Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Dia internacional de la dona

AstronautA. Pioneres de l’exploració espacial

0
Publicat el 26 de juny de 2023

 

AstronautA
Pioneras de la exploración espacial

Amelia Ortiz Gil
ISBN: 978-84-7822-903-1
Editorial Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació


La missió Artemis III, actualment planificada per a 2025, tornarà a portar humans a la superfície de la Lluna. El compromís de la NASA és que entre els membres de la tripulació hi haja dones i persones de color. Aquest retorn a la Lluna serà, per tant, molt diferent dels passejos lunars dels astronautes de les missions Apollo del segle passat en les quals només van tenir l’honor d’explorar el nostre satèl·lit homes i blancs. Ara tot serà diferent, començant pel nom de la missió. Artemis és la germana bessona d’Apollo, deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que alleujava les malalties de les dones.

La pretensió de l’agència espacial de crear una tripulació diversa i paritària no ha sigut fruit de la seua bona voluntat sinó de la pressió constant de la societat, però sobretot del camí emprès pel xicotet i decidit grup de dones que des dels inicis de l’era espacial han estat lluitant per tenir un lloc en l’exploració de l’espai, al mateix nivell que els seus companys homes.
Aquest reconeixement tardà del paper essencial de les dones en la creació de les noves plantilles d’astronautes no només té l’objectiu de reparar una injustícia, sinó també de fomentar la creativitat i aprofitar el talent en la població general, augmentant de manera significativa les probabilitats d’èxit de les missions en l’espai.

Però al principi no va anar així. Les pioneres americanes del Mercury 13, que hagueren pogut arribar a l’espai al costat dels homes del programa Mercury, van ser salvajament vetades de qualsevol missió. No eren necessàries, segons va dir la NASA.

Astronauta, Pioneras de la exploración espacial, d’Amelia Ortiz, és un llibre necessari per a explicar aqueixa aberració històrica, les lluites per la igualtat d’aquestes i d’altres pioneres de l’exploració espacial.

El llibre relata les esperances i els anhels de les pioneres que, amb perseverança i tossudesa, es van negar a acceptar que l’ordre social establert les deixara fóra de l’exploració espacial, tal com John Glenn va declarar en 1962 davant la comissió d’investigació del Congrés dels Estats Units que estudiava la possible discriminació de la NASA contra les dones del Mercury 13.

La carrera espacial va ser, sobretot, part de la propaganda ideològica dels dos blocs durant la guerra freda. L’autora ens parla de la primera dona que va ser a l’espai, Valentina Tereshkova, heroïna de la Unió Soviètica, que formava part del primer grup de dones cosmonautes, al qual el cosmonauta Leónov va anomenar jocosament “l’esquadró de les sinagües”. La primera i única fins que en els anys 80 Svetlana Savítskaya es va convertir en la segona dona en l’espai, rebuda amb un davantal pels seus companys cosmonautes en l’estació espacial Salyut 7.

No va ser fins a 1983, quan Sally Ride, de la mà de la NASA, es va convertir en la tercera dona a arribar a l’espai i la primera nord-americana. Després d’ella, moltes més van formar part de les tripulacions dels transbordadors espacials, encara que només com a astronautes especialistes de missió.

Després van anar caent els rècords, els límits mentals invisibles que la societat ens marca. Mae Jemison, la primera astronauta de color; Ellen Ochoa, la primera hispana; Eileen Collins, la primera pilot. Després van venir les europees, entre les quals trobarem a Samantha Cristoforetti i les xineses com Liu Yang.

L’exemple de totes elles, malgrat les vexacions i decepcions, però sobretot pels seus èxits clamorosos, és la demostració que una dona és capaç de fer el seu treball en l’espai tan bé com un home, i aquest fet ha esperonat a altres a seguir el seu camí.

L’exploració de l’espai és una tasca que incumbeix a tota la humanitat. És necessari que tots els que estiguen disposats i capacitats, tant dones com homes, assumisquen el risc de viatjar a la Lluna, a Mart o on la nostra curiositat com a espècie ens porte en els pròxims decennis.

Ciència i feminisme

0
Publicat el 8 de març de 2021

Pols d’estels s’afegeix a les reivindicacions de les dones i reprodueix l’article de Susanna Ligero, traductora i periodista de la revista Mètode.

Ciència i feminisme

Susanna Ligero Tormo, periodista i traductora

Des de 2016, el 8 de març ve precedit d’una nova data rellevant en la lluita per la igualtat de les dones: l’11 de febrer. A finals de 2015, l’ONU el va assenyalar com el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Com tots els «dies de» oficials, es tracta d’un gest institucional per a reconéixer una lluita i donar-hi suport; en aquest cas, l’esforç de tantes investigadores pioneres per a denunciar l’accés limitat de les dones a l’eina fonamental de la humanitat per a conéixer el món on viu: la ciència. Com tots els dies de», potser per si sol no li veiem la utilitat, però té el seu valor com un node més de la xarxa d’iniciatives feministes que tracten de millorar les vides de les dones arreu del món.

Segons l’informe Desxifrar el codi: L’educació de les xiquetes i les dones en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), editat per la Secció d’Educació de la UNESCO en 2019, només el 28% de les persones dedicades a la investigació en el món són dones (i tenint en compte que es tracta d’una mitjana, podem endevinar diferències abismals entre països). Aquest percentatge no només és baix, sinó que potser disminuïx en els anys vinents. Segons l’ONU, la pandèmia de la covid-19 ha impactat negativament en les dones científiques i «ha afectat especialment les que es trobaven en els inicis de les seues carreres», el que fa preveure que la bretxa de gènere en l’àmbit científic probablement tornarà a eixamplar-se. Un nou daltabaix en una història que no ha estat mai tan progressiva com ens agradaria pensar.

Deixar les dones fora de la ciència durant tant de temps ha empobrit la ciència. Estudis esbiaixats que han pres l’home com a mesura de la humanitat; dinàmiques de treball que han omés sistemàticament les cures; estereotips nascuts d’una medicina misògina i parcial; balafiament de talent al llarg de la història… Alhora, i òbviament, deixar les dones fora de la ciència ha empobrit les dones. Les ha privades de coneixement i de riquesa, i també de saber-ne tota la història: aquelles que sí que van aconseguir ser científiques, fins i tot les que van fer-hi grans contribucions, han estat invisibilitzades, ficades al sac de l’anècdota i l’excepció. Què fem per a garantir que això no continue passant?

Com a moviment social transformador, el feminisme hi ha jugat un paper clau i ho continuarà fent. El feminisme ha enriquit la ciència: ha aportat la perspectiva de gènere a les ciències naturals i a les socials, ha qüestionat paradigmes mandrosos i ha rescatat referents de totes les àrees de coneixement. Ha fet palés, també, que els grans descobriments rarament han sorgit d’un únic cap pensant (normalment masculí), sinó que solen ser el resultat de la col·laboració i del saber compartit.

Descórrer la cortina

El feminisme és un visibilitzador de realitats; és la mà que descorre la cortina i ens permet veure ben bé que està ocorrent a l’altra banda de la finestra. Per això, en molts àmbits, incloent-hi el món de la recerca, no s’acaba de pair bé. Resulta incòmode que es publiquen articles que assenyalen que entre març i abril de 2020, durant els mesos més durs de confinament, les dones investigadores han publicat menys articles científics que els seus companys. No agrada que es diga que l’actual model de recerca i publicació científica esgota els cossos, i fa incompatible el rendiment esperat amb una vida familiar plena (no parlem de la social, íntima…). Tot això no resulta coherent amb el relat d’un món que se suposa que tracta de ser més just, però al qual ja li va bé que les que han estat a primera línia de la pandèmia siguen expulsades del sistema, de nou.

I, si ens hi fixem, moltes d’aquestes observacions són fruit justament d’una conjuminació entre mirada feminista i pràctica científica, d’investigadores que incorporen la perspectiva de gènere al mètode científic per a analitzar la realitat de forma més acurada. Cal que no oblidem que la ciència ha estat una activitat tradicionalment incòmoda, també reveladora de realitats que no encaixen amb els interessos de les classes dominants. És clar, existeix la tecnociència enamorada del benefici i d’un malentés progrés, practicada per «visionaris» que fa temps que no toquen de peus a terra, pròspers en un context de capitalisme esbojarrat. Però és la recerca científica (sobretot la finançada amb recursos públics) la que, cada vegada amb més proves, evidencia els profunds reptes ambientals a què ens aboca el model econòmic de creixement infinit. És la ciència la que ha demostrat que la contaminació atmosfèrica ens mata; que la invasió per part de la humanitat dels espais naturals ens exposa a nous perills; que el canvi climàtic no farà més que agreujar les desigualtats socials ja existents, també entre dones i homes.

Per a tots aquests problemes, necessitem solucions que han de vindre necessàriament d’un exercici radical de pensament crític arrelat a la realitat, a la vida. Tot i ser diferents en essència, tant la ciència com el feminisme proposen aquesta aproximació al món. Aprofitem-ho

Publicat prèviament a la revista de la Intersindical Valenciana
CIÈNCIA I FEMINISME, Susanna Ligero, Març 2021. pàgina 8

Imatges:

1.-NASA Goddard Hosts Young Women for STEM Girls Night In
NASA/Goddard/Debbie Mccallum
2.-Your space agency needs YOU: ESA astronaut applications are opening, ESA

Perseverance es desperta

5
Publicat el 6 de març de 2021

Com un bebé acabat de nàixer, Perseverance, el ròver que arribà a la superfície marciana el 18 de febrer passat, també ha hagut de ser sotmés a tota mena de tests per veure que tots els sistemes funcionen bé i que el llarg viatge des de la Terra i les sotragades finals de l’aterratge no ha malmés res.

Primerament calia saber com funcionaven les múltiples càmeres i veure l’entorn del lloc d’aterratge. Les càmeres bessones Mastcam-Z,  un sistema amb un zoom espectacular, que permet fer també vídeo en alta resolució, evolució de les càmeres de l’anterior ròver Curiosity, han estat les protagonistes de les primeres vistes panoràmiques.  Les càmeres estan muntades ben altes sobre el pal central del robot a 2 metres d’altura i, per tant, en bona posició per mirar ben lluny sense ser molestat per les activitats dels altres instruments, com ara el braç robòtic. A més, en estar separades 24 centímetres entre elles, es poden obtindre imatges estereoscòpiques, és a dir en 3D.

Així que dos dies després de l’aterratge les càmeres feren una veritable vista panoràmica de 360º de l’entorn del Perceverance, amb diversos zooms per detallar alguns possibles objectius d’interés. 142 fotografies individuals en alta resolució que es van combinar després han permés fer el primer paisatge de la missió ampliable fins a límits increïbles. Ací baix podeu veure els detalls ampliables de les vistes que ara mateix gaudeix el visitant mecànic terrestre a Mart. Jugueu amb el ratolí i la rodeta per allunyar-vos o acostar-vos i us quedareu amb la boca oberta.

Vora del cràter Jezero vist des del ròver Perseverance.
Detall de la vora del cràter Jezero a uns 2,5 km.

Uns dies més tard, les càmeres van fer zoom sobre un monticle situat a uns centenars de metres. La imatge és la que obri l’article. La resolució és tan gran que s’arriben a veure clarament solsides de material solt i alguns terrenys estratificats. Aquest monticle fa uns 200 metres d’amplada mentre que la roca que està en primer pla en fa 2 i es troba a 130 metres. Al darrere de tot el conjunt s’observa la paret del delta situat a uns 2,3 quilòmetres de distància. Els colors de la imatge són  una estimació del color natural de cada escena, o aproximadament com seria l’escena si la veiéssim amb ulls humans.

Uns dies després es desplegaren els dos sensors de vent, també situats al pal central del ròver. Són part de l’estació meteorològica MEDA (Mars Environmental Dynamics Analyzer, analitzador de la dinàmica ambiental de Mart). MEDA consta de set sensors per mesurar la direcció i velocitat del vent, la humitat relativa, la pressió atmosfèrica, la radiació solar ultraviolada, infraroja i visible, les propietats de la pols en suspensió, la temperatura de terra i de l’aire, i a més, disposa d’una càmera per fer imatges del cel marcià (inclosos els núvols).  MEDA ha estat construïda per un equip internacional liderat pel Centro de Astrobiología/CSIC i del que també formen part diversos grups d’investigació de l’estat, entre ells el Grup de Micro i Nanotecnologia de la  Universitat Politècnica de Catalunya.

Els enginyers del JPL/NASA van fer moltes més proves i actualitzacions dels instruments a bord. Primerament van completar una actualització de programari, substituint el programa informàtic que ajudà a aterrar Perseverance, que ja no és necessari, per un que es farà servir per investigar el planeta.

Posteriorment, els controladors van comprovar els instruments RIMFAX (Radar Imager de Perseverance for Mars ‘Subsurface Experiment) i MOXIE (Mars Oxygen In-Situ Resource Utilization Experiment). Una altra prova important es va produir el 2 de març (sol 12, dotzé dia en la superfície marciana), quan Perseverance va desperear-se en estirar per primera vegada el braç robòtic de 2 metres de llarg, flexionant cadascuna de les cinc articulacions al llarg de dues hores. I com que tot ha estat conforme al que s’esperava han decidit que ja es podia començar l’exploració del cràter Jezero. Ho contaven en una conferència de premsa ahir mateix. Mentrestant el conjunt de totes les càmeres del ròver ja han enviat a la Terra més de 7000 imatges.

Per tant, ja era hora de provar les rodes i moure’s en busca de noves aventures. I així ha estat com, finalment, Perseverance ha fet les primeres passes. El bebé ha començat a caminar o, més ben dit, a rodar i ha deixat enrere la zona d’aterratge contaminada pels propulsors de la nau de descàrrega — les dues zones brillants de la foto inferior — . Només han estat quatre metres però els bebés es mouen sempre molt a poc a poc. Esperem que en uns dies s’encamine cap a alguns objectius científics que s’albiren des de dalt del pal major de la nau exploradora.

El lloc d’aterratge de Perseverance és un lloc a recordar i, en dies pròxims al Dia Internacional de la Dona, la NASA ha volgut homenatjar Octavia E. Butler (1947 – 2006), destacada escriptora afro-americana de ciència-ficció feminista, dedicant-li l’indret on el nou robot va tocar terra al planeta roig. Octavia E. Butler va guanyar els importants premis Hugo i Nebula i el 1995 es va convertir en la primera escriptora de ciència-ficció a rebre la Beca de la Fundació MacArthur.

El lloc d’aterratge Octavia E. Butler està marcat amb una estrella en aquesta imatge obtinguda per la càmera HiRISE (High Resolution Imaging Experiment) a bord del satèl·lit de la NASA Mars Reconnaissance Orbiter (MRO).

 

Imatges:
Totes son de NASA/JPL-Caltech excepte
Octavia Estelle Butler, 2005, Wikipedia Commons.

Dava Sobel recorda les dones que crearen l’astronomia moderna

0
Publicat el 7 de març de 2019

Meravellat estic encara per la magnífica conferència que l’escriptora nord-americana Dava Sobel, efectuà dimarts passat a la Ciutat de les Ciències de València dins d’unes interessants jornades de Ciència i Gènere organitzades per la Societat Espanyola d’Astronomia, la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim, entre molts d’altres. Encara esteu a hora de gaudir-ne ja que dissabte 9 estarà per Barcelona.

El paper de les dones en ciència i tecnologia ha estat des de sempre molt infravalorat, si no directament menystingut o fins i tot prohibit. Durant les jornades se n’ha parlat a bastament amb exemples concrets com els de les 13 dones del programa Mercury que tractava de preparar el primer viatge a l’espai d’una dona nord-americana i que fou finalment cancel·lat, les malalties estudiades només en homes com els atacs de cor, o la baixa taxa de matriculació de dones en les carreres de ciències bàsiques. Fantàstica va ser la contribució de Sara Gil sobre el paper de les dones astronautes en l’exploració de l’espai.

La xarrada final va estar a càrrec de Dava Sobel, periodista, divulgadora científica i escriptora, que, al llarg de la seua carrera, ha creat fantàstiques obres molt ben documentades sobre diferents personatges clau de la història de la ciència com la biografia novel·lada de Galileo Galilei, “La filla de Galileu“, a partir de les cartes que la seua filla Virgínia li enviava des del convent, “Longitud“, on descriu el llarg camí que va caldre per a determinar la longitud en alta mar i evitar desastres marins i “Els Planetes”, un passeig poètico-científic pels planetes del Sistema Solar.

Dava Sobel, amb una veu ferma i clara, ens explicà el procés de creació de la seua darrera obra, The Glass Universe, (existeix una versió en castellà, el Universo de cristal) al voltant de la història de les dones calculistes de l’Observatori de Harvard.

A mitjan segle XIX, l’Observatori de Harvard, als Estats Units, va començar a contractar dones com a calculadores o «computadores humanes» per interpretar les observacions que els seus companys masculins realitzaven amb el telescopi cada nit. Al principi aquest grup incloïa les esposes, germanes i filles dels astrònoms residents, però ben aviat el treball especialitzat va necessitar incloure graduades de les noves universitats femenines com Vassar College, Wellesley i Smith. Quan l’us de la fotografia arribà a l’astronomia, aquestes dones passaren a estudiar els dèbils senyals deixats per les estrelles capturades en grans plaques fotogràfiques de vidre.

El títol de l’obra de Dava Sobel fa referència a aquest univers de cristall composat per mig milió de plaques que l’Observatori de Harvard va acumular durant les dècades següents, material que va permetre a aquestes dones esforçades i pacients fer descobriments extraordinaris: van ajudar a identificar de què estaven fetes les estrelles, les van classificar en categories significatives i van trobar una manera de mesurar distàncies en l’espai per la llum que emeten, donant profunditat a l’univers. Entre aquestes dones destacaven Williamina Fleming, una escocesa contractada originalment com a criada que va identificar 10 noves i més de tres-centes estrelles variables; Annie Jump Cannon, que va dissenyar un sistema de classificació estel·lar adoptat actualment pels astrònoms de tot el món; i la doctora Cecilia Helena Payne, que el 1956 va esdevenir la primera professora titular d’astronomia, i la primera dona cap de departament de Harvard.

Al llarg de la seua conferència l’autora ens mostrava imatges en detall d’alguna d’aquestes plaques de cristall, amb milers d’estels, amb anotacions al costat de cadascuna d’ells indicant-ne el seu tipus, o plaques amb milers d’espectres diminuts comentats d’on extraure informació de velocitat, temperatura i composició química. Veient aquestes plaques es pot comprendre l’enorme esforç que feren aquestes pioneres amb les lents d’augment, el microscopi, les pantalles il·luminades per al llum del Sol, tot per que ens dotaren d’unes eines extraordinàries per interpretar l’univers. Aquest univers de cristall que és un tresor per a la ciència ja que presenta, a més, una imatge completa del cel de principis del segle XX i que 100 anys després permet comparar amb imatges actuals per trobar-hi canvis.

Les dones de Harvard van obrir un camí tancat fins aleshores en el món masculinitzat de l’astronomia. Amb sous menors que els homes i sense cap reconeixement acadèmic com a científiques, van fer una labor inestimable per la ciència. Alguna, com Henrietta Swan Leavitt, fins i tot va ser proposada per al Nobel. Mereixen un tribut etern. L’astronomia moderna no existiria sense aquestes esforçades dones. Gràcies de tot cor.

Us convide a llegir la darrera obra de Dava Sobel, incasable treballadora, apassionada divulgadora, descobridora d’històries de la ciència amagades i que sap narrar de manera sublim. Per qui vulga escoltar-la i veure-la en persona, encara està a temps. Tornarà a contar els heroics treballs de les “calculadores de Harvard, a Barcelona el dissabte pròxim 9 de març.

Dava Sobel a Barcelona: “L’univers de cristall”: pioneres de l’astronomia CCCB c/ Montalegre, 5. Aforament limitat. Inscripció prèvia gratuïta. 9 març 2019 a les 18.00 h.

Més informació:

«Antes de Hubble, Miss Leavitt», de George Johnson Ressenya d’Enric Marco per a Mètode.

“Escribo sobre mujeres científicas porque me di cuenta de mis propios prejuicios”, interessant entrevista a Dava Sobel per Antonio Martínez Ron en Vozpópuli.

Imatges: Diversos moments de la xarrada. Totes les fotos són d’Enric Marco, menys la de la placa de vidre de la Galàxia d’Andròmeda que és de @astrochatgame, twitter de jocs per explorar l’univers, especialment per explicar el paper de les dones en l’exploració de l’espai. Més informació a  astrochat.org

Plaques de cristall.
1.- Camp estel·lar al voltant de la Galàxia d’Andròmeda. Cada punt fosc és un estel i va ser estudiat individualment per una o diverses calculistes.
2.- Camp amb estels i els seus dèbils espectres al costat (les línies borroses) amb anotacions on s’indica el tipus espectral de cadascuna d’elles.

Sàvies

1
Publicat el 8 de març de 2017

En aquest Dia Internacional de la Dona, vos pose el magnífic escrit de Lucia Martinez Priego sobre el paper decisiu de les dones en el desenvolupament científic i tecnològic.


Sabeu qui era Enheduanna? I que va haver una època on les dones eres sacerdotesses, sàvies i totpoderoses igual que ho eren els homes? Segurament no ho sabreu, el que si que sabeu és que aquella època va acabar i que fa més de 4000 anys que les dones van deixar de ser iguals als homes i es convertiren en una possessió. Elles van ser recloses als gineceus primer i als convents després, excloses de les universitats i insultades i menyspreades quan s’atrevien a mostrar certa intel·ligència.

Tot i això les dones mai han deixat de ser sàvies i en totes i cada una de les presons que cada època ha anat imposant-les, dones sàvies i valentes, en ocasió a soles, en ocasió recolzades per homes savis i valents han obert esquerdes i ens han il·luminat amb el seu coneixement. El món hui és millor gràcies a totes elles i no podem deixar de cridar els seus noms ben fort un dia com hui.

Teano, dona de Pitàgores i pensadora de la proporció àurea, Aspasia de Mileto mestra de retòrica de Sócrates i mestra de dones; dona de Pericles i la ment darrere dels seus discursos recordats encara a hores d’ara per la seua perfecció. Agnódice la primera ginecòloga que per suposat va haver de disfressar-se d’home per curar les dones. La gran Hipàtia d’Alexandria després de la mort de la qual el cristianisme va entrar a les societats de la època desterrant a la dona als convents o al matrimoni. Desterrades del coneixement per a portar una vida de meditació va ser curiosament dins d’ells on relativament lliures del control masculí, algunes dones con Herrad de Lnasberg i Hildegarda de Bingen van poder dedicar-se a l’estudi i la investigació.

El Renaixement tampoc va ser una bona època i la suposada debilitat mental de les dones va ser l’objecte de la “Querelle des femmes”, un treball “intel·lectual” on els homes debatien sobre si tenien o no capacitat de pensament racional. Només sota la protecció d’una dona poderosa i convençuda de l’educació femenina com Isabel de Castella van poder florir les sàvies, les anomenades “docta puellae” com Beatriz Galindo que tanmateix no van poder sobreviure a la Santa Inquisició. Algunes sàvies ho van ser tan malgrat tot que sorprèn fins i tot la seua existència, com Oliva Sabuco, una manxega nascuda a Alcaraz que va publicar al 1587 la millor i més gran revisió de la filosofia aristotèlica feta fins aleshores.

Moltes d’estes dones mai tindran un Doodle a Google, Maria Sibylla Merian si ho va tindre al 2013 i és que la seua figura, els seus dibuixos i el seu rigor com a naturalista ho mereixien. Maria va ser entomòloga, dibuixant i comerciant, va deixar al seu home quan ho va considerar i va viatjar fins Surinam buscant erugues a una època que cremaven dones per coses molt menys estranyes. I tot això sense ser ni rica ni noble ni mare ni esposa d’un home il·lustre. Hem de recordar també a la marquesa de Châtelet a qui auguraven un mal matrimoni per ser alta i tindre els peus grans i de qui es burlaven per la seua passió per les matemàtiques. Primera traductora al francès dels Principia Mathematica de Newton i autora de nombrosos treballs científics amb uns dels seus amants, un que li deien Voltaire, no hi ha constància que els peus gran l’impediren pensar ni viure la vida.

Resulta sempre reconfortant la història de les sàvies que ho han estat recolzades pels seus homes, com és el cas de Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. De fet la responsable de que foren publicats quan Lavoisier va ser assassinat durant la Revolució Francesa.

També hi ha haver sàvies artistes, com Caroline Herschel a qui un atac de virola la va deixar sense opcions de matrimoni i per tant amb via lliure per a dedicar-se a ser primer cantant d’òpera i després astrònoma. No se si ho sabeu però ella i el seu germà van instal·lar a Madrid el major telescopi d’Europa per ordre del ministre Godoy. Poc temps després va arribar Napoleó a Madrid i… ja sabeu el final veritat?

Hi ha tantes sàvies que recordar… i tantes lluitadores. Les dones que van formar part dels moviments feministes (si ja sabeu els d’abans que són els que molen ara tot i que al seu moment se les acusava de radicals). Flora Tristán per exemple, que va portar el feminisme al moviment socialista, les sufragettes i totes les dones que lluitaren per l’accés al coneixement, a la universitat (a Cambridge les dones no van ser acceptades fins el 1945!!!).

Com no parlar també de l’única sàvia el nom de la qual tothom coneix, Marie Slodowska Curie. Imagineu si seria sàvia que ha aconseguir fer-se un nom en un món de savis.

Fins i tot tan a prop com el segle passat hi ha tantes sàvies oblidades… Kathleen Lonsdale qui va establir l’estructura del benzè, Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN, Dorothy Crowfoot Hodgkin descobridora de l’estructura cristal·lina de coses sense importància com la insulina, la vitamina B y la penicil·lina.

No voldríem oblidar a totes les científiques espanyoles que emparades per la creació de la Residencia de Señoritas a Madrid (a que de la Residencia de Estudiantes sí que heu sentit parlar?) i per Maria de Maeztu, van creure que podien ser sàvies, ho van aconseguir i van haver de renunciar als somnis. L’arribada de la dictadura a Espanya les va obligar a anar des de la universitat al gineceu de nou.

Ens hem oblidat moltes i per això vos recomanem de tot cor llegir el llibre en el que ens hem basat per escriure este homenatge: es diu Sabias i és de Adela Muñoz Paez, editorial Debate.

Amb la vista enrere potser tots aquest noms i molts més que no ens hauran arribat ens semblaran pocs, però totes elles no només van contribuir a obrir camins de saber, sinó que deixaren empremta en la seua societat i en els seus descendents, fent del món un lloc una mica més obert.

Quatre mil anys han passat des de que les dones van ser iguals als homes i encara estem lluny. SÀVIES I SAVIS este 8 de març eixirem totes i tots al carrer per fer plegats el camí que ens queda.

Sàvies, article de Lucia Martinez Priego, publicat al facebook de Compromís Ciència, amb permís.

Imatges:
1.- Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN. Viquipèdia Commons.
2.- Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. Jacques-Louis David. Museu Metropolità de Nova York.