Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Societat

Franco Battiato i l’astronomia

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Paolo Soletta   18/05/2021

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

Ciència i feminisme

0
Publicat el 8 de març de 2021

Pols d’estels s’afegeix a les reivindicacions de les dones i reprodueix l’article de Susanna Ligero, traductora i periodista de la revista Mètode.

Ciència i feminisme

Susanna Ligero Tormo, periodista i traductora

Des de 2016, el 8 de març ve precedit d’una nova data rellevant en la lluita per la igualtat de les dones: l’11 de febrer. A finals de 2015, l’ONU el va assenyalar com el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Com tots els «dies de» oficials, es tracta d’un gest institucional per a reconéixer una lluita i donar-hi suport; en aquest cas, l’esforç de tantes investigadores pioneres per a denunciar l’accés limitat de les dones a l’eina fonamental de la humanitat per a conéixer el món on viu: la ciència. Com tots els dies de», potser per si sol no li veiem la utilitat, però té el seu valor com un node més de la xarxa d’iniciatives feministes que tracten de millorar les vides de les dones arreu del món.

Segons l’informe Desxifrar el codi: L’educació de les xiquetes i les dones en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), editat per la Secció d’Educació de la UNESCO en 2019, només el 28% de les persones dedicades a la investigació en el món són dones (i tenint en compte que es tracta d’una mitjana, podem endevinar diferències abismals entre països). Aquest percentatge no només és baix, sinó que potser disminuïx en els anys vinents. Segons l’ONU, la pandèmia de la covid-19 ha impactat negativament en les dones científiques i «ha afectat especialment les que es trobaven en els inicis de les seues carreres», el que fa preveure que la bretxa de gènere en l’àmbit científic probablement tornarà a eixamplar-se. Un nou daltabaix en una història que no ha estat mai tan progressiva com ens agradaria pensar.

Deixar les dones fora de la ciència durant tant de temps ha empobrit la ciència. Estudis esbiaixats que han pres l’home com a mesura de la humanitat; dinàmiques de treball que han omés sistemàticament les cures; estereotips nascuts d’una medicina misògina i parcial; balafiament de talent al llarg de la història… Alhora, i òbviament, deixar les dones fora de la ciència ha empobrit les dones. Les ha privades de coneixement i de riquesa, i també de saber-ne tota la història: aquelles que sí que van aconseguir ser científiques, fins i tot les que van fer-hi grans contribucions, han estat invisibilitzades, ficades al sac de l’anècdota i l’excepció. Què fem per a garantir que això no continue passant?

Com a moviment social transformador, el feminisme hi ha jugat un paper clau i ho continuarà fent. El feminisme ha enriquit la ciència: ha aportat la perspectiva de gènere a les ciències naturals i a les socials, ha qüestionat paradigmes mandrosos i ha rescatat referents de totes les àrees de coneixement. Ha fet palés, també, que els grans descobriments rarament han sorgit d’un únic cap pensant (normalment masculí), sinó que solen ser el resultat de la col·laboració i del saber compartit.

Descórrer la cortina

El feminisme és un visibilitzador de realitats; és la mà que descorre la cortina i ens permet veure ben bé que està ocorrent a l’altra banda de la finestra. Per això, en molts àmbits, incloent-hi el món de la recerca, no s’acaba de pair bé. Resulta incòmode que es publiquen articles que assenyalen que entre març i abril de 2020, durant els mesos més durs de confinament, les dones investigadores han publicat menys articles científics que els seus companys. No agrada que es diga que l’actual model de recerca i publicació científica esgota els cossos, i fa incompatible el rendiment esperat amb una vida familiar plena (no parlem de la social, íntima…). Tot això no resulta coherent amb el relat d’un món que se suposa que tracta de ser més just, però al qual ja li va bé que les que han estat a primera línia de la pandèmia siguen expulsades del sistema, de nou.

I, si ens hi fixem, moltes d’aquestes observacions són fruit justament d’una conjuminació entre mirada feminista i pràctica científica, d’investigadores que incorporen la perspectiva de gènere al mètode científic per a analitzar la realitat de forma més acurada. Cal que no oblidem que la ciència ha estat una activitat tradicionalment incòmoda, també reveladora de realitats que no encaixen amb els interessos de les classes dominants. És clar, existeix la tecnociència enamorada del benefici i d’un malentés progrés, practicada per «visionaris» que fa temps que no toquen de peus a terra, pròspers en un context de capitalisme esbojarrat. Però és la recerca científica (sobretot la finançada amb recursos públics) la que, cada vegada amb més proves, evidencia els profunds reptes ambientals a què ens aboca el model econòmic de creixement infinit. És la ciència la que ha demostrat que la contaminació atmosfèrica ens mata; que la invasió per part de la humanitat dels espais naturals ens exposa a nous perills; que el canvi climàtic no farà més que agreujar les desigualtats socials ja existents, també entre dones i homes.

Per a tots aquests problemes, necessitem solucions que han de vindre necessàriament d’un exercici radical de pensament crític arrelat a la realitat, a la vida. Tot i ser diferents en essència, tant la ciència com el feminisme proposen aquesta aproximació al món. Aprofitem-ho

Publicat prèviament a la revista de la Intersindical Valenciana
CIÈNCIA I FEMINISME, Susanna Ligero, Març 2021. pàgina 8

Imatges:

1.-NASA Goddard Hosts Young Women for STEM Girls Night In
NASA/Goddard/Debbie Mccallum
2.-Your space agency needs YOU: ESA astronaut applications are opening, ESA

Pandèmia

0

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

“El Dr. Jaume Ferran vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional 1885.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Sonia Shah està en tot quan et recomana clarament: “Prevenir las pandemias pasará necessariamente por reorganitzar las actividades humanas que las agravan

Llegiu el llibre i se us aclariran les idees.


Sinopsis de la contraportada del llibre

En los últimos cincuenta años, más de trescientas enfermedades infecciosas han surgido o resurgido en lugares donde nunca se habían visto. Mucho antes de la llegada de la COVID-19, casi todos los epidemiólogos coincidían en que una de ellas causaría una pandemia mortal en las próximas generaciones: el ébola, la gripe aviar o algo completamente nuevo. Si bien era imposible predecir la aparición del SARS-CoV-2 y tampoco podemos saber qué patógeno causará el próximo brote global, al desentrañar las historias de pandemias pasadas podemos comenzar a comprender mejor nuestro futuro y prepararnos para lo que nos tiene reservado.
Pandemia es una obra fundamental de historia epidemiológica que explora los orígenes de las epidemias, trazando paralelismos entre el cólera —uno de los patógenos causantes de pandemias más letales y perturbadores de la historia— y otras nuevas enfermedades que nos acechan. Rastreando cada etapa del dramático viaje del cólera, desde su aparición en el interior del sur de Asia como un microbio inofensivo hasta su rápida dispersión por el mundo en el siglo XIX y su última aparición en Haití, nos informa sobre otros patógenos que ahora siguen sus pasos, como la bacteria SARM, que asedia a su propia familia, o los virus letales nunca antes vistos que salen de los húmedos mercados de China, las salas quirúrgicas de Nueva Delhi y los patios traseros suburbanos de la costa este de Estados Unidos.

Connexions còsmiques a la Granadella

0
Publicat el 24 d'agost de 2019

De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.

Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.

Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.

Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.


CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN

L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.

La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura.  En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.

Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.

Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.

Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.

Enllaços:

La Granadella estrena escultures, El Segre, 10 d’agost 2019

S’inaugura a la Granadella un passeig escultòric amb projectes de ‘land art’, Som Garrigues, 9 d’agost 2019.

Fotos: Cristian Gil

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

50 anys de l’arribada a la Lluna al Corral de Rafel

2

Imagines si ajuntem la màgia de la terra amb la màgia dels estels a un trosset de muntanya tan nostre com el Corral de Rafel? Els mites clàssics i les plantes en una passejada etnobotànica a la llum dolça del capvespre, de la mà del nostre demiürg dels paratges, Corral De Rafel Vicent Boix, que aconsegueix donar veu a la natura com ningú, escoltant el rabet de gat, el card, l’herbeta de Sant Joan o el raïmet de pastor. Soparet a la fresca sota la negra nit del Canal i la Garrofera, amb les candeles enceses del triangle d’estiu: Vega, Deneb i Altair i les constel·lacions de Cigne, Lira i Àguila il·luminant les ninetes dels ulls, les olives i els tramussos de damunt la taula, mentre observàrem el pas rapidíssim de l’estació espacial internacional per damunt nostre.
I un passeig magistral per la història de l’arribada a la lluna d’Armstrong, Aldrin i Collins ara fa 50 anys a l’Apollo 11, en una encarnissada lluita de blocs que es lliurà al cel durant la guerra freda, de la mà del professor d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València Enric Marco Soler.

En acabar, quasi com formant part de l’atrezzo, guaitava entre els murs del Corral, ella, la Lluna, mig minvant i preciosa, mentre observàvem de prop al telescopi el seu mar de la Serenitat, l’anell de Saturn, amo del temps, i la lluentor de Júpiter, senyor de l’Olimp.

Gràcies a les més de 150 persones que vinguéreu a acaronar el nostre estimat paratge del Corral de Rafel. Gràcies als voluntaris de Protecció Civil l’Alcúdia. Gràcies, Vicent Francesc Boix Martinez i Enric Marco. Gràcies al col.lectiu d’astrònoms de La Safor. Gràcies a l’Ajuntament de l’Alcúdia! Gràcies als déus per la màgia d’aquesta nit. Repetirem!

 

 

Nit d’observació Astronòmica Al Corral De Rafel, L’Alcúdia752. Juliol 2019.

 

Text d’Oreto Trescolí, 1a Tinent d’alcalde, Ajuntament de l’Alcúdia. Fotos de Vicent Boix.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

La Coral Marinyén assoleix un gran èxit al Centro Cultural Fernando de los Ríos, a Madrid

0
Publicat el 11 de juny de 2019

Aquest passat cap de setmana la Coral Marinyén ha viatjat al centre de la península per realitzar un concert a la capital de l’estat i també, com no, conèixer un poc millor les ciutats de Toledo i Madrid.

El dissabte de bon de matí els membres de la Coral Marinyén i els seus acompanyants eixiren cap a Madrid per fer un concert al Centro Cultural Fernando de los Ríos, al barri de la Latina. Primerament, però, feren un passeig per Toledo on admiraren la ciutat emmurallada situada en un meandre del Tajo, la catedral, els carrers estrets de la ciutat medieval on Alfons X el Savi creà la famosa Escola de Traductors que reuní savis cristians, jueus i musulmans per compartir i salvar textos dels antics. Els carrers estrets i costeruts, ara envaïts de milers de turistes d’arreu del món, recordaven aquells temps de convivència entre cultures. La visita a Toledo, però, va ser curta, ja que cal visitar-la amb més calma, per conèixer també la sinagoga i les obres del Greco al seu museu i en algunes esglésies.

Per la vesprada ja a Madrid, al Centro Cultural Fernando de los Ríos, situat al barri de Aluche, districte de La Latina, al sud-oest del centre de Madrid, els membres de la Coral Marinyén es disposaren a donar a conèixer el seu repertori a l’auditori del centre.

Primerament actuà la coral amfitriona, la Coral Fernando de los Ríos, dirigida per Iván Conde i acompanyats d’una pianista. Començà amb “Nocturnos de la ventana”, una obra en 4 parts, feta a partir de versos de Federico García Lorca, musicats pel compositor català Francesc Vila. L’actuació seguí amb “Zorongo”, dels mateixos autors, “Te quiero” de Mario Benedetti amb arranjament coral de Liliana Cangliano, “Piel Canela”, un bolero de Bobby Capo, i acabant amb l’obra “Solamente una vez”, un bolero d’Agustín Lara.

La Coral Marinyen actuà a continuació i oferí al públic madrileny el millor del seu repertori. La coral, dirigida per Fran Lledó, començà amb l’obra d’Elvis Presley, “Falling in love”, seguit per “Nerea Izangozen” de Mikel Laboa, “Gloria” de Stephenson, “Ave Maria Guaraní” d’Ennio Morricone, banda sonora de la pel·lícula “La Misión”, seguit per la peculiar “Halellujah” de Leonard Cohen en la versió de Filferro, per acabar amb “Si tu no estás aquí” de Rosana i “What a wonderful world” de G. Weiss i Bob Thiele.

En una extraordinària actuació i cantant de manera sublim en cinc idiomes (anglés, euskera, llatí, valencià i castellà) la coral es posà el públic en la butxaca amb forts i continuats aplaudiments en acabar el concert. Fins i tot pujà a l’escenari la directora del centre per felicitar el director Fran LLedo i tots els coralistes i els convidà a tornar en un futur.

És interessant destacar que el contacte entre les corals ha vingut de la mà de Mari Carmen, que canta en les dues corals. Aquesta dona madrilenya canta durant tot l’any a la Coral Fernando de los Ríos mentre que durant les vacances d’estiu que passa a la platja de Tavernes ho fa a la nostra coral Marinyén. Un fet que celebraren tots durant els parlaments fets al final del concert.

Un concert per recordar, un tast del qual podeu escoltar ací mateix, en l’obra “Halellujah”, de Leonard Cohen:

Vídeo Halellujah de Leonard Cohen.

En acabar i com és habitual en aquests encontres de corals, cantaren conjuntament les dues corals, en aquest cas les obres “Benedicat Bovis” i “Siyahamba”.

L’endemà, diumenge, el van dedicar a fer una ruta cultural pel centre de Madrid, amb una visita pel Madrid dels Àustries i la catedral de l’Almudena, on la coral no pogué resistir-se cantar amb gran goig per les persones presents, per acabar a la vesprada al Parc del Retiro.

En conjunt un viatge que els membres de la Coral Marinyén recordaran durant molt de temps, amb una actuació magnífica i un recorregut cultural ben interessant.

Fotos i vídeo: Enric Marco

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Actes del 30 anys de Bolomor: una visita amb explicació científica al jaciment del Bolomor

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Tercera i última jornada dels actes de la celebració dels 30 anys d’excavacions en el jaciment de Bolomor de Tavernes amb la visita científica al jaciment i amb presència del director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

A les 10:30 del matí nombrós públic de Tavernes però també de fora s’aplegaven a les instal·lacions del centre d’interpretació situat al peus del Bolomor tot esperant l’arrencada de la pujada a la cova. Mentrestant una unitat mòbil de la televisió valenciana À Punt, ja estava allí i aprofitava el temps per preguntar als visitants, entre ells a la cronista del poble, Encarna Sansaloni, sobre l’ús de la cova al llarg dels anys.

Donat que més 60 persones s’havien interessat per pujar avui, l’organització va decidir fer dos grups. En el primer grup vam pujar amb l’equip de la televisió, que va poder gravar la bellesa de l’entorn i el concert dels ocells especialment actius en aquesta càlida primavera. Durant el camí el membre de l’equip d’excavació que ens feia de guia ens contava que pararem atenció mentre pujàvem a les diferents espècies botàniques presents i explicades en panells i explicava que el barranc conserva encara la vegetació típica mediterrània amb carrasques, pins, freixes de flor i llorers.

Una vegada tots dalt, els periodistes foren els primers que entraren al recinte de l’excavació per entrevistar els principals responsables que el jaciment siga actualment un referent mundial de l’evolució humana: el director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

El reportatge es va emetre dins de les noticies del migdia d’ahir diumenge i es pot veure clicant aquest enllaç.

L’abric de Bolomor

Una vegada dins de la cova ens rebé el director de l’excavació Josep Fernández, que ens recordà que l’indret no és ben bé una cova sinó un abric. El massís del Mondúver és una zona càrstica, en que les filtracions d’aigua van obrint avencs i creant coves internes inaccessibles. Però que, a causa de l’erosió d’aquesta part de la Muntanya de l’Ombria, la cova interna del Bolomor s’obrí fa una 400.000 anys convertint-se llavors en un abric apte per al refugi de les poblacions humanes nòmades. Però l’indret va anar reblint-se al llarg dels mil·lennis fins que fa uns 100.000 anys ja estava totalment ple de material i va ser abandonat pels humans.

Bolomor és, per tant, un testimoni del pas de l’espècie humana Neandertal entre els 400.000 i 100.000 anys per aquesta zona de la costa mediterrània. Des de fa 30 anys s’han anat excavant de manera metòdica, científica, molt a poc a poc els diferents nivells que corresponen a diverses fases d’ocupació de la cova. Actualment s’està excavant el nivell XIII datat en 230.000 anys. En aquell moment la fauna que caçaven els humans en aquesta vall del Vaca eren elefants, rinoceronts, cavalls, cérvols, macacos, i fins i tot s’han trobat ossos de llop.

El tipus de fauna present en les troballes del Bolomar no varia massa al llarg del temps encara que hi ha moments de més calor amb la costa marina pràcticament a les portes de la vall mentre que d’altres eren èpoques més fredes i la mar es retirava fins a uns 30 quilòmetres endins. En els primers nivells (100.000 anys) es trobaren ossos d’hipopòtams que implica que en aquell temps el territori estava ple de zones humides i llacunes. La presència d’elefants, rinoceronts, macacos, etc, és constant al llarg de tots els nivells. Pot sobtar la presència d’aquests animals africans al nostre territori però aquesta és una percepció errònia ja que aquestes espècies eren comunes i ben esteses a tot Euràsia i fa poques desenes de milers d’anys que els seus habitats es desplaçaren cap al sud.

El foc a Bolomor

Bolomor és singular Bolomor per l’abundància de les llars de foc i de l’ús del foc. Mirant els diferents nivells a la columna estratigràfica es poden veure clarament les zones fosques que corresponen als focs que es feren dins la cova al llarg del temps.

El domini del foc pels primers humans fou un punt d’inflexió en l’evolució humana i en l’evolució cultural que permeté proliferar les poblacions d’espècies humanes a causa de la incorporació a la dieta d’aliments cuits amb proteïnes i carbohidrats l’expansió de l’activitat humana durant la nit i protegir-los dels depredadors.

A Bolomor, a diferència del que es podria pensar, en l’ocupació d’un grup no hi havia un únic foc central on es calfaven i al voltant del qual feien la vida social. Les excavacions han demostrat que aquesta idea és falsa i que, realment, hi havia diversos focs encesos simultàniament i que tenien funcions diferents. Les llars de focs menudes d’uns 40 cm d’amplada, servien per a l’enllumenat de la cova i per escalfar, mentre que els focs grans, de més d’1 metre de diàmetre tenien funcions culinàries, i exercien també com a punt de reunió per realitzar les activitats com preparar les pells, o treballar les pedres per fer eines de tall o bifaços. Cal destacar que les restes òssies sempre se solen trobar al voltant d’aquest tipus de llar de foc gran, cosa que demostra el seu us per cuinar la carn de les preses.

El foc també tenia altres usos, com matar toxines de certes plantes i que permetien fer-les comestibles, evitar l’atac de depredadors com el llop, el lleó i d’insectes. I permeté realitzar activitats més enllà de la posta del sol, separant-se del que fan la resta d’animals diürns que van a dormir en fer-se fosc. Però sobretot el foc conduí a una millora en la dieta mitjançant la ingesta de proteïnes cuites.

El foc fou descobert ben prompte pel humans a partir de la caiguda de llamps i d’incendis forestals. Era un foc accidental que els humans de diverses espècies aprofitaven. Tanmateix el foc creat i mantingut al llarg del temps va trigar molt més a ser usat i ja hi ha un cert consens acadèmic en que el seu generalitzat va ser fa uns 500.000 anys. Bolomor, per tant, amb registres continus fins a 400.000 anys és un referent mundial en l’ús del foc.

L’home de Bolomor

Bolomor era un lloc de pas en que grups d’unes 50 persones passaven uns dies mentre caçaven entre la desembocadura del Xúquer i el Serpis, d’on buscaven roques de sílex arrossegades pels rius per fer els seus utensilis. Des de Bolomor, per tant, dominaven una àrea d’uns 15 km de radi. Però no es quedaven mai més d’una setmana en l’indret i s’emportaven els seus valuosos bifaços, encara que un d’ells el denominat “Vilanova”, perderen o oblidaren, cosa que ha permés que ara el podem admirar al Museu de Prehistòria de València.

Sembla que originalment no enterraven els morts, sinó que els processaven i se’ls menjaven com un recurs alimentari més. Només s’han trobat trossos menuts d’ossos humans amb marques de raspats per treure’n la carn. Més endavant ja els van enterrar, no se sap encara si per influència de la nova espècie humana que anava ocupant Europa, l’Homo Sapiens, o per evolució de la seua cultura.

Els neandertals van anar desapareixent a Europa, mentre la nostre espècie humana l’Homo Sapiens ocupava el seu nínxol ecològic. Els últims neandertals s’han trobat a Gibraltar on desaparegueren finalment fa uns 40.000 anys.

Després d’aquesta explicació, amb preguntes ben interessants del públic assistent, el nostre grup deixà el recinte de la cova del Bolomor cap a les 12:30 mentre el següent grup pujava per la senda per escolar les explicacions del director de l’excavació Josep Fernández.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 13 de maig 2019.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

30 de Bolomor: activitats didàctiques al Centre d’Interpretació

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Aquest cap de setmana s’han realitzat unes jornades per commemorar el 30 aniversari de les excavacions del Bolomor (mireu ací i també ací). Dissabte de matí les activitats s’han traslladat avui de matí al CAREX (Centre d’Interpretació) per realitzar els tallers d’indústria lítica i del foc. A les instal·lacions, una cinquantena de persones, dividits en diversos grups, han assistit a les explicacions dels experts, de quina manera feien els neandertals els seus instruments, les seues armes de cacera, les tècniques per fer foc i com conservar-lo.
En el taller d’indústria lítica s’han construït bifaces a partir de pedra de sílex. Les usaven per caçar, per a les puntes de les javelines o llances, per filetejar la carn. Tanmateix el sílex és poc abundant a la Valldigna. Només hi ha algun aflorament a la Muntanya de les Creus i a Simat. Per això les restes trobades d’indústria, el sílex potser venia d’altres indrets o de les roques que arrossegaven els rius Xúquer o Serpis.

Les valuoses eines fetes d’aquesta manera es transportaven en els desplaçaments d’aquests homínids. S’han trobat a Xelva (els Serrans) bifaces fetes amb roques de la vora d’Alacant. A la Valldigna també es feien eines amb roca calcària que era més abundant però no tan resistent com el sílex.

En el taller del foc s’ha fet esment als diferents tipus d’armes que feien servir els neandertals, llances i javelines, fetes de fusta. Aquests tipus d’armes són molt difícils de conservar pel material però se n’han trobat bastants a un jaciment a Alemanya enterrats en turba molt ben conservades. Les javelines eren molt aerodinàmiques tal com certificaren llançadors olímpics. Els arcs i fletxes són un invent moderns, d’uns 20.000 anys, fet per la nostra espècie, l’Homo Sapiens.

Ens han demostrat com enganxaven la punta de sílex a la llança. Per fer-ho usaven budell d’animal que en assecar-se augmentava la tensió i feia ben forta la unió punta i vara.

Seguidament s’ha passat a fer foc usant diversos procediments. L’ús d’un pal fregant una fusta tova com la d’olivera amb l’us d’un arc encara és d’ús a algunes comunitats africanes. Exactament en 3 minuts s’ha aconseguit fer foc. Finalment s’ha fet foc també amb l’ús del pedrenyal o sílex.

Uns tallers molt didàctics per conèixer les tècniques que usaren els neandertals per sobreviure. Tots els assistent hem quedat molt satisfets i els xiquets han quedat meravellats.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 11 de maig 2019.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un retaule valencià a Londres

2
Publicat el 11 de juny de 2018

Els valencians no coneixen la seua història. Ni saben les aportacions que hem fet a la cultura universal. Perquè hi hagué un moment en què València va ser la capital cultural de la Corona i porta d’accés de totes les innovacions artístiques europees. Tot això em ve al cap en assabentar-me de les gestions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per retornar a la seua ciutat, encara que siga de forma temporal, l’excepcional retaule gòtic de Sant Jordi de Marçal de Sax, més conegut com el Retaule del Centenar de la Ploma. I em recorda la darrera vegada que vaig estar a Londres i la visita obligada a la una de les nostres joies més estimades.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule gòtic de grans dimensions (6.60 m d’alçada per 5.50 m d’amplada) realitzat a l’entorn del 1400 pel pintor alemany Andreu Marçal de Sax per encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma. Aquesta milícia civil comptava amb 100 arcabussers per defensar la ciutat i es trobava sota l’advocació de Sant Jordi. El motiu principal d’aquesta joia pictòrica del segle XV és, per tant, la del sant, primer patró del regne i de moltes ciutats valencianes, entre elles Alcoi. Al centre veurem l’escena clàssica del sant lluitant contra el drac sota la mirada de la princesa alliberada, mentre que al seu voltant s’hi troben diverses escenes de la vida llegendària del sant, segons la tradició cristiana un milicià romà cristià martiritzat en temps de Dioclecià.

Tanmateix l’obra és famosa perquè representa la Batalla del Puig que va tenir lloc el 1237, la conseqüència de la qual va ser la conquista de Madīna Balansiya, la ciutat de València en època musulmana. Jaume I, sobre un cavall cobert per la senyera reial, ataca el rei  Zayyan de València. El pintor representa una veritable batalla a camp obert, en la que es veuen soldats morts i també cavalls ferits i morts. Segons es pot comprovar al Llibre dels Fets, les lluites cos a cos del rei amb els seus enemics van ser, més aviat, escasses. Es guanyaven les places fortes amb negociació i, si calia, setge.

Arran de l’abolició dels Furs, l’any 1711 s’abolí definitivament la milícia armada. La seua funció de defensa de la ciutat ja no tenia sentit en un regne ocupat. Així que el Retaule del Centenar de la Ploma es quedà orfe, fins que l’enderroc de l’església on es trobava comportà la seua venda. Segons conta la historiadora Matilde Miquel Juan, el retaule fou adquirit a París el 1864 pel South Kensington Museum de Londres, que després passà a denominar-se  Victoria and Albert Museum de Londres. Fou comprat per 800 £ (20.000 francs) al marxant d’art Mr. Bauer, una quantitat realment elevada en comparació amb altres adquisicions de l’època.

Cada vegada que he estat a Londres sempre he trobat un moment per visitar aquesta obra mestra de l’art valencià, salvaguardat a Londres. En la primera trobada, el retaule era en una sala més aviat petita i fosca. Una gran emoció m’omplia mentre gaudia d’un tros d’història del meu país. Mentre era assegut al seu davant durant molta estona per admirar-lo i no perdre’m cap detall, el sant, la batalla, els penons i senyeres vaig escoltar la conversa de dues xiques al meu darrere.

Look at this! This is our flag.

Aquesta afirmació al centre de Londres em va deixar sorprès. I efectivament tot quedà clar quan em digueren que eren estudiants de Barcelona en un curs intensiu d’anglés.

Fa ara dos anys, vaig fer el darrer viatge ràpid a la vora del Tàmesis després de molt anys sense anar-hi. La visita al Victoria and Albert Museum era obligada per retrobar-me amb el retaule estimat. A banda de l’obra valenciana, les obres que mostra el museu són excepcionals i ben bé valen una passejada d’admiració per les sales. Des de la meua darrera estada la disposició de les sales havia canviat totalment. El retaule de Sant Jordi ja no es trobava a aquella sala petita i fosca. I les tres plantes dedicades a l’art gòtic europeu no allotjaven la nostra apreciada obra.

Una amable guia ens comunicà que el retaule, per les seues grans dimensions, s’havia hagut de col·locar, prop de l’entrada, a una gran sala al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sextina. Bona companyia, vaig pensar.

I efectivament, allí estava, president una gran sala, en que es conjugava l’art sublim de l’últim gòtic amb l’obra subtil i delicada del mestre d’Urbino.

Els daurats, el roig de la creu del Sant, la senyera reial al cavall i a l’armilla del rei conqueridor. La batalla del Puig en primer terme. Un llarg temps dedicat a admirar l’obra d’Andreu Marçal de Sax, a repassar acuradament les diverses escenes de la vida del Sant, a contemplar la recreació de la decisiva batalla del Puig. Així ens quedàrem fins que ens avisaren que el Museu tancava. Lentament abandonàrem la sala, tot esperant retrobar-nos en la pròxima vista a Londres.

Potser el tornem a veure aviat al Museu de Belles Arts de València. Potser ja no calga anar ben lluny a admirar-lo. Potser la direcció del Victoria and Albert Museum ens el deixe temporalment o definitivament. Siga com siga caldrà agrair als conservadors del museu britànic que l’hagen conservat tan bé i que l’hagen preservat de les ignoràncies, rancors i bestieses que els valencians hem exercit tradicionalment contra la nostra cultura. Si s’hagués quedat ací, potser ja no existiria.

 

 

 

Més informació.
El gótico internacional en la ciudad de Valencia: El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma. Matilde Miquel Juan. Universidad Complutense de Madrid.

Imatges:
1-6. Diferents aspectes del Retaule de Sant Jordi al Victoria and Albert Museum de Londres. 30 d’abril 2016. Enric Marco.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Astronomia a la Primavera Educativa

0
Publicat el 18 de maig de 2016

Primavera-Educativa-67P

Dia assolellat i ja amb caloreta. Un dia ideal per col·laborar en la Primavera Educativa, jornades de portes obertes de l’educació valenciana promoguda per la Conselleria de Vicent Marzà. El passat dissabte de maig allí estàvem per explicar què fem a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València per divulgar l’astronomia als xiquets i adults que ens visiten al llarg de l’any.

Després de setmanes de preparació, un grup de set persones ocupàrem l’estand assignat per l’organització del SeDI, muntàrem i ajustàrem els telescopis, disposàrem les activitats de pintar i retallables per als més menuts i situàrem estratègicament la plataforma giratòria ben a prop del pas dels vianants.

Primavera-Educativa-TelescopisUna rèplica a escala del cometa 67P/ Primavera-Educativa-HalfaChuryumov-Gerasimenko realitzat per la nostra amiga artista Paloma i una petita nau Rosetta amb Philae presidien les activitats preparades de l’Aula d’Astronomia.

Limage184a plataforma giratòria va ser l’èxit del públic. Amb ella es comprova de manera ben clara la llei de conservació del moment angular. Si un objecte gira i, de sobte, part de la seua massa se’n separa, el gir s’alenteix immediatament. El producte de la distància de separació per la massa per la velocitat de gir roman constant (L = r mv). Si en voleu saber més de manera més rigorosa podeu anar a aquest enllaç. Volíem fer comprendre com les marees produïdes per la Lluna frenen la rotació de la Terra uns 2 mil·lisegons per any i, com, per a Primavera-Educativa-Evacompensar, la Lluna se n’allunya 3.8 cm/any.

El Sol va ser observat amb tres telescopis. Dos d’ells, amb filtres adequats, permetien veure la fotosfera i les poques taques presents. Un altre, amb un filtre Hα, ens deixà veure la cromosfera i, en ella, les protuberàncies.

Moltíssimes persones passaren i provaren la plataforma, miraren les taques del sol i, el més important, s’aturaren a preguntar com funciona el sol o com es mou la Lluna i com afecten les marees a la Terra. Els xiquets amb els pares

Primavera-Educativa-RiboEntre les desenes de visitants que visitaren el nostre estand, passà també l’alcalde de València, Joan Ribó, amb el qual parlàrem uns minuts.

I quan tocà desmuntar per deixar ample a les activitats del grup d’estudiants de biologia marina BioBlau, ens férem una foto de record.

Primavera-Educativa-Equip

Més fotos:

Primavera-Educativa-Javi Primavera-Educativa-xiquets
Primavera-Educativa-Enric Primavera-Educativa-Roger
Primavera-Educativa-Telescopis

Figures:
1.- Rèplica del cometa 67 P Churyumov-Gerasimenko i de la nau Rosetta. Enric Marco.
2-3.- Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.
4.- Experiment per demostrar la conservació de la quantitat de moviment angular. La dona controla la velocitat de rotació movent les peses cap a dins, per augmentar la velocitat angular, o cap a fora, per disminuir-la. FÍSICA, ROTACIÓN DE CUERPOS RÍGIDOS.
5-final. Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.

10 anys de Ca les Senyoretes

1

10anys02Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

10anys01

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

JoanOlivares

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

PepGimenoBotifarra

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

TonidelHostal

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

DaniMiquel

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

Andreu-Valor

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Jordi-Pep

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Amb un somriure

2
Publicat el 29 de maig de 2015

pari_smiley

Amb un somriure vaig començar la setmana. I el somriure ha continuat mentre van passat els dies.

La primavera s’ha fet més lluminosa  i sembla que els núvols negres s’han esvaït i podem mirar més lluny i respirar millor. El cel sembla més prop i tot. El meu País València torna a reviure de les cendres.

Aquesta setmana estic aclaparat de faena i no he pogut alegrar-me amb tots a la xarxa. Servisca aquest petit apunt com a recordatori d’uns dies històrics.

Imatge: Smiley és un radiotelescopi utilitzat de forma remota per estudiants d’instituts de secundària als EEUU. Foto cortesia de PARI.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Passejant per la vieta, l’antiga via del tren Carcaixent-Dénia

0
Publicat el 19 d'abril de 2015

vieta5

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

vieta6A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

vieta4Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

vieta3I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

vieta1La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

vieta2A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

vieta7

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La Gran Guerra

0
Publicat el 12 d'abril de 2015

5429034_orig

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

9788415963141Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

ww1_4-1024x760Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Rosetta i la indiferència dels mitjans espanyols

1
Publicat el 7 d'agost de 2014

 Finalment la nau Rosetta ha arribat al seu objectiu. Ahir, a partir de les 10 del matí, va començar l’acostament de la nau al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko. Va ser molt emocionant per als que pogueren seguir en directe per internet l’esdeveniment des de la seu de l’Agència Espacial Europea (ESA), amb parlaments dels responsables. Els nervis es palpaven. Realment era meravellós que una nau construïda fa deu anys i sotmesa a les dures condicions de l’espai funcionara tan bé. Un èxit de l’astronomia i enginyeria europees de les quals hem d’estar ben orgullosos.

Com va dir Jean-Jacques Dordain, director general d’ESA. “Després 10 anys, cinc mesos i quatre dies que viatgem cap a la nostra destinació, girant al voltant del Sol cinc vegades i recorrent més de 6400 milions de quilòmetres, som feliços d’anunciar que finalment som aquí.

El cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i Rosetta són a 405 milions de quilòmetres de  la Terra, a mig camí entre les òrbites de Júpiter i Mart. El cometa segueix una òrbita el·líptica de 6,5 anys que el porta més enllà de Júpiter en el seu punt més llunyà, i entre les òrbites de Mart i de la Terra en el punt més proper al Sol. Rosetta acompanyarà el cometa durant més d’un any fins que gire al voltant del Sol i retorne cap a Júpiter de nou.comet_on_3_august_2014

Ara Rosetta és a 100 quilòmetres de la superfície del cometa. Durant les pròximes sis setmanes, en una complicada maniobra s’anirà aproximant fins a 50 quilòmetres. Mentrestant, el conjunt d’instruments de la nau espacial  farà un estudi científic detallat del cometa i explorarà la superfície per identificar un lloc de destinació pel seu mòdul d’aterratge, Philae. Finalment, Rosetta intentarà una òrbita més pròxima encara, gairebé circular de 30 quilòmetres i, depenent de l’activitat del cometa, pot arribar encara més a prop.

Ha estat, com he dit abans, un èxit de l’enginyeria europea, i amb participació espanyola rellevant. Com vaig dir en l’anterior apunt, l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA), amb seu a Granada, va fer l’electrònica de la càmera Osiris, la que permet veure el cometa. A més a més, com podeu veure a l’adenda al final d’aquest apunt, també hi van participar membres de l’Instituto de Técnica Aeroespacial (INTA) de Torrejón de Ardoz i de la Universidad Politécnica de Madrid.

Hi ha, per tant, molta gent implicada, pròxima i accessible  que coneix de primera mà el projecte i que ahir estaria botant d’alegria als seus instituts de recerca per l’èxit aconseguit. I potser, també, esperant debades la trucada dels periodistes que sembla que no va arribar. Perquè potser m’equivoque i, tan debò fora així, però ahir vaig mirar les notícies del migdia de diverses cadenes privades i només vaig veure la notícia de l’arribada de Rosetta sense massa comentaris ni entusiasme. De TVE, televisió pública espanyola, esperava més professionalitat periodística, i que saberen que algunes de les institucions de recerca més important de l’estat estan implicades en l’aventura. Però no va ser així. Potser no es van parar a mirar la part inferior de les imatges que Rosetta enviava: …./IAA/…/INTA/UPM/… Una llàstima que la ciència, ni a les portes de l’estudi de televisó interesse. Així estem.

Adenda: The scientific imaging system, OSIRIS, was built by a consortium led by the Max Planck Institute for Solar System Research (Germany) in collaboration with Center of Studies and Activities for Space, University of Padua (Italy), the Astrophysical Laboratory of Marseille (France), the Institute of Astrophysics of Andalusia, CSIC (Spain), the Scientific Support Office of the European Space Agency (Netherlands), the National Institute for Aerospace Technology (Spain), the Technical University of Madrid (Spain), the Department of Physics and Astronomy of Uppsala University (Sweden) and the Institute of Computer and Network Engineering of the TU Braunschweig (Germany). OSIRIS was financially supported by the national funding agencies of Germany (DLR), France (CNES), Italy (ASI), Spain, and Sweden and the ESA Technical Directorate.

Foto 1: Vista de prop centrada en una zona llisa en la “base” de la secció “cos” del cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko. La imatge va ser presa pel sistema d’imatges científica a bord  de Rosetta (OSIRIS) el 6 d’agost de 2014. Crèdits: ESA / Rosetta / MPS per l’equip d’OSIRIS.

Foto 2: El cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko per OSIRIS càmera d’angle estret de Rosetta el 3 d’agost de 2014, des d’una distància de 177 milles (285 quilòmetres). Crèdits: ESA/Rosetta/MPS for OSIRIS Team MPS/UPD/LAM/IAA/SSO/INTA/UPM/DASP/IDA