Les últimes hores de Cassini

Divendres 15 de setembre direm adéu a la sonda planetària Cassini que durant els últims 13 anys ens ha oferit la millor visió del planeta Saturn. Ara en sabem molt més de l’atmosfera, dels anells i de l’extensa família de satèl·lits. I, com ha de ser, ha obligat a fer-nos noves preguntes. Però això s’acaba. El 15 de setembre la nau farà una immersió suïcida programada en la densa atmosfera del gegant anellat i quedarà destruïda.

La sonda Cassini és realment la part més visible d’una missió conjunta de l’Agència Espacial Nord-americana (NASA) i de l’Agència Espacial Europea (ESA) que arribà a Saturn a finals de l’any 2004. La missió Cassini-Huygens constava de l’orbitador Cassini (NASA) i del mòdul de descens Huygens (ESA). En arribar la missió al sistema saturnià el mòdul se separà i aterrà a la gran i enigmàtica lluna Tità. I mentre baixà amb paracaigudes a través de la densa atmosfera observà en detall els seus llacs i sistemes fluvials d’hidrocarburs.

La nau Cassini ha revolucionat el coneixement del sistema de Saturn. Fins a la seua arribada, del planeta només en sabíem el que podíem entreveure des dels telescopis terrestres o pels fugissers passos de naus com les Pionner o Voyager. Ara de Saturn en sabem molt més de la composició i temperatura de l’alta atmosfera, de les tempestes i de les potents emissions en ràdio. S’han observat per primera vegada llamps a les cares diürnes i nocturnes del planeta i s’ha estudiat l’estrany corrent en jet hexagonal al voltant del pol nord descobert per les Voyager en els anys 80.

Però si alguna cosa caracteritza Saturn és el gran sistema d’anells del que gaudeix. Fins a l’arribada de la Cassini els científics planetaris no havien tingut l’oportunitat d’estudiar en detall la grandària, composició i distribució dels anells. Els instruments de la nau han permés concloure que el rang que tenen les partícules que composen els diferents anells és molt ample, des de menors que un gra d’arena fins tan gran com muntanyes. L’origen del material no està encara clar encara que l’anell extern E està format per partícules d’aigua congelada de la lluna Encelad.

Cassini ha estudiat unes formes en forma de radis (de roda de bicicleta), “spokes” en anglès, que suren temporalment sobre els anells. Es creu que estan formats de petites partícules gelades que són elevades per una càrrega electrostàtica i només duren unes hores.

L’estabilitat del sistema d’anells és controlada per les petites llunes que circulen per les zones buides. Aquestes llunes pastores descobertes ja per les Voyager han estat observades de prop, amb gran detall. Ara s’entén clarament com s’aconsegueix que els anells no es disgreguen amb el temps. Com a exemple, ja vaig parlar fa uns mesos de les imatges de Cassini de la petita lluna Pan amb una resolució vuit vegades millor que les anteriors aproximacions. Pan orbita dins de l’anell A, tot just, dins de la divisió Encke. L’estudi de la petita lluna, especialment prop del seu equador, proporciona pistes clau de com aquests objectes interactuen amb els anells.

La gran lluna de Saturn és Tità. Més gran que Mercuri, disposa d’un complet sistema hidrogràfic amb rius, llacs i mars de metà i età liquid amb pluges des de núvols d’hidrocarburs. Després de l’arribada de Huygens a la superfície, diverses aproximacions a la lluna li ha permés a Cassini fer un mapa complet de la superfície i estudiar la composició i reaccions de la densa atmosfera en la que el gas principal és el nitrogen. A més a més s’han trobat indicis que Tità amaga en l’interior un oceà liquid probablement composat per aigua i amoníac. Les condicions observades en aquesta lluna han portat a pensar en la possible existència d’una biosfera que caldrà, de moment, preservar i estudiar en un futur.

La sorpresa més gran de Cassini va vindre de l’observació detallada de la lluna Encèlad. Des de feia dècades els científics especulaven el perquè aquesta lluna era l’objecte més brillant del sistema solar. I és que s’ha descobert que Encèlad és un petit cos gelat, amb un oceà interior que emet vapor i gel d’aigua en uns gèisers a través de les esquerdes de la superfície. L’existència d’aquest oceà ha entusiasmat els astrobiolegs que especulen la possibilitat de fonts hidrotermals i serà un lloc important on buscar vida fora de la Terra.

També ha trobat llunes estranyes com la foradada Hiperió, paradís dels espeleògs espacials del futur. A més a més és, com la nostra Lluna, un satèl·lit carregat electrostàticament.

 Bé, l’observació privilegiada de totes aquestes meravelles llunyanes s’acaba. La finestra oberta que teníem oberta sobre Saturn i les seues llunes es tanca divendres 15.

Després de tants anys de viatge Cassini pràcticament ha esgotat les reserves de combustible necessari per que els coets que li permeten maniobrar funcionen i, per tant, des del control de la missió al Jet Propulsion Laboratory, temen perdre la possibilitat en un futur pròxim de dirigir-la. El perill que un dia un Cassini descontrol·lat caiga en la lluna Tità, amb mars d’hidrocarburs o en Encèlad, un món amb dolls d’aigua que denoten l’existència d’un mar interior, és massa gran per no fer-hi res. Cassini pot carrgar encara, com a passatger indesitjat després de 20 anys a l’espai, algun bacteri terrestre resistent i contaminar uns mons, sinó amb vida pròpia, si amb una química pre-biòtica interessant d’estudiar en un futur.

Així que després d’explorar de prop les més de 60 llunes de Saturn, Cassini s’anirà acostant progressivament als anells per a submergir-se definitivament en la densa atmosfera del planeta el 15 de setembre pròxim. Després de 22 passos entre el planeta i l’anell, el passat 12 de setembre va fer una aproximació a Tità per perdre energia i d’aquesta manera modificar l’orbita per que el tornar a passar prop de Saturn s’hi acoste tant que es creme i destruïsca en penetrar en la densa atmosfera del planeta. Mentre s’acoste al seu final tràgic la nau transmetrà les últimes dades a la Terra.

Gràcies Cassini i a tot l’equip del JPL per fer-nos gaudir de les vistes privilegiades del gegant del anells.

Més informació:

Vídeo de l’Agència Espacial Europea (ESA): Cassini-Huygens_a_Saturn_success_story

Gràfics interassants de la missió: Cassini Graphics.

Com seguir on-line els últimes moments de vida de la nau Cassini: How to follow Cassini’s end of mission

Imatges:
1.- Gran Final de Cassini. En l’òrbita final, Cassini se submergirà en Saturn lluitant per mantenir la seua antena apuntada a la Terra a mesura que transmet el seu comiat. En els cels de Saturn, el viatge s’acaba, ja que Cassini passa a formar part del planeta mateix. NASA / JPL-Caltech.
2.- Esquema de l’última setmana del Gran Final de Cassini. NASA / JPL-Caltech
3.- Una còpia a mida real de la sonda Huygens al Cosmo Caixa de Barcelona. Enric Marco.
4.- Hexàgon polar nord a Saturn. Vortex i anells (2 Abril 2, 2014). NASA / JPL-Caltech.
5.- Imatge d’alta resolució (uns 3 km per pixel) de la part central de l’anell  B Ring (98,600 a 105,500 km des del centre de Saturn). Les estructurees mostren (des de 40 km d’ample al centre fins a 300-500 km d’ample a la dreta) que els anells estan molt ben definits a escales per sota la resolució de la imatge. 6 juliol 2017.
6.- Imatge no processada de la lluna Pan entremig de la divisió d’Encke, a l’anell A de Saturn.NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.
7.- Aquesta imatge està composta de diverses imatges preses en dos sobrevols de Tità  el 9  Oct.  (T19) i 25 Oct. (T20).
8.- NASA/JPL/SSI; Mosaic: Emily Lakdawalla
9.-  NASA/JPL/Space Science Institute
10.- La nau Cassini en els últims moments abans de ser cremada en l’atmosfera de Saturn. NASA / JPL-Caltech.

Com mirar un eclipsi i deixar-hi la pell

El Gran Eclipsi Americà que enfosquí gran part dels Estats Units en ple dia el passat 21 d’agost ja és història. Durant més de dos minuts els habitants i visitants en la banda de totalitat que anava des d’Oregon en la costa del Pacífic fins a South Carolina en l’Atlàntic pogueren veure com la Lluna tapava poc a poc el Sol. I molts aconseguiren imatges icòniques.

Els observadors van poder gaudir d’un dels espectacles més bonics de la natura, i ho van fer d’una manera segura per tal de protegir els ulls de cremades com ja vaig explicar fa uns anys. Durant els darrers mesos els mitjans de comunicació nord-americans, escoles i universitats van explicar com s’havia de mirar (i no mirar) l’eclipsi.  Tanmateix, malgrat tot aquests advertiments, sembla que molts no van fer-hi cas i miraren directament al Sol sense cap protecció. Parodiant aquell: Qui eres tu per dir-me com he de mirar al Sol?

Que això passà a més d’un es va poder veure en les cerques en google tot just després de l’eclipsi. De fet, un munt de termes relacionats amb possibles problemes oculars van tindre més tràfic a la xarxa després de l’esdeveniment, incloent la frase “looking at the Sun” i l’encara més específica “I looked at the Sun“, tal com explicava pocs dies després la revista digital Iflscience!

És a dir, que molta gent va mirar al Sol sense protecció amb la possible conseqüència d’haver-se fet cremades a la retina. Les consultes oftalmològiques nord-americanes hauran tingut feina extra aquests dies.

Uns dels casos més sonats ha estat el del cantat raper Joey Bada$$, que anuncià la cancel·lació de tres concerts per molèsties en la vista per mirar el fenomen sense protecció ocular. Com deia en el seu compte de Twitter: Am I crazy for watching the eclipse today w no glasses? I’ve sungazed before and afterwards saw colors for a whole day. I didn’t die tho. (Estic boig per mirar l’eclipsi avui sense ulleres? He mirat el Sol abans i després he vist colors durant un dia sencer. No m’he mort per això).

I en un altre twit: This ain’t the first solar eclipse and I’m pretty sure our ancestors ain’t have no fancy eyewear. Also pretty sure they ain’t all go blind. (Aquest no és el primer eclipsi i estic completament segur que els nostres avantpassat no portaven ulleres gracioses. També estic completament segur que no es tornaren cecs).

Així que la retina del raper resultà danyada per menysprear les lleis de la física i de la biologia. Espere que el seu problema ocular s’haja resolt a hores d’ara.

Tanmateix s’han produït comportament encara més irresponsables per tal de mirar l’eclipsi. Bé, crec que són més producte de la ignorància que del menyspreu als missatges dels científics. Un missatge repetitiu als mitjans americans era que s’havia de mirar al Sol de manera segura i protegir els ulls. I quina millor protecció que escampar crema solar sobre la còrnia per no danyar la retina? Doncs això és el que contava la infermera Trish Patterson d’uns pacients del seu hospital de Virginia que arribaren amb dolor als ulls després de cobrir-los amb protector solar.

Però qui ha fet parlar més en aquest tema de la protecció ocular en l’observació solar ha estat, com no, el president Donald Trump. Si ja va ser estrany que observara l’eclipsi des del balcó de la Casa Blanca a Washington, on només era parcial, menystenint veure l’eclipsi total uns pocs quilòmetres al sud, el fet que mirara el Sol directament sense protecció, encara que fora un moment va omplir pàgines de diaris ridiculitzant-lo, com aquesta portada del New York Daily News. Quan s’és un president s’ha de donar exemple.

Tanmateix aquestes barbaritats no són res front al suposat frau comés amb les ulleres d’eclipsi venudes a través d’una coneguda empresa de venda on-line. Tal com conta avui Heather Murphy del New York Times en Shades of noir: my hunt for an eclipse glasses villain, entre els 10 milions d’ulleres d’eclipsi venudes als Estats Units algunes d’elles no complien les especificacions de deixar passar menys del 0,003 % de la llum incident per ser qualificades com a segures. Sembla que en encarregar unes ulleres correctes a través de l’empresa Amazon, apareixia una possibilitat més barata que derivava a unes ulleres xineses de baixa qualitat i que podien deixar passar fins a un 15% de llum. Unes simples ulleres de sol, vaja. Us recomane que llegiu el gran reportatge que ha fet la periodista del que serà un escàndol i que potser afectarà a les vendes on-line i a la qualitat dels productes venuts.

Imatges:

1.- Donald Trump mira al Sol sense protecció. Crèdit: AFP
2.- Cerca a Google de l’expressió: I looked at the Sun. Iflscience!
3.- Ulleres d’eclipsi. Wikipedia Commons.
4.- Portada del New York Daily News.

L’asteroide Florence té dues llunes

El passat dia 1 de setembre, l’asteroide 3122 Florence passà per les proximitats de la Terra. Aquest encontre còsmic, tal com informà Vilaweb, no era cap perill per al nostre planeta malgrat que alguns mitjans van forçar el titular per fer fregar Florence pràcticament amb l’atmosfera terrestre.

Molts observatoris professionals i amateurs així com antenes de ràdio van estar captant imatges del pas de l’asteroide des de finals del mes d’agost i ho continuaran fent els pròxims dies mentre aquest va allunyant-se de la Terra. I ha hagut premi.

L’observació amb l’antena de 70 m del complex Goldstone Deep Space Communications de la NASA, a Califòrnia, ha descobert que 3122 Florence té dues llunes.

L’asteroide 3122 Florence va ser descobert per l’astrònom S. J. Bus des de l’Observatori de Siding Spring (Austràlia) el març de 1981. Rep el nom en honor de Florence Nightingale (1820-1910), fundadora de la infermeria moderna. Amb un diàmetre d’uns 4,3 km, Florence es troba en la llista dels asteroides que passen més prop a la Terra i és un dels més grans.

Encara que fa uns dies 3122 Florence va passar bastant lluny de la Terra (7 milions de quilòmetres, unes 18 vegades la distància Terra-Lluna) l’interés dels astrònoms planetaris era molt gran ja que, com comentava Paul Chodas, director del Centre d’Estudis d’Objectes Pròxims a la Terra de la NASA (CNEOS) del Jet Propulsion Laboratory a Pasadena, Califòrnia, “Tot i que molts asteroides coneguts han passat més a prop de la Terra que no ho farà Florence l’1 de setembre, tots són més petits. Florence és l’asteroide més gran que passarà tan a prop del nostre planeta  des que el  programa de la NASA per detectar i seguir asteroides va començar“.

Entre el 29 d’agost i l’1 de setembre l’antena de 70 m de diàmetre de Golstone del complex de Comunicació d’Espai Profund de la NASA va estar actuant com un radar de gran potència i abast enviant fluxos de ràdio a la zona on es trobava Florence. Del flux ràdio reflectit per l’objecte i recollit per la mateixa antena uns 23 segons després, es va poder reconstruir les formes, textura i període de rotació de l’asteroide. De l’anàlisi de les dades es confirma que Florence té un diàmetre d’uns 4,5 km, és aproximadament esfèric, té una cresta rocosa tot al llarg del seu equador, disposa d’almenys un gran cràter, dues grans regions planes i moltes altres característiques topogràfiques de petita escala. Les imatges també confirmen que Florence gira sobre si mateixa una vegada cada 2,4 hores, un resultat que ja es va determinar prèviament a partir de mesures òptiques de les variacions de brillantor de l’asteroide.

La sorpresa, però, ha estat veure que l’asteroide té orbitant al seu voltant dos petits satèl·lits. D’aquesta manera Florence seria el tercer asteroide triple conegut en la població d’asteroides pròxims a la Terra dels més de 16400 descoberts fins ara.

Els diàmetres de les dues llunes encara no són ben coneguts, però segurament estaran entre 100 i 300 metres. Els períodes orbitals de cada lluna tampoc són coneguts amb exactitud, però sembla que la lluna interior (més pròxima a Florence) orbita en 8 hores al voltant de l’asteroide mentre que l’exterior ho fa en un temps entre 22 i 27 hores.  Les imatges obtingudes per l’antena de Goldstone tenen una resolució de 75 metres i, per tant, les llunes només ocupen uns pocs píxels en les imatges i no poden revelar cap detall.

La seqüència animada que es pot veure a l’esquerra està construïda a partir d’una sèrie contínua d’imatges de radar de l’objecte. La seqüència dura unes poques hores i mostra més de dues rotacions completes de Florence, el cos gran i primari. Les llunes es poden veure clarament quan orbiten el cos principal. La lluna interna desapareix breument quan passa per darrere del cos central i les ones de ràdio del radar no li arriben. Les imatges de radar són diferents de les imatges preses amb una càmera digital però són similars a les imatges d’ultrasons. La geometria en imatges de radar és anàloga a veure un objecte des de dalt del pol nord amb la il·luminació que ve de la part superior. Els efectes de la projecció poden fer veure que les posicions de Florència i les seues llunes semblen superposades encara que no s’estiguen tocant.

L’antena de 70 m amb les que s’han fet les mesures de l’asteroide es troba al complex Goldstone Deep Space Communications, ubicat al desert de Mojave a Califòrnia,  i és un dels tres complexos que comprèn la Deep Space Network (DSN) de la NASA. El DSN proporciona comunicacions de ràdio per a totes les naus interplanetàries de la NASA (Viking, New Horizons, Juno, Cassini, …) però també s’utilitza per a la radioastronomia i les observacions de radar del Sistema Solar. La Deep Space Network de la NASA és gestionada per la Jet Propulsion Laboratory (JPL), una divisió de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena.

Imatges:

1.- Imatge radar del sistema de 3122 Florence captat per l’antena de Goldstone entre el 29 d’agost i l’1 de setembre de 2017. NASA/JPL-Caltech
2.- L’asteroide Florence, un gran objecte pròxim a la Terra va passar de manera segura prop de la Terra l’1 de setembre de 2017 a una distància de 7 milions de km.  NASA/JPL-Caltech
3.- Seqüència animada de les imatges radar de l’asteroide Florence obtingudes per l’antena de 70-m del Goldstone Deep Space Communications. NASA/JPL-Caltech.
4.- L’antena de 70 m de Goldstone sota la lluna plena. 11 gener 2012. NASA/JPL-Caltech.

El cel de setembre de 2017

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Setembre 6 09 06
Quart minvant Setembre 13 08 27
Lluna nova Setembre 20 07 31
Quart creixent Setembre 28 04 55

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

Descobrim el Matarranya


Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Mes informació:
El Matarranya, El blog de Toies.
La llengua del Matarranya, Joan Sanjuan i Esquirol

Imatges:

1.- Entrada al centre històric de Vall de Roures.
2.- Mapa de la comarca del Matarranya.
3.- Riu Matarranya des de Torre del Comte.
4.- Nord de la comarca des de la Freixneda.
5.- El Salt en estiu sense aigua.
6.- Aquí se habla catalán.
7.- Fórnols

Totes les fotos (llevat del mapa) són d’Enric Marco.

El Gran Eclipsi Americà des de casa nostra

Ahir, 21 d’agost de 2017 la Lluna tornà a tapar el Sol. No ha estat ací, a casa nostra però, sinó que aquesta vegada els Estats Units han estat els afortunats. Els astrònoms aficionats, professionals o public en general que tingueren la sort de trobar-se a la banda de totalitat que anava de costa a costa pogueren observar com la Lluna anava cobrint de mica en mica la nostra estrella fins que només quedara visible la corona solar. Era el que s’ha anomenat The Great American Eclipse.

L’eclipsi total era totalment invisible en Europa ja que la banda de totalitat acabava ben endins de l’Oceà Atlàntic i no arribava a cap territori europeu. Per això no vaig escriure res al bloc llevat de la referència en l’apunt general del mes d’agost. Tanmateix l’observació de la fase de parcialitat sí que era possible en Europa essent els territoris de Galícia i el nord de Portugal els més afavorits per a presenciar el fenomen. Això sí, en aquests indrets l’eclipsi parcial només seria visible pocs minuts abans de la posta del Sol.

A la resta de la Península Ibèrica el percentatge del disc solar tapat per la Lluna seria cada vegada més menut a mesura que ens acostarem a la costa mediterrània. A casa nostra, la mossegada al disc solar seria tan menuda que semblava impossible captar ni que fora un instant el fenomen. Ni a Catalunya, ni al País Valencià i, molt menys encara a les Illes, podríem gaudir de l’eclipsi.

No obstant això els companys de l’agrupació astronòmica AstroARAs,  d’Aras de los Olmos (els Serrans), amb l’amic Joanma Bullón al front, no es donaren per vençuts i tractaren de fotografiar l’eclipsi parcial just abans de la posta del Sol.

Per això pujarem a la Muela de Santa Catalina (1275 m) per tindre un horitzó lliure d’obstacles. Es posaren a fotografiar la nostra estrella, amb els filtres adeqüats, cap a les 20h30m, molt abans de la posta mentre el Sol davallava cap a la la línia de l’horitzó oest, en direcció a Castella. Com conten al seu bloc, de sobte, notaren la mossegada lunar i tot seguit s’amagà l’astre rei.

Podeu veure la fotografia del fenomen que demostra que “alguna cosa” es va veure des del territori valencià a les 20h47m. del 21 d’agost de 2017. Enhorabona companys, una gran foto.

Crònica de l’observació al bloc de l’Observatori La Cambra.
Un atisbo del gran eclipse americano desde Aras de los Olmos

Informació de l’eclipsi del 21 d’agost 2017.
Eclipse Solar 21 de Agosto de 2017

Imatge:

1.- La mossegada lunar darrere d’un aerogenerador del Parc eòlic d’Algarra des de la Muela de Santa Catalina, Aras de los Olmos (els Serrans) a 1.275 m.s.n.m. Joanma Bullón i els companys d’AstroARAS. 21/08/2017. Amb permís.
2.- Gràfic del Great American Eclipse, NASA/Espenak.
3.- Gràfic de l’eclipsi sobre la Península Ibèrica. NASA/Espenak.

Els 40 anys de l’odissea Voyager

Fa uns dies es publicà a la Vanguardia en paper l’article de Cristina Sáez sobre la llarga i fructífera odissea de les dues naus Voyager. Ara fa 40 anys s’envià la primera de la naus, la Voyager II i és interessant recordar que l’exploració de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú va obrir una nova visió del Sistema Solar. Res ja no va ser igual després del pas de les naus per aquests planetes. El Sistema Solar és molt més complex i interessant del que es pensava. Ah! I l’aventura continua ja que les naus sembla que han eixit de l’heliopausa, la frontera externa del Sistema Solar. Ja es troben a l’espai interestel·lar.

I com que vaig col·laborar en l’article de la Vanguardia, us pose ací els primers paràgrafs per a que obriu boca. El final de l’article el podeu seguit a la web de la Vanguardia. Ah! A l’edició en paper hi ha una espectacular infografia d’una de les Voyager i de les rutes seguides. I més informació sobre el rol de Carl Sagan en la missió.


Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, La Vanguardia, 21/08/2017

Ningú va imaginar que la missió aconseguiria arribar tan lluny. I no obstant això, 40 anys després, després d’haver completat un gran tour per quatre planetes del sistema solar enfrontant-se a condicions extremes, les naus bessones robòtiques Voyager continuen ara endinsant-se en els confins de l’univers i comunicant-se amb la NASA diàriament. Han aportat imatges i observacions molt valuoses que han revolucionat el coneixement que es tenia sobre el nostre veïnat còsmic. I encara avui proporcionen dades valuoses sobre l’espai interestel·lar.

Cap de nosaltres, quan les llançarem fa 40 anys, pensarem que seguirien funcionant i continuarien en el seu viatge pioner”, confessa Ed Stone, cap científic del projecte, a la web de la NASA. “El més sorprenent és potser que el que descobreixin en els propers cinc anys serà probablement alguna cosa que ni tan sols sabíem que es podia descobrir”.

Primer va salpar la Voyager II, el 20 d’agost de 1977, des de Cap Canyaveral, a Florida (EUA) i 15 dies més tard ho va fer la Voyager I des del mateix punt. La missió d’ambdues era estudiar els quatre planetes exteriors del Sistema Solar, els gegants gasosos d’Urà, Neptú, Saturn i Júpiter, encara que ambdues van prendre rutes diferents. La Voyager 1 va aprofitar una alineació poc freqüent entre els quatre mons per catapultar-se d’un a un altre i així poder-los visitar en 10 o 12 anys. La 2 va prendre un camí més lent i llarg. Abans, les missions Pioneer 10 i 11 havien captat alguna imatge de Saturn i de Júpiter, però amb prou feines se sabia res d’aquests planetes i les seues llunes, i menys encara de Neptú i d’Urà.

Les Voyager van descobrir els primers volcans actius fora de la Terra, en Ío, la lluna de Júpiter i a Europa, el sisè dels satèl·lits naturals d’aquest gegant gasós, van trobar indicis d’un oceà sota la seua superfície gelada, la qual cosa va donar motiu a especular si podria albergar vida. De Saturn van esbrinar que el seu satèl·lit Tità té atmosfera i oceans. “I les llunes pastores”, destaca Enric Marco, astrònom de la Universitat de València. “Es tracta de petits satèl·lits que estan dins dels anells de Saturn i que fan que siguen estables. El seu descobriment va ser sorprenent”, afegeix. ……..

Continua a l’enllaç:

Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, 21/08/2017

Imatges:
1.- Imatge artística d’una de les naus bessones Voyager. La nau més longeva i llunyana de la humanitat celebra aquests dies els 40 anys a l’espai en agost i setembre 2017. NASA.
2.- Instruments de les naus Voyager. JPL/NASA.

El debat sobre els leds blancs: estalvi energètic o contaminació lumínica?

Interessant article d’Ingrid Lafita en el Diari la Veu sobre el canvi de color de les nostres ciutats. Són els Leds la solució a la contaminació lumínica? Amb la nostra opinió sobre l’assumpte.

—————-

Quan es busca alguna imatge per a il·lustrar què és la contaminació, sovint es troben xemeneies llançant fum a l’atmosfera o mars i rius plens de residus o, fins i tot, abocadors. Més estrany és, però, pensar en la contaminació lumínica causada per l’excés d’enllumenat públic i per la instal·lació incorrecta dels fanals que llancen al cel part de l’energia lluminosa que emeten. A la ciutat de València, aquest tipus de contaminació és un greu problema que, conscient d’això o no, afecta tota la societat. A fi de pal·liar-lo, a principis de mes, l’Ajuntament de València va anunciar la substitució de les bombetes de 997 carrers de la ciutat. Concretament, passaran de ser làmpades de vapor de sodi a alta pressió a làmpades de leds de 3.000 K, orientats cap a baix i amb menys potència. No obstant això, els experts indiquen que no és suficient per a combatre la contaminació lumínica.

L’astrònom Enric Marco forma, junt amb Ángel Morales –del departament de Química Analítica de la Universitat de València (UV)– i Joaquín Baixeras –de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV–, el grup ‘Salvem la nit’, un equip de treball sobre contaminació lumínica. Marco valora positivament el canvi de posició dels fanals de València perquè deixen d’orientar la llum cap a dalt, però adverteix que hi ha leds que també contaminen i afirma que “la millor solució per a la preservació del medi ambient és la llum molt càlida; la llum blanca és dolenta per al medi ambient“.

Per llegir-ne més continua a l’article:

El debat sobre els leds blancs: estalvi energètic o contaminació lumínica?

Imatge: Canvi d’enllumenat a Meliana. Carrer de Meliana. A l’esquerra llum PC-Ambre. A la dreta llum Led blanc tipus Rus. Quin vos agrada més?. Ajuntament de Meliana (Horta Nord).

Tornen els Perseids

Perseid 2016. Angel Ferrer, AAS

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del dissabte 12 al diumenge 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur.

Els Perseids és una pluja de meteors amb el màxim situat tots els anys al voltant del 12 d’agost. Els Perseids també reben el nom popular de “Llàgrimes de Sant Llorenç” per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festivitat del màrtir  del mateix nom.La pluja dels Perseids és un dels fenòmens astronòmics més populars. La raó és que ocorre en ple estiu, en agost, mes de vacances, amb temps per gaudir de la contemplació del cel nocturn. A més també cal destacar que no cal cap equipament per observar els seus meteors. Com que són residus d’un cometa que travessa l’òrbita terrestre, aquestes partícules tenen velocitats semblants o superiors a la velocitat de la Terra. Les velocitats d’aquests meteors poden superar fàcilment els 50 quilòmetres per segon i alguns poden arribar fins i tot als 70 km/s. A aquestes altíssimes velocitats les partícules que potser no arriben a un o dos mil·límetres de gruix es cremen pel fregament en l’alta atmosfera.

La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, està travessant actualment l’òrbita del cometa i, per això mateix, està recollint molts d’aquestes partícules cometàries. La Terra es mou aquests dies en direcció a la constel·lació de Perseu, i, per això mateix, sembla, per efecte de perspectiva, que tots els meteors dels Perseids vinguen d’un punt o radiant situat al nord d’aquesta constel·lació.

La pluja començarà a veure’s bé en el moment de l’eixida de la constel·lació per l’horitzó est al voltant de la una de la matinada. Tanmateix els meteors podran observar-se des del moment en que es faça fosc. En aquell moment seran més verticals i eixiran des de baix de l’horitzó. Com a norma general per observar bé els Perseids, cal estar estirat a terra mirant al cel damunt teu. Els meteors vindran de l’est però no sabràs mai en quina direcció van. El que si que sabem és que la durada de cada meteor és només de molts pocs segons. Estan estirat a terra tens a l’abast més cel i, per tant podràs veure més meteors.

Però més important que tot açò és observar des d’un lloc ben fosc. Al País Valencià cal anar a les comarques de l’interior, a la Canal de Navarrés, o millor encara als Serrans o al Racó d’Ademús. També és una bona raó per visitar la reserva Starlight de Gúdar-Javalembre. Un altre bon lloc és situar-vos a les comarques interiors de Castelló.

A Catalunya, el millor indret per veure els Perseids és el Montsec, encara que els valls del Pirineu som molt foscos i els meteors no se us escaparan. Els millors indrets per veure els Perseids a Catalunya venen descrits en l’article que Vilaweb publicà l’any passat 2016: Quins són els millors indrets per a veure els Perseids?

Però quants meteors ens deixaran els Perseids? En condicions normals i observats des de zones fosques poden arribar a contar-se fins a 100 meteors per hora. Ara si no volem deixar la ciutat no esperem veure’ns tants. Des de la platja o la ciutat potser en veiem 10 per hora.

Enguany, però, l’observació dels Perseids no estarà gens afavorida per la Lluna. El nostre satèl·lit natural va assolir la fase de plena el passat 7 d’agost. Per tant, la nit del 12 al 13 d’agost la Lluna estarà pràcticament en fase de quart minvant i eixirà per l’horitzó est poc després de la mitjanit. Aquest fet dificultarà l’observació dels Perseids en els dies de la seua major activitat i també en els dies anteriors. Amb la Lluna fora, la visió dels Perseids minvarà molt. Només seran visibles els meteors més brillants o els bòlids que en aquesta pluja solen ser freqüents.

Les condicions d’observació seran molt millors en 2018.

Diverses associacions astronòmiques preparen dies de portes obertes als seus observatoris o observacions populars.

Al País Valencià podem destacar les activitats de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) que prepara una xarrada sobre exoplanetes i una observació popular en Alpuente (els Serrans) patrocinat per l’ajuntament i la diputació la nit del 12 al 13 d’agost. És una activitat totalment lliure en la que els astrònoms aficionats d’AVA portaran diversos telescopis per admirar els planetes Júpiter i Saturn i algunes nebuloses.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la seua part, també prepara activitats per a la diada dels Perseids. Ho fa, però, la nit del 14 al 15 d’agost, simultàniament en la població saforenca d’Ador i en Aras de los Olmos, els Serrans.

I el cometa 109P/Swift-Tuttle que té la culpa de tot açò, per on para? Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. No el veurem prop de la Terra fins d’ací a molts anys. Marxà fa temps i quin espectacle astronòmic ens ha deixat…

Imatges:
1.- Perseid 2016.Ángel Ferrer. AAS.
2.- Esquema del radiant dels Perseids.
3.- Vídeo de José María Madiedo (Universidad de Huelva) /Instituto Astrofísico de Andalucía. 2017.
4-5. Anuncis d’activitats d’observació de Perseids.
6.- Un bòlid dels Perseids observat la nit de l’11 al 12 d’agost 2016 a Polònia. Wikimedia Commons.

A La Puebla de Sant Miguel per parlar dels Leds

Són els LED la solució per a una il·luminació sostenible? Aquesta va ser la pregunta que tractàrem de respondre en la xarrada-col·loqui que férem el passat 22 de juliol a la Casa Forestal del Parc Natural de La Puebla de San Miguel, al Racó d’Ademús.

Invitats pel Parc Natural, és la tercera vegada que venim a parlar dels problemes de la contaminació lumínica, dels seus efectes sobre els ecosistemes naturals i sobre la salut humana. En aquest cas ens centràrem en explicar com de vegades la suposada eficiència dels sistemes d’enllumenat basats en LED només ho és si es parla d’estalvi energètic i econòmic.

Tanmateix, no se sol tindre en compte els efectes de la instal·lació de LED de llum blanca en el medi ambient. LEDs de temperatura de color alta (4000 K -6000 K) tenen una component molt important de llum blava que els estudis recents relacionen amb efectes sobre el medi ambient i la salut humana. Només LEDs amb molt baixa temperatura de color són aptes. Des de Salvem la nit i Cel Fosc només recomanem LEDs de 2700 K o menors per a una il·luminació vial sostenible. Els PC Ambre són aptes per això, com els que ja es troben als carrers d’Aras de los Olmos, Meliana o Ontinyent.

Fa un any, l’Associació Americana de Metges va recomanar usar només LED de baixa temperatura de color (≤ 3000 K) i, és, des de llavors, un document important per a tractar d’aturar la implantació sense avaluació ambiental de LEDs massa blancs.

Acabada la xarrada i en fer-se de nit, ens traslladarem al camp d’observació habitual per gaudir del cel del Racó d’Ademús. Els observadors, majors i menuts, van gaudir amb el pas de l’Estació Espacial Internacional, diversos satèl·lits, Júpiter, Saturn i la seua lluna Tità, cúmuls estel·lars com el doble cúmul de Perseu o M13 d’Hèrcules, estels fugaços, la Via Làctea, en tot el seu esplendor des de la constel·lació de l’Escorpí al Sud, a la constel·lació de Cassiopea al Nord, passant pel zenit amb Cigne, la dèbil constel·lació del Dofí, indicador de la foscor del cel. Cap a la 1:00 h de la matinada el públic, sobretot els nombrosos xiquets presents, ja no aguantaven i acabàrem la part divulgativa de la jornada.

Finalment, per aprofitar la nit i donat que estaven en Lluna nova, tornàrem cap a casa mesurant amb els detectors la foscor del cel des del Racó d’Ademús fins a València. Una nova ruta per processar i veure com ha canviat el cel nocturn des de les primeres visites al Racó l’estiu del 2013.

Imatges:

1.- El cel de la Puebla de San Miguel. AMR
2.- Convocatòria de la xarrada
3-4.- Moments de la xarrada.