Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Història

L’esperit del temps

0
Publicat el 11 de juny de 2020

L’esperit del temps

Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any Guanyadora
Editorial: Edicions Proa
Temàtica: Novel·la contemporània
Ciència | Biologia
Història | Segona Guerra Mundial
Col·lecció: A TOT VENT

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

L’expedició del doctor Balmis

0
Publicat el 5 de maig de 2020

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

Monument al carrer Parrote, en el port de La Corunya, en homenatge als nens orfes que van partir amb l’expedició. Wikimedia Commons

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

Recorregut de l’expedició de Balmis i Salvany. Wikimedia Commons.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.

Júlia

2
Publicat el 21 d'abril de 2020

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

 

Actes del 30 anys de Bolomor: una visita amb explicació científica al jaciment del Bolomor

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Tercera i última jornada dels actes de la celebració dels 30 anys d’excavacions en el jaciment de Bolomor de Tavernes amb la visita científica al jaciment i amb presència del director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

A les 10:30 del matí nombrós públic de Tavernes però també de fora s’aplegaven a les instal·lacions del centre d’interpretació situat al peus del Bolomor tot esperant l’arrencada de la pujada a la cova. Mentrestant una unitat mòbil de la televisió valenciana À Punt, ja estava allí i aprofitava el temps per preguntar als visitants, entre ells a la cronista del poble, Encarna Sansaloni, sobre l’ús de la cova al llarg dels anys.

Donat que més 60 persones s’havien interessat per pujar avui, l’organització va decidir fer dos grups. En el primer grup vam pujar amb l’equip de la televisió, que va poder gravar la bellesa de l’entorn i el concert dels ocells especialment actius en aquesta càlida primavera. Durant el camí el membre de l’equip d’excavació que ens feia de guia ens contava que pararem atenció mentre pujàvem a les diferents espècies botàniques presents i explicades en panells i explicava que el barranc conserva encara la vegetació típica mediterrània amb carrasques, pins, freixes de flor i llorers.

Una vegada tots dalt, els periodistes foren els primers que entraren al recinte de l’excavació per entrevistar els principals responsables que el jaciment siga actualment un referent mundial de l’evolució humana: el director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

El reportatge es va emetre dins de les noticies del migdia d’ahir diumenge i es pot veure clicant aquest enllaç.

L’abric de Bolomor

Una vegada dins de la cova ens rebé el director de l’excavació Josep Fernández, que ens recordà que l’indret no és ben bé una cova sinó un abric. El massís del Mondúver és una zona càrstica, en que les filtracions d’aigua van obrint avencs i creant coves internes inaccessibles. Però que, a causa de l’erosió d’aquesta part de la Muntanya de l’Ombria, la cova interna del Bolomor s’obrí fa una 400.000 anys convertint-se llavors en un abric apte per al refugi de les poblacions humanes nòmades. Però l’indret va anar reblint-se al llarg dels mil·lennis fins que fa uns 100.000 anys ja estava totalment ple de material i va ser abandonat pels humans.

Bolomor és, per tant, un testimoni del pas de l’espècie humana Neandertal entre els 400.000 i 100.000 anys per aquesta zona de la costa mediterrània. Des de fa 30 anys s’han anat excavant de manera metòdica, científica, molt a poc a poc els diferents nivells que corresponen a diverses fases d’ocupació de la cova. Actualment s’està excavant el nivell XIII datat en 230.000 anys. En aquell moment la fauna que caçaven els humans en aquesta vall del Vaca eren elefants, rinoceronts, cavalls, cérvols, macacos, i fins i tot s’han trobat ossos de llop.

El tipus de fauna present en les troballes del Bolomar no varia massa al llarg del temps encara que hi ha moments de més calor amb la costa marina pràcticament a les portes de la vall mentre que d’altres eren èpoques més fredes i la mar es retirava fins a uns 30 quilòmetres endins. En els primers nivells (100.000 anys) es trobaren ossos d’hipopòtams que implica que en aquell temps el territori estava ple de zones humides i llacunes. La presència d’elefants, rinoceronts, macacos, etc, és constant al llarg de tots els nivells. Pot sobtar la presència d’aquests animals africans al nostre territori però aquesta és una percepció errònia ja que aquestes espècies eren comunes i ben esteses a tot Euràsia i fa poques desenes de milers d’anys que els seus habitats es desplaçaren cap al sud.

El foc a Bolomor

Bolomor és singular Bolomor per l’abundància de les llars de foc i de l’ús del foc. Mirant els diferents nivells a la columna estratigràfica es poden veure clarament les zones fosques que corresponen als focs que es feren dins la cova al llarg del temps.

El domini del foc pels primers humans fou un punt d’inflexió en l’evolució humana i en l’evolució cultural que permeté proliferar les poblacions d’espècies humanes a causa de la incorporació a la dieta d’aliments cuits amb proteïnes i carbohidrats l’expansió de l’activitat humana durant la nit i protegir-los dels depredadors.

A Bolomor, a diferència del que es podria pensar, en l’ocupació d’un grup no hi havia un únic foc central on es calfaven i al voltant del qual feien la vida social. Les excavacions han demostrat que aquesta idea és falsa i que, realment, hi havia diversos focs encesos simultàniament i que tenien funcions diferents. Les llars de focs menudes d’uns 40 cm d’amplada, servien per a l’enllumenat de la cova i per escalfar, mentre que els focs grans, de més d’1 metre de diàmetre tenien funcions culinàries, i exercien també com a punt de reunió per realitzar les activitats com preparar les pells, o treballar les pedres per fer eines de tall o bifaços. Cal destacar que les restes òssies sempre se solen trobar al voltant d’aquest tipus de llar de foc gran, cosa que demostra el seu us per cuinar la carn de les preses.

El foc també tenia altres usos, com matar toxines de certes plantes i que permetien fer-les comestibles, evitar l’atac de depredadors com el llop, el lleó i d’insectes. I permeté realitzar activitats més enllà de la posta del sol, separant-se del que fan la resta d’animals diürns que van a dormir en fer-se fosc. Però sobretot el foc conduí a una millora en la dieta mitjançant la ingesta de proteïnes cuites.

El foc fou descobert ben prompte pel humans a partir de la caiguda de llamps i d’incendis forestals. Era un foc accidental que els humans de diverses espècies aprofitaven. Tanmateix el foc creat i mantingut al llarg del temps va trigar molt més a ser usat i ja hi ha un cert consens acadèmic en que el seu generalitzat va ser fa uns 500.000 anys. Bolomor, per tant, amb registres continus fins a 400.000 anys és un referent mundial en l’ús del foc.

L’home de Bolomor

Bolomor era un lloc de pas en que grups d’unes 50 persones passaven uns dies mentre caçaven entre la desembocadura del Xúquer i el Serpis, d’on buscaven roques de sílex arrossegades pels rius per fer els seus utensilis. Des de Bolomor, per tant, dominaven una àrea d’uns 15 km de radi. Però no es quedaven mai més d’una setmana en l’indret i s’emportaven els seus valuosos bifaços, encara que un d’ells el denominat “Vilanova”, perderen o oblidaren, cosa que ha permés que ara el podem admirar al Museu de Prehistòria de València.

Sembla que originalment no enterraven els morts, sinó que els processaven i se’ls menjaven com un recurs alimentari més. Només s’han trobat trossos menuts d’ossos humans amb marques de raspats per treure’n la carn. Més endavant ja els van enterrar, no se sap encara si per influència de la nova espècie humana que anava ocupant Europa, l’Homo Sapiens, o per evolució de la seua cultura.

Els neandertals van anar desapareixent a Europa, mentre la nostre espècie humana l’Homo Sapiens ocupava el seu nínxol ecològic. Els últims neandertals s’han trobat a Gibraltar on desaparegueren finalment fa uns 40.000 anys.

Després d’aquesta explicació, amb preguntes ben interessants del públic assistent, el nostre grup deixà el recinte de la cova del Bolomor cap a les 12:30 mentre el següent grup pujava per la senda per escolar les explicacions del director de l’excavació Josep Fernández.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 13 de maig 2019.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

30 de Bolomor: activitats didàctiques al Centre d’Interpretació

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Aquest cap de setmana s’han realitzat unes jornades per commemorar el 30 aniversari de les excavacions del Bolomor (mireu ací i també ací). Dissabte de matí les activitats s’han traslladat avui de matí al CAREX (Centre d’Interpretació) per realitzar els tallers d’indústria lítica i del foc. A les instal·lacions, una cinquantena de persones, dividits en diversos grups, han assistit a les explicacions dels experts, de quina manera feien els neandertals els seus instruments, les seues armes de cacera, les tècniques per fer foc i com conservar-lo.
En el taller d’indústria lítica s’han construït bifaces a partir de pedra de sílex. Les usaven per caçar, per a les puntes de les javelines o llances, per filetejar la carn. Tanmateix el sílex és poc abundant a la Valldigna. Només hi ha algun aflorament a la Muntanya de les Creus i a Simat. Per això les restes trobades d’indústria, el sílex potser venia d’altres indrets o de les roques que arrossegaven els rius Xúquer o Serpis.

Les valuoses eines fetes d’aquesta manera es transportaven en els desplaçaments d’aquests homínids. S’han trobat a Xelva (els Serrans) bifaces fetes amb roques de la vora d’Alacant. A la Valldigna també es feien eines amb roca calcària que era més abundant però no tan resistent com el sílex.

En el taller del foc s’ha fet esment als diferents tipus d’armes que feien servir els neandertals, llances i javelines, fetes de fusta. Aquests tipus d’armes són molt difícils de conservar pel material però se n’han trobat bastants a un jaciment a Alemanya enterrats en turba molt ben conservades. Les javelines eren molt aerodinàmiques tal com certificaren llançadors olímpics. Els arcs i fletxes són un invent moderns, d’uns 20.000 anys, fet per la nostra espècie, l’Homo Sapiens.

Ens han demostrat com enganxaven la punta de sílex a la llança. Per fer-ho usaven budell d’animal que en assecar-se augmentava la tensió i feia ben forta la unió punta i vara.

Seguidament s’ha passat a fer foc usant diversos procediments. L’ús d’un pal fregant una fusta tova com la d’olivera amb l’us d’un arc encara és d’ús a algunes comunitats africanes. Exactament en 3 minuts s’ha aconseguit fer foc. Finalment s’ha fet foc també amb l’ús del pedrenyal o sílex.

Uns tallers molt didàctics per conèixer les tècniques que usaren els neandertals per sobreviure. Tots els assistent hem quedat molt satisfets i els xiquets han quedat meravellats.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 11 de maig 2019.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’Observatori de Lund: mirant el cel nord enllà

0

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

La portada de la revista Popular Astronomy, 3 de setembre de 2009. La fotografia mostra a l’estudiant de doctorat Frida Palmér al Meridian Circle de l’Observatori de Lund de 1929. Foto: Universitat de Lund

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

Un asteroide amb nom de dona

1

Allà dalt, en la capa del cel entre Mart i Júpiter, hi ha l’asteroide 11.441 que va ser descobert l’any 1975 per l’astrònom argentí Mario Cesco.

La singularitat d’aquest objecte celeste és que trenta-set anys després del seu descobriment, el 2012, va ser batejat amb el nom d’una dona, Ana Teresa Diego, quan es van trobar les restes d’aquesta jove, desapareguda el 1976 amb 22 anys, i assassinada en el marc del terrorisme d’estat que exercí la dictadura argentina de Videla. Amb motiu d’aquesta luctuosa troballa, el degà de la Facultat de Ciències Astronòmiques i Geofísiques de la Universitat de La Plata, en nom de la Universitat, demanà a la Unió Internacional d’Astronomía que assignara el nom “Anadiego” a l’esmentat asteroide. I així ha quedat.

A partir d’aquell moment, la memòria d’ Ana Teresa Diego ha estat i estarà eternament present, com un cuquet de llum invisible, com una petita espurna en el seu viatge per l’Univers.

Ana Teresa estudiava Astronomia en la Universitat de la Plata. Era una alumna brillant, pacifista convençuda i militant de la Federació Juvenil Comunista. Son pare, Antonio Diego, fill d’emigrants procedents de Gata de Gorgos, arribà a ser un reconegut matemàtic de la “Universidad Nacional del Sur” i segons els seus alumnes “un dels primers professors amb els quals va poder comptar el moviment estudiantil“. Estigué amenaçat de mort i l’any 1975 va faltar degut a problemes de cor.

Un any després, el 30 de setembre de 1976, Ana Teresa va ser segrestada quan eixia de la facultat amb un company. Un grup de paramilitars que patrullaven per la zona, els van encaputxar i els pujaren a un auto. Ningú no va saber on van anar. A partir d’aquell moment, la seua mare, Zaida Franz, que ara té 90 anys, començà un peregrinatge per comissaries, centres de detenció, esglésies, autoritats… Va fundar juntament amb altres dones el grup “Madres de la Plaza de Mayo” i participà en les primeres reunions de familiars de desapareguts.

Al llarg dels anys, Ana Teresa va ser vista en dos centres clandestins de detenció però els seus responsables sempre ho van negar i van impedir l’entrada de Zaida a un d’aquests centres, el Brigada de Quilmes, sabent de cert que dins hi havia la filla. Tot açò i les tortures i vexacions que va sofrir la jove i la solidaritat que sempre hi va manifestar fón referit en els judicis, per companys i companyes de cel·la que havien sobreviscut, Però no seria fins 2012 que les seues restes van ser trobades en una fosa comuna del cementeri d’Avellaneda i foren identificades per l’equip d’Anatomia Forense.

Demà, dia 7, s’oferirà un homenatge a Ana Teresa Diego en forma de peça musical creada per uns músics italoargentins.Tindrà lloc en el Planetari de Nàpols. A partir d’ara, notes sorgides d’un piano i de les veus dels músics, s’uniran a l’asteroide “Anadiego” en el record permanent d’Ana Teresa.

UN ASTEROIDE AMB NOM DE DONA, Carme Miquel (Levante e.m.v., 6/11/ 2018)

Informació de l’asteroide: Minor Planet Center

(11441) Anadiego = 1975 YD = 1989 GA2
Discovered at El Leoncito on 1975-12-31 by M. R. Cesco.
(11441) Anadiego = 1975 YD

Period: 4.1 years

Ana Teresa Diego (1954-1976?) was an outstanding undergraduate student at La Plata Astronomical Observatory in the 1970s. She was also a person with a strong social commitment who gave her life for the defense of freedom. [Ref: Minor Planet Circ. 77501]

Info: https://phys.org/news/2011-12-asteroid-argentine-student.html

Imatge: Ana Diego. (AP Photo/Courtesy of family of Ana Teresa Diego).

Matar Joan Fuster

0
Publicat el 24 d'agost de 2018

La suposada idíl·lica transició valenciana va ser tot menys pacífica. Els qui vàrem viure aquells anys de Batalla de València recordem les agressions, atacs i la por al carrer.

Uns dels episodis més inquietants i enigmàtics d’aquells anys de plom va ser l’atemptat del l’11 de setembre de 1981 que quasi van acabar amb la vida de l’intel·lectual valencià Joan Fuster.

L’intent d’assassinar l’escriptor va saldar-se amb una investigació judicial mínima. La col·locació de dues potents bombes a la casa de Fuster a Sueca culminava una escalada d’atacs impunes a llibreries, seus de partits d’esquerra i intel·lectuals valencians.

D’aquell fet ocorregut a la casa de Fuster tampoc es van trobar culpables i, dins de l’imaginari col·lectiu valencià, aquest atac forma part de la llarga llista d’agressions del post-franquisme impunes contra el precari redreçament cultural i polític del País Valencià.

Francesc Bayarri, periodista valencià, representant de l’escàs periodisme d’investigació que queda al País, ha estudiat detingudament aquells fets a partir dels documents judicials i policials existents, n’ha exprimit les dades fins als límits possibles i n’ha extret unes conclusions d’allò més inquietants. Si volem saber-ne més en aquest enllaç podeu comprar el llibre.

L’obra, però, inclou altres reportatges també ben interessants, com les activitats d’una colla de feixistes croats a la Ribera Alta, les llegendes urbanes de la Guerra Civil d’un poble de l’Horta, la història d’Amado Granell, el primer militar aliat a entrar al París ocupat pels nazis o la reivindicació de la figura de Blasco Ibañez, abandonada per l’esquerra valenciana.

Un llibre ben interessant per llegir en les caloroses vesprades de l’estiu i més enllà també.

L’1 de juny passat es presentà el llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc on s’esdevingué l’atemptat. Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, i Francesc Bayarri, periodista i autor, ens contaren l’ambient que es respirava a la València del 1981 i quines hagueren pogut ser les raons per a l’atemptat al nostre escriptor més estimat.

1.- Coberta del llibre
2.- Presentació del llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc dels fets. amb Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana i Francesc Bayarri, periodista i autor.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Wolfgang Mattig ens ha deixat

2
Publicat el 24 de juny de 2018

Wolfgang Mattig, astrònom alemany especialitzat en física del Sol, ens va deixar fa uns dies a Viena. M’he assabentat avui mateix. Amb 91 anys ja feia temps que vivia tranquil·lament la seua jubilació. Va ser el meu director de tesi i, segurament, jo vaig ser el seu darrer doctorant.

Mattig, com el solia anomenar tothom (no els estudiants, off course) fa fer una carrera singular. Començà com cosmòleg teòric al Astrophysikalischen Observatoriums Potsdam des d’on publicà l’article en el que s’introduïa la coneguda fòrmula de Mattig, important en cosmologia observacional i astronomia extragalàctica ja que dóna una relació senzilla entre la coordenada radial i el canvi de corriment al roig d’una determinada font. Encara que ja no és aplicable en els models cosmològics actuals, ja que no té en compte l’energia fosca, va ser l’equació més útil de la cosmologia de finals del segle XX.

Però la vida a l’Alemanya Oriental no era massa còmoda i abans de l’aixecament del mur de Berlín, passà a Occident, com ho feren nombrosos científics i persones de professions qualificades.

Recalà llavors al Kiepenheuer-Institut für Sonnenphysik
(KIS) a Freiburg, al sud d’Alemanya, l’any 1961 i allí s’hi va quedar fins a la jubilació.

Al KIS es dedicà sobre tot a la física solar observacional. Els anys seixanta i setanta les observacions es feien a l’observatori solar situat a l’illa de Capri. Però a partir dels 70 el KIS buscà un lloc més adient i, ja des dels anys 80, Mattig observà amb els telescopis solars alemanys situats a l’Observatori del Teide. Tanmateix també es desplaçà a altres observatoris d’arreu del món, com per exemple a Sacramento Peak, New Mexico. El seu treball de recerca es va centrar en l’activitat magnètica del Sol, sobre tot de les zones actives solars.

I des de l’Instituto de Astrofísica de Canarias i amb una beca alemanya, vaig aparéixer jo al KIS a finals dels anys 80 per començar un projecte de tesi sobre fenòmens magnètics a les taques solars. Mattig m’acollí i durant un temps vaig pertànyer a la petita comunitat d’estudiants de l’institut. Ell era ja major, d’una altra generació. De caràcter afable i sorneguer, es burlava sovint dels nous estudiants per l’ús excessiu que féiem dels ordenadors i calculadores per realitzar càlculs simples. Ell que havia aprés a fer servir una regla de càlcul de manera hàbil, un dia em va reptar a fer un càlcul complicat: ell amb la regla de càlcul i jo amb la calculadora. I, clar, guanyà ell.

La darrera vegada que el vaig veure va ser durant la lectura de la meua tesi a la Universitat de València a mitjans dels anys 90.

El director de la tesi és, d’alguna manera, el pare científic d’un que comença en això de la ciència. Així que acabe de perdre un referent de la meua vida.

Gràcies Herr Professor. Que et camí et siga lleu.

Informació:

Mattig, W. (1958), “Über den Zusammenhang zwischen Rotverschiebung und scheinbarer Helligkeit”, Astronomische Nachrichten, 284 (3): 109, Bibcode:1958AN….284..109M, doi:10.1002/asna.19572840303

Fotos:

La imatge del professor Mattig prové de l’espectacular pàgina d’astrònoms solars il·lustres de Rob Rutten.

1. Professor Wolfgang Mattig. Rob Rutten. Amb permís a través de GNU Free Documentation License.
2. Necrològica al diari Badische Zeitung de Freibug.
3. Kiepenheuer Institut für Sonnephysik. Wikipèdia.

Un retaule valencià a Londres

2
Publicat el 11 de juny de 2018

Els valencians no coneixen la seua història. Ni saben les aportacions que hem fet a la cultura universal. Perquè hi hagué un moment en què València va ser la capital cultural de la Corona i porta d’accés de totes les innovacions artístiques europees. Tot això em ve al cap en assabentar-me de les gestions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per retornar a la seua ciutat, encara que siga de forma temporal, l’excepcional retaule gòtic de Sant Jordi de Marçal de Sax, més conegut com el Retaule del Centenar de la Ploma. I em recorda la darrera vegada que vaig estar a Londres i la visita obligada a la una de les nostres joies més estimades.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule gòtic de grans dimensions (6.60 m d’alçada per 5.50 m d’amplada) realitzat a l’entorn del 1400 pel pintor alemany Andreu Marçal de Sax per encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma. Aquesta milícia civil comptava amb 100 arcabussers per defensar la ciutat i es trobava sota l’advocació de Sant Jordi. El motiu principal d’aquesta joia pictòrica del segle XV és, per tant, la del sant, primer patró del regne i de moltes ciutats valencianes, entre elles Alcoi. Al centre veurem l’escena clàssica del sant lluitant contra el drac sota la mirada de la princesa alliberada, mentre que al seu voltant s’hi troben diverses escenes de la vida llegendària del sant, segons la tradició cristiana un milicià romà cristià martiritzat en temps de Dioclecià.

Tanmateix l’obra és famosa perquè representa la Batalla del Puig que va tenir lloc el 1237, la conseqüència de la qual va ser la conquista de Madīna Balansiya, la ciutat de València en època musulmana. Jaume I, sobre un cavall cobert per la senyera reial, ataca el rei  Zayyan de València. El pintor representa una veritable batalla a camp obert, en la que es veuen soldats morts i també cavalls ferits i morts. Segons es pot comprovar al Llibre dels Fets, les lluites cos a cos del rei amb els seus enemics van ser, més aviat, escasses. Es guanyaven les places fortes amb negociació i, si calia, setge.

Arran de l’abolició dels Furs, l’any 1711 s’abolí definitivament la milícia armada. La seua funció de defensa de la ciutat ja no tenia sentit en un regne ocupat. Així que el Retaule del Centenar de la Ploma es quedà orfe, fins que l’enderroc de l’església on es trobava comportà la seua venda. Segons conta la historiadora Matilde Miquel Juan, el retaule fou adquirit a París el 1864 pel South Kensington Museum de Londres, que després passà a denominar-se  Victoria and Albert Museum de Londres. Fou comprat per 800 £ (20.000 francs) al marxant d’art Mr. Bauer, una quantitat realment elevada en comparació amb altres adquisicions de l’època.

Cada vegada que he estat a Londres sempre he trobat un moment per visitar aquesta obra mestra de l’art valencià, salvaguardat a Londres. En la primera trobada, el retaule era en una sala més aviat petita i fosca. Una gran emoció m’omplia mentre gaudia d’un tros d’història del meu país. Mentre era assegut al seu davant durant molta estona per admirar-lo i no perdre’m cap detall, el sant, la batalla, els penons i senyeres vaig escoltar la conversa de dues xiques al meu darrere.

Look at this! This is our flag.

Aquesta afirmació al centre de Londres em va deixar sorprès. I efectivament tot quedà clar quan em digueren que eren estudiants de Barcelona en un curs intensiu d’anglés.

Fa ara dos anys, vaig fer el darrer viatge ràpid a la vora del Tàmesis després de molt anys sense anar-hi. La visita al Victoria and Albert Museum era obligada per retrobar-me amb el retaule estimat. A banda de l’obra valenciana, les obres que mostra el museu són excepcionals i ben bé valen una passejada d’admiració per les sales. Des de la meua darrera estada la disposició de les sales havia canviat totalment. El retaule de Sant Jordi ja no es trobava a aquella sala petita i fosca. I les tres plantes dedicades a l’art gòtic europeu no allotjaven la nostra apreciada obra.

Una amable guia ens comunicà que el retaule, per les seues grans dimensions, s’havia hagut de col·locar, prop de l’entrada, a una gran sala al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sextina. Bona companyia, vaig pensar.

I efectivament, allí estava, president una gran sala, en que es conjugava l’art sublim de l’últim gòtic amb l’obra subtil i delicada del mestre d’Urbino.

Els daurats, el roig de la creu del Sant, la senyera reial al cavall i a l’armilla del rei conqueridor. La batalla del Puig en primer terme. Un llarg temps dedicat a admirar l’obra d’Andreu Marçal de Sax, a repassar acuradament les diverses escenes de la vida del Sant, a contemplar la recreació de la decisiva batalla del Puig. Així ens quedàrem fins que ens avisaren que el Museu tancava. Lentament abandonàrem la sala, tot esperant retrobar-nos en la pròxima vista a Londres.

Potser el tornem a veure aviat al Museu de Belles Arts de València. Potser ja no calga anar ben lluny a admirar-lo. Potser la direcció del Victoria and Albert Museum ens el deixe temporalment o definitivament. Siga com siga caldrà agrair als conservadors del museu britànic que l’hagen conservat tan bé i que l’hagen preservat de les ignoràncies, rancors i bestieses que els valencians hem exercit tradicionalment contra la nostra cultura. Si s’hagués quedat ací, potser ja no existiria.

 

 

 

Més informació.
El gótico internacional en la ciudad de Valencia: El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma. Matilde Miquel Juan. Universidad Complutense de Madrid.

Imatges:
1-6. Diferents aspectes del Retaule de Sant Jordi al Victoria and Albert Museum de Londres. 30 d’abril 2016. Enric Marco.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Escapada a Irlanda del Nord

2
Publicat el 19 de maig de 2018

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum

Aldebaran

0

Aldebaran, nom de l’estel roig de Taure, és una fantàstica novel·la de Josep Franco que ens endinsa en els transcendentals fets de Cullera del 1911. Uns fets que expliquen molt bé com era la societat d’aquell temps i com hem arribat fins a l’actual.

L’assassinat de Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca, a mans d’una massa revoltada, enfurida, farta d’injustícies socials i en contra de les lleves forçoses per a lluitar a la guerra del Marroc és contat com una crònica, la conseqüència tràgica d’una història de persones normals que només volen sobreviure.

Per poder explicar el context de la brutal agressió, s’hi conten els antecedents dels protagonistes, tant gent popular com gent poderosa de les ciutats veïnes de Sueca i Cullera. Alguns són ben coneguts com ara el periodista i polític Francesc Peris Mencheta, i d’altres anònims. Tots són despullats absolutament pels seus fets fent de patrons, cacics o jornalers pobres en una societat canviant, des d’un món rural de mitjans del segle XIX a la suposada modernitat del segle XX.

Veiem com viuen les famílies dels personatges en les cases benestants de Sueca, en les cases cova de Cullera, i en les cases tradicionals valencianes. Trobem roders, munyidors de vots, anarquistes i guàrdia civil. Revivim el dia de l’arribada de l’enllumenat públic a Sueca i l’observació d’un eclipsi de Sol realment inexistent a Cullera.

I tot aquest teatre coral ens transporta entremig de la Gloriosa, la Primera República espanyola, la Restauració monàrquica, la pèrdua de les colònies, les intrigues, el suborn i la dominació caciquil. I a aquesta societat injusta només s’enfronten els ingenus anarquistes que esperen arribar a un món just com a aquell estel distant d’Aldebaran.

Un llibre que cal llegir per entendre la societat actual.

Més informació:

1911: els successos de Cullera,  AÑÓ BRESÓ, R., “1911: els successos de Cullera”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana.
Aldebaran de Josep Franco, Bromera, 2011.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Descobrim el Matarranya

1
Publicat el 27 d'agost de 2017


Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Mes informació:
El Matarranya, El blog de Toies.
La llengua del Matarranya, Joan Sanjuan i Esquirol

Imatges:

1.- Entrada al centre històric de Vall de Roures.
2.- Mapa de la comarca del Matarranya.
3.- Riu Matarranya des de Torre del Comte.
4.- Nord de la comarca des de la Freixneda.
5.- El Salt en estiu sense aigua.
6.- Aquí se habla catalán.
7.- Fórnols

Totes les fotos (llevat del mapa) són d’Enric Marco.

“El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran a Tavernes

0
Publicat el 29 d'abril de 2017

Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i veí de Tavernes, ca tancar ahir per la vesprada el cicle d’activitats de la Setmana Cultural de la Gent Gran amb una xarrada sobre “El cel nocturn de la Valldigna”.

Marco començava recordant que observar el cel per la nit ple d’estrelles era un fet habitual en el passat quan Tavernes era un poble eminentment agrícola. En els anys quaranta i cinquanta els carrers de tots els pobles estaven molt pocs il·luminats i l’efecte sobre el medi ambient era poc important. Ara, però, el cel nocturn està ocult per culpa de la contaminació lumínica.

És que, com Marco comentà, a partir dels seixanta i setanta es canvià la llum dels carrers, s’augmentaren els punts de llum i la potència. Aquest procés normal que va passar a tots els pobles de l’estat, es va desbocar al llarg dels anys amb la instal·lació de més i més llum.

L’astrònom ha estat crític amb la situació actual, i comparava amb la resta de l’Europa, on s’ha mantingut un nivell raonable d’enllumenat, mentre a totes les poblacions valencianes es viu la “cultura de la llum”, quan més llum hi haja sembla que és millor quan seria el contrari. La incidència sobre l’entorn natural és, per tant, important, sobretot a les grans ciutats com València.

L’actual “moda” de les llums leds ha estat també citada per Marco, assenyalant que la substitució de les llums actuals grogues de sodi d’alta pressió per leds blancs no és la solució. Amb aquests Leds potser s’estalvia però cal saber que aquests Leds tenen una important contribució de llum blava amb un efecte molt negatiu sobre el medi ambient i sobre la salut humana, com demostren les més recents investigacions científiques.

Alguns pobles valencians, com Ontinyent o Aras de los Olmos, han optat per usar un tipus de leds més sostenibles, sense blau en els seu espectre, els anomenats leds ambre. Per cert, com va recordar Aras és un municipi dels Serrans que pertany a la Reserva de Cel Fosc Gudar-Javalambre, avalada per la Fundació StarLight de la Unesco.

Marco ha acabat recordant el cel fosc com un patrimoni cultural perdut en gran part del món, un patrimoni que ha estat present durant tota la història de la humanitat. Amb les estrelles s’han format constel·lacions, s’han recreat mites i, amb l’observació i la meditació sobre elles, científics com ara Ptolomeu, Copèrnic, Galileu, Newton o Hubble van poder explicar com és l’univers.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. L’última foto amb la tècnic de benestar social i les regidores Noe Alberola i Llum Sansaloni.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: Una xerrada d’Enric Marco sobre “El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran.

Les dones de la Lluna

2
Publicat el 3 de gener de 2017

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.