sense control en la immensitat de l’espai exterior. A partir d’aquest moment emprendrà una lluita per la supervivència.

Com ja podeu imaginar us recomane la pel·lícula, en 3D si pot ser, per la versemblança del que s’han d’enfrontar cada dia els astronautes en l’espai. Això no vol dir que tot siga perfecte i caldria desgranar alguns dels errors observats que, involuntaris, de guió o per augmentar la força dramàtica, he pogut captar en el film. Però explicar-los ací seria desvelar la trama i l’acció de la pel·lícula i jo seria un vulgar spoiler o filtrador, terme correcte en català.

Com que m’estime el cine, us avise que a partir d’ací, hi haurà revelacions que us podran espatllar la visió del film. Avisats esteu…

Continua….

 

La primera escena comença amb la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock) reparant un mòdul informàtic del telescopi espacial Hubble. Sobta que una metgessa siga especialista de càrrega útil (Payload Specialist) però, potser era especialista en equips en algun hospital. De fet aquest tipus d’astronautes s’encarreguen de missions concretes d’equips o experiments.

També els que han vist la pel·lícula potser se sorprenen en veure com la Dra Stone gira sense parar enganxada al braç robòtic del transbordador. Això és justament el que passa quan no hi ha fregament. No hi ha manera d’aturar-se sense l’ajuda d’alguna força exterior. I ella en separar-se del braç ix expulsada com en una catapulta.

És una agradable sorpresa veure que malgrat els impactes, xocs, explosions i catàstrofes que s’hi succeixen al llarg del film, tot es produeix en el mes complet silenci. Només s’escolta la veu dels protagonistes en la ràdio i de vegades no se sap si algú escola. El silenci i la soledat són els trets més característics del film i de la realitat de l’espai. Cansat de veure pel·lícules de l’espai on les explosions s’escolten en el buit més absolut Gravity aposta per la realitat. El so no es transmet per l’espai buit d’aire.


Molts han criticat que en gravetat zero el cabell de la protagonista no flote en l’interior de l’estació espacial. De fet, el cabell tendeix a escampar-se per tot arreu. Mireu, per exemple, l’astronauta de l’ISS Karen Nyberg i la seua dificultat per rentar-se els cabells. Així que la bellesa de Sandra Bullock resta preservada però la física no. És com aquelles pel·lícules en que el protagonista es baralla amb tothom i sempre està ben pentinat…

Quan la Dra Stone arriba a l’ISS es troba que el paracaigudes principal de la nau d’emergència Soiuz es troba desplegat. Se suposa que un impacte ha obert l’escotilla i, malgrat totes les proteccions, el paracaigudes que ha de posar suaument la cabina de la Soiuz sobre la superfície de la Terra està inservible. És veritat que l’ISS té una nau Soiuz russa com a nau de salvament en cas de perill. De fet l’any passat, els astronautes s’hagueren de refugiar en ella i a punt estigueren de tornar a la Terra quan es detectà fem espacial que passava a només 15 km de l’estació.

Sense paracaigudes la Soiuz és inservible per salvar-se. Estavellar-se a terra des de l’alta atmosfera no ha de ser una mort agradable. La Soiuz té, a més a més, un paracaigudes d’emergència però al film no es diu res d’ell.

L’astronauta Stone, enganxada als cables del paracaigudes tracta de subjectar el comandant Kowalsky però una força misteriosa estira d’ell. A falta de més informació potser aquest moviment allunyant-se era causat pel moment lineal residual del moviment de l’astronauta.

Sobta també que l’escotilla d’accés a l’ISS i a la Soiuz estiguen en els laterals de la nau. Sempre se solen situar en els extrems per on connecten els mòduls i per on es possible passar d’una nau a l’altra. Veient els encerts dels detalls de les naus només puc pensar que aquesta errada és una exigència del guió per augmentar la força dramàtica.

Una vegada la Dra Stone entra dins de l’ISS, la repressurització dura només uns segons quan en la realitat durant uns pocs minuts. Altre recurs dramàtic? Que hagués passat si hagués d’esperar minuts per respirar?

És impressionant com la protagonista es mou flotant per tota l’Estació Espacial tal i com es fa en realitat. Mentre va movent-se per l’estació podem veure els diferents mòduls internacionals. I en el film ho fa amb un realisme sorprenent. Mireu, per exemple com l’astronauta Sunita Williams ens fa un passeig real per les diferents estàncies del laboratori orbital ISS.

Una vegada dins de l’estació semblava que els espectadors tindriem un mica de descans però això no va ser així. Va ser el moment en que la Dra Stone descobreix que en el mòdul japonés Kibo (Esperança) s’estava produint un incendi. Tractar d’apagar un foc en gravetat zero amb un extintor és perillós, com ho comprova l’astronauta, si abans no t’apegues a la paret per no eixir volant d’acord amb la llei d’acció-reacció o tercera llei de Newton.

Un moment abans però, l’escena del foc va produir una de les imatges més belles del film. Una esfera de foc de color blau ix volant pel mòdul. Real o imaginació dels guionistes? Un foc és igual en la superfície de la Terra i en gravetat zero? La gravetat és un factor fonamental en la forma de la flama. En la Terra els gassos calents pujen cap amunt i l’oxigen és injectat pels costats. Però en gravetat zero no hi ha amunt ni avall. Com són les flames llavors? Doncs els experiments a bord de l’ISS han mostrat que són esfèriques i cremen a menor temperatura. Ho podeu veure al video adjunt del servei de divulgació científica de la NASA. Un altre encert del film.

Hi ha uns quants fets al film que sorprenen i que s’han de prendre com a llicències argumentals per a que la pel·lícula funcione.

El primer és el problema de les comunicacions. Els astronautes lliures per l’espai han perdut el contacte amb el control de la missió a Houston. Se suposa perquè els satèl·lits de comunicacions han quedat destruits. Tanmateix aquests es troben a uns 36000 km del centre de la Terra, uns 30000 km més amunt d’on ocorre l’acció i, per tant, dificilment haurien quedat afectats per l’allau de residus espacials. A més a més, si hi hagués un greu incident a l’espai, el control de la missió podria contactar amb els astronautes directament des d’estacions en terra. També caldria comptar amb milers de radioaficionats que tractarien de comunicar-se amb ells. La Dra Stone aconsegueix parlar amb un xinés i no poden aclarir-se. O és que els residus que van caiguent a la Terra també han causat un desastre i la gent tracta d’amagar-se on pot? Això no s’aclareix al film.

El segon problema és que a la pel·lícula l’Estació Espacial Internacional i el telescopi espacial Hubble tenen òrbites molt semblants i estan a la vista una de l’altra. Però això és fals. De fet, a banda que l’altura és diferent (ISS = 420 km, Hubble = 600 km), l’inclinació orbital de cadascuna també ho és. Aquesta depén de la latitud del lloc on va ser llançada cadascuna. Hubble va ser llançada des de Cap Canaveral, Florida, i, per tant, té una inclinació orbital de 28.5º mentre que els mòduls que formen l’ISS s’han lançat des de Baikonur a Kasakhstan, amb una latitud de 51.6º. Dificilment poden trobar-se pròximes a l’espai.

Però hi ha escenes que et tornen a reconciliar amb el film. Un fet d’agrair és la col·lecció de manuals en paper que apareix dins de la nau Soiuz. Això es pot trobar realment dins de les naus russes Soiuz. Fins i tot les vàlvules que controlen els nivells d’oxigen són iguals a les reals.

El realisme del film arriba fins i tot a respectar els idiomes originals dels textos dels manuals i comandaments de les naus. Per a uns espectadors americans poc avesats a les llengues extrangeres, que apareguen paraules en rus i xinés al film ha de ser molt fort.

Cal destacar que la pel·lícula transcorre pràcticament en temps real. Si el comandant Kowalsky posa el cronòmetre en marxa després del primer encontre amb els residus i diu que trigaran en tornar en una hora i mitja, donat que l’ISS té un període orbital de 90 minuts l’òrbita dels residus hauria de ser molt semblant a la de l’ISS.

El segon encontre passa 90 minuts més tard. I passat aquest moment és quan la Dra Stone descobreix que no hi ha combustible a la Soiuz d’emergència i no pot assolir l’estació xinesa. Sort que recorda que la càpsula de reentrada té uns motors de combustible sòlid que usa per acostar-se a l’estació espacial xinesa.

L’arribada de la protagonista a la platja d’un llac desconegut, després de la reentrada, sense poder alçar-se a causa del reencontre amb la gravetat 1, és una metàfora de com la Mare Terra, l’acull després d’un renaixement de les entranyes de la càpsula i de les aigües. Un encert poètic.

Si voleu aprofondir en els encerts i errors de Gravity visiteu el magnífic apunt que Daniel Martín ha dedicat al film. Des d’un de vista més tecnològic podreu saber més sobre les naus que hi apareixen, sobre la realitat o no dels tratges espacials americans i russos i sobre la possibilitat que la Dra Stone s’hagués salvat en un cas real. Algunes de les informacions d’aquest apunt les he tretes d’ací.

Més informació:

Vídeo de Sandra Bullock parlant amb l’astronauta de l’ISS Cady Coleman. Vídeo.

Gravity, de Fons de pantalla, el bloc de Joan Ayats

Los aciertos y errores de Gravity, la película, d’Eureka, el bloc de Daniel Martín.

Els errors de ‘Gravity’, amb Josep Maria Mainat, bloc de Tian Riba

Un astrofísico desmonta la película ‘Gravity’, La Vanguardia, 8 d’octubre 2013.

2012

0

L’any 2012 s’acaba i la suposada predicció maia no s’ha complit. Els pobres maies que han estat utilitzats pels amants de les catàstrofes globals havien fet un curiós calendari vàlid per a llargs períodes de temps i no podien imaginar l’enrenou que hi hauria en el l’inici dels 13 baktuns.Com deien les enquestes, el 20% dels espanyols creuen que el final del món vindria de la mà del solstici d’hivern passat. M’hagués agradat saber quants catalans, valencians i mallorquins s’ho pensaven això de veritat.

Ahir, per TVE, vam veure la pel·lícula 2012 que vol aprofitar-se d’aquesta febre de final de mil·leni, i, encara que m’havien avisat que el film era lamentable, volia, almenys, gaudir dels efectes especials.

I després de veure 2012 teníem raó els meus amics i jo. Des del punt de vista del guió és horrible, des del científic el director denota ignorància plena i des del efectes especials està bé encara que se n’ha abusat.

Com que vaig a contar coses del film, no voldria ser un spoiler. Per tant, si algú arriba ací i encara vol veure el film, que no continue llegint.

Volia comentar les principals mentides científiques que vaig captar en el film. De tota manera es diuen tantes barbaritats seguides que no vaig tindre temps de pensar-les i per això no les podré explicar totes.

http://www.youtube.com/watch?v=QFqMH8Q5qv4

La pel·lícula comença quan el protagonista, el geòleg Adrian Helmsley visita el seu amic l’astrofísic indi Satnam Tsurutani. Aquest li comunica que els neutrins  provinents d’una intensa erupció solar són la causa del fet que la temperatura del nucli de la Terra augmente ràpidament. Sembla que els neutrins han canviat la forma d’interactuar amb la matèria. Els neutrins han mutat, diuen…

En aquest començament ja es diuen dues barbaritats tan grans que vaig estar a punt d’apagar la tele. Les erupcions solars no produeixen neutrins, sinó només partícules carregades com protons i electrons. Els neutrins es generen en el nucli del Sol, com a producte de les reaccions nuclears de fussió de l’hidrogen per produir heli. A més a més els neutrins, per ser neutres i tindre una secció eficaç, probabilitat d’interacció entre dues partícules, molt baixa, no interaccionen amb res de res. De fet ixen del nucli del Sol sense xocar, pràcticament amb cap partícula, i per a ells la Terra és transparent. Si detectem alguns neutrins solars a la Terra és degut al fet que hi ha milions d’ells que ixen del Sol cada segon i sempre es pot interactuar amb algun d’ells de tant en tant utilitzant grans detectors submarins o subterranis.

Arriba un moment en el film 2012 en que ens fan saber que la polaritat dels pols magnètics ha canviat. El pol sud magnètic es situa en aquell moment en un indret de Michigan. Però la realitat és que no es té constància de canvis (en qüestió de dies o hores) tan sobtats de posició dels pols magnètics al llarg de la història de la Terra.

I que podem dir dels tsunamis que apareixen en la part final de la pel·lícula? Espectaculars i grandiosos. Un d’ells tomba un creuer de passatgers en la Mar de la Xina. Però se sap que el lloc més segur front a un tsunami és justament estar en mar oberta. Si la fondària de l’oceà és prou gran, el nivell del mar no sol pujar més d’uns quants metres. El problema dels tsunamis es troba sempre en la costa on la muralla d’aigua pot assolir una alçada considerable.

Les escenes finals ja són un acudit. Els tsunamis arriben a l’alçada del Tibet on es troben les arques que salvaran una petita mostra de l’espècie humana. La plana del Tibet és troba a més de 4500 metres d’alçada de mitjana. El tsunami arriba a aquesta alçada. D’on ix tanta aigua? Es pot cobrir tota la Terra amb tsunamis gegants, encara que siga temporalment? En sembla que no hi ha prou aigua en tots els oceans…

Des del punt de vista dels efectes especials s’ha abusat massa en la caiguda d’edificis. Tots els edificis de Las Vegas i de les altres ciutats cauen de costat. A mi em sembla estrany. En els terratrèmols els edificis tendeixen a col·lapsar i no a caure de costat i encara menys a caure sencers.

I, per acabar, m’assabente que el director de la pel·lícula és Roland Emmerich, el mateix d’Independence Day, un film del qual ja  vaig parlar en els inicis d’aquest bloc. Amb aquest currículum fílmic de meninfotisme científic no calia esperar res de bo.

Ara espere alguna pel·lícula en que es destroce algun saber humanístic, com aquell músic sord de nom Wagner, o que ens mostren l’església romànica de la Sagrada Família o la Torre Inclinada de Londres, per exemple…. Ah! no ho faran ja que semblarien incultes.

 

La física de partícules en Kubala, Moreno i Manchon

6

Sempre m’ha agradat la novel·la negra, però també tinc afició a les pel·lícules i les sèries de detectius. La sèrie Kubala, Moreno i Manchon que emet TV3 (per Ono i internet per als habitants del sud de la Sènia) la trobe interessant pel realisme de les situacions i la versemblança dels personatges.

Aquesta setmana, però, em va fer encara més gràcia quan en l’episodi “L’espectacle ha de continuar” la física i el seu ensenyament van irrompre com un més dels arguments paral·lels.

La Sara, la filla del Kubala, està descontenta amb el seu professor de Física per que li ha posat mala nota. Davant la protesta li deixa repetir l’examen amb la sorpresa del professor quan descobreix la gran aptitud de la xicona per la ciència.

Ho podeu veure a partir del minut 17:40.

Professor:No voldries estudiar física?

Sara: La física només parla de la realitat i la realitat és un rotllo. Vull estudiar informàtica, per fer videojocs, on pots fer el que vulguis.

El professor insisteix: La física és molt més interessant que els videojocs.

Li passa un llibre de l’estant, que remirant el vídeo, he descobert que és la novel·la juvenil ambientada al Centre de Recerca Nuclear de Ginebra CERN, Quantic Love de Sònia Fernández-Vidal i publicada el gener de 2012 per l’Editorial La Galera.

En les següents escenes de la noia, ella ens parla de protons, electrons i del buit tal com passa quan un jove descobreix meravellat els fets de la ciència.

La visita al sincrotró ALBA a Cerdanyola del Vallès l’acaba de convèncer per elegir la física, això si, tot ben barrejat amb problemes sentimentals d’adolescents.

La novel·la Quantic Love es pot trobar tant en català com en castellà encara que té una web només en espanyol (?).

Encara no l’he llegida però la idea de barrejar ciència i amors juvenils sembla una idea explosiva.

Sempre que es parle de ciència amb el format que siga em sembla perfecte. Tot és interessant per fomentar les vocacions científiques. I més ara que al ministre li ha pegat per eliminar Ciències per al món contemporani, que impedirà que tots els estudiants, siguen de lletres o de ciències, tinguen un coneixement científic mínim.

Enhorabona als guionistes de la sèries Kubala, Moreno i Manchon.

Publicat dins de Literatura i cinema i etiquetada amb | Deixa un comentari

Vicent Andrés Estellés i la Lluna

2
Els poetes sempre han cantat a la Lluna. Recorde ara el preciós Romance de la Luna de Federico Garcia Lorca. El nostre poeta nacional, Vicent Andrés Estellés, també va cantar a la Lluna. Com que demà celebrarem la Festa Estellés a Tavernes de la Valldigna i aquest és un bloc d’astronomia, us deixe el poema que demà recitaré al carrer Sant Agustí de Tavernes, a partir de les 21:00 h.

Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada!

Ai, com m’agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

 

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

 

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

 

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

 

¿Qui pot mirar a la lluna

amb una mirada franca?

És un luxe innecessari;

vés a la teua, i a casa.

 

Si la mires, et fotran

un ganivet per l’espatla,

et robaran la cartera,

la muller i l’esperança.

 

Però jo pense en la lluna,

la lluna de la muntanya,

i em sé ric d’alguna cosa

que jo no vull dir encara.

 

Pense en un món on els homes

es miraran cara a cara:

cada paraula que diguen

serà més que una paraula.

 

Pense en la lluna, la lluna,

la cosa que més m’agrada.

La vida llavors tenia

una gràcia no encetada.

 

Ai, com m’agrada la lluna,

la lluna de la muntanya!

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada.

 
Foto: Jo mateix recitant “Els amants” amb els músics Ximo Caffarena i Quim Sanz. A la Festa Estellés de Benimodo, poble on va viure el poeta expulsat de Burjassot durant la Batalla de València. Dissabte 9 de setembre 2012.

Sico Fons presenta Humors agres

0

Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent. La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l’escriptor de Tavernes.

L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d’un llibre anterior, “Els crits de la follia” era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.

L’editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.

La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre“, apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra.

Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l’absurd, a relats hiperbòlics, “fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L’autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil.

Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d’un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l’editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.

A les preguntes del públic, l’autor va dir que usava el recurs de l’humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l’havien comparat amb Bukowski, per això de l’humor bandarra.

La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).

Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Two guitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d’Astor Piazzolla.

Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l’autor Sico Fons i l’editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.

 

Clàudia i l’esperit de la muntanya

0
Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

 

Des del rovellet de l’ou d’Elx a l’Octubre

2
Elx i la comarca del Baix Vinalopó han estat des de fa molts anys uns llocs on m’hi trobe com a casa, on tinc bons amics i on vaig sovint. Des que fa més de 20 anys, des d’aquell calorós mes d’agost en que vaig assistir a la representació del Misteri a Santa Maria, i més sovint encara des que se celebrà l’exposició del centenari de l’eclipsi de Sol de 1900, a la qual vaig contribuir una mica, no he deixat d’anar algunes vegades l’any.

És veritat, però, que el Sud valencià ha estat oblidat per la societat valenciana conscient, que pensa, ingènuament, que al sud de la Vila Joiosa no hi ha res a fer.

Per desmentir aquest tòpic i d’altres múltiples pensades se’ns presentà el passat 16 de novembre al Centre de Cultura Octubre de València Joan Carles Martí i Casanova, animador de la catalanitat al sud valencià. Va vindre per presentar el seu darrer llibre de pensaments, Des del rovellet de l’ou d’Elx.

A la taula de presentació l’acompanyaven dos monstres de la cultura, Eugeni Reig, lexicògraf i autor de l’imprescindible Valencià en perill d’extinció i Francesc Mompó, escriptor incansable i guanyador d’innumerables premis literaris.

Eugeni Reig presentà Joan Carles a qui havia conegut feia ja anys a través d’internet i continuà la presentació amb la seua especialitat, les paraules, en aquest cas del camp d’Elx. Cità una cinquantena de paraules pròpies del valencià sud-meridional, principalment d’Elx, com per exemple sacar, castellanisme antic del segle XVI, tempir (saó), xapacó (pluja intensa i curta), xino (porc), aidar, que també la dieuen a Tavernes de la Valldigna (ajudar), juguesca (joguet), pantasma (fantasma), glai (ensurt), formigó (formiga) o “manyaco” (xiquet xicotet).

Segueix…

Seguidament Eugeni parlà del llibre i del seu autor, un nom que en la nostra llengua batega amb força. Des del camp d’Elx, un personatge imprescindible si volíem saber com és la nostra llengua al sud de la línea Biar-Bussot.

Francesc Mompó presentà a Joan Carles Martí com una persona culta, enamorada d’una terra que com ell, vol lliure. “Un home lleial i ple de bonhomia. La seua titulació acadèmica i els seus treballs remunerats (o no) són immensos com es pot veure a la solapa del llibre“, va dir.

I continuà: “El llibre està composat per escrits fets per una persona que sap del que parla. Com diu l’editor, és una de les ments més preclares de la frontera sud del Països Catalans. Però vivim en una Comunitat (de veïns) en la que a l’extrem sud la catalanitat és més intensa del que volen fer-nos creure. I en la que a la desertització lingüísitica li diuen alacantinització. En definitiva, llegir el “rovellet de l’ou” és fer-se una dosi d’autoestima front al centralisme espanyol.

Seguidament Joan Carles Martí, després d’agrair els elogis dels anteriors ponents de la taula, prengué la paraula per contar les seues experiències lingüístiques i culturals al llarg del país i especialment al Baix Vinalopó. Ara mateix viatja molt promocionant turísticament Guardamar dins i fora de l’estat ja que és el tècnic de turisme de la població.

Per començar posà l’exemple de la Generalitat Valenciana que diu que València es troba a 90 minuts de Madrid però que resulta que a ell li ha calgut 180 minuts per vindre en tren des d’Elx. I això explica moltes coses. La gent d’Elx, així com la gent de Guardamar, van estar aïllats durant molt de temps. No anàven a València però si a altres ciutats industrials com Barcelona o Alcoi.

Joan Carles explicà la seua experiència vital quan amb 18 anys va arribar al Cap i Casal a finals dels 70. I com, en aquella època València era molt d’horta.

Els seus pares no han vingut mai a València, però es consideren valencians, com tots els d’Elx, no mai alacantins. Tanmateix als dels nord de la línia Biar-Bussot se’ls considera valencians al quadrat, valencians valencians.

Alguns consideren, digué Joan Carles, que per baix de la Vila Joiosa tot està perdut. Tanmateix ningú parla de la ciutat de València. “En la petita enquesta que he fet des de l’estació del Nord fins a l’edifici Octubre he preguntat on està el carrer Sant Ferran (la seu del Centre Octubre) i de les vuit persones a qui he preguntat només una m’ha contestat en valencià“, ens contà.

Al Baix Vinalopó existeix, tanmateix, Crevillent que amb 30.000 habitants on no hi ha abandó lingüístic. Fins i tot al Carxe, ja a la província de Múrcia, s’hi parla valencià.

Guardamar està bastant malament però un 35% dels xiquets de preescolar està matriculat en valencià, mentre que a Elx ho està un 30% i a Alacant un escàs 5%.

Joan Carles continuà: “També rebem visites de gent de les Riberes, disglòsica, que parlen un valencià central, que estan convençuts que parlen el millor valencià del món i que en vindre s’atreveixen a dir que a Elx es parla un valencià brut. Res de tot això. El valencià d’Elx és una submodalitat del català, una prova palpable de la unitat de la llengua. I des d’algunes instàncies es vol uniformitzar com a estratègia per separar-lo de la unitat del català.

Hi ha un nervi per tot el País Valencià, per Alcoi, Elx, Crevillent. I, per a Joan Carles, era un orgull acabar la tournée del seu llibre al Cap i Casal.

Voler mantenir el mateix valencià dels iaios no és possible“, digué. Aquest va evolucionant cap a la convergència com passa amb l’anglés, per exemple. Abans a Austràlia si deies OK, com a les pel·lícules americanes, et renyien. Calia dir all right. Ara a Londres, oir OK és usual….

El manteniment del valencià és el manteniment de la personalitat valenciana. I aquesta és diferent de la murciana o castellana. I fins i tot a Elx, com a ciutat industrial que és, la idea de progrés personal és molt diferent d’Alacant, capital administrativa de la província. I Joan Carles en recordà una enquesta en que es preguntava quin ofici es desitjava per al fill. A Alacant la majoria de pares volia que el seu fill fera oposicions mentre que a Elx el desig era que obriren un negoci.

En el torn de preguntes diverses persones de públic van expressar el seu sentiment cap a la catalanitat del sud valencià i el seu punt de vista sobre la situació lingüística del català. Victor Iñurria, Agustí Ventura i jo mateix intervinguem en el debat mentre que Mercè Climent, atenta, feia precioses fotos, per al seu bloc Els primers gestos del verd, on escrigué aquesta crònica Presentació “Des del rovellet de l’ou d’Elx” de Joan-Carles Martí a València.

Vídeo de la presentació de Francesc Mompó a Youtube

Foto: Taula de presentació del llibre. Enric Marco.

El cràter Ausiàs March als mitjans

0
El final del mes d’octubre i el principi del de novembre han estat prolífics en notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cràter de Mercuri que, ara ja sabem, l’astrofísic David Morrison i el seu grup de treball en nomenclatura planetària van anomenar Ausiàs March i que es troba situat en la vora del major accident geogràfic del planeta, la Plana Caloris.

A finals d’octubre vaig assistir al Curs de Comunicació Social de la Ciència per a Investigadors celebrat a la Universitat Politècnica de València. En una de les xerrades, la periodista científica Maria Josep Picó, de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, va presentar diversos exemples de notícies científiques que el seu centre havia contribuït a divulgar. I, entre altres, presentà l’article de Xavier Aliaga al Quadern del País. Maria Josep va ser qui em va fer veure que la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia seria periodísticament interessant.

Posteriorment, el 23 d’octubre, també es va parlat del cràter a la revista dominical Presència, del diari El Punt Avui. Ausiàs March, a Mercuri, és la posada en paper de l’article de Martí Crespo que aparegué a Vilaweb el 13 d’octubre.

A la revista en anglès Catalonia Today, l’article anterior va aparèixer traduït a la llengua de Shakespeare el dia 28 d’octubre.

I finalment, el dia 6 de novembre, al Diari de Girona, que segurament pertany al mateix grup editorial del diari valencià Levante, Rafel Montaner, periodista de Levante, i Alfons Petit, van publicar un nou article però destacant que també hi ha un cràter a Mercuri dedicat a Salvador Dalí, el geni de Figueres. La segona part de la notícia és un resum de l’article aparegut al diari valencià.

Poc a poc la difusió de l’existència del cràter del poeta saforenc va eixamplant-se. I d’ací a unes setmanes ho podrem llegir a altres llocs. Ja en parlarem.

Foto. Maria Josep Picó en la seua conferència. Enric Marco.

Amb els Amics dels Clàssics

1

Cada generació té l’obligació de llegir i revisar els clàssics. I com canvien els sistemes de valor, cada generació llig de manera diferent. I cal professionals que conjuguen la saviesa i la senzillesa per arribar al públic d’aquesta generació“. Així va començar el seu parlament el medievalista Ferran Garcia-Oliver en la presentació i lectura poètica dels dos primers volums de la nova col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.L’acte, que se celebrà el passat dijous 13, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, ben a prop de la Llotja medieval, va ser presentat per Eliseu Climent, president d’Acció Cultural, amb la participació del catedràtic de filologia catalana Albert Hauf i dels poetes Carles Duarte i Josep Piera, a part de l’historiador citat més amunt.

Minuts abans de començar l’acte vaig saludar Carles Duarte, a qui no coneixia encara personalment, i amb el qual he compartit, durant els últims mesos, l’aventura per conéixer el perquè de la denominació del cràter Ausiàs March de Mercuri.

Eliseu Climent presentà l’acte i cedí la paraula a Carles Duarte, editor de Barcino que, seguint l’antiga tradició i el sentit de l’editorial, posa a l’abast del lector d’avui el Tast dels clàssics per mostrar-nos sobretot la gran literatura.

Albert Hauf recordà que la poesia és l’art de crear bellesa per la paraula.

Jordi de Sant Jordi, que únicament va escriure divuit poemes, fou més fidel a la tradició trobadoresca que el seu coetani Ausiàs March i va ser elogiat pel Marqués de Santillana en la seua obra “La coronación de Mossen Jordi de Sant Jordi“. El poeta castellà, referint-se a Jordi de Sant Jordi diu: “el qual ciertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, cá fué músico excelente.” No debades el coneixia personalment en haver conviscut a la cort del Magnànim.

Es féu esment de Josep M. de Casacuberta per fundar l’editorial Barcino, allà per l’any 1924 i de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” que el 1925, mamprengué la publicació sistemàtica dels clàssics medievals catalans.

Ferran Garcia Oliver recordà també el polític Nicolau d’Olwer, el qual digué que si no podem reconstruir el Partenó amb marbre tampoc cal fer-ho amb guix. De la mateixa manera, si els nostres clàssics no els podem llegir en l’original cal adaptar-los a la llengua actual per poder llegir-los, però amb rigor.

Més endavant l’historiador es qüestionà si les biografies personals dels autors són importants o no a l’hora de valorar i estudiar la seua obra. Per suposat que ho són, conclogué. Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dues vides parel·leles, dos cavallers servint el mateix rei. Tanmateix amb unes trajectòries tan diferents.

A Sant Jordi se li estroncà la vida en plena joventud, mentre que March visqué una vida desgraciada. La vida del cavaller Sant Jordi és un misteri. Ens sobta un fet essencial de la seua biografia: és fill d’un moro captiu, segurament un esclau de Granada batejat. El poeta és, doncs, fill del no res, però arriba al més alt, a ser el cambrer del rei, el que coneix totes les intimitats i defectes del sobirà.

Això era així -diu Garcia Oliver- ja que a la València de principis del XV tot era possible. Era una València oberta. Això 50 o 60 anys més tard seria impensable en arribar la inquisició amb els reis catòlics.

Ausiàs March, per contra, ho té tot a favor, però és un potrós, com diem a la Safor, un neguitós. Als trenta anys, després de lluitar i navegar amb el rei per la Mediterrània, rebutja el camí d’ascensió. Considera que no és el seu camí. És premiat amb el càrrec de falconer però era gandul en la feina. Només té el cap en les dones, té el cap ple de pardals. La seua vida fou desgraciada. Per començar, fins i tot no estava destinat a nàixer. Però el seu germà major, Joan March, mor a Terra Santa quan Pere March, son pare, ja té seixanta anys. Per això ell i la dona han de tindre un nou hereu. El pare mor a Balaguer amb un Ausiàs de 12 anys.

Les dues esposes d’Ausiàs moren aviat i el testament també va ser tema de conflicte amb els cosins March de Barcelona.

Clar que serveixen les biografies per entendre Jordi de Sant Jordi i Ausiàs
March! Ai, si no s’hagueren perdut els documents privats del poeta de Gandia! Haguérem fet meravelles.
” I, alçant els braços al cel l’historiador digué: “Pregue al Nostre Senyor tenir el llibre de comptes! I si haguera comprat un llibre…!

Sant Jordi es nota que és fill d’un convers per les múltiples referències a
Déu en la seua obra. Això pesa molt. Fins i tot a la germana no la deixen entrar al Monestir de la Saïdia.

Per acabar es van llegir algunes poemes de les obres presentades. Carles Duarte, com a adaptador de Sant Jordi, llegí fragments del poema dels Enuigs, del conegudíssim Desert d’amics i del sorprenent Tots jorns aprench i desaprench ensemps.

Josep Piera començà dient que a un poeta només l’entén un poeta. Els altres
l’interpreten. Respecte a Ausiàs March, cada època l’ha llegit de manera diferent: simbol de la pàtria, de l’amor, … El que impacta és que un text de fa 600 anys, gràcies a la bellesa que té ens diu encara coses.

Piera reconegué que portava quaranta anys llegint-lo i que no l’havia llegit mai igual. Respecte a la seua adaptació al català modern digué que no havia fet com Fuster que va prosificar March. Ell ha adaptat els versos conservant la rima.

Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March“, diu el poeta. Segons Piera, ell es posa com a model. Això forma part de l’extraordinària modernitat de March. I és una llàstima que la literatura catalana no siga reconeguda arreu. (Això no és realment cert com es pot veure ací, pense jo.).

Finalment Piera recità, entre altres, els poemes: Així com cell, Com aquell que està prop de la mort, Com el malalt que fa temps que jau.

I per acabar demanà canviar els noms dels Cants de mort per Cants de dol i els Cants d’amor per Cants de desig o de voler.

L’acte acabà passades les 21 hores sense temps de fer una roda de preguntes del públic que, en multitud, ocupava tota la sala de conferències de l’Octubre.

Imatges: Enric Marco.

La Festa Estellés a Tavernes, un èxit

0

Festa Estellés 2011

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

Parlant de literatura eròtica a Prada

3

Mars-Comet-NASA

Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Enguany se m’ha presentat l’oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d’agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, únic premi d’aquestes caracterísitiques a la península ibèrica, s’aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.

Minuts abans de l’encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l’oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.

I destacà la labor del grup Compromís i l’efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.
<img style="float: left;margin: 5px" alt="" src="http://blocs.mesvilaweb.cat/blocs.mesvilaweb.cat/marco/wp-content/uploads/sites/1648/2011/09/RXJvdGljYTA

Homenatge blocaire a Estellés

0

Estellés

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l’estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre.

En el seu homenatge i a l’espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:

Un poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l’ofici familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Rosa Magraner i Enric Marco.

Publicat dins de Literatura i cinema i etiquetada amb | Deixa un comentari

100anysdevalor

6
Publicat el 22 d'agost de 2011

EnricValor100

És d’admirar com una persona  –a  qui a penes has vist en algunes ocasions i amb qui tan sols has creuat quatre paraules de cortesia i reconeixement en una mostra del llibre valencià de les que es feien a la Llotja del cap i casal– pot ser tan significativa en la teua vida. Això és, precisament, el que m’ha esdevingut amb el mestre Enric Valor. Tan sols l’havia vist de lluny en alguns actes. D’ell en coneixia La flexió verbal i la Gramàtica catalana, especialment referida al País Valencià.

La meua sorpresa fou quan vaig llegir totes les seues Rondalles valencianes en els dos volums de l’editorial Gorg. Quin sentiment de retrobament amb les meues arrels, amb la meua infantesa, amb la llengua rica i exuberant dels meus majors que per un temps ens havien fet menysprear per vulgar, pobletana i rebordonida!

Quin goig en llegir a les seues admirables pàgines aquelles expressions que jo havia escoltat a casa tota la vida i tantes altres paraules del nostre patrimoni lexical que jo desconeixia o que ja havíem perdut a casa!

La primera rondalla, El llenyater de Fortaleny, la recollí Valor al meu poble: La Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. El meu iaio Batiste una vegada em va explicar que feia uns anys un senyor foraster anava pel poble preguntant als vells sobre antigues històries o contes populars i que sa mare, que en sabia un fum, va parlar amb ell una llarga estona. Pot ser fóra la meua besàvia Gertrudis una de les informants valleres d’aquesta extraordinària rondalla del llenyater? Això no ho sabré mai, però em queda el dubte i la il·lusió que així fóra. I sempre que llig aquesta rondalla o alguna altra als meus alumnes em vénen els records.Enric Valor és la persona que més ha influït en mi a l’hora de recuperar el valor i la dignitat de la meua llengua materna. La seua bonhomia i saviesa m’encoratja a continuar la dura tasca, en aquests temps difícils d’oblit i d’autoodi . Ell, com Espriu, com Sanchis Guarner i tants altres, va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I nosaltres tenim el dret i el deure de llegar a les generacions futures el nostre major patrimoni cultural: la nostra llengua.

Emmirallem-nos en la figura del mestre Enric Valor! Està en joc el futur de la llengua que ens fa ser valencians. Els nostres fills i els nostres alumnes ens ho agrairan.

Rosa Magraner i Grau
Tavernes de la Valldigna

Lírica i estels al Cosmocaixa

2
Publicat el 12 de maig de 2011

lirica-estels

Sempre hi ha hagut científics, que a part de ser excel·lents en el seu camp de recerca, també han cultivat la literatura. En el nostre país i en la nostra llengua el cas del professor David Jou és paradigmàtic. Físic i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, des de ben menut ha cultivat la poesia i l’assaig. Us recomane el seu article a la revista Mètode, Astronomia per a poetes.

Aquest dissabte 14 de maig a la tarda-nit, David Jou participa en un espectacle lírico-musical astronòmic al Cosmocaixa de Barcelona.

L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental–
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.
I som com creadors!: veiem a la pantalla
Un món tot just nascut. Una galàxia qualla.
Es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el Sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
–fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.

L’ordinador simula el naixament del estels
(El color de la ciència, 1990), de David Jou,(escriptors.cat)(1953- ):

Ací teniu l’horari dels espectacles, si us agrada l’Astronomia, la Música i/o la Poesia:

* 20:00. Lírica i estrelles (acústic exclusiu en el Planetari de CosmoCaixa): per José A. Caballero, Antonio Arias i David Jou. Lectura de poesia, en castellà i català, interpretació de cançons amb guitarra en acústic i explicació científica de la projecció. Gratuït, necessita invitació.

* 22:00. Multiverso (plaça de la Ciència) Rock’n’Astronomia: un projecte d’Antonio Arias (Lagartija Nick) i José A. Caballero (Centro de Astrobiologia) amb artistes convidats (Lagartija Nick+). Astre-concert gratuït, no necessita invitació.

 

Publicat dins de Literatura i cinema i etiquetada amb | Deixa un comentari