Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Societat

Solidaris amb la gent del fang

0
“Quan l’alarma va arribar, el meu avi ja era mort”: el testimoni colpidor d’una jove de Catarroja.

Cementeri de cotxes a l’Horta Sud.

Les víctimes i els llauradors, protagonistes d’un nou clam multitudinari contra Mazón. Esperança Camps. Prats i Camps, fotografia. Vilaweb, 29 desembre 2024.

Les millors imatges de la manifestació contra Mazón. Vilaweb, 29 desembre 2024.

Totes les fotografies són d’Enric Marco

Les millors llums de Nadal, les estrelles del cel

0

Imatge de la nebulosa d’Orió (M42). Es troba a una distància d’uns 1,270 anys llum i és la zona de formació estel·lar massiva més propera a la Terra. Té un diàmetre estimat de 24 anys llum. Imatge obtinguda el 21 de desembre 2024 des de l’Observatori La Cambra d’Aras de los Olmos (els Serrans) amb un Seester. Millorada amb Gimp. Enric Marco.

El cor encés en fang

0
Plaça de l’Ajuntament de València. 30 novembre 2024. Josep Blesa.

Ací em pariren i ací estic.
i com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic…

Rafel Montaner

Abocador de cotxes afectats per la riuada a la Pista de Silla. 30 de novembre 2024- Enric Marco

Còpiat d’X. Autor desconegut.

València torna a exigir la dimissió de Mazón amb una manifestació multitudinària
Desenes de milers de persones omplen el centre de la ciutat en la segona gran manifestació contra el cap del Consell. Vilaweb, 30.11.2024.

La gent persisteix malgrat que Mazón mire cap a una altra banda
Milers i milers de persones tornen a omplir els carrers de València per demanar la dimissió de Carlos Mazón i que vaja a la presó.  Esperança Camps. Vilaweb, 30.11.2024.

Imatges: Totes són d’Enric Marco, llevat que s’indique altra persona.

El poble ha parlat

0

El poble ha parlat, el poble s’ha alçat contra la incompetència i la desídia. Contra la mentida i el menyspreu. Ha arribat el dia en què no podem més i ja sabem que ho podrem tot. Tantes morts evitables no poden eixir gratis.

Jèssica Crespo

València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda, Vilaweb, 9 de novembre 2024.

130.000 persones, segons la delegació del govern espanyol, ocupen el centre de la capital en una mobilització sense precedents que sobrepassa de bon tros les expectatives.

Fotos, menys la primera, d’Enric Marco.

Un any més amb l’art al Campus de Burjassot

0

Un any més he col·laborat amb la Mostra art públic / universitat pública, una iniciativa de la Universitat de València que pretén dinamitzar els espais dels campus de Burjassot i de Blasco Ibáñez i transformar l’entorn universitari en un lloc d’intervenció artística obert a la societat. Per això, l’organització va seleccionar una sèrie de projectes artístics de caràcter efímer que reflexionen sobre l’aproximació de l’art contemporani a la ciència i a les ciències socials i humanes, assumint-les i convertint-les en detonadores d’altres sabers transversals descentralitzats.

La XXVII Mostra està impulsada per la Delegació d’Estudiants i organitzada pel Servei d’Informació i Dinamització d’Estudiants (Sedi), amb la col·laboració del Vicerectorat de Cultura i Societat.

A petició del Sedi, enguany també he ajudat a un dels artistes seleccionats a trobar els espais adequats per a realitzar la seua obra així com a assessorar-lo en tot allà que necessitara. De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices.

I és que l’obra que presentà Fernando Martínez, “El que dura el dia”, té connotacions astronòmiques ben evidents ja que pretén congelar el pas del temps, l’efímer, just en dues dates astronòmiques assenyalades, el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Amb una mena de caixa fosca, la llum del Sol durant aquests dies marca el camí del dia, cadascun d’aquests amb una geometria ben particular.

L’artista Fernando Martínez és doctor en Biotecnologia i Graduat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. La seua obra fusiona art i ciència, i convida a reflexionar sobre l’efímer, la mutabilitat i el pas del temps. El seu procés creatiu sorgeix d’assajos experimentals i materials vinculats a l’àmbit científic que resulta en una producció artística amb un marcat llenguatge pictòric.

