Pols d'estels

Fa uns dies celebrarem la VII Jornada de Contaminació Lumínica de Riba-roja, una cita d’anàlisi i debat amb tècnics municipals, enginyers, empreses i experts en la matèria. Les jornades que s’organitzen dins de la Universitat Estacional de Riba-roja de Túria de la UV, han analitzat, des de l’àmbit de l’administració i la Universitat, els efectes de la contaminació lumínica, s’han donat a conèixer els problemes associats a un excés d’il·luminació i s’han presentat els avanços i eines que existeixen per a disminuir la contaminació lumínica.

Amb el títol “Llum i foscor, l’alternativa necessària”, la Universitat de València va presentar la sèptima edició de la Jornada de Contaminació Lumínica en el marc de la Universitat Estacional de Riba-roja de Túria, fruit de l’estreta col·laboració entre la Universitat, l’Ajuntament de Riba-roja de Túria, la Diputació de València i Caixa Popular. Com en edicions anteriors, la VII Jornada, que se celebrarà durant el matí del 23 de novembre de 2023, constituirà un punt d’encontre entre docents, professionals, estudiants i ciutadans de Riba-roja de Túria i de l’entorn del Parc Natural del Túria.

Després de la bona acollida de las sis edicions anteriors, es pot afirmar que la jornada està consolidada en Riba-roja de Túria. La sèptima edició s’ha plantejat con una visió teòrico-pràctica que aborda els temes habituals de l’afecció de la llum artificial nocturna al medi ambient i a la salut humana i les solucions que els enginyers de l’enllumenat poden aportar per a minimitzar aquests efectes. La VII Jornada comptarà amb la participació de professorat i investigadors de la Universitat de València, de la Universidad de Múrcia i amb professionals que treballen en el camp de l’enllumenat.

La Universitat de València, des del Vicerectorat de Cultura i Societat, impulsa aquesta nova acció acadèmica lliure i gratuïta, lligada a la formació, la investigació i la transferència de coneixement, que pretén ser un referent en Riba-roja de Túria i en l’entorn del Parc Natural del Túria.

La jornada va ser inaugurada per Robert Raga, l’alcalde de Riba-roja i Ángel Morales, coordinador de la Universitat Estacional.

La jornada es va estructurar en quatre conferències i una taula redona. La primera conferència, amb títol “Luminotècnia bàsica, normativa i la seua aplicació a projecte d’enllumenat exterior”, va ser impartida per Francisco Cavaller, Enginyer Industrial i professional de l’enllumenat tècnic, en la qual va explicar els punts importants per a realitzar un bon projecte d’il·luminació, i va fer referència a les unitats emprades en luminotècnia, conceptes d’il·luminació i normativa d’aplicació.”

La conferència, “Com afecta la llum al medi ambient?, impartida per Enric Marco, Tècnic Superior d’Investigació de la Universitat de València, es va centrar en explicar els efectes negatius que la llum nocturna té sobre els éssers vius, plantes, insectes, vertebrats o en el medi marí, posant l’accent que el color blau de la llum és el més perjudicial en la nit.

En la tercera conferència, impartida per José Ros de l’empresa ENERLUXE, “Il·luminant un Futur Sostenible: Estratègies pràctiques contra la contaminació lumínica” es van exposar casos pràctics de bona il·luminació i de tecnologia capaç de reduir considerablement la contaminació lumínica.

Finalment, la conferència impartida per Ángeles Bonmatí de la Universitat de Múrcia, amb la conferència “Ciudades que nunca duermen: ciudadanos que duermen peor” va ressaltar una problemàtica poc coneguda, i poc reconeguda, de l’efecte de la llum nocturna sobre el son reparador.

Després de les conferències es va obrir un torn de preguntes i de debat amb el públic present, mes de 30 persones, i s’ha de destacar l’assistència de COORDINADORA CIUTADANA PER A LA DEFENSA DELS BOSCOS METROPOLITANS DE LES RIBERES DEL TÚRIA i tècnics responsables d’il·luminació de municipis veïns. En la taula redona, moderada per Ángel Morales, van participar les persones que van impartir les conferències, i Vicente Adobes, Enginyer de l’Ajuntament de Riba-roja, que va presentar l’experiència de la renovació de l’enllumenat de Riba-roja.

Finalment, la clausura va ser realitzada per Ángel Morales, Coordinador de la Universitat Estacional de Riba-roja de Túria.

Fa uns dies, convidats per l’Associació de Veïns Camp de Túria a la Pobla de Vallbona, poguérem xarrar i reflexionar sobre la contaminació lumínica i els seus efectes perniciosos sobre la contemplació del cel, però també el seu impacte sobre els animals, els ecosistemes i la salut de les persones. Un bon grapat de veïns s’acostaren al Club Social per aprendre quin tipus d’il·luminació s’ha de tenir a les nostres llars i a qui hem de reclamar per les agressions lumíniques en les nostres àrees urbanes. Així com comprendre els perills de la llum blanca per als ritmes del son.

Per posar la cirereta al pastís vàrem poder gaudir també d’una meravellosa vetllada d’observació astronòmica malgrat la nuvolositat inicial. Al camp de tenis proper, amb tres telescopis portats per nosaltres i els veïns, hem admirat la bellesa de l’anell del planeta Saturn i les bandes acolorides del planeta Júpiter. La llàstima va ser que la nit començà amb núvols i no poguérem veure la fina tallada de llum de la Lluna. Ah! I els més atent van poder meravellar-se d’un bòlid que enllumenà durant uns segons el cel en direcció nord. Potser era un meteor de la pluja dels Leònids.

Fotos de l’Associació de Veïns Camp de Túria i d’Enric Marco.

Aquesta setmana hem inaugurat l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb una convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Hi hem estat treballant des de fa uns mesos i espere que us agrade.

L’exposició, organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Societat, Universitat de València, consta de 15 panells i es troba actualment al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Està comissariada per  Vicent J. Martínez, Víctor Navarro Brotons i Amelia Ortiz Gil, encara que em va tocar a mi presentar-la en presencia de la Vicerectora de Cultura i Societat, Ester Alba Pagán i la degana de la facultat Amparo Ricós Vidal. Al final d’aquest apunt podreu llegir la meua intervenció.

A la web de Cultura podem llegir:

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana i espanyola. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi a Espanya i a Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

En aquesta exposició es mostren, a través de quinze panells, els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós. Els textos dels panells han estat elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Discurs de presentació de l’exposició:

Com sabeu, el departament d’Astronomia i Astrofísica es troba al Campus de Ciències, a Burjassot. Però el que potser no sabeu és que, físicament, està situat en un gran i bell edifici blanc, construït cap mitjans dels anys 90 i que va rebre l’impersonal nom d’Edifici d’Investigació.

Poc temps després, de la mà del llavors Vice-rector d’Investigació Juli Peretó, es decidí canviar-li el nom. Corrien aires de renovació i recordar les fites i personatges importants de la història de la Universitat era una feina que estava per fer. Recorde que es demanà consell al catedràtic d’Història de la Ciència, Victor Navarro, per tal que proposara el nom d’un personatge digne per batejar l’edifici. La nostra Universitat té aquest avantatge. Al seu si sempre hi ha un expert a qui poder consultar.

Segons m’han contat, Victor no dubtà ni un moment. Jeroni Munyós, catedràtic de Matemàtiques, d’Hebreu i d’Astronomia havia de ser el personatge escollit per donar nom a un edifici on es fa molta de la recerca del campus i on, a més, a la terrassa es troben els telescopis docents i de divulgació de l’Aula d’Astronomia.

25 anys després, la Universitat ha decidit continuar l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l’any Jeroni Munyós, ara, per commemorar els 500 anys del seu naixement.

El seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest curs acadèmic comença avui (encara que ja tinguérem una avançada amb un curs d’estiu al Jardí Botànic) amb una exposició i un cicle de conferències.

L’exposició que podeu veure ara al hall d’aquesta facultat és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica. Un grup de treball format per Amèlia Ortiz i Fernando Ballesteros de l’Observatori i jo mateix del departament hem estat treballant durant els últims mesos per tractar de condensar en uns pocs panells la vida intensa i l’extensa obra de Jeroni Munyós.

L’exposició fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1520 fins a la mort a Valladolid el 1591. El primer panell ens parla del seu naixement i joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix. Posteriorment coneixerem l’època de formació del nostre personatge. Sabrem així com s’educaven els intel·lectuals del segle XVI i veurem que s’obrien al món i també feien els seus Eramus i post-docs. Després veurem com, sent ja professor de la joveníssima Universitat de València, es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc…

Però el que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa va ser l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572, ara fa just 451 anys. Llavors la concepció aristotèlica del món propugnava un cel immutable i, per tant, la presència d’un estel busca-raons a la constel·lació de Cassiopea feu que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Al panell corresponent podreu veure com el fet va esverar la cort de Felip II que demanà al més savi del seus súbdits que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. Però d’això ja us en parlarà extensament el professor Vicent Martínez a la conferencia posterior.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra, només us diré que al llibre “Diàleg del dos màxims sistemes” de Galileo Galilei, en el qual es discuteix quin sistema del món, geocèntric o heliocèntric, és el més correcte, el nostre astrònom Jeroni Munyós és citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova.

Sí, Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton.

L’exposició que tenim ací recorrerà els campus de la Universitat al llarg del curs per donar a conéixer al món universitari les nostres arrels com a entitat educativa i de recerca, accions en les quals Munyós excel·lí.

Jeroni Munyós és un exemple no només per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món. Però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat. Com deia: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold.

És a dir: La raó ha de preponderar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats. Jeroni Munyós, una visió totalment renaixentista.

Gràcies

Més informació:

L’exposició “V Centenari del Naixement de Jeroni Munyós: Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme en l’Època del Renaixement”on-line.

Presentació de l’exposició el 14 de novembre 2023 al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València

Cicle de conferències sobre Jeroni Munyós i el seu temps.

Fotos: Fernando Ballesteros, Enric Marco i Cultura de la Universitat de València.

El primer de novembre la nau Lucy de la NASA completà amb èxit el sobrevol de l’asteroide Dinkinesh, una petita roca espacial de només 790 metres situada en el cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. Dinkinesh és el primer dels 10 asteroides que la sonda visitarà durant els pròxims 12 anys.

Lucy, una sonda planetària d’uns 13 metres d’ample, va ser llançada el 16 d’octubre de 2021 per explorar els dos grups d’asteroides que precedeixen i segueixen a Júpiter en la seua òrbita. Aquests grups d’asteroides anomenats troians se situen 60º per davant (camp grec) o 60º per darrere (camp troià) i sempre han estat un punt d’interès per saber com es formaren els dos grups d’objectes i el perquè els grecs són més nombrosos que els troians. També ens interessa conèixer-los bé per la seua relació amb la formació del sistema solar.

Lucy passà a només 425 km de distància de Dinkinesh a una velocitat de 4,5 km/s. L’asteroide té un aspecte de meló, amb la part equatorial més ampla, com l’asteroide Bennu. Tanmateix no té l’aspecte de pila de runes com aquell sinó que sembla més compacte. Les imatges que envià van ser una sorpresa ja que l’asteroide té una lluna, que ha rebut el nom provisional de Dinkinesh B.

La primera imatge d’aquest apunt mostra la “sortida de la lluna” del satèl·lit a mesura que emergeix de darrere de l’asteroide Dinkinesh tal com la va veure la càmera Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI). Aquesta és de les imatges més detallades que va retornar la nau espacial Lucy durant el seu sobrevol de l’asteroide. Des d’aquesta perspectiva, el satèl·lit es troba darrere de l’asteroide primari. La imatge s’ha afinat i processat per millorar el contrast.

Dinkinesh, per tant, és un asteroide binari, cosa que no s’havia pogut veure des d’observatoris en terra ni des de Lucy en els dies previs a l’aproximació. La nova lluna té només 220 m de diàmetre i en la imatge sembla pegada per un efecte de perspectiva.

Dues hores abans de l’encontre la sonda va canviar l’orientació per permetre que les càmeres captaren l’asteroide sense entrebancs. Això va causar que l’antena d’alt guany deixarà d’apuntar a la Terra. No podia haver transmissió directa d’imatges, per tant. Així que la totalitat de les imatges recollides durant l’encontre no foren descarregades fins passats uns dies i, llavors va ser quan la trobada amb l’asteroide ens donà la segona sorpresa. La lluna és realment un doble objecte en contacte (binari de contacte), amb un aspecte semblant a Arrokoth, el cos observat per la sonda New Horizons el primer de gener de 2019. També és un binari de contacte el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko.

“Basant-se en la informació rebuda, l’equip ha determinat que la nau espacial gaudeix de bona salut“, va escriure l’equip de la NASA en una publicació del blog de la missió després que es produïra el sobrevol.

La missió Lucy rep el nom de l’esquelet d’Australopithecus afarensis d’un individu que va viure fa uns 3,2 milions d’anys. Va ser descobert pel paleoantropòleg Donald Johanson el 1974 a 150 quilòmetres d’Addis Abeba, Etiòpia. Precisament el següent objectiu de la missió és visitar l’asteroide de 4 km DonaldJohanson el 20 d’abril de 2025. En principi no era previst de visitar l’asteroide Dinkinesh però es va creure convenient provar els instruments en un objectiu real que estiguera pel camí de la sonda. El passat gener es va elegir el petit asteroide 1999 VD57, i per afinar millor la relació amb l’homínid va ser reanomenat com a Dinkinesh, nom en amhàric, llengua oficial d’Etiòpia, del fòssil Lucy.

“Aquesta missió va rebre el nom de Lucy perquè de la mateixa manera que aquell fòssil va revolucionar la nostra comprensió de l’evolució humana, esperem que aquesta missió revolucioni la nostra comprensió de l’origen i l’evolució del nostre sistema solar “, va dir Keith Noll, científic del projecte Lucy, del Goddard Space Flight Center de la NASA. a Greenbelt, Maryland. “Estem emocionats de tenir una altra oportunitat d’honorar aquesta connexió“.

La NASA i la Unió Astronòmica Internacional sempre s’ho prenen seriosament això dels noms.

La missió Lucy és part de l’ambiciós esforç de la NASA per revelar secrets del passat del nostre sistema solar. Encara que Lucy també passarà per alguns asteroides com ara DonalJohanson, l’objectiu principal de la sonda és volar prop d’alguns asteroides troians més distants que orbiten al voltant del Sol per davant i darrere de Júpiter com a feixos de cudols lligats a les marees gravitacionals d’un planeta gegant. Els científics estan interessats a aprendre més sobre aqueixos troians perquè es creu que són relíquies antigues del sistema solar, com a peces addicionals de Lego de la caixa que va construir els planetes.

Més informació:

La sonda Lucy sobrevuela el asteroide binario Dinkinesh, Daniel Marín. Eureka, 3 novembre 2023.

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

Finalment el potent anticicló pel qual hem tingut cel nocturn ras però polsós durant dies ens ha abandonat i ara no deixen de passar fronts atlàntics sense pluja però amb molt de vent. El ponent s’ha fet present al nostre país i sembla que durarà encara uns dies. Mentrestant la nebulositat és present i les observacions astronòmiques són difícils. Les constel·lacions hivernals, de mica en mica, ja venen prenent el seu lloc al cel nocturn però encara no les hem pogut admirar.De moment el dèbil Saturn i el potent Júpiter senyoregen el cel nocturn i, entre núvol i núvol, podem captar les seus belleses. Només amb uns bons prismàtics ja podem adonar-nos de la forma allargassada de Saturn a causa de l’anell així com dels satèl·lits de Júpiter. No deixeu d’intentar mirar-los. Això sí, haurien de recolzar-vos en alguna paret per evitar vibracions dels braços. Si disposeu d’un telescopi ja no us diré res perquè segur que ja els heu admirat.

Respecte a altres meravelles astronòmiques del mes, podreu ser testimonis de diverses conjuncions o aproximacions aparents de planetes i la Lluna i del bes del planeta Venus a la Lluna. I finalment no us perdeu la pluja d’estels dels Leònids del 18 de novembre, sempre interessant.

Planetes

Júpiter serà el rei dels planetes aquest mes. Serà el més brillant al cel i ben visible durant tota la nit. La raó d’aquest fet és que el primer de novembre Júpiter assolirà el punt més pròxim a la Terra, el perigeu, a només 3,98 unitats astronòmiques de nosaltres, uns 595 milions de quilòmetres. Però com que l’òrbita del planeta és lleugerament el·líptica, no serà encara el moment de l’oposició, el punt en que Júpiter, la Terra i el Sol es troben exactament alineats. Això ocorrerà dos dies més tard, el 3 de novembre.  Serà aleshores quan Júpiter se situarà just en la direcció oposada al Sol vist des de la Terra, és a dir, a 180º un de l’altre. Quan el Sol es ponga per l’oest, Júpiter eixirà per l’est. La brillantor serà màxima al cel (magnitud –2,9) i es veurà molt gran al telescopi (49,5 segons d’arc).

El 24 i 25 de novembre una lluna creixent avançada es trobarà en conjunció, a la màxima aproximació aparent, amb Júpiter, un fet que ens pot servir per assenyalar-nos la posició del planeta.

Saturn, molt més llunyà, es veu actualment molt dèbil al cel a la constel·lació d’Aquari, a l’oest de Júpiter. La nit del 20 de novembre tindrem una conjunció de la Lluna amb Saturn que ens permetrà descobrir-lo al cel.

Si us agrada assumir reptes, potser us interesse saber que Urà també arribarà a la seua oposició el 13 de novembre. Serà, doncs, el millor moment per trobar aquest planeta llunyà, al límit de la visibilitat a ull nu (magnitud +5,8): cap a la mitjanit, amb uns prismàtics o un telescopi, busqueu el gegant en direcció sud, a mig camí entre Júpiter i les Plèiades, sense ser pertorbats per la Lluna que llavors estarà en una fase de nova.

Venus es veu actualment molt brillant al cel de la matinada mirant cap a l’est. La matinada del 9 de novembre una lluna minvant molt fina, prop de la Lluna nova, s’aproximarà al planeta. Una bella conjunció que s’ho val admirar i fotografiar. Un bon moment per veure-ho seria a partir de les 6 del matí, una hora abans de l’eixida del Sol. La lluna arribarà a tapar Venus a partir de les 11 h del matí però en ser de dia no serà visible a casa nostra.

Pluges d’estels

Novembre 05. Pluja de meteors Tàurids del Sud. Activitat del 8 de setembre al 20 de novembre, amb el màxim el 5 de novembre. La taxa màxima observable serà de 7 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 5, cap a la part est de l’esfera celeste.

Novembre 12. Pluja de meteors Tàurids del Nord. Activitat del 19 d’octubre al 10 de desembre, amb el màxim el 12 de novembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. Serà observable tota la nit del dia 12, cap a la part est de l’esfera celeste.

Novembre 18. Pluja de meteors Leònids. Activitat del 06 al 30 de novembre, amb el màxim el 18 de novembre. La taxa màxima observable serà de 15 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Leo. El cos principal responsable de crear la pluja ha sigut identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 18, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

Aquest mes sense superlluna. Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Posta de Sol. Alberic, la Ribera Alta. 1 novembre 2023. Enric Marco.

2.-3.- Stellarium.