Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La fama d’Ausiàs March arriba a Mercuri

1

March CraterEn la mitologia grega Hermes era la divinitat protectora, entre unes altres, dels comerciants i els viatgers, però també dels oradors, els literats i els poetes. I el seu correlat en la mitologia romana, el déu Mercuri, que heretà una part d’aquestes atribucions, dóna nom a un dels planetes del nostre sistema solar, el més proper al Sol i, lògicament, un dels més inhòspits. Malgrat la llunyania de Mercuri a la Terra, la sonda Mariner 10 aportà entre el 1974 i el 1975 dades i imatges valuoses perquè els investigadors milloraren el coneixement del planeta i dels seus abundosos accidents geogràfics, fruit de l’exposició continuada al bombardeig de residus del sistema solar. Seguint les pautes de la International Astronomical Union (IAU), l’organisme que ha d’aprovar finalment les propostes nominals, molts d’aquells accidents, especialment els cràters, foren batejats a Mercuri amb noms d’escriptors, músics i artistes plàstics, com ara Dalí, Picasso, Cervantes o Rembrandt, entre una nòmina ben complida de grans creadors. Comptat i debatut, molt on escollir. Per això no semblava senzill que aquests científics tingueren present, a l’hora de fer el repartiment onomàstic, una minoritària llengua europea com el català, tot i la rica i prolífera tradició literària que ha generat al llarg dels segles. Un destacat científic nord-americà, el doctor David Morrison, desafià aquesta lògica il·lògica i batejà el 1979 un dels principals cràters de Mercuri amb el nom del poeta de Gandia, Ausiàs March, un fet que havia passat desapercebut en el nostre àmbit lingüístic fins fa ben poc.

La troballa tingué lloc cap al mes de l’abril passat. El català Carles Duarte, editor de Barcino i president de la Fundació Lluís Carulla, dedicada a promoure la llengua i la cultura, començà la tasca de documentació per a una conferència sobre els noms de la Lluna i la seua etimologia. “La xerrada també hi tractava de la cartografia lunar i, llavors, estudiant els topònims dels cràters, vaig decidir mirar-me a fons uns altres planetes i els criteris per donar nom als accidents geogràfics“, relata Duarte. “D’aquesta manera em vaig trobar amb l’agradable sorpresa del cràter Ausiàs March. Es tractava, a més, d’un cràter important i envoltat de grans escriptors“, afig. “Va ser una alegria enorme, perquè March és un poeta que m’estimo moltíssim i amb el qual tinc una relació estreta com a editor“, assegura en al·lusió a la recent edició en Barcino d’un volum de poemes seleccionat per Josep Piera.

De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d’Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d’un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d’estels. “Jo no tenia ni idea d’això, em vaig quedar absolutament al·lucinat“, confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d’aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un “Spanish (catalan) poet” i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s’aclareix l’autoria d’aquell nom. “Vaig començar a preguntar a gent d’ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em van aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors“, argumenta.

Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March“. Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d’aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final.

Després d’aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou “anar a les fonts“, al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l’11 d’abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d’aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que “creu” (“believes”), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: “I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury“.

Lluny d’apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L’astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l’interés d’aquest diari en la història. L’emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l’any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D’aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s’hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l’univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l’institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Questions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.

Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d’un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d’enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: “Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics“. Marco, però, sosté que el fet d’haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.Aquesta és, de moment, la història del bateig i el seu descobriment per a la nostra comunitat lingüística i científica. Però la gènesi de l’accident geogràfic Ausiàs March es remunta molt més enllà en el temps. Fa uns 3900 milions d’anys, tots els planetes del nostre sistema solar experimentaren el que els científics anomenen “el gran bombardeig“, la caiguda sobre els astres de quantitats inimaginables de residus rocosos. En major o menor grau, tots els planetes van estar exposats al bombardeig, però en el cas de la Terra, el moviment de les plaques tectòniques, la vegetació, l’erosió i el fet d’haver pogut retenir l’atmosfera, van esmorteir o dissimular els efectes. A Mercuri, per contra, les petjades del bombardeig, com es pot observar en les imatges que acompanyen aquest text, són evidents i han pogut ser examinades pels científics gràcies a les imatges enviades per la Mariner 10 entre el 1974 i el 1975. Així i tot, les millors fotografies detallades del cràter Ausiàs March i el seu entorn són ben recents, fruit de l’arribada de la sonda Messenger, fa un any aproximadament. Gràcies a aquesta sonda es pot observar que dins de l’Ausiàs March hi ha un altre cràter més menut i les petjades de nombrosos petits impactes. Dit això, per al públic no familiaritzat amb l’astronomia, potser el que més cride l’atenció siga que, a poca distància en el mapa del cràter Ausiàs March, hi ha els accidents geogràfics dedicats a monstres de la literatura universal, com ara Émile Zola o William Shakespeare. Els compatriotes del poeta de Gandia hauríem de congratular-nos-hi: no sempre es fa justícia.

XAVIER ALIAGA,  València

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Primera imatge: Cràter March de 83,28 km de diàmetre.  Nasa /Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory / Carnegie Institution of Washington.

El text que acompanya a la fotografia a la pàgina de la missió Messenger (foto 76):

March Madness

This image, taken with the Narrow Angle Camera (NAC), shows March crater, named for the 15th century Valencian poet Ausiàs March.

Date acquired: May 04, 2011

Segona imatge: es pot veure a la viquipèdia en anglés mirant el planeta Mercury. L’enllaç directe a la fotografia és aquest. El cràter March es troba al centre de la imatge. Els cràters Van Eyck i Shakespeare es podeu veure al cantó superior dret.

Moltes gràcies a la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València i al periodista Xavier Aliaga del diari El País per divulgar aquesta història. Enric Marco.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ciència i mordasses informatives

0

Mordasses

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Un satèl·lit a la deriva

0

UARS

Aquesta nit pot ser molt llarga per a l’equip de vigilància del cel dels Estats Units. El satèl·lit UARS (Upper Atmospheric Research Satellite) cau descontrol·lat cap a la Terra i l’han de vigilar de prop per conéixer el punt d’impacte.

El satèl·lit va ser llençat el 1991 a bord del transbordador Atlantis i la seua missió va ser estudiar l’alta atmosfera, la capa d’ozó, els vents i la  radiació solar. Encara que havia de treballar només durant tres anys va ser operatiu fins el 2005 a causa dels bons resultats obtinguts i de les ampliacions pressupostàries. Fa sis anys la missió va acabar i va caldre baixar la seua òrbita, inicialment a uns 580 km, a una inferior per a que el fregament amb l’atmosfera el frenara, caiguera finalment a la Terra i, d’aquesta manera, eliminar un objecte inservible que podria ser un perill per a satèl·lits en funcionament.

I és que actualment hi ha uns 22000 objectes d’origen artificial majors de 10 cm al voltant de la Terra, dels quals només uns 1000 són naus operatives. La resta és el que s’anomena fem espacial i gran part va caiguent de mica en mica cap a la Terra, a raó d’un tros al dia.

L’UARS tenia una massa original de 5668 kg i en la seua caiguda els trossos que no es cremaran completament no arribaran ni al 10% d’aquesta massa, uns 532 kg. S’ha estimat que la nau es trencarà i uns 26 trossos arribaran a terra, els més massius dels quals seran d’uns 158.3, 60.6 i 45.8 kg respectivament. I la velocitat d’impacte d’aquests objectes s’ha calculat en uns centenars de quilòmetres per hora. Això és, més o menys com l’energia cinètica d’un motorista anant ràpid per l’autopista. Res de l’altre món.

La NASA calcula el risc de morts humanes en 1 en 3200, cosa que és ben poc encara que, per als satèl·lits moderns dissenyats per destruir-se de forma més eficient en la reentrada, el risc d’impacte causant morts és només d’1 en 10000.

Si bé aquest matí la NASA havia comunicat que la zona probable d’impacte era Papua-Guinea i el sud del Pacífic, a la vesprada ha fet saber que l’orientació del satèl·lit ha canviat i la seua caiguda s’ha alentit. Ara sembla que hi ha un petit risc que algun tros caiga sobre els Estats Units. Estarem a l’aguait a veure que passa.

Actualització final:

El satèl·lit de la NASA per a la Recerca de l’Atmosfera Superior (UARS) va caure a la Terra entre les 5:23 i les 07:09 (hora local valenciana) del dissabte 24 de setembre. El Centre Conjunt d’Operacions Espacials a la base de la Força Aèria de Vandenberg  a Califòrnia ha comunicat que el satèl·lit entrà a l’atmosfera sobre l’Oceà Pacífic. L’hora precisa del reingrés i el lloc encara no es coneixen amb certesa.

Update #10
Fri, 23 Sep 2011 04:45:08 PM GMT+0200

As of 10:30 a.m. EDT on Sept. 23, 2011, the orbit of UARS was 100 miles by 105 miles (160 km by 170 km). Re-entry is expected late Friday, Sept. 23, or early Saturday, Sept. 24, Eastern Daylight Time. Solar activity is no longer the major factor in the satellite’s rate of descent. The satellite’s orientation or configuration apparently has changed, and that is now slowing its descent. There is a low probability any debris that survives re-entry will land in the United States, but the possibility cannot be discounted because of this changing rate of descent. It is still too early to predict the time and location of re-entry with any certainty, but predictions will become more refined in the next 12 to 18 hours.

Update #15
Sat, 24 Sep 2011 09:46:42 AM GMT+0200

NASA’s decommissioned Upper Atmosphere Research Satellite fell back to Earth between 11:23 p.m. EDT Friday, Sept. 23 and 1:09 a.m. EDT Sept. 24. The Joint Space Operations Center at Vandenberg Air Force Base in California said the satellite penetrated the atmosphere over the Pacific Ocean. The precise re-entry time and location are not yet known with certainty.

Imatge: Gràfic del satèl·lite i de la seua òrbita.
Informació adicional al document de la NASA: Re-entry and Risk Assessment for the Nasa Upper Atmosphere Research Satellite (UARS).

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb | Deixa un comentari

El dia de les ombres rectes

1

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

Dawn us porta de viatge al voltant de Vesta

1

La nau espacial Dawn de la NASA va arribar al segon dels asteroides el passat 15 de juliol. D’això ja en vaig parlar en un apunt anterior. Ara a partir de les imatges obtingudes per la càmera de Dawn, podem fer un viatge volant per damunt de la superfície de Vesta.

En el vídeo es veu que l’asteroide no està completament il·luminat. No hi ha llum en les latituds altes del nord ja que, com en el nostre planeta, Vesta també presenta estacions. Actualment és hivern en l’hemisferi nord de Vesta i, per tant, la regió polar nord està sempre a fosques. I quan veiem com rota Vesta des de damunt del pol sud, la meitat està fosca ja que en una part és de dia i en l’altra de nit.

Poseu-vos el vídeo a pantalla completa i imagineu-vos que sou un astronauta viatjant pel sistema solar i explorant nous móns.

Vídeo de NASA Jet Propulsion Laboratory California Institute of Technology

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La missió Kepler de la NASA descobreix Kepler-16b, un planeta amb dos sols

0
I ara l’animació de l’òrbita de Kepler-16b amb referència a Tatooine, el planeta desèrtic de Star Wars. La NASA ha venut el descobriment, important sense dubte, amb ajut d’una pel·lícula de culte i ja de cultura popular. Tot s’aprofita.L’animació està bé. Fins i tot si no sabeu anglés s’ho val. Deixeu-vos endur a un món distint al nostre i on és possible veure dos eixides i postes de sol.

Fixeu-vos com ven la NASA el descobriment:La missió Kepler de la NASA ha convertit la ficció en fets. Un món amb doble posta de Sol que va ser primerament imaginat en “Star Wars” fa uns 30 anys en una galàxia molt, molt llunyana, ha esdevingut realitat científica.
Crèdit: NASA /
Ames Research Center

 

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un planeta amb dos sols

0

TatooineTatooine és el planeta natal d’Anakin Skywalker i Luke Skywalker. Un planeta habitable encara que prou desèrtic i el més famós de la saga de l’anomenada Guerra de les Galàxies (Star Wars). Una de les coses més curioses des del punt de vista astronòmic és que Tatooine orbita dos sols, com pot veure’s a la imatge de la pel·lícula. Malgrat que després a les escenes amb els protagonistes els objectes només fan una única ombra. Una llàstima no haver posat l’efecte de dues ombres al film…Els astrònoms sempre han pensat que l’existència d’un món així seria poc probable. La teoria de la gravetat aplicada a tres cossos simultanis, un dels problemes més difícils de la mecànica, preveu que, en general, la seua òrbita seria inestable. Més tard o més prompte el planeta es desestabilitzaria, s’escaparia del sistema o es precipitaria a una dels seus sols. Només en el cas que el planeta es trobara bastant llunys dels dels sols sembla que la situació seria estable.

Ara, però, la sonda Kepler, dedicada des del maig del 2009,  a la búsqueda de planetes extrasolars en la zona del cel al voltant de la constel·lació del Cigne, ha detectat un planeta circumbinari – un planeta orbitant dues estrellas – a 200 anys-llum de la Terra.

La llum que reemet un planeta extrasolar és molt i molt dèbil i per això Kepler utilitza el mètode dels trànsits, en el que la brillantor de l’estrella minva a causa del pas del planeta per davant d’ella.

A diferència de Tatooine, el nou planeta de nom Kepler 16b, és un planeta fred, inhòspit, d’aproximadament de la grandària de Saturn, i es creu que és meitat gas, meitat roca. Els estels són més petits que el nostre Sol. El més gran té un 69% de la massa solar i el més petita només té un 20% de la massa de la nostra estrella. Kepler-16b gira al voltant de les estrelles cada 229 dies, molt semblant al període de 225 dies de Venus.

Aquest nou planeta, a més, està fora de la zona habitable del sistema estel·lar on s’hi troba. L’aigua no podrà ser líquida i per tant una vida com la coneixem seria impossible allí.

Podeu trobar més informació i alguna animació a la web de la missió Kepler.

Foto: Tatooine, de Star Wars.

 

 

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La Festa Estellés a Tavernes, un èxit

0

Festa Estellés 2011

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

New York sota els atacs. Els meus records

0

NYC-11set2001-ISSEra poc abans de les tres de la vesprada i acabava de tornar de dinar amb els companys de treball. Assegut al despatx i davant de l’ordinador vaig obrir la pàgina de Vilaweb per llegir les últimes notícies del país i del món. En aquell moment l’accident d’un avió contra la torre nord del World Trade Center a Nova York ocupava la portada. Vaig quedar enganxat a la pantalla. El meu primer pensament va ser que el pilot havia tingut un problema i havia perdut el control de l’aparell. Pensava aleshores, ingenuament, que allò era només un desgraciat accident d’una avioneta mitjana.Aquesta idea que m’anava rondant pel cap desaparegué de sobte quan, passades les 3 de la vesprada, una renovació de la web de Vilaweb esmentà el segon actac, ara a la torre sud.

Això ja no podia ser un desgraciat accident. Era un atemptat en tota regla, vaig concloure. Ja vaig entreveure, aleshores, que el món anava a canviar a partir d’aquell fet.

Durant les hores següents, des del despatx, o ja des de casa, vaig veure el desastre posterior: el col·lapse dels dues torres i la mort segura de milers de persones. Recorde que un dels meus fills, aleshores amb només 7 anys, i assegut amb mi al sofà amb el ulls ben oberts davant la tele em preguntava pels motius de l’atemptat, per les víctimes, pel que passaria a partir d’ara al món. I que li expliques per a que ho puga entendre?

Ja han passat deu anys des d’aleshores i el món ha canviat molt i és ara més insegur. Quasi 3000 morts americans i centenars de milers de morts més a d’altres zones del planeta a les dues guerres posteriors que encara duren són molts morts, massa morts.

Quina espècie la nostra que tracta d’anihilar el qui no pensa com ell!

Avui, però, toca recordar els morts del WTC i els de Washington.

Imatge: Foto des de la Estació Espacial Internacional: ISS003-E-5387 — Visible des de l’espai, una columna de fum s’eleva des de l’àrea de Manhattan després que dos avions s’estavellaren en les torres del World Trade Center. Aquesta foto va ser obtinguda el matí de l’11 de setembre de 2001. “Les nostres pregàries i pensaments van a totes els persones que estan allí i a d’altres llocs.” va dir el comandant de l’Estació Frank Culbertson de l’Expedició 3, després dels atacs terroristes. Crèdit imatge: NASA

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de setembre de 2011

2

Setembre 2011

El darrer mes de l’estiu ha començat i les hores de sol ja estan minvant ràpidament. La calor estiuenca i la xafogor encara romandran uns dies fins que, sense adonar-nos-en, uns dies de fresca ens abaixen definitivament les temperatures fins l’any vinent.El cel nocturn, allà on la contaminació lumínica no s’ha fet encara l’ama i senyora, es troba ben avorrit. Els planetes, llevat de Júpiter, es troben ben a prop del Sol per a la seua observació còmoda.

Saturn, per exemple, es farà cada vegada més difícil veure’l. Poc després de la posta del Sol, podrem encara observar-lo els primers dies del mes, però ja ben dèbil. Més endavant, res de res.

Com a planeta rei de la nit, el substituirà Júpiter que ja s’aixeca per l’est les primeres hores de la nit, ben brillant en la constel·lació d’Àries, dalt del cap de la Balena. Per trobar-lo sense problemes, teniu un bona oportunitat el dia 16 de setembre ja que la Lluna s’hi situarà ben a prop. A finals de mes eixirà poc abans de les 10 de la nit i a l’eixida del sol el trobareu cap al Sud.

Mart es veu a la matinada i ara mateix es troba en la constel·lació dels Bessons. Però no s’estarà quiet i es mourà ràpidament en la volta celeste aquest mes, fins arribar el dia 1 d’octubre a Cancer on passarà per damunt del cúmul obert de Praesepe o M44. Bon moment per mirar-lo pel telescopi i fer-li una  foto. Mentrestant el dia 23 de setembre la Lluna se situarà al seu costat.

Les condicions de visibilitat de Mercuri seran millors aquest principi del mes de setembre, en que se separarà bastant del Sol i el podrem veure uns 45 minuts abans de la seua eixida. Un fenomen ben interessant serà el seu encontre pròxim amb Spica, l’estel més brillant del Lleó, en el que el planeta es posarà a només 0.75 graus a l’esquerra de l’estel. Més avançat el mes Mercuri es tornarà a endinsar en les lluentors solars i, de fet, passarà per darrere del Sol el 28 de setembre.

Venus no el podren veure massa aquest mes. A finals de setembre el podrem veure cap a l’oest, però ben a prop de l’horitzó. Així que si no teniu un horitzó lliure de núvols i muntanyes no hi haurà res a fer. Caldrà esperar a la pròxima tardor i hivern per admirar Venus en tota la seua bellesa.

La Lluna presentà el passat diumenge dia 4 de setembre, fase de quart creixent. El 12 serà plena, mentre que el 20 se’ns mostrarà com a quart minvant i el 27 serà finalment lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I la notícia del mes podria ser la descoberta del primer planeta diamant. Resulta que l’estel dens i mort, el pulsar PSR J1719-1438 presenta una variació periòdica dels seus polsos de ràdio. Aquest fet només es pot interpretar com a prova de l’existència d’un planeta orbitant al seu voltant. Però aquest planeta només tindria 60000 km de diàmetre, la meitat del que té el planeta Júpiter. A més giraria al voltant del pulsar en dues hores i deu minuts i, es trobaria a només 600000 km de distància de l’estrella central.

Tots aquests fets impliquen que el planeta ha de tindre una composició molt especial ja que si fora com la Terra o Júpiter, les forces de marea que exergeix el pulsar sobre aquest cos ja l’haurien destruït. Així que sembla que la seua estructura ha de ser cristal·lina i de carboni, és a dir, de diamant. Això si que és una joia. Però tranquils. El sistema pulsar-diamant es troba només a uns 4000 anys llum en la constel·lació de la Serp (Serpens). Podeu llegir la notícia completa en la nota de premsa de la Max-Planck Gesellshaft.

Foto: Una parella estranya: El dibuix mostra el pulsar PSR J1719-1438 amb el pols de 5.7 milisegons de període en el centre i l’òrbita del planet comparat amb la grandària del Sol, l’esfera de color groc. Dibuix artístic de Matthew Bailes.

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Parlant de literatura eròtica a Prada

3

Literatura eròtica

Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Enguany se m’ha presentat l’oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.

Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d’agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, únic premi d’aquestes característiques a la península ibèrica, s’aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.

Minuts abans de l’encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l’oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.

I destacà la labor del grup Compromís i l’efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.

Homenatge blocaire a Estellés

0

Estellés

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l’estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre.

En el seu homenatge i a l’espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:

Un poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l’ofici familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Rosa Magraner i Enric Marco.

L´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga

1

CL-ParcTuria

He estat uns dies al Parc Natural de Monfragüe i he tornat meravellat. A més de veure els voltors volant ben a prop, he gaudit d’un dels cels més foscos d’Espanya. Per això eren ben visibles les constel·lacions i moltes nebuloses. La Via Làctia era un camí il·luminat que travessava el firmament i, de tant en tant, alguna estrella fugaç el creuava deixant una estela al seu pas. Monfragüe és Reserva de la Biosfera i ara s´està tramitant també la seua declaració com a reserva StarLight, dins d’una campanya internacional per la qualitat dels cels nocturns.La reivindicació d´un cel fosc no és una petició només de quatre astrònoms perjudicats per la pèrdua de les estrelles sinó que comença a ser una demanda de biòlegs i conservacionistes per la repercussió de la contaminació lumínica sobre la fauna i la flora. En el medi nocturn multitud d’organismes han evolucionat per adaptar-se a l’absència de llum. Així, hi ha plantes que obrin les flors a la nit per ser pol·linitzades per papallones i insectes nocturns. I és que només el 20% d’insectes són diürns, la resta fa el seu cicle vital a la foscor. Però l’increment de la il·luminació nocturna altera la seua activitat reproductiva, fa que es concentren al voltant dels punts de llum i allí són caçats fàcilment pels seus depredadors que, en creure que hi ha molt d’aliment, proliferen més del compte.

Si atenem tots aquests efectes sobre l´ecosistema, ens sorprendrem en saber que la ciutat de València, segons un estudi de la Universidad Complutense de Madrid, és considerada la més contaminada de l´estat, tot i que es troba al costat de dos parcs naturals: l´Albufera i el Parc del Túria. Es creu que amb més llum es viu millor, que tindre´n poca és perillós i a més fa de pobres, que tindre’n molta és atractiu i ven més. Però realment aquestes idees estan totalment passades de moda. L’excés de llum blanca té un
efecte sobre el son nocturn ja que suprimeix la producció de melatonina, l’hormona necessària per a dormir bé. Els sensors de moviment poden substituir amb major eficiència els llums posats per seguretat i molts llocs d´Europa, fins i tot les zones residencials poc transitades s’il·luminen automàticament en passar algun veí. I, finalment, l’afirmació que la llum ven és falsa ja que Nova York, ciutat ben cosmopolita, no està tan il·luminada com València. A la nit, als seus carrers no es pot llegir un periòdic, cosa que a la nostra ciutat és perfectament factible.

L´excés d´il·luminació dels equipaments públics es paga dels nostres impostos i ja seria hora que començàrem a exigir als nostres ajuntaments mesures d’estalvi energètic, no només per la preservació de l´hàbitat nocturn, sinó també de les nostres butxaques, sobretot en època de crisi. Com diu Joan Manel Bullón, astrònom que gaudeix del cel fosc d´Aras de los Olmos, l´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga.

Article publicat al Levante EMV. L´energia ni es crea ni es destrueix, només es paga, 1 de setembre 2011.

Foto: La ciutat de València des del Cim dels Carasols. En front, l’aeroport de València. Ángel Morales.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari