Pols d'estels

Tornem d’un viatge curt però intens a Vallibona (els Ports), situat al sud del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat, convidats pel Parc, per fer l’activitat anual de defensa de la nit que inclou una xarrada i una observació astronòmica.

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Una novel·la sobre una nissaga de l’alta burgesia valenciana, la seua lluita incansable per mantindre el prestigi i dels canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.Des que el comerciant barceloní Alfredo Roure s’instal·là a València el 1775 fins a l’actualitat, la família Roure ha sabut estendre els negocis a tots els camps d’activitats possibles, sempre de la mà de les innovacions tecnològiques: teles, vinya, panses, taronja, guano, construcció…  D’allò d’on se’n pot traure diners, allà hi trobarem alguna empresa dels Roures. I tot això enmig de revoltes, guerres, revolucions i dictadures, enmig de les que han de negociar per no quedar-ne afectats.

I, és que una dels grans fascinacions del llibre és precisament haver relatat el segle XIX i XX a la ciutat de València, tan poc novel·lat en la literatura. Aquells temps tan poc coneguts se’t faran propers mentre vas llegint que passà a València quan s’aixecaren contra Napoleó, o quan València es declarà cantonal (1873), o durant la gran Exposició Regional (1909), això sí, vistos a través dels ulls d’un burgés valencià, preocupat sobretot pels negocis però també, en part, per la societat valenciana. Júlia, d’Isabel Clara Simó, seria l’exemple que em ve al cap amb la Revolució del Petroli (1873) d’Alcoi, contada, però, a través d’una obrera tèxtil.

En La persistència dels roures, però, no veurem només els èxits i fracassos dels negocis de la nissaga, sinó que també la vida privada de cada membre hi quedarà descoberta. Les seues dots artístiques i perversions, cadascuna la seua i ben diferent, seguint la moda de cada època, els farà més humans.

Un llibre ben recomanable presentat al Centre Octubre de València el passat 7 de març per l’autor Sebastià Carratalà i per Marc Senabre de l’editorial Bromera. L’autor ens feu cinc cèntims de la geografia urbana de la ciutat de València durant el segle XIX i primeries del XX, tan diferent de l’actual. En aquella època, les zones principals eren la Rambla de Predicadors (actual plaça de Tetuan), la plaça de la Seu i la plaça del Mercat. Així el carrer d’Eixarcs, on viuen els protagonistes, el carrer del Mar, el palau de Cervelló, residència de reis i personatges il·lustres durant el segle XIX, l’ajuntament antic, situat a la plaça de la Seu o el Palau Reial de València seran els escenaris habituals per on es mouran els Roures o s’hi esdevindran fets tràgics que traumatitzaran la societat valenciana.

Així, el llibre no és només la història novel·lada de la burgesia valenciana sinó també es pot llegir com una novel·la coral de la València d’un passat recent, tan poc conegut i poc estimat.

Llegiu el llibre i, al final, fins i tot, us estimareu una mica els Roures.

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

L’octubre ha començat i tot es mou al teu voltant. L’oratge ha abandonat les calorades de l’estiu i sembla que la frescor tardoral s’imposa. La societat continua impactada per la visió de la pel·lícula La mort de Guillem que recorden fets dramàtics dels anys noranta però tan actuals encara. La pandèmia continua activa donat que molts segueixen sense entendre el mecanisme dels contagis ni el que és un creixement exponencial. Un 2020 distòpic s’aboca a la seua fi sense adonar-nos.

Entretant el cel nocturn ha canviat des de l’estiu i els planetes Júpiter i Saturn han deixat de ser els reis de la nit per deixar pas a Mart mentre les constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja es deixen veure al cel.

Tanmateix els planetes gegants encara fan goig en fer-se de nit. Mirant cap l’oest, veurem la parella la primera part de la nit. Amb telescopi podrem admirar els núvols de Júpiter, les seues llunes i sobre tot els anells de Saturn. Ja no seran tan espectaculars com en ple estiu però encara s’ho val mirar-los. I en passar les setmanes la distància aparent entre els dos planetes anirà minvant de mica en mica, fins que, pels volts de Nadal, quasi s’arribaran a tocar a la posta del Sol. Podreu fer moltes fotos de l’encontre celeste. Ja en parlarem.

La nit del 22 d’octubre la Lluna els farà una visita construint un bonic triangle celeste.Ara el planeta Mart és el rei de la nit. El seu color rogenc el fa clarament distingible entre els objectes celestes. El podeu veure cap a l’est en la constel·lació de Peixos en fer-se de nit, augmentant la seua altura amb el pas de les hores. Això ocorre així ja que la nit del 13 al 14 d’octubre el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir en el punt oposat al Sol, situat justament a 180º de la nostra estrella, estant la Terra al mig. Per tant, en pondre’s el Sol el planeta eixirà per l’horitzó est. Però, com que les òrbites de Mart i la Terra són el·líptiques, aquest no serà el moment exacte de la màxima aproximació a la Terra, ja que haurà ocorregut uns dies abans, el 6 d’octubre. En aquest moment Mart es trobarà a només 62,07 milions de quilòmetres de nosaltres.

Mart és interessant de veure amb prismàtics però és amb telescopi quan podem gaudir de descobrir el relleu de les zones altes com Syrtis Major o els casquets polars. I això és molt més fàcil quan el planeta es troba més pròxim a nosaltres. La Lluna li farà dues visites aquest més que ens pot ajudar a descobrir-lo si encara dubteu. La passada nit del 2 d’octubre la Lluna arribà a acostar-se molt al planeta. Encara teniu l’oportunitat de veure un altre encontre lunar amb el planeta de la guerra la nit del 29 d’octubre. Estigueu a l’aguait per admirar el fenomen.

La pluja d’estels més important del mes és la dels Oriònids. Els meteors de la pluja cauran tot al llarg del mes d’octubre fins a principis de novembre. El pic serà la nit del 21 d’octubre amb uns 10 a 20 meteors per hora. Com el seu nom indica el radiant, el punt d’on semblen venir els meteors, està situat en la constel·lació d’Orió. Estan associats al cometa Halley.

La Lluna presentarà aquest mes dues llunes plenes, una a principi del mes, el dia 1 i una altra al final, just el 31. Això no és usual però si la primera lluna ocorre just el primer o segon dia i el mes dura 31 dies, és ben bé possible.

El dia 7 d’octubre la Lluna recorrerà la constel·lació de Taure i se situarà al costat de l’estel vermell Aldebaran. Us deixe una imatge del programa Stellarium on es veu el fenomen i les posicions de les pluges d’estels dels Oriònids.

Finalment recordar que la matinada del 24 al 25 d’octubre els rellotges es retardaran una hora. Per tant, a partir del diumenge 25 d’octubre l’eixida i la posta del sol ocorreran una hora més prompte.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Octubre	1	23 05
Quart minvant	Octubre	10	02 40
Lluna nova	Octubre	16	21 31
Quart creixent	Octubre	23	15 23
Lluna plena	Octubre	31	16 49

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Posta de sol d’octubre. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 d’octubre 2020. R. Marco.
2.- Simulació de Stellarium
3.- de https://mars.nasa.gov/all-about-mars/night-sky/close-approach/
5-6 – Simulació de Stellarium

Com reduir la contaminació lumínica? Quin és el problema dels LED? Ens afecta l’excés de llum? Per als carrers, la llum blanca és millor que la groga o no?

Tot això explicat de la mà d’Oratgenet i Jordi Payà, un vídeo curt sobre la contaminació lumínica i els seus efectes, amb la col·laboració de Salvem la nit, el Grup de Treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València. No a la llum blanca!

Vídeos d’Oratgenet