Pols d'estels

Pols d’estels fa 20 anys.

Ara fa dos decennis vaig obrir aquest bloc dedicat a la divulgació de l’astronomia. Els blocs estaven de moda el 2005 i eren l’eina preferida per fer difusió de les dèries de cadascú. Vilaweb va tindre l’ocurrència d’obrir una nova finestra al món amb una secció de blocs propis que van tindre un èxit immediat. En aquests aparadors d’idees del nostre diari digital, es parlava molt, com no podia ser d’una altra manera, de política, però també de literatura, de viatges, de cuina, d’històries personals i també de ciència.

Encoratjat per l’amic Juli Peretó que ja tenia el seu bloc sobre bioquímica i l’origen de la vida, em vaig ficar en aquesta aventura de publicar periòdicament articles sobre la ciència que m’apassiona, l’astronomia, sobretot la part de l’astronomia que es relaciona amb l’observació, sobre l’exploració espacial, sobre les relacions dels humans amb l’univers. També vaig explicar tot el que feia personalment en aquest àmbit: observacions populars, xarrades als pobles, activitats de conscienciació respecte al problema de la contaminació lumínica.

Vaig seguir amb atenció les més fantàstiques aventures d’exploració espacial dels darrers vint anys com l’arribada de la sonda New Horizons al planeta Plutó, amb l’obtenció d’unes imatges espectaculars del planeta nan, l’aventura de la nau europea Rosetta al voltant del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, el treball ingent de la missió Gaia, recol·lectant dades de l’1% de les estrelles de la Galàxia o les exploracions dels robots de la NASA Curiosity i Perseverance sobre la superfície en busca de les petjades primitives de la possible vida marciana, entre moltes altres missions de les diverses agències espacials de la Terra. Tot això ho podeu llegir de manera didàctica i en català.

Aquest també ha estat un dels meus objectius més important, donar informació sobre els fenòmens celestes de manera senzilla i en la meua llengua. De blocs i xarxes socials que parlen d’astronomia hi ha molts a l’univers d’internet però en català ben pocs.

20 anys de temps donen per a molts textos en el bloc. 20 anys són 7305 dies o 1044 setmanes.  Amb 1619 articles publicats sembla que he escric 1,5 articles/setmana o el que és el mateix 3 articles cada 15 dies. El primer dia de cada mes sempre he escrit un article explicant el que podem veure en el cel nocturn durant els 30 o 31 dies següents. Al llarg del mes sempre he inclòs alguna noticia astronòmica detallada sobre planetes del sistema solar o sobre la seua exploració, a més de recordar cada canvi d’estació o fer constar els fenòmens destacats com ara eclipsis de Sol o de Lluna quan ha calgut.

L’internet actual és molt diferent del de fa vint anys. Abans tenia una colla de lectors fidel que seguia el teu bloc i et feia comentaris, que permetien millor els textos. Així que la relació autor-lector era directa. Ara, vint anys després, els blocs van de baixa, sinó que han caigut del tot. La gent ja no es para a llegir un text d’una o dues pàgines sobre un fenomen astronòmic. Ara les xarxes socials, com X, Instagram i Facebook són les reines de la difusió de les idees. I encara que tinc usuari en totes aquestes xarxes, treure’n profit necessita molt dedicació, un temps que no dispose. A banda que alguna xarxa social ha agafat els darrers mesos una deriva d’enfrontament que m’obligarà a abandonar-la. I sense redifusió dels teus continguts del bloc en les xarxes socials no tens cap repercussió.

Vint anys després tinc altres finestres on explicar la ciència dels astres. La primera Mètode, la revista de ciència de la Universitat de València, que fa uns anys m’invità a publicar en les seues pàgines. L’altra és la plataforma Divulcat, de l’enciclopèdia catalana. Com veieu, la ciència l’hem de divulgar en català. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

I, a més a més, també escric articles per a llibres de falla, alguns articles científics i col·laboració en llibres acadèmics, etc.

Els últims mesos m’ha vingut al cap preguntar-me si tota la feinada que costa tindre al dia aquest bloc s’ho val o si el que publique ací ja no té cap valor. ¿Caldria tancar aquest bloc i dedicar el meu temps lliure a escriure on sembla que em llegeixen i cercar feines menys dures i més agradables com ara llegir la pila de llibres que tinc pendents?

Tanmateix reconec que el bloc Pols d’estels m’ha ensenyat molt sobre divulgació de la ciència, a com resumir idees, a com expressar-les de manera més comprensibles per a llecs en la matèria. I a tractar de disseminar al públic en general el millor que ha fet la humanitat que és el mètode científic i la ciència que en deriva.

En un món cada vegada més caòtic que, ara mateix, sembla sense rumb la ciència sembla l’únic far que ens pot portar a bon port.

Per això pense que crec que continuaré divulgant astronomia i ciència en general.

El servei d’imatges de satèl·lits d’observació de la Terra de la NASA ha publicat una comparativa de l’Horta Sud d’abans i després de la riuada del 29 de novembre utilitzant la càmera OLI. És la Imatge del Dia del primer de Novembre 2024. Cal dir que aquesta web no sol publicar imatges d’Europa però a causa de la magnitud de la riuada ha fet una excepció.

S’ha utilitzat el satèl·lit de la NASA Landsat 8 com es va fer amb les imatges que vaig publicar fa uns dies. Llançat el 2013, la càrrega útil del satèl·lit consta de dos instruments científics: l’Opcional Land Imager (OLI) i el Sensor d’infrarojos tèrmics (TIRS). Aquests dos sensors proporcionen una cobertura estacional de la massa terrestre global a una resolució espacial de 30 metres (visible, NIR, SWIR); 100 metres (tèrmica); i 15 metres (pancromàtics).

Traduesc, amb alguns petits canvis, la nota que acompanya a les imatges.

Les intenses pluges a l’est d’Espanya han produït inundacions sobtades mortals i destructives. El 29 d’octubre de 2024, més de 300 mil·límetres (300 litres) de pluja van caure al voltant de València, com va informar l’agència meteorològica espanyola, AEMET. A la localitat de Xiva, gairebé 500 mil·límetres (500 litres) van caure en 8 hores.

L’OLI (Operational Land Imager) del Landsat 8 va captar aquesta imatge (dreta) que mostra les inundacions generalitzades de terrenys urbans i agrícoles a la ciutat costanera de València i als voltants el 30 d’octubre. Les aigües carregades de sediments també van omplir la llera del riu Túria, que desemboca al mar Balear (part del Mediterrani), i als aiguamolls litorals de l’Albufera al sud de la ciutat. Com a comparació, la imatge de l’esquerra, també adquirida per Landsat 8, mostra la mateixa àrea a finals d’octubre de 2022. (Les escenes Landsat més recents estaven cobertes de núvols o no aptes per a una comparació d’imatges).

Les pluges provenien d’un sistema meteorològic de baixa pressió a gran altitud que es va aïllar del corrent en jet, segons l’AEMET. Aquests sistemes de tempestes es coneixen localment per les sigles DANA o, de manera més general, com a gota freda. Es produeixen on els fronts freds es troben amb masses d’aire càlid i humit, com ara sobre la mar Mediterrània. Les tempestes poden romandre relativament estacionàries abans de dissipar-se, amplificant el seu potencial d’inundació.

Els mitjans de comunicació van informar el 30 d’octubre que unes 100 persones -incloses almenys 40 a la localitat de Paiporta- van morir a causa de la inundació, i més continuaven encara desaparegudes. Les infraestructures com ara carreteres, ponts i línies ferroviàries van patir danys, i les fotos mostren vehicles desplaçats i runes que omplen els carrers de la ciutat. Una unitat militar d’emergència va desplegar més de 1100 persones per donar suport a les operacions de rescat a la zona.

Imatges de l’Observatori de la Terra de la NASA de Lauren Dauphin, utilitzant dades de Landsat del Servei Geològic dels Estats Units. Història de Lindsey Doermann.

Referències & Recursos

• AEMET, via X (2024, October 30) Rainfall recorded on October 29. Accessed October 31, 2024.
• NASA Earth Science Applied Sciences Understanding Flood Exposure. Accessed October 31, 2024.
• NASA Earthdata Floods. Accessed October 31, 2024.
• The New York Times (2024, October 30) What to Know About Spain’s Devastating Floods. Accessed October 31, 2024.
• Reuters (2024, October 31) What caused deadly floods in Spain? The impact of DANA explained. Accessed October 31, 2024.
• Washington Post (2024, October 30) At least 95 dead, more missing in Spain’s severe floods. Accessed October 31, 2024.

Aquests darrers dies ens hem horroritzat amb els desastres causats per la DANA que ha impactat de ple les comarques valencianes de les Riberes, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel – Requena. Però el desastre major, en danys materials i sobretot humans, ha estat a la comarca de l’Horta Sud, una zona altament poblada al sud de la ciutat de València i del llit nou del Túria o Pla Sud de València, la gran infraestructura hídrica construïda a partir de la riuada del 1957 per desviar el Túria del centre de la ciutat.

Amb ja més de 150 morts, les inundacions causades per l’eixida de la rambla del Poio a Paiporta, Aldaia, Sedaví, i Catarroja han causat una devastació sense precedents que segurament s’hauria pogut minimitzar amb avisos clars i avançats a la població i no notificacions a les 20:12 h del dimarts 29, quan ja l’aigua omplia els carrers i ja hi havia morts.

Ja hem vist moltes imatges i vídeos de la devastació de la riuada però ací vull analitzar algunes imatges de satèl·lit que ja s’estan rebent i que ens poden donar un altre tipus d’informació sobre el desastre.

La imatge del satèl·lit de reconeixement de la Terra Landsat,  processada per ALSO Space, ens mostra molts detalls interessants de les inundacions de l’Horta Sud i d’on està anant l’aigua.

Seguint la línia de la costa de dalt a baix veiem el port de València, la desembocadura del llit nou del Túria, l’anomenat Pla Sud, expulsant l’aigua marronosa a la mar. S’hi veu clarament com va ple d’aigua al llarg del seu recorregut i com ha salvat la capital d’una inundació certa (mireu imatge inicial del text).

Al sud de la desembocadura del Túria es veu el contorn irregular de l’Albufera envoltat de zones marronoses que són els camps d’arròs de l’entorn del Parc Natural ara plens d’aigua bruta. L’Albufera està rebent tota l’aigua de la rambla del Poio, que es dibuixa perfectament sobre l’aigua marronosa i, per això, el llac s’està desaiguant per les comportes de la Gola de Pujol, la ratlleta fosca que traspassa la restinga o cordó litoral que separa l’Albufera del mar. Al sud de l’Albufera veiem la població de Sollana envoltada de camps d’arròs també plens d’aigua. La llarga carretera recta en  direcció sud-est és la A38 que ens du a una població més gran, Sueca, a la vora d’un riu ple de meandres, el Xúquer, que es veu clarament que també se n’ha eixit de mare.

A l’esquerra de la imatge es veu clarament la línia tortuosa  del riu Magre, curull d’aigua, fins arribar al Xúquer i com part de la Ribera Baixa està inundada.

La costa marina recta acaba abruptament en una badia amb molta edificació. Estem a Cullera on desemboca el riu Xúquer. S’hi veu el con de dejecció d’aigua marronosa a la mar.  Tota la zona entre Sueca i Cullera fins a l’autopista A7 , que es troba just on comencen les muntanyes de la Serra de les Agulles, està inundada. Gran part d’aquesta àrea és formada per terrenys agrícoles de tarongers o d’arròs però hi ha molts petits pobles com Riola, Polinyà, Benicull, Albalat de la Ribera, etc que tenen o han tingut l’aigua del riu a les portes de casa o dins d’ella com a Riola o Polinyà.

Aquesta imatge és d’ahir i, per tant, ja obsoleta. Ara ja sabem que l’aigua del Xúquer ja ha ocupat tota la plana litoral cap al sud fins al Brosquil i fins a la platja de Tavernes, a 10 km al sud, just una mica abans d’on es troben els núvols sobre el mar.

Javier, un lector d’aquest blog, em passa informació d’una nova imatge de l’empresa Open Cosmos. L’empresa ha activat tots els seus satèl·lits de l’OpenConstellation i els ha posat a disposició de les autoritats juntament amb les capacitats de visualització i anàlisi de DataCosmos, per ajudar a avaluar el dany i prendre decisions.

Té molta més resolució que l’anterior però se centra només en la comarca de l’Horta Sud. Es veu clarament la zona afectada pel seu color marronós.

L’Agència Espacial Europea (ESA) ha activat el servei de cartografia ràpida d’emergència de Copernicus per a proporcionar imatges per satèl·lit de les inundacions al País Valencià, amb l’objectiu de donar suport a les tasques de rescat i recuperació.

Les imatges del satèl·lit Landsat-8 il·lustren la magnitud de la catàstrofe, amb imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre que mostren la dramàtica transformació del paisatge. En la imatge del 30 d’octubre es veu clarament la crescuda del riu Magre i la confluència amb el riu Xúquer en Algemesí, prop d’Alzira.

I a través de l’astrofísic Alejandro Sánchez de Miguel m’arriba la web dels satèl·lits que disposen del detector VIIRS i que permet fer comparacions del abans i després del desastre, i veiem com funcionava l’enllumenat públic de l’Horta Sud i com ha funcionat la nit passada.

Es veu clarament com el sud de la ciutat de València (sota la “l” de Valencia), la comarca de l’Horta Sud, està molt menys il·luminada a causa de la falta de subministrament de corrent elèctric. La zona brillant recta cap al sud del 25 d’octubre està ara apagada. Correspon a totes les empreses al voltant de l’anomenada Pista de Silla que ara estan sense llum.  Caldrà esperar a tindre imatges obtingudes pels astronautes actualment a bord de l’Estació Espacial Internacional per poder tindre més informació amb millor resolució.

Les imatges de la Terra obtingudes des de satèl·lits no només permeten entendre i explicar la magnitud dels desastres naturals sinó que també permeten ajudar a previndre’ls i evitar desgràcies. Una altra cosa és que des de les administracions públiques no es faça cas dels advertiments dels científics com sembla que ara ha passat.

El cap de setmana passat Rosa Magraner, la poeta argentina Adriana Serlik i jo mateix estiguérem uns dies a Catalunya Nord per presentar el llibre pòstum Venim del sud del nostre amic valldignenc Sico Fons i per participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona on havia de fer una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts,  que fou president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

Les cròniques dels dos esdeveniments es poden llegir ací: presentació llibre de Sico Fons a Perpinyà i ponència sobre Pere Horts a Llagostera.

Entre aquests dos actes principals encara tinguérem temps per fer una mica de turisme pels pobles i ciutats del nord del país que tant hem passejat des de les llunyanes estades a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada durant els anys 80. Ens passejarem i férem homenatges als personatges i paisatges de la memòria històrica.

La casa on ens allotjàrem, a Pollestres, prop de Perpinyà tenia una meravellosa vista al Canigó, la muntanya sagrada, que se’ns aparegué blanca divendres 18 al vespre després d’una lleugera nevada. Tanmateix la pujada de la temperatura el dia següent va desfer la neu completament.

El divendres 18 d’octubre, després de la presentació del llibre de Sico al Casal Català de Perpinyà ens n’anàrem a sopar al Café Vienés situat a la plaça Francesc Aragó. L’astrònom nord-català té una història singular relacionada amb la mesura del meridià terrestre i la definició del metre, activitats relacionades amb la modernitat que pretenia la Revolució Francesa. I fins a la Safor i la Marina Aragó arribà el 1806 per mesurar l’arc del meridià tractant d’enllaçar-lo amb Eivissa. I allí en la plaça estava l’estàtua de l’astrònom.

El matí del dissabte 19 ens endinsàrem en la comarca del Conflent sota la mirada del gegant Canigó. En arribar a Prada ens acostàrem primerament al cementeri per fer la visita a la tomba de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Pompeu Fabra (1868-1948) va morir a Prada de Conflent després d’una brillant carrera com a renovador de la llengua catalana amb la publicació de la Gramàtica (1918) i un Diccionari (1932), entre altres obres. El 1932 va ser nomenat catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona. A Prada coincidí amb el músic Pau Casals, on va residir fins a 1957. Pompeu Fabra encarna l’intel·lectual víctima de la barbàrie que va comportar la dictadura franquista després de la Guerra Civil. Allà cap a la meitat del camí que travessa tota la necròpoli trobàrem la seua tomba. Però només amb una ram de flor, sense cap bandera.

I com hi passa a tot cementeri de l’estat francés, a l’entrada rau el monument als morts de la Gran Guerra, amb la llista dels joves del poble massacrats en una guerra cruel. Tota una generació de joves anihilada en les trinxeres.

Dissabte de matí a la plaça de Prada fan mercat de proximitat. Compràrem formatge i després dinàrem en un restaurant a la plaça del poble on ens atengueren en un català preciós. Però cap a les 15 h haguérem de sortir corrents cap a Perpinyà ja que a les 18 h havíem d’estar a Llagostera. Tinguérem temps encara per buscar el Lycée Renouvier i recordar vells temps.

Després de la xarrada homenatge a Pere Horts a Llagostera i el sopar amb l’organització de la Trobada, tornàrem al poble on ens allotjàvem. Feia una mica de fresca i en aparcar el cotxe la Lluna se’ns presentà enmig d’un espectacular halo. El fenomen òptic que era digne de veure, a més amb Júpiter situat en direcció a les 7.

Un halo és un conjunt de fenòmens òptics que consisteix en cercles al voltant del Sol o la Lluna i que es deuen a la refracció o reflexió de la llum quan passa a través dels cristalls de gel en suspensió a l’atmosfera que creen arcs i punts blancs o de color al cel. Són produïts pels cristalls de gel en cirrostratus alts (5-10 km) a la troposfera superior. El més habitual és el cercle lluminós de 22º de radi a l’entorn del Sol o de la Lluna.

Diumenge de matí ja férem les maletes per tornar a casa. Ens quedaven molts quilòmetres per endavant. Però no tornaríem de manera directa ja que faríem marrada per Elna i Cotlliure per creuar la frontera estatal per Portbou. Adriana volia visitar alguns indrets significatius del camí de l’exili. Feia un dia magnífic, assolellat i sense vent.

La nostra primera parada fou la Maternitat d’Elna. Situada al Castell d’en Bardou, la Maternitat d’Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades, fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer 597 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil espanyola que estaven internades en els camps propers a Elna. La maternitat d’Elna va ser també anomenada la maternitat suïssa, ja que era obra d’una fundació humanitària d’aquesta nacionalitat. Adriana no coneixia aquesta institució que tant va fer per a les dones exiliades que ho van perdre tot en fugir de casa davant de l’avanç feixista.

La següent parada seria la visita a la tomba del poeta espanyol Antonio Machado, soterrat al cementeri de Cotlliure. Com que era dia de mercat no era fàcil acostar-s’hi així que només Rosa i Adriana pogueren anar a rendir homenatge al poeta. Sempre amb flors fresques i envoltat de banderes republicanes és un lloc de visita obligada dins de la ruta de la Memòria Democràtica.

Continuarem fent la ruta de l’exili al revés. Amb un dia assolellat com el que feia les vistes de la Costa Vermella són d’allò més impactant. Els torrents l’han retallada i una darrera ofensiva de la mar ha creat una gran quantitat de golfs i de cales. Passem per Banyuls de la Marenda, amb la seua característica rampa arquejada per accedir a la immensa platja si vens des del nord. Ja erem prop de Cervera, darrer poble de Catalunya Nord i des del qual, després de moltes corbes arribem al cim entre Cervera i Port Bou, l’antiga frontera entre Espanya i França. I per aquest punt, des d’on es domina la badia de Portbou, hi passaren milers de refugiats entre el gener i febrer del 1939 fugint de l’avanç franquista. I allí mateix la Ruta de la Memòria Democràtica ho recorda amb panells.

Arribàrem finalment a Portbou, amb la immensa estació ferroviària que domina el paisatge. Ens quedava la visita al monument a Walter Benjamin, situat a l’entorn del cementeri. Com s’explica la web del monument:

Passatges, de l’israelià Dani Karavan, és un memorial en homenatge al filòsof Walter Benjamin en el 50è aniversari de la seva mort. Situat a l’entorn del cementiri de Portbou, on Walter Benjamin està enterrat, a Passatges conflueixen elements de gran rellevància cultural, ambiental, paisatgística, històrica i simbòlica.

Va ser impulsat per l’associació AsKi de Bonn i va ser sufragat per alguns estats federals d’Alemanya i la Generalitat de Catalunya. Richard von Weizsäcker (1920-2015), president aleshores de la República Federal d’Alemanya, s’interessà personalment pel projecte i fins i tot visità Portbou.

Walter Benjamin, nascut a Berlín el 15 de juliol de 1892 al si d’una família jueva benestant, es va suïcidar a Portbou el 26 de setembre de 1940, on la vigília havia arribat a peu des de França. Posseïa un visat expedit a Marsella que suposadament permetia de passar per Espanya i Portugal per arribar als EUA. L’Alemanya nazi l’havia desposseït dels documents de ciutadania el febrer de 1939 i França li havia negat el permís de residència, tot i haver-se instal·lat a París el 1933. Per consegüent, no disposava de l’autorització requerida per sortir de França i es va veure abocat a travessar a peu els Pirineus amb altres fugitius, amb greus dificultats per la malaltia de cor que patia. Perseguit per la Gestapo, la seva mort s’atribueix al fet que va constatar que les autoritats espanyoles de l’època tenien la intenció de retornar-los a França, amb el destí que això suposava, després de patir l’internament al camp de Nevers un any abans.

I fins ací arribà la nostra curt visita al nord de Catalunya. Que aquest escrit servesca com a record de la nostra estada.

Imatges: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Entre la serra del Cadí al sud i el pic del Carlit al nord, la plana de la Cerdanya s’escampava davant nostre des del nostre allotjament a cal Mateu, a Urtx. Ens hi allotjarem en la mateixa casa on gaudirem d’aquell estiu, el llunyà 1997. Cap al nord, Queixans i més enllà Puigcerdà. A l’oest Bolvir, Ger i la Tor de Querol.

La Cerdanya continua sent la meravella aquella que coneguérem a finals del segle passat però ara amb moltes noves edificacions, obra nova que no troba prou paletes a la comarca i ha de importar-la de Barcelona. Tot de pobles petits tenen un barri de segones residencies que aquest cap de setmana de finals d’hivern romanien tancades. Aquelles cases en runes que veiem fa anys ara estan rehabilitades i hi viuen esporàdicament famílies de Barcelona.

Puigcerdà sembla més gran, molt més cuidada, fins i tot més catalana, amb orgull d’exercir de capital de comarca. Les entitats culturals com el Museu Cerdà, que malauradament no poguérem visitar, i la Biblioteca Comtal de Cerdanya, on férem l’Assemblea General de Cel Fosc i on romandrà durant unes setmanes l’exposició sobre Contaminació Lumínica, són un èxit de la cultura ceretana. També ho son les activitats de l’actiu Grup de Recerca de Cerdanya. Puigcerdà també és ara un gran centre comercial. Si voleu comprar alguna cosa passeu-vos pel carrer Major.

Ara a final de l’hivern ens nevà la nit de la nostra arribada després de mesos sense fer-ho. Poc avesats a la neu, patírem per si no podíem arribar a Puigcerdà en cotxe, mig colgat per la neu nocturna. L’activitat dels llevaneus havia estat constant durant les primeres hores del matí i la neu ja havia estat retirada de la carretera. Ni neu ni gel ens feren difícils arribar a la capital de la Comarca. A més a Puigcerdà la nevada s’havia convertit en pluja així que la neu començava a desfer-se.

Diumenge de matí la pluja i la neu deixaren pas a un oratge més agradable, encara que fresc. Explorarem la plana ceretana, seguint les poblacions del riu Segre en direcció cap a la Seu d’Urgell.

Prop de Ger, en una gran rotonda en encaminarem cap a Molí de Ger, una granja i formatgeria que ens van recomanar.

El Molí de Ger és una casa de pagès on, històricament, s’hi va desenvolupar l’activitat de moldre farina. Aquesta activitat sempre es va combinar amb l’agricultura i la ramaderia i és aquesta última la que ha perviscut fins als nostres dies generació rere generació. Actualment s’hi ha una formatgeria que presenta i ven formatges casolans de vaca de tot tipus. No te’n podràs estar de provar-ne i de comprar-ne per a casa.

Des d’allí, i per un camí sense asfaltar paral·lel al riu Segre s’arriba a l’antiga palanca o passarel·la que travessava el riu, el pas natural entre el sud i el nord de la comarca. Actualment amb el nom de Pont de Sanavastre és un bell i grandiós pont penjant que permet el pas de vianants entre les dues ribes del riu.  He de reconèixer la gran obra d’enginyeria que suposa el pas. Tot de turistes van a veure’l i el travessen sobre un Segre crescut per la nevada recent.

Arran del tractat dels Pirineus, Catalunya va perdre les comarques més septentrionals que passaren sota la jurisdicció francesa. Tots els pobles del nord de la Cerdanya passaren a França i només se’n salvà la població de Llívia, pel seu títol de vila. Així que ara la vila és una illa dins de l’estat francès.

El 1528, l’emperador Carles V concedí a Llívia el títol de Vila. Aquest fet va ser determinant per a la història de Llívia, ja que fou el que feren servir els lliviencs un segle més tard per oposar-se a formar part de França.

De Llívia el més interessant és visitar el Museu i la Farmàcia històrica però, malauradament, el diumenge a la vesprada estaven tancat. La vila va ser un lloc preeminent de defensa de la comarca, amb el seu castell, capital del comtat de Cerdanya. Però quan Alfons el Cast fundà la vila fortificada de Puigcerdà l’any 1177 perdé importància en favor d’aquesta. Del castell no en queda res. En el seu lloc hi ha l’església de la Mare de Déu dels Àngels i Torre Bernat de So.

La nit a la Cerdanya és una altra cosa. Els pobles il·luminen el cel nocturn més del que seria raonable, les estacions d’esquí obren les pistes durant 200 h nocturnes cada any, el centre comercial de Puigcerdà i algunes instal·lacions excedeixes la normativa. De tot això en parlà Josep Maria Ollé a la conferència: La contaminació lumínica: com ens afecta a la salut i al medi ambient.

Tanmateix hi ha aspectes positius. L’Alta Cerdanya, sota jurisdicció francesa des del tractat dels Pirineus, té pobles que segueixen el programa Viles et Villages etoilés, com ara la Tor de Querol, que apaguen els llums durant la matinada. A més la Via Làctia s’hi pot veure si t’allunyes de les poblacions. No ho poguérem veure a causa de la nuvolada però si que vàrem aconseguir unes bones fotos de la nit cerdana.

Dilluns al matí tornàrem a casa per la Collada de Tosses. Volíem veure els paisatges nevats i les estacions d’esquí de la Masella i la Molina.

Fundador de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica i, actualment membre de la Junta directiva, era un referent a nivell estatal en la lluita contra la contaminació lumínica. Era també cofundador i president de la Societat Astronòmica de Figueres.

Essent de formació filòsof i treballant com a catedràtic de filosofia en l’institut Ramon Muntaner de Figueres, l’Alt Empordà, estimava els clàssics, Plató, Spinoza i Nietzsche, però també aprengué a estimar el cel nocturn.

L’any 1992, després de la fundació de la Societat Astronòmica de Figueres, i cercant un indret per observar se n’adonaren que no hi havia cap indret realment fosc a la nit. La comarca estava ben afectada per la llum de les poblacions i es veia clarament que això era un problema que creixeria sense aturador, si no hi havia un activisme actiu de conscienciació. Així és com va nàixer el 1997 Cel Fosc a Catalunya, com un col·lectiu virtual que, amb una web i una llista de correu, difonia informació sobre la contaminació lumínica i les causes i conseqüències d’aquesta, amb la finalitat de conscienciar i aconseguir normatives que regulessin aquest problema.

Des de llavors, l’activisme de Pere en la lluita per salvar la nit va començar a donar fruits: aconseguir que Figueres aprovés la primera ordenança amb el primer pla de control de contaminació lumínica de l’estat; la Llei Catalana contra la contaminació lumínica el 2001; expandir l’activisme ambiental en convertir Cel Fosc en associació estatal el 2005 i, actualment amb tots els membres individuals i associacions adherides, promoure les lleis de Balears, Navarra, Cantabria, Castella i Lleó, Andalusia i, la valenciana encara en tramitació.

Caldria destacar un fet innegable i ben important: Cel Fosc, també incorpora científics que ara mateix són al capdavant del rànquing mundial de la investigació sobre contaminació lumínica i que formen part de la Red Española de Estudios de la Contaminación Lumínica.

Pere Horts assessorà i col·laborà en la construcció de l’Observatori d’Albanyà i aconseguí que fora designat Dark Sky Park, concedit per la International Dark-Sky Association. Un observatori que és un referent i que gaudeix d’un cel nocturn de qualitat.

Jubilat de l’ensenyament, no havia deixat mai l’activisme actiu assessorant entitats i ajuntaments perquè s’utilitzès un enllumenat responsable, però també denunciant, si calia, les pràctiques il·legals segons la normativa.

Amic, company de lluites compartides, conseller del que es podia i calia fer en cada moment, ens has posat el llistó ben alt. Continuarem per salvar la nit seguint el teu mestratge.

Ell ja descansa. A tots nosaltres ens queda la tristesa de la pèrdua. Però també l’estimul del seu record, realment exemplar.

Enric Marco, president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica.

Documents:

In memoriam, en català

In memoriam, en castellà

Notícies al diari:

Mor el figuerenc Pere Horts, astrònom i professor de filosofia, El PuntAvui, 20 gener 2024
Mor Pere Horts, president de la Societat Astronòmica de Figueres, Empordà Info, 20 gener 2024
Pere Horts: “La llum pot ser tan contaminant i perniciosa com la contaminació química”. Entrevista, ViladeRoses, 18 maig 2023.
Ha mort Pere Horts Font, Diari de Figueres, 20 gener 2024
“La contaminació lumínica és nociva per a la salut de les persones”, El PuntAvui, 7 maig 2019

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

Els actes que ahir es dedicaren a Tavernes a la celebració del “9 d’Octubre, Dia del País Valencià” es van iniciar a les 10 del matí amb l’acte institucional celebrat al saló de plens de l’Ajuntament i que ha reunit a les autoritats i representants de diverses associacions i entitats locals.

La professora Rosa Magraner ha estat enguany l’encarregada de llegir el manifest (manifest complet en pdf ací) amb motiu de la jornada dels valencians i valencianes. Un manifest on recordava els fonaments històrics del nostra país, amb la conquesta de Jaume I el Conqueridor, així com ha palesat la voluntat del rei de crear una nova col·lectivitat sota el nom de Regne de València, atorgant-li lleis pròpies plasmades en els Furs, que ens foren arrabassats ja en el 1707 pel borbó Felip V. 

Molta part del parlament l’ha dedicat a parlar del nostre major signe d’identitat, la llengua i recordava com va ser precisament una conseqüència de la conquesta i com la llengua nostrada va gaudir d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. Això recordava va fer que “la llengua dels valencians anara paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona”.

Rosa Magraner ha explicat com va ser el retrobar-se en la seua llengua, a través de professors com Carme Miquel a Tavernes, i Sanchis Guarner i el mateix Joan Fuster en la Universitat, fins a comprendre que “no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la” i demanava la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar.

Finalment, reivindicava el País Valencià com a cresol de cultures que han passat per les nostres i la gran riquesa del mateix, paisatgística i agrícola. “Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques” i demanava un esforç de tots i totes per mantindre i conrear les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques.

A continuació el manifest complet. També en pdf ací.

Manifest del dia 9 d’octubre de 2022

Bon dia Sr. Alcalde, Regidores i regidors de l’Ajuntament de Tavernes; bon dia a totes les persones que us heu aplegat en aquest acte per celebrar el 9 d’octubre, la festa de tota la ciutadania valenciana. És un honor per a mi poder adreçar-me a totes i a tots vosaltres en un dia tan assenyalat i tan important per a mi, una professora que ha dedicat tota la seua vida laboral a la formació de la gent jove de la Valldigna a peu d’aula.

Pocs països hi ha al món que tinguen la seua data de naixement tan clara com el nostre País Valencià. Hui, un any més i perquè cal, celebrem que el 9 d’octubre de 1238 tingué lloc l’entrada triomfal del rei Jaume I i de la seua host d’aragonesos i catalans a la ciutat de València. Una ciutat que els musulmans dominaren durant més de cinc-cents anys i que ells anomenaven “Balansiya” en arabitzar el topònim d’origen llatí “Valentia”, de quan fou fundada pels valents soldats veterans romans al segle II a.C. I València, de capital de una taifa, prompte esdevingué el cap i casal del nou Regne de València, que immediatament fou creat pel monarca conqueridor, amb corts i lleis pròpies i adaptades a la seua realitat –els Furs– i diferents de les del Regne d’Aragó, de les del Regne de Mallorca, o dels Usatges dels comtats catalans, territoris tots que integraven aleshores la corona confederada sota el monarca.

Jaume I va voler deixar constància del seu llarg regnat (1213-1276) i, probablement, ell mateix va dictar als seus escrivans el “Llibre dels Feits”, la primera de les quatre grans Cròniques dels reis de la Corona d’Aragó amb valor historiogràfic i literari, escrita per primera vegada en català (abans es feien en llatí). El rei narra en primera persona, usant el pronom “Nós” majestàtic que en l’Edat Mitjana empraven els reis i els papes per referir-se a si mateixos. I en aquesta Crònica, poc abans de la Pasqua de 1238, abans fins i tot de la conquesta de la ciutat de València, els emissaris de Jaume I ja havien aconseguit cartes de la rendició o capitulació dels castells d’Alfàndec. I conta el rei:

253. E, enans que nós partíssem d’Almenara reteren-nos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats. E anam-nos-en al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita.

El 28 de setembre de 1238, després de 5 mesos de setge a la ciutat, el rei musulmà de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè qui volguera pogués marxar cap al sud lliurement amb tots els béns que pogueren portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que al dia següent, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fet l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d’agraïment. I diu la Crònica o “Llibre dels Feits de Jaume I”:

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei (moro de València) e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

Cap a finals d’octubre el rei En Jaume i la seua host conquesten Cullera i, amb dificultats, perquè, com sabeu, és època de gota freda i havia plogut molt, travessaren per vora l’estany de Cullera i continuaren la conquesta cap al sud.

313. E, quan fom anant, trobam aquel grau que ix de la vall d’Alfàndec e dixem a un escuder que passàs a cavall e ab una llança si hi havia gual: e no hi trobà gual en lloc que hi pogués passar que no hagués a nadar tant com una llança de cavaller, e pus nós no haviem barca e nós dixem:
– Passem en bona ventura, que açò a fer ens cové.
E passam d’aquella manera que en l’altra érem passats. E, quan fom endret lo castell a la Ràpita podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa, e vi, e carn salada, car carn fresca no la hi podiem haver llavors. E, quan nós fom aquí, eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab un escuder tan solament que venc ab ell, e demana’m-li:
***
– Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell.

I l’endemà el rei prengué possessió dels castells d’Alfàndec i de Bairén.

Malgrat que la conquesta del regne no havia finalitzat, pocs mesos després Jaume I atorgaria els Furs a la ciutat i Regne de València i manaria escriure el Llibre del Repartiment, on adjudicava el govern feudal dels territoris conquerits als nobles catalans i aragonesos que havien participat en la conquesta i el rei s’atorgava a ell mateix, el domini de la majoria de les ciutats costaneres més importants, les ciutats reials com Borriana, Vila-reial, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. L’interior fou repoblat majoritàriament per aragonesos, mentre que a la costa hi va haver un predomini de repobladors catalans. I d’ací ve la dualitat lingüística que existeix a les terres valencianes, des de la fundació del Regne. Dualitat que no va representar mai un problema i, a més, els moriscos seguien parlant la seua variant d’àrab fins que dolorosament i injustament foren expulsats el 1609. El valencià gaudí d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. També la llengua dels valencians va anar paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona.

De menuda, jo em qüestionava quin problema tenia la llengua que parlàvem a casa, al poble, que no estava a l’escola, ni a la tele, ni al cine. A l’escola, tot en castellà. Només una mestra, la meua estimada mestra Carme Miquel (que recentment ha estat nomenada, pòstumament, filla adoptiva de València), quan eixíem al pati o d’excursió, ens parlava en valencià, ens ensenyava cançons, jocs tradicionals i despertà en mi l’amor per la llengua dels meus iaios, dels meus pares. Però tota la meua educació va ser en castellà fins a la universitat. Allí vaig conéixer i admirar grans professors com Don Manuel Sanchis Guarner, i vaig tindre la sort de rebre classes de Joan Fuster, un dels nostres millors escriptors, tan incomprés, tan poc i mal llegit, amb tan dialogant i brillant com era. Als darrers cursos de la facultat vaig poder començar a llegir i estimar la nostra literatura. I actualment és envejable la nòmina de grans autors i obres d’una qualitat totalment equiparable a qualsevol altra literatura d’altres llengües.

El problema era que ens volien fer creure que era una llengua de segona, no apta per a usos públics i cultes. Hem mamat durant moltes generacions, i això encara perdura, que cal ocultar la llengua per educació, que només és apta per a la festa, el folklore, la quotidianitat. Però això no és cert. Com a filòloga sé que no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la. Però això no és tan fàcil. El poble valencianoparlant ha resistit històricament molts atacs i prohibicions i encara som un poble que estima la seua llengua, i manté la transmissió intergeneracional, almenys en comarques com la nostra, perquè és la nostra major senya d’identitat. I el que hem de fer és usar-la, naturalment. Cal mantenir la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar. I conrear-la també en els usos públics, estendre-la en aquells àmbits on encara no s’usa o es fa testimonialment.

El poble valencià té una llarga història però no prou coneguda per la majoria de la gent. En les nostres terres s’han anat succeint diverses cultures que hem integrat com una sola. Tenim un territori d’una gran riquesa paisatgística i agrícola. Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques. Gaudim i millorem les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques i també defensem la llengua que ens identifica. Hem d’estimar i respectar la llengua tal i com estimem la nostra terra i respectem els nostres avantpassats. Forma part de nosaltres i és la millor herència que els podem deixar als nostres fills.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Imatges: Enric Marco