Pols d'estels

Dimarts 3 de febrer la rectora de la Universitat de València M. Vicenta Mestre Escrivá i la vicerectora de Cultura i Societat, Ester Alba, visitaren el Campus de Burjassot-Godella per presentar el programa Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus.

Els valors de la Universitat: art i patrimoni als campus és un programa del Vicerectorat de Cultura i Societat iniciat amb motiu de la commemoració del 525è aniversari de la fundació de la Universitat de València. El projecte convida artistes contemporanis a fer pintures murals als diferents campus de la UV i, des del compromís de la institució amb la seua funció cultural, proposa els valors universitaris com a eix temàtic per a la creació artística.

El programa, que s’inicia en 2024, s’obri a la diversitat dels llenguatges artístics actuals i atén les necessitats derivades de la conservació patrimonial dels espais arquitectònics en què es despleguen les intervencions. En aquest context, s’han incorporat progressivament altres tècniques de caràcter exempt en espais habitats per la comunitat universitària. Aquesta primera etapa està conformada per un total de setze obres, realitzades pels artistes Moisés Mahiques, Chema López, Calo Carratalá, Cachetejack, Isabel Gálvez, Ernesto Casero, Álex Gambín, Merche Pereira, Ana Císcar Cebrià, Ana Peñas, Joan Olivares i Julieta XLF.

A la fi de 2025 el programa s’ha vist eixamplat per la incorporació d’una sèrie d’obres propietat de l’IVAM, cedides mitjançant el comodat signat entre totes dues institucions. Estructurat en diverses fases, la primera s’ha conclòs amb la incorporació d’un total d’onze obres dels artistes Alberto Corazón, Miquel Navarro, Juan Asensio, Juan Carlos Nadal, Sanleón i Andreu Alfaro. Aquesta ampliació del patrimoni universitari ha permès, així mateix, restaurar i integrar obres d’art adquirides al llarg del temps pel Vicerectorat de Cultura i Societat, així com per altres programes de suport a la creació artística impulsats per la mateixa Universitat de València. Formulat amb voluntat de continuïtat en els pròxims anys, el programa té, entre els seus objectius, integrar aquest procés de repatrimonializació amb l’ampli patrimoni universitari i posar-lo a la disposició de l’estudiantat i de la ciutadania mitjançant itineraris patrimonials.

D’aquesta manera, Els valors de la Universitat: art i patrimoni als campus respon a la missió fonamental de la Universitat de València, centrada en la creació i transmissió de la cultura universitària, així com també en la conservació del patrimoni històric, artístic i cultural, amb la finalitat de democratitzar l’accés a la cultura.

Tres projectes artístics estan relacionats amb diversos aspectes de l’astronomia: el mural sobre Jeroni Munyós i la supernova, el rellotge solar i el tòtem i la corba analemàtica.

El nou mural que homenatja l’astrònom valencià Jeroni Munyós, està situat sobre una paret lateral de l’edifici d’Investigació ara Jeroni Munyós. El disseny de l’obra és de Isabel Gálvez, autora de la portada del llibre A la Lluna de València i pintat per Martín Forés. En el passeig per les obres va ser presentat per Vicent Martínez, catedràtic d’Astronomia del departament d’Astronomia i Astrofísica i pels autors.

El rellotge solar és una obra de Joan Olivares, quadranter d’Otos, i està situat en un jardinet enfront de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació. El rellotge, construït en acer inoxidable i perforat en làser, ens dona les hores solars, lunars i també és un calendari que permet determinar les estacions astronòmiques. Va ser presentat per Enric Marco, tècnic d’Astronomia del departament d’Astronomia i Astrofísica.

Finalment el tòtem, L’efímer i el transitori. Una equació del temps, situat al Parc Científic, davant de la cafeteria, és obra de Merche Pereira. Es tracta d’un rellotge analemàtic representat per un tòtem de culte al Sol, un rellotge que encarna la cosmologia, la cosmogonia i el culte des d’una base científica. Aquest rellotge analemàtic ens permet mesurar, en el recorregut d’un any, la variació de la posició del Sol en el cel cada dia al migdia. Així mateix, en el seu analema es veuen reflectits els solsticis, els equinoccis, les constel·lacions i els signes del zodíac, de manera que té un caràcter didàctic i interactiu. Es pretén fusionar la funcionalitat del rellotge amb la profunditat simbòlica del tòtem i crear una obra que celebra la seua natura efímera i transitòria. Va ser presentat per Amelia Ortiz, tècnica d’Astronomia de l’Observatori i per l’autora.

I al final va eixir el Sol i poguérem veure el Tòtem assenyalar l’analema.

Presentació del Rellotge de Joan Olivares. 3 de febrer 2026.Fullets:

Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus. Burjassot. Invitació.

Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus. Burjassot. Programa.

La nova era Trump ha començat de manera explosiva com ja era d’esperar. Entre les seues primeres mesures ha estat esborrar tots els avanços que els Estats Units han fet en polítiques d’igualtat, de defensa de les minories i de foment de la diversitat. En definitiva les millores a la població que ha estat marginada durant segles. Uns drets que feien que els nord-americans foren els primers del món i que tothom tractava d’imitar: avortament, drets LTGBI, feminisme, pacifisme, drets racials, drets dels natius indis.

Tanmateix alguns d’aquests progressos no estaven tan consolidats com tothom pensava i s’han anat erosionant els darrers anys. L’anul·lació del dret a l’avortament per part del Tribunal Suprem dels EEUU va ser el primer pas. Ara l’arribada a la presidència de Donald Trump fa trontollar molts altres drets.

I clar, l’onada conservadora també ha arribat a l’astronomia. Les conquestes socials aconseguides per diversos col·lectius estan en perill també en el mon de la ciència. Els censors que segueixen les ordres del president busquen i remiren per esborrar les lluites pel drets. Les lluites per la igualtat d’accés a la ciència de les dones s’estan minimitzant i, fins i tot, eliminant de textos, webs i portals d’internet a una velocitat inusual. I massa pocs en fan esment.

Vera Rubin va ser l’astrònoma que, als anys 60, demostrà l’existència de la matèria fosca, una substància invisible i que constitueix una gran part de l’univers. Per la seua mort, el dia de Nadal de 2016, li vaig dedicar un emotiu obituari on hi vaig destacar la seua lluita ferma per fer-se un lloc de científica en un món, el de l’astronomia de llavors i també d’ara, tot ple d’homes. Pel seu descobriment de la matèria fosca va obtindre la Medalla Nacional de la Ciència, l’any 1993 de mans del president Bill Clinton, premi lliurat a persones que han fet importants contribucions en l’avanç de la ciència o la enginyeria.

Actualment un observatori situat a Xile dut el seu nom. Conté un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, amb un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Durant el seu primer mandat presidencial (2017-2020), Donald Trump signà una llei del Congrés (To designate the Large Synoptic Survey Telescope as the “Vera C. Rubin Observatory) posant el nom de l’astrònoma, que acabava de faltar, a l’observatori que s’estava finançat amb fons federals. L’acte feu esment de la recerca de va fer i assenyalà que era una gran defensora de la igualtat i de la representació de les dones en la ciència. Per exemple es deia: La doctora Rubin va ser una defensora directa del tracte i de la representació igualitària de les dones en la ciència, i va servir com a mentora, partidària i model a seguir per a moltes dones astrònomes al llarg de la seua vida.

Fins fa poc, la pàgina web de l’observatori que du el seu nom contenia una biografia de l’astrònoma en la que, entre altres coses es deia que la ciència continua sent un camp dominat pels homes i que l’observatori treballava per ser més inclusiu. I que Vera Rubin ofereix un exemple excel·lent del que passa quan més ments participen en la ciència.

El 30 de gener passat el diari digital Propublica, publicava l’article The Rewriting of a Pioneering Female Astronomer’s Legacy Shows How Far Trump’s DEI Purge Will Go en el que detallava com la pàgina web federal de l’observatori Vera Rubin es va modificar per ometre qualsevol reconeixement del fet que la ciència segueix sent un camp dominat pels homes o que l’observatori treballava per ser més inclusiu.

El diari explicava:

El dilluns al matí (27 de gener), una secció de la seua biografia en línia titulada “Ella va advocar per les dones en la ciència” ja no estava. Va reaparèixer en una forma simplificada aquest mateix dia enmig d’una resposta caòtica del govern federal a la campanya de Trump contra els programes de diversitat, equitat i inclusió.

Aquest no va ser el cas del paràgraf següent: “La ciència continua sent un camp dominat pels homes, però l’Observatori Rubin està treballant per a augmentar la participació de les dones i altres persones que històricament han sigut excloses de la ciència. L’Observatori Rubin dona la benvinguda a tots els que vulguen contribuir a la ciència i pren mesures per a reduir o eliminar les barreres que exclouen als qui tenen menys privilegis”.

Aquest paràgraf va desaparèixer el dijous a la vesprada, igual que l’afirmació que Rubin mostra el que pot succeir quan “més ments” participen en la ciència. La paraula “més” va ser reemplaçada per “moltes“, canviant el significat.

“Estic segura que Vera estaria absolutament furiosa“, va dir Jacqueline Mitton, astrònoma i autora coautora d’una biografia de la vida de Rubin. Mitton va dir que la frase “més ments” implica que “vols ments de persones de diferents orígens”, una idea que es desprèn naturalment del text ara eliminat sobre barreres sistèmiques.

No està clar qui va ordenar les alteracions específiques de la biografia de Rubin. La Casa Blanca, l’observatori i les agències federals que la financen, la National Science Foundation i el Departament d’Energia, no van respondre a les preguntes de ProPublica.

La pàgina de l’observatori sobre diversitat, equitat i inclusió també va ser eliminada dijous a la vesprada. Una versió arxivada del 19 de desembre mostra que descriu els esforços de la institució “per garantir una execució justa i imparcial” del procés de contractació, inclosa la formació dels membres del comitè de contractació “en biaix inconscient“. El programa DEI també incloïa esforços educatius i de divulgació pública, com ara “complir els estàndards d’accessibilitat web” i plans per crear associacions amb “organitzacions que serveixen a públics tradicionalment poc representats” en ciència i tecnologia.

El poble ha parlat, el poble s’ha alçat contra la incompetència i la desídia. Contra la mentida i el menyspreu. Ha arribat el dia en què no podem més i ja sabem que ho podrem tot. Tantes morts evitables no poden eixir gratis.

Jèssica Crespo

València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda, Vilaweb, 9 de novembre 2024.

130.000 persones, segons la delegació del govern espanyol, ocupen el centre de la capital en una mobilització sense precedents que sobrepassa de bon tros les expectatives.

Fotos, menys la primera, d’Enric Marco.

Un any més he col·laborat amb la Mostra art públic / universitat pública, una iniciativa de la Universitat de València que pretén dinamitzar els espais dels campus de Burjassot i de Blasco Ibáñez i transformar l’entorn universitari en un lloc d’intervenció artística obert a la societat. Per això, l’organització va seleccionar una sèrie de projectes artístics de caràcter efímer que reflexionen sobre l’aproximació de l’art contemporani a la ciència i a les ciències socials i humanes, assumint-les i convertint-les en detonadores d’altres sabers transversals descentralitzats.

La XXVII Mostra està impulsada per la Delegació d’Estudiants i organitzada pel Servei d’Informació i Dinamització d’Estudiants (Sedi), amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Societat.

A petició del Sedi, enguany també he ajudat a un dels artistes seleccionats a trobar els espais adequats per a realitzar la seua obra així com a assessorar-lo en tot allà que necessitara. De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices.

I és que l’obra que presentà Fernando Martínez, “El que dura el dia”, té connotacions astronòmiques ben evidents ja que pretén congelar el pas del temps, l’efímer, just en dues dates astronòmiques assenyalades, el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Amb una mena de caixa fosca, la llum del Sol durant aquests dies marca el camí del dia, cadascun d’aquests amb una geometria ben particular.

L’artista Fernando Martínez és doctor en Biotecnologia i Graduat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. La seua obra fusiona art i ciència, i convida a reflexionar sobre l’efímer, la mutabilitat i el pas del temps. El seu procés creatiu sorgeix d’assajos experimentals i materials vinculats a l’àmbit científic que resulta en una producció artística amb un marcat llenguatge pictòric.

La presentació de l’obra de Fernando, juntament amb la dels altres artistes es presentaren al Campus de Burjassot el passat divendres 4 d’octubre. La seua obra romandrà exposada al hall de la Facultat de Física fins a final del mes.

Fotos d’Enric Marco i de Fernando Martínez.

Al final ha estat possible. Després d’anys de contactes i amb la pandèmia pel mig, s’ha pogut concertar una activitat sobre contaminació lumínica a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El centre de formació ens va invitar dimecres passat 7 de febrer per explicar els problemes que causa un enllumenat excessiu i ineficient en el medi ambient i en la salut humana.

Cap les 16 h, a la sala del Dr. Ferran, i davant d’un auditori d’unes 50 persones, després una introducció de les presentadores sobre les activitats que realitza el Comité de Medi Ambient de l’hospital, començàrem la nostra detallada xarrada, fent èmfasi en els efectes sobre la salut humana.

Primerament calia definir l’objecte del nostre problema:

Per contaminació lumínica s’entén l’alteració de la foscor natural del medi nocturn produïda per l’emissió artificial de llum.

Per tant, cal tindre en compte que qualsevol llum humana a la nit és contaminació lumínica i, que com es fa amb qualsevol altre tipus de contaminació, cal posar-li límits al tipus i quantitat de llum nocturna que usem.

A més com a espècie diürna que som, els humans no estem avesats a llums intenses i blanques per la nit. Nombroses vegades s’ha comprovat experimentalment que el blau que conté tota llum blanca nocturna és un potent disruptiu de la secreció de l’hormona melatonina. En condicions naturals, aquesta ens indueix a dormir, regula els rellotges circadiaris del cos, a més de tindre altres efectes indirectes com antioxidants o oncostàtics o inhibidors del creixement de cèl·lules tumorals. Ara bé, en presència de llum intensa, sobretot blava, en no produir-se melatonina, tots aquests efectes desapareixen i es produeix una disrupció circadiaria o cronodisrupció.

Per tot això resulta, com a mínim, curiós que alguns hospitals no tinguen cura del seu enllumenat interior ni exterior per minimitzar els efectes dolents de la llum artificial nocturna. Vàrem presentar diversos exemples de mala praxi lumínica de diversos hospitals en el que, fins i tot, llums blaves són part del color corporatiu.

També esmentàrem els primers estudis epidemiològics de la relació trobada entre l’exposició a la llum blava nocturna i l’augment del risc d’alguns tipus de càncer (mama i pròstata) i també colorectal, realitzats per l’Institut de Salut Global de Barcelona el 2018 i 2020.

Després de la xarrada i de les preguntes es va fer evident la importància de dissenyar de manera correcta l’enllumenat d’una ciutat per evitar les afectacions a la població i al medi ambient.

Després d’un descans, passàrem a la part pràctica de l’activitat. Amb una xarxa de difracció per a cadascú, estudiàrem quin tipus de llum hi ha l’aula (fluorescent i led) i a l’enllumenat de la ciutat de Tortosa, que es podia veure a través de la gran finestra de la sala. També mostràrem experimentalment com els llums de color són causats per l’emissió atòmica de determinats elements com el sodi (groc), coure (taronja), crom (verd), per exemple, i com això s’aplica als focs artificials.

Aquesta activitat forma part d’un curs més ampli sobre la nit que continuarà el 14 de febrer quan es parlarà de contaminació lumínica i medi ambient amb Ximo Baixeras i Núria Marco seguit el 21 de febrer amb María Ángeles Bonmatí que ens explicarà la importància del son i la relació amb la salut dels pacients.

Estem molts agraït al Centre del Formació de l’hospital per convidar-nos. Esperem que les nostres activitats hagen despertat la consciència de la defensa de la nit.

Imatges:

1.- Espectres lumínics de l’enllumenat de Tortosa des de l’hospital de Tortosa. S’hi veuen leds, llums sodi i halogenurs metàl·lics.
2.- Portada de la xarrada.
3.- Enric Marco comença la xarrada.
4.- Ángel Morales ens parla de la contaminació del Baix Ebre.
5.-6.- Mesura dels espectres de llum led i llum fluorescent.
7.- Ángel Morales durant la xarrada.

La Casa de la Cultura de Tavernes va ser el marc on es presentà anit el llibre “Arrelats, families valencianes amb historia”, de Juli Capilla, un volum que recull les vivències de persones que des fa generacions viuen al País València i que s’han mantingut fidel a la terra i a la llengua. El fet que una d’aquestes famílies retratades siga els Mifsud, d’origen maltés, el fa especialment extraordinari i d’interés per al poble de Tavernes, on aquest cognom és corrent i hi ha famílies que encara són coneguts com “els Maltesos”.

La presentació va reunir 40 persones, entre els quals hi havia els regidors de Compromís, José Enrique Cuñat, i Encar Mifsud, que a més d’obrir l’acte com a regidora de Cultura, ha participat en la taula de presentació com a representant de la saga Mifsud, junt a la restauradora d’art i professora Aurora Rubio Mifsud i el propi autor Juli Capilla.

Encar Mifsud, en un parlament emotiu i amb referències familiars, va recordar com fa anys els Mifsuds del poble viatjaren fa anys a l’illa de Malta a retrobar les seues arrels, però que havia recomanat a l’autor que parlara amb Aurora que ha treballat intensament el tema.

Juli Capilla explicava com el llibre naix de la voluntat d’Edicions Sidilla, que ja havia publicat un “Arrelats” sobre famílies catalanes. Cal remarcar la importància allí de la figura de l’hereu, molt present i com l’herència de les terres no es divideix de manera que la família perviu durant moltes generacions. L’editorial volia publicar un llibre semblant amb famílies valencianes i li ho va proposar a Juli Capilla. Tanmateix la consulta amb historiadors medievalistes com Ferran Garcia-Oliver li feren veure que eixe camí era inviable, perquè no hi ha famílies valencianes tan antigues que hagen conservat llur patrimoni. El llibre d’Enric Guinot “Els fundadors del Regne de Valencia” li va obrir els ulls sobre el camí a emprar.

Remarcava l’autor que els valencians som fruit d’una conquesta i de diverses onades de repoblació que van durar segles. Així se sap que un 75% dels que vingueren eren catalans, però també hi arribaren aragonesos, genovesos, occitans, maltesos, navarresos i darrerament castellans i andalusos. Destacà la capacitat d’integració en el nou regne valencià de tots aquests que tenien una llengua i cultura diferent als nostres costums i acabaren parlant valencià.

El cas més sorprenent és la repoblació de l’illa de Tabarca enfront d’Alacant en el segle XVIII. Fins llavors havia estat deshabitada i era un niu de pirates fins que Carles III pagà el rescat de 100 genovesos presoners confinats a l’illa de Tabarca font a Tunísia. En ser repoblada pel genovesos l’illa, fins llavors anomenada Illa Plana, canvià el nom per Nova Tabarca, en record del seu captiveri. I amb el cap dels anys canviaren el ligur genovés per la llengua de la costa, el valencià del Baix Vinalopó, de Santa Pola i Elx. El mateix passà a la Safor amb els genovesos i mallorquins que vingueren després de l’expulsió dels moriscos el 1609. Ràpidament s’adaptaren a la nova situació.

Capilla va destacar la concentració de cognoms en moltes poblacions, en el cas de Tavernes, els Grau, Magraner o Mifsud, per exemple. Però és molt curiós, i també s’explica al llibre, el cas de Quatretonda on el cognom més comú és Benavent.

L’autor comentà que no volia fer un llibre de famílies riques perquè aquestes han abandonat la terra i la llengua, sinó que li interessava la gent que ha mantingut un amor a la terra, una fidelitat a la llengua, que estan arrelats i que han demostrat una capacitat de treball immensa i d’adaptació al medi. Finalment agraí a Aurora Rubio Mifsud que li facilitara la documentació que necessitava per a la part de Tavernes. Sense ella aquesta part del llibre no hauria estat possible.

Aurora Rubio Mifsud agraïa Capilla l’interés per endinsar-se en la història dels Mifsud de Tavernes i com l’interès per estudiar el seu origen naix en el llunyà encontre de commemoració del Vé Centenari de Carles V que reuní els estudiosos dels regnes hispànics, entre els quals estava Malta. Després vingueren més trobades fins que una delegació dels Mifsud vallers va visitar l’illa.

També explicà el llarg i difícil treball de recollida d’informació per completar l’arbre genealògic dels Mifsud de Tavernes mentre assenyalava un gran mural on apareixien tots els avantpassats retrobats en els arxius. Un pas molt important el va donar quan Josep Escrivà, l’anterior rector de Sant Pere, li obrí les portes de l’arxiu parroquial. I allí va començar a trobar informació dels casaments dels primers Mifsud del poble: Lorenzo Mifsud es casa amb Rita Sala el 7 d’abril de 1800. I durant els anys següents ha anant completant l’arbre dels avantpassats fins el principi del segle XX. Ara, com deia, només cal que tots els Mifsud completen amb el noms dels familiars tot el que saben de les branques que falten.

I es preguntava si tots els Mifsud vallers són família, que responia que sembla que sí, ja que tots provenen d’un únic avantpassat: Lorenzo Mifsud. També va assenyalar que de primer cognom només hi ha 121 Mifsud a l’estat espanyol, principalment al País Valencià. A nivell mundial n’hi ha uns 13.000 escampats majoritàriament a Europa, Nord-Amèrica i Austràlia.

Publicat primerament a la Cotorra de la Vall el 13 de gener 2024.