Viatge al cor de la Galàxia

La Via Làctia és el nom popular que li donem a la nostra galàxia, zona de l’Univers on es troba el sistema solar. Formada per un disc pla d’uns 120.000 anys de diàmetre amb estructura de braços espirals, conté més de 200 mil milions d’estels, els seus corresponents planetes, així com milers de nebuloses de gas i pols, d’on després d’un llarg procés de col·lapse naixeran noves estrelles.El lloc més misteriós és el centre de la Via Làctia.  En el centre, que té forma de bulb esfèric i barrat, es concentra gran quantitat d’estrelles en general velles i ara sabem també que hi ha un forat negre supermassiu d’uns 4 milions de masses solars.

A conseqüència de la gran quantitat de pols que hi ha en la línia de visió des de la Terra cap al centre galàctic, que està situat en la constel·lació de Sagitari, la presència d’aquest forat negre només s’ha pogut detectar amb instrumentació especial i treballant en el rang de la llum infraroja.

L’Organització dels Observatoris Europeus de l’Hemisferi Sud (ESO) ha publicat fa uns dies un vídeo per acostar-nos de manera virtual a aquesta zona especialment interessant de la nostra galàxia. El vídeo comença amb una visió àmplia de la nostra galàxia, vista per un observador a ull nu des d’un indret amb cel ben fosc. Després ens submergim en la polsegosa regió central per fer-hi una ullada de ben a prop. Allà descobrirem el forat negre de quatre milions de masses solars, envoltat per un eixam d’estrelles que giren ràpidament al seu voltant. Evidentment, el forat negre és invisible però podem percebre la seua posició gràcies als moviments de les estrelles observats al llarg de 26 anys pels telescopis d’ESO. Un zoom a aquesta zona ens acosta a l’estel anomenada S2, que és l’estel que es troba més prop del monstre estel·lar. El maig del 2018 es trobava en el punt de màxima aproximació al forat negre. La part final del vídeo mostra una simulació dels moviments de les estrelles.

Informació del vídeo:

Acercándonos al centro de la Vía Láctea

Imatges i vídeo:

1.- Vídeo. ESO / GRAVITY Collaboration
2.- Imatge artística de com es creu que és la Vía Làctia vista des de fora.

La IAU repara una injustícia històrica

El reconeixement a qui ha obert un camí nou ha de ser una norma en la vida. I encara ho ha de ser més en l’àmbit de la ciència. Per això existeixen els premis Nobel.

Durant el mes d’agost la Unió Astronòmica Internacional (IAU, de les sigles en anglés) ha celebrat a Viena la XXXèna reunió plenària bianual. L’any que ve celebrarà 100 anys de vida. 100 anys en que l’associació mundial dels astrònoms ha fomentat l’astronomia a tot arreu sobretot a països del tercer món, ha afavorint la igualtat de les dones en l’accés a aquesta ciència, s’ha fet càrrec de la ingent càrrega de la nomenclatura dels cossos celestes explorats per les missions espacials, entre altres moltes tasques assignades.

Durant aquestes reunions l’aplec mundial dels astrònoms pren decisions. Si l’any 2006 va votar degradar Plutó a la categoria de planeta nan, enguany també ha pres alguns acords importants. Això s’ha fet mitjançant resolucions que han de votar els astrònoms membres.

Una de les resolucions presentades enguany ha estat molt rellevant ja que pretén reparar una injustícia històrica.

Ajust lineal de la relació distància-velocitat de l’allunyament de les galàxies (llei de Hubble). Es representen les 24 galàxies que Hubble utilitzà en la seua publicació original de 1929. Un parsec =3,26 anys-llum.

En cosmologia, la llei de Hubble estableix una relació de proporcionalitat entre la distància a la que es troben les galàxies i la velocitat de recessió d’aquestes. És a dir, les galàxies pròximes s’allunyen a velocitats moderades mentre que per a les galàxies llunyanes la velocitat en que es mouen és molt gran. Els astrònoms nord-americans Edwin Hubble i Milton Humason la publicaren el 1929 després de gairebé una dècada d’observacions. Actualment, es considera com una de les evidències fonamentals en suport de la teoria de l’origen de  l’univers o big bang i de l’expansió de l’univers. Si les galàxies se separen unes de les altres, en algun moment la matèria estaria més compactada, i, per tant, ha d’existir un inici.

Les observacions realitzades a l’Observatori de Mont Wilson a California demostraven, a partir de l’anàlisi dels espectres de la llum de les galàxies, que els senyals que causen la presència dels elements químics (línies espectrals) no estaven al seu lloc normal sinó que presentaven un desplaçament sistemàtic cap al roig (anomenat en anglés resdhift) que és proporcional a la seua distància respecte al Sol.

Aquest resultat extraordinari totalment experimental va revolucionar l’astronomia en demostrar que l’univers està en expansió i, per tant, necessàriament va tindre un origen. Quan va ocòrrer l’origen? Això depén del ritme d’expansió de les galàxies, anomenat Constant de Hubble (H0)  que és justament la pendent de la recta de la llei. Hubble determinà que era d’uns 500 (km/s)/Mpc, és a dir s’incrementa 500 km/s per cada milió de parsecs d’allunyament.  (1 Megaparsec = 1.000.000 parsecs,  1 parsec = 3,26 anys-llum).

Desplaçament cap al roig de les línies espectrals en l’espectre visible d’un supercúmul de galàxies distants (dreta), comparat amb el del Sol (esquerra). La longitud d’ona s’incrementa cap al roig i més enllà.

Tanmateix aquesta demostració de l’expansió de l’univers no era la primera. En aquell 1929 no era de domini públic però dos anys abans, el sacerdot i astrofísic belga  Georges Lemaître havia publicat  l’article “Un Univers homogène de masse constante et de rayon croissant rendant compte de la vitesse radiale des nébuleuses extra-galactiques” (Un univers homogen de massa constant i de radi creixent expliquen la velocitat radial de les nebuloses extragalàctiques) en els Annales de la Société Scientifique de Bruxelles.

En aquest article Lemaître redescobreix la solució dinàmica de Friedman de les lleis de Relatividad General d’Einstein (1915) que implica una expansió de l’univers. Tanmateix aquesta solució teòrica que preveu un origen i una evolució dinàmica s’havia d’avalar amb dades experimentals. L’astrofísic belga, que no era observador, usà  les dades sobre les velocitats i distàncies publicades en articles anteriors. Així que dos anys abans de Hubble aconseguí una llei d’expansió similar però amb un ritme d’expansió d’un 600 (km/s)/Mpc.

 Aquest descobriment restà ignorat durant anys per la comunitat científica per la llengua en que estava escrit i per estar publicat en un butlletí astronòmic belga.

Tot i això, segurament l’astrònom nord-americà Edwin Hubble coneixia el treball de primera mà. Ell i Georges Lemaître es trobaren en la tercera Assemblea General de la IAU celebrada en Leiden en juliol de 1928 i intercanviaren punts de vista sobre la importància del redshift i la distància de les galàxies sobre el model evolutiu del Univers.

L’any següent Edwin Hubble publicà el famòs article “A Relation between Distance and Radial Velocity among Extra-Galactic Nebulae” (Una relació entre la distància i la velocitat radial de les nebuloses extragalàctiques) en que proposà i calculà una relació lineal entre les distàncies i velocitats de les galàxies. A diferència de Lemaître, ell va incloure moltes dades noves de galàxies mesurades, llista que augmentà en un article posterior signat amb el seu col·laborador Humason. A partir d’aquests grans contribucions tota la comunitat científica conegué la relació com a llei de Hubble.

Tanmateix la contribució primera de Lemaître al descobriment de l’expansió de l’Univers es reconegué ben prompte. L’any 1931 la revista britànica Monthly Notices of the Royal Astronomical Society invità el físic belga a publicar el seu article del 1927 en anglés. Però modest com era, va ometre deliberadament tota la secció en que calculava el ritme d’expansió de les galàxies ja que: “No ha trobat aconsellable reimprimir la [seva] discussió provisional de les velocitats radials que clarament no té cap interès real, i també la nota geomètrica, que podria ser reemplaçada per un petita bibliografia de documents antics i nous sobre el tema

Ara passats 90 anys, la Unió Astronòmica Internacional ha volgut reparar l’error d’oblidar en el seu moment la contribució de Lemaître i, en l’afany de retre homenatge simultàniament als astrònoms belga i nord-americà, demana als astrònoms votar per renomenar la llei d’expansió de l’Univers com a Llei de Hubble-Lemaître.

No tinc dubtes que la resolució serà aprovada per una àmplia majoria. Repararem una injustícia històrica. En ciència hi ha moltes més….

La resolució es pot llegir ací

https://www.iau.org/static/archives/announcements/pdf/ann18029e.pdf

Imatges:

1.- Georges Lemaître de Flick Tonytone
2.- Corriment al roig de les galàxies. Wikipedia commons
3.- Retrat d’estudi d’Edwin Powell Hubble. Fotografiat per Johan Hagemeyer, Camera Portraits Carmel. 1931. Wikimedia Commons.

El cel de setembre de 2018

El mes de setembre comença i amb ell l’estiu fa la davallada final cap a la tardor. El mes d’agost no ens ha donat massa alegries des del punt de vista astronòmic ja que poques han estat les nits serenes, clares i lliures de la molesta presència de núvols.

Mentrestant les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, Sagitari i Cigne van deixant passar progressivament les constel·lacions tardorals de l’Aquari i els Peixos.

Tanmateix setembre també ens té preparat sorpreses. Els planetes que ens han acompanyat aquests mesos continuen al cel durant el mes. Només Venus ja és difícilment visible al cel del capvespre. Neptú, amb ajuda instrumental, agafarà el seu lloc al panell d’objectes visibles.

Com ja he dit, Venus ens deixa. El planeta encara brillarà cap a l’oest durant una hora després de la posta del Sol els primers dies del mes al costat de l’estrella Spica de la constel·lació de la Verge. La primera quinzena del mes encara el podrem veure, però més endavant s’haurà endinsat tant en la zona pròxima al Sol que la brillantor solar farà impossible la seua observació. Haurem d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a veure al capvespre.

Júpiter, el gegant planetari, encara és ben brillant al cel en la constel·lació de Balança després de la posta del Sol. Però, com Venus, també està ben baix a l’horitzó i  no romandrà gaire temps més al cel del capvespre. Al final del mes s’endinsarà definitivament també en les lluïssors del Sol del capvespre. Les vesprades-nits dels 12 i 13 de setembre una Lluna creixent com una tallada fina de meló se situarà entre els planetes Venus i Saturn, cosa que permetrà fàcilment la seua identificació.

Saturn i Mart, que estaran situats en les constel·lacions de Sagitari i Capricorni respectivament, seran observables durant la primera part de la nit. A la matinada, a mesura que avancen el mes ja deixaran de ser visibles, engolits per l’horitzó oest. La nit del 17 al 18 de setembre una lluna creixent se situarà a només 2 graus (la grandària d’unes 4 llunes plenes) del planeta Saturn. Una bona oportunitat per fer-los fotografies.

 

Mart és actualment el planeta més brillant del cel. De color roig encés destaca ben clarament en el cel vespertí si mirem cap al sud-est. La proximitat a la Terra afavoreix la vista encara que l’observació telescòpica amb instruments menuts no mostra grans detalls del seu aspecte, mig esborrat per una tempesta d’arena que dura mesos i que sembla que arriba a la seua fi. La nit del 19 de setembre una lluna més que creixent es situarà a la seua dreta.

Aquest mes podrem, a més a més, descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari. Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació si mirem cap al sud-est. El planeta estarà en oposició al Sol el pròxim 7 de setembre i, per tant, al punt més pròxim a la Terra. Aquests mesos de setembre i octubre seran uns bons moments per tractar d’observar-lo amb l’ajuda òptica d’uns prismàtics o d’un telescopi menut. Amb una magnitud de 7.9 és un objecte fàcilment assolible encara que amb un disc de  només 3.7 segons d’arc.

Finalment recordar que l’estiu acabarà el 23 de setembre. A les 03:54:07 el Sol travessarà l’equador celeste i la tardor començarà. Serà el dia de l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Setembre 3 04 37
Lluna nova Setembre 9 08 01
Quart creixent Setembre 17 01 14
Lluna plena Setembre 25 04 42

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart i Saturn des de Ziga, la Vall del Baztan,  27 d’agost 2018. Enric Marco.
2-6. A partir del programa Stellarium.

Matar Joan Fuster

La suposada idíl·lica transició valenciana va ser tot menys pacífica. Els qui vàrem viure aquells anys de Batalla de València recordem les agressions, atacs i la por al carrer.

Uns dels episodis més inquietants i enigmàtics d’aquells anys de plom va ser l’atemptat del l’11 de setembre de 1981 que quasi van acabar amb la vida de l’intel·lectual valencià Joan Fuster.

L’intent d’assassinar l’escriptor va saldar-se amb una investigació judicial mínima. La col·locació de dues potents bombes a la casa de Fuster a Sueca culminava una escalada d’atacs impunes a llibreries, seus de partits d’esquerra i intel·lectuals valencians.

D’aquell fet ocorregut a la casa de Fuster tampoc es van trobar culpables i, dins de l’imaginari col·lectiu valencià, aquest atac forma part de la llarga llista d’agressions del post-franquisme impunes contra el precari redreçament cultural i polític del País Valencià.

Francesc Bayarri, periodista valencià, representant de l’escàs periodisme d’investigació que queda al País, ha estudiat detingudament aquells fets a partir dels documents judicials i policials existents, n’ha exprimit les dades fins als límits possibles i n’ha extret unes conclusions d’allò més inquietants. Si volem saber-ne més en aquest enllaç podeu comprar el llibre.

L’obra, però, inclou altres reportatges també ben interessants, com les activitats d’una colla de feixistes croats a la Ribera Alta, les llegendes urbanes de la Guerra Civil d’un poble de l’Horta, la història d’Amado Granell, el primer militar aliat a entrar al París ocupat pels nazis o la reivindicació de la figura de Blasco Ibañez, abandonada per l’esquerra valenciana.

Un llibre ben interessant per llegir en les caloroses vesprades de l’estiu i més enllà també.

L’1 de juny passat es presentà el llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc on s’esdevingué l’atemptat. Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, i Francesc Bayarri, periodista i autor, ens contaren l’ambient que es respirava a la València del 1981 i quines hagueren pogut ser les raons per a l’atemptat al nostre escriptor més estimat.

1.- Coberta del llibre
2.- Presentació del llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc dels fets. amb Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana i Francesc Bayarri, periodista i autor.

Parlant de contaminació lumínica al Parc Natural del Túria

Els parcs naturals valencians, sobretot els pròxims a l’àrea metropolitana de València, sofreixen els excessos de l’enllumenat de les ciutats. Només el Parc Natural de l’Albufera, i  la part que correspon a la ciutat de València, es troba més o menys protegida per una ordenança municipal.

Tanmateix la contaminació lumínica no és un problema local sinó global i les ciutats sempre contaminen a gran distància.

Per conscienciar del problema, el passat 20 de juliol participàrem en una Jornada de Conscienciació en el Centre de Visitants del Parc Natural del Túria situat a la vora del riu a Vilamarxant.

Amb la sala plena, i amb llista d’espera segons ens van dir, vàrem explicar els problemes d’estalvi energètic primer, però també mediambientals i de salut que porta la deficient il·luminació dels nostres pobles i ciutats.

Com sempre les preguntes dels assistents foren la part més interessant de la Jornada, en les que l’ús de LED de llum excessivament blanca fou clarament desaconsellada per a l’enllumenat públic i també per a l’enllumenat de les cases.

Després de sopar a la vora del riu, l’observació del cel de finals de juliol va meravellar els assistents. Els planetes Venus, Júpiter, Saturn i Mart eren visibles, així com la Lluna.

En la Jornada col·laborà la Coordinadora en defensa dels Boscos del Túria, membre de Cel Fosc. El seu president Ángel Morales i jo mateix ens encarregàrem de la xarrada i de l’observació astronòmica posterior.

Més informació i fotos al bloc de la Coordinadora:

Jornada de concienciación sobre contaminación lumínica y observación astronómica programada en el Parque Natural del Turia en Vilamarxant

Imatges:
1-3. Alguns moments de la xarrada.

Tot esperant els Perseids

L’espectacle celeste de l’estiu, el màxim de la pluja dels Perseids, ja és a tocar.  Encara que ja són visibles des de fa dies alguns meteors de la pluja, és previst que el màxim d’activitat siga la nit del diumenge 12  al dilluns 13 d’agost. I cal recordar sempre que l’observació des de llocs foscos allunyats de la llum de les ciutats és estrictament necessària.

Els Perseids són una pluja de meteors amb el màxim situat tots els anys al voltant del 12 d’agost. Els Perseids també reben el nom popular de “Llàgrimes de Sant Llorenç” per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festivitat del màrtir del mateix nom.

La pluja dels Perseids és un dels fenòmens astronòmics més populars ja que ocorre en ple estiu, en agost, mes de vacances, amb temps per gaudir de la natura i de la contemplació del cel nocturn. A més també cal destacar que per a l’observació dels meteors no cal cap equipament especial, es pot fer com a activitat familiar i no cal cap explicació tècnica. Només cal esperar i gaudir-ne. I recordar que tot aquest foc d’artifici celeste natural té un origen molt llunyà en l’espai i en el temps ja que la causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.

Qué són els Perseids?

Els Perseids estan associats al cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Així doncs, el cometa està actualment molt lluny de nosaltres. Tanmateix, en ser els cometes un conglomerat heterogeni de gels de distinta composició (aigua, diòxid de carboni, amoníac, etc…) mesclat amb petites roques i pols, aquest material congelat es sublima — passa de sòlid a vapor — en aproximar-se al Sol i, en fer-ho, arrossega amb ell trossos de gels i grans de pols que van omplint i “embrutant” l’òrbita.

Aquests dies la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, està passant per l’ampla zona que ocupa aquesta pols del cometa 109P/Swift-Tuttle, i, per això mateix, està recollint moltes d’aquestes partícules cometàries. La Terra es mou aquests dies en direcció a la constel·lació de Perseu, i, per això mateix, sembla, per efecte de perspectiva, que tots els meteors dels Perseids vinguen d’un punt o radiant situat al nord d’aquesta constel·lació.

Com que són residus d’un cometa que travessa l’òrbita terrestre, aquestes partícules tenen velocitats semblants o superiors a la velocitat de la Terra. Les velocitats d’aquests meteors poden superar fàcilment els 50 quilòmetres per segon i alguns poden arribar fins i tot als 70 km/s. A aquestes altíssimes velocitats aquestes partícules, la majoria de les quals no arriben a un o dos mil·límetres de gruix, es cremen pel fregament en l’alta atmosfera.

Com mirar els Perseids?

Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà durant la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany, a més, pot ser un bon any per observar molts Perseids, donat que serà lluna nova dos dies abans i, per tant, a l’hora de l’observació la lluna creixent ja s’haurà post i el cel serà lliure de la llum de la Lluna. Això sí, cal fugir de les ciutats en cerca de cels nocturns impol·luts.

La posició ideal per observar els meteors perseids és estirar-se en direcció al nord-est sobre una tovalla o seure en una gandula per tindre a l’abast la major àrea de cel visible. El punt o radiant d’on semblen eixir els meteors dels Perseids és troba al nord de la constel·lació de Perseu.

La constel·lació no emergirà de l’horitzó nord-est fins la 1 h de la matinada i, és a partir d’aquest moment que els meteors seran més abundants. Tanmateix molt abans d’aquesta hora, se’n podran veure al cel alguns molt especials, els meteors que freguen l’atmosfera terrestre i que no cauen, encara que dibuixen una brillant traça al cel nocturn. La previsió del nombre de perseids observats està al voltant de 100 o 150 meteors per hora en condicions de qualitat del cel nocturn excepcionals. Tanmateix si observem 20 o 30 per hora ja hem d’estar satisfets ja que significa veure’n una cada 2 minuts.

Recordeu que cal adaptar l’ull a la foscor durant un mínim de 30 minuts per veure bé el cel i que l’engegada momentània d’una llanterna de llum blanca en el lloc d’observació fa perdre l’adaptació ocular nocturna. Si voleu utilitzar un llum, aquest ha de ser roig. Només cal que l’hi adapteu una cel·lofana vermella al vostre llum blanc i tot hi guanyareu. Mirar el cel nocturn no és arribar i moldre.

On mirar els Perseids?

I és que el més important per tindre una experiència completa és observar des d’un lloc ben fosc. Al País Valencià cal anar a les comarques de l’interior, a la Canal de Navarrés, o millor encara als Serrans o al Racó d’Ademús. També és una bona raó per visitar la reserva Starlight de Gúdar-Javalambre. Un altre bon lloc és situar-vos a les comarques interiors de Castelló.

A Catalunya, el millor indret per veure els Perseids és el Montsec, encara que les valls del Pirineu som molt foscos i els meteors no se us escaparan. Els millors indrets per veure els Perseids a Catalunya venen descrits en l’article que Vilaweb publicà l’any 2016: Quins són els millors indrets per a veure els Perseids?

Pel que que a les illes, el nord d’Eivissa (Cala d’Hort, platges de Compte, Pou des Lleó i Pla de Corona) són llocs extraordinaris per veure els Perseids. Menorca  ha aprovat el Reglament de Protecció del Cel Nocturn amb l’objectiu de reduir la contaminació lumínica de l’illa i lluny de les ciutats principals es pot gaudir del cel nocturn. El problema per veure els Perseids està a Mallorca. Només la costa nord i la Serra de Tramuntana i part de la sud semblen afavorits.

Imatges:

1.- Buscant la pluja de meteors dels Perseids als aiguamolls del Parc Natural de Luhasoo a Estònia. A la foto hi ha un Perseid, la Via Làctia i la galàxia d’Andròmeda i, per suposat la sempre present contaminació lumínica a l’horitzó. Martin Mark – Matugraphy 12 agost 2015. Wikipedia Commons.
2.- Simulació del pas de la Terra per l’eixam de pols del cometa Swift/Tuttle. American Meteor Society.
3.- Radiant dels Perseids. Direcció aparent dels Perseids sortint d’un punt de la constel·lació de Perseu. 13 d’agost 2018 a la 1:00, hora local. Stellarium.
4.- En l’arena. Roman HarakIn the sand, 5 juny 2010. Wikipedia Commons.

Viatge llampec a Santiago de la Espada, Sierra de Segura

La defensa del cel fosc i la lluita contra la contaminació lumínica ens va portar el cap de setmana passat a Santiago de la Espada, una població andalusa enclavada en el cor de la Sierra de Segura, dins del Parc Natural de Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas. Allí vàrem participar en les III Jornades d’Astroturisme organitzades per l’Ajuntament de Santiago-Pontones en col·laboració amb Astroándalus, empresa especialitzada en turisme astronòmic i científic; l’Agrupación Astronómica de Málaga Sirio (membre de la RAdACel Fosc i la FAAE) i Cel Fosc entre altres, dins de l’encontre astronòmic del cap de setmana.

Salva Bará de la Universidade de Santiago, Ángel Morales-Rubio i jo mateix de la Universitat de València participàrem en la jornada per aportar el punt de vista científic i tècnic sobre el problema de la contaminació lumínica, dins d’una jornada dedicada a la utilització del recurs del cel fosc per part de les empreses d’astroturisme andaluses.

La vespra, però, en fer-se fosc, ens desplaçàrem a l’Aldea Don Domingo, declarada Paratge Starlight des del 2016. Allí, amb la mole poderosa de la Sagra a l’esquerra, poguérem compartir amb els astrònoms aficionats el cel nocturn meravellós que se’ns presentava. La Via Làctia eixint de l’horitzó sobre Sagitari, pujant fins a dalt passant del zenit fins al Cigne i Cassiopea, Saturn navegant sobre els núvols galàctics, Mart rogenc a l’esquerra. Llàstima dels núvols que, furtius, ens furtaven a estones la visió de la Galàxia i també dels llums inadequats d’una aldea pròxima.

L’endemà la III Jornada d’Astroturisme tingué lloc al Centro Lugar de Encuentro, un modern centre que ens acollí per parlar del cel nocturn de manera científica i també empresarial.

Després de les paraules de benvinguda de l’alcalde Pascual González Morcillo, jo vaig introduir el tema de la contaminació lumínica: les causes físiques, el problema de les làmpades LED utilitzades i les afeccions sobre la salut humana.

El company de la Universitat de València, Ángel Morales-Rubio, continuà parlant de les afecciones sobre la vida silvestre i la fal·làcia dels LEDs com a font de llum ecològica.

Finalment Salva Bará, el nostre company de Santiago, comentà les acciones pràctiques que un ajuntament pot fer per reduir de veritat la contaminació lumínica, estalviant i millorant al mateix temps el medi ambient.

Després d’una breu pausa en que poguérem observar el Sol, amb els telescopis de l’Agrupación Astronómica Sirio, sense pràcticament activitat llevat d’unes poques i petites protuberàncies,  tornàrem a la sala per assistir a l’interessant col·loqui amb les empreses dedicades a l’astroturisme. S’hi parlà de la situació actual, les perspectives de futur i, sobretot de les experiències d’èxit en la gestió d’activitats astroturístiques.

Antonio Mudarra de Nattule, Comercializadora de actividades de Ecoturismo, ens parlà de les activitats a l’aire lliure que gestiona, en especial les d’astroturisme, mentre que Fernando Medialdea, de l’Hotel Starlight Balneario de Alicún, per videoconferència, ens contà les bondats del cel nocturn d’Alicún.

José Jiménez, d’Astroándalus, agència de viatges de turisme astronòmic i científic ens féu cinc cèntims de la seua trajectòria, des d’una empresa consultora en qüestions d’enllumenat públic a agència de viatges especialitzada. Viatges en busca d’aurores, astroturisme, activitats en hotels, etc tot al voltant del gaudi dels fenòmens del cel.

Finalment, Gloria Jódar, gerent de Cosmolarium, centre de divulgació d’Astronomia i Ciències planetàries, ubicat al Castillo de Hornos, en el centre del Parque Natural Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas, en Jaén, explicà les nombroses activitats que realitzen al llarg de l’any per a xiquets de Primària i Secundària com també per al públic en general.

En definitiva una visita curta però molt instructiva per conèixer com es pot aprofitar un recurs tan poc valorat com és el cel fosc per generar coneixement així com productes turístics. Enllumenar bé, només on cal i com cal té premi.

Finalment cal agrair a Jesús Navas, coordinador territorial de Cel Fosc a Andalusia, la seua amabilitat i el treball que fa per preservar un patrimoni de tots.

Programes:

Encuentro astronómico 3, 4 y 5 de agosto de 2018
III Jornadas de Astroturismo (Santiago de la Espada) – Sábado 4 de Agosto de 2018

Imatges:
1.- Portada de les jornades
2.- Vista nocturna a l’Aldea Don Domingo amb Saturn, a la dreta sobre la Via Làctia i Mart a l’esquerra. Enric Marco.
3.- Vista nocturna a l’Aldea Don Domingo amb Saturn sobre la Via Làctia i un làser indecent d’un astrònom. Enric Marco.
4, 5, 6.- Enric Marco, Ángel Morales-Rubio i Salva Bará durant les seues respectives xarrades. Enric Marco.
7.- Taula de les empreses dedicades a l’astroturisme. Enric Marco.
8. Foto final dels participants i organitzadors del l’Agrupación Astronómica Sirio.
9.- Vídeo de l’observació del 3 d’agost 2018. Aldea Don Domingo. AstroÁndalus.

El cel d’agost de 2018

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Planetes visibles després de la posta de Sol del 14 d’agost. Punxa la imatge per veure-ho més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Agost 4 20 18
Lluna nova Agost 11 11 58
Quart creixent Agost 18 09 49
Lluna plena Agost 26 13 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

Parlant de l’eclipsi lunar a TVE València

Divendres de matí el periodista Josep Maria Moya em va preguntar sobre l’eclipsi de Lluna per a L’informatiu – Comunitat Valenciana de TVE.

Vaig parlar de les condicions peculiars d’aquest eclipsi: la costa mediterrània seria afavorida respecte a la zona occidental de la Península Ibèrica i el color roig encés que segurament presentaria la Lluna eclipsada dependria, en gran mesura, de la presència de la pols volcànica en l’alta atmosfera.

Ho podeu veure si punxeu en l’enllaç. Només des del minut 16:35 fins al minut 18:05.
Eclipsi total de Lluna, esta nit de 9:30 a 11:15, amb un color rogenc.

La foscor de la Lluna des de l’Ombria del Benicadell

La bellesa de l’eclipsi del divendres passat, junt amb la precisió matemàtica de les diverses fases del fenomen astronòmic, han estat una mescla fascinant d’art i ciència. I si a més a més ho observem des de Ca les Senyoretes, a Otos, la Vall d’Albaida, amb les explicacions dels moviments lunars per Joan Olivares, la barreja ja és perfecta.

Encara era de dia quan arribàrem al lloc d’observació. Temps necessari per muntar telescopis, calibrar-los i muntar la càmera amb el zoom de 300 mm que seria l’instrument que captaria els moments àlgids del fenomen astronòmic. Els telescopis només servirien per permetre veure més gran la Lluna a les més de 70 persones que s’havien apuntat per presenciar l’esdeveniment còsmic.

Mentre esperàvem per sopar les menges d’Assumpció i, donat que els telescopis ja estaven en posició, aprofitàrem per veure Júpiter i els satèl·lits, encara amb poc de contrast i Venus, amb una fase en quart creixent ben visible.

Otos es troba a l’Ombria del Benicadell i, per tant, ja estava clar que observaríem la Lluna eclipsada molt més tard que els observadors a vora mar. A través de l’ocular dels telescopis es veien colles d’excursionistes que havien pujat al cim per gaudir d’una vista especial de l’eclipsi que nosaltres, situats al nord de la Serra, no tindríem. En compensació nosaltres tindríem el privilegi de veure l’eixida de la Lluna eclipsada pel Benicadell. I com ja vaig contar fa uns dies, la Lluna ja ens eixiria pràcticament eclipsada del mar i ací la veuríem, segurament, a partir del punt central de l’eclipsi.

Les Nits Astronòmiques de Ca les Senyoretes han de ser una mica didàctiques i és per això que Joan Olivares va treure les boles de suro per simular l’eclipsi i explicar el perquè els eclipsis de lluna són visibles en tot l’hemisferi nocturn de la Terra a diferència dels de Sol, els quals només són visibles en una estreta franja de totalitat.

Tocava sopar per tindre forces per continuar. Converses agradables amb amics que feia temps que no véiem, noves coneixences, projectes futurs, coses que aprens als sopars de Ca les Senyoretes. Tanmateix el meu sopar s’interrompé quan algú descobrí la Lluna eixint per darrere del cim del Benicadell.  Eixia d’un roig fosc, molt fosc, cosa que dificultà, en els primers moments, trobar-la als telescopis i amb la càmera. La gent s’alçava del sopar i observava a ull nu com una bola encesa en flama (és un dir) emergia de darrere de la muntanya mítica. Amb el telescopi es veia tan fosca que molts ni la reconeixien. Eren les 22:29 i ja feia 3/4 d’hora que Anna Boluda, des de Xàbia, em contava  meravelles del fenomen per whatsup.

Una Lluna roja eixia de darrere de la muntanya mentre els llums dels excursionistes al cim del Benicadell es bellugaven cap ací i cap enllà i quedaven immortalitzats en la imatge. Emoció immensa, estrès per tractar de controlar telescopis i càmeres ja que el temps, impertorbable als desitjos dels humans, avançava i amb ell la Lluna recorria l’ombra de la Terra.

Els mars lunars apareixien ben foscos, com pintats amb tinta xinesa mentre que les zones altes lunars, tan muntanyoses, eren d’un roig encés, la Lluna de sang, que deien alguns per fer més grossa la cosa. Tanmateix la Lluna si que era en aquell moment un astre ben estrany.

Els excursionistes del Benicadell continuaven amunt i avall al llarg del màxim de l’eclipsi i era bonic fotografiar aquelles llums efímeres de gent que havia fet esforços per veure la Lluna vermella en primera fila. I, mentrestant, isqué Mart, d’un roig encés, com per rivalitzar amb la Lluna. De primeries, arrambat al cim de la Serra, sembla el llum rogenc d’un escalador més però era massa potent per ser-ho. I, en aixecar-se, va desfer ell mateix l’equivoc. I, és que divendres mateix, estava en oposició al Sol.

La Lluna estava ben fosca i això té una explicació. La fase de màxim d’un eclipsi de Lluna (quan es troba totalment immersa en l’ombra de la Terra) pot tindre diversos graus de foscor determinats per la quantitat de pols present a l’atmosfera. I, principalment són els volcans els que injecten gran quantitat de pols a nivell de l’estratosfera. I, aquests darrers mesos diversos volcans estan actius arreu del món.

El final de l’eclipsi s’acostava. Eren passades les 23:10 h. i, a poc a poc, una lleugera llum per l’esquerra al principi, i més intensa després, assenyalava el final de la totalitat. En el seu camí al voltant de la Terra, la Lluna eixia finalment del con d’ombra del nostre planeta i passava a la zona de la penombra.

El temps passava. Ja eren les 23:13. La Lluna plena anava recuperant de mica en mica la seua lluïssor. La fotografia es feia difícil amb una diferència tan gran d’intensitats lumíniques entre la zona en ombra i la zona ja lliure de foscor.

L’eclipsi parcial avançava ràpidament. Les llums anaven guanyant a les ombres. La Lluna recuperava la brillantor natural.

Ja eren les 00:19 i la fase de parcialitat acabava també. Només unes petites foscúries s’endevinaven a l’esquerra lunar, record del regne de les ombres de feia unes hores. L’eclipsi s’acabà i els presents anaren abandonant el recinte, contents d’haver gaudit d’un dels espectacles més bonics de la natura celeste.

Nota: Les fotos s’han obtingut amb una càmera Canon 1000D amb un zoom de 3000 mm i a través d’un telescopi amb mòbil.

Imatges de l’eclipsi (Enric Marco)
1.- Comença l’eclipsi sobre el Benicadell. Foto 9967 Hora: 22:29
2.- Màxim de l’eclipsi Foto 9968 Hora: 22:29
3.- Màxim de l’eclipsi Foto 9972 Hora: 22:34
4.- Lluna eclipsada sobre el Benicadell, amb llums d’excursionistes.Foto 9978 Hora: 22:44
5.- Lluna fosca Foto 9982 Hora: 22:54
6.- Eixida de la totalitat Foto 9993 Hora: 23:11
7.- Eixida de la totalitat Foto 4794 Hora: 23:13
8.- Eixida de la totalitat Foto 4809 Hora: 23:17
9.- Eclipsi parcial Foto 4808 Hora: 23:34
10.- Eclipsi parcial Foto 4812 Hora: 23:56
11.- Final de l’eclipsi parcial Foto 0022 Hora: 00:20
12.- La Lluna recupera la brillantor Foto 0026 Hora: 01:42

Imatges de l’ambient (Enric Marco)

1.- El cim del Benicadell a la posta del Sol. 27 de juliol 2018
2.- Joan Olivares explica els eclipsis de Lluna. 27 de juliol 2018.