La presentació de l’obra de Fernando, juntament amb la dels altres artistes es presentaren al Campus de Burjassot el passat divendres 4 d’octubre. La seua obra romandrà exposada al hall de la Facultat de Física fins a final del mes.

Fotos d’Enric Marco i de Fernando Martínez.

Parlem de la nit a l’hospital de Tortosa

0

Al final ha estat possible. Després d’anys de contactes i amb la pandèmia pel mig, s’ha pogut concertar una activitat sobre contaminació lumínica a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El centre de formació ens va invitar dimecres passat 7 de febrer per explicar els problemes que causa un enllumenat excessiu i ineficient en el medi ambient i en la salut humana.

Cap les 16 h, a la sala del Dr. Ferran, i davant d’un auditori d’unes 50 persones, després una introducció de les presentadores sobre les activitats que realitza el Comité de Medi Ambient de l’hospital, començàrem la nostra detallada xarrada, fent èmfasi en els efectes sobre la salut humana.

Primerament calia definir l’objecte del nostre problema:

Per contaminació lumínica s’entén l’alteració de la foscor natural del medi nocturn produïda per l’emissió artificial de llum.

Per tant, cal tindre en compte que qualsevol llum humana a la nit és contaminació lumínica i, que com es fa amb qualsevol altre tipus de contaminació, cal posar-li límits al tipus i quantitat de llum nocturna que usem.

A més com a espècie diürna que som, els humans no estem avesats a llums intenses i blanques per la nit. Nombroses vegades s’ha comprovat experimentalment que el blau que conté tota llum blanca nocturna és un potent disruptiu de la secreció de l’hormona melatonina. En condicions naturals, aquesta ens indueix a dormir, regula els rellotges circadiaris del cos, a més de tindre altres efectes indirectes com antioxidants o oncostàtics o inhibidors del creixement de cèl·lules tumorals. Ara bé, en presència de llum intensa, sobretot blava, en no produir-se melatonina, tots aquests efectes desapareixen i es produeix una disrupció circadiaria o cronodisrupció.

Per tot això resulta, com a mínim, curiós que alguns hospitals no tinguen cura del seu enllumenat interior ni exterior per minimitzar els efectes dolents de la llum artificial nocturna. Vàrem presentar diversos exemples de mala praxi lumínica de diversos hospitals en el que, fins i tot, llums blaves són part del color corporatiu.

També esmentàrem els primers estudis epidemiològics de la relació trobada entre l’exposició a la llum blava nocturna i l’augment del risc d’alguns tipus de càncer (mama i pròstata) i també colorectal, realitzats per l’Institut de Salut Global de Barcelona el 2018 i 2020.

Després de la xarrada i de les preguntes es va fer evident la importància de dissenyar de manera correcta l’enllumenat d’una ciutat per evitar les afectacions a la població i al medi ambient.

Després d’un descans, passàrem a la part pràctica de l’activitat. Amb una xarxa de difracció per a cadascú, estudiàrem quin tipus de llum hi ha l’aula (fluorescent i led) i a l’enllumenat de la ciutat de Tortosa, que es podia veure a través de la gran finestra de la sala. També mostràrem experimentalment com els llums de color són causats per l’emissió atòmica de determinats elements com el sodi (groc), coure (taronja), crom (verd), per exemple, i com això s’aplica als focs artificials.

Aquesta activitat forma part d’un curs més ampli sobre la nit que continuarà el 14 de febrer quan es parlarà de contaminació lumínica i medi ambient amb Ximo Baixeras i Núria Marco seguit el 21 de febrer amb María Ángeles Bonmatí que ens explicarà la importància del son i la relació amb la salut dels pacients.

Estem molts agraït al Centre del Formació de l’hospital per convidar-nos. Esperem que les nostres activitats hagen despertat la consciència de la defensa de la nit.

Imatges:

1.- Espectres lumínics de l’enllumenat de Tortosa des de l’hospital de Tortosa. S’hi veuen leds, llums sodi i halogenurs metàl·lics.
2.- Portada de la xarrada.
3.- Enric Marco comença la xarrada.
4.- Ángel Morales ens parla de la contaminació del Baix Ebre.
5.-6.- Mesura dels espectres de llum led i llum fluorescent.
7.- Ángel Morales durant la xarrada.

Publicat dins de Cel fosc, Societat i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cognom Mifsud a Tavernes

0

La Casa de la Cultura de Tavernes va ser el marc on es presentà anit el llibre “Arrelats, families valencianes amb historia”, de Juli Capilla, un volum que recull les vivències de persones que des fa generacions viuen al País València i que s’han mantingut fidel a la terra i a la llengua. El fet que una d’aquestes famílies retratades siga els Mifsud, d’origen maltés, el fa especialment extraordinari i d’interés per al poble de Tavernes, on aquest cognom és corrent i hi ha famílies que encara són coneguts com “els Maltesos”.

La presentació va reunir 40 persones, entre els quals hi havia els regidors de Compromís, José Enrique Cuñat, i Encar Mifsud, que a més d’obrir l’acte com a regidora de Cultura, ha participat en la taula de presentació com a representant de la saga Mifsud, junt a la restauradora d’art i professora Aurora Rubio Mifsud i el propi autor Juli Capilla.

Encar Mifsud, en un parlament emotiu i amb referències familiars, va recordar com fa anys els Mifsuds del poble viatjaren fa anys a l’illa de Malta a retrobar les seues arrels, però que havia recomanat a l’autor que parlara amb Aurora que ha treballat intensament el tema.

Juli Capilla explicava com el llibre naix de la voluntat d’Edicions Sidilla, que ja havia publicat un “Arrelats” sobre famílies catalanes. Cal remarcar la importància allí de la figura de l’hereu, molt present i com l’herència de les terres no es divideix de manera que la família perviu durant moltes generacions. L’editorial volia publicar un llibre semblant amb famílies valencianes i li ho va proposar a Juli Capilla. Tanmateix la consulta amb historiadors medievalistes com Ferran Garcia-Oliver li feren veure que eixe camí era inviable, perquè no hi ha famílies valencianes tan antigues que hagen conservat llur patrimoni. El llibre d’Enric Guinot “Els fundadors del Regne de Valencia” li va obrir els ulls sobre el camí a emprar.

Remarcava l’autor que els valencians som fruit d’una conquesta i de diverses onades de repoblació que van durar segles. Així se sap que un 75% dels que vingueren eren catalans, però també hi arribaren aragonesos, genovesos, occitans, maltesos, navarresos i darrerament castellans i andalusos. Destacà la capacitat d’integració en el nou regne valencià de tots aquests que tenien una llengua i cultura diferent als nostres costums i acabaren parlant valencià.

El cas més sorprenent és la repoblació de l’illa de Tabarca enfront d’Alacant en el segle XVIII. Fins llavors havia estat deshabitada i era un niu de pirates fins que Carles III pagà el rescat de 100 genovesos presoners confinats a l’illa de Tabarca font a Tunísia. En ser repoblada pel genovesos l’illa, fins llavors anomenada Illa Plana, canvià el nom per Nova Tabarca, en record del seu captiveri. I amb el cap dels anys canviaren el ligur genovés per la llengua de la costa, el valencià del Baix Vinalopó, de Santa Pola i Elx. El mateix passà a la Safor amb els genovesos i mallorquins que vingueren després de l’expulsió dels moriscos el 1609. Ràpidament s’adaptaren a la nova situació.

Capilla va destacar la concentració de cognoms en moltes poblacions, en el cas de Tavernes, els Grau, Magraner o Mifsud, per exemple. Però és molt curiós, i també s’explica al llibre, el cas de Quatretonda on el cognom més comú és Benavent.

L’autor comentà que no volia fer un llibre de famílies riques perquè aquestes han abandonat la terra i la llengua, sinó que li interessava la gent que ha mantingut un amor a la terra, una fidelitat a la llengua, que estan arrelats i que han demostrat una capacitat de treball immensa i d’adaptació al medi. Finalment agraí a Aurora Rubio Mifsud que li facilitara la documentació que necessitava per a la part de Tavernes. Sense ella aquesta part del llibre no hauria estat possible.

Aurora Rubio Mifsud agraïa Capilla l’interés per endinsar-se en la història dels Mifsud de Tavernes i com l’interès per estudiar el seu origen naix en el llunyà encontre de commemoració del Vé Centenari de Carles V que reuní els estudiosos dels regnes hispànics, entre els quals estava Malta. Després vingueren més trobades fins que una delegació dels Mifsud vallers va visitar l’illa.

També explicà el llarg i difícil treball de recollida d’informació per completar l’arbre genealògic dels Mifsud de Tavernes mentre assenyalava un gran mural on apareixien tots els avantpassats retrobats en els arxius. Un pas molt important el va donar quan Josep Escrivà, l’anterior rector de Sant Pere, li obrí les portes de l’arxiu parroquial. I allí va començar a trobar informació dels casaments dels primers Mifsud del poble: Lorenzo Mifsud es casa amb Rita Sala el 7 d’abril de 1800. I durant els anys següents ha anant completant l’arbre dels avantpassats fins el principi del segle XX. Ara, com deia, només cal que tots els Mifsud completen amb el noms dels familiars tot el que saben de les branques que falten.

I es preguntava si tots els Mifsud vallers són família, que responia que sembla que sí, ja que tots provenen d’un únic avantpassat: Lorenzo Mifsud. També va assenyalar que de primer cognom només hi ha 121 Mifsud a l’estat espanyol, principalment al País Valencià. A nivell mundial n’hi ha uns 13.000 escampats majoritàriament a Europa, Nord-Amèrica i Austràlia.

Publicat primerament a la Cotorra de la Vall el 13 de gener 2024.

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

En la foscor està l’infinit

0

En el procés de la divulgació de la ciència, de vegades et sorprens pels projectes agosarats, diferents, imaginatius que et proposen. Propostes que primerament dubtes en acceptar però després t’hi llances de cap en veure l’entusiasme de qui t’ho ofereix. Aquest ha estat el cas de l’activitat plantejada pels artistes Paula Miralles i Vicent Arlandis integrants del Taller Placer. El seu projecte En lo oscuro está lo infinito, desenvolupat durant els últims mesos entre Madrid i València, aprofundeix en la idea de nit i de foscor a partir d’una investigació que reuneix artistes, treballs i textos que aborden aquesta temàtica.

Els tinglados històrics del Port de València.

El programa acabà finalment amb diverses activitats realitzades al Cabanyal i al Port de València al llarg de tota una nit des de les 20:00 h del dijous 29 fins a les 8:00 h del divendres 30 de juny passat. Tot començà al Teatre El Musical (TEM) del Cabanyal, continuà al Port Comercial de València i a MercaValència i per acabar al Teatre La Mutant. Com diuen a la web del Teatre El Musical:

El que volem explicar-vos precisa de nit, de deteniment, d’escolta. Cerquem un grup de còmplices. Cerquem altres formes de relació entre el cos i el temps; aqueixa sensació que tots tenim quan a poc a poc s’extingeix el dia o quan s’apaga la llum en una sala i sembla que ens difuminem en l’espai infinit de la foscor: entre el real i la ficció, entre la vigília i el somni, entre el present i l’absent, entre l’esgotament i la resistència.

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem experimentar la profunditat d’una cova, tornar a mirar les estrelles i el passat, entrar en el present del temps i el treball incessant, trobar de nou l’alba en un passeig i celebrar-lo a colp de campana, en una amnèsia col·lectiva que ens distingisca i ens reunisca.

Un vaixell ple de contenidors entra veloç al Port durant l’explicació,

El que volem explicar-vos precisa de nit. Us proposem una aventura. Un programa el sentit del qual s’anirà armant mentre el travessem i on qualsevol semblança o relació entre les coses és pura màgia.

En el fosc està l’infinit és el nostre leit motif per a crear alguna cosa més que un programa. Una constel·lació que es desplega i s’expandeix a través d’altres peces, artistes, excursions, trobades i casualitats repartides al llarg d’una nit entre dos teatres: El TEM i La Mutant. Començarem amb el crepuscle i acabarem a l’alba. Un grup d’insomnes recorrent la ciutat, observant, caminant, compartint i imaginant.

I allí estavem, amb el Sol devallant, al Teatre El Musical amb la representació de l’obra LIGHT YEARS AWAY de Edurne Rubio sobre l’exploració d’Ojo Guareña, una de las coves més grans d’Europa. Un espectacle sorprenent, que et feia sentir part de l’expedició, sentir les alegries del descobriment i les penes per explorar llocs foscos i estrets. S’ha de veure.

Paula Miralles i Vicent Arlandis, integrants del Taller Placer, expliquen les activitats al Port.

En acabar marxarem cap al Port i en la Plaça de l’Aigua en la Marina de València, en un lloc improvisat damunt de l’aigua, férem el sopar de germanor per conèixer-nos més. A l’esquerra teníem els històrics tinglados o coverts modernistes del Port, a la dreta l’EDEM, la Lanzadera, i, finalment, darrere nostre, l’edifici Veles e Vents.

En havent sopat caminàrem una bona estona cap al sud, cap a l’entrada del Port Comercial, junt a l’edifici de l’Autoritat Portuària. Allí un autobús ens esperava i, escoltats per un cotxe de la policia portuària, ens encaminarem al Martillo, la punta del Port situada més al sud. Durant tot el trajecte un membre del departament de comunicació del Port ens explicà detalladament les bondats de la infraestructura de l’organisme Puertos del Estado.

És en el Martillo, prop de la bocana sud del Port, on vaig exposar les meues reflexions sobre la llum i la nit. Vaig parlar de Newton, de la part racional dels seus descobriments meravellosos de la descomposició de la llum però també de la seua part més fosca, la esotèrica. Les llums visibles sobre tot però també les llums invisibles de l’espectre electromagnètic com l’infraroig, l’ultraviolat i les microones van ser la part principal de l’espectacle. Aquestes, per fer-les visibles vaig fer ús de diferents instruments. Finalment, vaig acabar amb la relació de l’energia de la llum que ens arriba des de l’espai amb els diferents escenaris astrofísics.

Tot va anar bé llevat que l’observació astronòmica prevista no es va poder fer. Una vegada muntat el telescopi que havíem dut, una nuvolada indecent ens tapà completament la Lluna. Una llàstima.

Després de la meua actuació, l’activitat nocturna es traslladà a una zona pròxima on unes grues immenses carregaven contenidors. En menys de 30 segons una grup descarregava el contenidor i l’apilava al seu lloc del vaixell. Un estibador del Port ens explicà la seua feina, la seua jornada laboral i la relació amb l’empresa. Després en un altre indret, un policia portuàri ens explicà la seua missió. Finalment, en la punta més extrema del nord del Port, just la zona que es vol ampliar, ens rebé el farer del Port. Actualment el far està automatitzat i protegit dels excrements de les gavines pels crits enllaunats dels falcons. Encara que els fars ja han perdut la seua funció en un món dominat pel GPS, encara fan el seu paper com a mesura secundària de seguretat. El far de València arriba a 30 milles dins la mar i dona seguretat als vaixells pesquers. El farer també és responsable del far de Cullera i del de Canet d’en Berenguer.

Visita del grup a la zona nord del Port de València que es vol ampliar per a la nova terminal de contenidors.

Per nosaltres la visita al Port acabava. L’activitat continuava a Mercavalència però com que ja eren les 3:30 passades nosaltres decidirem deixar el grup i tornar cap a casa.

Gràcies al Taller Placer per l’experiència i a l’Autoritat Portuària de València per fer-nos la visita tan detallada i entretinguda.

PROGRAMA DETALLAT

Dijous 29 juny
LIGHT YEARS AWAY de Edurne Rubio.
Lloc: sala del TEM
Hora: 20h
Duració: 60 minuts
Idioma: castellà
Dijous 29 juny a Divendres 30 juny
Recorregut nocturn en grup per diferents llocs de la ciutat.
Hora: 21.30h – 07:30h
Lloc: Diversos
Duració: tota la nit
Idioma: castellà i valencià
Necessitats: cada persona que s’apunte a aquest recorregut haurà de portar alguna cosa per sopar per a compartir, calçat còmode, alguna peça d’abric i una llanterna o similar.
Divendres 30 juny
CLAREJARES de Llorenç Barber i Montserrat Palacios.
Hora 07.30h-08.30h
Lloc: sala de LA MUTANT
Duració: 60 minuts
Idioma: sense text

 

Imatges: Rosa Magraner i Enric Marco.

Unisocietat Quart fa una visita a l’Aula d’Astronomia

0
Publicat el 10 de maig de 2023
Grup d’estudiants del curs d’Astronomia a Unisocietat Quart. Vicente Mateu Casinos.

El divendres passat va estar un goig rebre un grup d’estudiants tan aplicats com els d’Unisocietat Quart. Després d’haver-los donat classe de fonaments d’astronomia, ara no han parat fins rebre la classe pràctica d’observació amb telescopis a les instal·lacions de l’Aula d’Astronomia del Campus Científic de Burjassot/Godella.

Encara que no era la millor nit per a observar el cel nocturn, sí que han pogut observar la meravella de l’eixida de la Lluna, eclipsada penombralment, ben rogenca ella i el brillant planeta Venus en màxima elongació oriental mostrant-nos mig disc enllumenat.

Foto Lluna Plena amb els mars lunars i el cràter Tycho ben visible. Vicente Mateu Casinos.

Però el plat fort de la nit ha estat l’observació de la Lluna plena. Encara que en aquesta fase no es pot apreciar el relleu muntanyós del nostre satèl·lit, els alumnes veieren perfectament el perfil dels mars i l’immens cràter Tycho al sud del disc. També s’apreciava el cràter Copèrnic al centre del disc lunar. Us deixe alguna foto que es va fer amb el telescopi a la que he millorat una mica amb el programa Gimp.

Us deixe també una foto de la Lluna amb els noms dels cràters anotats per que els pugueu reconèixer.

Wikimedia Commons.

Sembla que els estudiants van quedar ben satisfets amb la visita.

Fotos: Vicente Mateu Casinos

Franco Battiato i l’astronomia

0
Publicat el 19 de maig de 2021

Paolo Soletta   18/05/2021

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

Ciència i feminisme

0
Publicat el 8 de març de 2021

Pols d’estels s’afegeix a les reivindicacions de les dones i reprodueix l’article de Susanna Ligero, traductora i periodista de la revista Mètode.

Ciència i feminisme

Susanna Ligero Tormo, periodista i traductora

Des de 2016, el 8 de març ve precedit d’una nova data rellevant en la lluita per la igualtat de les dones: l’11 de febrer. A finals de 2015, l’ONU el va assenyalar com el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Com tots els «dies de» oficials, es tracta d’un gest institucional per a reconéixer una lluita i donar-hi suport; en aquest cas, l’esforç de tantes investigadores pioneres per a denunciar l’accés limitat de les dones a l’eina fonamental de la humanitat per a conéixer el món on viu: la ciència. Com tots els dies de», potser per si sol no li veiem la utilitat, però té el seu valor com un node més de la xarxa d’iniciatives feministes que tracten de millorar les vides de les dones arreu del món.

Segons l’informe Desxifrar el codi: L’educació de les xiquetes i les dones en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), editat per la Secció d’Educació de la UNESCO en 2019, només el 28% de les persones dedicades a la investigació en el món són dones (i tenint en compte que es tracta d’una mitjana, podem endevinar diferències abismals entre països). Aquest percentatge no només és baix, sinó que potser disminuïx en els anys vinents. Segons l’ONU, la pandèmia de la covid-19 ha impactat negativament en les dones científiques i «ha afectat especialment les que es trobaven en els inicis de les seues carreres», el que fa preveure que la bretxa de gènere en l’àmbit científic probablement tornarà a eixamplar-se. Un nou daltabaix en una història que no ha estat mai tan progressiva com ens agradaria pensar.

Deixar les dones fora de la ciència durant tant de temps ha empobrit la ciència. Estudis esbiaixats que han pres l’home com a mesura de la humanitat; dinàmiques de treball que han omés sistemàticament les cures; estereotips nascuts d’una medicina misògina i parcial; balafiament de talent al llarg de la història… Alhora, i òbviament, deixar les dones fora de la ciència ha empobrit les dones. Les ha privades de coneixement i de riquesa, i també de saber-ne tota la història: aquelles que sí que van aconseguir ser científiques, fins i tot les que van fer-hi grans contribucions, han estat invisibilitzades, ficades al sac de l’anècdota i l’excepció. Què fem per a garantir que això no continue passant?

Com a moviment social transformador, el feminisme hi ha jugat un paper clau i ho continuarà fent. El feminisme ha enriquit la ciència: ha aportat la perspectiva de gènere a les ciències naturals i a les socials, ha qüestionat paradigmes mandrosos i ha rescatat referents de totes les àrees de coneixement. Ha fet palés, també, que els grans descobriments rarament han sorgit d’un únic cap pensant (normalment masculí), sinó que solen ser el resultat de la col·laboració i del saber compartit.

Descórrer la cortina

El feminisme és un visibilitzador de realitats; és la mà que descorre la cortina i ens permet veure ben bé que està ocorrent a l’altra banda de la finestra. Per això, en molts àmbits, incloent-hi el món de la recerca, no s’acaba de pair bé. Resulta incòmode que es publiquen articles que assenyalen que entre març i abril de 2020, durant els mesos més durs de confinament, les dones investigadores han publicat menys articles científics que els seus companys. No agrada que es diga que l’actual model de recerca i publicació científica esgota els cossos, i fa incompatible el rendiment esperat amb una vida familiar plena (no parlem de la social, íntima…). Tot això no resulta coherent amb el relat d’un món que se suposa que tracta de ser més just, però al qual ja li va bé que les que han estat a primera línia de la pandèmia siguen expulsades del sistema, de nou.

I, si ens hi fixem, moltes d’aquestes observacions són fruit justament d’una conjuminació entre mirada feminista i pràctica científica, d’investigadores que incorporen la perspectiva de gènere al mètode científic per a analitzar la realitat de forma més acurada. Cal que no oblidem que la ciència ha estat una activitat tradicionalment incòmoda, també reveladora de realitats que no encaixen amb els interessos de les classes dominants. És clar, existeix la tecnociència enamorada del benefici i d’un malentés progrés, practicada per «visionaris» que fa temps que no toquen de peus a terra, pròspers en un context de capitalisme esbojarrat. Però és la recerca científica (sobretot la finançada amb recursos públics) la que, cada vegada amb més proves, evidencia els profunds reptes ambientals a què ens aboca el model econòmic de creixement infinit. És la ciència la que ha demostrat que la contaminació atmosfèrica ens mata; que la invasió per part de la humanitat dels espais naturals ens exposa a nous perills; que el canvi climàtic no farà més que agreujar les desigualtats socials ja existents, també entre dones i homes.

Per a tots aquests problemes, necessitem solucions que han de vindre necessàriament d’un exercici radical de pensament crític arrelat a la realitat, a la vida. Tot i ser diferents en essència, tant la ciència com el feminisme proposen aquesta aproximació al món. Aprofitem-ho

Publicat prèviament a la revista de la Intersindical Valenciana
CIÈNCIA I FEMINISME, Susanna Ligero, Març 2021. pàgina 8

Imatges:

1.-NASA Goddard Hosts Young Women for STEM Girls Night In
NASA/Goddard/Debbie Mccallum
2.-Your space agency needs YOU: ESA astronaut applications are opening, ESA

Pandèmia

0

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

“El Dr. Jaume Ferran vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional 1885.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Sonia Shah està en tot quan et recomana clarament: “Prevenir las pandemias pasará necessariamente por reorganitzar las actividades humanas que las agravan

Llegiu el llibre i se us aclariran les idees.


Sinopsis de la contraportada del llibre

En los últimos cincuenta años, más de trescientas enfermedades infecciosas han surgido o resurgido en lugares donde nunca se habían visto. Mucho antes de la llegada de la COVID-19, casi todos los epidemiólogos coincidían en que una de ellas causaría una pandemia mortal en las próximas generaciones: el ébola, la gripe aviar o algo completamente nuevo. Si bien era imposible predecir la aparición del SARS-CoV-2 y tampoco podemos saber qué patógeno causará el próximo brote global, al desentrañar las historias de pandemias pasadas podemos comenzar a comprender mejor nuestro futuro y prepararnos para lo que nos tiene reservado.
Pandemia es una obra fundamental de historia epidemiológica que explora los orígenes de las epidemias, trazando paralelismos entre el cólera —uno de los patógenos causantes de pandemias más letales y perturbadores de la historia— y otras nuevas enfermedades que nos acechan. Rastreando cada etapa del dramático viaje del cólera, desde su aparición en el interior del sur de Asia como un microbio inofensivo hasta su rápida dispersión por el mundo en el siglo XIX y su última aparición en Haití, nos informa sobre otros patógenos que ahora siguen sus pasos, como la bacteria SARM, que asedia a su propia familia, o los virus letales nunca antes vistos que salen de los húmedos mercados de China, las salas quirúrgicas de Nueva Delhi y los patios traseros suburbanos de la costa este de Estados Unidos.

Connexions còsmiques a la Granadella

0
Publicat el 24 d'agost de 2019

De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.

Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.

Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.

Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.


CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN

L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.

La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura.  En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.

Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.

Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.

Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.

Enllaços:

La Granadella estrena escultures, El Segre, 10 d’agost 2019

S’inaugura a la Granadella un passeig escultòric amb projectes de ‘land art’, Som Garrigues, 9 d’agost 2019.

Fotos: Cristian Gil

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari