Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: El Sol

La taca gegant finalment ha produït una erupció

0

Els telescopis terrestres i espacials continuem observant la taca gegant #3363. I finalment ha passat el que tothom esperava.  Segons comunica la web de meteorologia espacial SpaceWeather.com, la gran taca solar, tan gran com cinc terres, acaba de produir una erupció solar important durant les primeres hores del 18 de juliol. La nau de la NASA SDO  ha registrat l’explosió ben prop de l’extrem sud-oest del Sol. Els protons energètics accelerats per la flamarada han arribat ja a la Terra i ara estan arrossegant la part superior de l’atmosfera del nostre planeta. Això s’anomena “tempesta de radiació”. Segons dades del satèl·lit GOES-16 de la NOAA, es tracta d’un esdeveniment de categoria S2, és a dir moderat. Això sí, els passatgers i tripulació dels avions poden estar exposats a un risc de radiació elevat.

A més a més, els coronògrafs de la sonda europea-nord-americana SOHO han detectat una brillant Emissió de Massa Corona (CME, de les inicials en anglés) que emergeix del lloc de l’explosió.

Els punts brillants que apareixen en la pantalla són els impactes dels protons energètics solars sobre les càmeres de la sonda SOHO.

Tot i que, per sort, la CME no es dirigeix ​​directament a la Terra, sembla que té una part que si que s’hi dirigeix. Un model numèric de la NASA suggereix que podria colpejar l’atmosfera terrestre el 20 de juliol (0000 UT). Preparats a les zones polars per a gaudir d’una bella aurora, aquests dies que no hi ha lluna?

Taques solars a ull nu

0

Aquest dies una gran taca solar es passeja per la cara visible del Sol. La macro taca solar #3363, tan gran com 5 terres juntes, és una de les manifestacions actuals de l’activitat magnètica del Sol.

La seua grandària permet que siga fàcilment observable a ull nu si t’hi fixes, gràcies als dies de núvols i a la calitja atmosfèrica que estem patint.

El Sol està augmentant l’activitat magnètica i cada vegada més van apareixen noves taques a la fotosfera solar dins de l’actual Cicle Solar 25 que s’espera que tinga el seu màxim a finals de l’any 2025. Fenòmens com aquest seran cada vegada més presents.

Amb pocs augments utilitzant filtres solars la taca es pot veure perfectament però és millor aprofitar la posta de Sol per tractar de veure-la a ull nu. Però no ho feu si el Sol brilla massa o està massa alt. Podrieu tindre problemes oculars.

Imatge del Sol d’avui obtinguda per la nau Solar Dynamics Observatory. Es veu la taca i la comparació amb la Terra (Earth) i Júpiter. 12 juliol 2023

Imatges:

1.- 2.- Fotos de Josep Emili Arias fetes aquest matí a l’eixida del Sol des de Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida, 12 de juliol 2023, 07:00h.
3.- Foto d’Enric Marco feta el 9 de juliol 2023 a les 21:30 des de Tavernes de la Valldigna, la Safor.
4.- Foto del satèl•lit SDO amb les mides comparatives de la nostra Terra i el gran Júpiter, amb la grandària del ☀️).

Aurores al sud d’Europa

0
Publicat el 29 d'abril de 2023

Les aurores són fenòmens lluminosos atmosfèrics que se solen observar en les zones polars, Escandinàvia, Sibèria, Alaska, nord del Canadà, Groenlàndia i Islàndia per a l’hemisferi nord i bàsicament en l’Antàrtida en l’hemisferi sud.Són els resultat del xoc de les partícules energètiques que envia el vent solar amb l’atmosfera terrestre. Donat que són partícules carregades, és a dir, bàsicament protons i electrons, “s’enganxen” a les línies del camp magnètic terrestre i són conduïdes cap als indrets on aquestes es connecten a la superfície terrestre, que són les zones polars. Aquestes partícules solars, que en el seu viatge des del Sol no han trobat cap obstacle, es troben de sobte amb una atmosfera densa i interaccionen amb l’oxigen i el nitrogen atmosfèric terrestre.

Normalment l’aurora mostra llums de color verd però ocasionalment pot presentar colors que van des del roig fins al rosa o del blau al porpra. Tot depén de quina molècula atmosfèrica s’excite.

Si la tempesta solar ha estat particularment violenta, el vent de partícules que ens arriba des del Sol pot sobrepassar les zones polars i impactar zones més pròximes a l’equador. Això és el que passà, per exemple en la famosa tempesta geomagnètica del primer de setembre de 1859 (Esdeveniment Carrington) en la que les aurores es veieren fins a Colòmbia o la del 25 de gener de 1938 que es veieren aurores en Alacant.

Aquests dies aquest fenomen inusual a latituds baixes ha tornat a passar. La nit de Sant Jordi la tempesta geomagnètica causada per una intensa ejecció de massa coronal que va tenir lloc al Sol uns dies abans s’estenia per tot l’hemisferi nord. Les cortines de llum rogenques van ser captades des del sud de la Península Ibèrica. Aquella nit, després del capvespre i durant una hora, les càmeres de vigilància del cel instal·lades en l’Observatori de Calar Alto, a la serra de los Filambres, prop d’Almeria, captaren per primera vegada una aurora boreal i, pogueren seguir la seua evolució fins a la seua desaparició cap a les 23 h. L’aurora es presentava com una “cortina” de color rogenc visible molt baixa sobre l’horitzó NNO.

També va ser captada des d’Extremadura. Allà, prop de Càceres,  l’astrofotògraf Lorenzo Cordero va aconseguir obtenir una impressionant imatge del fenomen que ha merescut aparèixer en la prestigiosa llista d’Imatge Astronòmica del dia (APOD) de la NASA. La crònica de l’APOD Llums del nord sobre Europa del sud explica el fenomen i presenta la foto.

L’observació del fenomen geomagnètic des de Calar Alto, situat a una latitud de 37° 13′, representa la visió confirmada més al sud d’una aurora boreal registrada en les darreres dècades.

Des de la televisió valenciana À Punt volgueren demanar-me l’opinió sobre el fenomen i vingueren a fer-me una petita entrevista. Podeu veure-ho en l’enllaç següent entre els minuts 14:00 i 15:45.

 

https://www.apuntmedia.es/l-oratge/28-04-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1610751.html

(14:00 – 15:45)

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

10 de juny, minieclipsi de Sol

0
Publicat el 10 de juny de 2021

Avui era el dia. La Lluna, en el seu etern camí al voltant de la Terra, ha passat just per davant del Sol. I al revés del que sol ocórrer, aquesta vegada l’eclipsi no ha estat a l’altra banda del mon sinó en el nostre hemisferi diürn. I a més, com passà fa uns anys, no teníem una gran borrasca damunt nostre. Increïble però ben cert, avui estava ras. Hui teníem eclipse de Sol.Però com no ho podem tindre tot, l’eclipsi no ha sigut total ni anular, sinó només parcial i ben parcial. Des de casa estant la Lluna ha cobert només un 6% del radi solar, cosa que l’ha convertit en un mini-eclipsi de Sol.

Eclipsi de Sol just sobre el pol nord vist per la càmera EPIC a bord del satèl·lit DSCOVR des d’1,5 milions de quilòmetres el 10 de juny 2021. NASA EPIC Team.

Ha estat ben lluny d’ací on la Lluna ha tapat el Sol, deixant només una anella solar visible. L’eclipsi anular s’ha començat a veure al nord de Thunder Bay (Canadà), ha travessat Canadà per les províncies d’Ontario i Quebec, ha continuat per les illes de Baffin i Ellesmere, pel territori autònom de Nunavut; s’ha endinsat pel nord de Groenlàndia,  ha passat pel Pol nord,  i, finalment, s’ha internat a Rússia pel districte federal de l’Extrem Orient. L’eclipsi ha acabat a l’est de Seimchán (Rússia). La durada total de la totalitat ha estat de 104 minuts (una mica menys d’1 hora i tres quarts).

Zona d’anularitat i de parcialitat de l’eclipsi anular solar del 10 de juny de 2021. Observatorio Astronómico Nacional

Com pot veure’s a la figura adjunta, el País Valencià es trobava ben a la vora de la zona fins on es podia veure l’eclipsi parcial. Per això, vist des d’ací, el disc lunar ha fregat pràcticament el disc del Sol i només li ha fet un xicotet mos amb una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial). El lloc més privilegiat de la Península Ibèrica ha estat Galícia, on el mos lunar ha estat més gran, d’un 22%.

Avui des d’Alzira hem estat mirant l’eclipsi un grup nombrós d’alumnes entusiastes de l’astronomia, molt dels quals encara no havien mirat pel telescopi. Hem mirat per un telescopi adaptat a l’observació solar. Per fer més amena l’activitat també hem mirat amb ulleres d’eclipsi, amb un cristall de soldador i amb la paleta de cuina, molt efectiva en eclipses importants però la menudesa d’aquest eclipsi no ha deixat veure res.

L’eclipsi ha durat ben poc, de les 11:12 a les 12:18, una mica més d’una hora, encara que els primers i últims minuts el mos era tan minúscul que no es podia percebre. Entre núvols que amagaven el Sol, ara si, ara no, els estudiants han anat mirant com la Lluna avançava fins al moment del mos màxim al Sol a les 11:46.

Alguns amics astrònoms han fet fotos del fenomen des de diversos indrets. Fotos ben boniques que us pose (amb permís) tot seguit per a que les pugueu admirar.

Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre.
Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre.

El seu germà Manuel Díaz Montero també ha fet fotografies, aquesta vegada amb mòbil.

Manuel Díaz Montero, Quart de Poblet. Mòbil i filtre.

Des de Patena també he rebut fotos. Pablo Rosillo ha utilitzat un telescopi amb filtre i ha fet una fotografia amb mòbil a través de l’ocular.

Pablo Rosillo. Paterna. Telescopi i mòbil.

Finalment des de Galícia, des d’on es veia millor l’eclipsi a la Península, una amant del mar i del cel ens envia aquesta foto feta amb uns prismàtics projectant la imatge doble en un paper.

Galicia, Ria d’Arousa, N.M. per projecció amb prismàtics.
Galicia, Ria d’Arousa, N.M. per projecció amb prismàtics. Detall.

Gràcies a tots per les fotografies i pels moments d’alegria compartits en admirar un fenomen de la natura tan singular.

Imatge:

1.- Eclipsi. Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre

2.- Eclipsi de Sol just sobre el pol nord vist per la càmera EPIC a bord del satèl·lit DSCOVR des de 1,5 milions de quilòmetres el 10 de juny 2021. NASA EPIC Team.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

A l’alba s’hi veuen meravelles

4

Diumenge encara era fosc quan ens acostàrem a la platja per veure l’eixida del Sol. Al cel lluïa el planeta Venus, impassible al secret que l’endemà desvelaríem. Dissabte l’amic astrònom Josep Julià m’havia fet enveja perquè havia aconseguit, des de Dénia, veure Eivissa perfilada davant d’un Sol naixent. Seria possible veure Eivissa, des de 50 km al nord?

Eixida de Sol vist des de Dénia. 12 de setembre 2020. Josep Julià.

Finalment no vàrem veure Eivissa però el Sol ens féu un regal inesperat, tal com ens el va fer 6 anys enrere en presentar-nos un preciós miratge inferior. Mentre el Sol anava eixint, prenia l’estranya forma en omega (Ω). Aquest també conegut com de forma de vas etrusc fou descrit ja fa uns 150 anys a la novel·la El raig verd de Jules Verne, en aquell cas en el moment de la posta de Sol vist des de la costa d’Escòcia. Per això la seqüència ocorre al revés:

Immòbil, i amb una intensa emoció, van veure el globus de foc mentre s’enfonsava més i més prop de l’horitzó, i, per un instant, va quedar suspès sobre l’abisme. Després, a través de la refracció dels rajos, el seu disc semblava canviar fins que semblava un vas etrusc, amb costats voluminosos, de peu a l’aigua.

Com he dit abans, l’estiu del 2012 va vàrem veure el fenomen i a l’escrit que vaig fer llavors podeu llegir l’explicació. Ara adjunte només la imatge de com es produeix el miratge amb una palmera a un desert. Ara tenim una nova seqüència que us deixe ací baix. La llàstima va ser no veure el raig verd. A la pròxima.

L’eixida del Sol a l’estiu sempre és agraïda. Per la solitud, per la fresca però també per les meravelloses vistes que ens regala la natura.

Imatge final de l’eixida de Sol feta amb el mòbil. El Sol ha quedat massa saturat.

Imatges. Totes són d’Enric Marco llevat que es diga el contrari.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Solar Orbiter fa les primeres mesures

0

Solar Orbiter, la nova sonda de l’Agència Espacial Europea (ESA) per a l’exploració del Sol, va ser llançada sense problemes el passat dilluns 10 de febrer, des de Cap Canaveral a Florida i ara viatja cap a la nostra estrella. Serà un llarg viatge ja que per assolir la seua meta necessitarà una assistència gravitatòria de la Terra i diverses de Venus per a que d’aquesta manera poder sortir del plànol de l’eclíptica i explorar els pols solars.

Solar Orbiter porta a bord un conjunt de 10 instruments, alguns d’ells per fer mesures in situ  i d’altres de teledetecció per observar la superfície solar turbulenta, l’atmosfera exterior calenta del Sol i els canvis del vent solar. Els instrumentes de teledetecció obtindran imatges d’alta resolució de l’atmosfera del Sol (la corona) i del disc solar. Els instruments in situ mesuraran el vent solar i el camp magnètic solar als voltants de l’òrbita.

Els quatre instruments in situ mesuren ara mateix les propietats ambientals al voltant de la nau, especialment les característiques electromagnètiques del vent solar, el corrent de partícules carregades que allibera el Sol. Tres d’aquests instruments in situ compten amb sensors en el braç de 4,4 m de llarg.

“Mesurarem valors de camps magnètics milers de vegades més petits que els que coneixem a la Terra -assenyala Tim Horbury, de l’Imperial College de Londres, principal investigador del magnetòmetre (MAG) -. Fins i tot els corrents en els cables elèctrics de la sonda generen camps magnètics molt més grans que els que necessitem mesurar. Per això, els nostres sensors estan instal·lats en un braç, per mantenir-los allunyats de l’activitat elèctrica de la nau “.

Les dades recollides amb l’instrument MAG durant el desplegament del braç de la nau espacial Solar Orbiter de l’ESA mostren com el camp magnètic disminueix des de la proximitat de la nau espacial fins on es despleguen realment els instruments. ESA/Solar Orbiter/MAG.

Els controladors de terra del Centre Europeu d’Operacions Espacials de Darmstadt (Alemanya) van activar els dos sensors del magnetòmetre, un prop de l’extrem de braç i un altre més a prop de la nau, unes 21 hores després de l’enlairament. L’instrument va registrar dades abans, durant i després de desplegar-se el braç, el que va permetre als científics comprendre la influència de la nau en els mesuraments una vegada ja es troba en l’entorn espacial.

Solar Orbiter es comunica amb la Terra unes 10 hores al dia, actualment des del l’estació de Cebreros, a prop de Madrid. Dades del 24 de febrer, ja a quasi 7 milions de km de la Terra. ESA

Les dades rebudes mostren com es redueix el camp magnètic des dels voltants de la nau fins al punt on estan desplegats els instruments -afegeix Tim-. Això confirma de manera independent que el braç s’ha desplegat i que els instruments realment proporcionaran en el futur mesuraments precisos “.

Més informació de la missió:
La missió Solar Orbiter de camí cap al Sol

Imatges:

1.- Llençament de Solar Orbiter la matinada del 10 de febrer 2020 des del Kennedy Space Center, Cape Canaveral, Florida, USA. ESA–S. Corvaja.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La missió Solar Orbiter de camí cap al Sol

0
Solar Orbiter. ESA/ATG medialab

Aquesta matinada a les 5:03 h. s’ha enlairat des de cap Canaveral a Florida (EEUU) la sonda Solar Orbiter, una missió dirigida per l’Agència Espacial Europea (ESA), amb forta participació de la NASA, per abordar la qüestió central sobre com el Sol crea i controla l’heliosfera, la gran regió de l’espai, en forma de bambolla que envolta el Sol i creada per les partícules energètiques que aquest emet.

Solar Orbiter podrà estudiar detalladament el Sol gràcies a la combinació d’instruments científics amb que va equipat i a l’òrbita que recorrerà al seu voltant. La sonda s’hi acostarà fins a una distància de 42 milions de quilòmetres, més prop que el planeta Mercuri, fet que implica que les parts de Solar Orbiter que miren al Sol hauran de suportar temperatures de més de 500 ºC, mentre que les parts a l’ombra estaran al voltant de -180 ºC. Al llarg de la missió, l’òrbita de la sonda anirà augmentant d’inclinació respecte a l’eclíptica fins a uns 30º, la qual cosa permetrà obtenir per primer cop imatges d’alta resolució dels pols solars.

John Kraus @johnkrausphotos

Un equip de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB-IEEC) i un altre del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València han treballat en el desenvolupament i fabricació de l’instrument PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que va a bord de la sonda Solar Orbiter.

El PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) proporcionarà mesures d’alta resolució del camp magnètic de la fotosfera solar i mapes de la seua brillantor en l’espectre visible. També produirà mapes de velocitat del moviment del material de la fotosfera que permetrà realitzar recerques heliosísmiques de l’interior del Sol, en concret de la zona convectiva, en la base del qual es crea i reforça el camp magnètic i a través del qual puja a la “superficie” o fotosfera.

John Kraus @johnkrausphotos

L’ICCUB s’ha responsabilitzat de desenvolupar i implementar un sistema d’estabilització d’imatges (ISS) que permetrà compensar els moviments de la sonda per poder obtenir imatges de la qualitat requerida. «Solar Orbiter és la missió solar més completa des del punt de vista instrumental», explica Josep M. Gómez Cama, investigador de l’ICCUB i membre del Departament d’Enginyeria Electrònica i Biomèdica de la UB. Concretament, la sonda disposa de deu instruments que pesen en total 209 quilograms. «La limitació de pes també ha estat un repte a l’hora de dissenyar l’instrument PHI, que pesa uns 30 kg», destaca Gómez Cama. Quatre dels instruments, que permeten la detecció del vent solar (plasma i camp magnètic), radiació i partícules emeses, funcionen in situ, mentre que els altres sis ho fan de manera remota i permeten obtenir imatges en diferents longituds d’ona i fer espectroscòpia de la fotosfera i corona solars.

Pas endavant per a la meteorologia espacial

D’altra banda, els investigadors del Grup de Física Heliosfèrica i Meteorologia Espacial (HPSWG) de la UB han proporcionat suport científic a l’equip del detector de partícules energètiques (EPD) construït per un equip de la Universidad de Alcalá. Els membres de l’HPSWG, experts en modelatge i anàlisi de dades, han desenvolupat models per predir l’entorn de radiació de partícules amb què es trobarà Solar Orbiter, i estan desenvolupant eines per facilitar l’anàlisi de les mesures de partícules que recollirà.

En les seues diverses aproximacions al Sol, la sonda Solar Orbiter orbitarà a una velocitat semblant a la solar la qual cosa permetrà fer el seguiment continuat d’una zona activa del Sol durant un llarg temps i planificar campanyes específiques de manera remota. Segons Àngels Aran, investigadora del grup HPSWG, «els resultats obtinguts per Solar Orbiter permetran entendre la física que connecta l’estrella amb el medi interplanetari i ajustar així els models actuals de meteorologia espacial». «A més —afegeix la investigadora—, la combinació d’observacions de Solar Orbiter amb les dades obtingudes des d’altres sondes situades a l’espai interplanetari, com a l’entorn terrestre, ens donarà una visió en estèreo del mateix esdeveniment». 

Solar Orbiter a l‘Astrotech payload processing facility, Florida, USA, el 21 de gener 2020, l’últim dia abans del muntatge en la còfia del coet. Destaca la pantalla de protecció solar negra. ESA–S. Corvaja

El Sol és una estrella de massa mitjana en un estadi avançat i estable de la seua evolució. Tanmateix, experimenta erupcions periòdiques a curt termini i de difícil predicció conegudes com a activitat solar. El domini del Sol s’estén més enllà de l’atmosfera solar, mitjançant el vent solar, donant lloc a l’heliosfera, que inclou l’espai interplanetari i l’entorn planetari més enllà de Plutó. Així que comprendre l’acoblament del Sol i l’heliosfera és primordial per entendre el funcionament del nostre sistema solar. Les diferents condicions del vent solar i de l’activitat solar són els principals motors de la meteorologia espacial. La meteorologia espacial fa referència a la resposta de l’entorn espacial a les tempestes solars, que poden tenir un impacte significatiu en la societat actual. Per exemple, l’activitat solar, com ara erupcions solars i ejeccions de massa coronal, poden provocar ràfegues de partícules energètiques que causen danys en els satèl·lits, afecten els sistemes de navegació, o perjudiquen els astronautes en la futura exploració de la Lluna i Mart.

Aquests esdeveniments de partícules energètiques solars, principalment electrons, protons i ions més pesants fins a energies d’uns quants gigaelectronvolts, imposen restriccions a les activitats humanes a l’espai. Són difícils de predir pel coneixement incomplet dels processos físics bàsics implicats i la manca d’observacions a tota l’heliosfera.

Un dels propòsits de la missió de Solar Orbiter és explorar els fenòmens que passen en la zona dels pols solars. Com que la Terra i les sondes que s’hi llencen es troben en el pla de l’eclíptica, que correspon aproximadament a la zona equatorial solar, cal donar una empenta a la sonda per fer-la “pujar” l’òrbita. Això s’aconsegueix agafant energia dels planetes a través de les assistències gravitatòries. Així, Solar Orbiter farà una assistència gravitatòria al volant de la Terra i nombroses passos al voltant de Venus al llarg de la seua missió per ajustar la seua òrbita, apropant-la al Sol i per fer-la fora del pla de la eclíptica per observar el Sol des d’inclinacions cada vegada més altes. D’aquesta manera, la nau espacial podrà prendre les primeres imatges de les regions polars del Sol, unes dades mol importants per comprendre el funcionament del Sol.

Assistència gravitatòria de la Terra el 26 de novembre de 2021. ESA/ATG medialab

La combinació dels diferents instruments a bord de la nau espacial i la seua òrbita proporcionarà nova informació per comprendre les característiques solars i la seua connexió amb l’heliosfera i, al seu torn, ajudarà a comprendre la generació de tempestes solars.

Diverses assistències gravitatòries de l’òrbita de Solar Orbiter fins al 2030. ESA

Per als amants de les xarxes socials, s’ha creat l’usuari twitter @ESASolarOrbiter i l’etiqueta #WeAreAllSolarOrbiters per seguir al moment la missió.

Més informació sobre la missió al Solar Orbiter Publication Archive

També existeix un llibret Facing the Sun on s’explica la missió per a periodistes i public en general, en el idiomes de treball de la ESA. Ací està la versió en castellà.

Ací està també penjat aquest Mirando al Sol que explica la missió Solar Orbiter.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Ens ha deixat Vicent Domingo, el gran senyor de la física solar

0

Vicent Domingo Codoñer, gran senyor de la física solar i de l’astrofísica valenciana i europea ens ha deixat per sempre. Actualment jubilat, era professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges (GACE/LPI).

Vicent es va formar en la Universitat de València i formava part de la primera generació de físics valencians que van eixir al món per aprendre primer i aportar molt de la seua experiència i saviesa. Vicent tenia una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials.

Va treballar en la primera part de la seua extensa carrera investigadora a l’Institut de Física CospuscularI/CSIC-Universitat de València, al Centre d’Études Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), a la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA).

La segona part de la seua vida investigadora començà el 1970 quan entrà a formar part de la Agència Espacial Europea (ESA). Allí  va ser el científic responsable del projecte de la missió d’estudi del Sol SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins al seu llançament l’any 1995. Una vegada a l’espai entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA).  La missió  SOHO, amb una durada nominal de dos anys, assoleix quasi  25 anys de funcionament i és, actualment, el satèl·lit d’observació solar amb més edat deSOHO1 Foto ESA la història.

L’any 2000, ja jubilat de la ESA,  Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE). Des de llavors i fins a la seua  mort ha participat en el desenvolupament de les mission estratosfèriques Sunrise i de l’instrument SO/PHI per la nova missió solar Solar Orbiter que serà llençada cap el Sol, si tot funciona correctament, la setmana que ve des de Cap Canaveral.

Gràcies Vicent pel que ens has donat, tant científicament com personalment.

La sonda Parker, un passeig per la corona solar

0

Malgrat que el Sol és l’estrella més pròxima, encara no hem estat capaços de desvetlar tots els secrets. La formació de les zones actives solars, l’escalfament de l’atmosfera, els mecanismes d’emissió de partícules ionitzades, i molts altres fenòmens són encara camps de la física solar que encara estan a les beceroles. La sonda nord-americana Parker, actualment en òrbita solar, i l’europea Solar Orbiter que s’enlairarà el febrer, són les apostes dels científics solars per aprofundir en la complexa geografia del Sol.

La  Sonda Solar Parker es una sonda espacial de la NASA, llençada l’any passat, amb l’objectiu d’estudiar les capes més externes de l’atmosfera solar, la corona solar, durant uns anys. Per aconseguir-ho seguirà unes òrbites cada vegada més pròximes al Sol, fins aconseguir acostar-se a només  a 8,86 radis solars (6,2 milions de quilòmetres) de la superfície (fotosfera) del Sol. Diversos instruments mesuren actualment in-situ el camp magnètic, el flux de partícules del vent solar, la densitat del medi i després dels dos primers passos al voltant del Sol s’acaben de publicar els primers resultats.

La sonda està dedicada al físic solar Eugene Parker, actualment professor emèrit de la Universitat de Chicago. Ell va ser el pioner en l’estudi teòric de les propietats dels camps magnètics solars, a gran i sobretot a petita escala. En aquells articles primerencs ens detallava com es mou un plasma ionitzat, com és el vent solar mentre s’allunya del Sol, enganxat al camp magnètic, com es mouen les ones magnètiques per l’atmosfera solar, com es transporten o sosté la matèria en les estructures de la cromosfera i corona.

Ara la sonda Parker mesura directament les estructures que estudià el científic fa més de 50 anys. Com el mateix Sol, el vent solar que s’emet contínuament des de la corona està format per plasma, on els electrons carregats negativament s’han separat dels ions carregats positivament, i formen un mar de partícules flotants lliures. Aquestes partícules flotants lliures es mouen enganxades als camps elèctrics i magnètics solars, i els canvis en el plasma modifiquen aquests camps. L’instrument FIELDS ha examinat l’estat del vent solar mitjançant la mesura i l’anàlisi detallada de com van canviar els camps elèctrics i magnètics al voltant de la nau espacial.

Aquestes mesures han mostrat reculades ràpides en el camp magnètic i dolls ràpids de matèria, totes característiques que fan que el vent solar sigui més turbulent del que es pensava. Aquestes inversions, anomenades “interrupcions”, duren des de pocs segons fins a diversos minuts mentre passen per la sonda. Durant un canvi, el camp magnètic torna a girar sobre si mateix fins que apunta gairebé directament cap al Sol. Aquests detalls són claus per comprendre com el vent dispersa l’energia a mesura que surt del Sol i s’escampa a tot el sistema solar.

Variacions brusques de la direcció del camp magnètic solar mesurat per Parker. Credit: NASA/Goddard/CIL

Però les mesures de Parker han proporcionat un altre descobriment. El vent solar arriba a la Terra de manera radial, directament en línia recta del Sol. Bé això sembla ja que en les proximitats del Sol, com s’ha observat, el vent solar ix de les capes superiors de l’atmosfera solar lligat a la rotació del Sol, corbant-se i girant amb ell.  Aquest fenomen no s’observa des de la Terra i calia anar-hi ben prop per mesurar-lo. “El gran flux de rotació del vent solar vist durant les primeres trobades ha estat una autèntica sorpresa “, ha dit Justin Kasper, investigador principal de l’instrument SWEAP — Solar Wind Electrons Alphas and Protons — de la University of Michigan in Ann Arbor..” Si bé esperàvem poder veure el moviment rotacional més prop del Sol, les altes velocitats que veiem en aquestes primeres trobades són gairebé deu vegades més grans del que preveien els models estàndard.

La Parker Solar Probe observà un vent lent que sortia del petit forat coronal, el llarg i prim punt negre vist a la part esquerra del Sol en aquesta imatge capturada per l’Observatori de la Dinàmica Solar SDO el 27 d’octubre de 2018. NASA / SDO

Finalment Parker també a mirat la densitat de pols interplanetari present en la trajectòria al voltant del Sol. Els científics han sospitat des de fa temps que, prop del Sol, aquesta pols s’escalfaria a altes temperatures per la potent llum solar, que es convertiria en un gas i crearia una regió lliure de pols al voltant del Sol. Però ningú no ho havia observat mai.

I per primera vegada, les imatges del Parker Solar Probe han mostrat com la pols còsmica comença a minvar a minvar a partir dels 11 milions de km del Sol i que aquesta disminució de pols continua constantment fins als límits actuals de les mesures de Parker a poc més de 6 milions de km del Sol.

Tots aquests treballs i descobertes són importantíssims per a protegir-nos del Sol, tant a la Terra com amb els satèl·lits i astronautes a l’espai. Problemes que estudia el temps espacial.

És increïble, fins i tot en condicions de mínim solar, com el Sol produeix molt més esdeveniments minúsculs de partícules energètiques del que no havíem pensat mai“, ha dit David McComas, investigador principal de l’instrument ISʘIS de la Universitat Princeton de Nova Jersey. . “Aquestes mesures ens ajudaran a desvelar les fonts, accelerar i transportar partícules energètiques solars i, en definitiva, protegir millor els satèl·lits i els astronautes en el futur“.

L’exploració del Sol a distancies curtes continuarà amb la sonda Parker. Tanmateix en febrer 2010 partirà cap al Sol la sonda europea Solar Orbiter, un dels instruments del qual s’ha fet parcialment a la Universitat de València. S’esperen anys emocionants.

Imatges:
NASA Goddard Space Flight Center

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

A l’estiu, el sol viu i davalla com el riu

0
Publicat el 21 de juny de 2018

Ja tenim ací l’estiu. Ha costat que la calor s’imposara aquesta darrera setmana però ja podem dir, finalment, que els dies sense núvols, calorosos, potser, fins i tot xafogosos han vingut per quedar-se una bona temporada. Tanmateix, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença avui 21 de juny.

A les 12:07 h, el Sol, en el seu camí aparent al cel, assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia d’avui l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. L’estiu haurà començat.

El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre  grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari.

Esfera celeste. June solstice és el camí que recorre avui el Sol, el dia del solstici d’estiu.

Nombroses civilitzacions han construït edificis orientats cap a la direcció del Sol eixint o ponent del solstici d’estiu. Un dels casos més coneguts és el complex megalític de Stonehenge que acull centenars de persones cada eixida del Sol del solstici d’estiu. De tota manera encara no està clar del tot si realment el monument servia d’observatori d’esdeveniments astronòmics o només servia per mostrar els solsticis.

Els rellotges de sol ens donen l’hora a partir de l’ombra que fa un gnòmon o estil. Tanmateix donat que l’altura del Sol varia al llarg de l’any també es pot usar de calendari si tenim en compte la llargada de l’ombra que fa el gnòmon sobre el quadrant. Els rellotges calendaris ben calculats utilitzen aquesta propietat i permeten determinar el dia de l’any o, com a correspon al dia d’avui el dia del solstici d’estiu. I com que avui el Sol s’ha situat en el seu punt més alt al cel, l’ombra del gnòmon del rellotge solar descriure el camí de l’ombra més curt.

Que gaudiu vosaltres i la gent estimada de l’estiu que ara comença.

Més informació:

Vídeo del caminet del Sol al llarg del dia sobre el rellotge calendari solar de Ca les Senyoretes. 21 juny 2018. Joan Olivares.

Imatges:

1. La llum del Sol marca l’arribada de l’estiu en caure sobre la línia del solstici d’estiu en el calendari solar de Ca les Senyoretes, 21 de juny 2018. Otos, la Vall d’Albaida. Joan Olivares.
2-3. Viquipèdia.
4. Darrera posta de Sol de la primavera. 20 juny 2018. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Com mirar un eclipsi i deixar-hi la pell

0

El Gran Eclipsi Americà que enfosquí gran part dels Estats Units en ple dia el passat 21 d’agost ja és història. Durant més de dos minuts els habitants i visitants en la banda de totalitat que anava des d’Oregon en la costa del Pacífic fins a South Carolina en l’Atlàntic pogueren veure com la Lluna tapava poc a poc el Sol. I molts aconseguiren imatges icòniques.

Els observadors van poder gaudir d’un dels espectacles més bonics de la natura, i ho van fer d’una manera segura per tal de protegir els ulls de cremades com ja vaig explicar fa uns anys. Durant els darrers mesos els mitjans de comunicació nord-americans, escoles i universitats van explicar com s’havia de mirar (i no mirar) l’eclipsi.  Tanmateix, malgrat tot aquests advertiments, sembla que molts no van fer-hi cas i miraren directament al Sol sense cap protecció. Parodiant aquell: Qui eres tu per dir-me com he de mirar al Sol?

Que això passà a més d’un es va poder veure en les cerques en google tot just després de l’eclipsi. De fet, un munt de termes relacionats amb possibles problemes oculars van tindre més tràfic a la xarxa després de l’esdeveniment, incloent la frase “looking at the Sun” i l’encara més específica “I looked at the Sun“, tal com explicava pocs dies després la revista digital Iflscience!

És a dir, que molta gent va mirar al Sol sense protecció amb la possible conseqüència d’haver-se fet cremades a la retina. Les consultes oftalmològiques nord-americanes hauran tingut feina extra aquests dies.

Uns dels casos més sonats ha estat el del cantat raper Joey Bada$$, que anuncià la cancel·lació de tres concerts per molèsties en la vista per mirar el fenomen sense protecció ocular. Com deia en el seu compte de Twitter: Am I crazy for watching the eclipse today w no glasses? I’ve sungazed before and afterwards saw colors for a whole day. I didn’t die tho. (Estic boig per mirar l’eclipsi avui sense ulleres? He mirat el Sol abans i després he vist colors durant un dia sencer. No m’he mort per això).

I en un altre twit: This ain’t the first solar eclipse and I’m pretty sure our ancestors ain’t have no fancy eyewear. Also pretty sure they ain’t all go blind. (Aquest no és el primer eclipsi i estic completament segur que els nostres avantpassat no portaven ulleres gracioses. També estic completament segur que no es tornaren cecs).

Així que la retina del raper resultà danyada per menysprear les lleis de la física i de la biologia. Espere que el seu problema ocular s’haja resolt a hores d’ara.

Tanmateix s’han produït comportament encara més irresponsables per tal de mirar l’eclipsi. Bé, crec que són més producte de la ignorància que del menyspreu als missatges dels científics. Un missatge repetitiu als mitjans americans era que s’havia de mirar al Sol de manera segura i protegir els ulls. I quina millor protecció que escampar crema solar sobre la còrnia per no danyar la retina? Doncs això és el que contava la infermera Trish Patterson d’uns pacients del seu hospital de Virginia que arribaren amb dolor als ulls després de cobrir-los amb protector solar.

Però qui ha fet parlar més en aquest tema de la protecció ocular en l’observació solar ha estat, com no, el president Donald Trump. Si ja va ser estrany que observara l’eclipsi des del balcó de la Casa Blanca a Washington, on només era parcial, menystenint veure l’eclipsi total uns pocs quilòmetres al sud, el fet que mirara el Sol directament sense protecció, encara que fora un moment va omplir pàgines de diaris ridiculitzant-lo, com aquesta portada del New York Daily News. Quan s’és un president s’ha de donar exemple.

Tanmateix aquestes barbaritats no són res front al suposat frau comés amb les ulleres d’eclipsi venudes a través d’una coneguda empresa de venda on-line. Tal com conta avui Heather Murphy del New York Times en Shades of noir: my hunt for an eclipse glasses villain, entre els 10 milions d’ulleres d’eclipsi venudes als Estats Units algunes d’elles no complien les especificacions de deixar passar menys del 0,003 % de la llum incident per ser qualificades com a segures. Sembla que en encarregar unes ulleres correctes a través de l’empresa Amazon, apareixia una possibilitat més barata que derivava a unes ulleres xineses de baixa qualitat i que podien deixar passar fins a un 15% de llum. Unes simples ulleres de sol, vaja. Us recomane que llegiu el gran reportatge que ha fet la periodista del que serà un escàndol i que potser afectarà a les vendes on-line i a la qualitat dels productes venuts.

Imatges:

1.- Donald Trump mira al Sol sense protecció. Crèdit: AFP
2.- Cerca a Google de l’expressió: I looked at the Sun. Iflscience!
3.- Ulleres d’eclipsi. Wikipedia Commons.
4.- Portada del New York Daily News.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El Sol defallit

0

latest_512_0193De tan present que el tenim ja no hi pensem gaire. Però ací ben prop tenim un estel amb una força poderosa que permet la vida a la Terra però que a la vegada pot causar, de tant en tant, alguns problemes.

Vivim en una societat tecnològica que depén dels satèl·lits de posicionament global i de comunicacions, de la ràdio i televisió i d’internet. A més les línies d’alta tensió permeten connectar-se a la xarxa elèctrica fins i tot en els llocs més remots. Tanmateix, per a l’aparent tranquil·litat d’aquest món tan ben connectat l’activitat del Sol no és una bona notícia. Tota aquesta tecnologia trontolla quan el Sol demostra el seu poder.

La nostra estrella és una immensa esfera de gas en la qual el nucli crema hidrogen per crear heli, en una reacció nuclear tan energètica que manté el Sol calent des de fa uns 5000 milions d’anys. Tanmateix als habitants del nostre planeta ens ha de preocupar més l’intens camp magnètic, causa de l’activitat solar que es manifesta clarament amb les taques, les prominències però també amb les violentes erupcions solars o les ejeccions de massa coronals. A més la influència del Sol abasta tot el Sistema Solar ja que el camp magnètic s’estén més enllà de Neptú, passat Plutó i tots els membres del cinturó de Kuiper, arrossegat per les partícules carregades del plasma que forma el vent solar. I així es forma l’heliosfera, la immensa bombolla de gas magnetitzat que ens protegeix dels enigmàtics raigs còsmics,  les partícules d’alta energia que venen de la Galàxia i de molts altres racons de l’Univers.

hmi1898s

Tanmateix l’activitat solar no és constant, sinó que segueix un cicle d’11 anys. Hi ha anys en que el nombre de taques i d’altres fenòmens solars s’incrementen i d’altres en que minven i pràcticament són absent del Sol. Les taques són la manifestació més visible de la intensitat de l’activitat. Així l’any 2008, durant molts mesos no hi va haver cap taca a la superfície del Sol. Al contrari, l’any 2014 els fenòmens magnètics al Sol eren molt freqüents.

Durant uns dies de finals del mes de novembre el Sol tornà a quedar-se sense taques, clara indicació que el cicle solar d’activitat va de davallada. Encara queden dos anys per arribar teòricament al mínim però els signes de decaïment del magnetisme al Sol són evidents.

solar-cycle-sunspot-number

El gràfic preparat pel Centre de predicció de Meteorologia Espacial (Space Weather Prediction Center) del National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) dels Estats Units mostra el nombre de taques presents a la superfície solar al llarg dels últims dos cicles. A banda de veure com l’activitat va de baixada i que s’espera el mínim del cicle d’ací a 14 mesos, es nota com de peculiar ha estat el present cicle: molt poques taques si ho comparem amb el cicle anterior.

Amb la baixada de l’activitat magnètica del Sol, l’heliosfera es debilita i permet que la radiació que prové de la Galàxia, els raigs còsmics, penetre més fàcilment en el Sistema Solar interior. I de fet les mesures preses en l’alta atmosfera terrestre així ho confirmen. El nivell de radiació a l’estratosfera ha augmentat. Ara serà un poc més perillós volar en avió ja que l’exposició a les partícules energètiques serà major.

640px-Magnetosphere_rendition

Tanmateix això no vol dir que de l’activitat solar no ens hem de preocupar. Ara mateix un gran forat coronal apunta cap a la Terra. D’aquestes zones solars ixen els camps magnètics “oberts” que condueixen el vent solar, un plasma format partícules carregades. En els pròxims tres dies arribaran els protons, electrons i ions del Sol i xocaran contra les capes altes de la magnetosfera terrestre. Es lliurarà una batalla celeste sobre les zones pròximes als pols terrestres. Els satèl·lits i infraestructures elèctriques poden quedar afectats si no estan protegits. Però tot anirà bé i la tempesta geomagnètica donarà un regal de colors als habitants nòrdics. Lluny dels llums de les ciutats, els qui visquen a Suècia podran gaudir d’unes belles aurores.

Imatges:

1.- Sol en llum ultravioleta extrema. La zona fosca correspon al forat coronal. 7 desembre 2016. Solar Dynamics Observatory, NASA.

2.- Sol en llum visible, SOHO, 22 novembre 2016

3.- Representació artística del vent solar colpejant la magnetosfera de la Terra (la mida i la distància no està a escala)

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Solar Orbiter: la contribució valenciana

0
Publicat el 24 de juny de 2016

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea i la NASA llançaran en 2018. L’objectiu és acostar-se al Sol i estudiar els fenòmens que es produeixen en la superfície i, fins i tot, en l’interior d’aquest.

És un dels grups d’investigació amb el qual col·labore i en que també cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

La televisió de la Universitat ha passat pel nostre laboratori per veure que fem i entrevistar els principals responsables.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Investigadors de la Universitat de València dissenyen components per a la missió espacial Solar Orbiter

1
Publicat el 3 de juny de 2016

investigadores_ETSE_2Un dels grups de treball amb el qual col·labore es dedica a fer instruments per a la futura missió al Sol, Solar Orbiter de la ESA. També cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

Us deixe la nota de premsa de la Universitat.

——————————————————————————————————————–

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA llançaran en 2018 amb l’objectiu d’acostar-se al Sol fins a menys d’un terç de la distància entre l’estrella i la Terra. Al grup participa Vicente Domingo, professor honorari i director científic del satèl·lit SOHO, missió per a estudiar el Sol i de la qual fa unes setmanes, a París, es va celebrar un acte commemoratiu pels 20 anys de l’inici de l’operació.

Personal investigador del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València treballen en les fases finals de desenvolupament i fabricació de l’instrumental PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que anirà a bord del satèl·lit Solar Orbiter de l’ESA.Investigadors

PHI és un instrument considerat el successor d’IMaX (de l’anterior missió SUNRISE) i  estudiarà el camp magnètic solar, mesurarà el desplaçament del plasma fotosfèric i realitzarà anàlisis heliosísmics. Actualment aquesta ferramenta s’està desenvolupant per instituts alemanys liderats pel MPS (Max-Planck-Institut für Sonnensystemforschung); un institut francès (Institut d’Astrophysique Spatiale); i un consorci espanyol liderat per el IAA/CSIC (Instituto de Astrofísica de Andalucía) on participa la Universitat a través del grup GACE, així com col·laboracions d’uns altres països. L’equip investigador porta treballant més de 10 anys al projecte, des de la primera fase de definició científica de l’instrument fins a l’etapa actual de fabricació i integració del model de vol.Vicente Domingo

Per a la seua missió, Solar Orbiter seguirà una òrbita fora de l’eclíptica (pla orbital terrestre) fins a un angle major de 30º, fet que permetrà observar per primera vegada els pols del Sol amb alta resolució”, explica José L. Gasent Blesa, gestor del Projecte IMaX-PHI a la Universitat. La missió inclou instruments d’observació a distància com el propi PHI i instruments que analitzaran els fluxos de partícules emesos des del Sol i rebuts pel satèl·lit. La combinació dels 10 instruments al satèl·lit permetrà composar una descripció global del Sol i de l’entorn interplanetari sense precedents fins ara.

PHI consta bàsicament de dues unitats: la unitat electrònica i la unitat òptica, amb un telescopi d’alta resolució i un telescopi de disc solar complet. A més de proporcionar dades del Sol amb una alta resolució, PHI serà pioner en la utilització de diverses tecnologies a l’espai. A més, l’estratègia del processament de dades de PHI és molt rellevant perquè es realitzarà autònomament a bord del satèl·lit, abans d’enviar els resultats a la Terra utilitzant un complex procés de compressió.

Investigador PHIEl grup de la Universitat de València contribueix a la definició científica de PHI, i és responsable de la programació del codi del simulador de l’instrument; del disseny, fabricació i verificació del sistema de conversió i distribució de potència; i dels mòduls estructurals de la unitat electrònica. També s’encarrega de l’anàlisi estructural de dita unitat i dóna suport a la verificació de l’instrument  amb assajos estructurals i de txoc, o compatibilitat electromagnètica”, ha explicat José Luis Gasent.

Actualment la tasca investigadora dels físics solars del grup GACE, dirigits per Vicente Domingo, se centra en l’estudi de xicotetes estructures magnètiques presents en la superfície solar, també anomenada fotosfera que contribueixen al comportament global del Sol, incloent el camp magnètic i l’emissió d’energia. Aquestes estructures magnètiques també permeten traçar fenòmens recorrents en el Sol, com els canvis que experimenta l’estrella al llarg del seu cicle d’activitat.

Projecte SUNRISE

El grup ha participat en la missió SUNRISE, consistent en un telescopi d’un metre de diàmetre llançat en un globus estratosfèric, a aproximadament 40 km d’altitud, dins del programa NASA Long Duration Balloon. Al projecte col·laboren institucions de diversos països com els instituts alemanys MPS i KIS (Kiepenheuer Institut für Sonnenphysik), el HAO (High Altitude Observatory) i LMSAL (Lockheed Martin Solar and Astrophysics Laboratory) de EUA, i pràcticament el mateix consorci espanyol que treballa en PHI, que està format per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), l’IAA/CSIC, l’INTA (Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial), la UB (Universitat de Barcelona), la UPM (Universidad Politécnica de Madrid) i la Universitat de València. José Carlos del Toro Iniesta (IAA/CSIC) és el coinvestigador principal d’aquest projecte i de l’instrument PHI.

SOHO Foto ESALa missió ha volat en dues ocasions (juny dels anys 2009 i 2013, des de Kiruna, Suècia, i fins al nord de Canadà) i ha obtingut imatges solars sense interrupció, sense cicle dia-nit, d’una qualitat excel·lent, ja que a penes hi ha pertorbacions atmosfèriques. El consorci espanyol és el responsable d’IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment), instrument principal de la missió.

IMaX permet estudiar amb una extraordinària qualitat i resolució, espacial i temporal, el camp magnètic i els fluxos de velocitats en la superfície solar. S’han publicat múltiples articles d’investigació basats en dades d’IMaX i SUNRISE”, ha detallat Julián Blanco, físic solar del grup de la Universitat de València. Actualment es treballa per aconseguir un tercer vol de SUNRISE amb instrumentació nova (que inclou també IMaX+), ampliant la col·laboració a institucions japoneses, procés en què el GACE tindrà novament una important participació (definició científica, anàlisi i reducció de dades, enginyeria electrònica, i enginyeria estructural).

Vicente Domingo

Vicente Domingo Codoñer és professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI. Té una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials. Ha treballat, entre d’altres, a l’IFIC/CSIC-UV, al Centre d’Éstudes Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA). Al 1970 va entrar a formar part de la ESA, i va ser el científic responsable del projecte de la missió SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins l’any 1995. Entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA). L’any 2000 Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE).

Satèl·lit SOHO

El satèl·lit SOHO és una missió conjunta ESA/NASA l’objectiu fonamental de la qual és l’estudi del Sol des d’una òrbita situada entre la Terra i el Sol, pròxima al punt de Lagrange L1. SOHO, llançat en desembre de 1995, va començar les operacions el maig de 1996 amb un durada nominal de dos anys. Assoleix ara els 20 anys de funcionament i és el satèl·lit d’observació solar amb més edat deSOHO1 Foto ESA la història.

El coneixement del Sol ha crescut exponencialment gràcies a les contribucions de SOHO pel que fa a brillantor, fluxos de partícules i relació amb la Terra. Amb les dades aportades pel satèl·lit, s’han escrit fins a l’actualitat més de deu mil articles científics. També és la major missió per a la cerca i descobriment de cometes, amb més de tres mil, un nombre significatiu dels quals han sigut descoberts per aficionats”, ha comentat Julián Blanco.

Aquest mes de maig, i per a celebrar el 20è del començament de les operacions científiques d’aquest satèl·lit, els principals responsables dels grups de desenvolupament del mateix es van reunir a París. Vicente Domingo, director científic de la missió durant més de 10 anys, fou un dels convidats destacats.

Peus de fotografia:

1.- El professor Vicente Domingo amb alguns dels investigadors de la Universitat de València que treballen en el projecte PHI
2.- Investigadors de la Universitat junt al model de qualificació de la unitat electrònica de PHI, a les instal·lacions del IAA/CSIC
3.- Vicente Domingo, professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI
4.- Investigador de la Universitat de València junt al prototip del Mòdul de Conversió de Potència de PHI, al laboratori del LEII (Departament d’Enginyeria Electrònica UV)
5.- Evolució del Sol des de l’inici d’operacions del satèl·lit SOHO fins l’actualitat. ESA
6.- Recreació artística del satèl·lit Solar Orbiter. ESA.

De la noticia a la web de la Universitat de València. Investigadors de la Universitat dissenyen components per a la missió espacial Solar Orbiter, que l’ESA i la NASA llançaran en 2018.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari