Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Viatges

Un passeig a la línia K/Pg (K/T)

0
Publicat el 21 d'abril de 2024

Els dies de Pasqua són el moment ideal per visitar indrets pròxims que ens són encara desconeguts. Llocs del nostre país que per la seua singularitat mereixen el desplaçament.

El passat dia 7 d’abril, vespra de Sant Vicent, ens hi acostarem a un d’aquest llocs simbòlics, no per la bellesa de la població o pels fets històrics que allí s’esdevingueren. No, realment el que feu complir un desig de fa anys fou ser-hi a un lloc carregat de significat en la història de la Terra: el límit entre el Cretàcic i el Paleogè (o el Cretàcic i el Terciari, com abans se solia denominar).

Aquest aflorament geològic constitueix una foto fixa d’un moment determinant de la història del nostre planeta: el residu, la prova més determinant, del moment en el que un asteroide d’uns 10 km de diàmetre impactà contra la Terra fa uns 65 milions d’anys en el que actualment és la península de Yucatán. De resultes d’aquest impacte es formà un gran cràter de 200 km d’ample (cràter de Chicxulub), es produïren immensos tsunamis, grans incendis forestals, i s’omplí el cel de cendres durant molts anys impedint la funció clorofíl·lica de les plantes. De resultes de tot això s’acabà amb la major part de la vida, incloent-hi tots els dinosaures, llevat dels antecessors de les actuals aus.

Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

D’aquell desastre ambiental, que sol associar-se amb la quinta extinció, en devien haver restes geològiques. Això pensaren Luis Alvarez i el seu fill Walter en els anys huitanta del segle passat quan proposaren que havien d’existir. Finalment les restes de l’asteroide ejectats de la zona de l’impacte s’han trobat arreu del món, en llocs que actualment són punts de referència internacional.

Aquests estrats d’una grandària decreixent a mesura que hom s’allunya de la zona d’impacte presenten unes característiques similars.  Tenen uns centímetres de gruix amb una capa inferior fina, rogenca i més fosca, que conté material ejectat per l’impacte. En aquesta capa, Álvarez i el seu equip descobriren una alta concentració d’iridi, un metall rar en l’escorça terrestre però molt abundant als asteroides. A més, observat amb la lupa, s’hi han trobat microtectites, esfèrules, boles mil·limètriques formades a altes pressions i temperatures, com ara les que es produeixen amb el xoc d’una gran roca contra la superfície terrestre. Per damunt d’aquest estrat, i amb un gruix d’uns centímetres, trobem una altra capa, la composició de la qual és principalment argila fosca formada pels materials més fins ejectats de l’escorça terrestre per l’impacte i que van quedar en suspensió durant anys en l’atmosfera aturant de manera intensa la irradiació solar. El color fosc és una conseqüència dels incendis i erupcions volcàniques que van succeir després de la catàstrofe.

Les restes de la línia K/Pg més pròxima a casa es trobem prop de la població d’Agost (l’Alacantí), en el quilòmetre 9 de la carretera que l’uneix amb Castalla. Allí en un talús a la vora de la carretera l’estrat geològic es veu perfectament. Amb un poc d’esforç vaig pujar el monticle i m’hi vaig acostar per veure’l i tocar-lo. Allí estava davant meu: una fina capa rogenca sobre la qual s’hi veien uns estrats d’argila més gruixuts. El tros descobert de la línia abastava més d’un metre, i estava enfonsada, com una cicatriu, cosa que denotava que s’hi havien extret nombroses mostres, per a investigació o per col·leccionismes, massa potser.

No sé descriure els sentiments que em vingueren al cap en tindre en la punta dels dits un tros excepcional de la història de la Terra. Allí, la banda fina rogenca inferior era de l’asteroide, la part d’argila superior de les restes del desastre següent. Aquesta línia representa una frontera de la història de la vida. Fa 65 milions d’anys la comarca de l’Alacantí estava sota el mar de Tetis i encara no havia emergit. Així que per sota de la línia s’hi podrien trobar restes de plesiosaures,  mosasaures, i ammonits que ja no trobarem per damunt d’aquesta. Per damunt de la línia la Terra havia canviat. La vida havia passat un coll d’ampolla, havia perdut el 70% de les espècies i malgrat tot continuava.

Entre els més coneguts que desaparegueren a causa de l’impacte trobem els dinosaures no aviaris. Aquests fets tràgics per a ells, fou un gran avantatge evolutiu per als nostres ancestres mamífers ja que deixaren lliure nombrosos nínxols ecològics per a noves espècies, a partir de les quals fa uns pocs milions d’anys eixiren els primats i els humans.

Així que gràcies a aquell impacte catastròfic que causà un canvi global, la nostra espècie ha pogut evolucionar i dominar la Terra.

Mentre admirava aquesta marca geològica singular un parell de xiques aturaren el cotxe ben a prop. També venien a conèixer de primera ma aquesta cicatriu de la història de la Terra. Tots compartirem el goig per reconèixer-la i valorar-la.

Aquest indret és un referent internacional i està protegit. El 3 de abril de 2020 el Consell de la Generalitat Valenciana declarava monument natural el “límit geològic K/T, Capa Negra d’Agost” i és en el DOGVA nº 8797/24.04.2020 on  podràs trobar el decret 45/2020, de 3 d’abril, de la seua declaració.

Més informació:

Estudi geològic. First legal protection applied by the Autonomous Community of Valencia based on geoheritage assessment: the K/Pg boundary at Agost (Alicante, Spain).

D’on vaig traure la idea i s’explica l’emoció del descobriment personal. Una peregrinación geológica: el límite K/T (K/Pg) en Agost.

Geologia 2016. Agost i la via verda del Maigmó.

Informació turística. Camins de dinosaures. Jaciment Límit K/T (Agost).

El límite K-T, evidencia de un impacto. Astrogeda. Agrupació Astronòmica d’Elx.

Imatges:

1.- Impressió artística de l’asteroide en el moment del xoc contra els mars tropicals i poc profunds de la península de Yucatán, rica en sofre. Donald E. Davis. JPL. Wikipedia Commons.

2.- Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

3-5.- La línia K/Pg a Agost. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , , , , , , | Deixa un comentari

Tornar a la Cerdanya 25 anys després

0

Arran de la celebració de l’Assemblea General de Cel Fosc a Puigcerdà el passat 9 de març vàrem tornar a visitar la Cerdanya, 25 anys després d’haver-hi estat la darrera vegada. I l’hem vista tan bella i atractiva com sempre però molt més massificada.La visita va ser curta ja que només hi fórem de divendres a dilluns, un cap de setmana llarg que ens va rebre amb la primera nevada, amb casa i ulls, de l’hivern. Però així i tot la varem gaudir plenament.

Entre la serra del Cadí al sud i el pic del Carlit al nord, la plana de la Cerdanya s’escampava davant nostre des del nostre allotjament a cal Mateu, a Urtx. Ens hi allotjarem en la mateixa casa on gaudirem d’aquell estiu, el llunyà 1997. Cap al nord, Queixans i més enllà Puigcerdà. A l’oest Bolvir, Ger i la Tor de Querol.

La Cerdanya continua sent la meravella aquella que coneguérem a finals del segle passat però ara amb moltes noves edificacions, obra nova que no troba prou paletes a la comarca i ha de importar-la de Barcelona. Tot de pobles petits tenen un barri de segones residencies que aquest cap de setmana de finals d’hivern romanien tancades. Aquelles cases en runes que veiem fa anys ara estan rehabilitades i hi viuen esporàdicament famílies de Barcelona.

La serra del Cadí des d’Urtx

Puigcerdà sembla més gran, molt més cuidada, fins i tot més catalana, amb orgull d’exercir de capital de comarca. Les entitats culturals com el Museu Cerdà, que malauradament no poguérem visitar, i la Biblioteca Comtal de Cerdanya, on férem l’Assemblea General de Cel Fosc i on romandrà durant unes setmanes l’exposició sobre Contaminació Lumínica, són un èxit de la cultura ceretana. També ho son les activitats de l’actiu Grup de Recerca de Cerdanya. Puigcerdà també és ara un gran centre comercial. Si voleu comprar alguna cosa passeu-vos pel carrer Major.

Ara a final de l’hivern ens nevà la nit de la nostra arribada després de mesos sense fer-ho. Poc avesats a la neu, patírem per si no podíem arribar a Puigcerdà en cotxe, mig colgat per la neu nocturna. L’activitat dels llevaneus havia estat constant durant les primeres hores del matí i la neu ja havia estat retirada de la carretera. Ni neu ni gel ens feren difícils arribar a la capital de la Comarca. A més a Puigcerdà la nevada s’havia convertit en pluja així que la neu començava a desfer-se.

Pont penjant de Sanavastre sobre el Segre

Diumenge de matí la pluja i la neu deixaren pas a un oratge més agradable, encara que fresc. Explorarem la plana ceretana, seguint les poblacions del riu Segre en direcció cap a la Seu d’Urgell.

Prop de Ger, en una gran rotonda en encaminarem cap a Molí de Ger, una granja i formatgeria que ens van recomanar.

El Molí de Ger és una casa de pagès on, històricament, s’hi va desenvolupar l’activitat de moldre farina. Aquesta activitat sempre es va combinar amb l’agricultura i la ramaderia i és aquesta última la que ha perviscut fins als nostres dies generació rere generació. Actualment s’hi ha una formatgeria que presenta i ven formatges casolans de vaca de tot tipus. No te’n podràs estar de provar-ne i de comprar-ne per a casa.

Des d’allí, i per un camí sense asfaltar paral·lel al riu Segre s’arriba a l’antiga palanca o passarel·la que travessava el riu, el pas natural entre el sud i el nord de la comarca. Actualment amb el nom de Pont de Sanavastre és un bell i grandiós pont penjant que permet el pas de vianants entre les dues ribes del riu.  He de reconèixer la gran obra d’enginyeria que suposa el pas. Tot de turistes van a veure’l i el travessen sobre un Segre crescut per la nevada recent.

Església de la Mare de Déu dels Àngels i Torre Bernat de So a Llívia

Arran del tractat dels Pirineus, Catalunya va perdre les comarques més septentrionals que passaren sota la jurisdicció francesa. Tots els pobles del nord de la Cerdanya passaren a França i només se’n salvà la població de Llívia, pel seu títol de vila. Així que ara la vila és una illa dins de l’estat francès.

El 1528, l’emperador Carles V concedí a Llívia el títol de Vila. Aquest fet va ser determinant per a la història de Llívia, ja que fou el que feren servir els lliviencs un segle més tard per oposar-se a formar part de França.

De Llívia el més interessant és visitar el Museu i la Farmàcia històrica però, malauradament, el diumenge a la vesprada estaven tancat. La vila va ser un lloc preeminent de defensa de la comarca, amb el seu castell, capital del comtat de Cerdanya. Però quan Alfons el Cast fundà la vila fortificada de Puigcerdà l’any 1177 perdé importància en favor d’aquesta. Del castell no en queda res. En el seu lloc hi ha l’església de la Mare de Déu dels Àngels i Torre Bernat de So.

Nit estrellada sobre la Cerdanya. Orió i Taure sobre Alp i Das

La nit a la Cerdanya és una altra cosa. Els pobles il·luminen el cel nocturn més del que seria raonable, les estacions d’esquí obren les pistes durant 200 h nocturnes cada any, el centre comercial de Puigcerdà i algunes instal·lacions excedeixes la normativa. De tot això en parlà Josep Maria Ollé a la conferència: La contaminació lumínica: com ens afecta a la salut i al medi ambient.

Tanmateix hi ha aspectes positius. L’Alta Cerdanya, sota jurisdicció francesa des del tractat dels Pirineus, té pobles que segueixen el programa Viles et Villages etoilés, com ara la Tor de Querol, que apaguen els llums durant la matinada. A més la Via Làctia s’hi pot veure si t’allunyes de les poblacions. No ho poguérem veure a causa de la nuvolada però si que vàrem aconseguir unes bones fotos de la nit cerdana.

Dilluns al matí tornàrem a casa per la Collada de Tosses. Volíem veure els paisatges nevats i les estacions d’esquí de la Masella i la Molina.

Paisatge nevat a la Collada de Toses
Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Fronteres

0

Títol: Fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa
Autor: Vicent Partal
Editorial: COMANEGRA, S.L. EDITORIAL
Any d’edició: 2022
Matèria: Ciència política
ISBN: 978-84-18857-48-5
Pàgines:256
Enquadernació: Rústica
Col·lecció: ESPORES

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Per Vallibona i la vall del Cérvol

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Tornem d’un viatge curt però intens a Vallibona (els Ports), situat al sud del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat, convidats pel Parc, per fer l’activitat anual de defensa de la nit que inclou una xarrada i una observació astronòmica.

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

Conta la llegenda que al segle XIV una pesta va deixar Vallibona sense jovenetes. Mossén Pinyol va proposar als set xics,  que amb uns pocs vells eren els únics “supervivents”, que emprengueren el camí de la Tinença de Benifassà a la recerca de parella amb la qual repoblar Vallibona. El mateix panorama desolador van trobar a Castell de Cabres i Coratxà fins arribar exhausts a l’ermita de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja, on els va donar recer el seu ermità. En donar a conèixer les seues pretensions i després de resar a la Mare de Déu, Mossén Brunyisc de Pena-Roja els va posar en contacte amb una anciana acomodada, la tia Petronila, a qui la pesta li havia deixat al seu càrrec set jovenetes òrfenes.  Poc temps després, els set xicots de Vallibona es casaren amb les set nétes i van prometre acudir en peregrinació a Pena-Roja cada set anys. (J.Emili Fonollosa)

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

De Fanzara a Llucena

0
Publicat el 18 d'abril de 2023

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

Torre i església d’Argeleta.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Església de Llucena amb les restes dels dos rellotges de Sol.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Passeig de tardor al far de l’Albir

2

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Restes fòssils Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingit.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Cala de la Mina on s’hi veuen les restes de la mina d’ocre amb un vaixell ancorat a una boia per protegir la posidònia.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Un ocell captat mentre pujàvem.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

I arribem al far de l’Albir, el final de la ruta. Som a 122 m d’altura sobre el nivell del mar. Des d’ací albirem la mar Mediterrània, la badia d¡Altea, la piscifactoria, els penya-segats de la Serra Gelada mirant cap a Benidorm. El far, automatitzat des dels anys 60 del segle passat, envia encara la seua llum fins a 15 milles nàutiques per avisar els vaixells dels perills de la costa. Ara, la resta de l’edifici fa de Centre d’Interpretació del Parc Natural i també informa de la vida dels farers que hi visqueren durant més d’un segle.
Les restes de la torre Bombarda al costat del Far.

Al costat queden les restes de la Torre Bombarda, erigida durant el segle XVI, una torre defensiva de la costa amb la missió d’avisar dels atacs dels pirates berberescos que, abans de la batalla de Lepanto, assolaven les costes valencianes. Aquesta torre era una més de les desenes que es construïren a tot el llarg de la costa del Regne, com ara la torre de Guaita de Tavernes, o les de Cullera o Xeraco, manades construir pel rei Felip II. Durant la guerra del Francès, (1808-1814) la torre Bombarda va ser volada.

Més informació:

Guia del camí al far de l’Albir. Ajuntament d’Alfàs del Pi.
Geolodia 08. Ruta geològica a la Serra Gelada.
Wikilock. L’Albir Subida al faro
Más allá de la ciudad. Ruta al faro del Albir.

Imatges:

1.- Camí al Far de l’Albir. m.prinke. 3 maig 2016. (CC BY-SA 2.0)
2-6.- Fotos d’Enric Marco.

Descobrim nous camins a la Tinença

0
La vista en començar la ruta.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

I darrere l’ermita de Sant Jaume de Coratxà.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

A l’ombra dels pins.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Molsa.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Amb mirada de pocs amics.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

Per dins del bosc.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

No! per ací no és.

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

L’arbre fins on arribarem.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Retornant per la pista forestal.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Ruta sobre Google Earth.

Imatges: Enric Marco

Una visita relaxada per conéixer Tarragona

0
Publicat el 26 de maig de 2022
Capçalera oriental del circ romà.
Feia anys que no passejàvem per Tarragona. Fa uns dies ens hi acostarem per visitar, de manera pausada, relaxada, el seu magnífic patrimoni artístic, per gaudir del moment i poder escoltar sense presses les explicacions dels guies.

La ciutat fou fundada pels germans Cneo i Publi Corneli Escipió l’any 218 aC en el context de la segona guerra púnica. Primerament era una només una fortificació militar en la part més alta, amb la ciutat a vora mar. Va ser, però, després de la victòria contra els cartaginesos que la ciutat cresqué i arribà a ser la capital de la Hispània citerior. L’emperador August hi va residir entre el 26 i 25 aC per dirigir les darreres campanyes militars contra càntabres i asturs. Aquest va ser el moment del màxim esplendor de Tarragona com a colònia romana.

Una visita imprescindible per comprendre la magnitud i bellesa de la ciutat en aquella època és acostar-se a la Plaça del Pallol, 3 (Antiga Audiència), just al costat d’una de les portes de la muralla i admirar la maqueta de Tarragona al segle II. Com que la zona on s’ubica la ciutat està a distintes altures, cada àrea es va dedicar a una funció. A la part més alta de la ciutat s’hi pot veure el temple (actual ubicació de la catedral), la segona terrassa hi havia una gran plaça porxada que ubicava el Fòrum Provincial de la Tarraconense, on es feia el comerç i les funcions administratives de la província, a continuació el circ, on es feien les curses de quàdrigues i per sota en direcció al port, hi havia la zona d’habitatges. En aquesta àrea hi havia un petit Fòrum de la colònia per a les funcions administratives de la ciutat. Finalment l’important port que permetia comerciar amb tota la Mediterrània. Ja fora de les muralles i vora el mar s’hi va construir l’amfiteatre, encara existent. Cal destacar la Via Augusta que enllaçava amb Roma al nord i cap a Valentia cap al sud. Al sud de la ciutat la via tenia un ramal que duia cap Ilerda i Caesaraugusta. Cal destacar que aquestes rutes estaven plenes de monuments funeraris on s’enterraven els morts donat que estava prohibit enterrar els morts dins de les muralles de la ciutat.

Maqueta de la Tarraco Imperial. Segle II

Amb aquesta visió de la ciutat antiga ja podem comprendre i gaudir del que queda del mon romà en la ciutat actual i, malauradament tot el que s’ha perdut.

La primera visita s’ha de fer, és clar, al circ romà edificat durant el govern de l’emperador Domicià (81-96 dC) i que va estar en funcionament fins al segle V dC. Actualment només en queda la capçalera est i un centenar de metres de la zona nord. Amb capacitat per a uns 25000 espectadors les curses devien ser uns del espectacles més valorats. Normalment els aurigues eren molt famosos i corrien per diners i prestigi. Aquestes curses tenien una clara simbologia religiosa. L’arena simbolitzava la terra i els carros el sol; les set voltes que s’havien de recórrer representen els set dies de la setmana; els quatre colors de les esquadres o equips que participaven (verd, blau, roig, blanc) representen les quatre estacions; mentre que els dotze carros que hi participen corresponen als 12 mesos de l’any i als 12 signes del zodíac. D’aquesta manera la cursa representa el pas del temps i el cicle de vida i mort.

S’entra per la part sud, prop de la capçalera oriental. Allí queden 3 arcs monumentals de 6,40 m d’altura. El central dona accés a la part superior del circ mitjançant una escalinata de pedra marmòria, de la que es conserven in situ els primers quatre graons. Els espectadors accedien a les grades des de la via, pujaven per l’escala i en arribar a la plataforma superior es distribuïen per les graderies. En pujar a la plataforma superior pots veure l’arena, les grades i pots imaginar-te l’emoció que sentirien els espectadors en veure les quadrigues vindre i girar davant d’ells.

Pretori o castell del Rei.

L’arc més oriental dels tres conservats en aquest sector, dona pas a una volta de canó: la Volta de Sant Hermenegild realitzada en opus caementicium. Té una longitud de 50 m i una alçada entre 5,90 m i 7,10m. Només en queda una part ja que, durant la guerra del francès,  l’exèrcit francès explosionà l’edifici, en retirar-se de la ciutat. Eixim, per tant, a l’exterior, i, a l’esquerra podem recórrer la volta coneguda com a Volta Llarga del circ, de 94 m de longitud, que s’estén sota la del c/ Enrajolat que amida 3,70m de llum per 2,80 d’altura. De tant en tant amb obertures que donen a les grades.

La resta del circ va ser enderrocat i usat com a pedrera durant l’edat mitjana. Tanmateix podem veure com les cases de la plaça de la Font estan construïdes sobre les grades. La plaça mateixa és part de la zona de l’arena i la espina del circ.

Just al costat de les restes del circ s’hi pot accedir al Pretori o castell del Rei. Aquesta construcció d’època romànica fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. Construït i reformat per diversos reis, va servir de residència reial i actualment les seues dependències mostren algunes peces d’interés com ara el magnífic sarcòfag del segle III dC trobat en 1948 en aigües de Tarragona que conta la història tràgica d’Hipòlit i Fedra amb uns magnífics relleus. La visita hauria de continuar pel Museu d’Arqueologia de Tarragona però actualment és tancat per remodelació.

Mite d’Hipòlit. Sarcòfag d’Hipòlit.

Caminant per la ciutat arribant a la part alta on trobem l’escalinata que ens du a la Catedral. Aquesta catedral gòtica està dedicada a Santa Tecla i ocupa just l’àrea on estava el temple dedicat a l’emperador August. Però durant els dies d’entre setmana que hi estiguérem no vam aconseguir entrar-hi. Sempre la vàrem trobar tancada.

Per acabar el dia una gran tempesta amb pluja intensa, trons i llamps ens agafà d’improvís prop de la Rambla Nova mentre tornàvem a l’hotel. Una pluja forta que ens remullà.

El dia següent, sota un plugim intermitent, visitàrem les muralles de Tarragona. D’un perímetre emmurallat total de 4,5 km només en queda 1,1 km i que envolta parcialment la part oest de la part alta de ciutat. Podem trobar diverses fases constructives, des del segle II aC fins a les defenses de la Guerra de Successió al segle XVIII. De les diverses torres hi destacaria la torre de Minerva. Aquesta defensa es localitza en el punt més alt de la ciutat, orientada vers l’interior, però amb un clar domini visual de la mar. En dos dels seus costats i en un dels seus cantons figuren uns caps humans esculpits i en la part superior trobarem la meitat d’un relleu de la deessa Minerva.

Muralles romanes de Tarragona.

Al llarg del passeig arqueològic podem admirar una reproducció d’August de Prima Porta. Donada a la ciutat l’any 1934 per  Mussolini,  va ser instal·lada el 1936 en la seua actual ubicació. També podem veure una reproducció de la Lloba capitolina alletant Ròmul i Rem. És una còpia de la rèplica que es conserva a l’entrada del Pretori que fou lliurada a Tàrraco per l’Ajuntament de Roma, el 1965, per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. Si bé sempre s’ha pensat que l’escultura original era d’origen etrusc, ara els investigadors s’inclinen a pensar que és més bé d’origen medieval.

Eixint del centre de la ciutat i acostant-nos a la zona baixa del port ens trobem amb les restes del Fòrum Colonial que s’encarregava de les funcions administratives i comercials de la ciutat. Aquestes restes varem ser descobertes a finals del segle XIX en enderrocar les muralles renaixentistes que tancaven la ciutat pel sud, a l’altura de la Rambla Nova. La ciutat començà a expandir-se cap al port i, a partir dels anys 20, començà l’excavació arqueològica de la part encara no urbanitzada. De les fotos antigues de l’excavació s’hi veuen munts de terres i restes de construccions mentre el nou carrer de Soler talla com una navalla la zona de nord a sud. Quants restes artístiques s’hauran perdut durant aquests anys d’abandó!

Escultura d’August.

El conjunt està per dues zones separades pel carrer de Soler però unides per un pont que el travessa. En la primera zona s’hi troben les restes de la basílica, amb dues columnes senceres i set bases d’altres, una tribuna i restes de cases i tendes. A l’altra part, passat el pont, hi ha part del Capitoli, el temple principal de Tarraco, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, restes d’una plaça i cases i un carrer empedrat.

Però a Tarragona no només s’hi pot gaudir del tresor artístic que prové del seu passat romà. Al final del segle XVIII, després de la devastació de la Guerra de Successió, la societat és recuperà i la burgesia es manifestà com a classe emergent. Així que s’hi poden trobar magnífiques mansions com la Casa Canals i la Casa Castellarnau que vàrem visitar el dia següent.

La Casa Canals es troba al carrer Granada, 11, a la part alta de la ciutat, mirant cap a la mar. La construcció original fou destruïda durant la Guerra dels Segadors i l’actual es bastí a finals del segle XVIII.

La casa seria ja monumental a principis dels segle XIX quan la família Canals la cedí de l’11 al 15 de novembre de 1802 al rei Carles IV acompanyat de la reina Maria Lluïsa i del seu seguici. El rei vingué a inaugurar el port de Tarragona. Des dels balcons de la casa, obert en la muralla romana est de la ciutat, la família real pogué gaudir de les activitats que es feren en el seu honor.

Casa Canals.

La família Canals, originaris de Reus, posseïen títols nobiliaris i emparentaren amb altres famílies poderoses de la ciutat. L’esplendor màxim de la casa fou quan Joaquim Canals, un comerciant, es casà amb Maria Antònia de Castellarnau en 1852. «Diu la llegenda que Joaquim Canals Foraster (1803-1868) estava promès amb Rosa Balcells Aleu, però la família Balcells va desfer el matrimoni i la va casar amb Josep Antoni de Castellarnau Camps. Joaquim Canals va anar a fer fortuna a Amèrica i, en tornar, va decidir casar-se amb la filla de la seva promesa anterior, Maria Antònia de Castellarnau Balcells», segons conta el majordom que teatralitza la vida de la família Canals. Llavors Joaquim Canals devia tenir vora 50 anys mentre que la seua esposa en tindria uns 18. La casa fou de la família fins a finals del segle XX fins que el 1992 la comprà la Generalitat que la cedí a l’ajuntament. Se dedicà molt de temps i treball per restaurar i recuperar la casa al seu estat original.

En entrar a la planta noble, s’hi entra directament a la gran sala de ball, amb mobles neoclàssics, presidida a banda i banda pels retrats de Maria Antònia i Josep. Cal fixar-se també amb els espills, les aranyes i les cadires d’estil isabelí. Les habitacions tenen avantcambra i alcova mentre que el jardí romàntic amb fonts de rocalla no es troba arran de carrer, sinó a la planta noble. A la terrassa tenim una vista esplèndida de la ciutat i la mar.

A l’altra banda de la ciutat antiga, prop de les muralles, trobarem la casa Castellarnau. No tan ben conservada que l’anterior però és molt més antiga ja que es va construir a inicis del segle XV. L’any 1542 hi va viure l’emperador Carles I durant la seua estada a Tarragona. Al segle XVIII l’edifici fou comprat per Carles de Castellarnau que inicia una sèrie d’importants reformes que li donaren la fesomia actual. Ací també l’espai més emblemàtic és el saló de ball, que presenta un sostre decorat amb pintures de temàtica mitològica realitzades pel pintor provençal Josep Bernat Flaugier a finals del segle XVIII. A la planta baixa s’ha recuperat l’antiga cuina. Sembla que el darrer propietari de la casa es va vendre tots els mobles per pagar els deutes de manera que actualment s’hi poden veure una barreja de mobiliari de diverses procedències i èpoques.

Casa Castellarnau.

La visita a Tarragona va ser curta però ben profitosa. Si passeu per allà no deixeu de veure almenys les meravelles que hem vist. No us en penedireu.

Imatges. Totes son d’Enric Marco.

A Màlaga en temps de cine

0
Publicat el 14 d'abril de 2022
Carrrer Larios amb els cartells del 25è Festival de Cine

L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.

Pols del Sàhara al balcó de l’apartament.

L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.

El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.

La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Catedral de Màlaga, la “manquita” ja que li falta una torre que no s’arribà a construir.

Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.

Porta gòtica de la Catedral de Màlaga.

Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la  majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”

Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans  a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients  preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució,  fins arribar al carrer Granada.

Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia  a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.

Mercat Central Atarazanas amb la porta de marbre nassarita.

Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.

Mercat Central Atarazanas amb les vidrieres dels germans Atienza de 1973

Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.

L’alcassaba de Màlaga i el teatre romà.

Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.

Imatges. Enric Marco.

Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

2

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

Passeig per la Tinença de Benifassà

2
Publicat el 6 d'agost de 2019

Cap de setmana intens a la Tinença de Benifassà, una comarca històrica i natural del País Valencià, gran part de la qual forma el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat per parlar del nostre projecte Salvem la nit, per admirar-ne el cel fosc i per passejar pels pobles, per parlar amb la gent, en definitiva per conèixer el paisatge natural i humà.Convidats per Parc Natural, divendres de vesprada parlàrem del problema de l’enllumenat excessiu de les nostres ciutats, i com aquesta contaminació afecta a la salut humana i al medi ambient. Durant una hora, i en presència del director conservador del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, Miquel Ibañez, dels tècnics del parc i de nombrós public de la Pobla de Benifassà i de fora, desgranarem a poc a poc els problemes que causa la llum artificial nocturna sobre la vida silvestre i acabarem amb la recomanació de l’ús d’un enllumenat realment respectuós i sostenible per als pobles de la Tinença.I és que l’enllumenat dels seus pobles no és el millor dels possibles, amb llum led massa blanc. Sort que aquests pobles són petits amb un nombre de punts de llum limitat però que clarament hauria de ser una millora a fer en un futur.

Va ser durant l’observació astronòmica quan poguérem admirar el firmament de la Tinença. La Via Làctia es veia clarament al cel, eixia de l’horitzó sud entre Júpiter i Saturn, travessava tota la volta celeste passant per la constel·lació del Cigne i moria al nord per Cassiopea. En avançar la nit, Perseu, amb el triangle característic, apareixia pel nord-est i des d’allí alguns meteors deixaven el seu rastre lumínic, un avanç de la pluja d’estels dels Perseids dels pròxims dies. El nombrós públic, potser una trentena, s’esperava pacientment asseguts o estirats a terra admirant la celístia, fent cua per veure Júpiter i el ball dels seus satèl·lits i Saturn, el seu anell i la lluna gegant Tità. En aquest cel transparent i tranquil, amb una temperatura suau, els planetes mostraven tota la seua magnificència, els detalls dels núvols, els colors pastis dels discos. Els més pacients veieren també alguns cúmuls d’estels, joves astres acabats de deixar la nebulosa d’on han sortit. La contaminació lumínica, però omnipresent,  era visible a l’horitzó, cap a l’est, a causa de l’enllumenat excessiu dels pobles de la costa, i molt menys cap a l’oest, segurament per Morella.

Una ruta nocturna per mesurar les propietats d’aquest cel meravellós ens portà més enllà de Castell de Cabres i després fins a la Sénia. I en el camí, veiérem dues raboses, una llebre i una família de porcs senglars. Uns animals que han fet de la nit el seu refugi natural. Un exemple de la diversitat biològica de l’indret.

Al dia següent, sense pressa, ens aplegarem a El Bellestar, poble que domina la vall dalt d’un turó, per rebre informació del Centre de Visitants del Parc i després cap a Fredes, el poble més encimbellats de la comarca, situat a 1090 m d’altura. Allà dalt, des de diversos miradors en la carretera que hi puja, es pot contemplar la grandiositat del Parc Natural, obert al mar cap a l’est per un estret entre muntanyes, en direcció a La Sénia.

Des de dalt, en un revolt del camí, veiérem el Monestir de Santa Maria de Benifassà, primera comunitat del Cister en el Regne de València, finançat pel rei Jaume I mateix. Actualment és ocupat per monges cartoixanes i es troba en perfecte estat de conservació. Tanmateix no poguérem visitar-lo ja que el monestir només és obert el dijous.

Imatges:

1.- Vista des de la carretera eixint de Fredes cap a la Tinença mirant a l’oest.
2 i 3.- Ángel Morales i Enric Marco en la xarrada
4.- Una composició d’imatges del firmament en l’observació astronòmica. Ángel Morales
5.-  Fredes
6.- El Bellestar a la vall.
7.- El Monestir de Santa Maria a la vall.

Escapada a Irlanda del Nord

2
Publicat el 19 de maig de 2018

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum

Descobrim el Matarranya

1
Publicat el 27 d'agost de 2017


Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Mes informació:
El Matarranya, El blog de Toies.
La llengua del Matarranya, Joan Sanjuan i Esquirol

Imatges:

1.- Entrada al centre històric de Vall de Roures.
2.- Mapa de la comarca del Matarranya.
3.- Riu Matarranya des de Torre del Comte.
4.- Nord de la comarca des de la Freixneda.
5.- El Salt en estiu sense aigua.
6.- Aquí se habla catalán.
7.- Fórnols

Totes les fotos (llevat del mapa) són d’Enric Marco.

Viatge fugaç a la neu

1

Neu-Aras2017-01

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Neu-Aras2017-03Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Neu-Aras2017-02

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Neu-Aras2017-04

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

Retorn al País Basc: el flysch

0

Flysch

En la nostra curta estada al País Basc no podien deixar de visitar la costa basca. Una costa retallada, plena de penya-segats, ben diferent a la costa valenciana. En l’anterior viatge, ja ens va sorprendre l’illot de Gaztelugatxe, prop de la localitat biscaïna de Bermeo i el cap de Matxitxako. Ara, però, aniríem a la part occidental de la costa guipuscoana, per visitar els espectaculars penya-segats de Deba i Zumaia.

El flysch de Mutriku i Zumaia

Els espectaculars penya-segats de la costa occidental de Guipúscoa amaguen un singular tresor natural: milions d’anys d’història geològica escrits en successius estrats rocosos que, a causa de l’acció contínua de la mar, han quedat al descobert.01-Nautilus

Aquesta capritxosa formació ha estat batejada amb el nom de ‘flysch’, l’element que dóna personalitat a tota la costa. La seqüència de capes de flysch té la particularitat de conformar una sèrie pràcticament contínua de prop de 60 milions d’anys (des de fa uns 110 milions d’anys fins fa uns 50 aproximadament), i en la qual podem assenyalar grans esdeveniments i cataclismes de la història de la Terra, incloent-hi l’última gran extinció esdevinguda a escala global. Per això no ens ha de sorprendre que diversos estrats siguen referències internacionals del temps geològic del planeta.

02-MutrikuEl nostre recorregut per aquest tresor geològic comença per Mutriku. Aquesta població posseïx un petit port pesquer en el qual dinàrem. A la part de dalt del poble, passat el centre de salut, s’hi troba el Centre Nautilus (més informació del Diario Vasco) que alberga una excepcional col·lecció de fòssils d’ammonites recollits durant dècades per Jesús María Narváez i per Esperanza Azkarraga en els penya-segats del flysch negre que es troba des de Mutriku fins a Saturrarán. Ammonites de 50 cm de diàmetre i ben estranys ammonites heteromorfs, que presenten la closca desenrotllada. Grans peces fòssils d’antics cefalòpodes que habitaren els fons marins quan la costa basca era un conjunt d’illes coral·lines en una mar tropical. Va ser llavors quan la placa de la Península Ibèrica empenyé aquestes illes contra la placa europea i del xoc es formaren els Pirineus i els 60 milions d’anys de sediments eixiren a la superfície, per formar els penya-segats entre Mukriku, Deba i Zumaia i que actualment formen part del Geoparc de la Costa Basca.

A la vesprada visitarem el Geoparkea per veure el flysch en directe. La marea baixa era a les 17:30 i, per tant, seria el moment de veure el llibre de la història geològica ben obert damunt de les aigües. Seguint al carretera N634, a l’eixida d’una corba tancada, prop d’Etorraberri, es troba el camí que ens du al paratge de Sakoneta. Abans, però, deixem el cotxe al costat d’un hotel rural i seguim a peu. Les rutes es veuen detallades en aquest pamflet i també en aquesta guia del flysch.

03-Flysch1Després d’un passeig de 15 minuts sota un sol de vesprada infernal arribem als penya-segats del flysch. Des d’un mirador podem admirar la grandiositat del paratge, però serà més endavant quan trobem la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai. Els sediments rocosos es presenten verticalment com un llibre, mentre que la marea minvant deixa petits tolls d’aigua on gambes, peixos i carrancs lluiten per sobreviure fins que torne la mar en la pròxima marea.

04-Flysch2L’excursió acaba a Zumaia. Al port dues traineres del Zumaiako Telmo Deun Elkartea s’entrenen per no perdre el nivell en la lliga de regates d’enguany. És un poble de costa més turístic on els de Donosti fan vacances. Moltes terrasses i molta gent. A l’altra banda del poble es troba l’ermita de San Telmo on rodaren una de les escenes més famoses de la pel·lícula Ocho apellidos vascos.

05-Flysch3

Més informació:

Hi ha un vídeo de RTVE de quasi una hora sobre el flysch. Los acantilados de Zumaia.

Documental dirigido por Alberto Gorritiberea y Asier Hilario en el que 25 geólogos y científicos de las más variadas disciplinas de talla internacional ofrecen sus impresiones sobre los acantilados rocosos de Zumaia (Guipúzcoa) que recogen más de 50 millones de años de historia ecológica. Además, dan sus opiniones sobre el estado actual del planeta.

El video de la UCM: El flysch de Zumaia 60 millones de años de historia de la Tierra.

06-Flysch4En la costa guipuzcoana se encuentra una de las mejores secuencias tipo Flysch del mundo. A lo largo de unos 16 Km se puede estudiar una formación prácticamente completa, que comprende unos 60 millones años de historia geológica. En ella han identificado cuatro límites geocronológicos: Cretácico/Terciario (K/T), Daniense-Selandiense(D/S) , Selandiense/Thanetiense (S/T) y Paleoceno/Eoceno (P/E) de los cuales están definidos com07-Flysch5o estratotipos (D/S y S/T). Los estratos del Flysch aparecen verticales por la deformación sufrida durante la Orogenia Alpina, a causa del choque de la placa Ibérica con la Europea.
Este video es el resultado de un Proyecto de Innovación y Mejora de la Calidad Docente de la Universidad Complutense de Madrid.

Guión: Elena Vindel, Victoria López-Acevedo, Miguel Ángel Miñón. Realización: Miguel Ángel Miñón.

 

 

 

Imatges:
1. Panoràmica del flysch des de Sakoneta
2.- El museu Nautilus a Mutriku
3.- Port de Mutriku
4.- Vista del flysch des del mirador
5.- Camí a la costa
6.- Vista del flysch
7.- Carranc de roca (Pachygrapsus Marmoratus) atrapat en un toll d’aigua esperant la marea alta
8.- Estirat sobre la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai.

Totes les fotos són d’Enric Marco. Per usar-les cal permís de l’autor.