Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El cel de juliol 2013

0
Publicat el 30 de juny de 2013
Cel ras i calor creixent és el que ens dóna l’estiu, salpebrat per polsims de tempestes potents però efímeres com la que patirem a València el primer dia de l’estiu.

L’estació invita a eixir al camp, a gaudir de la nit envoltat d’amics o familiars. Però, a més a més, si ens trobem en un lloc fosc, lluny de les molèsties de les llums de les ciutats, podrem gaudir del cel dels nostres avantpassats i recordar la cultura que hem perdut.

Si aixequem, però, el cap cap amunt, ben tranquils, una hora després de la posta del Sol, podrem gaudir del Triangle d’estiu, amb Deneb, del Cigne, Altaïr, de l’Àguila i Vega, de la Lira, dalt del nostre cap a finals de juliol. El dia 1 d’agost podrem veure Vega exactament en el zenit a les 12 de la nit.

I, mirant cap a l’horitzó sud, la constel·lació gegant de l’Escorpí, guaita per damunt de l’horitzó, amb el seu ull roig encés, Antares, l’estel gegant roig tan gran com l’òrbita de Mart. I al final de la seua cua podem admirar, fins i tot a ull nu, el cúmul estel·lar M7, també anomenat cúmul de Ptolomeu ja que aquest astrònom grec el descobrí l’any 130.

El planeta Venus serà l’estel del vespre. Si mirem cap a l’oest després de la posta de Sol el veurem prop de l’horitzó. El dia 25 de juny passat el planeta formà una línia recta amb les estrelles Castor i Pòl·lux, (els Bessons) estant Mercuri situat a uns 6º al sud d’aquest estel.

Serà, però, en juliol quan el planeta bessó en grandària de la Terra jugue un joc de llums amb la Lluna i Regulus.

Els dies 10 i 11 de juliol una Lluna creixent molt fina se situarà en les proximitats del planeta. Heu d’esperar-vos, però, a que es faça fosc cap allà a les 22 h.

En el seu moviment sobre el cel nocturn, el dia 22, Venus se situarà molt prop de Regulus, l’estel principal de la constel·lació del Lleó. Estaran tan a prop que semblaran un estel doble, visible a simple vista.

El rei de la nit continuarà sent Saturn, el planeta dels anells. Ara mateix es troba sobre la constel·lació de Virgo i, per tant, només el podrem veure la primera part de la nit cap a l’oest ja que es pondrà ben prompte. El dia 16 de juliol la Lluna se situarà entre el planeta situat a l’esquerra i l’estel més brillant de Virgo, Spica, a la dreta (observeu la imatge d’aquest apunt). Un bon moment per aixecar el cap i identificar el planeta i l’estel Spica. Spica és, en realitat una estrella binària espectroscòpica. El seu nom fa referència a l’espiga de blat de la Verge. Per als romans l’estel simbolitzava la deessa de l’agricultura Ceres.

Finalment, per al matinadors, si mireu cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 6:00 h del matí, podreu veure Mart que ja s’ha separat de les lluïssors solars. A final de mes, entre el 20 i el 24 de juliol el planeta Júpiter se situarà al seu costat. Matiners, podreu veure dos planetes d’una sola mirada!

Bon estiu.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol  8 09 14
Quart creixent Juliol 16 05 18
Lluna plena Juliol 22 20 16
Quart minvant Juliol 29 19 43

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de juliol de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.

Foto: Configuració de Saturn, Lluna i Spica el 16 de juliol 2013. Stellarium.

 

Ecos del Cosmos: comença l’estiu

0
Publicat el 27 de juny de 2013
Sisé programa d’Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. En el tema principal s’ha parlat del començament de l’estiu i de les festes al voltant del solstici.

Podcast: Ecos del Cosmos, 28 de juny 2013

L’estiu ha començat. Parlem de les estacions, del moviment del Sol en el cel i de la diferència entre els hemisferis. Recordem les Festes del Sol que se celebraven a Paris i Barcelona commemorant l’arribada de l’estiu. S’expliquen els fenòmens visibles del cel del mes de juliol. Presentem el llibre Una breu història de gairebé tot de Bill Bryson. Definim el concepte Estel binari.

Nota: Últim programa de la temporada. Tornem en octubre. Bon estiu.

Foto: Bones i apetitoses figues. Wikimedia Commons.

Cometes, missatgers del passat

0
Publicat el 25 de juny de 2013

L’any 2013 serà recordat com l’any que ens van visitar els cometes Pan-STARRS, que va passar prou desapercebut pel març, i ISON, que arribarà entre novembre i desembre. Els experts diuen que aquest darrer serà segurament el cometa més brillant que cap persona viva haurà vist mai, i que fins i tot serà visible durant el dia. Segur que serà ben emocionant poder veure algun objecte al cel que no siga el Sol durant el dia. Tot i que, ben pensat, si alguna nit poguérem veure el Sol, encara seria millor. Però açò no pot ser, per definició de nit. El 2013 serà recordat per més coses, certament, però de segur coses menys agradables d’explicar. Així que provaré d’explicar-vos en poques paraules alguna cosa dels cometes, per tal que quan arribe l’ISON, ho pugueu contar a la iaia.

Per començar cal anar molt i molt lluny en el temps, molt més lluny que el començament de cap dels contes que vos han explicat. A la formació del sistema solar, mentre es formava la Terra i ni tan sols hi havia vida al nostre planeta. Per tant, no hi havia ni prínceps, ni princeses, ni llops, ni nans, ni dinosaures, res, cap ni un personatge de conte o real. En aquest moment el Sol havia començat a brillar i estava rodejat d’un disc de matèria que li pegava voltes, igual que ara fan els planetes. El disc estava format de roques més grans i més menudes, pols (molta pols, però no hi havia pares ni mares per renegar d’ella) i gas, que és com l’aire que ens envolta, però amb diferent composició (vaja, que no s’hi podia respirar). Aleshores, les roques xocaven entre elles perquè les més grans atreien cap a elles a les més menudes, per la força de la gravetat, i així anaven formant-se els planetes. Ara pregunteu a casa què és la gravetat que de segur que el pare o la mare poden explicar-ho molt bé i jo no tinc lloc per escriure tant. Ajuda per als adults: deixeu caure algun objecte que no es trenque amb facilitat. Continuem doncs. En les regions llunyanes del disc, on ara fan el seu camí Urà o Neptú, feia tant de fred (i encara en fa) que fins i tot el gas es congelava!

I es formaven agrupacions gelades de pols i gas. Després, una vegada formades, si passaven prop d’un planeta gran en el seu camí al voltant del Sol, el planeta els espentava lluny del Sol, també per la força de la gravetat. Com si el planeta les agafara amb força i les llençara cap a fora. I allà lluny, més enllà del planeta nan Plutó i d’altres objectes, hi ha un núvol on habiten quasi totes aquestes “deixalles” dels orígens del sistema solar, el núvol d’Ort, enviades allà per la gravetat dels grans planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. I aquests planetes són grans perquè ho són, de grans, però també són “grans”, en el sentit de ser uns “grans herois”, perquè ens van netejar el pati. Si no, ens caurien molts més asteroides i cometes al cap dels que ens han caigut al llarg dels anys!

De tant en tant, alguna d’aquestes acumulacions de gel d’uns quants quilòmetres de grandària (com de Godella a València) “cauen” des del núvol cap al Sol. Quan estan ja a prop, s’enfronten al vent solar, igual que una pedra en un riu (la pedra seria el cometa i el riu seria el vent). Com que el cometa està fet de gel, quan li pega el vent i comença a escalfar-se molt i molt, la capa més exterior de gel que el forma s’evapora, convertint-se en gas. I aquest gas ix disparat en la direcció que porta el vent que ve del Sol. O, seguint el nostre exemple, en la direcció del corrent del riu. Per tant, ix disparat en el sentit contrari al del Sol. I això és la cua del cometa que ens resulta tan bonica i espectacular. Per tant, quan mireu la cua d’un cometa, heu de saber que el Sol està en el sentit contrari a l’indicat per aquesta cua. Després d’apropar-se al Sol, el cometa torna a allunyar-se’n i, segons quina siga la seua història, pot tornar a fer-nos una visita en menys de 100 anys, com el famós cometa Halley, o en milers d’anys. No res.

Els cometes viatgen des de les més remotes regions dels dominis del Sol, fins el nostre entorn, transportant en la seua composició gas congelat i pols que s’ha mantingut inalterat des de la formació del nostre sistema solar. Per això, quan mireu el cel cap a finals d’any i veieu el cometa ISON, que potser estiga visitant-nos per primera vegada, presenteu-li els vostres respectes a un venerable ancià que transporta els secrets dels orígens del nostre petit raconet en l’Univers.

REVISTA  AMPA  EL BARRANQUET – CIÈNCIA. Godella, l’Horta.

Manel Perucho

(un regal que m’ha fet un amic. Gràcies Manel. És molt bonic)

Foto: Material que es desprèn del cometa 73P/Schwassmann-Wachmann el 1995, vist pel Telescopi espacial Hubble. Aquesta animació equival a tres dies. Wikimedia Commons.

Recordem les Festes del Sol en arribar l’estiu

1
Publicat el 21 de juny de 2013

Finalment, després d’una primavera estranya i plena de núvols, avui, dia 21 de juny a les 07h 04m (hora local), s’ha acabat la primavera i comença l’estiu.Avui el Sol arribarà a la màxima declinació solar i, per tant, des de l’hemisferi nord, s’assolirà el solstici d’estiu.

Si bé popularment el solstici d’estiu se celebra amb les festes de Sant Joan, en els primers anys del segle XX, les elits intel·lectuals del nostre país celebraven també l’arribada de l’estiu. Ara bé, elles ho feien amb actes solemnes en que es combinaven conferències científiques i observacions amb actuacions artístiques com ara concerts, lectures de poemes, cançons, etc.. Eren les Festes del Sol.

A Barcelona, l’organitzador n’era Josep Comas i Solà, director de l’Observatori Fabra i president de SADEYA, Sociedad Astronómica de España y América. Des de l’any 1915 fins a 1937 els científics, divulgadors, artistes i interessats s’aplegaven a diversos locals de la ciutat per festejar-ho o feien banquets a restaurants (veieu foto inicial) per, com explicava ell mateix a un article a la Vanguardia l’any 1929,:

L’objecte de la Festa era difondre la cultura científica, rendir un homenatge d’admiració i de reconeixement a l’astre al qual devem la vida, i enfortir, al mateix temps, amb manifestacions d’Art i de Ciència, la companyonia entre els elements que senten els mateixos anhels científics

Les Festes del Sol es van fer a Barcelona cada any des de 1915 fins a la mort de Comàs i Solà l’any 1937.

Les Festes del Sol no nasqueren a Barcelona, però. Van començar de la mà de Camille Flammarion, astrònom fundador de la Société Astronómique de France, divulgador francés i enormement popular al nostre país. Les seues obres es traduïen al castellà i era amic dels més importants astrònoms valencians i catalans del moment, com Josep Joaquím Landerer o Comàs i Solà mateix.

L’abril de 1904, estant de vacances de Pasqua en la costa blava, coincidí amb Gustave Eiffel en una visita a l’Observatori de Niça. Aquest enginyer estava preocupat pel refús de la seua torre en el que ara anomenariem skyline de Paris, ja que oficialment només era una torre provisional de l’Exposició Universal de 1889. Així que parlant amb Flammarion, s’entusiasmà en posar en pràctica la idea del divulgador Wilfred de Fonvielle de celebrar “La fête du Soleil” des de la torre Eiffel cada solstici d’estiu. D’aquesta manera es vincularia una ciència enormement popular amb la seua obra d’enginyeria.

Aquell mateix any, per al dimarts de 21 de juny de 1904, a les 8 hores del vespre, s’invitava a passar el solstici d’estiu a la Torre. En aquesta sessió Camille Flammarion mateix féu una conferència sobre el Sol envoltat del director de l’Observatori de Paris-Meudon, Pierre Jules Janssen, descobridor de l’element heli, i d’Henri Poincaré, que contribuí, entre altres moltes coses, a la teoria de la relativitat restringida.

Els actes s’allargaren molts dies amb sessions públiques, un banquet i 243 observacions astronòmiques a la Torre Eiffel.

Les sessions artístiques consistiren en recitals de poesia, música clàssica i cançons amb cantants provinents de l’Òpera i de l’Òpera Còmica.

Les Fêtes du Soleil s’organitzaren cada any fins el 1914. El començament de la guerra no deixava ànims per a festes l’any següent.

Així que la festa, com bé explica Josep Comàs i Solà l’any 1929, a l’article comentat anteriorment, fou oferit a SADEYA que l’acceptà entusiasmat

“Perquè a Espanya, i a Barcelona especialment, existeixen, entre les seues classes populars sobretot, veritables devots de les grans conquestes astronòmiques i esperits conscients que estan àvids d’adquirir nous coneixements…. Prova palpable de l’èxit obtingut per la nostra Societat en la celebració d’aquest acte és la que el nombre de concurrents iguala o supera tal vegada al de les Festes celebrades a París, a pesar de l’enorme diferència de població entre Barcelona i la capital de França, i a pesar de la bogeria col·lectiva i característica de la postguerra pels espectacles acèfals.”

El centenaire de la Fête du Soleil

Le centenaire de la Fête du Soleil à la Tour Eiffel The … – ESO

El periòdic La Vanguardia detalla les activitats de la Festa del Sol de l’any 1935 que se celebrà el diumenge 16 de juny de 1935. Començà amb una conferència en el Saló d’Actes de l’Observatori Fabra en que Josep Comàs i Solà els parlà de l’astre central del Sistema Solar i en que l’articulista destaca que entre el nombrós públic “abundava les senyores i senyoretes”. I continuava: “Seguidament tots els convidats passaren a la cúpula de l’Observatori, on es troba instal·lat el gran telescopi equatorial, per a contemplar la imatge del sol per projecció directa. Desgraciadament, això no va poder dur-se a efecte per estar el cel cobert o gairebé cobert de núvols que van impedir totalment l’observació solar.

A l’hora de dinar tots s’aplegaren a l‘hotel Florida en el Tibidabo. Entre els assistents s’hi trobaven a més de Comàs i Solà, la Junta Directiva de SADEYA, amb Isidre Polit, Mariano Anglada i senyora, Federico Armenter i senyora, Alberto Carsi i senyora, Melchor Pla, Joaquín Febrer i els socis Berenguer, Valles, Maltas, Llenas, etc. Al final del banquet s’acordà posar el nom de la societat (SADEYA) a un asteroide acabat de descobrir per Josep Comàs i Solà.

En el parlament final l’astrònom desitjà llarga vida a l’entitat organitzadora de la Festa i recordà que l’any següent, el 1936, la societat faria 25 anys. La Festa del Sol continuà celebrant-se el 1936 i el 1937 però la mort de l’astrònom acabà amb aquesta iniciativa astronòmico-artística.

La Festa del Sol també se celebrà durant uns anys a Marsella però el començament de la Segona Guerra Mundial a França i el començament de la dictadura franquista a casa nostra acabaren definitivament amb la possibilitat de reprendre els actes científics i artístics en commemoració de l’inici de l’estiu.

Més informació:

Flammarion, «vulgarisateur» , Vicent F. Soler Selva, Mètode 42, Estiu (Juliol) 2004.

La Fiesta del Sol, La Vanguardia, 3 juliol 1929

La XIX Fiesta del Sol en el Observatorio Fabra, La Vanguardia, 18 juny 1935.

Foto: Festa del Sol 1935, Hotel La Florida, Tibidabo. Al centre, sota la segona T del nom “Restaurant” s’hi troba Josep Comàs i Solà. Seria interessant conéixer quins són tots els personatges. Alguns d’ells se citen més amunt i a l’article de La Vanguardia.  De Le centenaire de la Fête du Soleil à la Tour Eiffel. Jean Michel Faidit, 2010.

Presentació en pdf: es detallen les Festes del Sol tant a Paris com a Barcelona.

 

Fer surf de neu a Mart

0
Publicat el 14 de juny de 2013
Quins esports farem a Mart quan hi arribem? El primer que ens ve al cap és esquiar en les zones polars marcianes plenes de neu. La NASA, però, ha anat una mica més enllà. Ha trobat la manera de practicar el surf de neu en latituds més temperades i de manera natural. I a més a més, ha fet ciència en treure l’entrellat als estranys barrancs observats en les dunes del planeta vermell.

A diferència dels barrancs terrestres, aquests barrancs marcians són rectes i lineals i poden arribar a tenir uns 2 km de llargària.

L’explicació lògica en la Terra seria atribuir-los a l’erosió causada per l’evacuació ràpida d’aigua líquida d’una tromba d’aigua, per exemple. Tanmateix a la superfície marciana no hi ha aigua líquida. La baixa pressió atmosfèrica fa que l’aigua líquida bulli a temperatura ambient i passe directament a gas en un fenomen anomenat sublimació.

Els barrancs formats per avingudes d’aigua sempre mostren al seu final una acumulació de roques arrossegades per l’aigua. En el cas dels barrancs lineals marcians només s’observa un forat o depressió al final.

Els científics de la NASA han arribat a la conclusió que els causants dels estranys barrancs són causats per blocs de gel sec, també anomenat gel carbònic, és a dir, diòxid de carboni (CO2) congelat. Jo en vaig fer servir en la Nit Temàtica a Ca les Senyoretes dedicada al cometa Halley.

A l’hivern aquesta zona de Mart es cobreix de gel sec que se sublima a la primavera. Des de les parts més altes de les dunes els trossos de gel van caient per les vessants fins arribar a la part més baixa.  Com que es van sublimant, es produeix una capa de gas de CO2 entre el gel i l’arena que fa minvar la resistència al moviment, de manera que el tros de gel rellisca cap avall desplaçant el material als costats i amb el resultat de dibuixar un canal rectilini. Si en arribar a la part baixa de la duna encara queda gel, aquest s’anirà desfent i es formarà una depressió en el terreny a mesura que desapareix.

És fàcil veure si aquesta hipòtesi funciona o no. Així que els investigadors van comprar gel sec, es van plantar al desert d’Utah i van soltar els trossos des de dalt de les dunes.

Com s’observa al vídeo adjunt, l’experiment deixa ben clar que la hipòtesi és realista. Es forma el canal recte i el forat final com s’havia previst.

És clar que l’aigua sòlida també podria ser la causant dels canals marcians. Tanmateix les condicions de pressió i temperatura afavoreixen la hipòtesi del CO2 congelat. A la temperatura de la superfície marciana en aquestes latituds, l’aigua sòlida roman sòlida i no se sublima. Si el gel d’aigua fora el causant dels canals hauríem trobat trossos de gel als final dels barrancs, cosa que no s’ha vist.

Sempre he somiat en anar a Mart“, va dir Serina Diniega, científica planetària del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena, Califòrnia, i autora principal d’un informe publicat a la revista Icarus. “Ara somnie fer surf de neu en una duna de sorra marciana sobre un bloc de gel sec.”

Així que si mireu el vídeo, us adonareu que, possiblement en el futur, l’esport favorit dels colons terrestres a Mart serà buscar aquestes formacions orogràfiques i deixar-se lliscar suaument damunt de les solitàries dunes marcianes.

Imatge: Barrancs lineals captat per la càmera HiRISE de la missió de la NASA MarsReconnaissance Orbiter.  Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Univ. of Arizona.

Més informació:

Dry Ice “Snowboards” on Mars, Science News, 11 juny 2013.

ALMA observa com es fan els cometes

0
Publicat el 10 de juny de 2013
Gràcies a la missió Kepler i a d’altres observacions fetes des de terra sabem que moltes de les estrelles que veiem al cel tenen planetes al seu voltant. Ara bé la manera com es formen aquests planetes, els asteroides i els cometes al voltant d’una estrella en formació encara no està del tot clar.Les estrelles es formen en el si de nebuloses de gas, hidrogen principalment, i de pols. Aquesta pols es formada per grans de grandària molt petita, des de molt per sota del mil·límetre (micròmetre) al mil·límetre i està composada per compostos de carboni, metalls i silicats.

Al mateix temps que l’estrella es forma al centre de la nebulosa per l’acumulació de la matèria del seu voltant, els diminuts grans van juntant-se a poc a poc en un procés anomenat acreció. Si primerament els grans de pols s’apeguen entre ells només per xocs casuals (moviment brownià) que depenen de la densitat del disc de gas, aquesta acumulació de matèria ben aviat farà créixer l’atracció gravitatòria al seu voltant i, per tant, cada vegada el petit nucli de matèria serà més i més gran.

Donat, però, que el moviment en el disc d’acreció és caòtic, la probabilitat d’un xoc amb un altre nucli de grans és prou alta. Així que aquests núclis formats normalment es destrueixen i es torna a la situació inicial.

A més a més si aquests nuclis pogueren sobreviure, els models numèrics calculats ens diuen que la fricció amb el gas de la nebulosa frenaria el moviment d’aquests nuclis d’acreció en la seua òrbita al voltant de l’estrella i a poc a poc, en una trajectòria de forma espiral, caurien sobre l’estrella central.

Així que els astrònoms no podien comprendre, fins ara, com és possible que es formen els planetes, els asteroides i la gran quantitat de cometes observats en el nostre Sistema Solar i en d’altres. La teoria establerta prediu que aquests cossos es fan per l’agregació de petits planetesimals, formats al seu torn per l’agregació d’aquests nuclis de pols. Per poder explicar-ho d’alguna manera, hauria d’existir un refugi per als cossos formats, una mena de parany per als antecessors de planetes i cometes i on les forces descrites anteriorment no actuaren o foren menors.

Les observacions d’un grup d’astrònoms dels Paisos Baixos sembla que han aconseguit la primera prova documental que aquest parany gravitacional realment existeix.

Nienke van der Marel, estudiant de doctorat de la Universitat de Leiden, Països Baixos i autora principal de l’article acabat de publicar en la revista Science el passat dia 7 de juny, juntament amb els seus col·laboradors, utilitzà el nou conjunt de radiotelescopis ALMA per estudiar el disc protoplanetari del sistema estel·lar en formació Oph-IRS 48 situat en la constel·lació d’Ofiuc. Les observacions han permés descobrir que l’estrella es troba envoltada per un anell de gas amb un buit central, creat probablement per un planeta encara no descobert.  Però ALMA va permetre descobrir una zona on es concentraven les partícules de pols majors d’1 mil·límetre. Observeu el dibuix adjunt. La zona verda indica la part del disc circumestel·lar on es concentren els núclis de pols majors d’1 mm (mm-dust).

D’entrada, la forma de la pols en la imatge va ser una completa sorpresa”, afirma van der Marel. “En lloc de l’anell que esperàvem veure, descobrirem una cosa que clarament tenia forma de fruit de l’anacard! Vam haver de convèncer-nos que aquesta forma era real, però el fort senyal i la claredat de les observacions d’ALMA no deixaven lloc a dubte en quant a l’estructura. Llavors ens vam adonar del que havíem descobert”.

I el que s’ha descobert és una regió en la qual els grans de pols de major grandària han estat atrapats i han pogut créixer molt més al xocar i quedar-se pegats. Era un parany de pols — just el que buscaven de fa temps els teòrics.

Tal com explica van der Marel: “És probable que estiguem observant una espècie de factoria de cometes, ja que les condicions són les adequades perquè les partícules cresquen des d’una grandària mil·limètrica fins a una grandària cometària. No és probable que la pols forme planetes a aquesta distància de l’estrella. Però en un futur no molt llunyà ALMA podrà observar aquests paranys de pols més a prop de l’estrella amfitriona, en les quals estan en funcionament els mateixos mecanismes. Aquest tipus de paranys de pols sí serien el bressol de planetes nounats”.

L’observació de la formació de sistemes planetaris llunyans ens permetrà conéixer la trajectòria vital del nostre Sistema Solar. I tot això ens ajudarà a veure si les condicions adequades per a la vida es van donar a tot arreu de la Galàxia o si el nostre Sistema Solar n’és l’excepció.

Video: ESOcast 58: ALMA descubre una factoría de cometas. ALMA (ESO/NAOJ/NRAO).

Imatge: Imatge del parany de pols (zona verda) i de la factoria de cometes al voltant de Oph-IRS 48 obtinguda per ALMA. ALMA (ESO/NAOJ/NRAO)/Nienke van der Marel.

Per saber-ne més:

 

Ecos del Cosmos: Música des de l’espai

0
Publicat el 7 de juny de 2013
Cinqué programa d’Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. En el tema principal s’ha parlat de l’astronauta Chris Hadfield i de la música feta des de l’espai.

Podcast: Ecos del Cosmos, 7 de juny 2013

Chris Hadfield, astronauta de l’ISS, ha gravat el primer vídeo-clip des de l’espai. Parlem de música a l’espai, dels problemes que té i de drets d’autor. Entrevistem Amelia Ortiz, responsable de l’Aula del Cel de l’Observatori Astronòmic. Ens parla del projecte A Touch of the Universe, kit d’activitats tàctils per a xiquets. S’expliquen els fenòmens visibles del cel del mes de juny. Definim el concepte NEO.

Foto: Chris Hadfield vestit d’astronauta. NASA/Robert Markowitz.

El cel de juny de 2013

2
Publicat el 3 de juny de 2013
Encara que l’oratge no s’adiu a l’estació en que estem, la primavera acabarà en aquest mes mentre que l’estiu ja guaita l’última setmana de juny.

El capvespre ens continuarà mostrant el bonic espectacle del ball dels tres planetes, Júpiter, Venus i Mercuri. Tanmateix Júpiter ens abandonarà molt prompte en endinsar-se en la lluentor solar i només romandrà visible el moviment relatiu dels dos planetes interiors en fer-se fosc, uns vint minuts després de la posta de Sol. El dia 10 de juny, una fina Lluna creixent s’afegirà a l’espectacle i formarà un triangle de llums celestes en el cel occidental, ben prop de l’horitzó com es pot veure en la imatge adjunta.

Aprofiteu per observar Mercuri, el planeta furtiu que és tant difícil de veure. Ara es troba molt alt al cel, per damunt, fins i tot, de Venus, al capvespre, després de la posta de Sol. El dia 13 de juny Mercuri es trobarà a la seua màxima elongació oriental. El podreu veure a la seua màxima separació del Sol, uns 24º, més o menys com l’amplària d’un pam amb el braç extés.

El rei de la nit serà sense dubte el planeta Saturn. Amb el seu anell caracterísitic, mirar-lo a través d’un telescopi bé s’ho val, encara que siga un instrument menut. Es veu aïllat, acompanyat de la gran lluna Tità. Aprofiteu aquesta setmana ja que amb la lluna nova el cel és més negre i la visió millora molt. Durant aquest mes Saturn ja està alt i quasi en direcció sud en fer-se fosc.

Saturn, però, no és massa brillant i, per a un observador inexpert pot passar desapercebut. La Lluna, com sempre, ens ajudarà a identificar-lo. El dia 18 la Lluna se situarà a la seua dreta, molt a prop de l’estrella Spica (α Virgo) mentre que el 19 la trobarem sota el planeta dels anells.

La Lluna mostrarà aquest mes una coincidència curiosa. El dia 9 de juny el nostre satèl·lit natural es trobarà en l’apogeu, màxima separació al centre de la Terra, a només 406.486 km. Aquest fet coincidirà aproximadament amb la lluna nova. Més interessant serà, però, quan el dia 23 de juny, amb fase de lluna plena, la Lluna arribarà al perigeu de la seua òrbita, el punt més pròxim al centre de la Terra. En aquell moment se trobarà a només 356.991 km.

Aquesta coincidencia (lluna plena i perigeu, al mateix temps) causarà marees altes vives i dificultarà la navegació. Un fenomen similar l’any 1912 sembla que causà el desastre del Titànic. Esperem que aquesta vegada no hi haja cap problema.

Finalment el dia 21 de juny a les 07h 04m (hora local) acabarà la primavera i començarà l’estiu. Però d’axò ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny  8 17 56
Quart creixent Juny 16 19 24
Lluna plena Juny 23 13 32
Quart minvant Juny 30 06 53

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.

Imatge: Triangle format per Venus, Mercuri i un tall finet d’una Lluna creixent sobre la constel·lació dels Bessons. 10 juny a les 22:00 h. Stellarium.

Música a l’espai

2
Publicat el 1 de juny de 2013

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

 

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari