Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Un any més la primavera renaix

2

La natura renaix després de l’hivern. Les flors, amagades com a projecte en els brots incipients, emergeixen sense vergonya en les branques de les plantes. Tanmateix, la benignitat de l’hivern que avui deixem no ens permet distingir el canvi d’estació. Sense pluja, sense núvols i amb temperatures per damunt del que és habitual,  no sembla que hi haja hagut hivern.

Astronòmicament parlant però, és tot una altra cosa. El moviment combinat del Sol i la Terra, impertorbables a l’escalfament global que els humans estem causant en el nostre planeta, ens portarà aquesta nit la primavera.

El començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 22:58 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, l’eclíptica, passarà de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i, d’aquesta manera, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra. Aquest fet produirà que l’ombra de la punta d’un objecte dibuixe una línia recta al llarg de tot el dia que marca exactament la direcció est-oest. Una propietat aquesta que pot servir per orientar una paret per fer-hi un rellotge de Sol.

L’afirmació que les hores de llum i les de nit duren exactament 12 hores no és totalment certa.

Això seria així si el Sol fora un objecte puntual com ho són les estrelles. Tanmateix el Sol és un disc, un objecte extens que abasta un angle de 0,5º de diàmetre angular. Per tant, el dia comença quan la part superior del disc solar guaita per l’est mentre que acaba en amagar-se el darrer tros de la part superior del disc solar. Aquest dos afegit augmenten la durada del dia en uns 3 minuts a les 12 h. de rigor del dia de l’equinocci.

Però encara hi ha més. La refracció atmosfèrica fa pujar de manera aparent el Sol 0,5º, tant a l’eixida com a la posta de la nostra estrella. Això avança l’hora de l’alba real, mentre retarda l’hora de la posta de sol. El resultat és l’augment de diversos minuts de llum natural, no només en el dia de l’equinocci, sinó cada dia del calendari.

A aquests dos efectes caldria afegir que més de mitja hora abans de l’alba ja hi ha llum de dia i que més de mitja hora després de la posta.

Per tot això les hores de llum solar no són només 12 hores avui i els pròxims dies, sinó una mica més. Tanmateix per a molts càlculs astronòmics, el considerar que el Sol és un objecte puntual situat sobre l’equador celeste els dies dels equinoccis (de primavera i tardor) és suficientment acurat.

Punt en el cel on es trobarà el Sol el 20 de març a les 22:58. Just en el punt de creuament de l’eclíptica amb l’equador celeste.

Informació:
Are day and night equal at the equinox? Bruce McClure in Astronomy Essentials | March 18, 2019, EarthSky.

Imatges:

1.- La primavera. Franz Xaver Winterhalter
2.- Línies formades pels extrems de l’ombra de dos gnòmons verticals el dia de l’equinocci. Enric Marco.
3.- Refracció atmosfèrica. Wikipèdia.
4.- Punt on es trobarà el Sol el 20 de març a les 22:58.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Llum i soroll, les altres contaminacions

0

Entrevista a la ràdio d’À Punt per parlar de contaminació lumínica, els seus efectes i com lluitar contra ella. 11 març de 2019.

L’entrevista ací:

Samaruc digital. Llum i soroll, les altres contaminacions

La pol·lució lumínica i acústica, i els seus efectes en la salut dels ecosistemes, centren el programa 61 de ‘Samarucdigital’

Els alarmants nivells de contaminació atmosfèrica no són l’únic problema ambiental que afecta les grans ciutats. Els decibels dels motors, les obres o els clàxons, o l’excessiva il·luminació dels fanals estan darrere de les altres contaminacions, l’acústica i la lumínica. La nova entrega del Samarucdigital para atenció a aquests dos tipus de pol·lució invasiva, amb greus conseqüències que repercuteixen tant en el ritme de la vida humana com en el cicle de la vida dels ecosistemes.

En 2010, l’estudi Contaminació lumínica a Espanya, elaborat pel Departament d’Astrofísica i Ciències de l’Atmosfera de la Universitat Complutense de Madrid, concloïa que Espanya era el país membre de la Unió Europea amb major consum mitjà per fanal. I València, la ciutat que més balafiava la llum, en gran mesura pels tipus de fanal instal·lats i, en especial les anomenades “boles”, que emeten llum cap al cel nocturn.

Tot i haver ostentat durant anys el primer lloc en contaminació lumínica d’Europa, València ha apostat per plans per a escombrar els fanals menys eficients, amb l’objectiu d’estalviar prop de tres milions d’euros a l’any i un 80% de consum energètic, amb mesures com substituir les bombetes tradicionals per panells LED i introduir plaques en la part superior per a evitar que la llum isca cap al cel.

En el cas d’Espanya, encara que des de 2012 s’ha estabilitzat la contaminació lumínica no ha decrescut. És un dels països d’Europa amb més contaminació lumínica, amb valors mitjans de consum per habitant i any de 116 quilovats hora (kWh), enfront dels 43 que es consumeixen a Alemanya o els 91 de França.

La contaminació lumínica ha arrabassat la nit en molts indrets del món. A més de suposar problemes per a la salut de moltes espècies, també suposa un greu problema per als investigadors en el camp de l’astronomia. De fet, segons el Nou atles mundial de contaminació lumínica (2016), la major part de la població del planeta ja no pot tindre l’oportunitat d’observar la Via Làctia, degut a l’augment en les últimes dècadas de la contaminació lumínica. Enric Marco és professor del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i tècnic superior d’Astronomia i Astrofísica, i està al càrrec de l’aula d’Astronomia de la mateixa Universitat. A més, és integrant d’un grup d’investigació de la contaminació lumínica als parcs naturals valencians. Marco ens explica en què consisteix aquest tipus de contaminació i quins problemes genera.

La pol·lució lumínica i acústica, i els seus efectes en la salut dels ecosistemes, centren el programa 61 de ‘Samarucdigital’. Kristin Suleng.

Exposició: La contaminació lumínica depén de nosaltres

0

Exposició sobre contaminació lumínica

La contaminació lumínica és una contaminació ambiental causada per la llum artificial nocturna. La emissió indiscriminada de llum a la nit malbarata energia i diners del contribuent i afecta la salut humana, al medi ambient i contribueix al canvi climàtic. I a més de tot això, ens roba el gran patrimoni cultural que és el cel estrellat nocturn.

La contaminació lumínica depén de nosaltres“, l’exposició que ha editat la Federació d’Associacions Astronòmiques d’Espanya (FAAE) i Cel Fosc, l’Associació contra la Contaminació Lumínica, amb la col·laboració de l’Agrupació Astronòmica de la Corunya Ío, ens fa un recorregut sobre les causes i els efectes de la llum nocturna sobre la vida a la terra. També ens indica maneres correctes d’eliminar i minimitzar aquesta contaminació.

L’exposició s’inaugurà en el XXIII Congrés Estatal d’Astronomia, al Museu de les Ciències de Castella-la Manxa de Conca el novembre de 2018.

Els ajuntaments, centres culturals, museus, planetaris, universitats i centres d’ensenyament poden sol·licitar l’exposició al web de la FAAE. Hi ha versions en castellà, català i gallec.

Si està interessat en l’exposició pot consultar la següent documentació

L’exposició es pot demanar omplint el formulari inclòs en la pàgina de la Federació d’Associacions Astronòmiques d’Espanya (FAAE).

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Dava Sobel recorda les dones que crearen l’astronomia moderna

0
Publicat el 7 de març de 2019

Meravellat estic encara per la magnífica conferència que l’escriptora nord-americana Dava Sobel, efectuà dimarts passat a la Ciutat de les Ciències de València dins d’unes interessants jornades de Ciència i Gènere organitzades per la Societat Espanyola d’Astronomia, la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim, entre molts d’altres. Encara esteu a hora de gaudir-ne ja que dissabte 9 estarà per Barcelona.

El paper de les dones en ciència i tecnologia ha estat des de sempre molt infravalorat, si no directament menystingut o fins i tot prohibit. Durant les jornades se n’ha parlat a bastament amb exemples concrets com els de les 13 dones del programa Mercury que tractava de preparar el primer viatge a l’espai d’una dona nord-americana i que fou finalment cancel·lat, les malalties estudiades només en homes com els atacs de cor, o la baixa taxa de matriculació de dones en les carreres de ciències bàsiques. Fantàstica va ser la contribució de Sara Gil sobre el paper de les dones astronautes en l’exploració de l’espai.

La xarrada final va estar a càrrec de Dava Sobel, periodista, divulgadora científica i escriptora, que, al llarg de la seua carrera, ha creat fantàstiques obres molt ben documentades sobre diferents personatges clau de la història de la ciència com la biografia novel·lada de Galileo Galilei, “La filla de Galileu“, a partir de les cartes que la seua filla Virgínia li enviava des del convent, “Longitud“, on descriu el llarg camí que va caldre per a determinar la longitud en alta mar i evitar desastres marins i “Els Planetes”, un passeig poètico-científic pels planetes del Sistema Solar.

Dava Sobel, amb una veu ferma i clara, ens explicà el procés de creació de la seua darrera obra, The Glass Universe, (existeix una versió en castellà, el Universo de cristal) al voltant de la història de les dones calculistes de l’Observatori de Harvard.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, als Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’us de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de cristall composat per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

Al llarg de la seua conferència l’autora ens mostrava imatges en detall d’alguna d’aquestes plaques de cristall, amb milers d’estels, amb anotacions al costat de cadascuna d’ells indicant-ne el seu tipus, o plaques amb milers d’espectres diminuts comentats d’on extraure informació de velocitat, temperatura i composició química. Veient aquestes plaques es pot comprendre l’enorme esforç que feren aquestes pioneres amb les lents d’augment, el microscopi, les pantalles il·luminades per al llum del Sol, tot per que ens dotaren d’unes eines extraordinàries per interpretar l’univers. Aquest univers de cristall que és un tresor per a la ciència ja que presenta, a més, una imatge completa del cel de principis del segle XX i que 100 anys després permet comparar amb imatges actuals per trobar-hi canvis.

Les dones de Harvard van obrir un camí tancat fins aleshores en el món masculinitzat de l’astronomia. Amb sous menors que els homes i sense cap reconeixement acadèmic com a científiques, van fer una labor inestimable per la ciència. Alguna, com Henrietta Swan Leavitt, fins i tot va ser proposada per al Nobel. Mereixen un tribut etern. L’astronomia moderna no existiria sense aquestes esforçades dones. Gràcies de tot cor.

Us convide a llegir la darrera obra de Dava Sobel, incasable treballadora, apassionada divulgadora, descobridora d’històries de la ciència amagades i que sap narrar de manera sublim. Per qui vulga escoltar-la i veure-la en persona, encara està a temps. Tornarà a contar els heroics treballs de les “calculadores de Harvard, a Barcelona el dissabte pròxim 9 de març.

Dava Sobel a Barcelona: “L’univers de cristall”: pioneres de l’astronomia CCCB c/ Montalegre, 5. Aforament limitat. Inscripció prèvia gratuïta. 9 març 2019 a les 18.00 h.

Més informació:

«Antes de Hubble, Miss Leavitt», de George Johnson Ressenya d’Enric Marco per a Mètode.

“Escribo sobre mujeres científicas porque me di cuenta de mis propios prejuicios”, interessant entrevista a Dava Sobel per Antonio Martínez Ron en Vozpópuli.

Imatges: Diversos moments de la xarrada. Totes les fotos són d’Enric Marco, menys la de la placa de vidre de la Galàxia d’Andròmeda que és de @astrochatgame, twitter de jocs per explorar l’univers, especialment per explicar el paper de les dones en l’exploració de l’espai. Més informació a  astrochat.org

Plaques de cristall.
1.- Camp estel·lar al voltant de la Galàxia d’Andròmeda. Cada punt fosc és un estel i va ser estudiat individualment per una o diverses calculistes.
2.- Camp amb estels i els seus dèbils espectres al costat (les línies borroses) amb anotacions on s’indica el tipus espectral de cadascuna d’elles.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar contra la Terra?

0
Publicat el 3 de març de 2019

L’asteroide 2006QV89 de 40 metres de diàmetre podria xocar contra la Terra el pròxim 9 de setembre. Però tranquils, que la probabilitat és només d’1 en 11428. O com dic a l’entrevista que en feren l’altre dia a À Punt NTC Notícies, això és com comprar 9 dècims de loteria i pretendre que et toque. Difícil, és clar.L’entrevista la podeu veure a les notícies d’À punt del dia 16 de febrer, a partir del minut 24:14. quasi al final.

16.02.2019 | Informatiu nit  L’informatiu nit del dissabte 16 de febrer de 2019.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar amb la Terra, 16 febrer 2019. À punt noticies. (a partir de 24:14)

Més informació a:
Un asteroide de 40 metros puede chocar contra la Tierra el 9 de septiembre, 5 febrer 2019.

El cel de març de 2019

2
Publicat el 1 de març de 2019

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

L’ombra de la sonda Hayabusa2 destaca sobre la superfície de Ryugu al costat de les restes de l’impacte causat per recollir mostres. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Març 6 17 04
Quart creixent Març 14 11 27
Lluna plena Març 21 2 43
Quart minvant Març 28 5 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.