Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià

0

Jordi Joan

La Universitat de València i la Galeria Jorge Juan van inaugurar dissabte passat en aquesta àrea comercial la programació del Mes de l’Astronomia ‘Tras los pasos del astrónomo Jorge Juan’ amb la finalitat de divulgar la figura d’aquest científic nascut a Novelda en 1713 i que amb 22 anys es va embarcar en l’expedició de la Real Acadèmia de les Ciències de París per a mesurar el meridià terrestre en la línia equatorial en Amèrica del Sud.

Després de la presentació d’una placa dedicada a la biografia de Jorge Juan, el director del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, José María Martí, va agrair que la Galeria “haja volgut unir-se a la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia que té com a objectius: divulgar aquesta ciència a tots els públics, estimular l’interès per l’astronomia i ajudar a mostrar allò que l’astronomia i la ciència en general fan pel desenvolupament i la millora de les condicions de vida de la humanitat”.

Segueix …

Martí va recordar que en 2009 es commemora el 400 aniversari de la primera observació astronòmica feta amb un telescopi per Galileu Galilei en el 1609. “La descripció que es feia de la realitat física en temps de Galileu, era totalment insatisfactòria per a ell, que veia clar que al coneixement de les lleis de la natura s’arribava per l’experimentació. Açò li va dur a observar per primera vegada els cels amb una ullera de llarga vista i va fer nombroses observacions revolucionàries: va descobrir fases en el planeta Venus, satèl·lits al voltant de Júpiter, cràters, muntanyes i planes en la Lluna, taques en el Sol… Galileu és un dels pares de la revolució científica del Renaixement -juntament amb Copèrnic i Kepler- i a ell li devem en gran mesura el salt a la Modernitat”, va argumentar el professor.

El director de l’Observatori Astronòmic, Juan Fabregat, va subratllar la importància “d’iniciatives com aquesta, de col·laboració entre la Universitat i la Galeria per a donar a conéixer un dels científics valencians més destacats de la nostra història”. Jorge Juan es va interessar molt jove per la ciència “i va optar per convertir-se en marí, doncs en la seua època les universitats encara no estaven tan desenvolupades”, va apuntar. Fabregat, qui també va ressaltar que Jorge Juan va participar en l’expedició, que després de vuit anys, va assolir fer més precisos els càlculs per a fixar la posició terrestre. I com els realitzaven? Precisament basant-se en mètodes astronòmics: utilitzant els satèl·lits de Júpiter.

En la vocació d’oferir una programació cultural de la Galeria Jorge Juan, complementària al vessant comercial, encaixa molt bé amb aquesta activitat divulgativa d’astronomia, una ciència que, com hem pogut veure aquest matí, genera un gran interès en el públic de totes les edats”, va explicar el gerent de la Galeria, Juan José Martí, qui també va agrair la coordinació de la iniciativa per part de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

TALLERS INFANTILS, MOSTRA FOTOGRÀFICA I CAFÈ CIENTÍFIC

L’exposició fotogràfica ‘L’Univers en les teues mans’, coordinada per Enric Marco, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica, mostra imatges espectaculars en gran format. “Són objectes que Galileu ja va observar, però amb una visió més moderna. S’han triat no només pel seu interès científic, sinó també per la seua bellesa artística”, va matisar Marco.

Els tallers didàctics organitzats pels joves científics de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València van tenir ahir una gran participació de xiquets, que van poder realitzar diverses activitats com elaborar rellotges de Sol, pintar planetes o jugar a embolics amb un Sistema Solar. Aquests tallers es realitzaran cada cap de setmana fins a finals de novembre.

A més, el 12 de novembre la Galeria Jorge Juan acollirà un Cafè de la Ciència, un debat distés que tindrà lloc en el restaurant sobre ‘Com seria la vida extraterrestre?’, amb la participació d’astrònoms i professors de la Universitat de València.

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià. Notícia apareguda a la pàgina web de la Universitat de València el 26 d’octubre 2009.

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb | Deixa un comentari

Seguint les passes de Jorge Juan

4

Jorge Juan

Us deixe informació d’una altra activitat de divulgació de l’astronomia dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia 2009.Que una entitat privada com és una galeria comercial com la Galeria Jorge Juan, amb el nom d’un dels astrònoms valencians més insignes programe, amb la col·laboració de la Universitat de València, un mes dedicat a l’astronomia ha estat un autèntic plaer. I des d’aquesta petita finestra al món vull agrair-los la seua dedicació e interés, en una societat que, en general, menysprea la ciència.

La feina ha estat intensa les últimes setmanes però els resultats es podran veure a partir del dissabte. Estic content del resultat. Així que si esteu per València o rodalies podeu passar-vos per l’exposició de fotografies astronòmiques o el bar de ciències del 12 de novembre. Esteu invitats…

Us pose la informació institucional….


Amb motiu de la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia, des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València s’ha proposat un programa de divulgació sobre la figura de Jorge Juan i l’astronomia en general a la Galería Jorge Juan de València. D’aquesta manera, es vol ampliar les vies de difusió de la ciència a altres espais de la ciutat, gens acadèmics, amb un públic divers i, alhora, donar a conéixer la biografia i trajectòria professional del cientí­fic, marí­, diplomàtic i astrònom valencià Jorge Juan.

Les activitats previstes són:

1. Una exposició fotogràfica coordinada per Enric Marco

2. Tallers didàctics sobre astronomia, durant quatre dissabtes

3. Bar de les Ciències titulat: Com seria la vida extraterrestre?

4. La Galeria Jorge Juan també ha organitzat un concurs de redacció i dibuix sobre astronomia per als col·legis de la zona.

I per a l’acte d’inauguració del Mes de l’Astronomia a la Galería Jorge Juan, “Seguint les passes de l’astrònom Jorge Juan“, s’ha preparat una placa commemorativa, on apareixerà la biografia de Jorge Juan, que restarà per sempre a l’espai comercial. Està previst per al pròxim dissabte 24 d’octubre, cap a les 12 del migdia.

La Galeria Jorge Juan està al carrer Jorge Juan, 21 de València, junt al mercat de Colón. Hi ha pàrquing subterrani a la Galeria.

En l’organització i activitats participen la Càtedra, el departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València.

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb | Deixa un comentari

Una aventura molt més que real

1

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Europa és també una lluna de Júpiter

2

EMarco

Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»

Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S. CASTRO

Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.

Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.

Segueix…

Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.

Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.

Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d’octubre 2009.

Agora

0

Hipatia

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Foto: Rachel Weisz en el paper d’Hipàtia.

Nobel de Física 2009 per als inventors de la CCD

0

CCD

Aquesta setmana s’han lliurat els premis Nobel de l’any 2009 i el que correspon a la Física ha estat realment justificat. Enguany l’inventor de la fibra òptica, Charles K. Kao, i els del dispositiu CCD, Willard S. Boyle i George E. Smith, han estat els guardonats amb el premi Nobel de Física, la quantitat econòmica del qual correspon la meitat per al primer i l’altra meitat per als altres dos.

De la fibra òptica, tot i reconéixer la seua importància en les comunicacions actuals, no en vaig a parlar. Tanmateix del dispositiu CCD no puc deixar d’explicar la seua importància i el seu ús extens en tan gran mesura que sense aquest dispositiu la societat actual seria ben diferent. No només el seu us és general en astronomia, i per això en parle en aquest bloc, sinó que també ho és a la societat.

Però que és un dispositiu CCD o més usualment CCD? Algú sap que és això? A primera vista sembla algun artilugi tecnològic que pocs fan servir però res més allunyat de la realitat. Estic segur que a casa en teniu 2 o 3  ja que la CCD és el sensor digital que converteix les imatges en corrents elèctrics i permet obtenir fotografies digitals. Està, per tant, a tots els telèfons mòbils amb càmera, a les càmeres digitals i a les càmera de vídeo, tant domèstiques com professionals.

Tot va començar amb un efecte inexplicat pel qual la llum és capaç d’arrancar electrons d’un metall. I Albert Einstein ho va solucionar l’any 1905…
Segueix…

A finals del segle XIX i principis del XX un efecte desconcertava els físics. Una llum incident sobre la superfície d’un material, normalment metall, és capaç d’arrancar electrons. Mirant la llum com una ona, que ho és, no hi havia explicació possible. Einstein ho explicà proposant que la llun consisteix de petites partícules, que ara anomenem fotons, que porten energia que és proporcional a la seua freqüència.
Els electrons de la matèria absorbeixen aquesta energia que necessiten per escapar-se del material.

Einstein publicà els seus resultats aquell any miraculós (per a ell) de 1905. L’efecte fotoelèctric només s’explica si la llum es comporta com a partícula, no com a ona. Tanmateix altres efectes indiquen que també és una ona…  Quin gran misteri és la llum…

L’efecte fotoelèctric s’aplica a tota mena de detectors, el més conegut dels quals és el que fa tancar les portes dels ascensors. També és a la base de la fotosíntesi per la qual les plantes s’alimenten del carboni del CO2 de l’aire mitjançant la llum solar.

Albert Einstein rebé el Premi Nobel de Física de 1921 “pels seus serveis a la física teòrica i, especialment, pel seu descobriment de la llei de l’efecte fotoelèctric“.

I que passaria si aquests electrons ejectats es pogueren comptar i transportar per un cable elèctric? A primer cop d’ull està clar que quan més fotons incidents més electrons tindrem i per tant més corrent elèctric.

Si construïm una malla amb elements suficientment petits d’un material capaç d’ejectar electrons amb la llum incident, cada element de la qual anomenarem píxel, i sobre aquesta malla projectem una imatge formada per un element òptic (càmera, telescopi, etc…), la llum de la imatge provocarà un allau d’electrons en cada píxel. Els més allumenats tindran molts electrons, el que no s’allumenen no en produiran cap o molt pocs.

Si som capaços de treure aquest electrons produïts en cada píxel individual sense mesclar-los amb els dels altres píxels, serem capaços de reproduir digitalment la imatge lluminosa. I això és el que van aconseguir George Smith i Willard Boyle dels Laboratoris Bell l’any 1969. Mitjançant un ingeniós sistema de variació de voltatge amb els píxels contigus, la càrrega elèctrica és transportada cap a fora de la matriu de píxels per finalment combinar-se per formar una imatge digital. És el que s’anomena procés de lectura, necessita un temps i és el causant que en les primers càmeres es trigara una mica en poder fer una segona foto. El dispositiu s’anomena Charge Coupled Device (CCD), en català, Dispositiu de Càrrega Acoblada.

buckets

Ací dalt teniu un esquema que és un símil d’una CCD amb pluja (que fa de llum), pots (píxels) i el transport de l’aigua recollida (electrons) cap a la línea de transferència de càrrega.

En astronomia, la CCD ha substituït totalment la fotografia analògica, la de rodet,  des de principis dels anys 90. Els astrònoms van estant provant i millorant la CCD durant tota la passada dècada fins que finalment la tecnologia va passar a l’àmbit domèstic. I ara les càmeres digitals són ja a l’abast de tothom. I a més fa poc va eixir la nova tecnologia CMOS que és semblant a l’explicat anteriorment però el corrent elèctric produït en cada píxel es recull directament sense transport pels altres píxels. Això fa el dispositiu molt més ràpid amb un temps de lectura sensiblement menor.

Sense la contribució dels guardonats George Smith i Willard Boyle, avui encara faríem les fotos amb les càmeres de rodet. I el món seria molt menys digital….

Imatge:
1.- CCD.
2.- Simulació amb aigua del funcionament d’una CCD. Cornell University

El cel d’octubre 2009

3

Mars-Comet-NASA

La tardor ja ha enfilat el seu camí, amb una entrada contundent de pluges que han molestat algunes observacions previstes, fins i tot a l’altra banda de la nostra mar interior.

Ara tenim uns dies de bonança i podem aprofitar les nits per admirar el planeta Júpiter que continua presidint el cel del mes d’octubre durant tota la nit. I a més si us dediqueu a veure el cel abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí podreu veure el ball celeste de tres planetes: Venus, Mercuri i Saturn. Ara estan alineats però s’aniran ajuntant i separant al llarg del mes.

I, amb un telescopi, encara que siga menut, podem comprovar com es compleixen les lleis de la mecànica celeste i veure els eclipsis i ocultacions mútues d’alguns dels satèl·lits jovians. Ajusteu els vostres rellotges i mireu com va apagant-se alguna lluna durant uns minuts.

I destacar també les activitats previstes de l’Any Internacional de l’Astronomia, que aniré ampliant en pròxims apunts, sobretot les Nits de Galileu, activitat d’abast planetari per observar els mateixos objectes celestes que mirà i estudià el savi toscà fa 400 anys.

Segueix…

La tardor enfila el seu camí i el cel va mostrant les constel·lacions precises, com un immens rellotge còsmic que va mostrant els mesos al firmament. És el temps en el que el Triangle Estival va poc a poc amagant-se cap a l’oest acabant el seu mandat celeste. I van apareixent el quadrat de Pegàs, el cavall alat d’Hèrcules i la princesa encadenada, Andròmeda, que amaga prop de la seua cintura la galàxia veïna del mateix nom. Algun dia parlaré de les desgràcies de la pobra princesa i del seu destí tràgic…

El planeta Júpiter continua sent el rei del cel d’octubre. Penjat a la constel·lació de Capricorni, ara és realment fotogènic. Amb un petit telescopi ja podem veure les bandes de núvols, la Gran Taca Roja, immensa tempesta de gas amb vent de 400 km/h.

També podem veure els seus quatre satè·lits principals que ara coneixem per Ió, Europa, Ganímedes i Cal·listo, noms d’uns quants amants, masculins o femenins del cap del Panteó de l’Olimp. Aquest mes també podem veure un fenomen no gens usual entre ells, els eclipsis mutus i les ocultacions.

Així, un temps prudencial abans de l’hora justa i amb el telescopi preparat  mirant cap al planeta, podreu veure algun eclipsi en el que dos satèl·lits que estan separats i que brillen de la manera usual, de sobte, durant uns minuts, la lluminositat d’un d’ells minva molt en entrar dins l’ombra que produeix l’altre satèl·lit.

També hi haurà alguna ocultació, fenomen pel qual dos satèl·lits s’alinien amb la Terra i el que està en la posició més pròxima a Júpiter desapareix temporalment.

Aquest mes tindrem 5 fenòmens d’aquest tipus, en el que la lluna Europa pràcticament desapareixerà del cel durant uns 5 a 8 minuts.

Tindrem:

  • 3 d’octubre, dissabte, 22 h 20 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 5 minuts
  • 10 d’octubre, dissabte, 22 h 45 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 6 minuts.
  • 11 d’octubre, diumenge, 00h 44 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 4 minuts.
  • 16 d’octubre, divendres, 23h 10 min, hora oficial, Ganímedes oculta Europa durant 8 minuts.
  • 18 d’octubre, diumenge, 01h 02 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 5 minuts.

Ànim traieu els telescopis i tracteu d’observar els fenòmens. No és difícil de fer-ho. Ja em direu.

Cap a l’est també tindrem festa al cel. Poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí, podreu veure el ball còsmic de tres planetes.

La imatge que acompanya l’apunt mostra el que es veurà la matinada del 5 d’octubre. Tres planetes brillants: Venus dalt, Mercuri al mig i Saturn prop de l’horitzó.

El dia 8, però la cosa canviarà. El moviment de la Terra al voltant del Sol combinat amb els dels planetes farà que aquest dia Mercuri i Saturn estiguen quasi superposats, separats només per 19′, un poc més de la meitat del diàmetre aparent de la Lluna i que farà que siga possible veure’ls junts a través d’un telescopi.

El dia 10 tornaran a estar alineats però ara serà Saturn qui es trobarà al mig dels altres dos.

El dia 13 tornarem un altre encontre pròxim, ara entre Saturn i Venus que només estaran a 35′, un poc més que un diàmetre aparent lunar.

I el dia 16 la Lluna, amb una molt fina il·luminació a la part esquerra  (difícil de veure!!),  s’unirà al trio planetari poc abans de l’eixida del Sol.

Cap al final del mes Mercuri ja estarà tan prop del Sol que serà inobservable.

Les fases de la Lluna seran les següents: 4 d’octubre, lluna plena, l’11 d’octubre, quart minvant mentre que el 18 d’octubre serà lluna nova i el 26 d’octubre, quart creixent.

I les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia continuen. Una exposició d’imatges astronòmiques ens espera a València les pròximes setmanes i de la qual ja us en parlaré. I el cap de setmana del 22 al 24 d’octubre farem les Nits de Galileu. Els astrònoms amateurs i professionals eixiran altra vegada al carrer per mostrar el Sol, els satèl·lits de Júpiter, la Lluna i moltes de les meravelles del cel. Continuaré informant…

Informació sobre els fenòmens mutus entre satèl·lits de Júpiter obtinguda de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Foto: Aspecte del cel mirant cap a l’est a les 7 de matí el 5 d’octubre. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb | Deixa un comentari