Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

L’exposició sobre la Safor s’inaugura a Tavernes

0

Expo-Tavernes

L’exposició ‘La Universitat de València i els seus entorns comarcals: la Safor’ s’ha inaugurat a la Casa de la Cultura de Tavernes amb assistència de la regidora de Cultura, Encar Mifsud; el comissari i director del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, Josep Montesinos (departament d’Història de l’Art) i Enric Marco, coautor del panell de contaminació lumínica, que va coordinar una observació astronòmica després de la inauguració, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes i l’Associació Astronòmica de la Safor.

La mostra han estat organitzada pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial i estarà a Tavernes fins a l’11 de març. L’exposició comarcal arriba a la nostra ciutat després d’haver estat a Rafelcofer, Gandia i Benifairó de la Valldigna.

Comissariada pels professors Josep Montesinos i Pau Rausell (departament d’Economia Aplicada. UV), la mostra repassa els trets més característics d’aquesta singular comarca del litoral valencià: la geografia, el paisatge, els aiguamolls, el turisme, el patrimoni artístic, l’estructura territorial, la literatura, l’educació, les festes o els seus pobles.

La mostra està formada per 23 panells elaborats per diferents professors de la Universitat de València, així com per alguns investigadors locals. Els interessats podran visitar-la a Tavernes fins a l’11 de març en visites de dilluns a divendres, pel matí de 10.30h a 13.30h (accés per oficines) i vesprades de 18.30h a 20.30 h (per accés principal). Les visites concertades es realitzaran entre el 7 i el dia 11 de març.

 

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Estem fet de matèria d’estels per Jocelyn Bell

0

Bell-Sala-Darwin

L’astrofísica Jocelyn Bell ens deleità amb una magnífica conferència dirigida sobretot als estudiants de ciències del Campus de Burjassot. Amb molts recursos expressius i unes grans dots didàctiques, la professora Bell ens contà com el nostre cos, la vida en definitiva, és el resultat de l’evolució química de l’Univers. Les estrelles són el forn on es cuinen els elements de la vida. Durant la xarrada tractà de contestar la pregunta: d’on ve la matèria de la qual estem fets?

La veritat és que Jocelyn Bell és una gran comunicadora i és molt interessant reveure la seua dissertació per aprendre com s’ha d’explicar astronomia al gran públic. Amb humor però sense perdre el rigor.

La conferència de l’astrofísica Jocelyn Bell ‘We are made of star stuff” (Estem fets de material d’estels) es pot veure en la gravació que va fer la televisió de la Universitat de València. Malauradament el format de vídeo de MediaUni és incompatible amb WordPress i no puc encabir-ho directament en el post. Per veure-ho caldrà que aneu a

MediaUni: Conferència de l’astrofísica Jocelyn Bell ‘We are made of star stuff” (Estem fets de material d’estels).

Per si no podeu obrir aquest enllaç o va molt lent, en la xarxa he trobat una conferència TED de la doctora Bell que parla del mateix tema. És més curt i resumit però igual d’interessant. Ah! I no patiu per l’anglés que parla. És dels més clars i sense accents que he escoltat mai.

Sobre el descobriment dels púlsars per Jocelyn Bell

0

Jocelyn-Bell-Burjassot

Fa uns dies l’astrofísica nord-irlandesa que descobrí els púlsars passà per la Universitat de València invitada per la Facultat de Física i pel departament d’Astronomia i Astrofísica. Durant els dos dies que ha passat entre nosaltres, Jocelyn Bell ha demostrat la seua simpatia, intel·ligència i sentit de l’humor.

El dimecres 10 de febrer, en una conferència  tècnica, Reflections on the discovery of pulsars, la investigadora Jocelyn Bell Burnell, professora visitant d’Astrofísica a la Universitat d’Oxford (Regne Unit), recordà la història que dugué al descobriment dels púlsars (fonts de ràdio polsants) quan ella estava realitzant el doctorat. Ja vaig contar la interessant història en l’apunt Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, ens visita i el motiu pel qual el premi Nobel de Física el va rebre el seu director de tesi Antony Hewish i ella no. Bell-pulsars

Cada dia recollia 30 metres de dades en registre de paper en el detector que havia estat construïnt durant dos anys. Per cobrir tot el cel calien quatre dies i 120 metres de paper. Però ella es va adonar que un senyal ràpid i repetitiu ocorria durant 0.5 cm de paper cada 400 metres! El senyal del 6 d’agost de 1967 va ser determinant. No era cap senyal terrestre sinó que venia de dalt ja que sempre apareixia a la mateixa zona del cel. Com que el senyal durava tan poc en el paper, calia més resolució i això volia dir que el rotllo de paper havia de córrer més ràpid. Però llavors en 20 minuts s’acabava el material d’escriptura….

CP1919Com a malnom li posaren LGM1 (Little Green Men) ja la hipòtesi d’intel·ligència extraterrestre no estava descartada. Però en repassar els centenars de metres de dades en paper, Jocelyn descobrí dos senyals més del mateix tipus, LGM2 i LGM3 i això havia de ser natural. La nomenclatura ja era més aviat un acudit.

Ràpidament se n’adonaren que el senyal LGM1 o CP 1919, com es va anomenar després, era produït per un objecte menut ja que els polsos eren molt curts i al mateix temps l’objecte era molt energètic ja que els polsos no semblaven perdre energia. A més a més estava situat a més de 200 anys llum de distància i no mostrava cap efecte Doppler, la variació de la freqüència causada pel moviment del cos. No era, per tant un planeta en òrbita al voltant d’un estel. Va arribar el moment de posar nom a aquest objecte tan estrany i, com que semblava que era un estel que emetia polsos en ràdio, li posaren púlsar (pulsating radio star), cosa que no agradà gens a la casa de rellotges Pulsar que, poc després volgué demandar als astrònoms nord-americans.

LGM1-3Sembla ser que els senyals polsants en ràdio que emeten aquests objectes van ser observats abans però no se n’adonaren de la seua importància científica. Jocelyn Bell recordà que l’oficial Charles Schisler, encarregat dels radiotelescopis de 50 metres d’una estació d’alerta de míssils de la USAF a Alaska, detectà un senyal intens en la nebulosa del Cranc l’estiu de 1967. Ara sabem que era el senyal del púlsar que s’hi troba dins. Però com que la seua feina no era l’exploració del cel i, a més a més, treballava a una instal·lació secreta, es considerà com una simple interferència celeste.

La història del descobriment dels púlsars és apassionant. Té tots els elements per treure’n conseqüències sobre el paper de les dones en ciència. Des de la passió pel treball ben fet i la curiositat que demostrà Jocelyn Bell en adonar-se de la importància del petit senyal perdut enmig de centenars de metres de paper, a la injustícia de no rebre el Nobel per la descoberta fins al paper secundari que tingué en els primers temps per ser dona i doctoranda.

Els Nobels tenen una llarga tradició en oblidar els predecessors de les tècniques i descobriments premiats, especialment si són dones. L’article del New York Times No Nobel Prize for Whining en fa un seguiment llarg i, és clar, parla del cas de Jocelyn Bell, l’estudiant de doctorat que descobrí els púlsars i com l’eminent astrònom Fred Hoyle montà en colera per l’omissió.

Imatges:

1.- Jocelyn Bell al Campus de Burjassot. Enric Marco
2.- Jocelyn Bell explica els senyals que descobrí. Enric Marco
3.- El senyal de CP 1919 en el registre de paper.
4.- LGM1 i LGM3 amb major resolució.

La predicció d’Einstein s’ha fet realitat

14

BHmerger_LIGO_960

Ho han aconseguit. Ahir a la vesprada l’expectació era màxima en tot el món científic per veure si era certa la filtració que finalment la darrera de les prediccions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein s’havia acomplit.

La conferència de premsa a la seu de la National Science Fundation (NSF) a Washington DC (EUA) començà amb el parlament del director executiu de LIGO, David Reitze: Senyores i senyors, hem detectat les ones gravitatòries. Ho hem aconseguit.  Hem tardat mesos per confirmar que realment eren ones gravitatòries, però el que és veritablement emocionant és el que ve després, obrim una nova finestra a l’Univers“.

Aquí està la importància del descobriment. Finalment una nova era en l’astronomia s’obre davant nostre. Objectes molt difícils de veure com són els forats negres es faran visibles a través del seu moviment, per les pertorbacions que produeixen en el teixit de l’espai-temps. Podrem veure el mateixa essència de l’Univers. Podrem començar a comprendre com és l’Univers de veritat, veurem les ones dels objectes massius que es mouen i provoquen ones com els vaixells fan ones en la mar. En la conferència de premsa es tenia en ment aquesta idea que han arribat a comparar amb la primera observació del cel amb un telescopi per Galileo Galilei.60212_LIGO_web

El 14 de setembre de 2015 a les 09:50:45 UTC, un senyal d’una durada molt curta passà quasi simultàniament (amb una diferència de 7 milisegons, confirmant que les ones viatgen a la velocitat de la llum) pels detectors del Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory (LIGO) situats un a Luisiana i l’altre a l’estat de Washington, estacions separades uns 3000 km. La forma del senyal no va deixar cap dubte. Era el que havien esperat tant de temps i era exactament igual al que havien mostrat les simulacions numèriques prèvies.

L’anàlisi del senyal rebut revelava que era resultat de la col·lisió violenta d’un forat negre d’unes 29 masses solars contra un altre de 26 masses solars. Aquest fet ocorregué a una distància d’uns 1300 milions d’anys llum, sembla que en la direcció del Gran Núvol de Magalhães. I l’unió dels dos forats negres en un únic forat negre va ser tan violenta que unes 3 masses solars (3 Sols!) es van convertir en energia emesa en forma d’ones gravitatòries. Tota eixa energia, capaç de distorsionar l’espai-temps, va estar emesa en una fracció de segon i ha viatjat a la velocitat de la llum durant eixos més de mil milions d’anys fins arribar a nosaltres.Dossenyals

Aquesta gran fita de l’astrofísica relativista que ens contaven en directe ahir de vesprada des de Washington ja ha estat publicada en la revista científica Physical Review Letters Observation of Gravitational Waves from a Binary Black Hole Merger. Un futur premi Nobel s’està ja coent.

El xoc dels dos forats negres i el viatge de les ones gravitatòries fins a la Terra es pot veure en el següent vídeo. És el que es mostrà en la conferència de premsa.

Ací està la frase de France Córdova, directora de la National Science Foundation, en presentar el descobriment de les ones gravitacionals ahir. Em lleve el barret i em dóna una enveja del que podríem fer per ací i no es fa..

France-CórdovaEn 1992, quan es van aprovar els fons inicials per a LIGO, van representar la major inversió que la NSF haguera fet mai. Era un gran risc. Però la NSF és l’agència que ha de prendre aqueix tipus de riscos. Recolzem la ciència fonamental i l’enginyeria en els moments del camí cap al descobriment en els quals aqueix camí no és clar. Financem pioners. Per açò els EUA segueixen sent un líder global i avançant en el coneixement“.

Kip Thorne, cofundador de LIGO, i expert en forats negres, tornà a resaltar que LIGO representa el principi de l’astronomia d’ones gravitatòries i donat que LIGO serà tres vegades més sensible en els pròxims anys, baixarà el soroll (efectes aleatoris, pertorbacions conegudes, micro-sismes, etc…) i els detectors podran veure fenòmens no tan violents com els que acabem de detectar.

Kip-Thorne2Després de la tensió dels últims mesos, es notava que la gent estava relaxada i amb ganes de fer broma. Per exemple, France Córdova li ha comentat a Kip Thorne, que també és co-guionista i assessor científic de la pel·lícula Interstellar, si a la vista d’aquests resultats farà la segona part de la pel·lícula: Interstellar 2….

En continuarem parlant.

Més informació: The “sound” of spacetime: Overview. i al bloc de Daniel Marín El nacimiento de la astronomía de ondas gravitacionales.

1.- LIGO detecta ones gravitatòries de dos forats negres en col·lisió. NSF, Aurore Simonnet (Sonoma State U.). Apod de Nasa de l’11 de febrer 2016.
2.- Esquema del descobriment. Gravitational waves, Einstein’s ripples in spacetime, spotted for first time. Science Magazine.
3.- Els dos senyals simultànis a Luisiana i Washington.
4.- France Córdova, directora de la National Science Foundation.
5.- Kip Thorne, cofundador de LIGO.

Les ones gravitatòries descobertes?

4

Ecos del Cosmos: Ones gravitacionals

Les ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris — són la darrera de les prediccions de la teoria de la Relativitat d’Einstein que encara queda per confirmar. 100 anys després de la predicció d’Albert Einstein, la seua detecció directa encara no s’ha aconseguit. Això és fins ara, ja que sembla que demà dijous els científics de l’experiment LIGO oferiran una roda de premsa en la National Science Foundation (Washington, EUA) i, potser, confirmen que les ones gravitatòries causades per un gran col·lapse còsmic han travessat el seu detector i ha deixat un senyal ben visible.

El vídeo mostra de manera molt didàctica que són les ones gravitatòries. Els físics Umberto Cannella i Daniel Whiteson expliquen que són i per què causen arrugues en l’estructura de l’espai-temps, com funciona el detector LIGO i com la detecció d’aquestes ones tan dèbils i esquives obrirà la porta a una nova astronomia: l’astronomia gravitatòria.

Avui dijous 11 de febrer a les 16:30, hora catalana, podrem seguir en streaming, en directe, la conferència de premsa dels científics de Caltech, MIT i la Col·laboració Científica LIGO.

L’enllac per veure-ho en directe és aquest:

LIGO Update on the search for Gravitational Waves

Només cal posar nom i lloc per questions estadistiques.

També es pot veure a través de Youtube

https://youtu.be/zyo4DFr4D4I

O1_BeginsEn les últimes setmanes s’han succeït els rumors sobre una possible detecció d’ones gravitatòries. En particular, s’ha filtrat que el senyal detectat correspon a la radiació emesa durant la col·lisió de dos forats negres en un sistema binari, i que la detecció té una confiança estadística superior a 5 sigma. D’ací poc en sabrem més.

Fa uns mesos ja parlarem de les ones gravitatòries i la seua detecció al nostre programa de ràdio Ecos del Cosmos amb un expert en el tema, José A. Font.

El Grup de Relativitat i Gravitació de la Universitat de les Illes Balears és un dels grups pioners a l’estat en l’estudi de les ones gravitatòries. Col·labora amb el detector LIGO.

Té una sèrie de videos i jocs educatius per fer entendre que són aquestes ones i la importància del seu descobriment.

Imatge:

1.- Animació en dues dimensions de les ones gravitacionals generades per dues estrelles de neutrons que orbiten entre si. Viquipèdia, Wikimedia Commons.

2.- Sala de control de LIGO.

 

Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, ens visita

0

JBell_portrait

L’astrofísica nord-irlandesa Jocelyn Bell va descobrir els púlsars, una nova classe d’objectes celestes que giren molt ràpidament, mentre treballava en la seua tesi l’any 1967. Dimecres i dijous d’aquesta setmana tindrem l’honor d’escoltar-la en dues conferencies que ens oferirà en el campus de Burjassot de la Universitat de València.

Jocelyn treballava en la seua tesi l’any 1967 essent el seu director Antony Hewish. Tots dos formaven part d’un equip que havia acabat de construir un nou detector en un  radiotelescopi amb el que estudiar els quàsars, objectes en aquella època misteriosos però que ara se sap que són galàxies actives. Cada dia Jocelyn havia de repassar totes les dades recollides en uns 50 metres de  paper continu. Entre aquesta paperassa, un dia descobrí un senyal que es repetia de manera periòdica aproximadament cada segon. (El senyal durava 0.04 segons amb un període de 1.337302088331 segons). El seu director Hewish, incrèdul davant les dades mostrades per la seua estudiant de doctorat, ho atribuïa a problemes del detector o a un senyal humà (una emissora de ràdio o un satèl·lit artificial). Tanmateix el senyal persistia i provenia clarament d’un punt de l’espai  situat en la constel·lació de Vulpecula. Així que, com que no tenien idea de quina classe d’objecte podria ser, van considerar seriosament la possibilitat que fora un senyal d’una civilització extraterrestre. De fet, la font del senyal de ràdio polsant va rebre provisionalment les sigles LGM1 (Little Green Men 1).

Com varen comentar més tard:

JBell_M1_chandraNosaltres realment no creiem que havíem recollit senyals d’una altra civilització, però és evident que la idea ens havia passat pel cap i que no teníem proves de que es tractava d’una emissió de ràdio totalment natural. És un problema interessant – si un pensa que podem haver detectat la vida en altres llocs de l’univers, com s’anuncien els resultats de manera responsable? 

Tanmateix poc dies després es descobriren tres senyals periòdics més i va quedar clar que aquests senyals havien de ser objectes naturals. Més endavant van resultar ser emissions ràdio d’estels formades exclusivament de neutrons (estels de neutrons), residus de l’explosió d’una supernova, girant en una rotació ultraràpida.

L’article que anuncià al món el descobriment, Observation of a Rapidly Pulsating Radio Source, està signat per cinc persones i Jocelyn Bell és la segona signant.

Pocs anys després, Antony Hewish, juntament amb Martin Ryle guanyaren el premi Nobel de Física l’any 1974 per aquest descobriment, mentre que Jocelyn Bell no meresqué cap reconeixement, ni tan sols se l’anomenà en el l’anunci del premi. Es considerà que un estudiant de doctorat no n’era mereixedor. Molts astrònoms consideren que aquest menyspreu a la veritable descobridora dels púlsar ha estat una de les més gran injustícies dels Nobels.

jocelyn-bell-poster-1Jocelyn Bell no va guanyar el Nobel però ha tingut nombrosos reconeixements des d’aleshores. Al 2015 rebé la Medalla d’Or del CSIC a proposta de la comissió “Mujeres y Ciencia” d’aquesta institució. Dimecres ens contarà la història del descobriment dels púlsars en una sessió més acadèmica mentre que dijous la podrem escoltar a la Sala Darwin del Campus de Burjassot de la Universitat de València. La seua xarrada ens recordarà que som Pols d’estels, o millor encara que estem fets de matèria estel·lar.

Imatges:

1.- Jocelyn Bell en l’època del descobriment amb les dades en paper continu.
2.- Nebulosa del Cranc on se superposa una imatge del púlsar interior. Hubble i Chandra. NASA.
3.- Invitació a la xarrada de Jocelyn Bell de dijous.

El cel de febrer de 2016

0

5planetes201602

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

Orió a l'esquerra i Taure a la dreta.
Orió a l’esquerra amb les tres estrelles alineades i Taure a la dreta en forma de V.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

5planetes201606Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

wspace-201602-arrows

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 1 03 28
Lluna nova Febrer 8 14 39
Quart creixent Febrer 15 07 46
Lluna plena Febrer 22 18 20

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.