Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Xina

Fronteres

0

Títol: Fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa
Autor: Vicent Partal
Editorial: COMANEGRA, S.L. EDITORIAL
Any d’edició: 2022
Matèria: Ciència política
ISBN: 978-84-18857-48-5
Pàgines:256
Enquadernació: Rústica
Col·lecció: ESPORES

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Una selfie des de Mart

2
Publicat el 18 de juny de 2021

Fa temps que no sabíem res de la missió marciana xinesa. El passat 14/15 de maig el ròver Zhurong arribà a Utopia Planitia i pocs dies després baixà del mòdul de descens i començà a rodar per posar en marxa el seu programa científic. Des d’aleshores les autoritats de l’Agència Nacional de l’Espai xinesa (CNSA) no havien revelat res més de la missió. Un fet que feia pensar a alguns que potser el ròver havia sofert algun problema de funcionament i que fins que no se solucionara no es publicaria cap més fotografia. Acostumats a la política de finestres obertes, peti qui peti, de la NASA, la política de les autoritats xineses d’ocultació sistemàtica de les fites aconseguides no ens acaba d’agradar.

Però sembla que no hi havia cap problema. Finalment el dia 11 de juny la CNSA publicà imatges de la missió que confirmava la bona salut del ròver. Entre les diverses imatges lliurades als mitjans de comunicació destaca la selfie en la que es presenta en primer pla Zhurong i al seu darrere, a uns 10 metres del ròver, la plataforma de descens. Una imatge, que pel color, la textura, la proximitat dels objectes no ha deixat ningú indiferent i que, de segur, passarà als anals de l’exploració espacial. Els xinesos, quan volen, també saben posar-li èpica a l’exploració espacial.

Però com s’ha fet la fotografia? Si  a la zona no hi ha cap artefacte humà més present, com ha estat possible aconseguir tal meravella? El fet és que la imatge ha estat feta per una petita càmera controlada per wifi que soltà el ròver unes hores abans des de la seua panxa. Posar la càmera en el punt just per a que Zhurong i la plataforma queden ben centrats no haurà estat fàcil.

I que veiem en la fotografia? En primer pla hi ha algunes petites roques en un terreny extremadament pla. Més enllà veiem el ròver Zhurong amb el seu cap mòbil que conté les dues càmeres NaTeCam a color a cada costat per a la navegació com si foren dos ulls i la càmera multiespectral MSCam, en el centre, com un puntet. Al dos costats els dos immensos panells solars desplegats. Les dues “antenes” són les antenes del georadar que explorarà pròximament l’interior marcià. Al costat del pal que sosté les càmeres es troba l’antena UHF de baix guany (el cilindre roig) mentre que al seu darrere, mig amagada, veiem l’antena blanca d’alt guany.

A la dreta del ròver, i separat uns 10 metres d’ell, es troba el mòdul de descens. I presidint l’escena la gran bandera xinesa desplegada, de color vermell, que simbolitza la Revolució, amb cinc estrelles grogues de 5 puntes que simbolitzen, al seu torn, la unitat del poble revolucionari sota la direcció del Partit Comunista de la Xina que es representat per l’estrella gran. Sembla que és la primera bandera desplegada en la superfície de Mart. El ròver també té la seua petita bandera que veureu com un petit rectangle roig.

I per damunt de tot, el cel groc-rogenc ple de pols en suspensió.

El mòdul de descens vist des del ròver Zhurong. Destaca en primer pla la bandera xinesa. A la dreta s’observa els solcs fets per les rodes del ròver per girar 90º. CNSA

També s’han presentat altres fotografies. Una d’elles mostra el mòdul de descens. El ròver quan es va situar a l’esquerra d’aquest per fer-se el selfie anterior el va fotografiar. Destaca en primer pla la bandera xinesa. A la dreta s’observa la rampa per on baixà Zhurong i els solcs fets per les rodes del ròver per girar 90º.

Imatge de la superfície marciana obtinguda per la càmera multiespectal situada al “cap” de Zhurong. Destaca l’absència de roques i relleu en aquesta zona extremadament plana d’Utopia Planitia. CNSA.

El lloc on aterrà el maig passat la missió xinesa es va elegir per ser molt plana i de veritat que ho és. Segons els indicis científics, Utopia Planitia és el registre fòssil d’un antic oceà marcià que ocupava tot el nord del planeta. Quilòmetres i quilòmetres d’arena i roques que mereixen exploració. De fet la missió de la NASA Viking 2 (1977) i Curiosity (2013) es troben també en aquesta zona.

També hem pogut admirar la primera imatge panoràmica feta des del ròver quan encara estava sobre el mòdul de descens. Ampliant-ho molt (i amb una major resolució) es pot veure l’escut tèrmic i el paracaigudes sobre els logos de la imatge (Punxeu sobre la imatge per veure-la ben gran).

Hirise des de MRO. 6 de juny 2021. NASA/JPL/Arizona University

Però tenim ara mateix una plèiade de naus orbitant el planeta i esperàvem veure la missió xinesa des de l’espai. El dia 6 de juny la càmera Hirise d’alta resolució a bord del Mars Reconaissance Orbiter (MRO) de la NASA captà el mòdul de descens, les dues ejeccions de gas i el ròver desplaçat del mòdul i un poc més enllà (fora de la foto que presente) l’escut tèrmic i el paracaigudes. Potser la publicació d’aquestes imatges per part de l’Agència Espacial Americana espentà, uns dies després, la publicació de les imatges xineses preses des de terra.

Ara a gaudir de les vistes marcianes des d’Utopia Planitia…. Un terreny que ens resulta ben familiar. Sembla un paisatge del desert del Sàhara amb dunes i tot.

Més informació en:
El rover chino Zhurong se hace un ‘selfie’ en Marte, Eureka, Daniel Marin, 11 juny 2021.

Imatges: de l’Agència Espacial Nacional Xinesa (CSNA)

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Tots, menys Europa, de camí a Mart

0

El planeta Mart s’encamina cap a l’oposició al Sol, el punt de màxima aproximació a la Terra, que ocorre cada 26 mesos. I, com passa des dels inicis de l’exploració planetària, les agències espacials aprofiten aquesta oportunitat per llançar les seues missions d’exploració al planeta roig. Enguany tres estats hi envien coets: els Estats Units, la Xina i, sorpresa, els Emirats Àrabs Units.

Els Estats Units continuen amb el seu extens programa robòtic d’exploració de la superfície, amb l’enviament del 5è robot, Perseverance, que aterrarà al cràter Jerezo en febrer de l’any que ve. La Xina, com a continuació del seu agressiu programa espacial, ha aprofitat tot el que ha aprés dels seus robots lunars i s’atrevirà a enviar la missió Tianwen-1 que consta d’un orbitador i d’un ròver d’exploració. Però si l’aposta de la Xina ja és arriscada, pel que contaré més avant, l’aparició en escena d’un nou agent espacial, els Emirats Àrabs Units, va sorprendre tothom quan anuncià que també volia participar en la cursa cap a Mart el 2020 amb la missió Hope. La forta participació nord-americana, en coneixement i instruments, hi ha ajudat una mica.

I que se n’ha fet dels europeus? L’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, ja tenien preparada la missió ExoMars2020 que desplegaria una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscaria proves de vida passada o present en Mart. Tanmateix diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana, han aconsellat deixar passar aquesta finestra de llançament i tornar a intentar-ho el 2022.

Però, per què el viatge a Mart és d’atrevits? Les estadístiques ens diuen que un 50% de les missions al planeta fracassen. O s’estavellen o no s’insereixen en òrbita marciana. La minsa atmosfera de Mart, amb només una centèsima part de la densitat de l’atmosfera terrestre, en té part de culpa. Aterrar-hi suaument és una empresa summament arriscada. Són necessaris mètodes ben imaginatius per fer arribar un aparell sa i estalvi a la superfície.

Hope i Tianwen-1 ja han aprofitat la finestra de llançament actual i ja van partir fa uns dies cap al planeta roig. La missió Mars2020, que du el robot Perseverance, serà llançat a l’espai segurament el pròxim dijous 30 de juliol des de Cap Canaveral a Florida.

Passem a detallar una mica les característiques de cada missió:

Hope (Esperança) serà la primera missió espacial planetària d’un estat àrab. Però, a més a més, des del punt de vista científic, el seu orbitador farà el primer mapa meteorològic diürn i nocturn del planeta Mart. Amb la seua òrbita el·líptica de 55 dies monitoritzarà tot l’oratge almenys durant tot un any marcià (uns 2 anys terrestres), La sonda disposa d’una càmera d’alta resolució per observar en el rang visible i un espectròmetre infraroig per estudiar els núvols i les espectaculars tempestes de pols en la baixa atmosfera. L’alta atmosfera serà controlada per un altre espectròmetre ultravioleta. Cal destacar que lidera el projecte la científica de 31 anys Sarah Amiri, que és també ministra d’estat de Ciències Avançades dels Emirats.

Hope ens donarà informació de com l’atmosfera marciana perd oxigen i hidrogen a l’espai i com es transformà l’atmosfera densa que tenia en el passat, amb altes concentracions de vapor d’aigua, en l’atmosfera esquifida que té ara. Aquesta primera missió planetària ha estat duta a terme per un equip d’enginyers dels Emirats amb la col·laboració de diverses institucions, com la University of Colorado Boulder, la University of California, Berkeley i la Arizona State University.

Aquesta aposta del govern dels Emirats, a banda del seu interès científic i tecnològic, ha servit per entusiasmar la gent més jove i atraure-la cap a les ciències. També ha estat un dels grans esdeveniments de la celebració dels 50 anys de la independència de la Gran Bretanya.

La missió xinesa a Mart, anomenada Tianwen-1 (qüestions celestials), és la culminació de l’ambiciós programa espacial xinés. Cal recordar que actualment la Xina té dos robots actius a la superfície lunar, un d’ells a la cara oculta, un indret on cap agència havia aconseguit situar-s’hi fins ara.

Fruit d’aquesta experiència lunar, la Xina ha tirat la casa per la finestra i s’ha atrevit a enviar un pack complet: orbitador, aterrador i robot explorador marcià. L’any 2011 la missió conjunta russo-xinesa Phobos-Grunt fallà quan els coets propulsors la deixaren en una òrbita baixa terrestre sense possibilitat de recuperar-se. Ara, sola però més forta tecnològicament, envia una atrevida missió al planeta roig.

A mitjan del pròxim mes de febrer la missió marciana arribarà al planeta Mart i es posarà en òrbita. Cap al 23 d’abril de 2021 és prevista la part més delicada de l’aventura xinesa, quan l’aterrador amb el robot a bord se separe per tractar d’arribar a Utopia Planitia, una gran plana, antic cràter d’impacte, lloc on aterraren, ja fa 37 anys, les mítiques sondes Viking de la NASA.

L’orbitador disposa de set instruments científics, mentre que l’explorador robòtic en té sis. A banda d’estudiar les característiques de l’atmosfera marciana, l’orbitador xinés estudiarà el subsòl de Mart fins a 100 metres amb un radar per buscar dipòsits d’aigua i gel i amb les càmeres d’alta resolució escodrinyarà les muntanyes, volcans, etc… A més a més, tant l’orbitador com el ròver disposen d’espectròmetres per determinar la composició de les roques i pols que siguen d’interès.

La part més delicada de la missió és la maniobra per depositar el robot explorador en la superfície. Els anomenats 7 minuts de terror, el temps necessari per passar de la comoditat orbital a la seguretat en la superfície, produiran calfreds als científics xinesos. Per aterrar s’ha optat per un sistema combinat d’un únic paracaigudes i retrocoets hipergòlics. Esperem que tinguen sort on molts han fracassat.

 

La missió més ambiciosa i cara és la Mars2020 que du a bord el 5è robot explorador marcià de la NASA. Aquest ròver, de nom Perseverance, és una evolució tecnològica de l’actual robot marcià Curiosity localitzat al cràter Gale i que hi arribà el 2012. La gran versatilitat, potència i duració d’aquest robot va convèncer la NASA del fet que el disseny tecnològic de Curiosity era el correcte. Només calia fer algunes millores, com ara el canvi de les rodes que, en el cas del robot antic estan actualment fetes malbé després de 8 anys corrent per la superfície marciana; la instal·lació de més i millors càmeres, un làser perforador millorat i alguns altres detectors de gasos.

Perseverence arribarà a Mart cap al 18 de febrer de l’any que ve. Esperem que els 7 minuts de terror puguen acabar feliçment en dipositar-se el ròver suaument en la zona triada del cràter Jerezo, amb el mecanisme de la grua que tan bé funcionà amb Curiosity.

El que fa realment especial Perseverance són tres experiments ben nous: l’intent de fabricació d’oxigen a partit del diòxid de carboni (com a prova que els futurs astronautes podran fabricar el seu propi oxigen en l’exploració marciana), l’enlairament d’un petit helicòpter que permetrà estudiar zones inaccessibles per al robot i la recollida de mostres de roques i pols que, una vegada encapsulades i segellades, seran abandonades en algun indret marcià per ser recollides per la futura missió Mars Sample Return en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea, que les enviarà a la Terra abans del 2030. Es pretén tindre mostres marcianes en els nostres més sofisticats laboratoris terrestres per buscar-hi rastres de vida passada o actual.

De fet, la Xina no vol estar fora d’aquesta altra cursa per a l’anàlisi de material marcià i per això ja prepara una missió per emular Mars Sample Return, també cap al 2030.

Assistim expectants a una cursa espacial i tecnològica cap a Mart, en la qual els europeus no hem arribat ni a classificar-nos. Esperem que totes les missions tinguen èxit. En continuarem parlant.

Més informació:
Countdown to Mars: three daring missions take aim at the red planet, Nature, 7 de juliol 2020.

Imatges:

1,. El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
2.- Llocs d’aterratge passats i futurs a Mart. Planetary Society.
3.- Hope, dibuix artístic de la nau Hope. Wikipedia Commons.
4.- Sarah Amiri, que és també ministra d’estat de Ciències Avançades dels Emirats.
5.- Orbita de Hope. UAE Space Agency.
6.- Enlairament de la missió Tianwen-1. Wikipedia Commons.
7.- Model 1: 3 del xinès Mars Rover que es mostrà a la Plataforma de cooperació marítima d’Àsia Oriental 2018 de Fòrum de Qingdao. Wikipedia Commons.
8.-10- Perseverance. NASA/JPL.

L’estació espacial xinesa Tiangong-1 caurà al voltant de l’1 d’abril

4

Poques hores li queden a l’estació espacial xinesa Tiangong-1.  Segons les previsions més actuals la reentrada en l’atmosfera de la Terra serà el pròxim diumenge 1 d’abril però amb algunes hores d’incertesa per davant o per darrere d’aquesta data. Aquesta indeterminació horària fa que siga molt difícil determinar sobre quina zona del nostre planeta caurà finalment. Ara, la probabilitat que caiga en una zona poblada és, més aviat, reduïda.

Com comenta l’investigador Jay Melosh de la Purdue University “En l’atmosfera de la Terra entren residus a tot hora. Amb una nau espacial com aquesta, la major part del material es cremarà en l’atmosfera, però algunes parts més denses podrien arribar a terra”.

Tiangong‑1 (天宫一号, “Palau Celestial 1”) és un laboratori experimental i la primera estació espacial xinesa. La seua principal missió era provar i perfeccionar tecnologies relacionades con les trobades espacials i l’acoblament de naus en òrbita. Va ser llançada a l’espai el 30 de setembre de 2011 per un coet Llarga Marxa CZ-2F des del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan en el desert de Gobi, Mongòlia Interior (Xina). Durant la seua curta vida operativa només acollí una missió no tripulada i també dues missions tripulades, ja que va ser realment un mòdul de proves del programa Tiangong, la futura estació espacial modular xinesa que hauria d’estar operativa a l’espai el 2023.

Estava planificat que Tiangong‑1 caiguera de manera controlada en 2013 però per unes raons no clares no ho va fer. Finalment el març de 2016 l’Administració Espacial Xinesa anuncià que havia perdut tot contacte amb la nau. La caiguda descontrolada era, per tant, cosa feta.

Tot satèl·lit frena de manera constant al llarg dels anys a causa del fregament amb les molècules de l’atmosfera terrestre, amb la qual cosa, en perdre energia, l’altura de l’òrbita decau. Per això, de tant en tant, cal impulsar els satèl·lits cap amunt per mantindre’ls operatius. Des del llançament fins al desembre de 2015 Tiangong‑1 va ser desplaçat regularment a una òrbita operativa d’entre  330 i 390 km per damunt de la superfície terrestre.

Sense control des de terra, però, la disminució constant de l’altura orbital de Tiangong és inevitable i, per tant, la caiguda de la nau sobre el nostre planeta és irreversible.

Mapa que mostra l’àrea entre 42,8 graus nord i 42,8 graus de latitud sud (en verd), sobre el qual Tiangong-1 podria caure. El gràfic a l’esquerra mostra la densitat de població i el de l’esquerra la probabilitat de caiguda.

A principis del 2018 la nau girava al voltant de la Terra amb una òrbita de 280 km d’alçada però d’aleshores ençà ja ha minvat força. La nau que era d’unes 8,5 tones en ser llançada (incloent combustible) ara ja no serà tan pesada després d’anys de servei a l’espai. Les parts més flexibles i delicades com ara els panells solars es cremaran en la reentrada, de manera que només cauran les parts més resistents al calor com són els dipòsits de combustible.

Els investigadors no saben realment on i quan caurà Tiangong-1 fins que falten uns pocs dies. Tots els càlculs prediuen que serà al voltant del dia 1 d’abril, amb un error d’1 dia. El que si que està clar és que la zona de caiguda serà l’àrea compresa entre les latituds 42,8 graus nord i 42,8 graus sud, valors que correspon a la latitud aproximada del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan des d’on fou enviada a l’espai.

 

La predicció del lloc de caiguda no controlada d’una nau amb un marge de quilòmetres queda fora de les capacitats tecnològiques actuals, a causa de les dificultats de modelar l’atmosfera, per la dinàmica de l’objecte i per les limitacions d’observació de la nau.

Només el dia abans de la reentrada serà possible a grosso modo predir on caurà amb l’ajuda de radars terrestres però en la pràctica la incertesa serà gran, d’unes poques hores, fins i tot. Si una òrbita de Tiangong-1 dura actualment una mica més d’una hora això implica diversos òrbites! De manera que pot caure en qualsevol lloc dins de la franja dita. Però tranquils, no caurà necessàriament en aquesta part del sud d’Europa com van dient alguns mitjans espanyols de manera alarmista. Realment no hi ha molt més probabilitats que en altres llocs. I si observem el mapa adjunt (figura 2) el risc de caiguda és una mica més alt en les dues vores de la franja. Uf! Dins d’Europa, la Península Ibèrica té un risc una mica major, d’un 2 a un 3%.

Els passos previstos de la nau sobre Barcelona en les pròximes hores es poden consultar online en la pàgina dedicada als satèl·lits Heavens Above. Us deixe un resum:

A més a més, aquesta web permet saber on es troba en cada moment la  Tiangon-1 en la seua òrbita. La web d’Aerospace també farà un seguiment minut a minut de la reentrada. Sembla que la caiguda serà entre la vesprada-nit de demà diumenge 1 d’abril i les primeres hores de dilluns 2 d’abril, però encara amb molt de marge d’error.

Com explica Melosh  “Respecte al lloc d’aterratge, unes poques hores d’incertesa cobreixen un gran territori. Podria ser la diferència entre aterrar en Xile o fer-ho en mig del Pacífic”.

Haurem d’esperar, doncs, per veure que passa.

Més informació en:
Tiangong-1 reentry updates, ESA
Preguntas frecuentes sobre la reentrada de Tiangong-1, ESA

Actualitzat dissabte 31 de març a les 13:00.

Imatges:
1.- Estació espacial Tiangong-1, CMSE/China Manned Space Engineering Office
2.- Mapa de risc de caiguda de la Tiangong-1. Lliurat el 08/03/2018 3:17 pm. ESA CC BY-SA IGO 3.0
3.- Predicció de la finestra de reentrada  de Tiangong-1 el 26 març, ESA

La nebulosa del Cranc mostra els seus secrets

3
Publicat el 14 de maig de 2017

Un equip internacional d’astrònoms acaba de publicar una imatge molt detallada de la nebulosa de Cranc, resultat de la combinació de dades de diversos telescopis situats a la superfície terrestre i en l’espai. Aquests instruments cobreixen quasi tot l’espectre electromagnètic, des de les ones de ràdio observades pel Very Large Array fins al potent resplendor en raigs X observat pel telescopi espacial Chandra. I per suposat, el telescopi espacial Hubble ha proporcionat la imatge de la nebulosa en llum visible mentre que la visió en infraroig ha estat proporcionada per telescopi espacial Spitzer.

Moltes vegades no som conscients que l’Univers no és només com ens el mostren els nostres ulls. La radiació que és capaç d’excitar els cons i bastons de la nostra retina, la llum anomenada visible, sols ens mostra un aspecte de la realitat del nostre entorn. Processos molt energètics com el gas gira al voltant d’un estel de neutrons brilla en llum de raig X o gamma mentre que la formació d’estels només es veu si emprem sensors de llum infraroja. Per això si volem comprendre un objecte tan complex com la nebulosa del Cranc cal combinar tota la informació disponible.

La nebulosa del Cranc és el resultat d’una violenta explosió de supernova observada per astrònoms xinesos l’any 1054. L’estiu d’aquell any, des de Xina s’observà una “estrella invitada”, un nou estel que va aparèixer en la que ara anomenen la constel·lació del Cranc. Segons conten les cròniques xineses, l’estel, que va ser visible uns mesos i es podia observar fins i tot de dia, era sis vegades més brillant que Venus.

Nebulosa del Cranc en llum visible. El púlsar, el disc d’acrecció i els dolls són invisibles amb aquesta llum. NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).

Fins fa poc, cap més registre donava fe de l’observació del fenomen però ara es creu que els natius americans feren pictogrames d’un estel brillant al costat del creixent de Lluna (encara que no és compatible la Lluna creixent en Taure en estiu). També s’ha trobat referència del fenomen en l’obra del segle 13 Meigetsuki del poeta japonés Fujiwara no Teika. També s’han trobat referencies en l’astronomia islàmica a la supernova en una copia del segle 13 feta per Ibn Abi Usaibia d’un treball d’Ibn Butlan, un metge cristià nestorià que treballava a Baghdad en aquella època.

Des de finals dels anys 60 se sap que en el centre d’aquesta nebulosa hi ha un púlsar, un  estel de neutrons superdens, tan petit com una ciutat però que concentra la massa equivalent al nostre Sol.

Aquest monstre estel·lar és el resultat de l’explosió d’un estel com a supernova. En aquest procés les diferents capes d’un estel evolucionat amb un nucli de ferro-niquel s’enfonsen. Però mentre que les més internen col·lapsen ràpidament i formen un objecte dens format per neutrons, (l’estel de neutrons), les capes més externes es troben un interior molt dur i, que emet partícules molt energètiques. Per tant, reboten i són expulsades. És l’explosió supernova.

Com que l’estrella original girava, durant el col·lapse el residu estel·lar que queda al centre augmenta la velocitat de gir de manera espectacular de la mateixa manera quan una ballarina sobre gel augmenta la velocitat del gir en plegar els braços. Al mateix temps el camp magnètic del residu s’amplifica i s’emet un flux de radiació electromagnètic en direcció a l’eix del camp. Donat que aquest eix i els de l’estel de neutrons no estan perfectament alineats, aquest flux de radiació escombra l’espai, com ho fa la llum d’un far. És el pols de radiació visible de l’estel de neutrons que capten els radiotelescopis, el púlsar. En la nebulosa del Cranc el residu que en quedà rota a la increïble velocitat d’un gir cada 33 milisegons amb un camp magnètic amplificat milions de vegades més intens que el del Sol.

https://youtu.be/xhnLljt2r_Y

La complicada forma de la nebulosa és provocada por la complexa interacció entre el púlsar, un vent ràpid de partícules que venen del púlsar, i el material expulsat originalment per l’explosió de supernova i per l’estel abans de l’explosió.

Cal fixar-se bé en la imatge més energètica, l’obtinguda en raigs X. Ací s’hi veu el disc d’acreció al voltant del púlsar així com els dos dolls de gas perpendiculars col·limats pels camps magnètics que emergeixen de les zones polars de l’estrella de neutrons. Ací baix podeu veure un esquema on les diverses parts de la imatge en raig X estan explicades.

Actualment se sap que l’explosió que va donar origen a la nebulosa, i que brillà breument com 400 milions de sols, va ocórrer a 6500 anys-llum de nosaltres. Si hagués passat a només 50 anys-llum la radiació emesa per la supernova en totes les longituds d’ona energètiques (gamma, raigs X, ultraviolat) així com les partícules d’alta energia haurien escombrat la majoria de la vida a la Terra.

El vídeo d’Adam Block compara imatges de la nebulosa obtingudes l’any 1999 amb d’altres de l’any 2012. S’hi veu clarament que el gas s’expandeix encara per l’explosió de fa quasi 1000 anys. Imagineu si va ser d’intensa l’explosió…

Imatges i vídeos:
1.- La nebulosa del Cranc en una composició que combina imatges preses en gran part de l’espectre electromagnètic. NASA, ESA, G. Dubner (IAFE, CONICET-University of Buenos Aires) et al.; A. Loll et al.; T. Temim et al.; F. Seward et al.; VLA/NRAO/AUI/NSF; Chandra/CXC; Spitzer/JPL-Caltech; XMM-Newton/ESA; y Hubble/STScI.
2.- Imatge en llum visible de la nebulosa del Cranc obtinguda pel Telescopi Espacial Hubble NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
3.- Esquema del procés de formació de l’estel de neutrons i l’explosió supernova. Wikipedia Commons.
4.- Video de la composició de la imatge en totes les longituds d’ona.
5.- Esquema de la Nebulosa on es veu la posició del púlsar, el disc d’acrecció i els dolls.
6.- M1: el Remanent de la Nebulosa del Cranc d’Adam Block. L’animació mostra l’expansió de la nebulosa entre els anys 1999 i 2012. La imatge del 1999 està presa al VLT d’ESO. La del 2012 és del Mount Lemmon SkyCenter utilitzant el Schulman Telescope de 80 cm.

 

El Sol negre

2

Eclipsi Sol Xina 1999

Així és com han vist el Sol els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) desplaçats a Xina per veure uns dels espectacles més bonics de la natura.

Els eclipsis de Sol es produeixen, entre altres causes, per una casualitat feliç: la Lluna i el Sol ocupen el mateix en el cel, mig grau d’angle, uns 30 segons angulars.

I és que el Sol és molt més gran que la Lluna, exactament unes 400 vegades més gran, però resulta que es troba a unes 400 vegades més lluny de la Terra que el nostre satèl·lit natural. De manera que les grandàries i les distàncies mútues és compensen i fan que els dos astres resulten iguals a la visió humana. Ara cal només que es superposen de tant en tant per tindre completa la festa.

Els companys de l’AAS conten al seu bloc les tensions abans de la totalitat per uns veïns molestos i per uns núvols amenaçadors i la seua alegria durant la totalitat. Fins i tot els centenars de libèl·lules deixaren de volar.

Una hora després de la fase de totalitat una pluja torrencial no els deixà acabar de veure la fase de parcialitat però l’objectiu estava complert.

Podeu saber-ne més al bloc eclipsechina2009.blogspot.com

Foto: Eclipsi total a Anji, Xina. AAS

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Aquesta matinada eclipsi de Sol

0

Muralla xinesa 1999

Els que tinguen la sort d’estar ara a la part central de la Xina podran gaudir d’un preciós eclipsi de Sol d’una durada excepcional. A casa nostra l’eclipsi no serà visible. Només els habitants de gran part d’Àsia i del Pacífic seran els testimonis del fenomen celeste.

Els habitants de Shanghai, i en general de tota la conca del Yangtzhé, podran veure com segons la mitologia xinesa el drac s’engul la Lluna per a més tard vomitar-la.

La durada serà més de 6 minuts ja que es dóna la circumstància que la Terra està prop del seu punt més allunyat del Sol, l’afeli, i, a més a més, la Lluna està en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu. Això ens presenta una gran Lluna i un Sol petit que faran durar l’eclipsi més del normal.

Des de fa uns deu dies l’expedició de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) recorre Xina i avui ha arribat al seu punt d’observació a la ciutat d’Anji. M’envien diàriament la crònica del dia que jo penge en el bloc del viatge.

Si esteu interessats en les aventures d’uns saforencs en terres de Xina punxeu en el següent enllaç: eclipsechina2009.blogspot.com

Encara que els articles venen signats per mi, jo només els he penjat tal com m’han arribat.

També podeu seguir per internet aquesta matinada l’eclipse en directe retransmés per l’expedició Shelios.

Imatge: La muralla xinesa el dia que anaren els membres de l’AAS. Un dia de mascletà?

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de juliol 2009

0

Totalitat eclipsi

La constel·lació del mes és l’Escorpí, ésser enviat per Zeus per a matar el gegant caçador Orió. Volia castigar-lo per haver assetjat durant 5 anys les belles germanes Plèiades i la seua mare Pleione. Després el pare dels deus posà l’escorpí i Orió al cel però ben separats, un al cel de l’hivern i l’altre al de l’estiu per a que no es pugueren trobar mai més.Aquest mes tindrem la possibilitat d’observar simultàniament al cel els dos planetes gegants. Júpiter, que es troba a la constel·lació de Capricorn,  eixirà el dia 1 de juliol cap a les 0:15 min per l’est. Si al mateix temps mirem a l’oest, veurem encara el planeta Saturn prop de l’horitzó.

El planeta Saturn continua veient-se a la constel·lació de Leo però cada vegada, en avançar el mes, es veurà més dificilment ja que s’amagarà ben prompte després de la posta de Sol.

L’esdeveniment astronòmic més important serà l’eclipsi total de Sol a la Xina. El dia 22 de juliol la Lluna taparà completament el Sol. La llàstima, però, és que no serà visible des d’ací, ni tan sols com a eclipsi parcial.

Segueix…

La constel·lació del mes és l’Escorpí, ésser enviat per Zeus per a matar el gegant caçador Orió. Volia castigar-lo per haver assetjat durant 5 anys les belles germanes Plèiades i la seua mare Pleione. Després el pare dels deus posà l’escorpí i Orió al cel però ben separats, el primer al cel de l’estiu, l’altre al de l’hivern, per a que no es pugueren trobar mai més.

El cel estarà presidit per el gran triangle estival, format per tres de les estrelles més brillants, Altair, de l’Àguila, Vega, de la Lira, i Deneb, del Cigne. Mireu a l’est quan es faça de nit i veureu molt bé aquest asterisme.

Aquest mes tindrem la possibilitat d’observar simultàniament al cel els dos planetes gegants. Júpiter, que es troba a la constel·lació de Capricorn,  eixirà el dia 1 de juliol cap a les 0:15 min per l’est. Si al mateix temps mirem a l’oest, veurem encara el planeta Saturn prop de l’horitzó.

El planeta Saturn continua veient-se a la constel·lació de Leo però cada vegada, en avançar el mes, es veurà més dificilment ja que s’amagarà ben prompte després de la posta de Sol. El dia 25 tindrem un bell encontre de Saturn amb un tall fi d’una lluna de 3 dies.

El dia 11 tindrem un encontre pròxim de Júpiter amb la Lluna. Busqueu el nostre satèl·lit després de la mitjanit i molt a prop veureu Júpiter.

Abans de l’eixida del Sol veurem Mart (dalt) i Venus (baix) prop de Taure i de l’estrella Aldebaran. El dia 15 faran un triangle amb ella. Després tindrem un trio, Mart, Aldebaran i Venus. El 18 la Lluna s’afegirà i el 19 la Lluna, Venus, Aldebaran i Mart formaran un quadrat.

Els últims dies del mes tindrem Mart entre les banyes de Taure i Venus al nord d’Orió.

El 28 de juliol, i sempre des d’un lloc fosc, podreu veure la pluja d’estels anomenades Delta Aquarides. No és molt intensa. Si ens allunyem de llocs il·luminats, podriem veure fins a 20 meteors per hora.

L’esdeveniment més important del mes és, però, l’eclipsi total de Sol a la Índia i la Xina. Encara que no serà visible des de les nostres terres uns quants companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor hi aniran i des de les proximitats de Shanghai observaran el matí del dia 22 de juliol com la Lluna tapa el Sol durant més de 7 minuts, la qual cosa el converteix en l’eclipsi solar més llarg del segle XXI.

Per als que no podrem acompanyar-los i per augmentar la nostra sana enveja, s’ha creat un bloc per a seguir quasi en directe el viatge turistico-científic per terres xineses.

El bloc eclipsechina2009.blogspot.com serà actualitzat diariament des dels llocs on vaja l’expedició valenciana. En continuarem parlant….

Imatge: Predicció de l’eclipse per Fred Espenak, NASA’s GSFC.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari