Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Al Corral de Rafel parlem dels dos anys del James Webb

0

Invitats per l’ajuntament, fa uns dies tornàrem al Corral de Rafel, una casa de camp situada al terme de l’Alcúdia (la Ribera Alta), que fa de centre mediambiental del municipi. Transcric, amb alguns afegits, la bonica crònica que ens ha fet a Facebook Vicent Boix, el tècnic mediambiental i l’organitzador de l’activitat.
—————El Corral de Rafel, paratge natural emblemàtic del terme de l’Alcúdia, ha acollit aquest cap de setmana passat més de 100 persones en la Nit d’Observació Astronòmica organitzada per l’Ajuntament.

Mentre s’anava fent de nit la gent anava arribant mentre els tècnics de l’ajuntament paraven les taules i els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor muntaven un telescopi que apuntava a una bella Lluna minvant que començava a enllumenar el paratge. A més també penjaren una gran Lluna artificial amb llum interior que va ser la delícia dels xiquets.

L’acte començà a les 21:30 amb el sopar a la fresca, que incloïa beguda i una picadeta i on cada assistent portava l’entrepà de casa.

En acabar de sopar, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, va començar la projecció i la xarrada: “Mirant de prop l’origen de l’Univers amb el telescopi espacial Webb”.

Abans de començar la xarrada Isabel Madramany, regidora de Medi Ambient, va fer el lliurament al professor d’un detall de part de l’ajuntament per tal d’agrair la seua presència i intervenció i es va comprometre a repetir-la l’any que ve.

Enric ens va parlar del nou telescopi espacial James Webb (JWST), de les seues característiques, en especial la seua capacitat per detectar les lleugeres emissions de radiació infraroja de l’Univers. I és que l’objectiu principal del JWST és l’estudi de les primeres estrelles i galàxies de l’Univers que es troben totalment enrogides per la seua antiguitat i per l’expansió de l’Univers. En finalitzar la xarrada un centenar d’oients expectants formularen multitud de preguntes sobre l’origen de l’Univers, forats negres, el futur del Sol i de l’Univers.

oznorCO_soft

La nota discordant va ser que l’oratge no acompanyà. La nit començà amb núvols i clars, en que l’observació de la Lluna era possible. Però en avançar la nit els núvols guanyaren la partida al cel ras i ja no poguérem veure res. Una pena no poder observar amb el telescopi que l’Agrupació va muntar.

Ara bé tinguérem un visitant especial, una jove guineu passà la nit amb nosaltres, i aconseguí atraure l’atenció de grans i menuts.
Aquesta és una de les moltes activitats que té preparades l’Ajuntament de l’Alcúdia per a l’espai natural.
—————

Vull expressar el meu agraïment, a l’ajuntament de l’Alcúdia, a Isabel Madramany, regidora de Medi Ambienta, a Vicent Boix, tècnic mediambiental, i a l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Imatge: de Vicent Boix, tècnic mediambiental, Ajuntament de l’Alcúdia.

Nova manera de detectar i mesurar la presència de matèria fosca en l’Univers

0

El grup d’investigació en Cosmologia Computacional del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València acaba d’aportar noves pistes per a l’observació i quantificació de la matèria fosca en l’Univers. El treball estableix les bases teòriques per a la cerca d’un nou efecte observacional: la relació entre la intensitat dels xocs d’acreció i la quantitat de matèria fosca. La idea proposada suposa, segons l’article publicat per aquest equip científic en Nature Astronomy, una nova restricció al model cosmològic actual.

La matèria fosca és una peça clau del model cosmològic per a la comprensió de l’Univers. Dins del paradigma actualment acceptat, la naturalesa física del 85% de la matèria de l’Univers és un misteri, ja que no és possible veure-la ni detectar-la de manera directa. Per això es denomina ‘matèria fosca’. Entretant, els mètodes indirectes de detecció vigents presenten importants incerteses. Ara com ara, la matèria fosca s’identifica a partir de la força gravitatòria que aquesta exerceix sobre la matèria ordinària, que s’observa i es mesura mitjançant l’ús de telescopis i altres eines de l’astrofísica.

El mètode proposat per l’equip de la Universitat de València (UV) part de l’anàlisi d’una simulació computacional que abasta gran volum de l’Univers, incloent-hi els cúmuls de galàxies i les gegantesques ones de xoc produïdes durant la seua formació, és a dir, els anomenats ‘xocs d’acreció’. Concretament, el treball demostra que la massa total dels cúmuls, el radi del xoc d’acreció i la intensitat d’aquest es troben estretament relacionats. “Aquestes ones de xoc són conseqüència de la forta desceleració i subsegüent calfament de la matèria ordinària, que aconsegueix velocitats supersòniques a causa de l’acció gravitatòria generada per la matèria fosca”, explica el físic David Vallés Pérez, investigador del programa ‘Atracció de Talent’ de la UV, en el Departament d’Astronomia i Astrofísica, i primer autor de l’article. “El mètode que proposem permetrà mesurar la massa total del cúmul, un 85% de la qual sabem que correspon a matèria fosca”, afig Vallés.

D’esquerra a dreta, Vicent Quilis, David Vallés, Susana Planelles

Així, el resultat d’aquest treball obri les portes a l’establiment d’un nou mètode científic, més precís i de confiança, per a l’estudi de la matèria fosca, un factor fonamental per al model cosmològic del Big bang. “Malgrat el repte que suposa mesurar les propietats del gas al voltant de les ones de xoc més externes, algunes dades preliminars permeten esperar que, en els pròxims anys, diferents projectes observacionals en raigs X i ones mil·limètriques aconseguisquen mesurar el radi i la intensitat dels xocs d’acreció per a un gran nombre de cúmuls de galàxies”, comenta Susana Planelles, professora titular del Departament d’Astronomia i Astrofísica, codirectora de l’estudi i cosignatari del paper. “I aquestes mesures directes permetran aplicar el mètode que proposem per a estimar el contingut de matèria fosca dels cúmuls”, afig la investigadora pertanyent al grup de Cosmologia Computacional responsable de la investigació.

Per a desenvolupar aquest estudi, l’equip s’ha servit del supercomputador ‘Lluís Vives’, un sistema híbrid de memòria compartida i distribuïda amb més de deu mil nuclis de càlcul, que forma part de la xarxa de supercomputació de la Universitat de València. “Les simulacions cosmològiques juguen el paper de grans laboratoris virtuals en els quals recrear i estudiar els diferents processos físics que determinen la formació i evolució de l’Univers. En aquest sentit, les simulacions han sigut una eina clau per a l’avanç de la nostra visió del Cosmos”, explica Vicent Quilis, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica, responsable del grup de Cosmologia Computacional i cofirmant del treball.

Els resultats d’aquest estudi es desprenen de la tesi doctoral en curs de David Vallés –dirigida per Vicent Quilis i Susana Planelles– i suposaran, segons l’article, una nova restricció al model cosmològic actual, que estima en un 85% la quantitat de matèria fosca de l’Univers. “Esperem que l’aplicació del mètode que descrivim permeta utilitzar tota una nova generació de dades observacionals molt útils per a determinar els components de l’Univers i contribuir, per consegüent, a millorar el model cosmològic que ens ajuda a entendre la formació i evolució del Cosmos”, conclou Vicent Quilis.

Referència:
Cosmic accretion xocs as a tool to measure the dark matter mass of galaxy clústers. David Valles-Pérez, Vicent Quilis and Susana Planelles. NATURE Astronomy 2024. DOI: 10.1038/s41550-024-02303-x.

Llista d’enllaços:

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de juliol de 2024

0

Comença juliol i els cels deixen enrere les nuvolades i s’imposa la calor. Retornaran les nits tropicals i les ponentades però finalment podrem observar les estrelles durant la nit, al poble i sobretot en les estades als Parcs Naturals valencians que ens inviten a fer activitats en defensa de la nit.

El mes de juliol es presenta més animat amb la possibilitat d’observar finalment planetes en la primera part de la nit. Mercuri i Venus es veuran poc després de la posta de sol mentre de Saturn guaitarà per l’est abans de la mitja nit. A més a més algunes interessants pluges d’estels faran acte de presència. Finalment alguns fenòmens curiosos com ocultacions d’estrelles brillants i conjuncions de planetes i la Lluna ens alegraran l’entrada de l’estiu.

Cel de l’estiu

El cel de l’estiu és ben particular. La presència de les constel·lacions de l’Escorpí, l’enemic mortal del gegant Orió, la constel·lació de Sagitari o la cafetera, en l’argot astronòmic, i Capricon no us deixaran indiferent. A més a més, si us trobeu a un indret amb poca contaminació lumínica, podreu admirar la Via Làctia, la llet vessada per la deessa Hera. I allí recte es troba el centre de la nostra galàxia, darrere de grans núvols de gas i pols que no ens deixen veure la gran llum del nucli galàctic.

L’Escorpí, Sagitari i l’Àguila en el cel de l’estiu. 12 de juliol 2024 a els 22:15. Stellarium.

 

També caldria destacar la presència del triangle d’estiu format per les estrelles Deneb del Cigne, Altair de l’Àguila i Vega de la Lira. Les estrelles ens confirmen que som a l’estiu.

Planetes

Els planetes Mercuri i Venus comencen a veure’s al cel de ponent poc després de la posta de Sol. Com que estan encara molt poc separats de l’astre rei només seran visible durant molt pocs minuts i ben prop de l’horitzó.

Mercuri es veurà més alt que Venus durant tot el mes, però així i tot, a les 22:30 ja s’haurà post. El 16 de juliol serà el dia que assolisca la major altura respecte a l’horitzó, en direcció a la constel·lació de Leo. El 22 de juliol el planeta assolirà el punt de la Màxima Elongació Oriental. Mercuri arriba a la seua màxima separació del Sol, en l’aparició vespertina.

Venus, per contra, es veurà durant el mes molt més baixet que Mercuri encara que més brillant. Es podrà veure ben prop de l’horitzó oest des de la posta de sol, cap a les 21:30 fins a les 22.30.

Mercuri i Venus a la posta de Sol del 24 de juliol a les 21:40. Stellarium.

Dels grans planetes només Saturn serà visible abans de la mitjanit però la segona part del mes. A principi del mes el podrem veure eixir per l’horitzó est en la constel·lació d’Aquari a partir de la 1:30 però cada dia anirà eixint uns pocs minuts abans, de manera que a final de mes ja el podrem admirar a partir de les 23:30.

Els altres planetes, Júpiter i Mart s’han d’observar a la matinada abans de l’eixida del Sol. De fet Saturn, Mart i Júpiter es trobaran alineats, Saturn el més alt, Mart al mig i Júpiter prop de l’horitzó cap a les 6:00. Una lluna minvant visitarà cada planeta els primers dies del mes. La matinada del 3 de juliol la Lluna es trobarà prop de Júpiter.

La Lluna en conjunció amb Júpiter. Mart i Saturn més separats. 3 juliol 2024 a les 6:00. Stellarium.

Durant el mes de juliol el planeta Mart s’anirà acostant a Júpiter fins a l’aproximació màxima o conjunció del 14 d’agost. Mentrestant la matinada del 30 de juliol la Lluna farà un trio celeste amb els dos planetes sobre la constel·lació de Taure.

Conjunció de Júpiter i Mart en presència de la Lluna. 30 juliol 2024. 6:00. Stellarium.

Pluges d’estels

Juliol 28. Pluja de meteors Peixos Austrínids. Activitat entre el 15 de juliol al 10 d’agost, amb un màxim el 28 de juliol. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Peix Austral. Encara es desconeix l’objecte precursor d’aquesta pluja; el que sí que se sap és que el millor moment per a observar-los serà a l’alba del dia 28, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Juliol 30.  Pluja de meteors δ Aquàrids del Sud. Activitat entre el 12 de juliol al 23 d’agost, amb un màxim el 30 de juliol. La taxa màxima observable serà de 25 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte que dona origen a aquesta pluja de meteors és el cometa 96P/Machholz. S’espera que el millor moment per a observar-los serà a l’alba del dia 30, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Juliol 30.  Pluja de meteors α Capricòrnids. Activitat entre el 3 de juliol al 15 d’agost, amb un màxim el 30 de juliol. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Capricorn. El cos pare de la pluja és el cometa 169 / NEAT, esperant que el millor moment per a observar-les serà en les primeres hores del dia 30, cap a la part sud-est de l’Esfera celeste.

Fenòmens curiosos (ocultacions i conjuncions)

Juliol 06, 17.35. Ceres en oposició. El planeta nan Ceres es troba alineat amb la Terra i el Sol, fent una línia recta; al mateix temps estarà en apogeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra; situant-se a una distància de 1,89 ua. La seua brillantor arribarà a una magnitud màxima de 7,3, i, per tant, necessitarà ser observat amb prismàtics o un petit telescopi. Es  trobarà en la constel·lació de Sagitari prop de l’estrella Ascella.

Juliol 14, 03.40 – 06.58. Ocultació lunar de Spica. La Lluna farà un acostament molt pròxim a l’estrela Spica (α Verge) creant una ocultació lunar visible en Amèrica. Aquesta no serà visible des del nostre país ja que a les 5:58 ja farà hores que Spica i la Lluna s’hauran post.

Juliol 15, 11.32. Conjunció de Mart i Urà, amb Mart passant a 0° 33´ al sud d’Urà, en direcció de la constel·lació de Taure. Caldrà veure-ho abans de l’eixida del Sol, a partir de les 3 del matinada quan ixen per l’est. Com que Mart és visible a simple vista, això permetrà descobrir Urà. Millor si s’utilitzen prismàtics o un telescopi petit.

Juliol 17, 20.07 – 00.30. Ocultació lunar d’Antares. La Lluna tindrà un estret acostament a l’estrella Antares (α Escorpí) que en algunes parts del planeta serà una ocultació lunar.

Juliol 24, 22:45. Conjunció lunar de Saturn. La Lluna s’acostarà a 0° 23´de Saturn. En algunes parts de la Terra la Lluna arribarà a tapar-lo però no serà visible al nostre país.

Màxima separació del Sol

El 5 de juliol la Terra es trobarà en l’afeli, el punt de l’òrbita terrestre més allunyat del Sol. Aquest dia la Terra és trobarà a 1,0167 ua de la nostra estrella. Per tant, al ple de l’estiu és quan la Terra es troba més lluny del Sol.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 06 00:58
Quart creixent Juliol 14 00 49
Lluna plena Juliol 21 12 17
Quart minvant Juliol 28 04 52

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatge:

Santa Eulàlia de Can Serra, de nit. Lladorre, Pallars Sobirà. Ramon Oromí. 2016. CC BY-NC-ND 2.0

A Gestalgar per parlar de la defensa de la nit

0
Publicat el 26 de juny de 2024

El municipi de Xestalgar (en castellà i oficialment, Gestalgar) es troba a la comarca de la Serrania, abans els Serrans. El riu Túria travessa el terme encanonat ben prop del poble arreplegat a la vessant de la muntanya on es troba el  Castell de Los Murones. D’origen islàmic, conserva originals una torre i part de la muralla oest i est, així com restes de dues torres.

Des del 2021 Xestalgar està inclòs en el Parc Natural del Túria, juntament amb Xulilla i Bugarra.

Ja fa un muntó d’anys que en arribar l’estiu realitzem una activitat de conscienciació ambiental al voltant de la contaminació lumínica. El divendres passat, 21 de juny, tornàrem a ser invitats pel Parc Natural per parlar de la plaga de l’enllumenat irresponsable, de l’intent de la nostra societat de fer de la nit dia, tant siga en el centre de les ciutats com en l’entorn dels parcs naturals.

Una vintena de veïns del poble s’aplegaren a la Casa de la Cultura del poble per escoltar-nos. Parlàrem dels mites de l’enllumenat LED, que ni és sostenible ni eficient i de com l’excés de llum, sobretot de llum blanca amb un alt component de blau, té un efecte catastròfic en el medi ambient. Els insectes són els més perjudicats ja que queden atrapats per les lluminàries que assimilen a un cel brillant. Allí, moren girant sense parar o devorats per rats penats que saben aprofitar les oportunitats que la societat moderna els ofereix. Però, clar, els insectes nocturns també pol·linitzen les flors i la minva d’aquestes espècies és una de les causes de la falta de pol·linització.

Vivim en un planeta que està girant i que ha proporcionat la cadència dia i nit des de fa milers de milions d’anys.  La vida s’ha adaptat a aquest ritme de llum i foscor i ha engegat diversos mecanismes metabòlics en tots els animals i plantes per a, en el cas dels animals diürns, estar actius durant el dia i descansar durant la nit. Tanmateix l’enllumenat nocturn, massa vegades excessiu, tant al carrer com a l’interior dels habitatges, ha trencat aquest ordre natural. Ara la nit té llum i el cervell no sap si cal estar en alerta o en repòs. Es produeix l’anomenada cronodisrupció, o desajust circadiari. Les conseqüències poden ser insomni, depressió, obesitat, dificultat per l’aprenentatge o augment d’alguns tipus de càncer com de mama en dones i pròstata en homes.

Mapa d’alta resolució del Parc Natural del Túria gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit xinés SDGSAT-1.

I com està la situació en el Parc Natural del Túria? Doncs, malament en les zones pròximes a l’àrea metropolitana de València amb aberracions lumíniques com les instal·lacions d’Aigües Potables però amb indrets reeixits com el terme de Riba-roja de Túria que ha fet un gran esforç per instal·lar LED de 2200 K, una llum molt càlida i molt sostenible. En les zones altes del riu la baixa densitat de població és la causa d’un cel nocturn de qualitat que permet observar la Via Làctia. Tot això ho poguérem veure a partir del primer mapa de contaminació lumínica calibrat d’alta resolució de la Península Ibèrica gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit xinés SDGSAT-1.

Mapa d’alta resolució de Xestalgar gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit xinés SDGSAT-1. Destaca els potents llums dels projectors del Castell en la zona nord del poble.

Amb aquest mapa hem pogut saber que el Castell del poble està enllumenat tota la nit, segurament amb projectors. Aquest intrusió lumínica en l’entorn del Parc Natural s’hauria de corregir.

Les preguntes es dirigiren en com denunciar les agressions lumíniques en la ciutat i com saber quins són els nostres drets ambientals relacionats amb la contaminació lumínica i la intrusió de llum als habitatges.

Lluna plena d’estiu. Xestalgar. Enric Marco.

La segona part de l’activitat es realitzà en una zona apartada del poble, ben prop del km 9 en direcció a Bugarra. Allí muntàrem un telescopi i càmeres per observar el cel nocturn. Veiérem com eixia la primera lluna plena de l’estiu, ben gran i bonica però també ben brillant que arribà a eclipsar els altres astres. Així i tot observàrem la nebulosa anular de la Lira (M57) i férem un repàs a les constel·lacions visibles: Cigne, Lira, Àguila, Escorpí, Ossa major i menor, Cassiopea i el Boier.

Les fotos són d’Ángel Morales-Rubio i d’Enric Marco.

The Reinvention Of Science

0
Publicat el 23 de juny de 2024

The Reinvention Of Science
Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance
Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez, Virginia L. Trimble

Desembre 2023
Pàgines: 502
ISBN: 978-1-80061-360-7 (softcover)
Editorial: World Scientific

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’estiu de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: The Reinvention of Science, de B. J. T. Jones, V. J. Martínez y V. L. Trimble.

Ja ve l’estiu

0
Publicat el 17 de juny de 2024

I finalment arriba l’estiu. Acaba la primavera, seca però amb núvols sense pluja. Només aquests darrers dies hem tastat una pluja sense excessos només per aguantar una mica tot esperant l’aiguat de veritat. Els núvols persistents i la pols sahariana en suspensió han dificultat molt l’observació nocturna que ha batallat per veure algun objecte interessant entre boires. Aquests darrers dies sembla que les calorades ja han arribat avisant de la imminència de la temporada estiuenca. Tanmateix, per ser estrictes, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença en uns dies, el 20 de juny.

L’estiu comença ara per un pur atzar geomètric. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol, corba que s’anomena eclíptica no és paral·lela a l’equador de la Terra. L’equador del nostre planeta està, de fet, inclinat uns 27,4º respecte a l’eclíptica, i, a causa d’aquest fet, al llarg de l’any la llum del Sol cau amb distinta inclinació sobre la superfície terrestre. I el dia 20 a les 22:40 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia de l’endemà 21 de juny l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. Serà el moment del solstici d’estiu, i el primer dia de l’estiu.

Posició de l’hemisferi nord de la Terra i Inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) el 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Vist el moviment del Sol al llarg de l’any des d’un Terra estàtica notarem que el Sol puja i baixa. A l’hivern, per exemple, els rajos del Sol entren ben endins de les nostres llars, fet que indica que l’astre rei es troba ben baix i prop de l’horitzó. A l’estiu, per contra, la llum solar només entra per la finestra i baixant una mica la persiana és suficient per evitar el calor.

Moviment del Sol al llarg de l’any considerant la Terra estàtica.

I si ara recordem que la Terra gira sobre el seu eix en 24 hores,aquesta arribada al cim de la posició solar donarà com a resultat que l’arc recorregut durant les hores diürnes pel Sol al cel serà el més gran de l’any, com pot veure’s en la figura adjunta. Avui serà, per tant, el dia més llarg de l’any.

Esfera celeste. June solstice és el camí que recorre avui el Sol, dia del Solstici d’estiu.

El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari. I, per això mateix, no, la nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Imatge de capçalera: Rellotge de sol de Santa Maria degli Angeli en Roma: Solstici d’estiu del 21 juny 2013. Wikipedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Tensió sobre la tensió de Hubble

0
Publicat el 5 de juny de 2024
La teranyina còsmica. Visualització del gas còsmic (blau) al voltant d’estructures de matèria fosca col·lapsades (taronja/blanc). Els filaments amb les galàxies envolten grans volums d’espai, quasi buits, d’uns 100 milions d’anys llum de diàmetre. © IllustrisTNG Collaboration, CC BY-NC-SA

Vicent J. Martínez, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, University of Groningen i Virginia L Trimble, University of California, Irvine

Un estudi recent sobre la tensió del Hubble, escrit pel premi Nobel de Física de 2011 Adam Riess i col·laboradors, ha llançat pólvora a la metxa d’una polèmica que es cuina al minut al centre neuràlgic de l’astronomia. Riess, que –cal insistir-hi– és un premi Nobel, tanca el treball amb aquesta frase: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”. La frase és un tir amb fona.

En molts mitjans es posa l’accent que l’article de Riess manté i reforça la tensió de Hubble. Però l’opinió de molts astrònoms és que els seus resultats són tan ferms que amb aquests la tensió desapareix per donar lloc a una profunda crisi del model cosmològic, el que ens serveix per a explicar el cosmos. El cosmos tal com ens el contem.

L’article utilitza dades sobre l’expansió de l’univers obtingudes pel telescopi espacial James Webb, que confirmen els resultats prèviament aconseguits pel telescopi espacial Hubble (HST) sobre el valor de la constant de Hubble. És a dir, per als dos gegants tot concorda amb allò que s’espera. Però hi ha mesuraments que fins i tot posen els gegants en dubte.

L’expansió de l’univers

Edwin Powell Hubble i els seus col·laboradors, fa a penes cent anys, van ser els primers a revelar que l’univers és més o menys uniforme en totes les direccions i fins allà on els telescopis podien observar. Però també van descobrir que tot el sistema de galàxies estava expandint-se.

Aquell va ser un dels majors descobriments científics de tots els temps: l’equivalent modern a la revolució copernicana. A partir d’aquell moment, els astrònoms van començar a quantificar quant s’expandeix i a quin ritme ho fa, fins a establir la taxa actual d’expansió còsmica. Coneixent aquestes dades, és possible posar data al seu origen i contar la història implícita de l’univers.

La cerca de dos nombres

L’univers és gran, antic i irregular. Durant una gran part del segle passat, físics, astrònoms i cosmòlegs han utilitzat la teoria general de la relativitat d’Einstein i han dut a terme observacions cosmològiques per tractar d’esbrinar com de gran, antic i l’irregular és, a més de dilucidar si l’expansió còsmica continuarà per sempre o revertirà i esclafarà els nostres descendents més allunyats.

En 1970, l’ara difunt astrònom Allan Sandage va escriure un article molt citat en què assenyalava dos nombres que ens acosten a les respostes a aquestes preguntes, en cas que puguem mesurar-los i conèixer com canvien amb el temps còsmic. Aquests nombres són la constant de Hubble, H₀, i el paràmetre de desceleració, q.

El primer d’aquests dos nombres indica com de ràpid està expandint-se l’univers. El seu valor actual és la constant de Hubble, denotada per H₀ (per Hubble, que va reunir les primeres dades per a obtenir-ne el valor). Els astrònoms ho mesuren en unitats una miqueta estranyes (quilòmetres per segon per megaparsec, abreujat com a km/s/Mpc).

La discrepància en els mesuraments

Però avui dia tenim dues maneres per a determinar la taxa d’expansió còsmica actual. El mètode directe es basa a mesurar la velocitat de recessió i la distància a la qual es troben un gran nombre de galàxies. La llei de Hubble-Lemaître indica que el seu quocient és la constant de Hubble. Si el valor per a H obtingut d’aquesta manera per Hubble hagués sigut correcte, l’univers tindria una edat de només uns dos mil milions d’anys: seria més jove que la Terra i que molts estels!

Des que es va enunciar fins al present, la relativitat general s’ha mantingut ferma, mentre que la interpretació de les observacions, una gran part pel treball iniciat per Sandage, ha permès incrementar notablement les distàncies estudiades i, en conseqüència, també l’escala de temps còsmic abastada.

 

Els tres passos per a mesurar la constant de Hubble: NASA, ESA, A. Feild (STScl), and A. Riess (STScl/JHU). Imatge del CMB, del satèl·lit Planck i de la seua anàlisi: ESA and the Planck Collaboration. Imatge de la història còsmica des del Big Bang : NASA/WMAP Science Team – Wikimedia Commons modificada per Cherkash. Imatges d’HST i del JWST : NASA/ESA/Hubble/CSA.

Conflicte manifest

Als qui recordem “els vells temps”, quan H era 50 o 100 i les edats de l’univers, 20 o 10 mil milions d’anys, ens va alleujar veure que en 2002 H₀ s’assentava entorn de 72 km/s/Mpc segons els resultats del projecte clau de l’HST liderat per Wendy Freedman. Com a conseqüència, l’edat de l’univers quedava entorn de 13 800 milions d’anys. El valor actual obtingut per Riess i els seus col·legues usant aquest mètode és H = 73,0 ± 1,0 km/s/Mpc.

Però, com hem anunciat, existeix un segon mètode per a obtenir el valor de H. Es pot inferir amb molta precisió de l’anàlisi detallada dels mapes del fons còsmic de microones (CMB per les seues sigles en anglès), la radiació romanent del Big Bang que va començar a viatjar fa uns 13 500 milions d’anys.

Les dades aconseguides pels equips científics dels satèl·lits Planck i WMAP s’han analitzat, en combinació amb altres dades cosmològiques, per obtenir els valors de diferents paràmetres que descriuen el nostre univers. Aquests valors per als paràmetres defineixen el que actualment coneixem com a model cosmològic estàndard. Alguns d’aquests estan relacionats amb el segon dels nombres de Sandage, aleshores anomenat paràmetre de desacceleració (el valor de la qual és negatiu si l’expansió còsmica està accelerant-se, com apunten les observacions).

El que fan els cosmòlegs amb aquestes dades és determinar l’estat de l’univers poc després del Big Bang i, fent ús del model cosmològic, predir el que valdrà avui la constant de Hubble. El valor estimat amb aquest mètode és H = 67,4 ± 0,5 km/s/Mpc.

Amb la millora les tècniques d’observació, les barres d’error de tots dos mètodes han anat reduint-se. I, havent-se fet més precises les dues maneres de mesurar H, han començat a proporcionar valors significativament diferents. D’aquesta discrepància, se’n diu “tensió de Hubble”: alguna cosa no hi encaixa.

Per trobar la solució, o bé s’invoca una nova física que modifique la relativitat general (que funciona tremendament bé en tota la resta) o bé s’argumenta que alguns dels dos conjunts d’observacions (o la seua interpretació) és incorrecte. O, no cal dir-ho, ambdues coses alhora.

Una cosa més profunda

La visió conservadora és que qualsevol possible explicació hauria de caure dins del marc del nostre model cosmològic estàndard. Per exemple, podria ocórrer que encara no entenguem completament les implicacions de l’estructura a gran escala en què estem immersos, el supercúmul de Laniakea, així com tampoc la nostra proximitat al Buit Local.

Laniakea, el nostre supercúmul local. La nostra galàxia (punt blau) és simplement una entre les aproximadament 100 000 galàxies que conté el supercúmul. Cortesia de R. Brent Tully, Hélène Courtois, Yehuda Hoffman i Daniel Pomarède, CC BY

Si finalment no es confirmés una explicació tan plausible, ens enfrontaríem a la possibilitat que el nostre model estàndard necessite una revisió fonamental. I aquesta és una apassionant oportunitat per a l’especulació.

En una revisió recent, Licia Verde i els seus col·laboradors recorren aquest mateix camí quan asseguren:

Hem de reconèixer que el model ΛCDM, tot i les seues profundes connexions amb la física fonamental i malgrat tots els seus èxits, és en darrera instància fenomenològic. Estableix un marc sòlid en què, tanmateix, resten qüestions fonamentals sense resoldre. L’energia fosca i la matèria fosca són components ad hoc.

Afirmen que no és desgavellat pensar que, igual que els epicicles o l’èter luminífer en el passat, la matèria i l’energia fosques podrien ser substituïdes per una cosa molt més profunda.

Hi ha molts exemples en la història de la ciència en què han sorgit dilemes d’aquest tipus. En recollim alguns en The Reinvention of Science. Slaying the Dragons of Dogma and Ignorance. Per exemple, en el segle XIX, per a explicar l’excés en el desplaçament del periheli del planeta Mercuri, es van proposar diferents entitats: un planeta dins de l’òrbita de Mercuri que va rebre el nom de Vulcà, un anell d’asteroides que també era intramercurial, un sol prou aplatat, un impuls degut a l’èter, així com desviacions de la llei de la gravetat de Newton als voltants del Sol, com va proposar Simon Newcomb en 1906. Tots aquests “dracs” postulats en el seu moment van ser derrotats pels qui van acceptar la relativitat general d’Einstein en 1917.

La tal cosa “una miqueta més profunda” podria ser, per exemple, que hàgem d’abandonar la suposició que l’energia fosca es distribueix uniformement per tot l’espai. Alternativament, es podria argumentar que la matèria fosca té alguna propietat estranya que actualment desconeixem. La nostra ignorància sobre aquestes dues grans incògnites permet que la nostra imaginació divague lliurement.

I tot això és la raó que hi ha darrere la frase lapidària de Riess: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”.

Aquesta frase ens recorda un poc la famosa citació de Sir Arthur Conan Doyle en El signe dels quatre, quan Sherlock Holmes afirma:

“Quan s’ha descartat l’impossible, allò que resta, per improbable que siga, ha de ser la veritat”.The Conversation

Vicent J. Martínez, Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i membre de l’Observatori Astronòmic de la mateixa institució, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, Emeritus Professor, University of Groningen i Virginia L Trimble, Physics and Astronomy, University of California, Irvine

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l’original.

The Conversation

Pau Alabajos presenta el seu llibre sobre Vicent Andrés Estellés en el centenari del poeta

0
Publicat el 4 de juny de 2024

El cantant Pau Alabajos ha presentat el llibre biogràfic “Vicent Andrés Estellés, la veu d’un poble” en el Bar Musical de Tavernes de la Valldigna davant la cinquantena de persones que han assistit a l’esmorzar popular dins de les activitats del Centenari d’Estellés (100 d’Estellés) organitzat per l’agrupació Gorg. Durant l’esmorzar s’han llegit alguns poemes i, fins i tot, cantat alguna obra de cant d’estil.

La presentadora de l’acte Rosa Magraner, professora de valencià, ha manifestat que la lectura del llibre li ha recordat els seus contactes amb el professor Sanchis Guarner durant els anys de facultat en plena Batalla de València. Ha recordat com  li enviaren una carta bomba que s’arribà a desactivar, però 15 dies després el professor moria d’un atac de cor. Comentava quan  d’afectat va veure Vicent Andrés Estellés en el soterrar. I és que al nostre poeta el feren patir molt i fins i tot hagué d’exiliar-se lluny de la capital, al cor de la Ribera.

El llibre, que alterna text i versos, està estructurat cronològicament en capítols dedicats a poblacions que foren importants en la trajectòria personal del poeta de Burjassot. Així apareix Burjassot, on passà la infantesa; València on treballà i conegué la dona; Sueca, el poble de Fuster; Xàtiva, el de Raimon o Alginet on viu Josep Lozano que engegà fa anys les Festes Estellés a la manera de les que es fan a Escòcia amb el poeta Robert Burns, passant per Alcoi, el poble del seu amic l’Ovidi,  per acabar a Vila-real, on reivindica que les noves generacions més joves d’artistes han de continuar immortalitzar els versos estellesians a través de les seus cançons.

Per la seua part Pau Alabajos ens contà que el llibre biogràfic “Vicent Andrés Estellés, la veu d’un poble” (2024) va ser un encàrrec de l’editorial Sembra per commemorar l’any del centenari del poeta. Pau recordà que se sorprengué que el nostre poeta no tinguera encara cap biografia. Articles acadèmics molts, però no un recorregut per la seua vida connectada amb els seus versos.Així i tot, considera que sí que s’hauria de fer algun dia un treball acadèmic rigorós sobre la vida d’Estellés.

Li va fer molta il·lusió el projecte, després de dos discos dedicats al poeta el 2013 (Pau Alabajos diu Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés) i el 2018 (Ciutat a cau d’orella) ara va rodant pel País Valencià el nou disc “La paraula viva i amarga”.

La recerca d’informació el va portar a contactar amb la família, amb la seua filla Carmina, que li va permetre tindre accés als documents més íntims. I d’aquesta manera va poder entendre millor alguns poemes en tindre a l’abast dades més sensibles. Pau ha volgut fer una biografia en relació a l’emoció. El llibre, a més, és un llibre divulgatiu, amb un peu a l’aula, per aproximar els estudiants més joves a l’obra d’Estellés, però l’altre peu a la llibreria i a la biblioteca per a un públic més general.

En conjunt, no és una biografia a l’ús, però com hem dit ofereix una vessant cronològica relacionada amb els pobles que en foren parts fonamentals de la seua vida, com ja va fer Vicent Andrés Estellés en el “Mural del País Valencià”  inspirat en Pablo Neruda i el seu “Canto General”.

De Vicent Andrés Estellés cal recordar el seu compromís cívic i social. I ho va fer quan era més difícil, en ple franquisme. I treballant en el diari Las Provincias, veu injustícies que no podrà publicar i, per tant, ho abocarà tot a la poesia. A més la família pateix un trasbals terrible en morir la seua filla Isabel als 3 mesos. D’aquest drama eixirà “Coral Romput”.

A l’any 1978  va rebre el premi de les Lletres Catalanes i, com a represalia, el tiren del diari i de la casa de Micer Mascó on vivia que era del diari. Es refugien a l’apartament del Perelló mentre a Burjassot li fan un homenatge descobrint un bust que la mateixa nit serà vandalitzat i llençat a la séquia.Tanmateix trobà refugi a Benimodo (la Ribera Alta) lluny de les violències de la Batalla de València i allí, tranquil i estimat per poble, passà els últims anys de la seua vida.

Vicent Andrés Estellés, el poeta del poble, el qui millor ha arribat a la gent, escrivia en un llenguatge planer de les emocions més profundes de l’esser humà, del dolor, de la pèrdua, l’amor i el compromís cívic.

L’acte ha acabat amb una actuació de Pau Alabajos en el que ha cantat i recitat alguns dels poemes més coneguts i estimats d’Estellés, com “Sonata a Isabel”, “Els amants” o Assumiràs la veu d’un poble.

Publicat originalment en La Cotorra de la Vall.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2024

0
Publicat el 1 de juny de 2024

Enfilem el darrer mes de la primavera i els primers dies de l’estiu. Sense pluja per ací, llevat d’unes minses gotes que han mullat el carrer, els núvols persistents no ens deixen veure el cel nocturn. Així que tenim de tot el pitjor, sense pluja i sense estrelles a la nit. I tot esperant si torna l’aurora boreal ara que la gran regió activa solar AR3664 ha sobreviscut a la rotació del Sol i torna a ser visible al disc solar.

Respecte a l’observació dels planetes en aquest mes poca cosa podrem veure en la primera part de la nit. Tots els planetes continuen a la dreta del Sol i, per tant, només seran visibles abans de l’alba. Només Mercuri guaitarà per l’horitzó oest els últims dies del mes.

La primavera acabarà el 20 de juny. Serà el dia del solstici d’estiu. Benvingut estiu.

Planetes

L’observació dels planetes serà difícil durant el mes ja que només hi seran visibles en les últimes hores de la nit, poc abans de l’alba, mirant cap a l’est. Formaran un alineament d’objectes, des del més separat del Sol, Saturn, cap a l’oest, fins a Venus i Mercuri molt prop del Sol i de l’horitzó.

Alineament dels planetes la matinada del 24 de juny 2024, 6:00 h. Venus i Mercuri ja han passat per darrere del Sol i son ara vespertins. Wikipedia.

Saturn, el més separat de l’horitzó en les hores anteriors a l’eixida del Sol, apareixerà per l’est a partir de les 3 de la matinada els primers dies del mes i a les 2 a mitjan mes. Serà durant les últimes nits de juny quan el podrem veure més aviat, cap a la 1:30 de la matinada. Per tant, durant juliol i agost Saturn serà visible abans de la mitjanit. La matinada del 27 de juny una Lluna minvant s’acostarà al planeta, cosa que permetrà fer-los una bonica foto eixint tots junts per la mar cap a les 1:30.

Saturn ix amb una Lluna minvant per l’est la matinada del 27 de juny 2024 a la 1:30 h. Wikipedia.

Els altres planetes Júpiter, Venus i Mercuri es troben molt prop de l’horitzó est i seran molt difícils de veure enmig de la llüissor solar. Els primers dies del mes, els 4 i 5 de juny, Júpiter i Mercuri estaran molt prop però només amb sort podreu admirar-los. Però passats els dies Júpiter s’anirà separant del Sol i cada vegada serà més fàcil veure’l. Al final del mes serà el rei del cel de la matinada.

Entre mig d’aquests dos, Mart serà visitat per la Lluna minvant la nit del 2 al 3 de juny.

Conjunció de Mart amb la Lluna. 3 juny 2024, 6:00. Wikipedia.

El dia 4 de juny Venus se situarà en el punt de conjunció superior solar, és a dir, amb la Terra, el Sol i Venus alineats. Aquell dia el planeta passarà per darrere de la nostra estrella a només 0° 03´ del centre del disc solar. En aquest moment se situarà en el punt més llunyà de la Terra a 1,74 ua.  Venus deixarà llavors de ser un objecte matutí per ser-ne un vespertí. Però no se separarà encara prou del Sol per deixar-se veure durant el mes de juny al capvespre.

Finalment el 14 de juny Mercuri també passarà per darrere del Sol i es trobarà en conjunció superior solar. Mercuri passarà a només 0° 56´ del centre del disc solar. En aquest moment se situarà en el punt més llunyà de la Terra a 1,32 ua. Mercuri deixarà de ser un objecte matutí per a ser-ne un vespertí. El planeta sí que es deixarà veure breument els darrers capvespres del mes si mirem cap a l’oest després de la posta de Sol.

El planeta Mercuri es deixa veure breument al capvespre els darrers dies de juny. 30 juny 2024 22:00. Wikipedia.

Pluges d’estels

A més tindrem diverses dues pluges d’estels, els Boòtids i els Ariètids.

La pluja d’estels dels Ariètids assolirà el màxim el 10 de juny. Amb una activitat des del 22 de maig al 2 de juliol, la seua taxa de meteors sol ser d’uns 50 meteors per hora. Com el seu nom indica, el radiant es troba en la direcció de la constel·lació d’Àries. La font de la pluja és desconeguda, però els científics creuen que està relacionada amb l’asteroide 1566 Ícar, tot i que l’òrbita pot correspondre també al cometa 96P/Machholz.

La pluja d’estels dels Boòtids assolirà el màxim del 27 de juny. Amb una activitat entre el 22 de juny al 2 de juliol, la taxa de meteors és molt variable. Normalment és molt feble, d’1 o 2 meteors per hora però de vegades s’han observat esclats ocasionals, com el darrer l’any 1998, quan la taxa va arribar a 100. El radiant es troba en la  direcció de la constel·lació del Bover. El cos celeste responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 7P/Pons-Winnecke.

Solstici d’estiu

La primavera acaba el 20 juny a les 22: 40 quan el Sol, en el seu camí aparent sobre l’eclíptica, arribe al seu punt més alt al cel, a 27º 27′ per damunt de l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’estiu. Al migdia solar del 21 de juny el Sol assolirà uns 74º d’alçada a la Safor.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 06 14 38
Quart creixent Juny 14 07 19
Lluna plena Juny 22 03 07
Quart minvant Juny 28 23 53

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges:

1.- Gemini North es troba a una altitud d’uns 4.200 metres a Maunakea, Hawaii. Les Cloud Cams nocturnes de Gemini North van poder capturar els extraordinaris fenòmens de llum que es veuen a la part dreta de la imatge. Presenta els fenòmens de llamps anomenats descàrregues super-atmosfèriques vermelles. Es distingeixen pel seu color i també per la direcció en què xoquen. Les llums vermelles i blaves baixen de 50 a 90 quilòmetres cap a la part superior de la coberta dels núvols. És extremadament difícil capturar aquests fenòmens amb la càmera i més encara des d’aquesta perspectiva única. Aquesta imatge va ser presa el 24 de juliol de 2017. Wikipedia Commons.

L’exposició de Jeroni Munyós arriba al Campus de Tarongers

0
Publicat el 15 de maig de 2024

La setmana passada la vicerectora de Cultura Ester Alba inaugurà al primer pis de l’aulari Nord del Campus de Tarongers l’exposició Chemins de fer, chemins de sable. Les espagnols du Transsaharien, un muntatge fotogràfic que explica el dur exili que patiren els republicans que fugiren per Alacant cap al nord d’Àfrica. La professora de la Universitat d’Alacant i fotògrafa Carmen Ródenas, comissària, ens explica, mitjançant unes extraordinàries fotografies, les restes de la línia de tren que havia d’unir Orà amb Dakar, travessant el Sàhara, l’anomenat Transsaharien, construït pels exiliats del Stanbrook, en condicions de treball forçat.

Seguidament la vicerectora inaugurà al hall de la Facultat de Dret situada al Campus de Tarongers de la Universitat de València l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb la convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Després d’haver estat exposada al hall de la facultat de Filologia, Traducció i Interpretació els mesos de novembre i desembre i al hall de la facultat de física els mesos de febrer i març d’enguany ara s’hi podrà veure fins al 28 de juny al Campus de Tarongers.

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi als regnes hispànics i a tot Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

Imatges: Enric Marco (1-2) i UVcultura / La Nau (3)

Una aurora il·lumina el cel nocturn

0
Publicat el 14 de maig de 2024

Divendres 10 de maig un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic impactà contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Uns hores abans l’enorme regió activa solar AR3664 havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

La Terra, en aquest moment, estava en la línia de visió de la tempesta i, a la nit i matinada les partícules carregades solars xocaven, interaccionaven i excitaven les molècules atmosfèriques com el nitrogen i l’oxigen.

Esquema interacció tempesta solar amb el camp magnètic i l’atmosfera terrestre. NASA.

En principi no hi ha res d’especial en aquest fenomen ja que, amb el Sol prop del màxim d’activitat, s’envien sovint cap a nosaltres aquests andanades de material calent. Les partícules solars queden enganxades al camp magnètic terrestre a gran altitud respecte a la superfície terrestre i, conduïdes per aquest, impacten en les zones polars, tant del nord com del sud. Aquestes interaccions son les causants de les belles aurores boreals i australs. Escandinàvia, Rússia, Alaska, Canadà i Islàndia en el nord i l’Antàrtida en el sud són els llocs habituals on s’observen aquests fenòmens.

Tanmateix divendres a la nit la tempesta geomagnètica tenia categoria G5, la més intensa dels últims 20 anys, així que era de les grosses, com també ho era la taca que l’havia produïda, d’una grandària de 18 terres. Els electrons i protons solars desbordaren les línies magnètiques usuals i pogueren col·lisionar amb l’oxigen i nitrogen a latitud més baixes. Així és com tota Europa, Canàries i Amèrica del Nord fins a Mèxic van observar belles mostres de llum al cel, un fet del tot extraordinari.

Els colors observats depenen de les molècules implicades però també de l’altura. L’oxigen emet llum verda i roja a gran altura mentre que el nitrogen brilla blau i morat a menor altura com es pot veure en el diagrama adjunt.

Durant tota la nit del divendres s’anaven rebent per les xarxes socials imatges impactants des de tot el país, des del nord com Puigcerdà, Prades, Morella, València, fins al sud, Pedreguer, Ontinyent, Alcoi entre milers d’observacions.

Des del 2003 que no se n’havia vist cap aurora boreal tan al sud. Aquella vegada només l’amic Joanma Bullón la fotografià des d’Aras de los Olmos, en els Serrans. L’anterior aurora va ser l’anomenada aurora de la Guerra Civil observada el 25 de gener de 1938 a gran part del món i reportada a Tortosa i Gandia entre molts altres llocs.

Els físics solars i especialistes en oratge espacial han destacat que la gran regió activa AR3664 és similar a la gran regió activa que provocà la tempesta geomagnètica de Carrington el primer de setembre 1859. Les aurores s’observaren fins a Roma, Cuba o Colòmbia. A més aquella fulguració pertorbà les línies telegràfiques.

Sempre s’ha pensat que un esdeveniment similar podria pertorbar o alterar la tecnologia terrestre com ja passà amb les apagades de Montreal causades per les tempestes geomagnètiques de 1989. En la tempesta del cap de setmana sembla que no ha passat res greu llevat d’una notícia no confirmada sobre l’afectació dels satèl·lits Starlink. Això ens portaria a pensar que la societat moderna ha fet els deures front a l’arribada massiva de plasma solar o potser aquesta vegada hem tingut sort.

Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 10 maig 2024. 22:45- José M. Femenia.
Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 11 maig 2024. 00:48- José M. Femenia.
Sant Mateu, 10 maig 2024. Héctor Doménech.
València. 10 maig 2024. Paco Burguera.

Jo, per desgràcia, no ho vaig veure. Estava amb un amic sota el cel ras mirant el Benicadell. L’Óssa Major cap al zenit, Sírius a l’oest, Hèrcules a l’est i el Lleó al sud, mentre la Lluna en forma de tall fi de meló buscava l’aixopluc darrere de l’horitzó.

Vídeo: Aurora boreal durant la nit del 10 a l’11 de maig de 2024 observada des de l’Observatori d’Aras de los Olmos (OAO) de la Universitat de València. Alícia Lozano, Vicent Peris, Òscar Brevià, Sergio Marín.

Enllumenar bé per a viure millor a Expociència

0
Publicat el 12 de maig de 2024

Enguany hem tornat a Expociència, la gran fira de ciència del Parc Científic de la Universitat de València. Cada grup d’investigació ha de fer l’esforç d’explicar d’una manera clara que és el que fa. Una manera de retornar a la societat tot allò que ens han donat. I un any més hem posat en marxa el nostre taller: ENLLUMENAR BÉ PER A VIURE MILLOR amb diverses activitats dirigides a xiquets i adults per a conscienciar-los sobre el problema de la contaminació lumínica.

Salvem la nit, el nostre grup de treball que estudia els problemes que causa l’enllumenat nocturn sobre els ecosistemes nocturns i la salut humana, va presentar dues tasques relacionades amb la llum.

Al centre de la sala, amb una caixa de llums que consta de llums incandescent, fluorescent i LED es va fer una introducció sobre els diversos tipus d’enllumenat que s’han utilitzat històricament als carrers i a les cases així com els seus avantatges i problemes. Podíem distingir els diferents tipus de LED, amb temperatura de color des de 2700 (càlid) fins a 6500 K (molt fred), amb diferents impactes sobre el medi ambient i la salut humana. A més a més, amb l’ús d’un espectrògraf portàtil es va mesurar les diverses llums per determinar directament del contingut de llum blava de cadascuna d’elles i quines son les que menys afecten el medi ambient. En la nostra caixa és el més càlid, el de 2700 K, però se’n poden trobar també més càlids encara, de 2200 K o 1800


Enguany estrenàvem la nova activitat amb un petit poble, diverses llums càlides i fredes i un projector per fer les estrelles i la Via Làctia. Sense apantallament les estrelles desapareixien essent la làmpada freda la pitjor de totes. Però a més la llum incidia directament en les finestres de les cases simulant la intrusió lumínica. Un exemple pràctic que agradà als visitants.

A més de les dues tasques per explicar la contaminació lumínica amb llums reals també disposàvem de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel nocturn.

Una gran imatge nocturna de l’àrea metropolitana de València obtinguda l’any 2011 des de l’Estació Espacial Internacional per l’astronauta Paolo Nespoli va permetre explicar com els llums de qualsevol instal·lació d’enllumenat, encara que siga petita, arriba ben lluny, fins i tot a l’espai.

Finalment s’oferia el còmic Il·lumina el teu rellotge, en diversos panells i codi QR per poder-se’ls baixar. Una nena parla amb un gat setciències dels problemes causats per la contaminació lumínica d’una forma divertida i molt entenedora. Al final s’hi troben uns tests per veure com portes els teus ritmes biològics i unes recomanacions per dormir millor.

Calculem que unes 50 persones, adults i xiquets, passaren pel nostre taller durant les 4 hores que durà. Esperem haver despertat el seu esperit crític en qüestions d’enllumenat.

Imatges: Ángel Morales i Enric Marco.

El cel de maig 2024

0
Publicat el 2 de maig de 2024

El mes de maig comença amb núvols i clars i, malgrat les darreres pluges, la sequera encara és persistent. El cel nocturn no es deixa assaborir del tot, donada la passada de núvols alts que enterboleixes les estrelles.

Els planetes han deixat el cel del capvespre per refugiar-se en el cel de la matinada. Júpiter, finalment ens abandona i no podrem veure cap planeta abans de mitjanit fins l’agost.

Cel nocturn del primer de maig de 2024 a les 22:00 h. Stellarium.

Planetes

Admirant el cel nocturn de matinada podrem veure les aproximacions dels planetes la primera setmana de maig. Del 3 al 6 de maig durant la matinada i poc abans de l’eixida del Sol, cap a l’est, la Lluna minvant visitarà Saturn, Neptú, Mart i Mercuri. Les aproximacions seran tan grans que algunes vegades semblarà que el planeta i la Lluna es toquen.

El gegant Júpiter ha deixat de ser el llumener dels capvespres dels darrers mesos i s’ha enfonsat en la lluïssor del Sol. El 18 de maig el planeta es trobarà en conjunció solar, és a dir, alineat amb la Terra i el Sol (Terra- Sol – Júpiter). Júpiter passarà per darrere del Sol, amb una separació angular amb aquest de només 0° 43′ del Sol. A partir d’aquest moment Júpiter passarà, de ser un objecte vespertí a un de matutí.

La nit del 3 al 4 de maig començà el ball de la Lluna amb els planetes. A les 00:31 la Lluna minvant passarà a només 0° 50´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari. En la matinada del 31 de maig la Lluna i Saturn tornaran a estar en conjunció. La Lluna se situarà a 0° 22´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari.

La nit següent (4 – 5 de maig), la conjunció entre la Lluna i Mart serà a les 04:25 quan el nostre satèl·lit s’acoste a només 0° 11´ al nord de Mart, en la constel·lació de Pisces.

Alineament dels planetes a la matinada. La Lluna, Mercuri, Mart i Saturn. 4 de maig de 2024 a les 6:15 h. Stellarium.

Finalment poc abans de l’alba del 6 de maig la Lluna estarà en conjunció amb Mercuri, amb una separació prou gran de 3° 49´ al nord del planeta, en la constel·lació de Pisces.

Dos dies després, el 9 de maig, Mercuri se situarà en el punt de la màxima elongació occidental, és a dir a la màxima separació del Sol en la seua aparició abans de l’alba. Començà el millor període per observar-lo. Però a més a més, uns dies més tard, el 12 de maig el planeta assolirà la major altura respecte a l’horitzó est de tot l’any 2024. No perdeu l’ocasió per admirar aquest planeta tan esquiu.

Fets destacats

La nit del 23 al 24 de maig la Lluna plena s’aproximarà molt a Antares, l’estel principal de la constel·lació de l’Escorpí. A casa nostra la màxima aproximació s’esdevindrà cap a les 6 del matí del 24 de maig quan la Lluna passe a un 15′ de l’estrella. Això és la meitat del diàmetre de la Lluna.

Tanmateix a Amèrica tindran més sort. A Mèxic, per exemple de 1:1 a 5:24 (UT) la Lluna ocultarà completament l’estrella. Un bell espectacle celeste que no podrem gaudir ací.

Conjunció entre la Lluna i Antares. 24 de maig 2024 a les 05: 00 h. Stellarium.

Pluja d’estels

Maig és el mes de la pluja de meteors η-Aquàrids. Activitat entre el 19 d’abril al 28 de maig, amb un màxim el 6 de maig. La taxa màxima observable serà de 40 meteors per hora. El màxim de la pluja serà observable a l’alba del 5 i en la matinada del 6 de maig, cap a la part est de l’esfera celeste. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte propulsor de la pluja és el cometa 1P/Halley, amb un període orbital de 61 anys. El millor indret per a veure la pluja és prop de l’equador terrestre i fins a 30 graus de latitud sud.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Maig 01 13 27
Lluna nova Maig 08 05 23
Quart creixent Maig 15 13 48
Lluna plena Maig 23 15 53
Quart minvant Maig 30 19 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges:

1.- El Sol en continu amb un Seestar S50. 2 de maig 2024. Enric Marco.

Un passeig a la línia K/Pg (K/T)

0
Publicat el 21 d'abril de 2024

Els dies de Pasqua són el moment ideal per visitar indrets pròxims que ens són encara desconeguts. Llocs del nostre país que per la seua singularitat mereixen el desplaçament.

El passat dia 7 d’abril, vespra de Sant Vicent, ens hi acostàrem a un d’aquest llocs simbòlics, no per la bellesa de la població o pels fets històrics que allí s’esdevingueren. No, realment el que feu complir un desig de fa anys fou ser-hi a un lloc carregat de significat en la història de la Terra: el límit entre el Cretàcic i el Paleogè (o el Cretàcic i el Terciari, com abans se solia denominar).

Aquest aflorament geològic constitueix una foto fixa d’un moment determinant de la història del nostre planeta: el residu, la prova més determinant, del moment en el que un asteroide d’uns 10 km de diàmetre impactà contra la Terra fa uns 65 milions d’anys en el que actualment és la península de Yucatán. De resultes d’aquest impacte es formà un gran cràter de 200 km d’ample (cràter de Chicxulub), es produïren immensos tsunamis, grans incendis forestals, i s’omplí el cel de cendres durant molts anys impedint la funció clorofíl·lica de les plantes. De resultes de tot això s’acabà amb la major part de la vida, incloent-hi tots els dinosaures, llevat dels antecessors de les actuals aus.

Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

D’aquell desastre ambiental, que sol associar-se amb la quinta extinció, en devien haver restes geològiques. Això pensaren Luis Alvarez i el seu fill Walter en els anys huitanta del segle passat quan proposaren que havien d’existir. Finalment les restes de l’asteroide ejectats de la zona de l’impacte s’han trobat arreu del món, en llocs que actualment són punts de referència internacional.

Aquests estrats d’una grandària decreixent a mesura que hom s’allunya de la zona d’impacte presenten unes característiques similars.  Tenen uns centímetres de gruix amb una capa inferior fina, rogenca i més fosca, que conté material ejectat per l’impacte. En aquesta capa, Álvarez i el seu equip descobriren una alta concentració d’iridi, un metall rar en l’escorça terrestre però molt abundant als asteroides. A més, observat amb la lupa, s’hi han trobat microtectites, esfèrules, boles mil·limètriques formades a altes pressions i temperatures, com ara les que es produeixen amb el xoc d’una gran roca contra la superfície terrestre. Per damunt d’aquest estrat, i amb un gruix d’uns centímetres, trobem una altra capa, la composició de la qual és principalment argila fosca formada pels materials més fins ejectats de l’escorça terrestre per l’impacte i que van quedar en suspensió durant anys en l’atmosfera aturant de manera intensa la irradiació solar. El color fosc és una conseqüència dels incendis i erupcions volcàniques que van succeir després de la catàstrofe.

Les restes de la línia K/Pg més pròxima a casa es trobem prop de la població d’Agost (l’Alacantí), en el quilòmetre 9 de la carretera que l’uneix amb Castalla. Allí en un talús a la vora de la carretera l’estrat geològic es veu perfectament. Amb un poc d’esforç vaig pujar el monticle i m’hi vaig acostar per veure’l i tocar-lo. Allí estava davant meu: una fina capa rogenca sobre la qual s’hi veien uns estrats d’argila més gruixuts. El tros descobert de la línia abastava més d’un metre, i estava enfonsada, com una cicatriu, cosa que denotava que s’hi havien extret nombroses mostres, per a investigació o per col·leccionismes, massa potser.

No sé descriure els sentiments que em vingueren al cap en tindre en la punta dels dits un tros excepcional de la història de la Terra. Allí, la banda fina rogenca inferior era de l’asteroide, la part d’argila superior de les restes del desastre següent. Aquesta línia representa una frontera de la història de la vida. Fa 65 milions d’anys la comarca de l’Alacantí estava sota el mar de Tetis i encara no havia emergit. Així que per sota de la línia s’hi podrien trobar restes de plesiosaures,  mosasaures, i ammonits que ja no trobarem per damunt d’aquesta. Per damunt de la línia la Terra havia canviat. La vida havia passat un coll d’ampolla, havia perdut el 70% de les espècies i malgrat tot continuava.

Entre els més coneguts que desaparegueren a causa de l’impacte trobem els dinosaures no aviaris. Aquests fets tràgics per a ells, fou un gran avantatge evolutiu per als nostres ancestres mamífers ja que deixaren lliure nombrosos nínxols ecològics per a noves espècies, a partir de les quals fa uns pocs milions d’anys eixiren els primats i els humans.

Així que gràcies a aquell impacte catastròfic que causà un canvi global, la nostra espècie ha pogut evolucionar i dominar la Terra.

Mentre admirava aquesta marca geològica singular un parell de xiques aturaren el cotxe ben a prop. També venien a conèixer de primera ma aquesta cicatriu de la història de la Terra. Tots compartirem el goig per reconèixer-la i valorar-la.

Aquest indret és un referent internacional i està protegit. El 3 de abril de 2020 el Consell de la Generalitat Valenciana declarava monument natural el “límit geològic K/T, Capa Negra d’Agost” i és en el DOGVA nº 8797/24.04.2020 on  podràs trobar el decret 45/2020, de 3 d’abril, de la seua declaració.

Més informació:

Estudi geològic. First legal protection applied by the Autonomous Community of Valencia based on geoheritage assessment: the K/Pg boundary at Agost (Alicante, Spain).

D’on vaig traure la idea i s’explica l’emoció del descobriment personal. Una peregrinación geológica: el límite K/T (K/Pg) en Agost.

Geologia 2016. Agost i la via verda del Maigmó.

Informació turística. Camins de dinosaures. Jaciment Límit K/T (Agost).

El límite K-T, evidencia de un impacto. Astrogeda. Agrupació Astronòmica d’Elx.

Imatges:

1.- Impressió artística de l’asteroide en el moment del xoc contra els mars tropicals i poc profunds de la península de Yucatán, rica en sofre. Donald E. Davis. JPL. Wikipedia Commons.

2.- Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

3-5.- La línia K/Pg a Agost. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , , , , , , | Deixa un comentari

I la Lluna tapà el Sol a Mèxic

0
Publicat el 13 d'abril de 2024
Estructura en diamant. Mazatlán. 20:08.

Tal con estava previst dilluns passat, la Lluna tapà el Sol a Nord-Amèrica. Des de casa estant, poguérem gaudir de l’espectacle gràcies a les càmeres instal·lades per diverses institucions com ara la NASA i Exploratorium, el Museu de la Ciència de San Francisco que ho retransmeteren per YouTube.

Així poguérem veure com l’ombra lunar, després d’haver recorregut part del Pacífic entrava finalment en terra mexicana i arribava a la ciutat costanera de Mazatlán on la totalitat començà a les 18:08 (UTC). La Lluna continuà cobrint el Sol, mentre la Terra girava. Així l’ombra lunar arribà a Torreón a les 18:17. Les càmeres de l’Exploratorium també s’instal·laren a la ciutat texana de Junction on l’eclipsi total arribaria una mica més tard a les 18:35.

Eclipsi de Sol del 8 abril 2024. Nayarit, Sinaloa, Durango, Coahuila i Texas. Yuk Tung Liu.

Al contrari del que s’esperava fa una dies, els núvols feren acte de presència a tots els llocs del recorregut. En diversos moments, com ara a Torreón, no deixaren veure el principi de l’eclipsi parcial. Tanmateix es portaren bé al final ja que tots deixaren veure la fase de totalitat.

Vos deixe algunes de les imatges comentades.

Eclipsi total en Mazatlán. Corona i protuberància solar. 18:11 UTC

En Torreón, Mèxic, l’ombra de la Lluna arribà uns 10 minuts més tard.

Darreres llums del Sol a través de les muntanyes de la Lluna. Perles de Bailey. Torreón, 18:17 UTC
Eclipsi total de Sol a Torreón. Corona i protuberància solar. 18:17 UTC
Estructura en diamant. Torreón. 18:18 UTC

A Vilaweb podem veure algunes de les imatges més espectaculars de l’eclipsi solar total. El fenomen ha deixat imatges espectaculars, tant de l’eclipsi com de la multitud que l’ha volgut contemplar en directe.

Quan cerques informació sobre l’eclipsi a Google…

Imatges solars: NASA i Exploratorium.

Imatge del gràfic: Yuk Tung Liu.

Publicat dins de El Sol, Sistema solar i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari