Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: La Terra

Fantasmes del tsunami

0

Fantasmes del tsunami
Vida i mort després del desastre
Richard Lloyd Parry
No-ficció
Traducció d’Anna Llisterri
360 pàgines
PVP: 21,90 €
Data de sortida: 4 de setembre del 2023
ISBN: 978-84-19059-16-1
Rústica amb solapes
Format: 140 x 210

Aquesta és la commovedora història dels vius, dels morts i dels seus esperits errants. La història d’una comunitat que va enfrontar-se a la catàstrofe i la seva lluita obstinada per trobar el consol entre les runes.

El 11 de març de 2011, Richard Lloyd Parry, corresponsal del diari The Times, va viure a Tòquio un dels pitjors terratrèmols que es recorden. Després va venir el gran tsunami. Durant els sis anys següents, Parry va cobrir la zona devastada, al nord-est del Japó. Allà, en una vall aïllada i remota, la tragèdia va colpejar especialment una escola de primària. La magnitud del desastre va despertar les forces atàviques d’una cultura mil·lenària, plena de fantasmes i aparicions.

18500 persones moriren al nord-est del Japó en la regió de Tohoku a causa del tsunami que seguí un terratrèmol de magnitud 9.2. D’aquests 75 eren xiquets, dels quals 74 faltaren a l’escola d’Okawa, juntament amb 10 mestres. Aquest fet demostra l’excepcionalitat del desastre. Qué passà a l’escola per a que els protocols d’emergència no funcionaren i no se salvaren els nens com havia passat en totes les altres escoles afectades?

Què va passar als nens de l’escola mentre esperaven ser evacuats? Per què els mestres no els van portar a un lloc segur? I per què es va ocultar la veritat a les famílies?

Fantasmes del tsunami és un nou clàssic de la no-ficció. Un reportatge periodístic poderós i colpidor, ple de sensibilitat, horror i bellesa. Una aproximació magistral al rol que la mort, el dolor i l’assumpció de responsabilitats tenen en la cultura i societat japoneses.

Entrevista a 324 amb Xavier Grasset. Richard Lloyd Perry presenta Fantasmes del tsunami.

https://www.ccma.cat/3cat/richard-lloyd-perry-ens-presenta-el-llibre-fantasmes-del-tsunami/video/6241266/

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

Aurores al sud d’Europa

0
Publicat el 29 d'abril de 2023

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra. Tot depén de quina molècula atmosfèrica s’excite.

Si la tempesta solar ha estat particularment violenta, el vent de partícules que ens arriba des del Sol pot sobrepassar les zones polars i impactar zones més pròximes a l’equador. Això és el que passà, per exemple en la famosa tempesta geomagnètica del primer de setembre de 1859 (Esdeveniment Carrington) en la que les aurores es veieren fins a Colòmbia o la del 25 de gener de 1938 que es veieren aurores en Alacant.

Aquests dies aquest fenomen inusual a latituds baixes ha tornat a passar. La nit de Sant Jordi la tempesta geomagnètica causada per una intensa ejecció de massa coronal que va tenir lloc al Sol uns dies abans s’estenia per tot l’hemisferi nord. Les cortines de llum rogenques van ser captades des del sud de la Península Ibèrica. Aquella nit, després del capvespre i durant una hora, les càmeres de vigilància del cel instal·lades en l’Observatori de Calar Alto, a la serra de los Filambres, prop d’Almeria, captaren per primera vegada una aurora boreal i, pogueren seguir la seua evolució fins a la seua desaparició cap a les 23 h. L’aurora es presentava com una “cortina” de color rogenc visible molt baixa sobre l’horitzó NNO.

També va ser captada des d’Extremadura. Allà, prop de Càceres,  l’astrofotògraf Lorenzo Cordero va aconseguir obtenir una impressionant imatge del fenomen que ha merescut aparèixer en la prestigiosa llista d’Imatge Astronòmica del dia (APOD) de la NASA. La crònica de l’APOD Llums del nord sobre Europa del sud explica el fenomen i presenta la foto.

L’observació del fenomen geomagnètic des de Calar Alto, situat a una latitud de 37° 13′, representa la visió confirmada més al sud d’una aurora boreal registrada en les darreres dècades.

Des de la televisió valenciana À Punt volgueren demanar-me l’opinió sobre el fenomen i vingueren a fer-me una petita entrevista. Podeu veure-ho en l’enllaç següent entre els minuts 14:00 i 15:45.

 

https://www.apuntmedia.es/l-oratge/28-04-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1610751.html

(14:00 – 15:45)

La cara fosca de la Lluna

1
Publicat el 8 d'abril de 2016

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Catalunya des de l’espai

0
Publicat el 17 de maig de 2015

Catalan_coast_node_full_image_2

Una plèiade de satèl·lits ens observa contínuament per a multitud d’objectius.  La majoria d’ells són civils per aportar coneixement sobre el nostre planeta. Des de fa una any la nau Sentinel-1A gira al voltant de la Terra en una orbita polar, és a dir, passant per damunt dels pols a 693 km d’altura. Amb una resolució de només uns metres, forma part d’una constel·lació de dos satèl·lits amb els objectius principals de vigilància de la terra i de l’oceà. El segon satèl·lit serà llançat al llarg del 2016.

L’objectiu de la missió és proporcionar continuïtat de les dades d’observació de la Terra després de la fi de la missió Envisat.

L’instrument que porta Sentinel 1A és un radar de sintesi d’apertura sintètica (SAR) que emet en la banda C a 5,405 GHz.  El satèl·lit envia polsos de ràdio que en rebotar sobre la superfície terrestre són processats a bord. La diferència del temps d’arribada, la pèrdua de senyal, la reflexió del senyal, etc, ens donaran les altures de les muntanyes, la textura dels terrenys, el tipus de cultiu, el curs dels rius,… El sensor del Sentinel 1-A ofereix imatges de resolució mitjana i alta en totes les condicions de temps, pluja, núvols o neu. El C-SAR és capaç d’obtenir imatges de nit i detectar petits moviments de terra, el que fa que siga utilitzat per a la vigilància terrestre i marítima. És molt útil, per tant, en les emergències. Veieu, per exemple, les imatges que ha obtingut després dels terratrèmols al Nepal. També ací: Nepal earthquake displacement.

La imatge de Catalunya en radar que mostre va ser captada el 29 de gener passat. Es veuen perfectament les ciutats principals, les vies de comunicació, els rius i pantans i la costa.

diffuse specularPer al sensor radar, quan més aspra siga la superfície observada més gran serà la reflexió de l’energia de ràdio i, per tant, l’objecte serà més brillant, és a dir més blanc. D’aquesta manera, les ciutats amb molts edificis, amb moltes superfícies reflectores, retornen molt de senyal i apareixen blanques.

Les vies de comunicació, carreteres, autopistes, i els rius i pantans són superfícies llises i actuen com un espill per a les ones de ràdio que envia el satèl·lit. No es retorna cap senyal i la zona apareix negra.

D’aquesta manera, un mar en calma sembla negre en la imatge radar, mentre que un mar amb vent fort o tempesta serà brillant, a causa de la rugositat causada per l’altura de les ones.

Podeu veure la imatge de Catalunya en alta resolució en: Catalan Coast, ESA (alta resolució).


Kelsea Bennan-Vessels, presentadora del programa Earth from Space de l’European Space Agency Web TV ens detalla en anglés la imatge de Catalunya.

Us pose la traducció en català del vídeo:

Aquesta imatge de radar capta part de Catalunya al nord-est d’Espanya, incloent la ciutat de Barcelona (a la dreta), el lloc d’un dels principals ports marítims d’Europa.

Geogràficament, la regió costanera té un doble sistema de cadenes muntanyoses intercalades amb planes. Mentre que algunes àrees estan protegides, gran part d’aquesta regió costanera ha estat objecte de la degradació de la terra, principalment per l’expansió urbana, pedreres i abocadors.

Al centre-esquerra, podem veure reflexos de radar brillants de la ciutat de Lleida. A l’oest es troba la frontera entre les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó.

Els colors blau-verd mostren paisatge de l’altiplà d’aquesta zona, on es conreen cultius com el blat, l’ordi, fruites i verdures.

Al sud de Lleida podem veure part del riu Ebre – el segon riu més llarg de la península Ibèrica. L’aigua fosca que serpenteja a través del paisatge és ben visible a causa de la presència de preses aigües avall, còpia de seguretat del flux d’aigua. El riu continua cap al sud on desemboca a la Mediterrània al Delta de l’Ebre (no a la foto).

Al llarg de la part superior de la imatge trobem els contraforts de les muntanyes dels Pirineus, conegut com el Prepirineu.

Aquesta imatge, també va aparèixer a la Terra des de l’espai programa de vídeo, va ser capturat pel radar de Sentinel-1A el 29 gener 2015.

Més informació: Scientific Background. Radar Imaging.

Imatge:
1.- Costa catalana, 29 de gener 2015. Copernicus data (2015)/ESA.
2.- Reflexió difusa (retorna senyal al satèl·lit) i especular (no retorna senyal). Interpreting SAR Images.

Publicat dins de General, La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Canàries en la final

0
Publicat el 5 d'abril de 2014

Les illes Canàries en la final de la competició anual de les millors fotos científiques de la Terra del 2013 organitzada per la NASA.

Tinc un record molt intens de les estades llargues i curtes que vaig fer a les Canàries en els primers anys del meu doctorat. Hi he estat moltes vegades, sobretot a Tenerife, on he observat als telescopis de l’Observatorio del Teide a Izaña, però també he viatjat a la Palma, la Gomera, el Hierro o Gran Canària.

Tot això ve que he vist les Canàries des de molts punts de vista, des de terra, des de la platja, des dels cims, des de l’aire. Per això aquesta fotografia (ací amb molta més resolució) presa per Jeff Schmaltz de l’equip del satèl·lit de reconeixement de la NASA MODIS, m’ha agradat força. I més sabent que està a la fase final de la competició anual de les millors fotos d’estudi de la Terra, en competició final amb una foto d’una erupció volcànica emergint del volcà  Kliuchevskoi, un dels molts volcans actius de la península de Kamchatka, allà en la costa del Pacífic. La votació ja s’ha tancat i el dilluns sabrem la foto guanyadora final. Ja posaré el resultat com a actualització d’aquest apunt.

La foto mostra els vents dominants d’aquell dia (15 de juny 2013) que venien del nord-est i com les altes illes volcàniques van provocar unes ombres al vent que van bloquejar i redirigir el flux de l’aire, suavitzant en alguns llocs o augmentant en altres les ones marines. El resultat va ser aquest interessant i bonic patró de llums, entre platejat i lletós, de l’estela de les illes navegant a sobrevent per l’Atlàntic.

And the winner is: La foto de les illes Canàries navegant al vent del nord-est ha resultat guanyadora!

Com diuen a la web de la NASA:

El segon Torneig anual sobre imatges de la Terra ha arribat al final, i la foto guanyadora té una cara familiar. L’any passat, el 2013, un volcà submarí a les costes de El Hierro a les Illes Canàries va guanyar el primer campionat. Enguany, l’arxipèlag sencer ha entrat en l’acció. ”Trailing the Canaries” ha guanyat el torneig del 2014. La imatge mostra patrons de vent i d’ones interessants a la llum del Sol. Pel que sembla les Illes Canàries tenen molts fans!

Si voleu rebre diariament al vostre correu imatges del vostre planeta com la que ha guanyat, no dubteu a subscriure-vos-hi. Vos recomane que confirmeu les dues opcions, Earth Observatory i Natural Hazards Daily (desastres naturals). És totalment gratuït i realment s’ho val.

Imatge de la NASA cortesia de Jeff Schmaltz LANCE/EOSDIS MODIS Rapid Response Team, GSFC. Informació a partir de Mike Carlowicz, amb ajut de Jeff Schmaltz i Will Stefanov.

 

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Mallorca i Eivissa des del Cavall Bernat, Corbera, Ribera Baixa

0
Era finals d’any i l’associació Muntanyeta dels Sants – Acció Ecologista Agró de Sueca va organitzar la pujada anual al Cavall Bernat, en la Serra de Corbera. A les portes del monestir de la Murta, reunits amb altres excursionistes de la Safor i de la Ribera, un grupet d’unes 15 persones enfilaren la senda que envolta les ruines de l’antic monestir dels jerònims tot buscant arribar al cim de la Serra, el Cavall Bernat, mole de 587 m d’alçada i a només uns pocs quilòmetres en línia recta de la mar.Si bé no arribaren al cim, ja que calia anar provistos de les eines adients d’escalada, la vista des del punt geodèsic era espectacular. Encara que estava nuvolós, allà als seus peus, la Ribera s’estenia fins a València, el Golf de València s’obria des de més amunt de Sagunt al nord fins a Dénia al sud. Tot ben normal. Una cosa, però, els sobtà. Mirant cap a l’est, cap a dins de la mar, apareixien dos relleus desconeguts. Efectivament, les illes de Mallorca i Eivissa eren ben visibles des de la talaia de la Serra de Corbera

Si bé, és conegut al País Valencià que Eivissa és fàcil de veure des del caramull  gegantesc del Montgó, al costat de Dénia, jo desconeixia que fóra possible que des del Cavall Bernat i des del punt geodèsic situat a prop, es pugués veure les illes.

Fa uns dies Vilaweb mostrava les impressionats fotos de Mallorca vistes de l’Observatori Fabra i també d’altres llocs del País Valencià.

Però ben a prop de casa sembla que les illes més estimades també són visibles en condicions excepcionals.  Vull agrair a un amable lector d’aquest bloc, MÀQUINES, que m’enviara la crònica i les fotos de l’excursió al Cavall Bernat. Amb el seu permís les publique.

L’excursió va ser el 28 de desembre de 2013 i la crònica es publicà pocs dies després a Riberabaixa.info

Efectivament, conten els excursionistes, l’illa de l’esquerra era Mallorca. Utilitzant l’escalímetre del Google Maps la distància aproximada en línia recta des d’aquest cim de la serra de Corbera a Mallorca és de 228 quilòmetres i la distància a Eivissa de 133 quilòmetres. Una observació detinguda del perfil d’Eivissa permet distingir clarament l’illot d’Es Vedrà, un illot salvatge i agrest d’una altura de 380 m i 60 hectàrees que es troba a 2 km de la costa occidental d’Eivissa.

Cal aclarir que les condicions més adients per a veure les illes es donen els mesos de novembre i desembre amb dies clars sense boirines amb temperatures baixes que eviten l’evaporació de l’aigua de la mar.

Normalment n’hi ha més probabilitats de veure Eivissa que Mallorca per la distància que ens separa i s’ha de procurar fer-ho des d’una cota alta, encara que n’hi ha testimonis que l’han vista des de Cullera algun dia molt clar i a peu de platja, però sols es veu la línia del cim de les muntanyes per la curvatura de la terra.


Sembla ser que veure les Illes Balears des dels cims valencians no és tan estrany com sembla. Només cal elegir el cim adient, les condicions meteorològiques favorables i en alguns casos conéixer exactament por on ix el Sol.

Això és que el va fer Adolfo Martínez que aconseguí fotografiar l’Illa Gran de les Columbrets des d’Orpesa, prop de Castelló, aprofitant que el Sol eixia just en aquesta direcció. Com també féu en aconseguir fotografiar la Serra de Tramuntana de Mallorca des dels cims del Desert de les Palmes, parc natural de la Plana Alta. Ens ho contava fa poc Marc Bret des del seu magnífic bloc fotogràfic Horitzons llunyans.

Fotos:
1.-Les illes de Mallorca i Eivissa des del Cavall Bernat, la Serra de Corbera, la Ribera Baixa, País Valencià. ©Foto: MÀQUINES
2.-L’illa d’Eivissa s’identificava perfectament en tindre més al sud i separat l’illot d’es Vedrà, d’una alçada de 380 metres. ©Foto: MÀQUINES
3.- Mallorca es veu més borrosa degut a què està a més distància, encara que té la serra de Tramuntana amb muntanyes de més de mil metres, es veuen igual d’altes que les d’Eivissa per la curvatura de la terra. ©Foto: MÀQUINES

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Llorca i les petjades del terratrèmol

0
Publicat el 21 d'agost de 2013


Llorca va recuperant-se dels sismes de fa dos anys. Amb lentitud i amb pocs diners la ciutat reviscola. Llorca va ser terra de frontera cristiana amb el Regne de València al nord, que arribà en una època fins a Múrca (on s’hi parlava lo pus bell catalanesc del món) i l’Al Andalus al sud. Va ser terra de Castella oberta al Mediterrani i protegida per un impressionant castell coronat per dues torres, la del Espolón i l’Alfonsina, manat construir per Alfons X el Savi, rei de Castella i gendre de Jaume I.

Fa pocs anys, les obres del parador del castell, bastit junt a la Torre Alfonsina, deixaren al descobert el call jueu de Llorca i les restes d’una sinagoga, de la qual s’han recuperat multitud d’objectes litúrgics.

Tanmateix el que impressiona és veure com la ciutat va recuperant-se del terratrèmol de fa dos anys. De manera segura però excessivament lenta els edificis molt afectats han estat enderrocats i se’n construeixen de nous. La ciutat, encara plena de grues, sobreviu als moviments de la Terra que l’11 de maig de 2011 matà 9 persones, dues d’elles dones embarassades.

Escoltar la gent que ho visqué posa els pels de punta, en adonar-nos com d’impotents podem ser davant l’embat de la natura, tal com si foren fileres de formigues davant d’una xafada accidental d’una persona.

A les 17:05:12 hora local la terra tremolà sota la ciutat de Llorca. Amb una magnitud de 4.5 la gent eixí al carrer. Un de tants pensà la població. Res important.
Tanmateix a les 18:47:26, una hora i mitja més tard, la sacsejada fou molt més forta. La magnitud, aquesta vegada arribà a 5.3, unes 30 vegades més energètic que l’anterior.

Molta gent encara romania al carrer des de l’anterior tremolor i per això el segon no l’afectà massa.

La segona sacsejada fou tan intensa que els testimonis amb els quals parlàrem ens contaven com s’aixecà un gran núvol de pols sobre la ciutat, de la mateixa manera que quan es colpeja una catifa amb un colp fort ix molta pols. Una de les persones amb la qual parlàrem creuava l’ampla i nova avinguda d’Europa i veié com l’ona sísmica s’acostà a ell per la calçada. Un dels tipus d’ones sísmiques són transversals (ones S), és a dir, oscil·len perpendicularment al seu moviment de translació com ho fan les ones de la mar, però també s’observaren moviments ondulatoris estranys com els que van moure les peces del Monument als Caiguts en la Plaza de la Concordia de manera circular. Podrien ser causat per un tipus d’ones Love o Rayleigh. També podeu veure una simulació dels efectes d’aquests tipus d’ones. La figura adjunta es pot veure com les peces estan girades a angles diferents al voltant de l’eix vertical del monument.

Altre fet inquietant fou escoltar el soroll del sisme que els testimonis van sentir com una detonació.

La majoria dels morts del sisme ho foren per haver-los caigut a sobre trossos de balustrades o d’edificis i elements fràgils de les façanes. Sembla que eixir al carrer i posar-se prop dels edificis no va ser una bona idea. La manca d’un protocol d’actuació en cas de sisme àmpliament conegut pels ciutadans es va fer ben palés. A Llorca sempre s’han fet simulacres d’incendis a escoles o edificis públics però no mai de simulacres de terratrèmol en una zona potencialment perillosa.

Els manuals de prevenció recomanen que en cas de sisme no cal abandonar l’habitatge. Llevat que siga molt intens, normalment els edificis no cauen i no hi ha temps d’eixir al carrer. És millor posar-se immediatament sota una taula o sota el llindar d’una porta. Altra opció útil és abraçar un pilar de la casa. És la part més resistent.

I si hem aconseguit eixir al carrer, cal evitar estar prop d’edificis i cal buscar espais oberts, com el pati d’una escola o un jardí.

La causa última del terratrèmol va ser el moviment sobtat de la coneguda falla d’Alhama de Múrcia (FAM) que formà la serra de Tercia i de l’horta de Llorca. La FAM ve d’Alhama, i per Llorca passa per la serra Tercia i la rambla de La Torrecilla, es divideix en diverses branques, una de les quals passa sota la ciutat i pel barri humil de La Viña i l’altre sota el castell de Llorca.

Fa un any, al voltant de l’aniversari del tremolor, la Sociedad Geológica de España, amb geòlegs de la Universidad Complutense de Madrid  i de la Universitat de Barcelona, prepararen un recorregut per la zona de la falla explicant l’origen del terratrèmol i de la formació de la vall del Guadalentín, el riu de Llorca, tot relacionat amb la desecació de la Mediterrània fa 6 milions d’anys quan l’estret de Gibraltar es tancà. Un fullet explicatiu molt pedagògic es pot trobar a la web de l’ajuntament de Llorca.

A l’entrada de la rambla de la Torrecilla, al darrere de l’IES nº 6 de Llorca s’obrí una trinxera ben fonda per veure els trencaments del materials dels diversos terratrèmols que ha sofert Llorca.

Centenars de llorquians feren el recorregut seguint les petjades de la FAM i dels fòssils marins presents en aquell indret. Va ser un èxit d’organització i d’interés de la població per la ciència. Quan la gent té un problema si que receptiva a que l’informen de manera clara i solvent.

La trinxera que s’obrí fa un any ha sofert les inclemències meteorològiques des d’aleshores i actualment es fa difícil veure les diferents tonalitats del color de les roques. Tanmateix encara s’endevinen els talls abruptes causats per la falla.

Caminàrem al llarg de la rambla fins arribar a la seua part superior al costat de l’autovia a Múrcia. A l’altra banda d’aquesta una casa abandonada i mig enderrocada ens assenyalava el punt de l’epicentre del terratrèmol de l’11 de maig. Al centre de la rambla s’hi poden trobar roques compactades formades per cudols que ens recorden que això fa 6 milions d’anys era una zona litoral i marítima.

Mirant cap al sud oest la rambla encara directament al castell. Els talls verticals del terreny denoten la presència de la falla que s’allarga fins a la torre de l’Espoló.

La torre de l’Espolón, que feia poc que s’havia restaurat, va ser fortament afectada pel terratrèmol. La paret oest de la torre es desplaçà mig metre de l’edifici i l’alteró és fàcilment visible. A l’interior alguna columna es desplaçà fora de la seua base. Tanmateix les grosses parets de l’edifici han aguantat i només calgué reconstruir l’últim tram de la torre. Les cicatrius del sisme són presents i formen ja part de la història del monument.

Els efectes sobre els edificis de Llorca foren molt nombrosos. Les plantes baixes, on es troben la majoria dels negocis i tendes, estaven rebentades, els edificis públics tocats, alguns IES quasi per terra. En general, tots els edificis construïts abans de la norma antisísmica del 2004 van resultar afectats. La rehabilitació dels edificis ha consistit en reforçar els pilars amb una mena d’exoesquelet exterior de metall.

El barri més humil de la Viña ha estat el que més grans seqüeles ha tingut. Moltes finques es van haver d’enderrocar i moltes d’altres han estat reconstruïdes. El skyline de Llorca actualment està marcat per les grues del barri.

Els efectes sobre el patrimoni històrico-artístic també han estat molt important. Esglésies, campanars i l’important museu d’arqueologia van sofrir el terratrèmol.

Molta gent té por de repetir l’experiència de la sacsejada i ha abandonat la ciutat potser per sempre. Han tornat a la casa de camp o  viuen a la segona residència d’Águilas. Llorca trigarà en recuperar-se.

Més informació:

Geolodía 2012 Murcia: “La falla del terremoto de 2011”

Fotos:

1.- Vista aèria de la zona de la falla d’Alhama sobre Llorca. SGE.
2.- Rambla de la Torrecilla. Enric Marco.
3.- Edifici reforçat a Llorca. Enric Marco.
4.- Monument als caiguts. Plaça de la Concòrdia. Gir dels blocs. Enric Marco.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

75 anys de l’aurora boreal de la Guerra Civil

4
25 de gener de 1938. Uns llums vermells il·luminen el cel d’una nit sense lluna.

La república ha patit molts bombardejos de part de l’exercit feixista i tothom pensa que l’aviació italiana o nazi bombardeja la capital més pròxima. Però cal buscar l’explicació molt més lluny. En aquell moment les partícules carregades del vent solar, incrementat el seu nombre per les fuguracions del Sol, interaccionen amb els gasos de l’alta atmosfera. Resultat: una immensa aurora boreal que cobreix gran part d’Europa i d’Amèrica del Nord. És la que s’ha anomenat l’aurora boreal de la Guerra Civil. Aquests dies celebrem els 75 anys del fenomen.

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra.

Diferents gasos presenten diferents colors quan són excitats. L’oxigen excitat pels electrons solars (e, en el diagrama adjunt) emet llum verdosa, la més freqüent; mentre que a major altura l’oxigen dóna color roig.

El nitrogen ionitzat produeix aurores blavoses mentre que el nitrogen neutre ens les dóna d’un color roig-porpra.

L’hemeroteca de La Vanguardia m’ha permés rescatar l’article que el Pare Lluís Rodés, director de l’Observatori de l’Ebre, publicà el dia 27 de gener de 1938. Donat que està molt ben descrit el que passà dos dies abans, el deixe traduït:

«Al capvespre del dia 25 pogueren contemplar els habitants d’aquesta regió, en condicions especialíssimes de visibilitat, un dels espectacles més emocionants que ofereix la natura i que a les nostres latituds difícilment se’ns presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal que donava a l’horitzó nord l’aspecte d’un llunyà i intens incendi. L’aurora es presentà en forma de ventall gegantí, obert cap al cel i de rajos lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L’intens fulgor rosaci, travessat per multitud de bandes de llum més blanques i brillants, com si procediren de potents reflectors enfocats cap al zenit, s’elevava fins a 30º sobre l’horitzó, amb una amplària azimutal quasi doble a les dues bandes; canviava amb freqüència de posició, difuminant-se unes, mentre se’n formaven unes altres al seu costat. Encara que el color predominant va ser el rosaci, hi hagué també matisos verds i blancs.

El fenomen revestí la seua màxima intensitat entre les 19 i 20 hores i es va reproduir amb diverses alternatives fins més enllà de la mitjanit.»

El pare Rodés fa referència a un grup de taques solars tan gran com 20 planetes, (si suposem que eren com la Terra, 12.000 km x 20 = 240.000 km) com a causants de l’esdeveniment.

L’aurora es va veure en tota la península ibèrica i hi ha referència tant en els diaris de l’Espanya feixista com en la republicana.

En el bloc El beso en la Luna, citen que José Luis Alcofar Nassaes conta en l’obra La aviación legionaria en la Guerra Española, referint-se a Catalunya, “El dia 25 el bombardeig va ser una altra vegada molt intens. La moral es va veure afectada aquell dia per una estranya lluminositat que va aparèixer pel Tibidabo sobre la qual es feren les més estranyes conjectures i que resultà ser una aurora boreal, un fenomen molt estrany en aquelles latituds. Un estrany misticisme s’apoderà de la ciutat, parlant de miracles i culminant al dia següent, quan començà a fer córrer la bola que s’havia arribat a un acord amb el Generalísimo perquè no es repetiren els bombardejos de Barcelona. L’optimisme desaparegué el dia 30 quan la ciutat va ser bombardejada tres vegades”.

De l’aurora boreal també es fa referència en el llibre “La Guerra Civil a Arenys de Mar” de Jacint Arxer.

Juan José Amores Liza recull en un article publicat la setmana passada al Diario Información diversos testimonis de la ciutat d’Alacant “Vivíem en una casa situada en la confluència dels carrers Capità Segarra i Juan d’Herrera, a Alacant“, conta Magdalena Oca. “Cap a les nou, ja sent nit tancada, els veïns em van avisar que una cosa estranya estava succeint en el cel. Quan vaig eixir al carrer, desenes de persones miraven cap al Nord amb incredulitat, atents a un enorme centelleig roig que il·luminava el firmament“.

A Estats Units i a Europa també es va veure el fenomen lluminós. El diari New York Times publicà testimonis de diversos indrets. Des de Londres informaven de la interrupció de les comunicacions transatlàntiques per ràdio amb Nova York. Des de les Bermudes informaven que hom creia que un vaixell estava en flames en alta mar.

Aquesta aurora boreal va tindre, fins i tot una deriva mística. Molts catòlics associaren aquesta llum celestial amb el Segon Misteri de les profecies de Fàtima. Molts dels esotèrics ho han relacionat (a posteriori, eh!) amb el començament de la Segona Guerra Mundial.

Quan vostès vegen una nit il·luminada per una llum desconeguda, sàpien que açò és el gran signe donat a vostès per Déu que ell està a punt de castigar al món pels seus crims, per mitjà de la guerra, la fam, i les persecucions de l’Església i del sant Pare.

Les aurores són estranyes a la nostra latitud. Es va veure una fa 75 anys però fa pocs anys l’amic Joan Manel Bullón, des d’Aras de los Olmos, en fotografià una que aparegué en un article de Rafel Montaner al diari Levante.

Informació complementària:
75 años de la aurora de la Guerra Civil, El Mundo, 23 gener 2013.
La noche ´roja´, Diario Información, Alacant, 23 gener 2013.
Se cumplen 75 años de la aurora boreal de la Guerra Civil española, Radiocable.com, 24 gener 2013.
La Aurora Boreal (1938), Almoradí 1829

Foto: La primera aurora boreal fotografiada al País Valencià va ser captada per Joan Manel Bullon des d’Aras de los Olmos el 2004.

 

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El salt de Felix Baumgartner i la física de la caiguda lliure

6

El salt de Felix Baumgartner, el passat 14 d’octubre,  des de 39045 metres en el cel de Nou Mèxic m’ha fet pensar aquests últims dies en tot el que podem aprendre sobre l’estructura i composició de l’atmosfera i el tema clàssic de la caiguda lliure.

El salt a gran altura del paracaigudista austríac ha estat una heroïcitat, que per una vegada no ha vingut de la mà dels militars i ha aconseguit una propaganda infinita a una coneguda beguda. A més a més ha posat a prova alguns procediments per al salvament d’astronautes enfrontats a possibles desastres espacials.

El que m’interessa ací, però, és aprofitar l’esdeveniment per parlar i comprendre alguns aspectes de la física de l’atmosfera i de la caiguda lliure.

A 39045 m estem ja de ple en la capa de l’atmosfera terrestre anomenada estratosfera en què predominen els vents horitzontals. És la zona on es troba la capa d’ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada del Sol. A aquesta altura la pressió de l’atmosfera ha baixat a una mil·lèsima de la pressió a nivell del mar amb la qual cosa hom pot dir que pràcticament ja no hi ha aire en aquesta altura. Cal recordar que el 90% de la massa d’aire de l’atmosfera es troba per sota dels 16 km.

Felix Baumgartner es tirà, per tant, d’una altura sense quasi aire. Per això era necessari portar tratge espacial i casc. El seu salt va ser així una caiguda lliure de llibre (de física), sense pràcticament fregament atmosfèric, i un fet que hagués meravellat el mateix Galileo Galilei. Si utilitzem aquella senzilla fórmula de la caiguda d’un objecte que usàvem en les classes de física: v=gt, la velocitat que assoleix un cos caient és igual a l’acceleració de la gravetat (9.8 m/s2) pel temps de caiguda en segons; aleshores veiem que en 30 segons la velocitat de l’austríac arribà a 294 m/s, que són 1058,4 km/h i que en 35 segons ja era de 1234,8 km/h.

Aquesta velocitat és, per suposat, molt més gran que la que aconsegueixen els avions comercials que solen volar a uns 10 km d’alçada, nivell on l’aire és més dens.

És aquesta velocitat major que la velocitat del so a aquesta altura?


La velocitat del so és la velocitat de propagació de les ones sonores. Quan parlem o fem un soroll pertorbem l’aire al nostre voltant enviant un senyal en forma d’ones longitudinals. Si ens movem, les ones de davant nostre es comprimeixen i les de darrere s’expandeixen. Si anem molt ràpid, amb un avió o fem com Felix Baumgartner, les ones sonores al nostre davant estaran tan comprimides que tindrem una espècie de barrera d’aire, la barrera del so. Si la travessem, el so que produïm estarà sempre darrere nostre i no podrem oir el so de l’avió o els nostres propis crits, per exemple.

La velocitat del so depén fonamentalment de la temperatura, variable que canvia en elevar-nos. Per tant, la velocitat del so en la nostra atmosfera variarà amb l’altura. A partir de la gràfica que he adjuntat podeu veure que la forma de la variació de la temperatura i la de la velocitat del so és la mateixa. Amb la fòrmula o directament amb la gràfica, podem veure com a 39 km d’altura la velocitat del so és d’uns 312 m/s, és a dir 1123,2 km/h.

Com aquest valor és menor que el que assolí el paracaigudista als 35 segons (1234,8 km/h), podem afirmar, per tant, que Felix Baumgartner sí que trencà la barrera del so en l’estratosfera i ho va fer cap al primer mig minut de la caiguda lliure.

Que passà després? La seua  velo-citat podia augmentar indefinidament?

Després d’arribar a un màxim, mentre anava caient, la seua velocitat va anar minvant a causa del fregament en una atmosfera cada vegada més densa (com podeu comprovar en el vídeo). Va ser llavors quan obrí el paracaigudes i baixà suaument.

Si hagués trigat més en obrir el paracaigues haguérem notat un altre fenomen ben curiós. La seua velocitat de caiguda s’hagués estabilitzat a un valor constant.

En una atmosfera densa com la de les capes inferiors de la tropopausa el fregament es pot considerar una força que s’oposa al moviment. No recordeu que en nadar el fregament de l’aigua no us deixa avançar? I que l’ús dels banyadors especials dels nadadors olímpics fa minvar aquest fregament i els permet nadar més ràpid?

Aquest fregament s’oposarà a la força d’atracció gravitatòria del cos en caiguda lliure i s’arribarà a una velocitat d’equilibri constant, anomenada velocitat terminal, que està al voltant de 200 km/h. És a dir, si no se t’obre el paracaigudes no et preocupes. Només s’estavellaràs a terra a una velocitat relativament petita.

Nota: La idea d’aquest apunt ha sorgit a partir d’una discusió sobre el tema a Facebook amb els companys Paco Colomer, Eduardo Ros i Alberto Fernandez Soto.

Imatges: Vídeo del salt de Felix Baumgarter EFE/Ara; imatges de Wikimedia Commons.

 

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Ara a l’Eliana, l’exposició sobre el Parc del Túria

0
Publicat el 11 d'abril de 2012
Avui dimecres 11 d’abril, es presenta a les 19:30 h, en el Centre Socio-Cultural de L’Eliana situat al carrer Molí, l’exposició itinerant de la Universitat de València, “La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria.

Us pose el seu primer panell que podeu fer gran punxant-lo.

Hi ha 24 panells sobre diversa problemàtica al Parc. Els temes principals són: Introducció general, el riu, l’horta, el bosc i la divulgació del Parc.

No us perdeu l’exposició. Una bona eina per conéixer un entorn ben aprop de València ciutat i força desconegut.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

En record de l’exposició sobre el Parc Natural del Túria, a Sant Antoni de Benaixeve

0
Publicat el 11 d'abril de 2012
L’exposició itinerant «La Universitat de València i els seus entorns naturals: El Parc Natural del Túria», promoguda pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València es va presentar el passat 22 de març a la Casa de la Joventut de Sant Antoni de Benaixeve.

El comissari de l’exposició, Ángel Morales, va fer el següent discurs davant de les autoritats:

L’exposició continua amb la seua labor divulgativa no solament pels Municipis integrants del Parc Natural, com han estat Paterna, Vilamarxant o Llíria, sinó també, per Municipis confrontants al mateix.

Si bé Sant Antoni de Benaixeve no contribueix amb territori protegit en el Parc, és cert que els seus ciutadans han mostrat una gran sensibilitat cap a aquest territori, i especialment des del fatídic incendi de l’any 94 en el bosc de la Vallesa.

Com a representant de les Universitats Valencianes en la Junta Rectora del Parc Natural del Túria les meues intervencions han estat sempre del costat de la defensa del coneixement i del medi ambient.

Fa un any, al febrer de 2011, es va començar a forjar la possibilitat de fer una exposició sobre el Parc Natural del Túria en la qual es mostraren els valors ambientals i socioculturals del parc i es reflectira l’activitat que la Universitat de València, l’Oficina Tècnica del Parc i els grups de voluntaris estan desenvolupant en ell.

Fruit d’aquestes reunions és l’exposició que es presenta. És una petita mostra de les investigacions i dades dels quals es disposa resumits en 24 panells divulgatius en els quals han participat un total de 32 autors: professors, investigadors i tècnics d’11 departaments, de l’Institut Cavanilles i de les Facultats de la Universitat de València, personal de la Conselleria d’Educació, del Centre d’Investigació Piscícola del Palmar i per descomptat de l’Oficina Tècnica del Parc Natural del Túria, voluntaris de la Fundació Limne i, com no, de la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria, representats ací per diverses associacions.

A l’abril d’aquest any 2012 es complirà el Vé aniversari de la declaració de Parc, i l’exposició itinerant està sent un excel·lent aparador de presentació dels valors del Parc Natural del Túria als ciutadans.

Espere i desitge que l’exposició siga un èxit també ací, i que els visitants, ciutadans i autoritats, gaudeixen d’aquesta i valoren, no em cansaré de dir-ho, la necessitat de protegir i mantenir aquest espai per a les generacions futures.

Moltes gràcies.

Foto: Ángel Morales i Enric Marco, davant del panell sobre la contaminació lumínica al Parc.

Publicat dins de La Terra | Deixa un comentari

Mallorca des de l’espai

0

Era el dia de l’aniversari de l’entrada de Jaume I a Palma, el passat 31 de desembre, diada de Mallorca, i mentrestant l’Estació Espacial Internacional passava per dalt de l’illa. Un dels membres de l’expedició 30, que actualment encara fa una òrbita cada 90 minuts al voltant de la Terra fins el pròxim 30 d’abril, apuntà la seua càmera Nikon D2X cap a baix i allí estava la meua illa més estimada.

La imatge original en brut i sense tractar és part de la col·lecció d’imatges de la NASA, Gateway to Astronaut Photography of Earth, i des d’aquest enllaç es pot baixar a diferents resolucions. Són lliures per a ús científic i per al públic en general.

Ara la imatge de l’ISS ha estat tractada, retallada i millorada per a augmentar-ne el contrast i, a més a més, s’han eliminat les distorsions i els defectes causats per la lent. És el resultat del treball de l’ISS Crew Earth Observations experiment i de l’Image Science & Analysis Laboratory del Johnson Space Center.

Es poden veure totes les ciutats, les carreteres, la Dragonera, el Parc Natural de l’Arxiplèlag de Cabrera.

La NASA sempre ha lliurat el seu material de manera gratuïta als seus ciutadans i a tots els habitants de la Terra, amb la idea d’ajudar a tots els camps de la ciència i a la gent en particular.

La imatge restaurada i els seus comentaris es poden trobar a la pàgina de l’Earth Observatory, dedicada a l’observació del nostre planeta i a la qual estic subscrit.

Us pose, traduït al català, el que han posat al peu de pàgina de la foto:

Les Illes Balears són un arxipèlag situat en la Mar Mediterrània al sud-est d’Espanya. El català – la llengua nativa – i l’espanyol són els idiomes oficials. Les illes són una comunitat autònoma i província d’Espanya que es troba a mig camí entre la costa sud-est d’Espanya i de la costa nord d’Algèria.

Aquesta fotografia de l’astronauta des de l’Estació Espacial Internacional posa en relleu la gran illa de Mallorca (també conegut com Mallorca, en espanyol), on es troba la capital provincial de Palma. Igual que les altres Illes Balears, Mallorca és una destinació turística popular per als europeus, amb el turisme que constitueix una part important de l’economia de l’illa. Els 5.400 quilòmetres quadrats de l’illa ofereixen moltes oportunitats de lleure, amb les regions muntanyenques al llarg de la costa nord-oest i del terç oriental. La regió de Mallorca inclou terres agrícoles (de color marró clar i verd, al centre de la imatge), zones de boscos i corredors (de color verd fosc, al centre de la imatge), i els centres urbans (en gris). El busseig és una activitat molt popular per a aquells que visiten les platges de la costa.

A més de Mallorca, les altres illes principals de l’arxipèlag són Eivissa, Formentera i Menorca. La petita illa de Cabrera cap al sud-oest (a la dreta de la imatge inferior) acull el Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera.

Imatge: Mallorca, des de l’Estació Espacial Internacional, el 31 de desembre de 2011. Majorca, Spain, Image of the Day. Earth Observatory.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Passejada matinal per la marjal

2
Publicat el 30 d'agost de 2011

Ocells marjal

Són les sis i quart d’un matí de mitjan agost.  Eixim de casa per veure eixir el sol entre els camps d’arròs situats entre Cullera, Favara i la platja de Tavernes. El cel és encara, en aquestes hores, fosc i brillen les estrelles que veurem a l’hivern al capvespre. Cap al sud-est i ben alt, brilla el planeta Júpiter, que serà el rei del firmament en la pròxima tardor. A la seua esquerra Capella, la més brillant de l’Auriga,  també destaca, molt més que Mart, més baix, que es troba a Geminis.Ben situats vora un camí, l’olor de l’arròs creixent omple els narius encara mig adormits. Les rantelles i mosquits se t’acosten, t’omplin la roba i molesten. La natura, però, ve en la nostra ajuda, i ben prop, uns rats penats volen ran de les tiges d’arròs i mengen insectes sense parar.La nostra idea inicial de veure eixir el sol no és finalment possible. Cap a les set, una paret de núvols impenetrable s’aixeca per llevant, cap a la mar. Les seues formes trencades mereixen una foto. El cel va perdent la seua foscor nocturna i va passant d’un blau fosc fins a un blau clar. De sobte, entre núvols, apareix un bri de disc solar. El dia ja ha començat.Mentrestant, acompassats amb l’eixida del sol, els ocells comencen a sortir, aixequen el cap d’entre els arrossars. Alguns aixequen el vol. Una garseta blanca (Egretta garzetta) passeja allà lluny pel camí. Les oronetes han substituït els rats penats i volen fregant l’arròs. Els ànecs volen en parelles o de tres en tres.

Allà lluny, un tractor amb remolc fa un soroll estrident que d’un quilòmetre enllà desentona en un paisatge on només se sentien sons naturals.

Continuem l’excursió i ens desviem per un caminet cap a Cullera. No hi ha ningú a la vista. Només algun cotxe d’algun llaurador se’ns creua i se’ns queda mirant.

De sobte, a la vora del camí, d’amunt d’una canal, un grapat d’aus es prepara per encarar el dia. Miren encuriosits el monstre mecànic que se’l acosta però com no fa cap soroll no s’espanten. Se senten tranquils i jo vaig fent fotos per la finestreta abaixada. Sembla que estan fent-se la neteja diària. Estiren el coll, obrin les ales, s’estarrufen. Són, segons m’assabente després d’algunes consultes, exemplars de martinet ros (Ardeola ralloides), espècie que es troba ben amenaçada.

Finalment, després de més de deu minuts mirant-les a uns quants metres de distància, un cotxe ve de cara i les espanta.

Continuem ja cap a Cullera buscant un lloc per desdejunar. Tot tancat a aquestes hores. Ens desviem cap al Brosquil i entrem per veure l’estany de Cullera. Un grapat de peixos obren la boca cap amunt tots a l’hora. Una cosa ben estranya. I entre ells, una família de coll verds desfila davant dels nostres ulls. Ara cal esmorzar. Ja són les nou del matí.

Fotos: Enric Marco. Les dues primeres fotos son d’exemplars de martinet ros (ardeola ralloides) i la tercera, més comuna, és una garseta blanca o martinet blanc (Egretta garzetta). Gràcies als que, pels comentaris o personalment, m’han donat la informació dels ocells.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Terratrèmol a Llorca

0
Publicat el 11 de maig de 2011

Terratremol-Llorca

La Terra ha tremolat a la ciutat de Llorca. Sembla que han estat dos terratrèmols seguits. Vilaweb ens informa d’almenys 8 morts a la ciutat.La web de l’Instituto Geográfico Nacional està col·lapsada i no puc accedir i traure informació. Però a la web d’informació sísmica del Servei Geològic dels Estats Units es pot accedir i d’ella he tret les dades i fotos del sisme i la informació que ve tot seguit.

L’hora està en unitats de temps universal. Cal sumar 2 hores per a tindre l’hora oficial. Com es veu el terratrèmol de les 16:47 (18:47) és de grau 5,3 i s’ha produït molt superficialment, a només un quilòmetre de profunditat. Per això ha causat tants danys.

Data i Temps (UTC) Latitud Longitud Magnitud Profund. km Regió
11-Maig-2011 16:47:26 37.70 -1.56 5.3 1.0 SPAIN
11-Maig-2011 15:05:12 37.70 -1.63 4.5 10.0 SPAIN

El terratrèmol de l’11 de maig de 2011 s’ha produit en la zona que  separa la placa euroasiàtica de la placa africana. En la longitud on ha passat el sisme, la placa africana es mou cap al Nord-Oest respecte a la euroasiàtica amb una velocitat de 6 mm/any. Sembla ser que l’epicentre es troba en les proximitats de la falla d’Alhama de Múrcia però s’ha de confirmar en el postrerior treball de camp.És una zona ja bastant sísmica. En les últimes dècades els sismes més importants han estat al voltant de la magnitud 5. En febrer del 1999 i en agost del 2002 ja es van produir sismes en la zona de Llorca de la mateixa energia.Tenim una amiga que viu molt a prop de la zona on han caigut les façanes a Llorca. De moment encara no hem pogut contactar amb ella ja que els telèfons no funcionen. Esperem que estiga bé.

Actualització (12 maig): La nostra amiga està bé. Estava a casa al moment dels terratrèmols i va fugir corrent.

La fotografia i les dades són dels Servei Geològic dels EEUU. La imatge es fa més gran si punxes sobre ella.

 

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari