Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: La Terra

L’Horta Sud sota l’aigua des de l’espai

0
Cotxes arrossegats per la DANA 2024 a Catarroja. Manuel Pérez García i Estefania Monerri Mínguez. – Donada generosament pels autors, habitants del poble. 30 d’octubre 2024. Wikimedia Commons. CC BY-SA 4.0

El servei d’imatges de satèl·lits d’observació de la Terra de la NASA ha publicat una comparativa de l’Horta Sud d’abans i després de la riuada del 29 de novembre utilitzant la càmera OLI. És la Imatge del Dia del primer de Novembre 2024. Cal dir que aquesta web no sol publicar imatges d’Europa però a causa de la magnitud de la riuada ha fet una excepció.

S’ha utilitzat el satèl·lit de la NASA Landsat 8 com es va fer amb les imatges que vaig publicar fa uns dies. Llançat el 2013, la càrrega útil del satèl·lit consta de dos instruments científics: l’Opcional Land Imager (OLI) i el Sensor d’infrarojos tèrmics (TIRS). Aquests dos sensors proporcionen una cobertura estacional de la massa terrestre global a una resolució espacial de 30 metres (visible, NIR, SWIR); 100 metres (tèrmica); i 15 metres (pancromàtics).

Traduesc, amb alguns petits canvis, la nota que acompanya a les imatges.


25 octubre 2022____________________________________30 octubre 2024   ——Punxant la imatge podreu accedir a la imatge comparativa

Les intenses pluges a l’est d’Espanya han produït inundacions sobtades mortals i destructives. El 29 d’octubre de 2024, més de 300 mil·límetres (300 litres) de pluja van caure al voltant de València, com va informar l’agència meteorològica espanyola, AEMET. A la localitat de Xiva, gairebé 500 mil·límetres (500 litres) van caure en 8 hores.

L’OLI (Operational Land Imager) del Landsat 8 va captar aquesta imatge (dreta) que mostra les inundacions generalitzades de terrenys urbans i agrícoles a la ciutat costanera de València i als voltants el 30 d’octubre. Les aigües carregades de sediments també van omplir la llera del riu Túria, que desemboca al mar Balear (part del Mediterrani), i als aiguamolls litorals de l’Albufera al sud de la ciutat. Com a comparació, la imatge de l’esquerra, també adquirida per Landsat 8, mostra la mateixa àrea a finals d’octubre de 2022. (Les escenes Landsat més recents estaven cobertes de núvols o no aptes per a una comparació d’imatges).

Aiguats a l’Horta Sud. 30 d’octubre 2024. NASA.

Les pluges provenien d’un sistema meteorològic de baixa pressió a gran altitud que es va aïllar del corrent en jet, segons l’AEMET. Aquests sistemes de tempestes es coneixen localment per les sigles DANA o, de manera més general, com a gota freda. Es produeixen on els fronts freds es troben amb masses d’aire càlid i humit, com ara sobre la mar Mediterrània. Les tempestes poden romandre relativament estacionàries abans de dissipar-se, amplificant el seu potencial d’inundació.

L’Horta Sud, dos anys abans de tragèdia. 25 d’octubre 2022. NASA

Els mitjans de comunicació van informar el 30 d’octubre que unes 100 persones -incloses almenys 40 a la localitat de Paiporta- van morir a causa de la inundació, i més continuaven encara desaparegudes. Les infraestructures com ara carreteres, ponts i línies ferroviàries van patir danys, i les fotos mostren vehicles desplaçats i runes que omplen els carrers de la ciutat. Una unitat militar d’emergència va desplegar més de 1100 persones per donar suport a les operacions de rescat a la zona.

Imatges de l’Observatori de la Terra de la NASA de Lauren Dauphin, utilitzant dades de Landsat del Servei Geològic dels Estats Units. Història de Lindsey Doermann.

Referències & Recursos

El desastre vist des de l’espai

2
Inundacions d’octubre de 2024 a l’Horta Sud. V30. Llit nou del Túria. 2024-10-30 Pacopac CC BY-SA 4.0. Wikipedia Commons

Aquests darrers dies ens hem horroritzat amb els desastres causats per la DANA que ha impactat de ple les comarques valencianes de les Riberes, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel – Requena. Però el desastre major, en danys materials i sobretot humans, ha estat a la comarca de l’Horta Sud, una zona altament poblada al sud de la ciutat de València i del llit nou del Túria o Pla Sud de València, la gran infraestructura hídrica construïda a partir de la riuada del 1957 per desviar el Túria del centre de la ciutat.

Amb ja més de 150 morts, les inundacions causades per l’eixida de la rambla del Poio a Paiporta, Aldaia, Sedaví, i Catarroja han causat una devastació sense precedents que segurament s’hauria pogut minimitzar amb avisos clars i avançats a la població i no notificacions a les 20:12 h del dimarts 29, quan ja l’aigua omplia els carrers i ja hi havia morts.

Ja hem vist moltes imatges i vídeos de la devastació de la riuada però ací vull analitzar algunes imatges de satèl·lit que ja s’estan rebent i que ens poden donar un altre tipus d’informació sobre el desastre.

La primera imatge del satèl·lit Landsat de les inundacions de la DANA del País Valencià processades per @ALSOSpace_. 30 d’octubre 2024.

La imatge del satèl·lit de reconeixement de la Terra Landsat,  processada per ALSO Space, ens mostra molts detalls interessants de les inundacions de l’Horta Sud i d’on està anant l’aigua.

Seguint la línia de la costa de dalt a baix veiem el port de València, la desembocadura del llit nou del Túria, l’anomenat Pla Sud, expulsant l’aigua marronosa a la mar. S’hi veu clarament com va ple d’aigua al llarg del seu recorregut i com ha salvat la capital d’una inundació certa (mireu imatge inicial del text).

Al sud de la desembocadura del Túria es veu el contorn irregular de l’Albufera envoltat de zones marronoses que són els camps d’arròs de l’entorn del Parc Natural ara plens d’aigua bruta. L’Albufera està rebent tota l’aigua de la rambla del Poio, que es dibuixa perfectament sobre l’aigua marronosa i, per això, el llac s’està desaiguant per les comportes de la Gola de Pujol, la ratlleta fosca que traspassa la restinga o cordó litoral que separa l’Albufera del mar. Al sud de l’Albufera veiem la població de Sollana envoltada de camps d’arròs també plens d’aigua. La llarga carretera recta en  direcció sud-est és la A38 que ens du a una població més gran, Sueca, a la vora d’un riu ple de meandres, el Xúquer, que es veu clarament que també se n’ha eixit de mare.

A l’esquerra de la imatge es veu clarament la línia tortuosa  del riu Magre, curull d’aigua, fins arribar al Xúquer i com part de la Ribera Baixa està inundada.

La costa marina recta acaba abruptament en una badia amb molta edificació. Estem a Cullera on desemboca el riu Xúquer. S’hi veu el con de dejecció d’aigua marronosa a la mar.  Tota la zona entre Sueca i Cullera fins a l’autopista A7 , que es troba just on comencen les muntanyes de la Serra de les Agulles, està inundada. Gran part d’aquesta àrea és formada per terrenys agrícoles de tarongers o d’arròs però hi ha molts petits pobles com Riola, Polinyà, Benicull, Albalat de la Ribera, etc que tenen o han tingut l’aigua del riu a les portes de casa o dins d’ella com a Riola o Polinyà.

Aquesta imatge és d’ahir i, per tant, ja obsoleta. Ara ja sabem que l’aigua del Xúquer ja ha ocupat tota la plana litoral cap al sud fins al Brosquil i fins a la platja de Tavernes, a 10 km al sud, just una mica abans d’on es troben els núvols sobre el mar.

Javier, un lector d’aquest blog, em passa informació d’una nova imatge de l’empresa Open Cosmos. L’empresa ha activat tots els seus satèl·lits de l’OpenConstellation i els ha posat a disposició de les autoritats juntament amb les capacitats de visualització i anàlisi de DataCosmos, per ajudar a avaluar el dany i prendre decisions.

Imatge satèl·lit Open Cosmos, adquirida el 31/10/2024 a las 12 del matí

Té molta més resolució que l’anterior però se centra només en la comarca de l’Horta Sud. Es veu clarament la zona afectada pel seu color marronós.

L’Agència Espacial Europea (ESA) ha activat el servei de cartografia ràpida d’emergència de Copernicus per a proporcionar imatges per satèl·lit de les inundacions al País Valencià, amb l’objectiu de donar suport a les tasques de rescat i recuperació.

Les imatges del satèl·lit Landsat-8 il·lustren la magnitud de la catàstrofe, amb imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre que mostren la dramàtica transformació del paisatge. En la imatge del 30 d’octubre es veu clarament la crescuda del riu Magre i la confluència amb el riu Xúquer en Algemesí, prop d’Alzira.

Landsat-8, imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre, ESA

I a través de l’astrofísic Alejandro Sánchez de Miguel m’arriba la web dels satèl·lits que disposen del detector VIIRS i que permet fer comparacions del abans i després del desastre, i veiem com funcionava l’enllumenat públic de l’Horta Sud i com ha funcionat la nit passada.

20241025-Valencia-VIIRS-NASA
20241031-Valencia-VIIRS-NASA

Es veu clarament com el sud de la ciutat de València (sota la “l” de Valencia), la comarca de l’Horta Sud, està molt menys il·luminada a causa de la falta de subministrament de corrent elèctric. La zona brillant recta cap al sud del 25 d’octubre està ara apagada. Correspon a totes les empreses al voltant de l’anomenada Pista de Silla que ara estan sense llum.  Caldrà esperar a tindre imatges obtingudes pels astronautes actualment a bord de l’Estació Espacial Internacional per poder tindre més informació amb millor resolució.

Les imatges de la Terra obtingudes des de satèl·lits no només permeten entendre i explicar la magnitud dels desastres naturals sinó que també permeten ajudar a previndre’ls i evitar desgràcies. Una altra cosa és que des de les administracions públiques no es faça cas dels advertiments dels científics com sembla que ara ha passat.

Una nova aurora il·lumina el cel nocturn

0
L’Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va capturar aquesta imatge de l’erupció solar, vista com el flaix brillant al centre del disc solar, el 8 d’octubre de 2024. NASA/SDO.

Dijous 10 d’octubre un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic tornà a impactar contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Unes hores abans, el 8 d’octubre, una enorme regió activa solar havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

Els científics del Centre de Predicció del Temps Espacial (SWPC) de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels EUA van destacar el potencial d’una nova tempesta geomagnètica severa per a dijous (10 d’octubre) i divendres (11 d’octubre) amb probabilitat que aquesta tempesta fora de classe G4.

De fet la previsió de les zones on seria possible observar aurores era molt semblant a la causada per la tempesta geomagnètica del passat 10 de maig. En aquell esdeveniment les aurores s’arribaren a veure en latituds tan baixes com les Canàries. Seria la tempesta del dijous 10 d’octubre similar?

Per això molts astrònoms del nostre país es prepararen per observar una nova onada d’aurores des de la posta de Sol del dijous 10 a llocs foscos amb l’horitzó nord sense obstacles. I feren bé ja que la meravella celeste tornà a enllumenar els cels d’Europa. Els companys d’AstroAras, Juanma Bullón, Catalina Pasat, Luís Farinós i Roger Mira, des de l’observatori forestal de La Travina al terme d’Ares de los Olmos, la Serrania, aconseguiren unes fantàstiques fotos al llarg de la nit.

Aurora observada des de l’observatori forestal de La Travina al terme d’Ares de los Olmos. 11 d’octubre 2024. Luís Farinós

A la imatge de Luís Farinós, a banda del característic color rogenc de l’aurora, causada per les transicions de l’oxigen atòmic excitat a uns 250 km d’alçada, s’hi veuen pilars i un arc (SAR) que ho envolta tot. La primera vegada que ho veiem a latituds tan baixes, prova que la tempesta geomagnètica va ser molt intensa.

Aurora des de l’observatori forestal de La Travina al terme d’Ares de los Olmos. 10 d’octubre 2024. JMa Bullón.

A les imatges de JoanMa Bullón s’hi veure també els pilars de l’aurora i l’arc SAR. Ells van estar observant l’aurora i l’evolució tot al llarg de la nit fins l’eixida del Sol.

Des de Gandia també s’hi va veure l’aurora, encara que la serra del Mondúver amagava part de la llum de la tempesta geomagnètica. Miguel Díaz de l’Agrupació Astronòmica de la Safor també va fer-ne fotos.

Aurora polar des de la Marxuquera, Gandia, la Safor. 10 d’octubre 2024. Astrosafor. Miguel Díaz.

Aquesta vegada tampoc vaig poder veure en directe l’espectacle del cel. Estava amb la família al festival de cine fantàstic de Sitges per veure la pel·lícula Una ballena, mescla de cine negre i misteri marí. En acabar el film cap a les 23:30 i tornar al pàrquing varem entreveure, entre alguns llums intensos, una lluminositat rogenca cap a l’horitzó nord, l’aurora boreal en el cel de Catalunya.

Vista de l’aurora des d’un pàrquing a Sitges el 10 d’octubre 2024 a les 23:30. Amb mòbil. Enric Marco.

Aquest cicle solar s’està mostrant molt intens. Per això no descarte que puguem tornar a gaudir de l’espectacle de les llums del nord.

Imatges: Gràcies a Miguel Díaz, Joanma Bullón, Catalina Pasat i Luís Farinós.

The Reinvention Of Science

0
Publicat el 23 de juny de 2024

The Reinvention Of Science
Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance
Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez, Virginia L. Trimble

Desembre 2023
Pàgines: 502
ISBN: 978-1-80061-360-7 (softcover)
Editorial: World Scientific

Hic sunt dracones (aquí hi ha dracs) és una expressió que avisa de territoris perillosos o inexplorats. Prové d’una pràctica medieval de dibuixar il·lustracions de dracs i monstres marins en zones inexplorades dels confins dels mapes on es pensava que existien perills potencials.

Aparentment alguns d’aquests terribles animals imaginaris s’escaparen de les cartes marines i foren adoptats per la ciència per tal que aquesta poguera avançar. Aquests «dragons», tot i que no foren visibles o detectables en el seu temps, eren éssers que es consideraven necessaris per mantenir l’estabilitat del cosmos com el veien o l’entenien els filòsofs. L’existència d’aquestes entitats també permetia explicar, o almenys justificar, les observacions o experiments del moment. Una pràctica útil temporalment però, tanmateix, massa vegades aquests dracs acabaren sent dogmes arrelats que van dificultar el progrés.

The Reinvention Of Science, Slaying The Dragons Of Dogma And Ignorance, l’interessant llibre que han escrit els cosmòlegs Bernard J. T. Jones,Vicent J. Martinez i Virginia Trimble, s’endinsa en el fascinant món de la creació del coneixement des d’una perspectiva innovadora, en què més que els personatges hi destaquen les idees, unes vegades genials i d’altres suportades pels dragons del dogma i la ignorància. És un text que detalla el flux de les idees que han portat a la civilització actual, però també ens explica com els errors, els passos en fals, les vacil·lacions, ens han fet avançar però també retrocedir en la formació de la ciència moderna. Perquè malgrat que sempre ens han contat l’evolució de la ciència de forma lineal, en realitat, és plena de corbes, d’atzucacs i de paranys.

Per trobar el camí correcte cap al coneixement va caldre que ens perdérem sovint. Així, per explicar el món es va adoptar el drac del geocentrisme, amb les esferes cristal·lines i epicicles, abans d’arribar a l’heliocentrisme; el foc del drac del flogist precedí l’arribada de la termodinàmica o una substància subtil com l’èter es creia que omplia l’univers abans que es descobrira la relativitat, exemples aquests, entre molts d’altres dragons, que els científics es trobaren pel camí i que es van haver d’abatre per poder avançar.

Estem en el segle XXI probablement en una situació similar amb l’energia fosca? ¿Potser siga realment un dragó, una entitat creada només per justificar les observacions? ¿Caldrà que l’espantem d’alguna manera per poder endinsar-nos en les zones inexplorades d’una nova física?

The reinvention of science és també un llibre de les persones que han fet i fan la ciència, amb els seus encerts, egos, tossuderia i de vegades fins i tot atacs despietats als qui proposaren teories alternatives. Però, sobretot, es trau a la llum el paper cada vegada més rellevant de les dones en la ciència. Així, al llarg de les pàgines coneixerem Mary Anning, la fundadora de la paleontologia; Marie Tharp, que dibuixà de mapes i descobrí la dorsal mesoatlàntica i la separació dels continents; Gerta Keller, que aconseguí reivindicar la teoria del vulcanisme per explicar l’extinció dels dinosaures; Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que demostrà l’existència de la matèria fosca, entre moltes altres pioneres científiques. La feina de moltes d’elles fou menyspreada, si no amagada i sovint usurpada per companys homes. I és que la ciència tampoc està lliure de persones dolentes, d’assetjament laboral, d’abús de poder i prejudicis de classe o de gènere. Que li ho pregunten a Alfred Wegener, l’explorador polar que fou ridiculitzat per la teoria de la deriva dels continents.

La lectura del llibre és un plaer intel·lectual i els autors, al llarg d’un viatge temporal a la cerca de dragons amagats, aconsegueixen demostrar de manera clara com progressa el coneixement científic, encara que algunes idees errònies poden aturar momentàniament aquest progrés i com, de vegades, persones que no s’ho mereixien s’emporten els honors. De vegades, cal que un Sant Jordi de la ciència mate el drac per fer possible que de la seua sang broten les roses del coneixement.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’estiu de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: The Reinvention of Science, de B. J. T. Jones, V. J. Martínez y V. L. Trimble.

Una aurora il·lumina el cel nocturn

0
Publicat el 14 de maig de 2024

Divendres 10 de maig un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic impactà contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Uns hores abans l’enorme regió activa solar AR3664 havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

La Terra, en aquest moment, estava en la línia de visió de la tempesta i, a la nit i matinada les partícules carregades solars xocaven, interaccionaven i excitaven les molècules atmosfèriques com el nitrogen i l’oxigen.

Esquema interacció tempesta solar amb el camp magnètic i l’atmosfera terrestre. NASA.

En principi no hi ha res d’especial en aquest fenomen ja que, amb el Sol prop del màxim d’activitat, s’envien sovint cap a nosaltres aquests andanades de material calent. Les partícules solars queden enganxades al camp magnètic terrestre a gran altitud respecte a la superfície terrestre i, conduïdes per aquest, impacten en les zones polars, tant del nord com del sud. Aquestes interaccions son les causants de les belles aurores boreals i australs. Escandinàvia, Rússia, Alaska, Canadà i Islàndia en el nord i l’Antàrtida en el sud són els llocs habituals on s’observen aquests fenòmens.

Tanmateix divendres a la nit la tempesta geomagnètica tenia categoria G5, la més intensa dels últims 20 anys, així que era de les grosses, com també ho era la taca que l’havia produïda, d’una grandària de 18 terres. Els electrons i protons solars desbordaren les línies magnètiques usuals i pogueren col·lisionar amb l’oxigen i nitrogen a latitud més baixes. Així és com tota Europa, Canàries i Amèrica del Nord fins a Mèxic van observar belles mostres de llum al cel, un fet del tot extraordinari.

Els colors observats depenen de les molècules implicades però també de l’altura. L’oxigen emet llum verda i roja a gran altura mentre que el nitrogen brilla blau i morat a menor altura com es pot veure en el diagrama adjunt.

Durant tota la nit del divendres s’anaven rebent per les xarxes socials imatges impactants des de tot el país, des del nord com Puigcerdà, Prades, Morella, València, fins al sud, Pedreguer, Ontinyent, Alcoi entre milers d’observacions.

Des del 2003 que no se n’havia vist cap aurora boreal tan al sud. Aquella vegada només l’amic Joanma Bullón la fotografià des d’Aras de los Olmos, en els Serrans. L’anterior aurora va ser l’anomenada aurora de la Guerra Civil observada el 25 de gener de 1938 a gran part del món i reportada a Tortosa i Gandia entre molts altres llocs.

Els físics solars i especialistes en oratge espacial han destacat que la gran regió activa AR3664 és similar a la gran regió activa que provocà la tempesta geomagnètica de Carrington el primer de setembre 1859. Les aurores s’observaren fins a Roma, Cuba o Colòmbia. A més aquella fulguració pertorbà les línies telegràfiques.

Sempre s’ha pensat que un esdeveniment similar podria pertorbar o alterar la tecnologia terrestre com ja passà amb les apagades de Montreal causades per les tempestes geomagnètiques de 1989. En la tempesta del cap de setmana sembla que no ha passat res greu llevat d’una notícia no confirmada sobre l’afectació dels satèl·lits Starlink. Això ens portaria a pensar que la societat moderna ha fet els deures front a l’arribada massiva de plasma solar o potser aquesta vegada hem tingut sort.

Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 10 maig 2024. 22:45- José M. Femenia.
Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 11 maig 2024. 00:48- José M. Femenia.
Sant Mateu, 10 maig 2024. Héctor Doménech.
València. 10 maig 2024. Paco Burguera.

Jo, per desgràcia, no ho vaig veure. Estava amb un amic sota el cel ras mirant el Benicadell. L’Óssa Major cap al zenit, Sírius a l’oest, Hèrcules a l’est i el Lleó al sud, mentre la Lluna en forma de tall fi de meló buscava l’aixopluc darrere de l’horitzó.

Vídeo: Aurora boreal durant la nit del 10 a l’11 de maig de 2024 observada des de l’Observatori d’Aras de los Olmos (OAO) de la Universitat de València. Alícia Lozano, Vicent Peris, Òscar Brevià, Sergio Marín.

Un passeig a la línia K/Pg (K/T)

0
Publicat el 21 d'abril de 2024

Els dies de Pasqua són el moment ideal per visitar indrets pròxims que ens són encara desconeguts. Llocs del nostre país que per la seua singularitat mereixen el desplaçament.

El passat dia 7 d’abril, vespra de Sant Vicent, ens hi acostàrem a un d’aquest llocs simbòlics, no per la bellesa de la població o pels fets històrics que allí s’esdevingueren. No, realment el que feu complir un desig de fa anys fou ser-hi a un lloc carregat de significat en la història de la Terra: el límit entre el Cretàcic i el Paleogè (o el Cretàcic i el Terciari, com abans se solia denominar).

Aquest aflorament geològic constitueix una foto fixa d’un moment determinant de la història del nostre planeta: el residu, la prova més determinant, del moment en el que un asteroide d’uns 10 km de diàmetre impactà contra la Terra fa uns 65 milions d’anys en el que actualment és la península de Yucatán. De resultes d’aquest impacte es formà un gran cràter de 200 km d’ample (cràter de Chicxulub), es produïren immensos tsunamis, grans incendis forestals, i s’omplí el cel de cendres durant molts anys impedint la funció clorofíl·lica de les plantes. De resultes de tot això s’acabà amb la major part de la vida, incloent-hi tots els dinosaures, llevat dels antecessors de les actuals aus.

Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

D’aquell desastre ambiental, que sol associar-se amb la quinta extinció, en devien haver restes geològiques. Això pensaren Luis Alvarez i el seu fill Walter en els anys huitanta del segle passat quan proposaren que havien d’existir. Finalment les restes de l’asteroide ejectats de la zona de l’impacte s’han trobat arreu del món, en llocs que actualment són punts de referència internacional.

Aquests estrats d’una grandària decreixent a mesura que hom s’allunya de la zona d’impacte presenten unes característiques similars.  Tenen uns centímetres de gruix amb una capa inferior fina, rogenca i més fosca, que conté material ejectat per l’impacte. En aquesta capa, Álvarez i el seu equip descobriren una alta concentració d’iridi, un metall rar en l’escorça terrestre però molt abundant als asteroides. A més, observat amb la lupa, s’hi han trobat microtectites, esfèrules, boles mil·limètriques formades a altes pressions i temperatures, com ara les que es produeixen amb el xoc d’una gran roca contra la superfície terrestre. Per damunt d’aquest estrat, i amb un gruix d’uns centímetres, trobem una altra capa, la composició de la qual és principalment argila fosca formada pels materials més fins ejectats de l’escorça terrestre per l’impacte i que van quedar en suspensió durant anys en l’atmosfera aturant de manera intensa la irradiació solar. El color fosc és una conseqüència dels incendis i erupcions volcàniques que van succeir després de la catàstrofe.

Les restes de la línia K/Pg més pròxima a casa es trobem prop de la població d’Agost (l’Alacantí), en el quilòmetre 9 de la carretera que l’uneix amb Castalla. Allí en un talús a la vora de la carretera l’estrat geològic es veu perfectament. Amb un poc d’esforç vaig pujar el monticle i m’hi vaig acostar per veure’l i tocar-lo. Allí estava davant meu: una fina capa rogenca sobre la qual s’hi veien uns estrats d’argila més gruixuts. El tros descobert de la línia abastava més d’un metre, i estava enfonsada, com una cicatriu, cosa que denotava que s’hi havien extret nombroses mostres, per a investigació o per col·leccionismes, massa potser.

No sé descriure els sentiments que em vingueren al cap en tindre en la punta dels dits un tros excepcional de la història de la Terra. Allí, la banda fina rogenca inferior era de l’asteroide, la part d’argila superior de les restes del desastre següent. Aquesta línia representa una frontera de la història de la vida. Fa 65 milions d’anys la comarca de l’Alacantí estava sota el mar de Tetis i encara no havia emergit. Així que per sota de la línia s’hi podrien trobar restes de plesiosaures,  mosasaures, i ammonits que ja no trobarem per damunt d’aquesta. Per damunt de la línia la Terra havia canviat. La vida havia passat un coll d’ampolla, havia perdut el 70% de les espècies i malgrat tot continuava.

Entre els més coneguts que desaparegueren a causa de l’impacte trobem els dinosaures no aviaris. Aquests fets tràgics per a ells, fou un gran avantatge evolutiu per als nostres ancestres mamífers ja que deixaren lliure nombrosos nínxols ecològics per a noves espècies, a partir de les quals fa uns pocs milions d’anys eixiren els primats i els humans.

Així que gràcies a aquell impacte catastròfic que causà un canvi global, la nostra espècie ha pogut evolucionar i dominar la Terra.

Mentre admirava aquesta marca geològica singular un parell de xiques aturaren el cotxe ben a prop. També venien a conèixer de primera ma aquesta cicatriu de la història de la Terra. Tots compartirem el goig per reconèixer-la i valorar-la.

Aquest indret és un referent internacional i està protegit. El 3 de abril de 2020 el Consell de la Generalitat Valenciana declarava monument natural el “límit geològic K/T, Capa Negra d’Agost” i és en el DOGVA nº 8797/24.04.2020 on  podràs trobar el decret 45/2020, de 3 d’abril, de la seua declaració.

Més informació:

Estudi geològic. First legal protection applied by the Autonomous Community of Valencia based on geoheritage assessment: the K/Pg boundary at Agost (Alicante, Spain).

D’on vaig traure la idea i s’explica l’emoció del descobriment personal. Una peregrinación geológica: el límite K/T (K/Pg) en Agost.

Geologia 2016. Agost i la via verda del Maigmó.

Informació turística. Camins de dinosaures. Jaciment Límit K/T (Agost).

El límite K-T, evidencia de un impacto. Astrogeda. Agrupació Astronòmica d’Elx.

Imatges:

1.- Impressió artística de l’asteroide en el moment del xoc contra els mars tropicals i poc profunds de la península de Yucatán, rica en sofre. Donald E. Davis. JPL. Wikipedia Commons.

2.- Mapa d’Europa amb la situació de les seccions del límit K/T. La potència de les argiles del límit (P0) està indicada per l’interval negre. Jan Smit. Journal of Iberian Geology 31 (1) 2005: 179-191

3-5.- La línia K/Pg a Agost. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , , , , , , | Deixa un comentari

Fantasmes del tsunami

0

Fantasmes del tsunami
Vida i mort després del desastre
Richard Lloyd Parry
No-ficció
Traducció d’Anna Llisterri
360 pàgines
PVP: 21,90 €
Data de sortida: 4 de setembre del 2023
ISBN: 978-84-19059-16-1
Rústica amb solapes
Format: 140 x 210

Aquesta és la commovedora història dels vius, dels morts i dels seus esperits errants. La història d’una comunitat que va enfrontar-se a la catàstrofe i la seva lluita obstinada per trobar el consol entre les runes.

El 11 de març de 2011, Richard Lloyd Parry, corresponsal del diari The Times, va viure a Tòquio un dels pitjors terratrèmols que es recorden. Després va venir el gran tsunami. Durant els sis anys següents, Parry va cobrir la zona devastada, al nord-est del Japó. Allà, en una vall aïllada i remota, la tragèdia va colpejar especialment una escola de primària. La magnitud del desastre va despertar les forces atàviques d’una cultura mil·lenària, plena de fantasmes i aparicions.

18500 persones moriren al nord-est del Japó en la regió de Tohoku a causa del tsunami que seguí un terratrèmol de magnitud 9.2. D’aquests 75 eren xiquets, dels quals 74 faltaren a l’escola d’Okawa, juntament amb 10 mestres. Aquest fet demostra l’excepcionalitat del desastre. Qué passà a l’escola per a que els protocols d’emergència no funcionaren i no se salvaren els nens com havia passat en totes les altres escoles afectades?

Què va passar als nens de l’escola mentre esperaven ser evacuats? Per què els mestres no els van portar a un lloc segur? I per què es va ocultar la veritat a les famílies?

Fantasmes del tsunami és un nou clàssic de la no-ficció. Un reportatge periodístic poderós i colpidor, ple de sensibilitat, horror i bellesa. Una aproximació magistral al rol que la mort, el dolor i l’assumpció de responsabilitats tenen en la cultura i societat japoneses.

Entrevista a 324 amb Xavier Grasset. Richard Lloyd Perry presenta Fantasmes del tsunami.

https://www.ccma.cat/3cat/richard-lloyd-perry-ens-presenta-el-llibre-fantasmes-del-tsunami/video/6241266/

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

Aurores al sud d’Europa

0
Publicat el 29 d'abril de 2023

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra. Tot depén de quina molècula atmosfèrica s’excite.

Si la tempesta solar ha estat particularment violenta, el vent de partícules que ens arriba des del Sol pot sobrepassar les zones polars i impactar zones més pròximes a l’equador. Això és el que passà, per exemple en la famosa tempesta geomagnètica del primer de setembre de 1859 (Esdeveniment Carrington) en la que les aurores es veieren fins a Colòmbia o la del 25 de gener de 1938 que es veieren aurores en Alacant.

Aquests dies aquest fenomen inusual a latituds baixes ha tornat a passar. La nit de Sant Jordi la tempesta geomagnètica causada per una intensa ejecció de massa coronal que va tenir lloc al Sol uns dies abans s’estenia per tot l’hemisferi nord. Les cortines de llum rogenques van ser captades des del sud de la Península Ibèrica. Aquella nit, després del capvespre i durant una hora, les càmeres de vigilància del cel instal·lades en l’Observatori de Calar Alto, a la serra de los Filambres, prop d’Almeria, captaren per primera vegada una aurora boreal i, pogueren seguir la seua evolució fins a la seua desaparició cap a les 23 h. L’aurora es presentava com una “cortina” de color rogenc visible molt baixa sobre l’horitzó NNO.

També va ser captada des d’Extremadura. Allà, prop de Càceres,  l’astrofotògraf Lorenzo Cordero va aconseguir obtenir una impressionant imatge del fenomen que ha merescut aparèixer en la prestigiosa llista d’Imatge Astronòmica del dia (APOD) de la NASA. La crònica de l’APOD Llums del nord sobre Europa del sud explica el fenomen i presenta la foto.

L’observació del fenomen geomagnètic des de Calar Alto, situat a una latitud de 37° 13′, representa la visió confirmada més al sud d’una aurora boreal registrada en les darreres dècades.

Des de la televisió valenciana À Punt volgueren demanar-me l’opinió sobre el fenomen i vingueren a fer-me una petita entrevista. Podeu veure-ho en l’enllaç següent entre els minuts 14:00 i 15:45.

 

https://www.apuntmedia.es/l-oratge/28-04-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1610751.html

(14:00 – 15:45)

La cara fosca de la Lluna

1
Publicat el 8 d'abril de 2016

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Catalunya des de l’espai

0
Publicat el 17 de maig de 2015

Catalan_coast_node_full_image_2

Una plèiade de satèl·lits ens observa contínuament per a multitud d’objectius.  La majoria d’ells són civils per aportar coneixement sobre el nostre planeta. Des de fa una any la nau Sentinel-1A gira al voltant de la Terra en una orbita polar, és a dir, passant per damunt dels pols a 693 km d’altura. Amb una resolució de només uns metres, forma part d’una constel·lació de dos satèl·lits amb els objectius principals de vigilància de la terra i de l’oceà. El segon satèl·lit serà llançat al llarg del 2016.

L’objectiu de la missió és proporcionar continuïtat de les dades d’observació de la Terra després de la fi de la missió Envisat.

L’instrument que porta Sentinel 1A és un radar de sintesi d’apertura sintètica (SAR) que emet en la banda C a 5,405 GHz.  El satèl·lit envia polsos de ràdio que en rebotar sobre la superfície terrestre són processats a bord. La diferència del temps d’arribada, la pèrdua de senyal, la reflexió del senyal, etc, ens donaran les altures de les muntanyes, la textura dels terrenys, el tipus de cultiu, el curs dels rius,… El sensor del Sentinel 1-A ofereix imatges de resolució mitjana i alta en totes les condicions de temps, pluja, núvols o neu. El C-SAR és capaç d’obtenir imatges de nit i detectar petits moviments de terra, el que fa que siga utilitzat per a la vigilància terrestre i marítima. És molt útil, per tant, en les emergències. Veieu, per exemple, les imatges que ha obtingut després dels terratrèmols al Nepal. També ací: Nepal earthquake displacement.

La imatge de Catalunya en radar que mostre va ser captada el 29 de gener passat. Es veuen perfectament les ciutats principals, les vies de comunicació, els rius i pantans i la costa.

diffuse specularPer al sensor radar, quan més aspra siga la superfície observada més gran serà la reflexió de l’energia de ràdio i, per tant, l’objecte serà més brillant, és a dir més blanc. D’aquesta manera, les ciutats amb molts edificis, amb moltes superfícies reflectores, retornen molt de senyal i apareixen blanques.

Les vies de comunicació, carreteres, autopistes, i els rius i pantans són superfícies llises i actuen com un espill per a les ones de ràdio que envia el satèl·lit. No es retorna cap senyal i la zona apareix negra.

D’aquesta manera, un mar en calma sembla negre en la imatge radar, mentre que un mar amb vent fort o tempesta serà brillant, a causa de la rugositat causada per l’altura de les ones.

Podeu veure la imatge de Catalunya en alta resolució en: Catalan Coast, ESA (alta resolució).


Kelsea Bennan-Vessels, presentadora del programa Earth from Space de l’European Space Agency Web TV ens detalla en anglés la imatge de Catalunya.

Us pose la traducció en català del vídeo:

Aquesta imatge de radar capta part de Catalunya al nord-est d’Espanya, incloent la ciutat de Barcelona (a la dreta), el lloc d’un dels principals ports marítims d’Europa.

Geogràficament, la regió costanera té un doble sistema de cadenes muntanyoses intercalades amb planes. Mentre que algunes àrees estan protegides, gran part d’aquesta regió costanera ha estat objecte de la degradació de la terra, principalment per l’expansió urbana, pedreres i abocadors.

Al centre-esquerra, podem veure reflexos de radar brillants de la ciutat de Lleida. A l’oest es troba la frontera entre les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó.

Els colors blau-verd mostren paisatge de l’altiplà d’aquesta zona, on es conreen cultius com el blat, l’ordi, fruites i verdures.

Al sud de Lleida podem veure part del riu Ebre – el segon riu més llarg de la península Ibèrica. L’aigua fosca que serpenteja a través del paisatge és ben visible a causa de la presència de preses aigües avall, còpia de seguretat del flux d’aigua. El riu continua cap al sud on desemboca a la Mediterrània al Delta de l’Ebre (no a la foto).

Al llarg de la part superior de la imatge trobem els contraforts de les muntanyes dels Pirineus, conegut com el Prepirineu.

Aquesta imatge, també va aparèixer a la Terra des de l’espai programa de vídeo, va ser capturat pel radar de Sentinel-1A el 29 gener 2015.

Més informació: Scientific Background. Radar Imaging.

Imatge:
1.- Costa catalana, 29 de gener 2015. Copernicus data (2015)/ESA.
2.- Reflexió difusa (retorna senyal al satèl·lit) i especular (no retorna senyal). Interpreting SAR Images.

Publicat dins de General, La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Canàries en la final

0
Publicat el 5 d'abril de 2014

Les illes Canàries en la final de la competició anual de les millors fotos científiques de la Terra del 2013 organitzada per la NASA.

Tinc un record molt intens de les estades llargues i curtes que vaig fer a les Canàries en els primers anys del meu doctorat. Hi he estat moltes vegades, sobretot a Tenerife, on he observat als telescopis de l’Observatorio del Teide a Izaña, però també he viatjat a la Palma, la Gomera, el Hierro o Gran Canària.

Tot això ve que he vist les Canàries des de molts punts de vista, des de terra, des de la platja, des dels cims, des de l’aire. Per això aquesta fotografia (ací amb molta més resolució) presa per Jeff Schmaltz de l’equip del satèl·lit de reconeixement de la NASA MODIS, m’ha agradat força. I més sabent que està a la fase final de la competició anual de les millors fotos d’estudi de la Terra, en competició final amb una foto d’una erupció volcànica emergint del volcà  Kliuchevskoi, un dels molts volcans actius de la península de Kamchatka, allà en la costa del Pacífic. La votació ja s’ha tancat i el dilluns sabrem la foto guanyadora final. Ja posaré el resultat com a actualització d’aquest apunt.

La foto mostra els vents dominants d’aquell dia (15 de juny 2013) que venien del nord-est i com les altes illes volcàniques van provocar unes ombres al vent que van bloquejar i redirigir el flux de l’aire, suavitzant en alguns llocs o augmentant en altres les ones marines. El resultat va ser aquest interessant i bonic patró de llums, entre platejat i lletós, de l’estela de les illes navegant a sobrevent per l’Atlàntic.

And the winner is: La foto de les illes Canàries navegant al vent del nord-est ha resultat guanyadora!

Com diuen a la web de la NASA:

El segon Torneig anual sobre imatges de la Terra ha arribat al final, i la foto guanyadora té una cara familiar. L’any passat, el 2013, un volcà submarí a les costes de El Hierro a les Illes Canàries va guanyar el primer campionat. Enguany, l’arxipèlag sencer ha entrat en l’acció. ”Trailing the Canaries” ha guanyat el torneig del 2014. La imatge mostra patrons de vent i d’ones interessants a la llum del Sol. Pel que sembla les Illes Canàries tenen molts fans!

Si voleu rebre diariament al vostre correu imatges del vostre planeta com la que ha guanyat, no dubteu a subscriure-vos-hi. Vos recomane que confirmeu les dues opcions, Earth Observatory i Natural Hazards Daily (desastres naturals). És totalment gratuït i realment s’ho val.

Imatge de la NASA cortesia de Jeff Schmaltz LANCE/EOSDIS MODIS Rapid Response Team, GSFC. Informació a partir de Mike Carlowicz, amb ajut de Jeff Schmaltz i Will Stefanov.

 

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Mallorca i Eivissa des del Cavall Bernat, Corbera, Ribera Baixa

0
Era finals d’any i l’associació Muntanyeta dels Sants – Acció Ecologista Agró de Sueca va organitzar la pujada anual al Cavall Bernat, en la Serra de Corbera. A les portes del monestir de la Murta, reunits amb altres excursionistes de la Safor i de la Ribera, un grupet d’unes 15 persones enfilaren la senda que envolta les ruines de l’antic monestir dels jerònims tot buscant arribar al cim de la Serra, el Cavall Bernat, mole de 587 m d’alçada i a només uns pocs quilòmetres en línia recta de la mar.Si bé no arribaren al cim, ja que calia anar provistos de les eines adients d’escalada, la vista des del punt geodèsic era espectacular. Encara que estava nuvolós, allà als seus peus, la Ribera s’estenia fins a València, el Golf de València s’obria des de més amunt de Sagunt al nord fins a Dénia al sud. Tot ben normal. Una cosa, però, els sobtà. Mirant cap a l’est, cap a dins de la mar, apareixien dos relleus desconeguts. Efectivament, les illes de Mallorca i Eivissa eren ben visibles des de la talaia de la Serra de Corbera

Si bé, és conegut al País Valencià que Eivissa és fàcil de veure des del caramull  gegantesc del Montgó, al costat de Dénia, jo desconeixia que fóra possible que des del Cavall Bernat i des del punt geodèsic situat a prop, es pugués veure les illes.

Fa uns dies Vilaweb mostrava les impressionats fotos de Mallorca vistes de l’Observatori Fabra i també d’altres llocs del País Valencià.

Però ben a prop de casa sembla que les illes més estimades també són visibles en condicions excepcionals.  Vull agrair a un amable lector d’aquest bloc, MÀQUINES, que m’enviara la crònica i les fotos de l’excursió al Cavall Bernat. Amb el seu permís les publique.

L’excursió va ser el 28 de desembre de 2013 i la crònica es publicà pocs dies després a Riberabaixa.info

Efectivament, conten els excursionistes, l’illa de l’esquerra era Mallorca. Utilitzant l’escalímetre del Google Maps la distància aproximada en línia recta des d’aquest cim de la serra de Corbera a Mallorca és de 228 quilòmetres i la distància a Eivissa de 133 quilòmetres. Una observació detinguda del perfil d’Eivissa permet distingir clarament l’illot d’Es Vedrà, un illot salvatge i agrest d’una altura de 380 m i 60 hectàrees que es troba a 2 km de la costa occidental d’Eivissa.

Cal aclarir que les condicions més adients per a veure les illes es donen els mesos de novembre i desembre amb dies clars sense boirines amb temperatures baixes que eviten l’evaporació de l’aigua de la mar.

Normalment n’hi ha més probabilitats de veure Eivissa que Mallorca per la distància que ens separa i s’ha de procurar fer-ho des d’una cota alta, encara que n’hi ha testimonis que l’han vista des de Cullera algun dia molt clar i a peu de platja, però sols es veu la línia del cim de les muntanyes per la curvatura de la terra.


Sembla ser que veure les Illes Balears des dels cims valencians no és tan estrany com sembla. Només cal elegir el cim adient, les condicions meteorològiques favorables i en alguns casos conéixer exactament por on ix el Sol.

Això és que el va fer Adolfo Martínez que aconseguí fotografiar l’Illa Gran de les Columbrets des d’Orpesa, prop de Castelló, aprofitant que el Sol eixia just en aquesta direcció. Com també féu en aconseguir fotografiar la Serra de Tramuntana de Mallorca des dels cims del Desert de les Palmes, parc natural de la Plana Alta. Ens ho contava fa poc Marc Bret des del seu magnífic bloc fotogràfic Horitzons llunyans.

Fotos:
1.-Les illes de Mallorca i Eivissa des del Cavall Bernat, la Serra de Corbera, la Ribera Baixa, País Valencià. ©Foto: MÀQUINES
2.-L’illa d’Eivissa s’identificava perfectament en tindre més al sud i separat l’illot d’es Vedrà, d’una alçada de 380 metres. ©Foto: MÀQUINES
3.- Mallorca es veu més borrosa degut a què està a més distància, encara que té la serra de Tramuntana amb muntanyes de més de mil metres, es veuen igual d’altes que les d’Eivissa per la curvatura de la terra. ©Foto: MÀQUINES

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Llorca i les petjades del terratrèmol

0
Publicat el 21 d'agost de 2013


Llorca va recuperant-se dels sismes de fa dos anys. Amb lentitud i amb pocs diners la ciutat reviscola. Llorca va ser terra de frontera cristiana amb el Regne de València al nord, que arribà en una època fins a Múrca (on s’hi parlava lo pus bell catalanesc del món) i l’Al Andalus al sud. Va ser terra de Castella oberta al Mediterrani i protegida per un impressionant castell coronat per dues torres, la del Espolón i l’Alfonsina, manat construir per Alfons X el Savi, rei de Castella i gendre de Jaume I.

Fa pocs anys, les obres del parador del castell, bastit junt a la Torre Alfonsina, deixaren al descobert el call jueu de Llorca i les restes d’una sinagoga, de la qual s’han recuperat multitud d’objectes litúrgics.

Tanmateix el que impressiona és veure com la ciutat va recuperant-se del terratrèmol de fa dos anys. De manera segura però excessivament lenta els edificis molt afectats han estat enderrocats i se’n construeixen de nous. La ciutat, encara plena de grues, sobreviu als moviments de la Terra que l’11 de maig de 2011 matà 9 persones, dues d’elles dones embarassades.

Escoltar la gent que ho visqué posa els pels de punta, en adonar-nos com d’impotents podem ser davant l’embat de la natura, tal com si foren fileres de formigues davant d’una xafada accidental d’una persona.

A les 17:05:12 hora local la terra tremolà sota la ciutat de Llorca. Amb una magnitud de 4.5 la gent eixí al carrer. Un de tants pensà la població. Res important.
Tanmateix a les 18:47:26, una hora i mitja més tard, la sacsejada fou molt més forta. La magnitud, aquesta vegada arribà a 5.3, unes 30 vegades més energètic que l’anterior.

Molta gent encara romania al carrer des de l’anterior tremolor i per això el segon no l’afectà massa.

La segona sacsejada fou tan intensa que els testimonis amb els quals parlàrem ens contaven com s’aixecà un gran núvol de pols sobre la ciutat, de la mateixa manera que quan es colpeja una catifa amb un colp fort ix molta pols. Una de les persones amb la qual parlàrem creuava l’ampla i nova avinguda d’Europa i veié com l’ona sísmica s’acostà a ell per la calçada. Un dels tipus d’ones sísmiques són transversals (ones S), és a dir, oscil·len perpendicularment al seu moviment de translació com ho fan les ones de la mar, però també s’observaren moviments ondulatoris estranys com els que van moure les peces del Monument als Caiguts en la Plaza de la Concordia de manera circular. Podrien ser causat per un tipus d’ones Love o Rayleigh. També podeu veure una simulació dels efectes d’aquests tipus d’ones. La figura adjunta es pot veure com les peces estan girades a angles diferents al voltant de l’eix vertical del monument.

Altre fet inquietant fou escoltar el soroll del sisme que els testimonis van sentir com una detonació.

La majoria dels morts del sisme ho foren per haver-los caigut a sobre trossos de balustrades o d’edificis i elements fràgils de les façanes. Sembla que eixir al carrer i posar-se prop dels edificis no va ser una bona idea. La manca d’un protocol d’actuació en cas de sisme àmpliament conegut pels ciutadans es va fer ben palés. A Llorca sempre s’han fet simulacres d’incendis a escoles o edificis públics però no mai de simulacres de terratrèmol en una zona potencialment perillosa.

Els manuals de prevenció recomanen que en cas de sisme no cal abandonar l’habitatge. Llevat que siga molt intens, normalment els edificis no cauen i no hi ha temps d’eixir al carrer. És millor posar-se immediatament sota una taula o sota el llindar d’una porta. Altra opció útil és abraçar un pilar de la casa. És la part més resistent.

I si hem aconseguit eixir al carrer, cal evitar estar prop d’edificis i cal buscar espais oberts, com el pati d’una escola o un jardí.

La causa última del terratrèmol va ser el moviment sobtat de la coneguda falla d’Alhama de Múrcia (FAM) que formà la serra de Tercia i de l’horta de Llorca. La FAM ve d’Alhama, i per Llorca passa per la serra Tercia i la rambla de La Torrecilla, es divideix en diverses branques, una de les quals passa sota la ciutat i pel barri humil de La Viña i l’altre sota el castell de Llorca.

Fa un any, al voltant de l’aniversari del tremolor, la Sociedad Geológica de España, amb geòlegs de la Universidad Complutense de Madrid  i de la Universitat de Barcelona, prepararen un recorregut per la zona de la falla explicant l’origen del terratrèmol i de la formació de la vall del Guadalentín, el riu de Llorca, tot relacionat amb la desecació de la Mediterrània fa 6 milions d’anys quan l’estret de Gibraltar es tancà. Un fullet explicatiu molt pedagògic es pot trobar a la web de l’ajuntament de Llorca.

A l’entrada de la rambla de la Torrecilla, al darrere de l’IES nº 6 de Llorca s’obrí una trinxera ben fonda per veure els trencaments del materials dels diversos terratrèmols que ha sofert Llorca.

Centenars de llorquians feren el recorregut seguint les petjades de la FAM i dels fòssils marins presents en aquell indret. Va ser un èxit d’organització i d’interés de la població per la ciència. Quan la gent té un problema si que receptiva a que l’informen de manera clara i solvent.

La trinxera que s’obrí fa un any ha sofert les inclemències meteorològiques des d’aleshores i actualment es fa difícil veure les diferents tonalitats del color de les roques. Tanmateix encara s’endevinen els talls abruptes causats per la falla.

Caminàrem al llarg de la rambla fins arribar a la seua part superior al costat de l’autovia a Múrcia. A l’altra banda d’aquesta una casa abandonada i mig enderrocada ens assenyalava el punt de l’epicentre del terratrèmol de l’11 de maig. Al centre de la rambla s’hi poden trobar roques compactades formades per cudols que ens recorden que això fa 6 milions d’anys era una zona litoral i marítima.

Mirant cap al sud oest la rambla encara directament al castell. Els talls verticals del terreny denoten la presència de la falla que s’allarga fins a la torre de l’Espoló.

La torre de l’Espolón, que feia poc que s’havia restaurat, va ser fortament afectada pel terratrèmol. La paret oest de la torre es desplaçà mig metre de l’edifici i l’alteró és fàcilment visible. A l’interior alguna columna es desplaçà fora de la seua base. Tanmateix les grosses parets de l’edifici han aguantat i només calgué reconstruir l’últim tram de la torre. Les cicatrius del sisme són presents i formen ja part de la història del monument.

Els efectes sobre els edificis de Llorca foren molt nombrosos. Les plantes baixes, on es troben la majoria dels negocis i tendes, estaven rebentades, els edificis públics tocats, alguns IES quasi per terra. En general, tots els edificis construïts abans de la norma antisísmica del 2004 van resultar afectats. La rehabilitació dels edificis ha consistit en reforçar els pilars amb una mena d’exoesquelet exterior de metall.

El barri més humil de la Viña ha estat el que més grans seqüeles ha tingut. Moltes finques es van haver d’enderrocar i moltes d’altres han estat reconstruïdes. El skyline de Llorca actualment està marcat per les grues del barri.

Els efectes sobre el patrimoni històrico-artístic també han estat molt important. Esglésies, campanars i l’important museu d’arqueologia van sofrir el terratrèmol.

Molta gent té por de repetir l’experiència de la sacsejada i ha abandonat la ciutat potser per sempre. Han tornat a la casa de camp o  viuen a la segona residència d’Águilas. Llorca trigarà en recuperar-se.

Més informació:

Geolodía 2012 Murcia: “La falla del terremoto de 2011”

Fotos:

1.- Vista aèria de la zona de la falla d’Alhama sobre Llorca. SGE.
2.- Rambla de la Torrecilla. Enric Marco.
3.- Edifici reforçat a Llorca. Enric Marco.
4.- Monument als caiguts. Plaça de la Concòrdia. Gir dels blocs. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

75 anys de l’aurora boreal de la Guerra Civil

4
25 de gener de 1938. Uns llums vermells il·luminen el cel d’una nit sense lluna.

La república ha patit molts bombardejos de part de l’exercit feixista i tothom pensa que l’aviació italiana o nazi bombardeja la capital més pròxima. Però cal buscar l’explicació molt més lluny. En aquell moment les partícules carregades del vent solar, incrementat el seu nombre per les fuguracions del Sol, interaccionen amb els gasos de l’alta atmosfera. Resultat: una immensa aurora boreal que cobreix gran part d’Europa i d’Amèrica del Nord. És la que s’ha anomenat l’aurora boreal de la Guerra Civil. Aquests dies celebrem els 75 anys del fenomen.

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra.

Diferents gasos presenten diferents colors quan són excitats. L’oxigen excitat pels electrons solars (e, en el diagrama adjunt) emet llum verdosa, la més freqüent; mentre que a major altura l’oxigen dóna color roig.

El nitrogen ionitzat produeix aurores blavoses mentre que el nitrogen neutre ens les dóna d’un color roig-porpra.

L’hemeroteca de La Vanguardia m’ha permés rescatar l’article que el Pare Lluís Rodés, director de l’Observatori de l’Ebre, publicà el dia 27 de gener de 1938. Donat que està molt ben descrit el que passà dos dies abans, el deixe traduït:

«Al capvespre del dia 25 pogueren contemplar els habitants d’aquesta regió, en condicions especialíssimes de visibilitat, un dels espectacles més emocionants que ofereix la natura i que a les nostres latituds difícilment se’ns presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal que donava a l’horitzó nord l’aspecte d’un llunyà i intens incendi. L’aurora es presentà en forma de ventall gegantí, obert cap al cel i de rajos lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L’intens fulgor rosaci, travessat per multitud de bandes de llum més blanques i brillants, com si procediren de potents reflectors enfocats cap al zenit, s’elevava fins a 30º sobre l’horitzó, amb una amplària azimutal quasi doble a les dues bandes; canviava amb freqüència de posició, difuminant-se unes, mentre se’n formaven unes altres al seu costat. Encara que el color predominant va ser el rosaci, hi hagué també matisos verds i blancs.

El fenomen revestí la seua màxima intensitat entre les 19 i 20 hores i es va reproduir amb diverses alternatives fins més enllà de la mitjanit.»

El pare Rodés fa referència a un grup de taques solars tan gran com 20 planetes, (si suposem que eren com la Terra, 12.000 km x 20 = 240.000 km) com a causants de l’esdeveniment.

L’aurora es va veure en tota la península ibèrica i hi ha referència tant en els diaris de l’Espanya feixista com en la republicana.

En el bloc El beso en la Luna, citen que José Luis Alcofar Nassaes conta en l’obra La aviación legionaria en la Guerra Española, referint-se a Catalunya, “El dia 25 el bombardeig va ser una altra vegada molt intens. La moral es va veure afectada aquell dia per una estranya lluminositat que va aparèixer pel Tibidabo sobre la qual es feren les més estranyes conjectures i que resultà ser una aurora boreal, un fenomen molt estrany en aquelles latituds. Un estrany misticisme s’apoderà de la ciutat, parlant de miracles i culminant al dia següent, quan començà a fer córrer la bola que s’havia arribat a un acord amb el Generalísimo perquè no es repetiren els bombardejos de Barcelona. L’optimisme desaparegué el dia 30 quan la ciutat va ser bombardejada tres vegades”.

De l’aurora boreal també es fa referència en el llibre “La Guerra Civil a Arenys de Mar” de Jacint Arxer.

Juan José Amores Liza recull en un article publicat la setmana passada al Diario Información diversos testimonis de la ciutat d’Alacant “Vivíem en una casa situada en la confluència dels carrers Capità Segarra i Juan d’Herrera, a Alacant“, conta Magdalena Oca. “Cap a les nou, ja sent nit tancada, els veïns em van avisar que una cosa estranya estava succeint en el cel. Quan vaig eixir al carrer, desenes de persones miraven cap al Nord amb incredulitat, atents a un enorme centelleig roig que il·luminava el firmament“.

A Estats Units i a Europa també es va veure el fenomen lluminós. El diari New York Times publicà testimonis de diversos indrets. Des de Londres informaven de la interrupció de les comunicacions transatlàntiques per ràdio amb Nova York. Des de les Bermudes informaven que hom creia que un vaixell estava en flames en alta mar.

Aquesta aurora boreal va tindre, fins i tot una deriva mística. Molts catòlics associaren aquesta llum celestial amb el Segon Misteri de les profecies de Fàtima. Molts dels esotèrics ho han relacionat (a posteriori, eh!) amb el començament de la Segona Guerra Mundial.

Quan vostès vegen una nit il·luminada per una llum desconeguda, sàpien que açò és el gran signe donat a vostès per Déu que ell està a punt de castigar al món pels seus crims, per mitjà de la guerra, la fam, i les persecucions de l’Església i del sant Pare.

Les aurores són estranyes a la nostra latitud. Es va veure una fa 75 anys però fa pocs anys l’amic Joan Manel Bullón, des d’Aras de los Olmos, en fotografià una que aparegué en un article de Rafel Montaner al diari Levante.

Informació complementària:
75 años de la aurora de la Guerra Civil, El Mundo, 23 gener 2013.
La noche ´roja´, Diario Información, Alacant, 23 gener 2013.
Se cumplen 75 años de la aurora boreal de la Guerra Civil española, Radiocable.com, 24 gener 2013.
La Aurora Boreal (1938), Almoradí 1829

Foto: La primera aurora boreal fotografiada al País Valencià va ser captada per Joan Manel Bullon des d’Aras de los Olmos el 2004.

 

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari