Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Viatge al centre d’un forat negre

0

Viatge al centre d’un forat negre

Iván Martí Vidal
Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació
ISBN: 978-84-7822-886-7
Any: 2021

Acostumats a viure en aquesta part de l’Univers on tot és tranquil i lent, on n’hi ha prou amb la Llei de Gravitació de Newton, és fascinant saber que existeixen altres parts del Cosmos on tot és violència i l’espaitemps es retorça de manera inimaginable. Aquests llocs, situats en les proximitats dels forats negres, posen a prova les nostres teories físiques. Ací Newton no és suficient i hem de recórrer a la Teoria de la Relativitat d’Einstein per a explicar els estranys comportaments de la matèria i l’energia.

Aquestes estrelles mortes, abans mers objectes teòrics, van entrar triomfalment en la realitat amb el descobriment del forat negre supermassiu de la nostra galàxia i en obtindre senyals de les seues col·lisions en els detectors LIGO i VIRGO. Gestes que es van premiar amb dos premis Nobel de Física.

Però aconseguir veure l’aspecte d’un forat negre és una altra cosa. Ens interessa poder distingir tots els detalls del monstre estel·lar, veure les seues diferents capes fins a arribar a l’horitzó d’esdeveniments, el seu disc d’acreció i, sobretot, poder explicar com es formen els seus energètics dolls relativistes. Un nivell de detall tan enorme només pot aconseguir-se amb la tècnica VLBI, és a dir, amb l’ús d’una xarxa mundial de radiotelescopis d’una sensibilitat extrema i a longituds d’ona mil·limètriques. Un somni difícil d’aconseguir.

Finalment la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) va aconseguir obtindre la imatge icònica dels voltants del forat negre supermassiu de la galàxia M87. Una imatge que va meravellar al món el 10 d’abril de 2019.

Iván Martí Vidal, un dels més destacats membres de l’EHT, en Viatge al centre d’un forat negre, ens compta de primera mà els reptes científics i tecnològics que s’han hagut de superar i els esforços humans que s’han requerit per a aconseguir aquesta imatge. Un èxit que sense la contribució essencial d’Iván no haguera sigut possible.

El llibre comença recorrent els punts més rellevants de la Relativitat d’Einstein. S’explica la paradoxa dels bessons, els invariants relativistes i les propietats curioses de l’espaitemps. Més endavant s’introdueix el Principi d’Equivalència, pel qual un camp gravitatori és equivalent a una acceleració; es parla de la no existència de la simultaneïtat en l’univers. Tot això assaonat amb explicacions i exemples originals d’Iván que, com confessa, li han portat moltes hores de reflexió.

Els següents capítols es dediquen a descriure l’anatomia dels forats negres, com les seues propietats depenen de la seua massa i rotació, com es comporta la matèria en els seus voltants i com s’altera el temps en l’horitzó d’esdeveniments. És fascinant comprovar de quina manera gira la matèria al seu voltant formant un disc d’acreció, ionitzant-se i calfant-se, mentre va caient en espiral en les gargamelles del monstre còsmic, alhora que els raigs de llum són atrapats per sempre en el conjunt d’òrbites que formen la fotonoesfera. Però, d’alguna manera, una part d’aqueixa matèria és regurgitada a l’espai en forma de dolls relativistes.

En els últims capítols del llibre, Iván ens compta, de manera apassionada, com la xarxa mundial de radiotelescopis usada, amb ALMA com a peça fonamental, va aconseguir captar alguns dels pocs fotons que van aconseguir escapar de la fotonoesfera del forat central de M87 fa més de 50 milions d’anys. Així mateix, ens descriu el tipus d’algorismes que van ser necessaris per a poder traure la informació de les precioses dades rebudes i reconstruir el seu aspecte real.

Lluny de ser aquest el final de l’aventura, a EHT se li augura un futur brillant. A més de revelar-nos pròximament l’estructura del camp magnètic al voltant del forat negre central de M87, usant polarimetría de la qual Iván és un expert, s’estan analitzant actualment les dades que ens donaran imatges del forat central de la Via Làctia. A més, EHT buscarà també nous objectius i per tant continuarà donant-nos alegries en els pròxims anys.

Publicat dins de Altes energies i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

La ciència del 2022

0
Publicat el 9 de gener de 2022

En aquest any que comença tot un ventall de projectes científics seran finalment posats en marxa. Diverses publicacions han fet la predicció del que podrem esperar enguany. La lluita contra la pandèmia continuarà durant 2022, el problema del canvi climàtic tornarà a estar present en la nova cimera COP27 a celebrar en Xarm el-Xeikh, Egipte, en novembre, el Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN es posarà altra vegada en marxa i finalment la cursa per retornar a la Lluna agafarà embranzida per posar sobre la superfície la primera dona astronauta. En faré un resum però, com sempre, em centraré més en les activitats que vindran en l’àmbit de l’astronomia i de l’exploració espacial.

Física de partícules

Tothom està esperançat en la posada en marxa del Gran Col·lisionador d’Hadrons del CERN, el laboratori de partícules europeu de Ginebra, aturat des del desembre del 2018 per a treballs de manteniment i actualització. Els instruments més importants ATLAS i CMS han estat millorats i se’ls ha afegit, al seu voltant, noves capes de detectors més sofisticats. S’esperen recollir 40 milions de col·lisions de protons per segon en cada instrument i poder observar així més processos estranys. Els objectius principals d’aquestes millores són obtenir mesures millorades del model estàndard, cerques de la física més enllà del model estàndard (BSM), física del sabor de quarks i leptons pesats, estudis de les propietats del bosó de Higgs i estudis de matèria QCD a alta densitat i temperatura.

Telescopi James Webb

A partir de l’estiu, el gran telescopi James Webb enviat a l’espai el dia de Nadal passat començarà a obtenir les primeres imatges científiques després del desplegament exitós (per ara) i la posada en l’òrbita final en el punt L2 a finals de gener. Els primers mesos de l’any s’utilitzaran per calibrar instruments, alinear espills, en definitiva veure que tot funciona. I després de 6 mesos en l’espai ja podrem gaudir del gran ull explorador. Els seus objectius són conéixer l’univers primitiu, la formació dels planetes i la caracterització dels exoplanetes.

Retorn a la Lluna

El nostre satèl·lit ha deixat d’estar marginat en l’exploració espacial i ara n’és un objectiu prioritari. Tot un esquadró de naus espacials deixaran la Terra enguany per posar-se en òrbita lunar o fins i tot aterrar-hi.

La NASA llançarà finalment Artemis I, la primera prova de les noves missions per tornar a posar humans a la superfície de la Lluna. Aquesta primera missió Artemis I serà el primer test de vol integrat del sistema d’exploració de l’espai profund de la NASA. Consta de la nau Orion, el gran coet de llançament (Space Launch System, SLS) que l’enlairarà de la Terra, li permetrà circumval·lar la Lluna i la retornarà en un amaratge suau al Pacífic.

La NASA també llançarà l’orbitador  CAPSTONE per fer experiments per preparar la construcció de la primera estació espacial en òrbita lunar, la Gateway. Construïda per socis comercials i internacionals aquesta estació és necessària per a una exploració sostenible de la Lluna i un model per a futures missions a Mart.

La Índia amb la missió Chandrayaan-3 tornarà a intentar aterrar suaument sobre la Lluna. Aquesta vegada durà, a més, un ròver. Japó s’afegirà també enguany a l’exploració lunar amb la missió SLIM que tractarà també d’aterrar.

Després de molts anys, Rússia retorna a la Lluna tractant de rememorar els èxits de l’etapa soviètica. Ara amb la missió Luna 25 aterrarà suaument en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea (ESA) que participa tant en la nau com amb el mòdul d’aterratge. A més la ESA proporcionarà una petita càmera de demostració Pilot-D a la missió, càmera de prova per a futures missions més sofisticades a la Lluna de Rússia/Europa.

Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO)

Corea del Sud s’embarca també en la cursa lunar per primera vegada amb un orbitador lunar, el Korea Pathfinder Lunar Orbiter (KPLO). Està previst que es llançarà el juliol de 2022 per orbitar la Lluna durant 1 any amb una sèrie d’experiments de Corea del Sud i un instrument construït als Estats Units. Els objectius són desenvolupar tecnologies d’exploració lunar autòctones, demostrar la viabilitat d’una “internet espacial” i dur a terme investigacions científiques de l’entorn lunar, la topografia i els recursos, així com identificar llocs potencials d’aterratge per a futures missions.

Finalment el Emirats Àrabs Units continuaran el seu programa espacial amb ròver lunar Rashid que viatjarà dins del mòdul d’aterratge Hakuto-R construït per una empresa privada japonesa.

Cap a Mart en la nova oposició

2024 és any d’oposició marciana i, per aprofitar la menor distància al planeta, l’Agència Espacial Europea (ESA), en col·laboració amb Roskosmos, l’agència russa, enviarà en setembre la missió ExoMars  que, una vegada arribe al planeta desplegà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El robot explorador, anomenat Rosalind Franklin, en honor a la científica que obtingué la primera imatge de l’estructura del DNA, buscarà proves de vida passada o present en Mart. Diversos problemes tècnics amb els paracaigudes que havien de dipositar suaument Rosalind en terra marciana van ajornar el seu llançament previst en 2020.

Imatges:

1.- Impulsat per quatre motors RS-25 i propulsors de coets sòlids bessons, el coet Space Launch System (SLS) de la NASA produeix 8,8 milions de lliures d’empenta per impulsar les missions Artemis de l’agència a la Lluna. NASA/Bailey Collins

El cel de gener de 2022

0
Publicat el 1 de gener de 2022

Hem deixat enrere 2021, el segon any de la pandèmia, i comença un nou any amb l’esperança d’un final d’aquest malson que limita tant la nostra vida. A nivell astronòmic en tenim de calentes i de fredes. Aquest any podrem gaudir de les primeres imatges del nou telescopi espacial James Webb, així com de la retornada a la Lluna de missions de diverses potències espacials. Tanmateix l’augment dels llançaments de la constel·lació de satèl·lits Starlink i, potser, l’aprovació definitiva de la nefasta normativa espanyola de contaminació lumínica apagaran una mica més les estrelles i la nostra connexió amb l’Univers.

La constel·lació d’Orió, amb Taure, Ca Major i Menor. A l’esquerra destaquen els Bessons amb la parella Castor i Pòl·lux i el Cranc. Stellarium.

La preciosa constel·lació d’Orió, i totes les constel·lacions associades com Taure, Ca Major i Menor, presideixen el cel nocturn durant totes les nits de gener. Per a mi és el paisatge nocturn més estimat, on tots els amants del firmament comencen la seua aventura còsmica.

Al llarg del mes de gener alguns planetes se n’aniran i d’altres tornaran, s’hi veurà una pluja d’estels i gaudirem del passeig de la Lluna per tota la volta celeste, com és preceptiu.

Júpiter, Saturn i Mercuri a la posta del Sol el 12 de gener a les 18:45. Stellarium.

A la posta de sol ara tenim encara Júpiter i Saturn en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn respectivament i només durant els primers dies de mes, el planeta Venus. Aquest ens abandonarà ràpidament i el 9 de gener es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, avançarà el Sol i, a partir d’aquest dia Venus serà visible només de matinada, abans de l’alba.

El planeta Mercuri prendrà el relleu de la deessa de la bellesa i tornarà a veure’s pel sud-oest. El 7 de gener Mercuri arribarà al punt de la màxima elongació oriental. Això vol dir que Mercuri assolirà llavors la separació angular més gran respecte del Sol, després de la posta del sol. Dos dies més tard, el 9, el planeta arribarà al punt més alt al cel vespertí, a 17° sobre l’horitzó. La visió del planeta no durarà gaire ja que el 23 de gener Mercuri es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. Mercuri passarà molt a prop del Sol, marcant la fi de la seua aparició vespertina i passarà a ser un objecte matutí.

Venus i Mart abans de l’eixida del Sol. 29 gener a les 7:00 al sud-est. Stellarium.

De matinada, poc abans de l’eixida del sol, a partir de la tercera setmana del mes Venus es trobarà amb el planeta Mart. Els podrem veure cap a les 7 del matí ben prop de l’horitzó est.

Mentrestant el nostre planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 4 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 4 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 146 605 914  quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, amb un període d’activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb el màxim el 3 de gener. Amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja, sent el millor moment per observar-los des de l’alba del dia 3 i després que el radiant puge a les primeres hores del 4 de gener, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora UT
Lluna nova Gener 02 19 34
Quart creixent Gener 09 19 11
Lluna plena Gener 18 00 48
Quart minvant Gener 25 14 41

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Joshua Tree National Park, Henrique Pinto, 19 febrer 2018. (CC0 1.0)
2-4.- Stellarium
5.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.

El telescopi espacial James Webb s’enlaira

0

Finalment el nou Telescopi Espacial James Webb s’ha enlairat sense problemes des de la base espacial europea de Kourou a la Guaiana francesa. El telescopi espectacular de 6,5 metres de diàmetre que ha de revolucionar l’astronomia del segle XXI marxa ara cap a la seua destinació al punt L2, situat a uns 1 500 000 km de la Terra.

El camí per al disseny i construcció d’aquest telescopi ha estat llarg i atzarós. Es començà a pensar l’any 1989, fins i tot abans de l’enlairament del telescopi espacial Hubble el 1990. Amb un pressupost inicial de 500 milions de dòlars i un llançament previst per al 2007, les dificultats de la realització del projecte inicial amb moltíssimes innovacions tecnològiques, feren necessari augmentar el pressupost a 1000, després a 2000, a 5000 milions i retardar la posada en l’espai de la missió. Fins i tot va patir una possible cancel·lació per part del Congrés dels EEUU. Amb l’arribada de la col·laboració de l’Agència Espacial del Canadà i de l’Agència Espacial Europea (ESA) es va poder sortejar el tràngol financer i poder arribar finalment al dia d’avui en que hem pogut veure partir la nau Ariane 5 amb un preciós contingut en la punta. Així i tot, la missió global ha costat quasi 11000 milions de dòlars, dels quals el 15% han estat finançats per l’ESA.

El telescopi James Webb dins del coet Arianne 5. Arianespace/ESA/NASA

Però, què fa aquest telescopi tan especial?  És un observatori espacial dissenyat per observar les primers objectes que es formaren al Cosmos. Per això, ha de penetrar ben profundament en l’espai-temps i, donada l’expansió de l’Univers, com aquestes estrelles i galàxies primigènies estan corregudes cap al roig, la millor manera de detectar-les és veure-les amb l’ús de detectors d’infraroig. A més a més el nou telescopi podrà esbrinar les propietats de les atmosferes dels exoplanetes i, potser, descobrir-hi signes de vida.

The sunshield protects the telescope from external sources of light and heat (like the Sun, Earth, and Moon). NASA.

El telescopi espacial James Webb consta d’un espill de 6,5 metres de diàmetre. Donat que no hi cap llançador en el que càpia sencer, s’ha d’hagut de construir en peces, amb 18 espills independents, que s’han llençat plegats i com un origami es desplegaran a l’espai, en una llarga maniobra que durarà dies, per formar l’espill global final. Un centenar de sensors darrere dels espills faran que la forma i l’enfocament siga els correctes durant tota la vida útil del telescopi. A més a més, el telescopi està protegit de la radiació solar per 5 capes de material aïllant que també ha de viatjar plegat. Tots aquest conjunt, espills i protectors solars, plegats han estat llançats aquest matí dins de la còfia d’uns 5 metres d’amplada d’un coet Ariane 5, part de la contribució de l’ESA al projecte. El desplegament d’aquest conjunt d’espills és un dels més grans maldecaps dels enginyers de la NASA i s’ha de fer durant els pròxims 15 dies, mentre el telescopi viatja cap a la seua destinació final.

Com a fets destacables caldria dir que els miralls estan fets de beril·li, un material resistent i lleuger, i recoberts per una finíssima capa de només 700 àtoms d’or que els dona una reflectivitat d’un 98% sobre una estructura composta de grafit-epoxi.

Un telescopi d’infraroig com aquest ha d’estar refrigerat per a que no detecte fotons tèrmics de fons pròpies, com ara els instruments del telescopi mateix, i, a més a d’estar protegit dels calors emesos pel Sol i la Terra. Com que la temperatura d’operació dels instruments serà de 60 K (-213 ºC), és necessari el desplegament protectors solars, cinc immensos para-sols de polímer recobertes d’alumini per protegir-los del calor i la llum del Sol i de la Terra, que farà que la temperatura en el para-sol exterior de 125º es reduesca en el para-sol més intern a només -235 ºC.

El mòdul d’instrumentació del telescopi inclou els següents instruments:

  • Càmera d’infrarojos pròxims o NIRCam – proporcionada per la Universitat d’Arizona
  • Espectrògraf d’infrarojos pròxims, o NIRSpec – proporcionat per l’ESA, amb components proporcionats per la NASA/GSFC.
  • Instrument d’infrarojos mitjans, o MIRI – proporcionat pel Consorci Europeu amb l’Agència Espacial Europea (ESA) i pel Jet Propulsion Laboratory de la NASA (JPL)
  • Sensor d’orientació fina/Càmera infraroig pròxim i espectrògraf sense escletxes , o FGS/NIRISS- proporcionat per l’Agència Espacial Canadenca
El telescopi James Webb Space podrà estudiar cada fase de la història còsmica de l’Univers. NASA

Els objectius científics del telescopi James Webb se centraran en l’estudi de:

Univers primerenc

Webb serà una poderosa màquina del temps amb visió infraroja que mirarà enrere durant els 13.500 milions d’anys d’història de l’Univers per veure com les primeres estrelles i galàxies es formaren a partir de la foscor de l’univers primerenc.

Galàxies al llarg del temps

La sensibilitat infraroja sense precedents de Webb ajudarà els astrònoms a comparar les galàxies més primerenques i febles amb les grans espirals i el·líptiques actuals, ajudant-nos a entendre com s’assemblen i evolucionen les galàxies al llarg de milers de milions d’anys.

Cicle de vida de les estrelles

Webb podrà veure dins dels núvols massius de pols opacs als observatoris de llum visible com el telescopi Hubble, on neixen les estrelles i els sistemes planetaris.

Altres mons

Webb ens permetrà conéixer més sobre les atmosferes dels planetes extrasolars i potser fins i tot trobarà els components de la vida en altres llocs de l’univers. A més d’altres sistemes planetaris, Webb també estudiarà objectes dins del nostre propi Sistema Solar.

Desplegament del telescopi durant el seu viatge al punt L2. NASA

El telescopi espacial James Webb se situarà en el punt d’estabilitat gravitatòria L2, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Aquesta situació és ideal per a un observatori que mire en el infraroig, llum de la influència calorífica de la Terra i protegit de la llum i calor del Sol pels para-sols. El problema és que qualsevol problema que tinga el telescopi no podrà ser reparat per astronautes com es va fer amb el telescopi Hubble en quatre ocasions.  Durant  15 dies Webb viatjarà desplegant el telescopi i corregint la trajectòria fins arribar a la seua destinació L2. Després caldrà configurar el telescopi i els instruments. Es preveu que fins a començament de l’estiu del 2022 no es faran les primeres imatges científiques.

Mentrestant Webb va desplegant el telescopi com un origami. Centenars de moviments ben provats posaran finalment a l’abast dels astrònoms el millor instrument que ha construït la humanitat per esbrinar els indrets més llunyans i antics de l’Univers.

Més informació:

James Webb Telescope: Media Kit.

Imatges:

1.- Enlairament del James Webb Telescope amb un Ariane 5 des de Kourou.

Torna l’hivern en pandèmia

0

Pensàvem que 2021 seria el final del malson de la pandèmia i no ha estat així. Malgrat que la majoria ja estem vacunats amb algun dels vaccins disponibles, les festes de Nadal d’enguany continuen incertes i sembla que estem en el mateix punt de l’any passat per ara.

Mentrestant la Terra, indiferent al patiment humà, continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud.

I avui, dimarts 21 de desembre, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Inclinació dels raigs solars el dia del solstici d’hivern. Des d’un punt situat a l’hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Esfera celeste. La part superior de la línia més rogenca December solstice és el camí que recorre avui de dia el Sol, dia del solstici d’hivern.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Una altra de ben interessant és que aquests dies la Lluna plena assoleix l’altura màxima anual al cel nocturn. El nostre satèl·lit en fase de Lluna plena actua com un anti-Sol. Vist des de la nostra posició sobre la Terra, la Lluna plena sempre està oposada al Sol i, per tant, recorre aproximadament el mateix camí al cel nocturn que el Sol ha recorregut 6 mesos abans de dia.  Per aquesta raó la Lluna plena d’aquests dies recorre al cel el mateix camí que el Sol recorregué el dia del Solstici d’estiu, el passat 21 de juny.

Ho podem veure fàcilment jugant una mica amb el gràfic anterior on s’ha dibuixat el camí del Sol el dia del solstici d’hivern (a la dreta de l’esfera, December solstice). Aquesta esfera celeste representa els moviments del Sol en diferents moments de l’any. En la part superior és de dia i en la inferior de nit.

Gràfic capgirat. La línia clara superior de December solstice és el camí nocturn de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

Ara, si capgirem aquest gràfic, tindrem la part nocturna dalt i la diürna baix. Si dibuixem la Lluna plena en el mateix cercle (a la dreta de l’esfera, December solstice), es veu clarament que el camí que recorre el Sol de dia (ara baix), és molt més gran de nit i porta la Lluna plena a altures tan grans com el del Sol a principis d’estiu.

Aquests dies el moviment de la Lluna plena prop del solstici d’hivern és realment espectacular. A la posta del Sol la podreu veure eixir per l’est quasi de manera vertical, assolir una gran altura cap al sud entre les 12 i la 1 de la matinada i pondre’s poc després de l’eixida del Sol.

Acaba la tardor, comença l’hivern i ben prompte acabarà aquest estrany any 2021. Salut i prudència en aquestes festes de Nadal.

Imatges:

1.- Eixida de la Lluna plena davant de les Torres de Serrans de València. 19 de desembre de 2021. Enric Marco.
2.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.
3.-Esfera celeste del camí del Sol el dia del solstici d’hivern.
4.-Esfera celeste del camí de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Tot i les dificultats en temps de pandèmia, un èxit el Festival de Corals de Nadal

0

El Festival de Corals de Nadal s’ha tornat a celebrar enguany a l’església de Sant Pere, i en aquesta ocasió han estat les corals del poble les protagonistes:  Cor XV de Març, Coral de l’Escola d’Adults Bolomor i la Coral Marinyén.És obvi que estem passant un temps molt estrany i dur per la circumstància actual de l’alta incidència de la Covid-19 a la nostra ciutat, tal com deia Francesc Boscà, president de la Coral Mariyén, que va fer de presentador del concert, on fins i tot va informar que no estava clar si el concert se celebraria. Però, com encertadament afirmava, sembla ser que la pandèmia ha vingut per a quedar-se, i per tant ens hem d’adaptar, això si practicant totes les mesures de seguretat possibles, i cal mantindre en temps tristos l’esperit més alegre i esperançador del Nadal, i en aquest esperit la música hi té un paper fonamental. Sense música, el Nadal no seria Nadal.

Dins de la limitació d’aforament, l’església estava pràcticament plena, tot seguint els espais de separació necessaris d’acord amb la normativa, i amb la presència de la regidora de Cultura Encar Mifsud i del regidor Josep Llacer, cadascuna de les tres corals valleres va interpretar cançons nadalenques de diverses cultures. Cal esmentar la presència a l’acte de mossén Josep Escrivà, rector a Tavernes durant molts anys, que des de la primera fila va seguir el concert, com a gran admirador que és de les corals del poble i no va voler perdre’s l’espectacle.

Va iniciar el concert el Cor XV de Març, dirigit per Fran Lledó i Jordi Moreno, el qual va interpretar les obres:

  • Festejo de Navidad, nadala peruana de Herbert Bittrich i Alfredo Ostoja
  • Nadala del desert, de Matilde Salvador i Miquel Peris
  • Nadala del Desert (M. Salvador – M. Peris)
  • Pastorets i pastoretes (Popular – Arr.: F. Zacarés)
  • White Christmas (I. Berling – H. MacCarthy)

En segon lloc, vam gaudir de l’actuació de la Coral de l’Escola d’Adults Bolomor, dirigida per Ximo Mifsud, acompanyada dels components de l’Ajunt de la Bota. Les obres interpretades foren:

  • Farà Lluneta, popular d’Aielo de Rugat
  • La Pastoreta Caterina, popular
  • Natal de Elvas, popular portuguesa
  • Fum, fum, fum, popular catalana
  • Chiquirriquitín, popular

I va cloure les interpretacions pròpies de les corals, la coral Marinyén, dirigida per Fran Lledó, amb les obres:

  • Cant a la mare, popular de Tavernes, recollida per Antonio Chover
  • Ator ator, popular basca
  • Lindos ángeles cantores, Fritz Fliedner
  • African aleluia, Jay Althouse

El Concert de Nadal concloïa amb una interpretació conjunta de totes les corals, sota la direcció de Fran LLedó, de la mundialment coneguda nadala “Adeste Fideles”, de John Francis Wade, en la seua versió original en llatí.

El concert coral va durar només una hora, i no es va voler fer més llarg per causa de la pandèmia. Així que, després d’aplaudir fortament la darrera actuació conjunta com a mostra d’agraïment pels bons moments oferts en un excel·lent concert, el públic va abandonar l’església, freda a aqueixes hores de la vesprada ja que les portes estigueren obertes de bat a bat per facilitar la ventilació durant tot el temps.

Fotos: Enric Marco.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Jordi Badia presenta Salvem els mots a Otos

2

Divendres passat tinguérem el plaer d’assistir a l’hotel-restaurant Ca les Senyoretes d’Otos (Vall d’Albaida) a la presentació del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents) de Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb. L’acte, en què participarà l’autor, va ser conduït per Josep Albinyana, cap de Vilaweb Ontinyent, i amb la intervenció també de J. Àngel Cano, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Després de la introducció de Josep Albinyana en la que presentà el conferenciant, Àngel Cano començà recordant el començament d’un article de 1969 de Joan Fuster, Maneres de parlar: “jo diria que entre nosaltres, les “paraules” són — i cada dia més — un estrany, obsessiu i inquietant tema de conversa“. I més de 50 anys després, continuem igual.

Continuà detallant la llista enorme, i ben interessant, de llibres que parlen de la llengua dels valencians i de com dignificar-la, començant pel ja clàssic  Sortir del l’armari lingüístic dels sociòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés. Però el que ara es presentava a Otos era ben diferent. El llibre Salvem els mots naix a Twitter, després de presentar les parelles lingüístiques i els reculls setmanals que l’autor n’ha fet a la xarxa social. I la bona rebuda n’ha portat a la transformació en paper. La nostra llengua va perdent paraules per influència del castellà però també per la pressió de l’anglés. Ara una persona menyspreable és un gilipolla i una persona qualsevol és una persona random.

Àngel Cano continuà parlant del català de plàstic que veiem contínuament a escrits i mitjans de comunicació en la nostra llengua.  Quan puga realitzar aquesta acció li faré una ullada quan realment en dir En poder ho mire és un exemple d’aquest encarcarament de la llengua. Si es pot dir en una frase no cal usar-ne quatre.

Finalment remarcà que el llibre de Jordi Badia fuig del centralisme lingüístic, del considerar que el català autèntic és el que es parla a la Catalunya central menyspreant no sols les variants valenciana i balear sinó fins i tots les del Baix Ebre o de Lleida.

En la seua intervenció Jordi Badia va començar amb la pregunta: Per què fem servir paraules que s’assemblen més al castellà i desplacen a la paraula genuïna, a la que ha estat la usual durant tota la història de la llengua?

Sembla que els catalanoparlants tenim por d’ofendre, de no usar paraules massa diferents del castellà. En definitiva, fem ús d’un català fàcil, sense matisos.

El llibre, com havia contat Àngel Cano, ha nascut a Twitter. Un dia a la setmana l’autor fa una llista de mots a preservar amb el hastag #salvemelsmots. Uns mots en parelles, on per una banda està la paraula problema i al seu costat tot un ventall de possibilitats més genuïnes i específiques. Però  va ser idea de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, convertir-ho en llibre. I després d’unes 800 paraules recollides, en va elegir unes 200 per publicar-les en paper.

Com a cap d’estil de Vilaweb ens va contar com es fuig del centralisme lingüístic. Així a can Vilaweb sempre s’utilitza el mot ací en lloc d’aquí, o el mot cercar en lloc del buscar.

El llibre introdueix també parelles de paraules en procés de substitució, com ara la tradicional Havent sopat per Després de sopar. El català havia trobat una manera de denotar el temps després d’una acció amb l’ús del gerundi i ara, acceleradament aquesta troballa lingüística perilla front a una forma no genuïna més semblant al castellà.

Aquestes substitucions no només fan perillar un mot sinó que ens fan perdre precisió en l’expressió oral i escrita. Comentà el cas de la paraula queixar-se. Evidentment és correcta en català però actualment el seu ús és exclusiu i continuat per referir-se a l’expressió d’una pena o dolor. Amaga, per tant, tot un conjunt de mots que són molt més precisos com ara: exclamar-se, plànyer-se, doldre’s, murmurar, remugar, gemegar, somicar, i tants d’altres.

Continuà parlant de la nostra pandèmia lingüística del català de plàstic. Una de seues missions com a cap d’estil a Vilaweb és eliminar-lo dels textos publicats al diari.

Si fem una ullada als textos periodístics de tot arreu, s’usa de manera exclusiva el mot realitzar, per exemple, quan la majoria de vegada amb el mot fer ja n’hi prou. O frases de l’estil de “això no és suficientment bo?” quan es pot dir això no és prou bo?. I en recordà si hi ha un menys pel mig pot ser una frase de plàstic. Ara la societat està menys civilitzada que abans quan hauríem de dir Ara la societat no està tan civilitzada com abans.

Continuà parlant de la influència del llenguatge científic sobre la llengua popular. Molts mots populars de malalties o parts del cos s’han substituït per mots tècnics: dent corcada – càries; feridura – ictus; budells – intestins, etc…

Respecte el centralisme lingüístic els mitjans de comunicació con ara TV3 o l’acadèmia, IEC o universitats, no el defugen ja que no incorporen expressions totalment genuïnes del País Valencià o de les Illes.

S’hi nota una mandra, una inèrcia de les autoritats lingüístiques i dels mitjans per dignificar la llengua. Volen fer-la fàcil. Però no estem ací per simplificar la llengua, sinó, al remat, tindrem una llengua molt esquemàtica, sense matisos.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, ha volgut reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

Després d’aquesta interessant intervenció que aquí he resumit, vingueren les preguntes del públic. Preguntes que foren animades, tranquil·les, i de vegades acalorades.

Entrevista Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Fotos: Enric Marco

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2021

2

Entrem en el mes de desembre i enfilem directament cap al solstici d’hivern i, per tant, al final de la tardor. Ha plogut i alguns dies ha fet fred però la neu només ha arribat a les contrades més interiors del País Valencià i als Pirineus. La tardor ha estar calenta, sembla. Tanmateix el cel nocturn continua inalterable com sempre, potser més contaminat que mesos enrere. Només ens faltaven els llums exagerats de Nadal i l’estrella lluminosa a dalt del Temple de la Sagrada Família a Barcelona per acabar de perdre els pocs estels que encara eren visibles des de la ciutat. Ens furten la nit i no ens adonem que així perdem part del nostre patrimoni cultural.

Al desembre direm pràcticament adéu als planetes gegants Júpiter i Saturn que ens han acompanyat durant les nits des de l’estiu. Venus, però, continuarà brillant al cel del capvespre. Res de fet destacable llevat que, potser, tinguem un cometa a la vista per a la segona quinzena del mes.

Una Lluna de 4 dies prop de Venus, Saturn i Júpiter, 7 de desembre 2021 a les 19:00. Stellarium.

Júpiter i Saturn continuen en la constel·lació de Capricorn.  A la posta del Sol ja es trobaran cap al sud-oest i només seran visibles durant les primeres hores de la nit.  Venus, més prop de l’horitzó sud-oest, encara serà l’objecte més brillant del cel. És interessant veure’l per un telescopi i meravellar-nos amb la seua fase creixent mirant cap al Sol ja post. La Lluna es desplaçarà entre els planetes del 6 al 10 de desembre. El capvespre del 7, però, serà especial. Una lluna molt fina de 3 dies se situarà entre Venus i Saturn, quedant Júpiter més allunyat. Una filera de 3 planetes i una bella lluna.

El cometa C/2021 A1 Leonard el 28 de novembre 2021.

L’espectacle del mes serà, potser el nou cometa C/2021 A1 (Leonard). Fou descobert per G. J. Leonard al Mount Lemmon Observatory el passat 3 de gener de 2021, essent així el primer cometa descobert d’enguany (per això té el paràmetre A1 al nom). Ja s’ha convertit en un objecte de desig dels astrofotògrafs i amants del cel en general. El 12 de desembre de 2021 el cometa passarà a 0,233 ua (34,9 milions de km) de la Terra i el 18 de desembre de 2021 a 0,028 ua (4,2 milions de km) de Venus. El moment de màxima aproximació al Sol, el periheli, serà el 3 de gener de 2022. Podria ser visible a ull nu el desembre de 2021. A una magnitud aparent de 4, hauria de ser un bon cometa observable amb prismàtics. Tanmateix cal no emocionar-se encara. Els cometes són moltes vegades una gran decepció. Esperarem. Més informació a Cometografia.es, el bloc de l’amic Pepe Chambó, caçador de cometes.

El mes de desembre és també temps de pluges de meteors. La més important serà la pluja dels Gemínids. Aquesta estarà activa entre el 4 i el 17 de desembre, i el màxim serà durant la matinada del 14 de desembre. La taxa màxima observable de meteors, sempre des de llocs foscos, podria arribar a ser de 120 meteors per hora. El radiant, o indret del cel del qual semblen vindre, es troba en la constel·lació de Gèminis. El misteriós asteroide actiu  (3200) Phaethon, amb episodis d’emissió de gasos, n’és el responsable.

Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre a les 16:59. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Desembre 04 08 44
Quart creixent Desembre 11 02 36
Lluna plena Desembre 19 05 35
Quart minvant Desembre 27 03 24

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges
1.- L’Observatori de La Silla en Xile. ESO/José Francisco Salgado (www.josefrancisco.org) (CC BY 2.0)
2.- Una Lluna de 3 dies prop de Venus, Saturn i Júpiter, 7 de desembre 2021 a les 19:00. Stellarium.
3.- El cometa C/2021 A1 Leonard el 28 de novembre 2021 a les 06:00. Apilat de 13 fotos de 60s cada RVB (total 39 mins) Bayfordbury Observatory ( University of Hertfordshire) (CC BY-SA 2.0)

Parlem de la protecció de la nit a Riba-roja de Túria

0

Per cinqué any consecutiu s’han trobat a Riba-roja de Túria investigadors de diferents àmbits que han analitzat els efectes que produeix la llum artificial nocturna. En aquesta edició, l’objectiu de la trobada ha estat donar a conéixer la importància i necessitat de tindre cels nocturns foscos i com protegir la nit front de la contaminació lumínica.“Des de fa anys algunes legislacions tracten tímidament de posar fre a la llum artificial nocturna, però així i tot l’èxit ha sigut limitat. La llum a la nit no s’atura, a pesar que es coneixen perfectament els seus efectes adversos sobre la biodiversitat i la salut humana”, adverteix Ángel Morales (Química Analítica, UV), responsable científic de la jornada al costat d’Enric Marco (Astronomia i Astrofísica, UV).

Sessió inaugural. Projecció Territorial. Unitat de Suport. UV.

Han inaugurat la jornada, realitzada a l’Agència de Desenvolupament Local de Riba-roja de Túria, la secretària Autonòmica d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, Paula Tuzón; l’alcalde de la localitat, Robert Raga; i el vicerector de Projecció Territorial i Societat, Jorge Hermosilla. L’alcalde i la secretària Autonòmica han coincidit a assenyalar la importància de celebrar aquesta jornada “com un compromís ferm i decidit per contribuir a la sostenibilitat ambiental”. Per la seua banda, el vicerector ha apuntat que la Universitat de València “mostra de nou el seu compromís amb el territori, aportant coneixement científic i comptant amb la col·laboració institucional, en benefici de la societat valenciana”.

Aquesta problemàtica és el tema central de la jornada que s’ha celebrat aquest dimarts 23 de novembre, a Riba-roja de Túria, sota el títol Protecció de la nit enfront de la contaminació lumínica. El Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València i l’ajuntament de Riba-roja de Túria organitzen aquesta jornada amb la col·laboració de la Coordinadora en defensa dels boscos del Túria, Cel Fosc i la Xarxa Espanyola d’Estudis sobre Contaminació Lumínica (REECL).

La sessió del matí arrancà amb la presentació de l’avantprojecte de la llei valenciana de contaminació lumínica  a càrrec de Pedro Fresco, director General de Transició Ecològica. S’ha explicat la necessitat de la llei en un context d’emergència climàtica i on la protecció de la nit és un fet fonamental. S’han descrit les restriccions al tipus d’enllumenat (FHS int. = 0%, la llum més càlida possible), com seran les diferents zones de protecció, les excepcions i les sancions. L’avantprojecte serà posat en exposició pública aquesta setmana.

A continuació, Vicent Mayans, cap de Secció d’Enllumenat i Eficiència Energètica de l’Ajuntament de València, explicà les accions i esforços de la ciutat de València per a aconseguir una il·luminació més sostenible. Ens contà detalladament els esforços fets primer per inventariar les 107000 lluminàries de la ciutat, després com catalogar-les per a finalment reduir les potències, eliminar les més contaminats com ara les boles i canviar a un tipus de llum LED  càlida de 2700 K. Finalment ens mostrà alguns casos d’èxit de diversos carrers de la ciutat en que el canvi d’enllumenat ha permés una millor uniformitat, i ser menys intrusiu en els habitatges.

Antonia Varela, directora de la Fundació Starlight ens contà els esforços per preservar zones de cels foscos com a reserva i/o destinació Starlight. Finalment exposà la proposta de considerar el cel nocturn com un nou ODS (ODS-18).

Josep Maria Ollé, enginyer tècnic d’il·luminació, detallà els problemes del reglament del 2008 i el comparà amb el projecte del nou reglament estatal sobre il·luminació, que, d’aprovar-se tal i com està, serà un pas enrere respecte a la protecció de la foscor de la nit.

En la sessió de la vesprada, Salvador Bará, professor de la Universitat de Santiago de Compostel·la, explicà la necessitat de considerar la llum artificial nocturna com un agent contaminant i la urgència d’actuar contra la contaminació lumínica. Finalment Maribel Aguilar, del Centre de difusió i pràctica de l’Astronomia, Galàctica, exposà les possibilitats de desenvolupament territorial considerant el cel nocturn com un bé immaterial a protegir.

En la sessió final de la vesprada, Enric Marco donà a conéixer l’existència del còmic Enlighten your clock, traduït per Rosa Magraner i ell mateix, Il·lumina el teu rellotge, que és una bona eina de divulgació pedagògica per explicar els problema que causa la llum artificial nocturna sobre la salut humana.

Per acabar José Luís Ramos, com a regidor de Sostenibilitat i Transició Ecològica de l’ajuntament de Burjassot i Ángel Morales com a responsable científic de la Jornada han tancat la Jornada, agraint als presents la seua assistència, la seua activa participació i ens emplaçà a treballar per un millor enllumenat de les nostres ciutats i pobles.

Llista d’enllaços:

Programa de la jornada

Text basat en la informació de la nota de premsa de la Universitat, desenvolupada per mi: Riba-roja de Túria acull la 5a edició de la jornada anual sobre contaminació lumínica

Fotos: Enric Marco.

“50 anys a la Lluna” a Benetússer

0

Ja fa més de mig segle que els humans varen xafar la Lluna. Després de l’aturada de xarrades presencials a causa de la pandèmia, he tornat a explicar les històries, anècdotes i actes de valentia que van permetre fer arribar una nau espacial amb humans a la Lluna i retornar-los sans i estalvis a la Terra.

Hi ha però aspectes lamentables com ara el vet explicit a la incorporació d’un grup de dones ja preparades en la cursa cap a la Lluna o la participació d’un antic nazi com a cap del projecte.

Finalment, com una part més de la guerra freda, moltes vegades a pocs minuts de prémer el botó nuclear, els astronautes nord-americans del programa Apol·lo aconseguiren la fita anunciada i promesa pel president John F. Kennedy de dipositar un artefacte comandat per humans en la Lluna, per davant dels soviètics.

La xarrada va ser el passat 3 de novembre al Saló d’Actes de l’ajuntament de Benetússer, l’Horta Sud. i estava dirigida fonamentalment als meus benvolguts alumnes d’Unisocietat encara que també oberta a tothom.

Els llibres recomanats per aprofundir en la xarrada de l’arribada a la Lluna:

100 Històries de l’aventura espacial
Èxits i tragèdies de l’espècie que somiava explorar el més enllà.

Joan Anton Català Amigó

Cossetània Edicions, 2020

El sorprenent viatge de l’Apol·lo XI

Mónica Pallardó

Samaruc Editorial, 2020

La xarrada es va gravar. Així que si us interessa ací baix la pot seguir.

Antoni Arlandis i Francesc Devesa en la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

De la «grip espanyola» a la COVID-19, un segle entre dues pandèmies

A càrrec d’Antoni Arlandis i Francesc Devesa, autors d’un estudi sobre l’impacte local de la pandèmia de 1918 a Oliva que es pot llegit en el número 16 de la revista Cabdells (2018) , que es presentà just abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus.

Els ponents han exposat les similituds i diferencies entre les dues pandèmies que han assotat la humanitat just en els últims 100 anys. La grip espanyola, del 1918 al 1920, i la COVID-19, del 2019 al 202… són totes dues malalties respiratòries però mentre que la primera atacà fonamentalment la gent més jove, amb uns 50 milions de morts a tot el món, en la segona la mortalitat s’ha concentrat sobretot en el grup de gent major. De moment es calcula que han mort uns 5 milions de persones a tot el món de COVID-19.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa han explicat les dades de les dues malalties en Oliva i la Safor. comparant-les amb les del País Valencià i l’Estat Espanyol. Després s’ha fet un animat debat sobre els errors comesos en el tractament de les dues epidèmies.

Els metges Antoni Arlandis i Francesc Devesa amb Enric Marco, del CEIC, Alfons el Vell.

Alberto Aparici a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

L’univers fosc: de què està fet el 95% del cosmos?

Alberto Aparici, és físic i divulgador científic. Va estudiar en la Universitat de València, on es va doctorar, especialitzant-se en física de partícules. En l’actualitat es dedica exclusivament a la divulgació científica. És coordinador de divulgació en l’Institut de Física Corpuscular, un centre mixt de la Universitat de València i el CSIC, i ha col·laborat en tasques docents amb la Universitat de València i amb la Universitat Jaume I de Castelló. Realitza dues seccions de ciència en Onda Cero radio: La Brújula de la Ciencia, en el programa La Brújula, dirigit per Juan Ramón Lucas, i Aparici en Órbita, en Más de Uno, dirigit per Carlos Alsina. Col·labora habitualment amb el pódcast Coffee Break: Señal y Ruido, dirigit per Héctor Socas, de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, i és un dels creadors del pódcast De Ignorancia Sí que Sé, centrat en l’ensenyament de les ciències. Forma part també de l’equip de la secció de ciència del diari La Razón.

Ací teniu l’enllaç a la seua secció sobre ciència en Onda Cero.

Des de mitjan segle XX tenim indicacions que no tot el que hi ha en l’univers es pot observar fàcilment. Això no va ser, en principi, una sorpresa, perquè sabem que objectes com a planetes i cometes no emeten llum, i podrien existir en grans números en les galàxies. Però a mesura que passaven les dècades i s’anaven acumulant les evidències resultava cada vegada més clar que gran part del contingut de l’univers era invisible. En la dècada de 1980 s’havia establit que moltes galàxies contenien molta més matèria de la que veiem, i que aquesta matèria era obstinadament transparent: no emetia llum, però tampoc la bloquejava. Aqueixa substància, la naturalesa de la qual encara desconeixem, rep el nom de matèria fosca. En la dècada de 1990 la situació es va agreujar encara més: el descobriment que l’expansió de l’univers s’està accelerant suggeria que gran part de l’energia del cosmos estava en la forma d’una cosa encara més estranya, i la identitat de la qual també se’ns escapa: l’energia fosca. En la xarrada es va recórrer aquest univers fosc i repassar les evidències que ens porten a pensar que aquestes substàncies existeixen. Desentranyar la vertadera naturalesa d’aquestes “substàncies fosques” és un dels grans reptes de la física del segle XXI.

Alberto Aparici amb Enric Marco, organitzador de la Setmana i Emili Morant, director del CEIC, Alfons el Vell.

Dani Pellicer a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

Què fa un rar com jo en lloc com aquest? Com ens afecten en el dia a dia les malalties minoritàries

En la Setmana de la Ciència la segona xarrada anà a càrrec de Daniel Pellicer, biotecnòleg especialitzat en biomedicina i divulgador científic. Ací teniu el seu compte de Twitter i el seu canal a Youtube .

Dani ens introduí en el món desconegut de les malalties rares. Les també anomenades malalties minoritàries, són un grup molt nombrós integrat per més de 7.000 malalties diferents. Són greus, poc freqüents i afecten a 1 de cada 2.000 persones. Un 80% d’elles tenen origen genètic. Es calcula que les malalties minoritàries en conjunt tenen una prevalença d’entre el 6% i el 8% de la població a la Unió Europea, és a dir, afecten entre 44 i 59 milions d’europeus. Si el mateix criteri s’aplica a l’estat espanyol, podem dir que hi ha 3 milions d’afectats.

Dani ens parlà de les malalties que estudia, la discinèsia ciliar primaria (DCP), una malaltia genètica, caracteritzada per un defecte estructural de las cèl·lules ciliades presents principalment en els teixits respiratoris que té efectes en la seua funció de retindre i expulsar les partícules de pols i d’altres que respirem.

Quan els cilis no existeixen o no funcionen adequadament, com en el cas de la DCP, s’acumulen secrecions a les vies respiratòries que poden provocar infeccions com ara rinosinusitis, otitis recurrents o bronquitis. També es podran veure afectats els cilis de les trompes de Fal·lopi en el sistema de reproducció femení i el flagell dels espermatozoides, podent suposar problemes de fertilitat.

Dani Pellicer ens contà les tècniques innovadores futures per tractar-la amb tècniques d’edició gènica, ja aplicada amb èxit en cultius cel·lulars.

Asociación Española de Pacientes con Discinesia Ciliar Primaria

Dani Pellicer entre Enric Marco, organitzador de la Setmana i Emili Morant, director del CEIC, Alfons el Vell.

Ana Ramos a la Setmana de la Ciència de Gandia 2021

0

Enguany hem tornat a parlar de ciència al cor de Gandia de la mà del CEIC, Alfons el Vell juntament amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València (UV). Destacat científics de diversos camps han parlat de les investigacions que duen a terme amb un llenguatge planer seguit per un debat amb el public present. Treballs increïbles que ara queden de moment als laboratoris i centres de recerca però que tindran un impacte important en la societat en les dècades que vindran.

El director del CEIC, Emili Morant, inaugurà dilluns 8 de novembre la Setmana de la Ciència amb unes breus paraules per, tot seguit, donar pas a la presentació de la primera xarrada;

30 anys estudiant la biodiversitat marina, entre Àfrica i l’Antàrtida

Ana Ramos Ramos, de la Universidade de Vigo té una extensíssima trajectòria en el terreny de la biologia marina i ha estat l’homenatjada enguany pel Campus UPV Gandia, que li ha dedicat un mural obra de l’artista urbà Flug i donant el seu nom a un dels seus laboratoris.

En la xarrada, presentada per l’oceanògrafa Núria Marco,  Ana Ramos contà com és de desconegut el mar i les espècies que hi habiten. Ella fou pionera en la participació espanyola en diverses expedicions a l’Antàrtida, on es dedicà amb el seu equip a estudiar el bentos, els organismes que viuen al fons marí. S’hi descobrí una riquesa biològica totalment desconeguda, ben acolorida. Destacà les dificultats de treballar en un entorn tan hostil des d’un vaixell, amb l’ús de dragues, minisubmarins o immersions.

Seguidament passà a explicar-nos el seu treball a la plataforma oceànica de l’Àfrica Occidental en diverses expedicions finançades per la FAO. La idea primera era estudiar les pesqueries per a us alimentari però s’aprofità també per conéixer el fons marí, la geologia i la seua biodiversitat. La riquesa biològica descoberta ha comportat que algunes de les zones marines estudiades s’han protegit.

Una xarrada ben interessants sobre la vida científica d’aquesta investigadora que ha realitzat no només estudis capdavanters sobre l’Atlàntic africà, sinó que ha obert portes a la formació en biologia marina a investigadors africans. Ella és, a més, un referent per a la nova fornada de científiques del mar.

 

La missió DART a À Punt

2

Les noticies del migdia de la televisió valenciana parlaven ahir de la missió DART de la NASA, que en unes setmanes serà llançada en direcció al sistema doble (65803) Didymos. L’objectiu és arribar al sistema format per Didymos, un asteroide de 780 metres i la petita lluna d’uns 160 m de diàmetre que l’orbita i impactar-hi. La missió començarà en uns dies però no serà fins el setembre del 2022 que la nau xoque contra el seu objectiu, la lluna, a una velocitat d’uns 6 km/s.

Es tracta de veure com l’impacte és capaç o no de canviar, encara que siga una mica, els paràmetres orbitals de la lluna. No hi ha risc que aquesta s’escape del sistema ja que segur que romandrà lligada al cos principal però amb una altra òrbita. Tot això s’emmarca en les primeres passes dels programes de defensa espacial que NASA i ESA estan provant. Algun dia un asteroide es dirigirà contra la Terra i cal estar preparats per fer-hi alguna cosa útil per protegir la humanitat.

Jo en parle en una entrevista que em feren envoltat de telescopis a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València.

Entrevista curteta a les Noticies À Punt Migdia 12 Novembre 2021. Missió DART (A partir del minut 39:44)