Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sico Fons

L’obra pòstuma “Venim del Sud” de Sico Fons s’ha presentat a Perpinyà

0

El Casal Català de Perpinyà (Catalunya Nord) va acollir ahir la presentació de l’obra pòstuma de l’escriptor valler Sico Fons “Venim del Sud”, un acte entranyable, ben emotiu que va servir de trobada als amics i amigues del valler d’aquelles terres germanes. L’acte, presentat per Xavi Català i amb la participació de l’escriptora Adriana Serlik i la professora vallera Rosa Magraner va ser en conjunt un homenatge a l’autor i una explicació dels anhels, els desitjos, els espais vitals de Sico Fons en les paraules de dues persones que el coneixeren i l’estimaren, i amb el qual compartiren moments i esperances en un redreçament del nostre país i la nostra llengua.

L’acte el va introduir Xavi Català, company dels viatges comercials en la Catalunya Nord, i es va projectar un “PowerPoint” amb fotografies i explicació senzilla de la vida de Sico Fons i dels llibres que havia editat. La poetessa i escriptora Adriana Serlik va explicar com es va gestar aquest llibre, i com davant les dificultats que trobava Sico en la seua edició, li va oferir publicar-lo dins del projecte que ella porta a cap anualment “Un llibre, una exposició” de la qual “Venim del Sud ” ha estat el tema de la cinquena edició i com tots els guanys de l’edició es dedicaran a ajuda de la “Fundació Aspanion” de xiquets i xiquetes amb càncer. No obstant, Adriana Serlik va donar molt del mèrit al mateix autor, Sico Fons, que ja malalt havia posat molt de la seua part en la maquetació i tria de la tipografia abans del seu traspàs.

La professora Rosa Magraner va fer un recorregut per la vida i la gran producció literària de Sico Fons, ja que des del 2001 fins avui té publicats 21 llibres (22 amb aquest pòstum), mentre recordava aspectes de la seua biografia, com que era un home de vasta cultura, tot i que no havia cursat i “gran devorador” de llibres, una faceta que li venia des de molt menut, quan va passar llargues temporades al llit per una malaltia.

Rosa Magraner va recordar el paisatge vital de l’autor i l’estima a la Valldigna, que compartia amb aquestes terres de la Catalunya Nord com narra en excursions i ascensions al Canigó, present a la portada del llibre pel significat individual i col·lectiu que l’autor li dóna, on es fan paleses les visions de l’autor sobre els problemes de la societat valenciana amb retrats crítics i àcids d’alguns dels polítics que ens han governat. Així mateix, va remarcar que aquest compromís polític es palesa en les obres del Sico, quan parla, a més a més, amb sentit crític d’una societat de vegades malaltissa per la corrupció a nivell col·lectiu i amb problemes individuals per drogues, aspectes que reflecteix en molts personatges i passatges del seus llibres.

Així mateix remarcava que “Venim del sud”, que podem considerar com el seu testament literari, plasma les seues inquietuds des de l’adolescència: defensa de la llengua, l’amor per la natura i pel món agrícola que tant bé coneixia de la nostra Valldigna, i en moltes de les seues obres una reflexió sobre la vida i la mort, sobre la salut potser per ser una persona amb una naturalesa malaltissa. El llibre escrit en forma de dietari conte pensaments i discussions polítiques, les converses amb els amics que troba i que apareixen amb el nom canviat, tot i que, com alguns que hi eren presents confessaven que es veien reconeguts.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: L’obra pòstuma “Venim del Sud” de Sico Fons s’ha presentat al Casal Català de Perpinyà

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna

0

«Ens agradava tant viure
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.

Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat… »

Desficis, Sico Fons, 2018.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna, Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons presenta Humors agres a la Casa de la Cultura de Tavernes, 2012.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Sico Fons presenta Humors agres

0

Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent. La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l’escriptor de Tavernes.

L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d’un llibre anterior, “Els crits de la follia” era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.

L’editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.

La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre“, apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra.

Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l’absurd, a relats hiperbòlics, “fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L’autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil.

Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d’un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l’editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.

A les preguntes del públic, l’autor va dir que usava el recurs de l’humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l’havien comparat amb Bukowski, per això de l’humor bandarra.

La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).

Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Two guitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d’Astor Piazzolla.

Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l’autor Sico Fons i l’editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.

 

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari