El misteri del metà a Mart

De vegades la ciència ens mostra moments d’intriga que semblen propis d’una novel·la de misteri. Això és el que està passant amb l’assumpte de la presència del gas metà a l’atmosfera de Mart. Un gas que podria estar associada a la possible existència de vida marciana o potser no. Tot no és tan fàcil com sembla.

Ja fa temps que la presència de metà al planeta roig ha estat confirmada. La nau europea Mars Express observà el 2003 i 2006 concentracions de metà en tres regions del planeta: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, indrets on l’aigua corria lliurement fa milers d’anys.

El gas metà (CH4) és una molècula que està relacionada amb la vida. A l’atmosfera terrestre aquest gas prové en un 95% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts que emeten contínuament gas metà ja faria molts mil·lennis que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

Així doncs el metà marcià detectat no pot provindre d’antics reservoris de vida ja extinta sinó de vida bacteriana actual amagada sota la superfície i reposant de manera contínua el metà perdut. En això seria similar als bacteris terrestres descoberts a 2 o 3 quilòmetres sota la superfície en la conca Witwatersrand de Sud-àfrica. 

La nau russa-europea  Trace Gas Orbiter (TGO) arribà a Mart a final de 2016 amb la missió específica de descobrir les fonts d’aquest metà però de moment no ha tingut èxit després de tres anys d’exploració des de l’òrbita marciana. O no hi ha metà o està per sota del nivell de detecció dels instruments.

On s’ha tingut més èxit en la mesura de la presència del gas ha estat des de la superfície. El robot Curiosity de la NASA que es troba en el cràter Gale des del 2012 si que ha detectat metà i n’ha observat variacions al llarg de l’any marcià al ritme de les estacions. En hivern la concentració de gas baixa mentre en arribar la primavera torna a pujar amb un pic a finals de l’estiu.

Aquest oscil·lació estacional té valors ben baixos, de només de 0.6 parts per mil milions per volum (ppbv). Un valor que representa menys d’una molècula per cada mil milions de molècules atmosfèriques. Com a comparació, la concentració de metà a l’atmosfera de la Terra és de 1800 ppbv, és a dir per cada mil milions de molècules d’aire terrestre, 1800 són de metà.

Aquesta variació de la presència del gas és molt suggeridora de la presència de vida bacteriana, que estaria inactiva en hivern i reviscolaria en arribar la primavera.

La setmana passada, el rover Curiosity, amb l’ús de l’espectròmetre làser sintonitzable Sample Analysis at Mars (SAM) trobà un resultat sorprenent: la major quantitat de metà que mai s’ha mesurat durant la missió: unes 21 parts per mil milions de molècules per volum (21 ppbv). Els valors, però, es van reduir  dilluns d’aquesta setmana: els nivells de metà han disminuït bruscament, amb menys d’1 ppbv. Aquest és un valor proper als nivells de fons que Curiosity observa tot el temps.

La conclusió suggereix que la detecció de metà de la setmana passada, la major quantitat de gasos que s’ha trobat mai, va ser un dels plomalls transitori del metà que s’han observat en el passat des de l’espai. Mentre els científics han observat que els nivells de fons augmenten i disminueixen estacionalment, no han trobat cap patró en l’aparició d’aquests plomalls transitoris.

Tanmateix abans de llançar les campanes al vol cal explorar altres possibilitats per explicar la presència del gas a l’atmosfera marciana. Diversos processos geològics poden produir metà com ara l’oxidació del ferro, les molècules del qual poden quedar enganxades en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. A la Terra això donaria compte del 5 al 10% del metà atmosfèric terrestre.

Seguirem aquest misteri apassionant. D’on prové el metà marcià? D’una vida encara no descoberta? De processos geològics? Continuarà…

 

Imatges: NASA/JPL-Caltech

Pot la llum contaminar el nostre medi natural?

Pot la llum contaminar el nostre medi natural? Possiblement mai t’has plantejat aquesta qüestió. No obstant això, la contaminació lumínica a més de perjudicar a la nostra societat en l’àmbit econòmic i de seguretat, afecta moltes espècies de fauna i aus migratòries que volen a la nit. Per a elles és vital l’obscuritat i si les privem d’ella, alterem greument el seu ecosistema.

El passat 5 de juny es commemorà el Dia Mundial del Medi Ambient, sota el lema “Set milions de somnis, un sol planeta. Consumeix amb moderació”. Per a celebrar-ho el Parc Natural del Túria en col·laboració amb la Universitat de València, la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria i Cel Fosc, vos invitem a participar en una jornada de conscienciació per donar a conéixer un fenomen encara desconegut per part de la societat: “la contaminació lumínica“. La jornada consistirà en una ponència impartida pel Dr. Àngel Morales Rubio, pertanyent al departament de Química Analítica i pel Dr. Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica, tots dos de la Universitat de València. Posteriorment es portara a terme en l’entorn una observació astronòmica del cel mitjançant telescopis.

Dades de l’activitat:

  • Dia: divendres 28 de juny de 2019.
  • Hora d’inici: 20:00 h
  • Lloc de trobada: Saló de plens de l’Ajuntament de Bugarra. (C. Ancha, 13)
  • Durada aproximada: 5 h
  • Avisos: Activitat gratuïta. Places limitades. Inscripció prèvia necessària
  • Inscripció: parque_turia@gva.es/ 96 271 87 15 – 660 127 250. Preferentment per email indicant les següents dades:
    • Nom complet de la persona responsable
    • Nombre de participants (edat dels xiquets si escau)
    • Telèfon mòbil
    • Població de procedència
  • Recomanacions: Porteu llanterna, aigua, sopar, roba i calçat apropiats per a la jornada
  • Important: Es pot inscriure un màxim de 4 places per correu i/o trucada, llevat que es tracte de menors d’una mateixa unitat familiar

“Recomanem la subscripció al llistat de distribució de activitats i notícies de la nostra web. És la manera més ràpida d’informar-se de les activitats del parc Natural per mitjà d’un correu-e automàtic en el moment de la publicació”- http://www.parquesnaturales.gva.es/web/pn-turia/suscripcion

Comença l’estiu: tot riu i tot viu

Ja ho notàvem de fa temps. Les boires han marxat, els núvols són ara mateix decoratius i tot indica que l’estiu està a tocar. I és que avui 21 de juny a les 17:54 entrarem a l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt.

Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hora local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73.5º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

La cosa és que des del passat 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seua declinació, o angle de separació des del pla de l’equador celeste, i ara ha arribat al seu màxim, a 23,5º, valor que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada. I d’on ix això del 73.5º? Si sumen l’altura de l’equador celeste (50º), mesurat en direcció Sud des de terra i el valor de la separació anterior de 23,5º, tenim el Sol situat als 73.5º d’alçada al migdia.

Camí del Sol (June Solstice) el 21 de juny per a una latitud mitjana de l’hemisferi nord, com s’observa al nostre país.

Si, a la mateixa hora, ens movem instantàniament cap al nord, veurem com el Sol se situa cada vegada més baix, més prop de l’horitzó. Així a Barcelona, assolirà només 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º. Aquesta davallada de l’altura del Sol a mesura que ens allunyem de l’equador i ens acostem al Pol Nord, fa que el nombre d’hores de Sol siguen cada vegada majors (el camí del Sol per damunt de l’horitzó és més llarg) i, per tant, les hores nocturnes menors.

A Estocolm, la bella capital sueca, a 59º de latitud nord, el Sol ja s’enfila ben poc avui al cel ja que a les 12:00 hores solars, només serà a uns 54º d’alçada. La durada del dia és ben llarga i ben curta la nit. El Sol eixirà poc abans de les 4 h i es pondrà cap a les 22 h, uns 18 hores dalt de l’horitzó.

Camí del Sol a Rovaniemi, al Cercle Polar Àrtic. L’eix de rotació de la Terra està tan alt i el Sol tan baix que el camí del Sol avui està completament per dalt de l’horitzó. Veurem el Sol a la mitjanit.

Però per veure un fenomen de la natura relacionat amb el solstici d’estiu caldrà viatjar encara uns 700 km al nord, per exemple a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic. Amb una latitud de 66,5º, el Sol es trobarà avui a només 47º d’alçada al migdia solar i el camí que farà al llarg del dia només tocarà un moment el punt de l’horitzó nord  a la mitjanit. No hi haurà nit. El Sol no es pondrà durant tot el dia, així que tindrem un dia ben llarg de 24 hores. És l’anomenat Sol de mitjanit. Mireu el gràfic adjunt.

Aquest fenomen tan insòlit per a nosaltres de veure com el Sol davalla cap a la posta però no s’acaba de decidir després de tocar puntualment el punt cardinal Nord pot observar-se molts dies abans i després del dia del solstici si sobrepassem el Cercle Polar Àrtic i ens acostem més i més al Pol Nord. Així l’amic astrònom Joanma Bullón ens deixa una imatge composada del fenomen vist des d’Inari, una petita població d’uns 500 habitants situada al nord de Finlàndia a 69º nord.

Bé, l’estiu comença i vos desitge cels sense núvols per a admirar el firmament. Aprofiteu també per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Imatges:

1.- Stockholm, el passat 16 de desembre prop de les 10 de la nit. R. Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis. El cercle paral·lel i superior és el camí del Sol el dia dels solstici d’estiu, 21 de juny.
3.- Esquema del camí del Sol a Inari, al Cercle Polar Àrtic. El Sol només toca l’horitzó a les 00 h solars. És el Sol de mitjanit.
4.- L’òrbita terrestre i posició del Sol el dia del solstici d’estiu. The Weather Network.

La Coral Marinyén assoleix un gran èxit al Centro Cultural Fernando de los Ríos, a Madrid

Aquest passat cap de setmana la Coral Marinyén ha viatjat al centre de la península per realitzar un concert a la capital de l’estat i també, com no, conèixer un poc millor les ciutats de Toledo i Madrid.

El dissabte de bon de matí els membres de la Coral Marinyén i els seus acompanyants eixiren cap a Madrid per fer un concert al Centro Cultural Fernando de los Ríos, al barri de la Latina. Primerament, però, feren un passeig per Toledo on admiraren la ciutat emmurallada situada en un meandre del Tajo, la catedral, els carrers estrets de la ciutat medieval on Alfons X el Savi creà la famosa Escola de Traductors que reuní savis cristians, jueus i musulmans per compartir i salvar textos dels antics. Els carrers estrets i costeruts, ara envaïts de milers de turistes d’arreu del món, recordaven aquells temps de convivència entre cultures. La visita a Toledo, però, va ser curta, ja que cal visitar-la amb més calma, per conèixer també la sinagoga i les obres del Greco al seu museu i en algunes esglésies.

Per la vesprada ja a Madrid, al Centro Cultural Fernando de los Ríos, situat al barri de Aluche, districte de La Latina, al sud-oest del centre de Madrid, els membres de la Coral Marinyén es disposaren a donar a conèixer el seu repertori a l’auditori del centre.

Primerament actuà la coral amfitriona, la Coral Fernando de los Ríos, dirigida per Iván Conde i acompanyats d’una pianista. Començà amb “Nocturnos de la ventana”, una obra en 4 parts, feta a partir de versos de Federico García Lorca, musicats pel compositor català Francesc Vila. L’actuació seguí amb “Zorongo”, dels mateixos autors, “Te quiero” de Mario Benedetti amb arranjament coral de Liliana Cangliano, “Piel Canela”, un bolero de Bobby Capo, i acabant amb l’obra “Solamente una vez”, un bolero d’Agustín Lara.

La Coral Marinyen actuà a continuació i oferí al públic madrileny el millor del seu repertori. La coral, dirigida per Fran Lledó, començà amb l’obra d’Elvis Presley, “Falling in love”, seguit per “Nerea Izangozen” de Mikel Laboa, “Gloria” de Stephenson, “Ave Maria Guaraní” d’Ennio Morricone, banda sonora de la pel·lícula “La Misión”, seguit per la peculiar “Halellujah” de Leonard Cohen en la versió de Filferro, per acabar amb “Si tu no estás aquí” de Rosana i “What a wonderful world” de G. Weiss i Bob Thiele.

En una extraordinària actuació i cantant de manera sublim en cinc idiomes (anglés, euskera, llatí, valencià i castellà) la coral es posà el públic en la butxaca amb forts i continuats aplaudiments en acabar el concert. Fins i tot pujà a l’escenari la directora del centre per felicitar el director Fran LLedo i tots els coralistes i els convidà a tornar en un futur.

És interessant destacar que el contacte entre les corals ha vingut de la mà de Mari Carmen, que canta en les dues corals. Aquesta dona madrilenya canta durant tot l’any a la Coral Fernando de los Ríos mentre que durant les vacances d’estiu que passa a la platja de Tavernes ho fa a la nostra coral Marinyén. Un fet que celebraren tots durant els parlaments fets al final del concert.

Un concert per recordar, un tast del qual podeu escoltar ací mateix, en l’obra “Halellujah”, de Leonard Cohen:

Vídeo Halellujah de Leonard Cohen.

En acabar i com és habitual en aquests encontres de corals, cantaren conjuntament les dues corals, en aquest cas les obres “Benedicat Bovis” i “Siyahamba”.

L’endemà, diumenge, el van dedicar a fer una ruta cultural pel centre de Madrid, amb una visita pel Madrid dels Àustries i la catedral de l’Almudena, on la coral no pogué resistir-se cantar amb gran goig per les persones presents, per acabar a la vesprada al Parc del Retiro.

En conjunt un viatge que els membres de la Coral Marinyén recordaran durant molt de temps, amb una actuació magnífica i un recorregut cultural ben interessant.

Fotos i vídeo: Enric Marco

En AVA per parlar de la pèrdua del cel nocturn

La contaminació lumínica és una més de les amenaces que planen sobre el benestar de la humanitat i de la vida silvestre. No obstant això és una de les menys visibles. Si bé la llum artificial durant la nit ha suposat un clar avanç per a la societat, el seu excés no es percep com un problema sinó, més aviat, com un signe de riquesa, modernitat i seguretat.

Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també a la ciència, especialment a l’astronomia. Com a conseqüència, els grans observatoris astronòmics situats a les ciutats han deixat de ser centres d’investigació i s’han convertit en museus. No obstant això, els nous observatoris situats en llocs remots tampoc es lliuren de l’assetjament de la llum artificial nocturna. Si no hi posem remei pot arribar un temps en què la nostra finestra d’observació terrestre del firmament es tanque definitivament.

De tot això i molt més vaig parlar el passat divendres 31 de maig a la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) ben acompanyat pels seus socis, astrònoms aficionats ben conscients de la pèrdua dels nostres cels nocturns.  Moltes gràcies per escoltar-me i per les interessants preguntes.

Agraesc especialment a Andrés Paños, Posete, les seues magnifiques fotos i el resum de la conferència,

2019-05-31 Charla sobre contaminación lumínica

que recomane que llegiu al seu bloc, Las aventuras de Posete.

Deixe ací el vídeo complet de la xarrada per si voleu escoltar que vaig dir.

Imatges:
Son de Posete.org, amb permís. Dos moments de la xarrada i la tercera amb el president de l’Associació Valenciana d’Astronomia, Jordi Cornelles.

El cel de juny de 2019

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Entre l’Escorpí i Sagitari,  Júpiter i Saturn la nit del 7 a 8 de juny 2019.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 3 12 02
Quart creixent Juny 10 07 59
Lluna plena Juny 17 10 31
Quart minvant Juny 25 11 46

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

Llums a la nit. Expociència 2019

El passat 25 de maig el nostre grup de Salvem la Nit participà en la nova edició de la fira científica de la Universitat de València: Expociència. El taller Enllumenar bé per veure millor, pretén donar a conéixer els problemes mediambientals i de salut que causa un enllumenat nocturn, inadequat i no sostenible.

Situat en la nova ubicació del Observatori Astronòmic desenes de persones passaren pel nostre taller per conéixer millor els problemes de la contaminació lumínica.

En l’entrada els visitants podien gaudir de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel fosc.

Seguidament, a la biblioteca, una caixa de llums, des de 2700 fins a 6500 K, permetia distingir els diferents tipus de LED i informar del contingut de llum blava de cadascun i de quin son els que menys afecten el medi ambient.

El nostre company Ángel Morales mostrava les distintes possibilitats d’us dels llums en diverses sessions pràctiques davant la vista dels xiquets i majors que omplien la sala.

Finalment un ordinador mostrava el mapa global de la contaminació lumínica i Enric Marco mostrava diverses indrets al món on la contaminació lumínica és un problema molt important per als ecosistemes nocturns com ara Corea del Sud o el Mar del Nord.

Imatges: Enric Marco

Ultima Thule, un cos més complex del que semblava

L’objecte 2014 MU69 o Ultima Thule portada de la revista científica Science. (AAAS / Science)

El passat 1 de gener la nau New Horizons sobrevolà, a 6500 milions de quilòmetres de la Terra, l’objecte del cinturó de Kuiper 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule. Ara s’acaben de publicar en la revista Science les primeres dades morfològiques, geològiques i es detalla com es va poder formar poc després de la formació del Sol.

Ultima Thule és un objecte rogenc format per dos lòbuls en contacte a través d’una espècie de coll d’un color més brillant que la resta. El conjunt fa uns 36 km de llargària i està format per un cos gran i aplanat que s’ha anomenat Ultima i un altre, Thule, arrodonit i més petit.

L’equip de la missió, dirigit per l’astrofísic Alan Stern, considera que l’objecte 2014 MU69 és realment un residu, una relíquia, un bloc constructiu de la formació del sistema solar. Els planetes es formaren per l’acumulació d’objectes com aquest, els anomenats planetesimals, i l’observació d’un d’aquests en primer pla en portarà segur a un gran avanç en la comprensió dels primers moments del nostre entorn planetari.

Ultima Thule és el resultat del xoc a baixa velocitat de dos cossos originals que orbitaven al voltant d’un centre de masses comú. Sense forces externes aquesta rotació és per sempre però sembla que el gas de la nebulosa primordial on s’estaven formant els planetes va anar frenant el seu moviment, fent-los perdre energia i abocant-los a una òrbita en espiral fins a xocar a una velocitat molt petita que s’estima d’un 8,9 km/h, com la d’una persona caminant amb pas ràpid. Actualment Ultima Thule gira en unes 15 hores al voltant d’un eix que apunta pràcticament cap al Sol. Aquest fet suggereix que abans del xoc els dos objectes (Ultima i Thule) estaven acoblats gravitacionals i sempre es mostraven la mateixa cara, com ara passa amb la Lluna respecte a la Terra.

Els autors també proposen un altre mecanisme possible per explicar la formació d’Ultima Thule a partir de dos objectes separats. L’expulsió d’un altre objecte orbitant podria haver fet perdre energia al sistema amb el resultat del col·lapse.

La descripció detallada de la superfície de l’objecte actual revela un mon complex format per punts brillants i foscos, turons i depressions, cràters i pous o fosses. Ultima sembla més abrupte que Thule amb multitud de turons. El cràter més gran és l’anomenat informalment Maryland, en homenatge a l’estat nord-americà on es troba el laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins que controla la nau. Aquest cràter d’uns 8 km de diàmetre va ser format per l’impacte violent d’algun altre objecte en el passat més remot del sistema. El material ejectat del cràter haurà tapat segurament els accidents topogràfics de Thule fent-lo més suau que el seu cos company.

En la vora visible d’Ultima es poden veure unes petites depressions d’uns centenars de metres de diàmetre que podrien ser petits cràters d’impacte encara que segurament són pous o fosses, enfonsaments del terreny formats en sublimar-se els diversos gels interiors. Aquests emissions de gas solen deixar aquest tipus de marques superficials tal com s’observà en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko.

NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute/Roman Tkachenko.

En el pas per Ultima Thule, New Horizon engegà l’espectròmetre visible i ultraviolat Ralph per estudiar la composició de la superfície. En color i composició, Ultima Thule s’assembla a molts altres objectes trobats a la mateixa zona del cinturó de Kuiper. És molt vermell, fins i tot molt més vermell que Plutó, cos que la sonda explorà el juliol de 2015. De fet, Ultima Thule és l’objecte exterior més vermell del sistema solar visitat per una nau espacial. És creu que el seu color rogenc és causat per la modificació dels materials orgànics a la seua superfície. Podrien ser tolins ja trobats a la superfície de Plutó, Caront i Tità. Els científics de New Horizons van trobar també proves de  la presència de l’alcohol metanol (CH3OH), gel d’aigua (H2O) i molècules orgàniques a la superfície de Ultima Thule: una barreja molt diferent de la majoria dels objectes glacials explorats anteriorment per les naus espacials.

Diferents regions geomorfològiques de l’objecte del cinturó de Kuiper, conegut com 2014 MU69 o Ultima Thule, podrien suggerir com es va formar l’objecte gelat fa milers de milions d’anys. (NASA / JHUAPL / SwRI / Stern et al. / Science)

El treball publicat a Science completament en obert dona compte només del 10% de les dades rebudes de la nau fins el febrer passat, el moment quan s’envià l’article a la revista. Alan Stern, l’investigador principal de la missió, destaca el treball fet per més de 200 científics, entre astrònoms, enginyers, tècnics de vol, i recorda especialment la participació de l’especialista en imatges estereogràfiques (i guitarrista de Queen) el Dr. Brian May.

New Horizon recollí més de 5 Gbytes de dades del seu pas per Ultima Thule. No serà fins a mitjan de l’any 2020 que s’acabaran de rebre totes les dades. Així que ens esperen encara un munt de sorpreses del petit objecte 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule.

Més informació:

Initial results from the New Horizons exploration of 2014 MU69, a small Kuiper Belt object, Science, 17 maig 2019

NASA’s New Horizons Team Publishes First Kuiper Belt Flyby Science Results, 17 maig 2019

New Horizons’ far-out findings from solar system’s Kuiper Belt turn into a cover story

A Gentle Kiss: How the Kuiper Belt Object Ultima Thule Was Born

Actes del 30 anys de Bolomor: una visita amb explicació científica al jaciment del Bolomor

Tercera i última jornada dels actes de la celebració dels 30 anys d’excavacions en el jaciment de Bolomor de Tavernes amb la visita científica al jaciment i amb presència del director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

A les 10:30 del matí nombrós públic de Tavernes però també de fora s’aplegaven a les instal·lacions del centre d’interpretació situat al peus del Bolomor tot esperant l’arrencada de la pujada a la cova. Mentrestant una unitat mòbil de la televisió valenciana À Punt, ja estava allí i aprofitava el temps per preguntar als visitants, entre ells a la cronista del poble, Encarna Sansaloni, sobre l’ús de la cova al llarg dels anys.

Donat que més 60 persones s’havien interessat per pujar avui, l’organització va decidir fer dos grups. En el primer grup vam pujar amb l’equip de la televisió, que va poder gravar la bellesa de l’entorn i el concert dels ocells especialment actius en aquesta càlida primavera. Durant el camí el membre de l’equip d’excavació que ens feia de guia ens contava que pararem atenció mentre pujàvem a les diferents espècies botàniques presents i explicades en panells i explicava que el barranc conserva encara la vegetació típica mediterrània amb carrasques, pins, freixes de flor i llorers.

Una vegada tots dalt, els periodistes foren els primers que entraren al recinte de l’excavació per entrevistar els principals responsables que el jaciment siga actualment un referent mundial de l’evolució humana: el director de l’excavació Josep Fernández i el codirector del jaciment d’Atapuerca Juan Luis Arsuaga.

El reportatge es va emetre dins de les noticies del migdia d’ahir diumenge i es pot veure clicant aquest enllaç.

L’abric de Bolomor

Una vegada dins de la cova ens rebé el director de l’excavació Josep Fernández, que ens recordà que l’indret no és ben bé una cova sinó un abric. El massís del Mondúver és una zona càrstica, en que les filtracions d’aigua van obrint avencs i creant coves internes inaccessibles. Però que, a causa de l’erosió d’aquesta part de la Muntanya de l’Ombria, la cova interna del Bolomor s’obrí fa una 400.000 anys convertint-se llavors en un abric apte per al refugi de les poblacions humanes nòmades. Però l’indret va anar reblint-se al llarg dels mil·lennis fins que fa uns 100.000 anys ja estava totalment ple de material i va ser abandonat pels humans.

Bolomor és, per tant, un testimoni del pas de l’espècie humana Neandertal entre els 400.000 i 100.000 anys per aquesta zona de la costa mediterrània. Des de fa 30 anys s’han anat excavant de manera metòdica, científica, molt a poc a poc els diferents nivells que corresponen a diverses fases d’ocupació de la cova. Actualment s’està excavant el nivell XIII datat en 230.000 anys. En aquell moment la fauna que caçaven els humans en aquesta vall del Vaca eren elefants, rinoceronts, cavalls, cérvols, macacos, i fins i tot s’han trobat ossos de llop.

El tipus de fauna present en les troballes del Bolomar no varia massa al llarg del temps encara que hi ha moments de més calor amb la costa marina pràcticament a les portes de la vall mentre que d’altres eren èpoques més fredes i la mar es retirava fins a uns 30 quilòmetres endins. En els primers nivells (100.000 anys) es trobaren ossos d’hipopòtams que implica que en aquell temps el territori estava ple de zones humides i llacunes. La presència d’elefants, rinoceronts, macacos, etc, és constant al llarg de tots els nivells. Pot sobtar la presència d’aquests animals africans al nostre territori però aquesta és una percepció errònia ja que aquestes espècies eren comunes i ben esteses a tot Euràsia i fa poques desenes de milers d’anys que els seus habitats es desplaçaren cap al sud.

El foc a Bolomor

Bolomor és singular Bolomor per l’abundància de les llars de foc i de l’ús del foc. Mirant els diferents nivells a la columna estratigràfica es poden veure clarament les zones fosques que corresponen als focs que es feren dins la cova al llarg del temps.

El domini del foc pels primers humans fou un punt d’inflexió en l’evolució humana i en l’evolució cultural que permeté proliferar les poblacions d’espècies humanes a causa de la incorporació a la dieta d’aliments cuits amb proteïnes i carbohidrats l’expansió de l’activitat humana durant la nit i protegir-los dels depredadors.

A Bolomor, a diferència del que es podria pensar, en l’ocupació d’un grup no hi havia un únic foc central on es calfaven i al voltant del qual feien la vida social. Les excavacions han demostrat que aquesta idea és falsa i que, realment, hi havia diversos focs encesos simultàniament i que tenien funcions diferents. Les llars de focs menudes d’uns 40 cm d’amplada, servien per a l’enllumenat de la cova i per escalfar, mentre que els focs grans, de més d’1 metre de diàmetre tenien funcions culinàries, i exercien també com a punt de reunió per realitzar les activitats com preparar les pells, o treballar les pedres per fer eines de tall o bifaços. Cal destacar que les restes òssies sempre se solen trobar al voltant d’aquest tipus de llar de foc gran, cosa que demostra el seu us per cuinar la carn de les preses.

El foc també tenia altres usos, com matar toxines de certes plantes i que permetien fer-les comestibles, evitar l’atac de depredadors com el llop, el lleó i d’insectes. I permeté realitzar activitats més enllà de la posta del sol, separant-se del que fan la resta d’animals diürns que van a dormir en fer-se fosc. Però sobretot el foc conduí a una millora en la dieta mitjançant la ingesta de proteïnes cuites.

El foc fou descobert ben prompte pel humans a partir de la caiguda de llamps i d’incendis forestals. Era un foc accidental que els humans de diverses espècies aprofitaven. Tanmateix el foc creat i mantingut al llarg del temps va trigar molt més a ser usat i ja hi ha un cert consens acadèmic en que el seu generalitzat va ser fa uns 500.000 anys. Bolomor, per tant, amb registres continus fins a 400.000 anys és un referent mundial en l’ús del foc.

L’home de Bolomor

Bolomor era un lloc de pas en que grups d’unes 50 persones passaven uns dies mentre caçaven entre la desembocadura del Xúquer i el Serpis, d’on buscaven roques de sílex arrossegades pels rius per fer els seus utensilis. Des de Bolomor, per tant, dominaven una àrea d’uns 15 km de radi. Però no es quedaven mai més d’una setmana en l’indret i s’emportaven els seus valuosos bifaços, encara que un d’ells el denominat “Vilanova”, perderen o oblidaren, cosa que ha permés que ara el podem admirar al Museu de Prehistòria de València.

Sembla que originalment no enterraven els morts, sinó que els processaven i se’ls menjaven com un recurs alimentari més. Només s’han trobat trossos menuts d’ossos humans amb marques de raspats per treure’n la carn. Més endavant ja els van enterrar, no se sap encara si per influència de la nova espècie humana que anava ocupant Europa, l’Homo Sapiens, o per evolució de la seua cultura.

Els neandertals van anar desapareixent a Europa, mentre la nostre espècie humana l’Homo Sapiens ocupava el seu nínxol ecològic. Els últims neandertals s’han trobat a Gibraltar on desaparegueren finalment fa uns 40.000 anys.

Després d’aquesta explicació, amb preguntes ben interessants del públic assistent, el nostre grup deixà el recinte de la cova del Bolomor cap a les 12:30 mentre el següent grup pujava per la senda per escolar les explicacions del director de l’excavació Josep Fernández.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 13 de maig 2019.

30 de Bolomor: activitats didàctiques al Centre d’Interpretació

Aquest cap de setmana s’han realitzat unes jornades per commemorar el 30 aniversari de les excavacions del Bolomor (mireu ací i també ací). Dissabte de matí les activitats s’han traslladat avui de matí al CAREX (Centre d’Interpretació) per realitzar els tallers d’indústria lítica i del foc. A les instal·lacions, una cinquantena de persones, dividits en diversos grups, han assistit a les explicacions dels experts, de quina manera feien els neandertals els seus instruments, les seues armes de cacera, les tècniques per fer foc i com conservar-lo.
En el taller d’indústria lítica s’han construït bifaces a partir de pedra de sílex. Les usaven per caçar, per a les puntes de les javelines o llances, per filetejar la carn. Tanmateix el sílex és poc abundant a la Valldigna. Només hi ha algun aflorament a la Muntanya de les Creus i a Simat. Per això les restes trobades d’indústria, el sílex potser venia d’altres indrets o de les roques que arrossegaven els rius Xúquer o Serpis.

Les valuoses eines fetes d’aquesta manera es transportaven en els desplaçaments d’aquests homínids. S’han trobat a Xelva (els Serrans) bifaces fetes amb roques de la vora d’Alacant. A la Valldigna també es feien eines amb roca calcària que era més abundant però no tan resistent com el sílex.

En el taller del foc s’ha fet esment als diferents tipus d’armes que feien servir els neandertals, llances i javelines, fetes de fusta. Aquests tipus d’armes són molt difícils de conservar pel material però se n’han trobat bastants a un jaciment a Alemanya enterrats en turba molt ben conservades. Les javelines eren molt aerodinàmiques tal com certificaren llançadors olímpics. Els arcs i fletxes són un invent moderns, d’uns 20.000 anys, fet per la nostra espècie, l’Homo Sapiens.

Ens han demostrat com enganxaven la punta de sílex a la llança. Per fer-ho usaven budell d’animal que en assecar-se augmentava la tensió i feia ben forta la unió punta i vara.

Seguidament s’ha passat a fer foc usant diversos procediments. L’ús d’un pal fregant una fusta tova com la d’olivera amb l’us d’un arc encara és d’ús a algunes comunitats africanes. Exactament en 3 minuts s’ha aconseguit fer foc. Finalment s’ha fet foc també amb l’ús del pedrenyal o sílex.

Uns tallers molt didàctics per conèixer les tècniques que usaren els neandertals per sobreviure. Tots els assistent hem quedat molt satisfets i els xiquets han quedat meravellats.

A partir de la informació de la Cotorra de la Vall, 11 de maig 2019.