Pols d'estels

Al voltant del dia de l’eclipsi del 12 d’agost s’han fet moltíssimes activitats per animar la gent a veure el fenomen. Els mitjans de comunicació valencians han fet molta feina per divulgar les característiques de l’eclipsi i com veure’l de manera segura. À Punt i RTVE València, especialment, han recorregut les comarques valencianes per trobar testimonis i traure temes interessants sobre l’encontre còsmic.

Uns dies abans de l’eclipsi, un equip de RTVE València es desplaçà a ma casa per parlar dels últims eclipsis històrics valencians. Els eclipsis de 1860, 1900 i 1905 foren especialment interessants ja que feren ús de les noves eines de la fotografia, l’espectroscòpia i la polarimetria que permeteren registrar de manera permanent el procés de l’eclipsi.

Durant l’eclipsi de 1860 cal destacar el paper del catedràtic de Química de la Universitat de València, Josep Monserrat, que, des del Desert de les Palmes, aconseguí obtindre quatre fotografies de la corona solar, en les que es demostrà que les protuberàncies eren part de l’atmosfera solar en comparant-les amb altres obtingudes al País Basc per Warren de la Rue. L’expedició estava comandada per l’astrònom Antonio Aguilar de l’Observatori Nacional que invità el pare Angelo Secchi, astrònom del Col·legi Romà.

Amb la periodista Mireia Baixauli vaig compartir alguns moments de la història valenciana dels eclipsis de Sol, ben rica entre 1860 i 1905. L’entrevista es publicà el migdia del 12 d’agost de 2026.

Aquest eclipsi total de Sol és un dels esdeveniments astronòmics més importants del segle. És el primer visible a la Península Ibèrica des de 1912, però abans les comarques valencianes han estat testimoni d’altres que han passat a la història.

La Comunitat Valenciana ha sigut testimoni d’alguns eclipsis totals els últims segles. RTVE València. 12 agost 2026.

https://www.rtve.es/play/videos/linformatiu-comunitat-valenciana/comunitat-valenciana-ja-sigut-testimoni-dalguns-eclipsis-totals-els-ultims-segles/17189232/

Dijous 23, un altre dia de calorada d’aquest impertinent mes de juliol, vaig ser convidat a parlar del pròxim eclipsi de Sol en un dels indrets que més m’estime, el Museu d’Història Natural de la Universitat de València. Situat al centre del Campus de Burjassot, manté les col·leccions de geologia, paleontologia i d’animals taxidermitzats, a més d’una més que notable col·lecció de meteorits. També fa una gran labor de divulgació amb grups de primària i secundària al llarg de tot el curs escolar.

En aquest ambient tan solemne i preciós, just al costat de la mandíbula oberta del Tiranosaure Rex, vaig ser presentat per la directora Anna Garcia Forner, front a una trentena de persones de diverses facultats, física, biologia, de l’observatori astronòmic, alguns del departament, etc, molts d’aquests amics de fa anys.

En aquest ambient amical i amable vaig fer la xarrada: Preparant-nos per al 12 d’agost de 2026. Vaig començar amb el recorregut habitual sobre el mon fascinant dels eclipsis, com es produeixen, quina era la percepció de en tenien els antics com a disruptor de l’ordre diví. Vaig parar una mica sobre el nostre rei Jaume I, que el 3 d’octubre de 1239, fou testimoni d’un eclipsi,  fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d’aquells hòmens que ara són i que queda reflectit en el llibre dels fets.

L’estudi dels eclipses comencen a entrar de ple en l’astrofísica a partir de mitjans del segle XIX, quan les tècniques incipients de la fotografia i de l’espectroscòpia, o estudi de la llum per determinar-ne els elements químics, va permetre estudiar les propietats fisicoquímiques de l’ocultació solar. Els eclipsis de 1860, 1900 i 1905, aquests en terres valencianes, permeteren grans avanços en el coneixement de l’atmosfera solar.

Són eclipsis en el que, no només van delegacions científiques professionals de tot Europa, sinó també astrònoms amateurs autodidactes amb grans coneixement com ara el valencià Josep Joaquim Landerer o el francés Camille Flammarion (veure l’article meravellós escrit per Vicent F. Soler, per a la revista Mètode, Flammarion, «vulgarisateur»).

L’eclipsi del 12 d’agost és un eclipsi difícil d’observar. La baixa altura sobre l’horitzó oest (5º) el fa especialment sensible a tempestes de tardor, fins i tot llunyanes, als núvols baixos, sense comptar els obstacles d’arbres, cases o muntanyes llunyanes. Per això l’elecció prèvia del lloc correcte d’observació és fonamental. Uns dies abans cal anar directament al lloc previst per veure si el Sol, uns minuts abans de la posta de Sol, encara és visible.

Després de les interessants preguntes passàrem a la part del taller per aprendre a construir una caixa d’eclipsi de manera senzilla i a muntar un telescopi per veure el Sol per projecció de manera segura. La calorada immensa que suportàvem va fer difícil aquesta última part de l’activitat.

Gràcies al Museu d’Història Natural de la Universitat de València, a la directora Anna Garcia Forner, a José Antonio Villena i a tot el personal del Museu. Gràcies a tots els companys i amics que vingueren a veure’m.

Durant el pont del primer de maig visitàrem Salamanca i Alba de Tormes amb la coral Marinyén de Tavernes de la Valldigna. Entre els dos concerts que férem a aquestes ciutats tinguérem un poc de temps per visitar i admirar els seus palaus i museus. Entre les belleses que caldria destacar estaria la plaça Major, el pont romà, la Catedral i, per suposat la Universitat.

Una visita que no volia perdem era la seu de la Universitat. Salamanca té un dels estudis generals més antics d’Europa. Fou el rei lleonès Alfons IX el qui fundà en 1218 la primera universitat cristiana de la península Ibèrica. Per aquella època també es fundaren les universitats de Paris, Oxford, Cambridge i Bolonya. Des de sempre ha estat, per tant, una ciutat universitària per on han passat personatges il·lustres com Cristòfor Colom, Fernando de Rojas, Luís de Góngora o Beatriz Galindo. Es calcula que al segle XVI la cinquena part de la població estava formada per estudiants.

A finals del s. XVI (1579) s’hi establí ací l’astrònom Jeroni Munyós des de la Universitat de València, atret per un millor sou i, probablement també pel prestigi d’aquesta institució acadèmica castellana en la que matemàtics estudiaven la reforma del calendari, per encàrrec del papa Gregori XIII, i proposaren la solució que es va implantar posteriorment, l’actual calendari gregorià.

I allí, en la plaça on és l’estàtua de Fra Luís de León que mira a la portada històrica de la Universitat, s’hi troba l’edifici de les Escoles Menors que guarda un tresor astronòmic. Una vegada entres a l’edifici veuràs un gran claustre i allà una gran sala alberga el “Cielo de Salamanca“, una representació astrològica (signes, constel·lacions, el Sol i Mercuri) d’una part de la volta celeste, seguint la iconografia del Poeticon Astronomicon editat a Venècia el 1482.

Atribuïda al pintor gòtic castellà Fernando Gallego fou pintada originalment en les voltes i sostre de l’acabada de construir Biblioteca de les Escoles Majors (Universitat). La volta original es va començar a pintar el 1483 i s’acabà abans de 1486. Però en 1506 el claustre de la Universitat pren la decisió de eixamplar la capella inferior ocupant la biblioteca que seria traslladada a un altre indret. Ara el cel mitològic seria a les voltes d’una església cristiana. Tanmateix per aquells anys les filtracions i la humitat fan un dany considerable a les pintures.  Juan de Yprés és encarregat de restaurar les constel·lacions però es fa amb poc de rigor causant un dany irreparable a l’obra. El gran terratrèmol de Lisboa de 1755 és l’excusa per a la transformació radical de la capella i la instal·lació d’un gran retaule barroc dedicat a la Immaculada Concepció. Calia incrementar les dimensions de la capella que obligà a canviar la coberta. Siga per error o ineptitud però dues terceres parts del cel van resultar destruïdes. La part conservada, un terç de l’original, va quedar oculta en una cambra d’aproximadament 4 metres en l’actual capella de Sant Jerònim. En 1901 la pintura va ser redescoberta i en 1952 traspassada a llenç i traslladada al seu lloc actual en un recinte al Pati d’Escoles Menors on poden ser actualment contemplades.

En 1951 el professor Rafael Láinez Alcalá va batejar les pintures com a El Cielo de Salamanca. Això ha fet pensar a molta gent que el que s’hi veu representat és el cel nocturn que es pot veure des de la latitud de la ciutat.  Però això no és així ja que, si t’hi fixes, hi ha la representació de constel·lacions invisibles des d’Europa com ara Centaure o la Corona Austral. Tanmateix durant la visita vaig sentir algun guia que continuava afirmat aquesta fal·làcia.

Pels comentaris que es tenen dels qui van visitar la volta original poc després de la seua realització, en aquesta estaven dibuixades les 48 constel·lacions de l’Almagest de Ptolemeu, el Sol, la Lluna i els cinc planetes visibles. És probable que els planetes, el Sol i la Lluna estigueren representats en algun dels seus domicilis astrològics encara que no es pot assegurar perquè no es disposa informació detallada de com era l’original.

Encara que només disposem actualment d’un terç de l’obra original, podem admirar diverses constel·lacions australs com Hidra, Centaure o Corona Austral, boreals com el Boier, Serpentari (Ofiuc), Hèrcules, les constel·lacions zodiacals com l’Escorpí, Virgo, Sagitari, etc., els carros que transporten el Sol i Mercuri i a més a més, a les parts baixes de les pintures, es poden veure els vents del món com Zèfir, vent de l’oest, Austre, Euros, vent de l’est i Bòreas, vent del nord. En el fons del cel tot està reblit d’estrelles, les comuns situades aleatòriament mentre que les que marquen constel·lacions en el seu lloc correcte.

Ha estat una visita immersiva en l’astronomia del segle XV. El seu us en aquell moment, a banda del seu interés matemàtic i astronòmic evident, estaria dirigit cap als estudis de Medecina, en una època en que els diagnòstics mèdics es basaven en l’astrologia, en la posició dels estels i planetes.

Més informació:

El Cielo de Salamanca, José María Martínez Frías.

Dimarts 3 de febrer la rectora de la Universitat de València M. Vicenta Mestre Escrivá i la vicerectora de Cultura i Societat, Ester Alba, visitaren el Campus de Burjassot-Godella per presentar el programa Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus.

Els valors de la Universitat: art i patrimoni als campus és un programa del Vicerectorat de Cultura i Societat iniciat amb motiu de la commemoració del 525è aniversari de la fundació de la Universitat de València. El projecte convida artistes contemporanis a fer pintures murals als diferents campus de la UV i, des del compromís de la institució amb la seua funció cultural, proposa els valors universitaris com a eix temàtic per a la creació artística.

El programa, que s’inicia en 2024, s’obri a la diversitat dels llenguatges artístics actuals i atén les necessitats derivades de la conservació patrimonial dels espais arquitectònics en què es despleguen les intervencions. En aquest context, s’han incorporat progressivament altres tècniques de caràcter exempt en espais habitats per la comunitat universitària. Aquesta primera etapa està conformada per un total de setze obres, realitzades pels artistes Moisés Mahiques, Chema López, Calo Carratalá, Cachetejack, Isabel Gálvez, Ernesto Casero, Álex Gambín, Merche Pereira, Ana Císcar Cebrià, Ana Peñas, Joan Olivares i Julieta XLF.

A la fi de 2025 el programa s’ha vist eixamplat per la incorporació d’una sèrie d’obres propietat de l’IVAM, cedides mitjançant el comodat signat entre totes dues institucions. Estructurat en diverses fases, la primera s’ha conclòs amb la incorporació d’un total d’onze obres dels artistes Alberto Corazón, Miquel Navarro, Juan Asensio, Juan Carlos Nadal, Sanleón i Andreu Alfaro. Aquesta ampliació del patrimoni universitari ha permès, així mateix, restaurar i integrar obres d’art adquirides al llarg del temps pel Vicerectorat de Cultura i Societat, així com per altres programes de suport a la creació artística impulsats per la mateixa Universitat de València. Formulat amb voluntat de continuïtat en els pròxims anys, el programa té, entre els seus objectius, integrar aquest procés de repatrimonializació amb l’ampli patrimoni universitari i posar-lo a la disposició de l’estudiantat i de la ciutadania mitjançant itineraris patrimonials.

D’aquesta manera, Els valors de la Universitat: art i patrimoni als campus respon a la missió fonamental de la Universitat de València, centrada en la creació i transmissió de la cultura universitària, així com també en la conservació del patrimoni històric, artístic i cultural, amb la finalitat de democratitzar l’accés a la cultura.

Tres projectes artístics estan relacionats amb diversos aspectes de l’astronomia: el mural sobre Jeroni Munyós i la supernova, el rellotge solar i el tòtem i la corba analemàtica.

El nou mural que homenatja l’astrònom valencià Jeroni Munyós, està situat sobre una paret lateral de l’edifici d’Investigació ara Jeroni Munyós. El disseny de l’obra és de Isabel Gálvez, autora de la portada del llibre A la Lluna de València i pintat per Martín Forés. En el passeig per les obres va ser presentat per Vicent Martínez, catedràtic d’Astronomia del departament d’Astronomia i Astrofísica i pels autors.

El rellotge solar és una obra de Joan Olivares, quadranter d’Otos, i està situat en un jardinet enfront de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació. El rellotge, construït en acer inoxidable i perforat en làser, ens dona les hores solars, lunars i també és un calendari que permet determinar les estacions astronòmiques. Va ser presentat per Enric Marco, tècnic d’Astronomia del departament d’Astronomia i Astrofísica.

Finalment el tòtem, L’efímer i el transitori. Una equació del temps, situat al Parc Científic, davant de la cafeteria, és obra de Merche Pereira. Es tracta d’un rellotge analemàtic representat per un tòtem de culte al Sol, un rellotge que encarna la cosmologia, la cosmogonia i el culte des d’una base científica. Aquest rellotge analemàtic ens permet mesurar, en el recorregut d’un any, la variació de la posició del Sol en el cel cada dia al migdia. Així mateix, en el seu analema es veuen reflectits els solsticis, els equinoccis, les constel·lacions i els signes del zodíac, de manera que té un caràcter didàctic i interactiu. Es pretén fusionar la funcionalitat del rellotge amb la profunditat simbòlica del tòtem i crear una obra que celebra la seua natura efímera i transitòria. Va ser presentat per Amelia Ortiz, tècnica d’Astronomia de l’Observatori i per l’autora.

I al final va eixir el Sol i poguérem veure el Tòtem assenyalar l’analema.

Presentació del Rellotge de Joan Olivares. 3 de febrer 2026.Fullets:

Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus. Burjassot. Invitació.

Els Valors de la Universitat, Art i Patrimoni als Campus. Burjassot. Programa.

Avui 21 de desembre, un dia nuvolós, fred i trist, torna l’hivern. A les 16:04 el Sol, en el seu camí aparent entre les estrelles, se situarà en el punt més baix del cel. Acaba la tardor i comença l’hivern. Serà el solstici d’hivern per a l’hemisferi nord. L’estació hivernal durarà 88 dies, 23 hores, 42 minuts, essent la més curta de totes les estacions astronòmiques.

Com a conseqüència ben notable, avui el recorregut del Sol a la volta celeste serà ben curt i les hores d’insolació seran les mínimes de l’any. A més a més, l’ombra dels objectes verticals serà la més llarga de l’any.

El Sol que al llarg de la tardor, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Això serà el que passarà a l’hemisferi nord ja que a l’hemisferi sud serà tot ben diferent.

Per contra, avui, el Sol es veurà a la màxima altura a l’hemisferi sud. Allí comença l’estiu austral. A Austràlia, Nova Zelanda o Argentina ja van a la platja i Nadal i Any Nou se celebra en manega curta.

Avui el Sol, vist des de qualsevol indret del nostre país, fa un camí ben curt al cel, amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. L’eixida del Sol ocorre aquests dies molt prop del sud-est. Mentre van passant les hores, l’altura de l’astre va creixent fins assolir una alçada màxima de només uns 26,6º a migdia. Després davallarà per pondre’s prop del sud-oest. Un camí que, a València, fa en 9 h i 22 min. Avui, per tant, serà el dia més curt de l’any i la nit més llarga.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per aquest fet molts edificis antics van ser orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. La Seu de Palma és l’exemple més bonic i més nostrat. Allí podrem admirar aquests dies l’espectacle del calidoscopi de la Seu. I això és així ja que la catedral es va construir amb una azimut respecte al Nord de 120º de manera que es troba exactament orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació el Sol, en eixir per l’horitzó, projecta els rajos que travessen simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular amb la posada en marxa d’un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de vermells tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

Imatge:

A la sortida del sol durant el solstici d’hivern, un raig de llum il·lumina la cambra subterrània central de Newgrange, una tomba irlandesa de 5.000 anys d’antiguitat a la vall del riu Boyne. Flick. Winter Solstice Sunrise’ — Newgrange, Valley of the River Boyne (Ireland). Crèdit de la foto: Ken Williams

El cel, aquesta volta blava o negra que ens embolica, sempre ha despertat el nostre màxim interès. Hi hem projectat els nostres anhels, el nostre coneixement, l’esperança de nous descobriments i, potser, el nostre futur com a espècie exploradora. Això va ser així fins i tot abans que la disponibilitat d’aliments permetera que alguns humans pogueren dedicar-se exclusivament a observar les estrelles. El moviment dels astres —les estrelles, el Sol, la Lluna i els enigmàtics camins dels planetes— va servir prompte per a determinar la duració de l’any i dels mesos, així com per a predir fenòmens com els eclipsis. L’observació dels cicles celestes i la previsió del millor moment per a sembrar i collir van ser probablement els primers objectius de mirar al cel.

Encara que els fenòmens celestes es van associar inicialment a manifestacions dels déus, uns pocs van utilitzar la raó per a tractar de comprendre el cosmos. La geometria va intentar explicar els estranys moviments circulars del firmament, imaginat com un univers esfèric i concèntric, format per capes on cada planeta descrivia la seua òrbita al voltant d’una Terra també esfèrica. Així va nàixer el primer model d’Univers: el sistema geocèntric, vigent durant uns 1500 anys. Més tard, el Sol va passar a ocupar el lloc central i l’Univers es va concebre girant entorn de la nostra estrella: era el sistema heliocèntric, que va tardar a ser acceptat. Després van arribar Galileu, Kepler i Newton, els qui van acabar amb la “música de les esferes” i van inaugurar la nova física celeste.

Aquestes idees sobre com es concebia el cosmos en cada època es van compartir àmpliament i es van representar en nombroses manifestacions artístiques: literatura, pintura, escultura i altres disciplines.

El llibre Mirar los cielos, de Montserrat Villar, s’emmarca en l’Astronomia Cultural, un àmbit interdisciplinari que estudia com diferents societats han entès i representat el cel al llarg de la història. Villar, especialista en galàxies actives i coordinadora de les activitats de l‘Any Internacional de l’Astronomia a Espanya en 2009, ha impulsat també el projecte Cultura amb C de Cosmos, des del qual ha explorat museus amb una mirada d’astrònoma per a mostrar com el cel ha inspirat a artistes i pensadors de totes les èpoques.

El llibre demostra com el coneixement celeste acumulat al llarg de la història s’ha transmès a la col·lectivitat, que l’ha anat adoptant —a vegades amb reticències— i representant en publicacions, gravats i obres d’art.

Mirar los cielos és un llibre deliciós. A primera vista sembla només una història del cosmos molt ben escrita, en la qual desfilen els diferents models d’Univers (geocèntric, heliocèntric), els presagis celestes, la misteriosa Lluna, els cometes i com van derrocar l’antiga visió del cosmos, com es va ordenar el temps. Finalment ens delecta amb la possibilitat de vida en altres mons. Però és molt més que això. El que fa tan extraordinari el llibre és la gran quantitat de material gràfic que ocupa la segona part de cada capítol: nombroses obres que il·lustren la relació entre la ciència del cosmos i l’art, mostrant l’estat del coneixement astronòmic en cada època i, en molts casos, també els descobriments més recents. Així que el lector acaba realitzant un viatge racional per la història de l’astronomia a través de la ciència i l’art, tal com indica el subtítol del llibre.

En suma, aquest llibre constitueix una aportació valuosa per als qui desitgen comprendre com el coneixement astronòmic ha influït en la cultura i com la cultura, al seu torn, ha donat forma a la nostra visió del cosmos. Una invitació a explorar la interacció constant entre ciència, art i societat, i a reconèixer que mirar els cels continua sent una de les activitats més profundament humanes.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2025 de la Sociedad Española de Astronomía: Mirar los cielos, de Montserrat Villar Martín

Sinopsi de Tiberi Cèsar

Núria Cadenes ha escrit la gran novel·la de l’emperador Tiberi, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica. Aquesta és la història de Tiberi, fill de Lívia, successor d’August, segon emperador de Roma, despietat conqueridor de Pannònia i de Germània, home d’esperit torturat, enamorat, taciturn, cruel, culte. Aquesta és la història de la ciutat que va bastir el seu domini sobre mig món: lleis, marbre i rapinya. Núria Cadenes recrea fastuosament la Roma del segle primer i ens submergeix, potser com mai abans, en la vivència interior i més humana dels seus protagonistes  i, particularment, de les dones, que aquí prenen un relleu nou i merescut. Escrita amb una força verbal espectacular i hipnòtica, Tiberi Cèsar és una novel·la històrica i íntima, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica com les persones que la van fer.

———————-

Sempre m’ha interessat la història romana. Des de la fundació de la ciutat de Roma per Ròmul i Rem el 753 aC fins a l’acabament de l’imperi romà d’Occident quan Ròmul Augústul fou deposat pel rei dels hèruls Odoacre l’any 476. Tanmateix la part central, la més coneguda, la del pas de la República a l’Imperi, i com la família Júlia-Clàudia arriba al poder i el manté, és la més interessant. Juli Cèsar, Marc Antoni, Cleòpatra, Octavi August, Tiberi, Gai Calígula fins a arribar a Claudi i Neró formen una saga familiar i política ben coneguda.

Tiberi, però, s’ha mantingut a l’ombra. Un heroi de guerra que lluità a Cantàbria, que fou conquistador de Pannònia (Àustria Oriental) i Germània i arriba al poder després de la mort de tots els successors prevists per Octavi, no havia tingut, fins ara una novel·la dedicada. El manteniment de l’Imperi instaurat pel seu pare adoptiu Octavi, abandonant finalment la inútil i costosa en vides i diners expansió en Germania més enllà del Rin, és la gran contribució de Tiberi a la Pax Romana.

El llibre de Núria Cadenes no és una biografia al ús del segon emperador romà, sinó una successió d’episodis curts de 2 o 3 pàgines de la vida romana en temps de Tiberi, en la que surten, com un film, escenes importants de la seua vida i dels personatges que l’envolten. Amb noms en llatí de capítols extrets de passatges de clàssics romans, la història va fluint de mica en mica explicant-nos els pensaments, els anhels, les pors de la gent que envoltaven l’emperador i del mateix Tiberi. Veurem moments de plaer, d’amor, de terror, de crueltat, de traïció, de poesia o fins i tot d’èxtasi front a la natura.

Els personatges van entrant i eixint, com Júlia, filla d’Octavi i segona dona de Tiberi, Vipsània, la primera dona i el seu amor perenne, Lívia, la matrona romana i mare, Drus, el germà estimat mort a Germània, Agripina, neta d’Octavi i dona de Germànic, l’estimat del poble així com tants i tants familiars i amics i enemics de l’emperador.

No és una lectura fàcil. L’autora ha tractat d’escriure a la manera romana, amb paraules d’origen romà o grec, amb frases llargues en les que de vegades juga al doble sentit o a l’equivoc, dir sense voler dir. Requereix, per tant, una lectura atenta i reposada per anar descobrint els amants secrets, les conspiracions, els amors perduts, les venjances cruels, els exilis perpetus als familiars o els suïcidis imposats.

Podem pensar l’ingent tasca de documentació que ha hagut de fer servir Núria Cadenes per explicar la història de Roma d’aquell temps, sense incloure cap paraula, fets, descripcions fora del seu temps. De fet, com explica a les entrevistes que podeu llegir a les referències, la novel·la li va costar més de 10 anys de pair.

Una lectura ben recomanable però que s’ha de llegir a poc a poc com les bones menges. Enhorabona Núria per la història de Tiberi.

Referències:

Tiberi Cèsar, marbre i horror, Núvol, Pol Torres, 10 novembre 2023.

Núria Cadenes: “Se m’ha omplert d’àligues, la novel·la”. El Temps, Àlex Milian, 25 desembre 2023.

Núria Cadenes ens presenta ‘Tiberi Cèsar’ en “A cau de lletra”. À Punt Mèdia. 15 novembre 2023.

Jeroni Munyós continua passejant-se per les comarques valencianes aquest 2025. Després d’haver passat per la facultat de Geografia i Història, per la de Dret i la de Física, va arribar a la Casa de Cultura de Tavernes de la Valldigna a la Safor a finals de maig. Ara l’exposició sobre la vida d’aquest erudit valencià del segle XVI farà estada durant unes setmanes a Albuixec, l’Horta Nord. Dijous passat, 18 de setembre, es va inaugurar a l’Espai Majors, 54 l’exposició “Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement”, una mostra amb l’objectiu de donar a conéixer la vida i obra d’un dels científics més rellevants de la ciència valenciana durant el Renaixement. Es podrà visitar tots els matins i vesprades fins el pròxim 3 d’octubre.

L’acte inaugural va començar amb el parlament de Marta Ruiz, alcaldessa d’Albuixec, seguit per les paraules de Dolores Pitarch, Delegada de la Rectora per a Programes Universitat-Societat de la Universitat de València, i per Miguel Montaña, president d’AstroAlbuixech acabant per la presentació de la xarrada d’Enric Marco, comissari de l’exposició.

Enric Marco assenyalava que la Universitat de València havia organitzat l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l’”Any Jeroni Munyós”, per commemorar els 500 anys del seu naixement, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’exposició sobre aquest personatge que es pot visionar ara a l’Espai Major 54 d’Albuixec.

Els parlaments, a més de presentar l’exposició, incidiren en la importància històrica de Jeroni Munyós com a introductor del pensament renaixentista en els regnes hispànics.

Tot seguit Enric Marco, amb la xarrada “Jeroni Munyós i la supernova de 1572.” va explicar, en un senzill recorregut per la història, la concepció del Món en la antiguitat basat en el que es coneix en astronomia com la teoria geocèntrica, formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Claudi Ptolemeu, una concepció que afirmava que el cel era immutable, una creació divina i perfecta, situant-se el nostre planeta immòbil en el centre de l’univers, que aleshores es considerava només el Sistema Solar.

Per tant, la resta dels planetes coneguts, el Sol i les estrelles giraven al voltant de la Terra, en esferes concèntriques perfectes i transparents, amb un component religiós molt fort en ser també l’única teoria reconeguda per l’Església i que donava, deien els defensors, una mostra de la perfecció divina amb un univers immutable creat per Déu.

Una creença que va sobreviure fins a finals del segle XVI quan va ser a poc a poc substituïda pel model heliocèntric, amb el Sol com a centre del nostre sistema solar i els planetes girant al seu voltant amb la qual cosa la Terra perdia el protagonisme.

Enric Marco explicava com el primer científic modern que va postular aquest sistema va ser Nicolau Copèrnic en la seua obra De Revolutionibus Orbium Coelestium publicat després de la seua mort, potser per evitar-li problemes amb l’Església, indicava. La invenció del telescopi i les observacions fetes per Galileo Galilei, com ara les llunes de Júpiter, posaven en dubte alguns dels principis del geocentrisme.

I en aquest context, explicava, apareix en  1572 al cel un nou estel “busca-raons” a la constel·lació de Cassiopea, la qual cosa va fer que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Aquesta aparició va tindre tanta repercussió que el rei Felip II demanà a Jeroni Munyós, el més savi del seus súbdits, que li explicara què era aquell objecte estrany. El seu estudi no va ser ben rebut per ser massa “trencador” amb les idees geocentristes encara imperant.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra,  recordava que al llibre Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo, (Diàleg Sobre els Dos Grans Sistemes del Món) de Galileo Galilei, on es debat sobre quin dels dos sistemes, geocèntric o heliocèntric, era el més correcte, el astrònom valencià es citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova. I com impactà l’observació del nou estel al cel d’Europa en la societat? Podem veure que influí fins i tot en la literatura. Hi ha una referència clara a l’estrella nova al primer acte de “Hamlet” de William Shakespeare.

Marco recordava que Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica europea del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton. És un exemple per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món, però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat.

I acabava la xerrada amb aquestes paraules del mateix Jeroni Munyós: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold. És a dir: La raó ha d’estar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats.

Seguidament es presentà el llibre col·lectiu A la lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom, on a través de les biografies dels més importants astrònoms valencians s’ofereix un recorregut dels progrés de l’astronomia valenciana al llarg de la història.

L’acte acabà amb una picadeta on els assistents pogueren compartir la seua estima per l’astronomia.

Gràcies a l’ajuntament d’Albuixech, a l’Associació Astronòmica d’Albuixech, al Servei de Cultura de la Universitat de València i, en espacial, a Marta Ruiz, tècnica de cultura per l’ajuda en la realització de l’exposició i l’acte. Sense tots ells el record de l’astrònom valencià no s’haguera pogut fer.

Parlament d’Enric Marco, llegit en la presentació de l’acte: Vé Centenari Jeroni Munyós, Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme, Albuixec

Les fotos són de Marta Ruiz, tècnica de cultura del Servei de Cultura de la UV, menys una que és de Miguel Montaña, president de l’Associació Astronòmica d’Albuixech.

Dimecres passat, 28 de maig, es va inaugurar a la Casa de la Cultura de Tavernes l’exposició “Jeroni Munyós: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement”, una mostra amb l’objectiu de donar a conéixer la vida i obra d’un dels científics més rellevants de la ciència valenciana durant el Renaixement. Es podrà visitar tots els matins i vesprades que hi haja actes en la Casa de la Cultura fina el pròxim 26 de juny.

L’acte inaugural va comptar amb els parlament de la regidora de Cultura, Encar Mifsud, de Carme Melo, directora del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València (UV) i de l’alcaldessa Lara Romero. Van assistir-hi el gerent de la UV, Juan Vicente Climent, regidors del govern municipal així com companys de la universitat.

Els parlaments, a més de presentar l’exposició, incidiren en la importància històrica de Jeroni Munyós, i sobre tot en la col·laboració UV-Ajuntament per oferir l’exposició a Tavernes, després del seu recorregut per diverses  localitats i centres universitaris. Es va indicar també que es volia que aquesta col·laboració tinguera continuïtat i s’anunciava que ja es treballava en una segona mostra de la Universitat de València.

L’acte va servir per presentar el llibre  col·lectiu A la lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom, on a través de les biografies dels més importants astrònoms valencians s’ofereix una informació del món científic valencià al llarg de la història.

 

Jeroni Munyós i la supernova de 1572  

Tot seguit Enric Marco, va oferir la xarrada “Jeroni Munyós i la supernova de 1572.” acompanyada de diverses imatges adients projectades en televisor. Carmen Melo va ser l’encarregada de presentar el conferenciant, destacant el seu paper en el departament d’Astronomia de la UV, així com els diversos treballs en el camp de la il·luminació nocturna en les ciutats i la contaminació lumínica.

Enric Marco assenyalava que la Universitat de València, havia organitzat l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l'”Any Jeroni Munyós”, per commemorar els 500 anys del seu naixement, amb un seguit d’actes entre els quals destaca l’exposició sobre aquest personatge que es pot visionar ara a la Casa de la Cultura.

Va explicar, en un senzill recorregut per la història, la concepció del Món en la antiguitat basat en el que es coneix en astronomia com la teoria geocèntrica,  formulada per Aristòtil al segle iv aC i completada per Claudi Ptolemu, en una concepció que afirmava que el cel era immutable, una creació divina i perfecta, que posava  el nostre planeta immòbil en el centre de l’univers que només comprenia el sistema solar.

Per tant, la resta dels planetes coneguts, el Sol i les estrelles giraven al voltant de la Terra, en esferes concèntriques perfectes, amb un component religiós molt fort en ser també l’única teoria reconeguda per l’Església i que donava, deien els defensors, detall de la perfecció de l’univers immutable creat per Déu.

Una creença que va sobreviure fins al final del segle XVI quan va ser a poc a poc substituïda pel model heliocèntric, o siga el Sol com a centre del nostre sistema solar i els planetes girant al seu voltant amb la qual cosa la Terra perdia el protagonisme.

Enric Marco explicava com el primer científic modern que va postular aquest sistema va ser Nicolau Copèrnic en la seua obra De Revolutionibus Orbium Coelestium publicat després de la seua mort, potser per evitar-li problemes amb l’Església, indicava. La invenció del telescopi i les observacions fetes per Galileo Galilei , com ara les llunes de Júpiter, posaven en dubte alguns dels principis del geocentrisme.

I en aquest context, explicava, apareix al cel un estel “busca-raons” a la constel·lació de Cassiopea, la qual cosa va fer que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Aquesta aparició va tindre tanta repercussió que el rei Felip II demanà a Jeroni Munyós, el més savi del seus súbdits, que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. El seu estudi no va ser ben rebut per ser massa “trencador” amb les idees geocentristes encara imperant.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra,  recordava que al llibre Dialogo Sopra i Due Massimi Sistemi del Mondo, en català Diàleg Sobre els Dos Grans Sistemes del Món de Galileo Galilei, on es debat sobre quin dels dos sistemes, geocèntric o heliocèntric, era el més correcte, el astrònom valencià es citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova. i que també hi ha una referència a l’estrella nova al primer acte de “Hamlet” de W. Shakespeare.

Marco recordava que Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica europea del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton. És un exemple per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món, però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat.

I acabava la xerrada amb aquestes paraules del mateix Jeroni Munyós: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold. És a dir: La raó ha d’estar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats.

Amb algunes preguntes dels assistents, Enric Marco va explicar alguns detalls sobre  les supernoves des d’una perspectiva de la ciència actual, l’evolució de les estrelles en les últimes fases de la seua vida i, indicava com el Sol, una estrella mitjana està enmig de la seua vida, de la qual li queden 4.500 milions d’any per extingir-se.

L’exposició

L’exposició que es pot veure al vestíbul de la Casa de la Cultura és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica, amb textos sobre els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica, tots de la Universitat de València.

Es fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1522 fins a la mort a Valladolid el 1591, amb explicació de com seria la seua joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix.

Els panells fan un recorregut per la seua vida com a professor de la UV, i es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc… tot i que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572.

L’exposició, a partir de la base de la vida de l’astrònom, es també un recorregut pels aspectes socials i econòmics de l’època en que viure, majorment el segle XVI.

Parlament preparat per Enric Marco, finalment no llegit.

Vé Centenari Jeroni Munyós, Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme, Tavernes de la Valldigna

A partir de la noticia a La cotorra de la Vall: Acte d’inauguració i conferència d’Enric Marco de l’exposició sobre Jeroni Munyós a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna

Acabe de llegir la novel·la Era foraster, i em vau acollir de l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, i publicat per Lletra Impresa. Una història coral que discorre en el Monestir de Valldigna l’any 1396, només un centenar d’anys després de la fundació. La descripció de la societat valldignenca d’aleshores, amb cristians i musulmans compartint territori encara que cadascú en els seus pobles o alqueries, tots sota el poder del poderós abat Rull, un veritable senyor feudal. El gust pels detalls, des dels menjars de cada grup humà, la seua vestimenta, el seus pensaments, etc. fa la novel·la de Lourdes realment notable.  Interessant per entreveure com es vivia al segle XIV a uns dels senyorius més importants del Regne de València. L’aventura del protagonista, el jove fra Nicolau, ja és ficció.

Deixe la ressenya de la Veu dels llibres.

—————————————————

Era foraster, i em vau acollir, amb aquest versicle de sant Mateu que anuncia el moment de trànsit entre el món present i el món futur, l’escriptora valenciana, Lourdes Boïgues, dona títol a una magnífica novel·la coral.

Ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Coneguda principalment per la seua obra infantil i juvenil, Boïgues també ha demostrat la seua bona ploma en la narrativa per a adults amb Fills de la fam (Edicions del Sud, 2017) i Dibuixa’m el cos (Edicions del Sud, 2022). Ara, amb aquesta nova obra, Era foraster, i em vau acollir, ens transporta a la Valldigna de finals del segle XIV, a través d’un mosaic de personatges de diferents estaments, edats i càrrecs.

Els personatges són profunds i complexos, molts dels quals es veuen moguts per interessos personals com són el poder, els diners o la recerca de llibertat. I, tot i que al principi hem dit que és una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret d’origen desconegut per ell mateix.

És una novel·la coral, per la gran quantitat de personatges que la conformem, un hi destaca per damunt de la resta: el jove fra Nicolau, un monjo cistercenc recentment nomenat membre de ple dret de l’orde i que guarda un secret.

No obstant això, aquest no és l’únic misteri, ja que prompte la Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió. És impossible no deixar-se dur per la història, no només pels conflictes dels personatges, sinó també per la riquesa descriptiva amb què l’autora recrea  el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses. La convivència entre cristians i sarraïns es torna cada cop més tensa. Els vassalls estan farts de la càrrega dels impostos opressius.

La fam és una companya diària, la supervivència, en moltes ocasions, esdevé inassolible i, a tot açò, s’hi afegeixen els crims que sacsegen la comunitat religiosa, dins i fora dels murs del monestir, i que intensifiquen el sentiment d’angoixa i  perill que plana sobre tota la narració.

La Vall i els pobles que l’envolten es veuen atrapats en una sèrie d’esdeveniments inquietants que fan trontollar la pau aparent de la regió.

A mesura que la trama avança, fra Nicolau descobreix que la situació és encara més complexa del que semblava. La profanació de l’església de Santa Maria de Valldigna i els diferents successos inesperats fan que diferents investigadors acudisquen a la recerca de la veritat, que pot estar relacionada amb secrets personals profunds dins la comunitat. Els misteris, però, no es limiten a confabulacions polítiques o religioses,  les històries d’amor també habiten en el cor dels personatges, tot i que amagades pels prejudicis i les normes no escrites de convivència.

Boïgues combina hàbilment la intriga amb la recreació històrica detallada, tot i que l’autora adverteix que “Aquest llibre no és un assaig històric ni arqueològic, sinó una novel·la de ficció”. Aquest rerefons històric proporciona un marc perfecte per a una trama plena de misteris, conxorxes i perills.

La riquesa descriptiva amb què l’autora recrea el paisatge, la roba, les viandes i els costums de l’època que ens situen en un escenari històric, ric i carregat de tensions socials i religioses.

L’obra teixeix una trama captivadora, on el pes de la història es fon amb elements de misteri i intriga. L’autora crea un relat que és un reflex de les tensions socials de l’època alhora que explora les lluites personals dels personatges.

Un altre element a destacar és l’amor pel territori que es traspua en cada pàgina del llibre fent d‘Era foraster, i em vau acollir un homenatge a les terres de la Valldigna, que  esdevenen un personatge més, amb les seues pròpies ombres i secrets.

És aquesta una finestra fascinant a una època convulsa de la nostra història, on la fe, el poder i la identitat es posen a prova enmig d’una tempesta de conspiracions i perills. Una lectura imprescindible per als amants de la ficció històrica i els thrillers.

De ‘Era foraster, i em vau acollir’, de Lourdes Boïgues, la Veu dels llibres. Creative Commons.

La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

Una novel·la sobre una nissaga de l’alta burgesia valenciana, la seua lluita incansable per mantindre el prestigi i dels canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cervelló, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

El conflicte d’Irlanda del Nord m’ha interessat des de menut. Des de casa estant les informacions que rebiem per la televisió aleshores eren parcials i no donaven una idea clara de les causes del conflicte. En aquell temps Irlanda del Nord i Palestina acaparaven les noticies de política internacional. Però que passava realment a Irlanda? El viatge que férem fa 3 anys a Belfast em revifà l’interés en el tema. Ja vaig contar aleshores com la ciutat ha prosperat encara que moltes de les diferencies entre catòlics i protestants encara perduren. El guia ens feu un resum del conflicte, les conseqüències actuals i la por del Brexit. Visitàrem els murals republicans de Falls Road, els murs de la Pau i també férem cap al museu de l’Ulster on hi ha bona informació per començar a entendre.

Després de la declaració d’independència d’Irlanda l’any 1921, Gran Bretanya es reservà els 6 contats del nord, amb majoria protestant, i per tant, partidaris de la Unió. Però ho va fer de la manera que ho sabia fer millor, amb tècniques colonials, discriminants els catòlics, prohibint alguns oficis i imposant un control estricte de la població, per si de cas.

Els moviments de defensa dels drets civils dels anys 60 a Belfast i Derry, inspirats en les marxes dels afroamericans de Martin Luther King, tractaren de revertir la situació amb manifestacions pacífiques que foren sistemàticament boicotejades i atacades per bandes lleialistes, partidàries de la Unió, amb connivència de la policia.

L’arribada de la lluita armada. ressuscitant una moribunda IRA del temps de la independència, era, per tant, una conseqüència lògica  i a partir de 1969 la violència sectària s’apropià dels carrers de Belfast amb tirotejos i atemptats amb bombes. El desplegament de l’exercit britànic, en teoria neutral, va empitjorar la situació ja que va actuar sempre com a ocupant amb tàctiques de guerra colonial, amb guerra bruta inclosa.

El llibre No diguis res (Edicions del Periscopi), del periodista Patrick Radden Keefe, és una crònica molt documentada i sincera d’aquells temps dels Troubles construït a partir de l’experiència vital de diversos personatges reals que, a partir d’un activisme de lluita pels drets humans passaren a agafar les armes en contra de les injustícies i per la reunificació d’Irlanda.

Però vint anys de lluita portaren més de 3500 morts i 47,500  ferits fins que el dirigent de l’IRA (ben clar llegint el llibre) Gerry Adams arribà a pensar que la guerra no es guanyaria ni s’aturaria sense negociació amb els britànics.

No diguis res és un llibre documental però que es llig com una novel·la. Segueix la vida de personatges implicat en la lluita com  Dolours Price, lluitadora pels drets civils i després voluntària de l’IRA i de la seua germana Marian. També de Brendan Hughes. I explica el paper de Gerry Adams, dirigent primer i negociador de la pau després. L’autor es pregunta: va ser un heroi per aconseguir la pau o un traïdor a la causa per negociar l’acord i per persuadir que l’IRA deixara les armes? Però una cosa està clara. Sense la determinació de Gerry Adams per buscar la pacificació, potser la guerra encara continuaria.

Una pau fràgil però efectiva fins ara seguint els Acords de Divendres Sant del 1998 que, entre altres coses, reconeixen el dret a organitzar un referèndum per reunificar-se amb la república d’Irlanda si algun dia així ho decideixen els nord-irlandesos.

Una crònica dura del conflicte. La lluita armada té conseqüències dramàtiques per a la població civil però també per als combatents mateixos, tal com es podrà comprovar al llarg d’aquest llibre que, segons els crítics, és la millor explicació d’aquells anys de mort, traïció i destrucció. Un llibre imprescindible si es vol tindre una visió clara del que passà a Irlanda del Nord entre 1969 i 1998.

Més informació sobre el llibre:
Patrick Radden Keefe: “A Irlanda del Nord, el preu per arribar a la pau ha sigut deixar de buscar la veritat” Ara, Llegim11/09/2020

“No diguis res”, el treball exhaustiu sobre el conflicte irlandès de Patrick Radden Keefe. TV3, Telenotícies, 12/09/2020