Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Exploració de l'espai

Cap a Europa també en català

0

La pròxima missió a Europa, el segon satèl·lit de Júpiter, la Europa Clipper de la NASA serà llançada d’ací 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024. I per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de les llengües de la Terra en una missió enviada a l’espai en una placa commemorativa que recorda la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb la lluna gelada.

Europa és una lluna singular. La seua coberta de gel li dona un aspecte diferent, les línies rectes, corbades de la superfície són esquerdes de les clapes de gels, en un sistema caòtic gelat molt semblant a l’Antàrtida terrestre.

Però Europa és molt més que un satèl·lit congelat. Fa anys es va descobrir que sota la coberta de gel d’uns 50 km de gruix s’hi amagat un oceà, un mon líquid d’aigua salada. Sembla que les marees del gegant Júpiter, l’astre que domina el sistema, remouen periòdicament l’interior de la Lluna, cosa que li proporciona un calor intern suficient per mantindre l’aigua interna en fase líquida.

Potser aquest entorn europeu és molt semblant al que presentaven els oceans primitius de la Terra, amb fumaroles d’aigua calenta, provocant un ambient favorable a l’aparició de la vida. Per a aquesta analogia, la lluna Europa ha estat en la mira dels científics per tractar de determinar si hi ha traces de vida, encara que siga microscòpica.

NASA/Jet Propulsion Laboratory-Caltech

La NASA i d’altres agències espacials i també el món acadèmic somien en l’exploració de la lluna, en foradar la dura capa de gel i soltar-hi minirobots submarins per buscar possible vida en aquell mon aquàtic.

Tres anys i 72 vols després, Ingenuity acaba

2

Les vistes aèries sobre un altre planeta s’han acabat. L’helicòpter Ingenuity, que arribà a Mart en la panxa del robot explorador de la NASA Perseverance a principis de 2021, ha acabat la seua missió després del seu 72é vol, havent depassat llargament els cinc vols previstos. L’aterratge del seu darrer vol va ser violent i sembla que una o dues de les seues aspes van sofrir danys que l’inhabiliten per a continuar volant. Una llàstima però, després de tres anys, Ingenuity ha completat amb èxit el programa per demostrar que la tecnologia usada és factible en una atmosfera tan lleugera com la del planeta roig. La futura exploració robòtica de Mart serà mixta, amb robots rodant per la superfície ajudats per drons que els acompanyaran i faran d’exploradors des de les altures.

El passat 18 de gener l’equip d’enginyers que controla Ingenuity va planificar que l’helicòpter fera un breu vol vertical per determinar la seua ubicació després d’executar un aterratge d’emergència en el vol anterior. Les dades mostren que, tal com estava previst, l’helicòpter va assolir una altitud màxima de 12 metres i va planejar durant 4,5 segons abans de començar el descens a una velocitat d’un metre per segon.

No obstant això, a 1 metre d’altura, l’Ingenuity va perdre el contacte amb el ròver Perseverance, que serveix com a relé de comunicacions amb la Terra. L’endemà es van restablir les comunicacions i es va transmetre més informació sobre el vol als controladors terrestres de la NASA JPL. Les imatges revelaren danys a la pala del rotor diversos dies després. Encara s’estan investigant la causa de la interrupció de les comunicacions i l’orientació de l’helicòpter en el moment de l’aterratge.

Ingenuity detecta l’ombra de la seva pala de rotor danyada: després del seu vol número 72 el 18 de gener de 2024, l’helicòpter Ingenuity Mars de la NASA va capturar aquesta imatge en color que mostra l’ombra d’una de les seves pales de rotor, que es va danyar durant l’aterratge. Crèdits: NASA/JPL-Caltech.

Ha estat una llarga missió que ha durat gairebé 1.000 dies marcians, 33 vegades més del previst originalment. Per aconseguir-ho va caldre actualitzar Ingenuity amb la capacitat de triar de manera autònoma llocs d’aterratge en terrenys perillosos, tractar amb un sensor mort, netejar-se els panells solars després de tempestes de pols i operar des de 48 aeròdroms diferents. A més va realitzar tres aterratges d’emergència i va sobreviure a un fred hivern marcià.

Dissenyat per funcionar durant la primavera, Ingenuity no va poder alimentar els seus escalfadors durant la nit durant les parts més fredes de l’hivern, cosa que va provocar que l’ordinador de vol es congelava i es reiniciava periòdicament.

Com Flyer, l’avió pioner dels germans Wright, Ingenuity ha estat un pioner de l’aviació en un món diferent de la Terra. De fet, un petit fragment de l’avió dels Wright es troba en l’interior de l’helicòpter marcià.

No podrem tindre una darrera foto d’Ingenuity ja que el ròver Perseverance s’hi troba massa lluny així que ens haurem de conformar amb les fotos familiars més reeixides com la que encapçala el text. Veurem un altre helicòpter volant en mons extraterrestre en un temps prudencial o caldrà esperar-se fins l’arribada del Dragonfly a Tità, la lluna de Saturn, allà pel 2034?

Mes informació:

After Three Years on Mars, NASA’s Ingenuity Helicopter Mission Ends, NASA, 25 gener 2024.

Imatges:

1.- Perseverance guaita l’enginy: l’helicòpter Ingenuity Mars de la NASA el 2 d’agost de 2023 en una imatge en color millorada capturada per la càmera Mastcam-Z a bord del rover Perseverance Mars. JPL/Caltech-ASU/MSSS.

El coet valencià Miura 1 s’enlaira a la primera

0
Llançament del coet Miura 1 en la matinada del dissabte 7 d’octubre. / PLD Space

S’ha de considerar un èxit de l’astronàutica valenciana. PLD Space, una petita empresa d’Elx de 150 treballadors creada el 2011, ha aconseguit enlairar a la primera un coet amb tecnologia pròpia.El passat dissabte 7 d’octubre a les 2:19 el coet Miura 1 s’enlairava des de la base de l’INTA (Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial) a El Arenosillo, Huelva. Una instal·lació al costat del mar que permet fer proves de coets sense por a que res caiga sobre zones habitades.

Era el tercer intent. La primera vegada s’anul·là a causa dels forts vents en altura, la segona per un problema de sincronització de la desconnexió dels cables que subjecten el coet. Ara tot ha funcionat de manera nominal, com se sol dir en l’argot astronàutic, quan tot funciona segons el previst.

El coet de 12,5 m d’alçada, 2620 kg de massa i 100 kg de càrrega útil pujava sense problemes espentat pel motor Teprel-B amb la màxima potència als 3,84 segons en alliberar-se totalment de la rampa de llançament.

El vol de tant sols 12 min va fer assolir al coet una alçada de 46 km, ben lluny dels 100 km que se sol assumir com a arribada a l’espai. No va arribar a l’espai, per tant, sinó molt més avall. A més a més, i per això, també, no va fer cap volta a la Terra sinó que va realitzar un vol suborbital. El motor només va funcionar durant 103 segons i el coet caigué finalment al mar en la badia de Cadis a uns 70 km de la base de llançament. Cal recordar que Miura 1 és només un demostrador tecnològic.

Característiques del coet Miura 1 / PLD Space

PLD Space comunicà que la idea inicial era assolir els 80 km d’alçada però ha volgut ser prudent, primar la seguretat i conformar-se amb l’èxit de la pujada.

Els objectius primaris s’han aconseguit que és sempre l’important. El sistema de propulsió ha funcionat així com el sistema de guiat i navegació. Els objectius secundaris només s’han aconseguit en part. Sembla que el paracaigudes s’ha obert però el coet no s’ha pogut recuperar del mar. Caldrà ajustar la part del rescat marí.

Com a carrega útil Miura 1 portava l’experiment de microgravetat del grup ZARM de la Universitat de Bremen que no s’ha pogut recuperar però potser enviava els resultats durant el vol.

Aquest ha estat el primer vol d’un coet totalment privat amb combustible líquid (kerosé i oxigen líquid) llençat des de territori de l’estat espanyol. Bé, no és  totalment privat ja que dels 65 milions que ha costat el projecte, un 30% ha estat amb aportacions públiques a través del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), uns 10 milions d’euros només entre 2020-2022. Realment un preu molt barat per al que s’ha aconseguit.

PLD Space ha demostrat que ha estat capaç de construir i provar un sistema de propulsió de disseny propi.

Encara calen moltes fites per assolir. Arribar als 100 km per demostrar que es vol/pot arribar a l’òrbita terrestre. Potser ho proven en el següent llançament d’un Miura 2 però sembla que l’empresa es decanta més per anar directament per un coet més gran de 29, 4 m i potent, el Miura 5 que volen enviar a l’espai des del Port Espacial Europeu a Kourou, Guaiana Francesa el 2025. L’Agencia Espacial Europea ja ha elegit PLD Space com a contratista principal del programa LPSR (Liquid Propulsion Stage Recovery), que forma parte del Programa Preparatori de Futurs Llançadors. Ja n’estan fent proves.

S’obre un mercat comercial de microllançadors per arribar a l’espai a baix cost. Ho seguirem.

De tot això i més vaig parlar amb T.J. Llopis, periodista d’À Punt, a les instal·lacions de l’Aula d’Astronomia. Un plaer parlar amb els periodistes del nostre treball. Al muntatge final només parle una mica. Coses de la tele.

 

Un moment de l’entrevista amb els periodistes d’À Punt a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València.

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/complets/10-10-2023-informatiu-nit_134_1651098.html

A partir del minut 23:47

L’Índia fa història en arribar a la Lluna

0
Publicat el 24 d'agost de 2023
La primera imatge de la sonda Chandrayaan 3 en la superfície lunar (ISRO).

Ahir la nau Chandrayaan 3 (nau lunar en sànscrit) aterrava suaument en les proximitats del cràter Manzinus U en la zona sud de la superfície lunar. L’Agència Espacial Índia (ISRO) feia història i aconseguia situar l’Índia com al quart estat després dels Estats Units, l’URSS i la Xina en arribar a la Lluna. Molts altres ho han intentat i han acabat amb fracàs: Israel, Japó i darrerament Rússia amb Luna 25.

I és que arribar sa i estalvi al nostre satèl·lit no és fàcil. L’ISRO s’ha treu el mal sabor de boca del fracàs del 2019 quan la sonda Vikram del Chandrayaan 2 s’estavellà sobre la Lluna a molts pocs metres de la superfície.

Ara tot ha anat perfecte, nominal com se sol dir en l’argot de l’astronàutica, tot d’acord amb el que estava previst.

Chandrayaan 3 va ser llançada el 14 de juliol mitjançant el llançador LVM3 M4 amb una trajectòria no directa. L’òrbita es va anar fent  fent cada vegada més gran fins abastar la Lluna, amb un canvi de trajectòria a òrbita lunar i decreixement de l’òrbita fins aterrar, procés que ha costat uns 40 dies.

Recreació de l’aterrador Vikram i el ròver Pragyan. ISRO.

Al contrari del que molt mitjans de comunicació estan dient, la nau índia  no ha aterrat al pol sud lunar, sinó a centenars de quilòmetres al nord, concretament a 69,37º sud i 32,35º est, en la zona dels cràters Manzinus U i Boguslawsky M. Actualment la zona polar sud és el nou El Dorado de l’exploració lunar donat el descobriment de l’existència d’aigua congelada en els cràters d’aquella zona.

Perfil de la trajectòria de la missió. ISRO.

Allà la llum del Sol hi arriba de manera molt inclinada i aquest fet ha permés la pervivència d’aquesta aigua provinent de xoc de cometes antics. L’ús d’aquest recurs permetrà la instal·lació en un futur pròxim de bases lunars permanents amb astronautes donat que no caldrà dur aigua des de la Terra. A més, a partir de l’aigua, es podrà extraure oxigen per a suport vital humà i per a fabricar combustible.

Per tot això hi ha una nova cursa per arribar a la Lluna i ocupar els millors llocs al pol sud. Rússia ho ha intentat, l’Índia ho acaba d’aconseguir i la NASA (USA) i l’ESA (Europa) ho volen fer el 2025 amb la missió tripulada amb dones i gent de color Artemis 3.

L’actual missió Chandrayaan 3 ha costat un preu assequible de només 75 milions de dòlars.

Amb una massa de 1749.86 kilograms, l’aterrador Vikram és una mena de cub de 2 x 2 x 1.7 m amb diversos instruments:

  • Chandra’s Surface Thermophysical Experiment (ChaSTE) mesurarà la conductivitat tèrmica i la temperatura de la superfície lunar, especialment la regolita o pols lunar.
  • L’instrument per a l’activitat sísmica lunar (ILSA) mesurarà la sismicitat al voltant del lloc d’aterratge.
  • Langmuir Probe (LP) estimarà la densitat de plasma propera a la superfície al llarg del temps.
  • Retroreflector làser de NASA. Per mesurar de manera exacta i constant  la distància Terra-Lluna.

L’aterrador amaga en l’interior un petit robot explorador, el Pragyan (sabiduria en sànscrit) de 26 kilograms i 0.9 x 0.75 x 0.4 m que disposa de 6 rodes articulades i dues càmeres.

Els instruments a bord del ròver són:

  • L’espectròmetre de raigs X de partícules alfa (APXS) derivarà la composició química i inferirà la composició mineralògica de la superfície lunar
  • L’espectroscopi de ruptura induïda per làser (LIBS) determinarà la composició elemental (Mg, Al, Si, K, Ca, Ti, Fe) del sòl lunar i les roques al voltant del lloc d’aterratge lunar

A més a més el mòdul de propulsió que dugué l’aterrador des de l’òrbita terrestre i que s’ha quedat en òrbita lunar té també un instrument que s’ha usat abans d’aterrar:

  • SHAPE. Espectropolarimetria de la Terra com un planeta habitable. Farà mesures espectrals i polarimètriques de la Terra des de l’òrbita lunar en el rang de longitud d’ona de l’infraroig proper (NIR) (1–1,7 μm).

Has estat, sense dubte, un gran èxit per a tota la indústria tecnològica i la ciència índia. Tanmateix la missió Chandrayaan 3 té els dies comptats. La nau ha aterrat en la zona diürna de la Lluna ara que el satèl·lit està en fase creixent. Les plaques solars donen energia elèctrica per als instruments i per a escalfar l’electrònica. Però la nit lunar arribarà d’ací a 14 dies quan la fase de la Lluna plena comence a minvar. En no disposar d’un sistema de control de temperatura amb una font alternativa de generació elèctrica a la llum solar, l’electrònica deixarà de funcionar en baixar a temperatures per sota dels -100 graus. Chandrayaan 3 serà en aquell moment història passada.

Ahir em feren una petita Entrevista per a Noticies de la nit d’À Punt. 23 agost 2023. A partir de les 24:30

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/complets/23-08-2023-informatiu-nit_134_1639182.html

Imatges: Totes les imatges son d’ISRO.

AstronautA. Pioneres de l’exploració espacial

0
Publicat el 26 de juny de 2023

 

AstronautA
Pioneras de la exploración espacial

Amelia Ortiz Gil
ISBN: 978-84-7822-903-1
Editorial Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació


La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

La pretensió de l’agència espacial de crear una tripulació diversa i paritària no ha sigut fruit de la seua bona voluntat sinó de la pressió constant de la societat, però sobretot del camí emprès pel xicotet i decidit grup de dones que des dels inicis de l’era espacial han estat lluitant per tenir un lloc en l’exploració de l’espai, al mateix nivell que els seus companys homes.
Aquest reconeixement tardà del paper essencial de les dones en la creació de les noves plantilles d’astronautes no només té l’objectiu de reparar una injustícia, sinó també de fomentar la creativitat i aprofitar el talent en la població general, augmentant de manera significativa les probabilitats d’èxit de les missions en l’espai.

Però al principi no va anar així. Les pioneres americanes del Mercury 13, que hagueren pogut arribar a l’espai al costat dels homes del programa Mercury, van ser salvajament vetades de qualsevol missió. No eren necessàries, segons va dir la NASA.

Astronauta, Pioneras de la exploración espacial, d’Amelia Ortiz, és un llibre necessari per a explicar aqueixa aberració històrica, les lluites per la igualtat d’aquestes i d’altres pioneres de l’exploració espacial.

El llibre relata les esperances i els anhels de les pioneres que, amb perseverança i tossudesa, es van negar a acceptar que l’ordre social establert les deixara fóra de l’exploració espacial, tal com John Glenn va declarar en 1962 davant la comissió d’investigació del Congrés dels Estats Units que estudiava la possible discriminació de la NASA contra les dones del Mercury 13.

La carrera espacial va ser, sobretot, part de la propaganda ideològica dels dos blocs durant la guerra freda. L’autora ens parla de la primera dona que va ser a l’espai, Valentina Tereshkova, heroïna de la Unió Soviètica, que formava part del primer grup de dones cosmonautes, al qual el cosmonauta Leónov va anomenar jocosament “l’esquadró de les sinagües”. La primera i única fins que en els anys 80 Svetlana Savítskaya es va convertir en la segona dona en l’espai, rebuda amb un davantal pels seus companys cosmonautes en l’estació espacial Salyut 7.

No va ser fins a 1983, quan Sally Ride, de la mà de la NASA, es va convertir en la tercera dona a arribar a l’espai i la primera nord-americana. Després d’ella, moltes més van formar part de les tripulacions dels transbordadors espacials, encara que només com a astronautes especialistes de missió.

Després van anar caent els rècords, els límits mentals invisibles que la societat ens marca. Mae Jemison, la primera astronauta de color; Ellen Ochoa, la primera hispana; Eileen Collins, la primera pilot. Després van venir les europees, entre les quals trobarem a Samantha Cristoforetti i les xineses com Liu Yang.

L’exemple de totes elles, malgrat les vexacions i decepcions, però sobretot pels seus èxits clamorosos, és la demostració que una dona és capaç de fer el seu treball en l’espai tan bé com un home, i aquest fet ha esperonat a altres a seguir el seu camí.

L’exploració de l’espai és una tasca que incumbeix a tota la humanitat. És necessari que tots els que estiguen disposats i capacitats, tant dones com homes, assumisquen el risc de viatjar a la Lluna, a Mart o on la nostra curiositat com a espècie ens porte en els pròxims decennis.

Starship explota en el primer llançament

0
Publicat el 20 d'abril de 2023

Finalment Starship de l’empresa SpaceX, el coet més pesat i potent de la història, ha explotat en l’aire 4 minuts després del seu enlairament.

El tipus de nau Starship està formada per una primera etapa, un gran Super Heavy (B7) amb 33 motors Raptor, de color gris, ple de metà i oxigen líquid de 69 m d’alçada i una segona etapa, el Starship (S24), de color negre que du la càrrega útil i 50 m de llarg. Aquest segona fase, una vegada separada de la primera fase, quedaria en òrbita terrestre i en futur seria la que arribaria a la Lluna i, més tard a Mart. En la primera prova del sistema, no es pretenia ser tan ambiciós i només es volia realitzar un vol suborbital i estavellar-se de manera controlada al nord de Hawaii. Daniel Marín n’explica molt detalladament l’estructura, dimensions, potència de la nau de 5000 Tm i 119 m d’alçada, la més pesada i potent de la història espacial.

Un primer enlairament d’una nova nau sempre és un risc. S’ha d’anar amb molta cura perquè poden eixir milers de problemes no previstos en les simulacions. El passat dilluns 17 el llançament previst s’aturà per una vàlvula congelada. Avui, des de la base Boca Chica, a la costa sud de Texas, finalment s’ha llençat a les 15:33 h CEST. Tot ha funcionat bé a primera vista però després s’ha sabut que 5 dels 33 motors Raptor no s’han engegat sense cap pèrdua aparent d’empenta. La nau ha pujat sense problemes en les condicions nominals o programades fins arribar a unes 39 km d’alçada i a 4 minuts de l’enlairament.

En aquest moment la primera fase, el coet Super Heavy havia esgotat pràcticament tot el seu combustible i amb el que li quedava havia de fer un gir, retornar i estavellar-se de manera controlada sobre el mar Carib. Abans, però, s’havia de separar de la Starship, amb una atrevida maniobra de rotació. Tanmateix sembla que els tres enganxes entre les dues fases no s’han trencat, encara no se’n sap el perquè. Normalment aquesta maniobra de separació de fases entre parts de coets múltiples estan molt provades. En SpaceX és diferent ja que tot és innovació, la primera etapa es limita a girar sobre ella mateixa, com la rosca del tap d’una ampolla, per obrir les mordasses d’unió i esperar que la força centrífuga forci la separació amb la segona.

Ha estat aleshores que, mentre que la primera fase girava i engegava els motors laterals per separar-se’n, la nau superior tractava de pujar. Però com que no s’havien pogut separar, ha començat un ball fatal entre les dues etapes mentre l’alçada anava minvant. En arribar a uns 29 km, sembla que els tècnics han avortat la missió, engegant el mecanisme d’autodestrucció, per evitar una perillosa caiguda descontrolada sobre terra o el mar.

Elon Musk, president general de l’empresa SpaceX, malgrat el desastre, ha declarat que realment ha estat un èxit i que del que ha passat han aprés molt.

A la vesprada un equip d’À Punt, m’ha entrevistat breument a l’Aula d’Astronomia per explicar el que ha succeït avui i per conèixer el nostre parer sobre l’explotació de l’espai per empreses com SpaceX. Respecte a aquest punt estem totalment en contra de l’explotació sense control de l’espai pròxim per empreses privades. Pensem que l’accés a l’espai hauria d’estar regulat per organismes internacionals com l’ONU.

Noticies de la nit. À Punt 20 d’abril 2023. A partir del minut 29:00 al 31:48.

Artemis I de camí a la Lluna

0

Avui finalment a les 7:47 CET, al tercer intent, el programa Artemis aixeca el vol cap a la Lluna. La primera missió, Artemis I, després d’haver sofert diversos retards, és la primera de moltes missions futures en la que els humans tornarem a trepitjar la Lluna.

En aquest viatge de prova, sense tripulació, la nau Orió, ocupada només per maniquins plens de sensors, farà diverses voltes a la Lluna i retornarà a la Terra l’11 de desembre. Per arribar tan lluny està impulsat per l’immens coet Space Launch System (SLS), construït especialment per a aquest programa, capaç de pujar 30000 kg a l’espai profund. És l’equivalent modern del coet Saturn V que va permetre depositar dos humans a la superfície lunar el 20 de juliol de 1969.

Quines característiques té la Lluna per que siga un satèl·lit tan interessant per a les expedicions? Per què volem anar a la Lluna?

A l’alpinista George Mallory, el primer que pujà a l’Everest l’any 1921 li preguntaren:

Per què vols escalar l’Everest?
Per què està allí?

De la mateix manera podem respondre quan es pregunta pel motiu de arribar a la Lluna. És l’objecte celeste més pròxim i està allí esperant l’exploració.

La Lluna és l’objecte celeste més pròxim, sense moviment de plaques tectòniques, ni aigua, ni atmosfera. Per tant no ha evolucionat des que es formà. La seua exploració i el material que retornaren a la Terra els astronautes dels Apollo i les missions soviètiques i xineses han confirmat que la Lluna fou creada de manera ràpida, en només unes hores del xoc d’un planeta Teia contra la Terra primitiva.

Durant més de 50 anys d’exploració lunar, amb astronautes, amb rovers automàtics sobre la superfície (EEUU, URSS, Xina) o des de l’espai ( Clementine, Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), Chang’e 2, Chandrayaan-2 i tantes altres) han revelat el gran potencial de recursos minerals (heli 3, oxigen en la regolita lunar, aigua congelada en les zones polar lunars, metalls (Fe, Al, Ti, terres rares (Scandi, Itri, europi, necessàris per a la industria tecnològica, fabricació de xips, ) científics (astronomia).

Així que en el futur hi haurà mines en la Lluna. Les grans potències es freguen les mans per aquests recursos. Però quan això siga tecnològicament possible en 10 anys segurament hi haurà problemes:

1.- Les empreses privades no poden apropiar-se de terres lunars. Existeix normes com l’Acord de Governs de les Activitats dels Estats a la Lluna i Altres Cossos Celestes, també conegut com el Tractat de la Lluna. Tenen dret d’explotar-ne els recursos?
2.- Si s’engeguen grans projectes miners a la superfície lunar, l’aspecte de la Lluna vista des de la Terra pot canviar. Es crearan moviments com Salvem la Lluna.

Al llarg de la història s’han fet vora 200 expedicions no tripulades a la Lluna i tot i això, molts només recordem l’arribada d’Amstrong. Quina importància han tingut totes les que no recordem?

El 20 de juliol 1969 arriben els astronautes nord-americans Amstrong i Aldrin amb el modul Eagle del Apollo XI. Després vingueren més aterratges fins a l’Apollo XVII el 14 de desembre de 1972. En total, 24 astronautes feren el viatge de la Terra a la Lluna entre el 1968 i el 1972.
I quins experiments més importants deixaren en la superfície lunar?
Per analitzar els moviments interns lunar s’hi van instal·lar diversos sismògrafs. La xarxa sísmica dels Apollo ha detectat un gran nombre de terratrèmols de Lluna molt debils. L’alliberament d’energia sísmica total a la Lluna sembla ser unes 80 vegades menor que la de la Terra. Els terratrèmols de Lluna es concentren a gran profunditat, entre uns 600 i 1000 km.
També les missions Apollo deixaren diversos espills especial a la Lluna. Els dispars de raigs lasers des d’estacions en la Terra fins als espills lunars durant dècades ha permés descobrir que la Lluna s’allunya de la Tera uns 3.8 cm/any per conservació del moment angular del sistema Terra-Lluna.

Abans de les naus tripulades Apollo diverses naus automàtiques ja exploraven la Lluna. Les més importants són:

Luna 3 (1959) de l’URSS, la primera nau a fotografiar la cara oculta de la Lluna.

Luna 9 llençada per la Unió Soviètica el 1966. Va ser el primer objecte construït pels humans en posar-se suaument en un altre cos celeste.

La missió Surveyor de la NASA arribà a la superfície lunar el 1966. La missió principal era conèixer la textura de la superfície lunar tot pensant en les missions tripulades. Molts pensaven que el terra lunar es comportaria com una mena de talc i, per tant, el mòdul lunar i els astronautes s’hi enfonsarien. Per la nau demostrà que la pols lunar, ara anomenada regolita, és solida i és capaç de suportar el pes d’una nau i un astronauta. El Surveyor duia una càmera de televisió per veure la Lluna de ben prop.

La nau Clementine de la NASA, llençada el 1994 descobrí aigua en alguns cràters. La Lunar Prospector (NASA, 1999) en trobà en craters polars. Des del 2009 el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) ha fet un mapa d’alta resolució de la Lluna i la prospecció dels recursos lunars. Ha aconseguit les primeres imatges dels equipaments deixats del programa Apollo així com les petjades dels astronautes.
La Xina ha entrat amb força en l’exploració lunar.  Des del 2007 ha enviat orbitadors i mòduls d’aterratge al nostre satèl·lit. L’any 2013 aterra la nau Chang’e 3 amb el ròver Yutu. L’any 2019 aconseguiren aterrar la nau Chang’e 4 amb el seu ròver Yutu-2 a la cara oculta de la Lluna.

Quins han estat els descobriments més rellevants que s’han aconseguit en l’exploració automàtica i tripulada de la Lluna?

Els principals descobriments que s’han aconseguit durant els 60 anys d’exploració lunar són:

Aigua en la Lluna. Descobriment de l’aigua a la Lluna, en gel i roques, a través de cràters enormes i planes lunars vastes
Pous lunars. La sonda LRO ha recollit les imatges més detallades fins ara d’almenys dos pous lunars, forats gegants a la superfície de la Lluna. Els científics creuen que aquests forats es formen quan el sostre d’un tub de lava subterrani s’enfonsa
Cara oculta de la Lluna. Sense quasi cràters, inexplorada. Llevat dels xinesos amb Chang’e 4.
Allunyament de la Lluna. 3.8 cm/any
La Lluna no és un objecte primordial. és un planeta terrestre evolucionat amb una zonificació interna semblant a la de la Terra.
La Lluna és antiga. Encara conserva una història primerenca (els primers mil milions d’anys) que ha de ser comuna a tots els planetes terrestres.
Les roques lunars més joves són pràcticament tan velles com les roques més antigues de la Terra. Els primers processos i esdeveniments que probablement van afectar ambdós cossos planetaris ara només es poden trobar a la Lluna.
La Lluna i la Terra estan relacionades genèticament. Es formaren a partir de diferents proporcions d’un dipòsit comú de materials.
La Lluna no té cap rastre de vida. No conté organismes vius, fòssils ni compostos orgànics natius.

Totes les roques de la Lluna es van originar a través de processos d’alta temperatura amb poca o cap implicació amb l’aigua. Són aproximadament divisibles en tres tipus: basalts, anortosites i bretxes.

Al principi de la seva història, la Lluna es va fondre a grans profunditats per formar un “oceà de magma”. Les terres altes lunars contenen les restes de les primeres roques de baixa densitat que van surar a la superfície de l’oceà de magma.

L’oceà de magma lunar va ser seguit per una sèrie d’impactes d’asteroides enormes que van crear conques que posteriorment es van omplir de colades de lava.

La Lluna és lleugerament asimètrica a granel, possiblement com a conseqüència de la seva evolució sota la influència gravitatòria de la Terra. La seva escorça és més gruixuda al costat més llunyà, mentre que la majoria de les conques volcàniques, i concentracions de massa inusuals, es troben al costat proper.

La superfície de la Lluna està coberta per un munt de runes de fragments de roca i pols, anomenat regolita lunar, que conté una història de radiació única del Sol que és important per entendre els canvis climàtics a la Terra.

Què ens queda per descobrir a la Lluna?

Tenint en compte el fet que l’únic contacte que hem tingut amb la Lluna són 6 missions Apol·lo tripulades molt breus i unes quantes sondes d’aterratge automàtiques, és notori que cal aprendre encara molt sobre el nostre satèl·lit natural. Pensar que ja està tot vist, seria tant com preguntar-se si després dels viatges de Colón quedava alguna cosa per descobrir a Amèrica.

Un dels misteris més grans hauria de ser la història detallada de la formació de la lluna. La hipòtesi de l’impacte té molt de suport i és probable que sigui correcta, però caldrà fer una pila d’estudis i extraure mostres de roques profundes si volem verificar-la.

Una altra gran pregunta hauria conèixer la quantitat de minerals i l’aigua accessibles que hi ha a la Lluna. La resposta a aquesta pregunta és vital per al futur assentament sobre la superfície lunar i l’expansió cap al sistema solar.

És viable l’explotació de viatges que podríem anomenar “comercials” a la Lluna?

Amb la tecnologia actual encara no. Ara en un futur pròxim (2040?) les empreses mineres de la Terra s’interessaran en l’explotació dels recursos minerals ja que podran traure un rendiment econòmic clar. Tanmateix la mineria lunar la faran segurament robots. Uns anys abans es crearan les primeres bases permanents lunars en les zones polars (2035).

A nivell turístic jo ho veig molt diferent. Viatjar a l’espai és una activitat perillosa i difícil per als humans. Cal tindre bona salut i estar entrenat. No tothom podrà anar-hi. Però la medicina espacial ha avançat molt i potser en 2050 puguen arribar els primers turistes sense massa problemes.

Hi ha tanta expectació amb aquesta possible nova arribada de la humanitat a la Lluna com la va haver als anys 60?

Per desgracia no tanta. La gent s’ha acostumat a que els viatges a l’espai siguen rutinaris. Però cal recordar que els viatges a l’estació espacial internacional, per exemple, son en orbita baixa a només uns 400 km d’alçada, i que en cas d’emergència poden retornar a la Terra en 6 h.
La tornada a la Lluna és un repte molt més difícil. Però és un objectiu que necessitem assolir si la humanitat vol explorar o colonitzar el sistema solar en un futur llunyà. Però en cas d’emergència la tornada són com a minin 3 dies.

Artemisa I s’ha enlairat avui.

Data de llançament: 16 de novembre de 2022
Durada de la missió: 25 dies, 11 hores i 36 minuts
Distància total recorreguda: 2,1 milions de quilòmetres
Velocitat de reentrada: 11 km/s (Mach 32)
Amaratge davant la costa de Califòrnia : 11 de desembre de 2022

Si tot funciona bé amb la missió actual de prova, la missió Artemisa II, que serà llançada el 2024, durà quatre astronautes a bord en un vol orbital al voltant de la Lluna. Artemisa III s’enlairarà el 2025 per aterrar a alguna regió del pol sud lunar, amb una dona astronauta i, segurament amb un altra persona de color.

Enviar robots a explorar és emocionant per a nosaltres, els friquis de l’exploració espacial, però enviar persones valentes en la punta d’un coet ple de combustible que pot explotar per xafar en persona la Lluna hauria de emocionar tothom. Són avantguarda de la humanitat que deixa el planeta mare per expandir-se per l’Univers.

Molta gent pensa que l’exploració espacial és un malbaratament i que s’hauria d’invertir en la millora del benestar de la humanitat

Aquesta idea del balafiament de l’exploració és una fal·làcia. Els que pensen així no coneixen extraordinari transvasament del coneixement humà. L’exploració espacial està a avantguarda de la tecnologia i moltes de les innovacions passen ràpidament a la societat. La NASA té milers de patents d’us lliure.
Alguns exemples de tecnologies espacials que han passat a la societat:

  • Teixits ignífugs del tratge dels bombers
  • La manta tèrmica, amb dues cares (platejada, daurada)
  • wifi, invent de la radioastronomia australiana
  • radar portàtil d’emergències
  • sistemes de purificació d’aigua
  • sabates esportives de competició
  • dentifrici sense escuma

Imatges:

1.- El coet SLS que porta la nau espacial Orion es llança en la prova de vol Artemis I, dimecres 16 de novembre de 2022. SLS i Orion es van llançar a les 7:47 am CET des de la plataforma de llançament 39B al Centre Espacial Kennedy a Florida. NASA/Bill Ingalls

Dimorphos canvia d’òrbita després de l’impacte

0

Doncs sí, podem estar contents. Els enginyers espacials són capaços de canviar el moviment d’un asteroide com s’acaba de demostrar després de l’impacte de la sonda DART contra Dimorphos. Aquesta ha estat la primera demostració a escala real de la tecnologia de desviació d’un asteroide dins del programa de defensa planetària que s’ha de posar en marxa ben aviat per protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres causats per nosaltres ja ho mirem un altre dia.

El passat 27 de setembre DART xocà a uns 6 km/s contra Dimorphos, un petit cos tipus pila de runes en òrbita al voltant d’un asteroide més gros, Didymos. L’objectiu era tractar de modificar-li els paràmetres orbitals per tal de reduir el seu període orbital. Donat que l’impacte va ser en la direcció del moviment de l’asteroide, DART el va frenar una mica i, per tant, la velocitat va minvar i amb ella l’energia orbital. I si l’energia es redueix, l’òrbita al voltant del cos principal s’havia de fer més estreta. O dit d’altra manera, el període orbital s’havia de fer més curt.

La NASA afirmava que els efectes del xoc no se sabrien fins d’ací a uns mesos però els fets s’han accelerat i diversos observatoris en terra ja han confirmat l’escurçament del temps en que Dimorphos gira al voltant de Didymos.

El període orbital original de Dimorphos al voltant de Didymos era de 11 h i 55 minuts. Ara, observant la baixada de brillantor quan un asteroide passa per davant de l’altre s’ha pogut mesurar amb gran precisió el nou període orbital, d’11 h i 23 minuts. Per tant l’impacte ha reduït l’òrbita en 32 minuts.

Animació de com es veu l’òrbita de Dimorphos al voltant de Didymos des de la Terra, aproximadament una setmana després de l’impacte de DART. NASA/APL/UMD.

L’animació anterior mostra una visió molt ampliada de com es veu l’òrbita de Dimorphos al voltant de Didymos des de la Terra, aproximadament una setmana després de l’impacte de DART. En cada òrbita, Dimorphos passa a travès de l’ombra projectada per Didymos, i mitja òrbita més tard, ell mateix projecta breument una petita ombra sobre Didymos. En realitat, des de la Terra només podem veure la llum combinada dels dos asteroides amb els telescopis. El gràfic mostra com la brillantor total disminueix lleugerament quan un dels dos cossos és ombrejat per l’altre. Els astrònoms de DART han mesurat els intervals de temps entre les caigudes que marquen aquests esdeveniments d’eclipsi per tal de determinar el nou període de l’òrbita.

Corbes de llum del sistema d’asteroides Didymos/Dimorphos. NASA et al.

Les gràfiques anteriors ofereixen informació sobre les dades que l’equip de DART va utilitzar per determinar l’òrbita de Dimorphos després de l’impacte, concretament, petites reduccions de la brillantor a causa dels eclipsis mutus de Didymos i Dimorphos. Les noves observacions mostren que els eclipsis de Dimorphos es produeixen en moments diferents (fletxes verdes) als que ocorrerien si el període no hagués canviat (fletxes grises). La línia de temps superior mostra les observacions que l’equip de DART va utilitzar per determinar el nou període orbital de Dimorphos, amb dos conjunts d’aquestes dades (del 29 de setembre de 2022 i del 4 d’octubre de 2022) mostrats en detall. Les disminucions observades de la brillantor relativa per al conjunt de dades de cada nit corresponen als eclipsis de Dimorphos d’un nou període orbital d’11 hores i 23 minuts, cosa que demostra que el temps de l’eclipsi difereix del període previ a l’impacte d’11 hores i 55 minuts.

Imatges del NASA/Johns Hopkins APL/JPL/NASA JPL Goldstone Planetary Radar/National Science Foundation’s Green Bank Observatory

A més de ser observat des de telescopis terrestres també s’ha observat el sistema d’asteroides des de radiotelescopis. Alguns d’aquests, a més de rebre senyals en ràdio des de l’espai, també tenen la capacitat d’enviar fluxos d’ones de ràdio a cossos celestes del sistema solar i captar-ne les ones que s’hi reflecteixen. El radar planetari de Goldstone en California i l’observatori de Green Bank en West Virginia va seguir el sistema d’asteroides binari Didymos i Dimorphos a principis de mes. Com es pot veure en la imatge anterior, el cercle verd mostra la ubicació de l’asteroide Dimorphos, que orbita l’asteroide més gran, Didymos, vist ací com la zona brillant al mig de les imatges. El cercle blau mostra on hauria d’estar Dimorphos si la seua òrbita no hagués canviat a causa de l’impacte de DART. A l’esquerra es mostren observacions de Goldstone del 4 d’octubre de 2022; a la dreta es combinen les observacions de Goldstone i Green Bank del 9 d’octubre de 2022.

Més imatges i informació a:

NASA DART Imagery Shows Changed Orbit of Target Asteroid

Imatges:

1.- El satèl·lit LICIACube de l’Agència Espacial Italiana (ASI) va adquirir aquesta imatge just abans de l’aproximació més propera a l’asteroide Dimorphos, després que la missió DART impactara  el 26 de setembre de 2022. Didymos, l’asteroide principal, Dimorphos i el plomall de roques i pols que es despren de Dimorphos després de l’impacte de DART són clarament visibles. ASI/NASA

2.- Animació de com es veu l’òrbita de Dimorphos al voltant de Didymos des de la Terra, aproximadament una setmana després de l’impacte de DART. NASA/APL/UMD.

3.- Corbes de llum del sistema d’asteroides Didymos/Dimorphos. NASA/Johns Hopkins APL/Institut Astronòmic de l’Acadèmia de Ciències de la República Txeca/Observatori Lowell/JPL/Observatori Las Cumbres/Observatori Las Campanas/Observatori Europeu Austral Telescopi danès (1,54 m)/Universitat d’Edimburg/The Open University/Universidad Católica de la Santísima Concepción/Seoul National Observatory/Universidad de Antofagasta/Universität Hamburg/Northern Arizona University.

4.- Imatges del NASA/Johns Hopkins APL/JPL/NASA JPL Goldstone Planetary Radar/National Science Foundation’s Green Bank Observatory.

 

DART xoca contra Dimorphos

0
A l’esquerra l’ultima imatge de la misión DART abans de l’impacte contra Dimorphos. A la dreta l’impacte observat des de els telescopis espacials Hubble i JWT.

Després de 10 mesos volant per l’espai, la missió DART (Double Asteroid Redirection Test), la primera demostració tecnològica de defensa del planeta, va impactar amb èxit contra l’asteroide objectiu la matinada del 27 de setembre del 2022 a la 1:14.  Fou el primer intent de la NASA de desplaçar un asteroide a l’espai. El control de missió del Laboratori de Física Aplicada Johns Hopkins enviava directament les imatges captades cada minut per la nau de manera que es va poder veure, pràcticament en directe, només amb un retràs de 45 segons, l’arribada de DART al sistema d’asteroides, el sobrevol de Didymos i l’aproximació a Dimorphos. Un viatge espacial en directe que meravellà a tots els fans de l’exploració espacial. Des de l’arribada de la nau Rosetta al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko que no s’havia vist tanta expectació.

I quan DART va deixar enrere l’asteroide Didymos, veiérem finalment la superfície de l’asteroide objectiu de ben prop. Va ser aleshores quan  veierem que la superfície estava coberta totalment de roques i, per tant, se’l podia classificar com un asteroide tipus munt de runes, com ho són els asteroides Ryugu i Bennu. Sembla que aquest tipus d’asteroide és més comú del que semblava.

Ryugu i Bennu no son cossos sòlids, sinó que en realitat són muntons de runes, és a dir, acumulacions de roques de grandàries diferents. Aquest fet pot causar problemes a l’efecte d’un impacte cinètic com aquest ja que l’energia del xoc pot servir per trencar el cos i no per frenar-lo i desviar-lo de la seua òrbita original.

DART xocà contra l’asteroide Dimorphos, que es troba en òrbita al voltant d’un asteroide major anomenat Didymos. Un segon abans de l’impacte envià la darrera imatge quan estava a un 6 km de la superfície. Ara els investigadors observaran Dimorphos usant telescopis instal·lats a terra per confirmar que l’impacte de DART ha canviat l’òrbita de l’asteroide al voltant de Didymos. Els investigadors esperen que l’impacte escurce l’òrbita de Dimorphos en un 1%, o uns 10 minuts del període orbital.

El telescopi SOAR a Xile capturà els més de 10.000 quilòmetres de material expulsat des de Dimorphos després que DART xocara. CTIO/NOIRLab/SOAR/NSF/AURA/T. Kareta (Observatori Lowell), M. Knight (Acadèmia Naval dels EUA).

Quinze dies abans de l’impacte, un cubesat de l’Agència Espacial italiana, LICIACube,  se separà de DART per captar imatges de la col·lisió i del núvol de pols, runes i gas expulsats des de la superfície de l’asteroide. Com que no disposa d’una antena gran, les imatges que ha pres seran retransmeses a la Terra d’una en una durant les properes setmanes.

Passat un dies de l’impacte, els telescopis en terra observen tres cues de pols que ixen del sistema Didymos-Dimorphos. Això resulta ben estrany ja que s’esperava unes ejeccions de material que durarien hores. Seria Dimorphos un antic nucli de cometa capturat per Didymos i que l’impacte ha reactivat. De vegades la frontera de classificació entre asteroide i cometa és ben difusa.

D’ací a quatre anys, la missió europea Hera realitzarà sondejos detallats de Dimorphos i Didymos, amb un interès particular al cràter creat per la col·lisió de DART i farà una mesura precisa de l’òrbita i de la massa de Dimorphos. 

Font: https://www.nasa.gov/press-release/nasa-s-dart-mission-hits-asteroid-in-first-ever-planetary-defense-test/

Més informació:

¿Se puede desviar la órbita de un asteroide de tipo pila de escombros con un proyectil? Daniel Marín, 1 juliol 2022.

Preparats per a la primera prova de defensa planetària

0

La nit del dilluns 26 al dimarts 27 de setembre, a les 1:14, DART (Prova de Redireccionament de l’Asteroide Doble per les inicials en anglès), la missió de la NASA i del laboratori Johns Hopkins APL impactarà contra l’asteroide Dimorphos, en la que serà la primera missió de prova per construir el futur escut de defensa planetària. En l’equip científic d’aquesta missió participa l’astrofísic Josep Maria Trigo-Rodríguez, de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.

Lluny de la imatge idíl·lica d’un sistema solar harmònic i d’una Terra segura, l’entorn del nostre planeta està ple de milers d’asteroides que molt sovint es creuen en el nostre camí. De moment, des que els observem, quasi sempre han passat més enllà de l’òrbita de la Lluna, a milions de quilòmetres de nosaltres. D’altres, tanmateix, s’han aproximat molt més i els hem trobat a distàncies més pròximes a la de la Lluna. Aquests asteroides formen part del grup d’Objectes potencialment perillosos (Potentially Hazardous Object o PHO en anglès), amb òrbites que travessen la de la Terra a menys de 0,05 ua i que tindrien una mida prou grossa (major de 150 m) com per provocar danys globals en cas d’impacte.

La probabilitat que impacte un d’aquests cossos no és menyspreable. Es considera que cada 10000 anys en podria caure un d’aquesta mida. De fet, al llarg de la història del planeta ja n’han caigut uns quants amb efectes devastadors, el més conegut dels quals és el que causà el cràter de Chicxulub al Iucatan i acabà amb els dinosaures. Més prop en el temps tenim el casos de l’asteroide de Txeliàbinsk i el fenomen de Tungunska.

Esquema de l’impacte sobre l’asteroide Dimorphos. NASA

És per tot això que cal posar-se ja a la feina per pensar, dissenyar i provar mecanismes per evitar els possibles futurs impactes sobre la Terra, i que poden acabar en poques hores amb la civilització humana. Les agències espacials ja s’ho han pres seriosament i s’han posat, o posaran pròximament en marxa, els anomenats programes de defensa planetària. La NASA i la ESA provaran dilluns a la matinada amb la missió DART la tecnologia per desviar un asteroide. La Xina diu que començarà a treballar-hi el 2025.

La missió DART isqué de la Terra el 24 de novembre de 2021 en direcció al sistema doble (65803) Didymos. L’objectiu era arribar al sistema format per Didymos, un asteroide de 780 metres i la petita lluna Dimorphos d’uns 160 m de diàmetre que l’orbita. I, ara, a poques hores de l’arribada, la nau de de 550 kg ja es prepara per al xoc, a una velocitat d’uns 6,6 km/s, contra el seu objectiu final, la petita lluna.

La missió tracta de veure com l’impacte és capaç o no de canviar, encara que siga una mica, els paràmetres orbitals de la lluna. No hi ha risc que aquesta s’escape del sistema ja que segur que romandrà lligada al cos principal però amb una altra òrbita més menuda.

Efecte de l’impacte de DART sobre l’òrbita de Dimorphos durant el desplegament del LICIACube italià. NASA/Johns Hopkins APL

L’òrbita de Didymos al voltant del Sol és lleugerament inclinada amb respecte al pla dels planetes, per sobre dels 3 graus. El seu període orbital és de 2.11 anys. Per tant es troba entre la Terra i Mart i, ara mateix, es troba a uns 11 milions de quilòmetres de nosaltres.

Didymos és classificat com a membre del grup d’asteroides Amor. Gira ràpidament cada 2.26 hores. La lluna Dimorphos gira al seu voltant una vegada cada 11.9 hores. L’asteroide major i la seua lluna estan separats per un quilòmetre aproximadament.

Com que DART impactarà en contra de la direcció de moviment de Dimorphos, l’impulsarà, encara que siga mínimament, en direcció contraria amb la qual cosa la Lluna perdrà velocitat i energia i, necessàriament, li farà adoptar una òrbita més pròxima a l’asteroide principal Didymos.

Per observar l’impacte i els efectes en la lluna, la missió disposa de diversos instruments. Per veure el sistema d’asteroides de prop amb imatges en directe s’usarà l’únic instrument a bord de DART,  DRACO (Didymos Reconnaissance and Asteroid Camera for Optical Navigation). DRACO és una càmera d’alta resolució basada en l’instrument LORRI de New Horizons. DRACO ajudarà DART a navegar cap al sistema Didymos i, en els darrers minuts, enviarà imatges a la Terra a una velocitat d’una imatge per segon, cosa que permetrà a l’equip de DART mesurar la mida i la forma de la lluna per determinar el lloc de l’impacte.

Aquesta imatge de la llum de l’asteroide Didymos i la seua lluna Dimorphos és una composició de 243 imatges preses per la càmera DRACO el 27 de juliol de 2022 des de 32 milions de km de distància. NASA JPL DART Navigation Team.

Però DART també té un passatger: una petita nau espacial aportada per l’Agència Espacial Italiana (ASI). El LICIACube  (Light Italian CubeSat for Imaging of Asteroids), de 14 kg i tan gros com una caixa de sabates, a hores d’ara ja s’haurà separarat de DART. LICIACube capturarà imatges de l’impacte i el material expulsat des de la lluna. Tractarà de fotografiar el cràter causat per l’impacte, tot i que els gasos i pols poden entorpir-ho. I ens mostrà la part posterior de la lluna, donat que, llavors, DRACO serà ja un munt de ferralla enterrat en Dimorphos.

Aquesta és la primera missió de prova de defensa planetària dissenyada per a canviar el curs d’un asteroide. En l’equip científic d’aquesta missió participa l’astrofísic Josep Maria Trigo-Rodríguez, de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.

Aquesta missió busca demostrar la utilitat del mètode d’impacte cinètic per a desviar asteroides potencialment perillosos. DART realitzarà un experiment per a canviar la trajectòria i la velocitat d’un asteroide en l’espai emprant la pròpia sonda per a l’impacte cinètic, sense càrrega explosiva. D’aquesta manera, la NASA pretén posar a prova les capacitats de defensa planetària en cas que fos necessari desviar un asteroide en curs de col·lisió amb la Terra en el futur.

Amb la missió DART pretenem comprendre millor els aspectes claus que influeixen en la transferència de moment cinètic per un projectil sense càrrega explosiva. És un experiment físic amb el qual desitgem conèixer l’eficiència amb què un projectil kamikaze excava un cràter en un asteroide, llançant els materials de la superfície de l’asteroide en direcció oposada al projectil”, assegura l’astrofísic del CSIC Josep M. Trigo-Rodríguez. “Com més gran siga l’eficiència d’aquest procés, major serà el desviament de l’asteroide, però hi ha un factor multiplicador en el procés d’excavació per impacte que cal comprendre millor a partir d’aquest experiment”, afegeix.

El grup de recerca de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries de l’ICE-CSIC compta amb personal expert en les propietats físico-químiques dels materials que conformen les superfícies d’asteroides i cometes i ha realitzat múltiples contribucions en aquest àmbit. “Des de l’ICE-CSIC i el IEEC, hem realitzat una sèrie d’experiments per a conèixer millor les propietats mecàniques de la regolita i els processos de xoc en asteroides per a ajudar en la comprensió de la seua naturalesa i mineralogia”, afirma Trigo. “Els asteroides posseeixen una estructura diversa que és el resultat del continu bombardeig de projectils des de la seua formació. Això fa que desviar-los constituesca un repte científico-tecnològic de primera magnitud”, assenyala.

Missió DART. Johns Hopkins APL

Cal tenir en compte que la missió Hera (ESA) seguirà a DART i, per tant, cal determinar amb precisió el punt d’impacte i les conseqüències de l’excavació del cràter sobre el sistema de l’asteroide (65803) Didymos”, assenyala Trigo que fa més d’una dècada que està involucrat en les diferents propostes que han precedit a la missió DART així com en la missió Hera de l’Agència Espacial Europea (ETA).

Hera visitarà l’asteroide binari Didymos a partir de 2024 després de l’impacte de la missió DART de la NASA contra el seu satèl·lit Dimorphos. Tots dos asteroides seran cartografiats en alta resolució. També es planeja emprar tecnologies CubeSat per a recaptar informació complementària d’enorme interès amb la finalitat de pal·liar futures trobades amb asteroides.

Més informació:

Missió DART. The Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory LLC.
Didymos i Dimorphos i la missió DART. NASA.
El CSIC participa en la primera misión para desviar la trayectoria de un asteroide potencialmente peligroso.

Observació en directe 27 setembre (hora local Central European Time CET):

  • 00:00 – La cobertura en directe (en anglès) de l’impacte de DART amb l’asteroide Dimorphos s’emetrà en la televisió de la NASA y en la pàgina web de l’agència. El públic també ho podrà seguir en directe en els xarxes socials de la NASA en anglès en FacebookTwitter, y YouTube.
  • 1:14  – Impacte cinètic de DART contra l’asteroide Dimorphos.

Imatges:

1.-Il·lustració de la nau espacial DART de la NASA i del LICIACube de l’Agència Espacial Italiana abans de l’impacte amb el sistema binari Didymos. NASA/Laboratori de Física Aplicada de Johns Hopkins APL/Steve Gribben.

Pròxima parada: arribada a la Lluna

0

El llançament d’Artemis 1, la missió de prova que ha d’anar a la Lluna, ha estat finalment ajornada fins, com a mínim, el mes d’octubre. És la primera d’una sèrie de llançaments amb el propòsit de posar novament astronautes a la superfície del nostre satèl·lit cap el 2025. Aquesta vegada els humans que hi arribaran seran més diversos ja que hi haurà com a mínim una dona i una persona no blanca.

Per parlar del per qué d’aquesta missió, qué s’espera trobar a la Lluna, quins descobriments s’han fet des que els últims humans l’abandonaren l’any 1972 i quin serà el futur de l’exploració lunar, Susanna Lliberós i el seu equip de Pròxima parada de la Ràdio d’À Punt han parlat amb David Barrado, professor d’investigació al Centre d’Astrobiologia, Fernando Ballesteros, cap d’instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i Enric Marco, Tècnic Superior d’Astronomia del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Podeu escoltar l’entrevista a l’enllaç d’ací baix.

06.09.2022 | Pròxima parada | Quarta hora | Nova arribada de l’ésser humà a la Lluna 50 anys després (a partir del minut 30)

https://www.apuntmedia.es/programes/proxima-parada/complets/06-09-2022-proxima-parada-quarta-hora_135_1542027.html

Imatge:

Artemis 1 a la plataforma de llançament 39B. El coet del sistema de llançament espacial (SLS) de la NASA amb la nau espacial Orion a bord es veu dalt d’un llançador mòbil al complex de llançament 39B, dijous 21 d’abril de 2022, al Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida. NASA/Aubrey Gemignani (CC BY-NC-ND 2.0).

Europa no anirà a Mart

0

Era d’esperar. La missió ExoMars 2022 que havia d’enviar-se a Mart el setembre pròxim es queda a terra de manera indefinida. La invasió d’Ucraïna ha trencat la majoria de ponts de col·laboració científica i tècnica entre Rússia i Occident i l’exploració espacial també n’ha quedat afectada.

2022 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb Roscosmos, l’agència russa, hauria d’enviar-hi en setembre ExoMars 2022.   Aquesta missió consta del mòdul de descens rus Kazachok que baixaria a la superfície marciana amb l’ús de retrocoets (com va fer la nau xinesa Zhurong l’any passat). Kazachok, a més de ser una estació científica fixa, portaria a bord el robot explorador Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, construït per l’Agència Espacial Europea (ESA), la missió principal del qual seria la cerca de proves de vida passada o present en Mart.

Ahir (17 de març) el Consell general de l’ESA format pels estats membres acordà de manera unànime respecte a la missió ExoMars 2022

  • Reconèixer la impossibilitat actual de dur a terme la cooperació en curs amb Roscosmos per a la missió del robot d’ExoMars amb un llançament el 2022 i ordenar al director general de l’ESA que es prenguen les mesures oportunes per suspendre les activitats de cooperació en conseqüència;
  • Autoritzar el director general de l’ESA a dur a terme un estudi industrial ràpid per definir millor les opcions disponibles per a implementar la missió del robot d’ExoMars.

La missió ExoMars ha tingut problemes des del principi. Començà essent una col·laboració amb la NASA però l’any 2012 aquesta va posar fi a la seua participació a causa de les retallades pressupostàries per tal de pagar l’excés de despeses del Telescopi espacial James Webb.

El 14 de març de 2013, representants de l’ESA i l’agència espacial russa (Roscosmos), varen signar un acord en el qual Rússia es convertia en un soci de ple dret. Roscosmos subministraria els vehicles de llançament Protó amb etapes superiors Briz-M i serveis de llançament, així com un mòdul d’entrada, descens i aterratge addicional portant a bord un robot explorador.  Constaria de dues missions: Exomars 2016, que duria l’orbitador Trace Gas Orbiter (TGO) i el modul de demostració de descens i aterratge Schiaparelli i Exomars 2018 que baixaria el robot Rosalind Franklin. Tanmateix les finestres de llançament del 2018 i del 2020 no es pogueren aprofitar per diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana. Tothom esperava que enguany, resolts els problemes i passada la pandèmia, la col·laboració ESA-Roscosmos duria la tecnologia europea i russa per primera vegada a Mart.

Ara la guerra a Ucraïna ho ha llençat tot per l’aire. De moment Roscosmos, vista la negativa de l’ESA a col·laborar, ja ha anunciat que el coet Proton-M/Briz-M reservat que havia d’enlairar ExoMars2022 des del Cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan s’utilitzarà en alguna altra missió. De tota manera el director de Roscosmos, Dimitri Rogozin tampoc va deixar marge per mantenir les relacions, ja que va ordenar el passat 26 de febrer el final de la col·laboració amb els llançaments espacials a la base europea de Kourou, a la Guaiana francesa, i retirà tot el seu personal. Els ànims entre les dues agències espacials no passen pel seu millor moment.

Ara el director general de l’ESA, Josef Aschbacher, té una feina feixuga gairebé impossible. Buscar un nou coet per enviar el robot Rosalind Franklin a Mart i, més difícil encara, trobar una etapa de descens que la deposite suaument en la superfície.

El repte de salvar ExoMars 2022 és pràcticament impossible ja que  Roscosmos col·labora no només amb el coet llançador i l’etapa de descens. També disposa de dos instruments en el robot Rosalind Franklin (ADRON-RM i ISIM) i, a més a més, ha instal·lat una unitat de calor de radioisòtops amb plutoni 238 per a escalfar el ròver en les nits marcianes.

En teoria, es podria buscar un nou llançador, com per exemple un Ariane 6, llançar la missió des del Port Espacial Europeu a Kourou i utilitzar el modul de descens Kazachok sense assistència tècnica russa. Però tanta incertesa fa impossible que la missió s’enlaire en setembre d’enguany aprofitant la màxima aproximació de Mart. Caldria ja esperar les noves finestres de llançament del 2024 o millor encara el 2026.

Realment, tal com pensa Daniel Marin, expert en astronàutica, l’única solució realista per salvar la missió seria esperar que les relacions entre Rússia i Europa milloren i enlairar ExoMars amb un coet Proton-M/Briz-M tal com estava previst. I si això no s’aconsegueix, potser ExoMars es quede a terra per sempre. Seria una veritable llàstima. Tant Europa com Rússia no han aterrat mai a Mart i tots dos hi perden si no s’hi avenen en algun moment del futur.

Més informació:
Adiós a ExoMars 2022. ¿Veremos algún día el rover Rosalind Franklin en Marte? Eureka, Daniel Marin, 17 març 2022.

El instrumento español para buscar vida en Marte se queda en tierra por la guerra en Ucrania, Mónica G. Salomone. SINC. 18 març 2022.

Images:
1. El robot Rosalind Franklin a Mart i al fons el mòdul Kazachok. Recreació. ESA
2. Modul de descens rus Kazachok a Mart portant a bord el robot Rosalind Franklin. Recreació. ESA

Com queda la col·laboració espacial amb Rússia?

0

A hores d’ara la invasió d’Ucraïna per part de les forces armades russes continua endavant. Tot de sancions s’han activat i Rússia ha estat expulsada temporalment del Festival d’Eurovisió, del Consell d’Europa i d’altres organismes internacionals.

I vist això, com queda la col·laboració espacial de la NASA i de l’Agència Espacial Europea (ESA) amb Rússia?

Actualment set astronautes de la NASA, l’ESA i l’Agència Espacial Russa, Roscosmos, es troben a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS, de les inicials en anglès). Els astronautes de la NASA Raja Chari, Kayla Barron, Thomas MarshburnMark Vande Hei, l’astronauta de l’ESA Matthias Maurer i els cosmonautes de Roscosmos Anton Shkaplerov i Pyotr Dubrov treballen conjuntament i pacíficament mentre els seus dirigents es barallen a terra.

El treball col·laboratiu dalt de l’Estació continua com estava previst segons es desprén de la informació de la NASA. Per a dimarts que ve hi ha prevista una eixida extravehicular (passeig espacial) i el començament d’unes recerques sobre càncer.  A més a més és previst que una nau russa Soyuz faça aterrar l’astronauta de la NASA Mark Vande Hei  el 30 de març a Sibèria.

Si bé allà dalt tot va bé, no tot és igual a les seus de les agències espacials. Malgrat que l’administrador de la NASA Bill Nelson i el director general de l’ESA, Josef Aschbacher han declarat que la col·laboració amb Roscosmos no ha de sofrir cap entrebanc i hauria de continuar igual, no pensa el mateix el director de Roscosmos Dimitri Rogozin. Amb unes dures declaracions ha avisat de les conseqüències del boicot a l’alta tecnologia espacial russa que ha insinuat Joe Biden, el president dels EEUU:

Si EE UU bloqueja la cooperació amb nosaltres, qui salvarà la ISS d’una eixida d’òrbita descontrolada o una caiguda sobre EE UU o Europa?

I és que les naus Soyuz russes que hi arriben eleven periòdicament l’Estació ja que aquesta perd altura pel fregament atmosfèric. Sense aquesta ajuda l’Estació cauria descontrolada en pocs anys. A més, fa uns mesos, Roscosmos amenaçà de deixar d’invertir en la ISS el 2025 si no s’alçaven les sancions (per l’annexió de Crimea) que li impedeixen adquirir components electrònics per al programa espacial, mentre que la NASA la voldria conservar almenys fins el 2030.

Avui mateix Rogozin, en resposta a les noves sancions europees, ha ordenat el final de la col·laboració amb els llançaments espacials a la base europea de Kourou, a la Guaiana francesa. De manera que unes 80 persones, tot l’equip tècnic de Roscosmos que s’hi troba allí, abandonarà en les pròximes hores la base espacial.

Rogozin també ha manifestat que, amb les sancions dels EEUU és impossible la col·laboració amb la NASA per a construir la missió Venera-D que hauria de ser llençada el 2029. Es proposa que Roscosmos assumesca tota la missió o que es demane la col·laboració de la Xina.

2022 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, hauria d’enviar en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. En principi sembla que, de moment no hi haurà problemes amb la missió ja que tots els components estan construïts i provats. El llançador serà un coet Proton-M/Briz-M que deixarà la Terra des del Cosmòdrom rus de Baikonur.

Actualització 1 de març 2022. Comunicat de l’ESA: Pel que fa a la continuació del programa ExoMars, les sancions i el context més ampli fan que un llançament el 2022 sigui molt poc probable.

Molts anys de col·laboració científica tècnica i científica se’n van per l’aire per la invasió d’Ucraïna. La desconfiança dels dirigents mundials ha estroncat projectes conjunts i l’intercanvi d’informació científica que ens duien a un món millor. Encara que els lligams personals entre el personal de les agències espacials continuaran, els dirigents posaran molts entrebancs a la lliure circulació de les idees. I un món amb gran reptes ambientals i sanitaris no s’ho pot permetre.

Actualització 1 de març 2022

Ahir es reuniren els membres de l’Agència Espacial Europea i firmaren el següent document conjunt:

Deplorem les víctimes humanes i les tràgiques conseqüències de la guerra a Ucraïna. Estem donant prioritat absoluta a la presa de decisions adequades, no només pel bé de la nostra plantilla implicada en els programes, sinó pel ple respecte dels nostres valors europeus, que sempre han modelat fonamentalment el nostre enfocament de la cooperació internacional.

L’ESA és una organització intergovernamental governada pels seus 22 estats membres i durant les últimes dècades hem creat una sòlida xarxa de cooperació internacional, que serveix a la comunitat espacial europea i mundial a través dels seus programes de gran èxit.

Estem aplicant plenament les sancions imposades a Rússia pels nostres Estats membres. Estem avaluant les conseqüències de cadascun dels nostres programes en curs realitzats en cooperació amb l’agència espacial estatal russa Roscosmos i alineem les nostres decisions amb les decisions dels nostres Estats membres en estreta coordinació amb socis industrials i internacionals (en particular amb la NASA sobre l’Estació Espacial Internacional).

Pel que fa a la campanya de llançament dels coets Soyuz des del port espacial europeu de Kourou, prenem nota de la decisió de Roscosmos de retirar la seua plantilla de Kourou. En conseqüència, avaluarem per a cada càrrega útil institucional europea sota la nostra responsabilitat el servei de llançament adequat basat sobretot en els sistemes de llançament en funcionament actualment i els pròxims llançadors Vega-C i Ariane 6.

Pel que fa a la continuació del programa ExoMars, les sancions i el context més ampli fan que un llançament el 2022 sigui molt poc probable. El director general de l’ESA analitzarà totes les opcions i prepararà una decisió formal sobre el camí a seguir pels estats membres de l’ESA.

L’ESA continua supervisant la situació en estret contacte amb els seus estats membres.

Més informació:
Agencia Espacial Europea publica actualización sobre la participación de Rusia en la EEI y las misiones a Marte, divendres 25 de febrer 2022.
Station Gears Up for Spacewalks While Conducting Cancer Research, 24 febrer 2022
“Si EE UU bloquea la cooperación con nosotros, ¿quién salvará a la ISS de una caída sobre Europa?” 25 febrer 2022

Imatge:
La nau russa Soyuz MS-18 es mostra acoblada al mòdul Rassvet de l’Estació Espacial Internacional mentre el complex orbital vola a 426 km per sobre del Canadà a prop de Calgary, Alberta. 14 d’abril de 2021.

“50 anys a la Lluna” a Benetússer

0

Ja fa més de mig segle que els humans varen xafar la Lluna. Després de l’aturada de xarrades presencials a causa de la pandèmia, he tornat a explicar les històries, anècdotes i actes de valentia que van permetre fer arribar una nau espacial amb humans a la Lluna i retornar-los sans i estalvis a la Terra.

Hi ha però aspectes lamentables com ara el vet explicit a la incorporació d’un grup de dones ja preparades en la cursa cap a la Lluna o la participació d’un antic nazi com a cap del projecte.

Finalment, com una part més de la guerra freda, moltes vegades a pocs minuts de prémer el botó nuclear, els astronautes nord-americans del programa Apol·lo aconseguiren la fita anunciada i promesa pel president John F. Kennedy de dipositar un artefacte comandat per humans en la Lluna, per davant dels soviètics.

La xarrada va ser el passat 3 de novembre al Saló d’Actes de l’ajuntament de Benetússer, l’Horta Sud. i estava dirigida fonamentalment als meus benvolguts alumnes d’Unisocietat encara que també oberta a tothom.

Els llibres recomanats per aprofundir en la xarrada de l’arribada a la Lluna:

100 Històries de l’aventura espacial
Èxits i tragèdies de l’espècie que somiava explorar el més enllà.

Joan Anton Català Amigó

Cossetània Edicions, 2020

El sorprenent viatge de l’Apol·lo XI

Mónica Pallardó

Samaruc Editorial, 2020

La xarrada es va gravar. Així que si us interessa ací baix la pot seguir.

Una selfie des de Mart

2
Publicat el 18 de juny de 2021

Fa temps que no sabíem res de la missió marciana xinesa. El passat 14/15 de maig el ròver Zhurong arribà a Utopia Planitia i pocs dies després baixà del mòdul de descens i començà a rodar per posar en marxa el seu programa científic. Des d’aleshores les autoritats de l’Agència Nacional de l’Espai xinesa (CNSA) no havien revelat res més de la missió. Un fet que feia pensar a alguns que potser el ròver havia sofert algun problema de funcionament i que fins que no se solucionara no es publicaria cap més fotografia. Acostumats a la política de finestres obertes, peti qui peti, de la NASA, la política de les autoritats xineses d’ocultació sistemàtica de les fites aconseguides no ens acaba d’agradar.

Però sembla que no hi havia cap problema. Finalment el dia 11 de juny la CNSA publicà imatges de la missió que confirmava la bona salut del ròver. Entre les diverses imatges lliurades als mitjans de comunicació destaca la selfie en la que es presenta en primer pla Zhurong i al seu darrere, a uns 10 metres del ròver, la plataforma de descens. Una imatge, que pel color, la textura, la proximitat dels objectes no ha deixat ningú indiferent i que, de segur, passarà als anals de l’exploració espacial. Els xinesos, quan volen, també saben posar-li èpica a l’exploració espacial.

Però com s’ha fet la fotografia? Si  a la zona no hi ha cap artefacte humà més present, com ha estat possible aconseguir tal meravella? El fet és que la imatge ha estat feta per una petita càmera controlada per wifi que soltà el ròver unes hores abans des de la seua panxa. Posar la càmera en el punt just per a que Zhurong i la plataforma queden ben centrats no haurà estat fàcil.

I que veiem en la fotografia? En primer pla hi ha algunes petites roques en un terreny extremadament pla. Més enllà veiem el ròver Zhurong amb el seu cap mòbil que conté les dues càmeres NaTeCam a color a cada costat per a la navegació com si foren dos ulls i la càmera multiespectral MSCam, en el centre, com un puntet. Al dos costats els dos immensos panells solars desplegats. Les dues “antenes” són les antenes del georadar que explorarà pròximament l’interior marcià. Al costat del pal que sosté les càmeres es troba l’antena UHF de baix guany (el cilindre roig) mentre que al seu darrere, mig amagada, veiem l’antena blanca d’alt guany.

A la dreta del ròver, i separat uns 10 metres d’ell, es troba el mòdul de descens. I presidint l’escena la gran bandera xinesa desplegada, de color vermell, que simbolitza la Revolució, amb cinc estrelles grogues de 5 puntes que simbolitzen, al seu torn, la unitat del poble revolucionari sota la direcció del Partit Comunista de la Xina que es representat per l’estrella gran. Sembla que és la primera bandera desplegada en la superfície de Mart. El ròver també té la seua petita bandera que veureu com un petit rectangle roig.

I per damunt de tot, el cel groc-rogenc ple de pols en suspensió.

El mòdul de descens vist des del ròver Zhurong. Destaca en primer pla la bandera xinesa. A la dreta s’observa els solcs fets per les rodes del ròver per girar 90º. CNSA

També s’han presentat altres fotografies. Una d’elles mostra el mòdul de descens. El ròver quan es va situar a l’esquerra d’aquest per fer-se el selfie anterior el va fotografiar. Destaca en primer pla la bandera xinesa. A la dreta s’observa la rampa per on baixà Zhurong i els solcs fets per les rodes del ròver per girar 90º.

Imatge de la superfície marciana obtinguda per la càmera multiespectal situada al “cap” de Zhurong. Destaca l’absència de roques i relleu en aquesta zona extremadament plana d’Utopia Planitia. CNSA.

El lloc on aterrà el maig passat la missió xinesa es va elegir per ser molt plana i de veritat que ho és. Segons els indicis científics, Utopia Planitia és el registre fòssil d’un antic oceà marcià que ocupava tot el nord del planeta. Quilòmetres i quilòmetres d’arena i roques que mereixen exploració. De fet la missió de la NASA Viking 2 (1977) i Curiosity (2013) es troben també en aquesta zona.

També hem pogut admirar la primera imatge panoràmica feta des del ròver quan encara estava sobre el mòdul de descens. Ampliant-ho molt (i amb una major resolució) es pot veure l’escut tèrmic i el paracaigudes sobre els logos de la imatge (Punxeu sobre la imatge per veure-la ben gran).

Hirise des de MRO. 6 de juny 2021. NASA/JPL/Arizona University

Però tenim ara mateix una plèiade de naus orbitant el planeta i esperàvem veure la missió xinesa des de l’espai. El dia 6 de juny la càmera Hirise d’alta resolució a bord del Mars Reconaissance Orbiter (MRO) de la NASA captà el mòdul de descens, les dues ejeccions de gas i el ròver desplaçat del mòdul i un poc més enllà (fora de la foto que presente) l’escut tèrmic i el paracaigudes. Potser la publicació d’aquestes imatges per part de l’Agència Espacial Americana espentà, uns dies després, la publicació de les imatges xineses preses des de terra.

Ara a gaudir de les vistes marcianes des d’Utopia Planitia…. Un terreny que ens resulta ben familiar. Sembla un paisatge del desert del Sàhara amb dunes i tot.

Més informació en:
El rover chino Zhurong se hace un ‘selfie’ en Marte, Eureka, Daniel Marin, 11 juny 2021.

Imatges: de l’Agència Espacial Nacional Xinesa (CSNA)

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari