Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

L’escuma

0


L’escuma
Helena Guilera Recoder
SEGONA EDICIÓ

Escafandre, 18
Data de sortida: Setembre del 2022
ISBN: 978-84-19332-01-1
Enquadernació: Rústica
Format: 140×210 mm
Núm. de pàgines: 248 pàgines
Preu: 18,50 euros


Un matí del desembre passat estava a la llibreria Fan Set de València parlant amb Eva i Núria, quan en girar-me per veure les lleixes de les novetats, els ulls se m’aturen a la portada d’un llibre en la qual, entre d’altres, apareixia la frase: “La Lucía és una astrofísica especialitzada en forats negres“. Vaja, això no m’ho puc perdre. És el que tenen les bones llibreries, hi entres per qualsevol assumpte, i sempre te enamores d’alguna obra.

Així que, vaig haver de comprar L’escuma d’Helena Guilera Recoder, intrigat per conèixer d’aquesta astrofísica especialitzada en forats negres i com va ser la seua vida. Hi ha tan poques dones a la ciència del cosmos que el fet que una autora d’una obra de ficció s’atrevisca a parlar d’una d’elles i, a més, treballadora d’un dels temes més difícils de la física, és mereixedor d’un aplaudiment públic.

Un dels temors que tenim sovint els científics en llegir escrits de ficció en el que la ciència i la tecnologia son part fonamental de l’argument és que l’autor incórrega en simplificacions o fins i tot en falsedats. Res d’això trobarem a l’obra primerenca d’Helena Guilera. Els tractaments i explicacions que fa sobre els fenòmens relacionats amb els forats negres són ben acurats, sempre considerant que és una obra per al públic general i no un article científic. He gaudit molt amb les explicacions de Lucía als alumnes. Son una de les parts millors del llibre. Segur que utilitze alguna de les seues analogies i idees per a les meues xarrades. Autors clàssics de la física i de la relativitat general com Hawking, Boltzmann, Einstein,  Plank, Wheeler i Feynmann es passegen assíduament per les pàgines del llibre.

Podríem dir el mateix de la presència omnipresent de la música, sobretot clàssica, al llarg de tota l’obra, donat que alguns dels personatges principals són músics. Una música que és el fons sonor, la font inesgotable de l’atmosfera, tensió i ritme del llibre. Si, com recomane, escolteu la música citada en cada capítol, us capficareu millor en la trama. Per facilitar la cerca de les obres, intèrprets i versions s’hi presenta la llista completa al final del llibre i, fins i tot, un codi QR per escoltar-les a Spotify.

La vida privada de la Lucía, com les de tothom, no és un camí de roses. La malaltia mental farà acte de presència en la seua vida i li condicionarà l’existència. Però d’això, no en vull parlar més, que és la trama principal del llibre.

Un llibre molt recomanable, però dur, com la vida, que demostra que com diu la portada: com som de pròxims a les forces de l’Univers, tot sovint sense saber-ho. I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Tots plens de llum, buscant la nit a l’Octubre CCC

0

Avui he participat en una activitat de conscienciació ambiental amb uns 40 alumnes de 3r i 4t d’ESO del col·legi La Salle de Benicarló, el Baix Maestrat. Durant un poc més d’una hora els he parlat dels problemes de la llum artificial nocturna i dels seues efectes nocius sobre animals i plantes. En parlar de la disrupció circadiària per causa de la presència de llum blava en horari nocturn, he presentat el còmic “Il·lumina el teu rellotge” escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen, editat per Manuel Spitschan i traduït a la nostra llengua per nosaltres. Sembla que ha agradat.
També he mostrat la caixa de llums per demostrar la diversitat de les llums i quines són les més adequades, amb poc contingut en llum blava, front a les molt més agressives llums molt blancs amb un gran component de llum blavosa. Amb una webcam  i una xarxa de difracció he aconseguit un mar de colors en el que el blau era predominant.

Com sempre que faig aquestes xarrades tracte de personalitzar parcialment el contingut. Llums en excés, massa blanques i afectació a parcs naturals hi ha a tot arreu i el Baix Maestrat no n’és una excepció. Les platges enllumenades, els monuments amb llum tota la nit, excés de lluminàries, la carretera de Peníscola a Benicarló totalment enllumenada amb llum blanca al costat de marjals conformen un paisatge lumínic usual a tot arreu. Tanmateix existeix una altra manera d’enllumenar. Amb la idea clara que tota llum artificial nocturna és contaminant, s’ha d’instal·lar el mínim de lluminàries possible, amb llum de color càlid i poc intensa. Més llum no implica més seguretat ni més ostentació de riquesa.

Com a exemple d’enllumenat dolent, adjunte una imatge del castell de Peníscola totalment enllumenat en la que es veu com la llum s’escampa a tot arreu. La llum inunda el medi marí i arriba també a la platja pròxima. A més a més, nombroses llums blanques intenses es veuen tot al voltant del castell.

Centre històric de Peníscola a la comarca del Baix Maestrat per la nit. Rastrojo, Wikimedia.

L’activitat, una xerrada de Ciències, ha estat organitzada al Centre Octubre Centre de Cultura Contemporània de València per la Unitat de Cultura Científica i Innovació (ucc+i) de la Universitat de València i per Acció Cultural del País Valencià. Gràcies a Nèstor per l’ajuda.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La ciència del 2023

0
Foto crepuscular de l’Observatori Vera C. Rubin presa l’abril de 2021. Cerro Pachón, Xile. Rubin Obs/NSF/AURA

En aquest any 2023 que comença, molts projectes científics seran finalment posats en marxa. Com passa cada any, diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar-hi, si tot funciona com toca. La lluita contra la pandèmia de la COViD-19 continuarà durant 2023 amb una nova generació de  vaccins mRNA.  En astronomia, assistirem a la continuació de les extraordinàries troballes del telescopi James Webb així com a la posada en marxa del nou gran telescopi Vera C. Rubin. El 2023 veurà també l’aterratge de diverses missions en la Lluna, confirmant que el nostre satèl·lit és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Els experiments fets amb muons al Fermilab podria donar pas a una millora del Model Estàndard de partícules. Noves proves clíniques amb CRISPR han tingut èxit per a curar algunes malalties genètiques sanguínies. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Noves vistes de l’Univers

El telescopi espacial James Webb fou llençat a l’espai el dia de Nadal del 2021. El mes de juliol del 2022 vàrem poder veure les primeres imatges científiques, el camp profund del grup de galàxies SMACS 0723. El 2023 continuarà explorant les primeres galàxies de l’Univers, un camp encara poc explorat.

Enguany serà llençat el telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb la NASA. L’objectiu és registrar la distribució en gran escala de la matèria fosca i les propietats que caracteritzen l’energia fosca.

Concepció artística de la missió JUICE. ESA.

El Jupiter Icy Moons Explorer (JUICE) serà llençada entre el 14 i el 30 d’abril 2023. És una nau espacial interplanetària d’ESA. La missió estudiarà tres de les llunes galileanes de Júpiter: Ganímedes, Cal·listo i Europa (excloent l’Io volcànicament actiu; Io no és una lluna gelada) que tenen importants cossos d’aigua líquida sota les seues superfícies, cosa que els fa potencialment habitables.

Finalment la missió OSIRIS-REx retornarà el 24 setembre 2023 amb mostres recollides de l’asteroide Bennu.

També s’espera que es pose en funcionament el radiotelescopi orientable Qitai a Xinjiang, Xina (QTT) , que amb una antena de 110 metres de diàmetre serà el més gran del món.  Amb el seu disseny serà capaç d’estudiar el 75% del cel. D’aquesta manera, juntament amb el telescopi FAST o Tianyan estàtic de 500 m inaugurat el 2016, Xina se situa al capdavant dels instruments de ràdio del món.

També s’espera la primera llum de l’Observatori Vera C. Rubin a Xile. Anomenat prèviament Large Synoptic Survey Telescope (LSST o Gran Telescopi de Sondeigs Sinòptics) i ara dedicat a la gran astrònoma Vera C. Rubin, descobridora de la matèria fosca en les galàxies, és un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, té un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Missions lunars

Cubesat Lunar Flashlight. NASA.

La Lluna és ara mateix és un objectiu prioritari de l’exploració espacial. Enguany quatre missions tractaran d’aterrar a la seua superfície. Els Emirats Àrabs Units volen fer rodar el robot explorador Rashid mentre que la NASA vol portar-hi el Lunar Flashlight i els japonesos la missió HAKUTO-R. L’agència espacial hindú farà aterrar la Chandrayaan-3 al pol sud lunar cap a l’estiu.

Finalment, durant el 2023 s’ha de fer el primer viatge civil a la Lluna, amb 11 persones embarcant-se en un vol espacial privat de 6 dies a bord del coet SpaceX Starship per circumnavegar la Lluna.

Més enllà del model estàndard

Enguany coneixerem més resultats sobre el experiments sobre el Muó al laboratori Fermilab als Estats Units. Es tracta de veure com es comporten els muons en presència d’un camp magnètic i crear un test del model estàndard.

European Spallation Source, Lund, Sweden, Wikipedia.

El 2023 també serà la posada en funcionament del centre European Spallation Source a la ciutat universitària de Lund, Suècia. Aquest projecte europeu generarà feixos intensos de neutrons per estudiar estructures de materials.

Lluita contra el canvi climàtic

La passada cimera COP27 de Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre passat, ha obert la possibilitat de pagar pels danys causats pel canvi climàtic, un pas important cap a la justícia climàtica. Segons l’acord, els països rics que històricament han estat responsables de les elevades emissions compensaran econòmicament les nacions més pobres, que han patit el pes del canvi climàtic. Enguany s’han de posar les bases per veure com i quan es fan els pagaments.

CRISPR

El 2023 s’espera la primera aprovació d’una teràpia d’edició de gens CRISPR, després dels resultats prometedors dels assaigs clínics que van utilitzar el sistema CRISPR-Cas9 per tractar la β-talassèmia i l‘anèmia de cèl·lules falciformes, o anèmia drepanocítica, dos trastorns genètics de la sang.

Més informació:
The science events to watch for in 2023, Nature, 19 desembre 2022.

El cel de gener de 2023

0
Publicat el 2 de gener de 2023

Comença l’any 2023. Deixem enrere l’any més càlid des que es tenen registres. El 2022 s’ha caracteritzat per dies amb temperatures massa elevades. Des del punt de vista astronòmic em fa la sensació que hi ha hagut pocs dies de cel ras, que hagen permés la contemplació completa de la nit. El canvi climàtic avança sense aturador.

El primer mes de l’any ens continuarà mostrant tots els planetes visibles poc després de la posta del Sol, llevat de Mercuri que passarà ràpidament a ser un planeta matutí.

Com a esdeveniments especials podrem gaudir de la primera pluja de meteors important de l’any, els Quadràntids, la conjunció ben pròxima de Venus i Saturn el 22 de gener i el cada vegada més brillant cometa C/2022 E3 (ZTF).

Al final de la primera setmana de gener Mercuri deixarà de ser visible després de la posta de Sol i en pocs dies passarà a ser un planeta matutí. El 26 de gener, Mercuri assolirà el seu punt més alt en el cel matutí. La configuració serà difícil d’observar, ja que el planeta apareixerà a només 20° sobre l’horitzó est. El 30 de gener, Mercuri arribarà a la seua major elongació cap a l’oest poc abans de l’albada. Això vol dir que Mercuri aconsegueix la seua major separació del Sol, en la seua aparició matutina.

Saturn, ja molt prop de l’horitzó sud-oest en fer-se fosc, és cada vegada més difícil d’observar.  El 22 de gener, a la posta del Sol, es podrà veure una aproximació molt propera dels planetes Venus i Saturn ben prop de l’horitzó sud-oest.

Venus, ben visible a la posta del Sol, anirà pujant i allunyant-se de l’horitzó sud-oest.

Júpiter i Mart son, ara mateix els objectes més brillants del cel. Venus en guanyar altura també es farà més brillant.

Mart, Júpiter, Saturn i Venus en el cel de gener. 17 gener 2023. 18:30. Stellarium.

El 3 de gener a fer-se de nit la Lluna i Mart estaran en conjunció amb la Lluna a només 0° 32´ al sur de Mart, en direcció de la constel·lació de Taure. Aquesta separació és equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Del 22 al 26 de gener la Lluna anirà passant prop de tots els planetes per assenyalar-los. El 22 i 23  de gener una Lluna fina passarà prop de Saturn i Venus. La matinada del 26 de gener passarà a 1° 48´ al sud de Júpiter. El 31 de gener a la matinada, la Lluna passarà a 0° 06´ al sud de Mart, en la constel·lació de Taure.

Conjunció entre Mart i la Lluna. 31 gener 2023. 3:00. Stellarium.

Cometa C/2022 E3 (ZTF)

A principis de març de 2022, els astrònoms van descobrir el cometa C/2022 E3 (ZTF) amb la càmera de camp ampli de la Zwicky Transient Facility del Telescopi P48 de Mount Palomar en California (EEUU). Des d’aleshores, el nou cometa de període llarg ha augmentat considerablement la lluminositat; actualment en la constel·lació septentrional Corona Borealis i s’ha de veure abans de l’alba. Encara és massa dèbil per ser vist sense telescopi però s’espera que augmente de brillantor i d’altura al llarg del mes de gener. Tots esperem que es puga veure a ull nu i siga espectacular.

Carta celeste que mostra la localització del cometa C/2022 E3 ZTF en gener 2023. Pete Lawrence.

Distància mínima al Sol

El 4 de gener, a les 17:17, la Terra seguint la seua òrbita el·líptica al voltant del Sol passarà pel periheli. Serà el moment de la mínima aproximació al Sol. En aquest moment el nostre planeta estarà a 0,9833 unitats astronòmiques (147,1 milions de km) del Sol. Al començament de l’hivern resulta que estem més prop del Sol. Evidentment les baixes temperatures son conseqüència de la inclinació de l’eix terrestre que en aquestes dates ens dona raigs solars molt inclinats.

Conjunció entre Venus i Saturn

El 22 de gener, a la posta del Sol, es podrà veure una aproximació molt propera dels planetes Venus i Saturn ben prop de l’horitzó sud-oest. A les 20:36, ja sota l’horitzó i, per tant no visible, l’aproximació de Venus arribarà a només 0° 21´ al sud de Saturn.

Pluja d’estels

Gener també presenta una pluja d’estels interessants. Llàstima que la proximitat dels dies de lluna plena deslluirà l’espectacle celeste.

Pluja de meteors Quadràntids. Activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb un màxim el 3 de gener. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Bover. El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja. El millor moment per a observar-les serà unes hores abans de l’alba del dia 4 de gener, quan el radiant s’eleve per damunt de l’horitzó nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Gener 07 00 07
Quart minvant Gener 15 03 10
Lluna nova Gener 21 21 54
Quart creixent Gener 28 16 19

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatge:
Un meteor de Camelopardalis en Prades. Miquel González Page. 24 maig 2014. (CC BY-NC-ND 2.0).

Passeig de tardor al far de l’Albir

2

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Restes fòssils Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingit.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Cala de la Mina on s’hi veuen les restes de la mina d’ocre amb un vaixell ancorat a una boia per protegir la posidònia.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Un ocell captat mentre pujàvem.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

I arribem al far de l’Albir, el final de la ruta. Som a 122 m d’altura sobre el nivell del mar. Des d’ací albirem la mar Mediterrània, la badia d¡Altea, la piscifactoria, els penya-segats de la Serra Gelada mirant cap a Benidorm. El far, automatitzat des dels anys 60 del segle passat, envia encara la seua llum fins a 15 milles nàutiques per avisar els vaixells dels perills de la costa. Ara, la resta de l’edifici fa de Centre d’Interpretació del Parc Natural i també informa de la vida dels farers que hi visqueren durant més d’un segle.
Les restes de la torre Bombarda al costat del Far.

Al costat queden les restes de la Torre Bombarda, erigida durant el segle XVI, una torre defensiva de la costa amb la missió d’avisar dels atacs dels pirates berberescos que, abans de la batalla de Lepanto, assolaven les costes valencianes. Aquesta torre era una més de les desenes que es construïren a tot el llarg de la costa del Regne, com ara la torre de Guaita de Tavernes, o les de Cullera o Xeraco, manades construir pel rei Felip II. Durant la guerra del Francès, (1808-1814) la torre Bombarda va ser volada.

Més informació:

Guia del camí al far de l’Albir. Ajuntament d’Alfàs del Pi.
Geolodia 08. Ruta geològica a la Serra Gelada.
Wikilock. L’Albir Subida al faro
Más allá de la ciudad. Ruta al faro del Albir.

Imatges:

1.- Camí al Far de l’Albir. m.prinke. 3 maig 2016. (CC BY-SA 2.0)
2-6.- Fotos d’Enric Marco.

Sense notar-ho, hem arribat a l’hivern

2

Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud. I avui, dimecres 21 de desembre, a les 22:48, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Inclinació dels raigs solars el dia del solstici d’hivern. Des d’un punt situat a l’hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Esfera celeste. La meitat superior de l’esfera és el cel visible de dia sobre l’horitzó on se situa la figura. La part superior de la línia més rogenca December solstice és el camí que recorre avui de dia el Sol, dia del solstici d’hivern.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

L’hivern comença avui però la pujada progressiva del Sol a partir d’ara ens recorda que la primavera ja dona senyals de vida. Així com després de la tempesta, el primer raig de sol ens confirma que la calma arribarà finalment.

Imatge:

MikoFox ⌘ Fotografia. Sortida del sol del solstici d’hivern a les 10:31. El dia més curt al Big Fox Lake, Yukon. 21 desembre 2017. (CC BY-NC-SA 2.0)

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Les dones de Harvard que comprengueren els estels

0

Quan es pensa en la manera en que hem arribat a crear la civilització moderna, basada en la ciència i tecnologia, ens venen al cap els grans científics com Newton, Galileu, Maxwell, Darwin, Tesla, Einstein. Individualitats extraordinàries sense dubte, que obriren nous camins per entendre la natura i com fer-la servir per al benestar humà.

Però a més d’aquests científics de primera divisió hi ha hagut d’altres, més modestos, de segona divisió podríem dir, que des dels seus centres de recerca o fins i tot des de sa casa, han fet durant anys una faena de formigueta i, finalment han aconseguit fer passos de gegant en el coneixement.

Moltes d’aquests persones han estat dones, que de manera constant, durament, front a l’oposició sistemàtica de la societat patriarcal, han trobat forats on deixar l’empremta femenina en el progrés científic.

La majoria d’aquests dones es troben amagades darrere de nombrosos prejudicis i en la pràctica són anònimes. Per això qualsevol publicació que les traga a la llum és benvinguda com aquella de “Les dones de la Lluna” de l’amic Fernando Ballesteros.

Ara acabe de llegir el fantàstic llibre de la periodista científica Dava Sobel, El Universo de Cristal, la historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron  a las estrellas. En març de 2019 vaig assistir a la magnífica conferència per presentar el llibre que feu a la Ciutat de les Ciències de València i jo, que sóc un fan absolut de l’escriptora i m’he llegit tots els seus llibres relacionats amb la història de la ciència, vaig tindre el goig de parlar uns minuts amb ella.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, a la costa est dels Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’ús de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

El universo de cristal
La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron las estrellas
Dava Sobel

ISBN 978-84-946453-1-0 (llibre)
9788494705113 (eBook)
PVP 22 € (llibre) / 10,99 € (eBook)
Pàgines 392 pàgines
Grandària 14×22 cm

El cel de desembre de 2022

2

El darrer més de la tardor comença amb una baixada important de les temperatures juntament amb passos constants de fronts de núvols. Tot això ens fa difícil l’observació del cel nocturn.

I és una llàstima ja que el firmament presentarà aquest mes un espectacle d’allò més divers i interessant.

Primerament, els planetes continuen presents al cel. Els gegants Júpiter i Saturn hi continuen però ja s’aboquen cap a l’oest les primeres hores de la nit. A poc a poc els perdrem a partir del final del mes de desembre.

Panorama del cel nocturn del 28 desembre 2022 a les 18:30. De dreta a esquerra es veu Venus, Mercuri, Saturn, la Lluna, Júpiter i Mart. Stellarium.

Venus i Mercuri ja són visibles cap al sud-oest poc després de la posta del Sol. Estaran molt prop de l’horitzó, així que caldrà buscar indrets amb l’horitzó oest lliure d’obstacles. Al voltant del dia de Nadal seran ben observables. El 29 de desembre Venus i Mercuri estaran en conjunció a només 1° 24´ entre ells.

Cel nocturn del 25 desembre 2022 a les 18:30 cap al sud-oest. Venus, Mercuri i Saturn. Stellarium.

El protagonista del cel és ara mateix el planeta Mart que brilla intensament al cel de l’est poc després de la posta del Sol. El 8 de desembre el planeta estarà en oposició, és a dir, alineat amb la Terra i el Sol, amb la Terra al mig. Al mateix temps també estarà en el perigeu de la seua òrbita respecte al Sol. Per tot això serà el moment de la màxima aproximació a la Terra.

Ocultació de Mart per la Lluna

Entrada de Mart a les 6.22:48 del 8 de desembre 2022. Els punts brillants xicotets són Deimos i Fotos. El punt brillant gros és una estrela.

Mart es trobarà en oposició just el 8 de novembre i, per això, actualment és molt brillant. Mart estarà alineat amb la Terra i tots dos enfront del Sol; al mateix temps estarà en perigeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra.

Encara que la conjunció entre els dos astres serà visible des de tot l’hemisferi nocturn de la Terra, l’eclipsi només serà observable des d’Amèrica del Nord, Groenlàndia i Europa Occidental.

Mapa de visibilitat de l’ocultació de Mart. Dominic Ford https://in-the-sky.org

 

Per observar el fenomen seria interessant fer servir un telescopi amb una focal llarga ja que Mart té una mida angular petita en comparació amb la Lluna. Amb teleobjectiu o prismàtics només veurem Mart com un punt vermell brillant. L’ocultació també necessita focals molt llargues per obtenir una bona fotografia. No obstant això, la Lluna estarà en fase de plena i, per això, la diferència de brillantor entre ella i Mart serà molt gran. Si volem fotografiar bé Mart, la Lluna quedarà sobreexposada. Per treure els dos ben exposats, necessitarem una càmera amb un alt rang dinàmic o bé fer múltiples exposicions i combinar després les imatges.

Entrada de Mart. 8 desembre 2022 a les 06:22:48. Per a la Safor. Stellarium.

Eixida de Mart a les 7:7.45 del 8 de desembre 2022.
Durant l’ocultació la Lluna estarà molt prop de l’horitzó oest. Per a observar el succés no hem de tindre obstacles cap a l’Oest. Per a la Safor, els valors aproximats del moment d’entrada i eixida de Mart i altura de la Lluna durant l’eclipsi marcià són:

entrada: 6.22:48             altura: 21º
eixida: 7:7.45                 altura: 12º
eixida completa: 7:8.18 altura: 12º

Barcelona: entrada: 6:17; eixida: 7:7
Palma: entrada: 6:21; eixida: 7:8

Eixida de Mart el 8 desembre 2022 a les 07:08:18. Per a la Safor. Stellarium.

 

Pluja d’estels

Desembre també presenta dues pluges d’estels interessants. Llàstima que la proximitat dels dies de lluna plena deslluirà l’espectacle celeste.

7 desembre. Pluja de meteors Púpids – Vèlids. Activitat entre el primer i el 15 de desembre, amb màxim el 7 de desembre. La taxa màxima observable serà d’almenys de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de la Vela. Encara no es té identificat l’objecte origen d’aquesta pluja. La llum de la Lluna provocarà una interferència significativa.

Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i al 17 de desembre, amb un màxim en la matinada del 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’asteroide (3200) Phaethon és el responsable d’aquesta pluja. El millor moment serà durant la matinada i vespre del 14 de desembre, malgrat la lluentor de la Lluna, potser pot veure algunes fugaces molt brillants, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Pluja de meteors Leònids Minòrids. Activitat entre el 5 de desembre i 4 de febrer, amb un màxim el 20 de desembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Leo Menor. Encara no es té identificat l’objecte origen d’aquesta pluja. Serà visible en la matinada del 20 de desembre, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Pluja de meteors Úrsids. Activitat entre el 17 i el 26 de desembre, amb un màxim el 22 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Óssa Menor. El cometa 8P / Turttle és l’objecte origen d’aquesta pluja. Serà visible en la matinada del 22 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.

Solstici d’hivern

El 21 desembre a les 22:48 el Sol assolirà el seu punt més baix respecte a l’equador celeste. Per tant, el camí al cel i la durada del dia el 21 i 22 de desembre seran els més curts de l’any. Serà el moment del solstici d’hivern. El final de la tardor i el començament de l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Desembre 08 05 08
Quart minvant Desembre 16 09 56
Lluna nova Desembre 23 11 16
Quart creixent Desembre 30 02 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Més informació sobre l’ocultació de Mart per la Lluna. Ocultación de Marte por la Luna el 8 de diciembre. Cielos Boreales.

Imatges:

IV Jornada de Contaminació Lumínica de Riba-roja de Túria

0

Ahir se celebrà la VI Jornada de Contaminació Lumínica a Riba-roja de Túria. Com els darrers anys ens trobàrem al Centre de Desenvolupament Local on la presentació de la trobada va anar a càrrec d’Ángel Morales, de la Universitat de València i a president de la Coordinadora de Boscos del Túria, i de l’alcalde Robert Raga.

La primera part de la Jornada l’ocupà un Taller de Luminotècnia, tant teòric com pràctic, impartit per l’enginyer Josep Maria Ollé.

A la vesprada Martin Pawley, crític cinematogràfic i membre de l’Agrupación Astronómica Ío, ens contà com tracta el cine la contaminació lumínica mitjançant la projecció comentada de diversos talls de films on els efectes nocius de la llum artificial nocturna queden ben reflectits.

Alicia Pelegrina, ambientòloga de l’Instituto Astrofísico de Andalucia, ens presentà el seu llibre “La contaminación lumínica” i tot el treball previ de comunicació amb el públic del problema.

La televisió pública valenciana s’interessà per la jornada i ens entrevistà pel matí per al programa de l’Oratge de les Noticies del migdia (enllaç ací a partir del minut 8:14)

Aquesta jornada s’ha pogut realitzar amb el suport de l’ajuntament de Riba-roja de Túria, la Coordinadora en defensa dels Boscos del Túria, la Universitat de València i Cel Fosc.

Tornem a Riba-roja de Túria per parlar de contaminació lumínica

0

El 22 de novembre de 2022, per sisé any consecutiu ens tornem a trobar a Riba-roja de Túria per parlar dels efectes de la contaminació lumínica sobre el medi ambient i la salut.

La contaminació lumínica no solament ens està furtant el cel estrellat d’una manera contínua i silenciosa, sinó que també està alterant l’equilibri ecològic dels éssers vius i afecta la salut de les persones. L’excés d’il·luminació nocturna també contribueix al col·lapse ambiental en què està immers el nostre planeta. El temps s’acaba, i és el moment d’aturar la contaminació lumínica, ja que les zones il·luminades creixen a un ritme del 2,2% anual a tot el món.

Fins ara, la legislació ha tractat tímidament de posar fre a la llum artificial nocturna, però el canvi climàtic, l’encariment dels recursos i la crisi energètica estan qüestionant el model actual. El projecte de llei autonòmica de Protecció del Medi Nocturn presentat a les Corts Valencianes hauria d’impulsar el necessari decreixement en el consum d’energia i la descontaminació lumínica.

OBJECTIU
En aquest context, la sisena jornada de Riba-roja de Túria s’organitza en dues sessions diferenciades. Al matí hi ha un curs dirigit a tècnics municipals, experts, acadèmics, estudiants i responsables de la presa de decisions per tal de donar els coneixements mínims per a controlar la contaminació lumínica i proposar les possibles solucions per minimitzar els seus efectes. Per una altra banda, a la sessió de la vesprada es farà una conferència que aproparà el públic en general a la problemàtica i mostrarà com la tracta el cinema, i finalment tindrà lloc la presentació del recent llibre “La contaminación lumínica”. Les dues sessions s’organitzen al voltant de les respectives taules temàtiques en les quals es comptarà amb els punts de vista d’experts de diversos àmbits, universitari, legislatiu, divulgatiu o de desenvolupament territorial. Després de les intervencions es pretén obrir un debat amb tots els assistents

Inscripció i informació a:
https://go.uv.es/lHI9F6p
Certificat d’assistència per als inscrits
Jornada gratuïta
22 de novembre de 2022
Agència de Desenvolupament Local
C/ d’Eusebio Benedito, 30 (Riba-roja de Túria)


Imatges.

Cel de Fredes el 2 de setembre de 2022. Ángel Morales Rubio.

Artemis I de camí a la Lluna

0

Avui finalment a les 7:47 CET, al tercer intent, el programa Artemis aixeca el vol cap a la Lluna. La primera missió, Artemis I, després d’haver sofert diversos retards, és la primera de moltes missions futures en la que els humans tornarem a trepitjar la Lluna.

En aquest viatge de prova, sense tripulació, la nau Orió, ocupada només per maniquins plens de sensors, farà diverses voltes a la Lluna i retornarà a la Terra l’11 de desembre. Per arribar tan lluny està impulsat per l’immens coet Space Launch System (SLS), construït especialment per a aquest programa, capaç de pujar 30000 kg a l’espai profund. És l’equivalent modern del coet Saturn V que va permetre depositar dos humans a la superfície lunar el 20 de juliol de 1969.

Quines característiques té la Lluna per que siga un satèl·lit tan interessant per a les expedicions? Per què volem anar a la Lluna?

A l’alpinista George Mallory, el primer que pujà a l’Everest l’any 1921 li preguntaren:

Per què vols escalar l’Everest?
Per què està allí?

De la mateix manera podem respondre quan es pregunta pel motiu de arribar a la Lluna. És l’objecte celeste més pròxim i està allí esperant l’exploració.

La Lluna és l’objecte celeste més pròxim, sense moviment de plaques tectòniques, ni aigua, ni atmosfera. Per tant no ha evolucionat des que es formà. La seua exploració i el material que retornaren a la Terra els astronautes dels Apollo i les missions soviètiques i xineses han confirmat que la Lluna fou creada de manera ràpida, en només unes hores del xoc d’un planeta Teia contra la Terra primitiva.

Durant més de 50 anys d’exploració lunar, amb astronautes, amb rovers automàtics sobre la superfície (EEUU, URSS, Xina) o des de l’espai ( Clementine, Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), Chang’e 2, Chandrayaan-2 i tantes altres) han revelat el gran potencial de recursos minerals (heli 3, oxigen en la regolita lunar, aigua congelada en les zones polar lunars, metalls (Fe, Al, Ti, terres rares (Scandi, Itri, europi, necessàris per a la industria tecnològica, fabricació de xips, ) científics (astronomia).

Així que en el futur hi haurà mines en la Lluna. Les grans potències es freguen les mans per aquests recursos. Però quan això siga tecnològicament possible en 10 anys segurament hi haurà problemes:

1.- Les empreses privades no poden apropiar-se de terres lunars. Existeix normes com l’Acord de Governs de les Activitats dels Estats a la Lluna i Altres Cossos Celestes, també conegut com el Tractat de la Lluna. Tenen dret d’explotar-ne els recursos?
2.- Si s’engeguen grans projectes miners a la superfície lunar, l’aspecte de la Lluna vista des de la Terra pot canviar. Es crearan moviments com Salvem la Lluna.

Al llarg de la història s’han fet vora 200 expedicions no tripulades a la Lluna i tot i això, molts només recordem l’arribada d’Amstrong. Quina importància han tingut totes les que no recordem?

El 20 de juliol 1969 arriben els astronautes nord-americans Amstrong i Aldrin amb el modul Eagle del Apollo XI. Després vingueren més aterratges fins a l’Apollo XVII el 14 de desembre de 1972. En total, 24 astronautes feren el viatge de la Terra a la Lluna entre el 1968 i el 1972.
I quins experiments més importants deixaren en la superfície lunar?
Per analitzar els moviments interns lunar s’hi van instal·lar diversos sismògrafs. La xarxa sísmica dels Apollo ha detectat un gran nombre de terratrèmols de Lluna molt debils. L’alliberament d’energia sísmica total a la Lluna sembla ser unes 80 vegades menor que la de la Terra. Els terratrèmols de Lluna es concentren a gran profunditat, entre uns 600 i 1000 km.
També les missions Apollo deixaren diversos espills especial a la Lluna. Els dispars de raigs lasers des d’estacions en la Terra fins als espills lunars durant dècades ha permés descobrir que la Lluna s’allunya de la Tera uns 3.8 cm/any per conservació del moment angular del sistema Terra-Lluna.

Abans de les naus tripulades Apollo diverses naus automàtiques ja exploraven la Lluna. Les més importants són:

Luna 3 (1959) de l’URSS, la primera nau a fotografiar la cara oculta de la Lluna.

Luna 9 llençada per la Unió Soviètica el 1966. Va ser el primer objecte construït pels humans en posar-se suaument en un altre cos celeste.

La missió Surveyor de la NASA arribà a la superfície lunar el 1966. La missió principal era conèixer la textura de la superfície lunar tot pensant en les missions tripulades. Molts pensaven que el terra lunar es comportaria com una mena de talc i, per tant, el mòdul lunar i els astronautes s’hi enfonsarien. Per la nau demostrà que la pols lunar, ara anomenada regolita, és solida i és capaç de suportar el pes d’una nau i un astronauta. El Surveyor duia una càmera de televisió per veure la Lluna de ben prop.

La nau Clementine de la NASA, llençada el 1994 descobrí aigua en alguns cràters. La Lunar Prospector (NASA, 1999) en trobà en craters polars. Des del 2009 el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) ha fet un mapa d’alta resolució de la Lluna i la prospecció dels recursos lunars. Ha aconseguit les primeres imatges dels equipaments deixats del programa Apollo així com les petjades dels astronautes.
La Xina ha entrat amb força en l’exploració lunar.  Des del 2007 ha enviat orbitadors i mòduls d’aterratge al nostre satèl·lit. L’any 2013 aterra la nau Chang’e 3 amb el ròver Yutu. L’any 2019 aconseguiren aterrar la nau Chang’e 4 amb el seu ròver Yutu-2 a la cara oculta de la Lluna.

Quins han estat els descobriments més rellevants que s’han aconseguit en l’exploració automàtica i tripulada de la Lluna?

Els principals descobriments que s’han aconseguit durant els 60 anys d’exploració lunar són:

Aigua en la Lluna. Descobriment de l’aigua a la Lluna, en gel i roques, a través de cràters enormes i planes lunars vastes
Pous lunars. La sonda LRO ha recollit les imatges més detallades fins ara d’almenys dos pous lunars, forats gegants a la superfície de la Lluna. Els científics creuen que aquests forats es formen quan el sostre d’un tub de lava subterrani s’enfonsa
Cara oculta de la Lluna. Sense quasi cràters, inexplorada. Llevat dels xinesos amb Chang’e 4.
Allunyament de la Lluna. 3.8 cm/any
La Lluna no és un objecte primordial. és un planeta terrestre evolucionat amb una zonificació interna semblant a la de la Terra.
La Lluna és antiga. Encara conserva una història primerenca (els primers mil milions d’anys) que ha de ser comuna a tots els planetes terrestres.
Les roques lunars més joves són pràcticament tan velles com les roques més antigues de la Terra. Els primers processos i esdeveniments que probablement van afectar ambdós cossos planetaris ara només es poden trobar a la Lluna.
La Lluna i la Terra estan relacionades genèticament. Es formaren a partir de diferents proporcions d’un dipòsit comú de materials.
La Lluna no té cap rastre de vida. No conté organismes vius, fòssils ni compostos orgànics natius.

Totes les roques de la Lluna es van originar a través de processos d’alta temperatura amb poca o cap implicació amb l’aigua. Són aproximadament divisibles en tres tipus: basalts, anortosites i bretxes.

Al principi de la seva història, la Lluna es va fondre a grans profunditats per formar un “oceà de magma”. Les terres altes lunars contenen les restes de les primeres roques de baixa densitat que van surar a la superfície de l’oceà de magma.

L’oceà de magma lunar va ser seguit per una sèrie d’impactes d’asteroides enormes que van crear conques que posteriorment es van omplir de colades de lava.

La Lluna és lleugerament asimètrica a granel, possiblement com a conseqüència de la seva evolució sota la influència gravitatòria de la Terra. La seva escorça és més gruixuda al costat més llunyà, mentre que la majoria de les conques volcàniques, i concentracions de massa inusuals, es troben al costat proper.

La superfície de la Lluna està coberta per un munt de runes de fragments de roca i pols, anomenat regolita lunar, que conté una història de radiació única del Sol que és important per entendre els canvis climàtics a la Terra.

Què ens queda per descobrir a la Lluna?

Tenint en compte el fet que l’únic contacte que hem tingut amb la Lluna són 6 missions Apol·lo tripulades molt breus i unes quantes sondes d’aterratge automàtiques, és notori que cal aprendre encara molt sobre el nostre satèl·lit natural. Pensar que ja està tot vist, seria tant com preguntar-se si després dels viatges de Colón quedava alguna cosa per descobrir a Amèrica.

Un dels misteris més grans hauria de ser la història detallada de la formació de la lluna. La hipòtesi de l’impacte té molt de suport i és probable que sigui correcta, però caldrà fer una pila d’estudis i extraure mostres de roques profundes si volem verificar-la.

Una altra gran pregunta hauria conèixer la quantitat de minerals i l’aigua accessibles que hi ha a la Lluna. La resposta a aquesta pregunta és vital per al futur assentament sobre la superfície lunar i l’expansió cap al sistema solar.

És viable l’explotació de viatges que podríem anomenar “comercials” a la Lluna?

Amb la tecnologia actual encara no. Ara en un futur pròxim (2040?) les empreses mineres de la Terra s’interessaran en l’explotació dels recursos minerals ja que podran traure un rendiment econòmic clar. Tanmateix la mineria lunar la faran segurament robots. Uns anys abans es crearan les primeres bases permanents lunars en les zones polars (2035).

A nivell turístic jo ho veig molt diferent. Viatjar a l’espai és una activitat perillosa i difícil per als humans. Cal tindre bona salut i estar entrenat. No tothom podrà anar-hi. Però la medicina espacial ha avançat molt i potser en 2050 puguen arribar els primers turistes sense massa problemes.

Hi ha tanta expectació amb aquesta possible nova arribada de la humanitat a la Lluna com la va haver als anys 60?

Per desgracia no tanta. La gent s’ha acostumat a que els viatges a l’espai siguen rutinaris. Però cal recordar que els viatges a l’estació espacial internacional, per exemple, son en orbita baixa a només uns 400 km d’alçada, i que en cas d’emergència poden retornar a la Terra en 6 h.
La tornada a la Lluna és un repte molt més difícil. Però és un objectiu que necessitem assolir si la humanitat vol explorar o colonitzar el sistema solar en un futur llunyà. Però en cas d’emergència la tornada són com a minin 3 dies.

Artemisa I s’ha enlairat avui.

Data de llançament: 16 de novembre de 2022
Durada de la missió: 25 dies, 11 hores i 36 minuts
Distància total recorreguda: 2,1 milions de quilòmetres
Velocitat de reentrada: 11 km/s (Mach 32)
Amaratge davant la costa de Califòrnia : 11 de desembre de 2022

Si tot funciona bé amb la missió actual de prova, la missió Artemisa II, que serà llançada el 2024, durà quatre astronautes a bord en un vol orbital al voltant de la Lluna. Artemisa III s’enlairarà el 2025 per aterrar a alguna regió del pol sud lunar, amb una dona astronauta i, segurament amb un altra persona de color.

Enviar robots a explorar és emocionant per a nosaltres, els friquis de l’exploració espacial, però enviar persones valentes en la punta d’un coet ple de combustible que pot explotar per xafar en persona la Lluna hauria de emocionar tothom. Són avantguarda de la humanitat que deixa el planeta mare per expandir-se per l’Univers.

Molta gent pensa que l’exploració espacial és un malbaratament i que s’hauria d’invertir en la millora del benestar de la humanitat

Aquesta idea del balafiament de l’exploració és una fal·làcia. Els que pensen així no coneixen extraordinari transvasament del coneixement humà. L’exploració espacial està a avantguarda de la tecnologia i moltes de les innovacions passen ràpidament a la societat. La NASA té milers de patents d’us lliure.
Alguns exemples de tecnologies espacials que han passat a la societat:

  • Teixits ignífugs del tratge dels bombers
  • La manta tèrmica, amb dues cares (platejada, daurada)
  • wifi, invent de la radioastronomia australiana
  • radar portàtil d’emergències
  • sistemes de purificació d’aigua
  • sabates esportives de competició
  • dentifrici sense escuma

Imatges:

1.- El coet SLS que porta la nau espacial Orion es llança en la prova de vol Artemis I, dimecres 16 de novembre de 2022. SLS i Orion es van llançar a les 7:47 am CET des de la plataforma de llançament 39B al Centre Espacial Kennedy a Florida. NASA/Bill Ingalls

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La Coral Marinyén protagonista d’un concert memorable a Olite-Erriberi

0

La Coral Marinyén va actuar ahir dissabte en la localitat navarresa d’Olite-Erriberri, comarca de Tafalla, dins del marc de la Quinzena de Música Coral, en un concert conjunt amb la coral “Giltzarri Abesbatza” de Lesaka, municipi de Navarra, de la comarca de Bortziri. El concert va tindre lloc a l’església de les Germanes Clarisses, plena de gom a gom, i on cal citar la presència de 8 monges de clausura darrere les gelosies. Les dues corals han aconseguit grans aplaudiments dels assistents.

 

 

Olite, el nom en euskera Erriberri, també cooficial, és una vil·la reial i de gran importància històrica en l’antic regne navarrés i, prèviament a l’actuació, i seguint el costum habitual, els components de la coral efectuaren una visita a alguns dels monuments, com el Palau Reial i l’església de Santa Maria, on interpretaren algunes cançons davant la monumental portalada gòtica. Com sempre, les explicacions històriques foren a càrrec del professor Enric Marco.

El concert

Les dues corals interpretaren peces del repertori popular dels dos països, el País Valencià i el País Basc, al costat d’altres composicions corals. Us oferim una captura del programa que es va repartir entre els assistents.

La primera coral ha estat “Marinyén” que des del fons del recinte ha fet una entrada/desfilada cap a l’altar cantant “Confitemini Domino”. Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall

El concert  ha comptat abans de la interpretació amb una brillant explicació de les lletres i del context social i històric de cada cançó efectuat per la professora  Rosa Magraner. Especialment emotives han estat les cançons populars valencianes, entre elles cançó de bressol vallera “Cant a la mare”, la menorquina “L’amo de son carabassa” i, com no, “El vell Montgó”, un cant en despuntar el dia d’amor a la terra, en especial de les comarques de la Marina Alacantina. També va ser molt ben rebuda, amb molts aplaudiments, la interpretació de la nadala basca “Ator Ator”, en euskera.

La coral Giltzarri Abesbatza de Lesaka és una coral formada per persones de diferents edats del Baztan Bidasoa (Sunbilla, Etxalar, Igantzi, Lesaka, Hendaia, Irún y Baztán) que va nàixer en l’any 1996, per tal d’activar l’afecció per la música i el cant entre els joves. Està dirigida per la lesakarra Isabel Lácar Abril.

La coral disposa d’un ampli repertori que abraça tant la música polifònica com coral des del segle XVI fins ara, majorment música autòctona sense defugir d’altres paísos llunyans. És una coral consolidada, que ha oferit concerts per totes les terres d’Euskal Herria, a més de viatjar per llocs com Àustria, França, Castella i  Catalunya. Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall.

El cant comú 

En aquest concert foren dos els cants comuns interpretats com a final del concert, un corresponent al folklore popular de Tavernes i un altre cant del folklore basc.

La interpretació de “La barraca”, tradicional vallera musicada per Antonio  Chover, va ser dirigida per Isabel Lacar, de la coral “Giltzarri Abesbatza” de Lesaka. La professora Rosa Magraner explicava l’origen de la cançó i com ens transportava a una època tant distinta amb la sega de l’arròs, el conreu d’hortalisses i verdures en el nostre terme, i l’estada de nomes una quinzena de dies, entre Sant Jaume i Sant Llorenç a la mar. I l’estada era amb senzilles barraques, amb vetlades familiars i d’amistança, on la gent inventava cançons com aquesta que realment sembla una broma en  ser una barraca  a vora mar sense teules, sense parets i sense fumeral i com en una segona part, la cançó es passa al castellà, clara influència de la gent d’altres regions que venia a treballar a Tavernes en època de l’arròs o de les collites.

La segona cançó comuna va ser “Txoria txori” (Un ocell ocell és), un poema basc de Joxean Artze, musicat per Mikel Laboa i que va ser dirigida pel Fran Lledó, director de la coral Marinyén. La cançó, també coneguda com  “Nerea Izango Zen” va aparéixer enregistrada en el 1974 en el disc Bat-Hiru (Un-Tres) i des d’aleshores s’ha fet molt popular, essent fins i tot interpretada en euskera per la cantant Joan Baez. El director de cor, el basc Javier Busto, és l’autor dels arranjaments per a quatre veus mixtes, que és el que es va interpretar.  Vegeu els vídeos en l’article de La Cotorra de la Vall.

La lletra, que nosaltres traduïm, diu

Si li hagués tallat les ales
aleshores encara seria meu,
no se n’hauria allunyat.
Però mai més ja no 
hauria estat un ocell
i allò que jo estimava era un ocell.

De l’article de la Cotorra a partir de la informació enviada per la coral Marinyén. El nostre agraïment.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Amb Terra Viva a la Canyada de Paterna

0

Fa uns dies un equip del programa mediambiental d’Àpunt, Terra Viva, amb Ruben al front ens va fer una petita entrevista a la Canyada, del municipi de Paterna. La futura llei valenciana de Protecció del Medi Nocturn ja ha entrat a les Corts Valencianes i els mitjans comencen a interessar-se per les agressions al medi que causa la llum artificial a la nit. El Parc Natural del Túria és un espai protegit que té moltes afectacions dels municipis que l’envolten així com de les infraestructures públiques i privades amb llums inadequades com ara l’aeroport, aigües potables i la pedrera.

https://www.apuntmedia.es/programes/terra-viva/complets/03-11-2022-terra-viva_134_1557566.html
(minuts 19:40 – 23:20)