Quan es pensa en la manera en que hem arribat a crear la civilització moderna, basada en la ciència i tecnologia, ens venen al cap els grans científics com Newton, Galileu, Maxwell, Darwin, Tesla, Einstein. Individualitats extraordinàries sense dubte, que obriren nous camins per entendre la natura i com fer-la servir per al benestar humà.

Però a més d’aquests científics de primera divisió hi ha hagut d’altres, més modestos, de segona divisió podríem dir, que des dels seus centres de recerca o fins i tot des de sa casa, han fet durant anys una faena de formigueta i, finalment han aconseguit fer passos de gegant en el coneixement.

Moltes d’aquests persones han estat dones, que de manera constant, durament, front a l’oposició sistemàtica de la societat patriarcal, han trobat forats on deixar l’empremta femenina en el progrés científic.

La majoria d’aquests dones es troben amagades darrere de nombrosos prejudicis i en la pràctica són anònimes. Per això qualsevol publicació que les traga a la llum és benvinguda com aquella de “Les dones de la Lluna” de l’amic Fernando Ballesteros.

Ara acabe de llegir el fantàstic llibre de la periodista científica Dava Sobel, El Universo de Cristal, la historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron  a las estrellas. En març de 2019 vaig assistir a la magnífica conferència per presentar el llibre que feu a la Ciutat de les Ciències de València i jo, que sóc un fan absolut de l’escriptora i m’he llegit tots els seus llibres relacionats amb la història de la ciència, vaig tindre el goig de parlar uns minuts amb ella.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, a la costa est dels Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’ús de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de vidre compost per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que demostrà que les estrelles són fetes bàsicament d’hidrogen i heli i que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

El universo de cristal
La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron las estrellas
Dava Sobel

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

La pandèmia havia arribat a tots els racons del planeta. Els hospitals estaven col·lapsats per la gran allau d’ingressos diaris mentre el nombre de morts augmentaven sense aturador.

Els experts havien avisat ja feia temps del perill que podia arribar en qualsevol moment però els governs, com sempre passa en qüestions científiques, n’havien minimitzat l’impacte. Però el mal va arribar i tothom estava inerme davant els seues efectes. Els malalts eren asimptomàtics durant els primers dies però podien infectar qualsevol amb qui es relacionaren. I, de moment, no hi havia cura.  Molts laboratoris arreu del món feien una cursa desesperada per salvar la humanitat.

No, no estic parlant de la pandèmia que ens manté a casa confinats per contenir la malaltia Covid-19 causada pel virus SARS-CoV-2, sinó del llibre El camí de la pesta, obra guanyadora del XXIX Premi Sebastià Juan Arbó, que el biòleg, investigador i divulgador Daniel Closa va publica ara fa quatre anys i que aquest dies d’aïllament m’ha permés llegir amb calma.

Encara que la pesta és la malaltia descrita al llibre, els accions i actituds de la societat humana que s’hi presenten són similars a les de la present pandèmia: l’extensió ràpida de la malaltia, la descoordinació dels governs, les corrupcions de les elits. mentre que als laboratoris, espoliats i sota mínim de recursos, se’ls exigeix el descobriment d’una cura efectiva de manera immediata.

El camí de pesta mostrava l’any 2016 un futur apocalíptic amb un bacteri resistent als antibiòtics.  Quatre anys més tard lluitem contra un virus que la natura creà a finals de novembre prop de Wuhan, Xina i contra el qual encara no tenim cap vacuna, ja que la humanitat no hi ha estat exposat mai i no tenim defenses.

Els humans pensaven, amb prepotència, que havien dominat la natura. Ara, sense vacuna per a la Covid-19, només podem aplicar mesures de contenció i de separació personal que ja s’usaven fa segles. Daniel Closa ha aconseguit, amb reflexions assenyades en la boca dels científics protagonistes i un punt d’aventura a la recerca d’un remei, recordar-nos que sense investigació no hi ha salut. I que la resistència als antibiòtics és la gran assignatura pendent que els microbiòlegs ja assenyalen com el gran problema per als anys venidors: l’Apocalipsi microbiana en un món sense antibiòtic.

Un llibre, per tant, altament recomanable, per adonar-nos, una vegada més, de com és de dèbil la humanitat front a les forces de la natura.

La tardor ha començat. Els estels i les constel·lacions estan al seu lloc, el Triangle d’Estiu davalla cap a l’horitzó oest, l’Escorpí busca el seu refugi hivernal i fuig del gegant Orió que ja surt a la matinada, tal com manà el déu Júpiter fa mil·lennis per mantindre la pau al firmament. Mentrestant els planetes gegants, Júpiter i Saturn, també abandonaran ben aviat el cel i ens aboquen a un espectacle celeste devaluat per la seua pèrdua.

Mentre tot això passa al cel nocturn, l’oratge sembla que no vulga abandonar l’estiu i ens regal dies de calor estiuenca, això sí amb un Sol esglaiat ja ben baix al cel diürn.

Els planetes Júpiter i Saturn continuen essent els senyors de la nit encara que, en fer-se de nit, ja es troben cap al sud-oest i a mesura que passen els dies d’octubre es veuran cada vegada més i més prop de l’horitzó oest.

Júpiter, meravellós al telescopi, es troba encara en la constel·lació de  l’Escorpí. Continua essent l’objecte més brillant del cel però si no sabeu on trobar-lo el dijous 3 rebrà la visita d’una fina lluna creixent.

La nit següent, divendres 4, la Lluna se situarà entre Júpiter i Saturn, amb la creació d’una original línia celeste amb els tres astres brillants.

La nit del dissabte 5 serà Saturn el que rebrà el nostre satèl·lit natural. El planeta anellat, a Sagitari, ja està dèbil al cel i és un bona ocasió per trobar-lo de manera fàcil. La separació angular de centre a centre dels astres serà de 0,9°, menys de 2 diàmetres lunars.

Els altres planetes, Venus, Mercuri i Mart, estan ara mateix en les proximitats de la direcció del Sol, i, per això mateix, no són fàcilment visibles aquests dies.

Octubre també gaudeix d’unes pluges d’estels, encara que totes molts dèbils, d’uns pocs meteors per hora. Els Dracònids tenen el màxim el 9 d’octubre, els S. Taurids, el 10,  mentre que els Delta Aurígids tenen el màxim l’11 d’octubre. Finalment el 18 d’octubre gaudirem dels Epsilon Geminids, els Orionids el 21 i els Leo Minorids el 24.

De tots ells només els Orionids són suficientment actius, amb 15 meteors/hora, per que una eixida per observar-los a indrets ben foscos  s’ho valga.

I les belles constel·lacions hivernals ja són observables poc després de les 12 de la nit. Orió, Taure, els Bessons, els Cans Major i Menor comencen a ocupar el seu lloc al cel, tot anunciant que el camí a l’hivern es recorre en només tres mesos.

Només cal recordar que, per estalvi d’energia, la nit del 26 al 27 d’octubre es produirà el tradicional canvi d’hora per passar a l’horari d’hivern. En la matinada de les 3 passarem a les 2.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Museu de la Ciència de València i escultures de Jaume Plensa. Enric Marco.
2 – 5. Aspectes del cel d’octubre amb Stellarium.

Meravellat estic encara per la magnífica conferència que l’escriptora nord-americana Dava Sobel, efectuà dimarts passat a la Ciutat de les Ciències de València dins d’unes interessants jornades de Ciència i Gènere organitzades per la Societat Espanyola d’Astronomia, la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim, entre molts d’altres. Encara esteu a hora de gaudir-ne ja que dissabte 9 estarà per Barcelona.

El paper de les dones en ciència i tecnologia ha estat des de sempre molt infravalorat, si no directament menystingut o fins i tot prohibit. Durant les jornades se n’ha parlat a bastament amb exemples concrets com els de les 13 dones del programa Mercury que tractava de preparar el primer viatge a l’espai d’una dona nord-americana i que fou finalment cancel·lat, les malalties estudiades només en homes com els atacs de cor, o la baixa taxa de matriculació de dones en les carreres de ciències bàsiques. Fantàstica va ser la contribució de Sara Gil sobre el paper de les dones astronautes en l’exploració de l’espai.

La xarrada final va estar a càrrec de Dava Sobel, periodista, divulgadora científica i escriptora, que, al llarg de la seua carrera, ha creat fantàstiques obres molt ben documentades sobre diferents personatges clau de la història de la ciència com la biografia novel·lada de Galileo Galilei, “La filla de Galileu“, a partir de les cartes que la seua filla Virgínia li enviava des del convent, “Longitud“, on descriu el llarg camí que va caldre per a determinar la longitud en alta mar i evitar desastres marins i “Els Planetes”, un passeig poètico-científic pels planetes del Sistema Solar.

Dava Sobel, amb una veu ferma i clara, ens explicà el procés de creació de la seua darrera obra, The Glass Universe, (existeix una versió en castellà, el Universo de cristal) al voltant de la història de les dones calculistes de l’Observatori de Harvard.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, als Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’us de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de cristall composat per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

Al llarg de la seua conferència l’autora ens mostrava imatges en detall d’alguna d’aquestes plaques de cristall, amb milers d’estels, amb anotacions al costat de cadascuna d’ells indicant-ne el seu tipus, o plaques amb milers d’espectres diminuts comentats d’on extraure informació de velocitat, temperatura i composició química. Veient aquestes plaques es pot comprendre l’enorme esforç que feren aquestes pioneres amb les lents d’augment, el microscopi, les pantalles il·luminades per al llum del Sol, tot per que ens dotaren d’unes eines extraordinàries per interpretar l’univers. Aquest univers de cristall que és un tresor per a la ciència ja que presenta, a més, una imatge completa del cel de principis del segle XX i que 100 anys després permet comparar amb imatges actuals per trobar-hi canvis.

Les dones de Harvard van obrir un camí tancat fins aleshores en el món masculinitzat de l’astronomia. Amb sous menors que els homes i sense cap reconeixement acadèmic com a científiques, van fer una labor inestimable per la ciència. Alguna, com Henrietta Swan Leavitt, fins i tot va ser proposada per al Nobel. Mereixen un tribut etern. L’astronomia moderna no existiria sense aquestes esforçades dones. Gràcies de tot cor.

Us convide a llegir la darrera obra de Dava Sobel, incasable treballadora, apassionada divulgadora, descobridora d’històries de la ciència amagades i que sap narrar de manera sublim. Per qui vulga escoltar-la i veure-la en persona, encara està a temps. Tornarà a contar els heroics treballs de les “calculadores de Harvard, a Barcelona el dissabte pròxim 9 de març.

Dava Sobel a Barcelona: “L’univers de cristall”: pioneres de l’astronomia CCCB c/ Montalegre, 5. Aforament limitat. Inscripció prèvia gratuïta. 9 març 2019 a les 18.00 h.

Més informació:

«Antes de Hubble, Miss Leavitt», de George Johnson Ressenya d’Enric Marco per a Mètode.

“Escribo sobre mujeres científicas porque me di cuenta de mis propios prejuicios”, interessant entrevista a Dava Sobel per Antonio Martínez Ron en Vozpópuli.

Imatges: Diversos moments de la xarrada. Totes les fotos són d’Enric Marco, menys la de la placa de vidre de la Galàxia d’Andròmeda que és de @astrochatgame, twitter de jocs per explorar l’univers, especialment per explicar el paper de les dones en l’exploració de l’espai. Més informació a  astrochat.org

Plaques de cristall.
1.- Camp estel·lar al voltant de la Galàxia d’Andròmeda. Cada punt fosc és un estel i va ser estudiat individualment per una o diverses calculistes.
2.- Camp amb estels i els seus dèbils espectres al costat (les línies borroses) amb anotacions on s’indica el tipus espectral de cadascuna d’elles.

La llum contamina? Aquesta era la pregunta que tractàvem de respondre a la gent de tota edat que s’arrimà al taller de Contaminació Lumínica que muntàrem en la denominada, per unes hores Plaça de la Ciència, davant de l’Ajuntament de València. Una plaça que ha estat feliçment recuperada per al poble per fer-hi activitats culturals de tot tipus.

Estem satisfets per les visites del públic. Sentim que, de vegades, fins i tot, no podíem atendre a totes les persones que entraven al nostre estant, de tan ple com estava. Gent major, pares, mares, joves, però sobretot xiquets, s’aproximaven per conéixer de prop el problema causat per l’enllumenat artificial nocturn de les nostres ciutats.

Parlàrem, com no podia ser d’altra manera, de l’allau dels Leds de llum blanca que s’estan instal·lant sense cap estudi, sense tindre en compte el riscos d’aquest tipus d’il·luminació ja ben establerts. Els Leds freds (amb alta temperatura de color) tenen un gran pic d’emissió en la banda del blau altament disruptiu dels cicles circadians per als humans i amb gran afecció a la vida silvestre, en especial als insectes.

Tot això ho explicàvem als visitants amb l’ajuda de l’investigador Carlos Tapia Ayuga de la Universidad Complutense de Madrid en representació de Stars4all, un projecte europeu de ciència ciutadana dedicada a la sensibilització sobre la contaminació lumínica.

Les activitats que hem presentat, pòsters explicatius, foto nocturna de la ciutat de València des de l’espai, vídeos explicatius, però en especial, la caixa de la llum i la ciutat de la llum, han estat eines pedagògiques fantàstiques per explicar el problema.

Com a primícia, hem presentat una làmpara revolucionaria de llum BOP (Base of Plasma) que funciona amb l’ús de materials electroluminiscents com a components principals. Sembla que l’era dels Leds no serà eterna.

Pel nostre estant han passat famílies, molts xiquets i hem rebut visites com la del regidor de Règim Interior de l’ajuntament de València, Sergi Campillo, que està portant endavant una àmplia renovació de l’enllumenat de la ciutat amb Leds càlids de 3000 i 2700 K, Jaume Güemes, director i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic, tots ben conscienciats del problema de la contaminació lumínica.

Acabats els tallers, i amb la plaça plena de gom a gom, la II Nit Europea de la Investigació va continuar amb  l’espectacle «Científiques i artistes», el qual va incloure una sèrie de monòlegs i actuacions. L’espectacle mostrà conceptes científics molt diversos com la qualitat i la salut visual, els aliments transgènics, les connexions neuronals del cervell humà, el càncer colorectal, la vida a Oceania i els acceleradors i col·lisionadors de partícules.

La vetlada també va reivindicat el paper del les dones en la ciència i la importància de la inclusió de la perspectiva de gènere en la recerca.

La II Nit Europea de la Investigació ha estat organitzada per la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de València, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), l’Institut d’Investigació Sanitària (INCLIVA), la Universitat Politècnica de València (UPV), la Universitat de València (UV) i l’empresa del Parc Científic de la Universitat Miguel Hernàndez d’Elx El Caleidoscopio, i s’emmarca en la Nit Europea de la Investigació Valenciana.

El nostre taller de contaminació lumínica ha estat coordinat per Salvem la nit, el grup de treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València, format per investigadors de diverses disciplines que estudien el problema des de diverses perspectives: astronomia, química o biologia. Volem agrair a la Unitat de Cultura Científica de la Universitat de València haver contat amb nosaltres i les facilitats donades per participar en la II Nit Europea de la Investigació.

Imatges.
Enric Marco, menys l’última que és de la Universitat de València.

Dilluns passat, dia 5 de març, presentàrem les associacions d’astronomia amateur valencianes, l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) i l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) al tercer Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica que s’ha celebrat aquesta setmana a la facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València.

Per estalvi de temps i donat que les nostres associacions astronòmiques fan activitats de divulgació de l’astronomia semblant, vàrem decidir presentar la nostra ponència conjuntament, Jordi Cornelles, com a president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS.

Hem participat en una sessió amb un bon grapat d’associacions per presentar projectes de divulgació científica per a la futura Federació Valenciana d’Associacions de Divulgació Científica. Tots junts i coordinats podrem fer moltes coses.

Vàrem intervindre:

“Divulgadores y centros de enseñanza, una relación más cercana”, Alberto Aparici.

“Una oca en mi café”, Ignacio Crespo Pita.

“Divulgant la bellesa de l’Univers. Les associacions d’aficionats a l’astronomia AVA i AAS”, Enric Marco i Jordi Cornelles.

“Quart es ciencia, divulgar ciencia en un pueblo”, Begoña Fanjul.

“Fiestas masivas como sustrato para la divulgacion cientifica: La Falla Inmaterial”, Francisco Grimaldo y Emilia López Inesta.

“CEFIRE CTEM: Formando, divulgando y fomentando encuentros”, Elena Thibaut Tadeo y José María Sanchís Borrás.

“SAPiencia: desde el ámbito local hasta la federación autonómica”, Avelino Vicente.

“Proyecto ASSTEC”, Nuria Carrasco Vela.

“Piratas de la ciencia”, Eva Pastor Serra.

“Asociación IEEEsbUV”, Daniel Garcia Costa.

“De la necesidad del pensamiento crítico en el arte”, Mabel Fuentes.

“La mesa multidimensional”, Carlos Romá Mateo y Andreu Escrivà.

Imatges:

1.- Foto de família després de l’encontre.
2.- Jordi Cornelles, president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS presentem una ponència conjunta sobre les nostres activitats de divulgació de l’astronomia.

De vegades reps un petit regal sense esperar-ho. Com el que m’ha tocat fa uns dies en visitar el petit però ben complet Museo de las Ciencias de Castilla-La Mancha situat a Conca. Convidat per José María Sánchez Martínez d’AstroCuenca, i responsable de l’Àrea d’Astronomia del Museu, vaig participar en el tradicional Ciclo de Conferencias AstroCuenca que ja va per la sisena edició.

El visitar la ciutat castellana sempre és interessant i, des que posaren en marxa l’AVE a Madrid només està a 55 minuts de València. S’ho val anar-hi per explorar el Museu de la Ciència inaugurat fa uns anys. L’astronomia, l’astronàutica, la biologia, la tecnologia són les àrees principals d’aquesta instal·lació de divulgació científica. També disposa d’una àrea de paleontologia on es destaquen els rics jaciments de fòssils conquesos però l’obertura pròxima del nou museu paleontològic mourà aquests materials a les noves instal·lacions.

L’associació d’aficionats a l’astronomia AstroCuenca organitza des de fa ja 6 anys un cicle de conferències amb diversos experts en diferents temes astronòmics i, enguany han tingut la deferència de pensar en mi.

Amb la xerrada Planetas extrasolares: de Star Wars a Interstellar. ¿Realidad o ficción? vaig tractar d’explicar els avenços en el coneixements sobre planetes descoberts fóra del sistema solar amb l’ajut de les ficcions planetàries més o menys realistes de las pel·lícules de la ciència ficció.

Vaig detallar els sofisticats mètodes de detecció que ens han permès de conèixer les principals característiques dels nous planetes i vaig enumerar les condicions per albergar vida tal com la coneixem. Però d’altra banda, a través dels films de ciència ficció, tenim en ment planetes de molt diversa tipologia: Tatoine a Star Wars, Pandora a Avatar, el planeta de Mann a Interstellar, etc. A la llum del que actualment sabem dels exoplanetes, podem preguntar-nos si aquests planetes ficticis són realistes o bé són inversemblants, perquè només són possibles en la imaginació dels guionistes. Vàrem repassar algunes escenes de films ben coneguts i veiérem que en alguns d’ells els mons que ens proposen són ben reals.

Fotos: Diversos moments de la visita i xarrada. Enric Marco.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

El passat dimecres 13 d’abril 2005, cap a les 7:10 del matí, un objecte lluminós creuà el cel del País Valencià. Fou observat per centenars de persones des d’Alacant fins a Barcelona. L’observació per tanta gent en una àrea tan gran ens fa pensar en un objecte extraterrestre creuant l’atmosfera a gran altura.

La seua gran lluminositat amb una cua, deien, de color verd, s’ha d’associar a un bòlid, un meteor d’una grandària entre uns centímetres fins a alguns metres, provenint de col·lisions entre cossos més grans del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter, de restes de cometes o fins i tot de material expulsat de planetes rocosos. La pàgina de la Xarxa d’Investigació sobre bòlids i meteorits dóna molts detalls sobre les característiques d’aquests objectes, mètodes de detecció, observacions, etc…

El propòsit d’aquesta nota no és incidir en el coneixement d’aquests interessants objectes, el qual es pot adquirir a la web de Nine Planets, per exemple, sinó més bé en el tractament informatiu que se n’ha fet.

Molt sovint en parlar de temes de ciència als mitjans de comunicació, una persona de cultura mitjana no entén res. Es diuen mitges veritats, es vol resumir tot un esdeveniment en una única frase o es busca un titular fàcil i, sobre tot impactant, per incitar a llegir l’article o escoltar la notícia. És veritat que hi ha casos notables del contrari, com per exemple, els diaris La Vanguardia o El Pais. Però, fins i tot, també de vegades, posen el peu a la galleda com, per exemple, quan El Pais anomenà astròlegs als astrònoms espanyols en el setmanal de diumenge fa unes poques setmanes.

El diari gratuit Metro, per exemple, és un cas sagnant. El titular de la notícia diu el dia 14 d’abril 2005: Decenas de personas avistan un asteroide sobre la Comunidad. A banda de no saber de quina comunitat estan parlant (de la de veïns, de propietaris, de regants, valenciana… ?),  ens fan saber que s’ha observat un asteroide. Ja és grossa la cosa!

El primer asteroide Ceres, va ser descobert per Giuseppe Piazzi, l’1 de gener de 1801. Aquest objecte de 466 quilòmetres de diàmetre es va observar amb telescopi. Està situat entre les òrbites de Mart i Jú>piter.  Altres objectes d’aquests tipus passen més prop de la Terra. Són els NEO (Near Earth Objects) i alguns d’ells són potencialment perillosos per a la Terra per perill d’impacte. Però cap d’ells s’observa sense ajuda òptica.

També s’afirma que l’objecte anava a 70 km/s. És veritat que podria anar a aquesta velocitat però afirmar-ho tan exactament és una imprudència. La forquilla de velocitats està entre els 11,2 i els 72 km/s.

El cas més flagant d’aquest assumpte és l’agencia EFE, d’on beuen altres mitjans de comunicació. Afirmaven que l’objecte tenia exactament 1 cm. Com podien saber la grandària d’un objecte que s’ha cremat a uns 80 km d’alçada amb tanta precisió? Consultades les fonts originals de la informació em confirmen el que pensava. L’objecte hauria de tenir, com és habitual, uns centímetres. Doncs bé, aquests centímetres s’havien convertit en 1 centímetre exactament. Molts altres mitjans reproduïren acríticament aquesta dada.

La prudència habitual en ciència passada per la mola del molí del periodisme ràpid dóna aquests resultats espectaculars.

Crec, que ja és hora que els periòdics tinguen cura de la informació que donen sobre ciència al mateix nivell que donen la informació econòmica o, demane massa, la informació esportiva. Aquesta ciència que es fa majoritàriament en centres públics pagats pels impostos de tota la ciutadania. Com poden els ciutadans saber el que fan els seus científics si no els ho conten o els ho conten malament?

(Fotografia d’un bòlid. Crèdit: Sirko Molau, IMO, Archenhold-Sternwarte,  Imatge Astronòmica del Dia, 26 febrer 1996 )