Sinopsi de Tiberi Cèsar

Núria Cadenes ha escrit la gran novel·la de l’emperador Tiberi, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica. Aquesta és la història de Tiberi, fill de Lívia, successor d’August, segon emperador de Roma, despietat conqueridor de Pannònia i de Germània, home d’esperit torturat, enamorat, taciturn, cruel, culte. Aquesta és la història de la ciutat que va bastir el seu domini sobre mig món: lleis, marbre i rapinya. Núria Cadenes recrea fastuosament la Roma del segle primer i ens submergeix, potser com mai abans, en la vivència interior i més humana dels seus protagonistes  i, particularment, de les dones, que aquí prenen un relleu nou i merescut. Escrita amb una força verbal espectacular i hipnòtica, Tiberi Cèsar és una novel·la històrica i íntima, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica com les persones que la van fer.

———————-

Sempre m’ha interessat la història romana. Des de la fundació de la ciutat de Roma per Ròmul i Rem el 753 aC fins a l’acabament de l’imperi romà d’Occident quan Ròmul Augústul fou deposat pel rei dels hèruls Odoacre l’any 476. Tanmateix la part central, la més coneguda, la del pas de la República a l’Imperi, i com la família Júlia-Clàudia arriba al poder i el manté, és la més interessant. Juli Cèsar, Marc Antoni, Cleòpatra, Octavi August, Tiberi, Gai Calígula fins a arribar a Claudi i Neró formen una saga familiar i política ben coneguda.

Tiberi, però, s’ha mantingut a l’ombra. Un heroi de guerra que lluità a Cantàbria, que fou conquistador de Pannònia (Àustria Oriental) i Germània i arriba al poder després de la mort de tots els successors prevists per Octavi, no havia tingut, fins ara una novel·la dedicada. El manteniment de l’Imperi instaurat pel seu pare adoptiu Octavi, abandonant finalment la inútil i costosa en vides i diners expansió en Germania més enllà del Rin, és la gran contribució de Tiberi a la Pax Romana.

El llibre de Núria Cadenes no és una biografia al ús del segon emperador romà, sinó una successió d’episodis curts de 2 o 3 pàgines de la vida romana en temps de Tiberi, en la que surten, com un film, escenes importants de la seua vida i dels personatges que l’envolten. Amb noms en llatí de capítols extrets de passatges de clàssics romans, la història va fluint de mica en mica explicant-nos els pensaments, els anhels, les pors de la gent que envoltaven l’emperador i del mateix Tiberi. Veurem moments de plaer, d’amor, de terror, de crueltat, de traïció, de poesia o fins i tot d’èxtasi front a la natura.

Els personatges van entrant i eixint, com Júlia, filla d’Octavi i segona dona de Tiberi, Vipsània, la primera dona i el seu amor perenne, Lívia, la matrona romana i mare, Drus, el germà estimat mort a Germània, Agripina, neta d’Octavi i dona de Germànic, l’estimat del poble així com tants i tants familiars i amics i enemics de l’emperador.

No és una lectura fàcil. L’autora ha tractat d’escriure a la manera romana, amb paraules d’origen romà o grec, amb frases llargues en les que de vegades juga al doble sentit o a l’equivoc, dir sense voler dir. Requereix, per tant, una lectura atenta i reposada per anar descobrint els amants secrets, les conspiracions, els amors perduts, les venjances cruels, els exilis perpetus als familiars o els suïcidis imposats.

Podem pensar l’ingent tasca de documentació que ha hagut de fer servir Núria Cadenes per explicar la història de Roma d’aquell temps, sense incloure cap paraula, fets, descripcions fora del seu temps. De fet, com explica a les entrevistes que podeu llegir a les referències, la novel·la li va costar més de 10 anys de pair.

Una lectura ben recomanable però que s’ha de llegir a poc a poc com les bones menges. Enhorabona Núria per la història de Tiberi.

Referències:

Tiberi Cèsar, marbre i horror, Núvol, Pol Torres, 10 novembre 2023.

Núria Cadenes: “Se m’ha omplert d’àligues, la novel·la”. El Temps, Àlex Milian, 25 desembre 2023.

Núria Cadenes ens presenta ‘Tiberi Cèsar’ en “A cau de lletra”. À Punt Mèdia. 15 novembre 2023.

Jeroni Munyós continua passejant-se per les comarques valencianes aquest 2025. Després d’haver passat per la facultat de Geografia i Història, per la de Dret i la de Física, va arribar a la Casa de Cultura de Tavernes de la Valldigna a la Safor a finals de maig. Ara l’exposició sobre la vida d’aquest erudit valencià del segle XVI farà estada durant unes setmanes a Albuixec, l’Horta Nord. Dijous passat, 18 de setembre, es va inaugurar a l’Espai Majors, 54 l’exposició “Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement”, una mostra amb l’objectiu de donar a conéixer la vida i obra d’un dels científics més rellevants de la ciència valenciana durant el Renaixement. Es podrà visitar tots els matins i vesprades fins el pròxim 3 d’octubre.

L’acte inaugural va començar amb el parlament de Marta Ruiz, alcaldessa d’Albuixec, seguit per les paraules de Dolores Pitarch, Delegada de la Rectora per a Programes Universitat-Societat de la Universitat de València, i per Miguel Montaña, president d’AstroAlbuixech acabant per la presentació de la xarrada d’Enric Marco, comissari de l’exposició.

Enric Marco assenyalava que la Universitat de València havia organitzat l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l’”Any Jeroni Munyós”, per commemorar els 500 anys del seu naixement, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’exposició sobre aquest personatge que es pot visionar ara a l’Espai Major 54 d’Albuixec.

Els parlaments, a més de presentar l’exposició, incidiren en la importància històrica de Jeroni Munyós com a introductor del pensament renaixentista en els regnes hispànics.

Tot seguit Enric Marco, amb la xarrada “Jeroni Munyós i la supernova de 1572.” va explicar, en un senzill recorregut per la història, la concepció del Món en la antiguitat basat en el que es coneix en astronomia com la teoria geocèntrica, formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Claudi Ptolemeu, una concepció que afirmava que el cel era immutable, una creació divina i perfecta, situant-se el nostre planeta immòbil en el centre de l’univers, que aleshores es considerava només el Sistema Solar.

Per tant, la resta dels planetes coneguts, el Sol i les estrelles giraven al voltant de la Terra, en esferes concèntriques perfectes i transparents, amb un component religiós molt fort en ser també l’única teoria reconeguda per l’Església i que donava, deien els defensors, una mostra de la perfecció divina amb un univers immutable creat per Déu.

Una creença que va sobreviure fins a finals del segle XVI quan va ser a poc a poc substituïda pel model heliocèntric, amb el Sol com a centre del nostre sistema solar i els planetes girant al seu voltant amb la qual cosa la Terra perdia el protagonisme.

Enric Marco explicava com el primer científic modern que va postular aquest sistema va ser Nicolau Copèrnic en la seua obra De Revolutionibus Orbium Coelestium publicat després de la seua mort, potser per evitar-li problemes amb l’Església, indicava. La invenció del telescopi i les observacions fetes per Galileo Galilei, com ara les llunes de Júpiter, posaven en dubte alguns dels principis del geocentrisme.

I en aquest context, explicava, apareix en  1572 al cel un nou estel “busca-raons” a la constel·lació de Cassiopea, la qual cosa va fer que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Aquesta aparició va tindre tanta repercussió que el rei Felip II demanà a Jeroni Munyós, el més savi del seus súbdits, que li explicara què era aquell objecte estrany. El seu estudi no va ser ben rebut per ser massa “trencador” amb les idees geocentristes encara imperant.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra,  recordava que al llibre Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo, (Diàleg Sobre els Dos Grans Sistemes del Món) de Galileo Galilei, on es debat sobre quin dels dos sistemes, geocèntric o heliocèntric, era el més correcte, el astrònom valencià es citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova. I com impactà l’observació del nou estel al cel d’Europa en la societat? Podem veure que influí fins i tot en la literatura. Hi ha una referència clara a l’estrella nova al primer acte de “Hamlet” de William Shakespeare.

Marco recordava que Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica europea del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton. És un exemple per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món, però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat.

I acabava la xerrada amb aquestes paraules del mateix Jeroni Munyós: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold. És a dir: La raó ha d’estar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats.

Seguidament es presentà el llibre col·lectiu A la lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom, on a través de les biografies dels més importants astrònoms valencians s’ofereix un recorregut dels progrés de l’astronomia valenciana al llarg de la història.

L’acte acabà amb una picadeta on els assistents pogueren compartir la seua estima per l’astronomia.

Gràcies a l’ajuntament d’Albuixech, a l’Associació Astronòmica d’Albuixech, al Servei de Cultura de la Universitat de València i, en espacial, a Marta Ruiz, tècnica de cultura per l’ajuda en la realització de l’exposició i l’acte. Sense tots ells el record de l’astrònom valencià no s’haguera pogut fer.

Parlament d’Enric Marco, llegit en la presentació de l’acte: Vé Centenari Jeroni Munyós, Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme, Albuixec

Les fotos són de Marta Ruiz, tècnica de cultura del Servei de Cultura de la UV, menys una que és de Miguel Montaña, president de l’Associació Astronòmica d’Albuixech.

Dimecres passat, 28 de maig, es va inaugurar a la Casa de la Cultura de Tavernes l’exposició “Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement”, una mostra amb l’objectiu de donar a conéixer la vida i obra d’un dels científics més rellevants de la ciència valenciana durant el Renaixement. Es podrà visitar tots els matins i vesprades que hi haja actes en la Casa de la Cultura fina el pròxim 26 de juny.

L’acte inaugural va comptar amb els parlament de la regidora de Cultura, Encar Mifsud, de Carme Melo, directora del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València (UV) i de l’alcaldessa Lara Romero. Van assistir-hi el gerent de la UV, Juan Vicente Climent, regidors del govern municipal així com companys de la universitat.

Els parlaments, a més de presentar l’exposició, incidiren en la importància històrica de Jeroni Munyós, i sobre tot en la col·laboració UV-Ajuntament per oferir l’exposició a Tavernes, després del seu recorregut per diverses  localitats i centres universitaris. Es va indicar també que es volia que aquesta col·laboració tinguera continuïtat i s’anunciava que ja es treballava en una segona mostra de la Universitat de València.

L’acte va servir per presentar el llibre  col·lectiu A la lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom, on a través de les biografies dels més importants astrònoms valencians s’ofereix una informació del món científic valencià al llarg de la història.

 

Jeroni Munyós i la supernova de 1572  

Tot seguit Enric Marco, va oferir la xarrada “Jeroni Munyós i la supernova de 1572.” acompanyada de diverses imatges adients projectades en televisor. Carmen Melo va ser l’encarregada de presentar el conferenciant, destacant el seu paper en el departament d’Astronomia de la UV, així com els diversos treballs en el camp de la il·luminació nocturna en les ciutats i la contaminació lumínica.

Enric Marco assenyalava que la Universitat de València, havia organitzat l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l'”Any Jeroni Munyós”, per commemorar els 500 anys del seu naixement, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’exposició sobre aquest personatge que es pot visionar ara a la Casa de la Cultura.

Va explicar, en un senzill recorregut per la història, la concepció del Món en la antiguitat basat en el que es coneix en astronomia com la teoria geocèntrica,  formulada per Aristòtil al segle iv aC i completada per Claudi Ptolemu, en una concepció que afirmava que el cel era immutable, una creació divina i perfecta, que posava  el nostre planeta immòbil en el centre de l’univers que només comprenia el sistema solar.

Per tant, la resta dels planetes coneguts, el Sol i les estrelles giraven al voltant de la Terra, en esferes concèntriques perfectes, amb un component religiós molt fort en ser també l’única teoria reconeguda per l’Església i que donava, deien els defensors, detall de la perfecció de l’univers immutable creat per Déu.

Una creença que va sobreviure fins al final del segle XVI quan va ser a poc a poc substituïda pel model heliocèntric, o siga el Sol com a centre del nostre sistema solar i els planetes girant al seu voltant amb la qual cosa la Terra perdia el protagonisme.

Enric Marco explicava com el primer científic modern que va postular aquest sistema va ser Nicolau Copèrnic en la seua obra De Revolutionibus Orbium Coelestium publicat després de la seua mort, potser per evitar-li problemes amb l’Església, indicava. La invenció del telescopi i les observacions fetes per Galileo Galilei , com ara les llunes de Júpiter, posaven en dubte alguns dels principis del geocentrisme.

I en aquest context, explicava, apareix al cel un estel “busca-raons” a la constel·lació de Cassiopea, la qual cosa va fer que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Aquesta aparició va tindre tanta repercussió que el rei Felip II demanà a Jeroni Munyós, el més savi del seus súbdits, que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. El seu estudi no va ser ben rebut per ser massa “trencador” amb les idees geocentristes encara imperant.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra,  recordava que al llibre Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo, en català Diàleg Sobre els Dos Grans Sistemes del Món de Galileo Galilei, on es debat sobre quin dels dos sistemes, geocèntric o heliocèntric, era el més correcte, el astrònom valencià es citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova. i que també hi ha una referència a l’estrella nova al primer acte de “Hamlet” de W. Shakespeare.

Marco recordava que Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica europea del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton. És un exemple per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món, però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat.

I acabava la xerrada amb aquestes paraules del mateix Jeroni Munyós: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold. És a dir: La raó ha d’estar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats.

Amb algunes preguntes dels assistents, Enric Marco va explicar alguns detalls sobre  les supernoves des d’una perspectiva de la ciència actual, l’evolució de les estrelles en les últimes fases de la seua vida i, indicava com el Sol, una estrella mitjana està enmig de la seua vida, de la qual li queden 4.500 milions d’any per extingir-se.

L’exposició

L’exposició que es pot veure al vestíbul de la Casa de la Cultura és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica, amb textos sobre els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica, tots de la Universitat de València.

Es fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1522 fins a la mort a Valladolid el 1591, amb explicació de com seria la seua joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix.

Els panells fan un recorregut per la seua vida com a professor de la UV, i es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc… tot i que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572.

L’exposició, a partir de la base de la vida de l’astrònom, es també un recorregut pels aspectes socials i econòmics de l’època en que viure, majorment el segle XVI.

Parlament preparat per Enric Marco, finalment no llegit.

Vé Centenari Jeroni Munyós, Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme, Tavernes de la Valldigna

A partir de la noticia a La cotorra de la Vall: Acte d’inauguració i conferència d’Enric Marco de l’exposició sobre Jeroni Munyós a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna

Acabe de llegir la novel·la Era foraster, i em vau acollir de l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, i publicat per Lletra Impresa. Una història coral que discorre en el Monestir de Valldigna l’any 1396, només un centenar d’anys després de la fundació. La descripció de la societat valldignenca d’aleshores, amb cristians i musulmans compartint territori encara que cadascú en els seus pobles o alqueries, tots sota el poder del poderós abat Rull, un veritable senyor feudal. El gust pels detalls, des dels menjars de cada grup humà, la seua vestimenta, el seus pensaments, etc. fa la novel·la de Lourdes realment notable.  Interessant per entreveure com es vivia al segle XIV a uns dels senyorius més importants del Regne de València. L’aventura del protagonista, el jove fra Nicolau, ja és ficció.

Deixe la ressenya de la Veu dels llibres.

—————————————————

Era foraster, i em vau acollir, amb aquest versicle de sant Mateu que anuncia el moment de trànsit entre el món present i el món futur, l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, dona títol a una magnífica novel·la coral.

Ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Coneguda principalment per la seua obra infantil i juvenil, Boïgues també ha demostrat la seua bona ploma en la narrativa per a adults amb Fills de la fam (Edicions del Sud, 2017) i Dibuixa’m el cos (Edicions del Sud, 2022). Ara, amb aquesta nova obra, Era foraster, i em vau acollir, ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Els personatges són profunds i complexos, molts dels quals es veuen moguts per interessos personals com són el poder, els diners o la recerca de llibertat. I, tot i que al principi hem dit que és una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret d’origen desconegut per ell mateix.

És una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret.

No obstant això, aquest no és l’únic misteri, ja que prompte la Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió. És impossible no deixar-se dur per la història, no només pels conflictes dels personatges, sinó també per la riquesa descriptiva amb què l’autora recrea  el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses. La convivència entre cristians i sarraïns es torna cada cop més tensa. Els vassalls estan farts de la càrrega dels impostos opressius.

La fam és una companya diària, la supervivència, en moltes ocasions, esdevé inassolible i, a tot açò, s’hi afegeixen els crims que sacsegen la comunitat religiosa, dins i fora dels murs del monestir, i que intensifiquen el sentiment d’angoixa i  perill que plana sobre tota la narració.

La Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió.

A mesura que la trama avança, fra Nicolau descobreix que la situació és encara més complexa del que semblava. La profanació de l’església de Santa Maria de Valldigna i els diferents successos inesperats fan que diferents investigadors acudisquen a la recerca de la veritat, que pot estar relacionada amb secrets personals profunds dins la comunitat. Els misteris, però, no es limiten a confabulacions polítiques o religioses,  les històries d’amor també habiten en el cor dels personatges, tot i que amagades pels prejudicis i les normes no escrites de convivència.

Boïgues combina hàbilment la intriga amb la recreació històrica detallada, tot i que l’autora adverteix que “Aquest llibre no és un assaig històric ni arqueològic, sinó una novel·la de ficció”. Aquest rerefons històric proporciona un marc perfecte per a una trama plena de misteris, conxorxes i perills.

La riquesa descriptiva amb què l’autora recrea el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses.

L’obra teixeix una trama captivadora, on el pes de la història es fon amb elements de misteri i intriga. L’autora crea un relat que és un reflex de les tensions socials de l’època alhora que explora les lluites personals dels personatges.

Un altre element a destacar és l’amor pel territori que es traspua en cada pàgina del llibre fent d‘Era foraster, i em vau acollir un homenatge a les terres de la Valldigna, que  esdevenen un personatge més, amb les seues pròpies ombres i secrets.

És aquesta una finestra fascinant a una època convulsa de la nostra història, on la fe, el poder i la identitat es posen a prova enmig d’una tempesta de conspiracions i perills. Una lectura imprescindible per als amants de la ficció històrica i els thrillers.

De ‘Era foraster, i em vau acollir’, de Lourdes Boïgues, la Veu dels llibres. Creative Commons.

La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

Una novel·la sobre una nissaga de l’alta burgesia valenciana, la seua lluita incansable per mantindre el prestigi i dels canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cervelló, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

El conflicte d’Irlanda del Nord m’ha interessat des de menut. Des de casa estant les informacions que rebiem per la televisió aleshores eren parcials i no donaven una idea clara de les causes del conflicte. En aquell temps Irlanda del Nord i Palestina acaparaven les noticies de política internacional. Però que passava realment a Irlanda? El viatge que férem fa 3 anys a Belfast em revifà l’interés en el tema. Ja vaig contar aleshores com la ciutat ha prosperat encara que moltes de les diferencies entre catòlics i protestants encara perduren. El guia ens feu un resum del conflicte, les conseqüències actuals i la por del Brexit. Visitàrem els murals republicans de Falls Road, els murs de la Pau i també férem cap al museu de l’Ulster on hi ha bona informació per començar a entendre.

Després de la declaració d’independència d’Irlanda l’any 1921, Gran Bretanya es reservà els 6 contats del nord, amb majoria protestant, i per tant, partidaris de la Unió. Però ho va fer de la manera que ho sabia fer millor, amb tècniques colonials, discriminants els catòlics, prohibint alguns oficis i imposant un control estricte de la població, per si de cas.

Els moviments de defensa dels drets civils dels anys 60 a Belfast i Derry, inspirats en les marxes dels afroamericans de Martin Luther King, tractaren de revertir la situació amb manifestacions pacífiques que foren sistemàticament boicotejades i atacades per bandes lleialistes, partidàries de la Unió, amb connivència de la policia.

L’arribada de la lluita armada. ressuscitant una moribunda IRA del temps de la independència, era, per tant, una conseqüència lògica  i a partir de 1969 la violència sectària s’apropià dels carrers de Belfast amb tirotejos i atemptats amb bombes. El desplegament de l’exercit britànic, en teoria neutral, va empitjorar la situació ja que va actuar sempre com a ocupant amb tàctiques de guerra colonial, amb guerra bruta inclosa.

El llibre No diguis res (Edicions del Periscopi), del periodista Patrick Radden Keefe, és una crònica molt documentada i sincera d’aquells temps dels Troubles construït a partir de l’experiència vital de diversos personatges reals que, a partir d’un activisme de lluita pels drets humans passaren a agafar les armes en contra de les injustícies i per la reunificació d’Irlanda.

Però vint anys de lluita portaren més de 3500 morts i 47,500  ferits fins que el dirigent de l’IRA (ben clar llegint el llibre) Gerry Adams arribà a pensar que la guerra no es guanyaria ni s’aturaria sense negociació amb els britànics.

No diguis res és un llibre documental però que es llig com una novel·la. Segueix la vida de personatges implicat en la lluita com  Dolours Price, lluitadora pels drets civils i després voluntària de l’IRA i de la seua germana Marian. També de Brendan Hughes. I explica el paper de Gerry Adams, dirigent primer i negociador de la pau després. L’autor es pregunta: va ser un heroi per aconseguir la pau o un traïdor a la causa per negociar l’acord i per persuadir que l’IRA deixara les armes? Però una cosa està clara. Sense la determinació de Gerry Adams per buscar la pacificació, potser la guerra encara continuaria.

Una pau fràgil però efectiva fins ara seguint els Acords de Divendres Sant del 1998 que, entre altres coses, reconeixen el dret a organitzar un referèndum per reunificar-se amb la república d’Irlanda si algun dia així ho decideixen els nord-irlandesos.

Una crònica dura del conflicte. La lluita armada té conseqüències dramàtiques per a la població civil però també per als combatents mateixos, tal com es podrà comprovar al llarg d’aquest llibre que, segons els crítics, és la millor explicació d’aquells anys de mort, traïció i destrucció. Un llibre imprescindible si es vol tindre una visió clara del que passà a Irlanda del Nord entre 1969 i 1998.

Més informació sobre el llibre:
Patrick Radden Keefe: “A Irlanda del Nord, el preu per arribar a la pau ha sigut deixar de buscar la veritat” Ara, Llegim11/09/2020

“No diguis res”, el treball exhaustiu sobre el conflicte irlandès de Patrick Radden Keefe. TV3, Telenotícies, 12/09/2020

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

 

Tercera i última jornada dels actes de la celebració dels 30 anys d’excavacions en el jaciment de Bolomor de Tavernes amb la visita científica al jaciment i amb presència del director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

A les 10:30 del matí nombrós públic de Tavernes però també de fora s’aplegaven a les instal·lacions del centre d’interpretació situat al peus del Bolomor tot esperant l’arrencada de la pujada a la cova. Mentrestant una unitat mòbil de la televisió valenciana À Punt, ja estava allí i aprofitava el temps per preguntar als visitants, entre ells a la cronista del poble, Encarna Sansaloni, sobre l’ús de la cova al llarg dels anys.

Donat que més 60 persones s’havien interessat per pujar avui, l’organització va decidir fer dos grups. En el primer grup vam pujar amb l’equip de la televisió, que va poder gravar la bellesa de l’entorn i el concert dels ocells especialment actius en aquesta càlida primavera. Durant el camí el membre de l’equip d’excavació que ens feia de guia ens contava que pararem atenció mentre pujàvem a les diferents espècies botàniques presents i explicades en panells i explicava que el barranc conserva encara la vegetació típica mediterrània amb carrasques, pins, freixes de flor i llorers.

Una vegada tots dalt, els periodistes foren els primers que entraren al recinte de l’excavació per entrevistar els principals responsables que el jaciment siga actualment un referent mundial de l’evolució humana: el director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

El reportatge es va emetre dins de les noticies del migdia d’ahir diumenge i es pot veure clicant aquest enllaç.

L’abric de Bolomor

Una vegada dins de la cova ens rebé el director de l’excavació Josep Fernández, que ens recordà que l’indret no és ben bé una cova sinó un abric. El massís del Mondúver és una zona càrstica, en que les filtracions d’aigua van obrint avencs i creant coves internes inaccessibles. Però que, a causa de l’erosió d’aquesta part de la Muntanya de l’Ombria, la cova interna del Bolomor s’obrí fa una 400.000 anys convertint-se llavors en un abric apte per al refugi de les poblacions humanes nòmades. Però l’indret va anar reblint-se al llarg dels mil·lennis fins que fa uns 100.000 anys ja estava totalment ple de material i va ser abandonat pels humans.

Bolomor és, per tant, un testimoni del pas de l’espècie humana Neandertal entre els 400.000 i 100.000 anys per aquesta zona de la costa mediterrània. Des de fa 30 anys s’han anat excavant de manera metòdica, científica, molt a poc a poc els diferents nivells que corresponen a diverses fases d’ocupació de la cova. Actualment s’està excavant el nivell XIII datat en 230.000 anys. En aquell moment la fauna que caçaven els humans en aquesta vall del Vaca eren elefants, rinoceronts, cavalls, cérvols, macacos, i fins i tot s’han trobat ossos de llop.

El tipus de fauna present en les troballes del Bolomar no varia massa al llarg del temps encara que hi ha moments de més calor amb la costa marina pràcticament a les portes de la vall mentre que d’altres eren èpoques més fredes i la mar es retirava fins a uns 30 quilòmetres endins. En els primers nivells (100.000 anys) es trobaren ossos d’hipopòtams que implica que en aquell temps el territori estava ple de zones humides i llacunes. La presència d’elefants, rinoceronts, macacos, etc, és constant al llarg de tots els nivells. Pot sobtar la presència d’aquests animals africans al nostre territori però aquesta és una percepció errònia ja que aquestes espècies eren comunes i ben esteses a tot Euràsia i fa poques desenes de milers d’anys que els seus habitats es desplaçaren cap al sud.

El foc a Bolomor

Bolomor és singular Bolomor per l’abundància de les llars de foc i de l’ús del foc. Mirant els diferents nivells a la columna estratigràfica es poden veure clarament les zones fosques que corresponen als focs que es feren dins la cova al llarg del temps.

El domini del foc pels primers humans fou un punt d’inflexió en l’evolució humana i en l’evolució cultural que permeté proliferar les poblacions d’espècies humanes a causa de la incorporació a la dieta d’aliments cuits amb proteïnes i carbohidrats l’expansió de l’activitat humana durant la nit i protegir-los dels depredadors.

A Bolomor, a diferència del que es podria pensar, en l’ocupació d’un grup no hi havia un únic foc central on es calfaven i al voltant del qual feien la vida social. Les excavacions han demostrat que aquesta idea és falsa i que, realment, hi havia diversos focs encesos simultàniament i que tenien funcions diferents. Les llars de focs menudes d’uns 40 cm d’amplada, servien per a l’enllumenat de la cova i per escalfar, mentre que els focs grans, de més d’1 metre de diàmetre tenien funcions culinàries, i exercien també com a punt de reunió per realitzar les activitats com preparar les pells, o treballar les pedres per fer eines de tall o bifaços. Cal destacar que les restes òssies sempre se solen trobar al voltant d’aquest tipus de llar de foc gran, cosa que demostra el seu us per cuinar la carn de les preses.

El foc també tenia altres usos, com matar toxines de certes plantes i que permetien fer-les comestibles, evitar l’atac de depredadors com el llop, el lleó i d’insectes. I permeté realitzar activitats més enllà de la posta del sol, separant-se del que fan la resta d’animals diürns que van a dormir en fer-se fosc. Però sobretot el foc conduí a una millora en la dieta mitjançant la ingesta de proteïnes cuites.

El foc fou descobert ben prompte pel humans a partir de la caiguda de llamps i d’incendis forestals. Era un foc accidental que els humans de diverses espècies aprofitaven. Tanmateix el foc creat i mantingut al llarg del temps va trigar molt més a ser usat i ja hi ha un cert consens acadèmic en que el seu generalitzat va ser fa uns 500.000 anys. Bolomor, per tant, amb registres continus fins a 400.000 anys és un referent mundial en l’ús del foc.

L’home de Bolomor

Bolomor era un lloc de pas en que grups d’unes 50 persones passaven uns dies mentre caçaven entre la desembocadura del Xúquer i el Serpis, d’on buscaven roques de sílex arrossegades pels rius per fer els seus utensilis. Des de Bolomor, per tant, dominaven una àrea d’uns 15 km de radi. Però no es quedaven mai més d’una setmana en l’indret i s’emportaven els seus valuosos bifaços, encara que un d’ells el denominat “Vilanova”, perderen o oblidaren, cosa que ha permés que ara el podem admirar al Museu de Prehistòria de València.

Sembla que originalment no enterraven els morts, sinó que els processaven i se’ls menjaven com un recurs alimentari més. Només s’han trobat trossos menuts d’ossos humans amb marques de raspats per treure’n la carn. Més endavant ja els van enterrar, no se sap encara si per influència de la nova espècie humana que anava ocupant Europa, l’Homo Sapiens, o per evolució de la seua cultura.

Els neandertals van anar desapareixent a Europa, mentre la nostre espècie humana l’Homo Sapiens ocupava el seu nínxol ecològic. Els últims neandertals s’han trobat a Gibraltar on desaparegueren finalment fa uns 40.000 anys.

Després d’aquesta explicació, amb preguntes ben interessants del públic assistent, el nostre grup deixà el recinte de la cova del Bolomor cap a les 12:30 mentre el següent grup pujava per la senda per escolar les explicacions del director de l’excavació Josep Fernández.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 13 de maig 2019.

Aquest cap de setmana s’han realitzat unes jornades per commemorar el 30 aniversari de les excavacions del Bolomor (mireu ací i també ací). Dissabte de matí les activitats s’han traslladat avui de matí al CAREX (Centre d’Interpretació) per realitzar els tallers d’indústria lítica i del foc. A les instal·lacions, una cinquantena de persones, dividits en diversos grups, han assistit a les explicacions dels experts, de quina manera feien els neandertals els seus instruments, les seues armes de cacera, les tècniques per fer foc i com conservar-lo.
En el taller d’indústria lítica s’han construït bifaces a partir de pedra de sílex. Les usaven per caçar, per a les puntes de les javelines o llances, per filetejar la carn. Tanmateix el sílex és poc abundant a la Valldigna. Només hi ha algun aflorament a la Muntanya de les Creus i a Simat. Per això les restes trobades d’indústria, el sílex potser venia d’altres indrets o de les roques que arrossegaven els rius Xúquer o Serpis.

Les valuoses eines fetes d’aquesta manera es transportaven en els desplaçaments d’aquests homínids. S’han trobat a Xelva (els Serrans) bifaces fetes amb roques de la vora d’Alacant. A la Valldigna també es feien eines amb roca calcària que era més abundant però no tan resistent com el sílex.

En el taller del foc s’ha fet esment als diferents tipus d’armes que feien servir els neandertals, llances i javelines, fetes de fusta. Aquests tipus d’armes són molt difícils de conservar pel material però se n’han trobat bastants a un jaciment a Alemanya enterrats en turba molt ben conservades. Les javelines eren molt aerodinàmiques tal com certificaren llançadors olímpics. Els arcs i fletxes són un invent moderns, d’uns 20.000 anys, fet per la nostra espècie, l’Homo Sapiens.

Ens han demostrat com enganxaven la punta de sílex a la llança. Per fer-ho usaven budell d’animal que en assecar-se augmentava la tensió i feia ben forta la unió punta i vara.

Seguidament s’ha passat a fer foc usant diversos procediments. L’ús d’un pal fregant una fusta tova com la d’olivera amb l’us d’un arc encara és d’ús a algunes comunitats africanes. Exactament en 3 minuts s’ha aconseguit fer foc. Finalment s’ha fet foc també amb l’ús del pedrenyal o sílex.

Uns tallers molt didàctics per conèixer les tècniques que usaren els neandertals per sobreviure. Tots els assistent hem quedat molt satisfets i els xiquets han quedat meravellats.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 11 de maig 2019.

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

Allà dalt, en la capa del cel entre Mart i Júpiter, hi ha l’asteroide 11.441 que va ser descobert l’any 1975 per l’astrònom argentí Mario Cesco.

La singularitat d’aquest objecte celeste és que trenta-set anys després del seu descobriment, el 2012, va ser batejat amb el nom d’una dona, Ana Teresa Diego, quan es van trobar les restes d’aquesta jove, desapareguda el 1976 amb 22 anys, i assassinada en el marc del terrorisme d’estat que exercí la dictadura argentina de Videla. Amb motiu d’aquesta luctuosa troballa, el degà de la Facultat de Ciències Astronòmiques i Geofísiques de la Universitat de La Plata, en nom de la Universitat, demanà a la Unió Internacional d’Astronomía que assignara el nom “Anadiego” a l’esmentat asteroide. I així ha quedat.

A partir d’aquell moment, la memòria d’ Ana Teresa Diego ha estat i estarà eternament present, com un cuquet de llum invisible, com una petita espurna en el seu viatge per l’Univers.

Ana Teresa estudiava Astronomia en la Universitat de la Plata. Era una alumna brillant, pacifista convençuda i militant de la Federació Juvenil Comunista. Son pare, Antonio Diego, fill d’emigrants procedents de Gata de Gorgos, arribà a ser un reconegut matemàtic de la “Universidad Nacional del Sur” i segons els seus alumnes “un dels primers professors amb els quals va poder comptar el moviment estudiantil“. Estigué amenaçat de mort i l’any 1975 va faltar degut a problemes de cor.

Un any després, el 30 de setembre de 1976, Ana Teresa va ser segrestada quan eixia de la facultat amb un company. Un grup de paramilitars que patrullaven per la zona, els van encaputxar i els pujaren a un auto. Ningú no va saber on van anar. A partir d’aquell moment, la seua mare, Zaida Franz, que ara té 90 anys, començà un peregrinatge per comissaries, centres de detenció, esglésies, autoritats… Va fundar juntament amb altres dones el grup “Madres de la Plaza de Mayo” i participà en les primeres reunions de familiars de desapareguts.

Al llarg dels anys, Ana Teresa va ser vista en dos centres clandestins de detenció però els seus responsables sempre ho van negar i van impedir l’entrada de Zaida a un d’aquests centres, el Brigada de Quilmes, sabent de cert que dins hi havia la filla. Tot açò i les tortures i vexacions que va sofrir la jove i la solidaritat que sempre hi va manifestar fón referit en els judicis, per companys i companyes de cel·la que havien sobreviscut, Però no seria fins 2012 que les seues restes van ser trobades en una fosa comuna del cementeri d’Avellaneda i foren identificades per l’equip d’Anatomia Forense.

Demà, dia 7, s’oferirà un homenatge a Ana Teresa Diego en forma de peça musical creada per uns músics italoargentins.Tindrà lloc en el Planetari de Nàpols. A partir d’ara, notes sorgides d’un piano i de les veus dels músics, s’uniran a l’asteroide “Anadiego” en el record permanent d’Ana Teresa.

UN ASTEROIDE AMB NOM DE DONA, Carme Miquel (Levante e.m.v., 6/11/ 2018)

Informació de l’asteroide: Minor Planet Center

(11441) Anadiego = 1975 YD = 1989 GA2
Discovered at El Leoncito on 1975-12-31 by M. R. Cesco.
(11441) Anadiego = 1975 YD
Period: 4.1 years

Ana Teresa Diego (1954-1976?) was an outstanding undergraduate student at La Plata Astronomical Observatory in the 1970s. She was also a person with a strong social commitment who gave her life for the defense of freedom. [Ref: Minor Planet Circ. 77501]

Info: https://phys.org/news/2011-12-asteroid-argentine-student.html

Imatge: Ana Diego. (AP Photo/Courtesy of family of Ana Teresa Diego).